És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. Una nova secció d'en David Canto obre el programa d'avui. Fa 25 anys es va estrenar la primera pel·lícula d'una trilogia que va ser un petit miracle pel fet que es van rodar les tres pel·lícules seguides per l'escala de la producció i per les localitzacions a l'altra punta del món. Estem parlant de la trilogia del Senyor dels Anells...
Continuarem amb una autora consolidada, Neus Canyelles, per presentar el recull de contes Sales d'Espera, publicat per Empúries, on novament ens captiva amb la seva sensibilitat i mestria narrativa. En el llibre no només és això, sinó que hi ha alguns contes on no apareix una sala d'espera realment, però sí que són moments d'espera. La metàfora podria ser aquesta, aquests moments en què...
no saps molt bé per on tirar, no saps molt bé el que passarà a la teva vida, el que voldries que passessin unes coses però que no saps si podrà ser, no? Vull dir, moments d'espera, més que només, únicament un espai físic que també n'hi ha, que també surten.
I premi Joanot Martorell, Eilín, retrat d'un matrimoni d'en Miquel Berga, publicat per Edicions 62, és una porta oberta a la vida més personal d'en George Orwell i de la seva esposa, Eilín, una dona magnífica que ens captivarà per la seva força.
Era una dona que va viure durant deu anys pràcticament al costat d'aquest George Orwell, d'un George Orwell que era algú que aquest sí, que tenia una claríssima vocació d'escriptor i que tenia la seva carrera d'escriptor com una prioritat claríssima a la seva vida i que va generar una obra perfectament memorable.
Acabarem amb unes veus joves i curioses. Julia de la Fuente, Eva Castaño i Abril Quesada són les autores del treball Un viatge a la ment dels assassins de Caldes. La veritat que sí, vam començar la recerca amb internet i vam veure que ni internet ni intel·ligència artificial...
Sabia res del tema, llavors ens va tocar acudir als arxius municipals, als llibres, documents, en paper, i al final va ser un procés llarg, però ens vam acabar sortint. I ara sí, posem-nos de ple amb els continguts de Alcalaix, en la seva edició número 331 de la temporada 7, capítol 26.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El Calaig, un programa d'On la Torre, per a la xarxa. Calaig Actiu. Sèries, pel·lícules, còmics i llibres amb David Canto, periodista i professor.
Fa 25 anys es va estrenar la primera pel·lícula d'una trilogia que va ser un petit miracle pel fet que es van rodar les tres pel·lícules seguides per l'escala de la producció i per les localitzacions a l'altra punta del món. I tot plegat sense cap garantia que la primera de les tres funcionés, una aposta que avui en dia seria impensable. Estem parlant de la trilogia del Senyor dels Anells i en parlava el director i coguionista de la pel·lícula Peter Jackson poc després de l'estrena de la primera pel·lícula.
Jackson deia que de fet era mèrit de New Line Cinema perquè van fer una aposta que creia que probablement passaria a la història com una de les grans apostes de Hollywood de tots els temps perquè ningú, ningú, no ho havia dit mai. Pagarem tres pel·lícules, tres pel·lícules cares, de gran pressupost i molt complicades i les rodarem totes seguides abans fins i tot d'estrenar la primera perquè ni tan sol sabem si la primera funcionarà o no a la taquilla.
Però l'aposta va sortir molt i molt bé a la taquilla i als reconeixements de crítica i indústria. El retorn del rei va ser la primera pel·lícula de fantasia a guanyar un Òscar a millor pel·lícula, provocant que el gènere deixés de ser considerat menor i va atraure nou públic a les obres de Tolkien i també de tota la fantasia en general. De fet, sense aquest èxit, segurament HBO no s'hauria arriscat mai 10 anys després a produir la sèrie de Joc de Trons.
La clau de l'èxit va ser una mena de col·laboració entre Tolkien i Peter Jackson. Es van retallar fragments dels llibres, es van concentrar parts del material i es van adaptar personatges, però es va mantenir el cor temàtic de l'obra. Una obra que, segons explicava Tolkien a la BBC a finals dels anys 60, va créixer per proporcionar un món a les llengües que ell creava, i no a l'inrevés.
Ara, 25 anys després, en un moment en què els estudis i les productores juguen sobre Segur, és impensable que es repeteixi una aposta d'aquest estil, però curiosament aquest 2026 es començarà a rodar una nova pel·lícula areva d'aquella producció amb Andy Serkis, l'actor que es va convertir en Gollum a les pel·lícules originals, com a director i recuperant personatges, actors i equip d'aquells anys de producció.
S'espera que l'any que ve arribi The Hunt of Gollum, la cacera de Gollum, que cobreix els anys en què Gandalf va desapareixer de la comarca i va mirar de trobar aquest personatge clau de la trilogia. Mentre esperem aquesta nova pel·lícula, podem mirar les tres pel·lícules originals, doblades i subtitulades al català, a Netflix, HBO i Rakuten, i també subtitulades a Prime Video. Sèries, pel·lícules, còmics i llibres amb David Canto
Calaix Actiu, secció de El Calaix, un programa d'on a la torre per a la xarxa. El Calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Neus Canyelles va començar la seva trajectòria literària amb Neu d'Agost, un llibre de memòries, Premi Bern de Narrativa 1998. Després va arribar a les novel·les Cap d'Hornos, Premi Ciutat de Palma, Llorenç Villelonga, L'Alè del Búfal, Premi Elector de l'Odissea 2006 i finalista al Premi Llibreter.
La publicació de Les vacances de la meva vida, autobiografia autoritzada, Premi Lletra d'Or i Me Lady l'han situat entre les veus més interessants de les nostres lletres. A Sales d'Espera hi trobem un refugi familiar i els personatges inadaptats que també retrata Neus Canyelles.
però també les rutines socials incomprensibles, el món etzerós de psicòlegs i psiquiatres, la crueltat gratuïta i l'absurd. Tot amb aquell estil net i precís, amb l'humor a flor de llavi. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Avui estem d'enhorabona perquè tenim una de les nostres autores de referència, la Neus Canyelles. Torna a la literatura amb sales d'espera publicat per Empúries. Aquesta literatura que ella diu del jo, que nosaltres diem d'estar a casa, i que jo en dic...
Caliu, personalment, una autora de referència per a moltes altres autores, precisament en una tertúlia que teníem la setmana passada, ho vam comentar i la veritat és que és un goig, a veure com coincidim. Neus, benvinguda.
Hola, gràcies, moltes gràcies per convidar-me. Neus, tornem a llegir-te amb aquest caire íntim, amb aquest obrir les portes de casa, però aquesta vegada obres les portes d'una sala d'espera, de moltes sales d'espera, molt especials. Què trobareu? Quina és la metàfora?
A veure, jo crec que aquí les sales d'espera se refereix no només a uns espais físics on estem acostumats a esperar, no que sé, el metge, quan fem cua per una oficina, el que sigui, no? Hi ha moltíssimes sales d'espera. En aquest cas seria un espai físic, però en el llibre no només és això, sinó que...
perquè hi ha alguns contes on no apareix una sala d'espera realment, però sí que són moments d'espera. La metàfora podria ser aquesta, aquests moments en què no saps molt bé per on tirar, no saps molt bé el que passarà a la teva vida, que voldries que passessin unes coses però que no saps si podrà ser. Vull dir, moments d'espera, més que només, únicament un espai físic que també n'hi ha, que també surten.
Aquest espai, no? S'hauràs d'esperar molt intenses. Sí, bastant, suposo. Algunes? Algunes, sí. N'hi ha més que amb nosaltres, unes més que amb nosaltres. Sí, sí, jo diria que algunes són d'alt voltatge. Ella parlava de comptes, evidentment, però vam 17 comptes.
que ens parlen de moltes coses, amb unes protagonistes que a mi em sorprenen, perquè a vegades diem que la intensitat va unir de neus a persones exclusives, a persones sorolloses, a persones que no tenen por, extrovertides, i realment les sorpreses, la intensitat, també...
Es poden trobar en els silencis, en els petits moments, en detalls que potser no esperes, i això és molt bonic de llegir.
Sí, jo crec que és el personatge que és el protagonista pràcticament de tots els contes, perquè sempre és la mateixa veu i sempre és la mateixa persona. És una persona que és com tu dius, no li agrada fer soroll, no és una persona que mai tindria un lloc rellevant en qualsevol...
escala o en qualsevol feina, perquè és una persona molt normal, bastant insegura, que sempre ve una mica més la part negativa que la positiva, però que se'n sap enriure de tot això. Crec que el punt important o destacable d'aquest personatge és que té
Un sentit de sumor i de sironia que li permet riure's d'ella mateixa quan s'ho troba en aquestes situacions que van passant i que a vegades no saps molt bé per empirar.
I crec que és això, no? És una persona que viu en el món i és una persona d'avui en dia, evidentment, no és una persona rància, però que se troba rara dins del món, no? Que hi ha moltes coses que no les entén i que se troba com a molt perduda en el món.
Però precisament és una protagonista de la que te n'enamores perquè et provoca un nivell de tendresa enorme. Per exemple, per mi com a lectora és aquelles ganes de dir-li perdona, som més, hi ha molta més comunitat que tampoc entenem perquè és surrealista tal com està el món. No podem dir que entenem el món perquè no es pot entendre. Llavors empatitzes enseguida amb aquesta veu narradora, amb aquesta protagonista.
Sí, suposo que això és una part positiva, no? Però és que ja no només és que no entengui res, és que jo crec que li és igual. Arriba un moment que, com que veu que està amb el dec no se pot fer res, que és una persona desesperançada realment, amb poques il·lusions. Li és igual, vull dir, arriba un moment en què ja és com si diguessis, mira, ja desistes i ja que ho faci un altre, jo. Jo faré lo que podré i lo millor que sabré, però...
Si no arribo a uns mínims per entendre aquest món, tant se val. Ja no sé què més he de fer, saps? És una persona crec que un poc així. No sé si tu vols dir així.
Però en canvi, amb humor, amb ironia i amb aquesta... Doncs mira, jo ja passo de tot i que sigui el que Déu vulgui, al final sempre li acaben passant cosetes i aquestes petites coses tenen una rellevància molt important. Hi ha alguns contes, jo per exemple, jo destacaria molt Desconcert, perquè la literatura hi és molt present. Sí, sí.
Sí, sí, perquè la protagonista és una escriptora, una escriptora que ella diu del jo, no?, que ha anat a Barcelona per participar en un, no sé, en una conferència sobre la literatura del jo, i clar, com que ella és experta en la literatura del jo, l'han convidat, no? I és bo que...
Sempre li passen coses una mica rares. Ja ho diu ella, que du una llibreteta a sa bossa i que cada vegada que li passa una cosa un poc diferent, encara que no sigui gens important ni res de l'altre món, però una cosa curiosa, si més no, l'apunta i l'utilitza per després escriure. I crec que aquesta podria ser sa...
S'autora, diguéssim, de totes comptes, perquè en tots, on quasi tots, hi ha una part d'aquestes, no? De veure que per molt que vulguis tu no pots controlar el món, que no pots fer res. T'has d'aguantar i conformar amb el que te toca.
Però, a més a més, és que aquest punt de vista que ens presenta aquesta narradora, jo penso que moltíssim es va... És una reflexió, Neus, que actualment moltes persones tenim. Perquè, clar, obres la televisió, veus les notícies, que jo no ho aconsello, ja ho tinc a més... No puc morreros. No ho aconsello. Però, clar, tu t'estàs al sofà de casa teva veient tot allò i penses... I jo? Però què puc fer, jo? És que és això...
Aquesta sensació, i al final ella li dóna un tom i diu, a veure, doncs com que ja tenim això, per això és meravellós també llegir-la. Pot ser, no sé. No sé quin és aquest punt, però sí, és bo que m'ho diuen, que hi ha més gent que se troba així. Això és molt normal, vull dir, jo trob que el que no seria normal és pensar que tu pots fer alguna cosa per canviar el món, així. Bueno, mai, no? Mai s'ha pogut, però...
ara ja estan grans a nivell d'absurd i de desastre. Jo crec que l'únic que pot fer és intentar aprendre-te com millor puguis. I ja està, perquè ni analitzar-ho, és que te'n pots emeleutir. Comença el 2026 de la forma més absolutament surrealista, inaudita,
I a més a més que penses que el món se'n va avall per no dir una altra paraula, perquè no me la deixen dir per la ràdio, Neus. Bé, ja sabem quina és. Ja sabem quina és. Sí, sí. Parlàvem de literatura, et tornem a encarrilar una mica i us llegiré un fragment perquè Vida, que és un relat inspirat en el relat de Katherine Mansfield, comença així i m'agrada perquè és extrapolable a moltes.
o molts altres oficis, diu, com que un escriptor és un individu que no pot viure del seu ofici, és a dir, el seu és el pitjor ofici que existeix, em vaig haver de cercar una feina per pagar les factures, que cada dia són més nombroses i més absurdes, i els medicaments. Puja el nivell de vida, puja tot, però els escriptors continueu cobrant, ja ho dic jo, l'euro, l'euro per llibre. Com que sóc la periodista, ja ho dic jo.
Ja, no, però és la pitjor ocupació que puguis tenir, escriure, perquè llavors eres de les poques que no donen per viure. I això també és molt surrealista. Sí, perquè un escriptor sempre té una altra feina, que va davant de l'escriptura, diguéssim, per poder pagar les factures. L'altre, mira, ho vas fent perquè t'agrada tant i tens tantes ganes de fer-ho,
que ho fas, però si ho mires bé és una mica estrany, no? Que mos posen a escriure... No ho sé. És un debat que s'ha generat en moltes de les entrevistes que he fet. Potser per això tiro una mica Neus cap a la literatura, perquè hi ha molts autors i autores que utilitzen la plataforma per reivindicar-ho. Ja. Però quan la llegiu és que la Neus té aquest art per explicar les coses. Jo sabeu què pensava? Dic, està escrivint tot això dels escriptors i li publicaran els contes.
Sí, sí, sí. És així? No, no li publicarà, ja està publicat. Sí, però vaja, no m'adonarà per llibre. Per quals llibres que comprem no sé si llibregarà. Hi ha alguns casos, evidentment, tots coneixem...
gent de superbandes i això, que viuen d'això, però... A vegades m'he escoltat, això. Sí, molt contat. En s'esprofecció d'artístiques ja passa bastant, no? També... Però jo crec que els escriptors són els pitjors. A més, els que estan més malament. De totes maneres, us encoratgem a que, sisplau, la literatura...
M'ha de reivindicar. És igual si no dona. Però és un acompanyament. També hi és molt present en els contes l'amor amb les seves diferents vessants, però sobretot
I això també existeix molt a la vida, aquest amor frustrat, aquestes cuirasses, perquè no et facin mal. Perquè no et facin mal no només a nivell sentimental, perquè hi ha contes, hi ha un relat que parla de l'ulling, i el llegireu, que jo l'he trobat magistral per una banda, però tremendo. Sí, sí.
Jo, aquest conte, és que no... És que cada vegada que el llegis plor, mira, és que ja pareix tonta, no? No, jo també vaig plorar, que ho saps. L'he escrit jo mateixa, però crec que no el llegiré més. En certa manera, jo penso que és un can i una rebel·lió a tot el que passa, no? El conte, quan et llegiu, és el naixement de la maldat i ja, és que amb el títol, és com... Realment és així, no?
Però penso que significa molt bé el que ara es reivindica molt Neus i en un passat no es deia, s'amagava. No, ara sí, ara se diu molt, però no veig que millori la situació. Jo crec que cada vegada n'hi deu a més. És a dir, que cada vegada ho sapig jo, perquè clar...
Abans, quan sorties de l'escola, arribaves a casa teva, tenies un lloc segur, un lloc on descansar, però ara amb els mòbils, les xarxes i tot això, jo crec que ha empitjorat, segurament, perquè no hi ha moment de descans, de treva, està tot...
Suposo que els infants que ho pateixen, quan arriben a casa seva, allò continua i ha de ser terrorífic. Per això és un dels problemes més terribles que hi ha en el món. Jo penso que has fet un bon compendi d'una mica del món, a través del món interior d'aquesta autora, d'aquesta narradora que està desesperançada. Has fet també una radiografia una mica de la nostra societat, de molts temes que ens envolten. Hi ha bastants, sí.
No està fet a posta, no és que diu vull tractar això, vull tractar allò, va sortint així com surt. A més que són contes que han estat escrits al llarg de molts anys. Hi ha alguns que tenen més de 10 anys, hi ha altres que són de 2025.
Tampoc no els he escrit pensant que no els vaig escriure o no vaig començar a escriure'ls pensant que serien un recull i que estarien tots junts. Vull dir, això s'ha anat fent després en un espat d'estens i veient que sí que podria haver un nexe d'unió.
Hi ha un nexo d'unió en aquests 17 contes que és la mestria de la Neus Canyelles a l'hora d'explicar aquestes coses tan quotidianes però a l'hora que ens afecten, que a nivell individual ens afecten tant. Per això potser també m'agrada molt llegir-te perquè és molt intimista, molt d'un mateix. Sí, sí, la veritat és que sí.
Jo convidaria tothom a llegir Sales d'espera de la Neus Canyelles, publicada per Empúries, però...
Qui no l'hagi llegida mai, sobretot, descobriu-la. Mira, et diria, des de Neu d'Agost, un llibre de memòries, hi ha aquests últims que han passat per l'estudi. Autobiografia autoritzada, que va ser Premi Lletra d'Or, Me Lady, també. Descobriu l'obra, descobriu-la amb ella com a autora, perquè és meravellosa.
Jo sé que li costa concedir entrevistes i, per tant, estic molt agraïda. No, gràcies. Jo també estic molt agraïda a tu, a vosaltres. No deixis d'escriure i espero que ens retrevem aviat. Sí, tant de bo.
Miquel Berga és professor honorari de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha escrit nombrosos estudis sobre literatura anglesa, especialment sobre George Orwell. És autor, entre altres, títols d'un aire anglès i una educació.
El 2019, en aquesta mateixa col·lecció, va publicar Quan la història et crema la mà, Oden i Orwell entre dues guerres. L'any 1935, Eric Blair, un jove escriptor anglès que s'assigna com a George Orwell, coneix, en una festa, una divertida noia irlandesa que és poeta. Aileen Oshognasi és brillant i intel·ligent, una mica descarada i té un fi sentit de l'humor.
Neric en queda immediatament captivat i el juny del 1936 es casen.
Un llibre que posa veu a una dona extraordinària que es veu immersa en el corrent tumultuós dels grans esdeveniments que s'excegen a Europa. Un retrat de la seva intimitat del dia a dia i la convivència amb un escriptor dedicat de ple a consolidar el seu projecte literari. Miquel Berga, ja amb Mònica Sussies.
Diuen que la literatura alimenta l'ànima, però també alimenta el saber. Avui us portem un llibre que a mi m'ha sorprès i m'ha fascinat alhora. I molts de vosaltres, quan jo digui George Orwell, segurament us vindran molts llibres, sobretot de l'institut, de les escoles...
i que, a més a més, penso que són superactuals avui en dia. Doncs, afortunadament, en Miquel Berga va presentar Eiling, retrat d'un matrimoni, el Premi Joanot Martorell. I ja sabeu, i us podeu imaginar, que va ser el guardonat. Està publicat per l'edició de 62 i avui ens acompanya. Benvingut. Hola, què tal? Com esteu?
Escolta, però la sorpresa més gran, Miquel, no és en George Orwell, és l'Ailín. L'Ailín, l'Ailín. L'Ailín. El títol del llibre no surt la paraula George Orwell, no? No. El que passa que un més o menys, la portada és molt explicativa en aquest sentit, no? Per allà darrere, l'Ailín, surt un borinot que sabem que és en George Orwell, no? És una cara coneguda. Però el llibre està deliberadament titulat
tot i que el subtítol és retrat d'un matrimoni.
Nosaltres, bé, jo he estat indagant i sabem que has estudiat molt. Jo penso que hauràs estat molt al costat, tant d'en George Orwell, de la seva obra, com en aquest cas de l'Aileen i que hi ha tota una sèrie d'investigació al darrere. És una novel·la que, encara que en diguem novel·la, hi ha molta realitat. Està basada absolutament en el seu matrimoni. Vull dir, quin punt de ficció podem dir que hem trobat perquè gairebé és real tota.
Bueno, si anem de dir novel·la, que en castellà, sobretot l'edició en castellà, està en una a Tusquets, en Danzas, que és una col·lecció clarament de ficció, per tant hi ha voluntat de presentar-la com una novel·la, però si en diguem novel·la, en podem dir novel·la, però com has insinuat, està basada en fets reals i en molta recerca biogràfica de la vida de tots dos, no? Bé, Lelin...
No m'estranya que facinés el George, eh? Perquè és un tros de dona. És un tros. I molt desconeguda. No, esclar, bueno... Jo parlo per mi, per mi era molt desconeguda i a partir d'aquí he estat xafardejant molt. És que el normal és que sigui desconeguda perquè ella no va publicar mai especialment res ni d'això. Era una dona que va viure...
durant deu anys pràcticament al costat d'aquest George Orwell. D'un George Orwell que era algú que aquest sí, que tenia una claríssima vocació d'escriptor i que...
tenia la seva carrera d'escriptor com una prioritat claríssima a la seva vida i que va generar una obra perfectament memorable. Quedaria parat el pobre Orwell si veiés que al segle XXI de tota la gent de la seva generació
és clarament l'autor més recordat, és una... George Orwell, contra pronòstic, contra tots els pronòstics, ha quedat de dintre del nostre imaginari sobre la literatura anglesa com un nom tan reconeixible immediatament com Shakespeare o Dickens o tal, on diria Orwell, no? Això, ell hauria quedat totalment parat que s'hagi produït aquest fenomen, no?
I bé, el tòpic és que darrere d'un home hi ha una gran dona, no? I l'Aileen, doncs, és una... Els que hem estudiat una mica, doncs, les biografies, que se n'han publicat moltes, d'Orwell, doncs, sempre hem anat trobant que encara que se la mencionava molt de passada, un s'acaba enamorant sol. Jo crec que jo mateix crec que estic més enamorat de l'Aileen que el mateix Orwell, a la veritat.
És que jo ara te la vaig preguntar. I com és que vas decidir agafar l'Ailín i fer aquest retrat, però ja m'acabes de contestar? La vas anar trobant i te'n vas enamorar. Sí, sí. Però també amb aquesta voluntat, el llibre, com tu saps, estableix una mena de joc entre dues veus, no?
la veu que seria amb tercera persona bastant distant d'una biografia literària, que és la veu dels capítols en què representa que expliquem coses de la vida d'en George Orwell, la vida i l'obra sobretot,
Però això a cada capítol té un contrapunt, que és la part més novel·lesca del llibre, que és la creació de la veu íntima de la dona que està allà al seu costat.
I aquest és el joc essencial del llibre, que el lector se n'adona de seguida, al cap de llegir una mica els primers capítols, diu ara part de l'Eileen. I això jo ho he fet amb un petit mecanisme o estratègia literària que el lector va tirant, però que clarament la veu de l'Eileen és la veu d'una carta a una amiga íntima.
però les cartes de l'Aileen no estan ni datades ni res ni són cartes. Són cartes que he anat creant jo a partir de dues coses. A partir d'algunes cartes que van aparèixer fa uns anys de l'Aileen, que van ser una sorpresa i una sorpresa molt agradable perquè veies el tipus de registre i sobretot el tipus d'humor
britànic i salvatge que té aquesta dona, no? I per l'altra banda, doncs, tota la investigació biogràfica sobre la vida de la parella, no? Bé, és que, és clar, es comença en aquest inici, no?, com es coneixen, com en George Orwell decideix dir, és la dona de la meva vida, jo mai ja em caso amb aquesta dona, que això suposo que és real, és cert, sí? Sí, sí, sí. No hi ha res en aquest llibre
que jo no pogués, diguéssim, documentar d'alguna manera, explicar per què es va semblar. O bé hi ha unes memòries d'algú que reprodueix aquella anècdota, o pel que sigui. Tot el que hi ha és pràcticament el 99% de les coses que hi ha són coses que, diguéssim, podrien tenir suport documental si convingués, però crec que la gràcia...
Està malament coegió, però crec que la gràcia del llibre és que t'ha d'atrapar la narrativitat de les coses que els hi van passant. Perquè estem parlant de dos joves
de joves, relativament joves, de 30 anys. Ja saps que hi ha un moment que la Eileen diu, quan hagi fet 30 anys, el primer tio que es presenti per aquí que em diguis, vull que és tan vell, m'apunto, ja està, perquè no donem més voltes d'aquest tema. I llavors són dos joves de 30 anys, tots dos,
revolucionaris, idealistes, i que s'embarquen amb aquesta vida en comú en la qual un d'ells, clar, ell, el marit, clarament té la dèria de l'escriptura, però, i això és molt important, té la dèria de l'escriptura, però quan es produeix la guerra civil espanyola,
per sobre de l'escriptura hi ha la militància política i aquest escriptor en aquell moment decideix deixar la ploma, diguéssim, per agafar el posell, cosa poc habitual i molt especial. Si ens situem a l'any quan ell va venir, que ell va arribar a Barcelona per Sant Esteve de l'any 36, bé, ja et dic jo que venir de Londres a
Aquí, aquest país als anys 30, era l'altre cantó dels Pirineus, és a dir, pràcticament on començava l'Àfrica per l'època. És un país extraordinàriament remot, aquella Espanya de l'any 37. I venir a un país estranger per oferir literalment la teva vida per una causa en una guerra,
A veure, ho hem de posar en valor, ho hem de deixar. I, a més a més, la teva companya, la teva dona,
també ve a Barcelona i està ajudant a la mateixa causa, no en el front, però sí des de les oficines de les milícies del PUM a Barcelona. Per tant, estem parlant d'un escriptor que al final té molta autoritat moral, perquè no va a la Guerra Civil a escriure articles o a fer-se fotos, sinó que va literalment a lluitar i en surt ferit pràcticament d'una manera mortal.
És espectacular, perquè, a més a més, jo hi afegeixo que van passar la Lluna de Mel, o sigui, era la seva Lluna de Mel, i van venir aquí. O sigui, estaven recent casats, portaven molt poquet, quan van decidir venir aquí i podien haver quedat. I això ja és tota una declaració d'intencions, perquè al llarg de la novel·la, jo diria del llibre, al llarg del llibre anireu veient tota aquesta...
aquesta posició ideològica d'en George Orwell i com ella defensa, però està molt documentada, tots els motius, el per què, vull dir, està molt reflexionada. Era un home que tenia les idees molt, molt clares.
Sí, sí, sí, ell és claríssim, que lluita per ideals, com diguem, no? Si posem una perspectiva aquí, un no se'n va, com dius tu, de lluna de mel, no sé, pensant que canviarà el curs de la història perquè agafa un rifle i se'n va a les muntanyes de l'Aragó a lluitar el tantor de...
d'una gent que la majoria dels quals eren segur que eren analfabents, el que sigui, però ell allà viu en aquestes muntanyes de l'Aragó durant cinc mesos, viu un microcosmos del que és l'essència de les seves idees,
la llibertat, però també el sentiment de justícia i sobretot la igualtat, la igualtat entre tots. Ell està en unes milícies, no està en un exèrcit regular, està en unes milícies de voluntaris, de sindicalistes que s'apunten a la lluita en el bando republicà i que estan allà d'una manera molt idealitzada.
Després, naturalment, com en totes les guerres, les coses es compliquen, no? I moltes de les coses que es compliquen les veu més directament l'Ailín des de la rereguarda a Barcelona que no pas el pobre Orwell a les trinxeres de l'Aragó. Creieu-me que les cartes de l'Ailín, és que totes són per emmarcar, perquè retraten, o sigui, aquí Miquel ha retratat a la perfecció
com és ella, no? Tu ho has dit, aquest humor anglès, aquesta ironia, aquesta manera de fer, però abans d'entrar potser una miqueta més en aquestes cartes hi ha un fragment, n'hi ha molts que els he marcat perquè els he trobat molt significatius,
Però diu... Per tant, tu veus aquí? Sí. Ho sacrifico tot, tinc el meu ideal.
És que amb els anys, jo ja tinc una edat, m'imagino, però amb els anys on s'acaba adonant que, escolta, el que és realment a vegades heròic, el que necessita, el que demostra un gran coratge intel·lectual, no és seguir cegament unes consignes, sinó és aquesta gent que té la capacitat de dir
i dir-ho públicament i actuar en conseqüència de dir allò que creia, aquells que em pensava que eren els meus enemics o companys de viatge, no poden ser-ho perquè fan servir els mateixos mètodes que uns altres. Aquesta gent que és capaç de reconsiderar la seva actitud en el passat. Són gent que lluiten per una cosa que és molt difícil en les nostres vides, que és acoplar bé la veu pública amb la veu privada.
allò que tu dius a tu mateix i allò que publiques. I Orwell, i Oden també, però Orwell seria un cas d'aquest. És un home que va permanentment, com si diguéssim, amb el pas canviat. I l'experiència decisiva és la de Barcelona i la Guerra Civil. És quan s'adona d'una cosa que sembla de sentit comú, que és
A veure, mai una causa, la bondat d'una causa justifica els mètodes, no? Si els mètodes per arribar a una causa són mètodes dolents, doncs la finalitat finalment queda contaminada d'això, no? I ell ve a dir, no? Si a mi... Ell ve a la guerra, com saps, com un antifeixista, un antifeixista precoç, ve a lluitar contra el feixisme, clarament, com tants altres joves del moment, eh?
Però surt de la guerra civil igualment antifeixista, igualment idealista en relació a la igualtat, però amb una altra cosa. Surt també antistalinista. Aquí el que descobreix és que si en nom del comunisme del moment, vol dir l'època de l'Stalin,
A tu et maten, escolta, aquest m'ha matat i per tant és un feixista, però si un altre et mata i es diu comunista, no serà més bo que el feixista, perquè el seu mètode és exactament el mateix. I també surt d'aquesta guerra que no me l'hauria volgut perdre per res, perquè va tenir experiències molt positives.
però ens surt també convertit en un antistalinista precoç. I això marcarà les dues obres més famoses de la seva trajectòria literària, que són La revolta dels animals, de 1984.
Llibres magnífics que, afortunadament, hem llegit molts a les escoles i és un gran regal, perquè és aquest sentit crític. No entrarem a explicar tot el llibre, perquè realment l'heu de llegir vosaltres, però sí que tota la trajectòria entre aquesta narrativa de les cartes de l'Ailín, que són boníssimes, i aquest narrador que parla d'en George Orwell,
una mica hi ha aquest retrat i conflueix en aquesta obra final i ens ajuda a entendre tot això que estem llegint, com arriba ell a polir aquestes obres. No deixen de ser una mostra del que ell ha viscut, el seu llegat, podríem dir.
Totalment, no? I el que he intentat fer aquí és mostrar això que en dèiem, aquest contrapunt, el que s'explica biogràficament sobre l'Orwell o sobre alguna de les seves obres o de les coses que li van passant durant aquests 10 anys que van estar junts. Podem dir que el matrimoni no va durar més per una circumstància tràgica, que és que l'Ailín va morir inesperadament als 39 anys. Però vull dir que
tot el que va passant, tot el que seria la biografia, diguem-ne, oficial, per dir-ho així, de l'Orwell, l'escriptor, doncs està ponderat per aquesta visió íntima de la vida de parella, no? I les visions que té l'Aileen, que sempre són lleials en relació a l'Orwell, però també són
No podem oblidar la gràcia d'aquesta parella, d'aquest matrimoni, és que l'Aidlin era una noia que tenia una llicenciatura d'Oxford. Un dels seus professors va ser en Tolkien, per exemple. És a dir, que era molt estrany per l'època, era una dona molt...
L'Orwell només va fer estudis de secundària, diguéssim. Per tant, era una dona que a l'Orwell li interessava de seguida perquè era una dona que podia parlar de tu a tu amb ell, que es discutien, per tant, hi havia molts components de similituds. I tenien també una altra característica que explica, que com...
com saps tu, que vivien en unes condicions bastant patètiques, en una casa que... L'Orwell deia, a un seu amic li deia, aquesta casa diu, el vàter és a fora, no hi ha electricitat, no sé, feia una llista de desgràcies i deia, és a dir, té totes les comoditats,
Hi ha aquesta mena d'humor anglès, perquè és una cosa que també tots dos comparteixen, que jo en diria una actitud estoica davant les dificultats de la vida. Són dos personatges que sembla que com més patètica és la situació, més la disfruten.
Hi ha fragments absolutament magnífics. És que us ho dic de debò, l'heu de llegir, l'heu de llegir, perquè és que és sorprenent. Jo penso que molts també canviareu aquesta mirada i us els mirareu molt diferent. A banda, Miquel, és el que diem, de descobrir aquesta il·lín que uns ja coneixeu, però no té el nom, evidentment, d'Orwell. I com tu deies, clar, intel·lectualment,
ella estava preparada, vull dir, en aquella època ja estem parlant d'aquesta gran diferència, no?, i el caràcter. I, bueno, i també aquesta mena de crònica, és una crònica d'un matrimoni, però és un matrimoni que, tots els seus anys de matrimoni, la guerra està allà a sobre, no?, a la Guerra Civil Espanyola, però està a la que tornen a
a Anglaterra, es troba amb la Segona Guerra Mundial, cinc anys més de guerra, i justament l'Aileen mor abans que s'acabi la guerra.
Al final no l'explicarem i el llegireu, però és tremendo, també és tremendo. És que, de veritat, és un llibre que jo sé que cada llibre té els seus lectors i que no connectem amb tots els llibres, i és normal. Però jo, m'escolteu amb passió perquè penso que són dos títols, aquest de 1984 i la revolta dels animals, molt actuals, molt necessaris i que molts hem llegit i que és molt bonic poder llegir
Eileen, retrat d'un matrimoni perquè dibuixa també tot aquest d'on et ve tot. I penso que has fet una feinada espectacular, bé, bueno, coordonada, Premi Joanot Martorell, vull dir, ja no caldi res més. No, no, no, faré cas de la recomanació i m'agradaria de llegir-lo, eh, no... Miquel, llegeixes, és molt bo. Sí, potser m'agrada.
Sí, però a mi hi ha una cosa que m'afascina molt d'aquesta operació, diguem-ne, literària, que és la... Nosaltres estem acostumats, tu mateix, a dir, ah, George Orwell, 1984, de tal, no? Un dia d'aquest s'estrana ara una pel·lícula que diuen que està molt bé a les grans pantalles sobre, precisament, l'escriptura de 1984, etc. És a dir, són personatges que el nom ens queda, com d'actualitat, George Orwell, no? Vale.
I aquí el que tenim és abans de ser George Orwell. Tenim l'abans i tenim això una parella amb les seves històries, infidelitats, problemes, el que sigui, desgràcies i dificultats a la vida, no? Mentre encara no saben que serà George Orwell un autor realment famós i reconegut. I aquesta és la gràcia.
Bé, el Miquel li acaba de posar a la salseta, he parlat de les infidelitats i totes aquestes coses. És un llibre intens, intens, intens en tots els sentits. Interlectual, polític, personal... Jo penso que ho hem fet bé, no, Miquel? Ho hem venut molt bé, això. Sí. Bueno, ets molt simpàtica, sí. I com dius tu, no, el llibre encara li queda com una...
una mena de coda o de final en què finalment també sentim la veu íntima de l'Orwell, que no l'hem sentida com a veu íntima, però el vidu Orwell al final també parla en el lector i crec que tanca aquesta aventura. És un molt bon final. Nosaltres d'aquí esperem que el gaudiu, que descobriu també moltíssimes coses com ho hem fet.
amb aquesta lectura, jo mateixa. Ja sabeu que m'encanta llegir-me els llibres per poder fer les entrevistes. Espero que aquesta intensitat em duri molts anys. I escolta, Miquel, agrair-te l'amabilitat, la paciència i aquest bon feeling, perquè és molt bonic. Moltes gràcies. I moltes gràcies pel teu apassionament que contamina. Adéu-siau.
Julia de la Fuente, Eva Castaño i Abril Quesada són les autores del treball de recerca Un viatge a la ment dels assassins de Caldes. Una investigació pionera a Caldes de Montbui que ha obert les portes dels arxius a aquestes tres joves.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Moltes vegades ens trobem sorpreses quan anem recorrent el territori català. Molts sabeu que veníem a Caldes Criminal i la primera taula rodona ha estat magnífica, impressionant i no podia marxar d'aquí sense fer l'entrevista a aquestes tres joves que jo penso que ja són futures promeses de tot el que ha de ser el gènere negre. No sabem d'aquí uns anys on seran elles.
però us asseguro que avui han deixat a tot l'auditori amb la boca oberta. Això sé que és un atragament directe per fer l'entrevista. M'agradaria que us presentéssiu. Hola, jo soc la Julia de la Fuente, tinc 18 anys i estudio Criminologia a l'Universitat Pompeu Fabra. Hola, jo soc l'Eva, estic estudiant un grau superior de Marketing i Publicitat a Barcelona.
Hola, jo soc l'Abril, tinc 18 anys i estic estudiant un cicle superior de màrqueting i publicitat al grup Ramar de Sabadell.
Doncs si barregeu el màrqueting, la publicitat i la criminologia, ja sabeu la bomba explosiva que se'ns apropa ara. Escolteu, la història local, sabeu que jo sempre faig molt d'èmfasi, i investigar, buscar arxius... Elles han comentat, i això m'ha fet moltíssima gràcia, que vau començar per internet i heu hagut de deixar les xarxes per anar-vos als arxius i a les hemoroteques.
La veritat que sí, vam començar la recerca amb internet i vam veure que ni internet ni intel·ligència artificial sabia res del tema. Llavors ens va tocar acudir als arxius municipals, a llibres, documents, en paper i al final va ser un procés llarg però ens vam acabar sortint.
Bé, perquè la història local, moltíssimes vegades, si no hi ha ningú que iniciï això, aquest camí, després els que vénen darrere no el tenen. Vosaltres ens podeu fer una mica de cinc cèntims del projecte que vau triar per fer el treball? Que, a més a més, és un treball per buscar nota. A partir dels nostres estudis, per un futur, vam començar la part criminòloga, l'abril de...
I jo de publicitat i vam voler ajuntar en una cosa que ens motivés en aquest treball i així va sortir. Sí, o sigui, el treball barreja part teòrica i part pràctica. La part teòrica ens centrem més en teories criminològiques, perfils criminals, etcètera.
I després, en la part de recerca, va ser quan ja vam començar a trobar tots els crims de Quicaldes, que no va ser fàcil. I, juntant les dues, en primer lloc vam fer tres podcasts de tres dels casos en què teníem més informació. Entrevist.
Sí, que s'inclouen unes entrevistes també i finalment vam conjuntar la part teòrica amb la pràctica amb cada cas relacionant amb quin perfil criminal seria, amb quina teoria tindria, etc. Per tant, estem parlant d'un True Crime que és una llavor, el projecte, que molt bé us hem preguntat. Això podria ser un assaig, no? Perquè parlem de casos reals. Sí, sí.
Sí, o sigui, a veure, si et refereixes al que ens han proposat de veure si volíem fer algun llibre en un futur i tal... No ens tanquem a res. No tanquem a res, o sigui... Editors i editores. Si vulgueu...
Aquí estem, estem disponibles. Sí que és veritat que ens ho van replantejar un cop, ens vam quedar així com, uau, no ho havíem pensat, ara ens ha pillat de sobte això, i vam dir, no és mala? No és mala idea. No és mala. O sigui que, res, llavors hem estat pensant, hem estat mirant i hem dit, si tenim, no ho sé, crec que eren set casos. Quants casos heu...
Set escrits i durant la recerca vam trobar més, el que passa és que no teníem suficient informació i per tant els vam deixar a costat, però clar, també ens podríem aplicar en aquells i començar a trobar més informació d'elles. Quants dels casos són casos resolts on hi ha que estan sense resoldre?
Hi ha alguns que estan sense resoldre o que ben bé no sabem al final, com bé hem dit a la presentació. Per exemple, l'infanticidi o Joan Bonet i la ressurrecció són casos que encara no estan resolts o ben bé no sabem al final. Podríem intentar saber-los però ens seria molt difícil, llavors ens els deixem com casos no resolts.
Després, clar, perquè nosaltres ara estem parlant, no hi ha llibre, sí que ja el treball està a l'arxiu de la Biblioteca Municipal de Caldes, però també es pot consultar online, veritat? O encara no? O sigui, nosaltres el tenim en format PDF, però no l'hem publicat en cap llibre.
amb cap xarxa ni res, però ara que ho has dit, podríem fer-ho? O sigui, ho podríem fer i així la gent tindrà l'oportunitat de poder-se'l llegir. Jo penso que, no sé si sou conscients o no, la regidora ho ha dit, és un treball que obre les portes perquè hi ha informació que vosaltres heu buscat que no existia, que no constava enlloc i que ara sí que està a l'abast de tothom. Parlem de Crims, quin és el primer, el més antic? De quin any és?
Les jugades i apostes del 1700. El més antic, la normanem jugades i apostes, el 1876, el 21 de febrer. Podem saber què va passar? Hi va haver morts, no n'hi va haver? 1876, eh? Finals del segle.
Va ser un doble crim. Sortien de jugar, d'apostar, i eren dos nois que sortien, els esperàvem, i els van clavar un ganivet... Sí, tres ganivetades, i un no va sobreviure, i l'altre va sobreviure i va poder explicar a la policia el que va passar, i així sí que van poder arrestar.
Hi ha una pregunta que jo sempre li faig moltes vegades als autors, sobretot en novel·les que tenen una brasa o en assaig, que hi ha una profunditat humana, com és el cas del vostre treball. Quan vau començar, a l'inici teníeu una idea. Després d'haver...
d'haver-vos trobat tot això, crims, problemes familiars, com afecta la família, el que suposa un crim, a nivell, no només familiar, sinó també a nivell social, a vosaltres, com us ha canviat la mirada d'abans i després de fer aquest treball? Quina de les tres vol l'Abril?
La veritat és que ens va sorprendre bastant perquè al principi no ens creiem que en un poble com Caldes, en el qual portem vivim tota la vida i gairebé mai ha passat res, pogués tenir tanta història fosca, per així dir-ho, i la veritat que ens va impactar en el sentit de dir, ostres...
Això ha passat al nostre poble, que realment gairebé mai ha passat res. Llavors ens va sorprèncer aquest aspecte de dir, doncs sí que han passat coses. Quan rebusquem, quan rebusquem... Sí, sí, sí, trobem, trobem. I elles han trobat uns quants. A mi m'ha encantat escoltar-les, no tenim massa més temps l'entrevista, els he robat així fent aquest atragament de temps. Escolteu-me, noies, moltíssimes gràcies per dir-me que sí que voleu parlar i sobretot no atureu
No ho aturarem. Deixem les portes obertes. El calaix. Ho fan possible Mònica Sucies. Edició de continguts, producció i presentació. I Josep Maria Soler. Edició sonora i muntatge tècnic.
Alcalaix, un problema d'on a la torre, para la xarxa.