que engega el proper 12 de febrer. Es desplegaran més de 1.500 activitats. És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts.
Una nova secció de la Natàlia Cerezo obre el programa d'avui. La mort d'Ivan Illich, d'en Tolstoi. És la recomanació de la setmana. Són moltes les històries que ens ha deixat la Guerra Civil. No va quedar res de Maria Scales, publicada per Ara Llibres, recupera, entre la realitat i la ficció, la desaparició del poble de Llers el 8 de febrer de 1939.
Sí que és veritat que en aquella època molts pobles de l'Empordà feien això de quedar entre tots els vilatans per entre tots construir l'Església. Això sí. Però això és bastant ficcionant, com una història que jo me la vaig inventallar per després lligar tot a la novel·la.
I continuem mirant el passat en un magnífic treball d'en Vicenç Llorca. Entenguem-nos per amor, publicat per Barcino. El llibre d'amic he amat com a punt de reflexió de l'actualitat. Jo he intentat fer una foto a un d'aquests moments d'entesa per amor, que és nostre, que és de la nostra pròpia tradició, dimensionar-la, diguem-ne, amb les inquietuds i les preocupacions del món contemporani.
El Calaix, edició 324 de la temporada 7, capítol 19. El Calaix, ho fan possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació. I Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic.
setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix, el calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix, un problema, dona la torre per a la xarxa. Calaix actiu. Clàssics literaris recuperats amb Natàlia Cerezo, escriptora i traductora.
Avui destaquem La mort d'Ivan Llich, publicada per primer cop el 1886. És un relat de Leo Tostoi. Es tracta d'una de les obres de ficció més al·lusiades de la darrera etapa de l'autor rus. Sorgeix en part de l'angoixa intel·lectual i de la lluita espiritual d'autor que el va dur a la conversió al cristianisme. Natalia Cerezo
Sovint, en presència de la mort, girem els ulls. Sembla que la seva foscor no es pugui mirar directament. I és ben normal no voler pensar en el moment en què deixarem d'existir i en què ens perdrem, com deia aquell replicant, com llàgrimes en la pluja. A la mort d'Ivan Illich, però, Tolstoi agafa la mort per les espatlles i la mira de fit a fit, per portar-nos una de les obres més precioses i tràgiques de la literatura universal. Ivan Illich és un petit buròcrata rus amb una història, segons Tolstoi,
d'allò més vulgar i ordinària, i per tant horrible. Agonitza després d'una vida dedicada a aconseguir una posició social millor. En el seu llit de mort s'adona que tots els sacrificis que ha fet han estat en va. A diferència dels fervents Geràsim,
que ha viscut una vida plena i que tracta l'amo malalt amb dignitat i sense escarafalls, l'Ivan i la seva família han viscut allunyats de les coses veritablement importants. La mort d'Ivan Illich és una novel·la curta, poderosa i terrible, dura però necessària, que fa transitar el lector i el seu protagonista per totes les etapes del dol.
La negació, la ira, la negociació, la depressió i, finalment, l'acceptació. És un viatge sense moure's del llit que es mou per la vida i pel que ve després, en què trobareu una lluminositat sorprenent. Escolteu com la malaltia, com un enemic invisible, s'escola per la salut de l'Ivan fins a segellar el seu destí. No se'n podia pas dir estar malalt del fet que Ivan Ilich de vegades es queixava que tenia un gust estrany a la boca.
que a la banda esquerra del ventre hi havia quelcom que no estava com cal. Però bé tassí que aquest malestar s'anar intensificant i es tornar, si no un dolor definit encara, almenys una constant sensació de pesadesa al costat i mal humor. Aquest mal humor, més accentuat cada dia, comença a minar en la família Colobin aquella antiga satisfacció d'aguda a una vida fàcil i correcta.
Marit i Moller començaren a barallar-se cada vegada amb més freqüència i aviat s'esveia aquell equilibri i aquella satisfacció i tot just s'hi aconseguien de conservar la decència.
Clàssics literaris recuperats amb Natàlia Cerezo. Calaix Actiu, secció de El Calaix, un programa d'Ona la Torra per a la xarxa. Són moltes les històries que ens ha deixat la Guerra Civil. No va quedar res, de Maria Scales, publicada per Ara Llibres, recupera, entre la realitat i la ficció, la desaparició del poble de Llers el 8 de febrer de 1939.
El calaix. Si l'obres totes les setmanes, aquí mateix hi trobaràs cultura.
Maria Escalas és música professional i escriptora. Imparteix classes de música i tallers d'escriptura creativa i escriu per diverses publicacions. Fa acompanyaments de processos creatius i literaris i col·labora a la revista cultural digital 14. Amb la seva primera novel·la, Abans que el teu record torni cendre, va ser finalista al Premi Sant Joan BBVA i guardonada amb el Premi La Llança de Sant Jordi.
És autora de Sara i els silencis, nominada al millor premi novel·la d'Òmnium Cultural, estimada Mirta i Matilde E., que va guanyar el premi Llorenç Vilallonga, ciutat de Palma, de novel·la en català. No va quedar res és una història conmovedora sobre la fragilitat quotidiana i la força dels petits gestos en la gran memòria col·lectiva.
El 8 de febrer de 1939, amb la guerra gairebé perduda, l'exèrcit republicà fa esclatar el polvorí emplaçat a l'església dels Llers. En pocs segons, el poble desapareix del mapa. Literalment. Una història novel·lada sobre el dia que un poble va desaparèixer. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Els llibres de la Maria Escalas, si una cosa tenen, és que toquen la curiositat i ens enganxen a la lectura. Els que ja l'heu llegit, segur que no vol trigar massa a anar a la llibreria a buscar. No va quedar res publicat per ara, narrativa. I jo estic absolutament sorpresa perquè és una història que no coneixia. Després he pensat, quin delicte, Mònica...
No coneix això. Doncs no, no, no. No ho sabia. Maria Escalas, benvinguda. Hola, moltes gràcies. Jo tampoc la coneixia, eh? No, tranquil·la. El delicte és menor. Bé, si més no és compartit. No va quedar res. Llers, el poble que va volar pels aires. Una història absolutament impactant. Tu em dius que no la coneixies? No, no, no. I quan vas començar a gratar, Maria, et devies quedar...
De fet, jo vaig començar a gretar-la perquè jo no tenia ganes d'escriure-la. O sigui, quan això va ser una proposta, va ser una proposta de llibres, em van dir aquesta història i pensem que tu pots fer-hi alguna cosa. Però jo no tenia ganes perquè una mica el cromo de la Guerra Civil ja el tenia. Ja havia escrit sobre la Guerra Civil.
Però com que confio molt a la mare, l'editora que m'ho va proposar, confio molt per fer-li un vot de confiança. Li vaig dir, bueno, m'ho començo a mirar, però... I quan vaig començar a llegir tot el que hi havia, va ser com un amor a primera vista. Però com és possible que... I ara m'adono que hi ha moltes novel·les meves...
que han començat amb la pregunta de com és possible que ningú hagi escrit abans això, no? Perquè en l'anterior novel·la també em va passar amb Matilda, no? O amb Estima de Mirta. O sigui, sempre és allò, com és possible que aquestes històries no estiguin escrites? Potser m'esperaven. Potser eren per tu. I el que tenim és una història real, una història que t'encarreguen, però...
Què hi ha en aquest llibre de realitat, què hi ha de ficció? Què hi has posat de la teva salsa d'escriptora? Perquè hi ha documents que són reals, que estan transcrits aquí, i això és impressionant llegir-los, també impacta moltíssim, no? Forma part de l'època, per tant, és un llibre que té molta història. Però navegues entre la realitat i la ficció. Sí, sí, sí. De fet, hi ha poca ficció.
Sí, hi ha coses, per exemple, jo vaig voler imaginar-me com seria, com es va construir l'església que després es va destruir, no? I això, aquesta part sí que és inventada, per exemple, no? Tot i que té un fons de veritat, sí que és veritat que en aquella època molts pobles de l'Empordà,
feien això de quedar entre tots els vilatans per entre tots construir l'església. Això sí. Però això és bastant ficcionant, com una història que jo me la vaig inventar allà per després lligar tot a la novel·la. Però hi ha moltes coses que hi són que no van passar ben bé a llers, sinó que van passar d'altres bandes. Jo havia fet bastanta investigació pels camps de...
per la gent que feia els esclaus, que gairebé eren esclaus de la postguerra, la gent que havia perdut la guerra i que els obligaven a treballar.
Aleshores, un personatge que jo poso a Llers potser no va estar a Llers, sinó que va estar a Mallorca. M'entens? Però que jo ho he condensat tot allà. I bé, hi ha moltes històries que poso a Llers allà que no van passar ben bé allà perquè ho haurien pogut. Perquè, clar, Llers és fantàstic.
Perquè té un... La seva situació és, clar, estar just al costat de la frontera. Varen enganxar tota la gent que pujava, que estava fugint de l'abans de les dobles franquistes, no? I varen fer un tapa perquè a França no els deixaven entrar. I, clar, tot aquí hi ha una quantitat d'històries humanes amb tot aquell èxode republicà. Com és possible que ningú hagués escrit abans això?
És que jo intento a vegades imaginar-me, a mira que vas... Ara que ja t'he llegit, però fins i tot alguna vegada ho recordo, intento imaginar-me on van viure aquesta explosió. Horrible, perquè va ser d'un moment a l'altre. O sigui, és perdre-ho tot. Sortir de casa per un moment, per unes hores, i tornar, i que no hi hagi... No és que no hi hagi res, és que no hi ha ni al carrer, perquè...
I res allò. I cap dels teus veïns? Tothom va perdre, perquè no podies, perquè jo què sé, si mi em passés alguna cosa, jo podria anar amb ma germana o amb algun veí, escolta, deixa'm, saps, que no tinc ni una olla, però és que tots els veïns ho havien perdut tot. Per tant, o sigui, va ser una desgràcia col·lectiva molt gran, molt, molt gran. Jo penso que una de les qualitats més grans per ser escriptora, n'hi ha moltes, però una és...
Cultivar l'empatia, no? Pensar com es deu sentir aquest personatge aquí, no? Aleshores, jo quan vaig començar a escriure això, hi havia molts dies que pensava... Estava, jo què sé, hi havia un dissabte per la tarda que surts a donar una volta, a fer una volta, i me'n recordo un dia que estava...
Bé, jo visc a Mataró i estava al port i em vaig girar i vaig veure, perquè des del port es veu casa meva i vaig pensar, ara imagina't que no pots tornar, que et gires i desapareix. Què trobaries a faltar? Perquè segurament el que trobaries a faltar no són les coses importants.
O sigui, no són les coses... També, segurament ens sabria molt de greu el piano, que tinc un piano a casa, em sabria molt de greu. Però segurament el que em sabria més greu és això, el rosari que em va regalar el meu padrí, o una bànova que havia cosit la meva àvia, o coses d'aquestes, que no les pots tornar a comprar. No?
I nosaltres, rai, perquè tenim molta... Nosaltres tenim, jo què sé, moltes fotos digitals, per exemple, però en aquella època tenien les fotos de Cartró, no? I van perdre totes les fotos, tot el... tot ho van perdre tot. La seva història.
Sí, sí, sí. La importància d'alguns objectes, la importància d'alguns objectes que són molt impactants. No dic quin, n'és un en concret, que al final de la novel·la també surt i, per tant, no duré, però coses que dius com el que explica ella, que no es poden tornar a comprar. O que en aquell moment que estem a la guerra, les portes ja que s'acabi amb una postguerra imminent, que ja estàs veient tot el que està passant...
que tot es necessita, de cop i volta no té res quan venen tan mal dades. És espectacular. Entremig d'aquesta història, que aneu trobant fragments de documents, que això sí que és real, Maria, de l'època franquista,
També hem de parlar de personatges com són els germans Aroles i a mi també m'ha impactat molt com has treballat l'Enrique Lister, que tampoc no... Sí, perquè aquesta persona, Enrique Lister, és una persona molt interessant. Ell era, jo l'altre dia ho vaig dir en una presentació, ell era general de quatre exèrcits. General de l'exèrcit rus, de l'exèrcit espanyol, de l'exèrcit polonès...
I una altra, era de quatre, no? Aquest era el generalissimo, i no el Franco, tu. Miren. General de quatre, de quatre exercicis diferents. Doncs Enrique Lister és una persona molt interessant perquè, a veure, sí que és veritat que jo buscant documentació d'ell trobo que o és un heroi o és un... o és una... un canalla. I suposo que eren les dues coses.
Suposo que eren les dues coses. No? Aleshores, jo vaig voler retratar això, però clar, hi ha una cosa molt... Hi ha una cosa molt important en Lister, que és que ell estava llers, a prop de llers, quan la guerra, quan va esclatar...
Ell sabia que la guerra estava perduda, ho sabia perfectament, i ell era dels que més ho sabia, perquè ell era dels comandaments. Aleshores, ell va sortir per França, però va agafar un avió i va tornar a entrar i va arribar fins a València per continuar defensant la república, sabent que estava tot perdut. Només per això, aquest personatge que té...
per coses molt obscures, només per això, ja per mi em mereix el seu respecte, el meu respecte, veia. Sí, sí. Tu dius, el llibre, per uns és un salvatge, per altres és un intrepid. I a mi em va cridar molt l'atenció i el vaig buscar. Sí, sí, sí, sí.
I també una cosa que he intentat fer el llibre és que hi ha bona gent a tots costats. Tinc molt clar que la guerra fou un aixecament militar contra un govern legítim i votat en democràcia. Vull dir que això ho tinc molt clar. Però sí que és cert que... A veure, jo suposo que també...
És per una qüestió personal. El meu avi la guerra li va enganxar fent l'Emili a Mallorca. Aleshores, el meu avi era franquista, diem-ne. Li va enganxar l'Emili a Mallorca de seguida. Li va tocar. Però si el meu avi hagués nascut a Madrid, segurament
hauria defensat la república, m'entens? I per tant, estaria a la banda dels perdedors. I com el meu avi, hi va haver molta gent que no ho tenia tan clar com això, que no ho tenia tan clar però que s'hi va trobar, no? Que s'hi va trobar.
Aleshores, jo volia com una mica reivindicar la gent... Mira, aquest llibre va estar a punt de dir-se la batalla dels elefants, perquè hi ha una dita africana que diu que quan els elefants es barallen perden les formigues. Aleshores, jo volia que aquest llibre parlés de les formigues.
Parles de la gent com el meu avi o de tants altres que es van trobar, per això al final està dedicat a ells, no? A la generació dels meus avis, no? El meu avi va néixer el 1912 i el meu altre també, si els meus dos avis van néixer el 12, no? Aleshores, aquests joves que van veure es troncada la seva vida...
d'una manera brutal, sense... potser que sí que hi va haver gent que va tirar el foc, però molts es van trobar engolits per una voràgina que se'ls va menjar. I per això n'hi ha molts. Vull dedicar aquest llibre molt a aquesta gent, a aquesta generació.
És que aquí hi ha una... I mira, ara he trobat la frase exacta. No direm ni de qui és ni de qui no és, perquè podria ser de moltes persones. Catalanista de Socarrel, profundament social, però també fervent catòlic. Ah, aquí. I és que n'hi va haver molts. Aquí hi ha el problema.
N'hi va haver molts d'aquests. És que ens han venut una guerra civil de blancs i negres, i no és veritat, perquè, escolta, hi havia molta gent molt catalana, molt de dretes, a veure, no fotem, i hi havia, i el pitjor, molta gent de molt esquerra, molt anticatalanista, d'esquerres. De tot.
Bé, ara tampoc no vull entrar en aquest jardí, però ja m'entrada la diversitat. És que a mi, a veure, jo vaig a missa, m'entens? I jo em considero bastant d'esquerres, no?
i bastant independentista. I jo suposo que en aquell moment m'hauria trobat que estaria... Però què m'està... On te vas? Cap on vas, no? Aquest personatge que estic retratant és un personatge molt interessant. Bé, no podem dir qui és, tampoc no és l'Eugeni. Aquesta persona, aquest senyor...
Ell sol ja es mereixeria una novel·la, perquè el seu camí de tal és brutal. És brutal. No farem... Hem de donar una paraula catalana per dir espòilers? Per què no m'agrada dir espòilers? Perquè no és una paraula catalana.
perquè se'n va inventar una i ara no la recordo. No, però hem de dir, no farem això. Hem de buscar la paraula per no dir spoilers. Però no en farem, no? Però és una persona, l'Eugènia Aroles, aquest, que té una gran... I penso que una mica és la condensació del drama, el drama de tanta gent molt catalana i molt republicana, molt republicana,
I molt catòlica, no? I que es van trobar allò, com diria Alejandro Sanz, quan el corazón partió, no? Absolutament. O, per exemple, també hi ha una escena, la novel·la, que jo, bé, totes me les estimo, que totes són filles meves, no? Però una cosa que va passar dels dos germans, Botella, no? El Virgilio i l'Ovidio. Que a mi que em perdonin els pares posar-li un fill Virgilio i l'altre Ovidio...
És que és per matar-los, perquè em vaig fer un embolic, però qui és el Virgilio o quin és l'Ovidio? Un era l'encarregat de preservar el tresor de la república i l'altre era l'encarregat de destruir les infraestructures perquè l'exèrcit franquista no vencés. Aleshores, un li deia...
Perquè en el Castell de Figueres hi havia obres d'art del Museu del Prado i tot això que estaven allà, no? I a part que hi havia el govern espanyol, basc i català, tot el Castell de Figueres. I un germà li deia treu tot això d'aquí perquè això va enlaire, he de fer esclatar aquesta fortalesa i l'altre li deia
no pots, això és una obra d'art, no podem destruir això, no? I tant mateix hem perdut la guerra. I l'altre li deia, però jo vull lluitar fins al final, encara que hagi perdut la guerra, jo lluitaré fins al final, encara que ja hagi perdut.
Clar, això és un... És un material espectacular. Mira, ara mateix tenia aquí les notes de l'Ovidio i del seu germà, però escolta'm una cosa. Tenim un tècnic meravellós, en Josep Maria Soler, que em diu que podem dir revelació avançada, per no dir espòilers. Ah, d'acord. Revelació avançada, d'acord. Sí, és molt tècnic això, com el tècnic... Ha de ser una paraula fàcil, perquè si no acabarem dient espòilers.
Jo penso, tornem al fil de la novel·la. Jo he descobert coses que no sabia, de com funcionava una miqueta, una mica aquesta purga, no? I a mi, absolutament m'ha colpit, no? Perquè...
M'ha recordat la deshumanització que estem vivint ara. En aquell moment també es buscava la deshumanització, el no conèixer, no? El marxar d'una banda a l'altra precisament perquè fer allò fos fàcil. Perquè si no coneixes és fàcil i si coneixes no ho pots fer. Per tant, hi ha moments de la novel·la que jo me'ls emportaré per sempre a dintre, que no els oblidaré. Moltes gràcies.
Sí, Maria, sempre m'ha passat, eh? Estimada Mirta, la tinc sencera dintre del cervell, les coses com siguin. I després, Matilde, que encara en farem coses, amb Matilde. Per tant, mira, pel que sigui, doncs són novel·les que a mi, és que jo les porto dins. I el No va quedar res, doncs per mi també serà, perquè hi ha après moltes coses que no sabia. Moltes gràcies, moltes gràcies.
A veure, jo si això serveix, si aquesta novel·la serveix perquè algú es plantegi que no val la pena... Tant de bo. Que no val la pena la conformació tan bèstia, doncs ja estaré contenta. Tant de bo. Hi ha un capítol que no us podeu perdre i si l'heu de rellegir, torneu-lo a rellegir, que és magnífic també, que es diu Ultratomba i és tan meravellós. A més, a Maria, tu fas un exercici en aquesta novel·la...
que és que una mateixa escena la presentes amb diverses mirades. Fas un capítol amb una mirada o ho expliques aquella anècdota amb una mirada i després en un altre capítol des de l'altra banda. I això és tan bonic.
perquè t'exerci l'empatia que deies. Sí, sí, sí, perquè, clar, un mateix fet mirat des de diferents òptiques o des de diferents angles es veu diferent, es veu diferent. També és una novel·la que està escrita d'una manera que es podria llegir com a contes separats entre ells. M'entens que no és una novel·la que hagis de... A mi sí que m'ho ha dit a la gent, m'he enganxat, m'he enganxat, no sé què, però és una novel·la que pots llegir un capítol i d'aquí tres setmanes llegir-ne un altre...
I no perdràs el fil, no? Perquè són com... És com un patchwork, saps? Com una manta de patchwork, no? Aleshores vaig... Clar, una mica...
Jo quan vaig tenir molt clar que volia escriure... Em va molt bé escriure des de diferents... des de diferents òptiques, perquè així no són tots bons ni tots dolents, no? O sigui, hi ha bons i dolents arreu, no? I això d'una banda, no? I quan vaig decidir fer això, vaig veure que em funcionava això, els capítols independents entre ells, que tingués una relació tots, no hi ha cap capítol que sigui...
que sigui estanc, tots els capítols es relacionen amb alguns altres capítols, però poden anar, per exemple, aquest capítol d'Ultratomba podria anar perfectament amb un conte a part, saps? El pots llegir sense llegir la novel·la i ja t'agrada. Tots els capítols comencen i acaben. És molt dinàmic de llegir, molt fàcil, pots deixar-lo, pots tornar-lo a agafar.
Alguns, com us he dit, jo penso que els tornareu a llegir i jo els he rellegit. L'he acabat i m'agraden. L'he trobat dolç de llegir i hi he tornat. Dolç dintre de la història que explica. Nosaltres, com ara diu el nostre tècnic, no esguerrarem al final...
No farem finals avançats. No, no es agarrarem al final, però sí que també hi trobareu, no tenim ara temps d'endinsar-nos en aquest punt, que a mi m'agradaria, i ens ha quedat una mica en l'aire perquè hem parlat molt d'altres coses, és que és un llibre que té molt, com són una miqueta aquesta estafa, com va funcionar el tema de les reconstruccions.
En aquest cas a Llers, però com a Llers a tota la resta del país, no? I també és molt interessant, de veritat, tot el que anireu trobant els documents reals. Maria, enhorabona per la feinada que has fet. Ara ja anem accelerant, no?, l'entrevista. Però clar, és que jo penso, mare meva...
Sí, que es van ventar tant que reconstruïen. Aneu llegint i veureu com reconstruïen. Sí, sí, sí. Veureu, veureu. La corrupció del franquisme va ser, bueno, la corrupció va ser terrible. Terrible perquè estaven jugant amb persones i amb sentiments i amb persones que ho havien perdut tot. I amb persones que ho havien perdut tot i no varen tenir pietat.
Ni mica. Quan arribar al final de la novel·la i aneu veient segons quins documents, és com de veritat, és gros, és molt gros. I això també s'ha de saber. Sí, sí, tant, totalment. Sí, sí, sí. Perquè tenim alguns punts del franquisme que encara s'han de saber perquè no, no, no, no és oro, ni glòria. No és or ni glòria.
En absolut, en absolut. Maria, gràcies per una nova novel·la que ens ha encantat. Moltes gràcies a tu per aquesta conversa, perquè sempre és un plaer. Sempre és un plaer parlar amb tu. I ens retrobem. Jo espero que estiguis escrivint. Jo aquí ho deixo. Tu vés escrivint? Sí, sí, estic, estic, estic.
Ara estàs i ens retrobem aviat amb una nova història que segurament ens sorprendrà. Això esperem. No hi ha pressió, eh? No hi ha pressió. Doncs encara bo, m'hi arriba bé.
No, no n'hi ha. Aquí la nostra recomanació d'avui no va quedar res, Maria Escalas, ara narrativa, Llers, el poble que va volar pels aires. Moltes gràcies, Maria, i ens retrobem aviat. Moltes gràcies.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
I continuem, mirant el passat, en un magnífic treball d'en Vicenç Llorca. Entenguem-nos per amor, publicat per Barcino. El llibre d'amic he amat com a punt de reflexió de l'actualitat. Jo he intentat fer una foto a un d'aquests moments d'Entesa per amor, que és nostre, que és de la nostra pròpia tradició, dimensionar-la, diguem-ne, amb les inquietuds i les preocupacions del món contemporani.
Estàs escoltant El Calaix. Fem ràdio, fem comunicació, fem cultura.
Vicenç Llorca és doctor en Comunicació Social i llicenciat en Filosofia i Lletres. Amb una trentena de llibres publicats, s'ha dedicat sobretot a la poesia, l'assaig i la novel·la. És col·laborador habitual a la premsa i als mitjans de comunicació.
Ha estat secretari de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i membre de la Junta de l'European Writers' Council. És autor de les novel·les Aquell antic missatge de l'amor i Sinfonia de Tardor. Dels poemaris Cos de Podres de Llum i Llum Mirada, entre moltes altres obres.
Entenguem-nos, per amor, proposa un diàleg líric i reflexiu amb Ramon Llull, amb una selecció de 65 versicles pertanyents al llibre d'amic i amat. El resultat és una insòlita conversa que confronta la sensació de caos i confusió del món contemporani amb l'intent d'ordenació i solidesa de l'univers lulià.
alhora que planteja un apassionat viatge per la literatura i la cultura, tant catalana com universal. Entenguem-nos per amor de l'editorial Marcino a la col·lecció Mirades. És una joia que s'assuma
en aquesta trajectòria literària d'en Vicenç Llorca. Hi ha una paraula que m'agrada molt, que és amor, i amb això, Vicenç, benvingut, sempre ens hem entès nosaltres, perquè aquesta sensibilitat i aquesta mirada sobre l'amor, sobre les diferents vessants de l'amor,
sempre ha estat motiu de tertúlia entre nosaltres. Sí, has fet servir el verb entendre's entre nosaltres i és clau per entendre el llibre precisament, perquè és parlar de l'art d'estimar però des d'aquesta capacitat que té l'amor d'entesa i per tant
la capacitat de comunicació de l'amor i, per tant, entrem de ple en un llibre que és un diàleg i llavors aquest diàleg és el que ens permet plantejar aquesta gran entesa a través de la paraula. Si tots ens entenguéssim per amor, Vicenç, que diferent seria el món?
Clar, és una utopia, però és cert que aquesta utopia cristal·litza en moments determinats de la història, de la cultura, de la filosofia, del pensament... Per tant, jo he intentat
fer una foto a un d'aquests moments d'Entesa per Amor, que és nostra, que és de la nostra pròpia tradició, dimensionar-la, diguem-ne, amb les inquietuds i les preocupacions del món contemporani.
Nosaltres ens posarem en context ara i parlem de totes aquestes reflexions que has fet, que a més a més estan de plena actualitat i en aquest cas van lligades al llibre d'amic i amat. Però ho farem tot amb ordre, perquè molts dels nostres ja saben que a mi m'agafa l'emoció i llavors em salto. Avui no ho farem, això. Nirem a mordre.
El primer que t'haig de preguntar, Ramon Llull. Parlem de Ramon Llull, de com t'ha impactat i de com tu has anat treballant al llarg de la teva vida acadèmica i literària. Sí, efectivament. Ramon Llull és considerat el pare de les nostres lletres perquè ell, que pretenia fer diverses coses i tenia diversos objectius,
va utilitzar el català com a llengua de cultura i com a llengua literària. I això el converteix en un dels primers escriptors a parlar de pedagogia, de filosofia, de literatura mateixa, des de l'inici de les mateixes llengües romàniques. Per tant, és un pioner en aquest sentit.
Llavors jo el descobreixo al batxillerat, quan llegeixo uns fragments del llibre d'Eva Estef Blanquerna, i allà ja em quedo amb la inquietud d'aprofundir aquest gran gènere. Quan estic a la facultat,
Tinc l'oportunitat de fer la lectura i un treball sobre el llibre de Bassa Blanquerna, i llavors descobreixo dins del llibre un llibre, perquè en l'època medieval les novel·les eren així, es feien com la Bíblia, és un llibre de llibres.
I llavors hi ha el llibre cinquè a dins del llibre que va ser Blanquerna, que és el llibre d'amic he amat, on el protagonista, ara ho resumeixo molt, però el protagonista ha arribat, aquest Blanquerna ha arribat a ser papa,
i ha reformat el món en aquesta entesa amorosa que parlava ara, ha restituït els valors del cristianisme i fa el que tot bon cristià ha de fer, que és no estar en el poder, sinó fer d'eremita, se'n va fer vida eremítica. Llavors li venen a cercar uns religiosos i li diuen, escolta, s'hauries d'ajudar tots els que vulguem seguir el teu exemple per tenir una guia.
I ell diu, molt bé, doncs ho escriuré el llibre d'amic he amat, en el qual hi haurà un pensament per cada dia de l'any, en el qual l'amic, que és l'ésser humà, dialoga amb l'amat, que és Déu. I a partir d'aquí tindreu aquesta guia. I així neix el llibre d'amic he amat, que es pot llegir com un llibre autònom dins la novel·la del llibre de base Blanquerna.
Ara que estem en context, veiem que hi ha aquest diàleg entre la Miqui Amat, entre Déu i l'home, en aquest cas, en aquest papa. I a partir d'aquí tu fas tota una sèrie de reflexions. Són 65 reflexions, Vicenç.
Clar, quan vaig definir el projecte vaig triar el llibre de Miquel Amat perquè la considero, això ho explico en el pròleg al llibre, que és una petita peça sagística dins l'assaig, en el qual parlo de les lectures epifàniques. Són aquestes lectures que ens transformen. Llavors aquesta lectura em va transformar fa 40 anys i ara l'he recuperada, però no podia recuperar-ho tot perquè...
Tants escrits, glossats, hauria estat un llibre molt extens. Llavors què vaig fer? Simplement no em vaig prefixar un nombre, simplement vaig deixar-me dur per l'impacte a l'actor, per la seducció, i quan vaig veure que més o menys em situava entre 60 i 70 metàfores morals que diu en Ramon Llull,
Vaig dir que ho tinc perquè és un llibre de mida perfecte, de 150 planes.
que busca molt més la intensitat que no l'extensió. I em van sortir 65. Ho vaig clavar a 65 perquè em va semblar que dels 365 dies de l'any, 65 era una bona mostra. I vaig coquetejar també amb el fet que vaig néixer l'any 65.
Era com buscar aquestes matemàtiques que ho quadren tot, que això li encantava a Ramon Llull. Per tant, doncs, aquesta va ser la tria. I segueixo l'ordre cronològic d'en Ramon Llull. Això sí, no faig cicles temàtics, sinó que començo des del primer fins l'últim i és, diguem-ne, el que ha sortit.
Tenint en compte això, que el criteri és sobretot la seducció, que bé podria ser un pensament, que bé podria ser, diguem-ho així, una expressió filològica que et deixa retibat o del catalàntic que et deixa seduït completament. Buscant que el lector gaudeixi, tingui molts elements per gaudir des de la primera línia fins la darrera.
Home, jo haig de dir que m'ha sorprès, també em va impactar com tu, en el mateix moment que vas conèixer en Ramon Llull, vas descobrir literàriament en Ramon Llull, i sí que s'edueix, perquè a més a més són petites píndoles, no és un llibre que sigui extens, però com diuen, tu que ets un gran poeta, precisament en el format breu,
et defenses meravellosament bé. I no necessites excessius mots per fer una reflexió que s'excella en l'actor. En això tens una mestria i aquí s'hi demostra. I ho fas...
amb seducció, evidentment, que és una paraula que a més a més m'agrada molt. Estic molt content perquè quan el vaig escriure jo veia el resultat i m'anava, diguem-ne, encoratjant perquè veia que el llibre estava fluint, estava sortint d'una manera molt natural. Al darrere hi havia 40 anys de depòsit de la lectura i sobretot el que era molt important era no caure en la trampa de fer un assaig erudit.
sinó que la erudició va per dins. És a dir, tu ja has fet els estudis sobre Ramon Llull, ja t'has documentat, etc. I el que es tractava era de fer-lo proper, de portar-lo als nostres dies. En aquest sentit, el llibre és un pont
entre un lector simplement que li agradi llegir i el nostre Ramon Llull, perquè el que no hi ha al darrere són uns estudis. El que sí que hi ha és molta creativitat, perquè el deixar-me dur, sense cotilles, això m'ha dut a observar detalls dels pensaments lulians que, diguem-ne, doncs,
han causat un cert impacte, perquè són originals, són visions completament personals, però en aquesta aventura personal m'estic trobant moltíssima gent i molts lectors que s'estimen molt, diguem-ne, a la literatura, que m'han dit sempre una paraula que em fa molt de goig, i tu has començat l'entrevista dient-la, dient, aquest llibre és una joia, i això m'ho estic trobant constantment, aquesta paraula joia, aquest llibre és una joia, i a mi em fa
jugant amb les paraules, molta joia. Observar que això és viscut com una cosa especial per part del lector, perquè jo volia que fos un llibre especial, un llibre especial en la meva obra, i per tant estic molt content, molt satisfet. És un llibre sorprenent, eh? Jo ja vaig dir que realment, et vaig comentar a tu en privat, que m'havia sorprès,
Precisament, no? Perquè no sabia ben bé què m'hi trobaria i és... Però penso que és un llibre que ens pot acompanyar sempre i parlàvem de...
Què ens hi trobarem? Temes d'actualitat, com són el caos, la guerra, aquest desig d'estimar. Això m'agrada molt. Aquest desig d'estimar, en aquest cas és un estimar diví, però estimar per damunt de tot. Aquí ja hi entrarem. Anem-nos en el número 12, perquè el número 12 precisament és el que dóna títol al llibre. Tenim... Hi ha la traducció feta per Sebastià Alzamora d'aquests versicles. Diu que cantava l'ocell dins el jardí de la mat.
Arriba l'amic i li digui a l'ocell, si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor, perquè en el teu cant representa als meus ulls la mà. Apliquem-nos-ho tot, sisplau, que el món funcionaria millor. La volta la donaria sense necessitat de manteniment. Efectivament.
Llavors jo el que faig és agafar aquest ocell que ha arribat al jardí de l'amat i em serveix per començar la prosa, que comença així. El cant de l'ocell transporta una harmonia celestial. És un llenguatge misteriós que condueix a la mateixa presència divina. Quan l'amic es dirigeix al jardí de l'amat on canta l'ocell, té clar que tot i parlar llenguatges diferents, l'entès és possible.
Gràcies al llenguatge de l'amor que està per sobre dels altres codis comunicatius. Sant Agustí havia afirmat en contundència. Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor. Si crides, cridaràs amb amor. Si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l'amor ben arrelat en tu, cap altra cosa, excepte l'amor, serà el teu fruit. Llull sembla afegir complementar.
i continua la glosa. Després ho lligo amb un altre personatge de la cultura catalana, perquè aquest també és un llibre d'homenatges als nostres gèmis. Apareix Gaudí, apareix Pau Casals, apareix Barbeguer. I per cert, Barbeguer en el segle XIX qualifica el llibre de Miquel Amat de Ramon Llull
Diu, lo veritable llibre d'or de la nostra literatura. Si ho diu Verdaguer, escolta, això va a missa, que és l'expressió canònica que hem d'utilitzar en aquest cas més que mai, amb més propietat que mai. Per tant, aquest veritable llibre d'or, el que faig és dir, doncs escolta, mira, jo t'ofereixo un camí personal a través de la meva experiència,
l'experiència lectora i com a escriptor, perquè gaudeixis del llibre de Miquel Amat, però sobretot també el gaudeixis ara, el que deies tu, en el context actual, amb reflexions sobre ara. Per exemple, a l'època medieval es fa servir molt la paraula tenebre. Les tenebres són les nostres inquietuds davant la confusió o el col·lapse, són les nostres tenebres. És a dir, anar buscant
Com diríem ara, coses que diguem-ne en el segle XIII es dèiem potser amb paraules diferents però que en definitiva ens porten a les mateixes inquietuds. I sobretot amb aquest llenguatge revolucionari de la moda. Fixa't que tu has dit que llicis el XII perquè és el que dona títol al llibre, que també t'he de dir que durant el principi de l'escriptura pensava que
el llibre, perquè, clar, és un llibre molt especial. Parteixo del llibre de Miquel Amat, que és un gran títol. Com li diré? Llavors vaig pensar, entenguem-nos per amor. Llavors, haver focalitzat aquest entenguem-nos per amor ens dona, diguem-ne, aquesta clau meravellosa de...
d'entrar en el cor mateix del llibre. La bellesa... Ara t'agafo una mica la paraula, perquè parlàvem de l'actualitat. Jo sempre penso que els sentiments són universals. El món ha canviat, és evident que ha canviat i que ha passat per diversos cicles i per diverses etapes. Però és molt curiós com els sentiments, el fet que són el batec d'aquest món,
continuen sent els mateixos. I potser els podem veure d'una manera o d'una altra, d'una manera diferent, però són el motor, són el que ens mou, són el que ens inquieta. Jo penso que la clau d'aquest llibre, el més meravellós, és aquest. Com tu has sabut interpretar-lo amb tot el que ens està passant avui en dia? Parlava jo d'aquesta actualitat de caos, de guerra, de l'esperança...
tot això, no? Llavors penso, a mesura que l'has anat escrivint, suposo que també anaves dibuixant mentalment.
el nostre món, la nostra actualitat, tot el que ens passa i ens exceja quotidianament. Precisament el llibre, un dels seus aspectes més sorprenents és aquest xoc entre algú com Ramon Llull, que mira la complexitat del seu temps, que era complex com és avui dia, perquè jo crec que cada època té les seves complexitats. El que passa és que, esclar, és en un context en el qual
ell viu una gran veritat, que és el de la fe i el de la convicció que ell té les paraules adequades per poder convèncer racionalment els altres a poder-los portar a la fe catòlica i a la fe cristiana, per ser més exactes.
I això xoca amb el nostre món de dubtes, de confusions, de col·lapses, de fake news, de dir, però on som? I això no ho amago, això ho confronto.
I ho confronto també des d'un altre aspecte que aquests dies que el llibre ha anat circulant i s'han fet presentacions diverses, no? I és que la gent també diu aquest llibre, l'entenguem-nos per amor, com un espai personal de meditació. I això m'agrada molt. És a dir, com el teu propi espai. No importa el que tu creguis. Si creus en Déu, si no creus en Déu, si creus en el Déu cristià, si et declares agnòstic,
L'important és que sí que és veritat, i amb això sí que hem d'estar d'acord, que aquesta dimensió espiritual, aquesta dimensió pròpia, aquesta intimitat del jo, està preservada en aquest llibre. Llavors, això fa que, independentment del que tu creguis,
el que trobis en aquest llibre t'ajudi a fer un dels camins agustinians, que és aquesta anada al teu interior. Perquè la veritat, deia Sant Agustí, evita en l'home interior, o sigui, en l'ésser humà, en el teu interior, aquest viatge cap al teu interior. I fixa-t'hi que hem llegit un fragment en el qual poso Sant Agustí, diguem-ne, com a protagonista,
Perquè la seva frase, d'estima i fes el que vulguis, per mi és una de les frases més sàvies i més revolucionàries que s'han escrit mai. I crec que jo la tinc com a lema des que era adolescent i la vaig descobrir. El que he vist també, aprofundint en Ramon Llull, és que ell era molt agustinià. És a dir, té molt present la figura de Sant Agustí.
i això ha ajudat a compensar una mica la visió que jo tenia més franciscana. El llenguatge per amor té un fons franciscà, és aquesta capacitat que tu pots dialogar amb l'univers perquè ets l'univers. Aquesta barreja entre Sant Francesc i Sant Agustí
i el seu impacte sobre els nostres dubtes i el nostre, diguem-ne, món de caos i col·lapse, doncs és un xoc molt interessant. Jo llegiria mig llibre per no dir-ho tot.
Però se'ns acaba aquest temps, Vicenç. El que sí que m'agradaria remarcar precisament és la capacitat, no?, també de traspassar aquest amor diví que en aquella època, evidentment, tenia una altra mirada, un altre context, no?, i avui que hi ha aquesta batalla de religions i de fanatisme, i penso que és una...
És un cant a la vida i a la pau, precisament, aquest entenguem-nos per amor, perquè passem d'aquest amor diví com es pot extrapolar i aplicar-ho en aquest amor humà, que al final no parlo d'amor de parella, sinó amor que s'hauria d'aplicar a la humanitat. Aquí has fet un treball preciós i que penso que hauria de ser una lliçó per tots, Vicenç.
Bé, i també he intentat redescobrir una miqueta el Ramon Llull més literari. No només el Ramon Llull espiritual, que evidentment és el principal del llibre, com ja hem explicat, però també crec que Ramon Llull tenia molta més consciència d'escriptor de la que a vegades s'afirma. I això m'ha permet crear una sèrie d'itineraris literaris que volen també motivar la lectura...
per part del lector. Per exemple, diàlegs, ressonàncies, ressonàncies.
que participen en aquest diàleg, no? I ho fan a través d'aquest concepte que ha fet servir molt ampli de ressonància, no? Com ressonen els pensaments i les paraules a través dels segles, no? Exacte, això també és molt bonic i precisament ara ja el tenia a punt, però tu ja l'has citat, en Carla Riba. A mi m'agradaria acabar aquesta entrevista citant-lo a ell a través del teu llibre. Diu, vivim de mort i no ens és grat. Morim de mort
i no s'hi pensa. Efectivament. I tantes, tantes que ens citaria tan boniques que ens han recuperat, Vicenç. Donar-te l'enhorabona i les gràcies per un treball que penso que és excel·lent. Gràcies a vosaltres i espero que les lectores, els lectors gaudeixin d'aquest espai espiritual i d'aquest espai literari que us proposa. El calaix, pobre, li trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
I fins aquí, el galàix. Aquests són els continguts que us hem ofert avui. Una nova secció de la Natàlia Cerezo, La mort d'Ivan Ilich, d'en Tolstoi. És la recomanació de la setmana. Són moltes les històries que ens ha deixat la Guerra Civil. No va quedar res de Maria Scales, publicada per Ara Llibres, recupera, entre la realitat i la ficció, la desaparició del poble de Llers el 8 de febrer de 1939.
Sí que és veritat que en aquella època molts pobles de l'Empordà feien això de quedar entre tots els vilatans per entre tots construir l'Església, això sí. Però això és bastant ficcional, com una història que jo me la vaig inventar allà per després lligar tot a la novel·la.
mirant el passat en un magnífic treball d'en Vicenç Llorca. Entenguem-nos per amor, publicat per Barcino. El llibre d'amic he amat com a punt de reflexió de l'actualitat. Jo he intentat fer una foto a un d'aquests moments d'Entesa per amor, que és nostre, que és de la nostra pròpia tradició, dimensionar-la, diguem-ne, amb les inquietuds i les preocupacions del món contemporani.
El calaix, ho fan possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, un problema d'on a la torre per a la xarxa.
El calaix. Totes les setmanes fem ràdio, fem comunicació, fem cultura, fem el calaix.
Tu compañía de telefonía en Torredembarra es EGM Telecom. Te ofrecemos llamadas y datos ilimitados en tu teléfono móvil por solo 25 euros al mes. Y atención, si contratas la fibra óptica con nosotros disfrutarás de 500 megas en tu hogar más un teléfono móvil con 60 gigas de datos y llamadas ilimitadas todo por solo 40 euros al mes.
Para más información entra en egmtelecom.com o llámanos al 611 527 377. 611 527 377. EGM Telecom, tu compañía de telefonía de proximidad.
Sabies que... Tot i que la majoria d'essers vius necessiten oxigen per viure, alguns animals han desenvolupat adaptacions sorprenents per sobreviure sense ell durant llargs períodes de temps. Un exemple és la tortuga d'aigua dolça, que pot passar més o sota l'aigua durant l'hivern. Un exemple és la tortuga d'aigua dolça, que pot passar més o sota l'aigua durant l'hivern, quan els llacs estan gelats i gairebé no hi ha oxigen disponible.
Ho aconsegueix reduint el seu metabolismo al mínim i utilitzant reaccions químiques alternatives per produir energia. També hi ha peixos, com el peix daurat, capaços de transformar l'àcid làctic en alcohol per evitar danys cel·lulars quan no hi ha oxigen. Aquestes adaptacions són estudiades per científics perquè podrien tenir aplicacions mèdiques com millorar la conservació d'òrgans o entendre millor com protegir el cervell durant un infart. Aquests animals demostren fins a quin punt l'evolució pot trobar solucions extremes a condicions aparentment impossibles.
Sintonitzes Ona la Torre, 107.0 FM i ona-latorre.cat. Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat. Notícies en xarxa.
Bona nit, són les 10, us parla Mercè Roura. Demà se celebra el Consell de Política Fiscal i Financera i el govern català defensarà que el nou model de finançament enforteix els serveis públics de tothom. La consellera d'Economia, Alicia Romero, ha dit que anirà disposada a escoltar i a debatre aportacions i espera un debat serè.
La consellera portaveu, Sílvia Paner, que ha dit que no es vol ni imaginar que els populars boicoteixin la trobada i ha afegit que si ho fan, els ciutadans el jutjaran. El govern dona per tancar de la carpeta del finançament en acabar aquesta reunió de demà per començar la negociació amb Esquerra i Comuns per als pressupostos, que confia tenir enllestits en dues setmanes aproximadament. De fet, avui ha enviat la llei d'acompanyament dels pressupostos al Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya per avançar tràmits i tenir-ho tot preparat per negociar amb els partits.
I diversos sindicats de metges catalans, entre els quals metges de Catalunya, també demà fan vaga dimecres i dijous per reclamar millors condicions laborals. La consellera de Salut, Olga Paner, ha dit a Olot que els diferents sindicats hauran de cedir per arribar a un punt entremig. Paner no ho entén perquè el sindicat de metges ara no veu bé el conveni de l'Institut Català de la Salut que es va aprovar ara fa un any i mig.
L'objectiu fonamental d'aquesta vaga és que hi hagi un estatut mèdic, un estatut específic pels metges. En això ja estan en contra el resta de sindicats, els sindicats més generals, els sindicats d'infermeria, etcètera, no hi estan d'acord. I això fa difícil que l'Estatut Marc, que s'està discutint a Madrid, perquè és una competència estatal, l'Estatut Marc, doncs tingui dificultats de trobar un bon encaix.
I a Reels Fundació alerta que la finalització avui del pla d'emergència per donar refugi a persones sense sostre a la ciutat de Barcelona ha tornat a deixar molta gent al carrer. Durant aquesta onada de fred s'han registrat dues morts de persones sense llar, una a Barcelona i l'altra a Badalona. Una dada que evidencia, diu, la vulnerabilitat d'aquest col·lectiu. L'entitat reclama més mesures, mesures més duradores i integrals.
I el president dels Estats Units, Donald Trump, ha animat els iranians a mantenir la protesta i prendre el control de les institucions, ho ha dit a la seva xarxa social Truth Social, on ha dit també que guardin els noms dels assassins i els responsables dels abusos perquè pagaran un preu molt alt. Trump ha explicat que ha cancel·lat totes les reunions amb els funcionaris iranians fins que s'aturin els assassinats i ha afegit que l'ajuda està en camí. Unes 2.000 persones han estat assassinades a l'Iran aquests dies, segons les ONGs.
I els PETs tornen als escenaris aquest 2026 per continuar celebrant els 40 anys de trajectòria. El concert inaugural serà el 2 de maig a Constantí. Des d'aquest migdia estan a la venda de les entrades.
La Biblia de la Música Latina.