És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. Arriba l'últim programa de l'any i el compartim amb la Misha, que ens ha preparat una secció feta a midar per a aquestes dates i per als més joves de la casa. Avui us porto un parell de recomanacions de literatura infantil i juvenil ideals per a aquestes festes.
Continuarem amb la Cinta Rassa, amb un llibre preciós i també pels més joves. No poseu en sinistre al meu drac, publicat per Ànima Llibres. Una història d'amistat i diversitat, d'autenticitat i empatia. Amb les il·lustracions de Susana Celec. No hi ha una decisió molt conscient ni molt racional al darrere.
Hi ha una sèrie de temes que des que tinc més o menys consciència m'han marcat i m'han condicionat per a bé i per a mal. Suposo que també soc molt sensible a una sèrie de temes i llavors els tinc a dins i van sortint en forma de novel·la, en forma de conte i el tema de l'acceptació, el tema de la normalitat, l'excepcionalitat,
La llibertat, la creativitat, que són els temes d'aquest llibre, són uns d'aquests temes meus que són essencials per a mi i ara han sortit en forma d'aquesta novel·la. I arrodinirem amb una novel·la que ens ha enamorat. Els cossos, de Marina Martori, publicada per Viena. Dues cases, dues famílies, dos passats i una dona, l'Elisè, que arriba al poble sense saber que hi trobarà molt més que una nova vida.
La novel·la és la història de l'Elisè. Aquesta dona, que després d'una crisi personal, vital, com n'hi ha tantíssimes a la vida, decideix fer un gir radical i es compra una casa en un poblet que fa 80 anys que està tancada. Quan ella hi entra, igual que hi entra el lector, descobrim aquesta casa que s'ha quedat aturada en el temps.
en aquests últims anys de la Guerra Civil, i quan l'Elisea es decideix a fer obres, ni més ni menys li apareixen uns cossos emparadats, que ja no són cossos, que són uns ossos emparadats. El calaix, edició 322, de la temporada 7, capítol 17.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura Totes les setmanes fem cultura Fem ràdio, fem comunicació Fem el calaix El calaix, obre'l i trobaràs cultura
El calaix, un problema d'on a la torre, para la xarxa. El calaix, el calaix obre i trobaràs cultura. Obrim el calaix dels llibres infantils i juvenils, amb les recomanacions de La Mixa, prescriptora cultural.
Hola, hola! Avui us porto un parell de recomanacions de literatura infantil i juvenil ideals per a aquestes festes. Començant pel públic infantil, us recomano un àlbum il·lustrat molt divertit d'Òscar Vendrell i Jaume Bosch que publica l'editorial Baula per a nens i nenes a partir de 5 anys. Com muntar el passebre i evitar que el caganí faci caca on no toca.
Què és un pessebre? Què representa? I com es pot muntar? Quins tipus de pessebres hi ha i amb quin us ho passareu més bé? Heu de posar un caganer al pessebre? N'hi pot haver més d'un? I sobretot, convé que el caganer es quedi parat just davant de l'establir?
En aquest llibre trobareu molts consells per muntar el vostre propi pessebre i compartir l'experiència amb la família i amics. A més a més, ens dona consells per fer que els nostres pessebres siguin sostenibles i molt divertits. De fet, l'altre dia, un amic anglès em va dir que havia intentat explicar la tradició del caganer a altres amics anglesos i no l'havien cregut.
Però és que és tan especial aquesta figura? Tal i com diu Òscar Vendrell al llibre, cal posar un caganer als nostres pessebres perquè, fins i tot en la nit més màgica i meravellosa, sempre hi ha algú, com el caganer, que ens recorda que hem de tocar de peus a terra. O sigui, que tot és important, les coses més grans i les més petites. I el caganer, a més, aconsegueix una cosa meravellosa, ens fa somriure.
D'altra banda, pel públic juvenil, i de fet per a totes les edats, us recomano mil Nació, de Terry Pratchett, amb traducció del Lluís Delgado, que ha publicat mai més. Com ja sabeu, Terry Pratchett és el meu escriptor preferit, i ell considerava que Nació era la seva millor obra, d'entre la cinquantena de títols que va arribar a escriure. Definitivament també és un dels meus títols preferits.
Per en Mau, a mig camí entre un nen i un home, aquesta història comença quan una onada enorme arrasa tot el seu poble. Per a la Daphne, esdevé quan la mateixa onada estavella el vaixell en què viatja a l'illa que un dia va ser la llar d'en Mau. Tot el que tenien ara és un record remot, perdut en el temps i en la distància.
Tanmateix, tan bon punt la Dafne deixa de disparar en Mau i es disculpa com cal i rescata una targeta per convidar-lo a vendre el te, tots dos descobreixen que poden compartir una nova llar. Amb el temps, noves persones arriben a l'illa, algunes de molt bones i d'altres de molt dolentes. I ben aviat es fa palès que la Dafne i en Mau hauran de lluitar per la seva nació. I llavors fan un descobriment que canviarà el món sencer.
Una novel·la històrica punyent, divertida i molt emotiva que us farà reflexionar sobre la naturalesa humana. Paraula de Misha. I fins aquí les meves recomanacions d'avui. Si en voleu més, en podeu trobar a totes les xarxes com a arrobamixacuela i al web paraulademisha.com.
Per últim, però no menys important, us desitjo que passeu unes molt bones festes carregades de llibres i moments màgics. Fins a la propera! Adéu!
El calaix amb Mònica Sosies. Un programa d'Ona la Torre per a la xarxa. Continuarem amb la Cinta Rassa, amb un llibre preciós i també per als més joves. No goseu en sinistre al meu drac, publicat per Ànima Llibres. Una història d'amistat i diversitat, d'autenticitat i empatia. Amb les il·lustracions de Susana Celec.
Cinta Arasa és escriptora i politòloga, llicenciada en Ciències Polítiques i de l'Administració. Escriu des que tenia 11 anys i ha publicat més d'una vintena de llibres per a infants i joves. Entre ells, Missió Trovairits, La paraula màgica, Sant Jordi i el Trac.
una abraçada amb olor de xocolata i la missió secreta de la Mercè. Ha estat guardonada amb el Premi Enric Valor 2013 i Premi Crítica Serra d'Or 2021 amb dos en la modalitat juvenil. Tenir un drac no és gest normal, però és que la constança mai no és tan normal. Ella sempre imagina aventures fantàstiques i planifica expedicions meravelloses amb la iaia Cleo, amb
la seva gosseta, el seu millor amic i, esclar, amb l'artau, el seu drac. Hi ha qui pensa que és rara i que l'hi diguin. La fa sentir com si un exèrcit de mosquits li piqués alhora. Per això, un dia, la Constança comença a pensar que potser tot seria més fàcil si fos normal. Un homenatge a la llibertat i a la fantasia.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. No goseu en sinistre el meu drac, però ja us dic jo que ni el drac, ni el gat, ni el gos. I la Cinta Arassa ho té claríssim i ho podreu descobrir amb Ànima Llibres, que és qui ha publicat i amb les il·lustracions de la Susana Celec són precioses. Cinta, benvinguda.
Moltes gràcies per tornar-me a convidar i estic d'acord amb tu que les il·lustracions són espectaculars. Se'n són absolutament meravelloses. O sigui, que enhorabona també. Gràcies, Ànima Llibres, perquè ens heu regalat aquest nou projecte. Gràcies per tornar-me a convidar, però és que ets una de les autores, estem parlant ara de literatura juvenil, Cinta, que realment...
Jo et posaria, és lleig posar etiquetes, però m'agrada molt quan parles dels valors, amb quina naturalitat ho fas. I el títol és tota una declaració d'intencions. La paraula, el mot ensinistrar...
Que lleig, no? Llegíssim. És molt lleig. Per això veu no al davant. No goseu ensinistrar el meu drac. És una advertència. Vigila. Vigileu amb el gos? Doncs una mica és això, sisplau. No ensinistrem. Parlem dels petits, parlem dels joves, però també ens ho podem aplicar als adults, Cinta. I tant.
Jo despenso. Hi ha moltes guspires en el dia a dia, després d'haver llegit aquest llibre, que segurament t'han inspirat, però n'hi ha alguna en concret? Com decideixes, ja no només amb aquest llibre, com tries les temàtiques per escriure els llibres per als més petits?
No hi ha una decisió molt conscient ni molt racional al darrere. Hi ha una sèrie de temes que des que tinc més o menys consciència m'han marcat i m'han condicionat per bé i per mal o suposo que també soc molt sensible a una sèrie de temes
I llavors els tinc a dins, i van sortint en forma de novel·la, en forma de conte, i el tema de l'acceptació, el tema de la normalitat, l'excepcionalitat, la llibertat, la creativitat, que són els temes d'aquest llibre, són uns d'aquests temes meus que són essencials per a mi, i ara han sortit en forma d'aquesta novel·la.
A mi sí que hi ha un mot que m'agrada molt i que apareix al llibre, que és, i l'acabes de dir tu, excepcional. És tan bonic ser excepcional, és tan bonic ser únic, i obviem això, ho matem.
I és el positiu del negatiu rar, estrany, friki, que es diu ara, no?, com empobrint més la llengua catalana. Ostres, si ets estrany és perquè no entres dins del ramat, no?, ets excepcional.
Per fer això és excepcional. Jo també. Infinitament. Jo també, absolutament. El que passa és que jo crec que les persones, i ara estic parlant en persones com a col·lectiu, com a amalgama, quan veiem alguna, i segurament m'incloc, quan veiem alguna peça que no esperem, sigui una persona, sigui un paisatge...
D'entrada ens posem en alerta, això d'entrada, i després segurament tenim actituds una mica poc acollidores cap a aquella persona que no ens encaixa, d'entrada, i llavors hi ha moltes persones excepcionals que no treballen al seu lloc per això, per aquesta tendència natural de les persones a buscar la normalitat.
I l'acceptació. I l'acceptació. Perquè ens estimin, hem de ser com els altres volen. Exactament. Doncs no. Hem d'aprendre, i és una frase que ens han dit tant, de grans, perquè de petits no, no, ens costa, però ens hem d'estimar com nosaltres som. No com esperen els altres que siguem, perquè llavors estem perdent molt la nostra personalitat, no? Fa poc vaig sentir, vaig llegir amb...
en una manifestació de suport a la llengua catalana, un cartell que deia, no sé si és la frase d'algun intel·lectual, si és així, perdoneu, perquè no posava el nom en aquell cartell, però posava, jo parlaré amb la llengua que vulgui, no amb la que tu esperis sentir.
I això és aplicable a moltes coses. Jo faré el que a mi em sembli que de fet, tenint en compte que vivim en comunitat, però no està de moda llegir tota la tarda i a mi em ve de gust. Està de moda escoltar raqueton i jo vull escoltar un altre tipus de música i ja està.
Sí, perquè apliquem a la quotidianitat quantes vegades passem pel carrer i veiem grups de joves i de xiquetes i van totes vestides absolutament igual. Absolutament. Són fotocòpies, que jo ho entenc, perquè estan en revolució, perquè necessiten sentir-se part d'un grup. D'una col·lectivitat. Exacte, és cert. Però, mare meva...
Quan veus una que va diferent i va de colorins, penses, quina alegria. Sí. O que marca un estil personal. És complicat, això. És important la literatura infantil i juvenil remarcar tota aquesta sèrie de valors, que realment és la tasca que tu fas.
Ho intento. De tota manera, no hi penso. El que sí que quan escric, una de les màximes que tinc molt presents, ho intento i espero sortir-me'n, és que jo vull escriure literatura.
La literatura és el pal de paller. La resta d'aspectes, no?, siguin els valors, sigui la transmissió d'informació, és fantàstic, no?, és com de més a més, però jo pretenc escriure literatura i per a mi la literatura té una sèrie de potes sobre les quals se sustenta i una és la transmissió del coneixement, però és una,
L'altra seria la bellesa, que no té per què voler dir fer una cosa atractiva, sinó vella, amb ve alta, que pot ser molt desagradable, però vella. L'emoció, essencial, i la reflexió.
Si un text no et canvia una mica, canviar vol dir fer-te pensar d'una manera diferent o fer-te pensar en aspectes amb els quals abans no hi havies pensat, abans de llegir, doncs segurament no complés, o no del tot, o només fins a un cert punt, el que jo crec que ha de complir la literatura. La literatura, d'alguna manera, més o menys mesura, ens ha de canviar una miqueta. I és el que intento jo. I si, a més a més, puc aportar alguns valors, doncs fantàstic.
M'agrada molt el que dius perquè això que acabes de dir realment ha de ser un dels objectius dels papers del que és la literatura, dintre de l'art, dintre de la cultura i realment els petits sempre ho dient són les esponges, són el futur.
I aquí en tenim una bona colla. I a més a més has aplicat tots els papers de l'auca. Perquè tenim la Constança, que és la protagonista, però està envoltada d'un equip. La diversitat és meravellosa, eh? Perquè tenim l'Artau, que és el seu drac, la Carmesina, que és el seu gos, la Cleo, que és la quina super iaia, quin homenatge has fet a les iaies en aquest llibre. Sí, sí.
Que bonic, Cinta. Sí, sí. Les iaies són les grans sàvies de la vida, a nivell individual i a nivell col·lectiu. Les dones de la història han salvat molt sovint la humanitat i les dones de les famílies, que són les mateixes, però si les mirem en perspectiva individual o col·lectiva, doncs canvia la mirada.
han salvat les famílies i han sustentat les famílies. I després, evidentment, tenim el Marcel, que és el millor amic de la Constança. Ara ja tenim aquí, bàsicament, tot el trencaclosques, després també hi ha els pares, però els més importants són ells. I comença el llibre. Diu, llegir s'assembla a viatjar, com diu la iaia Cleo, que de seguida la coneixereu. Quan emprens un viatge, sovint passes per llocs desconeguts...
Sents llengües que no entens. Arribes a ciutats i pobles fantàstics que abans de marxar de casa no sabies ni que existien. I molt important, coneixes persones que no havies vist mai. I aquí coneixerem tota aquesta colla. I amb aquesta iaia tan salarosa que dic jo, quan acabem el viatge del llibre ens haurà canviat la mirada.
Perquè acabo de dir que hi ha tots els papers de l'AUCA, els que ens agraden i els que no. I això és un viatge cap a l'empatia, és una invitació a l'empatia, perquè tots ens hi veiem reflectits.
Explica'ns, Cinta, una miqueta aquesta història que hi has posat una miqueta. Quins són els punts més importants? Una mica ho has anat dient molt bé. Jo volia amb aquest llibre, i sempre ho intento quan escric per a infants i per a adults també,
Que els llibres tinguin diferents capes de lectura, perquè jo no sé en quin moment de la vida de la criatura aquest llibre els caurà a les mans. Potser en un moment molt més introspectiu, en un moment que tot just estan començant a gaudir de la lectura, perquè hi ha molts nens i nenes que de seguida s'enganxen a llegir, n'hi ha alguns que els costa una mica més...
Llavors, d'entrada hi ha una aventura, hi ha un conflicte, tenim una nena i un nen que aquí els diuen que són rars perquè tenen una fantasia...
sense cap tipus de límit, i tenim un solar d'una antiga fàbrica que el poble reivindica, però sí, això és l'argument.
I llavors el nen i la nena s'han d'enfrontar amb aquests companys d'escola que els diuen rars per diferents motius. La Constança perquè té una fantasia, com deia, sense cap tipus de límit. El Marcel també, però a més a més el Marcel confessa que el seu gran somni és ser una sirena i li encanta anar vestit amb vestits de princesa.
I clar, no, això no és normal i això no encaixa, no? I això seria una mica el que dic, l'argument. A banda, hi ha una lluita per recuperar un espai per al poble, per a la natura. I aquesta és una primera capa de lectura i després hi ha diferents capes de lectura que tenen a veure amb el que comentàvem dels valors,
què és normal i què no és normal, què és positiu i què no és positiu de ser normal o de ser excepcional, quin es posi al darrere de la gent que ataca els que d'alguna manera no encaixen. Això seria una altra capa de lectura.
I després hi ha una altra capa de lectura també, que és l'aportació de l'àvia, que ve amb tot el seu bagatge cultural de tota la vida, que ella diu que, com que ella ha sigut exploradora i viatgera al llarg de la vida, mai ha hagut de jubilar, perquè els exploradors i els viatgers no es jubilen.
i transmet tot el seu coneixement als seus amics beduïns del desert, les grans exploradores, els llibres que ha llegit, i tot això és una altra capa de lectura que intento que convisqui amb l'argument, que és més senzill, i amb la capa dels valors.
Ara has dit una cosa que també m'agrada molt perquè amb tot això dels viatges i exploracions i d'aprendre hi ha notes a peu de pàgina pels més petits de la casa que estan molt bé, no? En aquest cas jo ara tinc aquí tres conceptes que són Cleopatra, Egipte i Amazones, però n'hi ha molts al llarg de la lectura i per tant allò que dius, ostres, això no ho conec, tens aquell peu de pàgina, sempre ho pots anar a buscar. Per tant, és un llibre supercomplet.
Hi ha una cosa que també m'ha agradat moltíssim i jo t'he de preguntar si tens les receptes. Perquè escolteu això. Jo demà per esmorzar vull deliciosos panets de lluna amb salsa d'estels, petons de ninfa o magdalenes amb farina del cel i trossets de cacau.
Això no sé si ho voldrà dir públicament, però després i quan tanquem micro... Et passen la recepta. Clar, també hi ha tota aquesta part de fantasia, d'imaginació, que en realitat és fer la vida més bonica. Sí, sí, sí. I de fet, clar, potser no amb aquest nivell, no? Una torrada amb Aurora Boreal...
Potser no a aquest nivell, però quan érem petits a mi em deien sopa d'estrelles, jo n'havia menjat sopeta d'estrelles, sopa de lletres, no? I això s'ha perdut una mica perquè mengem per marques, no? Fem l'hamburguesa de marca X, no sé què. I en canvi, tot aquest endolciment del menjar que ve de les àvies també, no? Doncs...
L'hem anat perdent i trobo que és bonic. Jo no sé si l'editor, no ho he parlat amb ell i potser em matarà, però publicar el receptari del llibre és una idea que em va pel cap. És fantàstic, eh? Jo, sí, sí, aquí, Ivan, Clara, si ens esteu sentint... Això és un clam perquè, sisplau, feu-ho, ho volem saber.
I he comentat això dels plats perquè ens hem posat molt filosòfiques parlant de realment el que hi ha al darrere, però que és important que els pares sàpiguen, quan compren un llibre per als seus fills, o les tietes, o els avis, o els amics, que sàpiguen realment
que hi ha més enllà, que estan regalant coses tan boniques com aquestes fantasies i que els nens gaudiran perquè és un llibre creatiu, però a més a més estan incolcant uns valors, unes idees, una manera de viure, una manera de ser. Sí, sí, és el que intento, i fer-ho d'una manera que no tingui cap mena de to adoctrinador i que tampoc no marqui una forma...
una forma unívoca de ser. Al final, la Constança i el Marcel són molt diferents entre ells, però tots dos pateixen el fet que els diguin rars i tots dos reivindiquen la llibertat i dins la llibertat hi caben moltes maneres de ser. Vull dir que no intento tampoc establir formes estrictes de ser o d'actuar. I és que en la diversitat, no?
Jo penso que també s'hi troba amistat, s'hi troba... Jo penso que és que es complementen. Les persones ens podem complementar. No hem de ser tots iguals. Hi ha d'haver 50.000 mirades perquè el que no veu un, veu l'altre. I és una de les coses també molt boniques que he trobat al llibre. Ara, tu que n'has explicat, l'escena de la sirena l'he trobada tan bonica...
Aquesta escena, si em permets, jo abans hi havia una casa on tenia uns veïns, una família, que tenien un nen i una nena, i al estiu posaven una petita piscina al pati i sentia les converses dels nens. I un dia el nen va dir que ell volia ser una sirena, i la nena li va dir, no, tu no pots ser una sirena perquè ets un nen, i ell deia, però per què? O sigui...
i ho vaig trobar tan fantàstic en aquell moment encara no tenia l'artau al cap no m'havia inventat el drac però sí, sí, ho he posat aquí el Jan i la Laia, els meus antics veïns em van regalar aquesta escena i l'he posat
I és que a mi em va fer reflexionar, i mira que jo amb aquestes coses tot em sembla bé, vull dir, mentre no et traspassis els límits de fer mal a una altra persona, a mi m'és igual, pots anar vestit de blanc, de verd, de groc, no m'importa. Però en canvi, quan ho vaig llegir...
Vaig tirar-me, saps jo, que deixes el llibre i penses, ostres, on està escrit? Clar, també perquè jo crec que el feminisme i la mirada violeta a la vida ens aporta molt, perquè al nen li diuen al Marcel i al Jan li van dir, tu no pots ser una cineana perquè ets un nen. A moltes nenes al llarg de l'història els han dit, tu no pots ser astronauta, tu no pots ser científica, tu no pots ser escriptora. Per què? Perquè soc una nena.
Llavors, crec que aquesta mirada i intentar canviar, que algú li digui a un nen tu no pots ser una sirena o qualsevol cosa perquè ets un nen, ens serveix per tornar al feminisme, que és aquesta gran lliçó de vida, i alhora veure diferents realitats. Aquí estem dient que no i per quina raó li estem dient que no?
I és això el que hi ha darrere d'aquesta escena i de la relació també entre la Constança, el Marcel i la resta de nens i nenes que li diuen a la Constança, és que tu no pots anar vestida amb una granota per anar a l'escola, és que tu no pots portar una capa d'estels.
I això és un joc de criatures, no? Però és que arriba un moment que algú li diu, és que tu no pots tenir un càrrec de poder perquè X, no? O perquè vas néixer allà, o perquè vas néixer dona, o perquè vas néixer amb la pell no sé com, no? I això una mica el que hi ha al darrere.
I el que deia abans de les diferents capes de lectura, doncs jo soc molt conscient que hi haurà criatures que es quedaran amb la primera capa de lectura del Marcel vol ser una sirena. I n'hi haurà, i segurament si es fa lectura acompanyada, que veuran, ostres, al Marcel vol ser una sirena li diuen que no perquè és un nen, però és que al Mohamed li diuen que no perquè no sé què, i a l'Aia li diuen que no perquè no sé què. I és això, no?, també a les diferents capes de lectura.
És que us ho dic de debò, és fantàstic llegir-la perquè no és un llibre alliçonador. Tu el vas llegint i tu no te n'adones i et va entrant, et va entrant i vas gaudint de la seva narrativa però alhora et vas amaran una mica d'aquest espai de llibertat. Com a mínim que la literatura ens doni un espai de llibertat.
Són llavors, no deixen de ser llavors aquests llibres. Ho intento, i també m'agrada molt que hagis dit això, d'Espai de Llibertat, perquè l'Artau, que és el drac transparent de la Constança, el seu millor amic, un dels seus millors amics, l'Artau és un drac, és un drac transparent, que només la Constança té la sort de poder-lo veure, i ja hi ha el Marcel i la...
i la carmesina però el drac representa una altra cosa el drac representa la llibertat el drac representa la creativitat molt lligada a la llibertat perquè sense llibertat la creativitat està castrada i és això el drac té aquesta funció és això
És una meravella, no ens podem allargar més, però sí que hi trobareu tot el tema del medi ambient, del reciclatge, de respirar, de la natura, dels boscos. Mireu, és que al final el que creen, el que construeixen, és tan bonic. Jo no sé d'en treus aquestes idees.
Però vaig pensar, si mai jo tinc diners a casa meva, faré el mateix en petit, en petit. I no explicarem el què, però és meravellós. És preciós, jo penso que és un viatge meravellós. Aprendreu paraules que jo no sabia ni que existien. Cinta, t'ho he dit abans, jo és que anava llegint i pensava, això no ho he sentit mai. I aquesta paraula, per tant, també és un aprenentatge a nivell lingüístic.
Doncs res, no us heu ensinistrat el meu drac de la Cinta Rassa, les il·lustracions de la Susana Celei, sí, sí, ho haig de mirar bé perquè és publicada per Anima Llibres, ens ha acompanyat avui la Cinta i és meravellós. No ensinistreu, compartiu, complementeu-vos. I gaudiu de la llibertat i creu espais de llibertat.
I arrodinirem amb una novel·la que ens ha enamorat, Els cossos, de Marina Martori, publicada per Viena. Dues cases, dues famílies, dos passats i una dona, l'Elisè, que arriba al poble sense saber que hi trobarà molt més que una nova vida. La novel·la és la història de l'Elisè,
Aquesta dona, que després d'una crisi personal vital, com n'hi ha tantíssimes a la vida, decideix fer un gir radical i es compra una casa en un pobler que fa 80 anys que està tancada.
Aquesta casa. Clar, quan ella hi entra, igual que hi entra el lector, descobrim aquesta casa que s'ha quedat aturada en el temps, en aquests últims anys de la Guerra Civil, i quan l'Elisè es decideix a fer obres, ni més ni menys li apareixen uns cossos emparadats, que ja no són cossos, que són uns ossos emparadats. El calaix obre li trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Marina Martori és gestora cultural, psicòloga i escriptora. Autora de 14 novel·les. En destaquem els títols Blau turquesa, Dones salvatges, Una casa lluny del mar i Nit americana. També publicat contes, llibres, biogràfics i articles. Les cases i les persones abandonades sempre guarden secrets.
però potser cap com aquest. L'Elisè s'ha comprat una casa que fa 80 anys que està tancada al poble de la seva infantesa. Ella guarda un secret, però la casa també. Tres cossos emparedats i la seva història que espera ser descoberta i explicada.
Una història que ens atraparà als cossos, els cossos que són els nostres, que són el nostre temple, els cossos dels altres i tants misteris i secrets i una paraula que no direm fins que no tinguem
I haguem donat la benvinguda a la nostra convidada, Marina Martori. Hola, encantada de ser amb vosaltres. Com esteu? Marina, estem molt bé perquè la primera va ser una intentona fallida, ho havíem de dir. Sí, anem parlant dels cossos, anem repetint converses i al final coneixeràs la novel·la més que jo. Per aquí vaig, per aquí vaig. Una novel·la que, a més a més, no em sap greu de presentar-la, no em sap greu de tornar-la a parlar,
perquè és un dels llibres que ho té precisament que he tingut a les mans aquest any. Està publicat per Viena Edicions. Jo no havia llegit mai la Marina, és la primera vegada, i he fet un estrenament espectacular, perquè dintre dels cossos hi ha molta teca, molta Marina. Que bé, m'agrada molt que... Per què començem? Perquè podem començar per les cases, podem començar per la Guerra Civil, podem començar pels emparedaments, podem començar per tants punts
Mira, si et sembla, comencem per fer una mica de sinopsis, la sinopsis és així una mica més formal, que és que la novel·la és la història de l'Elisè, aquesta dona que després d'una crisi personal vital, com n'hi ha tantíssimes a la vida, decideix fer un gir radical i es compra una casa en un poblet,
que fa 80 anys que està tancada aquesta casa. Quan ella hi entra, igual que hi entra el lector, descobrim aquesta casa que s'ha quedat aturada en el temps, en aquests últims anys de la Guerra Civil, i quan l'Elisè es decideix a fer obres, ni més ni menys li apareixen uns cossos emparadats, que ja no són cossos, que són uns ossos emparadats, però que en direm sempre els cossos.
I a partir d'aquí la novel·la saltarà també, aquests últims anys de la Guerra Civil, a descobrir qui són aquests cossos, què fan aquí, què els va passar i per què van morir o qui els va matar. Per tant, una vegada hem fet una mica aquesta sinopsi, que de fet no desvetlla cap dels secrets de la novel·la, perquè això ho tenim a la contraportada, l'editorial no ens renyarà si hem explicat tot això,
De què podem parlar? Podem parlar de, jo penso que és molt important, i tu ho has dit al principi quan has començat, aquesta idea del cos també com a casa, que a mi m'agrada molt aquesta idea i no tothom que llegeix la novel·la arriba aquest matís i m'agrada molt que tu sí que ho hagis fet, no?
El cos és la casa on nosaltres vivim, és la casa on hem d'estar a gust, és aquest espai per on transitem i on hem d'estar feliços i bé. I per tant la novel·la també és una reivindicació
de totes les belleses que hi ha en la multiplicitat de cossos que hi ha pel món. I aquest és un dels temes de la novel·la. Després també hi ha un tema misteriós i un tema històric i algun fantasma, si ho volem dir així. Però els cossos són molt importants, no només els cadàvers emparadats que troba la protagonista, sinó també tots els cossos físics que trobem a la novel·la.
És una dansa entre el passat, entre dos passats, jo diria, el passat de l'Elisè i el passat de la Guerra Civil. Per tant, molts dirà avui un altre llibre de la Guerra Civil i ho dic precisament perquè no, hi ha tantes coses en aquesta història que al final no saps, vas passant, vas fluint, però tenim aquests dos passats, tenim aquestes dues cases, tenim aquests dos temps, no?, en l'actual i aquesta Guerra Civil...
que ens descobreixes moltíssimes coses. Jo no sabia com funcionava tot el tema de l'avituallament en una guerra i com s'organitzaven, quin paper tenien els soldats, és meravellós. I les dones. I les dones. Això sobretot és el que més m'interessa i penso que no, que no és una altra novel·la de la Guerra Civil i al mateix temps...
Sí, perquè la Guerra Civil és un temps que és molt important que seguim parlant i que seguim tocant-lo. Ho comentàvem també l'altra vegada que vam parlar, jo quan he vist aquest vídeo en moviment de Federico García Lorca,
en aquest camió, amb la seva companyia de teatre, que aquestes coses encara ens arribin, encara ens sorprenguin, encara ens emocionin. Això significa que aquest període no està suficientment treballat, entès i posat a lloc. I penso que és important que en seguim parlant i que el seguim explorant i que el seguim endreçant, que de fet la novel·la també va d'això, d'entendre el passat, no només el gran passat,
com pot ser la Guerra Civil, sinó també el passat personal, les coses que hem fet, qui som, les nostres decisions, els nostres encerts, les coses que hem fet malament, els dolors que hem causat, els que ens han causat, i com tot això ho posem, ho endrecem i d'alguna manera ho estimem, ho integrem. Penso que això també és un tema. I no podria ser un altre temps que no fos el de la Guerra Civil, perquè la Guerra Civil és una ferida, és un secret sobre un secret sobre un secret.
I és aquest l'ambient que es necessita per entendre la història d'aquesta casa. No ens en podríem anar als anys 60, no sé, seria una altra història totalment. Està molt ben trobat perquè uneixes molts punts. I una de les coses que ja t'havia preguntat i que sempre vaig pensar, aquesta dona fa una mica de por segons com, ara l'escoltareu, eh? Com t'inspires?
Què passa amb els emparedaments? I explica't-ho perquè té una tècnica, ja? Té una tècnica que si algú vol fer alguna cosa mal feta d'aquest estil, truqueu-la. Em pot trucar, em pot trucar, sí. Mira, jo he après, a part de que aprenent a escribir llibres, aprens moltes coses de tu mateixa, no? I del procés creatiu cada vegada. Però he après dues coses...
molt interessants, escrivint els cossos. Una, la creació de sabó artesanal, que això és un d'aquests sabers populars tan fàcils, tan senzills, perquè ho podem fer tots a casa, però que s'està perdent i que a més, és una llàstima que es perdi. Això d'una banda, i de l'altra sí, he après a emparadar cossos, que dit així, sona molt surrealista,
i no us penseu que tinc a ningú emparadat a casa, però la història dels emparadaments és com molt fascinant. Des de l'edat mitjana, i segur que abans, però aquesta tècnica d'emparadar que es feia servir, per exemple, a l'edat mitjana, però no amb cossos que estaven morts, sinó amb persones que estaven vives, que les posaven en espais superpetits, les tancaven allà dins i els hi tiraven el menjar a l'aigua per un mini forat
com a càstig, com a penyora, com a presó minúscula, no? I en deien així els empadaments, però és gent viva. Però després hi ha aquesta com tècnica d'intentar ocultar un cadàver dins de casa teva, no? Un cadàver que clar, entenc que o l'has mort tu o se t'ha mort allà a casa i crees una paret falsa davant d'una altra paret i poses el cos allà perquè es descomposi i ningú no el trobi, perquè
I això és una veritat policíaca, no? Si no hi ha cos, no hi ha crim. Si no hi ha cos, és una desaparició, és una persona que desapareix, però la que hi ha un cos, aleshores ja hi ha un crim. I va haver-hi un cas que a mi em va impactar bastant fa uns anys a Granollers, que és a prop d'on jo visc,
d'una dona que havia matat el seu marit, farta que aquesta persona l'apallissés, li fes mal, i que l'havia emparadat a casa seva. Clar, què passa? Que els cossos es van podrint, es van generant residus, es van generant olor, llavors els emparadaments acaben sent poc exitosos.
tenen una durada limitada, fins que allò es fa insostenible. Aleshores jo em vaig imaginar, ostres, què hauria de passar? Com es podria fer perquè aquest emparedament fos exitós? I llavors, doncs, preguntant a un bon amic que tinc, que és policia, que és investigador dels Mossos, amb temes químics, amb temes etcètera, etcètera, com es pot fer perquè surti exitós? Clar, també et diré, és una casa que porta tancada 80 anys, amb la qual cosa és
Bé, s'ha amagat, clar, s'ha amagat bé perquè ningú ha passejat per allà, no? També. Però jo crec que encara que hi haguéssim viscut gent, hauria sigut exitosa, aquest emparadament. La casa. Les cases. Perquè les cases també tenen el seu què. Aquesta casa està tancada 80 anys, però són dues cases bessones, amb dues històries diferents. Jo m'adono que el tema de les cases em fascina bastant.
perquè les cases acaben sent com aquesta metàfora de les herències familiars. No només de les herències familiars de les pedres, sinó de les herències familiars emocionals, de les herències familiars de costums, de relacions, de pensaments. Som una mica com ens han criat. I les cases representen una mica això. Aleshores, aquestes dues són dues cases que comparteixen una paret, la del mig, i que són simètriques.
i que han tingut unes històries molt diferents. En una hi ha viscut un mestre i s'ha vist com una casa plena de llum, plena de vida, plena d'amor, i en l'altra hi va virar un soldat que sembla que va desertar i es diu Cal traïdor. Llavors aquesta és com la cara fosca de l'altra casa. Però ai, ai els noms, ai les idees preconcebudes, ai el que ens pensem que és veritat i...
I no ho és. I això també és important. A la novel·la de la Marina, res és el que sembla. Quan vull dir res, és literalment res. I fins al final no ho sabreu. Per això m'agraden els llibres que jo m'agraden no endevinar res fins que s'arriba a l'última pàgina. No sabré realment què és el que ha passat.
A mi m'agrada molt explicar que jo escric d'una manera molt fluïda. Jo no soc una persona molt endreçada quan escric les històries i soc d'aquestes que es fa esquemes. No, jo vaig fent, vaig fent, vaig fent. I heu de pensar que vosaltres com a lectors descobriu la història una mica com jo la vaig descobrir també, però escrivint-la.
És a dir, cada sorpresa que vosaltres teniu quan ho llegiu, d'alguna manera jo l'he tingut escrivint perquè fins i tot a mi em sorprèn el que acaba passant quan escric. No vull dir que salga de mi cuerpo i algú escriva per mi i aquestes coses, però sí que hi ha com aquest...
com aquest moviment molt orgànic de dir, jo sé que vull explicar això i que vull explicar una història sobre una casa, un misteri, un emparedament que sigui mig policíaca, però també un punt històric i que les dones hi tinguin
una veu i una presència molt important, però a partir d'aquí la història va sorgint, es va creant. I aleshores, quan vosaltres us sorpreneu, heu de pensar que jo com a escriptora també m'he sorprès i he dit, ah, que xulo, que xulo això, anem aquí, anem aquí. I m'agrada molt que tanquem el llibre tots plegats i diguem, uau! Exactament, és així. Uau!
I penso que en el llibre no només hi ha el uau final, sinó que n'hi ha com a mínim tres, un per cada trama, la del present, la de l'abans, ara, abans i molt abans. Jo penso que en cadascuna de les trames hi ha un uau. I això m'agrada molt. M'agrada que la gent no es pugui oblidar de la novel·la així, pim-pam, sinó que se l'endugui una miqueta amb ell.
Jo penso que sí que te l'endús. A més, ara ho has explicat molt bé perquè hi ha l'ara, l'abans i el molt abans. Aquest abans també va molt lligat l'abans i el molt abans, que és la vida de l'Elisè, aquest passat de l'Elisè i aquest passat de la Guerra Civil. Clar, s'hi barregen els cossos, la família, els adeus, l'amor i la mort. Sí, sí.
és que la mort i l'amor són dos temes com molt fonamentals. És veritat que és una novel·la que d'alguna manera transita aquesta fina línia que hi ha entre la vida i l'amor, que al cap i a la fi és una fina línia que tots creuem.
I la mort és un tema present, és cert. És cert perquè a part que hi ha morts i escalets i perquè també en la història de l'Elisè n'hi ha bastantes de mort, la mort acaba sent com una cosa viva, no? Sé que és un oxímor en això, però és com una cosa que et va acompanyant al llarg de la vida. Se't van morint la gent, se't van morint les relacions, se't van morint les etapes de la vida, no?
però al mateix temps també reneix alguna cosa. Llavors és com aquest cicle infinit, aquest canviar, avançar, morir, deixar enrere una cosa, agafar-ne una altra, que això també està en la novel·la, sobretot amb el personatge de l'Elisè, que també ella té tota una història amb la mort i amb l'art i amb l'amor que explica molt bé tot això.
Ai l'Elisè, ai aquesta nova etapa. No es poden començar noves etapes si no has tancat les antigues. Totalment. Les cases són com els cossos i guarden molts secrets. En aquest cas ja hem dit, no? Hem parlat d'emparadaments, hem fet aquest tastell però tampoc no estem fent, estem dient res que no toqui. També hi ha la part de l'amor.
És molt bonica, amb l'abans, l'ara, el molt abans. L'amor hi és present. Hi ha històries que boniques. D'aquelles que estan, ens agraden algunes. És que la vida sense amor seria molt trista. Jo penso que seria molt trista. I també et diré la vida sense amors, perquè d'amors n'hi ha de molts tipus.
I quan parlem d'amor sempre ens n'anem a l'amor romàntic, que és un dels motors, evidentment, que hi ha en aquesta història i que hi ha a la vida, espero, de tothom, perquè l'amor és el motor més poderós. Però també hi ha amors, pares, fills, germans, persones que no són de sang però que sentim com molt més properes que si ho fóssim.
També un amor de veïnatge, d'amistat genuïna. I aquest calidoscopi, aquest ventall d'amors, és molt bonic, és el que dóna sentit a la vida. Per això potser la novel·la és simplement això, una història de vida, de vides i de personatges que transiten les seves vides, els seus camins. I és molt important el que has dit.
que sí, que s'ha de tenir ben endreçat. Que ningú és perfecte, ningú és perfecte, exacte, tots l'hem cagat, hem fet coses bones, hem fet coses dolentes, hem fet mal, ens han fet mal, hem fet bé, ens han fet bé, ens hem enamorat, l'hem cagat, però si això no ho tenim endreçat, no tenim espai. I ara has dit una cosa que a mi també m'agrada molt, penseu que el context precisament és un ambient rural i ens imaginem l'ambient rural en aquell molt abans,
I l'ambient rural, ara, que no dista tant, eh? Perquè tot és petit, tot queda a casa i tot se sap. Tot o no? O no. O almenys es pensa que sí, però després no. Sí, a mi m'agrada molt situar les històries en espais així una mica més petits, perquè és això que dius, no? Al final tothom es coneix, tot acaba sent com una...
com una reunió de vells amics, no? I aquesta idea que és un mite, també, perquè jo visc en un poble que cada vegada és més gran i al final ja no ens coneixem amb la gent, no? Vull dir, això passa, que les persones, doncs, ja... La vida, la manera de viure d'abans es va morint, es va canviant, també. I gent del meu carrer ara no sé ni com es diuen, no? Fins.
Però m'agrada aquesta idea, un punt romàntica, que soc conscient que és un punt romàntica de la vida de poble, de la comunitat de poble. I potser perquè penso que aquesta idea del veïnatge, de l'ajudar-se, és molt bonica. També és veritat que l'altre dia comentàvem això en un club i una de les senyores em va dir, bueno, això es va viure amb el Covid també.
que ens vam ajudar tots i que els veïns es van ajudar els uns als altres i que era igual si estaves a la ciutat o tal, no sé què, estaves pendent del veí, literalment. I això també és bonic, és veritat, potser és això, no? Sigui ciutat o poble que posem nom i vinculacions a les coses. Home, posar nom i vinculacions és important. Jo penso que
En aquests llocs més petits, en els ambients rurals, que encara no han crescut excessivament, que costa, perquè ara tot és molt gran, però encara queden aquests reductes. Jo penso que fins i tot les històries són com a més misterioses, no? Perquè si aconsegueixes guardar un secret en un poble petit, creu-me, ets una crac. Jo no en tinc, eh? No sé per què ho dius així, eh?
Home, algun tindré, però no de l'alçada dels de la novel·la. No parlo de la novel·la, parlo de la novel·la. Ja no li preguntarem a la Marina amb totes aquestes tècniques d'emperadament que he fet, però nosaltres la tenim per bona persona, direm que no. Hi ha un fragment que m'agradaria llegir perquè penso que arrodoneix tot el que hem dit. Diu que cada casa guarda encara una caixa que obre poc i que parla de les desgràcies d'una guerra que uns alimenten. Sembla
i d'altres obliden, inconscients. Això ho has dit tu a l'inici, no? Encara queden moltes ferides. I en aquest cas, en el cas de la Marina, ens serveix per enganxar-nos a la lectura, perquè troba misteris pertot arreu. Més que la creativitat, Marina. Moltes gràcies, moltes gràcies. Contenta que us agradi. El calaix
Fins demà!
Anem a tocar les últimes campanades d'un any on la cultura, novament, ha estat el llenguatge que hem compartit. Per nosaltres, és l'últim programa de l'any, tot i que alguns ens escoltareu ja el 2026. Des del Calaix, desitgem que aquest nou any que estrenem no ens aturi les ganes de llegir, d'aprendre i de descobrir. Us agraïm des del cor, la confiança, les interaccions i tot el que hem compartit. I acabem programa amb un poema de Joan Vinyoli. Primer d'any.
He sortit aviat a voltar pels carrers de la matinada. He mirat els horts de la nit freda, que finalment ha deixat entrellocar el nou dia. He pensat que faríem alguna cosa junts. Inventarem un núvol de foc? Desviarem un riu? Abaixarem les muntanyes? Aturarem el mar? Les mudes flors d'un altre jardí potser se'm tornaran paraules.
Aquest és el primer dia de l'any. Et donaré dos llibres que t'he comprat. En un cafè t'hi posaré minuciosament endreces. Veurem després alguna copa junts.
El calaix, edició 322, de la temporada 7, capítol 17. Ho fan possible Mònica Sussies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, un problema d'on a la torre, para la xarxa.