És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts.
El 21 de març és el Dia Mundial de la Poesia i des del programa ens hi sumem. Escoltarem de veu de Raquel Martínez el poema Foc d'Ocell d'en Blai Bonet, d'aquí enguany es comemora el centenari del seu naixement. Continuarem amb Mari Àngela Vilallonga, que ens sorprèn amb la publicació del seu primer poemari, Retrat Interior, dins de la col·lecció Ossa Menor de l'editorial Proa. Perquè ja a casa meva hi havia llibres, la meva mare ja...
m'inculcava el gust per la lectura i sempre he estat envoltada de llibres i, per tant, la literatura la tinc interioritzada fins al punt que em surt pels poros, dic jo. Em va sortint i em surt, és clar, quan si faig un poema i convoco tots els meus amics morts, és clar, que m'han acompanyat durant tants anys com, per exemple, Rodoreda, Marian Jals Anglada, Víctor Català...
Horaci, Virgili, que tu l'obidi. I si d'en Blaibonet comemorem el centenari del seu naixement, de la poeta Clementina Arderiu ho fem dels 50 anys de la seva mort. Tot posant la mirada en el podcast Veus Indispensables que vam crear i que podeu escoltar a la plataforma La Xarxa Més.
En un gir de guió radiofònic deixarem la poesia per posar la mirada a l'art. Oriol Canals ens presenta Divi, publicada per Rosa dels Vents, una novel·la amb en Dalí com a protagonista que ens mostra la part més fosca del mercat de l'art, de la vida i de les persones.
Jo una mica de tot. A veure, la veritat és que Dalí és un personatge que a mi em fascina des que tinc uns de raó. Crec que és el pintor de llarg que més m'agrada. Després potser vindria Andy Warhol i d'altres, però el Dalí està per sobre de tots. I és cert, té un cantó fosc, té un cantó molt fosc i una part no tan bonica.
Però tot i així jo crec que l'hi perdono tot i em venia de gust que fos el taló de fons d'un llibre com vaig fer en el seu moment, que és aquest diví. Aquest ha estat el nostre sumari. Ara, preparats per assoltar els continguts d'aquesta edició 333 del Calaix, som-hi. Temporada 7, capítol 28.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaig, un problema d'on a la torre, per a la xarxa. Calaig Actiu, amb Mònica Sosies.
Dins de l'extensa obra de Ramon Llull hi trobem el cant de Ramon. Amb gairebé 70 anys va escriure en vers la seva autobiografia, data del 1300. Des d'aleshores són molts els i les poetes que ens han anat deixant un magnífic llegat en aquest gènere literari. Ausias Marc i Joan Ruiz de Corella, Joan Maragall i Àngel Guimarà, Maria Antònia Salvà i Clementina Arderiu i veus actuals com en Feliu Formosa, Dolors Miquel o Carles Duarte.
Fins demà!
El 21 de març celebrarem la 19a edició del Dia Mundial de la Poesia i ho farem amb el poema Foc d'Ocell d'en Blaibonet, d'aquest any es commemora el centenari del seu naixement. Nascut a Santanyí, fou, poeta, narrador, dieterista i assagista d'art, es dona a conèixer amb quatre poemes de Setmana Santa l'any 1950 i ha estat guardonat, entre altres, amb el Premi de la Crítica i el Carla Riba.
La seva obra ha estat qualificada de visionària, mística i sensual. Ens deixa el 1997 i, pòstumament, es publicaren els seus sonets i el volum de poesia completa. Escoltem el poema recitat per Raquel Martínez. Foc d'ocell
La llibertat és una cantata a la llibertat. Si es creu o mana creure que és més que un cant, és perquè tan sols no és un càntic. La llibertat també ha de ser una cançó de poble. La llibertat no és just durar el temps en una rosella dels segadors.
Qui cal a foc a l'ocell del desig és el misteri. El misteri de l'amor és el temps, com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant, perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor. No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat. No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passis res. I res és massa poc, talment com tot són massa coses. Blai Bonet. Poesia completa. 2014. Cant de l'arc. 1979. Calaix Actiu. Secció de El Calaix. Un programa d'On la Torre per a la xarxa.
Mari Àngela Vilallonga és llicenciada i doctora en Filologia Clàssica per la Universitat Autònoma de Barcelona. És catedràtica emèrita de Filologia Llatina de la Universitat de Girona, presidenta de la Fundació Prudència Bertrana i membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Va ser consellera de Cultura de la Generalitat del 2019 al 2020.
Ha publicat nombrosos treballs filològics i ha conreat dues línies de recerca, l'humanisme català i la creació d'identitat a través de la relació entre la literatura i el paisatge. El 2016 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Els poemes de Maria Àngela Vilallonga van ser escrits entre Girona i Nova York durant els anys 2003 i 2009, avui que l'autora ha abandonat algunes responsabilitats professionals d'on a conèixer el fruit d'una etapa de la seva vida, el retrat interior de la seva cinquantena. El llibre de Vilallonga sorprendrà per l'elegància, la força i la lleugeresa esmolada dels seus versos.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies Tot llegint Retrat interior de Mari Àngela Vilallonga m'anaven arribant imatges i pensava, clar, és un viatge, no? És un resum de tot allò que hem anat vivint. Tu, en aquest cas, no parles d'aquesta cinquantena.
I intentava, Mari Àngela, benvinguda, gràcies per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres per convidar-me. Mònica, encantada, una vegada més. Una vegada més i que en siguin moltes, eh?, entre literatura.
Doncs jo anava llegint i pensava, esclar, al final quan una mira cap endins i va escrivint tot allò que pensa, totes aquelles coses que a vegades ens passen pel cap o sensacions que tenim, una bonica manera de fer-ho és amb la poesia. Perquè ja sabem que no és la més popular, però en canvi són aquestes petites píndoles
Despullar-se a un retrat interior és ensenyar, estripar-te pel mig i ensenyar el que tens a dins. Esclar, per nosaltres... És així, eh, el llibre. No es deia així, no, no. No iniciava així. Com s'havia de titular? Jo el tenia... Esclar, això ho vaig escriure en la meva cinquantena, com bé has dit.
i ho vaig deixar al calaix, al calaix de casa i a l'ordinador, en un arxiu de l'ordinador, en un arxiu que es deia Standby. És a dir, que el tenia com en Vany Maria. I en un moment determinat el vaig treure i el vaig llegint al meu home i li vaig dir mira què vaig escriure. I llavors va ser el moment de publicar-lo.
I vaig buscar un títol que s'adequés més que no pas l'estambi, perquè ja no estava en estambi, ja el donava a conèixer. I com que havia traduït els poemes francesos de Rilke, hi havia un poema que m'agrada molt, que es diu Retrat interior, llavors vaig pensar que se deia molt aquest títol,
i aquest poema en el meu poemari. Tot entre poesia. És bonic llegir-te perquè has estat tota una vida envoltada de literatura. Així et coneixem amb cultura. Nosaltres hem coincidit, però és molt llarga la teva trajectòria perquè jo penso que, no sé, des que deus tenir memòria estàs envoltada de llibres i cultura. Sí, sí, és que tinc memòria, sí, sí, certament.
perquè ja a casa meva hi havia llibres, la meva mare ja m'inculcava el gust per la lectura i sempre he estat envoltada de llibres i, per tant, la literatura la tinc interioritzada fins al punt que em surt pels poros, dic jo. Em va sortint i em surt, és clar, quan si faig un poema i convoco a tots els meus amics morts, és clar, que m'han acompanyat durant tants anys
com per exemple Rosoreda, Maria Àngels Anglada, Víctor Català, Horaci, Virgili, Catull, Ovidi... En fi, te'n diria la Martín, Nietzsche, Rilke, en aquest cas, Goethe. Sí, perquè és una època determinada a la meva vida que llegia molta poesia francesa, també, i llavors hi ha aquests autors.
que m'acompanyaven en aquell moment. A més, és com el teu debut, la teva estrena, perquè sí que has publicat treballs, però són treballs més aviat d'assaig, treballs que no són com una novel·la, com un poemari, no són tant de creació, és més d'assaig. Per tant, és la teva manera de dir, canvio de registre. Canviant de registre, sí. Vaig canviar de registre també en un altre moment de la meva vida,
que va ser l'any 84, quan van comprar la casa del Romanyà, la casa que hi havia viscut i havia escrit Mercè Rodoreda. Llavors vaig començar a escriure uns articles que publicava cada setmana a la revista Presència, que era el suplement,
del punt diari, que els escrivia sota el títol dels arbres. I cada setmana anava publicant un arbre diferent. Vaig començar amb el xiprer, l'olivera, el llorer, el pollanc, el desmai, en fi, fins 26 arbres. Això va durar des del 14 d'octubre del 84 fins al 14 d'abril del 85. I en aquesta època jo estava embarassada. Per tant, en èpoques diverses de la meva vida,
He convocat els meus autors literaris i he escrit més de creació. Això eren uns articles que tenien cinc eixos, explicava records d'infantesa, metamorfosis de persones en arbres, després records de viatges, els arbres en la literatura i els arbres en l'art. Aquests eren els cinc eixos que jo seguia en cadascun dels arbres.
I això és el que havia fet de creació, ja et dic, l'any 84, 85, es va publicar el 86, és un llibre preciós que em va il·lustrar en Narcís Comadira. Doncs això és el que jo havia fet de creació, i ara aquests poemes. I sí que és cert que alguns articles, a vegades, eren molt creatius, però m'he dedicat sobretot a fer estudis d'humanistes, estudis d'autors llatins, en fi.
i d'autores catalanes com, ja saps bé, Aurora Bertrand, Rodoreda...
Sí, sí. Seguir la Maria Àngela Vilallonga és sempre amarar-se d'aquesta literatura de la nostra terra i de grans autores. Jo sempre ara sé que estàs molt anida a Rodoreda, però per mi sempre m'aboques a l'Aurora Bertrana, evidentment. En aquest poemari no parles. Es parla molt del temps, del passat, del present, del futur. Jugues molt amb això.
Sí, és un dels grans temes. La vida, la mort, les absències, les presències, el pas del temps, sí. Sí, sí, el pas del temps en la natura, en la meva vida pròpia i sempre acabo dient que tot és present. Hi ha un poema en el qual parlo del passat, del futur, però acabo dient que
Al final, tot és present. Convoques el passat en el present. Si jo ara parlo del meu passat, estic fent present el meu passat. I si parlo del futur, estic fent present el futur. No sé com serà el futur, però jo ara l'invoco com puc invocar el passat, però sempre tot és present. Com ha estat treure del calaix el poemari? Perquè, esclar, anem passant etapes i les nostres mirades van canviant.
Les experiències de vida al final també deixen petjada, no? Com ha estat recuperar aquest poemari? Bé, vaig trobar que, quan el vaig rellegir, després de tants anys, vaig trobar que la veu del poemari era fresca, jo encara m'hi podia sentir identificada,
Jo m'havia fet gran, però el poemari havia quedat amb una joventut que m'agradava especialment i que encara em podia sentir jo refortida per aquesta veu. Va ser llegint-lo al meu marit, que no l'havia llegit mai, no sabia ni que existís,
Jo l'havia deixat ja a la Universitat de Girona, una impressió que no havia fet, perquè vaig deixar els meus papers i els meus llibres a la Universitat, a la Biblioteca de Catalunya.
I em vaig quedar una còpia, n'havia fet dues, em vaig quedar una còpia per a mi i un dia li vaig dir, mira què vaig escriure fa 20 anys. I em va dir, però si això està molt bé, per què no ho publiques? Ah, vols dir, que ho publiquin quan em mori. Home, no, publica-ho ara. La veritat és que pensava això, eh? Doncs no, no.
No. Quan vaig veure que encara m'identificava amb aquella veu, vaig dir, doncs va, si ho enviaré en el Lluís Montada, que és molt amic meu i que té molt criteri literari, i em va dir, això està molt bé, ho has de publicar. Ah, sí, és el segon que m'ho diu, doncs ara ho enviaré a l'editor. A veure què em diu l'editor, ho vaig enviar en Lluís Montada, i em va dir, ho vull publicar. I doncs endavant, i a més en aquesta col·lecció preciosa de l'Ossa Menor, que són uns...
Sempre havia admirat perquè hi ha autors que admiro molt en aquesta col·lecció i a més que la trobo preciosa com a llibre, com a objecte físic, el trobo molt únic. Per tant, estic contentíssima d'haver pogut publicar aquests meus poemes en aquesta col·lecció. Pere, estàs a la nostra lleixa perquè nosaltres en aquesta col·lecció hem fet diverses entrevistes i l'hem recomanada i és preciosa. M'agrada que t'ho diguis. Sí, sí, sí, ho és molt.
Són molt ben fetes aquestes edicions. El paper és bonic, a la mida del llibre també, les portades sempre amb aquest fris, que quan en Lluc em va dir ara hem d'anar per fer la portada i li vaig dir fes el que vulguis perquè...
Totes les portades que feu són precioses, ja triaràs tu. Però quan et diuen, hem de fer la portada, esclar, et queda en el pensament, ah, i què hi posaria jo a la portada? Li he dit que ho fes ell, però jo què hi posaria? I vaig dir, però si això pot ser una paret pompeiana, perquè és... I el fris, i el fris dels amorets, vineters, perfumistes...
els amorets dels oficis, que és a la casa dels Betis de Pompeia, que jo havia visitat des d'una vegada i m'havia retratat amb aquest frisk dels amorets. I li vaig dir, escolta, i si fem una paret pompeiana? Amb els amorets? I va dir endavant. O sigui que vam fer la paret pompeiana, és el color de la paret de Pompeia.
Absolutament. Quan ho vaig ensenyar als meus amics a través dels grups de WhatsApp d'història, tots em van dir el mateix, diu, ostres, ja no vens, per això ho comprem. Sí, sí, sí, és bonic això. És preciosa. A més a més es posaven en les parets per espantar els mals d'ull, les enveges... Són protectors i, per tant, mira, veus, protegeixen el meu poemari. El teu retrat interior protegit.
Mira, n'hi ha moltes, n'hi ha molts de poemes i no sabia ni quin triar, però n'hi ha un que m'ha encantat, que l'he trobat tan ben trobat, que és el de teoria literària.
Ah, teoria literària. Sí. El vol recitar, Maria Àngela? O llegeixo tu. Jo mateixa? Sí. Perquè és que està tan ben trobat, és tan bonic. Diu, ve-te aquí que els homes s'excusen d'arribar en vulgar per la ignorància de les dames.
No saben llatí, pobretes, i les volem enamorar. Les paraules, ja se sap, són l'inici de l'amor. I les mirades? Però les mirades no són en llatí, i s'entenen, les paraules no.
És magnífic, és magnífic. M'agrada que t'agradi. Bé, eh? Si n'haguessis de triar un, ja sé que és molt complicat, que ho faries a Obro pàgina i el que em surti, o n'hi ha algun en especial que t'hi trobis molt identificada. Sí, n'hi ha uns quants. L'altre dia vam presentar-lo a Figueres i va ser, però si us deixem recordar-ho, perquè hi havia molts dics estudiants meus de llatí, perquè a Figueres n'hi tinc molts d'estudiants de llatí.
I em va presentar l'Anna Maria Velaz, que ho va fer preciós, i llavors anaven aixecant al final estudiants i anaven recitant els poemes que els hi havien agradat. Estudiants com pot ser l'Àngels Gardella, que és novel·lista, ell, en Joan Antoni Poc, Lourdes Godó, i en fi, que són ja grans els meus estudiants. Però va ser preciós cadascú triant el seu poema. I en fi...
Jo llegeixo moltes vegades en les presentacions el Jardí Bosch. Oh, és preciós!
Però l'Àngels Gardella va llegir el d'Atena. Com es diu? Sí, esclar, és que tots tenen... En Pere Gimferrer me'l va presentar a Barcelona, a Ona, i va dir a cadascun dels poemes hi ha una realitat anterior que és la que ha motivat aquests poemes, però els poemes són una altra realitat.
Aquella realitat ja, si algú la vol saber, doncs, mira, la Maria Àngels hi pot explicar. Però no cal saber-la, perquè el poema ja et convoca a una altra realitat. Ho vaig trobar preciós. I va posar d'exemple El senyal vell, que és un poema breu, breu, breu, que té quatre versos. I ell diu, esclar, hi ha molta gent que sap que allò és una casa, que és la casa de Romanyà, en la qual va viure Mercè Rodoreda, El senyal vell, però...
Ah, i si ella, quan escrivia això, pensava en el poema, en el poemari, en el vell senyal de la poesia que es va transmetent pels segles dels segles, que els trobadors feien servir, saps, el senyal. I ho vaig trobar impressionant. Doncs bé. El tinc aquí, eh? El tens, l'has trobat. El tinc. Diu, no s'hi ha mort ningú en aquella casa, però s'hi ha cremat tanta vida...
És que veieu com no cal massa per dir molt. Per dir molt, sí, esclar. Hi ha una primera lectura que és una lectura així, senzilla,
i que et pot ressonar a tu perquè estàs vivint uns moments en els quals allò et conforta i et ressona. I després hi ha una altra lectura que és la que busquen els meus estudiants, que és anar a trobar tots els autors que jo he convocat en aquest poema. Per exemple, digue'm, digue'm. Sí, te'n llegeixo un que és Arbre, que diu així, si em punxen no em trobaran sang.
Dormir, dormir i potser somiar. Se m'han acabat les llàgrimes. Vull que sigui una altra ella que visqui la meva vida. Jo em vull plantar. El jardí, com la triar. I has de venir arbre. I res més.
Aquest el va Adrià el meu fill quan li van demanar que triés un poema del meu llibre i van llegir aquest. I va dir, és que aquí hi és tot. Hi ha Shakespeare al començament, però després hi ha l'Adrià de quanta guerra que es va plantar a terra per fer-se arbres al jardí. Esclar, jo vivia en aquell jardí que es va plantar l'Adrià. Jo també em volia plantar com l'Adrià i que fos un altre que visqués la meva vida en aquells moments.
I res més, aquest vers final que és tan breu, i res més, és un vers d'un poema de Costis Palamàs, que és un poeta neogrec que a mi m'agrada molt i que sempre aquesta frase m'ha enamorat i fins i tot l'he pintada en un quadre, perquè jo també he pintat quadres d'una època determinada a la meva vida. I en fi, si la gent no ho sap,
aquest poema et pot interpel·lar i dir-te, doncs mira, és una persona que en aquests moments està passant unes circumstàncies dolentes i vol plantar-se i quedar aterrada allà i quedar-se clavada amb les arrels a dintre del jardí i ser un arbre. També aboco el meu llibre dels arbres, que jo per això vaig escriure un llibre d'arbres, perquè em volia plantar i ser un arbre.
Però no cal saber que això és la teoria de quanta o quanta guerra, ni que es costi espalar mas, sinó que et pot convocar igualment aquest poema, que és el que deia en Gim Ferrer.
encara que no sàpigues el context i la realitat que hi ha darrere. Nosaltres us recomanem que us endinseu en aquest retrat interior que està publicat per Proa, aquest retrat interior de Mari Àngela Vilallonca, perquè serà conèixer-la, encara que no us ho penseu, una miqueta més. És com entrar a casa, oi?
Sí, sí, és entrar a casa, entrar a dins. Una nova faceta de Tota una vida viscuda, tots els que la coneixeu sabeu que hi he posat l'ànima en la nostra terra, en la cultura de la nostra terra i això és meravellós. Sí, realment ahir o avui, em penso que és avui, que vam tancar fa sis anys, vam tancar per la Covid. Sí, va ser el dia 11. Exacte. El dia 11.
Sí, sí, sí. I quan ho recordava, pensava, esclar, que vam viure una època dificilíssima. Sí. Els hi vaig dir a Figueres, i t'ho diguis tu, perquè em van preguntar si feia més poemes ara, si en feia. I els vaig dir que sí. I com que em sentia tan còmode allà al mig de tots els meus estudiants, o sigui, que ara estava fent poemes de
Tota consellera.
És a dir, estava poetitzant la meva vida com a consellera. Van quedar tots parats i van riure. No sé si arribarà a bon port o no, però això és una de les coses que estic fent ara. Esperem que sí, perquè tenim curiositat. Com que no faré unes memòries ni una autobiografia, aquesta és la meva idea, vaig pensar, doncs mira, faré poemes i explicaré les meves evidències com a consellera, que van ser intenses i...
i dures en molts moments. Bé, tot té dues cares, no, Maria Àngela? El Déu Janus. Sí, sí. Escolta, moltíssimes gràcies, de veritat, perquè vas dir que sí a la primera, perquè ens ho has posat molt fàcil i perquè hem gaudit molt.
Jo també. M'ha agradat moltíssim que em fessis aquesta entrevista. Te'n dono les gràcies que m'hagis deixat parlar del meu retrat interior, perquè publicar un llibre és comunicar i jo ara, com que no faig classe, no tinc tantes ocasions de comunicar així amb molta gent. O sigui que donar-me aquesta oportunitat us ho agraeixo molt.
Doncs ja tenim excusa per fer alguna altra entrevista, encara que no hi hagi llibre pel mitjà. També, sí, sí. Perfecte. Moltes gràcies. És un plaer sempre ser entrevistada per tu, Mònica. El calaix. Si l'obres totes les setmanes, aquí mateix hi trobaràs cultura. El calaix. Obre'l i trobaràs cultura. Veus indispensables.
El 17 de febrer de 1976 ens deixava Clementín Arderiu. Enguany es comemoren els 50 anys de la seva mort sota el comissariat de Maria Callís, licenciada en Filologia Catalana, guardonada amb el Premi Carla Riba 2016 pel Poemari La Ciutat Cansada i que actualment prepara un assaig sobre poetes catalanes dels segles XIX i XX.
Conjuntament amb la música blanca a la mar, comparteix el projecte Lleona, dedicat a reivindicar i actualitzar la poesia d'autores com Víctor Català, Clementina Arderiu i Mercè Rodoreda, entre d'altres.
Nosaltres recuperem avui fragments del capítol de Veus Indispensables dedicat a Clementina Ardoriu, que podeu trobar a la plataforma La Xarxa Més, sumant-nos a la reivindicació de recuperar les grans veus femenines en el món literari que han estat silenciades durant molt de temps. Escoltareu la veu de Rosa Ardit, que ja ens havia acompanyat al programa per parlar de la Clementina, i que ens la presenta així...
Està bé el de conèixer la persona i la personalitat de Clementina Arderiu, perquè la referència que s'entén així en general és que és, que va ser, vaja, la dona d'en Carles Riba. I aleshores, doncs, se sap poc d'ella i quan comences a entrar-hi més...
dius, caram, quina personalitat. Clementina Arderiu, per mi, una dona forta, una dona valenta, però una dona que va saber compaginar el que era la seva època, el que era la seva època i el seu entorn, amb tot un món interior riquíssim que portava dins i que portava una gran sensibilitat, que la va portar i que va poder treure, que la va portar a escriure i ser una de les capdavanteres com a dona publicat.
El Sam Abrams, en l'antologia aquesta que és de l'últim, molt important aquesta, Jo era el cant, diu que era en aquell moment que estava solitària com a dona que havia publicat. Per tant, una dona que va saber superar el que era en aquell moment el seu entorn.
sense faltar-hi, perquè complia com a bona catòlica i, sobretot, donava molt també valor, i els seus poemes i els seus escrits ho diuen, al seu paper de mestressa de casa, i que això comporta ser mare dels fills, bona esposa, etc. Va ser una dona molt completa, molt completa, i aleshores hi ha això amb sis poemaris. Nascuda el 1889 en una família d'argenters,
Fuva educada per continuar el negoci familiar, però va decidir dedicar-se a l'art. Era una gran lectora i tenia una sòlida cultura. Havia estudiat piano i francès. Escrivia poesia i va decidir presentar-se als Jocs Florals, un fet que, sense saber-ho, canviaria el rumb de la seva vida.
Es va presentar amb uns jocs florals. I aquests jocs florals, que el 1912, si no m'equivoco, doncs aleshores els va guanyar la flor natural. I llavors era la reina de la festa. Qui era el president del jurat? El poeta Carla Riba. Clar, se'n va quedar prendat, perquè havia vist al començament de veure qui era la Catalina Riba, una flor natural...
La veieu retratada com una dona clàssica, així com si fos, bueno, una dona que diries que era molt austera, tal, tal. Però la seva neta, la filla del segon fill, Oriol, la Cèlia Riba Vinyes...
la descriu com una persona molt bonica, molt amable, molt simpàtica, molt bonica, i que els amics de la família, doncs, més d'una vegada la van agafar com a model. El Carles ja feia tertúlies literàries i tal, i llavors van passar a fer-ho també anar a l'argenteria, per així, aleshores, doncs, tenir més relació.
Lluny del que es pugui pensar, la poeta no va viure a l'ombra del seu marit. Va ser una dona absolutament independent, poèticament parlant, i ens en va deixar testimoni escrit en el poema Cançó de la vella confiança, dins del poemari L'alta llibertat, publicat el 1920, que ens recita Rosa Ardit.
A la mat he donades totes les claus, jo tinc les seves i fem les paus. Però resta una cambra al fons del fons, on entrar no podríem ni breus segons. Tantes forces ocultes, tants pensaments, allà dins són escàpols a tots moments. Bé seria de vegades sotjar-hi un poc.
Som molt amics, jo t'ho explico tot i comentem tot, però aquí cadascú amb el seu estil i la seva poesia. Un altre poema on ens mostra la personalitat i la sensibilitat d'Arderiu és El pendís, una reflexió sobre el paper de la dona en aquella època.
relegada a la llar i amb moltes dificultats per poder desenvolupar la seva part artística i cultural. Raquel Martínez ens en recita un fragment. Jo deia ahir, essa i sentir, fortuna rara. Per què la gent, rosec mesquí, no s'anemara d'essa i sentir,
I era per mi goig pur, més ara per un pendís rodoladís jo faig-me via, un pas amunt i enllisco sis. Si defallia per m'un pendís, tant dret i llis rodolaria. Si em vull salvar, bé cal pujar, no mirar enrere.
En l'aire sols puc es guardar, que en la vorera l'herba es secar i es revoltar sa cavallera. Fragment del poema El pendís, de Clementina Arderiu. Veus indispensables. Estàs escoltant el calaix. Fem ràdio, fem comunicació, fem cultura. No tanquis encara el calaix. Totes les setmanes fem cultura.
Fem ràdio, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix. Tenim més entrevistes, converses, novetats, històries, propostes. Tenim més cultures.
Oriol Canals és llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat de Barcelona. Té una llarga trajectòria dins el món de la comunicació i actualment és director de negocis del diari Ara.
És autor de «Fills de mala mare», «Els sentinelles de la llibertat», premi «Bruc Noir» i «No dormiràs», millor novel·la del 2024 al festival Lloret Negra. Un assassinat macabre sacseja Figueres. Un home crucificat apareix al Teatre Museu de Lí el dia que s'ha d'inaugurar una gran retrospectiva internacional dedicada al geni del surrealisme.
El mort reprodueix fidelment el quadre El Crist de Sant Joan de la Creu, de Salvador Dalí. A l'assignatura hi ha un nom inquietant, Diví, el sobrenom del Gran Mestre. Si us dic, no dormiràs...
Qui us ve al cap? Doncs Oriol Canals. Doncs si no vau dormir amb el No dormiràs, jo us asseguro jo que amb el TV encara dormireu menys. Oriol Canals, benvingut. Moltes gràcies. Sí, sí. Benvingut tu, benvingut TV, però a més a més és una novel·la que és una absoluta sorpresa. Per què? No és l'última novel·la, Oriol.
No, aquesta novel·la és de 2018, es va publicar l'any 18 i ara sa Rosa dels Vents l'ha reeditat i l'ha recuperat, cosa que m'ha fet molt content. Bé, t'ha fet molt content, jo penso que ha fet molt contents a molts lectors i lectores perquè, bé, jo he descobert aquí un Oriol absolutament desenfrenat i deixat anar a nivell sanguinari. Bé, una miqueta sanguinari. No espantarem els oients, eh, Oriol?
No, una miqueta, només una miqueta. Només una miqueta. Res més bèstia del que hi hagin vist alguna vegada, o hagin llegit alguna vegada.
Bé, sí, evidentment, s'ha escrit molt, però és una novel·la que enganxa perquè, clar, sempre vols saber, no?, i és impactant de llegir. Ves aquesta primera, que anem tots venint... Després, amb el temps, has aprofundit, però t'has relaxat amb els temes, però aquí no. Toques, com sempre, que a mi m'encanta, temes en el cas de No dormiràs, hi havia el Palau de la Música...
i tota aquesta part més corrupta. Després, a Diví toques l'art, aquest gran servidor de l'í i fas aquestes pinzellades també sobre la seva vida i sobre la part menys bonica potser de la seva vida.
Hi ha una mica de tot, hi ha una mica de tot. A veure, la veritat és que Dalí és un personatge que a mi em fascina des que tinc uns de raó, crec que és el pintor de llarg que més m'agrada, després potser vindria Andy Warhol i d'altres, però el Dalí està per sobre de tots i és cert, un cantó
fosc, té un cantó molt fosc i una part no tan bonica. Però tot i així jo crec que l'hi perdono tot i em venia de gust que posa el taló de fons d'un llibre com vaig fer en el seu moment, que és aquest divi.
L'art, perquè quan jo ara deia, tu i jo parlem de coses diferents, perquè tu parlaves d'aquesta part no tan bonica, potser de Dalí persona, però quan tu poses la mirada per fer una crítica social, que el gènere negre també és una miqueta el que té, potser ho toques de passada, però sí que a mi m'ha arribat molt, que és aquest entorn al voltant de Dalí.
qui tenia al costat, qui era fidel, qui no, perquè s'hi quedaven. Una mica també, i amb això entres en aquest tema del món de l'art i de la corrupció, que existeix en tot, en l'art, en la pintura, en la literatura, en la política, vull dir, a veure, la corrupció és a tot arreu, no estem...
desvetllant res de nou, però tu poses aquí la mirada aquesta vegada. Sí, més enllà del que sigui la corrupció dins del mercat de l'art en si, que evidentment hi és, i en el llibre, en el Diví, poso exemples pràctics de com més es pot fer corrupció dins del mercat de l'art. En el cas d'això que deies de Dalí,
Jo no soc pas biògraf de Dalí, tot i que estigui tarat pel Dalí, no soc pas un biògraf i això vull que quedi molt clar. Però sí que crec que ell, en els seus darrers anys de vida, es devia sentir molt sol. Precisament per aquest entorn...
plegat de voltors que tenia. I això, doncs, jo m'hi poso la pell d'un senyor de 89 anys amb dificultats evidents, físiques, i que al cap ja no li anava com era habitual en ell, doncs, home, té que ser molt fotut, té que ser molt fotut. I realment, jo quan hi he pensat, o he anat al Teatre Museu, o he llegit coses d'ell, o he vist reportatges, i penso en el de l'hi persona,
en certa manera m'ha fet pena algunes vegades als últims anys de la seva vida. Això penso que ha sigut una mirada... Ves que tu poses una mirada molt humana. Vull dir, jo he parlat ara que eres una mica sanguinari perquè ets molt teatral. Et vas carregar part del Palau de la Música, escolta'm. I aquí potser no és que et carreguis res, però l'escenografia
d'aquest, no fem spòiler, d'aquest assassí que signa com a diví l'escenografia. És brutal. Vull dir, aquesta imaginació d'on la treus? Jo vull saber-ho. Aquestes alçades amb les entrevistes que hem fet. Aquesta imaginació d'on la trec? Les idees principals sempre s'acabeixen dormint.
T'ho juro, quan estic a punt de... Ho he consultat amb psicòlegs alguns i amb psiquiatres. Quan estic a punt de dormir-me, moltes vegades tinc... De fet, totes les idees inicials de tots els llibres les he tingut quan he estat a punt d'anar-me'n a dormir. I aleshores em desperto i apunto perquè dic, hòstia, això ho he de fer. I el tema és que, com et deia, ets consulta especialista i em van dir que el moment abans d'anar-te'n a dormir és el punt màxim de relaxació.
I aleshores, en aquell moment, et poden venir idees que tu hi has estat donant voltes. És a dir, no és que se m'acudeixi en aquell moment, sinó que el meu cervell ha estat treballant abans. I aleshores, en aquell moment, pel que sigui, surten. I tant el Palau de la Música, com l'inici dels Sentinelles de la Llibertat, com el del Diví, doncs han sortit així.
I no se m'acoye res més que crucificar un senyor davant del Teatre Museu d'Alí reproduint el Crist de Sant Joan de la Creu, que em sembla un inici, home, xulo. A veure, és que esclar, ell està explicant això, vosaltres no ens veieu, però jo me n'estic imaginant i penso, estava rient, perquè dic, sort que quan estàs relaxat fa aquestes coses, quan deus estar estressat no m'ho vull imaginar, Oriol.
És igual millor no dir-ho per la ràdio, no ho diguem. Anava a dir, perquè si estàs relaxat i crucifica-se la gent, amb molt d'estrès, un dia vine a l'oficina a veure treballar, aviam com està la cosa. Però vaja, no ha passat mai res, el teu entorn laboral són tots vius. Sí, sí, de moment sí. Per tant, comença la novena també, amb aquesta gent en particular,
com és aquesta part més gràfica. A més a més, són escenes que són fàcils d'imaginar, són molt visuals.
I ara anirem potser a la part més macabra, no? Després ja baixarem una mica el to perquè hi ha altres coses que són interessants de la novel·la. Però el moment d'escriure totes aquestes escenes, clar, t'hauràs hagut de documentar sobre sang, fetge, tortures... Uf! Bueno, que si necessitem ajuda, ja et trobem, Oriol. És una putada, eh? Ai, perdó. És una... A vegades passa que...
Tu t'has de documentar, evidentment, parles amb gent. He parlat, per exemple, en el cas de Vivex, parla amb forenses que em van donar un cop de mà, per si la sang fluïa o sortia a xorros, perquè ens entenguem. I tu fas preguntes i el metge, el forense, en aquest cas, et mira i et diu aquest tio està tarat. Aleshores sí que li has de dir, no, mira, espero un llibre, tal, no sé què. Aleshores ja et vas situant.
Vaig parlar amb forenses que m'explicaven aquestes escenes per reproduir-les de la manera més fidedigna. Sí que és cert que fan de mal explicar, per dir-ho d'alguna manera, a nivell de conversa, però...
que la gent tampoc s'espanti perquè dins del llibre està explicat d'una manera literària i sense voluntat que ningú li agafi infàstics. Això vull deixar-ho clar. Però sí que l'assassí, el diví, que signa les obres d'art amb aquest sobrenom que tenia Salvador Dalí, és una persona teatral i és una persona que es vol acarnissar amb les seves víctimes perquè té una història al darrere que vol explicar.
Aquesta història al darrere que anirem descobrint amb un gir de guió absolutament també espectacular, en aquest cas, com són els inicis de les teves novel·les. I, com deia, fins aquí podem llegir, no podem llegir res més d'aquesta part del final. Un altre punt que jo pensava, ho haurà fet? En els seus inicis ho feia? Sí, ho feies. Ens estimes molt, els periodistes, jo ho sé. Ens tens un gran amor. Jo aquí tinc un fragment...
diu en pantalla el presentador que feia 20 anys, que tenia 20 anys postura de sempre, somriure forçat de sempre i caiguda d'ulls de sempre.
Tot postís. La morbositat era una aposta guanyadora. Més detalls, més audiència. Més audiència, més publicitat. Més publicitat, més diners. Més diners, amb us contents. Amb us contents, lloc de treball, in a eternum. Un cercle viciós. I en aquest cas tenen molta importància els periodistes. I tant. Molta. Són un punt clau que, a banda de les obres d'art, en diviutilitza.
Sí, però dins la història, el diví fa una mica de Salvador Dalí. Salvador Dalí va ser el gran inventor del que ara se'n diu la mediatització de les coses. El primer que mediatitzava tot era Dalí. És el que es va inventar els periodistes com a ganxo i jo fa 25 anys que treballo en premsa, vull dir que...
En castellà diuen que el que no va mucho con el cojo, si no cogea, arranquea. No sé com es diu en català, però ja ens entenem. Aleshores, també m'afectes el meu gremi, també, me'l sento meu. Però ell utilitzava els mitjans per amplificar tota la seva obra. I els mitjans li feien el joc. Tants anys després...
els mitjans segueixen fent el joc a moltes coses que, home, que són censurables de publicar segons de quina manera, segons quin titular groc, informar segons què, matar segons aquí abans. Ostres, hi ha una pila de gent que s'ha mort abans dels mitjans que a la vida real, perquè tothom volia ser el primer en donar la notícia. Dius, home, espera que es mori de veritat, pobret meu. No ho sé, tinguem una mica de...
d'ètica amb això és que si no respectem ni la mort de la gent, però és que realment això passa. Quan la gent que treballa als mitjans aboga perquè la gent busqui fons fiables, és precisament per això. És precisament per això.
Bé, jo dic que és un dels punts que a mi, que m'ha agradat precisament perquè has posat en diferents mitjans de comunicació i ho has fet de formes diferents, mirades diferents. Per tant, és com un ampli ventall també del que ens podíem trobar. O sigui que són petites, petits detalls que anem trobant al llarg de la novel·la. Aquest també és un dels teus segells per a la de el periodisme perquè tu el coneixes molt.
Jo m'he enamorat molt d'un personatge que explicarem que m'ha enamorat, però poca cosa més. Alberto Olazada. Ell és un dels Mossos d'Esquadra.
ja té una certa edat, un cert malgatge, també té una història al darrere, no l'explicarem, però fas que tots els personatges tinguin un punt humà. Els hi dones vida a tots ells. En aquest cas, jo penso que és una novel·la on tots tenen el seu petit protagonisme. Que tot està enllaçat, però tots tenen el seu petit protagonisme. Sí, era la intenció de...
que tot estigués enllaçat, evidentment. L'Alberto segurament és el pal de paller de tota la investigació. No diré qui és l'antagonista, perquè si no foton l'aire a la novel·la. Però sí que l'Alberto és el pal de paller, però com tu deies, és una novel·la molt coral i dintre tots aquests personatges que hi ha, doncs sí que és cert que cada un té la seva part humana. M'imagino que
al final tothom té la seva part humana. Per molt malifeta que hagi fet alguna persona o per molt desgraciat que pugui ser algú, estic convençut que si rasques també tindrà la seva part humana. L'Alberto la té molt grossa i té una implicació personal en el desenvolupament del cas que seríem que li fa de motor per poder tirar endavant els moments de màxima dificultat.
I a través de l'Alberto també veurem tota aquesta burocràcia, tot aquest tema polític, tota la primera notícia, el resoldre el cas, les cadires calentes, etcètera, etcètera, que d'això també hi ha un far i una teca. Quins personatges més bons, eh? Quines escenes. A mi m'agradaria saber si en els despatxos tancats, quan hi ha reunions d'aquest tipus, són així. Tu ja has estat en alguna cosa, t'has inspirat.
En alguna sí, i després al final sempre es diu que la gent que treballa als mitjans de comunicació publica el 10% del que saben. Jo sempre dic que això és una mentida flagrant, que és el 2%.
Perquè hi ha moltes coses que se saben i no es poden publicar. Perquè no tens les proves, bàsicament, i si no tens les proves no pots acusar ningú de res. I això m'he trobat en tots els mitjans de comunicació que he treballat, que en són uns quants ja. Vull dir que, al final, diguem que el meu bagatge laboral m'ha servit per poder fornir la novel·la també.
Bé, ens anem a les obres d'art. Tenies el primer i després vas triar la resta? Els vas triar tots de cop? Tenies clar quines serien les obres d'art que sortirien a la novel·la? Perquè en aquest cas, com a mà no dormiràs, també viatjarem. No ens quedarem només a Catalunya.
Això ho podem dir, el llibre fa el recorregut vital que va fer Salvador Dalí, que és Figueres, Madrid, París, Nova York, Figueres, i en cada un d'aquests escenaris apareixerà una obra d'art inspirada en una obra de Salvador Dalí, però feta amb despulles humanes. I la primera de totes és aquesta que et deia, el Cris de Sant Joan de la Creu, que apareix al Teatre Museu Dalí. Les obres...
Estaven triades des d'un principi a Superconsciència, soc un escriptor molt de mapa, i aleshores sabia perfectament quina es volia triar i el per què. Sí que és veritat que hi ha altres obres que potser m'agraden més de Dalí, alguna altra que no he pogut posar,
Però aquestes tenen tot el sentit del món per la història, tant pel contingut com pel significat, com pel títol, com per l'any que es van fer. Tot està perfectament lligat perquè hagin de ser aquestes obres i va acord amb la història del diví.
Clar, ara ha passat un temps, uns quants anys, i ara quan vas rebre la proposta i vas agafar una altra vegada de dir, quina sensació vas tenir? De dir, ostres, he tingut tant èxit amb el No dormiràs i ara torno a agafar aquesta primera novel·la.
Em va fer una il·lusió bestial, bestial perquè de tot cor dic que és una història increïble, almenys per mi. Com a mínim per mi és una història superxula que la vaig disfrutar molt i al final també és normal, en aquell moment jo no estava en la posició que estic ara a nivell de ser una persona coneguda dins el món literari català.
Per tant, quan m'ho van proposar em va fer una il·lusió increïble. I vaig pensar que havia envellit molt bé el llibre i crec que es pot llegir perfectament com es podia llegir l'any 18.
Sí, sí, per això t'ho deia, perquè han passat, estem al 2026, han passat vuit anys. Sí, i la crítica que es fa, seguim tenint com a societat els mateixos problemes, seguim pecant del mateix, nosaltres ens pensem que el temps avança, que som superguais i que arreglem les coses, però quan fas coses d'aquestes i llegeixes al cap de vuit anys, dius, sí, estem igual, gairebé, no canviem res amb això.
No, no, és superactual, o sigui, que te la llegeixes i jo penso que molta... i fins i tot comentant amb algunes persones em deien, ah, però no és la novetat de l'Oriol? No, no, és que l'ha tornat a publicar. Hi ha persones que la tenien com la novetat d'aquest any, eh? Ho sé, la novetat d'aquest any ve al setembre. L'escola de llibre en català. Ve al setembre, sí. Al setembre publiquem novetat, que aquesta sí que serà novetat, de fet l'estic acabant ara mateix.
i l'he d'entregar d'aquí poc a l'editorial perquè ja comenci tot el circuit, però no, no, és de l'any 18 i ja et dic, quan vaig tornar-lo a agafar vaig dir, hòstia, és una passada, perdó que ho digui així, però de debò que ho sento.
Doncs escolteu-me, no ha passat el temps per aquest diví. Jo penso que es conserva sense rugues, exactament igual que quan l'any 2018 la vas escriure, perquè és fantàstica, és una gran novel·la. No sé què dir-te, que potser és la que més m'agrada. Ves què t'haig de dir, eh? Hi ha gent que m'ho ha dit. Hi ha gent que m'ho ha dit. No ets l'única, no ets l'única. Al final, no ho sé...
Amb el No dormirà sí que és veritat que va pagar un pet que, ja t'ho he comentat alguna vegada, que dius, ostres, no m'ho esperava. I, evidentment, benvingut. Sí, que li tinc molt de carinyo i que realment ha sigut un salt molt gran per mi com a escriptor. Però, de debò, penso que el divís és un tros de llibre que la gent s'ho pot passar molt bé llegint-lo.
Són diferents, eh? Són estils diferents. Tenen trets de l'Oriol Canals, perquè, evidentment, l'autor sempre té un segell personal, però són novel·les diferents. Jo potser sóc una mica més sanguinària i, escolta'm, com que la vida real m'haig de portar bé, doncs m'encanta. Jo molt amiga del Diví, molt amiga del Diví, eh?
Ui, el que estic dient. A veure vosaltres quan acabeu la novel·la. Hi ha una gran frase també que m'encanta. No llegiré tot el fragment per si de cas, però igual passat malparit ell et recordarà tota la punyetera vida com la vas arribar a cagar. I aquí ho deixo. Oriol Canals Diví
publicada per Rosa dels Vents, però no novetat, espereu-vos al setembre, a veure amb què ens sorprèn. Oriol, moltes gràcies. A mi m'ho has fet passar molt bé. Moltes gràcies a vosaltres. Una abraçada divina. Edició sonora i muntatge tècnic.
El calaix, un programa d'on a la torre, para la xarxa.