El primer pas a la lluna va canviar la humanitat. Les d'un fill et canvien el món. Caminar per la muralla xinesa és un viatge en el temps. Passejar pels teus carrers és part de la teva història. Fer el cim a l'Everest és una gesta. Quan l'enxaneta fa el cim, aixeca passions. Hi ha històries que poden ser petites per al món, però són les més importants perquè són les teves. A la teva ràdio local, sentim com tu.
Tu compañía de telefonía en Torredembarra es EGM Telecom. Te ofrecemos llamadas y datos ilimitados en tu teléfono móvil por solo 25 euros al mes. Y atención, si contratas la fibra óptica con nosotros disfrutarás de 500 megas en tu hogar más un teléfono móvil con 60 gigas de datos y llamadas ilimitadas todo por solo 40 euros al mes.
Para más información entra en egmtelecom.com o llámanos al 611-527-377. 611-527-377. EGM Telecom, tu compañía de telefonía de proximidad. EGM Telecom
És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts.
Comencem programa amb la secció per als més joves, amb les propostes de la Meixa. Avui us parlaré d'un parell de lectures que m'han fet començar aquest 2026 amb molt bon peu. Començant per Cartes imprevistes de Tina Vallès, publicada per Anima Llibres. D'altra banda, per fi he pogut llegir Tanca Espinosa, la darrera novel·la breu de Taking Fisher, traduïda al català per Helena Odeig i publicada per Indòmita.
L'edat i les dones són el punt de mira de Gemma Ruiz Palà a una dona de la teva edat. La seva última novel·la publicada per Proa. Jo aquí ja volia crear una complicitat amb qui la llegís. Per tant, és una primera persona, t'està explicant una mica la vida, és com un monòleg interior a l'interlocutor que la vulgui escoltar. I per tant, arriba aquí en aquest moment que ja no hi ha...
ja no s'avergonyeix fins i tot de repassar un passat i de fer aquests flashbacks del passat i de dir, ostres, el que ens vam empassar, el que vam comprar, no?, quan érem joves i que burres que vam ser, és també una pròpia deconstrucció, ella, de moltes coses que això ho podem dir totes, no naixem.
activistes feministes, no naixem amb les red flags activades des de petites, al contrari, naixem i ens construïm com a dones amb totes les llufes de la feminitat que el patriarcat ens dispara, començant per la pressió estètica i cada cop des de més joves.
Laia Vilaseca torna a captivar-nos aquesta vegada amb l'Odol de l'Aigua, publicada per Rosa dels Vents. Misteris, cadàvers i desaparicions ens mantindran enganxats a la lectura. Sempre tenia un poble petit o tenia un entorn tancat, però tan tancat...
fos una família dins d'una reserva natural, que és una bombolla, i fer aparèixer allà un cadàver que dius, però això ve de dins o ve de fora? Perquè aquí estaven bé, però potser no estem tan bé. I m'interessava molt fer-ho. Llavors, sí, és molt coral, però m'agrada molt, perquè em dona molt la possibilitat de treballar amb els punts de vista dels diferents personatges, i això jo crec que t'ajuda més a entendre'ls. I com que a mi m'agrada escriure, anant alternant escenes amb punts de vista...
i després anar canviant els temps i fer aquestes trames paral·leles lligades amb el temps, doncs crec que després tens com una sensació d'haver conegut aquesta família durant molt de temps.
El calaix ho fan possible Mònica Sussies, edició de continguts, producció i presentació. I Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, pobre, li trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, pobre, li trobaràs cultura.
El calaig, un problema d'on a la torre per a la xarxa. Calaig Actiu, literatura infantil i juvenil. Amb les recomanacions de Misha, prescriptora cultural.
Hola, hola! Avui us parlaré d'un parell de lectures que m'han fet començar aquest 2026 amb molt bon peu, perquè m'han encantat. Començant per Cartes imprevistes de Tina Vallès, publicada per Animallibres.
Què passaria si trobessis la correspondència secreta entre els objectes d'un allar? Què pot dir un drap de cuina a una tovallola de mans? De què parlen les agulles d'estendre? De què poden discutir el coixí del sofà i el comandament de la tele? Tenen sentiments els plats?
Els objectes d'aquesta casa no només es parlen, s'escriuen cartes. Darrerament troben estranya la humana amb la que viuen i tracen un pla per ajudar-la entre tots. Parant el que calgui perquè tot torni a ser com abans. És impossible no connectar amb tots els personatges d'aquesta novel·la pistolar. Riureu, us emocionareu i us plantejareu què deuen estar dient els objectes de casa sobre vosaltres.
A més, hem comentat cartes imprevistes a un dels clubs infantils que dinamitzo, amb lectors i lectores entre 9 i 12 anys, i va agradar molt. Una aposta segura. D'altra banda, per fi he pogut llegir Tanca espinosa, la darrera novel·la breu de Taking Fischer traduïda al català per a Lenordetx i publicada per Indòmita.
Veureu, la gripe ueta custòdia amb la seva màgia una fortalesa coberta d'esbarzers gegants. Ella preferiria ser el seu riu pantanós, però les fades li van encomanar la tasca de protegir allò que s'amaga dins la fortalesa.
Segles després, s'hi acosta un cavallí amb la intenció de desfer el que sembla una maledicció, però la gripeueta farà tot el possible per evitar-ho. Aquesta reinterpretació del conte de la vella dorment té tots els ingredients de les novel·les de Kingfisher que
Paraula de meixa.
I fins aquí les meves recomanacions del mes de gener. Si en voleu més, em podeu seguir a les xarxes socials com a arroba micha-ql o també em podeu trobar al web paraulademixa.com Fins a la propera. Adéu! Llibres infantils i juvenils amb Misha, prescriptora cultural.
Calaix Actiu, secció de El Calaix, un programa d'on a la torre per a la xarxa. Us proposo que estigueu molt atents a la conversa que mantindran en els propers minuts Mònica Sussies i la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà. Pel que fa a la seva vessant periodística, des dels 21 anys treballa als serveis informatius de Televisió de Catalunya, pràcticament sempre com a cronista cultural dels telenotícies.
Pel que fa a la seva vessant com a escriptora, va debutar l'any 2016 amb un molt bon debut literari. Va publicar Argelagues. Quatre anys més tard va arribar Cala Wenling i, posteriorment, va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la amb les nostres mares.
La seva obra ha estat reduïda, atenció, a l'anglès, al castellà i també al francès i a l'italià. Així doncs que us deixem amb bona companyia en aquest programa amb Gemma Ruiz Palà en conversa amb Mònica Sussies. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Moltes vegades hem escoltat aquesta frase, no amb mala intenció, però sí una dona de la teva edat, bé, sobretot en les nostres mares, en les generacions anteriors, i en qui encara té aquest llegat que sembla que ens hagin posat a foc, no?, de l'edat.
Gemma, Gemma Ruiz Palà, benvinguda. Moltes gràcies. Un títol molt encertat per una novel·la que parla de moltes d'aquestes coses, del que podem fer i el que no podem fer les dones de la nostra edat. I la nostra edat és un tram llarg, no és un tram curt.
Clar, és que en realitat el que potser ens demanaria el cos i ens demana, jo crec, és desobeir tots aquests mandats que ens fan avergonyir de fer anys, quan en el fons ens haurien de fer-los celebrar els anys, perquè això vol dir que som aquí, que som vives. És un contrasentit bastant vesti i sagnant que ens facin avergonyir de fer anys, d'estar vives, de continuar aquí.
Llavors, jo crec que hem de reescriure tots aquests prejudicis en contra del nostre envelliment, perquè hi ha clarament una doble vara de medir l'envelliment dels homes. Quantes vegades no hem sentit allò que un home amb els cabells blancs fa interessant, no? I en canvi les dones amb els cabells blancs, ara tot just comença a haver moltes que s'atreveixen, però ha estat un tema que sempre s'ha hagut de superar. Ells mai no ho han hagut de superar, perquè ja s'ha encarregat també la cultura i la ficció d'enaltir
Els homes amb experiència, els homes interessants, les dones amb experiència, les dones interessants no es veuen, no estan als escenaris, a les pantalles, als anuncis, no hi són a les ficcions, no representen les dones de veritat. I ara ja estem en un moment de la història, de la humanitat, que moltes d'aquestes dones de 50 llargs, 60 llargs, 70 llargs, 80 llargs, ocupen espais molt importants de la nostra societat com són els de la cultura.
Són les que omplen els teatres, els museus, els clubs de lectura. Són les que llegeixen, les que volen continuar esperant la vida al màxim. I llavors jo em vaig plantejar que aquest desequilibri entre les dones reals d'aquestes edats i les que...
continuant invisibilitzant-se en les ficcions, doncs no m'agradava que hi fos aquest desequilibri. I pensava que d'aquí 10 anys, quan jo comenci a entrar en la seixantena, voldré aquests referents, voldré aquests miralls que em tornin a mi una imatge i que em facin sentir acompanyada i no em facin sentir que està passant alguna cosa molt estranya, que simplement és que fas anys. I llavors vaig fer allò de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix al llit i em vaig escriure la protagonista de Hollywood que m'agradaria que...
fos protagonista més sovint a les pantalles i no la tieta rodejada de gats o la mare de la núvia. No, no, no. La protagonista, complexa, imperfecta, amb reptes, amb plena activitat també sexual. Aquestes m'agradaria que hi fossin més.
Jo penso que has trencat absolutament tots els tabús, que ho has posat tot. No, no. T'has fet al llit? Molt ben fet. No t'has deixat ni un llençol per posar. Perfecte, no? Allò, tensat el llençol... Ni un arrugat. Molt bé, molt bé. Ni un arrugat. A més, a més, està molt bé perquè és una dona...
que realment trenca. No t'has creat una protagonista ja des del minut zero que ho ha tingut, sinó que hi ha aquest desig latent i a partir d'aquest desig latent fas aquesta repassada enrere i dius prou. I això...
No és fàcil. No, perquè hi ha molts mandats, no?, que, tornem a dir-ho, que s'han d'esbutjar. Començant pel de la mare sacrificada, que els fills ja s'afaiten i es refaiten, i tu has d'estar allà, encara, disponible per si els passa qualsevol esternut, no? Llavors, sí, el mandat d'aquest sacrifici com a esposa, com a mare, com a ciutadana exemplar, no?,
que adoptes tots els rols que se suposa que són els respectables. Això, clar, sí, has de ser valenta per dir, mira, doncs això m'és igual, ho passo endavant i sí, hauré de suportar crítiques, inclús buits familiars. Sí, clar, no és fàcil, no ens oposen fàcil sortir del carril, fins i tot.
La majoria de ficcions acaben esclafant, castigant la dona que se surt del carril. Per tant, des de totes bandes ens diuen que sortir del carril té costos molt elevats perquè no ho fem. Però arriba un moment que dius, mira, doncs crec que assumeixo els costos, no? I és una mica el plantejament d'aquesta protagonista. Ella assumeix els costos, se m'ha.
cap a Venècia. A mi m'agrada perquè, a més a més, és tornar a Venècia, tornar a recordar, és una ciutat que hi ha estat, que ara estem sent malament d'haver anat amb tot el tema. A mi també em passa això, la paradoxa aquesta, que la Venècia que jo explico és la Venècia una mica de la cara bé de les postals, romantitzades i sense que esclati la polèmica i la problemàtica, sobretot, de la turistificació i la gentrificació extrema i criminal en el cas de Venècia.
Però us diré que sí, hi ha molta gent que li estan venint ganes d'anar a Venècia i només us podria dir això, que si aneu, no aneu a un Airbnb, que aneu a un hotel, perquè com a mínim els hotels ja hi eren, ja hi són, no hi ha més llicències, en canvi els Airbnb sí que és el mecanisme pel qual s'està expulsant la gent de Venècia, la gent de veritat, la gent real, els habitants legítims. Per tant, si us agafen moltes ganes d'anar a Venècia després de llegir una dona de la teva edat, bueno,
Un hotel. Un hotel. Així ja he anat jo, eh? Ara em fa sentir menys culpable. Però, a més a més, és una novel·la, per tant, que transita també en el tema de la gentificació, de la identitat, de tornar al passat i a les arrels, d'aquests comerços de tota la vida i també del medi ambient. Per tant, toca en molts pals. Vull dir, és una novel·la complerta. Perquè hi ha una protagonista que m'ha encantat.
Que no entra en acció fins que arribem a Venècia, que és aquesta gran periodista, aquesta dona, que s'ha de carar també amb tot l'aspecte social i legal, perquè, clar, tenim un artista que se'n va a la Biennal de Venècia, però les artistes joves són magnífiques i les no tan joves no ho són tant, punts suspensius.
Jo feia molts anys que estic estudiant els biaixos de gènere en la literatura i en l'art, i això és molt freqüent, que de sobte trobes una exposició, fins i tot a l'exposició d'exposicions, que és la Bienal d'Art, que cada dos anys acumula tothom que és algú en el món de l'art a Venècia.
trobes de sobte una expo amb 10 dones artistes, de mitja carrera, i se'ls hi posa focus. I després passen els anys i no les tornes a trobar. I llavors, estudiant les biografies de moltes grans artistes, també t'adones, que és un patró molt repetit,
que el reconeixement no els arriba fins que ja van amb bastó, que dic jo, no? Això és el cas de la Louise Bourgeois, que és paradigmàtic, l'artista més important del segle XX, i fins molt tard no va tenir el beneplàcit dels senyors del MoMA que li dediquessin una retrospectiva...
Però anys enrere, quan ja despuntava perquè tenia moltíssima obra ja de ben jove, allà no hi va cabre, no?, el seu talent. Allò era una mestressa de casa que venia amb les seves cosetes de teixits i de ceràmiques i de ninos estranys, no? I llavors, és tan repetit aquest patró que m'agradava també abordar-lo per...
una mica posar sobre la taula també les paradoxes del món de l'art. També hi ha misogínia en el món de l'art, també hi ha adatisme, el món de l'art també és hipòcrit en el sentit que hi ha gent que fa un art per tenir un statement polític, no una declaració política d'intencions amb el seu art, i llavors resulta que allò, aquella obra, la comprarà un multimilionari que haurà arribat a Venècia amb un jet privat que haurà contaminat més que tota la declaració política de l'obra que compra. Llavors...
Totes aquestes paradoxes i contradiccions del nostre món contemporani, que qui no en tingui també que aixequi la mà, tots en tenim d'aquestes contradiccions, diem unes coses, estem a favor d'unes coses, però llavors no som coherent 100% amb pràcticament res. Doncs Venècia és un catalitzador de tot això i per això també volia que sortís a aquest escenari.
Hi ha escenes molt bones, les haureu de llegir, no les explicarem, però sí que posen a la Kate, la protagonista. La veiem des de totes les bandes. La veiem com a dona, com a artista, com a mare, com a filla, com a neboda...
la veiem en... jo penso que diria en tots els aspectes. Perquè, a més a més, es pot mostrar que això és fantàstic, que has fet tal com és. I si estira un pet, estira un pet. Exacte, és una primera persona. Per tant, jo aquí ja volia crear una complicitat amb qui la llegís. Per tant, és una primera persona, t'està explicant una mica la vida, és com un monòleg interior a l'interlocutor que la vulgui escoltar. I, per tant, arriba aquí en aquest moment que ja no hi ha...
Ja no s'avergonyeix fins i tot de repassar un passat i de fer aquests flashbacks al passat i dir, ostres, el que ens vam empassar, el que vam comprar, no?, quan érem joves i que burres que vam ser, és també una pròpia deconstrucció, ella, de moltes coses que això ho podem dir totes, no naixem.
activistes feministes, no naixem amb les red flags activades des de petites, al contrari, naixem i ens construïm com a dones amb totes les llufes de la feminitat que el patriarcat ens dispara, començant per la pressió estètica i cada cop, des de més joves, acabant per la hipervigilància en el que mengem, en el que no fem, en el que diem, en els fills que tenim. Llavors, totes aquestes construccions...
Hi ha un dia que te n'adones i ella se n'adona i, per tant, ja pot ser molt sincera amb ella mateixa i amb qui l'estem escoltant, que som els lectors i les lectores. Llavors, si jo la volia fer també que el to amb què expliqués el que ha viscut i el que ara no...
no tolerarà i canviarà, fos molt conscient de les opressions o, digue-li, d'això o no, de tot el que s'havia passat, també com totes, fos conscient però no fos planyívol ni fos victimista. I, per tant, la vaig construir llenguda, no? Jo me la imaginava dient holy shit i fuck tota l'estona, llavors aquí ho he convertit en hòstia santa o merda o refotut, no? Una tia...
mal parlada, llenguda, llaminera, molt de vida, perquè això també és una altra cosa molt subversiva que no ho hauria de ser. Però ser llaminera, ser de vida i no amagar-nos-en, això és una cosa també molt... Diguéssim, és una rebel·lió quan no ho hauria de ser. I llavors també molt vital i molt vitalista. Llavors, jo volia que el to fos aquest.
dir les coses pel seu nom, cagar-se amb el que calgués cagar-se, però amb aquesta vitalitat, que també veig al final que tenen moltes de les usuàries dels clubs de lectura que jo faig a les biblioteques públiques, que tenen aquesta edat i més, no s'encallen ni una, s'expressen, diuen les coses, com potser mai abans, ni quan eren joves, quan eren joves no havien dit mai de la vida,
I, clar, les veig i també són la meva inspiració. Les veig cada tarda quan vaig als clubs de lectura. Llavors és com... Ostres, és que aquestes dones, ara, avui en dia, en el segle XXI, existeixen i són moltes. Per tant, no em va costar gens pensar aquesta protagonista, perquè n'he conegut moltes i connecto molt la onda i les veig expressar-se al metro, en una cua d'una botiga, dient la seva a la sortida d'un teatre. I són llengudes i vitals, no? Per tant, aquesta Kate, encara que sigui nord-americana...
És com totes les queits catalanes que coneixem, no? Certament. Ara anava recordant fragments de la novel·la i tu parles de vida. És un plaer llegir-la quan menja. Jo m'he fet una llista de plats, de begudes, i penso...
És que és tan fantàstic quan pots seure a taula i menjar. De gust. Sense sentir-te culpable. Exacte. Ni sentir-te jutjada, ni criminalitzada, no? Això... Ostres, però és que la relació que tenim les dones amb el menjar s'ha problematitzat. Jo, un cop, tot això també, aquesta línia de la seva relació amb el menjar, també tan subversiva en el sentit que no té aquells filtres que ens posem totes,
Ve d'una entrevista que vaig llegir un cop amb una endocrinòloga, un nutricionista de les dues coses, que deia que, si bé, evidentment, hi ha un percentatge de dones que han patit o s'han diagnosticat com anorèxia nerviosa, és un percentatge concret,
El 100% de les dones hem tingut i tenim comportaments anorèxics, que vol dir arribar a la nit i pensar què t'has menjat, demà ho compensaré no esmorzant. És aquest tipus de pensament que potser la majoria de nosaltres ens hi podem reconèixer, com repassar avui he menjat això, ostres, doncs si m'he menjat un croissant, bueno, doncs demà saps què, menjaré verdura. Tot aquest pensament compensatori...
de jutge tu mateixa i de passar revista les teves ingestes, això ho explicava una doctora, que això és un comportament anorèxic, o anorèctic, ara no estic segura de l'adjectiu, però que això és així i la majoria de dones tenen aquest tipus de pensament, encara que no hagin desenvolupat la malaltia. I això, al cop que ho vaig llegir, vaig pensar, ostres, és que és tristíssim.
que les que podem menjar, perquè som del primer món i ens a sobre el menjar, també d'una manera bastant irresponsable, moltes vegades ens hagin fet podrir amb un tema que és vitalíssim i que és bàsic. I vaig trobar-ho tan trist que a vegades aquestes coses que a mi em queden a dins i després en alguna novel·la surten. És així, eh? Jo haig de dir que com que soc de vida...
No fas aquest repàs de menjars. No. Doncs jo soc de vida, però aquest repàs de menjars, quan la doctora ho va dir, vaig pensar, ostres, jo també ho faig. Mira, jo penso que és de les poques coses que m'han d'acabar lliurat. Mira, doncs, Lucky You, que bé. Ja he pensat, dic, a fer punyates demà serà un altre dia. Sí, i acabes pensant-ho, però això de pensar que avui que he menjat, a mi em passat com automàticament molts anys.
Hi ha moltes coses, ara m'agrada el que has dit, perquè hi ha moltes coses que no ens en donem compte i les portem a... Jo sempre ho dic, portem a l'ADN històricament tantes coses que és com si a vegades l'haguessim heretat i no en som conscients. Sí, però és un ADN cultural, és una construcció, tot. O sigui, més que una herència biològica, és una herència cultural. No, no, un ADN cultural, sí, sí, no de sang, però...
Sí, sí. Detectar-ho ja és un primer pas per veure que allò no és natural, ni és obligatori, ni és per sempre. És un primer pas a dir, ostres, per què tinc aquest pensament? Per què reproduïm sempre aquests rols que ens han dit que... I llavors, bueno, sí, el llibre també és un intent com de pensar aquests rols on hem caigut, aquests rols on ens han atrapat, i després també fer anys...
Té una altra dimensió, que no es diu, que és que pots perdre molt més fàcilment tots aquests pesos. I pots ser molt més lliure i després, això, molt més llenguda, molt més descarada i molt més lliure. I no se'ns diu que també, val...
Hi haurà la menopausa, hi haurà els símptomes que et faran molt la morga. Hi haurà els rastres de l'envelliment sobre el cos, que clar, evidentment, tothom vol un cos que tiri i que no tingui cap error, no? Però també hi haurà una experiència i una motxilla carregada de desvergonyiment que a les dones ens ve de cine quan ens arriba, no? I això no es diu prou, tampoc. És una alliberació.
és treure's totes les cotilles, totes. Clar, i tu veus moltes dones que... Doncs això, que arriben a una edat i diuen... Ui, nena, quan et diuen... Ui, nena, com vulguem dir... És que, clar, vosaltres encara veieu unes coses que, escolta, fora, fora, fora, fora. És molt... Ostres, és molt inspirador. Mira, avui veia un reel de la Jane Fonda dient això, no? Jo, quan vaig fer 60 anys, vaig dir...
L'envelliment l'haurem d'assumir, no passa res, però el que no vull assumir és fer-me retrets. Per tant, d'ara, ja vaig a construir una vida sense retrets. Per tant, fer el que vulgui fer, pacificar les coses que vulgui pacificar, perquè no vull anar fent anys i anar tenint retrets. Ja no hi ha temps per tenir retrets, amb una mateixa per començar. I ara l'he vist fa poc i he pensat, ostres, quina raó, no?
És així, i hem d'ho fer perquè, a més a més, a mesura que et fas gran, hi ha moltes coses que absolutament et rellisquen i penses. Quin descans. És aquella cosa de dir, tot això que t'està passant, si demà desapareixessis, si demà et mores, quina importància té realment. Exacte, exacte. Llavors es desactivarien moltes preocupacions i molts maldecaps i moltes coses que són construccions. O que et diguin o que et critiquen, al final, a tu què t'afecta amb la teva vida? Sí, sí, però clar...
Aquí hi ha molt negoci també darrere de les nostres preocupacions. Es lucren d'infectar-nos d'aquestes preocupacions. Poca broma perquè aquí tenim el capitalisme, l'heteropatriarcat capitalista que es posa les botes amb el nostre rumiari, rumiari, rumiari i sentir-nos malament. Això no ho perdem mai de vista.
Ara se'm passava moltes coses pel cap, però no les diré, encara me les aguanto. Tu mateixa. El tema de modelar, jo penso, si no, si no, molts d'ells ja venen modelats, modeladíssims. Tenen les mateixes corbes, però realment no és el mateix. No, no. És el mateix. Tu parlaves de xarxes socials i a mi em va impactar molt l'altre dia un senyor gran...
Cabells blancs, gran, que devia tenir almenys 70 anys el senyor. Quan criticava una model, i aquesta model duia un escot molt pronunciat, no duia sostens, i clar, la roba li apretava els pits perquè no li caiguessin, llavors no eren els pits aixecats amb un tipus Wonderbra.
Compte amb aquella nena, amb aquella manera, que quina vergonya, que aquells pits no li podrien agradar a ningú. Ja vaig pensar, posis vostè el vestit amb la panxa que té, els pits que té, i tot vostè tal com està, posis el vestit. Mare meva, és que encara els tinguin la...
que no tinguin gens de vergonya de dir aquestes coses, no? I penses, però és que si vostè fos una Donis... Clar, però jo crec que ells no tenen vergonya de dir el que diuen. Nosaltres no hem de tenir miraments en no escoltar-los. I llenar com ens doni la gana. A més a més, vull dir, escolti, però si no li agradin, no miri. Clar, no, no, però és que no hem de tenir miraments en passar. Però existeix, i és. Sí, sí. A la novel·la també surt, ja ho llegireu, tampoc no direm res. M'encanta la Kate...
Clar, és que l'AquitFight fa un trajecte, aquest viatge és un viatge molt important, perquè és deixar enrere moltes coses i acarar-ne, perquè a vegades no sabem com acarar, com enfrontar-nos a... com ho hem de fer, no? A vegades ens falta aquest punt, Gemma, de dir, com ho fem? Sí, però jo crec que hem de... jo crec que...
He vist moltes dones que amb la intuïció, que és un tipus de saber que també s'ha menys preat, perquè sembla que el saber que no ve de l'acadèmia o de la racionalitat no és un saber validable, la intuïció crec que és una gran aliada. Crec que l'hauríem de conrear més perquè ens pot treure d'una situació llardosa amb molt d'èxit. Jo crec que molt a favor de seguir la intuïció.
de seguir la intuïció i de la tieta Frankie, que no l'hem citat, però la tieta Frankie és molta tieta, a mi m'ha impactat alguna història d'ella, i penses, això segur que ha passat. Clar, jo volia que aquesta protagonista tingués les seves dones referents, perquè totes tenim les nostres dones referents, i que fossin contrapesos, la seva mare és una figura que...
que té una relació molt concreta, una mica tensa, però llavors hi ha aquesta altra figura, que és aquesta tieta, una pionera de la publicitat, que és molt al seu mirall. I jo crec que ens fan molt les dones que ens envolten, sobretot les dones més grans que nosaltres, ens fan molt per voler-nos-hi assemblar o per voler-ne fugir de la seva vida o de la seva presó.
I m'agradava, perquè clar, una no es fa sola, sempre es fa mirant els referents, ja et dic, sigui per imitar-los o com per dir, ostres, jo això no vull ser-ho, no? I per mi eren importants les dones referent que tingués ella a la vida, perquè és el que ens passa, no?, en general.
És meravellós tot el que has escrit, tot aquest homenatge, no?, les dones grans a les que venim darrere i que ja comença a haver algun referent però que treballes tu també per crear-ne molts altres. Sí, clar, jo crec que igual com ha passat amb les maternitats en plural, que quan les autores han irromput, diguéssim, en les taules de novetats de ple dret, igual que els autors, no?, que no vol dir que no hi fossin, ja hi eren, però...
quan se les ha validat també des de la indústria, perquè s'ha vist que hi havia una necessitat de llegir el que ens proposaven. Així com amb les maternitats hi ha hagut aquesta relectura tan complexa i tan enriquidora i tan alliberadora, jo crec que amb la meitat de la vida i amb les madureses femenines, perquè la maduresa i la crisi de la mitja edat masculina s'ha treballat ja molt, jo crec que ara com més autores vagin continuant escrivint,
Més relats de mitjanes edats, de madureses i d'envelliment femení tindrem i ens beneficiarem totes d'aquests miralls que ens oferiran les autores que admirem i jo les estic esperant. Jo també m'he emmirellat en les que ja ho han fet i crec que em vindran molts més de relats perquè els necessitem.
I està molt bé perquè llegir... S'ha parlat molt d'aquest tema que és el cinema i potser en la literatura actualment ja n'hi ha alguns referents, hi ha dones pioneres, sempre n'hi ha hagut, però...
La menopausa, hi ha una paraula que has dit a l'inici de l'entrevista, com moltes altres coses que també surten a la novel·la, que les defineix que és la vergonya. Ens han fet avergonyir d'una etapa vital que no pronuncies ni la paraula perquè s'ha automatitzat que vol dir envelliment, per tant vol dir ja invalidació. Estem defenestrades. I defenestració, no?
I llavors, clar, hem de reapropiar-nos d'aquesta paraula, que també podríem reformular-la, perquè menopausa vol dir que s'acaba la menstruació, potser podríem parlar d'aquesta etapa no pel que perdem, sinó pel que guanyem. També ho deixo aquí, que potser algú pot inventar-se una paraula, ja hi és el climateri, però potser una altra que... Millor.
Més sonora, més... que dringués una mica més i que, quan la diguéssim, sortís l'art de Sant Martí i no caigués un xàfec, que és el que passa ara quan dius menopausa, no? Llavors, també una mica estem nosaltres anar-ho dient. Jo ara ho estic dient, ostres, ja quan estàs entrant a la peripenopausa,
era una paraula que no sabíem que existia, i a la menopausa et passa això, et passa allò, i a vegades ho dius en algun entorn i la gent et mira una mica estranyada, però crec que és útil que també ho anem dient, perquè com més ho anem dient, més ens beneficiarem totes de trencar aquest estigma, d'obrir la conversa.
perquè ja sabem que no en traiem res de tancar les coses en una habitació fosca i estigmatitzada. Això ja sabem què se'n treu, que és res. Llavors, jo crec que obrir la conversa és una cosa que ens pot anar molt i molt bé.
És així, a més a més, dona goig perquè vas llegint i penses, mira, això també ha passat, doncs ara faré això, faré allò, faré una altra cosa. Dic, oh, mira, jo tantes manies que tenia. O sigui, també ens ha agradat llegir coses en què nosaltres ens hi veiem emmirallades. Clar, i coses que normalment no surten massa.
perquè s'han considerat, doncs això, que són vergonyoses, que ja són decrèpites, i dius, bueno, no, encara ens queda molta guerra per donar. Vaja, si tenim salut i una mica de dinerons per treure el cap al món, en podrem donar.
Visca la menopausa, visca parlar-ne, i sí, senyores i senyors, hi ha moltes dones amb menopausa que fan absolutes meravelles, que treballen 12, 14 i 18 hores, fan una feina magnífica i estan en plena forma.
Ara a veure si podem arribar un dia, visca la ciència, visca la farmacologia, que no infradoten, que no infradotin les investigacions per atenuar els símptomes de la menopausa. Ara ens falta cridar aquest visca que encara no hi és, perquè encara està molt menys estudiada, molt poc estudiada. Jo sempre faig aquesta analogia, si la menopausa estigués estudiada
i estigués dotada de pressupost, com per exemple s'ha investigat i s'ha dotat de pressupost la manera de revertir la calvícia masculina, ja no tindríem ni un fogot. Llavors, senyors, de qui depèn tot això, equilibrin la balança.
És tremendo, eh? En aquest sentit... Ja, el viatge de gènere en la ciència i en la medicina és molt, molt bèstia. Està estudiat. Jo fa poc vaig anar a una conferència d'una catedràtica de l'Universitat de Barcelona que estudia això i posa dades i posa, diguéssim, les conseqüències d'haver de tenir els viatges de gènere. Ens costen molts diners a la salut pública.
Com més viatges de gènere hi ha, com menys dones capitanejant els equips, més diners val les nostres recuperacions perquè estem mal diagnosticades, llavors estem sobremedicades. Vull dir, poca broma, que és diner públic. Com més dones capitanejant, com més equips paritaris, millor feina es fa i menys diners públics en va es gasten.
en general, tant per homes com per dones. Llavors, vaig assistir a una conferència interessantíssima i llavors dius, per favor, posem-hi remei, perquè ens hi va la salut i ens hi va també la despesa pública. Subscric totes les paraules que tu has dit perquè és desesperant com a dona que t'atengui
i vegis que saps més tu que el metge. La Covid ens van vacunar sense tenir en compte un petit detall, que és que la meitat de la població humana menstruava. O sigui, la Covid, les vacunes, es van fer sense considerar quines conseqüències podria tenir en la menstruació, i les va tenir. Llavors, és que això fa...
Fa cinc anys, eh? Fa cinc anys, eh? Una cosa massiva, una cosa... I a ningú se li va acudir que la meitat d'aquella població que rebria aquelles vacunes menstruava i que, per tant, això podria tenir afectacions hormonals, no es va acudir. O sigui, el viatge de gènere aquí va ser una cosa molt, molt visible. I així podríem estar hores i hores, eh? Jo amb la Gemma ara m'hi quedaria infinitament, perquè estic descobrint moltes coses, però...
Ho deixarem aquí. Hi ha una frase, hi ha un fragment de la novel·la que penso que pot donar ja aquest final. Diu, no deixis que ningú et digui que amb l'edat has de perdre coses. Al contrari, no te'n deixis perdre cap. Meravellosa. Jo crec que sí, sí, sí, que ens ho hem d'aplicar. Sí, definitivament.
Fem un respir, no tanquis el calaix. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. Tenim encara més cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix.
El Calaix, un programa dona la torre per a les xarxes.
Laia Vilaseca és una apassionada del misteri, el true crime i la novel·la negra, escriptora i periodista. L'any 2021, la seva novel·la, La noia del vestit blau, va arribar a les llibreries amb el cesell Rosa dels Vents, després d'haver-se convertit en un èxit de vendes durant els tres anys que va estar autopublicada a Amazon.
És autora de Quan la neu es fon, premiada com a millor novel·la del 2022 al festival Lloret Negre i l'illa del silenci. La família Domènech ha viscut durant generacions en un espai privilegiat i protegit, la reserva natural de la Ferrera, al delta del Llobregat. Però la calma es trenca quan, durant la festa major de la ciutat, troben un cadàver a la propietat.
Qui ha mort la noia que han descobert enmig d'un canyissà? Per quin motiu ho han fet? En Mateu Domènech, un dels amos de la finca, decideix contractar els serveis d'en Levi, un reputat detectiu, per trobar-ne el culpable.
Però aquest crim no és l'únic succès que afecta la família, perquè la dona del seu cosí, també propietari de la Ferrera, fa uns dies que ha desaparegut. La mort i la desaparició faran aflorar els fantasmes, els secrets, les tensions i destaparan les veritats ocultes que amaga la família, pressionada a cedir els seus terrenys per a l'ampliació de l'aeroport del Prat.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Doncs després d'escoltar la sinopsi, la Laia Vilaseca ens convida a entrar a la Casa Balart i a la Torre Domènec. Ens obren les portes d'aquesta nissaga familiar, que ja us ho dic jo, per molt que l'hagueu llegit a la Laia. No sabreu ni remotament el que arriba a passar al final. I passar-ne de coses em passen.
i unes quantes, però, clar, no es poden explicar. Només que tenim un cadàver a l'inici de la novel·la i, Laia, em sembla que poca cosa més. No sé com ho farem, això. Benvinguda. Hola, què tal? És una novel·la absolutament intensa. Jo li comentava a la Laia que en aquesta pretartúlia que fèiem a Microtancat, quina feinada per muntar tota la trama, perquè, clar, és una novel·la coral. Aquí tenim...
Moltíssims personatges, Laia. Sí, jo tenia moltes ganes de fer una novel·la coral que hi hagués molta gent, sobretot que hi hagi moltes dones protagonistes de diferents generacions. I em va semblar una bona manera de fer-ho que fos molt més familiar, perquè això no ho havia fet tant. Tancar-me tant a una família fins ara...
no ho havia fet. Sempre tenia un poble petit o tenia un entorn tancat, però tan tancat que fos d'una família dins d'una reserva natural, que és una bombolla, i fer aparèixer allà un cadàver que dius, però això ve de dins o ve de fora? Perquè aquí estaven bé, però potser no estem tan bé. I m'interessava molt fer-ho. Llavors, sí, és molt coral, però m'agrada molt, perquè em dona molt la possibilitat de treballar amb els punts de vista dels diferents personatges, i això jo crec que t'ajuda més a entendre'ls. I com que a mi m'agrada escriure, anant alternant escenes amb punts de vista,
i després anar canviant els temps i fer aquestes trames paral·leles lligades amb el temps, doncs crec que després tens com una sensació d'haver conegut aquesta família durant molt de temps, i que formin part una mica de la teva vida ja, fins i tot. Quina família! Quina saga! Perquè clar, dels pares després arriben els fills, es casen, tenen més fills, i clar, aquesta família va creixent.
Canvien els temps. A l'inici sempre tot és molt més conservador. Després arriba la llibertat, i els diners i el poder. Aquí també hi tenen un joc molt important. Sí, és una novel·la que jo trobo que parla de diferents, o el que jo tenia al cap parla de diferents coses. Però una que és important és la classe social i la relació que hi ha amb l'estatus quo i el que et permet fer això i el que no.
I això s'explica de moltes maneres diferents, però una manera que es veu molt clara és per la relació que tenen amb els mesobers. Que també a la vegada és una relació que no està tan clara, perquè hi ha gent que treballa a la finca però també hi viu i ha crescut tota la vida, que és allò com és treballar a casa teva, però que no és casa teva, però que treballes per una altra, però que
per exemple, entre l'amistat que hi ha entre les dues noies més iogues, que una és dels mesobers i l'altra, i són com germanes, però a mesura que van creixent, clar, van veient que hi ha certes diferències i això també les fa que prenguin unes decisions o unes altres, que al final tot té a veure una mica amb el que acaba passant. A l'inici de la novel·la teniu tots els personatges en un petit arbre genealògic i a més a més un mapa, i el trobo molt bonic perquè tu parlaves d'aquestes diferents generacions, no?,
I si tu vas mirant el mapa, són aquests aiguamons, aquest estany de la Farrera. Hi ha diverses cases i cada una és com un ecosistema, és com aquests personatges, que són micromons, cada una en si. A més, si veus les cases, les cases són molt diferents entre elles mateixes, de la mateixa manera que les famílies
també tenen moltes diferències de concepció de vida, del que s'ha de fer, d'una cosa que és conflictiva, la novel·la, que és si vendre o no vendre aquests terrenys per l'ampliació imminent de l'aeroport i que estan rebent pressions, no? I m'agradava que això et veiés de manera simbòlica a la història, però també de manera gràfica, que de seguida et fessis de la idea, no? És allò que la casa representa una mica també com el caràcter de la gent que hi viu, marca el caràcter. I després, l'aigua és molt important per...
Tens una cosa que és preciosa, que dintre de tot aquest misteri de si hi ha assassinats o no, secrets, etcètera, i després tot el que hi trobarem, perquè hi ha molta cosa, molt ben trebada, les teves descripcions, aquest ambient que hi poses. Diu, va observar les onades en aquell mar gris que amenaçava tempesta mentre el vent li fotejava la cara, admirada de com aquella massa d'aigua impressionant es movia, lliurea.
sense constriccions, espategant furiós a la vora. Va pensar en com volcava vaixells quan hi havia tempesta i en com sostenia la canalla els seus matalassos de colors cridaners i formes ridícules quan estava calmada. És que l'aigua hi té un paper
Jo penso que és una mica una metàfora de la vida de les persones, d'aquests personatges. Especialment de les dones. O sigui, el títol de l'udol de l'aigua, si vols, t'explico una mica així com em va venir la cosa aquesta, no? Però el món que jo vaig crear aquí, tot això... Jo soc del Prat. Això és el primer que està bé saber-ho, no? Llavors, el tema aquest de l'ampliació de l'aeroport és un tema que ja l'hem viscut altres vegades. Aquesta vegada, jo també soc una persona més adulta i he viscut més coses i doncs estic en moments que...
que tingui influències diferents, diguéssim, el que va passar és que hi havia una reserva, que era un lloc natural, que tots havíem acordat que allò era un límit, que no es tocava, no? Era i és, no? És una reserva natural. I aquí hi ha una reserva, que és la Ricarda, que existeix, i és amb aquesta inspirada la ferrera, tot i que no és una cosa per l'altra, està inspirada. I aquí hi ha un límit, i ara venen tres tipus, o quatre, amb trajo i corbata, i diuen, no, aquest límit ens el saltarem.
perquè portem trajo i corbata, o pel que sigui, en nom del capitalisme salvatge, del que sigui. I ho diuen tranquil·lament els mitjans i com no, no, això es farà, i això és una cosa que havíem acordat entre tots. Llavors, què significa que hi hagi gent amb cert estatus que digui que es pot saltar els límits de cara a la societat? Què vol dir? Que hi ha uns límits que es poden saltar i els altres no? Aquest és un límit geogràfic, però el límit que és el cos d'una dona, si tens corbata també te'l saltes,
No te'ls saltes, o sigui, com va? Llavors, tota aquesta discussió dels límits, que en el meu cap quan va passar això va ser com molt bé, doncs per mi l'ampliació de l'aeroport és el ciment, és el capitalisme, és el creixement sostingut constantment, que és una cosa que no pot seguir així, des del meu punt de vista,
I la reserva era, per tant, el patriarcat, diguéssim, i la reserva per mi era la lluita feminista, anticapitalista, que intentava mantenir una mica el poc que ens quedava amb aquests límits. I el que jo vaig decidir és agafaré 3, 4, 5 generacions de dones i explicaré dins d'aquest món, aquest concepte el baixaré a terra i explicaré com s'han vulnerat de manera sistemàtica aquests límits a les seves vides.
de manera efectiva, de manera física, de tots els tipus de maneres que una dona pot estar aguantant aquesta usurpació del seu espai, del límit que ha marcat, amb el que sigui. Llavors, per mi l'aigua són les dones.
Perquè les dones necessitem ser flexibles, adaptar-nos constantment a l'entorn, llegir-nos, ens ho han explicat des de petites, perquè per la força no guanyarem i per tant hem de ser intel·ligents, llegir l'habitació al nostre entorn i anar navegant com podem. I el dol és perquè jo estava llegint dones que corren amb els llops quan estava escrivint aquesta novel·la,
I a mi a part sempre m'han agradat molt els llops. I em va semblar que l'odol era una manera molt visceral d'explicar aquesta... Els llops no hodolen perquè tinguin frustració, però jo sí que ho feia des d'una frustració, un crit, una cosa que et surt de dins com a dona, de dir prou. I prou, prou d'això. Aquest sistema s'ha de canviar, això no funciona. I per això es diu l'odol de l'aigua, la novel·la.
Això és una de les preguntes que et volia fer perquè em va agafant sentit a mesura que tu vas llegint. Sí, sí, no és un títol que entenguis des del principi. No, a mesura que vas llegint la novel·la vas conformant una miqueta aquesta idea. Al final ja, evidentment, no podem explicar els finals en cap entrevista. Però jo sempre faig una miqueta de justícia.
Sí, hi ha justícia. No tota la que voldria, però una mica tona sí. La justícia aquella és molt present. Hi ha molts conceptes que són presents que després els esmentarem al final en el qüestionari que m'agradaria fer-te. Però no dic, haig de dir, que també és una cosa que hem comentat, que hi ha històries molt potents i molt fortes. Tu has agafat un ampli ventall de situacions on la dona no té força
on la dona està sotmesa, sigui, com tu molt bé has dit, d'una manera més pública o d'una manera més silenciada. Llavors són diverses generacions, diversos problemes, però hi ha una cosa que penses, és que va passant el temps i allò continua allà.
És aquest crit, també, no? És aquest odol de dir què està passant que no ho podem arreglar. Sí, de fet, hi ha dues històries paral·leles que al principi semblen molt allunyades l'una de l'altra, però que al final, a mesura que va avançant la trama, les dues trames van avançant paral·lelament i es van intercalant,
I realment és molt gràfic, com tu llegint vas veient que el que passava fa 30 anys està tornant a passar ara i no ha canviat absolutament res respecte a això. És una mica la queixa que tenim, perquè moltes vegades sembla que haguem avançat molt
I és veritat que s'ha avançat en moltes coses, però no tant com ens volen fer creure, i encara menys ara que estem retrocedint a marxes forçades, estem retrocedint molt, penso. I és important verbalitzar-ho, explicar-ho, i és igual que ens diguin pesades, que ens diguin el que sigui, i pesats, pesades i pesats, perquè aquesta lluita, quan jo dic patriarcat, moltes vegades els homes és com, ah, és que va contra mi, no, va contra el sistema del patriarcat, i tu vas amb qui tu vulguis anar, perquè que siguis home no t'obliga a formar part d'aquest sistema.
M'entens? Llavors, moltes vegades penso que es conforma una cosa amb l'altra. Jo estic criticant un sistema i una manera de fer. I és una lluita que necessitem ser-hi tots, perquè és el de sempre. Necessita gent que defensi els drets i que no només sigui la gent que se li trepitgen els drets la que els defensi. És la manera d'aconseguir les coses. Ja veieu tot el que trobareu a l'udol de l'aigua? Però, però, amb entreteniment i...
Em poso bé i amb quin misteri, quina cosa i quin intríngulis, eh? Tampoc aquí, que no se m'espanti ningú. No, jo penso, moltes vegades és com, ah, és que és negra i tal. Jo sempre dic, jo escric una negra, que jo crec que a molta gent que no li agrada bé la negra, podria llegir-la perfectament. No soc una negra molt clàssica o d'un estil molt de negra, perquè m'entenguin. O sigui, la negra és el com, a nivell de, potser, dos o tres convencions que m'agraden, perquè m'agrada el trencaclosques, però el què, que és el tema, el que m'inspira, el que vull parlar...
Això no és una cosa que tingui a veure necessàriament amb la negra, tot i que la negra vagi molt bé per tractar certs temes importants, perquè és molt de grisos, de morals, i va molt bé per això. Però a vegades jo crec que s'espanta, hi ha alguna gent que diu que a mi no m'agrada la negra, no el llegeixo, i potser se sorprendrien. Jo sempre he convidat molt a llegir el gènere negra precisament perquè, independentment que hi pugui haver secrets, misteris, hi pugui haver cadàvers, etcètera,
és una denúncia social i ens parla de la societat que tenim, ens parla del que tenim damunt la taula. Però clar, és el que tu has dit, no us espanteu, perquè no podeu deixar la lectura, és que t'atrapa perquè vols saber, vols saber, vols saber, i els capítols no són excessivament llargs i per tant necessites anar muntant aquest trencaclosques. Però escolta'm, jo penso que per parlar de la novel·la,
Si ens n'anem directament al qüestionari, fins i tot hi treuríem una mica més de suc. T'atreveixes? Sí, tant. El calaix breu. Qüestionari ràpid, respostes curtes. Primera paraula. Inspiració. Somni. La consciència. Conexió. Lleialtat. Amor. Justícia.
Amor. Heu de llegir la novel·la per entendre que justícia també és amor. Sí senyora, sí senyora. Aquest ha estat bona. Corrupció. Patriarcat. CIOs, empreses, capitalisme. Corrupció o capitalisme? Família. Família. Complicada.
Nissagues. Ombres. Misteris. Trencaclosques. La mort. Diria que foscor, però també pot ser pau. La por. També pot ser venjança i justícia, perdó. La por. La por. Foscor. I ara ens n'anem a un punt més personal. Escriure. Llibertat. Un llibre que hagi estat important per tu.
Home, ara fa poc dones que corren els llops, el que tinc més al cap, que m'ha marcat més. Quin llibre estàs llegint? Ara m'estic llegint les parts vermelles.
de la Maggie... Ostres, Nilsen, crec que es diu, la dels ergonautes. És una autobiografia judici que està molt bé, m'agrada molt, perquè trenca una mica la barrera aquesta del true crime, el ser com una autobiografia, té aquesta part emocional, una mica com d'autoficció, però a la vegada t'explica com una investigació que ella va fer del cas, a la vegada que s'estava desenvolupant el cas, i trobo que està molt ben fet, m'agrada molt la veu que té, m'agrada molt com ho està fent, i em queden molt poques pàgines, l'estic covint molt.
Mira, de la Maggie Nelson. Nelson, oi? Jo he dit Nelson, Nelson. Escriure sobre la mort, escriure sobre la corrupció, escriure sobre la injustícia, com és per tu? Jo crec que és el que m'ajuda a processar una mica tot el que tinc al meu voltant. Coses que percebo o m'atabalen o no sé com digerir del món...
I quan les escric no és que les entengui més. Però em sembla com que vaig col·locant... Això em sap què va dir la Virginia Woolf, que ho deia precisament la Maggie Nelson en el llibre, no? Hi ha un moment que parla d'això. Vas posant les coses com amb diferents parts que et sembla que no tenen res a veure i tal, però tu quan ho has deixat tot allà tens una sensació de pau que no és que t'ho puguis dir, mira, ara ja ho entenc tot. Però com a mínim crec que tu has recol·locat una mica en el teu cap i li has donat un sentit
diferent per processar-ho. Però jo sempre deia que s'escriu per entendre i potser sí que entens una mica, però crec que escrius més per processar, que no necessàriament vol dir que entenguis 100% com funciona el món, perquè el món és difícil d'entendre. És complicat. Cada persona és un món, diuen, i és molt complicat. El calaix breu.
però tot i que sigui complicat tot el que ens ha posat la Laia, us asseguro que en un dia teniu la novel·la més que llegida. Ja sé que són moltes hores d'escriure, però és aquesta necessitat. Nosaltres arribem a aquest final de l'entrevista i llegiré un petit, res, dues línies. Sigui com vulgui, el destí havia volgut que les dues famílies haguessin de compartir terres i això també implicava que de tant en tant aquestes comptessin amb la presència espontània
de les criatures que per força resultava que eren els seus nebots. Una família que ha de carar precisament aquesta pressió i que per aquesta pressió farà aflorar tot el que hi ha silenciat, callat i amagat. Que no és poca cosa, eh, Laia? No, no.
Els secrets, un dia o altre, acaben sortint. Doncs molts de vosaltres ja teniu la Laia Vilaseca a les vostres llibreries. No us podeu perdre l'udol de l'aigua, publicada per Rosa dels Vents, una nova novel·la adictiva i que ens enganxa. I escriu més, eh? Estic, estic ja en la propera. No patiu que estic, estic ja motivada. Moltes gràcies, Laia. Gràcies a vosaltres.
És hora de tancar el calaix. Una setmana més ho han fet possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnics.
El calaix. Totes les setmanes fem ràdio, fem comunicació, fem cultura, fem el calaix. Sendes, un programa en què caminem, fem excursions i viatgem.
A la xarxa més 25 minuts per suggerir visites a museus, a itineraris temàtics i a llocs plens d'encant. Per explicar fil per randa, rutes de senderisme. I per descriure viatges a qualsevol racó del planeta. Surt dels camins de sempre i endinsa't a les nostres sendes.
Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat. Notícies en xarxa.
Bona nit, són les 10, us parla Mercè Roura. El govern ha presentat l'actualització del pla de Rodalies 2026-2030. Després de la greu crisi d'aquests dies i del caos ferroviari a Catalunya, la Generalitat ha tancat un nou acord amb el govern espanyol i amb Esquerra Republicana, pel qual destinaran 1.600 euros més per reforçar el manteniment de la infraestructura.
Aquests diners formen part d'un total de 8.000 milions d'euros que s'han d'invertir a la xarxa durant aquesta dècada. Escoltem la consellera de Territori, Sílvia Benequi, i el secretari d'Estat d'Esports, José Antonio Santano. No és suficient, el secretari també ho deia, hi ha aquí un marge de millora, però sí que demostra d'una manera clara, i també ho volem posar en valor, l'acceleració respecte a etapes anteriors i posa també de manifest aquesta voluntat de fer un salt endavant en l'àmbit de les rodolles.
No estamos hablando de grandísimas obras, sino que estamos ejecutando muchas, sobre todo en reposición de activos, muchísimas obras de menor cuantía, pero muy importantes para mejorar la calidad de rodalías.
Rodalies ha funcionat avui amb relativa normalitat, amb retards i amb un servei bastant reduït, amb molts trams on es presta un servei alternatiu per carretera amb autobús. El govern ha anunciat que els talls es mantindran fins i vendres i que preveu la normalitat del servei en dilluns. Mentre duri les obres de reparació, Renfe té vigents 10 plans alternatius que inclouen la mobilització de 146 autobusos i també els viatges són de franc.
Per cert, el govern espanyol ha establert una indemnització de 210.000 euros per mort en els accidents ferroviaris recents de Damudi i Gelida com a part d'un conjunt d'ajudes immediates i de venços a les víctimes. El conjunt suposaran 20.000 milions d'euros.
I el sindicat de llogateres ha convocat per demà a dos quarts de set de la tarda una concentració davant la seu de Junts. El sindicat acusa la formació de Carles Puigdemont de posar-se al costat del PP i Vox i deixar al carrer més de 60.000 famílies vulnerables, derogant el decret llei de l'anomenat escut social que incluïa la revalorització de les pensions i la prohibició de desnonaments i talls d'aigua i llum a persones vulnerables.
I Portainer, el Pallar Sobiràs, ha colat a la llista d'estacions d'esquí de tot el món amb més neu. Situant-se en quarta posició, atenció per darrere, de Suïssa i dos del Japó. El complex acumula ja més de 3 metres de neu i les provisions meteorològiques pronostiquen més nevades pels propers dies. Els treballadors han afirmat que és la temporada més generosa dels darrers 20 anys. És tot de moment. Molt bona nit i fins demà.
La Biblia de la Música Latina