És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. El 2026 comença a ple rendiment literàriament parlant. Obriu agendes, perquè us proposem dos grans festivals. Diana Negra, el gener, i BC Negra, el febrer. El tango, les passions i les tragèdies, són protagonistes de la novel·la de la Laura Anguera, Cuando mi mano bailaba a su espalda, publicada per Contraluz Editorial.
El meu aterratge en el tango ha estat una mica a la inversa. La primera em vaig estar qüestionant com els dos protagonistes, la parella protagonista de la novel·la, es podien conèixer i podia haver-hi una atracció física i un contacte d'una manera molt ràpida, molt directa. I se'n va ocórrer que es podien conèixer ballant.
No deixarem enrere l'alt voltatge, perquè ens acompanya Carlos J. Sánchez, autor de No haureu de plorar els morts, publicada per Obscura Editorial. Un poble, una ermita i un secret que amalda per continuar en silenci.
Tenia molt clar què volia posar mentre escrivia la novel·la, però que un cop acabada vaig tenir molt clar què volia posar-lo, precisament perquè es parla del dolor, de qui el pateix i de qui el causa, i al final, quan escric una novel·la, no ho faig perquè la gent pateixi. Si hi ha una persona que ha de ser molt sensible davant d'aquestes qüestions de la violència de gènere, la violència domèstica i familiar, és el que li he dit a alguna gent.
si és una cosa que t'ha de causar un dolor mentre es passessin. Bé, no passa res.
I de secrets i misteris en tenim uns quants a les novel·les juvenils de la Imma Romeu. Després de la cova de les llegendes, arriba el secret de la lluna plena, publicades per Volian Edicions. Les llegendes són autèntiques, són llegendes de per aquí, de la serralada de Marina. A veure, que algunes estan semblant a altres llocs, per dir-ho així, però és llegendari català i tot el que explico d'història o de paisatge intento documentar-me bé i no dic cap mentida. M'agrada...
Ser curada amb això, fins i tot en cada llibre hi ha bibliografia darrere, intento informar-me bé, perquè, clar, és una història de ficció, jo no pretenc fer novel·les històriques. El calaix, edició 325 de la temporada 7, capítol 20.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura Totes les setmanes fem cultura Fem ràdio, fem comunicació Fem el calaix El calaix, obre'l i trobaràs cultura
Calaix Actiu. Activitats culturals d'arreu del territori amb els propers festivals del gènere negre. La realitat i la ficció ompliran Tiana del 23 al 25 de gener. La 14a edició del Festival Tiana Negra arriba amb novetats i aniversaris.
Us atreviu a passejar pel Centre Històric per descobrir un cas obert i participar en la seva investigació? Us hi esperen el dissabte 24 a les 9 de la nit, però nosaltres us recomanem que prèviament gaudiu de la conversa amb en Ferran Vallespinó Riera, autor del Tresor de Montis Hilaris, una novel·la ambientada en el poble.
una ruta negra nocturna que segur que esperonarà, a més d'un, a resoldre el cas a contrarrellotge. Un festival que ja és referent de la novel·la negra en català en una edició que posa l'accent en la memòria i la trajectòria del gènere i amb dos aniversaris, els 40 anys de la negra i els 50 anys de la magrana. No hi faltarà el Premi Memorial Agustí Baí Vila de Tiana. Els premis tianen la trajectòria de traducció i creació,
I com no, cinema, música, novetats editorials... La comissària del festival, l'Anna Maria Villalonga, interrogarà en Roger Herèdia per conèixer de primera mà què fa exactament la policia científica, com és el seu dia a dia i desvetllar alguns dels secrets de la seva feina. Ho aconseguirà?
Autores com Raquel Gámez Serrano, Montse Sanjuan, per parlar de la sèrie de novel·les de la Sargent, Anna Grimm, l'escriptor Alex Martín Escriva i l'editor Ilia Perdigo són altres grans noms que hi posaran cullerada. Al web del festival diananegra.cat hi trobareu tota la informació.
I no deixarem el gènere negre, perquè del 2 al 8 de febrer tenim una nova cita a l'ABC Negra. La Mala Vida és el fil conductor d'enguany i comptarà amb la presència d'autors nacionals i internacionals. Entre els noms del nostre territori, que hi trobarem, en destaquen Margarida Aritzeta, Javier Teros, Raquel Gámez, Susana Hernández i Núria Cadenes, que l'any passat fou guardonada amb el Premi Proa per l'obra Qui salva una vida.
Entre els autors de Renam Internacional hi trobarem el magistrat i escriptor italià Giancarlo Carofillo, Guillermo Sacomano, Claudia Piñeiro o l'advocada i escriptora sueca Viveca Sten. Podeu consultar el programa al web del festival. Calaig Actiu, una secció de El Calaig. Un programa dona la torre per a la xarxa.
Mònica Sussies està a punt de conversar amb la nostra convidada Laura Anguera Armengol, llicenciada en dret i fa més de 30 anys que exerceix com a advocada, però que des de ben petita tenia molt clar, claríssim, que volia ser escriptora. Ha treballat per un dels més prestigiosos bufets nacionals i ha assumit la direcció legal de grans empreses i, entremig, ha escrit, ha escrit contes i relats curts.
La seva primera novel·la amb un títol realment impactant, Boom, va arribar el 2012. El 2022 publicava Ningú em va parlar de tu i avui ens presenta, atenció, la seva nova proposta literària titulada Cuando mi mano bailaba su espalda.
Si el títol us ha cridat l'atenció, escolteu ara breument la sinopsi. Una nit, un tango i una obsessió. Tots els dimecres, cada dimecres a la Red Kisses, una antiga discoteca de barri que conserva amb molta dificultat la brillantor d'altres temps, doncs a les nits baixen els llums i el tango es fa l'amo de la nit.
Un primer protagonista, en Víctor, que és actor a l'atur, i també Elsa, l'altre protagonista, atrapada en un matrimoni sense amor, troben en aquesta sala un motiu per trencar les cadenes que els ofeguen. Quan els seus cossos es troben a la pista, la passió és immediata, però res és el que sembla fora de la Red Kisses.
Bordeamos la pista, zigzagueamos, nos detenemos. Un ligero movimiento de cadera, un cambio de peso hacia atrás para modificar la dirección. Su cuerpo obedece. Nuestros pies marcan una diagonal, un cruce, tejen un par de ochos rematados por un molinete. Los movimientos fluyen, nos compenetramos muy bien.
trepa despacio por las suaves lomas de su columna, vértebra a vértebra, hasta acabar aposentada ante los picachos de sus homoplatos. Siento de nuevo cómo se tensiona, cómo cierran los ojos, cómo se muerde el labio inferior. Así que dejo que mis dedos resbalen por su piel, que caigan en picado hasta topar con el borde del vestido. Y a ella se le escapa un ligero gemido.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura amb Mònica Sucies. Doncs la benvinguda a la nostra convidada, Laura Anguera, la fem, ja ho heu escoltat, entre tangos, amb aquest petit fragment, perquè si una cosa té aquest llibre, Quan do mi mano bailava en su espalda, precisament
És que ens fa dansar en aquest ritme, aquest erotisme, Laura. Benvinguda i gràcies per posar aquest punt de salseta al programa avui. Encantada d'estar aquí amb tots vosaltres. Escolta, i ara haig de fer-te una pregunta avant de la novel·la. El tango, per què el tango? Balles tango?
No, aquesta pregunta me l'han fet moltes vegades i m'encantaria dir que sí, la veritat, perquè quan comences a posar-hi el nas en aquest món, la veritat és que és apassionant.
Però el meu aterratge en el tango ha estat una mica a l'inversa. Les primeres em vaig estar qüestionant com els dos protagonistes, la parella protagonista de la novel·la, es podien conèixer i podia haver-hi, diguéssim, una atracció física i un contacte així com d'una manera molt ràpida, no?, molt directa. I se'm va ocórrer, doncs, que es podien conèixer ballant.
i dintre les opcions el tango em va venir de manera molt instintiva al cap, no? I a partir d'aquí és quan em vaig començar a documentar, vaig començar a anar a milongues i fins que em vaig plantejant a classes. El que passa és que la meva parella quan li vaig insinuar em va dir que de cap de les maneres jo m'he quedat amb les ganes, però si algú s'apunta jo vaig. Doncs entra en ganes i realment és... Qui té contacte més assiduament, més sovint,
Doncs suposo que ho viu molt, no? Però jo ara, per exemple, que feia molt temps que no escoltava tan gos, anava llegint la novel·la i pensava, uau, s'amarissava la pell, no? Aquesta sensació...
Sí, és que el tango, en aquesta novel·la, jo crec que queda com una banda sonora perfecta, no? La realitat és que vaig escollir el tango justament, et diria que perquè, diguéssim, el tango discorre com per dos raïlls que són els mateixos pels que discorre la novel·la, no? Una és aquesta sensualitat que té el tango, que en el nostre imaginari, no?, sempre, segurament és la dansa més sensual de totes, quasi per dir sexual, de totes les que hi ha, no? Deixem davant del reggaeton i el perreo, que per mi no tenen res de...
Això potser ho fa l'edat també, però bé, és igual. Estic d'acord. Que reflecteix aquesta passió que es genera entre la parella protagonista. I l'altre raïll és, si tu escoltes els tangos, la gran majoria, per dir pràcticament tots,
Les lletres són lletres fristes, són lletres de melangia, són lletres de desamor, de pèrdua. Els tangos, bàsicament, van néixer quan els emigrants que arribaven a l'Argentina i malvivien en cases allà tots amuntelats, sortien al pati, tocaven una mica el bandoneón i s'inventaven i musicaven poemes que ells anaven fent. I, per tant, en general són poemes molt tristos, de l'amor que han deixat a casa, de la melangia que tenen a la seva terra, d'això no està ple.
Llavors aquest punt fosc, aquest punt trist, també li anava molt bé perquè els personatges quan es coneixen estan en un moment molt dur de les seves vides. Els argentins diuen que tangajar és ballar la tristor. Llavors jo crec que ells van a la milonga justament a ballar la tristor i és en aquest moment en què es coneixen.
Aquesta frase és preciosa. És molt maca. És molt maca, sí. I a més, és molt així. Si t'hi fixes, si tu mires vídeos d'això de balls de salós, concursos i tal, en tots els balls, tots somriuen. Quan ballen tango, no somriuen. És l'únic ball del món en què no somriu quan es balla. Aquí ho poses. Ella també opina que els tangos hablen de amones rotos
I me los tragos. I por eso no queda bien reír mientras se danza. Exacte. És així, és el qual. Doncs ella ja ha parlat, la Laura ja ens ha explicat aquestes dues línies, no? La passió, per una banda, que trobarem en aquesta novel·la. És que ho estic dient i se m'està reixant novament la pell de gallina. I parlant, l'altra banda, doncs aquesta vida, vides dures, no? I quan parlem de vides dures no té res a veure, no sempre té a veure amb l'estatus social.
De fet, en aquest cas, no. Hem de veure amb una situació personal interna, d'auïdor, de relacions que es desfan i que no són capaços de reposar en res més. Jo sempre dic, vull pensar que al final nosaltres ens mantenim vius més enllà de perquè respirem, mengem i de tant en tant dormim, perquè tenim enclatges en el món, no?
amb la gent, i un enclatge basat bàsicament en l'amor, però no de parella, va molt més enllà d'això, vull dir, un entorn familiar que ens acull, un grup de bons amics, bons companys de feina, tot això, ens fa tenir enclatges en el món, arreglar-nos. I aquests dos personatges, per motius diferents, han anat perdent tots aquests enclatges.
estan molt sols, malgrat que viuen en una gran ciutat i malgrat que poden tenir una sèrie de relacions socials, però tots dos estan molt sols per mitjans diferents. I llavors jo crec que per això, quan es coneixen, quan es troben,
Jo sempre dic que són com dos matolls molt ressecs i que per això la guspira pren flama tan ràpidament i es desborda d'una manera que potser no tocava, però és aquesta necessitat de trobar algú que et salvi, que et doni la mà i et tregui del pou. I els dos una mica això és el que busquen en l'altre. I per això s'oblimen també, en certa manera.
Jo ara m'haig de posar una miqueta la llengua per no explicar coses que no es poden explicar de llibre, evidentment. És un problema que té aquell llibre. Sí, és el que té, però quan parla ella de desbordar, anireu veient al llarg de la lectura que es parla de desbordar, però en molts sentits. La passió es pot desbordar per amor, per odi, per ràbia, per impotència, per tristesa. Per tant, aquí tenim tots els vessants. La família, també considero que
que has fet un gran treball, perquè parles de la família, de les parts no tan boniques de les famílies, i no només de ser pares, de la maternitat, de la paternitat, de formar part d'aquesta empresa familiar. I penso que aquí també hi ha... Això m'ha agradat molt, també, aquesta part de com ho tractes i quines escenes hi ha. Hi ha una residència d'Avis, és brutal,
Les trobades familiars són complicades, eh? I ara això que venim d'unes festes, eh? Encara portem una mica, ja coeja, però portem una mica la ressaca d'aquestes festes, no? I és com... Bueno, és allò que diem sempre, no? Les famílies no són escollides i, per tant, no sempre hi estem del tot d'acord, ni de vegades ni tan sols no hi estem del tot de gust, però és el que ens toca i el que...
I en el fons, vull dir, al final sempre és el que dèiem, no? Si et toca una bona família és el millor que pots tenir perquè sempre serà el coixí aquell que no... A l'edredon que sempre tindràs a mà perquè t'escalf, perquè et doni escalf.
Per què la tragèdia? Per què la passió? Per què unir aquestes dues coses? Quina va ser? Has parlat de guspira i m'agradaria, sempre m'agrada aprofundir una miqueta més. Per què? Quina ha estat la guspira de triar aquesta història? Una història amb un final que absolutament us sorprendrà, eh? És una història molt real. No vol dir que hagi passat de veritat, però sí que toca molt de peus a terra, Laura.
Sí, a veure, el que volia era escriure una cosa que ens fes plantejar una mica el que està bé i el que està malament, no? Vull dir, és molt fàcil establir línies, línies vermelles d'això està bé, això està malament, quan la teva vida funciona, quan tot va bé, quan pots tenir les idees clares, quan no estàs en el por. Però quan estàs en un moment molt fosc i necessites sortir d'allà,
i l'única manera que al final se'n planteja és creuant una d'aquestes línies. Volia posar els personatges davant d'aquesta situació i veure com reaccionaven cadascun d'ells, no? Que és una mica aquest final, no? Les diferents reaccions o les diferents decisions que prenen davant d'una situació que realment és colpidora i que no és gens fàcil. Però el fet que siguin justament persones
que podrien ser, no sé, tendria els nostres, vull dir, no és una gran epopeia, aquí no hi ha herois, saps? Vull dir, gent normal, que podríem ser, doncs tu i jo, si la vida ens haguéssim tocat unes cartes pitjors, no? O més complicades. Doncs això fa que, o vull pensar que el lector, quan t'angor acaba l'última vida, diu, jo què hauria fet, no? Jo què hauria fet?
I clar, és molt difícil de decidir. El Víctor i l'Elsa, de la mà de la Laura, ens portaran a aquesta... És inevitable que quan llegiu el llibre jutgeu. És inevitable.
I hi haurà gent que estarà d'acord amb el que fa un o amb el que fa l'altre, però la idea és dir, escolta'm, això que per tu asseguda en el teu sofà, amb la teva vida més o menys perfecte, és molt clar que és blanc o és negre, en una altra situació pot tenir tota una gama de grisos, saps? Bueno, grisos...
Molt grisos, eh?, perquè per veure la llum s'han anat a saltar moltes de línies, aquí. Però sí, sí, està molt ben fet, no? La tria del bé i el mal, a més a més, a dos mons absolutament oposats, perquè l'Elsa té una vida molt acomodada, econòmicament parlant, en canvi el Víctor, el Víctor no, no? I és que, clar, jo penso que agafes una empatia amb el Víctor i, bueno, en el meu cas, com a lectora, he estat empatitzant molt amb el Víctor,
i veus que va tirant, va tirant, va tirant i sembla que hagis de veure la llum, no direm res més, sembla que hagis de veure la llum, no? Aquesta lluita continua i és una lluita perquè parlem d'addiccions, parlem de relacions amb pares i fills, parlem de divorcis, parlem d'èxit, parlem de fracàs, és que aquí no t'has deixat res. No, però és que una mica, o sigui...
És del que vivim avui en dia, no? Vull dir, que sigui un pare divorciat amb un fill que a més a més viu lluny i amb el que es comunica només per videoconferències un dia a la setmana, comença a ser... Vull dir, no m'ho he inventat, és que tinc alguna mica en aquesta situació, no? I et diuen el dur que és. Gent amb addiccions, doncs per desgràcia també n'he tingut un cas molt a prop. Vull dir, són coses que estan en el nostre dia a dia, tampoc he anat a buscar...
Tot i que ho pugui semblar en un moment donat, crec que no he anat a buscar allò de dir a l'extrem més extrem ni molt menys, però són circumstàncies en què a dia d'avui ens envolten d'alguna manera, no? I crec que també és bo quan escrius un llibre que transcorre a dia d'avui amb la societat nostra, doncs també recollir-ho, encara que no sigui el tema principal, però sigui com un trasfons de darrere
que d'alguna manera també va empapant i es va colant en aquesta història. Perquè és així, igual que es cola la vida de molts de nosaltres. Són vides dures que sempre tenen un punt d'esperança, no? Hi ha també aquest rerefons de dir, si tot t'ha anat malament a la vida, tot sempre t'anirà malament. I si tot t'ha anat bé, tot sempre t'anirà bé. I tu aquestes lleis també les has canviat una miqueta. Sí, perquè un dels personatges, que no és ni el Víctor ni l'Elsa, però...
Perquè jo crec que... És que n'hi ha més personatges. En un moment donat aquesta relació es converteix, podríem dir, en un triangle així una mica estrany i pertorbador, no? Jo crec que fins aquí sí que podem llegir, però... Després no podem explicar massa més, eh? Exacte, no massa més. És molt pertorbador, això ja us ho dic jo. Sí, sí. Doncs aquest tercer personatge, per exemple, era una persona destinada a l'èxit social, professional, i tot se li van orris
Amb un mal cop de sort, diguem. Una petita patinada, un mal gest, quasi com aquell que diu, un mal gest. I tot es trenca, no?
I amb ell... No entraré, Laura, a jutjar aquest mal gest, ja jutjaran els lectors i lectores. Sí, també és una cosa, home, no diré que passi cada dia, però també és una cosa que al final, saps, pot acabar... Ha passat! Jo no us puc dir que us quedeu a casa qui ets perquè es pot caure el sostre i et pot passar de tot. Tant si et quedes a casa com si surts de casa, però vingueu a casa tu perquè la vida té conseqüències de Laura, tio. No ho diguis que t'ho has escrit de novel·la, eh?
No, però ho dic, saps, de vegades, una cosa, un accident de cotxe, saps? Sí, totalment. I simplement, i canviar la vida totalment, totalment, i no d'un dia per l'altre, d'un minut per l'altre. Des de la passió fins l'amor més abnegat, fins al sacrifici personal, i gelos, i enveges, i intrigues també hi trobarem aquí, i aquest triangle que...
que és pertorbador. No sé si hi ha algun detall més que puguem parlar perquè, clar, no ens podem estendre massa, valgi ser que diguem coses que no toquen. Però no sé, Laura, si vols fer algun últim comentari abans d'entrar en aquests tangos que ens han acompanyat a l'inici. No, doncs res, que m'alegro molt que us hagi agradat i que, bueno, que crec que és una novel·la que...
Doncs això, que pretén que el lector es qüestioni, no? Es qüestioni el que hauria fet ell en aquest cas. I, bé, doncs això és el que us convido a fer si llegiu la novel·la. Quan l'agafeu penseu que vola, eh? Us ho dic perquè en seguida, i quan arriba el tram final ja necessites aquest... És addictiu en el sentit que necessites saber com realment s'acabarà, quina serà l'Adrià.
Doncs com dèiem, hem començat amb aquests tangos i acomiadem també la Laura amb aquesta música. Poseu-la, sisplau, quan llegiu la novel·la, perquè aleshores ja és el sumo. Vull dir... Es van des d'una hora obligatòria. Vaig estar pensant fins i tot a fer una tria i posar-la com una llista de Spotify, saps? Allà darrere. Vaig estar pensant i tot.
Sí, perquè realment és una música preciosa i penso que li has fet un molt bon homenatge, no? També. Laura, moltes gràcies i fins la propera l'estona. Moltes gràcies a vosaltres, un plaer.
No deixarem enrere l'alt voltatge, perquè ens acompanya Carlos J. Sánchez, autor de No haureu de plorar els morts, publicada per Obscur Editorial. Un poble, una ermita i un secret que emmalda per continuar en silenci.
Tenia molt clar què volia posar mentre escrivia la novel·la, però que un cop acabada vaig tenir molt clar què volia posar-lo, precisament perquè es parla del dolor, de qui el pateix i de qui el causa, i al final, quan escriu una novel·la, almenys jo, quan escric una novel·la, no ho faig perquè la gent pateixi. Si hi ha una persona que ha de ser molt sensible davant d'aquestes qüestions de la violència de gènere, la violència domèstica i familiar, és el que li he dit a alguna gent.
Si és una cosa que t'ha de causar un dolor mentre estàs veient, no passa res. El calaix. Si l'obres totes les setmanes, aquí mateix hi trobaràs cultura.
Atenció al debut literari en català de Carlos J. Sánchez, antropòleg de formació i professor per vocació. El nostre proper convidat ha publicat un grapat de relats en antologies i plataformes online i una novel·la en castellà amb el títol de Oscura deriva.
centrada en la foscor humana i l'obsessió. A Carlos J. Sánchez sempre li ha interessat temes relacionats amb la por i la impotència davant d'allò que és terrorífic, que desperta l'enfrontament entre el bé i el mal dins de cada persona. «No haureu de plorar els morts» és el títol d'aquesta primera incursió en català del nostre proper protagonista.
Els secrets només es poden enterrar durant un temps. I els secrets, escolteu bé, no moren. No se'ls ha de plorar. L'ombra d'una ermita vella immutable s'estén pesada i negra sobre Vall de Plos. És un poble amagat del món per les muntanyes on el passat mai no desapareix del tot i els silencis amaguen veritats.
En voleu saber més de No haureu de plorar els morts? Escolteu la propera conversa amb Mònica Socias amb Carlos J. Sánchez. El títol és Impactant, no haureu de plorar els morts i...
el viureu des de moltíssimes vessants. Jo començo amb un fragment que m'ha agradat molt, però després continuarem amb la nota de l'autor. Diu així, en el patiment hi queda sempre una part de nosaltres, del que vam ser i no tornarem a ser mai més. O potser és una cosa que serem per sempre, tot i que mirem d'ignorar-ho. I a la nota de l'autor, doncs ja se'ns parla del dolor. Benvingut, Carles. Hola, bona serada.
Un llibre intens, eh? Una novel·la intensa. Sí, intensa. Per mi va ser intensa i realment espero que per la gent que li doni l'oportunitat i la llegeixi també. Parlàvem d'aquest patir, parlàvem del dolor i a l'inici, que a mi em va cridar molt l'atenció i vaig pensar, ui, a veure que em trobaré de novel·la, eh? Ja condiciona la lectura, eh? Per què penses?
Ostres, hi entraré i no hi entraré. Però aquí parles del dolor, i m'agrada molt, dels que el causen i dels que el pateixen, d'aquestes dues bandes. És una novel·la
que ens posa les dues parts. Sí, per mi... Bé, és una qüestió de la que es parla al llarg de la novel·la i aquesta nota de la que parlem, aquesta nota inicial, és un afegit que jo tenia molt clar què volia posar mentre escrivia la novel·la, però que un cop acabada vaig tenir molt clar què volia posar-lo, precisament perquè es parla del dolor, de qui el pateix i de qui el causa,
I al final, quan escric una novel·la, no ho faig perquè la gent pateixi. Si hi ha una persona que ha de ser molt sensible davant d'aquestes qüestions de la violència de gènere, la violència domèstica i familiar, és el que li he dit a alguna gent. Si és una cosa que t'ha de causar un dolor mentre estàs llegint, no passa res. Hi ha moltes altres coses per llegir, però si és quelcom que tu pots llegir que et pot interessar,
Són coses de les que hem de parlar. No us penseu que no us podreu llegir la novel·la. No hi ha imatges, o sigui, no hi ha esperes explícites d'aquesta violència, però sí que hi és molt present. Però penso que ho has tractat amb molta cura. I després, mira, ara ho comentàvem abans de començar la novel·la. Jo penso abans de començar l'entrevista. La quantitat de detalls cap a la nostra literatura, cap a la nostra història, no?,
els noms... Penso que has estat molt curós. És una novel·la molt treballada, molt pensada i molt cuidada, Carles. Gràcies, gràcies. He intentat que així fos. Al final, una cosa que a mi m'agrada molt d'escriure és que et dona el temps. Un cop has acabat una...
Bé, jo què diuen? Que una novel·la no està mai acabada, està enviada i publicada. Però un cop has acabat pots tornar i veure com pots millorar, pots canviar cosetes, se't pot acudir alguna manera que aquella escena del principi que mai has tingut molt clar que li faltava...
acabés d'estar rodona i jo crec que és una cosa que m'ha anat bé amb aquesta novel·la. L'he treballat durant molt de temps i li he pogut anar fent aquestes petites referències, aquests detalls, aquest polí, cosetes. Jo n'he quedat molt content. Ens n'anem a un poble petit, per tant estem parlant d'una vall, estem parlant d'una comunitat petiteta i en les comunitats petites tothom es coneix. Tothom, qui més que menys, ho sap tot.
Però això no vol dir que ningú faci res ni per l'un ni per l'altre. Però que la radiografia està feta. I a més a més, ja comencem així, eh? Comencem amb un enterro. Quedeu-vos amb el nom. Miquel Llop. Ja, a l'inici de tot, els grans lectors ja sabreu d'on agafar-vos, no? Amb el Miquel Llop. Ambient rural. Un enterro. El mossèn, que jo m'he enamorat de mossèn Mateu. Pobre home, que no sap el que li espera aquest senyor que l'envien a aquesta
No, no ho sap. Aquí hi ha personatges que són absolutament innocents i que no es poden imaginar tot el que els pot passar.
Però jo penso que aquest ambient rural també mostra la part més fosca o més agresta i més dura de les persones. Sí, jo crec que el fet que sigui un ambient rural, primer, jo crec que sigui una comunitat més o menys delimitada, que tinguis controlat una sèrie de personatges que coneguis tot el poble fàcilment, com no potser.
podries fer-ho en un ambient urbà, en una gran ciutat, i que puguis veure quina relació hi ha entre totes aquestes persones. Que puguis veure aquella parella d'un senyor i una senyora gran que viuen una mica apartats,
i que són familiars amb la resta del poble, però potser tenen les seves coses que no expliquen a ningú, que puguis veure que hi ha aquest poc jovent, perquè al final és un poble petit i el jovent queda reduït, que es coneixen tots entre tots i sempre estan xerrant de què fan uns i fan safaregi, i què fan uns i què fan els altres, no?
Totes aquestes relacions per mi eren interessants, primer perquè són una bona forma de traslladar l'actor, que aquest poble és viu, que hi ha una relació entre totes aquestes persones, que hi ha una història, que hi ha uns passats, i després perquè al final és com una caixa de joïnes, tu tens una sèrie de ninos, és com un nen petit que tens una sèrie de ninos,
I els poses noms i decideixes qui és qui i què s'han fet abans. I per mi l'exercici a l'hora d'escriure és molt interessant fer-ho així. I jo volia que de cara al doctor també quedés una cosa interessant. Bé, el poble ja es diu Vall de Plors. Entre que no s'hauran de plorar els morts, el Vall de Plors i l'enterro, ja ho tenim tot.
El mosset no s'espera el que es trobarà, però curiosament el metge, que també té un paper important, el Jeroni, ell tampoc s'espera després de tant de temps d'haver estat al poble tot el que es trobarà. El poble té un secret. Jo no sé si podem explicar el secret o l'hem de deixar en secret. Com ho fem això, Carles? Perquè, clar, ara discutíem què expliquem i què no expliquem de la novel·la. Però sí, sí, aquí es guarda un secret.
que alguns van descobrint, però molts ja sabia, i és curiós, no? Tots callaven. Exacte, sí, és una mica el que volia explorar, el parlar d'un poble petit en què tothom es coneix, fins i tot les coses més secretes algú les sap, encara que ningú en parli hi ha algú que ja ho sabia, no?
Llavors, en aquest poble el que sí que podem explicar és que hi ha un secret en aquest poble. Comença la novel·la amb aquest enterrament, no d'aquest home, l'en Miquel Llop. I al principi del llibre veiem que hi ha coses estranyes al poble relacionades amb...
amb la vegetació, amb aquestes vinyes, que un any estan malaltes i l'any següent no, amb els animals, que sembla que el propi noi de la granja no té gaire clar quantes gallines té, no? I bé, el gran detonant de la història d'aquesta novel·la és que, passats uns dies d'aquest enterrament, en Miquel Llop es desperta a la tomba i torna al poble.
I això és el que engega en realitat tota la narració. De cop i volta aquest home ha tornat a la vida, ningú entén què està passant. A mi una de les reflexions que m'ha fet d'agafar el llibre és si tornéssim tots a la vida, si ara diguéssim avui se'ns acaba, en fóssim conscients, si tornéssim a aixecar el cap,
Què faríem, què repetiríem i què no repetiríem, no? Hi ha aquella gran frase de, és que no n'aprenem mai. Hi ha persones que arriben a aquest món i és que no n'aprenen ni per altres. En el cas del Miquel Llop, li fas una radiografia molt bona. Bueno, és que és un personatge que ja de per si és, a veure, no és un personatge estimable, és un personatge interessant, no? Són coses diferents. Però sí, és per, realment, li vas fent aquesta radiografia
I com més avança la novel·la, Carles va increixent.
Sí, sí, per mi era interessant preguntar-me què li causa a una persona el tornar de la tomba, què li causa a nivell psicològic, no des d'una qüestió màgica o mística, sinó què li cau, què entén del que li ha passat, què en fa del que li ha passat, com ho expressa. Per mi era molt interessant. A Miquel Llop ens deixa amb el cor encongit i temorosos prosseguir el mossèn Mateu,
Així és la mort quan arriba de forma tan inesperada. Doncs ara imagineu-vos que igual que arriba la mort, arriba la resurrecció, perquè ja parlo de la resurrecció dels morts, i no estem a Setmana Santa, i arriba el Miquel Llop i que te'l trobis a la porta de casa. Això ja és una cosa impactant. Darrere d'aquí, jo penso que no podem explicar res més, Carles, que després això ja ho anirà trobant. És la forma d'ermita.
L'ermita, que és també un punt clau de la novel·la, no? Aquesta ermita abandonada... Aquí també hi ha teca. Què podem explicar de l'ermita? Per mi el paper de l'ermita realment és interessant perquè tots els que hem fet una mica de vida a poble, tant a l'interior com a la costa,
Hi ha aquests punts que han format part, han estat llocs importants per la vida en societat del poble i potser avui ja no tant, i tenen aquest pes, aquesta ànima, encara que sigui una ermita de pedra que ningú visita, que està tancada i no s'hi pot entrar,
tenen aquesta ànima pròpia i són molt interessants com a lloc personatge. I això és una cosa que volia explorar clarament. Després, és una ermita... Bé, de fet, amb l'ermita comença la novel·la pràcticament, no? És el personatge que està contemplant la primera escena. Jo volia explorar això.
Aquí tenim aquest personatge que, no sé, m'agrada molt com tractes els morts, no?, perquè en aquest sentit vas veient una veu entremig de la narració que al principi no saps acabar de col·locar, no us espanteu, després trobareu el fill i l'enganxareu enseguida. I després ens va fer una reflexió sobre tot, no?, sobre com vivim, sobre què fem amb la nostra vida, però també amb la vida dels altres. Tu ho has dit, no?, qui causa aquest partit? Què fem amb la vida dels altres? Què fem quan tenim el poder?
Sí, sí, és una qüestió que ens afecta a tots els nivells, des del personal, des d'un mateix, fins al familiar, als amics, a la gent que no coneixem del carrer. És molt important, no? Al final és allò que cadascú és un protagonista de la seva vida, encara que ens creuem en gent de la qual no sabrem mai el nom, però tot el que fem té una gravetat.
té un efecte, no? És com si tinguessis la gent en una habitació més aviat petita, estan obligats a interactuar entre ells, no? A afectar-se d'una manera o d'una altra. Sí, sí, realment perquè a Vall de Plots estan tots allà dintre i no se us acudeixi treure el peu del poble. Al principi de la novel·la encara podeu marxar. Cap al mig camí, mira, algú.
Però cap al final aquí no surt ningú i tothom es queda. Sí, després veus que l'Avai els ha atrapat d'alguna manera, no? Els ha atrapat d'alguna manera? No, no, els ha atrapat absolutament. A més a més, es posa superinteressant i no tindrem res més, però quan en mossèn Mateu s'ha anat a buscar l'altre mossèn, no? Aquí també hi ha tota aquesta part de la religió, tota aquesta part sobre el bé i el mal, sobre el que és real i el que no...
Ostres, és que no els hi poses fàcil. No els hi poses fàcil, a nivell. No, no era la meva intenció posar-los-hi fàcil. De fet, per mi la part interessant era aquesta, no? El personatge de mossèn Mateu era un personatge que sorgeix de forma molt orgànica, perquè al final estem parlant d'una mort i una resurrecció i del capellà del poble, no? Que hi haurà una lectura religiosa, forçosament, d'això que passa.
I per mi és un personatge que vaig escriure amb molt de carinyo perquè volia que fos el que per mi hauria de ser un capellà, una persona propera, una persona que al final volia donar respostes als seus feligresos. I el vaig posar en un embolic que no s'esperava, del que va tirant endavant però per la seva bona voluntat, pobre home.
No, no, és que... Bé, ja ho anireu llegint, però certament mantenir-se, no? És un dels personatges que es manté en la línia. Jo he vingut aquí a fer això, m'estic trobant tot el que m'estic trobant, però sé que he de tocar de peus a terra i no puc perdre el nord. Però és molt difícil no perdre el nord estant en algunes situacions, no? Com has marcat tu en aquesta novel·la, situacions límit. No deixa de ser una aventura i un misteri, eh?
Al final és com espectacular. Jo també em quedo molt... Clar, no vull traspassar línies d'espoilers que en diuen, però la protagonista, la Marta Maria, que seria la vídua, entre cometes, d'en Miquel Llop, la seva filla Caterina i el seu fill Andreuet, però clar, la seva filla Caterina també a mi em resulta un personatge. Tant la Marta Maria com la Caterina són absolutament espectaculars, la força, són...
La superació, que no són perfectes, però uau, també són dos personatges impactants. Sí, sí, i també ho fa el fet d'això, que són dos personatges, tres, amb l'Andreuet, que han viscut en una situació molt dura durant molt de temps. I això, bé, és una cosa que et trenca o t'enforteix. I una mica el que volia...
Hi ha qüestions a la vida, hi ha dolors que potser et trenquen i t'enforteixen alhora. Hi ha parts del seu caràcter que estan enfortits, parts del seu caràcter que estan trencats, que poden senar, que poden caure, i al final, dins de tot un misteri, de tota una aventura, com dèiem, que té unes altres proporcions, la seva peritècia és una altra, és personal, és de dins, és una cosa que hem viscut abans de tot el que està passant.
Són personatges que per mi eren molt delicats d'escriure, que els vaig escriure amb el desig, que quedessin ben representats, que totes les paraules que jo volia dir arribessin de forma entenedora. Jo estic content amb el resultat i, en general, el que m'ha transmès la gent és molt positiu. És d'aquest dolor de la gent que rep el dolor i de la gent que el causa, del que parlàvem al principi, el que dèiem, sense...
Sense parlar-ne de forma crua, sense escenes de representació explícita, perquè no és una cosa que a mi m'agradaria treballar, tampoc. Jo vull parlar de problemàtiques concretes, però no cal fer-ne massa. Podem parlar de les coses entenent-nos-hi prou. Jo diria que és colpidor i real, que té misteris, que ens fa reflexionar...
Però que hi ha ciència-ficció, a veure, hi ha aquí una... Sí, sí, a veure, a veure... Vinga, també viure una aventura, eh? Perquè normalment, és que jo analitzo de les llibres al final de tant de llegir que hi ha, però que hi ha molta cosa, però qui el vulgui llegir com una aventura, també el pot llegir.
I tant, al final és això. Sí, sí. Al centre hi ha un nucli emocional i un nucli que és, doncs, dues persones, el metge i el capellà, investiguen un misteri i anant de cap fins al final, fins a descobrir el que passa, peti-qui-peti. I quan acabeu de llegir la novel·la, agafeu una llanterna i us n'aneu a descobrir maries, n'aneu a la vinya i totes aquestes coses. Recordeu aquesta frase quan hagueu acabat de llegir aquesta novel·la?
Tal que sí que m'agradarà agafar un fragment que penso que és de l'inici del llibre, que no me'n vaig cap al final, però que també té molt a veure amb el que hem dit. A Vall de Plos eren tan pocs veïns que qualsevol esdeveniment mobilitzava a tota la població. I no sabeu com l'ha mobilitzada en Carles. No haureu de plorar els morts publicat per Obscura Editorial, tota una aventura...
Comencem aquest any 2026 amb molta força. Gràcies, Carles. Gràcies, Mònica.
I de secrets i misteris en tenim uns quants a les novel·les juvenils de la Imma Romeu. Després de la cova de les llegendes, arriba el secret de la lluna plena, publicades per Volian Edicions. Les llegendes són autèntiques, són llegendes de per aquí, de la serralada de Marina. A veure, que algunes estan semblant a altres llocs, per dir-ho així, però és llegendari català i tot el que explico d'història o de paisatge intento documentar-me bé i no dic amb mentida. M'agrada...
Ser curada amb això, fins i tot en cada llibre hi ha bibliografia darrere, intento informar-me bé, perquè, clar, és una història de ficció, jo no pretenc fer novel·les històriques. El calaix. Si l'obres totes les setmanes, aquí mateix hi trobaràs cultura.
Posem-nos nostàlgics. Recordeu aquelles aventures literàries de Los Cinco de Annie Blighton? Doncs aquestes històries, aquelles vivències van servir d'inspiració per la nostra convidada que en els propers minuts ens presentarà la seva particularitat missió
D'aquells 5 personatges, en aquest cas són els seus 4 aventurers adolescents que viuran una nova aventura amb el que és ja una segona novel·la, un segon viatge al passat amb el secret de la lluna plena que us presentarem en els propers minuts.
La nostra convidada és l'Inma Romeu, original del Maresme i que té ben clar que a Vila Sada Mar és el seu poble. La seva vida professional sempre ha estat vinculada als infants i al lleure educatiu. És tècnica en educació infantil i directora de lleure.
L'Imma Romeu escriure sempre ha estat una de les seves passions i en la seva obra reflecteix l'interès per la nostra història, les llegendes, l'arqueologia i la preocupació per la conservació de la natura i del patrimoni.
Com us diem, El secret de la lluna plena és una proposta literària adreçada als joves i adults i que recupera aquella essència de les novel·les d'Anne Blyton, però personalitzat en les vivències de quatre adolescents i, en aquest cas, un viatge ple d'aventures que els permetrà conèixer en primera persona la història real del Maresme del segle XIX i convertir-se, ells també, en part espanyol.
d'una llegenda. Compartim, doncs, aquestes vivències d'aquests quatre joves adolescents amb la proposta literària que ara, doncs, tindrem més detall amb la conversa amb Mònica Socias, amb l'autora de El secret de la lluna plena, amb l'Inma Romeu. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Socias.
La col·lecció Boliana Joves acull aquesta col·lecció que tenim sorpresa, que la Ima ja ens explicarà com ha d'anar
com ha d'anar d'aquesta colla que a mi em recorden, abans d'entrar en matèria, tots aquests llibres que em llegia jo i que em fien tan addictes, que els tinc, de veritat. La veus, l'Aipa ens va dient que sí, ens va dient que sí. Jo també es llegia, alguna cosa ha quedat, jo també es llegia. Sí, sí, després van venir els Hollister i ara m'encanta perquè tenim una història molt nostra, molt catalana,
I bé, jo a les mans tinc El secret de la lluna plena, que és el segon llibre que trauràs, però jo penso que ja volem començar per la bomba explosiva que m'acabes de dir. A veure, jo he parlat de dos volums, Imma Romeu, benvinguda, però en seràs més. Sí, sí, serà una trilogia, el tercer sortirà al setembre, si tot va bé. Ja el tinc acabat, ara està en mans de l'editorial.
i al setembre es dirà, ja en primí si us ho puc dir, el darrer viatge. Oh, el darrer viatge. Jo volia que fos una col·lecció més llarga, Imma. Bé, no en tanco a res, però de moment ara tinc ganes de fer alguna altra cosa i sempre es pot reprendre, però de moment deixarem aquests tres.
Bé, són aquests llibres que enganxen, que ens van enganxar en el seu dia i ara enganxen els joves de l'actualitat. Tenim La cova de les llegendes, que és el primer volum, i aquest que tinc a les mans, com deia jo, El secret de la lluna plena.
Són llibres molt complets perquè, a més a més, agafes tot aquest tema de l'adolescència i els seus diàlegs a mi m'han sorprès perquè he pensat com es tracten de tants temes amb tanta naturalitat, de les relacions...
del sexe, de l'enamorament, de l'amor, de les separacions dels pares. Vull dir, no sé, penso que està molt ben trobat. A més a més, he tingut molt èxit. Vull dir que són dos llibres que han tingut una acollida enorme. Sí, que a més a més, jo els vaig escriure més pensant en gent jove i la veritat és que agraden a gent de totes les edats. Ara ja faig la conya de dir...
Des dels 12 fins als 112, perquè a la gent gran també els agraden, si veuen reflectits. A veure, se'n diu llibres juvenils, perquè els protagonistes són joves, tenen 14 anys, però bé, és un tema que tothom el coneix, que tothom el tracta i els llibres són divertits, el que tu dius, són aventures i són divertits. Bé, aquí tenim una colla de quatre, tenim el Carles, tenim la Blanca...
tenim la Gina i tenim el Sergi, ells són els protagonistes de totes aquestes aventures.
I clar, de rebot, totes les famílies, famílies, germans, ui, ui, les germanetes petites, també m'encanta, m'encanta. També tenim alguna germana d'aquelles que dius, jo n'havia tingut una o jo m'havia sigut i ara ho veig. Clar, és veure tot aquest món dels joves que ens fa tornar a la infància, però per què ens atrapa? Perquè també parles de llegendes i d'història. Intento, les llegendes són autèntiques, són llegendes...
de per aquí, de la Serralada de Marina. A veure, que algunes estan semblants a altres llocs, per dir-ho així, però és llegendari català i tot el que explico d'història o de paisatge intento documentar-me bé i no dic cap mentida. M'agrada ser acurada amb això, fins i tot en cada llibre hi ha bibliografia darrere, intento informar-me bé, perquè, clar, és una història de ficció, jo no pretenc fer novel·les històriques, però sí que a mi m'agrada molt la història, les llegendes i l'arqueologia i tot això, i aleshores m'agrada que el que...
que el que explico sigui veritat, no enganya ningú, vull dir, es veu molt clar, és una barreja de fantasia i de realitat, i penso que es veu que és força evident que el que realment és fantasia i el que és veritat, el que ens ho podem creure. Home, els hi fas viure les aventures, que si hi ha algunes escenes que fins i tot a mi m'ha agafat, se m'ha encongit el cor que he pensat, si fos jo, no sé si seria tan valenta. Vull dir, ells a cara, no? També les coses que els hi han venit,
i van superant aquests esculls, com pot ser la por. Tampoc tenen més remei, els poses en una situació que, bé, has de tirar endavant. L'aventura va cap aquí i no tenen marxa enrere. Aleshores no tenen més remei i ens posem les piles, això ho fem tots. I els joves potser tenen més empenta per fer aquest tipus de coses. Tenen aquesta capacitat, sí. Sí, poder a vegades, des del punt de vista d'un gran, diries,
que inconscient de ficar-se en això, però realment a la situació que estan ells no poden triar, han de tirar endavant. Parlàvem de llegendes, parlàvem de misteri i parlem que hi ha una escena que m'agrada molt perquè hi ha aquesta frase que dius, estem trepitjant els carrers del Vilassar d'abans i ells poden veure la diferència, aquests moments històrics diferents, veure el seu poble, d'on vénen,
També les arrels són molt importants, no només les arrels familiars que hi són, sinó també les de territori. Sí, això de conèixer, bé, conèixer i comparar fins i tot, perquè a part de conèixer això, com qui van ser les beceroles del teu poble, d'on ve el teu poble i què passava allà, en aquell carrer que tu saps trepitjant, com era allò fa 150 anys, o en el cas del primer llibre encara va més enrere, perquè parlem dels principis del segle XVII.
I a part m'agrada que comparin, vull dir, per exemple, que se n'adonin com és de diferent tal a l'adolescència, fa un segle i mig, amb l'adolescència d'ara, no? Vull dir que clar, se n'adonen que estan al 1860 i alguna cosa, i que els nois de la seva edat estan treballant i moltes noies estan embarassades o porten nadons, noies no gaire més grans que elles, que realment són una mica privilegiats, no?
en l'entorn social que viuen i en el temps que els ha tocat viure. I això m'agrada tocar-ho, m'agrada que es vegi, que ells ho vegin i una mica transmetre-ho al lector. Sí, perquè moltes vegades parlem d'aquests misteris, parlem d'història i ens fixem molt en, per exemple, en aquest cas parlàvem de llegendes o en edificis històrics que ara estan enronats i, per tant, a nosaltres ens fascinen. Però a nivell social moltes vegades veiem adults
i potser no hi ha tant la mirada cap als infants i cap als joves. I realment ha canviat molt. En el llibre del que parlem ara, el segon, el secret de la lluna plena, que estem parlant del segle XIX a principis, i clar, molts nens no van a escola, molts joves, si no és gent molt rica, normalment els toca treballar des de molt joves, els casen molt aviat, tenen fills molt aviat, vull dir, la vida és molt diferent de com és
de com és ara. I moltes vegades no ho pensem, és el que tu dius, que et fixes en els monuments i en la història dels llibres, no? Però la història, el que veus quan voltes pel carrer, doncs és el que a ells els sorprèn potser més, no? Com és la gent que hi ha en el seu entorn quan volten pel carrer, més que el que s'hi fixen ells, es poden... Sí que veuen, mira, aquest edifici hi era, no hi era, però a part que tenim la Blanca, que és una mica més friqui de la història i que ho sap una miqueta més...
Aquesta seria jo, també soc una mica friqui de la història, però els altres els criden més l'atenció. Doncs ja ho sabeu, recupereu totes les històries de la Blanca, la Gina, el Sergi i el Carles, a la col·lecció Volia anar joves, amb aquestes dues novel·les de la Imma Romeu. Gràcies, Imma, per tota la tasca que fas i per la passió que hi poses. Moltes gràcies a vosaltres.
És hora de tancar El Calaix. Una setmana més ho han fet possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El Calaix, un programa d'on a la torre per a la xarxa.