Notícies en xarxa.
Vine i descobreix el gust de la calma, amb plats de la terra i vistes úniques. Restaurant l'Ermita d'Altafulla. La teva taula t'espera. Podeu trobar més informació a la web de Galera Group o al telèfon 600 433 213. Us hi esperem. Viatge amb nosaltres per tot el món.
Ruta 66, novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre.
Sintonitzes Ona La Torre, 107.0 FM i ona-latorre.cat. Tu companyia de telefonia en Torredembarra és EGM Telecom. Te ofrecemos llamadas i datos il·limitados en tu teléfono mòbil por solo 25 euros al mes. I atenció, si contratas la fibra óptica con nosotros, disfrutaràs de 500 megas en tu hogar, más un teléfono mòbil con 60 gigas de datos i llamadas il·limitadas, todo por solo 40 euros al mes.
Para más información entra en egmtelecom.com o llámanos al 611-527-377. 611-527-377. EGM Telecom, tu compañía de telefonía de proximidad.
És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. La música d'en Franz Cuspineras s'encarrega d'obrir les portes del calaix aquesta setmana. Quebranto, el seu últim treball, és un viatge pel dol de la ruptura. I és que l'amor i el desamor seran sempre universals. I en Franz en fa una nova dimensió a través de la seva música.
una radiografia de totes les fases escrites, a més a més, en el moment real, perquè s'ha escrit i s'ha produït i gravat en tres anys, que ha sigut més o menys el temps que he necessitat per viure totes aquestes fases, internalitzar-les i posar-los lletra i veu. Vull dir que, més o menys, aquest ha sigut un temps bastant real, sí, sí.
Girarem full i obrirem les pàgines d'Insomni, d'Obrador Editorial, un llibre sobre la por dels petits de la casa. Està basat en la meva pròpia experiència, que soc una persona que he dormit tota la meva vida amb el poc, i quan no podia dormir i tot estava en silenci, pensava coses. Jo no tenia por perquè no soc peruca, però m'imaginava històries que ara molts anys les he acabat escrivint.
I per als jovenets tenim el Premi Vaixell de Vapor 2025, la novel·la infantil Tot sol a la ciutat d'en David Nelo, una aventura extraordinària que posarà a prova la supervivència del seu protagonista. Aquest premi, aquesta vegada, ha sigut molt curiós perquè el vaig guanyar fa 31 anys, amb el primer llibre, el primer llibre que vaig escriure, que es diu, el títol és l'Albert i els menja brossa, no?,
31 anys després fa molta il·lusió i és el que vaig dir quan a l'entrega de premis, que de fet entre aquell i aquest hi ha tota la meva vida literària, o sigui que sense aquell primer inicial vaixell de vapor m'he preguntat moltes vegades si jo hauria fet una carrera com a autor, no ho sé, no ho sé pas, però allò va ser una panteta decisiva.
Fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaig, un problema, dona la torre per a la xarxa. Muchos ya me daban por muerto, pero aún llega mi momento. A mí me resucito el talento y ahora he venido a por ti.
Franz Cuspinera, cantant i compositor, ha passat pel taller de músics de Barcelona i es mou desafiant els límits dels gèneres i els clichés. Experimenta amb el folk català amb influències del flamenc, música d'autor, fado o música àrab. L'any 2007 van registrar en directe al teatre, al Patronat de la Carriga, un concert amb 23 temes, entre ells els de la seva primera maqueta, El sol no sale para todos.
L'any 2016 estrena el videoclip del senzill Jo sóc d'un paisatge, del seu primer disc, Garoina, que va sortir el 2017, que va ser un dels cinc vídeos de la setmana de la revista Anderroc, i el tema va rebre el guardó premi Carles Sabater a la millor cançó en català de l'any. El galàix, amb Mònica Sussies. Ho acabeu d'escoltar, les fases, aquestes fases, qui no ha passat per alguna o per totes
O directament se les ha menjat i se n'ha anat a la nostàlgia, a la ira, a l'acceptació, és igual. El que jo sempre em pregunto és què tindrà l'amor que al llarg dels segles i segles i segles continua emocionant-nos, continua fent-nos enfadar, fent-nos entristir i fent-nos volar i pujar l'adrenalina fins al màxim. No sabem quin és el secret. Però vaja, ara tenim un petit manual. Frans Cuspinera, benvingut. Moltes gràcies.
Un petit manual de la ruptura per no matar ningú i passar-ho així amb música i un pla relaxat, eh, Fran? Sí, sí, sí. La veritat és que sí, una bona definició del disc seria aquesta, no? Una radiografia de totes les fases escrites, a més a més, en el moment real, perquè s'ha escrit...
i s'ha produït i gravat en tres anys, que ha sigut més o menys el temps que he necessitat per viure totes aquestes fases, internalitzar-les i posar-los lletra i veu. Vull dir que més o menys aquest ha sigut un temps bastant real, sí, sí. Jo penso que és meravellós perquè els artistes en general, ja sigui qui pinta, qui...
i crea música, i ha escrit una novel·la. Moltes vegades tots i totes em dieu això, no? És en el moment en què un es trenca de dolor, molts dels artistes és quan treuen potser la vena més creativa, és la manera d'expiar, d'expressar-se, de treure...
I en aquest cas, doncs mira, negació, ira, negociació, depressió, acceptació, i ho has anat fent a manera que com anaves vivint, jo penso que millor impossible. Sí, va ser un procés bastant solitari, perquè em passava també que no volia... M'havien passat moltes coses amb aquesta última relació. Em vaig quedar amb moltes preguntes que no vaig tenir cap resposta, i la manera d'apair-ho també va ser estranya, perquè no volia...
No vaig voler parlar-ho gaire. No volia trucar a gent i explicar-los tot el que m'havia passat. En aquell moment buscava la raó. Em notava que buscava la raó
en les persones. Si parlava amb algú li deia tu creus que això que m'ha passat és just? Tu fixa't perquè això és superinjust i llavors aquesta afirmació jo crec que no era molt sana. Jo m'imagino que a mi m'ha tocat agafar trucades de gent que està en aquest punt i en aquell moment tens tant de moviment que jo crec que és millor, o almenys en el meu cas va ser millor tancar-me i començar
Va començar a escriure una cançó. Tot va sortir de començar a escriure una cançó. Penso que la primera que vaig escriure va ser Jo t'esperaré, perquè clar, aquest tema estava... jo encara estava en un moment molt, molt recent. I va ser la primera. I a partir d'aquí vaig anar escrivint i quan em vaig adonar tenia 8 cançons. Vaig dir, això és un disc, però no s'havia plantejat que seria un disc. Jo ho vaig anar fent i no sabia cap on em portaria.
Bé, no sabies cap on et portaria, però et vas deixar acompanyada la música i d'aquí he nascut quebrant. O sigui, és que al final és com... Mira, tot un viatge. I un viatge que jo penso que cada vegada que escrivies una cançó, en aquells moments... Clar, ara m'ho has posat molt bé perquè em dius... Jo no sabia on teniria, però, per tant, en el moment en què ho estaves escrivint, en què estaves creant, no eres conscient que això després sortiria a la llum.
que ho compartiries amb tothom. Per tant, ets tu en essència. Sí, pot ser. Pot ser que... Pot ser, perquè jo no tenia molt clar que si això acabaria sent una cançó i quan estava fent la segona tampoc sabia si acabaria donant el visti blau. A més, quan estic a la part així creativa, soc molt... A mi mateix soc bastant dur. O sigui, elimino moltíssima cosa.
O sigui, passa el filtre amb molt poca cosa. Jo no sabia si això passaria el filtre o si seria com jo volia que fos. Però sí, realment el procés va ser molt, molt sincer. Amb Garoina també va ser molt sincer, però és veritat que ara mateix a mi em faltava un concepte.
Un concepte per al disc, perquè no sabia cap on tiraria, no sabia si faria un altre disc, m'havia plantejat moltes coses. I al final és veritat que la situació va venir rodada per agafar un fil conductor i sobre aquest fil, conceptuar-ho tot. I al final és que va sortir molt sol. Vull dir que tampoc vaig haver de pensar gaire allò de les fases perquè ho vaig veure enseguida. Em va venir un dia així i dic que això de les fases
Cada fase dos temes, deu temes, i a més que quan les vaig voler ordenar dic que coincideix tot, o sigui que... Bé, l'èxit apoteòsic de Tóportí, perquè va ser el primer que vas llençar, i va ser esperant.
No tinc paraules. No sé si les tens tu, perquè va ser sortir a través de xarxes i l'acceptació... Jo no sé fins on t'arriba, cal tot per ti. Bé, el que va passar és que duia molts anys sense publicar res a xarxes.
sense haver publicat res de música. A més a més, vaig inclús canviar de look, vaig canviar de nom. I clar, va ser com una cosa estranya, perquè jo no sabia què passaria. Jo no sabia si la gent això ho acceptaria bé, no, perquè si hagués fet més disc al mig, pel mig, jo crec que s'hagués vist més l'evolució del canvi d'estil. Però com que des del 2017 no havia publicat res, el salt era tan gran, el canvi era tan gran, que recordo que amb el Joan Borràs,
quan vam estar conceptuant així una mica el disc, jo li vaig comentar, dic, és que no sé com fer-ho amb el nom, i a més, i ella em va dir també, jo faria un canvi de nom, diu, perquè no té res a veure, o sigui, no és que sigui un estil diferent, és que és molt diferent, o sigui, no té res a veure. I llavors ho vam fer així, i tot por ti, doncs, bueno, em va agradar que la gent li va agradar molt, jo en aquell moment no havia experimentat,
vaig voler deixar el tema suelto sense explicar l'storytelling. Jo de moment vaig dir, jo ho deixo anar, allà amb què és el que passa, quin retorn té. I els vídeos van anar molt bé, a un millor com a dos de reproduccions, i els comentaris van ser molt bons, realment. Jo sempre dic que, per sort o per desgràcia, la gent que m'escolta tinc sempre molt bon feedback. És a dir...
No tinc dubtes amb el que faig. Perquè jo sé que si m'agrada a mi, que jo ho faig sempre, soc molt dur a mi mateix. Si alguna cosa passa al filtre és perquè jo considero que val la pena. Quan això ha passat al filtre i arriba a la gent, no m'ha passat mai que després estigués equivocat, saps? Com de dir, ai, jo em pensava que era una cosa que... o sigui, que era molt... que tenia molta essència i al final la gent ho troba buida. Això no m'ha passat mai. Jo vaig estar bastant content de l'acceptació que va tenir, sí, sí.
Bé, qui no ho conegui, Franç Cospinera, els que ens acompanyeu al programa, sí, perquè han anat posant els seus treballs, però recupereu, busqueu-lo a xarxes, busqueu-lo a YouTube, per exemple, o a Spotify, i recupereu Garoina. Clar, ell parla d'aquest canvi de registre, estem parlant d'una...
d'un tipus de música molt diferent, molt més pausada, molt més calmada, amb una altra mitjana de la vida, en català, amb un... Clar, i ara véns aquí amb aquest mix, amb un treball que trobem milions de registres diferents, que has anat, a més a més, enllaçant els uns amb els altres, i evidentment és sorprenent. Però és que t'enganxes, i la lletra, evidentment... Jo pensava, això a mi també m'ha passat,
Jo també m'he sentit així. La música és un idioma universal.
Jo penso que tu el domines molt bé a nivell de sentiments. Però ja és una filosofia de vida, crec, Fran. Bé, jo, per mi el més important, i sempre ho dic, i ho dic a tot arreu, són les lletres. O sigui, seria incapaç de fer música que no tingués un fons, que no tingués un missatge o un propòsit. O sigui, seria incapaç. No ho toleraria per mi mateix, treure alguna cosa que fos...
que complís uns requisits molt estàndards i que fos buit, jo no ho sabria fer. Però bé, i és una cosa que va amb mi. Però sí, diguem que jo vaig abans començar sempre a escriure abans que a cantar, i quan vaig començar a cantar vaig voler cantar interpretant, perquè per mi també era important. O sigui, no es pot fer...
Jo crec que el mix és molt maco quan surt bé. Si una lletra té concepte, té fons, té profunditat i al mateix temps l'has conceptuat tu, l'has assajat tu mil cops i ets capaç amb la veu de puntualitzar allà on vols puntualitzar, clar, pot quedar molt maco. Jo és el que intento...
trobar sempre és aquest equilibri, d'intentar, amb el que jo puc, amb els recursos que tinc vocals, intentar arribar al que vull que la gent senti. I després, evidentment, que el suport sigui una lletra que, ostres, que si l'extreus la puguis llegir com a poesia, perquè jo també intento sempre que tingui, a part de rima, però que... O sigui, gairebé totes les lletres tenen uns tempos que són exactes. O sigui, que hi ha hagut... Sempre soc com un...
Molts cops passejo amb els gossos amb el mòbil obert repassant les lletres perquè ha de sumar vuit síl·labes i no en suma vuit. Llavors potser estic durant dies a anar passejant fins que trobo un sinònim. Intento que tot sigui molt quadrat. Per això els meus processos són tan llargs.
Quan he de fer música i tal, jo tardo molt. El que passa és que després, quan surt, no tinc mai cap dubte del que he fet. Això és veritat. No tinc mai cap dubte del que he fet. M'encanta, perquè això és molt difícil escoltar-ho precisament dels artistes. Però és meravellós, perquè darrere hi ha...
Hi ha un gran treball. I quan parlo d'un gran treball, en aquest cas, torno a fer aquest viatge interior. Un gran treball musical i personal. Quan ho vas tenir tot acabat i ho vas anar repassant abans de treure-ho,
Quina sensació tenies quan feies el recorregut del que tu has viscut? És interessant, perquè quan ho vaig tenir tot fet em va arribar com la impaciència. L'únic que pensava era en treure-ho. I crec que és una impaciència...
que ja ve condicionada perquè soc impacient de mena, però també perquè per mi era una manera com de deixar anar. És a dir, em vaig proposar, jo crec que gairebé conscientment, mentalment també, però crec que em va venir bé fer-ho així. Aquesta història s'acabava quan jo traia el disc. O sigui, per mi havia de posar-li una data.
I jo crec que va ser intel·ligent veure-ho així, perquè jo crec que és una manera molt elegant de tancar una història per tu mateix, perquè l'altra persona l'ha tancat des de fa molts anys, però que amb tu mateix puguis tancar-la i dir, bueno, doncs ho tanco, però en comptes de tancar-ho en silenci, que és com he estat els últims 4 anys, doncs la tanco amb aquesta feina. Amb aquesta feina feta que la deixo aquí penjada i qui vulgui...
escoltar-la, donar-li una oportunitat, o escoltar-ho conscientment, que també és maco, de vegades, assentar-s'hi, escoltar-la amb l'ordre que té, i, a més, que ho puguin fer. Però jo crec que em vaig sentir així, i una mica alliberat, també. O sigui, un cop es va publicar, alliberat, abans de publicar i amb tota la feina feta, tenia impaciència. Jo el que volia era...
era publicar-ho, fer-ho bé, perquè jo els temes ja els tenia masteritzats i gravats es feia gairebé un any, però després vam fer els videoclips, va haver-hi tota una feinada de fer els videoclips, pensar quan sortiria això, es va presentar tres discogràfiques importants, també vaig voler deixar un temps
per veure si ells em deien alguna cosa, si estaven interessats, etc. I això al final se'm va tirar l'estiu a sobre, i al final per això va acabar sortint el disc a finals de setembre, perquè era ja una data que, si no es podia treure el juny, ja ens havíem d'esperar, a finals de setembre.
Va arribar primer el Top Orti, que va ser, de veritat, busqueu a TikTok, busqueu a Instagram, perquè es van fer vídeos fantàstics i meravellosos ballant precisament el Top Orti. Va arribar després quebrant-ho amb aquesta intro que hem escoltat a l'inici de l'entrevista, que a mi m'impacta molt, no? Amb aquesta, heu escoltat al final, romper-se por dentro. A més, a més, en aquesta profunditat i
I és com si tu mateixa et trenquessis, o sigui, ho estàs escoltant, i fas un silenci per escoltar un disc, la cançó, perquè pensava, uau, i ara què em dirà el Franz després d'aquesta intro? És el qual capilar. No, no, clar, és que, a veure, poca broma, eh? Poca broma, que...
El so, quan la pell vibra amb tot aquest joc de so, de veus, de música, és meravellós. A més a més, veure-t'a tu els vídeos. Els vídeos són preciosos. Sí, moltes gràcies. Els vídeos...
els va fer un equip que es diu Terral Studio, que han treballat amb artistes molt top, amb l'Alia Kali, han estrenat algun videoclip a l'Horniguero, inclús d'algun artista, o sigui que són gent que han fet coses molt importants.
I vaig estar sobretot parlant molt amb ells de com conceptuar-ho, perquè clar, jo el que volia era arribar una mica a la meva essència, que escoltessin bé les cançons, què li venia bé a la cançó per defensar-ho després a nivell d'imatge,
I es va fer una bona feina, tenint en compte que són videoclips ben fets, però són videoclips molt petits, perquè el pressupost és el que hi ha. Llavors, són videoclips petits, però que a nivell d'imatge han complert molt l'objectiu, que el que volíem era que no es veiés una cosa desinflada, tenint en compte que la producció, pel meu parer, és molt bona. És a dir, la producció es va fer molt bé, llavors jo volia que visualment també es veiés així.
Ara us toca a vosaltres ficar-vos a xarxes. Frans, on et podem escoltar i veure? Perquè els nostres oients sàpiguen per on han de triar i remenar. Doncs mira, a Spotify es pot escoltar el disc sencer i, evidentment, a totes les altres plataformes digitals, també a Apple Music, a YouTube, a Napster, a totes les plataformes. Després, jo estic a totes les xarxes, també estic a TikTok inclús,
I també tinc web oficial. Vull dir que, vaja, per el meu nom no hi ha... No hi ha duplicats. No hi ha duplicats. Només hi ha un Franz Cuspinero. No, té pèrdua si poseu Franz Cuspinero a Google, que dic jo, i trobareu totes... Bé, les d'abans, perquè jo també us recomano que escolteu aquest treball que va ser de Garoina, que així...
ens vam conèixer precisament nosaltres a través de Garoina. I escolta'm una cosa, hem anat escoltant algunes d'aquestes cançons. Jo sí que t'haig de dir que a banda de To Portí i Quebranto, que em van fer ballar i vibrar, tu has dit a l'inici de l'entrevista que jo t'esperaré i has de reconèixer que és absolutament preciosa.
És que aquest tema és molt dur, perquè saps què em va passar? És que això va passar de veritat. Quan feia uns dies que ell havia marxat i jo estava aquí a casa, vaig rebre un correu electrònic d'Habitàclia, que saps que quan busques cases per Habitàclia, hi ha un mail link, et van enviar aquesta propietat ja no està disponible o s'ha venut i tal...
Jo vaig rebre un mail dient que aquesta casa serà vendida. Llavors, clar, he tingut sensacions molt bèsties que he viscut en soledat. Llavors, jo quan vaig veure això dic que aquí hi ha una cançó. És a dir, aquest moment tan dur, aquesta castanya tan dur, perquè després tu recordes coses de quan havies mirat cases, d'un altre moment...
I van haver-hi molts moments de dir, vale, això és cançó. I llavors me'n recordo que va ser la primera cançó que va sortir, va ser aquesta. No sabia com seria l'estribillo, vaig anar provant, al final va sortir i jo trobava que aquest estribillo era molt potent, de si ha vendido ya la casita de Granada que soñábamos comprar. O sigui, trobo que amb això ho dius tot, vull dir que al final la cançó és a l'estribillo ja. És preciosa, és per mi una de les que potser més m'ha agradat, precisament per això, per aquesta nostàlgia, no?
Per aquest bon record, que al final, amb els anys, els que han tingut trencaments i ruptures, si no ha sigut molt grossa la cosa, al final també acaba recordant la part més bonica. Clar, si he sigut molt desastros, no, però sempre queda aquesta part positiva, aquesta part bonica. Nosaltres no acabem l'entrevista, tenim una sorpresa per tu.
Ah, sí? Vaja, vaja, vaja. Tenim una sorpresa que no sé si t'agradaran, però nosaltres te la deixarem anar. Mira, fem un qüestionari als nostres convidats. Som bones persones, no som invasius. Et pots negar a espotre, si vols, però jo penso que les contestaràs totes. Jo t'aniré dient frases o paraules i m'agradaria que em diguessis què és el que t'arriba.
Et sembla bé? No tinc molta pràctica amb aquestes coses, però aviam si compleixo bé. És per conèixer una miqueta més aquest artista que ens ha acompanyat més d'un dia. Mar o muntanya? Mar. Identitat. No sé què dir, eh? Identitat? A què et refereixes? Que tu t'identifiqui, per exemple. Algo que m'identifiqui. Ostres, que difícil. Uf!
Que difícil. Això és sobre un mateix. Al final és el que més ens costa a la gent que després escrivim. Jo crec que m'identifica la innocència encara. M'ha identificat sempre, però crec que encara ara. En quanta. Mira, no ho esperava. Crec que és la primera vegada que em diuen això i és preciós.
Arrels? Doncs diria surenyes, perquè és veritat que sempre tinc aquest arrel per part de mare d'Algeciras i jo crec que amb la música al final ha acabat obrint-se a pas, vull dir que penso que tinc un arrel allà... Sí, crec que em representa. Un plaer? Menjar. Un luxe? Jo, per mi, aquesta resposta serà molt dura. Per mi, un luxe és el reconeixement, perquè és el que tots busquem i el que tots trobem a faltar. O sigui...
És així. És molt sincera i m'encanta, perquè és cert.
És cert. Sí, sí. Sobretot quan es treballa molt dur, realment. Sí, sí, sí. L'amor. Hòstia... Jo diria que... Hòstia, és dur, eh?, el que diré. Però si hagués de definir-ho amb una paraula o el que d'això, posaria que és una il·lusió. La subscric. M'encanta aquest qüestionari perquè és molt sincer. Molt, molt sincer. M'agrada, m'agrada, m'agrada. La cosa s'està posant interessant. Poc m'esperava jo, això.
Continuem, Fabico. Fidelitat versus lleialtat. Ostres, que difícil. Trans, me fa sentir culpable avui, eh? Jo diria fidelitat. Fidelitat. Un espai de nostàlgia...
Calella de Palafrugell. Jo sempre que hi vaig noto que l'he trobat a faltar, o sigui... Tots els records que tinc són de moments de molta alegria, del passat, de quan era un nen i els estius es feien interminables i em passava un mes a la platja sense parar. Després, si ho miro més endavant, es converteix en el lloc on vaig escriure el primer disc. És a dir, és un lloc que per mi sempre em dona nostàlgia perquè si pogués hi viuria, o sigui que...
Una cançó important per tu. Ostres! Saps quina diré? Una cançó que em va marcar molt del món cantautoril, que jo m'he passat molts anys escoltant molta música de cantautor. Una cançó que es diu Oasis, de Pedro Guerra. És una cançó preciosa. Us la recomano perquè té un estribillo que el que diu...
És totalment... O sigui, és un 10. És una cançó que m'hagués agradat escriure. Música. Bueno, diria que és el meu somni. Continua sent el meu somni. Desparmi música avui i molts dies. És Trans Custinera perquè fa uns quants anys llargs que m'acompanya i jo estic molt contenta que hagis tret en Quebranto perquè és una manera de continuar, de no repetir tan garoina, de no escoltar tantes vegades garoina.
Per tant, ja tenim el que continuïs creant i sobretot perquè, com molt bé dit, en el qüestionari ja s'ha vist aquesta sinceritat i aquest estimar els sentiments i transmetre els sentiments com ho fa en Frans Cotinera.
no sempre és fàcil. I aquesta innocència de les lletres a la música es transmet. Romper-se per dintre i a través de quebrant tornar a néixer, no? És meravellós. És un treball absolutament meravellós. Enhorabona, Frans. Moltes gràcies. Us agraeixo molt i també que sempre...
M'apuyeu d'aquesta manera, que jo són coses que sempre dic que no me n'oblido ni me n'oblidaré, no?, de tot aquest camí intrincat, difícil i de nos, que, ostres, de vegades trobar-te gent amb la que connectes i que, si poden, t'ajuden i et donen un espai i veu i temps, doncs, ostres, això és el que més es valora. Així que moltíssimes gràcies. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Quebranto.
Uno, descaecimiento, desaliento, falta de fuerza. Dos, lástima, conmiseración, piedad. Tres, pérdida o daño grandes. Cuatro, aflicción, dolor.
Romperse por dentro. Muchos ya me daban por muerto Pero ahora llega mi momento A mí me resucitó el talento Y ahora he venido a por ti
Fins demà!
Me dijeron que no tenia nada que aportar Recordad esto porque toda la cara va a faltar Amame, quiébrame, olvídame Fuiste el quebranto de toda mi vida Yo creía que lo que se da no se quita Fuiste el quebranto de toda mi vida Yo creía que era para toda la vida Esto no es por ti, es por mí
No tanquis encara el calaix. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix. Tenim més entrevistes, converses, novetats, històries, propostes. Tenim més cultura.
El calaix... El calaix obrem i trobaràs cultura. Obrim el calaix de les entrevistes. Amb Mònica Socias.
Les pors infantils, aquestes pors de dormir, qui no n'ha passat? Perquè fins i tot jo, que ja tinc una certa edat, encara me'n recordo aquelles nits que havia de pujar a les escales per anar a dormir, amb l'esquena enganxada a la paret, i pensava, oi, ara estic sola a l'habitació, papa, mama, papa, mama... Doncs Insomni, dobradora editorial, és un conte que penso que està tan encertat. A més a més, hi ha algunes escenes que pobres pares i pobres mares...
Carme Ripoll, això de les pors... Està basat en la meva pròpia experiència, que soc una persona que he dormit tota la meva vida, molt poc, i quan no podia dormir i tot estava en silenci, pensava coses. Jo no tenia por perquè no soc peruca, però m'imaginava històries que ara molts anys les he acabat escrivint.
I, bé, els nens tenen por alguns, i jo el que acabava cridant, mama tinc set, papa tinc set, per saber si estàvem vius o no, perquè sí que pensava que potser els havia passat alguna cosa, que havia anat un fantasma, que havia anat alguna cosa, i, bé, jo m'ho he passat molt bé fent-ho, escrivint-ho, i després tinc aquesta meravellosa il·lustradora, l'Agata Gil Capeta,
que ha fet, bueno, ha millorat el meu conte de llarg, de llarg, molt, molt, molt, i tothom s'atura a mirar-lo. Jo penso que és un treball en equip una miqueta perquè els nens puguin, els que llegeixen, genial, els pares que llegeixen, genial, però si algun nen vol xafardejar el llibre pel seu conte, podrà viure també aquesta història a través de les il·lustracions de l'Àgata.
La veritat és que se n'ha parlat molt, no?, dels terrors nocturns, de la por, dels pares dormint amb els seus fills, i és un tema que passaran anys i anys i sempre serà actual. Sí, jo he tingut fills, he tingut nets i mai he volgut que vinguessin a dormir al meu llit. Jo preferia...
anar-me'n jo al seu llit fins que s'adormien, i sempre deia el mateix. Tu, pensa, quan sí, es desperta, pensa coses boniques. Pensa en les vacances, pensa en els teus amics, pensa en els avis, tot el que et fan per tu. I jo penso que, bueno, que és un procés, hi ha nens més perucs que d'altres, i has de tenir la paciència fins que ho superen. Que tots ho acabem superant.
Jo penso també, ja afegiria que és una petita guia no només pels xics de la casa, xics i xiques de la casa, sinó també pels pares. Sí, sí, sí, aquests pares s'aixequen, no se l'emporta del llit, eh? I al final arriba un moment que només a l'últim em sembla que la mare ni s'aixeca, li diu, dona-li un got de llet a la boa i tu te'n prens una miqueta i ja està.
I no feu soroll, perquè he estat una miqueta de l'evolució del nen i que jo m'ho he passat molt bé escrivint. Bé, de les experiències compartides sempre n'aprenem tots, per tant, recomanem Insomni de Verador Editorial. Gràcies, Carme. Gràcies a tu per parlar-ne.
El calaix, un problema, dona la torre per a la xarxa.
No tanquis encara el calaix. Tenim més entrevistes, converses, novetats, històries, propostes. Tenim més cultura.
Estàs escoltant El Galàs. Fem ràdio, fem comunicació, fem cultura.
David Nelo és escriptor i flautista, especialitzat en literatura infantil i juvenil, també ha conreat la narrativa per adults, amb títols com La geografia de les veus, Premi Andròmina de Narrativa 2006, Setembre a Perugia, Premi Roc Boronat 2011 o Les amistats traïdes, 60è Premi Sant Jordi de novel·la.
En literatura infantil destaquem l'Albert i els Menja Brossa, Premi Vaixell de Vapor. L'Aposta, Premi Columna Jove o Gugengol, Premi Ramon Montaner. L'atribut del Zípolí ha estat traduïda a set llengües. El calaix... El calaix obre i trobarà escultura. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Quantes vegades ens hem imaginat que estaríem sols i faríem el que ens donaria la realíssima gana. Doncs no sé jo si és molt pràctic això de quedar-se sol. Ho descobrireu a tot sol a la ciutat Premi Paixell de Vapor, que acaba de guanyar en David Nelo amb les il·lustracions de Cristina Los Santos. Benvingut, David.
Gràcies. Ara feia dies que no ens vèiem i m'encanta retrobar-te per donar-te l'enhorabona pel premi. Molt bona notícia. Molt bona notícia. I a més, que potser després m'ho voldries preguntar o sortiria, però ja ho avanço jo ara, que, esclar, aquest premi, aquesta vegada, ha sigut molt curiós, perquè el vaig guanyar fa 31 anys, amb el primer llibre que vaig escriure, que es diu, el títol és l'Albert i els menja brossa, no? I llavors, esclar, rebre el
31 anys després, fa molta il·lusió, i és el que vaig dir quan a l'entrega de premis, que de fet entre aquell i aquest, hi ha tota la meva vida literària, o sigui que sense aquell primer inicial vaixell de vapor, m'he preguntat moltes vegades si jo hauria fet una carrera com a autor, no ho sé, no ho sé pas, però allò va ser una panteta decisiva, i en aquest sentit estic sempre, sempre estarem molt agraït
a Cruïlla per convocar aquests premis i per seguir-los convocant. Són premis importants, a més a més, com sempre diem, d'aquesta literatura infantil i juvenil tan necessària i és que tenim joves que encara llegeixen molt i jo, que soc adulta i m'he llegit tot sola a la ciutat,
La imaginació se me n'anava per tot arreu. Puc imaginar-me quan els nens agafin el llibre. Però, escolta, aquell en Dante... Fem un breu resum. Per què tot sol a la ciutat? Per què posar un jove al capdavant de tot? Viure aventures. Com neix aquesta idea?
La idea neix... De fet, la dedicatòria de llibres és a tots aquells que van patir la Covid-19. I de fet, mai saps exactament quan es produeix l'espurna, però sí que és veritat que tot aquell temps que vam viure i els que vivíem a Barcelona, que era una Barcelona totalment estranya, buida, amb gavines que volaven pel mig, amb boques que es passejaven...
Era una ciutat estranya. Era un escenari atractiu per fer-hi un llibre.
amb aquestes coses més fantàstiques o més imaginatives, els grans ens costa, o alguns grans, a mi no em costa gaire, però a alguns grans els costa una miqueta més de viure en aquestes realitats com fantàstiques o paral·leles o digui-li com vulguis, no?
Això va ser la idea de posar el Dante, que és aquest nen que em sembla que té 10 anys, i posar-lo que s'ha d'enfrontar a una Barcelona absolutament buida.
L'altra cosa que per mi era important és que, i això ho diu ell diferents vegades, que no es deixa espantar, no es deixa acovardir per la situació, no es queda aclaparat per la situació, perquè llavors tampoc ja no hauríem tingut història. I ell ha de fer l'esforç i dir, vinga, endavant, aquí me n'he de sortir com sigui, i llavors va...
Va muntant la seva vida al voltant d'això, no? Com una mica hi ha la referència aquesta constant a Robinson Crusoe, no?
Sí, perquè en el llibre també hi fas aquesta picada d'ullet a la literatura infantil i juvenil. Vull dir que també els nois tenen referents. Qui llegeix el llibre té un referent que es tira del fil si no la llegiria. Clar, això és important. I fins i tot hi ha en els diferents estadis de la seva...
de la seva lluita per aquesta supervivència, diguem-ne, o aquest anar-se acomodant a aquesta ciutat buida, doncs hi ha moltes referències. I de fet, fins i tot ell, en moment d'anar, no direm amb quines circumstàncies, però bateja Barcelona com desesperona, no? I això és perquè Robinson Crusoe, en el títol, és The Island of Despair, que és l'illa de la desesperació, que és on va parar ell, no?
Llavors el Dante diu, ostres, com podria anomenar aquesta Barcelona que ha canviat tant? I llavors l'anomena desesperona, no? Que és a dir que hi ha aquest paral·lel, no? Ara anava repassant les notes i el que deies, no?, de no tenir por, el pare sempre li deia has de fer front a les adversitats i ell s'ho prèn al peu de la lletra. Exacte, exacte, exacte. I això aquí sí que, a veure, jo ja no sé...
si em coneixeu, i això sabeu que ho diu... No ho diu, però vaja, que no soc gaire partidari que els llibres amb missatge, bla, bla, bla, perquè penso que els llibres són els llibres i les històries són les històries, i que cadascú... Però sí que aquí hi ha una mica de subratllat de dir... A veure, de vegades ens hem d'espavilar, que no ens han de treure les castanyes del foc, i en aquest cas no hi ategui ningú perquè li tregui les castanyes, però jo crec que és una idea que...
avui dia potser no es porta gaire i jo crec que és totalment necessari, és a dir, que de vegades t'has d'espavilar i que està molt bé tenir una família provident, està molt bé tenir uns mestres fantàstics que et cuidin, tot això és fantàstic, però de vegades no pots, el que sigui, no pots comptar que la gent t'ajudaran i llavors t'has d'espavilar, no? I aquest saber-se espavilar em sembla que és essencial i em sembla que és essencial
Aprendre-ho de bastant jove, si pots, no? Bé, el que tenim clar és que en Dante ho aprèn a marxes forçades i no li queda... No té opció. O sigui, anem sobreviure. No té opció. Exacte, exacte. L'altra cosa que també...
Suposo que em preguntaries o que sortiria, però crec que és important. Ara parlo més a vegades de la cuina del llibre, de com me'l vaig plantejar. Clar, hi havia un repte que era tremendo i difícil. És a dir, aquesta història bàsicament serà ell sol.
I això pot ser una mica dur, no? Llavors necessitava algun element, algun personatge que donés una mica de contrabalança a això, no? I llavors és quan troba aquest gos que se'l fa seu, que és un gos fantàstic, i que li fa companyia i més coses, no? I l'ajuda molt, no?
Per tant, això era important, no? I és veritat que per mi, des del punt de vista d'escriptor i del repte d'escriure el llibre, hi havia aquesta cosa de dir, ostres, com m'ho muntaré perquè el llibre no decaigui i que no es faci monòton, en el sentit que és, bàsicament, un protagonista amb l'ajuda del gos, no? I bé, em sembla que me'n vaig en sortir, però no és fàcil, això, eh?
Te'n vas en sortir, a més a més, quan es troba amb en Leo, una miqueta també aquesta responsabilitat, el tenir cura, no? Clar, els petits representa que els grans hem de tenir cura dels petits,
I els grans som els responsables dels petits. I aquí canvia tota aquesta cançó. Perquè és el gran que s'ha de responsabilitzar d'ell i després responsabilitzar del Leo. I aquesta història que s'acaba creant, que ja llegireu, té moments absolutament màgics, sorprenents i meravellosos, David.
Clar, sí, sí. A veure, una cosa que jo crec que sí que podem dir, perquè és just al principi, és això, que la ciutat està buida, està totalment buida, però resulta que ell que viu... Curiosament, ell viu al carrer Jovellanos, que és quasi al costat del carrer Pelai, per qui ho coneixi bé, Barcelona,
i de fet viu al carrer Jovellanos número 9. Què passa amb aquest carrer Jovellanos número 9? Doncs que aquesta adreça és on vivia la meva àvia. I era com el nostre lloc preferit de Barcelona. I molts dimecres i molts dissabtes ens hi quedàvem a dormir. I era com el nostre...
el nostre paradís, no? Llavors, això va ser com una espècie d'homenatge que només entendran el meu germà, entendran el meu pare, poca gent, no? Però, bueno, i llavors, això, tornant al que deia, ell, ostres, no enlloc, ningú ha d'anar a l'escola, la seva família no hi és, no hi ha la seva germana, no hi ha la seva tia, els seus pares no hi són i tal,
I llavors surt al carrer, va cap a la plaça Catalunya, i el que troba a la plaça Catalunya, que està totalment buida, és una immensa bola verda com d'una substància així com gelatinosa, i d'entrada, bueno, es queda flipadíssim de veure què hi ha allò, però no només això, sinó que després, primer pensar què és això,
Però després veu que la bola aquesta, la bombolla, està plena del que jo anomeno, o que ella anomena els bombollaires, que són, de fet, tota la gent de la ciutat que està atrapada amb aquestes bombolles. I després veurà que a la plaça Universitat n'hi ha una altra, que a la plaça... I, de fet, la seva família està allà, al costat del carrer Xuclar, en una plaça, i també estan allà. Llavors, el que trobo curiós és que ell va allà, els veu,
Però sí, intenta penetrar la bombolla, no pot, no se'n surt, tira unes fletxes, les fletxes queden clavades i tal. Però el que és més curiós és que ell no es queda com... A veure, com dir-ho? No es desespera davant d'aquesta situació. Diu, ostres, està en equip, mira, sembla que... No, intenta fer gestos, els fa senyals per veure si... Però no, els altres no el veuen i tal.
I llavors, de tant en tant, amb totes les seves penúries i totes les seves aventures que passen, sovint, un cop per setmana, va veure la família que està allà, ells no el veuen perquè estan amb la seva història d'anar, estan com una espècie de carrussel de cadiretes, com de fira.
I llavors, i això em va semblar curiós, no? Això, de fet, va ser gairebé com si el Dante m'ho proposés, de dir, no, jo els aniré a veure allà, però jo no em faré gaire història, no? D'això, perquè, bé, he de tirar endavant i ja està, no? Realment hi ha alguna d'aquestes escenes, oh, no?, d'aquesta bombolla i de veure aquesta diferència, no? Perquè és com si fossin...
O sigui, dos molts diferents. Tu veus tots aquests monbollaires amb les cadiretes i el veus a ell sol allà. No explicaré res més, però n'hi ha que són més passables i n'hi ha d'altres que se t'encongeix el cor i penses, mare meva, però... Una mica, una mica. Però jo el que aconsellaria als lectors i els que tinc ganes de llegir llibre és que es fixin, sobretot, es fixin en alguns detalls.
perquè hi ha alguns detalls que destorotan. Hi ha alguns detalls que dius com pot ser que passa això i no passa una altra cosa. És a dir, que aquesta Barcelona buida i estranya passen coses que són una mica estranyes i ell tampoc acaba d'entendre per què passa això i no passa una altra cosa. És a dir, que és com si la lògica d'una ciutat buida i això no funcionés sempre, sempre, sempre. I això jo penso que és important per les...
per tot l'argument i pel que passarà després, no? I és una cosa que és curiosa. Trobareu moltes coses curioses. És que esclar, jo ara li deia amb el David, jo que m'he llegit el llibre penso, no expliqui res que no puguis explicar. Jo penso que hem fet un bon tastet.
Com que tu ja has anat sola amb l'entrevista, moltes coses ja no te les he hagut de preguntar. Ara sí que et pregunto. No sé si hi ha algun detall que t'agradaria abans d'acabar destacar, però jo penso que hem fet un bon tastet, David. Jo crec que sí, jo crec que sí. A veure, hi ha una cosa que sí que penso que... A veure, qui conegui hagi llegit els meus llibres, sobretot els meus llibres en aquest cas infantils o juvenils,
És veritat que n'hi ha bastants que no passen a Catalunya, no?,
I aquest està molt centrat a la ciutat de Barcelona i, per tant, tots els ambients que hi surten són totalment reconeixibles. Ah, i el que és més important, que això sí que ho volia destacar, i ho vaig destacar el dia del lliurement de premis, és que quan em van dir que havia guanyat el llibre, em va fer molta il·lusió, i la primera cosa que vaig pensar és de dir com vull que sigui aquest llibre, perquè, clar, amb els llibres t'hi jugues molt. Tu has escrit el text, però el llibre no és només el text.
Llavors vaig tenir claríssim que em faria molta il·lusió que fos la Cristina Los Santos la il·lustradora. Per què? Perquè m'encanta la Cristina com a il·lustradora i perquè ja havíem fet, em sembla, tres llibres abans havíem fet, també ja havíem col·laborat, no? I per sort la Cristina va tenir l'amabilitat de dir que sí, li vaig passar el text, dic, tu primer llegeixes el llibre si t'agrada endavant, si no, no, li va agradar. I ha fet unes il·lustracions que a mi em semblen sensacionals,
i que fa que el llibre sigui molt millor, perquè aquest llibre amb unes il·lustracions lletges el text hauria sigut el mateix, però jo crec que els lectors no s'haurien passat ni la meitat de bé que s'ho passaran. Perquè la Cristina què té? Que és superdetallista, no és només que dibuixi molt bé, és que és molt detallista, que ens entenem molt bé, que molt sovint surten referències al Tintín...
perquè és molt tintinaire, i tot això jo crec que... I és veritat. Ella deia, David, tu i jo som potser una espècie en extinció. Espero que no ens extingui encara, però sí que és veritat que potser diria que la seva estètica...
No és l'estètica imparant avui dia. Penso que es publiquen coses meravelloses, però es publiquen moltes coses, ara parlo d'il·lustració, que a mi em semblen horroroses, i ho dic clarament perquè penso que hi ha un cert tipus d'il·lustració com mig mal feta,
uns ulls esbatenats, que a mi personalment no m'agrada, potser a la canalla els agrada, no ho sé, m'és igual, però la Cristina i jo combreguem una mica amb la mateixa estètica artística, i això em sembla que és important a l'hora de col·laborar amb un llibre. Ja us dic jo que sí que és molt tintinaire i que us encantaran, ja he citat la Cristina Los Santos a l'inici, perquè penso que també forma part d'aquest univers de tot sol a la ciutat,
una ciutat que realment ha dibuixat molt bé el David, que us sorprendrà, i aquest apunta d'una ciutat buida, i com molt bé tu deies a l'inici, amb la pandèmia, quan els homes desapareixem, ens tanquem, ens amaguem, ens aïllem, la natura sembla que explosioni, també dona molt a pensar, i és molt bonica també la mirada que has posat aquí. Molt bé.
Escolta, ara ja només queda que se'n vagin a comprar el llibre, que se'n llegeixin... Ara, ara, ara, exacte. Tornin a llegir. Exacte, exacte. Perfecte. Recordeu, tot sol a la ciutat, de Cruïlla, Premi Vaixell de Vapor, d'en David Nelo, i com deien, amb les il·lustracions de la Cristina Los Santos. Gràcies, David, enhorabona i a gaudir-ho. Gràcies a vosaltres. El calaix... El calaix obrer i trobarà escultura...
És hora de tancar el calaix. Una setmana més ho han fet possible Mònica Sosies, edició d'encontinguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix, un programa d'Ona la Torre, para la xarxa.
Bona nit, són les 10, us parla Mercè Roura. Espanya mobilitzarà 817 milions d'euros per finançar la defensa i la reconstrucció d'Ucraïna davant la invasió de Rússia. Així ho ha anunciat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, després de reunir-se amb el president d'Ucraïna, Volodymyr Zelensky.
L'executiu destinarà 615 milions a la compra d'armament. El paquet inclou l'enviament d'equipament per valor de 300 milions d'euros, la transferència de 215 milions a través de l'instrument SAFE impulsat per la Comissió Europea i la contribució de 100 milions per a la compra d'armament estadunidense a través de la OTAN. A més, Espanya posarà en marxa un instrument financer per destinar 200 milions a la reconstrucció del país.
En total, estamos hablando, por tanto, de que España va a movilizar 817 millones de euros. Primero, para apoyar al ejército ucraniano en su defensa por la libertad y la integridad territorial de Ucrania, frente al invasor. En segundo lugar, para proteger a su población civil. Y finalmente, para impulsar ese horizonte de reconstrucción y de modernización de las infraestructuras dañadas.
I la jutgessa de Catarroja que instrueix la causa penal per la Dana ha sol·licitat el enregistrament de les compareixences del president en funcions a la Generalitat Valenciana, Carlos Mazzón, a les Corts Valencianes i al Congrés dels Diputats. L'ordre parteix d'una petició de l'acusació popular exercida per l'Associació de Víctimes de la Dana.
La jutgessa té dubtes sobre si Amazon ha dit la veritat perquè, segons ell, no va saber dels ofegaments fins l'endemà de la tragèdia. Però hi ha una petició efectuada a les 8 i 33 minuts d'aquell dia des del Centre de Coordinació d'Emergències per mobilitzar la unitat militar d'emergències. A la sol·licitud es fa constar de forma expressa que ja existeixen morts.
I l'últim informe de l'UCO sobre el cas Coldo es situa a l'exsecretari d'organització del PSOE, Santos Cerdán, com a enllaç entre el Ministeri de Transport, dirigit per José Luis Ábalos, i l'empresa acciona a canvi d'una comissió del 2% en l'obra pública. La relació s'establia a través de l'empresa Servinavar, que havia estat participada per Cerdán. Segons la Guàrdia Civil, han detectat almenys 3 obres adjudicades a través d'aquesta trama a Logroño, Sevilla i Sant Feliu de Llobregat.
I un mosaic a la tribuna amb banderes de Catalunya i Palestina ha expressat el simbolisme del partit benèfic que ha enfrontat les dues eleccions masculines de futbol a l'estadi Lluís Companys aquesta tarda. Un total de 30.000 persones s'hi han aplegat en aquest amistós que ha barrejat esport i política. La recaptació de les entrades es destinarà íntegrament a donar resposta a les necessitats del poble palestí. És tot, molt bona nit i fins demà.
Los Megaclásicos Latinos. Solo con... Alex Bisbal. La biblia de la música latina. Presente.