És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. La secció dels clàssics de la Natàlia Cerezó ens obre avui al món dels contes. Bosc Balena Boira, de Josep Lluís Badal, ens trasllada a la Caputxeta Vermella, la Flor Romanial i l'Avella Durment. I les primeres pàgines que nosaltres obrirem són un bocí preciós d'història, la d'Àngel Guimarà.
Biografia il·lustrada de Neus Oliveres i Àngel Santacana, publicada per Rafel Dalmau, editors, passeja entre imatges per la vida de l'escriptor, poeta i dramaturg. I efectivament és un llibre que va ser la idea de l'Àngel Santacana, que està al càrrec del Museu Àngel Guimarà,
que molta gent demanava una biografia i no hi havia res i llavors va dir per què Neus no ens engresquem i busquem fotos. Jo bàsicament vaig reestructurar tot el llibre i després amb l'Àngels el que vam fer va ser buscar a través dels arxius, crec si no recordo malament que n'hi ha 13, buscar tot el que hi havia de material fotogràfic.
Imatges de la vida quotidiana és el que treballa tan finament Antoni Pladavall al recull de contes «Aquesta nit passarà la guilla», publicat per Proa. Una immersió en la vida quotidiana dibuixada amb precisió, on els personatges ens semblaran tan reals que ens faran entrar de ple a la història.
Aquest llibre, que, a diferència de les obres anteriors, és una preg de contes i no pas una novel·la, per tant mateix preg que participa una mica del mateix univers i del mateix estil pel que fa a l'execució literària, no?
Sempre dic que no soc gaire original, perquè finalment no faig sinó abordar sentiments i emocions absolutament universals. L'amor, el desamor, la fanferroneria, la perplexitat, etc. El calaix, capítol 328 de la temporada 7, capítol 23.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix, un problema d'on a la torre, para la xarxa. Calaix Actiu. Clàssics literaris recuperats amb Natàlia Cerezo, escriptora i traductora. Avui us recomano Bos Balena Boira.
de Josep Lluís Badal. L'objectiu d'aquesta secció és recuperar els clàssics, i de vegades tenim la sort que el clàssic és ben viu. És el que passa amb Bos Balena Boira, de Josep Lluís Badal, un tríptic de contes editat meravellosament per Leonard Montaner, que va sortir fa només un parell de mesos. Badal és la veu dels morts, i ho dic en el millor dels sentits. Hereu de Melville, Flaubert, Gogol i tants d'altres...
Agafa les veus dels clàssics i les converteix en una de pròpia. Un cant únic que no sentireu enlloc més. Abós, balena, boira, recupera tres contes de tota la vida. La caputxeta vermella, la flor romanial i l'abella durment. I els fa tornar a la seva bellesa salvatge original. Amb un llenguatge riquíssim, recargolat i fascinant, el que fa Badal només és a l'abast d'uns pocs. Una combinació de fons i formes
que és com contempla un núvol en passant-se una muntanya. Dins d'aquest núvol trobareu personatges com la Ca, que viu en un bosc amb el seu pare mort i la seva àvia viva, la bèstia, a qui mai acabareu de veure del tot, la cabra perica i el gos home, i el malvat regidor, que només parla amb adverbis acabats amb ment, o la iaia maga. Escolteu com descriu Badal aquesta bruixa darrere els eslaves.
Passada la cendra hi havia una cabana. La cabana la iaia maga. No era vella, no era lletja, només ho semblava. Era una dona que reia. Tenia una sola cella perquè no s'arrencava els pèls de sota el front, com no es depilava el bigot i moixí. Tenia un nas oriental que deia que li havia prestat un flamenc rosat, uns pits bellíssims que treia sovint a prendre el sol i que rentava amb aigua del rialorn.
i dues cames més nerviudes i resistents que les d'un llenyat aire. Podia perseguir una llebre saltant de marjal en marjal i tornava respirant tranquil·la com si dormís, amb les ungles, cruixudes com els claus d'una crucifixió, brutes de pèl i sang.
Només li feia vergonya el seu únic forat nasal. També s'enreia. En deia que per aquell forat podia estornudar tan fort que els mosquits i els reis no gosaven apropar-se a ella. Que aquell nas podia pondre un ou. Quan va veure la mare, la va reconèixer. Clàssics literaris recuperats amb Natàlia Cerezo
Calaix Actiu, secció de El Calaix. No tanquis encara El Calaix. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem ràdio, fem comunicació, fem El Calaix. El Calaix. Tenim més entrevistes, converses, novetats, històries, propostes. Tenim més cultura.
Neus Oliveres Semitier és llicenciada en Filologia anglesa i catalana i ha estat catedràtica de Llengua i Literatura i professora d'Arts Escèniques a l'Institut Baix Penedès del Valdrell. Membre de l'Institut d'Estudis Penedesencs i actualment és membre numerària de la Societat Verdaguer. Des de l'any 2002 és conductora del Club de Lectura de la Biblioteca Pública Terra Baixa.
Premi de Contes Cavall i Primer Premi de Narrativa a Badalona. Els seus estudis se centren preferentment en literatura, en autors com Àngel Guimarà, Ramon Ramon i Vidales o Joan Ramon Soler. Creadora també d'itineraris literaris com Joan Perutxo i Albinyana.
Entre les seves publicacions destaquem «Petita història de Guimerà», «He mort el llop», «Introducció a l'obra de Guimerà», «Els orígens poètics de Guimerà» i «Dones del segle XIX al Vendrell» i «Presència de Carme Carr».
Nascut a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845, el poeta, dramaturg i polític Àngel Guimarà és fill de pare català i mare canària. Passa els seus primers anys de vida a Tenerife i als 7 anys la família prengués rumb cap a Barcelona i posteriorment cap al Vendrell.
Alguns biògrafs destaquen el fet de ser fill natural d'Agustí Guimarà Fons, del Vendrell, i Margarita Jorge Castellón, de Santa Cruz de Tenerife. Una relació que no es regularitzarà fins a la seva arribada a Barcelona, quan Agustí Guimarà reconeix la paternitat dels seus dos fills i, posteriorment, es casa amb Margarita. Diuen que aquesta situació marcà la vida i obra d'Àngel Guimarà.
Arribar al Vandrell fou un punt d'inflexió al trobar-se en un entorn lingüístic diferent, el dels seus orígens, una cultura diferent que va fer seva fins al punt de convertir-se en una de les personalitats públiques més representatives del catalanisme. Cal destacar la seva amistat amb el vendrellenc Jaume Ramon i Vidalas, que el posar en contacte amb els jocs florals i literatura en català.
Fou director de la Renaixença, presidenta de la Lliga de Catalunya i el 1895 fou escollit presidenta de l'Ateneu Barcelonès i el 1906, la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, presentar per primera vegada la candidatura de Guimarà al Premi Nobel. La Santa Espina, Gala Placídia, Maricel, Terra Baixa o La filla del mar són alguns dels títols de la seva extensa obra.
No és la primera vegada que tenim de convidada la Neus Oliveres, ja sabeu que a mi m'agrada tenir-la aquí perquè per mi va ser pura inspiració, i una de les instigadores que jo també estigui al darrere d'aquests micròfons, sobretot parlant de literatura.
Si parlem de Neus Olivera, també parlem d'Àngel Guimara. Ens ha acompanyat ja anteriorment per parlar-ne, però és que tinc a les mans una joia d'Àngel Guimara Biografia Il·lustrada, Neus Olivera Semitier i Àngels Santa Cana Figuerola. És una edició especial de Rafel Dalmau Editors.
per les fotografies, perquè penso que agafa, Neus, aquest punt més personal i aquestes fotografies, que és magnífic, no?, haver recuperat. Sí, sí. Bé, en primer lloc, doncs gràcies per convidar-me, Mònica, i efectivament és un llibre que va ser la idea de l'Àngel Santa Cana, que està al càrrec del Museu Àngel Guimarà,
que, esclar, molta gent demanava una biografia i no hi havia res, i llavors va dir per què Neus no ens engresquem i busquem fotos, i jo vaig fer buf, així mateix, no? Però després, a l'hora de posar-m'hi, doncs molt bé, jo bàsicament vaig a reestructurar tot el llibre,
I després amb l'Àngels el que vam fer va ser buscar a través dels arxius, crec si no recordo malament que n'hi ha 13, buscar tot el que hi havia de material fotogràfic amb moltes dificultats perquè moltes d'aquestes fotos no hi ha a darrere, no hi ha qui són ni qui deixen d'haver.
de manera que hi havia persones allà fotografiades però que no sabíem qui era i va ser una feina d'anar buscant amb altres revistes qui eren aquelles persones. Jo encara tinc ara amb el mòbil tot de fotos d'aquests senyors que els anava identificant. Aquest pot ser aquest, aquest pot ser aquest altre.
I d'aquesta manera vam anar fent el llibre. També era important un llibre que havia de ser traduït en castellà i en anglès i els textos havien de ser molt curts, havies de dir l'essencial, però sense passar-te de ratlles. En alguns casos d'això és massa llarg, s'ha de ser més curt...
Bé, la veritat és que el resultat final ha estat molt bo, ha estat molt elogiat aquell llibre i, per tant, doncs molt bé. És que fa goig, eh? Te'l mires, te'l remires i després vas repassant. Jo penso que tots aquests personatges que ara ja s'hauran quedat a la vostra memòria per sempre, perquè, clar, tantes hores, tants dies, tants mesos, no? Sí, sí, és un...
Clar, d'entrada no començava de zero, sinó que jo l'any 95 vaig fer el llibre Mort el Llop, ja va ser una revisió, però esclar, aquesta profunditat ja no arriba fins a...
Fins a tots els ressorts. I aquí el que vam anar veient és que, esclar, per un costat hi ha el personatge que més o menys tothom coneix a través del teatre, que aquest sí,
però vam anar descobrint un Guimarà que era a tot arreu, a tots els actes socials, amb totes les seves amistats, i després hi havia un altre aspecte, que és molt interessant al llibre, que és un rerefons de país. Guimarà no és només de Barcelona, sinó que ell anava a molts altres llocs i era una persona molt estimada per tothom. I en tercer lloc hi havia la internacionalització de tot el seu teatre.
quan anaves parlant deies que era molt estimat per tothom el primer que m'ha vingut al cap són les imatges del final del llibre d'aquest dol que hi va haver col·lectiu amb les manifestacions que va ser enorme amb una jantada espectacular i va durar dies
Va ser un dol, clar, a Barcelona, on va morir i després on va ser enterrat, però també tots els diaris, si només llegim els diaris de l'època, tots van plens fent ressenyes del que havia estat o el que havia significat Guimarà a tot arreu. No solament aquí, sinó també, recordo Cuba, per exemple, que fan unes grans ressenyes sobre el dramaturg
És a dir, que va ser una persona popular, va ser una persona dins de l'àmbit teatral, una gran figura dramàtica, l'autor més important del XIX, i vist des d'aquest angle, ell és el que després suposarà tots els fonaments del teatre posterior. Per tant, en aquest sentit, és una gran fita.
És una gran fita i a mi el que em sap greu és que al final, que jo tampoc ho sabia i ho he descobert en aquell llibre, se li havia de fer un monument i va quedar en projecte, no se li ha fet. Des d'aquí fem una crida, per si de cas que no se sap mai, a Neus. Però veus, això és una cosa que jo desconeixia. Sí, és una cosa que jo vaig demanar amb algun polític i ningú sap res. És una cosa... No saben res perquè això va ser...
Una aportació popular que la gent va pagar, hi havia un disseny fet. Era un monument que havia d'anar representant quatre obres de la seva producció, que era la Gala Plasídia, perquè era la primera.
a la Terra Baixa i després hi havia la Valdirona, que era una obra popular, i una altra. Crec que eren quatre obres i era en un sentit molt simbòlic i molt mitològic de la seva representació.
I vaig llegir un article de la Víctor Català que el reivindicava totalment, aquest monument. Diu, si ara hi ha hagut aquestes corrues pel funeral, també hi haurà corrues, evidentment, per tenir tota la gratitud en aquest dramaturg. Però la cosa no va anar així. Després hi va haver una guerra civil que ho va trasbassar.
Va fer molt malament moltes coses i llavors va caure, diguéssim, no en l'oblit, però sí que ja no va ser aquest auge que havia tingut en tota la seva època.
Però bé, continua aquí, i la seva obra, el seu llegat, evidentment, jo penso que és que no morirà absolutament mai, com tu deies, és que era a tot arreu. A mi, clar, jo ara aniria elogiant totes les fotografies, però n'hi ha una que m'ha fet molta gràcia, i són totes les martes, perquè clar, s'ha projectat aquesta obra a terra baixa,
a tot arreu, a tot el món. I aquí en tenim 8 fotografies d'actrius estrangeres. I això ho he trobat preciós, també.
És una mica veure la projecció que va arribar a tenir. Sí, i a les fotos es pot veure en part com anaven vestida, si portaven caputxa, si no portaven caputxa, si portaven algun barret. Es veu la caracterització que tenien a cada lloc diferent. I sí, sí, va ser molt important el personatge de Marta com a personatge de Manelic
i és agafat des del punt de vista sempre de la passió, evidentment, d'aquest personatge que tu estàs citant ara de les fotos, però també de la seva dramatúrgia, de la manera d'acabar les obres, de com sabia treballar l'emoció amb el públic, tot això és important i per això podia captar a diferents llocs.
Estats Units va tenir també una gran projecció, Cecil B. de Mil i va ser la producció i la direcció, em sembla. Sí, de Maria Rosa, sí, efectivament. Sí, sí, va tenir aquesta gràcia de saber arribar a molts llocs a través d'aquest aspecte emocional i d'aquest aspecte de la seva dramatúrgia.
És meravellós perquè grans personatges del món, en aquest cas de cinema i de teatre, van adaptar les seves obres i penses, realment... Ves si qui s'hagués pensat, no crec que s'hagués pensat ell que arribaria tan tan lluny i que faria tantes coses. No sé per què no és aquí per demanar-li,
Però sí, és un projecte que la veus des de jove. Jo aquí he treballat al Guimarà del començament també. T'adones que és una persona amb gran talent i llavors aquí hi juguen diversos aspectes.
Un seria la seva entrada, per exemple, a la Renaixença, que és el primer que és una revista i després diari, que és una plataforma. Una part també juga un pes important en la part política. Les seves coneixences, una de les coneixences...
és la Maria Guerrero amb la companyia Díaz de Mendoza, que és qui li proporciona tots aquests èxits, per exemple a Sud-amèrica al començament, que té molt d'èxit. Per exemple, la filla del mar s'estrena primer a Buenos Aires...
que no pas a Barcelona o a Madrid. Hi ha un itinerari que se'n va anar a Santa Cruz i, si no recordo malament, després van a Mèxic i després ja van anar a l'estrena de Madrid i Barcelona. Aquesta companyia eren uns grans professionals. El tema de l'addicció treballava molt bé, les obres no les feien perquè no se sabien com el pare nostre.
Per tant, és un pes importantíssim aquesta companyia. I després dels altres actors, que sí que també van jugar un paper important, perquè aquesta seria la més important potser. Tampoc podem deixar passar Margarida Xirgo, perquè els dos també van tenir un lligam molt estret. Ell li va fer dues obres, una que era la reina jove i l'altra li va ser Andrònica.
que són papers de veure les característiques d'un personatge fort en escena, d'un personatge passional, que són els personatges que també li agradava la Maria Guerrero, a la Maria Guerrero li agradava això.
a veure com ho farà vostè, una obra que no l'hem trobada, però ell volia una gran obra que es deia Telma i a veure com me la portarà i l'Andrònica i per què no la fa, perquè són uns papers de grans lluïments per a les actrius i per això agradava tant.
Sí, perquè parlem d'aquest temps enrere, però realment les grans protagonistes són dones. Sí, sí, sí. Són dones. Sí. Si deixem a part el Manelic que té tota aquesta part poètica impressionant, és veritat que, per exemple, l'Àgata és el personatge capdalt de la filla del mar i molts altres, la gala Placídia, per exemple,
Són personatges de contrastos, també. Aquests personatges centrals no són personatges plans, sinó tot el contrari, que els veus que evolucionen al llarg de l'obra. No és un personatge que te'ls quedes i no ha passat res, sinó que canvien al llarg de l'obra.
Ara ens anem una mica a la llengua perquè ell comença amb la llengua castellana, però l'animen, es passa al català i realment va ser un gran lluitador per la llengua catalana. Tot el tema de la llengua es deu bàsicament al Vendrell. Ell ho diu en un discurs, diu al Vendrell vaig fer el bateig de català, que després ha estat religió de vida.
I és a través del Jaume Ramon i Vidales, que és el seu cosí segon, que aquest personatge és qui l'anima a escriure en català. Perquè sí que és veritat que ell era de parlar castellana, però hi havia altres autors que eren catalans, però escrivien en castellà, perquè hi havia un element de diglòsia en aquest moment, de pensar que l'obra literària era millor escriure-la en castellà i parlar a casa es podia fer en català.
I és a través de Jaume Ramon, però especialment molt important la primera plataforma, que serien els Jocs Florals, quan participar aquí s'ha de fer en català.
El canvi aproximat seria cap al 1865, quan ell canvia de llengua, perquè ell té una gran quantitat de poemes escrits en castellà, que són al voltant de 100, si en comptem també uns de petitons.
I en tots aquests poemes hi ha una evolució del castellà cap al català, que sigui al voltant d'aquestes dates, 1865, 1866, que escriu les primeres coses, però quan definitivament fa el canvi és a través dels jocs florals. Ara t'estava escoltant i pensava, clar, tu has llegit tot. Bé, bé, bé. Tot, potser tot.
O sigui, l'obra que ha estat publicada, sí, clar, evidentment, però si hi ha alguna cosa que no sé, que hi ha algun racó que no he trobat, no ho sé. Si no l'has trobat tu, no sé jo si apareixerà mai, perquè és com Àngel Guimarà, jo ara l'he comparida, ja dic, és com Àngel Guimarà, estàs a tot arreu i ets incansable.
Però ara penso, clar, tu has llegit aquests primers poemes en castellà, tota aquesta literatura, no? La seva literatura des de l'inici. Has anat veient tota aquesta evolució. Clar, llegir-lo en castellà també és... Tenim molts aquesta idea d'Àngel Guimarà, de la Terra, i qui no conegui bé la figura d'aquest artista nostre, doncs també li pot sobtar, no? Com va ser llegir-lo en castellà, no?
Bé, jo vaig tenir l'experiència, que és un article que està publicat, que són els inicis poètics de Guimarà, i vaig tenir la satisfacció de veure tanta obra llegida de poemes, però vaig trobar una cosa, que tenien molt de dramatisme,
És a dir, no eren uns poemes que feia volar coloms, sinó que hi eren poemes que tenien molt a veure amb uns personatges i tenien molt a veure amb un efecte dramàtic. I això per mi va ser molt interessant. I després la segona cosa és que ell ja escriu teatre, el que passa que el Jaume Ramon li fa una crítica ferotge...
quan ell ja té èxit com a poeta o que ha començat a tenir els primers èxits, que li diu no continuïs per aquí perquè et falta encara molt per arribar a ser un bon autor dramàtic. I li fa unes crítiques ferotges d'una obra que ha escrit que diu aquest personatge que entrava per aquí i llavors no el fas bé, és a dir...
I a partir d'aquest moment hi ha una baixada, diguéssim, però aquell que ja comença a escriure de teatre molt jove. I després hi ha la figura de Pere Aldebert, que a Pere Aldebert li diu per què no proves teatre? Fins ara el teatre l'han fet autors de molt poc nervi, per què no el fas tu, que tens molta energia? Per tant, aquí, per mi, aquests poemes que em deies en castellà...
Jo no separaria tant castellà-català, però sí que tindria molt en compte tot l'efecte dramàtic. Intens ho era, eh? Sí. Llegir-lo és... Perquè, a més a més, nosaltres vam estar parlant amb tu precisament de Rosa de Lima i altres contes. Sí, molt interessant, també, sí.
I aquí es veu aquest joc que sembla que no hi sigui perquè va fent, va fent, va fent i fa aquesta sotregada final. Per tant, Àngel Guimarà no deixa indiferent. Ni a qui va a veure el seu teatre, ni a gaudir-lo, ni a qui llegeix, ja siguin poemes, que era més trencar i saber. Per tant, es van dur tots els premis de totes les categories de Jors Cloran. Sí, sí.
Però mira, també el van criticar, també va tenir les crítiques al seu moment. Sí, els Jocs Florals van ser aquesta plataforma definitiva per un autor en aquest moment. Si volia tenir prestigi, havia de participar als Jocs Florals. I Guimarà ho va ser amb tots els exiguts i després va ser una persona que va ser mantenida dels Jocs Florals, va ser president, és a dir, que va tenir una llarga vitalitat en aquest àmbit.
I de tot això que estem parlant, la ràdio és el que té, que ara amb les xarxes socials ho podeu veure. Però tot està acompanyat de les fotografies. I jo penso que això és absolutament meravellós, perquè s'ha tingut molta cura. Sí, però això és feina també de l'editor, eh? Tot sigui dit. Molta cura a l'hora de traslladar-les. L'editor del Mau ha fet una feina magnífica, perquè si la fotografia ja no era bona de per si, doncs, esclar, es buscava...
una resolució que fos molt millor de la que hi havia.
A més a més, veiem els pares, tenim aquí un Àngel Guimarán, 27 anys, i el seu germà. El seu germà a mi em va cridar l'atenció. Sí, no? Sí. A mi també. T'he dit quan has arribat que no hi ha molta informació, però em va cridar molt l'atenció. És un personatge que hi estic treballant i com que sempre surten coses, el vaig deixant i torno.
Però sí, és molt interessant perquè tenien una relació molt bona els dos germans i el Julio és un personatge, una persona malaltissa i llavors consideren que potser li aniria bé canviar d'aires i tornar a Canàries, a Santa Cruz. I malauradament mort de pneumònia.
I des dels 66-67 s'intercanvien unes cartes que són personals, però també són persones de dos germans que són molt intel·ligents perquè parlen de moltes altres coses, no només d'ells.
I en cap moment diu que es trobi malament, perquè està parlant de Santa Cruz, dels aspectes polítics, si hi ha hagut ball, si hi ha hagut altres coses. I com ell havia estudiat els escolapis a Barcelona, o sigui, havien estat tots dos interns,
I és una figura, per mi, no sé com dir-te'ho, no? Saps el lloc? Molt enigmàtica i que, clar, et porta a la consideració del seu germà per contrast, per la manera com és i poques coses més sabem.
A mi m'ha cridat l'atenció, tu també, i ara m'agrada perquè ja t'ho estàs mirant, això vol dir que alguna cosa em sortirà. Espero que algun dia pugui sortir alguna cosa, perquè saps què passa? Que les cartes costen molt de llegir, perquè moltes vegades hi ha paraules que no s'entenen, no saps què vol dir, després hi ha referències de personatges que sí que alguns els tinc molt clars,
però d'altres no es diuen renoms o parlen de tití i que no saps qui és. Llavors has de tenir unes referències que potser mai no hi són al 100%, però sí, m'agrada.
Doncs mira, a mi m'ha cridat l'atenció i una altra cosa que m'agrada moltíssim, que tu recuperes aquí, és de l'homenatge, l'homenatge de 1909, jo agafaré una part perquè hi ha diverses, és llarga, hi ha unes quantes pàgines, però em crida l'atenció Dolors Montsardà, és pot ser una de les primeres dones que em vaig començar a parlar, de tota aquesta generació, finals del 19, principis del 20,
Feminal, Carme Car, i bé, no ho explicaré jo, explica'ns-ho tu perquè és un homenatge molt bonic. Sí, quan va ser el 2009 jo vaig pensar i vaig insistir en l'àrea de cultura que s'havia de fer una exposició recordant l'homenatge de 1909. I va sortir aquesta foto, i esclar, aquesta foto és que em va meravellar.
Perquè hi ha tot un seguit de noies i pensava què fan aquestes noies. És un homenatge que fan a la mare d'Àngel Guimarà, que és un homenatge motivat, com has dit tu, per la Dolors Montsardà, que el fan a Barcelona a l'església de Belém.
I llavors per què li fan? Doncs perquè elles consideren que el Guimarà ha respectat la dona, perquè en aquests moments molts autors no respectaven la dona, en el sentit que la ridiculitzaven, i llavors li diu si una persona ha pogut fer alguna cosa en la vida de Guimarà està la seva mare. Llavors li fan a l'església de Belém,
I hi ha la Narcisa Freixas, que fa la composició, i després hi ha les noies de l'Orfeó català, que en aquests moments eren molt al començament, amb la seva directora, que era l'Hermesiana Béler.
I doncs, esclar, és una meravella de foto. És que s'han de veure la roba als barrets. Els barrets són absolutament espectaculars. Com ho devien fer per sortir cada dia de casa amb aquests barrets? És que a aquesta època anava molt amb barrets. Jo ara que acabo de fer una aportació sobre la Carme que ara com a ruga, ella té un article a l'Ateneu...
que parla dels barrets, que no diu barrets, diu sombreros, els sombreros. Com aquestes dones, si anaven al teatre, els feien treure els sombreros, que diu... És que no hi podien veure, els de darrere. Però, paral·lelament, hi havia els homes que estava prohibit fumar i estaven allà fumant. I, clar, llavors, crític, crític, crític això. A nosaltres ens fan treure els barrets, en canvi, ells, mira, poden anar seguint fumant. La gran Carme Carr...
Tens un llibre que el tinc a casa, aquesta és una entrevista pendent que tenim, perquè no vaig poder assistir a l'acte, m'ho vas compartir, i m'hauria fet molta il·lusió precisament perquè també és una gran dona, té una gran història, n'hem parlat. Perquè ella hi dedica també, la Carme Cari dedica a parlar de l'Àngel Guimarà,
Hi ha moltes relacions que es desconeixen i aquesta, per exemple, és una amb la Narcisa Freixas i efectivament fan la crida a través del femenal, com has dit tu. I això també em va encantar.
Al final és una xarxa, no?, quan comencem a parlar de tots aquests artistes que, clar, diem Àngel Guimarà en individual, però eren tota una generació. Sí, sí, sí, sí, era tota una generació de persones que s'interrelacionaven, que ara nosaltres parlem molt de les xarxes, perquè a aquesta època es cartejaven, es coneixien perfectament,
i sabien bé uns dels altres, doncs és una cosa que ho pots veure a través de les revistes, a través de les cartes, com es relacionaven. Les cartes, aquest gran llegat que nosaltres ara ja no tenim. No. És que ja no ho tenim, això. No, no, no. No sé, algú potser sí que pot escriure cartes. Com ens estudiaran d'aquí al futur.
Si algú ha fet una impressió dels mails, sí, però si no, o dels whatsapps, però vaja, no és el corrent. Malament. Moltíssimes fotografies, podríem estar repassant. Jo us recomano de veritat, és que és un goig, és un goig. És un llibre d'aquests que passaran els anys...
Sí, i te ho pots mirar, te ho pots mirar, perquè, a més a més, bé, els textos que són una síntesi, perquè has de pensar que aquests textos els he refet moltes vegades, perquè els tens primer a la informació, després això hi va, això no hi va, això és correcte, després em mirava amb l'Àngel, això...
hauria d'estar millor, això no. I, esclar, són una síntesi superprim mirada de cada fotografia. És a dir, la fotografia, per dir-ho d'alguna manera fàcil, et va portant a la seva vida i això també és interessant.
O sigui, vas veient les fotos i la fotografia et va portant com un recorregut, que vam tenir molta feina a fer aquesta organització, perquè no està feta la cronologia d'una manera així, perquè a vegades aquesta foto de l'Ateneu és molt fàcil perquè està ja molt datada.
però una que li donen un ram de flors a veure, la intervenció d'ell a la Primera Guerra Mundial en el sentit de la pau, tot això va ser una feina molt interessant de fer.
Una feina molt interessant que teniu en aquesta edició de Rafel Dalmau Editors, Àngel Guimarà, biografia il·lustrada de la Neus Oliveres i de l'Àngels Santacana. Un llibre d'aquests que ha d'estar a casa. A més a més, el podeu compartir amb tota la família, perquè l'haver-hi fotografies ja ho pensava, fins i tot amb els més petits de la casa. Sí, sí, sí.
És una manera de començar a compartir aquesta cultura de territori i que us el recomanem 100%, mil per mil. I pensava, clar, els que som de territori, el carrer Santana del Vendrell, que vivien un a costat de l'altre, com aquell que diu, no? Pau Casals, sí, una mica més avall, només hi ha una casa al mig.
Exacte, és que ara va dir, és només jo, sí, sí. I per tant, de veritat, feu un escapallet al banderet també. Sí, que hi ha un museu molt maco. I us ha entrat meravellosament bé. I és preciós de veure, eh? La casa no diu. Sí, sí, sí.
Hi ha molta gent que se li ha posat la pell de gallina de saber que allà jo m'he dedicat a veure cases d'escriptors per a Europa i no té res d'envejar a qualsevol lloc europeu que hagis pogut anar. Jo he estat a la casa del Museu Ibsen i diu sí, i l'Ibsen ja està separat tota la part museística de la part d'on ell vivia, però és que tu vas al Museu Guimarà i és que és una meravella.
És que és la nostra cultura, és la forma de viure, com eren les cases, és l'arquitectura, és tot el que hi ha i tota l'essència. Per tant, hi ha no només el llibre, sinó també hem de fer l'excursió al Vandrella. Neus, ens tornem a trobar aviat.
Molt bé, quan vulguis. Fem un respir, no tanquis el calaix. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. Tenim encara més cultura. Totes les setmanes fem cultura.
Fem ràdio, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, un programa d'on a la torre per a la xarxa.
El nostre proper convidat és doctor en Filologia Clàssica i Catedràtic d'Institut. Es tracta d'Antoni Pladavall. Ha publicat l'assaig histereogràfics La Il·lustració de Vic, les proses poètiques Quadern de Can Garbells i les novel·les La Llissa Bruta, Nancy Ferguson i Terres de Lloguer, Premi Pini Soler i Premi Amat Piniella 2006, entre d'altres. Ha signat articles a Revista de Catalunya, Serra d'Or,
i el 9-9, entre altres mitjats, i forma part del col·lectiu literari Lola Palau. Orgullosos, dolguts, atrevits o enamorats, els personatges d'aquesta nit passarà a la guilla viuen atrapats entre el desig i una realitat que no els agrada. La revolta d'un ramader fart de les curses de cotxes, el revés amorós d'una noia molt decidida,
L'estratègia peculiar d'un llibreter contra els robatoris, la feblesa sobtada d'un empresari faixenda i la humiliació d'un nen que ha de voltar de casa en casa amb una pell neguilla penjada a l'espatlla són algunes de les històries que donen vida a un món rural amb transformació que l'autor, en Toni Pladavall, retrata amb un humor que esquinça la imatge habitual que en solem tenir.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Els personatges que formen part d'Aquesta nit passarà a la guilla no són d'una novel·la. Parlem de relats, parlem de contes, parlem d'històries, però tots ells tenen en comú aquest ecosistema que els envolta on ells viuen. En Toni Pladavall, un...
Una sèrie de reals publicats per Prou, ja sabeu que Prou és una de les editorials que a mi m'encanten. I he gaudit molt, Antoni, però ara en parlarem. Benvingut. Gràcies. Molt content de poder parlar amb vosaltres. Escolta'm una cosa, els hi fas passar moltes peripècies en tots aquests personatges. Homes, dones, grans, joves... Tenim aquí mil i unes històries, que jo sé que alguna és molt real, Antoni. Sí.
Sí, sí, ara veiem, aquest llibre, que a diferència de les obres anteriors, és una ple de contes i no pas una novel·la, per tant mateix crec que participa una mica del mateix univers i del mateix estil pel que fa a l'execució literària.
Al capdavall, jo sempre dic que no soc gaire original, perquè finalment no faig sinó abordar sentiments i emocions absolutament universals. L'amor, el desamor, la fanferroneria, la perplexitat, etc. I sovint, com ja has indicat, embalc, perquè jo penso que el món que coneixem, com deia Follner,
és la millor pedrera literària, no? I com que jo procedeixo d'un entorn rural, jo em considero d'extracció cairal, doncs els meus herois són els pagesos i les pageses. No endevades vaig viure 25 anys en una mesugaria. I per tant, no em costa gaire en aquest sentit, per tant la imaginació sempre és relativa, doncs.
d'endinsar-me en la psicologia d'aquests personatges, que jo havia abordat en altres ocasions, però que aquesta vegada, i aquesta és una qüestió que sobretot va, de la qual se'm va adonar l'editor, Josep Lluch, he descanviat el que en diríem el viatge tràgic i o al·legíec pel que ell també va considerar una mirada sornedera o humorística.
Sí, en Toni, i has posat aquesta ironia, i has posat el punt d'humor, i has posat dintre de la tragèdia, perquè n'hi ha, que els fas patir, i has posat aquest punt de dir, escolta, mira, la vida al final també és això, posem-hi ganes, posem-hi humor. Exacte, exacte.
Segurament era una cosa que també necessitava fer, perquè les primeres novel·les segurament tenien una connotació o tenien un fons molt autobiogràfic, encara que jo ho dissimulava, amagant-me o amagant persones que conec darrere dels personatges, i jo diria que necessitava ara una altra mirada. I, de fet, la novel·la anterior, la clau anglesa, potser ja es pot...
concebre com una obra de transició, perquè allà, en aquesta anterior novel·la, ja hi havia un personatge femení, la Rosa de l'Albareda, que jo tractava, o em vaig tractar, amb pinzellades grotesques. O sigui, vaig exportar el grotesc. Ara aquí jo diria que no és el cas, que jo diria que el to potser és més sorneguer, més humorístic, i per això em va semblar pur dur,
en sintonia amb això que dic, d'encapçalar tot el recull ni més ni menys que amb una cita de l'admirat Pere Caldés, que a ell, d'humor i d'ironia, no li faltava pas gent. Tenim la cita aquí. L'humor és un element de legítima defensa davant la vida. És una gran frase que penso que ens la podríem emmarcar tots nosaltres.
Tu parlaves de pagesos i pageses que, a més a més, en aquest moment estan a l'alça, perquè és tot el tema del Mercosur, estem revolucionats. Estem revolucionats, perquè jo també tinc clar. Sí, no, no, és que veiem, jo en les novel·les anteriors ja havia intentat de fer el retrat de les brutals transformacions econòmiques i socials que experimenta la nostra pagesia i que ha trastocat la fesomia del camp aquests darrers 50 anys com no havia passat en segles. I això ho hem pogut viure, Mònica...
Nosaltres hem estat testimonis de com en 50-60 anys, per exemple, desapareixia a poc a poc, i finalment sembla que serà així, la figura dominant que havia estat el mesuber. Jo us ho dic perquè havia estat, en fi, vivint fins als 25 anys en una mesuberia, que és la mesuberia familiar, però familiar en termes de...
com a mesobers, perquè no n'eran propietaris, i al final ja hem vist que els mesobers han hagut de plegar perquè no hi ha hagut relleu, generacional, perquè el camp no dona, i els propietaris també, per la seva banda, han afrontat la crisi, com veiem, a vegades fent reconversió econòmica, a través del turisme rural, l'hoteleria...
A vegades convertint tota una finca en un camp de golf, i això us ho dic perquè ho conec només al meu poble de Taradell, d'on soc, ja hi ha dues, diguem-ne, finques que s'han convertit en camps de golf, per qual cosa això era inimaginable 50 anys enrere.
Per tant, la terciarització del camp, galopant, cada vegada és més un fet. I bé, jo mateix puc dir que si m'he dedicat al món de la docència segurament és perquè a casa ja de seguida vaig adonar-me que jo no hi tenia res a fer davant de la crisi que ja s'anunciava.
I entreterrons perquè, en el meu cas, m'agradava llegir i també m'agradava escriure, oi? Però no n'hauria pogut viure, del cultiu de la Terra. És que no n'hauria pogut, no? Aleshores, d'aquests contes, n'hi ha tres o quatre o cinc que encara exploten tot de comportaments humans, en aquest cas, centrant-me en els pagesos,
Però hi ha també, com ja deus haver-te adonat, doncs contes que, diguem-ne, s'endinsen ja en altres esferes i fins i tot n'hi ha algun de molt urbanita. Sí, sí. Aquí n'hi ha, per a tots els gustos, però m'encanta també aquesta part del camp perquè
Cada lector s'hi trobaré identificat d'una manera o d'una altra. Per mi ha estat identificar-me en tot aquest ambient rural i, clar, la primera, el primer conte és la màquina d'assegar vermella. És que aquí comences amb el típic tòpic, clar, és que no podem parlar, no podem anar explicant els contes, però també hi ha aquests tòpics que no s'han perdut, no?, de la mirada de la ciutat cap a pagès, no?, i després com viuen els pagesos, el que fan els de fora
El seu territori, també. Sí, és el xoc entre el camp i la ciutat. Jo sempre dic que tots, fins i tot els defensors més recalcitrants de la vida ciutadana, tots descendim del món de pagès, en segona, tercera o quarta generació. A molts el que passa és que els dol reconèixer que l'avi era un pagès que vivia a la Cerdanya i tothom ara presumeix de viure a la ciutat, oi? Però és que
És que és d'on venim tots plegats. Per això jo soc un ferm defensor de totes les reivindicacions que poden arribar a fer els pagesos. I si un dia ens embarranquen la carretera, és el menys que poden fer. Perquè són gent pacífica, a més a més. Sé que als enrere parlem de la revolta dels segadors, ja imaginem-nos com sempre els ha tocat una mica el rebre, no?
Quedeu-vos amb això que ha dit d'embarrecar la carretera, però haureu de llegir el conte, que és boníssim, aquí em va encantar, perquè a més a més, una cosa té... Antoni, perquè jo no t'havia llegit, jo t'he descobert, amb aquesta nit passarà la guilla. I és que realment, quan llegeixes els contes, que tu, quan jo estava llegint els teus contes, em sentia com si fos el personatge, o sigui, les angoixes del personatge, els nervis, l'estrès, aquell moment...
La teva literatura fa que et sentis absolutament empatitzant i identificat amb els personatges. Això és impressionant. Bé, m'agrada molt sentir això, Mònica, perquè de fet jo sóc dels qui penso que escriure és d'alguna manera dibuixar, és d'alguna manera pinzellar els comportaments humans. Hi ha un vers de l'arts poètica d'Horasi, perdoneu la referència, però m'he dedicat gairebé tota la vida a parlar dels autors clàssics, que ja diu...
que com la pintura, la poesia o la literatura. És a dir, que quan escrivim, a mi sobretot quan escric m'interessa de centrar-me o de destacar el pes de cada paraula, el color de cada paraula, gairebé diria de cada síl·laba i sobretot la música. Perquè en el fons, més enllà del que parlem, quan escrivim el que fem és aixecar una construcció, un edifici de paraules.
Aleshores m'interessa que en aquest edifici façana, portes, finestres, tal·lada i barbacana puguin sostenir-se i sobretot animar, en aquest cas el lector, a entrar-hi dins d'aquesta casa.
Els clàssics, això, els crecs i llatins, per tant, això és una mica de formació professional, ho tenien molt clar. Per això, no en debades, Horaci va dir que havia construït un monument més parent que el bronze quan va morir. I és ben cert, perquè 2.000 anys després encara llegim
els seus poemes, els famosos tòpics, el carpe diem, el locos amoenos. Per què? Perquè és un home que va afinar, afinar molt la llengua. Sobretot, i això, Mònica, no ho sé, potser hi haurà lectors que ho trobaran desmesurat, però jo soc dels qui penso que la llengua
Al capdavall, en literatura, jo no dic en un espai comunicatiu, periodístic, però en literatura hauria de ser, gairebé diré, el personatge més important. El personatge més important. En fi...
Aquí estic absolutament amb tu. La llengua és la base i després s'ha dit una cosa que és molt interessant. Per què animem a llegir? Són llibres de relat i n'hi deu haver 50.000, però quan agafes un llibre i és com s'expliquen aquestes històries, és la manera d'explicar, de narrar. I la llengua hi té molta importància, el llenguatge és molt important.
Sí, sí, sí. No, no. Mira, m'agrada que coincidim, que coincidim en aquesta idea perquè per a mi és central, capital i l'única a la qual no sabria renunciar. Perquè tracta... del matí al vespre parlem, escrivim, el que calgui, però clar...
Quan hem de fer literatura, no només ens cal comunicar, jo diria, sinó de presentar una mostra vella, una mostra barraval que sigui bonica perquè també ens pessigolleixi una mica l'ànima. No només amb les idees, sinó amb el vehicle que són les paraules.
Jo penso que no, en l'Antoni no ho podria dir millor, aquí trobareu. Antoni, no sé si vols afegir-hi alguna cosa més. Només demanaria una cosa, que verdament veig que hi ha molts lectors que s'ho fan de dir que han devorat tal llibre o tal altre. Jo a vegades m'espanta, a mi aquesta expressió m'espanta.
Perquè quan has mimat molt la llengua, carai, aleshores dius quin valor donen, no?, aleshores que has passat a l'obrador, no?, treballant. Per què? Perquè, és a dir, jo reclamaria, no només per a mi, sinó per a la majoria d'obres que es puguin escriure, una lectura més lenta i pausada.
Perquè això facilita... És a dir, jo gairebé demanaria que el lector es llegís un conte o dos, o tres, i llavors sigui de cas que reposés una mica i et deixés parar l'endemà. Perquè, clar, si llegim molt de pressa, se'ns barregen molt les històries. I, en canvi, soc del parer que més que llegir, o més que devorar, hauríem de degustar, no? És una reflexió que he anat fent en aquests darrers temps. Que llegint... Oi, m'he llegit tants llibres de...
Bé, però quin ha estat el benefici de l'actual capdavall? Jo aquí em sumo el que diu l'Antoni. Són llibres, són contes per assegurir. No cal que els llegiu tots el mateix dia. Podeu anar triant fins i tot rellegir-los. Començar, recomençar, començar pel principi, començar pel final. Hi trobareu 12 contes amb 12 històries que, com bé he dit jo anteriorment, hi haurà personatges que us faran.
No sé, posar-la quitosa, posar-la amunt, aixecar les vibracions, però realment penso que en aquest sentit ho ha brodat. Us recordo, aquesta nit passarà la guilla d'Antoni Pladevall, publicat per Proa, i em sembla, Antoni, que tornarem a repetir entrevista, perquè aquí hi ha una tertúlia llarga per fer. Ens tornarem a retrobar, això ho tinc per segur. Ara que t'he descobert, per segur. Doncs moltes gràcies per l'interès i per aquest mirament.
El calaix, ho fan possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, un problema d'on a la torre, para la xarxa.
El Calaix. Totes les setmanes fem ràdio, fem comunicació, fem cultura, fem El Calaix.