És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. Agatha Christie és la reina del misteri i els seus llibres continuen ben vius. Una dona amb caràcter i una gran escriptora que va marcar una època i un gènere i que avui obre el calaix.
Història viva és Barcelona i en Jordi Amat ens en fa un recorregut des del 1975 fins al 2025 a les batalles de Barcelona, publicat per Edicions 62. Molta gent ha llegit els llibres dels que jo parlo, molta gent se'n recorda dels episodis dels que jo parlo, i d'alguna manera el llibre és una autobiografia de diverses generacions que han tingut en la ciutat la seva manera de comprendre-se ells mateixos, no? O sigui, hi ha aquella frase...
tòpica d'Ortega quan diu que un jo és jo i la seva circumstància. I la ràdio també és història i ben arrelada a les nostres vides. Ludmila La Cueva ens acompanya per parlar-ne, des del seu compte, els missatges xifrats de Ràdio Andorra. És que la història aquesta, el relat, se situa en dos temes.
que és la Segona Guerra Mundial i l'any 1967, quan el general Charles de Gaulle va venir a Andorra per primera vegada com a copríncep. Llavors vaig pensar, és que és el nostre copríncep. Ell se'n va anar a Londres durant la Segona Guerra Mundial i parlava a través de la ràdio amb aquests missatges, amb aquests discursos tan potents, demanant la llibertat de França i ajudant a la resistència.
I en un gir de guió celebrem que sumem unes noves jornades de literatura negra i criminal. Obre portes per primera vegada Caldes Criminal i ho compartim amb la periodista cultural Conxi Sánchez Ruiz. Són aquestes coses que a vegades en el cap ja el tenia, de fet ja bastant temps, no? I a més el fet d'anar a festivals, perquè és una cosa que m'encanta, festivals de novel·la negra, i els conec molt sempre, se m'havia ficat, ostres, per què no...
organitzar un event d'aquest tipus, un esdeveniment així. A partir d'aquest punt, començarem a obrir els nostres calaixos per l'edició d'avui número 329 de El Calaix, temporada 7, capítol 24.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaig, un problema d'on a la torre per a la xarxa. Calaig actiu amb la gran dama del misteri, Agatha Christie. El 12 de gener de 1976 ens deixava Agatha Christie, la dama del crim a l'edat de 85 anys.
50 anys després, el seu llegat continua més viu que mai i és inspiració per a molts autors i autores. Agatha Mary Clarissa era la petita de tres germans. Fu educada a casa i va créixer entre els llibres de misteri que llegia la seva germana Margaret, signats, entre altres, per Conan Doyle o Wilkie Collins. L'any 1914 es casava amb el coronel Archibald Christie de qui adoptaria el seu cognom.
Un matrimoni que acabaria en divorci el 1928 i del qual ha nascut Rosalind Christie Pritchard Hikes, la seva única filla. Un divorci que arribava dos anys després que el coronel confessés el seu amor per una altra dona. Precisament una de les situacions més misterioses i polèmiques viscudes per l'escriptora succeeix el desembre de 1926, l'any de la confessió del seu marit.
Va desaparèixer durant 11 dies creant un gran estat d'alarma fins que la van trobar en un hotel de Harrogate. La seva versió fou que havia patit un atac d'amnèsia degut a l'estat nerviós viscut per l'amor de la seva mare i la infidelitat del seu marit. Però a hores d'ara encara és un misteri i hi ha qui diu que fou un bon reclam publicitari. D'aquesta desventura se'n va rebar un film
l'any 1979, sota el títol d'Àgata i en Vanessa Redgrave com a protagonista. En un gir de guió, l'any 1930 es casava amb l'arqueòleg Max Malouan. 14 anys més jove, i aquí va acompanyar en les seves expedicions al Pròxim Orient, que de ben segur van alimentar la seva imaginació i creativitat. Algunes de les seves novel·les en són testimoni. Però no és l'única sorpresa d'aquesta magnífica dona.
Sota el pseudònim de Mary Westmaycott, va publicar sis novel·les sentimentals, on mostra la seva faceta més íntima i s'endins en els drames humans en les relacions. Retrat inacabat de l'any 1930, iniciava aquesta trajectòria, que tancava el 1956 amb el doctor Eliet.
Autora de més de 80 novel·les i obres de teatre, està traduïda a 300 llengües i dels seus llibres s'han amenut uns 2.000 milions en anglès i 1.000 milions en traduccions. Creadora dels personatges d'Hercule Poirot i Miss Marple, és l'autora més venuda de qualsevol gènere. Només la supera William Shakespeare. Calaix Actiu, secció de El Calaix, un programa d'On a la Torre, per a la xarxa.
No és la primera vegada que el nostre convidat està amb nosaltres en aquest programa. Avui ho repeteix i n'estem contents. Jordi Amat, filòleg i escriptor. En Jordi Amat ha publicat, entre d'altres, les biografies Els laberints de la llibertat i Vida de Ramon Triasfargas, amb el qual va obtenir el Premi Gaziel de Biografies i Memòries.
L'assaig La primavera de Múnich i amb el pamflet La confabulació dels irresponsables l'han fet situar com un dels principals comentaristes polítics del present. D'altra banda, i si recordeu el títol El fill del xofer, fou un èxit majúscul de crítica i lectors.
Ha col·laborat durant anys a La Vanguardia i actualment escriu al diari El País, on coordina el suplement que es publica els dissabtes, Babelia. Ens formulem una pregunta. Avui Barcelona és la seva gent? Poques ciutats han travessat mutacions tan profundes com la de la capital catalana al llarg del darrer mig segle. Dur provinciana durant la dictadura a Ciutat Democràtica durant els anys previs als Jocs Olímpics.
En aquest nou llibre d'en Jordi Amà, titulat Atenció, les batalles de Barcelona, ens proposa un exercici fascinant de crítica cultural en primera persona i interpreta com s'ha disputat l'imaginari de la capital en els últims 50 anys, assenyalant els malestars actuals i els que se'n beneficien.
No cal dir, doncs, que la identitat de la ciutat està en joc. Aquesta és la batalla principal de Barcelona. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Avui us presentem un llibre diferent. Les batalles de Barcelona, d'en Jordi Amat. És el cinquè premi Bones Lletres d'assaig humanístic i a mi absolutament m'ha encantat. Ja sabeu que últimament l'assaig em té enamorada i direu, ens costa una mica, però jo us animo molt, sobretot perquè aquí trobareu molta, molta, molta cultura. Jordi Amat, benvingut. Com esteu? Encantat.
Bé, nosaltres ja vam quedar enamorats, ja ho vaig dir, amb el fill del xofè, que ens va agradar moltíssim i que també parlava d'aquestes històries reals, d'aquest Josep Pla i de tantes, tantes històries que són de la nostra terra i que no sabem. Aquí poses la mirada a Barcelona i jo començaré pel mig del llibre, ni pel principi ni pel final, perquè hi ha un capítol que parla de la teva Barcelona, no? I penso que l'he trobat absolutament preciós.
Gràcies, mira, gràcies, Mònica. El capítol al que et refereix és un capítol que parla de la relació amb la meva dona, de quan ens vam conèixer, que jo tinc la sensació que és a través d'ella que jo vaig conèixer la ciutat o la ciutat on he viscut la majoria de la meva vida. Jo vivia en un barri bàsicament Pijo, que és a la Guana Nova,
I llavors vaig canviar d'escola i cada matí agafava l'autobús i anava a l'Eixample i allà vaig conèixer una noia amb la qual vam començar a quedar allà a passejar i després vam començar a festejar, com ho deien ja no els pares sinó els avis. I per donar autenticitat a la veu que explica el que explica el llibre, em semblava que era important parlar de com jo havia conegut la ciutat, de quines són les persones que formen la meva Barcelona
I això ho volia dir la Lluís, la meva dona, també els meus fills, amb els que al final del llibre anem junts caminant a veure el 47, i també el meu pare, que va poder llegir el llibre i fa dues setmanes queda morir.
Bé, va poder llegir el llibre. No m'esperava, no? També és un homenatge per ell, suposa, no? Sí, sí, sí. Quan ho vaig escriure, ell estava malalt però es trobava bé. A mi em feia una mica d'angúnia d'explicar coses de la meva privacitat, però la vida que jo he fet en bona mesura ha sigut gràcies a aquella...
va construir i el que va fer i era un noi que havia nascut a la Barcelona antiga d'una família humil i que li havia anat bé la vida i que ens havia permès viure en un barri pijo i llavors jo sempre, vaja, li he tingut un gran agraïment i no sabia massa què pensava del llibre no li vaig explicar fins que ja estava molt avançat i per sort ho va poder llegir perquè el llibre es va publicar a l'octubre i encara hi era
És un llibre que ja té un recorregut i és un llibre que sí, que evidentment parla de tu, parla de com també has viscut aquesta ciutat i explicaves en una conversa que havíem tingut anteriorment. Precisament és això, parlar de Barcelona i fer-ho. Això m'agrada molt que vas dir.
Però des de la teva posició, des de dir, bé, jo he viscut això, parteixo d'aquí, però Barcelona és molt més àmplia, no? I parlem de persones, hi ha una frase que repeteixes molt, que escrius molt i que m'agrada, no? La ciutat, qui és la ciutat? Qui fa la ciutat? I són les persones, però clar, és complicat això. Hi ha una frase...
que jo havia repetit alguna vegada, que sabia que era de l'alcalde Managall, que és aquesta de la ciutat és la gent. I després, fent la recerca pel llibre,
Em va sorprendre molt veure que era analitzant un viatge que hi fa als Estats Units, el primer temps de ser alcalde, i ell diu que és un vers de Shakespeare. I jo, efectivament, vaig buscar-ho i l'alcalde de Maragall, jo ja sabia que era un molt bon autor de Shakespeare, però se'n recordava d'aquella frase. Hi ha una qüestió quan es fa assaig, que és fins a quin punt hi ha d'haver una implicació de l'autor. Quin és el...
si el jo importa o no importa. Jo tenia molt clar que el motiu que va accelerar la redacció del llibre va ser una cosa, una vivència personal que va passar a tocar de casa meva. Jo he vist que en un carrer peatenolitzat fa molt poc, una peatenolització que ha generat una polèmica considerable, i a l'illa de cases del meu costat
n'hi havia una que havia esdevingut emblemàtica, que és casa Ussola. Ara fa un any d'aquells fets, és a dir, del tent de desnonament d'alguns dels veïns que encara resistien després que un fons d'inversió hauria comprat la casa per treure els veïns de renta antiga,
i convertir-lo en pitxos de temporada. I allà hi havia un professor que resistia, un professor d'institut. Llavors, veure d'una manera passiva com les aigües estaven arribant allà on jo visc i no tenir un compromís en una situació que em sembla molt preocupant,
em semblava que ni ho podia deixar de fer i que quan ho expliqués jo ja havia d'estar present. L'opció per la que vaig optar a l'hora de fer aquesta reflexió compromesa amb la ciutat és d'una posició de privilegi, que és la meva. En general la gent sempre parla des dels marges, des de la perifèria, jo parlo des del centre i des del centre vull entendre què està passant al centre i vull entendre què està passant a la perifèria.
Llavors em va semblar que la manera que jo podia aportar algun element a aquesta preocupació que ens atreveix a moltes persones, que és la de l'habitatge, la de la vivència de la ciutat comun i acustil, era veient com els barcelonins, o com havia estat vist Barcelona,
al llarg del temps a través de la cultura. Això vol dir com se n'havia parlat a les novel·les, com havia aparegut al cinema, quan es canta a la ciutat, com es canta i què es destaca. Llavors, la meva modesta aportació
a la preocupació per la ciutat, és fer aquest repàs de 50 anys de cultura catalana centrada en l'imaginari de la ciutat de Barcelona. I com que és la meva, per això té aquest dismaquetus de la primera persona. Ell diu modesta, però creieu-me que des del 1975 fins al 2025, la feinada que ha fet i tot el que hi trobareu us encantarà. Assaig és una paraula que moltes vegades tira enrere
En aquest cas, gaudireu com mai d'aquest repàs cultural, perquè és que clar, parlem d'aquest final de la postguerra que sembla que hi ha aquesta transformació, aquesta transició, no comences amb la tensa transició, fins a 2025 que jo qui veig és aquesta marca Barcelona, aquesta ciutat que vosaltres que hi viviu dieu que esteu perdent.
Llavors, en aquests 50 anys, entre les novel·les, el cinema, la música, els concerts, és espectacular la feinada que es fet aquí en el llibre. Jo vaig estudiar Filologia, o sigui, soc d'una formació humanística, però des de fa molts anys, molts, em dedico al periodisme cultural.
Llavors, combinar les eines que jo vaig aprendre a la carrera d'investigació en textos, en treballar els textos i la necessitat de divulgar-los per arribar a un públic majoritari, és una cosa que a mi m'ha estat molt útil per fer un tipus de crònica cultural per a tots els públics.
Una de les coses que més m'han agradat del llibre és que moltes persones que l'han llegit diuen «estàs explicant la nostra vida». Hi ha una identificació, i això vol dir des de gent popular, vull dir gent anònima, gent comuna, fins a... L'altre dia, per exemple, m'ho deia la Bet Galí, l'arquitecte,
que va ser a l'última parella d'Oriol Boigues i que jo parlo d'una de les seves intervencions en una plaça perquè llavors va fer els plans d'una biblioteca, la biblioteca Joan Miró. Llavors, molta gent ha llegit els llibres dels que jo parlo, molta gent se'n recorda dels episodis dels que jo parlo i d'alguna manera el llibre és una autobiografia de diverses generacions
que han tingut en la ciutat la seva manera de comprendre's ells mateixos. Hi ha aquella frase tòpica d'Ortega quan diu que un jo és jo i la seva circumstància. Per molts barcelonins la circumstància a Barcelona és determinant en la configuració de la seva personalitat.
Això suposo que si vius a Tarragona potser també et passa. Però no sé si tu tens una relació de morodi tan intensa com la que tenen avui els barcelonins de llarga duració amb la seva ciutat.
Jo penso que ara Barcelona, nosaltres també ens la mirem, no? Quan hi anem, jo hi vaig moltíssim, i passejar pel centre a l'estiu per mi ja és, intento evitar-ho, no és Barcelona, jo ho veig igual, i quan vaig als barris penso que bonica és la Barcelona dels barris. Ja, sí, sí, hi ha aquesta... Llavors, en aquesta... Això, per relligar amb el que tu deies ara, aquest no voler anar...
Jo fa anys que no vaig a la Boqueria, només accidentalment passejo per la Rambla, no vaig a la Sagrada Família, tampoc hi anava, però no és un lloc on... Això que jo crec que és un sentiment molt interessant i inquietant, que és el de la despossessió, que és sentir que una cosa que ha actuat per tant per una determinada dinàmica, que no depèn de tu,
i que a part saps que d'alguna manera també és bona per la ciutat, deixa de ser teva. I llavors mirar d'entendre com s'ha anat, com venint d'un moment de gran il·lusió la construcció de la ciutat democràtica, que et comentàvem l'altre dia, eh? Des d'aquella ciutat morta que narra la Montserrat Roig al temps de les cireres fins a la ciutat que ha recuperat l'orgull i que ho fa una enorme festa major que són els Jocs Olímpics del 92, val? I que hi ha com una mena de...
de comunió de barcelonins catalans i també d'espanyols que senten que allò que ha passat és que hem aconseguit normalitzar la nostra situació i volem celebrar-ho col·lectivament
i ho fem amb una festa que tot el món reconeix que és un èxit, des d'aquell sentiment d'orgull fins al sentiment de despossessió, què ha passat? Jo crec que un dels llocs on trobem més elements per respondre al que ha passat és amb la cultura. És a dir, quan la Lucia Ramis l'any 2008, ho dic de memòria però sé que és el 2008, publica coses que passen a Barcelona quan tens 30 anys
i la protagonista de la seva novel·la és una periodista professionalment precaritzada que es planteja les dificultats que tindrà per ser mare perquè no podrà tenir un pis i que, per tant, aquella ciutat on hi ha grues construint pisos que no seran parella la viu amb una creixent hostilitat aquest és un sentiment que ha anat prenent força i d'alguna manera com un àlien es va quedant atrapat dintre nostre. Hi ha un monstre
dins de la vivència de la ciutat de molta de la gent que hi hem viscut. I em sembla que no podem fer veure que aquest monstre no hi és i hem de pensar de quina manera podem treure'ns de sobre aquest monstre. I el que el llibre pretén, a banda de fer un recorregut per la cultura catalana d'aquest mig xecle, des de la mort de Franco fins avui, és
Donar-nos és, diguéssim, prendre consciència del que ha passat en la vivència de la ciutat. Tinc la sensació mònica que m'estic enrotllant com una persiana. Talla'm, és el favor de tallar-me. No, perquè m'agrada, perquè penso que ho expliques molt bé i ets tu qui ho has d'explicar. I ara enllaçaré perquè hem parlat aquest temps de les cireres, de la Montserrat Roig i de la Llucia Ramis, que són dues generacions absolutament diferents, però també hi ha una mirada que m'ha resultat molt interessant,
que és un film, Waiting for Barcelona, i m'agrada molt perquè tu parles que és una pel·lícula que té la mirada dels estrangers cap a nosaltres. Per tant, tu has fet un calidoscopi ple de mirades, la teva, la dels més joves, la de la primera generació, la d'ara, i això és molt interessant perquè es veu la ciutat des de moltes mirades i ens en convida. O sigui, jo crec que hi ha dues...
pel·lícules molt conegudes que parlen d'aquest moment en què Barcelona, i això no és una idea meva, eh, és un model de ciutat democràtica que acaba capturat pel capitalisme per convertir-se en una marca. Hi ha dues pel·lícules que d'alguna manera són les que encarnen això. Una és Todas Framingadre, de Pedro Almodóvar, i l'altra és Vicky Cristina Barcelona, del Woody Allen. La pel·lícula del Woody Allen, que jo he de dir amb la boca petita, que m'agrada perquè hi ha un consens dient que és horrorosa,
però m'hi sona una comediata romàntica molt divertida, però envia una postal que és aquella que fa que ostres vingueren que de casa ens tragueren. Rics veniu aquí, que disfrutareu, perquè aquí trobareu la guitarreta, el menjar bo i barato,
i la Sagrada Família. I a més, com que teniu pasta, podreu llogar un cassoplón, que és on nosaltres voldríem viure i sabem que mai hi podrem anar a Val. Llavors, aquesta és una pel·lícula que quan es va estrenar a Londres, el seu productor va dir ja veureu que gràcies a aquesta pel·lícula, que heu invertit turisme a Barcelona, vindran més visitants a veure's. Efectivament, ha passat això.
Llavors, quan estava fent la recerca sobre les ciutades, mirava quines pel·lícules surt a Barcelona. Llavors vaig trobar-ne una filming, que no sabia quina era, en blanc i negre, protagonitzada per un noi que recull ferralla, un noi subsaharià que recull ferralla per Barcelona. I és una mena de documental ficcional que es diu Waiting for Barcelona, d'un director finlandès de nom impronunciable.
Llavors, aquesta pel·lícula, de les que jo he vist, que n'he vist bastantes, és aquella on Barcelona surt més. I és una Barcelona que no ens agrada, perquè és la Barcelona de la misèria. Llavors, es donava la paradoxa fascinant que aquesta pel·lícula on la Rambla surt com a cap altra pel·lícula, és una pel·lícula no estrenada a Barcelona.
No a més a part TV3, no a més a part BTV. I és la dels sense sostre, la dels sense papers, que venen amb una esperança que la realitat administrativa destrueix. I el personatge, que és un noi que vol treballar però no aconsegueix ser legalitzat, i això el porta a una situació de molta angoixa, acaba sofrint una mena de...
d'atac que demana un ingrés psiquiàtric i una medicació, i de sobte, baixen les escales, surt al carrer i desapareix. S'ha esborrat i ningú se'n recordarà d'ell. Llavors em va semblar que cap al final dir, escolteu, hem ensenyat moltes Barcelones, moltes Barcelones maques, moltes Barcelones de pijos com jo,
que estan angoixats perquè viuen el fet de ser progres amb una certa mala consciència. Però encara n'hi ha un altre que no està veient ningú i és tan real com les altres. I em va semblar que era útil anar acabant el meu relat amb aquesta pel·lícula
I després d'això què? És a dir, i llavors una pregunta que jo m'he fet en els últims dos anys, diverses vegades, i per això el llibre acaba amb el passeig amb la Llovesa i els nens cap al cine en què la nena roc de casa a veure el 47 és què ha passat amb aquesta pel·lícula? Perquè la història de Manolo Vital, que jo no coneixia però que no era desconeguda, ara precisament
ha tocat una fibra sentimental de moltíssima gent i, d'alguna manera, l'exemple d'aquest heroi en la ficció, lluitador en la realitat, però que la pel·lícula converteix en un heroi, ens interpreta i ens diu això és el que necessitem. És a dir, algú que d'una manera concreta identifica en el seu dia a dia com una acció de rebel·lia modesta pot millorar les coses. Llavors, em va semblar que...
que col·lectivament havíem trobat en aquella pel·lícula un cert missatge d'esperança que una lluita justa té sentit i és necessària.
Jo estaria hores escoltant el Jordi, sobretot després d'haver llegit el llibre. Soc pesadeta, però us torno a dir, sisplau, llegiu les batalles de Barcelona. Perquè ja ho veieu, no? Tota la cultura que hi trobareu. A part que, clar, tu tens tot un bagatge, Jordi, ja escoltàvem la teva biografia. Nosaltres hem coincidit en alguna roda de premsa i en...
Però, clar, penso que és trobar la fórmula de tot allò que has viscut, més totes les notícies que tu has de redactar o que estàs vivint, després traslladar-ho a aquestes pàgines, no deu haver estat senzill fer tota aquesta construcció. Tu també has construït aquí tot un univers.
Sí, jo... Vaja, em fas posar una mica vermell, eh? Però... Mira, jo vaig començar a dedicar-me a l'història cultural 25 o 26 anys i em recordo passant pàgines i pàgines de revistes esglueïdes buscant aspectes de com s'estava desenvolupant, com s'havia desenvolupat la cultura del segle XX a Catalunya.
Llavors, una gran preocupació... Jo tinc dues virtuts. Jo tinc molta memòria i soc un yonqui de la feina. I llavors, una de les meves... Però no tinc més talent que aquest.
Llavors, una de les meves preocupacions ha estat si jo he pogut acumular com un arxiu de la cultura del meu país, quina és la manera més persuasiva per poder transmetre aquest llegat. Llavors, l'intent de trobar una manera de...
divulgació d'aquesta cultura d'una manera atractiva en el discurs i a la vegada presentant aspectes que no formen part del discurs mainstream i que jo a la vegada diguéssim en el llibre aquest concret de Barcelona soc crític amb les elites econòmiques però a la vegada soc crític també amb qui ha elaborat un discurs a mi em sembla antisistema que no ha sumat em sembla que és la manera com jo tinc de
de retornar els meus, que som els que compartim una determinada cultura, el fet d'haver estat un privilegiat per haver pogut estudiar molt, i haver-me pogut dedicar a això. I llavors aquesta mena d'escriptura de la qual el Jol en forma part i que d'una manera no sensiblera però sí emotiva s'introdueix en el que està explicant,
Em sembla que és el compromís que jo tinc amb els meus. És a dir, intentaré explicar-vos el que hem viscut. No ho faré adulant-vos, sinó fent-vos entendre la riquesa d'aquesta cultura com a eina de comprensió dels nostres temps. M'estic posant molt petulant, eh? Forts fer-ho. Però és la manera en què jo he volgut fer la meva feina
que si jo pogués dedicar-me només a una cosa seria a la divulgació de la cultura. Pots fer-ho perquè tens una llarga trajectòria i ara t'estava escoltant i pensava, uff, jo em moriré i em quedarà molta feina per fer.
Però molta. I al final el que has aconseguit és això una miqueta. Per això penso que és un molt bon llibre per recomanar. Perquè poses una mirada crítica a tot, busques i preguntes en cada una de les posicions. És igual quin polític ha estat, quina formació o quina associació. I penso que això també és molt important. La crítica i l'autocrítica. I saber mirar més enllà
d'una simple fotografia. I ara no són temps d'aquells. Ara és una fotografia i un crit. I penso que un ha de saber reflexionar. I és molt important. Jo sempre he pensat... Hi ha una frase que a mi m'agrada, que és que si penses, canvies. Me la quedo. I llavors, després també n'hi ha una altra que és que... que em sembla que és clau en el...
en el llibre i per entendre la transformació de la ciutat que és que per poder fer s'ha d'haver pensat i llavors en el cas de la democratització de Barcelona va ser possible perquè molta gent havia pensat com havia de ser possible i es va trobar les persones els tècnics i la pasta perquè aquest canvi fos possible i la meva sensació moltes vegades és que aquesta sensació de paràlisi és haver pensat poc
perquè fa mandra pensar per canviar. I llavors, en el cas de la ciutat, l'èxit del 92, i aquesta ciutat admirada arreu, ha estat un ciclet que s'ha estirat tant perquè semblava que se'l podia, duraria per sempre, que al final s'ha trencat. I en aquest moment estem, i per això hi ha una dramaturga que m'agrada molt, la Victoria Spunsberg,
que parlo d'una de les seves últimes obres de teatre, que té com a protagonista també una professora que la fan fora del pis. Llavors, quan la va estrenar al teatre lliure, va fer un col·loqui amb el públic, i ella deia aquesta relació ambivalent entre estimar una ciutat que t'és hostil. Llavors, una vegada que tanta gent percep la hostilitat com a sensació dominant del que estima, tens un problema. I hi ha gent que ha optat per divorciar-se i ha marxat de la ciutat,
no hi pot viure perquè no pot pagar per X motius. A mi m'incomoda que el grup de WhatsApp de la mena escala de veïns sigui en castellà però també sigui en anglès. Quan vaig arribar aquí els meus veïns parlava en català. Però d'alguna manera hem d'estar defensant aquest llegat que és un llegat cívic.
i que és un llegat de tradició democràtica vinculat a una determinada cultura oberta, que és el que ha definit aquesta ciutat. I el llibre és dir-li a l'actor, escolta'm, tu, et traspasso aquest llegat perquè pensis la situació en què estàs vivint. Aquesta és la vocació que té. És un llegat, eh? Sí, sí, clar. És un llegat.
És un absolut llegat. Jo sumaria moltes més coses. Estic molt contenta d'haver fet aquesta entrevista. Jo també d'haver-la tingut. Mira, d'haver trobat el llibre, perquè a vegades els llibres ens troban... Bé, jo no l'he trobat. Ell m'ha trobat a mi. En aquest cas, ha estat...
una casualitat, i em fa molt feliç que m'hagi arribat a la redacció. I penso que m'acompanyarà moltes vegades, fins i tot ara quan vingui a Barcelona. Encara no he tornat a Barcelona després de llegir-me'l, me la miraré diferent. Sí, me la miraré diferent. Jordi, moltíssimes gràcies. A tu, Mònica, veig que tens dos cognoms totalment barcelonins. Ah, sí, s'ho sies, Güell, sí, senyor. Clar, clar.
Sí, molt barcelonins i encara estic a la banda de Tarragona, fixa't. Bueno, també s'està molt bé. Ho haurem d'investigar. Aquí al meu barri, jo ara t'escoltava tu, jo pensava al barri on t'he vist que a l'inici que estàvem sols,
perquè era d'estiu i ara hi ha moltíssima gent de Barcelona que ara sí que són els meus veïns. Clar, clar, clar. Precisament perquè, clar, s'han hagut de divorciar i hem hagut de formar matrimoni aquí al costat de casa. I, per tant, és un llibre interessant de llegir perquè, al final...
El que passa a les ciutats que tenim, el nostre país, també afecta la resta. Tots acabem tastant una miqueta, però bé, no us entretindrem més. Heu de llegir Les batalles de Barcelona, aquests 50 anys que són un llegat d'en Jordi Amat, publicat per Edicions 62, que no ho hem dit, i res ja triuen a les llibreries i no correu.
Aneu gaudint d'aquests 50 anys, eh? Sense presses. Jordi, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. Una abraçada. El calaix. Si l'obres totes les setmanes, aquí mateix hi trobaràs cultura.
Rebem avui en aquest programa a Ludmila Lacueva Canut, una apassionada de la recerca històrica i que, a més a més, compagina la seva vida laboral amb l'escriptura. Ha col·laborat al programa Llibres & Company, de Ràdio Nacional d'Andorra, i publica articles al diari Bon dia, Andorra, i té un blog anomenat llibreriadepioners.com.
És autora, entre l'altres, de Els pioners de l'hoteleria andorrana del segle XVI al segle XX, de contes de Nadal inspirats en moments històrics andorrans i en gènere negre, atenció als títols, Olor de difunt i Vots de sang.
Avui parlarem amb ella de la ràdio, la nostra estimada ràdio, concretament de Ràdio Andorra, que és la protagonista del conte d'aquest any, els missatges xifrats de Ràdio Andorra. Aquí Ràdio Andorra, emissora del Principado de Andorra.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Hem de dir llarga vida a la ràdio i la ràdio ens ha portat moltes, moltes històries i, evidentment, forma part de les nostres vides. Per què començo parlant de la ràdio? Perquè avui us porto un conte, i direu de Nadal, un conte de Nadal ja ha passat Nadal, però és que els contes de la Ludmila La Cueva, que surten per Nadal,
Són absolutament eterns i parlen de la història, però a més a més a mi m'agrada perquè són bociners d'aquesta història d'Andorra que la tenim al costat i moltes vegades anem a esquiar i a comprar. I Andorra és bo a més. Què ens ha preparat aquesta enalumina? Els missatges xifrats.
de ràdio Andorra. I és que sí, senyores i senyors, hi ha misteris fins i tot a les cabines de ràdio. Benvinguda a l'Utmila. Hola, què tal? Escolta, la teva imaginació no té atura bé. Mira, sempre ja des de ben petita he tingut potser una creació massa gran, però això també li he de donar les gràcies a la meva mare.
que quan caminàvem de casa dels meus avis cap a casa, travessàvem prats, quan encara a Andorra hi havia prats al centre, i ella sempre m'explicava històries. Llavors jo crec que aquesta part d'imaginació, de creativitat, li dedica a la meva mare, la veritat. És que jo m'ho passo molt bé, molt bé imaginant i sobretot imaginant històries andorranes.
amb les novel·les de gènere negre de la Ludmila ja hem entrat en aquesta història, en aquestes cosetes que es van coent dins del Principat, però a més a més és molt bonic perquè són contes curts aquests, afortunada de tenir-lo a les mans, perquè no tothom els té les mans, i que a més a més ja són... que tot en barra els espera, Ludmila.
La veritat és que aquest any, justament, els he enviat una mica més tard, per diferents motius, i és que ja m'enviaven missatges. Aquest any no fas el conte de Nadal? I doncs els esperen, perquè sempre recupero aquests bocinets de la nostra història, de coses o de tradicions que ja van desapareixent. I a mi m'agrada, justament,
recollir aquests fets i amb una història de ficció donar-los el valor que es mereixen i sobretot que la gent les conegui i no les oblidi. Doncs jo he descobert moltes cosetes, entre elles, escolta'm, Charles de Gaulle. Sí, poca broma, eh? Ui, era un senyor d'aquells de poca broma.
Justament, és que la història aquesta, el relat, se situa en dos temps, que és la Segona Guerra Mundial i l'any 1967, quan el general Charles de Gaulle va venir a Andorra per primera vegada com a copríncep. Llavors vaig pensar,
És que és el nostre copríncep. Ell se'n va a Londres durant la Segona Guerra Mundial i parlava a través de la ràdio amb aquests missatges, amb aquests discursos tan potents, demanant la llibertat de França i ajudant a la resistència. I nosaltres tenim Ràdio Andorra. La Ràdio Andorra, que també és coneguda, perquè durant la Segona Guerra no podien enviar missatges, no podien fer missatges parlats de les persones i només els autoritzaven a posar música.
perquè els nazis els tenien ben amenaçats. I llavors, a partir d'aquest fet real, el que he intentat, a través de la música, perquè sé que aquestes músiques arribaven a la resistència i que ajudaven a moltíssimes persones, i llavors vaig fer un lligam entre totes aquestes coses. Unes coses són veritat,
Ràdio Andorra és un edifici majestuós que tothom l'hauria de veure i, a més a més, és la portadora d'aquest clam de llibertat. Bé, visita obligada a Ràdio Andorra. Jo quan vingui, a més a més, la vull neveu per primera vegada amb tu i amb el conte. Doncs això està fet. Quan vulguis, visitem perquè realment
t'impressionarà entrar en aquest edifici i encara guardar les màquines antigues. És, la veritat, una visita imperceptible. Doncs preneu nota, quan pugeu a Andorra, perquè jo sé que molts i moltes encara feu aquest viatge, que s'adona a visitar Ràdio Andorra. A més a més, parlem d'aquestes èpoques de guerra, parlaves d'aquestes cançons. Andorra era, diríem entre cometes, neutral.
Era un país neutral, però clar, entre França i Espanya,
al cor dels Pirineus, doncs ens tenien la vista posada a sobre. I tot i que els alemanys van fer alguna que altra incursió, tot i ser un país neutral, però és que Radio Andorra, i fins i tot ara, molta gent m'explica, no?, que els pares, els avis, escoltaven la famosa frase, aquí, Radio Andorra, i se sentia pertot arreu. Les zones de Radio Andorra arribaven...
cap al nord d'Europa, cap al nord d'Àfrica, tot arreu se sentia. I la gent ho té guardat, ho té com un tresor al seu cor, perquè eren moments que a Andorra hi havia llibertat i tothom somiava amb aquesta llibertat i amb aquesta pau que trigava a arribar. Sí, hi havia llibertat, però també estàveu en el punt de mira, ja ho has dit abans, no quedàveu...
Nens del tot, perquè sempre hi havia algú que vigilava. Però tot i així, el canal de llibertat i l'enginy no van desaparèixer. Vull dir que la ràdio una altra vegada va ser aquesta eina imprescindible. Saber quantes persones va arribar a ajudar.
Moltíssimes. I pel que tinc entès, els missatges que passaven arribaven a ajudar. Però per mi aquest relat és també un homenatge, un homenatge a les persones que han treballat a la ràdio, a les persones que han lluitat per la llibertat dels pobles. I és un moment, en aquest moment, que tot és tan immediat i que tot passa i ningú s'atura a pensar el que estem vivint. És una manera de dir
aturem-nos i pensem el que va passar perquè no es torni a repetir. I és un bon missatge en els temps que corren, perquè hem començat el 2026 a top de metralleta, que dic jo, perquè sembla surrealista que estiguem al segle XXI. Per això és bo de recuperar aquestes històries i per intentar no arribar a aquests fets tan dramàtics.
Ja veieu que la Ludmila sempre barreja aquesta història, el misteri, perquè també hi ha ficció, no tot el que passa a la novel·la. És que clar, jo no ho he dit en antena, però el primer que he fet és atracar-la directament i preguntar-li què era veritat i què era mentida, perquè he quedat impactada amb el conte i jo pensava, ui, i clar, te'n vas a Google, te'n vas a enciclopèdia, te'n vas a buscar... Ens has donat feina, eh, Ludmila, que ho sàpigues.
I això és molt maco, perquè no ets la primera persona que m'ho diu, que he anat a buscar la història. I per mi això és un bé molt preuat, perquè així us endinceu més amb la nostra història, amb els nostres usos i costums. I si serveix per posar el meu granet de sorra, perquè no s'oblidi aquests fets històrics, doncs per mi és fantàstic.
La literatura és el que té, siguin el format que sigui, en aquest cas són aquests contes de Nadal de Ludmila a la cueva. Jo penso que al final hauràs de fer un recull i publicar un recull. És que, de fet, amb aquest últim relat ja en són 18 els que he escrit.
Un llibre molt, un conte molt adequat pels moments que corren, molt ben triat i, a més a més, molt unit a nosaltres, perquè parla de la ràdio. D'aquest país que és veí i és una miqueta nostre, també. Mira, gràcies sempre per tots els detalls i per tota la feinada que fas tant de divulgació com d'entreteniment.
Obrim el calaix al periodisme i rebem a Conxi Sánchez Ruiz, periodista i que porta tota una vida vinculada a la cultura. Apassionada dels llibres, condueix el programa Sota les Llambordes a Radio Caldes. El gènere negre i criminal sempre l'ha fascinat i ha estat el motor per organitzar les primeres jornades de Caldes Criminal a Caldes de Montbui, el 27 i el 28 de febrer.
Apunteu-vos-ho a la vostra agenda. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Socies. Sempre ens fem ressò dels festivals i aquests últims anys ja sabeu que el gènere negre, que està a l'alça, ha tornat a recuperar molts d'aquestes trobades.
Avui estem d'enhorabona perquè el que presentem és la primera, és el primer. Neix Caldes Criminal. Així que ja sabeu, 27 i 28 de febrer tenim una cita a Caldes de Montbui. A més a més, un espai que després de posar-nos amb la drenarina fins dalt al festival, ens podrem relaxar els balearis que tenen. En parlem amb la Conxi Sánchez. Conxi, benvinguda. Hola, què tal?
Per mi encantada de parlar amb tu, Mònica. Bé, companya de ràdio, a més a més, he entregat una mica a conèixer-nos en persona, però ella també és una activista cultural de primera, defensora de la literatura i ho fa també a través de les zones. I a més a més, t'has animat, que no és fàcil, organitzar un festival de dos dies de gènere negre.
Són aquestes coses que a vegades en el cap ja el tenia, de fet ja bastant temps, no? I a més el fet d'anar a festivals, perquè és una cosa que m'encanta, festivals de novel·la negra, i els conec molt sempre, se m'havia ficat, ostres, per què no...?
organitzar un event d'aquest tipus, un esdeveniment així. Però tot va ser, farà un any, justament la Biblioteca de Caldes de Montbuí feia el 25 aniversari. És a dir, del 15 de novembre del 2024 al 2025, la mateixa data, es feia la celebració.
I recordo que la directora, la Clara, deia, doncs, ostres, Conxi, què es podria fer per tancar la celebració del 25 aniversari? I em va sortir així, tal qual, doncs, un festival de novel·la negra. I bé, doncs, és això que a partir d'aquí, jo, doncs, per què no fas el projecte? I sí, t'he fet.
I em vaig posar, doncs, primer a pensar-lo, després, quan el tenia més o menys preparat, doncs, clar, aquí hi ha un pressupost, no?, i qui ha de fer el pagament, doncs, és l'Ajuntament. Doncs, clar, aquí amb la regidora de Cultura ja vaig tenir una reunió, vaig presentar-lo, se va haver de canviar, baixar el pressupost, doncs, tornar a presentar, doncs, en aquell moment dir, ostres, sí, que guai, que bé, no?,
tirem endavant. S'havia de fer primer el novembre de l'any passat, del 2025, però justament el pressupost estava ja tancat i no es podia fer res, doncs es va allornar justament aquesta data, que és el 27-28 de febrer. Finals de febrer sumem, i això és molt important, sumar un nou festival
que parli de literatura, en aquest cas negra i criminal, que s'estan recuperant primeres figures i estan sorgint noves veus. I aquí tindrem una mica de tot. Fem una miqueta de repassada el que hi trobarem.
Mira, trobarem el primer dia, que seria el 27 a partir de les 6 de la tarda, en què, després de l'acta institucional, en què, evidentment, ha d'estar present l'Ajuntament, les autoritats, com és en aquest cas. Concretament, serà la regidora de Cultura, la Iacuscoa,
i farà aquesta presentació. I a continuació ja comencem les activitats. Primer hi ha una activitat que són tres noies que han fet un treball de recerca que en aquest cas serà
es titula així Un viatge a la ment dels assassins d'Alcaldes de Montbuí. És aquest treball de recerca que aquestes tres noies van fer l'any passat per acabar el curs. De fet, aquest any estic a la universitat i ja van fer aquest treball de recerca que jo l'he trobat tan interessant, perquè per més que a vegades jo intentava buscar assassins a Caldes,
Sí, t'hi sortien alguns i tal, però no, és que aquí hi ha tota una història de temps, no?, i que no coneixes. I ho trobo tan interessant, que dius, ostres, li vaig demanar a aquestes noies si podien estar presentes, presentar el programa, ahir al seu treball, i així començarem, no?, i després tindrem un altre acte, que serà, doncs, de tipus conversa amb dos escriptors locals, com són Benjamí Recatxa i Neil Candle, no?,
Doncs amb ells parlarem dels seus llibres, de les seves obres, també totalment novel·les negres, com és «Dies d'aranya, buitres i ovejas», en el cas del Benjamí, i «Les flames de l'odi», en el cas del Nil. Doncs serà per aquí. I al dia següent ja comença tot el dia complet, matí i tarda. Matí i tarda. Jo sí que vull destacar aquest acte d'aquestes tres noies que m'han fet aquest treball de final de grau.
perquè aquí agafem la gent jove, que això és molt important, i el patrimoni local, que és la història local. Per tant, penso que és una molt bona taula rodona per fer territori. Però no ens podem adormir amb el temps, ens n'anem a dissabte, dia intens.
Sí, total, dia intens, total, matí i tarda, ja començant cap allà a les 11, perquè hem de tenir uns horaris que la gent no... que pugui, perquè si ho poses molt d'hora, és difícil que t'arribi, i més en una població que serà la primera vegada que fem aquest tipus de... que jo l'anomeno jornades, jornades de novel·la criminal, i és per això, i el títol, el descriminal, perquè és que
perquè en aquest títol hi ha molts negres, podríem dir que ho veies noir en aquest cas, Piana negra, aquests ja són més importants, però tot va de negre i sí que hi havia un premià del mal que ja em va agradar bastant, el titular ja havia canviat una mica i jo vaig pensar, doncs aquí queda cal discriminar.
Queda perfecte. I aquí els protagonistes, evident, són els autors que assassinen, però en els llibres. Tot i que queda en els llibres. Per això he dit de Caldes criminal. O sigui, el crim arriba a Caldes, però...
des de la literatura. Tenim grans figures, eh, Conxi? Jo crec que sí. Tots s'han de destacar. Per començar, el dissabte, a primera hora, la primera taula rodona, seran autors emergents, és a dir, primeres novel·les. I aquí estarà Joan Carles Ribori, Ariel Augusto, que en aquest cas és un jove,
Aquest any fa els 30 anys, en el cas de l'Ariel, i és la seva primera novel·la, però és una novel·la molt negra, però està inspirada en la pròpia persona que dius tu a vegades, viure és...
O sigui, canvia tot, no? Evidentment, en aquest cas és un jove totalment inofensiu i en la novel·la és un assassí. Això passa, eh? Ja ho descobrirem en la lectura. Veig que també comparteix taula amb Josep Maria Prió.
Exacte, que també ha fet una novel·la, en aquest cas és de relats, són relats foscos, i aquí també és el primer llibre, vull dir, a partir d'aquí el Josep Maria Prior farà...
Escriure és el que molts ja pensen en. Quan fas llibres de relats, doncs ja penses també en les novel·les. Però els llibres de relats són molt importants també perquè jo els trobo superinteressants. Acabes una història i comences una altra, però et deixen un respiro per continuar. I per això trobo tan interessant aquests que més que són relats, ja dic que entrarien dins del negre, però sobretot és per la foscor.
Vull dir que és aquí i de por que també s'ha de tenir en compte. Després hi ha una altra... Hem d'accelerar una miqueta perquè no ens donarà temps, però la taula següent que la trobo molt interessant. Sí, súper, súper. Tenim la Rosa Olsa, l'Eva Larça, l'Àngel, també tenim l'Anna Segimón. Exacte.
Sí, sí, són tres autores molt bones, tant l'Eva Arassa com la Rosa Olsa, amb els déus nexos en la mort d'Alicia Pinós, super, que estic segura que tu ja les has llegit. Sí, han passat pel programa. Sí, El cos separat de l'ànima, o l'ànima separada del cos, és aquí el títol de l'Eva Arassa, i Els marges de la Riera, que des de l'Anna Segimont.
Tres novel·les molt importants. Després vindrà, d'aquí ja passaríem a l'hora del vermut, i estarà una altra autora molt coneguda, com és, i a més a més, comissària, comissària del que seria el Premià del Mal, Susana Hernández,
i parlarà també dels festivals, perquè ella com a comissària el coneix molt, també t'ho coneixes bastant. Però aquí ella parlarà i a més a més comentarem la seva darrera novel·la, que és Secretos ofegats.
Realment magnífic perquè és en dos dies una intensitat. Parlem de joves, parlem de literatura, parlem de primeres veus, de veus consolidades, de temes que ens afecten a tots. Em sap greu haver d'anar tan accelerada, però volia parlar-ne perquè cada vegada que se celebren, en aquest cas parles de jornades, que són per parlar de la nostra literatura, s'ha de celebrar i s'ha de compartir. Conxi Sant Ruy, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies, Mònica. Un plaer, eh?
El Calaix, ho fan possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El Calaix, un programa d'On a la Torre, para la xarxa.