Estigues a l'última música. Acompanya'ns a Estrenes.
Francesc Balanyà, el periodista agrari de Catalunya, presenta cada setmana Arrela, l'espai agroalimentari de referència de les Terres de Lleida. Expliquem i analitzem les qüestions més rellevants de l'agricultura i la ramaderia del nostre país amb els principals agents d'aquest sector primari. Arrela, el programa agrari du a un Lleida Ràdio, cada setmana amb Francesc Balanyà.
L'hidrogen i l'oxigen són una combinació que, des de temps immemorials, ha estat font de vida i un punt de referència econòmic i social. Sí, parlem de l'aigua. Des de petits nuclis fins a grans civilitzacions com Mesopotàmia han nascut i crescut al voltant d'ella.
Però nosaltres posarem la mirada molt més a prop, al riu Gaià. Ramó de Pedra recupera la memòria d'un llegat que forma part de la nostra història, del nostre patrimoni. Us proposem un recorregut pel riu Gaià cercant totes les construccions i elements patrimonials i d'enginyeria hidràulica que al llarg dels segles la humanitat ha ideat
per a cercar, emprar i emmagatzemar l'aigua, és a dir, per a viure. Una sèrie de podcasts per a entendre millor el nostre patrimoni fluvial i les obres d'enginyeria hidràulica que ens han permès viure i evolucionar. Això és Ramó de Pedra, un podcast d'aigua i patrimoni. Una coproducció d'Ona la Torre i la xarxa audiovisual local.
Al podcast parlem d'aigua i patrimoni, però també parem l'orella. En cada capítol trobareu el cant de tres ocells diferents. Pareu atenció i al final de l'episodi us direm quines espècies heu escoltat. Totes les trobareu a la guia Els ocells del riu Gaià, que ha editat l'Associació Mediambiental, la Sínia, a la col·lecció Ocells de Butxaca.
El capítol d'avui ens parla de les sínies. I per fer-ho ens acompanyaran en Pep Saragossa, investigador local, la Neus Esmel, poeta, en Jordi Sunyer, mestre, antropòleg i membre del Centre d'Estudis Sinival de Mas de Torredembarra, en Lluís Virgili,
investigador local, col·laborador del Centre d'Estudis d'Altafulla i autor del bloc divulgatiu de temes de la nou de Gaillà, NUCE, i en Ricard Ramon, investigador local, interessat en la història del seu poble, la riera de Gaillà i de la conca del Gaillà. Dedica el seu temps lliure a la recerca local i comarcal, sobretot en història agrària i rural dels segles XIX i XX.
De l'àrab, saní. Una sínia és una màquina per treure aigua dels pous. Consisteix en una cadena proveïda de catúfols. És estirada per una roda col·locada sobre el pou. Un podcast d'aigua i patrimoni.
Les sínies han estat una font de vida importantíssima per la pagesia i la mostra de la seva rellevància queda palesa en la quantitat d'aquestes construccions encara presents actualment a la Conca del Gaià. Amb els nostres convidats descobrirem
La seva història, la tipologia, el funcionament i on les podem trobar. En Jordi Sunyer ens en fa una primera aproximació. Com funciona? Quins són els seus elements? És un patrimoni que mira el passat i ens fa reflexionar sobre el nostre present.
La sínia és molt curiós perquè és un tret identitari de molts municipis com ara el nostre, Torredambarra, però també oest del litoral, de Catalunya, del País Valencià, de la Mediterrània. Es tracta d'un sistema d'aprofitament de l'aigua i del subsol molt enginyós, molt barat de fer. Es tracta de fer un forat sota terra, allà on hi ha aigua, i extreure-la amb la força del matxo que dona voltes a la sínia, precisament,
I fa, a través d'un sistema de catúfols, d'uns petits recipients que van aparar l'aigua, doncs de pujar-la i abocar-la a la pastera, i de la pastera es va aparar una bassa, un ajup, i llavors, amb saviesa, es va administrant aquella aigua per regar. Aquest és un sistema molt intel·ligent perquè no pot extreure més aigua que la que hi ha. Per tant, no pot créixer, en conseqüència, més la població del que la terra, el medi, dona de recursos, no?
Es tracta d'una comparació, vaja, amb l'avui en dia que creixem de manera desorbitada sense tenir els recursos naturals per a fer-ho, no? I, vaja, quan parlem del passat a través de les sínies ens interpel·la també en el nostre present.
quan a través de les sínies s'extreia aigua amb motor, més cap aquí, van començar els problemes. L'aigua dolça es va anar salinitzant i va ser un primer crit d'alerta, diguem-ne, de la natura, cap als homes, cap a les dones que treballaven la Terra. Per tant, estem davant d'un patrimoni que ens parla del nostre passat, però també ens interroga, ens parla, ens fa reflexionar sobre el nostre present.
En Jordi Sunyer parlava de tret identitari de molts municipis i regions i nosaltres fèiem esment de la gran quantitat de sínies construïdes. Quantes n'hi ha de documentades a Torredembarra?
113 sínies documentades, de les quals moltes encara visibles, algunes d'elles en espais municipals, per tant, esperem que en un futur es puguin rehabilitar, i les altres, doncs, catalogar i protegir. Però ha descobert moltes coses més. Les sínies i l'aigua unides a la pagesia i als mercats, la importància de l'aigua per al comerç i la memòria dels avis que recupera la història local.
tot el nom de les sínies, qui les portava, què hi plantaven, on venien. M'ha interessat molt descobrir un poble ple de parades de verdura cada dia, a part d'un dia a la setmana en especial, que es feia un gran mercat. Verdura tota d'aquí, l'exportació cap als mercats propers, la importància del mercat del Vendrell, el mercat de Vilafranca...
Tots els avis ens parlen d'anar a vendre Vilafranca, d'aixecar-se les dues de la matinada, de dormir, del macho ja sapiguer el camí i despertar-se a Vilafranca. Més que anar a Tarragona o a Reus, curiosament, Torra d'en Barra, el Baix Gaia, eren pobles molt penadesents i es feien molta verdura.
I després també m'expliquen els avis com gent que anava a vendre a Tarragona feia parada a la plaça Calestut, la carretera nacional entrava dins de Torredembarra, i allà, precisament, com cada poble s'especialitzava en un producte o un altre, per exemple, els de Calafell venien melons, doncs al parar allà molta gent tornava cap a casa després de fer el traguet a Calestut amb un meló cap a casa.
L'historiador local Lluís Virgili ha viscut en primera persona el funcionament de les sínies. Posa en relleu aquest patrimoni i la necessitat de recuperar-lo.
Jo de petit encara he vist funcionar tot això, eh? Vull dir, clar, jo soc de l'any 54, encara he vist totes aquestes sínies, com anaven, els pous aquests que estaven al costat del torrent al mateix nivell, que encara tenien cabals i tal, no? Clar, ara veus el panorama i vull dir, queden... Clar, és un patrimoni material i immaterial, les dues coses, no? I crec que és bo...
aquesta tasca de, almenys, preservar la memòria per properes generacions, no?, perquè, si no, és que, bueno, aquest dia resseguíem les sínies, queden allò que estan, vamos, allò que la vegetació s'ho menja, com les bases que hi havia de regatge i tot això, doncs s'abres pel mig, mig de ruïdes, clar, és un patrimoni que, avui dia, quan el veus i l'has vist en la seva època, allò que te s'acaba el cor, no?
Això és Ramó de Pedra, un podcast d'aigua i patrimoni.
De patrimoni també ens en parla l'historiador local Ricard Ramon, autor del llibre La lluita per l'aigua a la conca baixa del Gallà, publicat per l'editorial Cossetània. En cita també a en Lluís Virgili pels seus articles. Amb dos treballen per recuperar i conservar aquest patrimoni, una recerca constant que busca també la sensibilització social. A més a més, descobrirem l'existència i l'ús de mines subterrànies.
Hem fet una recerca que està en marxa. El Lluís acaba de publicar dos articles amb la història de l'aprofitament del Torrent de la Nou. Jo acabo de publicar, després del llibre de lluita per l'aigua de la Conca Baixa, vaig publicar ara per Sant Jordi un article sobre les sínies del vinyet. I tot plegat és recerca en marxa, que també el que pretén és sensibilitzar la gent del patrimoni lligat a tota aquesta activitat. Aquí hi ha hagut pocs anys, el món ha canviat molt...
I tenim tota una generació de gent més gran que encara ho va viure, que va fer servir aquestes sínies, que va arribar també a regar, a fer-vos d'aquestes aigües a la nou. I per nosaltres és important tota aquesta memòria, que va vinculada també a uns usos, unes pràctiques,
unes pràctiques consuetudinàries en alguns casos, inclús un vocabulari, i també un patrimoni també físic. En el cas concret de les sínies, en aquests moments, més o menys, tinc més o menys ja, gràcies a la col·laboració de molta gent i molta gent d'aquí del poble i de...
Els pobles de la vora amb què aquests anys anem parlant. Més o menys tinc identificades una trentena de sínies el que és l'antic terme de Tamarit, és a dir, la part de Ferran Navall, perquè ens entenguem, de Ferran fins a la costa. Una trentena de sínies, hi ha les onze de la plana del Vinyet, més després una vintena entre Tamarit i Ferran. Però és que després, si anem a Ferran mateix, també no hem d'oblidar, que també hi ha mines...
que també és un tema important, com es canalitzava l'aigua. En alguns casos procedent del mateix riu es canalitzava via mines subterranis, això també. A Ferran, de fet, encara hi ha restes. En el cas del Tafulla també havia hagut la mineta del Tafulla, que de fet era una...
també tenia un pas, tenia 500 metres i més subterranis. Però és que després, pujant, és a dir, pujant aigües amunt, perquè ens entenguem quan arribem aquí a la Riera. Aquí a la Riera, com ja hem comentat, tenim la sort de tenir l'aigua del Gallà, però si anem en direcció a la Nou, cap al torrent de la Nou, el torrent de la Nou o de Solomó, el podem dir de moltes maneres, o el torrent de Vespella,
És un torrent on també tenia una aigua subterrània molt important, i de fet hi havia, i encara hi són avui, tot un seguit de sínies, siguin de Catufos o de Rosari, que anaven seguint el transcurs d'aquest torrent. Estem parlant, perquè la gent se situa als 10 ponts, dels 10 ponts en amunt, direcció a la 9 i cap a Bespell. Sí, sí, sí.
I aquest és un patrimoni que avui en dia molta gent encara té, la mateixa finca encara té, una sínia, o les restes també del que era la maquinària, i pensem que és important tot aquest patrimoni, almenys ser-ne conscient que el tenim, perquè durant molts anys no s'ha valorat.
El món que ens envolta influencia la nostra vida quotidiana. La cultura, els costums, el llenguatge, les rutines... Enric Ramon ens ho exposa. Recorda formes de vida, costums, records que en Lluís Virgili té molt presents.
Per això pensem que és important anar sensibilitzant la gent, recuperar material. També hi ha coses interessants, i és també tota la cultura associada a aquestes sínies. Hi ha un fenomen molt curiós, no sé si us en heu adonat, hi ha molta gent aquí a la Riera i als pobles de la Vora que tenia un tras de terra, tenia una horta, i deia, no, no, anem a la sínia. La meva família tenia un horta,
L'hort, però no dèiem a l'hort d'Altafulla, no, anem a la sínia d'Altafulla. La sínia era el punt de captació de l'aigua i era el que vertebrava tota una activitat econòmica i social. I jo també convé tenir present com al voltant d'aquella sínia estem parlant, en primer lloc, d'una sèrie de... En primer lloc, una vegetació.
Òbviament, doncs, hi havia una horta, hi havia, doncs, una activitat agrària, uns determinats arbres, eh? Per què? Per què? Tenies l'animal, no?, el macho, l'animal, aquest animal també necessitava un ombra, eh? Molt sovint hi ha una figuera, eh? Molt a prop d'una sínia sempre hi ha una figuera. I després ja tot una...
Vida també, m'atreviria a dir, social, cultural, és a dir, ens hem de fer la idea també que anar, és a dir, en un món, en el món rural que va existir fins fa una cinquantena d'anys, doncs en molts casos també per una família de pagesos, doncs el diumenge anar a la Sínia és una manera de trobar-se, de fer una vida social, convidar amics, fer un arròs...
El cenatxo, que avui dia no saben ni què és això, eh? El cenatxo que portaven el menjar i, bueno, terminologia d'aquestos, que tu fos tot això, està desapareixent ja dels diccionaris, no? I per això que és bo preservar tot aquest patrimoni que ho hem conegut avui dia a una certa edat, no? I que encara hi ha molta gent, pagesos vells i tal, bueno...
Que et cuenten anècdotes d'això. Em deien, la mula que donava voltes una que la deixaven el diumenge, que el dilluns ja no podia anar, perquè estava pobreta allò, que ja no són coses d'aquestes, no? I altres pous assaurint-se, allò fent pous al costat del torrent, coses d'aquestes, clar, vull dir, dius,
Em sembla coses esotèriques, tot això, però ho hem conegut i tenia el seu sentit i era un altre món.
Tot fent memòria, en Lluís ha citat un mot, catúfol, un recipient destinat al transport d'aigua, un dels elements de les sínies. L'historiador local, Pep Saragossa, fa un repàs a la història de les sínies que, tot i existir ja en època romana, són els àrabs els que les reintrodueixen i ens explica la funció del catúfol, com evoluciona les seves formes i el seu ús.
Tots aquests elements que ells introdueixen, per exemple, les sínies, que han parlat, clar, les introdueixen ells. Les sínies, en l'època romana ja n'hi havia, però arriba un moment que és un llegat que es perd i ells, doncs, els reintrodueixen. Vull dir que les sínies les reintrodueixen a finals del 10 o a finals del 11, és quan comença a haver-hi sínies a la Península Ibèrica i llavors doncs es van escampant, no?,
Una de les característiques de la sínia són els catúfols. Els catúfols són com unes gerres que van lligades amb una corda, que se n'hi diu res, va pujant l'aigua. Doncs aquestes gerres totes tenen un forat al cul. Aquest forat és perquè quan...
El catúfol entra dintre l'aigua, l'aire que hi ha dintre el catúfol no deixa, s'ompli tot, i l'aigua surt, marxa a l'aire i s'omple. Doncs es té constància que aquest forat es fa a finals de l'11, comença fins del 12,
geògraf, enginyer andalusí, que recomana fer aquest forat. Vull dir que el forat és una cosa, sabem fins i tot quan es fa aquest forat, perquè això em van adonar que el catúful pujava i no pujava ple. Doncs algú va dir, fem un forat. El catúful és un element que ara molts ens troben tots amb excavacions, diguéssim.
I hi ha llocs que ho trobes que no tenen el forat. Perquè llavors també segurament el ceramista, el terrissaire, feia i se'n feia ús d'una altra manera com a gerra. I amb l'excavació, per exemple, a Lleida o a Osca, dintre les ciutats, s'han trobat catúfols que no tenen forat.
I aquí els catúfols es feien a Torre d'en Barra. Torre d'en Barra va ser el lloc on vestia de catúfols tot el que era Baix Penedès, Tarragonès, perquè són diferents dels que han arribat, que encara se'n fabriquen, per fer poperes, un element que Marc es posa dintre l'aigua perquè els poprifagin niu, llavors estigues la corda i treus el pop.
i es fan, que jo sàpiga, a Rasquera encara se'n feien. Llavors és molt diferent. El de Torro d'en Barra era molt rodó, molt bombat, i l'altre és més aviat allargat, diguéssim, no? És allò de cada terra fa la guerra, no? Però l'ús, diguéssim, i el funcionament és el mateix. Ramó de Pedra.
Un podcast d'aigua i patrimoni. L'evolució de les sínies està present a la conca del Gaià. En Pep Saragossa ens va citar en els seus noms mentre ens explica les seves característiques i com encara es poden observar. Amb ell també veurem l'enginy de qui no podia tenir sínies.
i un detall final que ens apropa al riu Nil, un xic lluny del Gaià, però que ens fa conscients de l'antiguitat d'aquests sistemes de vestiment d'aigua. Han quedat, han anat quedant elements ja, per exemple, aquí al Baix Gaià,
Hi havia el que es deien sínies boges, que és la sínia. De sínies hi ha dos tipus. Hi ha una que és una roda vertical, que la mateixa potència de l'aigua fa que l'aixequi, guanyes nivell i pots portar l'aigua uns metres més amunt.
I aquestes aquí té la caràcter que no diem cinies boges perquè, clar, van soles, vull dir, van boges, diguéssim. N'hi queden restes de tres. Vull dir, una és, ara que som aquí a l'Avea, tirarem riu amunt, doncs una és l'Ardenya, no?, que és la que té el nom de cinia boja, vull dir, Ardenya, doncs és la cinia boja.
És una sínia que, a mitjà dels 50, la roda hidràlica va deixar de funcionar perquè necessitava una reparació urgent i llavors la van reconvertir en una...
de sang, diguéssim, una que la feia anar un animal, diguéssim, perquè llavors hi ha aquest de sensual, hi ha les sínies de sang, que són les sínies que tothom coneix, que hi ha un animal que va donant toms i aixeca moscatúfols, aixeca l'aigua, doncs, no?
Aquesta, doncs la reconverteixen i fan una sínia de sang, però que no n'haven catúfols. Diguéssim, n'haven unes sínies que se n'hi diuen de rosari, perquè és una cadena que porta unes peces que n'hi diuen a glans, una cadena que passa per dins d'un tub i va aixecant l'aigua. Són uns elements...
que a mitjans del segle XIX, quan ja comença a haver la industrialització, doncs esclar, es fan de metall, es fan de ferro, llavors es popularitza molt perquè són unes eines molt...
molt pràctiques, diguéssim. Aquesta es reconverteix, es converteix en sínia de sang, i després n'hi ha una altra més amunt, el catllà, que és la sínia del clos, en aquesta encara hi ha la roda sencera, vull dir, si vas allí pots veure...
com era. Hi ha una roda que fa 6 metres de diàmetre, és metàl·lic. Regava tota la part superior de la psiquia. La gent que no tenia horts es va espavilar i hi havia sistemes, hi havia aquests mitjans per a lavar l'aigua. I després n'hi ha un altre
més amunt, que és la cínia de rotllet, que també és el callar. Clar, han quedat tant la de cínia boja com la cínia de rotllet, veus l'estructura que hi havia, però aquesta del clos, encara hi ha la roda, pots veure com eren aquestes rodes, és una cosa...
Vull dir, bastant excepcional, perquè no n'hi havia masses. Després, quan la gent que no podia fer una sínia, hi havia un sistema, que és la Pualanca, que no es deixia més que una grua accionada manualment, que també per mitjà el va i ve,
De la palanca, doncs, amb un covell, amb una galleta, doncs, aixecaves l'aigua i regaves. I això, del meu record, doncs, jo em recordo 5 o 6, no?, de palanques d'aquestes. Vull dir que la gent que no...
Tenir un tros de terreny damunt de la psiquia, doncs bé, som un element d'aquests, que són elements molt antics. Per exemple, la pua alanca ja els la feien servir a Egipte, que amb àrapa es diu Shaduf.
Vull dir, aquests elements allà a Egipte estan allí representats, no? Gent que hi ha unes escales, que hi ha dos o tres poalanques i van aixecant l'aigua del Nil fins dalt, diguéssim. Vull dir, són elements que durant la història han funcionat i encara en queden. I queden les restes d'aquestes.
Queden les restes d'una, en terme de sol humor, que també és molt... És un element que, esclar, si no te l'expliquen no ho entens, però, esclar, està allí, hi ha les restes allà al mig del riu.
La vida és un canvi constant i l'evolució no s'atura, provocant transformacions a tots els nivells, com hem pogut escoltar de la veu dels nostres convidats. Afortunadament, Enric Ramon ens recordava que hi ha una recerca activa i es continua treballant per a la recuperació de la memòria, perquè aquesta és record, enyorança i a vegades també una mirada nostàlgica.
La poeta Neus Esmel posa veu al desig de recuperar aquest patrimoni en un poema titulat La figuera de la sínia. Sota l'ombra regalada de la figuera de l'hort, que recordo amb enyorança, sento tristor al meu cor. Era al costat de la sínia i cada dia al matí li dava la benvinguda quan arribava al padrí.
Amb una branca penjava el cistell amb el dinar i el matxo desenganxava palacini a fer rodar. Ell cantava amb alegria perquè el matxo anés rodant i es pogués omplir la bassa per després anar regant. Quan era el cor de l'estiu, amarat de la suor,
L'aigua fresca de la sínia li treia aquella calor. I el macho, també cansat, el morralet li posava allà sota la figuera, amb el ferratge i la para. I a sota de la figuera, quan anava a reposar, la seva soca servia per l'esquena, descansar. Quan el sol ja s'endinsava a l'erosió fins demà,
cap a casa retornava després de molt treballar. Però... ja no queda la sínia, ni la figuera de l'hort, ni l'aigua d'aquella bassa que era un prouat tresort. El progrés a poc a poc, la natura ens va robant. Què serà dels nostres gors? Què serà dels muntanyans? Què serà?
de l'aigua i l'aire que cada dia, cada jorn, ens el van imaginant. Tinguem tots la valentia de seguir qui ens volguià, fent tots una sola pinya per poder a les alps salvar...
i preservar el que ens queda entre la torre i creixell al costat del nostre mart. Avui hem repassat la història local trobant nexes d'unió de la conca del Gaià amb Egipte. Les sínies ens han fet passejar per la vida quotidiana dels mercats d'altres temps, no massa llunyans i que ens recorden els d'ara. L'aigua, novament ens ha mostrat la seva importància per a l'economia,
I hem acabat amb un poema, i és que la memòria i els records inspiren. La veu de la poeta Neus Esmel citaven els seus versos les aus, que avui també ens han acompanyat. Ja sabeu els seus noms? En aquest capítol heu escoltat el cant d'aquests ocells. Cruixidell, emberitza calandra. Au, resident a cap obert a tot el curs del riu.
Gafarró. Serinus serinus. Au amb tonalitats groguenques que viu tot l'any als camps i zones de Conreu. Verdum. Cloris cloris. Ocell que habita a camp obert tots els mesos de l'any.
Més informació a la Guia dels Ocells del riu Gaià, editada per l'Associació Mediambiental La Sínia, a la col·lecció Ocells de Botxaca. Això és Ramó de Pedra, un podcast d'aigua i patrimoni. Una coproducció d'Ona la Torre i la xarxa audiovisual local. Aquest podcast l'han fet possible Raquel Martínez, Mònica Sussies i Josep Maria Soler.
T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens aquest i d'altres a la xarxa més.
L'hidrogen i l'oxigen són una combinació que, des de temps immemorials, ha estat font de vida i un punt de referència econòmic i social. Sí, parlem de l'aigua. Des de petits nuclis fins a grans civilitzacions com Mesopotàmia han nascut i crescut al voltant d'ella,
Però nosaltres posarem la mirada molt més a prop, al riu Gaià. Ramó de Pedra recupera la memòria d'un llegat que forma part de la nostra història, del nostre patrimoni. Us proposem un recorregut pel riu Gaià cercant totes les construccions i elements patrimonials i d'enginyeria hidràulica que al llarg dels segles la humanitat ha ideat.
Per acercar, emprar i emmagatzemar l'aigua, és a dir, per a viure. Una sèrie de podcasts per entendre millor el nostre patrimoni fluvial i les obres d'enginyeria hidràulica que ens han permès viure i evolucionar. Això és Ramó de Pedra, un podcast d'aigua i patrimoni. Una coproducció d'on a la torre i la xarxa audiovisual local.
Al podcast parlem d'aigua i patrimoni, però també parem l'orella. En cada capítol trobareu el cant de tres ocells diferents. Pareu atenció i al final de l'episodi us direm quines espècies heu escoltat. Totes les trobareu a la guia Els ocells del riu Gaià, que ha editat l'Associació Mediambiental, la Sínia, a la col·lecció Ocells de Butxaca.
El capítol d'avui ens parla de les sèquies i per fer-ho ens acompanyaran en Lluís Virgili, investigador local, col·laborador del Centre d'Estudis d'Alta Fulla i autor del bloc divulgatiu de temes de la nou de Gaillà, Nuce. Enricà Ramon, investigador local...
interessat en la història del seu poble, la Riera de Gallà i de la Conca del Gallà. Dedica el seu temps lliure a la recerca local i comarcal, sobretot en història agrària i rural dels segles XIX i XX. En Salvador Palau Refeques, conegut per tothom per Galo, estudiós de la història local de Santa Coloma de Caral i guia turístic del municipi, i en Joan Brunat, periodista i fill de pares moliners.
Sèquia o psiquia. De l'àrab, saquia, irrigació. Una sèquia o psiquia és un conducte llarg i estret que té la funció de recollir l'aigua dels llocs de captació, com rius, torrents, pous, basses o assuts, i la distribueix fins a les poblacions o camps de conreu.
Reben els noms de procedència llatina, canal o rec als territoris de menor arabització, com ara la Catalunya Nord. Les sèquies de rec formen xarxes complexes, de manera que sempre hi ha una sèquia mare o major, que és la que pren directament l'aigua del seu lloc d'origen. Les sèquies filles, també anomenades filloles o ramals, són de caràcter secundari perquè el cabal procedeix de la sèquia principal.
Les aigües superficials i subterrànies eren conduïdes per recs cap als camps. Els recs transcorrien paral·lels al riu i amb un pendent menor. D'aquesta manera, l'aigua es podia conduir cap als camps i la que sobrava era retornada al riu, aigües avall.
Un podcast d'aigua i patrimoni. La distribució de l'aigua ha estat un punt importantíssim per a la pagesia i font de conflictes. La construcció de sèquies i el seu control no han estat exempts de moments de discòrdia. Avui parlarem d'aquestes construccions tot passejant amb els nostres convidats, recordant la història, descobrint les seves característiques i amb quines altres construccions van associades.
El rec és una excavació o cavitat llarga i estreta, sovint revestida de pedra o rajols, que serveix per conduir l'aigua del riu o torrent per moure molins. El rec transporta l'aigua de la Rasclosa a la bassa, que és una construcció de pedra on s'atura i es deposita l'aigua destinada a fer anar a un molí, una farga o bé per regar.
Ramó de Pedra. Iniciem aquest recorregut a la riera de Gallà amb en Joan Boronat, que recorda el passat de les sèquies. Síquies, com molt bé comenta pel que fa a com es diu en aquesta zona. Del passat a l'actualitat, entre la pèrdua i la conservació, dels pactes i de com s'aprofita l'aigua.
Aquí a la vora tenim un vial, un vial que fa uns quants anys que es va construir, que passa pel darrere de les cases, diríem, de ponent de la riera de Gaià, i es diu el vial de la sèquia. Es diu el vial de la sèquia perquè per aquí hi passava aquesta siquia, que diuen la riera, ho diem, i era una sèquia oberta de...
No, no, no, de terra, era de terra, doncs tenia la dificultat que les rates feien forats i hi havia fuites d'aigua i tot això. Llavors, amb la construcció de l'embassament del Catllà, per part de Repsol actualment,
L'any 75 es va estoncar el curs fluvial en aquests 11 quilòmetres que separen la presa del Gaià al Callà fins a arribar a la desembocadura de Tamarit.
En compensació a tot això i pel millor aprofitament de les aigües, Sol, de comú acord amb la comunitat de regants de la Riera de Gaià, va fer un revestiment d'aquesta psiquia amb obra cimentada i llavors l'aigua flueix amb molt més rapidesa, hi ha menys fuites, hi ha tanta evaporació...
I l'aprofitament avui dia de l'aigua que surt, la concessió que s'ha respectat pels comunitats d'Arregants, del que hi ha aigües a vall de la presa de Repsol, doncs l'aprofitament és, diríem, gota a gota. La que surt des de l'embassament arriba a l'Aigua.
a les seves hortes del regatge. Per tant, està canalitzada la sèquia des de l'embassament del Callà i després les conduccions secundàries, la ramequificació que va a les hortes, està tot entorbat,
i es rega amb vàlvules que aflora l'aigua i també s'ha de dir que han canviat molt els sistemes de regadiu, perquè abans es regava per inundació i ara s'està, ja de temps en sa, doncs es rega amb el got a gota, amb mangueres de goma, per tant no es necessita tanta aigua com abans, com quan es fèiem inundacions.
Continuem amb en Joan Boronat parlant d'una de les sèquies amb més rellevància de la zona, on s'ubica actualment, com ja comentava, al Vial de la Psiquia. Ho fem des del Molí del Mig, recordant, com a bon fill de Moliners, com les sèquies abastien d'aigua els molins i la importància que van tenir en l'economia.
Efectivament, aquí en diuen la psiquia, com bé has dit. Doncs llavors era reconduir les aigües aquestes, que al llarg d'aquests 4 quilòmetres tenia una sèrie de fibles, de sortides de la psiquia principal, per poder abastir les hortes de l'aigua pel regatge, no?
i quan es ponia el sol, que això era jo l'encarregat de fer-ho, anava tapant totes aquestes fibres per reconduir tot el cabal que baixava per la psiquia fins perquè arribés a la bassa del nostre molí i durant la nit poder fer funcionar les moles, perquè actualment encara hi són quatre jocs de moles, el molí de la torre, i llavors es treballava nit i dia, nit i dia.
I aquest és el motiu pel qual aquest assíquit ha tingut sempre històricament una importància capdalt, tant per la indústria com pel regadiu de les hortes.
Com hem escoltat, són molts els destins de la canalització de l'aigua. Aquí n'anomerem uns quants. A la guia del Gaià, de l'editorial Piolet, també se'ns explica que l'aigua de la sèquia, o rec principal, també pot ser conduïda cap a altres recs secundaris a través del partidor, que és un dispositiu o artefacte que permet la subdivisió d'una sèquia en diversos braçals o canals.
L'aigua també es pot conduir cap a una bassa, que és un dipòsit artificial fet de parets de pedra o de ciment per contenir aigua procedent d'un riu, d'una psiquia, una sínia o un pou i que es destina normalment a regar. També pot portar l'aigua cap a un safareig per rentar la roba. A la part dels safareig, destinada a rentar, hi ha la batedora, que és una superfície inclinada de la paret per picar i rentar la roba.
Això és Ramó de Pedra, un podcast d'aigua i patrimoni. Les peradores eren element de discòrdia i fruit d'aquestes trifulgues, en Joan Boronat ens explica una divertida anècdota. Sí, hi havia unes peradores que en diuen, no? I, doncs, aquestes peradores...
es tancaven i es reconduïa l'aigua. Fruit de les lluites entre pagesos i moliners, com això ho recull el llibre del Ricard Ramon, doncs sempre hi havia trifulgues, litigis, plets, cadascú defensant els seus drets, diguem-ho així, per dir-ho d'una manera políticament correcta, perquè el que estava escrit és el que no es complia.
Llavors es va donar una anècdota que la puc explicar jo. L'hivern, quan són les 5 i 10 minuts de la tarda, aquí ara on estem situats, el sol es pon. Jo agafava la bicicleta i cosa d'un quilòmetre i escaig, anava per les hortes a tapar un dels punts claus
perquè l'aigua, més per la psiquia, aigües avall cap al molí, hi havia una posta, una paradora, una comporta manual de ferro que anava amb un encaix d'uns carreus de pedra, i doncs ja està.
Però aquesta paradora manual de ferro que passava un mort un dia va desaparèixer. La van amagar algun pagès i va estar desapareguda més de dos anys. Jo havia de tapar el lloc que li corresponia a la paradora amb unes pedres, amb brossa, amb canyes...
I un dia, tot i ser a l'hivern, agafant-me aquestes canyes que diu que són una espècie invasora, vaig caure dins la psiquia, tot rebejat amb la bicicleta, cap a casa. Bé, la comunitat d'Arrega ens va modernitzar una mica, i els moliners també, perquè participàvem econòmicament en totes aquestes millores.
doncs van modernitzar el sistema de les paradores i van col·locar una paradora d'aquestes de cargol, que rodant, doncs baixava amb la rosca... Doncs el dia que es va inaugurar aquesta paradora tan moderna va aparèixer sota un ballener aquella paradora desapareguda feia dos anys i pico. És a dir que d'anècdotes n'hi ha bastants.
En Lluís Virgili ens fa un petit resum històric de les concessions que regulaven la distribució de l'aigua. A la nou, a diferència de la riera, el regatge ve d'aigües de brulladors naturals. Històricament, actualment, tot això ja s'ha acabat. El que passa és que hi ha antecedents que hi ha de 1750 concessions. Aleshores ja s'han format un nucli original de regants, 1750,
Després la comunitat d'Arregants, 1916, que junten Vila Rodona, són les més antigues d'aquí a la Conca del Gaià, una altra l'any 77, i actualment està... Arrega, doncs, mercès una concessió a l'Ajuntament, no? Però els cavals que sortien dels bullors naturals de la Fontanilla estan estroncats des dels anys 80. Concessions que no han estat lliures de litigi.
Bàsicament, la problemàtica és la mateixa, sigui de brolladors naturals, sigui de reg de riu. Són litigis. Primer, ja al segle XVIII, n'hi ha uns entre diferents estaments de regants, que uns agafen una concessió reial. Després, en 1916, doncs és perquè els primitius regants, bueno, tots ja estaven morts i hi havia els seus successors,
doncs aquests havien anat relaxant les normes, no?, i també havien de fer, doncs, els arreglaments de les ècties, perquè això està al mig del torrent, no?, etcètera, i els havien de tornar a organitzar un altre cop. I ho tornem a fer en 1916. Després ve ja el període de guerra civil. L'any 36 ja puja l'aigua, escala, no hi ha un torrent, i el poble està dalt del turó.
puja l'aigua a dalt del poble, hi ha més demandes, es van estroncant els cavals, i al final els anys 80 són anys de sobreexplotació dels acuífers en plan brutal, amb moltes concessions, i arriba l'estroncament final de tots aquests cavals. I ja dic, s'acaben aquestes comunitats de forma trista. Bé, actualment l'aigua del poble ve d'un pou que està en una altra situació, però...
El que deu original torrent les fontanilles que des de sempre havien estat els brilladors naturals, doncs això s'acaba els anys 80.
Una lluita per l'aigua que actualment continua ben viva, com molt bé diu en Ricard Ramon. Continuarem parlant de la lluita per l'aigua, que és el que porto parlant des de fa 5 o 6 anys, cada estiu, i és un tema que dona molt de sí. Fins ara parlàvem de la lluita per l'aigua del Gaià i ja fa temps que parlant amb gent d'aquí al poble i comentant ens hem adonat de la importància de la lluita per l'aigua subterrània. I és un tema que fins ara no havíem...
no havíem abordat i que va lligat a tot un patrimoni que em va recuperar. Ramó de Pedra. Ramó de Pedra. Un podcast d'aigua i patrimoni. Continuem passejant, però ara ho fem a Santa Coloma de Caral, amb en Galo, l'historiador local.
Una sèquia que ja està documentada al segle XIII també, vull dir que és tota de pedra treballada, amb un marge que hi ha, vull dir, ara el veurem, és extraordinari. Moltes eren, doncs, de terra, o sigui, més avall. Estem veient...
Mira, tota la sequeta d'aquell marge que es veu fins al capdavant, tot allò hi ha la sequia de pedra picada. A partir d'allí ja és de terra. Sí, són carreus de pedra seca, però és extraordinari, es troba documentada al segle XIII, això ja. I era pel rec, per regar els horts, l'horta, això en diuen els regarons, per regar l'horta i pels molins fariners. Ara veurem si el primer molí que trobarem aquí a Esquerra del riu és el molí nou.
Escoltem les característiques de les construccions i els seus usos.
A la guia El Gaià, Recorregut i Patrimoni, publicada per Editorial Piolet, s'hi explica que l'aigua als recs o psiquies passa pel caixer, que és cadascuna de les parets laterals del rec, sovint fetes amb pedres o rajols, lligats amb morter de calç i arena. Quan es volia salvar una depressió del terreny, es construïa un aquaducte, que és una estructura de pedra, d'obra o fusta, a manera de pont, per la conducció d'aigües a través d'un canal.
També es podia construir un sifó, és a dir, un conducte o túnel en forma d'U invertida que formant part generalment d'una conducció forçada permet de salvar un riu o un canal. L'aigua pot circular en rec obert o en mina, que és una galeria subterrània per conduir l'aigua.
A les galteres del rec hi ha la fibla o forat, que és una obertura per desviar l'aigua i encaminar-la cap a un o més perceptós del regadiu. La fibla o forat es tapa amb el boló, que és un tap de l'ullal d'una fibla fet amb un tros de tronc d'un parell de pams, arrodonit perquè tapi just i es col·loca horitzontalment.
El recorregut de les sèquies que ens explica en Galò, que tampoc estava lliures de plets, passa pels molins i els pous de neu. I d'aquí ja sortien totes les sèquies que servien per l'horta i pel molí fariners. Sempre hi havia hagut disputes, sempre hi havia el Vivales que prenia l'aigua de l'altre, tenien estipulat un reglament, però tot això...
se'n feia un ús d'allò incontrolat. Hi ha molts plets per darrere el tema de l'aigua i a partir d'aquí es van trobant, hi ha una rasclosa, si us sembla podem veure-la. Aquesta rasclosa desviava l'aigua cap a l'esquerra del riu, anava amb un segon molí, un primer del riu, que és el Molí Nou,
Em diuen el Molí Nou i el segle XIII ja estava documentat. Llavors creua l'aigua de la Molta per un aquaducte i traspassa tota l'aigua a la dreta del riu. A pocs metres s'hi troba el Molí de la Torre.
continua la sèquia, inclús el molí de la torre, que fins ara no m'ho pensava jo, però doncs se tornava a reprofitar molt més avall la mateixa aigua que molia, amb aquesta sèquia, i feia cap, passant pel davant del pou de gel, també tenim una pou de neu, seria amb l'argot de...
de l'ofici. Era una poa de neu, es recollia la neu a l'hivern i amb capes de bollo o de palla es feien capes perquè no quedés tot enganxat de la neu. El pou acaba en forma cònica, no hi ha cap desaigua en aquest cas, i es cobria amb rames de pi
I per si es desglaçava una mica la neu, feia cap l'aigua en aquell lloc que callava incomunicada. La recuperació de les sèquies pot ser un element integrador. Ens ho explica l'Hector Hernández, coordinador de l'Associació Mediambiental La Sínia. I mira, això va passar just arran del cabal ambiental del riu, l'any 2008-2009, quan ja estava tot molt avançat i ja vèiem aquell cabal ambiental aquí que venia...
hi havia una ruta, un camí, que passava per la llera del riu. En el seu moment es va fer la ruta als castells del Baix Gaià, que passava per la llera del riu. I com a entitat ambiental no n'estàvem d'acord i pensàvem, això un dia, quan vagi aigua pel riu, no hi podrem passar. I buscant, buscant, vam veure que al marge dret del riu, o sigui, mirant a mar a la dreta, quedava tot a l'antic traçat de la psiquia, que empraven tant a la comunitat d'Arregans, tota la gent de Tamarí, i també era l'antiga psiquia,
de desguàs del Molí del Pas, o sigui, l'aigua que utilitzava el Molí del Pas, que està allà a la carretera nacional 340, al costat del Gard d'Engaià, aquell és el Molí del Pas, doncs l'aigua que arribava allà i un cop ja l'utilitzaven, aquella aigua seguia per aquesta sèquia de desguàs i l'utilitzaven les hortes de baix. Doncs tot aquest sèquia existia i el que vam fer va ser recuperar-la, però no per passar-hi aigua, sinó per passar-hi les persones.
Llavors es dona el cas que és una psiquia per caminar-hi. Realment és un espai en el qual veus la feinada que van fer els pagesos en aquella època, perquè tot allò ho feien a mà i és tota la trinxera per on podem passar a dia d'avui. I com bé dius tu, la vam senyalitzar i després, arran de tot això, quan Tarragona va dissenyar l'anella verda...
Un dels camins que estan ja integrats a l'anella verda han sigut els de l'itinerari de la psiquia. Per tant, també com a entitat contents que la nostra tasca no només serveixi en aquest moment puntual per treure un camí que passava per la llera i posar-lo al costat, sinó que també ha servit com a element integrador
en el que és l'anella verda de Tarragona, que té com dos potes principals, el Francolí i el Gaià. Per tant, està xulo. El que et deia abans, que com a societat civil puguem participar activament en qüestions tan interessants com són els camins i la mobilitat de les persones.
Un capítol més on l'aigua mostra la seva transcendència i la seva vàlua. Disputes per posseir-la, anècdotes, passejar per trams del seu recorregut i entendre la importància de les sèquies per a la vida social i econòmica han estat els continguts que us hem ofert. Però també la música dels ocells. Ho han saltat els seus noms? En aquest capítol heu escoltat el cant d'aquests ocells.
Ocell de zones moscoses i camp obert que resideix tot l'any als trams, alt, mig i baix. Mosquiter comú.
Ocell hivernal que trobem d'octubre a abril als rius i zones humides, platges, roques, camps de colreu i zones boscoses.
Merla. Turdus merula. Ocell que habita al riu i a les zones humides durant tot l'any. També el podem trobar a les àrees forestals. Més informació a la guia dels ocells del riu Gaià, editada per l'associació mediambiental La Cínia, a la col·lecció Ocells de Butxaca.
Això és Ramon de Petra, un podcast d'aigua i patrimoni. Una coproducció d'Ona la Torre i la xarxa audiovisual local. Aquest podcast l'han fet possible Raquel Martínez, Mònica Sosies i Josep Maria Soler.
S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més.
Salut activa, perquè ja sabem que sempre és millor prevenir que guarir. Una producció de Ràdio Palamós amb la participació de l'àrea bàsica de salut de Palamós. Les pantalles i les xarxes socials en la salut mental dels joves. L'increment dels problemes de salut mentals en la població jove i adolescent té una relació molt directa amb l'accés de consum de pantalles digitals i d'interacció amb les xarxes socials.
Un 2% dels joves de 15 a 19 anys han pres en algun moment medicaments per dormir o per reduir l'ansietat. Un percentatge que pot semblar baix però que està en augment i que es vincula en bona part a un ús excessiu de les pantalles i a un abús de la interacció amb les xarxes socials.
Uns comportaments que arriben a ser addictius i que acaben en consultes al metge per problemes de salut mental. Salut activa. Jesús Vieites, psicòleg comunitari de l'àrea bàsica de salut de Palamós. És un problema. De fet, hi ha dades molt que ens espanten. Estats Units, que són, en moltes vegades, constantment amb estadístiques, queda molt clar, per exemple, el tema del suïcidi i de la depressió infantil juvenil,
que arrel de l'aparició de les xarxes socials, estem parlant del 2018-2019, s'ha incrementat a prop d'un 150%. Les xarxes socials sí que generen situacions d'aïllament, de realitats paral·leles, i sobretot és un entorn en què hi ha una qüestió de valors, que darrere hi ha molts interessos, ja ho sabem tots, mercantilistes, que impulsa el consum, una imatge del benestar que no és...
real per res i sobretot treballa molt el tema de comparar-se el que jo tinc i el que jo no tinc i el que té més i el que no en té i evidentment això és una font però de nucli de sofriment humà recupera aquest podcast de salut i d'altres consells el perfil de Spotify Salut Activa una producció de Ràdio Palamós amb la participació de l'àrea bàsica de salut de Palamós
On a la Torre? La ràdio de Torredembarra. La teva ràdio de proximitat. Busques un lloc tranquil per gaudir de la cuina catalana? Al restaurant L'Ermita d'Altafulla t'esperem tots els dies al migdia i les nits de divendres i dissabte durant tot l'any per dinar sota el solet d'hivern envoltat de natura. I no pateixis pel cotxe. Tenim pàrquing gratuït per a tothom.
Vine i descobreix el gust de la calma, amb plats de la terra i vistes úniques. Podeu trobar més informació a la web de Galera Group o al telèfon 600 433 213. Us hi esperem. Un programa en què caminem, fem excursions i viatgem.
A la xarxa més 25 minuts per suggerir visites a museus, a itineraris temàtics i a llocs plens d'encant. Per explicar fil per randa, rutes de senderisme. I per descriure viatges a qualsevol racó del planeta. Surt dels camins de sempre i endinsa't a les nostres sendes.
Notícies en xarxa. Bon dia i bon any. Són les 10. Us parla Adrià Jurado. El telèfon d'emergència 112 ha rebut fins les 9 del matí 6.171 trucades per 4.358 incidents relacionats amb la celebració de cap d'any. Per comarques, la majoria procedien del barcelonès, un 56%, el Vallès Occidental amb un 11% i el Baix Llobregat un 8% de les trucades.
I per municipis destaca Barcelona amb més de 2.000, seguida de l'Hospitalet de Llobregat amb més de 300 trucades, Badalona amb quasi 200 i Tarragona amb un centenar i mig de trucades. La majoria s'han concentrat entre les dues de la matinada i les sis del matí. I també repassant dades, unes 115.000 persones van participar en la festa de cap d'any celebrada a l'Avinguda Maria Cristina de Barcelona.
ahir per acomiadar el 2025 i donar la benvinguda al Ja 2026. La celebració va comptar amb un espectacle de pirotècnia, música i drons i va tenir quatre parts inspirades en els quatre elements, aire, aigua, terra i foc. A més, la fol màgica de Montjuïc ha tornat a brullar un cap d'any després de l'aturada per la sequera.
I l'any comença amb una jornada tranquil·la, amb cel serè o entranyat de núvols alts, més abundants sobretot a partir de la tarda. Però el que es tornen a repetir a l'interior són els bancs de boira. I és que precisament això té afectacions avui en trànsit, ja que la boira a la A2 entre Castellolí i Baciana afecta la visibilitat, també entre Soses i Golmès, i a la C17 entre Balanyà i Vic. I un efecte especialment és de la AP2 entre Soses i Albatàrrec, on la velocitat màxima s'ha limitat a 80 km per hora.
i també a la mateixa carretera entre Castellans i Juneda, on també s'ha limitat a 80 km per hora.
I en internacional diverses persones han mort i d'altres han resultat ferides en un incendi en el bar d'una estació suïssa d'esquí, on se celebrava una festa de cap d'any, segons han informat la policia cantonal de Balais. Es tracta en concret del bar Le Constellation, de l'estació d'esquí Crans-Montana. Els fets han tingut lloc a pelauna i mitja de la matinada. Un gran contingent de policies, bombers i personal de rescat s'ha desplaçat al lloc dels fets per resistir les nombroses víctimes.
segons detalla el cos policial en un comunicat. L'operació continua en curs i la zona està completament tancada al públic. I en política, tornant a casa nostra, diversos presidents autonòmics han avisat que respondran davant de qualsevol intent de privilegiar altres comunitats en els tradicionals discursos de cap d'any de cada un dels presidents de les comunitats autònomes.
Sense anomenar directament Catalunya, líders com el socialista Emiliano García Page, o el president de l'Aragó, Jorge Azcon, o la també popular Marga Proens, han apostat per un model de reforma negociat amb totes les comunitats. I en cultura, ràpidament, l'oreja de Van Gogh ha acomiadat el 2025 amb el llançament del seu primer single. I fins aquí el Notícies en xarxa.
Avui hem sortit micro amb mà al casal municipal de Torredembarra on aquests dies es treballa intensament per poder estrenar l'estel de Nazaret, la versió que representa aquí a Torredembarra dels Pastorets el pròxim 23 de desembre. Ens acompanya tot un elenc de...
de la companyia que el representarà. I comencem parlant amb la Núria Martínez, ella és de l'Associació de Joves. Núria, bon dia, o bona tarda, benvinguda. Bona tarda. Això va ser idea vostra, de l'Associació de Joves. Què us va portar a decidir que volíeu recuperar les representacions dels pastorets?
Bé, nosaltres, quan vam fer l'associació, el nostre objectiu era fer coses a les èpoques on no hi havia molt de caliu al poble. I vam veure que aquí al voltant teníem els pastorets, tenim el poble que fan el pessebre, i aquí no teníem res d'això. Llavors, d'una reunió de junta molt intensa, va sortir la idea de fer l'obra.
I al buscar vam veure que aquí ja s'havia representat i que no era normal que es veu a tot arreu. I ja ens vam tirar a la piscina i vam decidir recuperar-la i amb el text que ja teníem aquí. Vosaltres, clar, per l'edat suposo que aquells pastorets que s'havien fet als anys 90, cap de vosaltres no en teniu record? No, nosaltres no havíem ni nascut. Hem anat buscant a la gent records i que ens anessin explicant com es feia.
A veure, entre els més veteranos tenim en Jordi Salvat, tenim el Satanàs, que no li he posat nom encara. Veniu cap aquí, Pere. Hola, bona nit. Tu, Satanàs, nom i cognom? David Ibars. David Ibars. Tu repeteixes paper? Ja havia sigut... No, jo no soc d'aquí Torra d'en Bar, no els vaig fer aquí. Els pastorets els he fet a un altre poble, que és d'on vinc jo. D'on vens? Del Pla de Santa Maria. I quins pastorets fèieu al Pla de Santa Maria? Allí eren els del Folk i Torres. I què tal el canvi?
Bueno, diferents. Sí, diferents. La veritat és que diferents. M'han dit, jo no ho sé, perquè jo tampoc conec la versió del Ramon Pàmies, que és molt literari i que el personatge de Satanàs és increïble. Bueno, quan el faci em veig jo t'ho diré. No em veig jo, no em sé veure jo. No ho sé, però sí.
El Jordi Salvat sí que havia sortit en aquells pastorets. Jordi, hola, què tal? Hola, bona tarda, bona tarda. Sí, havia sortit, als anys 90. Feia d'ajudant del sacerdot i aquest any faig el sacerdot. Vull dir, hem pujat aquest auguri una mica, m'han pujat.
Tu has tingut possibilitat de fer la comparació dels pastorets Folky Torres a pastorets Ramon Pàmies? Explica una mica diferències, característiques, què fa especial aquests pastorets? Sí, jo crec que, a veure, aquests el que fa especial és que potser són, entre cometes, tenen més moments dramàtics, tot i que hi ha moments de comèdia i la gent que vingui aquí riurà. Però sí que hi ha tota la història del fill pròdic, que sí que és una història molt dramàtica, l'enfrontament entre el bé i el mal, Satanàs contra Sant Miquel, les fúries contra els àngels...
És allò que hi ha diferents plans, diferents plans. I el director, que és el Joan Maria Vidal, avui us hem enganxat, a més, amb un dia d'especial feina, perquè avui, a principis d'aquesta setmana del nou, heu fet l'assaig tècnic, esteu fent tot el muntatge de lluns, perquè, clar, us trobeu en un espai, que és el Casal Municipal, on t'ho haureu de fer, que tampoc és un teatre per se.
No és un teatre, és una sala polivalent i ens adaptem. En el fons intentem treure el màxim rendiment de l'espai on som, igual que també de l'elenc, que tenim unelenc meravellós, amb unes ganes increïbles, amb una voluntat i una il·lusió, que això fa que aquests pastorets no només esdevinguin una recuperació, sinó que crec que realment hi ha de haver una il·lusió del poble. Quanta gent us esteu mobilitzant amb aquesta representació? Gairebé arribem a la quarantena.
Sí? Tothom en paper o no? A la quarantena més els extras. Sí, sí, sí. Tenim molta gent. Dins d'aquí també hem de pensar que una cosa és el que la gent veu. El que la gent veurà, doncs molt bé, hi haurà uns actors, unes actrius, tota una lenta es mou, uns extras que també venen, però a més a darrere també hi ha scenografia, hi ha decorat, hi ha vestuari, hi ha un treball molt gran amb il·luminació, música, hi ha, Déu-n'hi-do, la gent que s'ha involucrat. És...
Per alguna banda, per una banda màgica, el que unes menys joves amb ganes de recuperar han volgut tirar endavant, amb molt poc temps, hem d'entendre que això, la idea va sortir a mig estiu, el text inicial es va tenir el 15 de setembre, i tot l'elenc ha fet un esforç increïble, però ja dic l'elenc, la gent de vestuari, la gent d'escenografia, estem tots treballant a l'últim moment perquè surti, i això és gràcies a la il·lusió i a l'energia que té tothom, perquè tots estem amb nervis d'això no va bé, això no serveix, això no en tenim prou...
estressa així en un veig i tothom està esforçant-se com sigui. Aquí n'hi ha que són autònoms, n'hi ha que són empresaris, n'hi ha que són estudiants, n'hi ha que tots tenen família i tot i així fem hores i hores perquè sabem que és una cosa del poble pel poble. Esteu nerviosos? Vull un si o no així alt, fort, contundent. Ho estarem més d'aquí 15 dies.
A veure, tema vestuari, Núria. Aquí em sembla que vau fer un verkami per poder recollir fons per fer el vestuari perquè no podíeu aprofitar part del que hi havia hagut antic. No, el vestuari l'hem fet tot nou i una mica amb el verkami l'Ajuntament també ens ha ajudat a portar diners amb tota la roba i després el que és confeccionar sí que ho ha fet gent del poble perquè hem demanat col·laboració.
Sí? Com ha anat tota aquesta part? Perquè, clar, és el que deia ara el Joan Maria, no?, que hi ha una part visible, que és la que veurem damunt de l'escenari, però hi ha tot el treball de darrere, d'aquest de producció. Quanta gent heu tingut cosint? Cosint unes 10 o més. Sí, tampoc tenim la gent molt assignada en tu fas una cosa, al final tothom ajuda amb el que pot...
I van fent de tot, al final. Estil de vestuari. Veurem un vestuari de l'època, del segle... Permetem que talli. És una recuperació i estem recuperant uns pastorets. Però la resta de coses que deixarem que la gent vegi sí que és una recuperació, però volem que ho descobreixin. Que no només que vés de les zones... Calla, no preguntis més.
És a dir, sí que estem recuperant els pastorets, la gent vindrà i recuperarà pastorets, veurà coses de pastorets, però és evident que no estem en un teatre, estem en un casal, hi haurà coses que seran diferents per força i a la vegada estarem amb una mena de recuperació que no vol dir calcar. Però, evidentment, no parlarem de coses noves que estem fent o coses... Hi haurà jeans, hi haurà cosetes, hi ha guinyos, hi ha coses molt maques que, si m'ho permets, deixem que la gent ho descobreixi i a la vegada ho gaudeixi.
Aquí ja fent... No ho descobrim tot. No sabem si el vestuari serà contemporani, serà clàssic, hi haurà dimònins, hi haurà àngels, això per descomptat. Teníem la Trini Uguet per aquí. Tu, quin àngel ets? El de l'Anunciació o l'Àngel Garré? Jo sóc l'Àngel Garré. Ets Sant Miquel. Tu, evidentment, tampoc tens record d'aquells pastorets dels anys 90.
No, no, cap ni un. De fet, soc dels 2.000, així que no... O sigui, no, ni que hagués nascut, o sigui, en tindria record. I, bueno, sé de coses... De fet, ara que han començat a sortir fotos dels anys 90, doncs familiars que diuen, sí, jo sortia d'Àngel, jo feia no sé què. I ara ha sigut ara, arran de tot això, que la gent m'ha començat a explicar com era abans, però no tinc cap mena de noció.
I la incorporació al món de l'escena, què tal? La trini és periodista, però una cosa és posar-se davant d'un micro i l'altra és dalt d'un escenari. Sí, o sigui, hi ha un canvi, hi ha una diferència, però també m'agrada el fet de... Bé, els nervis una mica de fer el teu paper, no? I l'escenari sempre és xulo. Penso que qui som una mica periodistes també ens agrada estar al punt de mirar una mica. És divertit. Teniu confrontació? Hi ha aquest Sant Miquel Satanàs? Aquí hi ha algun moment maco? Sí, sí.
Sí, jo penso que sí. Hi ha, de fet, un moment que ens va escenografiar el Joan Maria, que va sortir així, bueno, perquè ho va dirigir ell d'aquesta manera, i és un moment en què ens mirem als ulls i és bastant intens. És molt divertit aquest. Aquest m'agrada a mi concretament, no sé si ell... Sí? No ho sabeu. Et fulmina la mirada de...
Jo ho intento, sóc jo qui ho intenta. Ah, tu ho intentes. Sóc jo qui ho intenta, però no. Aquí no farem cap espòiler si diem que Satanàs acabava bastant malament en aquesta obra i en tot... Ja ho sabrem, sí, sí, ja ho saps, s'ha de descobrir fins al final.
Home, m'heu canviat el final, també. És el que diu Joan Maria, això s'ha de vindre a veure. Un moment que va ser molt bonic, que ara m'ho recordaven, que ahir va venir l'Anna Porta, que és qui feia de Sant Miquel als anys 90, i ella m'explicava que el seu text era molt més llarg, i mentre jo podia recitar, o les dues li ensenyava una mica el text,
Doncs jo recitava i ella me deia, eh, te falten dues línies que teníem abans i no estàs dient, i anàvem les dues recitant gairebé a la vegada, i va ser molt xulo. Anna Ramírez. Sí, perquè aquí heu retallat també text, no?, perquè l'obra és una obra extensa, com passa amb tots els pastorecs, que són molt llargs, i la majoria de municipis el que s'acaba de fer és passar en tisora...
Mira, la veritat és que l'obra, el text va passar primer per la mà de la Bíbia en Segurana. Aquí hi havia un text molt extens i la vam tenir el dia 15 de setembre. I recordo perfectament el dia de la lectura, que es va fer molt llarg, i ens mirava l'elenc dient, perdona, tot això m'he d'aprendre. I hi havia comentaris de, és que jo soc autònom i jo no puc aprendre, perdona, és que jo tinc ta... I van dir, no, tranquils, perquè som
Som conscients que són els pastorets que comencen el 15 de setembre, que tenim tres mesos, que tothom té les seves vides i farem el que sigui per poder retallar text sense tocar l'essència principal, que és la que hem intentat. I hem mantingut molt l'esperit principal dels pastorets, i tant. Dels que sortiu, si no, en general, algú altre tenia experiència en teatre o aquí us estreneu? En teatre, sí. A mèdies. A mèdies, què vol dir a mèdies? Vinga, va, va, una joveneta.
Tu de què fas? De Benjamí. I havies fet mai teatre? A veure, al col·le i faig d'Àngela amb els Diables, però allà he arribat. Allà has arribat. I si fas de Benjamí vol dir que ets el germà petit, no? Sí, soc un pastor petit, diguem. Molt bé. Tens molt de text? D'aquella manera, d'aquella manera. Ah, això també és molt típic dels pastorets. I un altre pastoret que, de fet, el tenim. Fes sonar la bossa. Sisplau.
La bossa carregada de monedes d'or, que no sé si són gaire autèntiques, és en Xavier Suárez, que aquí no està com a regidor, sinó que està com a actor, que t'ha tocat un paper que dius, bueno... Sí, ja ho has dit tu, ja ho has dit tu. Potser no és el paper més agradable de la meva vida, però bueno... Sí, perquè és un paper que porta males notícies, no?
Sobretot per Sant Josep i la Verge Maria, no? Però bueno, sí, és un paper que em treu molt de la meva zona de confort, per dir-ho d'alguna manera. Estic a les antípodes del que jo soc com a persona, per tant sí que és cert que m'ha costat una mica adaptar-me al que representa i al que fa aquest personatge.
però amb l'ajuda del Joan Maria, evidentment, i dels companys, sortir i trencar amb aquesta dinàmica de zona de confort, per dir-ho d'alguna manera, i afrontar aquest personatge, doncs ha estat tot un repte, que el dia 24 sabreu si l'he aconseguit o no. Això no sé amb qui ho hauríem de comentar el dia 23, veritat. Recordem l'hora, mira, això m'ho diràs tu. A les 9. A les 9. 9 i mitja, 9 i mitja.
Dos coses. Teniu ja venda d'entrades? Com va això? Reserves, Núria? Com ho porteu, tot el tema de reserva d'entrades, venda d'entrades? Les entrades es venen a la cotilleria Siuró i tenen un preu de 10 euros. No estan numerades ni res, o si la gent quan entri podrà escollir on s'asseu. El primer que arriba, el primer que s'arriba.
I quina capacitat tindreu a la sala del casal municipal? Perquè és una sala gran, però no sé quantes cadires posareu i si es quedarà gent fora o no. Tenim un màxim de 300 per dia. Llavors, si ens quedem sense entrades, ja no en podrem treure més. Això vol dir que haureu de repetir l'any que ve, perquè... Rebenta. Rebenta, com amb els partits importants del Barça. Jo el que volia parlar, no sé en qui, eh? Mira, em vas mirant. Buscaves...
M'assenyalen. Veniu, veniu. Els pastors amb bastó, els pastors amb vara, o tu. Hola, bones. Gemma, de què fas, tu? Jo ho faig de mataties. De? Mataties. Desconec el personatge. Som dos pastors i portem una mica la part còmica de l'obra. Tu, mataties, i qui més? Joan, és la Rosalía. Joan?
I ella i jo tenim experiència en teatre, que vam començar amb el Joan Maria, amb un grup que es diu Teatè de Pialtafulla, i seguim, i no res, ens van contactar, ens van demanar si podíem fer-ho, i aquí estem.
Veig que heu fet també una certa transposició de personatges perquè entenc que segurament en l'original aquests personatges els feien nois. Homes, homes i homes així molt pagesos, molt robustos, però bueno, farem el que podrem. I sereu dones pagesos i robustes o hem fet una transformació de personatge? Mira, mira, sí.
Sorpresa. Jo volia preguntar, i això no sé qui m'ho contestarà, per la part tradicional dels pastorets, perquè partien d'una representació tradicional que es feia en molts pobles, fins i tot abans que es fixés aquesta versió escrita o les altres que hi ha de Pitarra o de Folk i Torres, que és la representació de la nativitat i l'enfrontament del bé i del mal.
Hi ha algú que vulgui comentar aquest tema? O faig jo l'apunt? No, no, d'acord, doncs he fet l'apunt històrico-teatral. Què us queda, Joan Maria, a dues setmanes de l'estrena?
Mira, ens queda una cosa que és bàsica per cada actor i actriu, que és el reforç amb la seguretat de si mateix. Perquè és curiós, perquè cadascú, quan puja de l'escenari, se sent insegur. Se sent que el text no li surt, perquè entra el personatge i tal. Però, en canvi, la resta, quan estan a baix, veuen que els surt de meravella, no? I falta una mica passar a l'altra banda i veure que aquesta seguretat surt bé, que surt molt maca, i que, en el fons, juguem a casa. I els pastorets és el que dèiem abans, que és del poble i és pel poble.
I serà molt bonic venir aquí i veure el Jordi, veure l'Oriol, veure el Santi, veure la Gemma, veure la Nele, veure tothom, que som els de casa i estem jugant a casa i ens ho farem passar bé. I a més m'agrada també perquè dins de la versió incorporem petites coses que farà que la gent desconnecti, que la gent connecti moments molt divertits. Hi ha una barreja de coses molt boniques que penso que generen energia molt maca que generarem la tradició de venir a veure els pastorets cada any.
Això seria molt bonic. No sé si ja teniu alguna frase d'aquella que repetireu a partir d'ara en qualsevol circumstància de la vida. Hi ha alguna frase icònica? Jordi Salvat? Home, potser jo faig un monòleg inicial que jo tinc la teoria que minuts abans de morir només sóc el recitis. El tinc tan gravat que jo crec que sí. Abans ell deia un text i ara almenys el recita.
El treball del director del Joan Maria en aquesta obra és molt important. A veure, és que no som, a part d'alguna excepció com hem vist, la majoria de teatre n'hem fet poc. Jo feia un paper molt petit en els Pastorets dels 90, ara faig un paper més llarg i, bueno, doncs clar, les ha de treballar més. I és això, un cop que saps el text, les ha de treballar sobre l'escenari i intenta't treure'l millor de tu mateix. I ha de haver algú que t'apreti una miqueta. I aquest és el paper del Joan Maria, que és un home que sap de teatre. Sí, sí.
Bueno, sabeu què es diu, no?, en aquests casos? I tant. Molta merda. Que vagin molt bé aquests assajos que us queden i que triomfeu molt amb l'estrena. Jo em quedo a gravar un trosset de l'assaig, perquè puc, no?, Joan Maria em dóna els permís. Pots gravar un trosset d'assaig i et recomment que compris entrades perquè potser s'acaben esgotant pel que ens diuen. Sí, no, no, però això he preguntat, que què tal anava a la reserva? Bueno, doncs segur que va molt bé la reserva. Nois, molta sort. Gràcies. Gràcies.
Com xiula l'huracà, amb la seva romofarestega, s'accege els fonaments de les muntanyes. Ah, la seva fúria imponent, sembla la meva fúria, quan en voler escalar l'altíssim tron, en lloc de conquerir com soviava la potestat suprema de la glòria, vaig caure rodolant a l'abisme tèctric on covo la venjança de fa tants segles.
Jo puc dir-t'ho, sacrílet, blasfem, silencia la teva llengua verinosa, cau d'escorfins i de l'epra immunda. No, furies de la vera com t'atreveixes. Que jo hagi d'escolta, això.
Potser t'ignores que sóc el més vell, el més gran arcàngel que creuen a la natura i al temps. Qui et va crear és el Déu que aquí m'envia per desfer els teus sofismes i humiliar-te. Humiliar-me? Mai de la vida, mai tal cosa. No saps què davant meu s'hi ha plegat tot l'univers com a regne meu?
El teu regne ho és d'espant i d'eterna ombra. Jo regno a l'infinit. Negra mentida, on és el teu poder? Jo governo el món. Menteixes. Com que menteixo? Sí. Que potser hi ha altre ésser que a mi pugui igualar-se? No sóc jo, rei i senyor, de tot allò que viu? No sóc el ser gloriós, la força única? No sóc jo, omnipotent? Silenci, ser maligna. Obeix el senyor que així t'ho mana.
I qui pot, Benetan? Déu gran. Mentida. Qui més gran que jo? Qui? Jehovà. Acotxa't.
A mi! A mi, Sergi Infernals! Què és així? Vindran dos de darrere i dos d'aquí davant i uns quants d'aquí, no? I és plaer, és plaer que et venen. Saps? Llavors ja pots... Vinga, jo, perquè em vull... Ah, vale? Eh... Vale, un, vull que apareix... Això són cortines. No sorteu, vale? Un, a partir d'aquí no sorteu. Banyà, llavors, si tens mi casa davant, llavors aquí, punt. I quan diu a mi, a mi, Sergi Infernals, entreu rient. Ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha!
I deixeu estar els altres, ei! Deixeu estar els altres, comenceu a girar al voltant, vale? Sí, ja se'ls girareu. Sí? Vale. Podem tirar l'Andrea Prínctol a les 6 o a les 7? A les 7, doncs, ahí, molt bé. No escriu directe, no?
Despertin ja els meus! Sorgeixin les fúries! A mi, esperis de les tenebres! A mi, l'infern! Però què t'ha el que ha passat? Quina és la nova que tan taxosa que a prisòs ens crides? Digues que ha succeït! Per què reclames la nostra ajuda i esforç? Voleu saber-ho?
Digues què passa, tots quan mires som els teus esclaus i esperem les teves ordres. Si és que ha arribat l'hora de la gran lluita, digue'ls que tots ja l'esperem amb ànsia. Molt bé, doncs, escolteu-me tots, s'acosta l'hora infausta i malaurada per nosaltres, que el món vingui a redimir a la humanitat el Masíes o Crist, que prometeren, com sabeu, les sagrades profecies.
Sé que Déu ja ha escollit a la donzella que mare li serà. I vergonya seria per l'inferm que fos vençut per una verge. I menys per aquest Déu, que fent-se home ha de ser nostre com ho són els altres. I no ens ho esperem. Ni cal dubtar-ne. Així ho crec, també. Però hi ha qui afirma que pretén demostrar la nostra impotència destruint la nostra obra de tants segles. I això mai, mai ho hem de permetre. Mai!
En canvi, germà, que ell sí que m'agrada. Oh, que ell és molt diferent. En ell l'amo hi pot confiar. Ja ho pots ben dir que hi pot. Abdaró és un tros de pa. És més mans que un anyell. Jonas! Et criden? Eh? Que crec que et criden. Oh, és en Benjamin, que ve cap aquí.
Oh, tu corre! Què deurà voler aquest bailet? Alguna entramaliadura, segur. Doncs, veuràs. Txarriquem. Mataries, Jonas! Què? Ai, minyons, quina alegria! Jo estic i no sé què em passa. I això, doncs, bailet, explica. Digues! Bé, que estic cansat.
Ai, deixa'l reposar una mica. Oh, i doncs, perquè corries? Doncs perquè tinc una nova que us deixarà. Cuita! Va. Doncs amb un pam de boca oberta. Primer, festa tot el dia i després cap a la ciutat.
La ciutat! Que hem d'anar a fires! Què fires? Anem a noses a Jaurudalem, a la rica perla de Judea, que és la ciutat escollida per la murada del Senyor, allà on tot és a la via, cants, músiques, aromes i flaires de fer-li dia, que omplen els cors, fent-los esclata de diversió. Que la saps, llarga, eh? Menut, tens molta xerrameca.
Ja ho veuràs. Torneu a dir. Que no m'heu entès. Això... Es menja amb cullera o amb forquilla.
Explica-ho clar i sense córrer. Sense embolics ni trafiques. I deixa d'estar de perles. I flaires i harmonies. I esclats i aromes i cans. Que no sabem el que ens expliques. Doncs escolteu-me amb atenció i ho entendreu de seguida. Oh, però abans hem d'embullar-ho. Jo també en vull. Té, xerrica.
És la meva creació suprema, sublim, el sostre de la meva feina de fuster. Pare, gràcies per donar-me la vida. Au, au, au, però què demonis fas? Culpejar-te. No veus que és Nadal? De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Fustínio s'estava ben radiant. A la Sagrada Esparta,
El mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I a on els podries trobar amb Fustínios i el soldat covard? A Torre d'en Barra! El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que li enviïn.
Tens fins al 30 de desembre. Envia la teva experiència nadalenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre. Apunta bé. 6908 321 49. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art.
Avui al Baix, que ja el dia hem convidat una veu habitual d'aquest programa, però amb una vessant diferent, i a més també el sentíem dijous passat parlant de pastorets. Avui ens parlarà d'una altra cosa. Joan Maria Vidal, benvingut, bon dia. Molt bones, què tal? Dorms aquests dies? I tant, la mar de bé i relaxat de lo cansament que portem. No, anava a dir, perquè tens hores per dormir...
El Joan Maria Vidal el coneixereu perquè ens fa la secció de jardineria, però també segurament sabeu molts que és actor, a més de tenir el garden. I ara aquests dies estàs assajant pastorets, que l'altre dia en vam parlar, perquè estreneu els pastorets de Torre d'en Barra, l'estel de Nazaret. Però és que, a més, aquesta setmana, el divendres,
Hi haurà una novetat, que és el primer certamen de microteatre de Torredembarra. Primer festival de microteatre a Torredembarra, que a més té un nom molt bonic, que es diu La Torrenca. La Torrenca. Això es fa coincidint, coinceix amb l'efemèri dels 25 anys de restauració del castell, i de fet les representacions les fareu al castell, però anem-ho situant, anem per parts. La Torrenca.
Ho feu amb una productora que es diu La Llonàtica. Molt bé. La Llonàtica som l'Anna Pasqual i un servidor, i és una productora que portem diversos festivals de microteatre a la zona i més a fora, també. Fem el Fil a l'Agulla del Catllà, que es fa dins el castell del Catllà, també. Fem el de Salomó, el festival de microteatre de Salomó, i en fem a altres poblacions que ens demanen també festivals.
I ara, doncs, Torre d'Embarra, amb un castell com el que tenia, amb l'efemèria que té 25 anys i tot plegat, van pensar que una de les millors opcions perquè la gent conegués el castell, perquè el castell de Torre d'Embarra és un desconegut, si m'ho permets, per la població, només coneixen la part de l'Ajuntament, però no la part del castell. I, doncs, és una manera preciosa de fer-lo entrar, de fer-lo celebrar i de fer que la gent sigui participant.
Com va anar això? Va ser l'Ajuntament que es va posar en contacte amb vosaltres o va ser vosaltres que vau fer la proposta a l'Ajuntament de tenim aquesta mostra, aquest festival? És curiós, és curiós, perquè, mira, nosaltres, com et deia, des de la llunàtica fem diversos festivals i un és el fil a l'agulla que es fa coincidint amb la lluna plena del mes de maig al Catllà, no? I teníem clar que la seu de la capital del Baix Gaià, que no tingués un festival de microteatre...
que és una cosa que està molt en augment i que està cada cop triomfant més i així, era difícil que no n'hi hagués, no? I ja portàvem un temps dient, hòstia, Tordambarra ho hauríem de fer, Tordambarra ho hauríem de fer. I és curiós perquè havíem començat a redactar un projecte i un dia a través de trobar-nos una regidora de dir-li, escolta, m'havien pensat que... Jo havia pensat que ho podríem fer també... Bueno, va ser com casualitat de...
T'ho prometo, t'ho prometo tal qual, no? I llavors ha sigut... Naltros pensàvem en una cosa, doncs, de cara a primavera o estiu, però a través de l'efemèrie dels 25 anys del castell es vol fer en el castell de Torre d'Embarrà. Que això no vol dir que cada any es faci el castell, això també ho tenim molt clar. Això vol dir que és un festival que neix amb voluntat de continuïtat? És un festival que comença aquest divendres i ja serà una tradició. Per això hem buscat que sigui el primer festival, que no sigui un festival com a tal, i per això li hem donat un nom amb tant de reconeixement com la Torrenca. Hem buscat un nom...
que sigui potent, que sigui femení, que sigui superencantador, i que a la vegada, en diferència de molts festivals, que quan sentis la Torrenca ja el situïs al mapa. Perquè hi ha molts festivals de microteatre que tenen molt bon nom, que estan molt reconeguts, però que porta el nom del poble incorporat. I d'aquesta forma, al dir la Torrenca, ràpidament la gent sap que és un festival, que serà un festival, ara quan t'ho expliqui, veuràs com serà únic, que ja marcarà un amant i un després, i que creiem que agafarà molta potència. S'ha fet el producte, eh? Però és que és real.
És real, no t'he de vendre cap producte, de veritat. No he de vendre un producte dient, és que serà boníssim, quan realment... Mira, si em permets, t'explico el que passarà. No, espera, primer, concepte microteatre, peces breus i proximitat. Són dos premisses que acostumen a coincidir.
Sí, sí. Mira, el microteatre es va crear molt ràpid. A tots els països n'hi ha, a totes les ciutats grans n'hi ha, i ho he actuat al microteatre de Barcelona, a Madrid també n'hi ha, i és com una mena d'un bar, d'un local, en què hi ha diferents portes, i tu vas allà i pots consumir una cervesa, el que vulguin, les crispetes, i tu, escolta'm, anem a veure la 3, la porta 3, i potser val 3 euros, i tu entres a la sessió següent, que és cada 15 minuts, i són espais de 15 metres quadrats, 15 persones màxim de públic...
i 15 minuts màxim de temps. Són 15, 15, 15. Llavors, quan acabes a la 3, dius, ostres, anem a la 5, i potser veies 4 o 5 obres de teatre totalment diferents. D'aquí ha evolucionat amb els festivals de microteatre, no? I el microteatre, em preguntaves què era el microteatre, és... Sí, sí, perquè jo havia vist aquest format que has explicat ara, no? Clar. Serà aquest format el que veurem amb la Torrenca o no ben bé? És la...
És l'evolució d'això, és a dir, no vas a un local i vas a veure una o vas a veure l'altra, sinó que el que es farà aquí és... Hi haurà dos passes, podríem dir, és a dir, la gent pot comprar entrades per les set de la tarda o per les nou de la tarda. Exacte. Amb un màxim de 140 persones. 140 persones que arribaran al Pati del Castell i de cop es trobaran al Pati del Castell obert.
obert, amb un jazz, amb una ova tocant el saxo, podràs fer una copeta de vi, podràs agafar uns fruits secs, una beguda, un refrigeri, unes patates, gaudir una estoneta allà mentre la gent va arribant, que ja et dius, uau, que bé, que estigui obert sense cap problema, llavors dividirem aquestes 140 persones en quatre grups, per tant un màxim de 35 persones, perquè anirem a espais molt reduïts.
Aquests quatre grups tindran un guia i passaran de cop tots a un lloc diferent del castell. Llocs que habitualment són inaccessibles o llocs molt privilegiats i que normalment no tenen aquesta funció o aquest atractiu. Inclús llocs que són preciosos i que no s'utilitzen.
i cada grup anirà en un d'aquests racons especials, i quan acabin aquests 15 minuts de cada obra, que a més, clar, tu de cop vas en un grupet, que vas guiat, arribes a un lloc, seus en un espai petitó, relativament petit, i clar, tens els actors actuant allà mateix amb tu. És el que deia de la proximitat, no?
I llavors estàs en un espai increïble, que potser no hi ets habitualment mai, amb una proximitat amb els actors que les emocions no és que les vegis, sinó que les sents i es transmeten perquè estan allà mateix. I quan acaben, que és una passada, no et quedes quiet i ve una altra hora de teatre, sinó que t'aixeques i amb la resta de grup vas caminant amb el guia a l'altra sessió. Llavors tots roten.
Tornen a rotar quan acaben i tornen a rotar de manera que tots els grups passen per quatre espais diferents, únics, i quatre obres diferents i també gairebé adaptades. No estan adaptades, però sí que hem buscat molt el fet de ser actor també i companyia de Micros Teatre. El que també ens permet és que anem a molts festivals i et quedes amb obres, amb actors bons, actrius que són boníssimes i llavors...
Quan fas festivals et permet portar obres i gairebé dir, aquí, en aquest espai, ens toca una obra que és perfecta. I això ho fem. Això vol dir que no sereu l'Anna i tu, simplement, sinó que comptareu amb més actors, amb altres companyies. L'Anna i jo som la productora que organitzem, que gestionem tot això, que portem, però després aquí hi ha quatre companyies teatrals. Que són?
Els noms de les quatre companyies teatrals. Ara et poso... No, no, saps què passa? Que el microteatre a vegades no funciona com a companyies, a vegades, perquè és difícil. Una companyia, te la diré molt ràpid, és Vesperon. Vesperon Teatre, sóc jo, un dels components de Vesperon, i aquí a Vesperon portarem l'ascensor. L'ascensor és una obra de teatre que hi ha la Cristina Prats i jo, i que està escrita per mi, i que també ha participat en molts festivals, ha guanyat molts premis, estem contents, per això també la portem. Vull dir que som conscients d'això...
Una altra companyia que la portem, que no és ben bé companyia, són dos homes que són fantàstics, que un va ser company meu al Llop, però són dos homes que estan triomfant moltíssim i estan fent recorregut per tot Catalunya, que s'han...
Ferragut i el fet i el món, el fut i el met. Fan comèdies molt estripades. És que són una passada. I són amics i els fem participar en diferents festivals i fem portar obres que siguin diferents perquè ens agrada. Llavors, ells estaran en un lloc que és totalment alternatiu del castell i fan una comèdia que es diu Teràpia Alternativa. I és perfecte.
També, dins del castell... Seran quatre peces, pel que és. Quatre obres totalment diferents. Una és l'ascensor, que és d'haver-se per un teatre amb la Cristina Prats i jo. L'altra és teràpia d'alternativa, amb el Ferragut i la... Abans de començar me n'has dit una que tenia un nom...
Ara mateix te'l dic. Es diu Mamilapinatapai. Que està molt bé, que és preciosa, també l'obra és maquíssima. I també la tindrem en un espai molt maco, que és a les escales nobles. És a dir, les escales... Aquestes sí que són accessibles. Però fixa't que quan l'Ajuntament està obert estan tancades. La gent no hi pot pujar. I tenim els gegants, normalment, allí. Exacte, doncs els gegants el retiren d'allà...
i la gent podrà seure a les escales i en el raplà hi haurà una obra de teatre allà. Llavors és maquíssim que puguis utilitzar aquestes escales i seure allà i veure una obra de teatre. Exacte. Són escales que són com un museu allà posades, que són precioses, i que tenim els gegants. Doncs els gegants es treuen, es fa aquesta obra allà, que és dolcíssima, és un encant, és una passada. I llavors també aprofitem un espai, que és la Sara Icard,
que es faran les típiques exposicions, i d'aquesta hi ha una sala que és molt petita, que era una antiga capella molt petita, doncs allí es farà una obra que es diu La funerària. Ah. I és que també és boníssima. Humor negre. Home, dient-se La funerària. Està guai, està guai. Bueno, té un humor... Està molt bé, també és una realitat del que passa als sanatoris. Ja.
Les relacions que tenim a vegades al territori, els pobles petits, a vegades, no?, de quan es mor algú i que tothom hi ha d'anar o coses així. I és molt divertida, també, la fa la Mar Puig, i és un encant, és una dona, és una noia increïble que ho fa superbé, que hem coincidit amb ella en festivals...
Els festivals del microteatre, alguns s'organitzen com aquests que hi ha gent que organitza i selecciona les obres, però hi ha algunes que són per concursos. Ja. I per accedir-hi és difícil. És com una mostra i llavors... Sí. Doncs mira, per exemple, a Cornellà hi havia més de 150 presentats i quatre eren amb el seleccionatge, una era l'ascensor i l'altra era la funerària. Vull dir que estem portant obres...
que estan a nivell de tot i està molt bé. Estan funcionant bé. Dius espais que normalment no es visiten, les escales sí que es poden veure, tot i que normalment no s'hi pot pujar, i hi haurà alguna representació, em sembla, també a la primera planta, que és la que està tancada normalment al públic, perquè aquella...
Els periodistes o la gent que heu accedit a vegades ho sabeu molt, però la gent del poble, tu li dius, no, és que al castell de Tornambarra hi ha una planta que està per reformar, que el terra, inclús no hi ha terra, que és arena, que és sorra, i dius, com que hi ha per reformar? Sí, sí, però si no és l'Ajuntament, no, no, tu quan entres, a dalt, a l'esquerra hi ha les finestres, que allà ni si hi pot accedir. Que estan tapiades, sí. I diu, què dius? No, no, no estan tapiades, eh? N'hi ha unes que sí. Des de dalt, a l'escenari, a l'escenari dic, és a dir, a les...
A la finestra tu pots veure l'Ajuntament, però simplement hi ha la porta encada i no es pot entrar. Però en canvi allò són les parets i el terra, de tal qual està, és l'arena, la sorra, està. I allí dins hi haurà una de les obres. I no t'ho perdis. Una altra de les obres es farà en un lloc que també és inaccessible, habitualment, tot i que la gent de la torre hi pot accedir, crec, a la festa major. Crec que sortegen entrades per veure la festa major des del terrat,
Ah, sí, és veritat, això es va fer enguany per primera vegada. Doncs mira, enguany 140 persones a les 7 i 140 persones a les 9 podran accedir al terrat, que és la torre que queda a l'esquerra. Això és molt absurdo, eh? Home, tu saps què és? Ah, per Nadal. Que sortís, que entrís al despatx d'alcaldia, perquè s'ha passat pel despatx d'alcaldia.
Ah, molt bé, això no sabia que havies d'entrar. Passis per sota la finestra, i és una finestra que té, et cotxes una mica, vas a la finestra, i de cop estàs en una torre, que estàs a la plaça del castell, amb unes vistes de l'església, de la capella de Torre d'Embarra, allà així, i de cop tens una representació allà, tu hi fixa't com és la torre, que estem parlant d'un espai tan petit, i allà hi caben 35 persones, i a més una obra de teatre. Sí que aquell moment potser haurem de portar la jaqueteta, perquè estarem 15 minuts, però clar, posa-ho en situació, tu m'has dit, ho sé vendre el producte, però posa-ho en situació, és que és una meravella.
Aquí us van fer ruta pel castell perquè triéssiu els espais? Va ser molt bo, perquè la persona que ens va dir això li interessava i tal, després qui ens va posar en contacte va ser amb el regidor, amb el Dani, que és l'historiador, no? Llavors, clar, ell no sabia ben bé com era el microteatre, però quan li vaig explicar li va encantar la idea i em va dir, hem d'anar a veure els llocs que hi ha, perquè, clar...
Quan algú no veu teatre o no veu microteatre, no s'imagina que els llocs tan petits es pugui fer teatre. I normalment busquen sales grans, que hi hagi bona acústica, que hi hagi tal, no? I clar, i van fer moltes visites, van visitar molt l'Ajuntament i van veure coses com van pujar a dalt de tot el terrat. El terrat de l'Ajuntament, que és a dalt de tot, a dalt de tot vol dir...
A dalt de tot. Clar, hi ha unes vistes increïbles i seria un lloc perfecte, però no hi ha seguretat, no hi ha baranes, no hi ha balla, llavors no ho podem fer. Ho hau de descartar. Clar, està clar. Inclús quan surts a dalt de tot, però hi ha unes màquines de ventilació, llavors allà no era un lloc bonic ni res, i tenim molt clar que no és només el teatre que es ve a veure, no són només les obres.
No és només el saxofonista que toca el saxo mentre es fa, abans de començar, o a l'acabar, que a l'acabar també tothom torna a reunir-se allà i tens un moment d'interactuar amb els actors i les actrius també. Està molt bé aquest moment de...
m'agrada molt l'obra, escolta, aquesta idea que origina, com ho has fet això, m'ha sorprès, saps? En aquest moment, al públic també ens agrada molt, això, de poder tenir aquest migre, no? Llavors vam buscar espais que, d'alguna forma, fessin com una mena d'atur visitat pel castell, perquè, a més, et dic que anem a suposar que plou i no podem fer la torre,
Sí, això també és una possibilitat que hi he pensat. Es faria a la sala de plens, però es faria al contrari, totalment al revés, amb una paret lateral que tenim preciosa, que hi ha el museu de Sant Jordi, es faria de cara cap allà. Però faríem que la gent accedís, perquè això també és una altra cosa, a la sala de plens s'hi pot accedir des del despatx d'alcaldia.
És un despatx xulo, eh? Home, clar, clar, clar. Jo el recordo perquè vaig fer una vegada de carnestoltes en pandèmia. Mare meva. I feia fora l'Eduard del despatx d'allà i tal. Però, clar, la gent podrà accedir no al castell com a una part. Ah, mira, que bonic, si no accedirem.
com que no fos l'Ajuntament. Perquè, clar, estem molt acostumats a veure-ho ja com l'Ajuntament i no com el monument que és, que és un edifici renaixentista supersincular. Llavors, poder passar per les escales, poder entrar a llocs que estan per rehabilitar, que aquest llocs que estan per rehabilitar hi ha.
deixa'm dir-ho, els grafitis dels anys, dels segles XV i XVI, que estan gravats a les parets i hi ha frases en francès amb l'any posat... Saps que no hi ha entrat mai? És que per això la gent de la torre no ha entrat mai i podrà entrar aquest dia i és una passada el fet de...
Mira, el que et deia de les escales, que és una tonteria, tu veies les escales i és noble, és maco, seus allà, què ve, quina passada, i tens una obra. I de cop entres en un lloc on no es pot entrar mai, que ara sortirà en la situació que volen reformar aquell espai. Però que hi puguis entrar ara, amb l'energia que té, l'espai com és, i a sobre veges una obra de teatre, et facin riure.
Bueno, és que estem creant una cosa molt maca. Com ho diuen els joves això ara? Estem creant un hype? Sí, sí, sí. Estem creant hype ara mateix. Però mira, estem fent una cosa que és tant el lloc com el moment en què es fa, que fa 25 anys del castell, com tota l'energia que es genera, que tenim molt clar que això ha vingut per quedar-se i serà així. De fet, el regidor té molt clar també, la seva intenció és que no es faci sempre al mateix lloc.
i que els torrenys puguem anar descobrint diferents llocs de la torre, que tenim espais, tenim zones que la gent hem deixat de conèixer. Amb això tens raó, hi ha llocs molt bonics a Torralambarra. Anem a la informació pràctica, jugaríem això, allò típic d'entrades, perquè dius, són 140 places per passi, per tant són 280, que dius, home, és molta gent, 280, sí, sí, però... Sé que ja hi ha la meitat menudes. Ja hi ha la meitat menudes, molt bé, i això, com aquell qui diu, no ho hem publicitat encara. Exacte.
Llavors, si voleu comprar la vostra entrada, o accediu a través de l'aplicació de l'Ajuntament de Viu la Torra, o a través de la web de l'Ajuntament de Viu la Torra, crec que les entrades són 5 haurets, sincerament. És preu popular, per tant? No hi ha... Jo et diria que no hi ha festivals a aquest preu, gairebé, eh? Vull dir, és molt difícil trobar festivals a aquest preu. Normalment són 12, 15, 10, a més, econòmic, 5 haurets. És que ho han fet gairebé regalat. Digues per totes les edats, que tots els nens podem venir nens, perquè...
Hi ha alguna obra que potser no entendran com a entendre, però hi ha moments gacs divertits que riuran i hi haurà obres que entendran molt fàcilment, que són divertides, són molt cuidadosos, no hi ha res que no es pugui dir, no hi ha res... Això també està bé indicar, perquè moltes vegades el teatre no té per què ser per tots els públics. És que realment...
El que s'uneix aquí és molt bonic, perquè és la música que dèiem, amb un espai molt bonic, i és algú familiar, molt bé, molt alegre, i que com a adult és molt maco. I és sobre el fet que tu t'aixeques i vas a un altre lloc, que acabes de l'obra i dius, què, què t'ha semblat? Escolta, m'ha encantat, escolta, Anna, ha sigut fantàstic, que bé, no? I de cop, mira on ens porten ara, ostres, si pasem per aquí, ostres, que... I de cop, és una altra obra totalment diferent, que no és estar sentat en una butaca...
i veus una obra, t'esperes un minut que canvia la cinematografia, i veus una altra, sinó que et genera tot, i ara sí que sona molt bonic aquest hype, però és tota una experiència tan maca que la gent ens diu normalment, ja s'ha acabat. Seran quatre peces, per tant, seran, dius, d'una o un quart d'hora, més o menys cadascuna, serà una hora d'espectacle, tampoc és molt llarg. Comptem en total que és una hora i mitja. Una hora i mitja. Exacte. Entre que puges, baixes, la música, fas el comentari...
El saxofinista no l'hem anomenat. No, és en Bladi, en Vladimir, i és una màquina, també és una passada, és encantador. I també tenim el Bladi fent el saxo, no com un concert que han d'escoltar el saxo, tot i que ho podem fer, però tu arribaràs a Castell i trobaràs tauletes, trobaràs espalmetes, et trobaràs aquí una mica de vinet per poder prendre vinet, que podràs consumir vinet o refrigeris o el que sigui, i és allò que pots esperar.
Mentre escoltes la música de fons, mentre gaudeixes, i et prepares per aquest moment. I també dir això, al final, també tornes a baixallar i torna a veure el saxo, i, per exemple, el passi de les 7 es barreja amb el passi de les 9. I també trobar la gent que arriba, que saludes, t'encantarà, escolta, vine a uns llocs maquíssims. També ho hem fet amb un horari que després pots anar a sopar. Perquè és el primer passi a les 7, això és aquest divendres, recordem-ho per acabar, el divendres, a les 7 el primer passi, i a les 9 el segon, el primer festival de microteatre a la Torrenca.
La torrenca, querem-nos dir, perquè avui en parlem i ja ho veuràs, com d'aquí uns anys això serà ja una cosa... Home, esperem que sí. Joan Maria Vidal, moltes gràcies per acompanyar-nos un dia més al Baix Gai al Dia. Dijous parlarem de plantes, no? De jardineria, sí senyora. Et queda algun altre espectacle per comentar? Mira, això s'emet avui dilluns i just ahir Reus estava actuant amb Abans que arribi l'alemany, amb Captiva Teatre, una obra també preciosa, que és de l'Alzheimer, per això és l'alemany,
I és també una obra maquíssima que estem portant a tot Catalunya, també, preciosa. I també dir-te que això és el dia 19, però el dia 20 hi ha els mal casats a Torre del Barra. I crec que, no ho sé, potser hi trobo el cap. Ah, vés, vés, també parlarem amb els mal casats un dia. I també afegim que el mateix dia 20 a la tarda, al Castell del Catllà, hi apareix el Patge Reial, que el connecta ben a prop. Ostres, mare de Déu, aquest senyor que no dorm, ell diu que sí, però jo no sé com ho fa. Jo, Maria Evidà, moltes gràcies. Moltes gràcies. Adeu.
Mixtures, un programa d'agitació musical per descobrir les músiques del món, les novetats i els clàssics. Des de la veu de Sant Joan, per tota la xarxa, Mixtures, un programa on totes les músiques són possibles.
Busques un lloc tranquil per gaudir de la cuina catalana? Al restaurant L'Ermita d'Altafulla t'esperem tots els dies al migdia i les nits de divendres i dissabte durant tot l'any per dinar sota el solet d'hivern envoltat de natura. I no pateixis pel cotxe, tenim pàrquing gratuït per a tothom.
És infinit l'univers?
Descobreix la resposta a aquesta i moltes altres preguntes de la mà de l'Observatori Astronòmic de Sabadell. Actualitat, activitats o aspectes generals relacionats amb el món de l'astronomia. Acompanya'ns en aquesta meravellosa aventura. L'univers infinit. A la teva ràdio local.
Nosaltres anem fins al teatre del com els explicàvem ara tot just fa un momentet que acabem de repassar l'agenda i ens situem a la nou de Gaià perquè hi fa parada l'elenc Salamonenc, que hi desembarca una herència per somiar. Ara mateix a la altra banda del fil telefònic ens acompanya la directora de l'elenc i autora precisament del text d'aquesta obra. Anna Ferrandu, molt bon dia, benvinguda. A baix ja hi ha el dia.
Hola, molt bon dia a tothom. Tot a punt de cara a aquest nou bolo de l'elenc, en aquest cas molt a prop de Salamó, la nou de Gaià.
Doncs sí, sí, ara ja està tot en marxa, tenim els motors ben calents i bé, estem a punt, a ultimar els últims retocs per deixar-ho tot a punt i diumenge a la tarda anem a la nou, esperem que vingui molta gent i fem extensiu el convit a les rodalies, perquè bé, estem a la nou, però aquí un poble al costat de l'altre és molt proper, per tant, convidem a tothom que tingui interès
que pugui venir a la nou o assistir a la nostra representació. Què representa per un grup de teatre mater, petit, com és l'elenc salamonenc? Poder sortir de la vila, poder representar tot allò que ha estat treballant durant moltes setmanes en d'altres localitats. Allò que les grans companyies anomenen la gira, no? Anar de bolos.
Doncs bé, el fet de poder sortir del poble et dona, et infiltra una energia que per uns moments et fa volar, no?, i et fa ser gran. Llavors, aquesta il·lusió per continuar és la que et manté, perquè realment som un grup amb gent molt diversa, de diferents edats,
És teatre d'aficionats, teatre mater, això vol dir que cadascú té la seva feina, té la seva família, té les seves dificultats. I realment n'hi ha moltes de dificultats per poder fer una obra de teatre. Llavors, el fet de fer una representació i que puguis anar a un altre lloc a Fela,
Això et diu, ostres, aquesta feina que estem fent val la pena, tot i els esforços que comporta personalment, i a tota la gent, que a vegades no és només personalment, sinó familiarment.
Que és el més difícil de dirigir un grup de teatre amateur, tenint en compte tot aquest munt de condicionants i la logística, que hi ha al darrere d'una posada en escena d'aquestes característiques, tenint en compte que en ser una entitat petita, la que capitaneja o que es tira de la corda, té també uns recursos limitats i de vegades cal posar molta més imaginació de la que...
Potser requeriria una obra així. A veure, és posar molta imaginació i, per altra banda, posar molta voluntat. Molta voluntat per part de tothom perquè la cosa funcioni.
A veure, és difícil fer venir a tothom l'objectiu. Tothom vol fer teatre, tothom vol representar, tothom està molt satisfet i omple molt quan veus el resultat.
Però el dia a dia, a vegades, doncs és difícil. Llavors, el que és molt important és que tothom se'n faci càrrec del que representa i posar-hi, sobretot això, molta voluntat per tirar endavant les coses.
paciència i treball i constància. Penso que és tal com s'aconsegueixen les coses, sigui el teatre o sigui qualsevol objectiu que tu et proposis. A vegades les coses es fan difícils, però la constància i la voluntat hi ha de ser. I buscar recursos allà on potser no hi són. I demanar a la gent que, sortosament,
ens col·labora. Hem de donar les gràcies al nostre entorn proper, no? Perquè quan diem ei, necessitem una taula o una cadira on necessitem fer qualsevol objecte que ens faciliti la representació. Doncs tenim tota una sèrie de col·laboradors que ens ajuden moltíssim. I això és d'agrair, perquè sense aquesta col·laboració
no sé si arribaríem a fer les representacions que estem fent. És una responsabilitat, alhora, també, pel fet que hi ha gent, hi ha empreses, hi ha persones a títol individual que confien en la feina de l'elenc, o hi ha altres viles, com el cas de la Nou de Gaià, que aposta perquè l'obra es pugui representar. És també això, responsabilitat?
Evidentment, és una responsabilitat per part de tots, perquè si confien que tu facis una representació, vol dir que esperen alguna cosa de tu, no? Llavors, com a grup, tothom ha de ser molt conscient de la responsabilitat que es té quan es fa una representació, sigui allà on sigui. I més si et diuen, ostres, que podeu venir, perquè ens agrada...
La gent ens diu que ens ha quedat molt bé, ens ha agradat molt.
Hem rigut, hem passat l'estona bé i bé, i que en el fons riem, però a més a més diem cosetes, no? I això és important. Es busca fer riure amb les obres de l'Alenç Salamonenc? Una mica sí. A veure, s'intenta dir coses, però dir coses d'una manera desenfadada.
Anem al teatre i anem a passar-nos-ho bé i la gent vol distreure's, vol treure's aquelles preocupacions i dir, va, anem a passar l'estona. Bé, llavors, sí, intentem que la gent rigui, posar situacions, diguem, de comèdia, però que a la vegada aquestes situacions de comèdia diem que hi ha punts de realitat que també cal que siguem conscients, no?
I una mica és el que ens comporta aquesta obra, no? Obrir els ulls a segons què, però d'una manera informal, deixant veure la nostra societat on vivim, la realitat on som. Una herència per somiar, de fet, tracta l'actualitat, l'actualitat pura i dura del camp de Tarragona.
Exacte. No podem oblidar on som, on vivim i què és el que passa al nostre voltant. Hem de ser conscients d'això. No som una gent que viu en un poble i que estem apartats del món, no. Estem al món i estem al camp de Tarragona i hem de ser conscients de tot el que tenim al nostre voltant. I això és una mica el que veia, el que ens fa conscients de la realitat.
El públic haurà d'haver llegit molts diaris per entendre aquesta actualitat? O aquesta actualitat ja es posa en un context en què aquell que potser no consumeix gaire els mitjans de comunicació entendrà què és el que passa i quines són les inquietuds al voltant d'aquest assumpte que vincula el territori, el camp de Tarragona amb el que passen els personatges?
Bé, jo crec que la gent pot estar al cas, perquè són situacions en què
en què ja fa molt de temps que s'hi va arrossegant, que són vives, i que a vegades sembla que s'adormin, no?, perquè sempre ens sorgeixen nous problemes o nous conflictes que sembla que n'amaguin alguns, però és una cosa que és viva, que hi és, i que no la podem oblidar, i que de tant en tant l'hem de sacsejar, no?, i una mica és el que fem. Ara potser fa temps que no se'n parla,
I doncs bé, és un recordatori que estem aquí i que aquest problema encara el tenim i que no s'ha solucionat. Llavors, doncs bé, aquí ho deixem estar.
A veure, una mica és qüestió de tots, de la gent que hi som, que vivim, que som la gent que xafa el terreny, dels que no hi són, dels que ens governen, i una mica les responsabilitats de tots, no? Per part nostra, perquè som els que hi vivim, i per part dels que ens governen, perquè és un tema que està aquí paradet, no?
Alhora, una obra de teatre per remoure consciències, per fer pensar socialment com es viu a casa nostra i com es viu també en d'altres llocs del món. Arriba aquest missatge? Quin és el feedback que l'elenc té per part del públic? Sense anar més lluny, ara fa tres setmanes, si no recordo malament, aquesta obra era representada també al Cafè de Rodanyà.
Sí. A veure, amb el cafè de Rodanyà el fi que es va entendre, es va cobsar la idea per on anava, no? Llavors, quan trobes la gent que et diu ah, doncs això està molt bé, no? Perquè hem passat una bona estona, però bé, ens heu dit coses. Llavors, bé, la satisfacció és més plena, no? No només aquells que et diuen ai, que bé, mira, hem rigut, hem estat
Hem estat bé, hem passat una bona tarda. Molt bé, estem contents que hi hagi passat una bona tarda i que us hagi agradat i que hàgiu estat molt a gust, no? Però quan a més a més et diuen, home, doncs això està bé, eh? I ens diu cosetes, potser sí, no? Us felicitem. Llavors, doncs bé, estem més contents, evidentment, perquè també és el que volem, no?
Ja per acabar, una última pregunta. Ara seguirem parlant de teatre, el més ben dit de Pastorets, amb en Jordi Guas. Hi ha més bolos a la vista per l'Alenç Salamonenc, amb aquesta herència per somiar? En principi, tanquem aquí. Evidentment, estem oberts. Si algú ens vol convidar a què hi anem, estem oberts a noves propostes. Però ara, en principi, és època de Pastorets, com ben bé es diu, de temes nadalencs,
I, doncs bé, en principi aquesta és l'última representació que tenim. Doncs ja ho sap l'Audiència de Baix Gai al Dia. Aquest diumenge, les 7 de la tarda, al Casal de la Nou de Gaià, una herència per somiar amb l'Alenc Salamonenc. Directora Anna Fernando, gràcies per compartir aquests minutets en directe amb tots nosaltres. Molta merda per diumenge. Moltes gràcies a tots. Adeu.
Notícies en xarxa. Bon dia i bon any. Són les 11. Us parla Adrià Jurado. Dotzenes de persones han mort i un centenar en resultat ferides en l'explosió i posterior incendi en el bar d'una estació suïssa d'esquí on se celebrava una festa de cap d'any, segons ha informat la policia cantonal de Balais en una roda de premsa.
La policia ha indicat que és probable que hi hagi víctimes a diverses nacionalitats. L'explosió ha estat al bar La Constellación de l'estació d'esquí Crans Montana. Els fets han tingut lloc cap a la una i mitja de la matinada. La policia descarta que es tractés d'un atac amb explosius, tot i que evita especular sobre les causes concretes de l'incident.
I repassem el temps perquè l'any comença amb una jornada tranquil·la, amb cel serè, amb núvols alts, que seran més abundants a partir de la tarda. Però es tornaran a repetir els bancs de boira a l'interior, precisament per aquests bancs de boira, afectacions en el trànsit, ja que entre a la A2, entre Castellolí i Baciana, hi ha aquesta boira que dificulta la circulació, i també entre Soses i Golmers, també a la A2.
I ens anem fins a la C17, on també afecta la boira entre Balanyà i Vic. I també tornem a la P2, on entre Soses i Albatàrrec s'ha reduït la velocitat per aquesta boira fins als 80 km per hora. Seguim a la P2, ja que entre Castellans i Juneda també està reduïda la velocitat.
I ahir, unes 115.000 persones van participar en la festa de cap d'any celebrada a l'Avinguda Maria Cristina de Barcelona per acomiadar el 2025 i donar la benvinguda ja a aquest 2026. La celebració va comptar amb un espectacle de pirotècnia, música i drons i va tenir quatre parts inspirades en els quatre elements, aire, aigua, terra i foc. A més, la Font Màgica de Montjuïc ha tornat a brullar un cap d'any després de l'aturada per la sequera.
I el telèfon d'emergència 112 ha fet balanç d'aquesta nit de cap d'any, que ha rebut fins a les 9 del matí 6.171 trucades per 4.358 incidents relacionats amb aquesta vetllada de cap d'any.
Per comarques, la majoria procedien del barcelonès, un 56%. Al Vallès Occidental hi ha hagut un 11% de les trucades i al Baix Llobregat un 8%. I per municipis destacar Barcelona amb més de 2.000, seguit de l'Hospitalet de Llobregat amb més de 300, Badalona amb quasi 200 i Tarragona amb un centenari mig. La majoria de trucades s'han concentrat entre les dues de la matinada i les sis del matí.
I en cultura La Oreja de Van Gogh ha acomiadat el 2025 amb el llançament del seu primer single des del retorn de Maya Montero com a vocalista de la banda. Es tracta de Todos estamos bailando la misma canción i l'han presentat aquesta mateixa nit de cap d'any. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa
El violoncel desconegut amb Marc Renau i Marta Auger.
Joan Baptista Lamberti Caminal, 1884-1945, va ser un pianista, director d'orquestra i compositor barceloní molt prolífic des de molt jove. Parlem d'un autèntic col·leccionista de premis de composició. En va obtenir més d'una trentena, tot i que el número exacte no està massa clar.
Va ser deixeble de mestres com Enric Morera i Felip Padrell i va estar vinculat al teatre líric català i a l'Orfeó català. També va ser professor de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, de la que al final de la seva vida en seria director.
Lambert és una figura molt intensa i interessant de la música catalana de la primera meitat del segle XX, que cal estudiar i redescobrir. Va escriure música per a cor, per a orquestra sinfònica, de cambra, sardanes, música religiosa i diverses obres escèniques pel teatre líric català.
En aquest programa escoltarem cinc de les seves composicions per a violoncel i piano. Minuet, Conte d'hivern, Somni eròtic i Tradicions i fantasies. Les interpreten i expliquen el violoncelista Marc Renau i la pianista Marta Auger.
Joan Baptista Lambert i Caminal va compondre Minuet del 1905. Aquesta és la data que consta al manuscrit original de la composició, que es conserva al Centre de Documentació de l'Orfeó Català i que té el títol francesat, Minuet. Quan el va composar, Lambert tenia només 21 anys i era un jove director d'orquestra al teatre principal, en plena eclosió i amb nombrosos reconeixements.
Per exemple, va ser guardonat diverses vegades en la segona festa de la música catalana amb obres corals com Cançó de bandera, La mort de la núvia i Els tres tambors, que van passar a formar part del repertori habitual de l'Orfeo català. També va obtenir reconeixements en concursos musicals a Palma de Mallorca, a Tortosa, a Palafrugell, Lleida o Granada.
Amb aquest context triomfal, no sorprèn que el minuet de l'enbert sigui una obra vital i optimista. El minuet de l'enbert
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
. . .
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Fins ara!
El 1911, Joan Baptista Lambert va guanyar el Premi Flor Natural a la Festa de la Música Catalana amb Agonia, un poema coral sobre la caiguda de Barcelona del 1714. Aquell mateix any publica Comte d'hivern,
Una obra de maduresa que va editar el mateix Lambert a francesane tant el títol Compte d'hiver, ballat pour violoncelé piano, com el seu propi nom, Jean-Baptiste Lambert. Les paraules conte o ballada ens són molt útils per entendre, interpretar i sobretot per saber escoltar aquesta obra. Antigament la ballada era una cançó medieval francesa que explicava una història.
Durant el segle XIX, diversos compositors com Chopin o Clara Schumann van escriure peces per a piano que van anomenar balades, amb la intenció d'evocar un estil narratiu intercalant-hi passatges lírics. I aquest conte d'hivern és exactament això, la vocació d'una història imaginària amb intercalacions líriques que a vegades són autèntiques interrupcions del discurs musical. Tot ha marcat en l'estació més freda i introspectiva de l'any
que és l'hivern.
Fins demà!
Fins ara!
Gràcies.
Gràcies.
. . .
Bona nit.
Gràcies!
Bona nit.
El violoncel desconegut. Somni eròtic és una obra que el 1931 va guanyar el concurs internacional de la revista Les violonceles de París. Al jurat d'aquest premi hi havia els violoncelistes més prestigiosos del moment, com Paul Baseler,
professor del Conservatori de París, Digant-Alexanian, Pierre Fournier, André Lévy o Maurice Maréchal. El desembre de 1933, la premsa catalana es feia ressò que Somni Eròtic havia obtingut el primer premi entre 45 obres presentades. I això, malgrat Joan Baptista Lambert no va tenir temps d'adjuntar l'orquestració de l'obra que se sol·licitava a les bases del concurs.
De fet, a la portada del manuscrit que es conserva al Centre de Documentació de l'Orfeó Català, s'hi pot llegir en francès una nota del mateix Lambert apuntant que s'havia assabentat molt tard de la convocatòria i que per això no en va poder fer l'orquestració. «Somni neuràtic» és una obra molt bonica que té elements coincidents amb l'altra peça que us presentem en aquesta edició, «Tradicions i fantasies».
En aquest cas, parlem d'una composició que ens situa a la conca d'allà. I això ens fa pensar que potser el somni eròtic de l'envert també es va donar en una nit d'hivern en aquella hora. Després de situar-nos en context, el somni desenvolupa una secció molt més romàntica que culminarà amb uns passatges de molta passió. Gaudiu-ne! Gaudiu-ne!
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins ara!
Fins demà!
Gràcies.
Tradicions i fantasies, impressions de la conca de Trem, és sense cap mena de dubte l'obra per violoncel i piano més ambiciosa i important que va compondre Joan Baptista Lamberti Caminal. El subtítol, però, és imprecís, perquè en realitat no s'inspira en la conca de Trem, sinó en l'antiga Conca d'Orcau o Conca d'Ellà, del Pallars Jussà.
D'aquesta obra se'n conserva un únic manuscrit al Centre de Documentació de l'Orfeo Català. Això és així perquè, el 1933, l'obra va obtenir les 500 pessetes del primer premi de la onzena edició dels Premis de Composició Concepció, Rebell i Civils, que celebraven al Palau de la Música Catalana, auspiciats pel mecenes Rafael Patxot i Jobert, que era el marmessor de la Fortuna de Rebell.
Les tradicions i fantasies de l'enbert s'apleguen en una obra formada per cinc peces, les tres últimes inspirades en indrets molt concrets de la conca d'ellà. La vinculació amb el territori pallarès, juntament amb l'ambició musical-compositiva, fan que parlem d'una obra excepcional que ens convida a descobrir el territori que va inspirar la creativitat de l'enbert. La primera de les cinc peces, País Nevat, ens situa en el paisatge, en l'espai físic del Pallar Jussà.
Comença amb una nota del piano que es repeteix de forma sincopada durant tota l'obra, simulant potser els flocs de neu. Aquest és un recurs musical utilitzat per altres compositors, com Antonio Vivaldi en el segon moviment de l'hivern de les quatre estacions, o Frederic Chopin en el preludir la gota d'aigua.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
El violoncel desconegut, amb Marc Renau i Marta Auger. La segona peça de Tradicions i Fantasies es titula Capvespre Autumnal i ens situa en el temps en un capvespre de tardor.
En el capvespre hi arribem amb un viloncel que inicia la peça amb greus foscos i llargs mentre el piano s'hi afegeix amb acords descendents, com si fossin rajos del sol crepuscular. La peça avança cap a un llenguatge més dens, ple de dissonàncies i modulacions que es remouen interiorment a l'oïent, fins que als darrers compassos aquest neguit es resol harmònicament en un final tranquil i ple de pau.
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Tradicions i fantasies continua amb una sardana dedicada al castell d'Orcau, una construcció damunt del poble on s'hi accedeix per un corriol que puja en zigazaga i que ofereix una vista panoràmica extraordinària de la conca d'allà. Actualment només se'n conserven parcialment els quatre murs que uneixen les bestorres, acompanyades per les restes de l'església romànica dedicada a la Mare de Déu de la Pietat.
Però com és que l'enbert es va inspirar precisament al paisatge de la Conca d'Orcau? Quina relació hi tenia? Doncs resulta que l'esposa, la seva esposa, Maria Ogulló i Gili, era natural de Conques, filla de l'apotecari del municipi de la Conca d'Allà. L'enbert i la seva família hi feien llargues estades i aquest entorn va resultar una bona font d'inspiració.
S'explica que Joan Baptista Lambert, que era de caràcter modest i reservat, algunes tardes es reunia amb els homes del poble sota l'arbre del carrer de la Font per aplendre la fresca. I a vegades, de cop i volta, marxava abruptament de la conversa sense dir res, deixant els interlocutors entre perplexos i preocupats per si l'home s'havia enfadat per alguna cosa.
Com que això es repetia, els tertulians van consultar-li a la minyona de la família, que els va explicar que eren rampells d'inspiració, que l'enbert corria cap al piano per escriure la música que acabava d'imaginar.
Si passeu per Conques encara hi podreu observar la casa on s'estaven, actualment dividida entre un domicili particular i un allotjament rural que conserva les habitacions i el celler originals. Malauradament ja no hi ha el piano on l'enbert componia, en l'anomenada habitació del bisbe.
El castell d'Orcau és una sardana que està formada per dues tirades de curs i dues de llargs. Musicalment no està escrit en el ritme típic de la sardana, però podem arribar a percebre internament el famós «tots som pops». A més, contrasta amb les dues anteriors, País Nevat i Capvespre Autumnal, perquè és una peça enèrgica i alegre, amb un tema central majestuós on als llargs gairebé podem escoltar-hi una tenora.
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
El violoncel desconegut.
La quarta peça de tradicions i fantasies és la goja captiva, un moviment líric que està inspirat en els estanys de Basturs, que són dos estanys circulars situats a prop del poble de Basturs i de Sant Romà de Vella, i que són d'una gran importància geològica i biològica. Una goja és una dona d'aigua, un ésser de la mitologia catalana que representa un personatge femení que habita en estanys, gorgs o torrents.
No hem trobat cap llegenda específica del territori sobre una dona d'aigua en aquests estanys. I, per tant, hem de suposar que la vinculació és una invenció de l'envert que justifica les fantasies del títol de l'obra. El que ara escoltareu és un moviment misteriós, evocatiu, on el violoncel presenta primer una melodia de caràcter narratiu que després es desenvolupa harmònicament al piano per acabar amb la reexposició de la melodia temàtica.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
L'última peça de tradicions i fantasies és l'Aplec de les Esplugues, un Aplec que es fa cada dilluns de Pasqua al Santuari de la Mare de Déu de les Esplugues de Conques. El moviment s'inicia amb el piano imitant tres tocs de campana i tot seguit aquestes campanades prenen un ritme regular, calmat i suau que es van perdent en la llunyania mentre el viloncel canta una melodia greu i tranquil·la.
Acabada aquesta introducció, s'inicia el ritme festiu que ininterrompudament ens conduirà a un final virtuós, complex i brillant.
En l'amplec s'hi canten els goig de la Mare de Déu de les Esplugues i els del Sant Crist. L'ambert pren dos fragments melòdics d'aquests dos goig i els converteix en material temàtic reelaborant i variant contínuament aquestes melodies, ja sigui al violoncel o a la mà dreta o esquerra del piano.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Notícies en xarxa.
Bon dia i bon any. Són les 12. Us parla Adrià Jurado. El primer nadó de l'any de Catalunya ha estat Lander Muñoz Adán, que ha nascut a l'Hospital Parc Taulí, segons ha informat el Departament de Salut. El nen ha vingut al món quan passaven 38 minuts a la mitjanit. Els seus pares viuen a Sabadell.
I repassem el temps, perquè l'any comença amb una jornada tranquil·la. Amb cel serem núvols alts que seran més abundants a partir de la tarda. A l'interior, boira matinal localment persistent al nord i est de Ponent. Precisament això té afectacions al trànsit per la boira.
Entre l'A2, entre Castellolí i Basiana, i també entre l'A2, entre Soses i Golmés, amb poca visibilitat per aquesta boira, i també a la C17, entre Balanyà i Vic. I restriccions de velocitat també per la boira, amb velocitat màxima 80 km per hora, a l'AP2, entre Soses i el Batàrrec, i a Castellans, i entre Castellans i Juneda.
Hi ha en internacional dotzenes de persones en mort i un centenar resultat ferides en l'explosió i posterior incendi en el bar d'una estació suïssa d'esquí on se celebrava una festa de cap d'any, segons ha informat la policia cantonal de Balais en una roda de premsa. La policia ha indicat que és probable que hi hagi víctimes a diverses nacionalitats. L'explosió ha estat al bar Le Constellation de l'estació d'esquí Crans-Montana.
Els fets han tingut lloc cap a la una i mitja de la matinada. La policia descarta que es tractés d'un atac amb explosius, tot i que evita especular sobre les causes concretes de l'incident. I seguim en successos, però a casa nostra, ja que una dona va morir ahir a la nit en una sortida de la via a la Nacional d'Osa, malgrat demà, al Maresme. Els Mossos van rebre l'avís a un quart, menys dos de dotze, per causes que encara s'estan investigant. El turisme va sortir de la via i va caure en una zona boscosa incendiant-se.
Com a conseqüència de l'accident, va morir una dona que anava a la part posterior del vehicle. També van resultar ferits menys greus dos homes, el conductor i l'acompanyant, que van ser traslladats al parc a l'hospital de Mataró. I seguim amb successos, ja que el telèfon d'emergència 112 ha rebut fins a les 9 del matí 6.171 trucades per 4.358 incidents relacionats amb la celebració de cap d'any. Per comarques, la majoria procedeixen del barcelonès, un 56%. El vellest occidental...
ha rebut un 11% de les trucades i el baix obregat un 8%. I en cultura, la oreja de Van Gogh ha acomiadat el 2025 amb el llançament del seu primer single des del retorn de Maya Montero com a vocalista de la banda. Es tracta de Todos estamos bailando la misma canción i l'han presentat aquesta nit. I fins aquí, les notícies en xarxa. Notícies en xarxa
Ràdio Catàstrofe, com la ràdio local catalana planta cara a tota mena de dificultats i situacions que poden resultar inverossímils.
Aquest 2025 el caos ha regnat. Jordi Durant, com estàs? Molt bones, Otman, resa. Doncs encantat de veure, no?, perquè hem vingut a ensenyar-vos el nostre rapid, com aquest de Spotify, però molt menys musical i molt més humillant. Repassarem les pitjors pífies de les ràdios seguint cinc categories d'horror que culminaran amb les dues pífies que ens recordaran els millors desastres que hem viscut aquest 2025 en directe. Explotarem, explotarem fort.
Han passat moltes coses aquest any, Jordi Durant? Sí, han passat coses. Si ens posem a recordar, ens deixarem tu pel mig, eh? Ja ho veuràs, tu, ja ho veuràs quan acabem aquest programa. Comencem anant a Constantí, em fa patir, no? Constantí em fa patir, doncs comencem amb el primer bloc. Hem dit que ho diríem per cinc categories. Doncs el primer bloc és Parlem de la Música, pífies que han passat amb les músiques. I a Ràdio Constantí, en el programa de flamenc de Quim Palbàs, Lita Navarro s'embolica amb el guió i ens regala la famosa pífia de la terra de l'àvia de la Rosalia. Quim Pal!
I també el d'Aragó. Recordeu que la terra de la seva àvia materna, a la que dedica alguna de les frases i cançons, es referia a la terra de... A veure si ho diu. Terolera.
És fatal, és fatal. No hi ha d'on sortir-ne, però com s'entén tenen de molt bones. En tenen de molt bones, i ja en veureu, eh? Ara crec que en tenim una altra. Sí, va, o Santa Mar, amb un cor fixeu les llagues de Jesús clavat en creu, en reverència, pare nostre que esteu a la cel, siguis santificat a vostre nom. Vinga nosaltres a vostre regne.
I és que... S'ha de vigilar quan es fan proves de so, home. No pot ser. Aquí el regidor d'Esquerra Republicana i músic constantinenc, en Joan Reig, que sempre deia el mateix quan feia les proves de so, abans d'entrar en directe, i en aquest cas, quan ja estava en directe. Aquesta és una de les millors. Feteu el rànquing perquè, Jordi, podem explicar que tindrem un rànquing. Sí, tindrem un rànquing. Quan acabem d'explicar-vos totes les fícies i les escoltem totes, us farem un rànquing i acabarem amb la millor pífia d'aquest 2025. Oh, ens ho passarem bé, eh?
I hem de dir que aquesta està tantejant el terreny, eh? Aquesta té números.
Doncs ens anem ara al picat, i és que aquí ens sentim com a casa, perquè són retransmissions, bon humor, i no podem dir gaire perquè podríem fer perfectament nosaltres. Fins que no s'aturi el Sweet Caroline, no ens cal parir tampoc. Estaria bé jugar amb música. Oh, temacle, temacle. Sí, no? Allí, quan has de secar un còrner... Sí, clar. Po, po, po.
Ja està. Doncs mira, la segona part que ha començat amb el Speedcar Online de fons, perquè ja ha començat ara mateix. És que podríem ser aquí, nosaltres, a les retransmissions, i per què no ens posen música, perquè si no... S'ha tirat a la piscina, eh? L'he directe a veure cantar aquí. Absolutament espectacular. Això quan a música, Déu-n'hi-do, tenien cosetes, eh? Ràdio Catàstrofe. Aquestes festes a la teva ràdio local.
Anem una mica, passem de categoria. Passem de categoria... I aquí... Solen les alarmes. Solen les alarmes. Perquè el català està en crisi. Està en crisi, és el català. I és que l'hem titulat així, aquest bloc, el bloc més llarg del programa. Anem al Prat, al Prat Ràdio, que té una enganxada amb la paraula reindustrialització. Segons ha pogut saber el Prat de Ràdio, l'acord entre la barcelonina Silence i la taula de reindustrialització...
Ha sortit del pas. Ha sortit del pas. Reindustrialització, reintentem-ho. Jo he estat patint per veure si m'entraven caballos o també. I què més dóna, si fem una pici aquí, per allà en directe? És el programa, no? D'això es tracta, d'intentar-ho, si més no.
No, sí, sí, i també ho van intentar, aquí, amb un ràdio, a FM, una col·laborada de la ràdio, l'Ester Meillador, diu colló en comptes de color, en una entrevista amb la Pili Garcia sobre els estils de vestir. I clar, òbviament els agafa un acte de riure. Sí que pots donar tocs de llum al teu look, perquè clar, si no te veus tota negra. I llavors, de dir, pots donar tocs de colors, per exemple, doncs si portes un vestit negre pots optar per posar-te un colló...
Ei, no! Com que ens hem de posar un colló? Què, què, què? I crec que d'aquestes en tindrem unes quantes de que... posem-nos un colló, la botifarra... Ja ho veuràs, ja ho veuràs. L'espai que enguany és més reduït es troba a la platja del barri Marítim, davant de la plaça de les Remenedores, al costat de Caldefill.
Com que remenaves? A mi com riu, eh? Com riu la gent d'Ona Latorre. Un whisky a dormir. Un whisky a dormir, que era la plaça de les remendadores. I a més a més, la bona gent d'Ona Latorre també en tenen de parlar... Els agrada molt això de remenar, eh? Aquells ulls ballotats i aquells riure en comanadís l'havien enamorat. Recordaria sempre l'entrada de la Teresa al saló, amb el vestit de moheré de colló de...
Què, què, què, què? Com? Tornem-hi, tornem-hi? Del saló, amb el vestit de moheré, de colló de... Apa! Home, no! Aquí ho ha dit, no? Ho ha dit, ho ha dit, ho ha dit. Ai, aquí també... Dóna la torre. Però ara passem...
Més que pel nord, una mica aquí a Ràdio Palamós, i és que Manel Cerdà locuta el resum setmanal i una paraula que se li complica, i la pífia va acompanyada d'uns recursos divertits i, a més, que es va muntar també per un programa de pífies que es va emetre fa uns anys. Ah, jo el recordo, mira. El regidor de Medi Ambient, el nou document, ha de contemplar prioritàriament el tema de la recollida selectiva, no ja des del voluntarisme, sinó des de la obligatorietat. Va, va, va.
que és el que parla en inglès, si es van prohibir estar parlant català. Però és un altre cop ara, en Carlos Arribas, que està repassant els actes culturals del cap de setmana, i bateja el coro Esperanzas del Sur amb un altre nom. I a partir d'aquí, bé, amb baixada i sense frensot, el fragment que va sortir també amb un programa de notícies de RACU.
Una rossada popular al preu de 5 euros. Ja a la tarda, també a la plaça Petita de Sant Joan, es representaran una sèrie d'espectacles amb la participació del Conyo del Conyo. Oh! No! Musical, fusions, grup vocal, la fàbrica... i l'escalde de l'Arbat.
Vamos, vamos, vamos, vamos. Ha lluitat de no poder, eh? Ha lluitat... Ha intentat, eh? Ha intentat, però no l'hem pogut guardar, no l'hem pogut guardar. Déu-n'hi-do, sort que estem acabant l'any, nano. Imagina't això, a principi d'any, comences amb mal peu.
És ben bé, això. Què més tenim? Doncs passem al Ponent, anem cap a les Terres de Ponent, i és que a Ràdio Ponent Mollerussa la locutora s'equivoca i diu Mercurri, en lloc de Mercuri. Canals va entendre la televisió com un servei públic, el servei de la identitat i de la cultura catalana. Posteriorment, als 90, quan va sortir de TV3, va fundar la productora Mercurri... Mercurri? Mercuri? Epa! Epa!
Sí, no, el curri no, eh? No, el mercuri. Teníem gana, eh, Ot? Alerta, pifi, eh? Per aquí teníem gana, eh? Estàvem ja pensant en un bullastre al curri... Oh, oh, oh, oh. Hi ha més en èpoques arenadelenques que comencen a... Sí, sí, coses que vullin, que vullin, eh? Que facin una mica de xup-xup que a nosaltres ens encanta. Anem cap a Ràdio Rosselló, Ot, que durant l'Info Podcast es van emportar per davant el president. Opa!
Infopodcast Rosselló. Benvingudes i benvinguts a l'infopodcast de Ràdio Rosselló. Saludo a la meva companya Maria Gateu. Hola, Maria, com estàs? Hola, molt bones. Com ara què va avui? Explica'ns. Mira, doncs engeguem l'infopodcast amb el que podíem dir i podem dir, de fet, què és el titular del dia. Pedro Sánchez ha estat en vestit... Ai, ai, com que en vestim? En 179 vots a favor dels diputats. Què? In vestit. No en vestit.
No l'ho he dit jo. Se va haver, se va haver en un sollón que no sabe ni dónde se ha metido. No, no, que no l'escolti el president. No, si això arribés, ara t'hauria que els indaquessin i tot. Bueno, adéu, adéu com estan les coses. Ens anem cap a Ràdio Vilafranca. Ot, que tot parlant en un informatiu de visites a la capella romànica, a Olèrdula, el periodista s'hi refereix a la capella romàntica. I a més, ho fa breus vegades.
Visita singular a la capella romàntica del Sant Sepulcre aquest diumenge. Els amants del coneixement del patrimoni tenen una oportunitat única aquest cap de setmana. Dins les rutes organitzades per l'Ajuntament d'Ulèrdula, aquest diumenge es programa una visita per la capella del Sant Sepulcre, una joia romàntica del segle XI. Declarada ve cultural d'interès nacional, la visita a la capella també permetrà admirar les pintures morals romàntiques.
Oh, sí, que mono! Que maco, eh? Sí, sí, està molt bé, està molt bé, Jordi. Aquest esperit nadalenc que ens uneix tot, ser més romàntics. Sí, sí, estar més a prop, compartir l'estona, veure monestirs romàntics, saps allò? Ets romàntico, tu? Jo soc romàntic, sí.
Que feliç hem d'estar, doncs, amb tu, eh? A mi, jo m'ho passo bé, depèn de l'estona, sí, sí. Per exemple, és que, no, no, això em recordava, ara que parlem de Nadal, els de mon FM, la Pili Garcia, que tenia una confusió, justament, sobre això de les coses nadalenques. No, no ho sé, doncs, deu ser una festa pagana de castanyada, no? A veure... Per celebrar l'entrada d'Illibar? No, perquè això és per Nadal. Bueno, es veu que és una miqueteta... Bueno, però, Pili, el Nadal ja fa dos mesos que estem en fred, no? No. No.
Com que no, home? Que fa dos mesos que estem en fred. Home, jo avui tinc fred. Avui sí, però no fa dos mesos. I ahir també em té fred, vull dir que... Home, Nadal, 25 de desembre, compte, eh?
Clar, dos mesos. Falten dos mesos, però el naval ja farà dos mesos que ha arribat el fred. Ah, val. Jo he notat aquí una escalforeta entre tots dos. Sí, sí. No. És que aquesta noia no té la temperatura a l'hora. No, no, no. Em poso l'aire condicionada a topiar el cotxe. Hi ha gent aquí hot que va massa... Va massa escalfada, eh? La calafacció a casa, a tota pastilla...
Va escalfant l'ambient, va escalfant, va escalfant i crec que arriba tant escalfor que crec que se'ns han passat coses per aquí que després veurem que s'han escalfat. Ens anem ara a la BTV i és que en una notícia han canviat la paraula petit per perit.
Tres nenes i una dona van parir, van patir, perdó. No, home, no! No! No! Ostres, a aquesta gent d'informatius també els agrada tenir protagonisme. Però com tiren endavant, eh? Sí, sí, costa. I és que, a més, quan tu fas una notícia, s'ha de tirar endavant, tot i que t'equivoquis amb el nom de la convidada. No, no, no.
I per parlar-ne, avui conversem amb la periodista, historiadora i comissària de l'exposició Dones a les Ones. Eulàlia Altès, bon dia. Hola, bon dia. Em dic Elvira, però, eh? No! No! Mans al cap, senyores i senyors! Oh, s'ha equivocat! Això fa molt de mal, eh? No es diu Eulàlia! Fa molt de mal, això, i a més la corregeix, eh? La corregeix i la corregeix! No!
Uf, aquí es va quedar en blanc, es va quedar en blanc aquí a Ràdio Sabadell. Però passem de categoria, passem de categoria. Llavors, atenció, perquè aquesta és molt bona. Ràdio Catàstrofe. Aquestes festes a la teva ràdio local.
La categoria ara es diu el català correcte perquè no en surt la paraula. En aquest cas, en català i en el Prat, en la preràdio, allò taronja que es posa a les carreteres. Com es diu? És que el poblatge, quan jo era neu, ens anàvem de sortides i amb el cotxe i fèiem col·leccions dels...
Com es diu? No, no, no... La que s'està fent el viaducte, pertenc, és una de les inspeccions considerades com a bàsiques. El Departament de Territori fa unes 2.000 anuals. Per tant, no us espanteu, si veieu per allà... No, no, no, no espanto. Ara no em surt el nom, eh? Aquestes coses que són la carretira, la cor tarotja, en forma de cono... Sembla de gran dictat, això.
Ah, no ho sé, Lluís, no ho sé. No ho sé, no ho sé. Un con, un con. Un con, un con. Doncs vinga, un con. Tu com et quedaries si aquí, per Festa Major, a les barraques, vingués Jumanji? Com? Sí, sí. I després del concert del cinquantè aniversari de la colla, amb Julibert, fes CatGhostpunk i DJ Jumanji. No!
Jaumejí. El pobre Jaumejí. El pobre Jaumejí, l'han rebaixat com és com anci. Home, és que portaven... Han anomenat una de... No, no, és que han anomenat una de noms. Han començat a enllaçar un rere l'altre de forma força estranya. Ens anem a Quil Cantó, a Radio Calia i Televisió, i hem dit que l'envien amb aquest Nadal, amb la tanta calefacció a casa, l'ambient s'escalfa.
I això va passar que parlant de botifarra, jo crec que es van confondre. Tinc una botifarra també en rosa a la teva disposició. Ho he de menjar amb molt de gust. Què és això, el Tinder? Sí, això, home, ho ha dit jo. Ostres! Què passa, aquí? És el Tinder a ràdio, això? No, però una mica de seriositat, per favor. Una botifarra rosa? Una mica de seriositat. I diu que se la vol menjar? Això és el final.
I, a més, van intentar portar la seriositat a Ràdio Vilafranca quan ens van confondre amb la cita de... Lo bueno si breve, dos veces bueno. ¿Qué estamos a hacer? Dedica a estar avui allò que diuen lo breve, si bueno, dos veces... Lo breve, si... No, millor dic lo bueno, si breve, dos veces bueno. Rectifiquem la dita. A Catalunya, me gustan sus gentes, su carácter abierto, su laboriosidad. Son emprendedores, hacen cosas, exportan. Hacen cosas.
La categoria No sé on soc I tornem a Constantí Ràdio Com hem començat a Constantí Cal dir el director de Constantí Ràdio En Jordi Martínez Es perd durant l'informatiu I ell mateix diu No, no, no sé on soc Una bona xarxa de camins i la seva senyalització adequada És del tot necessària per mantenir D'una banda un bon nivell de servei Sí? I què més? Hola? I algú? M'espero Hola? Hola?
Començo a partir d'una bona xarxa. És fantàstic, Jordi. Gràcies, Jordi. Una abraçada, Jordi. I què més? Gràcies, Jordi. Estem a casa.
Estem a casa. Per mi, no és perquè sigui d'aquí, però és una de les millors, també. És una de les millors. Anem molt enrere el temps, a un dels millors programes de ràdio que s'ha fet en tota la història. Ara vas bé. En tota la història. Aquí a Ràdio Tordera, abans, es feia el Bon Dia Menuts, un programa diari de 8 o 9 del matí per a tots aquells infants que es preparaven abans d'anar a classe. Neil, how are you? I'm fine. You're fine? I'm super en caca.
És que això és la sensació que tenen ells amb nosaltres, que és la família.
Molt bé, molt bé. Posa'ns en context, Jordi. Està fent caca? Està fent caca? No. És que, a més, crec que el pobre Nil ara té 24 anys. 24 anys. Això era quan tenia 7, 8 anys, pobra. Aquí passen moltes coses rares. Truquen entrevistats quan estan fent caca. Hi ha carrosses amb nons molt estranys. Mira això. Són els patos locos. Ah, vale. Bé.
No, no. Putos. Com que putos?
Home, Dolors! Home, Dolors! I durant la retransmissió del carnestoltes, durant la rua, es va confondre el nom. Qui ho va fer fàcil? Ott va ser un home que ho va fer increïble. Ho va fer increïble, Ott, per com feia els violins, l'Estre de Bàrios i aquesta botiga, per fer els violins a Calella. Que feien violins i alguna cosa de roba, crec. M'ha dit més germana, que també en aquesta botiga feien alguna cosa de roba. A Ràdio Calella i Televisió van informar que Estre de Bàrios tancava la seva botiga. A veure...
Doncs que ara mateix jo no sé on te puc comprar amb violí, perquè sempre Estradivarius era el meu punt de referència.
Aleshores, per què estan tancats? Doncs malament, això és als supermercats grans, no? I als supermercats grans tampoc hi ha violins. Ho tinc molt malament. Però s'estan descollonats! És a dir, anem a veure, és a Distradivarius, parlem de la marca de roba, tanca una botiga caliga, i aquest senyor afirma que ja anava a comprar violins. Sí, i que a més no, vol comprar violins a la secció de Congelats. A la secció de Congelats. Ah, perfecte. Ràdio Vilafranca.
Durant la festa major de Vilafranca, en Nora Sant Fèlix, el director de la banda de música acomiada es confon i parla de Sant Margins. Música emocionant, decogniscible i amb molta força expressiva, inspirada en el món del cinema. Però no només el cinema. Si mireu bé els programes...
Abans de les obres més purament de cinema, obrirem, aprofitant que és el dia de Sant Magí, obrirem el concert en tres pas dobles. Mira com murmura la gent. Aquí la gent s'escalfa, ja s'escalfava la gent, eh? Pica el director, Sant Magí no, Sant Fèlix li diuen. Bueno, a Sant s'ha estat molt bé, però Sant Fèlix no hi va, clarament.
Estem a punt d'escoltar una de les dones tècniques barbaritats que han escoltat els micròfons de la ràdio aquest 2025. Tinc por. Una mica menys. Seran les dues, però les carres sí. Estem fent esperar una trucada i quasi acabarem amb aquesta trucada. En qui parlem? Home, quan esteu un telèfon a l'orella... Hola, bon dia, diu després. S'ha de tenir en compte que això pot entrar per ràdio. En qui parlem? En qui parlem? Hola...
No, ara calla, ara calla. Amb la Rosa Fayos. Rosa, ja la Rosa. Freument i felicitats a tothom. Ui, està una mica... Bé, jo només em volia referir... No, no.
Sí, sí, sí. No. No. No, clar. Tornava a insultar, eh? I sort que ens han tallat l'àudio, aquí, eh? Sort que ens han tallat la ràdio. Quina... Quina por he passat. Pensava que s'enganxaven després d'això, eh? Li ha dit el que he sentit que li ha dit? Sí. Sí, sí, sí, ho ha dit. No em passarà el fill de puta.
Quines coses més rares que passen en directe, per favor. I tant. I per coses rares, Ot, ho has fet perfecte perquè estem a la següent categoria. Ot. Estem ara a una a la torre. Quan una simple cita d'agendes dinamita tot l'informatiu. La programació inclou un espectacle infantil d'animació familiar a càrrec de... Ai, que riu. Que ens estàs implant-ho.
S'està desinflant, s'està desinflat. S'està desinflat absolutament, eh? Va, va, va. La veritat és que... Tampoc sabia qui venia a Ràdio Calella a televisió, perquè no sabien el nom de l'entrevistada. Dolors.
Dolors? Ai, sí, soc jo. Ai, ella mateixa! Com que? Què ha passat aquí? Bueno, un whisky a dormir. Així estem, així estem. Això soluciona tot. Tornem a anar a menjar gambes a Palamós. Tornem a anar a menjar gambes a Palamós i és que en Jordi Rodríguez presenta els titulars del magazín. És l'hora.
I a més, es queda si sabeu...
M'ha enfatat una mica de... I a més, aquest he begut aigua que hem escoltat ha estat la veu del llavors president de la Generalitat, el Turmàs, que a més era monàcte palamós. I això segur que ens ha passat a tothom. A Radio Iponent Mollerussa, la locutora, llegeix una part d'una crònica que no tocava i es dona compte, bueno, es soluciona com tots ho hem fet algun dia.
Unes cinquantena de famílies participen enguany en el projecte de biblioteques lectores. Sí. Per aquest motiu... S'està donant. Sí. Ah! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música! Música!
I a Ràdio Rosselló, tenen un embolic i tenen un atac de riure. Déu-n'hi-do, la loteria ens tocarà demà, que ja és divendres i el cap de setmana està a tocar. Demà no us perdeu l'hipofòdcast, que toca repassar l'esdeveniment de l'any. A Rosselló. La ensorrada. ¿Quieres que lo lea todo yo o qué? Ai, yo río. No me quedarà molt malament.
Acabem la secció amb un company, Ot, i és que Manel Ferrer rep un repte de l'obert per vacances a la platja amb un italià. Ai, ai, ai. Estan dos minuts. Manel Ferrer, Ràdio Premià de Mar. Bon dia, què tal? Bon dia, Carles Carvajal. Estic ja amb els paus dintre l'aigua, perquè m'estava morint de la calor.
Anem a explicar als oients que estàs a la platja de Premià de Mar. És paradisíac ara mateix. Les onades són així fluixetes. Estic in love, t'haig de dir, perquè estic enamorat d'un noi que tinc aquí al costat. Digue'm que el repte és quitar un crash perquè tinc aquí el buenorro del verano. És el que vols? Com hi va? Bon dia. Com estàs? Molt bé. Ell aprofita per lligar ja. És que és increïble. Ah, és italiano.
Ay, espera. Escribo aquí, en Premià. ¿Y veraneas en Premià de Mar? Sí. Madre mía, ¿y vienes con novio? No, estoy soltero. ¡Ay, ay! ¡Carles! Mira a Manel aquí. Mira a Manel aquí. Tengo una pizzería que se llama Porta Nueva. Madre mía, ¿por qué no te he comprado nunca las pizzas? ¿Y las traes tú a casa? No. ¡Ah, no! Yo no quería esta manera. Carlos, que un servicio aparte es por Fesat. Y la de Nutella la comparto.
M'estic alejant Barles. M'estic alejant Barles. Tanquem aquí l'apartat del ràdio. Tanquem aquí, la cosa s'estava bojant molt. Passem de categoria. I és que anem a l'última categoria, en aquest cas dels animals, també protagonistes a les ràdios, tot i que no ho sembli, però en aquest cas a la prè ràdio, els revisors són dels gats. Són dos quarts de dotze.
No, no, no, som dos quarts de 12. Serveis informatius. O sí, o sí. Al Prat Ràdio. Bona tarda, os per la Víctor Asensiu. Bon dia, os per la Víctor Asensiu. Durant la darrera setmana s'ha produït quatre denúncies per la presència de falsos revisors del gas a la ciutat. El modus operandi dels estafadors és el següent. Dues persones es fan passar per revisors del gas.
I mentre una persona és acompanyada a veure la caldera, l'altra aprofita per robar les joies i diners. I el gat també, home. El gat amb botes. El gat amb botes. No, home, no. Passem a una a la torre. Ot, i és que aquí tenim un ruc que hi rom una roda de premsa sobre l'IGP del calçot de Valls que es va fer a la finca del guanyador del concurs del millor cultivador de calçots amb Dani Rubida a l'horta de Torrenca.
Una llargada mínima de 15 centímetres parlant. Els descartem o per massa prims... Ui, però... Home... Però de què estan parlant? O per massa grossos... Ui, ui, ui...
Mira, mira. Sí, sí, no, no, no. Exactament en podríem haver respost així nosaltres. No, no, és que la resposta de l'Asa és ben bé el que s'està parlant a la conversa. Ah, però és que jo he tancat els ulls un moment, he tancat els ulls un moment i m'he espantat. M'he espantat com que massa curts, massa llars, massa grossos. Mare meva. Quina meravella.
Passem ja a les últimes, o pràcticament ja la penúltima, i és que a la ràdio Ciutat de Badalona, en Carles Tornero, fa una entrevista pràcticament amb un pollastre persistent a la gola. I vam anar precisament a Canàries a jugar i vam guanyar el primer partit a Canàries. Suposo... Ui! Perdó. Ui! Domènec, que m'ha agafat un atac de...
Necessita un cot d'aigua? No, sota l'aigua. Tampoc hauria pogut anar. Una mica més i s'afoga. Però aquestes tampoc ens podem dir gaire perquè també podríem ser perfectament nosaltres. I amb tot això hem acabat les fícies, les millors fícies, el recopilatori que hem pogut anar fent d'aquest 2025 a les millors ràdios. I per això ha arribat el moment final.
El moment de fer el rànquing i veure quina és la millor pífia d'aquest 2025. En el número 3... Els patos locos. No, no. Putos locos, diu. No, perdó. Autos.
És que aquesta no és per ser de la casa, però... És d'un altre nivell, això. Mare meva, mare meva. I a mi, per mi, el top 2, ja que la temperatura havia pujat tant, l'hem tingut a Ràdio Calella i a Televisió. Tinc una botiferrata ben rossa a la teva disposició. Doncs me la vindré a menjar amb molt de gossa. És una autèntica, mare veia! Aquesta és increïble! Carles, estem fent esperar una trucada i quasi acabarem amb aquesta trucada. En qui parlem?
on passarà el fill de puta. Ràdio L'Escala, aquesta ha sigut la millor pífia d'aquest 2025 i amb això, Ot, que els donem les gràcies a totes les ràdios que han col·laborat, ens han enviat les seves pífies perquè nosaltres poguéssim gaudir d'aquesta estona d'aquesta mitjoreta de riures. Moltes gràcies per tot, Jordi Durant. Igualment, Ot, i això és el que ens ha demostrat que la ràdio local està viva i sobretot que és imperfecta.
Ràdio Catàstrofe, una coproducció de les emissores locals de ràdio i la xarxa de comunicació local.
Viu al Nadal a Torredembarra. Més de 40 activitats per gaudir amb família. Carrers plens de màgia amb el Mercat de Nadal, la Gincana de Paradors, la Ruta dels Tions, el primer concurs de balcons de Nadal, el quart triatló nadalenc. Consulteu tot el programa a nadal.torredembarra.cat. Ajuntament de Torredembarra. Us hi esperem. Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat.
Ei, gobuys catalans, un altre cop en la vostra companyia.
que val canç sobre les zones de l'FM Touch Country, el programa dedicat a la música que ens agrada escoltar i ballar. Un espai sense cap altra pretensió que l'ha de passar una bona estona a tots prans.
Una producció de Canal 20 Radio per a la xarxa de comunicació local. Aquest programa el fan possible alarmant a les vies tècniques. Thank you, company. I a veu de micro, traslladant els millors desitjos des de la ràdio fins a tots vosaltres. Aquest que us parla, el Frank. Esperem que us ho passeu força bé amb la selecció que tenim preparada avui. Així que... Let's go, companys!
It's a marshmallow world in the winter When the snow comes to cover the ground It's the time for play It's a whipped cream day I wait for in the whole year round Those marshmallow clouds being friendly In the arms of the evergreen trees And the sun is redder
Fins demà!
Bona nit
It's the time for play. It's a whipped cream day. I wait for it the whole year round. Those marshmallow clouds being friendly in the arms of the evergreen trees. And the sun is red like a pumpkin head. It's shining so your nose won't breathe.
All the world is a snowball. See how it grows. That's how it goes. Whatever it snows. The world is a snowball just for a song.
Fins demà!
Bona nit.
Acabem de rebre la calidesa de Marshmallow World, interpretada per una veu destacada. Però aquesta alegria inicial ve acompanyada d'una profunda tristesa. Iniciem el nostre especial de Nadal, Toad Country, amb un sentit i merescut homenatge al gran cantant Raül Malo, ànima dels Mavericks, qui ens va deixar aquest passat 8 de desembre. Amb només 60 anys, la seva pèrdua prematura és un cop duríssim per tota la comunitat musical.
En Raül Maló no era només el líder d'una de les bandes més estimades del gènere, sinó un grandíssim cantant, capaç de navegar entre el country, el rockabilly, el Tex-Mex, el blues, el solo, el swing, i en fi, l'americana, el que volgués. I això ho feia amb una passió i una tècnica vocals inigualables.
Des d'aquí a Tot Country volem mostrar el nostre més sentit condol a tots els seus estimats i a la gran família de la música country que avui està de dol. Gràcies, Raül, per la teva música eterna. Que la teva veu segueixi ressonant en el nostre esperit.
I ara sí, amb la primera nota d'aquesta cançó ens arriba aquella sensació inequívoca de que el Nadal s'acosta. Bé, de fet, jo està aquí. Parlem de Christmas signs are coming, interpretada per la gran Rhonda Vincent, la reina del Blue Grace. Aquesta melodia és un estàndard, un hit atemporal del gènere. La va escriure en 1951 el llegendari violinista Ted Logan per l'aclamat Bill Monroe, el pare del Blue Grace.
Fins demà!
Christmas time's a coming Christmas time's a coming Christmas time's a coming And I know I'm going home
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Si bé els clàssics són el fonament del Nadal Country, la tradició es manté viva gràcies a nous himnes. I en aquest especial hem parat l'ull en un dels treballs més recients que capturen l'esperit d'aquestes festes amb una mirada actual. Perquè el Nadal, ja ho sabeu, pels nord-americans és una cadena ininterrompuda de rituals. La preparació de la cuina, les llums que competeixen entre els veïns i sobretot la tria de l'arbre.
La següent cançó tracta exactament d'això, del moment màgic d'anar a la granja de Nadal i escollir l'arbre perfecte. Aquesta tradició és molt més que comprar una decoració. És l'inici oficial de la temporada, un dia sencer de viatge familiar, olor de pi i xocolata calenta. Parlem del duet que ha conquerit les llistes del pop country i els guanyadors de múltiples guamis. Dan Shea amb la seva cançó, Pick out a Christmas tree.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tot country amb Frank Coulomb.
Si hi ha un himne que barreja el so del sud amb la velocitat del rock and roll, aquest és Jingle Bell Rock. És una cançó que ens recorda aquelles arrels tan nostres del country i el rockabilly clàssic. Avui escoltarem una versió fresca, una interpretació de l'any 2025
que posa manifest la veu d'un artista que està triomfant a Nashville, el Nate Barnes. Aquesta melodia va ser popularitzada pel country singer Bobby Elms l'any 1957. De fet, l'àlbum de Nate Barnes s'allunya d'aquella producció neta de Nashville i busca un so del dive bar de carretera. Manté el seu estil genuí, aquell esperit oest, on el Nadal es celebra amb tanta passió com amb una guitarra elèctrica.
Bona nit.
Fins demà!
That's the jingle bell ride. Jingle bell, jingle bell, jingle bell ride. Jingle bells shining, jingle bell time. Dancing and prancing, jingle bells square.
Fins demà!
Bona nit.
La cantant Charlie Reynolds, una estrella ascendent que ve de Florida, però que té una ànima totalment Nashville, ens porta una cançó que parla dels petits detalls que fan que la festa sigui tan important. La foguera que s'apaga, l'oncle Eddie que parla massa de política, la família fent bromes a la cuina, etc. La cançó, Little Christmas, gairebé suplica que la festa no s'acabi, perquè sap que el 26 de desembre ja es trobarà a faltar aquest calor familiar i un petit tros del Nadal.
És la banda sonora perfecta en aquell moment tranquil de la nit, quan tothom dorm i només queden les llums de l'arbre enceses.
Bona nit.
Mama's lighting the stove While Grandpa's cracking jokes Uncle Eddie's talking politics He won't let it go Oh no All the lights are hung And all the popcorn's drunk
Fins demà!
Fins demà!
TotCountry.cat. El portal del country a Catalunya. TotCountry.cat. Entra i troba la història de la música country, articles, biografies, country, catalan style, ràdios online, events i molt, molt més. I si vols, col·labora amb nosaltres a info arroba TotCountry.cat. Gaudeix de la música que t'agrada escoltar i ballar. Ens veiem a TotCountry.cat. I went 34 night.
Estimats companys, després de fer un bon viatge pels ranxos i els prats de l'oest i el sud dels Estats Units, és hora de tornar a casa i portar-nos l'esperit country amb nosaltres. Perquè el country no entén de fronteres, sinó d'històries, de guitarres acústiques i de passió.
I el nostre gènere té un embaixador aquí a casa que ho fa amb un mestratge espectacular, el gran Josep Ponsà, més conegut com a Joe Fields. Aquesta és la demostració que el ritme country més autèntic pot abraçar les nostres tradicions. La cançó és Neva per Nadal i és un tema amb un ritme country potentíssim, amb un tuan que podia ser de Tennessee, però amb una lletra que ens parla d'aquelles coses que coneixem i estimem.
I atenció al que diu, perquè mentre els americans parlen de Santa Claus i el tren de Nadal, en Josep ens parla d'aquell fred de la terra, d'un desig universal i, escolteu bé, de les nostres costums. Aquells moments com el tió, el pessebre o la missa del gall, potser passats pels sedats de la seva experiència country, això sí. Aquesta versió ens posa de manifest la gran qualitat d'un dels nostres millors country singers.
Un artista que no només fa versions, sinó que viu el so. Prepareu-vos per picar de mans i peus amb una Nadala, amb el cor aquí, però amb l'ànima a Nashville. Amb tot el nostre orgull, aquí teniu a Josep Ponsà, Joe Fields, i el seu Neva per Nadal.
Tot l'any esperant aquell moment de poder pujar l'altell i buscar-hi les figures del pessebre. Començant pel caganer embolicat dins d'un paper. La faula del Nadal de sempre neva i cada troma neu.
Un trocet del teu cor d'enfant per tornar a celebrar aquest medal. Tornen cosins, nebots, diets, cunyats, joves i nets, que per primer cop tornen la parella i fan cagar el dió.
Rep cops d'il·lusió de Nadales junts com sempre. Neves cada flor de neu. Tu, un trosset del teu cor d'infant per tornar a celebrar aquest Nadal.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Fins demà!
Un troncet del teu cor d'un pare per tornar a celebrar.
si en aquest programa hem parlat de tradició, a l'en Jackson n'és l'epíton. Des de fa més de 30 anys, en Jackson s'ha mantingut fidel al so honky-tonk i al neo-traditional country, sense concessions al pop. I quan t'entra Nadales, ho fa amb la mateixa integritat. Escoltem... Una cançó que originalment va néixer com un conte de màrqueting als anys 30, però que s'ha convertit en una de les faules més estimades del Nadal.
La clau de la versió? Doncs fàcil. Molts artistes han fet aquesta cançó amb un ritme infantil o swing. Però Alan Jackson agafa la història del Rudolph, el renn amb el nas vermell que salva el Nadal i la vesteix amb el seu estil inconfusible. Sentireu la guitarra pedal steel plorant de fons, un ritme suau però clarament country i la seva veu greu i reconfortant convertint un conte infantil en un estàndard d'adults.
Aquesta cançó no és només pels nens, és un recordatori d'aquells valors de la tradició, acceptació, esperit d'equip i, sobretot, de com una persona, o un ren, que és considera diferent, pot acabar sent la gran estrella. You know Dasher and Dancer and Prancer and Vixen
Comet and Cupid and Donner and Blitzen. But do you recall the most famous reindeer of all? Rudolph, that nose reindeer, had a very shiny nose
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
The weather outside is frightful But the fire is
I amb la inconfusible i única veu del mestre Alan Jackson, arribem al final del nostre especial de Tot Country per Nadal d'avui. Gràcies per acompanyar-nos en aquest viatge festiu ple de twang i esperit western. Esperem que el banjo i l'estil guitar us acompanyin durant aquestes festes.
De part de l'equip de Tot Country us desitgem a tots i totes molt, molt, molt bon Nadal. Que tingueu unes festes plenes de bona música, bon menjar i sobretot de pau i calidesa familiar. Ens tornarem a trobar la setmana vinent exactament a la mateixa hora i al mateix canal on, com sempre, tindreu 30 minuts de country autèntic amb històries i ritmes que us faran picar de peus. Cuideu-vos molt i fins ben aviat. Merry Christmas, jo! Adéu!
Ah, i sobretot, eh? Sigueu bons. Notícies en xarxa.
Bon dia i bon any. Són la una. Us parla Adrià Jurado. El primer nedor de l'any de Catalunya ha estat Lander Muñoz Adán, que ha nascut a l'Hospital Parc Taulí, segons ha informat el Departament de Salut. El nen ha vingut al món quan passaven 38 minuts a la mitjanit i els seus pares viuen a Sabadell.
I repassem el temps, perquè l'any comença amb una jornada tranquil·la amb cel sarè, amb núvols alts, que seran més abundants a partir de la tarda i amb una temperatura transitoriament més alta. La boira va perdent protagonisme a l'interior de manera progressiva, precisament les afectacions per aquesta boira en el trànsit, ja que a l'A2, entre Soses i Golmès, molta precaució per la poca visibilitat.
I a l'AP2 entre Soses i Albatàrrec, velocitat màxima a 80 km per hora per la densitat d'aquesta boira. I també a la mateixa via, a l'AP2, entre Castaidans i Juneda, també velocitat màxima a 80 km per hora.
Hi ha en internacional dotzenes de persones han mort i un centenar han resultat ferides en l'explosió i posterior incendi en el bar d'una estació suïssa d'Esquionsa celebrava una festa de cap d'any, segons ha informat la policia cantonal de Balaes en una roda de premsa. La policia ha explicat que és probable que hi hagués víctimes de diverses nacionalitats.
ja que l'explosió ha estat al Bar Le Constellation de l'estació d'esquí Canes Montana. Els fets han tingut lloc a la una i mitja de la matinada, i la policia descarta que es tractés d'un atac amb explosius, tot i que evita especular sobre les causes concretes de l'incident. I repassem precisament el balanç de la nit de Cap d'Any, que deixa 117 detinguts i una dona morta en un accident de trànsit a la Nacional 2, a malgrat de mar.
El dispositiu especial dels Mossos d'Esquadra, amb prop de 1.800 agents activats, s'ha concentrat entre les 10 del 31 d'ahir i les 10 d'avui, 1 de gener. Del total de detinguts, 27 ho han estat per delictes de violència de gènere o en l'àmbit de la llar, un per delictes contra la llibertat sexual i 46 per delictes
delictes contra el patrimoni. I pel que fa al trànsit i a banda de la víctima mortal, s'han denunciat 65 conductors per via administrativa i 19 per via penal en 1.188 lectures d'alcolèmia. A més, 19 de les 27 lectures per droga que s'han realitzat han donat positiu. I en cultura a la fresca de Figaflaues.
És el videoclip català més vist a YouTube el 2025 amb prop de 1,4 milions de reproduccions. És el segon any consecutiu que el duo Veient lidera la llista després que el 2024 guanyés amb els 3,4 milions de la Marina Estamorena. El segon lloc és per detallets amb tàndem. I fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa
Segur que no se us fa estranya aquesta banda sonora.
i és que forma part de tots nosaltres, la portem incorporada en un raconet de la nostra memòria musical. Corredisses, xivarri, crits, riures, pilotes de futbol que voten... Efectivament, és un pati d'escola o d'institut. Voleu escoltar ara com se sentiria si tothom s'estigués comunicant a través dels seus telèfons mòbils? Escoltem-ho.
Exacte, no hi hauria res, hi hauria silenci. Així seria la nostra vida si només parléssim a través de les nostres pantalles. Dramàtic o ideal? Soc el Christian Oliver i reconec que també estic una mica enganxat al telèfon. Les pantalles ens uneixen, però també ens aïllen. Segur que us ha passat més d'una vegada que ens hem sentit sols encara que estiguéssim envoltats d'un munt de gent.
Poden ser els mòbils una bona eina per aprendre? Segurament sí. Poden ser un bon canal per socialitzar? No en tinc cap dubte. Però no ens estarem passant una mica massa amb això de l'addicció a les pantalles?
A veure, va, posem en silenci els mòbils, perquè comença l'hora del pati, així que tothom farà de classe, que avui toca parlar dels maleïts o no telèfons mòbils. No patiu, que no us passarà res. Segur, eh? Com ho sentiu, ara que us han tret el mòbil? Jo vull saber on és, perquè és com si algú em va reescriure, avui sap on és. Intercanvi de telèfons.
Tot el que ofereix un mòbil per als menors d'edat són coses... Aaron, tu has mirat el mòbil durant... I se m'ha quedat una cara... A veure, jo tenim regles a casa i una d'elles és que, com has dit tu, a taula quan estem menjant o sopant no podem utilitzar el mòbil. Jo, amb els nens amb el mòbil, aprenc el que vull. Heu copiat alguna vegada, jo no dic un treball sencer, alguna cosa del CGPT? Sí, informació. Oh, no.
Ara sí, sense notificacions ni distraccions, i amb moltíssimes ganes d'iniciar un debat amb quatre joves de diferents instituts de Catalunya. Ells són la Júlia, el Jan, l'Aaron i la Laia. Hola, com esteu? Què tal? Ei, què tal? Com va tot? Tot bé o què? Molt bé, molt bé. Amb ganes aquí de guerra, de comentar, de parlar del telèfon mòbil. Va, doncs, si us sembla, primer us els presento. Tenim aquí la Júlia, la Júlia té 15 anys, va a Tercer d'ESO, i a la lupa del seu Instagram...
Ens diu que li agraden molt els esportistes de lluita lliure, maquillatge, roba i animals i menjar. A veure, Júlia, tu t'agrada tot? M'encanta, m'encanta tot. Si mirem el teu Instagram, allà et surten un munt d'aficions i un munt de coses. T'ho juro. Molt bé. També tenim el Jan. Jan, què tal? Com estàs? Molt bé, i tu?
Anem a fer una miqueta molt bé, perfecte. Anem a fer una miqueta de xisme. Tu tens 14 anys, vas a Tercer Beso, i avui ets el gran del grup. I si li pispeu l'Instagram, he de dir que us adonareu que li han cantat les guitarres i els baixos. Ets un gran músic, tu o què? Però et toques la guitarra i el baix? Fa xoroll, fa xoroll. Això és una manera de què fas música, està bé.
Molestia, molestia. Molestia. Molt bé. I també tenim l'Aaron. Hola, què tal, l'Aaron? Hola, bon dia, Cristian. L'Aaron té 15 anys, cursa quart d'ESO i a la seva lopeta d'Instagram hi veurem segur, memes. Bromes. Sí, de veritat, jo és que l'Instagram m'utilitzo molt per riure'm. Però de quin tipus, a veure...
Sonarà una miqueta cursi, però m'encanten els gats. Soc molt fan dels gats. I et surten menys de gats, eh? Sí, de gats que es cauen o gats fent cares divertides i amb frases horroroses. Ho admito, però són horroroses, horroroses, però m'encanten. Molt bé. Nosaltres aquí no jutgem, eh?
I també tenim la Laia. Hola, Laia, què tal? Bon dia. La Laia té 14 anys, va tercer d'ESO, i la Lupeta Xafardera ens confessa que en el seu Instagram hi ha un munt d'influencers, com per exemple la Juliana Canet. O altres, eh? O altres, sí. Si vols enviar-los una salutació per si t'estan escoltant. No, no. Tu voldries ser influencer o què?
Ah, jo no. No? Jo vull ser famosa. Tu vols ser famosa? Sí. Però famosa per fer què? Per parlar. Jo vull estar tota l'estona parlant i que em paguin per això. Molt bé. I tu creus que el mòbil és un bon mitjà per ser famosa, per convertir-te en estrella? Crec que d'alguna manera sí. Sí, bueno, això està bé. I fas alguna cosa al respecte per, doncs no sé, alguna cosa fent servir el mòbil per acabar arribant a l'estrellat o què? Ah, no, jo res.
Ara ja hem fet les presentacions, ara ja us coneixem una mica més, i us demano que fem una cosa excepcional en aquest programa, i és que deixeu el mòbil en una capsa. De fet, ara tenim una persona que entrarà a l'estudi i ens obligarà a guardar el nostre telèfon allà dintre. Deixeu-ho aquí. Ho guardarem en una capsa. No patiu, que no us passarà res. Segur, eh?
Jo no prometo res, però a mi m'han dit que no passa de res. Confio a tu, em confio. A veure, com us sentiu? Ara que us hem tret el mòbil... Bé, no? Sí, bé, normal. Jo us he vist les cases de relaxadíssims. No és veritat, estàveu patint. Estàveu patint.
Esteu ara mateix amb una certa... Una miqueta desconnectat, no? Desconnectat? Sí, una miqueta desconnectat. Que et falta una part de tu, no? Sí, una miqueta, eh? No estàs massa còmode. Si m'haguessis dit de treure'm els cascos, m'haguessis enfadat. Sí? El mòbil dona igual. No estàs gaire enganxat, eh?
Els cascos sí. Els cascos sí, però el mòbil no. No, el mòbil no. Tu, Júlia, estàs... No, és que jo estava preocupada perquè vull que me'l cuidin. És com el meu fill, al final. I tu, Laia, què? Tu ets igual o estàs una mica... A veure, jo vull saber on és, perquè és com si algú em va a reescriure, vull saber on és, però ja està. Bueno, va, no us faig...
Estan, la veritat, a mi m'estan comunicant per aquí que estan arribant moltes vibracions, o sigui que esteu rebent ara mateix moltes notificacions que no podeu respondre. Ah, molt bé, perfecte, perfecte. O sigui que els mòbils estan traient fum i gotes aquí.
Aïllats! Com ho sentiu? T'ho he desconnectat, la veritat. Jo crec que no he de ser tan cruel. És el moment que us els tornem, perquè veieu que som gent de confiança, que els hem cuidat, per tant, tornem a fer entrar el Marc, que us torni els vostres telèfons mòbils perquè us quedeu tranquils. A veure com canvien aquestes cares, ara. Em sembla que no, eh, Jan? No, no, no gaire. Moltíssimes gràcies. Uau! Increïble. Aquell és el meu.
Moltes gràcies. Un intercanvi de telèfons. Us he de dir que a Espanya...
Aquí us he de dir que a Espanya el primer dispositiu mòbil està en 8 anys. Dispositiu mòbil. Hòstia. Però després, el primer mòbil és més o menys en 10 anys. I es calcula que el primer accés a una xarxa social com YouTube és als 7 anys. Negatis. Fort, eh? I el del Baby Shark, com ho expliques? Això va ser un abans i un després, eh? Clar, jo us pregunto, de l'1 al 10, i m'agradaria que tots us responguéssiu, eh? De l'1 al 10, com d'enganxats us sentiu el telèfon? Aaron.
Serien 100% honest, jo crec que estic un 8. Un 8, eh? Sí, però no per TikTok, sinó per estar sempre revisant xats, al WhatsApp, a l'Instagram i, de fet, als jocs, encara que no hi jugo molt, però sí que estic molt viciat al xatejar amb amics i no estar perdent el temps. I creus que parles més a través del xat amb els teus amics o en persona? Depèn...
Depèn de l'amic, no? T'has dubtat, eh? Sí, és que és difícil, perquè amb aquests amics sí que parlo massa pel mòbil, jo crec que hi ha punts que pot ser... Però després no et falta la part en persona. Exacte, sí, jo soc molt exuartit en aquest pas. Laia, de l'1 al 10, com d'enganxada estàs? Un 7. 7. Bueno, Déu-n'hi-do, també, eh? Sí, sí, però encara.
O sigui, però què vol dir defineix set? Vull dir que t'hi passes moltes hores a casa... Jo he d'entrar cada dia a Instagram. Cada dia? Sí, sigui al mòbil o a l'ordinador. Jo vull entrar. Si haguessis de dir, per exemple, quants cops entres a Instagram al llarg del dia, quants diries? Deu? Set. Set és molt poc, eh? No, però perquè, clar, vaig a classe, saps? Els caps de setmana més. Clar, tu canvia, eh? I vacances?
Bé, clar, en vacances deu ser. Bé, després parlarem d'això. Jan, tu delo al 10. Jo crec que un 3. Quan? Un 3. Un 3, eh? Bé, bé. O sigui, tu podem confirmar que ets la persona menys enganxada... Bé, encara no sabem la Júlia, però la Júlia estava... De moment, la persona menys enganxada de moment. Sí, podem confirmar que tu no ets una persona poc enganxada, poc addicte al telèfon mòbil. Tinc alternatives. Com ara? Com ara?
Tocar la guitarra. Em passo el dia tocant la guitarra. Està bé, està bé. Ja, però quan són les dues de la matinada... Però quan escoltes música, tu escoltes música, entenc. Sí, clar, molta. Amb què ho fas? Amb quin aparell?
amb el mòbil i els cascos. Si fas servir el mòbil per escoltar música, també estàs enganxada al mòbil. Ah, però, doncs... Què penseu, els altres? Potser pugem 5. O només és xarxes socials, el telèfon mòbil. No, no, també et compta. Sí, no? Júlia, tu què? Delo al 10. Uai, sincera, crec que un 8, 8,5. Bueno, Déu-n'hi-do, eh?
8, 7, 8 i 8, bueno, 3, aquí Jan... Estem aquí que ens salves una miqueta a la mitjana, eh? Va, si us sembla, el que podem fer és treure'l cap a un pati real per escoltar altres veus de joves de Catalunya, a veure què opinen d'aquest tema, i després us proposo que aneu mirant el vostre telèfon quantes hores us passeu al dia. Va, escoltem diferents patis. A mi sí que em semblaria bé que no es pogués tenir mòbil fins als 14 anys, i crec que abans els adolescents...
No som prou humedurs com per poder-nos regular bé el temps. Sí, estaria d'acord sempre i quan hi hagués una bona forma d'entreteniment, saps? Perquè al final tot el que ofereix un mòbil per als menors d'edat són coses d'entreteniment, així que sí. Estic a favor que no puguis tindre mòbils fins als 14 anys, perquè crec que si no estàs exposat a influències i a productes que no et venen. De fet, t'enpitjoren la vida.
Jo soc una persona que viu allà del col·le, llavors. Crec que és necessari que una persona que va a primer d'ESO, va sola i té 30 menys de trajecte dins al col·le, és necessari que tingui un mòbil o alguna cosa per comunicar-se. Nens menors de 14 anys penso que encara no tenen la maduresa necessària. Jo viig gent de la meva classe que no tenia mòbil, es va quedar com fora de molts grups, amb moltes cadades, llavors jo trobo que el mòbil és molt important, sobretot a partir que entres a l'ESO.
no considero que estigui massa enganxada al mòbil, de moment. Els meus pares tenen regulat a nivell de temps el mòbil, així no t'accedeixes ni crees un bici. Crec que estic més enganxada al mòbil del que hauria, però també crec que m'ho sé regular bastant bé i quan crec que se m'envada les mans, em trec algunes aplicacions, em trec Instagram, per exemple. Estic superenganxada, jo. No tinc...
Ni TikTok, ni Instagram. Llavors és difícil enganxar-se amb el WhatsApp i buscant algú per Google. Quan miro les hores que gasto en el mòbil, a vegades fins i tot m'espanto. I això molts cops em fa que vagi enredar-hi amb les tasques del col·le. Quan estic de cap anys no em deixen portar el mòbil i soc capaç d'estar 17 dies sense mòbil. Quan em castiguen sense mòbil em sento desconnectat perquè jo sí que l'utilitzo per xatjar-me amb amics.
Quan entro en el mòbil m'avorreixo, no sé què fer. Així que només d'imaginar-me un mòbil ja m'angoixo. Sí que és cert que hi ha vegades que em diuen, portes una mica d'estona amb el mòbil i ja està, l'apago i ja està, el deixo. Quan entreguessin el mòbil seria una mica com si estigués en una presó.
Que sí que em poso límits, de fet tinc l'Instagram en una hora. Que sí que em poso límits durs, amb una cosa que diu Family Link. Vaig ser una aposta amb el meu avi, que utilitzava el mòbil més d'una hora al dia. Durant tot l'any em donaria 20 euros. Llavors, de moment, l'estic complint. A veure, Aaron, tu has mirat el mòbil durant l'escoltant.
O sigui, estaves rebent notificacions mentre estàvem aquí escoltant, eh? Sí, sí. I no has pogut evitar mirar-ho. Sí, la veritat és que sí, perquè és que just abans de començar he notat que hi vibrava i dic, bé, és que m'has quedat algú. O sigui, vosaltres podríeu deixar una notificació sense respondre? Quanta estona podríeu aguantar sense respondre? Molt. Tristament molt. Què és molt? Què és molt? Jo...
Aquesta resposta vol dir que no. No, no, creu-me que sí. Moles, hores, poden passar hores. Hores, dies.
Pot arribar a ser ghosting? Pot arribar a ser un visto? És inconscient, 100%. En el meu cas és inconscient. Què passa? Que jo no miro les notificacions. Miro la primera que em surt. I què passa? Que tinc una persona que no para d'enviar-me reels d'Instagram, que no m'agrada gens respondre perquè em fa mandra mirar-los, i jo, com que no soc dels que mira quines notificacions té, potser després tinc una notificació que era important i que no l'he llegit.
I havia d'avisar els meus pares de què he arribat a casa. Em sap greu, papa, mama, se m'ha oblidat d'avisar-vos. Segur que et perdonen, segur, segur. I, escolta, Laia, tu què fas per limitar, per exemple, l'ús del mòbil? Tens algun consell? Tens alguna forma? Jo vaig amb Family Link. Què és una aplicació, això? No ho sé, controlen els meus pares. I què fa? Quina mena de coses fa? M'ho posen només dues hores al dia. O sigui, és com un regulador del temps i no et deixa, o a partir d'aquí tu et compromets a no fer-lo servir?
No em deixa. O sigui, se't bloqueja. Però mai arribo, eh? I tu, Júlia, tens alguna manera de... com intentant no superar massa hores de les recomanables, o almenys les que t'hagis tu marcat? Tens alguna fórmula? Els meus pares no m'han ficat res. M'ho controlo jo, però no m'ho controlo molt. A veure, sí que és veritat que el mòbil a configuració et pot ficar com... que quan ja portes 3 hores, per exemple, a TikTok, que t'avisi. I jo ho tinc. Però sempre m'ho passo i... d'aigual.
Jo potser, mira, Christian, potser és... Ara mateix tiro una bomba, però estic totalment en contra del Family Link i de les limitacions del temps per part del pare. Per què? Perquè és que jo vaig tindre Family Link a la Play, perquè de fet es pot posar un...
un màxim d'hores, i feia tot el possible per superar aquest màxim. Em mirava el vídeo a YouTube. O sigui, et genera una mica més d'addicció, fins i tot, de poder arribar com a dalt, no? Sí, i quan arriba el dia que no tens Family Link, doncs l'utilitzes massa. Jo crec que els meus pares sí que ho van fer mitjanament bé. A mi va ser dir-me, doncs mira, això és el mòbil, i em van explicar tot el mòbil, però mai em van posar el mòbil Family Link, ni...
Encara que sé que tinc el que ha dit la Júlia, que si estàs una hora a l'Instagram, sí que et surt. I creieu que les vostres pares, les vostres famílies, són un bon exemple d'ús de telèfons mòbils? Laia, aquesta respiració continguda...
Perquè jo l'utilitzaria molt més. Més, eh? Si tu fossis adulta... Clar, la meva mare... O sigui, és que sí. El meu pare no té WhatsApp. Aleshores, jo crec que és un bon exemple. I per la resta, opineu el mateix, són un bon exemple? És a dir, per exemple, us estan demanant que a l'hora de sopar, a l'hora de taula, que deixeu el mòbil, ells també el deixen, ells també respecten aquest moment... És a dir, prediquen amb l'exemple...
A veure, jo tenim regles a casa i una d'elles és que, com has dit tu, a taula, quan estem menjant o sopant, no podem utilitzar el mòbil. A vegades, jo què sé, és el partit del Barça, doncs el mirem, perquè no ho podem perdre, però si trenquem aquella regla, evidentment ens posem la bronca. Per aquí algú més vol afegir alguna cosa? Heu tingut alguna discussió forta a casa per tema mòbils?
L'última... No, no en tinc mai. No, la cosa és que, Jan, jo et volia preguntar una cosa. Digue'm. Tu estàs de nit, són les 11 del nit, estàs al teu llit, i et surt una notificació, et vibra el mòbil, i el mòbil està carregant a la tauleta de nit, com fas per no mirar-lo? Tu has dit que estaria suat. És una bona pregunta. Jo soc de les persones que diu, és la noia que m'agrada que s'està confessant.
Sí o no? I això és que ho veig... I no pots deixar-ho allà on visto perquè et crema. Exacte. O com ho fas, Jan? Ho necessito saber. Tinc cascos i estic tocant la guitarra. Té prioritats. Tinc prioritats, per dir-ho així. No? Són prioritats. Exacte. A més a més, no passarà res i a més... Què, m'ha de parlar algú a les 11 a la nit? Ah. A veure, potser després ho miro i era la meva companya demanant-me els apunts i em sento molt culpable.
Clar. Jo crec que un gran error és tenir el mòbil en vibració. Perquè si el tens en vibració i tu estàs fent vida normal, si et vibra, deixes de fer la teva vida normal i has de comprioritzar, no? No sé si us ho heu plantejat mai. Jo em sento culpable. Jo penso que, si és a Insta o WhatsApp, penso que és una cosa important, al meu pare, a un amic, i és com que jo penso que si a l'altra persona jo li escric i li envia un missatge meu, m'agradaria que em respongués. Llavors, empatia.
Jo ho tinc en silenci. El tens en silenci. Sí, directament tota l'estona. És veritat que quan abro la pantalla i veig notificacions, més que contestar-les, mirar-les. A veure què et posa. Però et queda angoixa, per exemple, no respondre-les o no mirar-les? No mirar-les, sí. No mirar-les. No respondre-les depèn quina. Però quan et deixen a tu sense resposta, allò sí que ja tenen una mica d'angost. Digues, digues, Jan. La notificació del mòbil me l'he configurat perquè soni més forta.
perquè així no passo d'ella. Perquè estic acostumat a que el mòbil em vibri. No em molesta, ni penso, ni penso. M'he posat la vibració més forta del mòbil perquè així sí que contesto als meus pares, sí, papa, he arribat a casa.
I una pregunta, a quina edat creieu que una persona hauria començat a tenir mòbil? Amb 12, amb 8 anys, amb 15... Jo crec que 14, eh? Tu estàs en el límit, eh? Sí, no, i és que... L'any passat hauries dit el mateix.
No, ni fa dos anys ni fa tres, perquè jo soc de les persones que va tindre mòbil a la quarantena de TikTok i em passava 8 hores diàries amb el TikTok de Reels d'Instagram i de TikTok. I jo crec que soc de les persones que creu que fins les 14... O si tu allargaries una miqueta, no? Sí, sí, sí. I vosaltres esteu d'acord amb això? No.
Per què? Jo penso diferent. Jo penso que depèn de la vida de cadascú. Pots tenir separats i al final és com que has de dir... He arribat a casa, vaig amb el papa, vaig amb la mama... Per tant, tu dones una utilitat, no? Sí, exacte. A veure, també ho has de saber utilitzar i has de saber per què l'has de fer servir. I jo penso que depèn de la vida.
Clar, el tema és que moltes vegades els mòbils s'associen també a xarxes socials, a penjar continguts, imatges nostres, rebre likes, i els likes activen una part del cervell que es relaciona sobretot amb conductors addictives. És a dir, que a vegades el rebre un like és gairebé com una droga o com consumir alcohol. Per tant, és molt greu. Laia, no sé, quina edat creus que és la més encertada? Jo és que el problema... Bé, no, el problema... La cosa és que jo vaig tindre Instagram un any abans de tindre un mòbil.
Aleshores, no ho sé, jo faria 13 anys. 13, o sigui que més o menys... I jo us pregunto, jo crec que del Jan ja em sé la resposta, però dels altres creieu que el telèfon mòbil és com el material més valuós que teniu? Sí. Sí. Tu de Jan dius que no, eh? No. Sí, perquè em contacto amb tothom.
Jo estaria amb la Júlia, sí, jo crec que seria el material més valor que tinc. Si hi ha 3-6 contra un no, eh? Sí, i els que... Però està bé, està bé que hi hagi aquesta representació, perquè per tu hi ha altres coses que són més prioritat, no? Hòstia, la guitarra. Però és... Els que em dieu que sí, és per l'aparell o pel que feu a través de l'aparell.
perquè em dóna. Jo penso que amb la guitarra, si m'ha passat alguna cosa, no puc contactar amb ningú. Amb el mòbil, si... Et senses literalment aïllada. Amb el mòbil, si m'he trencat un peu, puc trucar a emergències al meu pare, o puc informar per veure algú que no entenc dels apunts o qualsevol altra cosa. Si us sembla, escoltem ara què em pensen de tot això en altres patis del país.
No crec que s'hagi de portar el mòbil a l'escola. Si el porto és bàsicament per escoltar música durant el camí d'anar-la i tornada. Si tens amics, t'ho passes bé, doncs no ho veig necessari, però si et trobes sol allà o alguna cosa així, aniria bé almenys tenir el mòbil una estona per entretenir-te. Les escoles que prohibeixen el mòbil després tenen millors resultats
i els alumnes rendeixen millor. Així que jo crec que només fa que perjudicar. El mòbil considero que no és necessari en hores lectives. Perquè els cops que ens deixen estar amb el mòbil, estem a l'hora del pati i ningú parla amb ningú, o a classe ningú fa res, estan tots parlant amb altres persones, així que per mi, així prohibint els mòbils, està perfecte. Jo crec que el millor dels mòbils és poder-te comunicar amb qui vulguis en el moment que vulguis, tot i que això també
i voler fer les coses a l'instant. Estar com enganxats a aplicacions com ara Instagram i ens fan que el nostre pensament estigui limitat i encarar-nos cap a...
Cap a la ideologia que volen ells, els milionaris que pensem que tinguem com a ideologia pròpia. La diversitat de contingut a l'internet és tant el millor com el pitjor. Pots trobar tant les millors coses del món com les pitjors. Ens permet estar connectats 24 hores diàries amb tot el món. Gràcies a aquesta connexió que tenim amb el món, crec que ens allunyem molt de la nostra...
vida real. Que em sona a algun cas d'algun desconegut que li demanés fotos d'ella despullada o coses així. Mai m'han assajat pel mòbil, sí que he tingut amics els que li han assajat i sí que he dit a defensar-los i hem trobat l'agressor.
que conec un parell de persones que han patit assetjament en línia, van saber què fer des del minut zero, no van dubtar-ho en explicar-ho a les seves famílies i per sort van prendre mesures, van saber com solucionar la situació, es va quedar en un ensurt, diguem-ne. L'aula i els mòbils, els mòbils i l'aula, l'eterna discussió, tot i que sembla que aquest és un debat que darrerament s'ha resol perquè s'han prohibit els dispositius mòbils a les aules. Us sembla bé? Us sembla malament?
Què en penseu? Escoles sí amb mòbils, escoles no amb mòbil? Jo penso que està bé, però jo què sé, per exemple, com he dit abans, és depèn de cada vida. Si tu tens un problema que et sents malament o tens salut mental que... Perdó, repeteixo. Vale.
Depèn de la vida. Jo penso que si no estàs bé amb tu mateix i no sols dir a ningú, li escrius al teu pare que et vols anar a casa i tens el mòbil allà. I si no te'l deixen tenir, doncs llavors crec que depèn de la situació. Clar, jo crec que el debat de si el mòbil és necessari a l'escola ja no és tant potser per comunicar-nos amb les famílies i tal, sinó com a eina d'aprenentatge. La veieu vàlida? Veieu que ens ajuda, ens perjudica? Laia...
M'és igual. Crec que jo, amb el mòbil, aprenc el que vull.
Jo és que el mòbil... No hi ha més distraccions. Jo crec que el mòbil és una completa distracció. Jo soc de les persones que, encara que sí que veig, com tu has dit, Júlia, que potser ajuden a comunicar-te de, doncs mira, papa, mama, estic malament, o avui no em sembla, em ve de gust vindre a l'Insti, i encara que no és la guitarra del Jean, jo crec que és una completa distracció
Perquè si estàs al mòbil a classe i el professor t'està donant la guerra civil espanyola, m'interessa més veure com un gat es cau d'un tercepís. Un mem. Abans que... Un tercepís. Tu saps que...
Tu saps que poden caure fins a una obra? És que a l'Aroli encanten els gats i els memes. Però què anava a dir-vos? Centrant-nos una miqueta en el tema de mòbils a l'escola, suposo que heu vist que per complir la normativa a vegades hi ha càstigs, hi ha sancions... Observeu que com més dura és la sanció que s'infringeix per fer servir l'ús, es limita més l'ús per part dels estudiants o no? M'enteneu?
Tampoc tant, eh? No? O sigui, jo, almenys a la meva escola, si et veuen, incidència i ja està. I ja està. I per tant la gent el fa servir més? O el fa servir igual? La gent el fa servir, el que passa és que els profes no ho veuen. En el teu cas, en el teu centre, és així? És que jo ara mateix estic flipant perquè al meu insti són 21 dies. 21 dies sense... 21 dies sense mòbils. Uau. Uau.
i de fet no és que l'estic utilitzant, ara mateix el Cristian és el meu professor de català i jo estic, em surt la notificació i surt a la pantalla, m'alpren i són 21 dies sense mòbil. Tu ara tancar els ulls, imagina't 21 dies sense mòbil. No puc, no puc. Jo em poso a escriure cartes als meus amics i amigues i vamos. I tu, Julià.
A veure, al meu institut... Tu podries aguantar 21 dies sense mòbil? Sí, jo crec que sí. Sí, jo aguantaria. I tu has observat que la gent el fa servir menys, que la normativa també ha canviat en els centres? És que cada centre és diferent, és un món totalment diferent. Hi ha alguns que la sanció és molt greu i altres que no. I al meu, per exemple, no és tan greu i els alumnes no s'oprenen tan en sèrio.
Clar, i heu observat, per exemple, que des que no es fa servir tant el mòbil a l'aula o a l'institut, a l'hora del pati potser la gent també té més temps per relacionar-se i això també vol dir més moments per discutir-se, més baralles. Creieu que això ha augmentat o no?
Jo crec que les batalles segueixen igual, encara que, Laia, si només et fan una incidència, disculpeu, és que està aquí, si només et fan una incidència, els seus companys i companyes l'utilitzen a classe, per exemple, tipus el professor està fent socials i el miren sota la taula, o com ho fan? L'altre dia, per exemple, estava la directora a classe, perquè va vindre a explicar-nos una cosa, va sonar un mòbil, però sonava bé, o sigui...
Amb tot el seu som. I ningú va dir res, ningú va fer res. La profe va vindre i va dir que això no torni a passar. I ja està. O sigui, no fer un gran massa. Però imagina que s'acaba normalitzant què passa a cada classe, cada mitja hora, cada 10 minuts. Clar, una cosa és normalitzar i una cosa és potser obrir massa la veda, no sé com dir-ho. Jan, tu imagina't, en una autocar, en una sortida, que marxeu d'excursió...
i que us deixen fer servir el mòbil durant el camí, durant el trajecte. No creus que això fa que us aïlleu una mica més? Quan teniu el company al costat amb qui podeu parlar. En el meu cas, sí que seria així. Jo m'aïllaria... Tu t'aïllaries, sí. Em posaria amb la música... Per molt que jo mateix crec que evitaria aquesta situació, ja que tinc uns companys esplèndids que em donen unes converses més esplèndides. Però els teus companys fan això, també. Els meus companys? O us preferirien mòbil.
Els meus companys crec que preferirien la conversa. La conversa, eh? La resta igual? Jo crec que els meus companys agafarien una partida del Brawl Stars i cridarien, en comptes de la cançó de Colacau i que tots hem cantat a l'autocar, cridarien el còdic de la partida i es començarien a jugar.
I vosaltres heu observat, els mòbils també tenen moltes coses durentes, aquí estem parlant d'algunes, però jo crec que la més greu és que potser també es pot fer assetjament a través del mòbil. Heu observat alguna vegada alguna situació d'aquestes? Laia, tu has fet com un raspi. És que, a veure, jo em sé històries de... no assetjament, sinó que... Històries xungues. Sí, que a partir d'una foto que ha sortit i que es veu, doncs han fet X coses. Mhm.
I igual. També heu vist, eh? És a dir, que hi ha una part de perill... Quina pena, eh? Real. Absolutament. Quina pena, la veritat. Jo ara vull que seguiu sincers, eh? Jo soc profe i a mi m'ha tocat corregir molts treballs perfectes, molt ben escrits, fets per...
Déu, Déu, m'encanta. Jo sóc Déu. Vull que sigueu sincers, eh? Heu copiat alguna vegada, jo no dic un treball sencer, alguna cosa del xat GPT? Sí, informació. No llegeixo llibres. No llegeixo llibres. Me'ls descarrego en PDF i li dic al xat GPT que m'has llegeix. Soc tu. No creieu que la IA... Espero que el meu profe de català...
Agustín, sisplau. Saludem a tots els professors de català d'aquest país. I socials, i socials. No creieu que l'IA ens està posant una miqueta de traves per a l'hora d'aprendre? O són virtuts i són tot de possibilitats? Depèn com l'utilitzis.
Exacte. Com? Jo personalment l'utilitza malament. Moltes vegades. L'altre dia vaig haver fet un dossier de 16 preguntes i teníem dos ordinadors i anava buscant la pregunta al xat, la copiava, passava l'ordinador a la meva companya i així anàvem fent i vam ser les úniques de la classe que vam acabar.
Jo voldria... Disculpa, Cristian, però mira, sé que m'estarà... Ho veurà, però jo tinc el meu professor de català. Suposo que tothom té l'actura a la seva classe i després té unes preguntes. Vam trobar les preguntes per Google i va ser un festín...
al grup de classe de WhatsApp, perquè van passar la web de les preguntes, i llavors va ser el posar-la s'anxat GPT, i després, potser, hi ha altres cies de traductor que fan la feina també, no? Sí, però aquesta és molt bona, i és perquè el canviant de paraula, i així els detectors d'ahir no els reconeixen perquè són diferents paraules. Això és molt bona, eh?
Depèn de com ho veiem, si és bo o no. A mi també, el tema de la IA també em preocupa perquè moltes vegades, abans ho estàvem comentant, el possible assetjament que es pot fer de crear imatges, generar imatges d'alguna persona coneguda, d'alguna persona que tenim a prop, i això també pot ser un perill. No sé si vosaltres heu observat alguna cosa d'aquest tipus. Al meu insti ha passat que... I com has actuat tu davant d'una situació així?
Em sorprèn, però vaig escoltant coses que amb una foto, amb una imatge d'una cara, agafen coses d'internet i ho pugen i tots els instituts al barri ho saben. Em sorprèn, però al final és la IA. O sigui, està al món actual i és el que passa.
Bé, jo crec que és un tema molt interessant. Jo crec que ho hem de deixar aquí, aquest debat, ara, perquè ara és l'hora de l'entrepà, que ja sabeu que això és una cosa sagrada a l'hora del pati, i n'hi ha tants tipus com nois i noies en institut, uns a més petits, uns a més grans... Aquí, però, el que tenim aquí al centre d'aquesta taula, jo us recomano que no us el mengeu, perquè no és comestible. Tarrancio. Però sí que...
Però sí que el podem obrir. Laia, sisplau, obre i a veure de què és aquest entrepà. Què hi ha a dins? Què hi ha a l'interior d'aquest entrepà? A veure de què és. Espera, aquí hi ha prou. Estira, estira. A veure què hi ha a l'interior. Sembla que hi ha un missatge. El pots llegir en veu alta, sisplau.
El Víctor té fotos íntimes de... Puc canviar el nom? Sí, no? Sí. De la Laura, companya de classe, i les vol compartir. Què feu? Bueno, doncs mira, aquí tenim, en aquest entrepà, el que ens demana és que consensuem una possible resposta que li donaríem el Víctor, no? El Víctor té fotos íntimes de la Laia, companya de classe, i les vol compartir. Què faríeu? De la Laura. Avisar... Avisar algú. Avisar algú. A un adult.
Sí, sí, 100%. Jo el primer que faria és evitar confrontar-me amb el Víctor, depèn de la relació amb la que tingui jo amb ell, però jo sempre m'he considerat un tio molt pacífic i no m'agrada els conflictes de cara, no m'agrada.
De fet, 3 de cada 4 nens i adolescents a Espanya han patit situacions de violència sexual a través del mòbil. I el que es recomana és moltíssima precaució a l'hora de passar fotografies o vídeos i denunciar en cas que us passi i que no us guanyi la vergonya.
Buscar ajuda, sobretot. Què faries tu en aquest cas, Júlia? Senó una miqueta el que comentaves abans. A mi m'ha passat amb amigues. I si l'altra persona que és qui vol passar les imatges, depèn de la relació que tingui, li faria veure. Perquè a vegades fem les coses per cridar l'atenció, per jo soc el més guai... Llavors li faria veure, parlaré amb ell o ella, i si veig que no canvia, que no vol seguir amb el que t'he pensat,
Com ha dit ell, buscaria ajuda. A l'escola us ajuden a ser curosos amb aquest tema o no? En absolut. No us parlen de l'extorsió, per exemple? No us ho comenten? A mi sí que per fer el punt d'aquí de...
O sigui, diferència, a mi sí que em van donar una xerrada i sí que va estar més enfocat, com ha dit la Júlia, del tema de fer conscienciar l'altra persona que la majoria de casos és per això, perquè es volen creure que són més guais o tenen por que l'altra persona es deixi i llavors sí que amenacen i tal.
I al meu insti sí que hi va haver una consciència sobre aquest tema, sobre el passar fotos que aparentment són inofensives, però que després sí que poden circular per tot arreu. Creieu que és suficient o necessitaria una miqueta més? Una miqueta més aniria molt bé. Sí, sí, sí. Esteu d'acord tots. És que al meu col·le va vindre un policia. Per situacions tornades va vindre un policia a donar-nos la xarra...
Doncs amb aquest argument acabem aquest bloc i comencem el de les preguntes extremes. Com caldrà que us mulleu, eh? Us haureu de mullar, tot i que podeu també comptar amb el comodit de passar, tot i que no us ho recomano. I si voleu, també després em podeu fer que jo respongui una d'aquestes preguntes, perquè aquí tots hem vingut a jugar.
Us plantejaré un dilema a cadascú de vosaltres i haureu d'escollir quina de les opcions us quedeu. Esteu preparats? Sí. Jan, començo amb tu. Has de triar entre que et peguin o que circuli una foto teva a les xarxes d'Espollat.
Què prefereixes? Depèn de qui em peguin, depèn de la foto... No, no, aquí t'has de mullar. Soc jo, soc jo. Jo et pego. Què tries? Jo tinc una foto teva despullat o jo et pego. Què prefereixes? La converteixo o et dono l'afatada? Pega'm. Júlia, vaig amb tu, eh? Que et trenquin el mòbil o que una amiga et faci mal i et deixi de parlar. Uau. Uau, és que depèn de l'amiga, eh? Perquè una missat és molt important per mi. La teva millor amiga, eh?
Tinc una pregunta. El mòbil, la targeta SIM... Aquí són les preguntes extremes, eh? És que la targeta SIM es trenca, també? Tot es trenca. Tot. Et queda sense dades, sense bacaleria, sense res. Però la teva millor amiga també t'està traient, eh? És la teva millor amiga, la persona que més t'importa en la teva vida. Què prefereixes? Que trenquin el mòbil? Que se'm trenqui el mòbil. Júlia, jo et trenco el mòbil, sí que... Aaron, vaig a tu. Tenir un milió de seguidors o cinc amics de veritat?
Uau. Silenci. Jo crec que... Crearé discòrdia, però un milió de seguidors. Ostres! Ho sento, però és que amb un milió de seguidors puc fer moltíssimes coses. Ja estic amb consciència sobre tema, educar i amb cinc amics, de veritat. Jo crec que... No jutjaré, oi que no? No. Jo ho sento, eh? Ja els tens. Laia, vaig amb tu. No veure mai més la teva família o no tenir mai més mòbil?
Ah, no tenia mai més mòbil. Molt bé, la resposta correcta. I ara sí. Me'n voleu fer alguna a mi o què? Sí, Christian. A veure. A veure. A veure.
Una pregunta extrema. Tu ets profe de català, oi? Què preferiries? Que una foto teva d'espullat circulés per les nostres xarxes? Uf, xungo. O que mai podressis tornar a ser professor en aules de primària. Podries fer de secundària, d'universitat, però a primària, aquells nens petits que volen aprendre el català no els podries donar aquella satisfacció d'ensenyar-li que són molt neutres.
Però crec que no toleraria massa la foto meva despullat. Crec que no seria massa tolerable en la meva feina. Per tant, jo crec que hi ha respost. Jo en tinc una altra. Va, una rapidíssima, sou molt dolents. Què prefereixes? No tenir mai mòbil? Mai mòbil? O no poder ser professor, dedicar-te a una altra cosa?
Jo preferiria ser professor i no tenir mòbil. Molt bé. I no és una resposta de bienqueda, us ho prometo. I ara sí que hem d'arribar al final d'aquest capítol de l'Hora del Pati, amb aquests quatre magnífics tertulians, que la veritat és que aquí podríem haver-nos estat hores. Sí, sí. Jo crec que sí. Això sí, abans que Sònia i el Tim m'agradaria que tots nosaltres ens quedéssim amb un titular, amb una idea de tot allò que hem comentat, alguna cosa que hem après.
I res, una mica per tancar el programa. Aaron, amb què et quedes? Que he pogut veure diferents punts de vista sobre tant l'institut com persones amb el mòbil i podré separar-me més per utilitzar-ho amb els pares com la Júlia o potser em dedico al saxofon i faig una banda amb el Joan. Vinga, aquí sortirà un futur musical. Laia, tu amb què et quedes? Que els mòbils són bastant complicats de portar.
Jan, tu? Cada mòbil és molt. I tu, Júlia? Jo, a saber portar el mòbil. Molt bé. Doncs moltíssimes gràcies, Jan, Júlia, Aron, Laia, per la vostra sinceritat i la vostra generositat. Sou genials i la veritat és que m'heu fet sentir aquí de mar de gust amb vosaltres i segur que a aquells que ens heu escoltat, gràcies també per ser-hi. També segur que hem gaudit moltíssim. I res, em sap greu perquè l'hora del pati s'ha acabat i cal tornar a classe i fins al proper episodi. A tins del mòbil.
S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més. Busques un lloc tranquil per gaudir de la cuina catalana? Al restaurant L'Ermita d'Altafulla t'esperem tots els dies al migdia i les nits de divendres i dissabte durant tot l'any per dinar sota el solet d'hivern envoltat de natura. I no pateixis pel cotxe, tenim pàrquing gratuït per a tothom.
Vine i descobreix el gust de la calma, amb plats de la terra i vistes úniques. Restaurant L'Ermita d'Altafulla. La teva taula t'espera. Podeu trobar més informació a la web de Galera Group o al telèfon 600 433 213. Us hi esperem. Sintonitzes Ona la Torre. Continguts en xarxa.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No, no, no.
Hola, amics. Això és Cinema a la xarxa i qui us parla és en Víctor Alexandre. Aquesta veu que ara sentíem era la de Charles Chaplin, cantant una cançó escrita per ell mateix per a la pel·lícula El circ. La particularitat és que la va cantar quan tenia 80 anys, malgrat que la pel·lícula la va rodar quan en tenia 39. No ho va poder fer aleshores perquè en aquella època, el 1928, el cinema era mut.
Però no és d'això del que avui parlarem, sinó de les morts misterioses que sovint s'han produït a Hollywood i que continuen sense resoldres. Una d'aquestes morts va implicar Charles Chaplin, precisament.
El cas va passar el 15 de novembre de 1924 a bord del iot del magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst, de 61 anys, propietari de 28 diaris. Hearst i la seva amant, l'actriu Marion Davis, de 27 anys, van organitzar una festa al iot amb 14 convidats per celebrar el 44è aniversari de l'actor i productor Thomas Inns, pioner del cinema mood i del western.
Entre els convidats hi havia Charles Chaplin i, a més de la música i del ball, corria l'alcohol, la marihuana, la cocaïna i molta gresca. Però algú va fer saber a Hearst que entre Marion Davis i Chaplin hi havia alguna cosa més que un flirteig al iot. El iot va continuar la seva travessia i el quart dia de navegació i de sexe afortiu Hearst descobreix Chaplin i Marion Davis en un racó molt, molt juntets.
I va sonar un tret, un tret de pistola destinat a Chaplin. Però la gelosia altera els nervis i és tan poc recomanable per fer punteria que la bala destinada a Chaplin va matar accidentalment l'actor i productor Thomas Inns, destrossar-li el cap. Però no hi ha res en aquest món que sembla que els diners no puguin crear-ne un nou relat.
La doctora personal de Hertz signa que la víctima no ha mort d'un tret al cap, sinó d'un atac de cor. I se l'incinera ràpidament. I què fa o què diu la vídua, de Thomas Inns? La vídua no fa ni diu res perquè Hertz li omple les butxaques de diners i li paga la hipoteca de casa seva.
Pel que fa a Luella Parsons, la famosa i temible columnista de Hollywood, que també anava al iot, veu fet realitat el seu somni d'aconseguir que la seva columna aparegui de per vida als 28 diaris del magnat. Això fa que tanqui la boca. Però només públicament, en privat, explica coses completament diferents. Ella diu que Hearst va matar Thomas Inns per error. La bala era per Charles Chaplin.
En fi, aquesta és una història que mai no ha quedat aclarida. Un altre cas mai no resol és el de la mort de l'actriu Virginia Rapp, de 30 anys. Els fets van passar el 5 de setembre de 1921, quan Virginia Rapp va assistir a una festa convocada per l'actor còmic Roscoe Fati Arbacol, un actor molt famós en aquella època. Hi ha hagut un munt de versions dels convidats a la festa...
I la que va tenir més força amb el suport de la fiscalia va ser la de la violència amb què Fatih Arbacol va tractar Virginia Rapp donant-li una pallissa i violant-la. Segons ell, la noia havia begut massa i s'havia posat histèrica. La van trobar jaguda al terra del bany amb una ruptura de la bufeta i quatre dies després va morir.
Es van fer tres judicis, però el garbuix d'Incògnitas era tan gros que no se'n va treure l'entrellat i Fanny Arbacol se'n va sortir. Tot i això, les seves pel·lícules van ser retirades de cartell. Va morir amb només 46 anys d'un atac de cor. Aquesta és la cançó que el cantant Bill Boyan li va dedicar, la balada de Fanny Arbacol. Funny little fat man Nobody knows
Fins demà!
Fabricated facts and manipulated scenes. Convicted before a jury could convene. Funny little fat man no one recalls. He stopped laughing long ago.
Fins demà!
La balada de Fatia Arbacol i el cas no resolt a la mort de l'actriu Virginia Rapp.
Un altre misteri és el de la mort de Natalie Wood. El matí del 29 de novembre de 1981, el seu cos va aparèixer flotant en aigües de l'illa Catalina, al sud de Califòrnia, no gaire lluny de l'Iot Esplèndor, on ella havia estat la nit abans amb l'actor Robert Wagner, que era el seu marit, i l'actor Christopher Walken. El cas es va tancar com a accident, però hi ha moltes preguntes que no han tingut resposta.
La versió oficial diu que havia estat bevent, cosa que és certa, i que probablement va relliscar i va caure a l'aigua quan intentava pujar a la llanxa del iot. Tanmateix tenia blaus a diferents parts del cos i ferides a la cara. A més, diversos testimonis van assegurar que aquella nit hi havia hagut una discussió al iot. El mateix capità del iot va canviar la seva declaració reconeixent-ho.
Pel que sembla, la discussió venia per un afer sexual entre ella i Christopher Walken, que estaven rodant una pel·lícula junts. Però, independentment d'això, era prou sabut, així ho va declarar la germana, que Natalie Wood tenia pànica a l'aigua des de petita i, a més a més, no sabia nedar, raó per la qual sembla inversemblant que de nit, a les fosques, ella decidís pujar una llanxa tota sola.
I encara menys tenint en compte que, de joveneta, un evident li havia dit que tingués molta cura amb les aigües fosques. La manca de proves fa faents per determinar què va passar aquella nit entre aquelles tres persones fa que la mort de Natalie Wood continuï avui sent un misteri. Aquesta és la veu de Natalie Wood cantant breument en una escena de la pel·lícula La carrera del segle.
Come along with me to the sweetheart tree. Come and carve your name next.
They say if you kiss the right sweetheart The one you've been waiting for Big blossoms of white will burst into sight
La veu de Natalie Wood a l'escena del film La carrera del segle, en què intenta seduir Tony Curtis al bosc mentre ell s'afaita. Un quart misteri de Hollywood sense resoldre és el de Marilyn Monroe. La nit del 5 d'agost de 1962, a dos quarts de quatre de la matinada, la seva minyona la va trobar morta al llit amb el telèfon despenjat, com si volgués trucar a algú.
Cosa molt estranya, perquè si es trobava malament, el més normal hauria estat que hagués fet un crit per avisar la minyona, que era a casa. Segons la minyona, a les 9, Merlin li va dir bona nit i se'n va anar a dormir. Però a dos quarts d'11, 5 hores abans de la mort, ja hi havia una ambulància a prop de la casa sense que ningú no l'hagués avisada.
S'especula que la relació sexual que mantenia Marilyn amb John Kennedy i amb Robert Kennedy podia haver influït en la voluntat d'un suïcidi. Però això no té ni cap ni peus. Més aviat eren les moltes coses que sabia, considerades raons d'estat, el que podien aguitejar el govern i també la màfia, amb la qual els Kennedy tenien molt bona relació.
Abona aquesta tesi el fet que amb els infermers, un dels quals li va posar una misteriosa injecció, hi entressin a la casa també persones del govern i el mateix Robert Kennedy. Però l'autòpsia què va dir? L'autòpsia va dir que a l'estómac de Marilyn no hi havia rastres de barbitúrics. Curiós. El que sí que sabem és que Marilyn tenia por.
I sabem també, per la carta que ella va enviar a Catalunya, concretament a la casa de la Costa Brava, on vivia Tromant Capote, que li demanava ajuda perquè la tenien vigilada. Li ho deien una carta amagada a l'estoig d'un bolígraf que li va enviar. El problema va ser que Capote desconeixia que a l'estoig hi hagués en un replec una carta amagada i aquesta carta no la va llegir mai.
Finalment, quan se'n va anar de Catalunya, Capote, una de les coses que va deixar oblidades va ser el bolígraf i l'estoig. Gràcies a això, tant la ploma, o sigui, el bolígraf i l'estoig, com la carta, sobretot la carta, la carta de socorros, escrita per Marilyn a Turman Capote, es troben avui a la vista del públic al Museu Marilyn Monroe de Sant Cugat del Vallès.
Nosaltres, doncs, tancarem aquest cinema a la xarxa que ha tingut Ayman Tricky a les Vies de So i que hem dedicat a les morts misterioses de Hollywood mai no resoltes amb la veu de Marilyn cantant un dels temes del film Ningú no és perfecte. Fins la setmana vinent, amics.
Fins demà!
continguts en xarxa. És la meva creació suprema, sublim, el sostre de la meva feina de fuster. Pare, gràcies per donar-me la vida. Au, au, au, au, però què dimonis fas? Culpejar-te. No veus que és Nadal?
De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Fustínios estava ben radiant. A la Sagrada Esparta, el mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I a on els podries trobar, en Fustínios i el soldat covard? A Torre d'en Barra!
El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que li envin. Tens fins al 30 de desembre! Envia la teva experiència nadalenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre.
Apunta bé. 6-9-0-8-3-2-1-4-9. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art.
Viu el Nadal a Torredembarra. Més de 40 activitats per gaudir amb família. Carrers plens de màgia amb el Mercat de Nadal, la Gincana de Paradors, la Ruta dels Tions, el primer concurs de balcons de Nadal, el quart triatló nadalenc. Consulteu tot el programa a nadal.torredembarra.cat. Ajuntament de Torredembarra. Us hi esperem.
Notícias en xarxa.
Bon dia i bon any. Són les dues. Us parla Adrià Jurado. El primer nedor de l'any de Catalunya ha estat Lander Muñoz Adán, que ha nascut a l'Hospital Parc Taulí, segons ha informat el Departament de Salut. El nen ha vingut al món quan passaven 38 minuts de la mitjanit. Els seus pares viuen a Sabadell. I la primera nena ha estat la Cira, nascut al passades 41 minuts a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Els seus pares, Violeta i Joan, viuen a Sant Fritos de Bages.
I els que també han estrenat l'any han sigut més de 550 persones que a Sitges han compartit el primer bany de l'any. Sota un sol radiant, la platja de Sant Sebastià ha acollit la cinquena edició de la Capbussada, que ha batut rècord d'inscripcions per donar el tret de sortir de l'any amb una festa que viu com si fos una borratxera d'endorfines, segons els participants.
I repassem el temps perquè l'any comença amb una jornada tranquil·la, amb cel serè, però amb molt de fred. Lluís M. Pérez, bon dia. Què ens espera la resta d'aquest primer dia de l'any? Bon dia. Ha començat el 2026 amb fred. Déu-n'hi-do aquest matí les gelades generals que hi ha hagut en moltes comarques i fins i tot arren de mar. També hem baixat dels 4 o 5 graus de mínim en molts casos. I a hores d'ara li costa pujar aquesta temperatura. De fet, sobretot és a l'interior del país i en algunes baixes del Prepirineu,
on la temperatura encara volta als 5 graus a hores d'ara. I passarà poc d'aquesta xifra al llarg d'aquesta tarda, perquè en alguns casos tenim boira que no s'està desfent. Per tant, en aquests indrets, sobretot de la vall del Segre, la vall del Llobregat, del Cardaner, en alguns racons entre el Lluçanès...
I també la comarca d'Osona, aquí aquesta boira o núvols baixos seran presents i l'ambient ben fred. I en canvi, arran de mar i sobretot a l'alt Pirineu, una atmosfera molt més transparent. Però ja diem, no puja gaire la temperatura. Pel que fa al divendres, jornada una mica més emblanquinada i amb aquestes boires molt fredes, sobretot a les comarques de Lleida. Igualment, al divendres encara no esperem que hi plogui o que hi nevi. Ho anirem seguint, la xarxa.
I precisament el que ens comentava el Luismi, molta boira a l'interior i que està afectant a la circulació per la boira densa. A l'A2, entre Soces i Golmes, molta boira densa, molta precaució. I a l'AP2, entre Soces i Albatàrrec, velocitat màxima 80 km per hora. Igual a la mateixa via entre Castaidans i Juneda.
I en Cultura a la fresca de Figaflauas és el videoclip en català més vist a YouTube el 2025 amb prop de 1,4 milions de reproduccions. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa.
Tot va començar en aquest barri de la carretera de Sant Padó de Manresa. Es va fer una consulta popular i es va demanar que les persones que viuen en aquesta zona de la ciutat que triessin dones que fossin manresanes i que se'ls hi pogués dedicar un carrer o una plaça. La persona més votada, gairebé per mil persones, va ser l'actriu Assumpció Balaguer. I aleshores és quan comença el moviment de crear la Comissió Balaguer. Per què?
perquè aquest 2025 és el centenari del seu naixement. Aleshores, què va passar? Va sorgir de fer un radioteatre, un radioteatre de l'única obra que va estrenar Assumpció Balaguer en català, que és l'Alcova Vermella. El mateix autor, Josep Maria de Sagarra, la van a buscar a Madrid, que ja en aquells moments ella vivia a Madrid, perquè fes l'obra.
El Gova Vermella és una obra de Josep Maria de Sagarra, una de les clàssiques d'ell, que va escriure, o almenys quan la va escriure, va pensar en l'Assumpció Balaguer per donar-li el paper principal, el paper d'Eulària. I és una obra que potser no s'ha representat el que hauria calgut o no ha agafat el gaudi que han tingut d'altres obres de Sagarra, però que pensem que està molt bé.
Qui era Assuncio Balaguer? Assuncio Balaguer era una dona que va néixer a Manresa, que fins als 13 anys va viure a la capital del Bages, però que després va anar a Barcelona, on va estudiar teatre. Després aniria a Madrid, on va ser la primera dama del teatre de la companyia de la família Tamayo i després es va casar amb Paco Raval. A partir d'aquell moment, Assuncio Balaguer decideix dedicar-se a la seva família.
I amb els seus fills, doncs amb Benito i amb la Teresa, creen aquesta unió familiar que va deixar brillar a Paco Raval. Quan Paco Raval mort, el 2001, ella torna als escenaris i és el moment en què comença a fer teatre com Folis, dirigida pel Mario Gas, rep un premi Max, després rebria la creu de Sant Jordi...
I comença a tornar a florir com a actriu de teatre i també de sèries televisives. Va sortir a la que s'hi ha vecina, va sortir també a Marlí. I fins al moment en què mor, està als escenaris. Ella era dona de teatre, estimava el teatre, també va fer cinema, també, com deia, va fer sèries, però ella el que més estimava era el teatre.
El Gova Vermell ens ve a relatar la història de l'Eulària, que és una noia que està enamorada d'un noi i que és l'hereva de la fortuna de la seva mare, perquè la seva mare va morir quan ella va néixer.
I evidentment és dels diners el seu pare, o a més el que es pensa que és el seu pare, és el que administra, però ell la vol fer casar amb un altre d'un rang més alt i que per uns altres interessos no.
I aleshores, evidentment, hi ha les discussions típiques de l'empoderament d'aquesta dona, de què no es conforma i es revela, i que ve a saber-se, després, al final, qui és realment el pare d'ella.
L'Associació Cultural i Decretiva de Fals, el seu grup de teatre, vam quedar molt satisfets i molt contents de poder fer aquesta obra encara que fos ràdio-teatre. Vam treballar-la molt, vam buscar el vestuari adequat per fer-ho perquè tingués aquesta visió i la gent percebi millor qui és cada personatge.
I que, bé, mai és descartable que en algun moment determinat es pugui fer sobre l'escenari, no? Hem quedat supersatisfets i no descartem, vull dir, poder-ne fer dues d'altres lectures en altres llocs perquè seria molt bonic.
EAJ51, Ràdio Manresa i la Comissió Balaguer Albages us presenta, en commemoració del centenari del naixement de l'actriu manresana Assumpció Balaguer-Golubart, l'Alcova Vermella. Drama en tres actes de Josep Maria de Sagarra que l'actriu va estrenar el 1952 en la companyia de Maria Vila al Teatre Romea de Barcelona amb el personatge d'Eulària.
Adaptat per a Radioteatre per Francesc Parcerisses. Amb la interpretació de l'agrupació teatral i recreativa de Fals. Dirigits per Francesc Parcerisses. Us presentem el repartiment. Ramon de Barberà, Pere Sallarès. Tristany Lalluberola, Santi Cervera. Pellegrí, Albert Errada.
Eularia, Sandra Olmedo. Munda, Rosa Xavier. Perpètua, Marialba Capsada. Palmira, Carolina de Pobres. Daniel, Robert Martínez. Narradora, Sandra Castro. Narrador, Joan Carles Jiménez. El control tècnic, Toni Martínez.
La realització audiovisual de Josep Maria Tatger i l'edició de Gemma Alemant, sota una idea original de Pilar Gonyi. Acte primer. Som a Barcelona, any 1850. La casa és d'una família benestant.
Entrem en una vivenda que ens mostra el costumisme del món de les velles famílies de Barcelona antiga, que havia constituït el seu propi món en un espai clos, la cambra. Aquesta cambra vermella reducta d'intimitat i de passions.
La manca d'escrúpols i l'interès material es deixen sentir en l'argument de la pobilla rica, Eulària, a qui el pare, per tal de seguir aprofitant-se de la fortuna heretada de la mare, vol caçar contra la seva voluntat amb un noble arruïnat i masell, Tristany de Lloberola.
Daniel, et fa vergonya una abraçada? Però si tu tremoles i tens por.
Tu tens por del vermell d'aquesta alcoba i tens por del vermell que enviu el cor. Tu estàs acostumat només al dol i el color de la sang, si t'enlluerna, el trobes de seguida massa fort. No, Olària, però penso i veig les coses no com voldria, sinó tal com són.
I sé que si el teu pare descobria el que ha passat entre nosaltres dos... Si el meu pare? Daniel, no t'esperveris, ni t'imaginis que s'enfonsi el món. Jo de mi, dels meus actes, sóc mestressa. I mestressa, comprens, de tot això. I aquí, el que pugui descobrir el meu pare, sobre l'espatlla em pesarà ben poc. Però per què t'enganyes, criatura? Sobre l'espatlla pot pesar-te molt.
I si ell sabés la veritat, et juro que jo tremolaria pel teu coll i pel meu coll. I a més a més, Eulària...
Tothom li donaria la raó. La raó? I té raó volent que em casi amb un que més que un home sembla un corp. I mal que sigui d'una gran família, no se li veu grandesa per enlloc. I el meu pare el té a punt perquè disposi al seu gust, no del meu or, ni de les meves rendes, sinó de mi mateixa, del meu cos. I no et fa horror a tu, Daniel? A tu, que m'has fet teva aquí mateix, on va morir la meva mare?
I on jo vaig néixer. Digues. Però em sento perdut. És cert tot el que cantes. El que per mi és un somni. No he vès sortida i es desperta el meu enteniment. Eulària, pensaràs el que tu vulguis, però aquells que mesuren les ofenses i parlen el llenguatge del teu pare, davant del que ha passat, dicten sentència.
I la sentència diu que sóc un lladre i que sense noblesa ni fortuna he deshonrat el nom d'una pobilla i els sentiments i el nostre amor d'avui. De res no compten. Tenim ànimes, sents, i no som bèsties. Escolta, és que ja no m'estimes.
Però tu pots dubtar-ne. Que perquè jo t'estimo em veig perdut. Que perquè no sabria resignar-me a veure com un altre se t'endú. Ningú se m'endurà. Jo la comèdia la seguiré fins que no pugui més. Perquè si és veritat que tu m'estimes i no te'n penedeixes del que has fet, jo et juro que seré teva com ja ho sóc. Calla. He sentit passos i t'estic comprometent parlant-te en aquest lloc que no em pertoca. I si fos el teu pare? I si ho fos què?
Oh, perdó, senyoreta. No sabia que estés parlant amb el senyor Daniel. I què passa? No passa res. Ja me'n vaig. Pela Gris i aquí faig nosa. Ai, senyor, no s'ho prengui malament. Vostè, fill d'aquell home que era tant per casa i que m'estimava tant. Bé, què desitges? M'has de dir alguna cosa o a què vens?
No, no, no he de dir res. La senyoreta ja ho sap que l'he portat al coll i bé i m'ha fet anar de quatre grapes. És cert que això passava en altre temps. Ara la senyoreta l'apobilla i ara s'ha de casar amb un cavaller, amb un gran cavaller.
Però què expliques, Pellegrí? Estàs dormint o estàs despert? Estic despert i molt despert. Escolti'm, tot el que dic ho dic a fi de bé. El senyor és el senyor i ja sap com pensa. I ell no és el noi de la senyora Munda, ja és advocat i és el senyor Vendrell. Vull dir que d'aquell joc de criatura... Pellegrí!
No, si a mi no m'hi va res. Però jo m'imagino que el seu pare, vull dir el senyor, i perdoni, ja m'entén. Ell està convençut dels seus principis i creu que una pobilla, si és decent, quan està a dues passes de casar-se... Què sospites? Jo res, parlava d'ell.
Us entenc, Pellegrí. Potser no massa. I us dono la raó. Vostè ja ho veu, que tot és plena amb les llengües, que l'honor d'una dama és com de vidre i que les calúnies creixen com el vent. I l'alcova vermella no és la cambra pels advocats ni pels senyors vendrell. I a tu t'he deixat dir una impertinència, perquè un dia vas dur-me a coll i bé i perquè ets un... Per Déu, no se m'ofengui. Estigues ben tranquil. Tu no m'ofens.
A Eulària. La teu. No cal pas que te'n vagis. I si me'n tinc d'anar?
Aleshores, vés. I jo li repeteixo que em perdoni. Jo ho comprenc tot, però sap, la gent... I ara tu, cuita, explicar-li al meu pare. Pots dir que ens has trobat dintre l'alcova com dos coloms, com dos enamorats. Jo, senyoreta, jo no he d'explicar res al senyor. Jo sort i mut, comprenguis, senyoreta. Sort i mut des de fa 25 anys.
Doncs avui, per ser mut, prou que en raones. Si no fos per vostè, senyoreta. Què em comptaràs? Pellegrí, jo sé el que pots dir-me. El que podria dir no ho sabrà mai. Misteris, Pellegrí? No se'n recorda del seu promès? No sap quin dia som? I a tu t'importa? És cosa teva, això? Si puc parlar, diré que no és que sigui cosa meva, que els amos són els amos, i els criats no tenen de ficar-se amb els negocis dels amos.
Però jo, se'n recorda que l'he dut el braç, i em dol veure aquest aire de mentida, i em dol pensar en aquest casament, i tinc por d'un disbarat molt gros i d'unes penes que m'empaiten. No tinguis por, que no m'atraparan, sent més del que t'imagines. Criatura de Déu. Doncs ja ho veuràs.
No veuré res, no veuré res perquè sóc el criat, però li juro que quan sigui l'hora, sense aixecar la veu, sense cridar, sense perdre una gota del meu aire i sense sortir gens del meu posat, jo, senyoreta, li faré comprendre què significa haver-la dut al braç i perdoni'm si li he dit res que la pugui molestar.
Així m'agrada. Et vull veure ben empolainada. La nena té de rebre el seu xicot. Perpètua. El seu xicot, que no us agrada? Que això és el primer dot de Barcelona, que té dos ulls que asseguen com un llamp, que farà tornar boig el rei de copes. I ara us pregunto, qui li ha dat les sopes? Qui li ha mudat les calces com si res?
Qui s'ha cremat la sang dies i dies per qui es queixa del coll o ve del nas? Qui li aguantava les rebequeries? Senyoreta, ja sou un bon cas. Prou perpètua, prou. Tracta'm com vulguis. Digue'm ou com balla, atabala'm, m'assega'm com un drap. Però ara calla que acabaries fent-me mal de cap. No, no, si jo no dic res més. Però es presenta avui un dia que et farà lluir. Ell és formal...
Té una ànima valenta i un cos de cavaller. I he sentit dir que és d'un llinatge que per una branca resulta entreparent d'un archiduc. Ara que jo, si vols que et sigui franca, com a galant, el trobo sense suc. I no sé què diables li despertes, perquè jo té els seus anys, eh? I com els té? Però esclar, per les noies inexpertes, un marit maduret sol estar bé.
I potser massa. Perpètua. Mal que jo sigui el criat, trobo que la franquesa s'uspropassa.
que a l'hora de les sopes ja ha passat i en les coses dels amos... Ves què crida? Tu també me n'has dit unes quan érem sols. Jo, senyoreta? Sí, i fetes a mida del posat que gasteu de plantacols per predicar. Ja sou un bon profeta. Com si no us conegués. Ai, el gat vell. Si no sabés que per la senyoreta us deixaríeu arrencar la pell, si la mireu i us va caient la bava. Perpètua, jo també l'he dut al braç.
Però vivim al món i tot s'acaba. I vos voleu que duri i no em feu cas dels anys que corren. De que ja no és hora de tant plantar d'allò que hi de perdiu. Envejós. No. Esclar. No tinc tant a la vora com vos. Esclar. I sé quan riu i quan plora i si ho fa de debò.
Esclar, sou sord i mut. I de bon grat, perquè és la senyoreta de la casa i jo no sóc res més que el seu criat. El seu didot. Em deixareu tranquil·la, encara que tots dos teniu raó. Mal que per estrenar em s'obri la roba, mal que em pesi l'orgull d'un nom famós. Com a tenir, sols tinc aquesta alcova i sols us tinc ben bé.
A vosaltres dos. La senyoreta penso que exagera. No, exagera, no. Que diu la veritat. Res de modesties i la cosa clara. El senyor és el senyor i... és el senyor. Però posats, diguem, a fer de pare, no ho sé. Ai, Déu em perdó. Perpètua.
Sí, si no hi ha més cera que la que crema. Sí, ja ho podem dir. Has arribat a gran, sana i sencera, gràcies al palagrí i gràcies a mi. Perquè és el que teu pare... Voldràs callar.
No, no, si jo sóc mansa, però de tant en tant també m'he d'esbravar. No tingueu por, que és de confiança, i davant d'ella ja podem parlar. Esteu parats? Esclar, si us manifesta l'alegria d'avui que farà troc, i que per mi resulta de gran festa. Jo, pare, no n'espero res de bo.
Què li passa, senyor? El cervell, el cervell li vola i és tendre pel que aquí s'ha preparat. No conec atristant de Lloberola per fer-lo marit meu tan aviat. No el coneixes? I què? Ja el conec jo. Sóc jo qui ha de conèixer la persona. Sóc jo qui ha de saber si és negre o blanc. I el casament no és cosa de per riure.
i el que a les guerres repetirà després. I no s'hi juga solsament el teu bon viure, s'hi juga el teu nom i els teus diners. Em permet el senyor? Què passa, Palegrí? Passa ben poc. Sols demano permís per retirar-me, perquè em penso que aquí no és el meu lloc. Pots retirar-te? Sí, el servei fa nosa i el senyor està molt inspirat. Inspirat? Què vols dir? No pas gran cosa.
Que té importància el que pot dir un criat. I tu també, que aquí no té perilla que pos. Jo... Ni tens cap feina. Jo, senyor...
Creus que em vaig a menjar la meva filla? Que no goses ni anar-te'n? Jo, amb perdó i amb permís del senyor, si se m'invita a dir el que penso... Tu? Veurà, el senyor em sembla a mi que es precipita i que amb el casament va massa el gra. Ella dels homes no en coneix gran cosa i és molt fort encarar-la a mon marit. Jo ja m'entenc. Si es fa de mica en mica, és més prudent que de cop hi ha raig. Esclar que a mi, comprenc.
Ningú m'hi fica. Perpètua, prou. Sí, sí. Si ja me'n vaig... Aquí el tens, el profit. I el pa que hi donen mantenint els criats dintre la casa fins que cauen de vells. Som fidelíssims. Són molt honrats, i tant. Però, diable, són molt impertinents. No en tinc la culpa. Doncs qui la té? El veí?
Qui és que no pensa que ja ha passat el temps de jugar amb nines? Si ets més dels criats que del teu pare. Però deixem-ho córrer. No té cura. Un cop casada, serà una altra cosa. O almenys m'ho penso.
Què vol dir un cop casada? Va de veres això que m'he pensat que era una burla? És de debò que avui voleu prometre, m'hi heu disposat que em casi de seguida. De debò? I això vinc? I que no gaire trigarà a presentar-se el que jo espero. I he convidat també a la teva tia, per no quedar tan sols. No us comprenc, pare.
Són dels criats, també, aquestes doctrines? Potser més aviat de la innocència que vos m'atribuïeu. Prou, Eulària. Jo sé millor que tu quins són els deures dels pares i dels fills. Vull que et despertis d'aquest desvriejada criatura enterca i malcriada dintre d'aquest món vermell d'aquesta alcova. Si encara sembla que sento els xiscles i la mirada tèrbola d'un altre que va morir quan t'hi donar la vida.
No sé què hi té a veure en aquesta alcova ni quina culpa té la meva mare. Ets igual que ella. Va morir aquí i em deixar aquesta relíquia. Un cos menut i ploraner que eres tu. I tu ets el pobilla, sents? La teva mare era la dels diners. Jo era el pobre. I ara aquests diners són teus. Però el meu deure m'obliga a vigilar una fortuna que jo guardo per tu i que no vagi a caure en mans de qualsevol. Molt bé.
Tot això és el motiu. Això els obliga a contractar la boda tan de pressa amb un que no conec i no m'agrada. Jo puc morir-me? I jo també. Són coses que les disposa Déu. Eulària, és natural que jo em mori abans que tu i no vull de cap manera deixar sense lligar el que m'interessa més que tot. Si faltés jo, ja et veig voltada de cent desaprensius. Correu massa. Posat a veure vostra fantasia. Em deu tenir per menys que una beneïta, per menys que una... Pel que ets!
Per una dona que somia en l'amor. Sí que hi somio, i a més hi crec. L'amor! Què us passa? Al món hi ha res més que valgui la pena. És un pecat, potser. Vols que et contesti? L'amor. Aquest amor de les comèdies i dels llibres que penso que devores contra la meva voluntat. Eulària, això no existeix. Riu-te'n dels casaments i de les famílies on compta l'amor.
Amor no es menja i amb amor no es mantenen les fortunes. Amor, què vol dir amor? Potser és tan sàvia que ho saps el que vol dir. Quan us va anar a casar amb la meva mare, també ho creia o així? Sí, també ho creia. Senyor? Què hi ha? Hi ha la senyora vírdua de despuig. Ja és aquí la teva tia.
I jo corro un moment per infilar-me, perquè com la cosa va de veres, si és que l'amor no compta, almenys compti l'engany del tocador. Torna de pressa i no et distreguis amb filosofies. No, no tingueu por. I tu, acompanya la senyora Bídua, la gran germana, la insolent germana.
I si el senyor em permetés... Què vols? Perdoni, però no sé què té la senyoreta. Avui jo penso que potser no és el dia pel pas que vol donar. Tu què suposes? El senyor està enfeinat. Els seus negocis i la importància de la seva vida el distreuen potser de petiteses. De fets que potser no s'hi sol donar importància. I de vegades els criats... Perdoni, ens n'adonem...
La senyoreta Eulària... Escolta, Palagri, tu preocupa't del teu treball. Del meu ja sóc prou home i prou gran perquè els criats s'hi fiquin. No m'has entès? Està molt bé, perdoni. I tant, si està molt bé. Cuita que passi la vida de despuig. Vaig de seguida. És igual que ella i aquest gos que no para de burxar.
Ja sóc aquí per fer-te de compar-se, per amagar forats i descosits. Mira que et sé el cor, senyora Garça, quan valen aquests nervis i aquests crits. Avui no res, cap cosa extraordinària. Germà, protesto, perquè francament la forma en què disposes de l'eulària no és pròpia d'un bon pare, ni és decent. Però Palmira! Deixa't de Palmires!
Tries en Lloberola perquè saps que ha d'acceptar-ho tot i el que tu mires és fer les trampes sense mal de caps. Vols un gendre que tingui la pell dura, que es conformi amb els contes i els rebuts que li presentis...
Vas a la segura que s'han desferres i escollint perduts pel paper de marit del que és sang teva. I t'equivoques i no tens perdó. Que sense anar més lluny, a casa meva, trobaries un gendre molt millor. Oh, teu forran! Polmira, estàs de broma. No em serveixen els enses ni els cretins. I a més a més, s'hauria d'anar a Roma per la dispensa, perquè són cosins. I a més, senyora vídua de despuig...
De tu, de tu no me'n fio, virtuosa mare. Orgull de la família Barberà. Perquè jo i tu ja ens coneixem la cara que una mateixa dida ens va criar. I jo sé que si avui t'ajupiries, tu i ell passaríeu pel que fos. Demà, amb la llei als dits, m'escanyaries com un gos. Ramon! Polmira! Escolta'm, si no txins reca i calles i segueixes el meu joc d'allò que vam parlar...
De la hipoteca? Mirarem d'arreglar-ho a poc a poc. Oh, a poc a poc. Doncs si t'ho vols de pressa, però m'has entès. Però... Si és que et portes com Déu mana, amb la pobilla i el seu promès.
Eulària, hem cregut cosa necessària que vingués jo i ho faig amb tot el cel, representant, si puc, una altra Eulària que et va donar la vida i que és el cel. I jo no sé com agrair-ho, tia, encara que... Si val una opinió, jo et puc jurar que l'home que se't tria com a marit ja no pot ser millor. I el teu pare, que sols per tu es basqueja, s'hi ha pensat molt.
Ho ha consultat amb mi i ja veuràs. Despertaràs enveja. Senyor? Què és el que passa? Ja és aquí. Qui és aquí? El que em penso que s'espera. Trobo que penses massa. El meu criat avisa els visitants d'altra manera. Diu el nom, es retira i s'ha acabat.
Ho deu fer el seu criat i amb elegància, senyora, si és un visitant corrent. Però aquest que ha vingut és d'importància. Es tracta d'un negoci diferent i exigeix altra mena d'etiqueta. Jo penso, sap, però no puc parlar. Fixi-s'hi bé. No veu la senyoreta? Ja n'hi ha prou, Pellegrí. Fes-lo passar. Eulària, avui la teva sort es juga. I espero que seràs digna de mi.
No sóc ni esbojarrada ni poruga i sé perfectament el que haig de dir. Estic alluarnat perquè el sol brilla en el fons d'aquests ulls que estic veient. L'avídua de despuig, la meva filla...
Tristany de Lluverola, el pretendent. Pretendent, com es diu del que ambició a ser rei. És molt, senyor. Piqueu molt alt. I tant, perquè per mi no hi ha corona ni reialmi que valgui el que ella val. En la vigília d'aquests fets solemnes que ja s'han tractat, he cregut que en aquest acte de família és necessari per l'enamorat i per l'enamorada
i em respecta com entre cristians i entre senyors, que a mi em serà de molt grat veure l'efecte que mútuament es produïa els dos.
Després, en vostres vides acordades per l'amor, a poc a poc omplireu buits i parlarem de coses complicades. Gravàments, dots, herències i os de fruits. Això que per mi és més planer i que ja s'ho suposa tractat amb tot escrúpol legalment.
I que per mi, senyor, és en boca cosa, de manera que per mi és el sentiment. Jo, estimat cavaller, sóc un que pensa, com en el temps feliç de l'edat d'or, parlar-me de diner és cert m'ofensa, i la meva fortuna és el meu cor. I convenint que l'altre es necessita, per les baixesses d'aquest món mesquí, sense l'amor. La vida és tan petita que us diré que m'estimo més morir.
Dóna gust a escoltar-vos, Lloberola. De mi sols sentireu sinceritats. Poc segueixen avui la vostra escola. I els cavallers són tan interessats? Interessats, senyora? Que diable! Aquests de cavallers no en gasten res. Jo trinc, senyoreta, per un miserable el que fa un casament per interès. Què sentirà per mi la vostra filla? Senyor, si ella sospita que en el fons me la guaito només que m'apobilla de l'herència gramada dels copons...
El meu desig amb el diner no s'obre. Jo, senyoreta, us tinc al meu davant. I si us vegés abandonada i pobre, el foc que em desperteu, fora tan gran. I si jo fos un pobre, us robaria i lluitaria. Que m'agrada el risc. Un dia us vaig mirar i des d'aquell dia us juro que no dormo i que no visc. I el meu cor, que us adora, no es resigna. I com que jo us estimo de debò, per ser el vostre marit, em sento digne.
Només pel vostre amor? Sols per això? Amb vostre amor no n'hi ha prou per fer-me esposa? Digui-ho, sembla poc. Feu l'àrea? Francament, el vostre amor potser és alguna cosa, però no és una cosa suficient.
No n'hi ha prou amb l'amor. Què dius, Eulària? Repeteixo el que vos m'heu ensenyat. Que l'amor no és la pedra necessària perquè hi reposi un casament honrat. Que entre les grans famílies ja no s'usa l'amor. Que somiar-hi és viure als llims. Que és mentida i només serveix d'excusa per tapar molts desastres i molts crims. I vos dieu això amb aquesta cara, eh?
Vos brumeixeu, Eulària. Habeu pensat... No us esvereu. Això ho diu el meu pare. I potser és una mica exagerat, ara que... Veureu, jo sóc mestressa d'una fortuna de les que fan por. I en el meu casament també interessa el seny d'un hàbil administrador.
Jo sóc molt innocent i em convindria un marit menys fugós i menys galant. Un que passés els contes cada dia i no perdés l'estona festejant. Perquè sols amb l'amor no crec que es salvi un patrimoni. Vos no m'heu dit res ni de bona conducta ni d'estalvi ni de tot allò que té gruix i que és de pes. A més, modestia i no tan afecta. Potser, per vos, podria jo sentir simpatia, si es vol.
Si es vol respecte. Però l'amor? D'on m'hauria de venir? I com que aquí només d'amor es tracta, com que vos el sentiu amb tals extrems, i jo no us corresponc, en aquest acte juraria que estem perdent el temps. Tot el contrari. No pretenc ser l'amor del vostre amor com vos ho sou de mi. L'únic que sol·licito i que reclamo és que em vulgueu. Vull aconseguir que jo us estimi i no sigueu a vara de simpatia per aquesta mà. Acceptant el desig del vostre pare perquè l'amor
Després ja arribarà. M'arribarà d'una manera viva, després? Com vos sereu el meu marit? Ja n'esteu ben segur. I si no arriba? Aleshores, senyor, m'hauré lluit. No comprenc, filla meva, aquest llenguatge. I he de confessar.
que em dóna disgust. Pare, m'heu embarcat en un viatge contra la meva voluntat i és just que el cavaller, que li han promès les roses i que en mi s'ha pensat pescar-hi un món. Ara que hi és a temps, vegi les coses, no com li deien.
sinó tal com són. Ets insolent, per diu. Jo sentiria... Ho sentiria? És natural que sí. Jo ho sento també. I la meva tia també ho sent. Jo? Què vols, pobre de mi? Em complauria veure't més modesta. Penso en la teva mare. L'he mirat i escolto el seu silenci, que em contesta.
Jo tinc la meva mare al meu costat. Què vols dir? No vull dir res, en essència. Que agraeixo l'amor del cavaller, que m'honora la seva vehemència i el seu tracte, i que ja m'hi pensaré.
Què et pensaràs? La glòria dels seus títols? Aquí sóc jo el que pensa i el que tenàs. El divendres es signen els capítols i el dissabte vinent et casaràs. No ho crec. Jo no vull fer-li aquesta ofensa al cavaller, perquè ell sí que és tan fi. Després d'haver establert la coneixença, de moment no voldrà casar-se amb mi.
Pare, ell viu per l'amor, ell em venera i per mi sacrifica el seu orgull. I no farà una cosa tan grullera com fer-me dormir amb ell, si jo no vull. Eulària! El cavaller no és una comparsa, ni un llogat, ni un vesteix, ni un butxí. És tot un cavaller i sabrà esperar-se, com jo mateixa, abans de decidir. Decidir què? La meva sort, que és meva, i la meva fortuna i el meu nom.
Tinc anys encara per pensar. Tinc treu per casar-me. I per fer-ho quan i com jo vulgui. Senyoreta, sou molt viva i molt intel·ligent. Jo que he vingut a olorar la més tendra sensitiva i a enamorar la flor de la virtut. Dubtareu de la meva? No hi veig estar, però us confero que estic consternat. Eulària, jo he cregut al vostre pare.
Perdoneu-me si m'han enganyat. Tristan, és massa fort el que suposa vostra paraula. Perdoneu, senyors, res d'engany. No hi ha tal cosa. Per aquí l'únic enganyat sou vós. Vós, que m'heu tingut a vostra vora. No m'heu comprès ni m'heu conegut. Ja heu vist que allà havia en riull i l'ull em plora sense saber el per què. I vós heu viscut i heu patit molt. I tant.
I és excusable si amb el que és meu vos heu anat tapant el que sigui. Jo no us en faig culpable i no m'importa. Però ja sóc gran i heu tingut por que aquell que em pretendria i fos el meu marit en un moment veiés les coses a la llum del dia i us exigís el compte clarament. I tant se val si hi ha en la seva vida uns actes que no es veuen gaire clars. L'important és que sigui fet a mida pel vostre compte i pel vostre braç.
Senyor, vull evitar la violència. I jo també. Però ha arribat un punt, Eulària, la teva impertinència... Oh, perdoneu-me, pare. Perdoneu-me, senyor. En aquest moment sento com la vida em desempara. No sé què penso ni què estic dient. Si comprenguéssiu el que s'atura i el que viu al meu cor. Però què tens? No em faríeu patir
d'aquesta tortura, si poguéssiu saber els meus sentiments. Eulària, filla, no és res. Ja em passa. Prou comèdia. Sí, teniu raó. La comèdia potser ja durarà massa. I potser durarà massa la cançó. Si la voleu seguir, feu-ho en bona hora. Jo ja no em veig amb cor, pare. Després ho sabreu tot, però ara deixeu-me fora de la comèdia, pare. No puc més. Això li sol passar a la vostra filla? Joverola.
Li passa molt sovint. No és res. És un cafet de la cotilla o un queixal del seny. Us vaig seguint. Què més? Res més. Misèries de la vida. Com que demà aquests fons li fugiran i la trobareu del tot avergonyida d'això que ha dit i fina com un guà i després a l'altar com una ovella. Aquesta alcova tan vermella i aquest servei que me la fa malbé. No us comprenc.
Vos estigueu tranquils. Aquestes senyoretes de sang blava són impossibles quan els ve l'abril. Però els pares no som com aigua calenta. I us asseguro que no em farà ballar. Jo, Ramon, com a pròxima parent he d'advertir-te que no ho veig prou clar.
A Eulària, li passo algun misteri? Un misteri? Palmíria, potser sí. Però acceptant tot el que hi pot haver-hi, la meva filla no es riurà de mi. Vos n'està convençut? Si us ho consola, jo puc jurar-ho. I no em guaiteu a durs ni tingueu por, tristany de lloverola. Vos oponeu que puc dormir de gust? I tant, com si ell us alegrés l'alcova. I com si vos ja fos el seu marit. Ho celebro.
Demà farem la prova. Senyora? Cavaller. Si sou servit, us cedeixo la germana perquè l'acompanyeu a donar un vol. Si ella ho consell. Senyor, de bona gana. No és que et tregui, comprens, però és que vull estar sol. La viva treu les ungles de la morta.
El senyor manarà en què el puc servir. Has escoltat darrere la porta? Has escoltat com sempre Pellegrí? Jo, senyor? Sí. Has escoltat com omplia de vergonya la meva filla? Escolta, t'he cridat precisament perquè ja veus el que passa.
Palagrí, tu m'ajudaràs. Senyor, jo no sent que puc ajudar-te. No repliquis. Tu pensa i procura lligar caps, perquè jo necessito que m'expliquis tot el que saps i el que no saps. Doncs jo sé que aquí dins la senyoreta té una conducta d'Àngel. Mentiré.
que hi viu molt recollida, que no surt al balcó ni al carrer, ningú no l'ha guaitat i que s'aparte de tot allò que és tèrbol o és dubtós i que jo escorcollant els seus armaris només he descobert devocionar-hi. I així tu sospites que refusa del casament i que cap galant li és bo, per mansa.
Per beneita i per il·lusa? Senyor, jo no sospito res d'això. Doncs què sospites? Jo no res. No et crida l'atenció? No entenc què se'n vol dir. Doncs t'asseguro que en la seva vida hi ha un home i tu el coneixes, Pellegrí. Tu saps qui és. Tu li has vist la cara. I ara no es tracta d'obeir un senyor. Es tracta, Pellegrí, d'ajudar un pare. I el teu silenci ja no té perdó.
Del que em diu el Senyor, no sé què em pensi. Jo he d'ajudar-lo? Jo? Perquè he viscut. No veu que el meu treball és el silenci i és de ser de pedra? I si és possible, mut? Que em contesti el Senyor, l'he traït mai? I ara, perquè la filla no s'aplana els càlculs del Senyor i perquè fa el vot o se'm va de la llengua, se'm demani que jo delati o aclareixi tot?
I bé, qui és qui respon de la pobilla? El senyor està segur que la donzella estima un home. I té molt interès en que sigui així. Però ni d'ell ni d'ella, encara que asseguri, no en sap res. No res, no sap. I ara el senyor voldria que la tafaneria del criat l'ajudés en la seva fantasia i li confirmés que és veritat.
I per què? Per obrar com un bon pare que estima i sap comprendre i perdonar? O per obrar com un que té la vara de càstig apretada dins la mà? Que em perdoni el senyor. Jo sóc de fusta i sóc de pedra. I el que sé no és vell. Tant si és justa la causa com injusta, jo tinc de callar sempre. No ho compren? Senyor, jo callant ajudo un pare?
Un pare que es deuria despertar i veure allò que té més a la vora? I veure-ho amb el cor? Ja sé que és fort el que dic, però em penso que ja és hora de recordar-li que en el món hi ha el cor. El cor! I jo podria recordar-te que si no cantes et faran cantar. Que d'això i tu tinc la millor carta. Que a mi em creuran i a tu no se't creurà. Que jo sóc l'am, ho m'entens? Perquè se nutja, Déu meu. Però què em gosa dir el senyor? Que potser...
amb el jutge per insolent, per fals i per encobridor. Jo encobridor? Jo fals? I això és la paga? Que em perdoni el senyor. Prou p'alegri. Segueix sent el criat.
El que s'amaga. Confita't al silenci i al verí. Pare, no us rebaixeu fent un ofici que no és el vostre. Què voleu saber? Voleu saber en quin fons de precipici la vostra filla ha abandonat el fre i l'honor i el bon nom? Doncs se us invita a comploure-us. Deixeu vostre criat i escolteu-ho.
Té raó, vostra sospita. Sospitant, no aneu gens equivocat. Hi ha un home, sí. Jo estic... estic enamorada. Jo estimo un home. Voldràs dir un bandit que t'ha abocat a ser una descarada, a dir-me els improperis que m'has dit, perquè tu, tu ets incapaç, és tan serena de parlar amb un llenguatge feridor i amb certs detalls, si abans un poca pena no t'ha ensenyat els punts de la lliçó. No, pare, això no és cert.
Ni una vegada aquest home ha intentat el que penseu. El que us he dit, ho he dit desesperada. I us demano per això que em perdoneu. Doncs et perdono. I t'en daré les gràcies i em podràs dir qui és el teu galant. Perquè no l'hauràs triat d'Isendra Prima, ni d'Aruplesa Curta, amb aquest pèl de reina. No. És un home que m'estima. Que m'estima i res més. És en Daniel. El Daniel? El Daniel?
Això, home, que es menja. Però és possible. El noi de dalt? Que em vols fer veure gat? El Daniel de la Munda? No m'enganyes. És de debò que em juraràs que és ell...
És el noi d'aquell llença del vendrill, del desgraciat vendrill. No saps, Pobilla, quin pes m'has tret de sobre. Què passa? Que tot brilla, que tot canta de nou, que estem salvats. Si és el Daniel, estem salvats, mestressa. Qui està salvat? Tu i jo, la casa, el nom. Però què voleu dir? No, dit Danessa, demà tot de primera. Però com? Per què demà?
Malgrat que jo deuria tractar-te com un pare rigorós, et perdono la teva gosadia, perquè tens un galant poc perillós. Res, que has jugat un joc de criatures a un delicat idili de veïns. Inexperta. Has baixat...
de les altures i has pensat que senties violins millor que sigui així la soca rància dels Lloberola que no et rebis pan és una cosa que no té importància no passa res la boda tira endavant quina? doncs la del teu entusiasme la que tu intentaves destruir
No, pare, no! Em revolta aquest sarcasme de la vostra veu! No! No se'n pot ferir fins a aquest punt! La boda! La mentida! La farsa! No! Això mai! Eulària, prou! Els teus amors! Jo ja els he pres la mida i sé quin mal desgarrapada et cou. Però de les fidels duràs la palma i el que no entens ja ho entendràs demà. Si vols, en parlarem amb calma. Ara, però...
ni una paraula més. Però... però és boig el meu pare. Oh, què imagina? No comprens el que em passa, Palagri? Ell no li ha donat mai la medicina, no l'ha bolcat i no l'ha fet dormir. És el senyor i sols té la carnadura del senyor, del que sempre té raó.
Què sap ell de la pobra criatura si és el senyor i només el senyor? Acte segon.
L'amor prohibit de l'Eulària i el Daniel ja és sobre la taula, però no fa patir el pare. En Ramon sap com fer les coses per treure's de sobre el fill de la munda. O així ho pensa. Una pobilla rica que vol ser lliure, que vol ser diferent i revela i marxar del que la té atrapada en una societat del segle XIX, que no contempla que una noia pugui fer la seva vida i seguir el que li dicta el cor.
Viure definitivament en llibertat, sense haver d'acutar el cap i posar-se a servir un altre senyor. Del pare al marit no desitjat. Un pare sense pietat, que no accepta l'amor. I una mare destrossada perquè veu que l'amor vol triomfar. I ella no sap com ajudar.
Ai, vinc de la Mercè. He promès tres siris perquè ens surtis en bé d'aquests martiris i tot vagi segons el teu desig. Però què hi veia Santa Cristiana en aquest noi? És morenet, és prim, veu per la set, filla meva. I no tenim botiga de recuitinat amb fulla per tapar tantes teles al primer xicot. Ni havent tampoc d'estalviar una agulla, ni som frescor de galta sense dot.
No et diré que aquest tal de Lloberola atregui com l'òlia de l'estornell. Estira el peu i ja li has vist la sola i no té espatlla per portar fusell. Però entre un àngel rescalfat que es pinta i a la cintura se li fa replar i un senzill perdalet que suca tinta, hi ha molts coves de fruita per triar. I tu?
Només si deixes mitja encesa la nineta dels teus ulls i et mous un bri, esgarries el cor de la norblesa i tot el bany d'Espanya diu que sí. Ai, perpètua, si jo no obries la boca, t'estaries fins l'hora de la mort. Xerra que xerra i anar inflant la coca i torna-hi i embolica que fa fort. I si no tens pels meus nervis millor tilà, ni saps comprendre quin neguit m'has pres. Calla i en paus.
Deixa'm estar tranquil·la, que el que em prediques no em serveix de res. Però què li han fet a la meva pastorella, al meu jarret de plat i de cristall? N'estic tipa d'aquesta cantarella. M'entens, perpètua?
Guaita el mirall i veuràs si la cara que poses veu on es juga la meva pròpia vida i on m'està cada vena tremolant. Però tanta aigua cau sobre l'aixida? No ens ho prenguem així. No serà tant. No serà tant? Tu saps quin plat prepara el que diu que vigila pel meu bé? El lloc del cor. Tu saps què hi té el meu pare? Si ho saps, contesta'm, perquè jo no ho sé. El teu pare t'estima i et venera. T'estima, Eulària.
I el que ho dius em fas glai? Si m'estima serà d'una manera tan estranya que jo no he sentit que m'estimés mai. Però ja t'emboliques. Perpètua. El que tu saps tan bé com jo. No siguis falsa i deixa't de musiquetes. Que tu, segons el dia, fas el so. Està molt bé. Però digue'm si no és bogeria pura trobar-te desganada i sense l'er jugant-te als ossos per la gran figura d'un noi com el Daniel. Com l'amor, no m'aparto del meu lloc.
I tu, si no, si no em pot ser de cap ajuda, almenys no t'escarrassis fent el joc dels que insulten la veu del foc que crida. Dintre de mi, desesperadament, sense cor, com una mort en vida, voldrien ajupir-me a un casament que em fa horror. Però, filla, pel que comptes, això és molt més del que anava imaginant. Si és més, si tu ho sabessis. M'espantes. No em serveix de gran cosa el teu espany.
El senyor m'ha menat que vos perpètua aneu a casa la senyora Munda i li digueu que vingui aquesta tarda perquè li vol parlar. Vaig de seguida. Ella, la pobra, deu volar pels núvols i no en deveu saber res de tot això. Això no és cosa de nosaltres. Vos li dieu que vingui i res més. Quina cara de mal geni que gasteu, pelegrí. La del que calla i tot callant compleix el seu ofici.
Ui, si tingués de callar, jo moriria. Però ja hi vaig. Procuraré ser muda, almenys per cinc minuts. I tu, deliri estrella del meu cor, no et desesperis. Vés a saber com aniran les coses. Em té de perdonar la senyoreta, però és ordre precisa del seu pare, del senyor, que no surti de la cambra i no vingui per res a aquesta alcova.
i per què? Jo no ho sé, però ella es pensa, vull dir al senyor, que aquí la senyoreta respira un aire com de bogeria, un aire que no és sa. Però és possible que pugui imaginar res tan estúpid?
Ell diu que en el vermell d'aquesta alcova hi volen una mena de fantasmes invisibles, que hi ha una llum fonesta i que a la senyoreta li capgira els sentiments. Però si ell sap de sobres que aquest és el meu lloc, que no sé moure'm-en. Què inventa o què proposa? Què pot veure allà dintre de l'alcova de la meva mare?
que ha conservat igual que una relíquia. Són coses del senyor. La senyoreta ja ho sap. I ella obrarà com li convingui. Jo aquí dins només faig el que se'm mana. Quan em duies de braç, tu també ho feies perquè ho manava algú? No, senyoreta. Ho feia pel meu gust. Perquè a la vida, de tant en tant, et de fer de gust coses que no se t'han manat.
Escolta'm, jo vull veure en Daniel. Vull que me'l portis aquí, sense que ho sàpiga el meu pare. Li portaré la lluna si desitja. Li portaré el que vulgui, mal que em costi la mort.
Però això, no. Te'n fas enrere? No em faig enrere. Jo obeeixo l'amo. Si el deixo d'obeir, aquesta caçaca que he dut tants anys me la puc treure. I sense això què sóc? I quina força tinc si no sóc això? La senyoreta no sap que és encriat d'aquesta casa, li puc fer més servei del que es pensa?
Doncs suposi que faig venir el Daniel i després l'amo, que ja sé que no dorm, se n'assebenta i amb tot el dret em llença de la casa. I què aleshores? Carregat de culpa me'n tinc a anar i me'n vaig i ja sóc lliure? Esperi senyoreta, no s'espanti, que ja el veurà el Daniel. I si és possible, aturi aquest cervell i aquestes venes.
El senyor em mira de reull. M'acusa de ser infidel. I ahir la senyoreta ho sap prou bé. Se'm desfermada la llengua i d'un trist que no perdo la caçaca de criat. I avui cregui que les coses estan molt primirades.
I ara digue'm, per què el meu pare va posar-se a riure i em va deixar quan va saber que l'home era en Daniel? Perquè el Daniel no és causa que conmogui el senyor. Per ell no compta. Creu que se m'encirà la senyoreta, que obrirà els ulls i que es farà el casori de la manera que ell ho disposa.
El senyor se les pinta molt felices. Però què s'imagina? Què suposa? Jo em penso que el senyor només pot veure, en la conducta de la senyoreta, un cert engrescament de criatura. Però no passa d'un festeig com n'hi ha de tants. I en pocs mesos i allunyant el perill, la senyoreta tornarà la raó. Però tu digues. Tu penses... Tu penses el mateix? Veurà.
Perdoni'm, jo dic el que jo em penso que ella es pensa. El que sàpiga jo no la capfiqui. Jo, sort i mut.
A mi per què em pregunta? Perquè de la perpètua no m'enfio i sols ens quedes tu. I vull que comprenguis que si t'he dit que jo volia veure en Daniel i et demano que me'l portis, no és perquè sí. Jo em sento abandonada dins d'un pou i aixeco els ulls i guaito un cel que està molt lluny i necessito algú per obrir el cor. Mira, jo vull que sàpigues que... Jo no vull saber res. Jo, senyoreta, li prego que recordi que aquí dintre vostè porta una sang...
Jo em porto una altra. I digues, per què ets tan cruel? I d'aquest venges pelegrí? Jo, de res. Aquesta roba, si em permet escoltar entre les cortines, no em permet escoltar cap confidència cara a cara. M'entén? Tu també en contra, tu també en contra meu. No em diguis res. Jo per saber les coses em sobren les paraules, senyoreta. Jo amb els ulls ja en tinc prou.
Però què vol dir-m'ho si fa dies que els seus ulls m'han dit tot? Ahir, en sorprendre'ls, la meva veu no li deixava entendre que ja ho sabia tot. Doncs aleshores no em mereixo de tu ni un mot. Si no portés aquest vestit, els càrrecs que li faria jo l'enrogirien. Parlaria de deures de consciència i altres coses. Però ara...
amb la cassaca del criat i amb el bici de jupir-me, mirant les coses amb la indiferència d'un que més que és una persona és un objecte, li diré, senyoreta, que em fa llàstima, i llàstima per la pega d'haver nascut amb l'agravant d'un títol i amb la desgràcia d'una gran fortuna. I aquest és el consol que saps donar-me? Li sembla poc? La senyoreta és jove i és forta,
I si la feina és dura, vostè se l'ha buscat. Doncs aprofiti-ho i doni a entendre que també té ànima. Quina seguretat vols que alimentis? Que el meu pare és com és i ell té la força. Perdoni'm, senyoreta. Jo seria un vil si em permetés una paraula contra el seu pare. Però no em permeto tampoc una paraula que apuntali la covardia de vostè. Si parlo i li dic amb tota franquesa que això és molt negre,
Ho dic perquè procuri tornar-ho del vermell d'aquesta alcova, on no hi ha cap fantasma, l'hi asseguro, sinó que hi ha el record d'una que és morta. Bona manera de complir el que us he emanat. La senyoreta em guardi de mentir. No li he dit l'ordre del senyor? L'hauràs dit, és molt possible, però ja veus el cas que et fan. Eulària, hem de parlar, si et plau. I tu retira't, si et plau, també.
Suposo que el malsomni ja s'atafós, que estàs tranquil·la i que estàs disposada a correspondre a la manera amable i comprensiva. No seguiu, pare, perquè si això és manera comprensiva, el que primer de tot heu de comprendre és que aquí no hi ha un joc de criatures ni hi ha innocència. Jo sense vergonya us vaig dir un nom i vos sols de saber-ho us riguereu de mi, girant l'esquena tot el que tenia de comptar-vos i diria que és treball inútil voler que arribi al vostre cor.
T'explica, Solària. Realment és molt difícil que m'arribin del cor les bladeries infantils d'una criatura. I més que arribar al cor, potser es mereixen la lliçó d'unes quantes bufetades. Les bufetades, rai. Tinc la pell forta i tinc salut per tolerar el que sigui. Jo sé el vostre criteri i jo l'accepto. Ara, si ho puc saber, voldríeu dir-me vostres projectes...
No han canviat, Eulària. El meu projecte, i el que vull que sigui, és casar-te amb Tristany de Lloberola. Això jo no ho accepto. Aquí no es tracta d'acceptar res, sinó d'acollir el que et llencen i donar gràcies perquè així s'evita el càstig que mereix una conducta imperdonable. I tu tens la sort, Eulària, de topar amb un Tristany de Lloberola que es fa càrrec de tot i sap empedre i perdonar si cal.
Les ximpleries d'una estúpida noia malcriada. Aquestes ximpleries, fàcils de perdonar, tractant-se d'un subjecte tan fi com el senyor de Lloberola. Sap el meu pare el punt que arriben i sap ben bé el que són. No és gens difícil endevinar-ho coneixent-te i suposant que no faràs cap cosa que baixi el nivell de la decència ni del pudor.
Doncs escolteu-me, pare. Imagineu-vos que l'amor que cerca la soledat i es fica com un lladre dins la consciència i va encenent les ombres del cor i et torna tot vermell per dintre i cega els ulls i posa en cada nervi un desig inclement, em llença els braços d'un camp per mi. Notícies en xarxa
Bona tarda, són les tres, us parla Eduard París. El primer nador de l'any de Catalunya en un hospital públic ha estat l'Ander Muñoz Adán, que ha nascut al Parc Auli de Sabadell, segons ha informat el Departament de Salut. El nen ha vingut al món quan passaven 38 minuts de la mitjanit. Els seus pares viuen a Sabadell i l'Ander és també el primer nen nascut.
al Regió Sanitària Metropolitana Nord. Tres minuts més tard, a les 12 i 41 minuts, ha nascut la Cira, la primera nadó, a la Catalunya Central, a l'Hospital Sant Joan de Déu, de Manres. Els seus pares viuen a Sant Fruitos de Baixes.
I pel que fa a successos, el balanç de la nit de cap d'any deixa 117 detinguts i un home mort en un accident de trànsit a la Nacional 2, a malgrat de mare. El dispositiu especial dels Mossos d'Esquadra, amb prop de 1.800 agents activats, s'ha concentrat des de les 10 de la nit del passat 31 de desembre
i les 10 del matí d'avui. Del total de detinguts, 27 ho han estat per delictes de violència de gènere o en l'àmbit de l'allar, un per delictes contra la llibertat sexual, 46 per delictes contra el patrimoni, 10 per lesions i 33 per altres fets. Pel que fa al trànsit i a banda de la víctima mortal, s'han denunciat 65 conductors per via administrativa i 19 per via penal, amb un total de 1.188 lectures d'alcoholèmia. A més, 19 de les 27 lectures per drogues que s'han realitzat
positiu. I més de 600 persones han estrenat el 2026 a Sitges compartint el primer bany de l'any. Sota un sol radiant, la platja de Sant Sebastià ha acollit la cinquena edició de la Capbussada, que ha batut rècord d'inscripcions per donar el tret de sortida a l'any 2026. La Capbussada va néixer el 2020 de forma improvisada entre quatre amics i ara ja hi ha centenars d'assistents de totes les edats que tenen aquesta cita marcada
al calendari. D'aquesta manera, gent del municipi d'arreu de Catalunya i també estrangers han desafiat la temperatura de l'aigua d'aquest dia 1 de gener i s'han refet després amb un bon got de xocolata calenta. I d'altra banda, la quarantena de persones acampades sota el pont de la C31, la majoria de les quals, expulsades de l'antic Institut Benou de Badalona, han entrat el 2026
A la intempèrie hi ha temperatures sota zero. D'altra banda, una cinquantena de persones s'han reunit al pont del Petroli per presenciar la sortida del primer sol de l'any en un acte muntat per Justícia i Pau, Badalona Cull i Stop, Mare Mortum, que ha servit per recollir diners i menjar per als desallotjats del B9.
I tanquem amb cultura perquè el videoclip a la fresca de Figaflaues és el més vist a YouTube en català durant l'any 2025 amb prop d'1,4 milions de reproduccions. És el segon any consecutiu que el duo Ballenc lidera aquesta llista. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa Sintonitzes Ona la Torre
És la clau de tots els somnis, que sento el meu alè, l'alè d'un altre, i perdo el món de vista. I aleshores, un crit estrany que em surt del fons de l'ànima em fa caure en la dolça bogeria i jo salto al nivell de la decència i del pudor. Imagineu-vos, pare, que això és la veritat i són aquestes les bladeries infantils tan fàcils de perdonar.
Per què m'ho has dit, Eulària? Per què m'has dit això que ja sabia? Per què no t'has callat, desgraciada? I la malícia on és? On és l'astúcia natural en la vida de les dones agafant-se la corda que se'ls llença per salvar del seu prestigi de la infàmia?
innocent, trista criatura. T'ho dono tot servit. Et porto un home que acceptarà el que sigui i tal com sigui. I a més a més, amb el seu nom il·lustre, vestirà les possibles conseqüències d'aquesta vergonyosa relliscada. Més no puc fer per tu.
No ho veus, Eulària. Vull ignorar-ho. Vull que et convencis que no sospito res. I tu, quina experta, quina feliç, enlloc d'aprofitar-te'n, vens i m'ho cantes tot. I ara em pregunto, què n'has tret?
No ho sé. Diria que presentant la veritat ben crua, ben sincera, se'n treu alguna cosa. Almenys, almenys se'n treu que en aquest món respiri la veritat. Però si aquí interessa ofegar-la, si aquí...
Només fa nossa la veritat. Per vós. No, criatura, per tu, pel teu honor, pel teu prestigi, pel teu nom i per la teva gran fortuna. I això? De què em serveix si se m'obliga a separar-me del que més estimo i a juntar-me amb l'objecte del meu odi? De què em serveix sense l'amor i sense la pau que necessita la meva ànima?
Ni la pau ni l'amor se t'assegueren prenent les coses com les prens. Eulària, perquè com pots comprendre, tu m'obligues a orar ràpidament. I no amb dolcesa, sinó amb rigor. I encara que tu cridis, abans et veuré morta i enterrada que veure't de bracet amb aquest home que ha abusat de la teva candidesa i ha abusat de la meva confiança. Pare...
El dolor que sento vol que se us parli amb un llenguatge que potser no és propi de la modestia que els meus anys demanen i que demana el meu vestit. Jo us juro que és molt més home aquest que m'ha fet seva burlant-se de la llei que l'honorable que amb la llei a la mà, sols per la gana que té dels meus diners, sense vergonya acceptarà el que sigui. Aquest que vos d'una manera freda voleu lligar-lo amb mi, vos, el meu pare. Senyor...
Hi ha el cavaller de Lloberola. Encara hi ets a temps. No, no el vull veure. No, pare, no. Primer, vostra amenaça. Primer, això que m'heu dit. Perduda i morta. Feu de mi el que vulgueu. Sou el meu amo. Res no m'espanta. Però no el vull veure. Fes passar el cavaller.
Sònia de Barberà, com van les coses? Senyora de Lloberola, malament. Amb mirallets no es caça les aloses? Ni amb mirallets ni amb res. Va massa ben. Doncs la promesa. I el vostre jurament pel meu consol? El vareu fer només per gentilesa?
La vostra filla en realitat? Què vol? Creu en l'amor. L'amor? D'algun pollastre d'aquells ulls encantats i pèl moixí? Senyor, la meva filla és un desastre. Això no és cap inconvenient per mi. S'accepten els desastres i el món roda. I en el món hi ha desastres d'aliment. I un marit comprensiu, vull dir a la moda, se'ls administra molt seriosament.
Senyor, aquesta és la meva teoria. Ho sé massa, senyor. Aquesta teoria, en el seu dia, sou dels que més d'encert l'heu practicat. Què voleu dir, Tristany? Doncs que el malviure, que un el que deman té, amb tot el secret se sap dissimular amb un bon somriure, acompanyant un corbatí ben fet. I així es pot arribar a una edat provecta amb tots els atributs d'un gran senyor.
És que porta malícia vostra indirecta? No és indirecta, és una observació que m'atreveixo a fer-vos perquè vos, allicionat per un criteri que jo comparteixo i conceptu, que és el més sensat, ara tractant-se de la vostra filla, veig com que tingueu por. No estem desperts?
És que el meu corbatí o la meva armilla no són prou compressius ni prou soferts? Han canviat els temps. Nostre hemisferi respira avui un aire dissolvent. Fins al punt d'aplicar el vostre criteri pugui semblar-vos contraproduent? Tant han canviat? Doncs quina clara boia es trenc a casa vostra? Que no sap el vostre puny a covardir una noia que se us rebel en perdalets del cap? Molt bé, Tristany. Seguint la meva norma aniré al gra.
Digueu, sou prou valent i teniu una galta que es conforma a voler que a l'altar del casament us hi portin la núvia ben lligada i estabornida amb el color d'un mort i perquè digui el sí a l'hora indicada li tinguin de clavar un pessic ben fort?
I no evitant que cridi o us esgarrapi a l'hora del banquet. No trobareu manera que s'hi assegui si no som una tralla o un fuet. Què us diré? Se'm proposen unes mides. Pot ser poc agradables de seguir? No us penseu. Hi ha famílies distingides que han celebrat casaments així. I tant. Depèn de l'home que s'hi presta. Ara depèn de vos.
Però el plat que se't pugui servir en aquesta festa ho trobo una miqueta complicat. I, francament, la feia de les mans, la vostra filla. Vos m'heu decebut. Tristany. No perdeu les esperances. Que no les perdi, què se us acut? En el món que ens ofega la inclemència de la vida, però on se'n pot sortir, és qüestió d'una mica de paciència. Pareu l'orella i escolteu-me a mi.
Jo li porto al xicot que me l'esguerra i la confio un preceptor prudent i es deixa passar el temps tranquil·lament. Durant aquest temps, si encara fuma el caliu entre espines i entre flors i ara amb mel i ara amb sal, se l'acostuma anar perdent el rei que té en el cos...
I després, d'una certa temporada, que no serà molt llarga, se la treu a passejar i la noia, disposada, comença a passejar amb un altre peu.
I vos entreu. I si no està contenta que vos entreu, veureu que el seu posat no és d'una que s'ho prena la valenta, sinó d'una que veu la realitat. Sou admirable, cavaller. Encara puc ser-ho molt més, ni us ho imagineu. Aquesta cosa que veieu tan clara té els seus inconvenients. Ja me'ls direu.
Primer de tot, potser que la pubilla, en lloc de posar seny, posa verí. I el cor contradie la saligrilla, i la dama s'entorna un escorpí. Potser és possible.
Però no és probable. Doncs suposem que vos teniu raó. Però aquest temps pot fer-se interminable per un que no li queda ni un crostó o del pa que s'ha menjat. I que té pressa, que ho esperava tot, d'un casament i els estira cordetes, no els adreça els resultats d'un preceptor prudent. No és obstacle, senyor. Per el que dejuna és obstacle, senyor. Tinc bona mà. Quan s'han fet certes coses, no vi d'una. I això també ho podem arreglar.
El dot és gran i aquí no es desempara el que mereix l'efecte i té raó. I no oblideu que jo sóc el pare. El pare i l'administrador. Sempre trobeu una paraula. Tendre. Sou adorable. No us hi he convençut? M'heu convençut. En mi tindreu un gendre. Un exemple d'amor i de virtut. No ho dubto. Cavaller, abans...
de deixar-me. Què desitgeu? Com que jo sé el que faig, us prego que viuqueu a acompanyar-me. És un moment. Veniu al meu despatx. Ei, perpètua. Vaja, vaja.
Què pesca vostra canya? Pesca bastant, però no hi ha planyes forts. No sentiu aquí una olor estranya com la que deixen els enterramorts? I no el fa ni la fusta ni la roba. Aquest tuf són les ànimes que el fan. Les ànimes? De qui? La tafanera. No us ho diré si a vos no se us acut. Us feu vell. Us torneu d'una manera...
De la... de sempre. Ja, ja. Sou sort i mut. I la senyora Munda? Sí, sí, s'espera. Ara mateix acaba d'arribar. Doncs, perpètua, no siguis cançonera. Li dic que passi? Vés, fes-la passar.
Me n'ha res, el senyor? No, res per ara. Doncs amb el seu permís... Ja saps que el tens. I ben mirat, aquesta pobra mare. Pellegrí, no remuguis entre les dents. Amb el permís, em sento avergonyida. Jo a l'alcova vermella... Ja ho veieu, ara a l'alcova hi fem tota la vida...
Són coses de l'Eulària. No la treu ningú d'aquí. Ai, esclar, el senyor. Per ella... Per ella... En fi... És que tot el que fa és tan just. És que és tan para el senyor. I amb mala estrella.
Munda, us he de donar un disgust. Un disgust? Això sí que el senyor no m'ho fa creure. I jo del senyor només he rebut bondats. I avui que tots ens comencem a veure una mica contents i encarrilats... Munda, no sospiteu pel que us he cridat? No us oloreu cap desgràcia? Cap perill? Ai, no, senyor. Doncs ja esteu ben servida. Digueu-me, què en penseu del vostre fill?
Que què em penso? Ai, ara em fa estar inquieta. Calma, Munda. Doncs jo del meu Daniel, ai, què li diré, n'estic ben satisfeta. És tant el meu repòs, tant el meu cel, que i tant amb ell el viure meu sant pare i dels seus mèrits, tant de ben recull, que li juro, senyor, que no hi ha mare que senti pel seu fill aquest orgull que em fa sentir. Doncs bé, porteu la vena.
Però què vol dir? Que porteu els ulls tapats. Ai, no, senyor, no, no, no, no. Per això no passi pena. Cregui, senyor, que les contrarietats me'ls fan tenir molt ben oberts i estic segura que a mi el seu mare no em farà caure el ret. I el meu Daniel és una criatura que per mi no té trampa ni secret. Munda, em sembleu un cas extraordinari.
Ja li seguia els passos un per un? Els passos? I per què? Doncs no és necessari que jo, tant si va avall com si va amunt, només he de mirar-me'l a la cara i ja no se m'escapa ni un detall.
Ho sento, bunda. Sou la mare i és molt dur presentar-vos un mirall perquè us hi contempleu ben bé, com una que viu als llims. I en forma tal i viu que es pensa veure el sol i veu la lluna i confon l'aigua cuita amb el lleixiu. I ara que jo us afirmo, ho podreu creure. I prepareu el cor, que ho diré clar. Jo, seguint el camí que em dicta el deure, el vostre fill l'hauria de matar.
Però el senyor està boig. Però què té el cap bé? Ai, Déu meu, pobre de mi, però què li ha fet el meu fill? Doncs una ofensa, que en el nostre món sol liquidar-se així. Això es fa, el senyor. Això li ha volgut vendre un bandit. Una ofensa? Ai, tots els sants. El meu fill el senyor no el pot ofendre. El meu fill sols li deu besar les mans.
Ofendre'l mai? A veure, no som de sang ingrata, som agraïts. Sabem d'on hem nascut. Però i el senyor diu que el meu fill el mata, que el vol matar el meu fill, però què s'ha cregut? Podeu calmar-vos? Doncs no seré sentida. Ai, que em calmi. Mal que es tracti del senyor, si em vol perdre i em ve amb una mentida quan crido, jo tinc tota la raó. No en teniu gens, sabeu? Ni jo menteixo.
El que ha passat és més que dolorós i no em patireu tant com jo pateixo i em dol encara més a mi que a vos. Per què no el mataré? Estigueu tranquil·la. Amb la sang d'ell no lleugireixo el pes. Pensava ser una mare que vigila i que ho sap tot i vos no sabeu res.
Que no sé res. Ai, Déu meu, però és que això ja és massa, eh? Jo puc perdre el cap. Se'm pot torçar la passa. Mira, puc fer el que ni sospito. No sóc flot ni que sóc ocell. Però si hi ha algú en el món de carn segura, algú net de debò.
Fiat seré, li juro que és la meva criatura. Cregui'm, senyor, que és per tenir-hi fe. Per això qui li ha dit aquesta ofensa o li ha xiulat el que pugui haver fet aquest mal, mal sigui l'home més honrat que es pensa, mal sigui un bisbe o sigui un general, li juro que menteix o s'equivoca. Doncs és un sant i el que és ningú li lleva. Però jo us asseguro que aquest sant, com els lladres, ha entrat a casa meva i m'ha robat el meu tresor més gran.
Que és l'honor. Que és allò que no es repara ni es dissimula i que no es compra amb res. I si vos d'aquest àngel en sou la mare, jo sóc el pare del que ella m'ha après. L'Eulària.
Ell amb l'Eulària, ai, mos borrones, senyor, que el meu fill no és boig, home, no és un malvat, ell no pot ser, senyor, però que no se n'adona que això que diu no pot ser veritat. No, no, no, si ell avui té una cosa per sagrada, és això, aquesta casa i aquest nom, i si res li pot fer la sang pruga, és el que viu a dins d'aquest espai, i ell ja ho sap que amb les dones no s'hi juga.
Amb cap senyor, però amb l'Eulària. Mai. Però el senyor és molt savi i és molt viu. I hans d'acusar també cal que s'adoni que val la pena de mirar el que diu. Potser no hi ha cap mal i ja s'enqueixa. I potser tot això ho ha somiat. Calleu, Munda. Però si ella mateixa aquí m'ho ha confessat. Que ho ha confessat?
Doncs no cal esverar-se, eh? És a dir, que no m'esvero. El senyor, sí. A veure, jo crec en Déu. Però tinc ull de garça, perquè sóc dona i tinc el meu verí. I en aquest món hi ha cada senyoreta, molt senyoreta, que carrega el pes al primer mort.
I si ho ha dit l'Eulària... I l'Eulària per mi és un cos sagrat. El que ell ha dit no és cosa necessària, que sigui el que se'n diu la veritat. I si vol al senyor li faig la prova, eh? Jo ara mateix li ordeno de venir. I jo li ensenyo el cor esgarrapat i veurà com la meva criatura és innocent. I això no és veritat. No el feu venir, perquè jo no el vull veure. Ni m'interessa res del que pugui dir. No el feu venir, perquè em faria treure un ganivet que no el vull fer servir.
No, Munda, perquè sou la mare i pagrio massa car el preu de ser mare. I no us vull donar per ara un espectacle que no us mereixeu. Però, senyor, la seva veu enfible i em destrossa, senyor! Munda, és així! Ai, Déu del cel! Però és que no ho puc creure, no és possible que ell, el meu fill, m'hagi enganyat a mi! Munda!
Munda, vos sí que em podeu comprendre. Vos que teniu un cor sota la pell i potser manteniu l'ànima tendre per la tendresa de ser mare d'ell. Perquè quan ell m'ha dit que m'estimava, amb els dos ulls oberts guaitava el cel perquè era veritat el que sentia, l'única veritat. I això és tan cru i tan verd i tan viu, tant d'alegria. Això aquí dintre no ho comprèn ningú.
I aquí m'aparten dels cabells del sol, fent-me escopir de l'ànima la gràcia perquè em compri la carn un qualsevol. Podeu estar ferida i fins esparverada, si voleu. Però vos, dins de vos li heu fet la vida i heu pastat amb la carn i l'estimeu. I sabeu que no hi ha per enfonsar-nos ni per xisclar ni per clavar el punyal. Sabeu molt bé que Déu pot perdonar-nos i que podem seguir amb el front ben alt.
Us hagueu convençut? Veieu l'ultratge? Sincerament, heu sentit l'innocència del llenguatge, de l'impudor i del desvergulliment? Amb ella la cosa està decidida, amb vos i amb ell. No ho tinc ben repensat. Veniu demà. No tant es farà ida i escoltareu la meva voluntat. La seva voluntat. Castigadora. Castigadora.
Fills meus, què és el que és mort? Què és el que és font? Què ha de dir-li a una pobra servidora si em sembla com si s'esbarlés el món? Ai, si no sé si estic morta o estic viva. El Senyor és el Senyor. I ell és l'ofès. I ella, Déu meu... Però si el cor m'arriba i...
I ell, que ja no el tinc al cor, i no sé res més, i no veig res més. Senyor, les penes dures, les penes que n'hi havia somiat. Pensi que per damunt del seu pecat són ànimes, pobrets. Són criatures. Són la nostra sang, senyor. Tingui pietat.
Acte tercer. Família, criats que xiu-xueixen darrere les portes, amors i desamors, conflictes que no s'aturen al voltant d'una alcoba vermella on tot hi passa, on tot s'hi viu, i la tossuderia d'una pobilla i del món femení que vol escapar del flagell dels homes.
pot guanyar l'amor davant del poder que donen les grans herències, els diners, la vida dels rics, el desenllaç d'una història que posa en el focus els amants que volen que el seu desig per continuar junts faci pensar els qui només han viscut per conservar les grans fortunes. Doncs l'abadesa, segons tu imagines, no hi tindrà inconvenient
Si ell es presenta com s'ha de presentar... No m'ho compliquis. Ell es presentarà com la presentin. Que poc coneixes la teva filla. Però què has dit? Com has pintat la cosa? Jo l'he pintat fent veure que l'Eulària... és una noia de les més modestes... i les més resignades. Bon principi. Ja comencem descapdallant mentides...
Home, les coses s'han de dir amb molt tacte i s'han de vestir com cal. Molt bé. T'escolto. Jo he dit això. I he dit que la pobreta està patint. Que la pobreta és víctima d'un amor malaurat i abandonada per un nuvi informal i calavera. No, calavera, no ho he dit. No et paris. Segueix dona. No ve d'una paraula.
Per un nuvi informal, sense consciència, se li despertarà el cor sincera i fonda una gran pietat, i amb ànsia sol·licita el sant repòs d'aquell claustre.
Perquè no és que la minyona mostri una vocació molt decidida, que això després és fàcil que es presenti, però que de moment ella demana si ha admès al monestir sols com a prova. Doncs, si ho has dit així, has estat perfecta. I no has insinuat que és feble i de vegades es recorda del que ha perdut i plora i passa dies de mal humor? Veuràs, aquesta tecla l'he tocat poc. Per què no lliga massa amb el que he dit abans?
I si ell ens ho esguerra? No, no ens ho esguerrarà. Jo li preparo una persona que és de confiança perquè me la convenci. Li farà veure que allò que li convé és abaixar veles, fingir modestia i evitar l'escàndol. Si és així, de primera. Però em temo algun ser-hi trencat.
I l'abadesa, que és molt viva, només haurà de fer-li tres preguntes per veure de seguida de què es tracta. I quedarem servits. Fuig! L'abadesa sabrà fer d'abadesa. No te'n fies, que et penses que és com jo? Tendre, Palmira, creus en la bona fe i en els escrúpols d'algú que tingui dits i se n'adoni que els dits serveixen per tocar moneda.
també serveixen per passar el rosari. I jo el passo perquè els que em miren vegin que el sé passar. Vols dir, Palmira? Tu pots tractar l'eulari amb l'elegància d'un llop molt fi que es mola el seu negoci, però no et pensis tu, l'abadesa, l'entretinguis parlant-li d'hipoteques. Si ell endevina que tot això no és net i que la noia no té vocació, ni té modestia, ni res del que hem dit...
Te la torna. I sort que el meu Ferran... Ni pensar-ho. Potser serà l'únic recurs que et quedi. Bé, prou, Palmira. Vine i acompanya'm a veure aquesta mena de lleona que deca la divina providència. Jo? Què li he de dir? Doncs l'insinues el que hem tractat.
Crec que estàs perdent el temps. No tant, Palmira. I si veig que la teva santa dona és massa llesta, jo li cerco una altra. No faltaria més. Bé, com tu vulguis. Sabré pagar-te aquest servei, Palmira.
Que a l'espas encara no li arriba a fregar el nas, i dels fums i l'honor d'aquesta casa, jo en sé més que el que en sap aquest domàs. I aquest llit, i si veig aquí cortines, veig taranyines en el sostre mort, i encara veig les altres taranyines, vull dir aquelles, que es fan a dins del cor.
Jo callo, ja m'entén, sóc el criat. Però li recomano que s'esperi, perquè el rostit encara no és el plat. Ai, Pellegrí, si sembla que 12 hores m'hagin aixer reït el moll de l'os. I em dic, per què no xiscles o no plores? Però si no tinc llàgrimes al cos, ni veu, ni res. Si em sento com privada d'esperit i de geni. Ves si jo m'hagués imaginat una vegada que el meu Daniel era capaç d'això. I ell què hi diu?
Ai, si el vegéssiu. Fins de mi me'l fia. I jo m'hi veig perduda i em fa por, perquè com que per ell serà molt trista l'ordre que aquí el senyor ja haurà pensat, jo temo que el noi em perdi el món de vista i que no acabi fent un disbarat.
Jo em permeto dir-li, mestressa, que un val tant com un, que és qüestió de nervi, i li prometo que els senyors són els senyors fins a cert punt. I contra el braç i els títols a la faixa i la gran tapadora del vestit hi ha la llei de la sang que puja i baixa i dels pulmons que bufen dins el pit. Però jo què puc fer? No sé la mona que fa ballar el gitano amb el timbal.
Perquè no guanya res el que abandona, sinó el que manté el punt fins al final. És que no us entenc. Ai, senyora, pels simplets, aquí sembla que sols hi ha dos culpables. I un amo que té dret a tots els drets. I que no és així? Que no és l'amo? I ell no ens mana? No fa i desfà? I no és cert que un gran pecat s'ha comès aquí dins? Santa Cristiana. Però vos palagri, vos el criat, què suposeu?
Veurà, senyora meva, jo admeto que aquí dins dos colomins s'han propessat i això ningú els ho lleva i això que té un remei és excusable i hi ha per redimir un sagrament. Són pecats que no alegren el diable perquè Déu els perdona fàcilment.
Però sí que no perdona és que amb l'excusa d'aquesta falta, vista de reull, hi hagi un perfecte cavaller que acusa no en nom de Déu, sinó pel propi orgull, que és un altre pecat, i s'aprofita adaptant la justícia als càlculs seus per tapar una falta que és petita, la negró, d'unes faltes molt més greus. Però quines faltes més greus?
Ja he parlat massa. Mira, l'amo vol ser cregut i respectat. Naturalment. Però si l'amo ens amenaça. Vostè mateixa, jo sóc el criat i no diré res més. Sols una cosa que no té res a veure amb tot això.
Vostè ha sigut una excel·lent esposa i el més dur sacrifici li ha estat bo per ajudar aquest fill seu. L'he vist valenta, mantenint-se durant 24 anys i avui és l'ocasió que se li presenta de perdre, com una estona, tots els guanys, si al seu cor se li desinfla i se li ajoca. Però què en voleu dir amb aquest parlar? Doncs vull dir que les dents que té la boca serveixen per menjar i per mossegar.
Munda, escolteu. El senyor ja em dirà el que tinc de fer. Com a parlar, no parlarem gran cosa. I és una mica dur que això us diré.
El vostre fill ha confessat. No fa pena, senyor, sentir aquell cor. Amb quina veu el seu amor desesperat destrena i la seva passió. Mulla, què deieu? Ai, em perdoni el senyor, jo estic torbada. Com que el senyor m'ha dit, si ha confessat... Si ha confessat la seva canellada. Ai, per Déu, senyor, aquest nom... No us ve d'agrat? I la vostra moral? La triofosa? Home, tractant-se del meu fill... No és oportú? Doncs no ho sé, pobre de mi. Em veig tan confosa. Però jo diria que el nom és massa dur. Els fets ho són.
que el nom no té importància. Però no, no us he cridat per discutir. Anem al gra i anem a la substància. El vostre fill Daniel demà al matí tindrà, per ordres meves, un passatge i pujarà a un vaixell determinat. Durarà molts anys el seu viatge.
Ara anem al vostre, si és cosavella, seguir amb ell. Sou la mare i vostre entull al respecto. Però el que no voldria, i encara més precís, el que no vull, és que visquin aquí vostres tristeses i el vostre enyorament. I si resteu, serà lluny d'aquest barri. Les despeses es pago jo i no rellirem pel preu.
Això és tot. Advertir-vos que si encara demà passat em feu el pluricó i el vostre fill no és fora, per molta mare que sigueu, ho passarà pitjor. El senyor ja s'imagina el que exigeix de mi i el que vol dir l'amarguesa d'aquesta medicina? Senyor, no hi ha manera de guarir el seu mal amb no tanta rigidesa? És que em separa, em separa del fill. Jo què faré?
El meu fill té un bon nom i una carrera i treballa molt i se sap obrir un camí més enllà. Més enllà del mar, senyor, sap que li espera. El senyor creu que és fàcil de complir tot això. A sant de què es talla la vida dues criatures? Però és que no escoltà ahir la seva Eulària, decidida amb quina ànima encesa va cridar tots els drets del seu cor...
fora sorpresa d'escàndol per tothom en cas tan greu que si es deixava la llei de la noblesa per mirar de seguir les lleis de Déu? Què insinua amb greixosa cosadia vostra urpa de guineu en el meu front? Que somieu potser? Que no es devia? És que sou a la lluna o sou al món? Soc al món, senyor meu. I jo sé massa el que vol dir el color d'un estament. I el senyor sap que aquí la meva passa mai no s'ha propassat d'un pensament.
El nom d'aquesta casa per mi era tan alt i tan al respecte he dut aquí que el carbó de la seva carbonera era, senyor, massa carbó per mi. I això que aquí ha passat i que m'acora més que ningú i em fa sentir l'esglai, jo puc jurar-li que una servidora era innocent de sospitar-ho mai. I em dispensi el senyor si sóc sentida perquè...
Dir-me guineu a mi li asseguro que més de ser mentida és l'insult més gruller que se'm pot dir. Jo li passo per la seva pena i el seu orgull. I ara parlem més clar. El senyor s'ha volgut girar d'esquena l'únic de debò que deu mirar. És aquí on hi ha unes vides que s'estimen i que sols no mereixen un perdó sinó que fins mereixen un respecte. I pensar així serà com cal.
I crec que tot el que el senyor projecta, a més de ser injust, és criminal. Senyora Munda, us heu tornat molt fina, però perdeu el temps inútilment. Els conflits de vostra paperina no són per endolcir cap casament. Mana el senyor que amb molta cortesia em treguis d'aquí a la Munda del davant. Del davant, sí.
Però d'aquesta casa encara no, que m'ha ferit el cop. I aquí, senyor, vull vigilar una brasa que ha encès algú que em toca molt de prop. No es fon el deshonor amb la moneda ni es tapa amb el passatge d'un vaixell. I si el senyor gasta una pell de seda, la munda també té la seva pell. I si el senyor és un rei que trona i llampa, i si la munda no té veu ni vot, els nostres fills ens han parat la trampa perquè caiguem tots dos al mateix clot.
pot preparar les eines esmolades el meu senyor, pot començar a ferir, que jo em quedo a la cuina amb les criades, per tot el que li pugui convenir, i veurà que el meu nervi no s'estoba, i en els dits de la munda, preu per preu, potser hi hauran sortit urpes de lloba, de lloba m'ha comprès, no de guineu.
Hem començat amb anyagaria, després hem continuat amb plor i ara som a la gran beneïteria. Pellegrí, què me'n dius de tot això? Que la senyora Munda, si es desboca amb la seva manera de parlar...
demostra que les dents que té la boca serveixen per menjar i per mossegar. Per mossegar. Què sap la púrria fofa de les senyores mundes d'aquest món? Amb quina mena de barret escofa la meva dignitat? Saben què són les miserables mundes xofarderes?
que per no res s'exposen els ulls en blanc. Saben que són les rígides banderes que defensen els drets de la nostra sang. La meva sang! No fora mala farsa per aixecar de tots aquests xiulets el vol que consentís la meva sang juntar-se amb el fill d'un amunt de qualsevol.
Em perdoni el senyor, però diria que el senyor està una mica equivocat. Tu també opines? Ja veurà, és un dia... Doncs vinga, l'opinió del meu criat. Abans d'ahir ja em vas alçar la cresta i et vas jugar a saltar d'aquí d'un bot. I me'n vaig adonar, però amb aquesta senyora de Barberà m'ho jugo tot. Explica't. De primer, tanquem les portes. Tot ben tancat.
Ara aquí només queden ombres mortes. Ara estem sols. I ara la veritat pot entrar. I li podem parar l'orella. La veritat pot fer sentir el seu pes. I a més a més, l'alcova és prou vermella i no s'haurà d'avergonyir de res. Què intentes, Pellegrí? El que el senyor em mana, explicar-me...
Comença i sigues franc. Senyor, el clatell del món ja no té llana, i el meu tampoc. Vostè ha parlat de sang, de la seva, d'aquesta sang divina, que el senyor no podria consentir que es barregés amb una no tan fina, per exemple, amb aquesta del veí, del minyó de la munda. Què te'n pesques? No vol saber la meva opinió? No, amb paraules inútils i grotesques. Doncs ja va, senyor.
La senyoreta, que és la sang que juga aquest plet, per ella ja ha triat i el que ha triat és com una barruga que desongra la llisa dignitat del senyor.
I el senyor, que ara defensa el seu honor i es vol passar de viu, el gran treball de defensor comença arrencant en fredor i de viu en viu el sentiment d'un cor i tan obroda que creu de sent matar cristianament el pecat de la filla amb una boda que és un escandalós enviliment. Magnífic!
I això què és? La infàmia sorda del que anima les placetes i els terrats? Això és el pensament del gos que aborda? I això és la llengua del que frega els plats? Això diuen de mi? Aquesta insolència? S'equivoca el senyor. I m'explicaré. Això més aviat...
És la consciència. No és la cuina que parla, ni el carrer. És la consciència crua, despertant-se i dient al senyor que el seu posat té més tot el color d'una venjança que el té un efecte desinteressat. I pregunto al senyor, i bé, de què es venja? No em contesta el senyor? L'he deixat fred.
Guaiti per un moment allò que penja, allò que viu clavat a la paret. És pell de plata, és una gran figura, i uns ulls més de domínica de plor. I ara el senyor, amb la seva criatura, es vol menjar precisament d'allò, d'aquells ulls, de la carn que dins la roba amagava un rosat com de torment, i que quan va morir en aquesta alcova s'enduïa el seu secret impertinent i el secret del senyor.
Hi ha fets terribles en les cases que no sap ningú. I davant de l'eulària el senyor crida i diu que vol tapar aquest esborany fet a la seva sang. I això és mentida. Aquí no es tracta de la seva sang i no se'n pot tractar de cap manera. Perquè el senyor té viu en el cervell que aquesta eulària, altiva i renuera, no du la seva sang, no és filla d'ell.
Si ho fos, li donaria una esperança. I el senyor com moriria amb el seu plor. Si fos amor i no fos venjança, li sortiria un pare de debò.
Pelegrí, calla o callaràs per caritat. Oh senyor, encara dura la batalla. I pensi que no parla el seu criat, que és la seva consciència que remuga. D'intencions malsanes fa retret, a correglar-li l'ànima poruga. Jo sé que en un gran desig insatisfet per descobrir un culpable l'oprimia. I fins sé quins noms ha sospitat.
del secret d'allà, dins només podia el senyor endevinar-ne la meitat. Doncs m'escolti el senyor, però no es pensi que parla la consciència. Ara és pitjor, perquè els 24 anys del meu silenci han decidit sortir de la presó. Però abans els orgulls d'aquesta casa demanen que aquesta eina hi tenen dret. I ja veu que no es tracta d'una espasa, sinó d'un miserable gabinet.
Però què intentes, assassinar-me? No el vull assassinar. Senyor, aquesta arma és el senyor que l'ha de fer servir. És el senyor, m'entén. Tu, què insinues? El que és esgarrifós de confessar. Tot el grinyol d'unes entranyes nues que han tingut de callar i de cargolar el seu dolor...
Mal que el cervell li rodi. Guaiti, senyor, aquella mirada d'or. Però avui no la contempli amb odi, que ell el pecat ja el va pagar amb la mort. Senyor, ni la noblesa no és prou bona, ni l'arrogança, ni la pietat, per aturar el desfici d'una dona que veu que íntimament l'han enganyat.
I per calmar la febre insatisfeta, que en fons el seu honor cerca entre mil, l'aventura que sembli més secreta i mal que sigui baixa o sigui vil, tira el dret. I la seva audàcia troba un culpable, que es lliura el follintent i tremolant penetra dins la cova com el que hi va robar. El senyor, m'entén? Vol més detalls? Vol que la veu ingrata l'ofegui com un sofre condemnat?
Què tinc de dir-li més? Per què no em mata? Què li passa al senyor? Què fa parat? Per què et tinc de matar? Si a força havia la solució donada al nostre pleb.
Per què tinc de matar gos sense ràbia que has grinyolat l'angúnia d'un secret? Si ja som bell, jo i tu, i per tota festa sols ens resta l'insomni impenitent i aprofitar la llum del temps que ens resta per viure i fer-nos fàstic mútuament o per competir-nos.
el senyor endevina que ens hem de competir. Quan s'ha viscut 23 anys amb una clavellina, sense poder olorar-li la salut, perquè allò que és ben teu i que és sang teva mai no serà per tu. I el seu esclat és la tortura que la sang em lleva i és el viu testimoni d'un pecat que es torna menyspreable i que no et passa de la memòria. I tu te'l sents aquí, entre els pulmons, igual que una carcassa d'honor que no s'acaba de podrir.
Compedir-nos. Senyor, com vol que l'esclati cap compassió perquè al senyor li cou? I encara tu m'has demanat que et mati?
Amb tot el que tenim no en tenim prou. Jo encara no en tinc prou, perquè seria l'home més vil, havent-li confessat l'ingonfessable, i el que jo devia fins enllà de la mort tenir amagat. Si el plor de la que és fruita de l'ofensa, però que de l'ofensa és innocent, no m'hagués trasbaltat i dut a vèncer el silenci feixuc del meu torment.
I és per ella, senyor, que la carronya que sóc jo, cara a cara li ha escopit paraules que m'encenen de vergonya i que s'englaça el fel d'haver-les dit. I per ella, senyor, puc dir-li encara tot el que sé i que jo tinc espiat. Si el senyor amb els seus actes no repara el mal que de moment ja li ha causat.
que el motiu de la sang ja hem vist que és trampa, i si el motiu el nom del caravull, algú damunt del tot pufa i escampa les tristes pallarofes de l'orgull. És el seu gos, senyor, que li demana. Ara deixis de fums, deixis de trò, amb el que tingui de fer de mala gana, faci els passos d'un pare de debò.
I si no es fa i el seu veri destila sobre el dolor d'uns nervis innocents, aquest gust sense ràbia que el vigila li ensenyarà la ràbia de les dents. S'enriurà dels galons de la caçaca i de les més espantoses veritats li cantarà amb el so de la matraca, dels cinxaraires i dels descamisats. I vull veure el senyor posat a prova quan l'escàndol s'esbravi i es deixi fer.
Vull veure jo el vermell d'aquesta alcova, inflat per les rialles del carrer. I res més, Pellegrí. No, no, no et paris. Les rialles, vols dir que ja no hi són? Ja no hi ha qui dins tots els desvaris i totes les follies d'aquest món? Oh, no li va portar a tu amb la teva infamia el riure del carrer més baix de preu.
Però no tinguis por, en dono paraula, avui. A més del rosegó greixós, et menjaràs tot el que et vingui a taula, avui.
Tot el banquet serà pel gos. Senyor, pel meu pecat i pel meu blasme. Aquí hi ha un ganivet i hi ha el meu pit. Però la xorriaca del sarcasme no la tolero ni amb aquest vestit. No t'esmeris que el sol encara brilla. No és l'infern i li sembla que és el sol? Pagri, fes venir la teva filla.
I l'amunda, també. Per què les vol? Què n'has de fer? Senyor, si jo m'esclamo és per ella. I la por que m'embesteix. No hem quedat que ets el gos? I jo sóc l'amo? Doncs, Pellegrí, què esperes? Oveeix! Per què em voleu, senyor? A la vostra vora. Què desitja el meu pare del meu plor i la meva vergonya? Ha arribat l'hora del càstig?
Filla meva, abaixa el to, que jo ja l'he baixat, i una profunda desolació m'ha reduït la veu. Acosteu-vos també, senyora Munda, i vosaltres, els gossos, escolteu. Fins avui he volgut amb rigidesa mantenir el privilegi i la raó del meu llinatge contra la sorpresa d'una vilesa i una traïció.
I ha sigut impecable, i ho seria amb qui fos, si damunt la meva pell no em farís aquest vent de boixeria que ha capgirat el món. Paulària, que ets lliure, i obre amb conseqüència d'aquesta llibertat que em fa estupor, perquè confon l'efecte amb la indecència i es burla del respecte i del pudor.
Casa't amb el Daniel. No vull sentir-te les gràcies. No, no vull sentir-te ni un ai. I mira, si és que el cel vol beneir-te, el que jo no hauré beneir-te mai.
No ho sabreu beneir, perquè per fer-ho es necessiten mans i moviment. No ho podreu beneir. No, no ho espero, que pugueu beneir. Mal si en el moment de beneir-me el vostre cor arriba. No em podreu beneir, no, perquè abans el vostre orgull, com una lepra viva, se us haurà menjat les dues mans. Munda...
Aquí la teniu, la vostra jove. Sap parlar amb un llenguatge privorós. Ja no cal que tragueu les urpes de llove, perquè amb les d'ella ens sobraran per vos. No, para. Amb el que he dit, sols pretenia demostrar-vos que sóc de la vostra sang i que us puc imitar.
que més voldria que veure-us arribar amb el cabell blanc, no beneint que això no costa, sinó estimant i comprenent els fulls d'un llibre que jo sé i que se us acota a les entranyes perquè obriu els ulls. I ara és això, senyor, el que se us demana, només això, que em concediu l'humor, l'honor de practicar la caritat cristiana, beneint un amor que per ser amor ja és molt.
I mal que us sembli bogeria, infàmia o insolència, m'és igual. El sol fet de jugar-hi amb alegria i amb molta fe, el paper més principal, que una filla vostra vol que resi, per vos només això, i vos a la fi per caritat, només i mal que us pesi, per caritat la veu de beneir.
I si, com m'heu dit, creieu possible que el beneixi el cel? Sou tan cruel i sou tan exigent i tan terrible de contradir fins l'opinió del cel. Ho tindràs tot. Diner, joies i roba. La casa, la grandesa, el nom i el crit. I podràs disposar d'aquesta alcova i faràs el que vulguis d'aquell llit per adormir-te si et ve bé amb la fressa i despertar-te amb la tranquil·litat.
Doncs què vols més? Per quins set sous, mestressa, ara em véns a parlar de caritat i de què et beneeixi? Perquè encara que jo al meu fill li pugui dar ben poc, fins que em mori seré la seva mare. I fins que em mori, aquí trobarà un foc per curar-se del fred de la fresa, del de l'ànima, sap, que és aquest fred que no pot escalfar-se amb la riquesa, ni amb la llei, ni amb els títols, ni amb el dret.
I aquest foc, senyor meu, que ella demana, potser serà el més útil aliment i aquell que trobarà a faltar amb més gana el senyor quan arribi el seu moment. Que per molt que una casa sigui rància i guardi molt diner, i molt ben guardat, no deixa de tenir certa importància que s'hi tingui present la caritat.
I és un somriure, i és un aire tendre, i no és sempre una cara de fer el vot. I si és que amb mi el senyor no s'ha d'ofendre, li diré que la reina ho mereix tot. El que ella ha fet no és una meravella, i el Déu ens guarda un ja està fet. Però, què li diré? Si és cosa d'ella, i si és feliç, no li en puc fer cap retret.
Alegria ja la sents. Són les faldilles més manses, les del plor i el ploricó. Després se't tornaran joves i guilles. Després arribarà tot el pitjor. Les tindrem al cor redalarades com unes vespes amb fiplor fatal. I tant fa, senyores, com criades. Ja tot s'ha barrejat. Ja tot és igual.
Tot és igual, senyor. Tot es barreja. Però el secret no trenca el seu cristall. I el gos va fent de gos mentre es passeja. I l'amo fes amo mentre es va a cavall. Senyor, la gran esquena de la vida, té les seves desgràcies i els seus jeps. Si va a cavall, jo li donaré la brida. Però el senyor vigili bé els estreps.
Per fi, el valent ha aconseguit que el vegi. Ha saltat la finestra? I bé, què vols? És poc per tu la teva vilania? I algú t'ha dit que ja m'han enterrat? I escandalós ja la claror del dia? Vins a vestir-te del que m'has robat? De res no vull vestir-me. Res m'emparen i em justifica. Però ja en tinc prou de callar i de patir. I dono la cara.
Perquè, senyor, la meva cara em cou amb la pell impotent i acovardida. I si algú la sentència m'ha dictat, prefereixo d'un cop perdre la vida sentint l'olor del cor que m'ha guanyat. Aquí el tens, aquest cor. No per morir-hi ni per faixandejar el de crit i plor. Aquí el tens, aquest cor, ben viu i tendre. No em sents? El fer de lladre t'ha fet sort?
Vull comprendre, senyor, i no sé comprendre. Doncs ben fàcil, ha guanyat l'amor. Com que ha guanyat l'amor, ja no et perilla ni un ungla ni un cabell. I si no en tens, t'ho explicarà ben clar la meva filla. I creu que ho farà de gust...
perquè de ganes se'n mor. Però què inventa vostra paraula, pare, que em fa fred? Eulària, escolta, escolta-t'ho, valenta, i si ara amb la mà jo agafo un ganivet no és perquè sí, princesa, que deuria clavar-te'l fins al puny del teu pit i clavant-te'l. Jo es vendiria tota la infàmia del vermell podrit d'aquesta alcova i mai una venjança no li hauria sobrat tanta raó.
T'he fet tard per matar-te, i no em convida que em clavin en el lloc del corbatí un rètol amb el nom de parricida. Per això no tinguis por. Vine'm aquí, ves, salta-li al coll i vostres boques adelenades, vostres boques que es fonguin en un rampell, sense pudor, desfeu-vos avasades fins que us salti la sac damunt la pell. No us esteu de res, que has fet a prova de grans procacitats aquest domàs.
Poseu-vos al nivell d'aquesta alcova. Rieu-vos de tot i no feu cas...
uns ulls que us guaiten. Atureu-vos, pare. Pare, no teniu dret a dir-me això. Què hi ha en la vostra llengua que separa el vostre cor del meu? Pare, quin so del pecat i misteri s'apodera de vostra veu? Per què no parleu clar sense insultar-me? Fes una mentidera de tu mateix. Tu, em vols fer-me parlar? Senyor, per caritat. El gos ja lladre. Per caritat, l'hi dic. No tinguis por al desastre. En la meva esquadra l'últim que solem perdre és la raó.
Filla, oblida si pots la mala bava i tot el que t'he dit, deixo estar. Que si ho he dit és perquè encara somiava que era el senyor de Barberà.
I tu, desgraciat, brodat d'armilla i brodat de caçaca... Prou, senyor! Què intenta dir-me? Què és la meva filla? La meva filla, m'has comprès? I no hi ha perill de res més. La noble dama, encara que trepitgi el cabell blanc, té un orgull que l'honora i que proclama tota l'empenta de la meva sang. I tu, que has servit dia per dia i que ets el seu criat i pren el cor...
el seu criat, senyor, i amb alegria. Seguiràs fins l'hora de la mort rienta del despit i la carn flaca i ple de voluntat, però sempre amb l'armilla i la cassaca, sempre amb el gran silenci del criat.
EAJ51 Ràdio Manresa i la Comissió Balaguer Albages us ha ofert en comemoració del centenari del naixement de l'actriu manresana Assumpció Balaguer Golubar. L'Alcova Vermella, drama en tres actes de Josep Maria de Sagarra que l'actriu va estrenar el 1952 en la companyia de Maria Vila al Teatre Romea de Barcelona amb el personatge d'Eulària.
Adaptat per Radioteatre, per Francesc Parcerisses, amb la interpretació de l'agrupació teatral i recreativa de Fals, dirigits per Francesc Parcerisses, amb el següent repartiment.
Ramon de Barberà, Pere Sallanès. Tristany de Lloberola, Santi Cervera. Pellegrí, Albert Herrada. Eulària, Sandra Olmedo. Munda, Rosa Xavier. Perpètua, Maria Alba Capsada. Palmira, Carolina de Poves. Daniel, Robert Martínez. Narradora, Sandra Castro. Narrador, Joan Carles Jiménez.
La realització audiovisual de Josep Maria Tagé i l'edició de Gent Malamant sota una idea original de Pilar Gonyi. El control tècnic Toni Martínez.
És la meva creació suprema, sublim, el sostre de la meva feina de fuster. Pare, gràcies per donar-me la vida. Au, au, au, au, però què demonis fas? Culpejar-te. No veus que és Nadal? De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Fustínio s'estava ben radiant. A la Sagrada Esparta,
El mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I a on els podries trobar amb Fustínios i el soldat covard? A Torre d'en Barra! El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que li han vingut.
Tens fins al 30 de desembre. Envia la teva experiència nadalenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre. Apunta bé. 6908 321 49. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art.
La ràdio moderna també s'expressa en imatges. Busca el perfil d'una la torre a Instagram. Una manera diferent de seguir tota l'actualitat.
Si penseu que anar al teatre només us obliga a mirar i escoltar, aneu ben equivocats. Anar al teatre és una experiència que es viu amb els cinc sentits, sobretot quan es tracta d'uns pastorets com els de Calaf.
Els pastorets de Calaf són una de les representacions més antigues del text de Folky Torres. Aquest any estan de celebració rodona, fan 100 anys. I un centenari requereix una celebració en majúscules. De fet, són cada cop més espectaculars. Al llarg dels anys han entrat en escena els efectes especials, la il·luminació i els grans acurats.
que combinarà la perfecció amb les grans interpretacions dels actors amateurs que fan possible aquest espectacle. Més de 200 persones formen part dels Pastorets de Calaf tant a dalt de l'escenari com darrere. Però, com dèiem, un centenari s'ha de celebrar com Déu mana. Per això, els dies 3 i 18 de gener es faran dues representacions excepcionals que comptaran amb la participació d'actors i actrius històrics.
No faran l'obra sencera, però interpretaran una selecció d'escenes clàssiques que conviuran amb projectes audiovisuals i testimonis personals. Un homenatge únic i ben especial. Fins el 17 de gener podeu veure els Pastorets de Calaf. Més informació a pastoretsdecalaf.cat Sintonitzes Ona la Torre.
Notícies en xarxa. Bona tarda, són les quatre, us parla Eduard París. El primer nadó de l'any de Catalunya en un hospital públic ha estat l'Ander Muñoz Adán, que ha nascut al Parc Taulí de Sabadell, segons ha informat el Departament de Salut. El nen ha vingut al món quan passaven 38 minuts de la passada mitjanit. Els seus pares viuen a Sabadell i l'Ander és també el primer nen nascut a la regió sanitària metropolitana nord. Tres minuts més tard, a les 12 i 41 minuts, ha nascut la Sira, la primera nadó.
A la Catalunya Central, concretament a l'Hospital Sant Joan de Déu, de Manresa, els seus pares viuen a Sant Fruitós de Baixes.
I d'altra banda, el balanç de la nit de cap d'any deixa 117 detinguts i un home mort en un accident de trànsit a la Nacional 2 amb el grap de mare. El dispositiu especial dels Mossos d'Esquadra, amb prop de 1.800 agents activats, s'ha concentrat entre les 10 de la nit del passat 31 de desembre i les 10 d'aquest matí. Del total de detinguts, 27 ho han estat per delictes de violència de gènere o en l'àmbit de la llar,
Un per delictes contra la llibertat sexual, 46 més per delictes contra el patrimoni, 10 per lesions i 33 per altres fets. Pel que fa al trànsit i a banda de la víctima mortal, s'han denunciat 65 conductors per la via administrativa i 19 més per via penal en un total de 1.188 lectures d'alcoholèmia. A més, 19 de les 27 lectures per drogues que s'han realitzat han donat positiu.
i centenars de persones han omplert la platja de Sant Feliu de Guixols al Baix Empordà disposades a començar l'any amb una remullada en la ja tradicional primer bany de l'any. Cada dia 1 de gener el consistori organitza aquesta activitat en què els més atrevits enceten l'any des de l'aigua, que aquest dijous està al voltant dels 13 graus. Bona part dels banyistes repeteixen any rere any i ja consideren aquesta experiència com un costum. En sortir per combatre el fred, l'organització oferta a tots els participants un got de brou calent
o xocolata desfeta. I el sorteig de l'extra de Nadal de l'11 ha repartit 5,2 milions d'euros a Catalunya avui. Els premis s'han venut des de Santa Coloma de Gramenet, El Vendrell, Vilassar de Mar i Molins de Rei. A Santa Coloma, Vilassar i El Vendrell s'ha venut un cupó del primer premi, el 66.287, premiats amb 400.000 euros en cada cas. El gruix de l'extra de Nadal, però,
A Catalunya s'ha repartit a Molins de Rallons, s'han venut 10 cupons premiats per un total de 4 milions d'euros en un establiment col·laborador. L'any passat aquest mateix sorteig ja va repartir 4,4 milions d'euros a Catalunya. I tanquem amb cultura perquè el videoclip a la fresca de Figaflauas ha estat el més vist a YouTube durant l'any 2025 amb prop d'1,4 milions de reproduccions. És el segon any consecutiu que el duo Ballenc lidera aquesta llista. Fins aquí les notícies en xarxa.
Notícies en xarxa.
Les dones no sempre han caminat amb comoditat per la nostra literatura. Des d'aquesta secció volem posar un granet de sorra més recuperant la vida i l'obra de set autores del nostre país que no sempre han estat prou reconegudes. Veus indispensables. Set escriptores que tenen molt a dir. Mercè Rodoreda.
Autora de narrativa, teatre i poesia, Mercè Rodoreda és molt present a la vida literària actual. Títols com La plaça del diamant, Mirec trencat o Quanta quanta guerra continuen ben vius. Amb Enric Gallent, doctor en Filologia Catalana i catedràtic de Literatura Catalana i Història de les Traduccions a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, ens endinsem en la vida i obra d'aquesta gran dona.
Filla única, només va anar a l'escola entre els 7 i els 10 anys i ho feu en dos centres diferents. Posteriorment, estudia francès i aritmètica comercial. La figura del seu avi fou un gran referent per ella i un mestre que li va transmetre la passió per la lectura, l'amor a la llengua catalana i les flors. La seva mort, quan Mercè tenia 12 anys, marca la seva adolescència i estarà present en la seva obra literària.
Mercè Rodoreda va néixer en un ambient, podríem dir, privilegiat, amb una família que vivia a Sant Llargavàs i de Casoles. El pare era comptable en una armeria del carrer Ferran. L'avi era antiquari al carrer de la Palla, per tant, ens movien molt en l'àmbit de la Barcelona tradicional.
Els pares, a més, en un moment determinat van fer cursos a l'escola d'art dramàtic Adrià Gualt. Vol dir que, per tant, hi havia una certa vessant, no sé si dir-ne bohèmia, però sí artística per part dels pares. L'Adi era tot un personatge perquè tenia instal·lat en el jardí de la casa un monument de reconeixement de la figura de Verdaguer, del qual era amic.
I el que sabem, per exemple, de la infància de Mercè Rodoreda és que era una criatura que des de molt petita, per exemple, tenia tirada per estar pendent de tots els fotogravats que es feien dels actors i actrius de Catalunya i després, com qualsevol criatura de tota època, recollir-los i tenir-los, diguem-ne, molt a prop d'ella.
Però l'any 1921, el seu tiet matern, en Joan Gurguit, 14 anys més gran que ella, torna de les Amèriques amb una petita fortuna. I Mercè es veu abocada a un matrimoni que viurà de forma traumàtica i del qual naixerà el seu únic fill, en Jordi.
acaba sent el seu marit en una mena de noviatge que comença als 16 anys, en un casament que es fa el mateix dia que Rodoreda feia 20 anys, el 10 d'octubre de 1928, havent demanat totes les llicències possibles en el Vaticà per la raó de parentiu.
ben aviat es va adonar que la personalitat del seu marit era una personalitat dominant i, de fet, aquesta personalitat dominant es va mantenir tota la vida fins i tot quan ella es va exiliar. Un matrimoni que impulsarà l'autora a fer de l'escriptura un ofici, alimentada pel desig de llibertat i independència econòmica.
Un colomar blau que hi havia a casa de la seva mare es transforma a estones en la seva cambra pròpia. I qui sap si inspirar el que inclou a la plaça del diamant. Des del primer moment, és a dir, hi ha una cosa que facilita probablement l'accés a la literatura, que és el fet mateix del matrimoni. Li permet començar a escriure en publicacions, a fer periodisme, a parlar de literatura, a parlar de cinema, a parlar de teatre...
a parlar de tot i a escriure, a escriure d'una forma, diríem, com angoniosa, perquè abans de l'home, que és l'obra amb la qual guanya el premi i creixés durant la guerra, ella escriu i publica quatre novel·les amb molt poc de temps, quatre novel·les a les quals ella després de gran no en voldrà saber res, o no voldrà, diguem-ne, que formin part del seu llegat com a escriptora, però que indica realment una...
una vocació, és a dir, si hi ha una cosa que caracteritza Rodoreta és la seva vocació, i és una vocació que es va fent amb els anys, es va fent cada vegada més forta.
Quatre novel·les rebutjades per Rodoreda al considerar-les fruit de la inexperiència i que no inclouria posteriorment a les obres completes. Sóc una dona honrada, publicada el 1932, i Del que hom no pot fugir i un dia en la vida d'un home, publicades el 1934. Les tres tenen com a eix central les relacions i l'adulteri.
La quarta, Crim, arriba el 1936, l'única novel·la policieca de l'autora on una sabata apunyalada inicia una trama de misteri plena d'ironia i sarcasme. Veus indispensables. Mercè Rodoreda.
Mercè Rodoreda va gaudir d'un moment dolç literàriament parlant. Esclar, accedir a la literatura, accedir a la societat literària dels anys 30, què li facilita, doncs? Estar en contacte amb tota una sèrie d'escriptors, sobretot amb els escriptors que formaven part del que se'n deia el grup de Sabadell, on hi havia Francesc Trabal, on hi havia Joan Oliver, i durant la guerra, sobretot arran que Catalunya, diguem-ne, la...
La insurrecció militar és vençuda, hi ha un compromís molt fort per part dels escriptors, per part dels artistes, i Rodoreda es compromet d'una forma molt seriosa a combatre el futur feixisme i a defensar les institucions republicanes.
La 1937 es divorcia del seu marit i marxa a viure amb el seu fill a casa de la seva mare. És també l'any en què rep el premi Joan Creixells per a l'home, que es publicaria el 1938. Una obra que ja no rebutja i considera seva, tot i que en el moment de la reedició, anys després, la va voler reescriure. Però la Guerra Civil ho trasbalsà tot. El seu pare va morir en un dels bombardejos de Barcelona i ella marxa a l'exili.
Ella, com tants altres, al gener, a finals del gener de 1939, quan just la ciutat de Barcelona és ocupada per les tropes franquistes, decideix anar-se'n a l'exili, deixa el fill amb la seva mare, és una relació que de fet ja quedarà d'alguna manera trencada perquè tornarà... Ella no torna a Barcelona fins a acabar de la Segona Guerra Mundial,
Per entrar a l'etapa de l'exili, que per a Rodoreda serà llarg, hem de fer-ho des del conjunt, sense obviar la biografia sentimental, on hi trobem Andreu Nin i Francesc Graval. I qui més la marcaria? Hermano Biols. La biografia de la dona que, a banda de la relació amb el marit, va poder tenir altres relacions sentimentals.
S'ha parlat, però no està prou documentat, que hi va haver una relació amb Andreu Nin durant els anys 30. Però, evidentment, la relació més important és la que té quan accedeix a l'exili, quan va parar Roes i Embry, en el castell que era a prop de París, on s'agrupa un nucli important d'escriptors i escriptores. Coneix allà Joan Prat, que és l'escriptor que és conegut com a hermano Viols. Inicia una relació que, a mans i baixos...
I això sempre ella ho explicarà, ho explica perfectament molt clarament en una correspondència amb l'anem Morià, perquè aquest home estava casat amb Montserrat Trabal, amb la germana del Francesc Trabal. Se n'havia anat a l'exili deixant també una criatura encara més petita que el fill de la Rodoreda.
La relació amb Hermano Viols marca una distància entre Rodoreda i part de la societat literària catalana, que es traduï en un silenci literari de 20 anys, que trenca, amb 22 contes, el recull de les narracions que havia escrit a l'exili mentre cosia camises per sobreviure. No disposava de temps per escriure novel·les, però sí contes.
Un recull que guanyà el Premi Víctor Català de la nit de Santa Llucia del 1957. Premi, que ara porta el seu nom.
Veus indispensables. He fet bruses de confecció a 9 francs i hi he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l'abric que duc és herència d'una russa jueva que es va suïcidar en Baronal. Allà motges van quedar-se amb un ovari, però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut. Mercè Rodoreda, extracte de la carta a Anna Murià.
Bordeus, 19 de desembre de 1945. La biografia de Rodoreda és una biografia apassionant d'una dona que va tenir, per altra banda, unes relacions tampoc no fàcils amb la societat literària, sobretot amb els homes que eren els que al capdavall dominava la societat literària.
Escriptores que van deixar un llegat literari i que reivindiquem de nou. Mercè Rodoreda.
La plaça del diamant, traduïda en més de 40 idiomes, adaptada al teatre i al cinema i prologada al castellà pel Nobel de literatura Gabriel García Márquez, és ja un dels nostres grans clàssics. El premi Víctor Català per 22 contes fou una empenta per a aquesta novel·la.
Enric Gallent. I aleshores, aquelles coses, diguem-ne, injustes que té el destí, un mes després de mort a ella, el Gabriel García Márquez, que encara no havia estat guardonat amb el Premi Nobel, fa un article al País que diu, no recordo el títol, però aproximadament, vostè desconoce una Mercè Rodoreda?
i fa un article de reconeixement. Clar, el senyor Márquez havia estat a Barcelona, com Mario Vargas Llosa i altres escriptors sud-americans als anys 60, i llavors fa l'elogi de Mercè Rodoreda. Si hi ha una novel·la que explica, diguem-ne, el que ha estat l'impacte dels fets històrics i del franquisme a la societat catalana, aquesta novel·la és la plaça del diamant. Clar, que un mes després un escriptor que ja tenia el reconeixement que tenia parli de Rodoreda en aquests termes, poca bronca.
Broma, és a dir, sí, és una escriptora d'una literatura petita, d'una literatura, diguem-ne, que té més dificultats que altres per accedir, diguem-ne, a públic del món, però poca broma, és a dir, Rodoreda, Víctor Català i Rodoreda són les grans escriptores del segle XX. Quan guanya el premi, esclar, el premi és el reconeixement, encara que això es doni en una societat encara sotmesa a la dictadura el seu nom,
diguem-ne, comença a ser reconegut. Això probablement l'estimula presentar-se en el Premi de Novel·la amb una obra que inicialment es deia Colometa. Si no recordo malament, la presenta l'any 60. El jurat no la premia. Era un jurat, de fet, és a dir, no la premia, però en una valoració final, diguem-ne, molt ajustada. Un dels membres d'aquell jurat, que era Joan Fuster,
i que havia avalat l'obra, troba que aquella obra és una obra excepcional i fa les gestions per fer-la arribar a Joan Sales.
Aquí comença una relació magnífica de llegir entre Joan Sales i Mercè Rodoreda. El creador de Club Editor busca autors per contrarrestar l'editorial selecte. És un editor implicat que aposta per una llengua més flexible mentre Rodoreda és més conservadora. I, finalment, Colometa es publica, el 1962, amb el títol La plaça del diamant.
que té la idea que la Colometa, per exemple, era una bleda assolellada, que és el que en un moment determinat va dir el tercer porcel de la Colometa. I la Rodana va protestar i va dir, una bleda assolellada, una dona que a les circumstàncies en què es troba amb vídua,
Vídua d'un republicà roig que ha mort a la guerra, amb dues criatures, que no té on geure, que no sap d'on treure, d'on aconseguir mitjans per tirar a la família, no? Té la valentia suficient com per tirar endavant les criatures després d'haver passat per una... per no saber exactament... per intentar fins i tot matar els fills amb se'l fumant, no? I...
Aquell capítol final que fa posar els pèls de punta quan ho llegeixes, quan ella retorna el seu passat per matar-los...
Sense feina, sense res a la vista, vaig acabar de vendre'm tot el que tenia. El meu llit de noia, el matalàs del llit de les columnes, el rellotge d'en Quimet que volia donar el nen quan fos gran, tota la roba, les copes, les xicres, el bufet, i quan ja no em quedava res, fora d'aquelles monedes que em semblaven sagrades, vaig agafar la vergonya pel coll i me'n vaig anar a casa dels meus amos antics.
L'autora també destacà en poesia, tot i que la van donar per dedicar-se a la novel·la. Enmarcada en la tradició postsimbolista o neosimbolista, va guanyar la flor natural als jocs florals de Londres, els de París i els de Montevideo. És emproclamada Mestre en Gaisabé. L'any 2022 es publicava Agonia de la llum, un recull dels seus poemes, molts inèdits.
Després de la plaça del Diamant es publiquen El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar i La meva Cristina i altres contes. Veus indispensables. Mercè Rodoreda.
A Mirall Trencat, el relat de tres generacions de la família van estar en Valldaura Ferriols, Rodoreda dibuixa la Barcelona abans de l'esclat de la Guerra Civil.
Lo comença a escriure abans de la mort d'Armán Ubiols i l'ha d'enllestir sense el seu suport. Jo crec que és un dels pilars de la seva obra. És una obra fonamental, és una obra complexa, per això que dèiem abans que és una obra, l'escriptura de la qual la té lligada durant uns quants anys i al final no pot comptar amb el suport d'Ubiols.
però és una història que reflecteix tot el món que ella ha viscut, perquè al capdavall la protagonista, la Teresa Godall, és un personatge que podia correspondre's perfectament amb el món, diguem-ne, d'uns pares i d'un avi que havien viscut la Barcelona, diguem-ne, més tradicional, la Barcelona, diguem-ne, gremial, no? Aleshores, la història de Mirai Trencat és la...
És una història devastadora, perquè és una història de com el pas del temps acaba transformant les vides, les persones i les acaba situant davant d'un mirall, que és un mirall realment trencat de les expectatives inicials que hi havia hagut.
Aquí hi ha un aspecte important de l'obra de la Rodoreda, que és a Mirall Trencat però que és a tota la seva obra, que és el tractament que fa d'una banda de les dones, de l'altra dels homes i després del tractament de les criatures.
Ella sempre explica que ella té una tirada cap a un tipus d'home, probablement perquè no era el model que havia conegut a la seva relació amb el matrimonial, un home, diguem-ne, tendre, un home amb una actitud gens dominant, més aviat, propera a la dona.
que és la figura de l'Aladi Ferriols, del notari de Mirall Trencat, que és el personatge que, quan llegeixes la novel·la, siguis home o siguis dona, tens una proximitat amb ell. Aquest personatge contrasta, per altra banda, amb una riquesa en el maltractament dels personatges femenins. La relació, per exemple, que hi ha entre Teresa Baidaura...
i la seva filla i la Sofia. Són dos caràcters absolutament antitètics, dominants, possessius, i després el món de les criatures. Hi ha una cosa que a mi sempre, com a lector, em toca, i és que Rodoreza no té cap mena de compassió, no té cap actitud compassiva en el tractament del món de la infància. És dura.
Tota la relació que hi ha entre els germans a mirall trencat, aquella relació incestuosa que es dona entre dos dels germans, entre el noi i la noia, i que fan tots els possibles per negar l'existència de l'altre, per anul·lar-lo fins a conduir-lo a la mort, i que ho explica sense cap mena de posició moral. Això és així.
Si no t'agrada, doncs canvia de lector, canvia d'autor, però la meva visió de la realitat és aquesta. I aquesta visió és molt constant. De la mateixa manera que en el tractament de la dona, de l'empoderament de la dona a l'obra de la Rodoreda, jo crec que hi va amb el parc dels anys,
Es va anar fent molt fort en aquest sentit. Mirai Trencat sí, és una història que és situada... És una història universal perquè està parlant de com... de què fem amb la vida, de com organitzem la vida, de com organitzem els sentiments, de com ens relacionem, de com les relacions entre homes i dones poden passar per diferents fases, de com els sis de vegada poden ser desitjats o en un moment determinat es poden convertir en un obstacle, no? Clar, això...
Que un escriptor hagi pogut expressar tot aquest món, en fi, mereix tot el reconeixement. Veus indispensables. Aquells ulls bellotats i aquells riure encomanaders l'havien enamorat. Recordaria sempre l'entrada de la Teresa al saló, amb el vestit de moiré de color d'avellana, una rosa rosa al pit i un abric de martes fins als peus, enfredurida, queixant-se del temps.
Amb prou feines es digueren quatre mots, però en separar-se, ella li donar la mà rient, com si l'hagués conegut de tota la vida. La tornar a veure el dia de Reis, també a casa del germà d'en Quim. L'endemà, abans de sortir de l'hotel amb la maleta, encarregar que cada dia fessin portar flors a la Teresa. Violetes, fins que n'hi hagi. Seria com si l'idili de Viena tornés a començar.
però més de peus a terra. Deixar una capsa plena de targetes. A totes hi havia escrit, devotament.
Veus indispensables. Mercè Rodoreda. Un altre dels treballs que destaca Enric Gallent és l'Hostal de les Tres Camèlies, una obra de teatre que es va alliurar a l'Editor l'any 1973 i se'n van fer tres edicions diferents. L'única obra de teatre de Rodoreda representada als escenaris, concretament al Festival Internacional de Teatre de Sitges, l'any 1979.
una obra que no va ser coneguda fins que no es va fer la primera edició del seu teatre. És una obra complexa perquè ningú no s'ha posat d'acord encara si és una paròdia o no de l'hostal de la Glòria de Sagarra, si és una farsa o què és. Però hi ha una cosa que és molt clara, que hi ha tres dones, tres camèlies, que són la mare, la dona i l'amant, totes tres en funcionament, que tenen el domini absolut de la situació
i de les relacions. De tal manera que l'home que es diu Andreu és un mitja serilla, per dir-ho d'una forma senzilla. Jo crec que mai Rodoreda havia arribat a una posició tan dura en el tractament de la figura de l'home com en l'hostal de les tres camions, perquè són les tres, és la mare, que coneix perfectament el fill, que no s'enganya de com és el fill.
és la dona, però també és l'amant, i per tant és les tres dones que intenten, per altra banda, fer-se seu l'Andreu, però des d'una posició més de rebuig de la seva personalitat que per una altra cosa.
Diuen d'ella que probablement era de tracte difícil, no era una dona fàcil. Marcada per les pèrdues personals, per dues guerres i un exili, i per un amor que no va arribar a bon port, podem dir que és una dona extraordinària que ens ha deixat un llegat extraordinari.
Home, és una dona que hi ha una cosa impressionant de la seva trajectòria durant la Segona Guerra Mundial, quan és a França, quan han decidit quedar-se a França, ni que sigui sota el jou del nazisme que han veïllat a França, i explica que, si no recordo malament l'Anna Morià, que ha estat 18 mesos sola, 18 mesos sola, i treballant com una condemnada per sobreviure amb l'home que està en una altra zona, perquè...
també han de treballar, no?, és a dir, l'any 43, sí, la Segona Guerra, ja sabem avui que estava, la Segona Guerra Mundial ja sabem avui que estava a la fase final, però ells potser no ho sabien, i per tant estan en aquella sensació de no mans l'an, d'estar en una terra de no ningú, que no saps, saps que avui ets viu, saps que tens una feina, que pots menjar, però no saps l'endemà que et depararà el destí, no? Llavors aquesta dona, amb aquesta...
És a dir, és la força que té, té una força física i psicològica tan bèstia, no se m'acut un terme millor, perquè fins al final, fins al final ella va escriure. És a dir, la llàstima és que va morir relativament jove, va morir el 83, era del 8, tenia 74 anys. Enric Gallent ens parla de Mercè Rodoreda i Víctor Català.
Jo recordo quan feia classe a la universitat haver explicat contes de la Rodoreda i contes dels drames rurals de la Víctor Català i alumnes que em deien per què ens vas llegir aquests contes tan durs? I deia, durs però són l'expressió de dues dones que tenen una visió de la realitat com aquesta.
No pots quedar-te només amb la imatge més aigualida, més idealitzada del món. És a dir, elles veuen una realitat que és dura, i que és dura sobretot per la dona a la societat rural, en el cas de la Vítor Català, i per la dona a la societat, diguem-ne, ciutadana, barcelonina, en el cas de Rodoredes. I tant és que fos a l'exili. Veus indispensables.
Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat, diria que escric per agradar-me a mi. Si de retor pel que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que soc. I acabo. He parlat de mi i de coses essencials a la meva vida amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.
Fragment del pròleg de Mirall Trencat. Mercè Rodoreda. Escriptores que van deixar un llegat literari i que reivindiquem de nou. Mercè Rodoreda. Veus indispensables.
Aquest podcast l'han fet possible Mònica Sucies, Raquel Martínez i Josep Maria Soler, amb l'assessorament d'Enric Gallent, doctor en Filologia Catalana i catedràtic de Literatura Catalana i Història de les Traduccions a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Veus indispensables. Una producció d'Ona la Torra per a la xarxa Mès.
T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més. És la meva creació suprema. Sublim. El sostre de la meva feina de fuster. Pare, gràcies per donar-me la vida. Au, au, au, au, però què dimonis fas? Culpejar-te. No veus que és Nadal?
De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Fustínios estava ben radiant. A la Sagrada Esparta, el mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I a on els podries trobar, en Fustínios i el soldat covard? A Torre d'Embarra!
El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores, on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que hi envin. Tens fins al 30 de desembre! Envia la teva experiència nadalenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre.
Apunta bé. 6-9-0-8-3-2-1-4-9. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art. Paraules habitables. De quedar-s'hi a viure no per novi.
Florir. Les plantes treure flor. Cobrir-se una cosa de floridora.
Arriba la primavera i parlem de florir, de l'explosió de flors que acompanyen la retirada del fred, però també del verd que apareix quan alguna cosa es fa malbé. Ho fem amb la botànica del termcat, l'Antònia Julià. Antònia, que floreixi en la planta del balcó i la fruita que tenim a la cuina és una contradicció poètica, no? Clar, el verd florir, quan el busquem en el diccionari normatiu...
Té dos significats que sí. Tal com dius tu, semblen una mica contraris. El primer que pensem segurament és en les plantes que treuen una flor i pensem en florit els amatllers, ha florit la ginesta. Però també de vegades diem el pas se'ns ha florit.
o aquest formatge florint no me'l menjaré pas. En el primer cas parlem de flors, en el segon cas parlem de floridura, que això passa quan, per exemple, un menjar es fa malbé. Per tant, seria aquest sentit de finir. Però en canvi allà també hi ha vida, perquè els fongs que estan produint aquesta floridura són ben vius.
Etimològicament sembla que estan relacionades i, de fet, podria ser que floridura tingués relació amb l'aspecte que tenen aquests fongs quan es posen damunt d'una superfície que arriben a tenir com una mena d'aspecte vellotat que podria recordar una flor, un líquen. Aquí és on hi hauria la similitud. I aquella vella que entre filles deia maia
I un altre clàssic relacionat amb florí és el símil per explicar la reproducció humana, el clàssic de les flors i les abelles. Antonia, això per què? Segurament perquè simplifiquem. El que tenen les plantes amb flor és que són molt vistoses, són molt fàcils de trobar per tot i, per tant, a l'hora de donar explicacions, segurament és el més visual, el més senzill. I jo crec que és això. Si no s'entren els detalls, realment...
pot simplificar l'explicació d'aquest procés. Però a l'hora de la veritat, això no és ni de bon tros tan senzill. Parlem d'organismes, les flors, que tenen una part femenina i una part masculina. Antoni, ens fas una classe ràpida, si us plau? El ginasseu seria la part femenina de la flor i l'endroseu, la part masculina...
i aquí estem parlant simplement d'una qüestió de gàmetes d'una mena o d'una altra, és a dir, no té cap relació amb gèneres, és un terme estrictament científic, però la formació gine i andro la trobem després en altres formants relacionats justament amb els sexes biològics. En el cas del gineseu, que seria la part que en diem femenina de la flor, la part més evident seria el pistil, que ve de pistilum, del llatí, que és a dir, amb mà de morter,
i justament remet molt a la forma que té una mà de morter, una part bombada al final, un tub més o menys llarg i una part eixamplada al damunt. Aquest pistil conté els carpels, que serien el conjunt d'estructures relacionades amb la reproducció d'aquesta flor femenina.
L'ovari, l'estil i l'estigma. L'ovari, la part de baix, l'estil, la part allargada i l'estigma, l'obertura de dalt on s'enganxa el polen. I d'on ve el polen? El polen ve de l'endroseu, de la part masculina, que són els estamps. Els estamps, per exemple, tothom visualitzaria...
En una sotzena o en un lliri, aquells filaments que acaben amb unes enteres molt visibles i que si es toquen deixen anar aquell polen que ens taca. Doncs això seria l'androsseu. I tot això es va complicant quan arriba l'hora de fer feina.
Una miqueta a veure hermafrodita seria un cas molt freqüent en les flors en què coexisteixen els òrgans del ginasseu i de l'endroseu. Per tant, aquella flor en principi té les dues parts que necessita per una reproducció sexual. El que passa és que no és immediat. Vull dir, pot ser que tingui les dues parts però no es pugui autofecundar. La, la, la, la.
Tot això és molt complex. El món de la reproducció de les plantes té molts camins i moltes vies. També les flors poden ser unissexuals si només tenen ginasseu o només tenen androsseu. Tot plegat amb un calendari i unes condicions climàtiques...
que també s'estudien, la fenologia. És una ciència que estudia la relació entre els factors climàtics i els cicles dels essers rius, és a dir, que pot ser de plantes, d'animals, de persones, de bacteris... Com que hi ha aquesta relació amb els factors climàtics, doncs...
Té molt d'interès, evidentment, pels botànics i botàniques, que han de saber quan floreix una flor, per tant, quan la poden trobar per determinar l'espècie amb flors, o quan fa llavors, o quan té una forma de resistència, però també és interessant per agricultura i ramaderia, o, ara darrerament, meteorologia i ciències del clima. Per pot ser un indicador del canvi climàtic, quan ens diuen que les oranetes arriben abans, o que els ametllers floreixen abans...
És un canvi fenològic que pot indicar un canvi important climàtic. I aquesta floració, a més de les abelles, ara també atrau turistes. La floració dels arbres fruiters, que al Japó sempre té tot un ritual i una veneració...
I aquí, en els darrers anys, s'ha posat de moda perquè realment és molt vistós. La gràcia és que, justament per la fenologia, les espècies van florint de manera glaonada i aleshores... Sempre podem trobar algun cap magnífic per veure i gaudir. Però perquè això sigui possible, ou i gallina a banda, necessitem que el polen flueixi.
ja sigui autogestionat o en parella, oi, Antonia? El pòlen es pot dispersar de moltes maneres. Per l'aigua, per exemple, mitjançant les formigues, mitjançant les abelles, fins i tot mitjançant animals que potser es refreguen contra una planta i s'emporten pòlen en el palatge, després se'n van a refregar contra un altre i transporten. El problema del pòlen és associat sobretot a les espècies que en diem anemòfiles.
Anemòfiles? Això què vol dir? Que fan la dispersió del polen pel vent. Normalment són polens petits, lleugers, que quan ens arriben a les vies nasals, orals o als ulls, són confosos amb microorganismes patògens i aleshores el cor reacciona d'una manera que no hauria de reaccionar. Fa una hiperreactivitat.
La cosa és que de plantes alergògenes florint en realitat n'hi ha tot l'any. Els al·lèrgics ho sabem molt bé, el que passa és que el pic important és a la primavera i per tant és el moment que es manifesta amb més cruesa tota la simptomatologia. Va associat a la floració, quan es produeix pol·len a la part masculina i s'allibera l'aire, doncs tot això ens arriba. Doncs repassem algunes d'aquestes plantes alergògenes. Com que ens hem situat a la primavera, ho farem amb poesia.
Avui la mimosa altiva se m'ha posat al davant, tota plena de racades i penjolls i fils daurats. S'ha fet una minyonassa que no hauria dit mai, tan xica que la plantàrem i tan prima d'un sol tany. Joan Maragall. La mimosa és una planta que s'ha plantat molt en jardins.
I que, a més a més, se'n fan rams per casa. I en aquest cas, a banda del que seria el pol·len, és tot aquells polvinols foliars que tenen. Si teniu un ramet de mimós a casa i passeu la mà per sobre del ram, veureu que deixa un pols que és molt irritant. És a dir, que aquí hi hauria els dos aspectes. Molt bonica, però força l'ergògena i més cada vegada. Ei!
A les fulles del vell plàtan retrobes els teus ulls. I és que un instant de tendresa mulle de vegades els ulls cansats de la vella que t'has fet i que, cada matí, tan bon punt tan rentat, amb penes i treball s'arrossegue lenta a seures sempre a la mateixa butaca. Carles Miralles.
Plantat a les ciutats, aquests plàtans d'ombra que tenim a Barcelona i també a moltes carreteres, molta ciutat, ha estat un arbre tradicionalment usat en jardineria per l'ombra. Però, en canvi, té un polen molt alargogen i, clar, com que el plantem a la vora de les cases, ens entra pel balcó. Per fer més alt el xiprer, l'ocell hi enlaira el seu cant. Si l'arbre no arriba al cel, hi arribarà ell cantant.
Del ciprè em dic que sembla que no faci flor, però si ens hi fixem fa aquelles boletes que de vegades la canalla fa servir per tirar-se. Allà dintre, abans d'arribar a aquest estadi de fruit, les flors minúscules que s'han produït alliberen pol·len i aquest pol·len causa irritacions i al·lèrgies.
Neguit que, voràs, en grunes amb devores els lleus brins d'esperança, el record de la ginesta i l'or dels dies de l'estiu, permet que senti l'olor de l'eucaliptus, d'aquestes branques primerenques, fràgils com el vidre que dringava vora el foc. Vinyet Panyella.
L'eucaliptus, que tampoc és una espècie autòctona, sinó que ha estat plantada amb usos paperers, sobretot i amb rams de flors que posem a les cases, té aquelles càpsules on surten uns estamps vermellosos, blanquinosos i ens poden produir al·lèrgia. També de vegades hi ha gent que li fa urticària tocar aquelles ulles tan enganxoses. És una planta que té moltes substàncies que poden causar irritacions.
Hi ha l'evidència científica que els eucaliptus acidifiquen el sol i, per tant, a sota d'ells, una mica com a tila, no hi pot créixer res. Hi ha una palmera prop de ma casa, antiga i esbelta, grossa i tan alta com ho és la pena que se m'instal·la en la carena de l'enyorança. Marc Granell.
En els darrers anys, el catàleg d'espècies que ens produeixen al·lèrgia ha anat augmentant. Pot ser per factors climàtics, per factors humans, però també perquè, com que hi ha una circulació global, es planta de tot a tot arreu. Llavors, si les palmeres, que possiblement no ens produïen problemes abans, doncs ens en poden produir, justament perquè ara en tenim moltes, i plantades, per exemple, a les vores de les carreteres...
perquè és un arbre que té un tronc molt elàstic i representa que un xoc contra una palmera és potencialment menys perillós que si xoques contra un bloc de ciment.
Al País de l'Olivera hi ha un riu de paper, un esgaltes color terra i un somriure d'argent. Al País de les Riberes hi ha un canyà sota els estels i un mural de fulles seques a l'ombra d'un taronger. Xavi Sàrria, obrint pas.
El país de l'Olivera. L'Olivera hi ha sigut sempre, però en aquest cas segurament seria això que dèiem, que hi ha hagut algun canvi o potser també hem esmolat les eines de recerca, potser hi era sempre i no s'havia arribat a fer la identificació de la causalitat, però ara sabem que és degut a l'Olivera, sí.
Sota de l'om tota l'anyada li entonaven les cançons els de Sant Jaume, el Pens, Vilada, de Borradà i de tot l'entorn. Joan Benet i Petit.
De l'op hem de dir que és una planta autòctona que ha format boscos de sempre, que ha estat molt malmesa per plagues en els darrers anys i se'ns han mort molts, però sí, tot el que siguin espècies amb un polen anemòfil, que es dispersa pel vent, poden produir al·lèrgia a les vies respiratòries justament per això, perquè són petits i el nostre organisme, el nostre sistema immunitari, es pot equivocar a l'hora de reconèixer-los.
El jardí plou, l'herba és dreta, petites agulles erectes, antenes de la terra, esponja negra. Montserrat Avelló.
Hi ha un altre gros d'espècies alergògenes que són les gramínies, les plantes herbàcies dins de les quals, per exemple, hi ha tot el que fem servir com a gispa en els jardins o el que plantem en camps de cereals com ara el blat, l'ordi. Per una persona al·lèrgica a les gramínies, anar a passejar un dia de sol i vent per un camp de blat gairebé és d'un risc mortal.
perquè és un polen molt lleuger, produït en molta quantitat, que s'allibera amb escàrregues i, per tant, pot produir reaccions molt explosives. És un dels principals productors de les rinitis al·lèrgiques. D'aquí vindria el nom que té aquesta rinitis, un nom tradicional, que és la febre del fenc. Antonia, llavors, abans de marxar, aparquem els poemes i posem-nos filosòfics.
Per què omplim casa nostra amb aquestes plantes des que el món és món? Segurament no hi havia tanta consciència abans, ara ja n'hi ha més, i sí que hi ha cases on no entren determinades plantes, però què passa? Que l'atracció per les flors també és una constant de la humanitat. Clar que atrauen animals, però també ens atrauen a nosaltres que no deixem de ser animals humans.
Aplaudiments per l'orquestra i per les companyes de la xarxa que ens han ajudat amb les poesies. Per ordre d'aparició són la Carme Parres, la Judit Porta, la Vanessa Raja, la Mont Carvajal, la Jèssica del Moral, la Gisela Puntí, la Maria Josep Guitart i la Sònia Kerr. Gràcies a totes. Paraules habitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb el Termital.
T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més. Viatge amb nosaltres per tot el món.
Ruta 66, novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre.
Busques un lloc tranquil per gaudir de la cuina catalana? Al restaurant L'Ermita d'Altafulla t'esperem tots els dies al migdia i les nits de divendres i dissabte durant tot l'any per dinar sota el solet d'hivern envoltat de natura. I no pateixis pel cotxe. Tenim pàrquing gratuït per a tothom.
Vine i descobreix el gust de la calma amb plats de la terra i vistes úniques. Podeu trobar més informació a la web de Galera Group o al telèfon 600 433 213. Us hi esperem!
Ei, tu, escoltes la ràdio Ona la Torre? Sí, i tu? Esclar que sí. I tu? No. Què? No t'has entrat? Escolta Ona la Torre cada dia per a ser més guai. D'acord, 107.0. Sendes, un programa en què caminem, fem excursions i viatgem.
A la xarxa més 25 minuts per suggerir visites a museus, a itineraris temàtics i a llocs plens d'encant. Per explicar fil per randa, rutes de senderisme. I per descriure viatges a qualsevol racó del planeta. Surt dels camins de sempre i endinsa't a les nostres sendes.
En sèrie amb l'Ali Giné.
Molt benvinguts a l'En Sèrie en una setmana en què hem sabut que Sirat ha estat preseleccionada per l'Acadèmia de Hollywood per anar als Òscars en diferents categories, entre elles la de millor pel·lícula estrangera. Recordeu que la podeu veure encara a Movistar Plus. Pel que fa a la cartellera, però, comencem, com sempre, el repàs setmanal.
Bye, mami. Bye, sweetheart. I ho fem a Sky Showtime des d'aquest dilluns amb l'estrena d'Olher Falls, la peor peçadilla.
Parlem de l'adaptació de la novel·la d'Andrea Mare, que arrenca amb una aterradora situació que acaba desenterrant els secrets més profuns d'una comunitat. Quan una mare va recollir el seu fill de la casa d'un amic amb qui havia quedat per jugar, la persona que li obre la porta no la reconeix ni ha vist mai el seu fill. Així començarà el pitjor malson per una mare.
He visto muchas cosas. Cosas increíbles. Cosas antinaturales. Pero buenas personas, no. La chica que conocí. Des de dimecres l'estrena, sens dubte, de la setmana, amb la segona temporada de Fallout a Amazon Prime. ¿Qué quieres hacer cuando alcancemos a tu padre? Se lo llevo a las autoridades.
Torna aquesta jolla de la ciència-ficció distòpica basada en una de les grans sagues de videojocs de tots els temps. Fallout és la història dels que tenen i els que no en un món on ja quasi no queda res. En aquesta segona entrega, la història ens porta de ple des del desert de Mojave fins la ciutat post-apocalíptica de New Vegas. ¿Te acuerdas la primera vez que nos conocimos?
Yo esperaba una niñera y llegó un ranchero. A Netflix arriba també aquest dimecres la tercera temporada del Niñero. Desde que llegaste a esta casa todo ha sido mejor. Qué hombre...
Una executiva contracta un rancher perquè cuidi els seus fills. El que no imagina és que ell farà que es qüestioni els rols de gènere i l'amor. Que gusto de volver a casa. Ahora que los chicos tienen poderes, tendré que enseñarles a ellos también. A diferencia de ti, yo sí que sé usar bien mi varita. Y yo la mía, fíjate.
Més propostes de dimecres. La segona temporada devuelven los magos de Weverly Place. Ahora os toca prepararos para participar en la competición del mago de la familia. Solo uno será el mago de la familia y conservará sus poderes. ¿Y sabéis qué seré yo? Creo que tengo la victoria en la competición de seguridad. Cúbrete la espalda.
La comèdia en situa uns anys després que el protagonista hagi renunciat als seus poders i porti una vida normal amb la seva família. Tot canvia, però, quan la seva germana li porta una jove bruixa que necessita un mentor. Vuelve a la cama. Ya llego tarde al trabajo. Es mi primer día como directora en Roma. ¿Cómo vas a ir? Ya soy romana, en autobús.
Dijous, encara Netflix, i arriba la cinquena temporada d'Emily in Paris. La ficció arriba a la seva cinquena entrega, situant la protagonista a Roma, on haurà de lluitar amb l'amor, nou reptes professionals i l'amenaça d'haver de tornar a casa. Un asesino extranjero nos ha invadido...
També dijous a Movistar Plus hi trobem El Dentista. El peligro camina entre nosaltres. La història ens presenta la caça de Jack el Destripador a Amèrica. Las pistas son las voces de sus víctimas. El primer dentista forense d'Amèrica ajudarà la policia a investigar uns retorçats crims de dones al port de Veracruz. ¿Cómo que no pueden traer las vacas?
Divendres tornem a Netflix perquè ja arriba la segona temporada de Com cargar-se l'amor. Els dos protagonistes d'aquesta història estan fets l'un per l'altre, però quan la família i la tradició xoquen, l'amor comença a jugar en la seva contra en aquesta sèrie de comèdia sud-africana.
I dissabte a Movistar Plus hi trobem 12 fites antes de Navidad. Parlem d'una comèdia romàntica nadalenca basada en el best-seller de Jenny Bailey's, en el que es combina humor, emoció i segones oportunitats. ¿De què has venido? ¿La mataste? ¿Tú qué crees?
Arribem al moment de la recomanació de l'en sèrie i aquesta setmana és per La bèstia en mi, que podeu trobar a Netflix.
Parlem d'un thriller elogiat per la crítica que explora temes com el trauma, la culpa i la violència inherent a les relacions. Protagonitzada per Claire Dance i Matthew Rhys, la ficció funciona especialment per la química en aquest tàndem. Espero que no te decepcione. ¿El qué? La verdad.
Eres más de lo que todos creen. Estábamos en ese momento. El punt de partida és una novelista guanyadora d'un Pulitzer que viu aïllada des de la mort del seu fill i estancada des d'aquell moment, incapaç d'escriure res més. Quizá he sido cómplice.
Un bon dia, però, es muda a la casa del costat un controvertit guru de les finances amb un passat tèrvol acusat sense proves d'haver matat la seva primera esposa. A partir d'aquí començarà un periple de sospites, entramats i assassinats que mantindran l'espectador enganxat a la pantalla. No me falles.
Malgrat la història no és nova, la del veí sospitós i enigmàtic, les interpretacions dels seus dos protagonistes convencen a la perfecció. Puedo percibir, no tienes sed de sangre. La ficció té alts i baixos com és d'esperar, però resulta un bon passatemps policial, amb mitja dutjana d'intrigues corrent en paral·lel i que atrapa. Necesitas ayuda aquí. Prefieres inventarte un asesinato que mirarte al espejo.
El més original, sens dubte, l'estranya connexió entre els dos personatges protagonistes. En definitiva, La bèstia en mi es confirma com un entreteniment ben interpretat, amb una imatge i una producció de qualitat, sobretot per amants dels duels interpretatius. Necesito saberlo.
En qualsevol cas, aquí us deixem un fragment perquè jutgeu per vosaltres mateixos. Debería salir más con bolleras. Oh, vaya genial. No, usted no me teme en absoluto. ¿Y debería? No sé, depende de lo que haya leído. La mayoría es precavida y anda besándome el culo. Me dicen lo que quiero oír. Oh, de veces es tan duro. Muy graciosa. ¿Y estoy aquí para eso? ¿Para...?
¿Entretenerlo? Bueno, no solo para eso, no acepto un no por respuesta, así que... diga cuánto quiere. Venga, vayamos al grano. Por mi sendero para correr le extendré un cheque. No, oiga, ya le he dicho que yo no le he pedido nada. No me importa lo que pida, todos tenemos un precio, todos.
Lo siento. Venga ya, ¿en serio va a hacerme suplicar? No sé qué decirle. ¿Y quién coño llama a su perro Steve? No me jodas. ¿Qué? Mi perro Steve que intenta demostrar. Este es mi perro Joe y mi perra Rachel. Es ridículo. Se lo puso mi hijo. Sí, cogimos el... El cachorro cuando Cooper tenía cuatro años. Y dijo...
Creo que tiene cara de Steve. Y yo le dije, ¿en serio por qué? Y dijo, no sé, creo que es un buen nombre para un perro. Vaya joder. No puedo mantener la boca cerrada. Eso parece. Fue un accidente de coche, ¿no? Un borracho. El cabrón se negó a soplar en el momento.
Para cuando le hicieron la de sangre ya daba justo al límite, supuestamente. Aún trabajan en Robert II. No hubo cárcel ni nada.
Lo que le dije se te sangra.
Fins aquí l'En Sèrie, la setmana vinent més estrenes. Fins llavors, no deixeu de veure sèries. Adeu-siau.
Bona tarda, són les 5, us parla Eduard París. El primer nador de l'any de Catalunya en un hospital clínic ha estat l'Ander Muñoz Adán, que ha nascut al Parc Taulí, de Sabadell, segons ha informat el Departament de Salut. El nen ha vingut al món quan passaven 38 minuts de la mitjanit i els seus pares són de Sabadell. L'Ander és també el primer nen nascut a la Regió Sanitària Metropolitana Nord. 3 minuts més tard, a les 12 i 41 minuts, ha nascut la Cira, la primera nador,
a la Catalunya Central, concretament a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manres. Els seus pares són de Sant Fruitós de Baixes.
I el balanç de la nit de cap d'any deixa 117 detinguts i un home mort en un accident de trànsit a la Nacional 2, malgrat de mare. El dispositiu especial dels Mossos d'Esquadra, amb prop de 1.800 agents activats, s'ha concentrat entre les 10 de la nit del passat 31 de desembre i les 10 d'aquest matí. El total de detinguts, 27, ho han estat per delictes de violència de gènere. O en l'àmbit de la llar, un per delictes contra la llibertat sexual, 46 per delictes contra el patrimoni, 10 per lesions i 33 per altres fets. Pel que fa al trànsit i a banda de la víctima mortal...
s'han denunciat 65 conductors per via administrativa i 19 més per via penal, en un total de 1.188 lectures d'alcohòlem. I a més, 19 de les 27 lectures per drogues que s'han realitzat han donat positiu. I d'altra banda, un noi de 22 anys i un menor d'edat també han estat detinguts avui a Barcelona, després de fugir d'un control policial en cotxe i intentar atropellar dos agents, segons han confirmat, fons de la policia catalana,
A la CN, el conductor del vehicle, com diem, de 22 anys, ha estat detingut per conducció temerària, resistència i desobediència a l'autoritat, atemptat contra els agents i d'anys. El menor, per la seva banda, ha estat arrestat per resistència i desobediència a l'autoritat. Els fets han passat al passeig Joan de Borbó, del barri de la Barceloneta, i durant la fugida, a més d'intentar atropellar els Mossos i embestir un vehicle policial, els arrestats han impactat contra diversos objectes de la via pública.
I el sorteig de l'extra de Nadal de l'11 ha repartit 5,2 milions d'euros a Catalunya. Els premis s'han venut des de Santa Coloma de Gramanet, El Vendrell, Vilassà de Mar i Molins de Rei. A Santa Coloma, Vilassà i El Vendrell s'ha venut un cupó del primer premi, el 66.287 premiat. Cadascun dels cupons amb 400.000 euros. El gruix de l'extra, però...
S'ha repartit a Molins de Rayons, s'han venut fins a 10 cupons premiats per un total de 4 milions d'euros en un establiment col·laborador. L'any passat el mateix sorteig va repartir 4,4 milions d'euros a Catalunya. I tanquem amb un apunt de cultura perquè el videoclip a la fresca de Figaflauas és el més vist a YouTube de l'any 2025 en català amb prop d'1,4 milions de reproduccions. Fins aquí les notícies en xarxa.
Notícias en xarxa.
El primer pas a la lluna va canviar la humanitat. Les d'un fill et canvien el món. Caminar per la muralla xinesa és un viatge en el temps. Passejar pels teus carrers és part de la teva història. Fer el cim a l'Everest és una gesta. Quan l'enxaneta fa el cim, aixeca passions. Hi ha històries que poden ser petites per al món, però són les més importants perquè són les teves. A la teva ràdio local sentim com tu.
Viu el Nadal a Torredembarra. Més de 40 activitats per gaudir amb família. Carrers plens de màgia amb el Mercat de Nadal, la Gincana de Paradors, la Ruta dels Tions, el primer concurs de balcons de Nadal, el quart triatló nadalenc. Consulteu tot el programa a nadal.torredembarra.cat. Ajuntament de Torredembarra. Us hi esperem. Centes, un programa en què caminem, fem excursions i viatgem.
A la xarxa més 25 minuts per suggerir visites a museus, a itineraris temàtics i a llocs plens d'encant. Per explicar fil per randa, rutes de senderisme. I per descriure viatges a qualsevol racó del planeta. Surt dels camins de sempre i endinsa't a les nostres sendes.
Ona la torna, la teva ràdio de proximitat. La ràdio de proximitat. El coneixement sobre les plantes medicinals és un llegat que no s'ha de perdre. Prové dels orígens de la humanitat i actualment és ben migent i necessari. Per això no et perdis el camí de les herbes amb la biòloga Alicia Herrera, un camí de natura, màgia i medicina que en seguir-lo ens porta a la descoberta dels sentits i sensacions.
És la meva creació suprema. Sublim!
El sostre de la meva feina de fuster. Pare, gràcies per donar-me la vida. Au, au, au, au, però què demonis fas? Culpejar-te. No veus que és Nadal? De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Fustínio s'estava ben radiant. A la Sagrada Esparta, el mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular.
I a on els podries trobar amb Fustínios i el soldat covard? A Torre d'en Barra! El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que li envin. Tens fins al 30 de desembre! Envia la teva experiència nadalenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre.
Apunta bé. 6-9-0-8-3-2-1-4-9. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art.
Benvinguts, benvinguts a aquest programa especial de Sagrada Esparta, de cap d'any, festes magalenques i tot el que tingui a veure amb aquesta màgica època. Una època màgica que em porta a fer una salutació a la meva esquerra, a Fer Quintana Blat Strange. Hola, bona navides. Bona navar, Fer. Ui. Tot això em porta a la meva dreta a saludar a Vic Jota.
Bon Nadal i bon any nou. Molt bé, perquè estem en un moment molt èpic. Els oients ho saben, nosaltres ho sabem. I també ho sap Víctor Palau, tercera fase, l'extrema dret de la taula. Hola, bona nit, ja preparant les campanades. Ja ho tenim aquí, ja ho tenim aquí gairebé, aquest tancament d'any espectacular. I em falta comptar les hores, però jo crec que Fer Quintana Blastrens vol dir la seva, aquí, per començar.
¿Yo? ¿Qué quieres que diga?
El que tu vulguis, pots saludar el nostre soldat covard, que en tot moment hem anunciat que estaria aquí. Jo el veig aquí amb una gorra de piqui-blinders i un espectacular cap espartanes. No és que sigui un soldat espartà del tot, però potser Víctor Palau, tercera fase. Parece más como una cola de novia. Sí, sí. A mi em sembla un tió. Un senyor tió. Un senyor tió. Vull dir, mira tu com vulguis.
Jo crec que té més pinta d'Auma Thurman a Kill Bill, perquè aquesta cola de nupcial ensangrentada, una tragèdia de boda. Amb quins ruls tu mires des de debò, eh? Sí, sí. Bé, estem parlant aquí de...
Del soldat covard, però el que hem de parlar és d'històries, històries com la que em penso que Fer Quintana té preparada en aquest moment una història nadalenca, potser. A ver, història como tal... A mi me preguntaron que... que como vivo yo la Navidad, ¿no? Y eso he preparado. A ver, aquí... ¿Cómo vives la Navidad, Fer? Sí, ¿cómo vivo la Navidad? Pues bueno, a mí no me gusta la Navidad. Empezamos con el Grinch.
Hombre, boom. Sí. Pero bueno, no es que no me guste, sino que me da un poquito igual. Supongo que juega con la canción de fondo. Yo no, yo amo a los reyes magos, amo a Santa Claus, amo a los elfos y a los pajes, a los camellos, a los renos, amo al tío, amo al pavo relleno, que es de Acción de Gracias, pero también lo amo muchísimo.
Bueno, en México hacemos pavo en Navidad. ¿Ves? Es que yo fui yo. Bueno. ¿Y canadón de San Esteva también? Claro que no. Eso es algo de aquí. De hecho, todavía no entiendo muy bien eso de que celebran el 26.
Pues quedar sobra un montón de comida. Ah, bueno, bueno, perfecto. Una bona causa. He detectat que a Víctor per la tercera fase se li ha emocionat la veu al pronunciar la paraula camell. No, no. Bueno, pues justamente esta canción me recuerda a lo que hace mi familia cuando...
Cuando es Navidad, ¿no? Que, bueno, no mi familia, sino mi abue en especial, arrulla al niño la noche.
¿Qué le hace qué? ¿Qué dius que fa? Lo arrulla. Lo duerme. El niño de Navidad. Lo arrulla. El niño Dios. Arrullo. Poco aquí no existe. Arrullar existeix, però està molt a prop d'arrollar, que arrollar seria endur-se amb el cotxe al niño Jesús. No, no, no. No, no, no.
No, o sea, es que en México hay unos niños dioses de cerámica enormes, así tipo tamaño bebé real. Sí, sí, sí. Y la gente por lo regular tiene uno de esos en su casa. Y esa noche ves así a los muñequitos del nacimiento, así pequeñito del Belén,
Y ves un niño al baño. Godzilla, un niño Godzilla. Sí. Muy bien. Ahí en medio. Y bueno, ese lo arrulla.
La crucifixió del segle XXI és endur-se el nen Jesús amb el cotxe, lo arrollamos, i això es fica violent, perquè parlant d'això, de la violència i del soldat covard, farem una primera ressenya d'un contingut molt nadalenc en aquest especial de Nadal de Sagrada Esparta, i la ressenya recaurà sobre un llibre, un llibre que es diu Berlín, la caída 1945. Això, Vic J., compta com a història nadalenca? No ho sé, no hi hagi del llibre.
pots imaginar pel títol que és un llibre històric, concretament l'autor és Anthony Bivor, i jo vaig pensar en incloure aquesta fantàstica obra que hi ha més nadalenc que celebrar la caiguda dels nazis, que se la van menjar en gran part aquell hivern de... Home, molt nadalenc, molt nadalenc, sí, sí. Després que...
Oye, justamente eso me iba a preguntar, pero ¿por qué? O sea, no sé quién hizo el guión que puso como historia navideña este libro.
S'ha de ser bona persona, i és de bona persona celebrar l'extermini nazi, i a la portada surt molta neu, i molta neu van viure a Stalingrado, i molta neu... Però tu en dos dies, en dos dies, pots celebrar la caïda nazi. Ha parecido... Oi, que ha aparegut un... Sabeu que l'any que ve comencem un nou programa, no sé si era primícia o no, però hi haurà un personatge que es queda amb el titular. Crec que aquesta vegada ha passat...
Fa que estic vallant que la caiguda de Berlín del 245 va passar el 2 de maig. Jo vaig pensar que entraria raspando, però entraria el gol. Jo crec que això està passant així com la fecha del nasciment de Jesús, que lo celebramos el 25, però altres diuen que va en octubre i altres diuen que va en mayo. Ja sabem que el cristianisme, la seva virtut és apropiar-se de tot el...
de totes les festes que existien. Ho diré clar, el mateix mes de desembre, el dia 8 de desembre, celebrem la Immaculada Concepció, que vol dir quan es va quedar la verge aprenyada per la sombra cubierta, aquesta màster misteriosa. Correcte. Llavors, si això va passar el 8 de desembre... És una gestació d'un mes o de... O d'un any. O de...
Hola, 13 meses. Cuadra no cuadra. O gestación de rata o gestación de la fan. Bueno. Pues en México se quedó embarazada por ahí del 16 de diciembre. Y te voy a decir por qué. Porque cada día a partir del 16 de diciembre... Sí. Cada día se hace una posada y cada día significa un mes. Entonces imagínate México que desde el 12 de diciembre, que es el Día de la Virgen María... Sí...
De la Virgen de Guadalupe. Vale. Ahí empieza la primera fiesta. Y después te vas al 16, 16, 17, 18, 19, 20, 19, 20, 21, 22, 23, 24. De pura fiesta. Las posadas. Las tres víctores hagan de eso. Ha sigut un año más o menos igual nosotras, ¿no? Este es un fenómeno al que llamamos el Maratón Guadalupe Reyes.
Tengo Guadalupe Reyes. Sí, sí. Tengo Guadalupe Reyes. Jo vull anar a Mècrica. Dona escarto de... Jo aniré. Així, com a dubte, que em ve de sobte, si Jesús transformava l'aigua en vi, el nen Jesús transformava la sang de la placenta en aigua? No. Déjame decirte algo. Hay sangre en la placenta. I la llet materna? Potser podria transformarla. Cuidado. En la llet materna hay sangre.
Ah, ostres, se feia un white ration. Vamos a ver. Jo volia fer entrar aquí en aquest moment esplendorós a Biel per dues coses. Una és un tema que li demanaré aquí una estona, però la primera és, què n'opines d'això que estem parlant aquí tot plegat?
Home, doncs que crec que hi ha poques coses més semblants a la història moderna al nasciment de Jesús que la queuda dels nazis, no? O sigui... Molt bé. És igual, és el mateix fet, pràcticament. O sigui... I al final, que a Stalingrado podem dir que és Nadal... Tot l'any. Clar, clar, clar. Sí, sí, sí. Com el meu cor. Alguns també és Nadal. Alguns beben tanques de cerveza, altres comen los tanques de l'Ejército Rojo. O sigui, no, no, jo a tope.
Todas las anécdotas entran. Solo voy a decir algo. Jude Law. Jude Law, francotirador. Molt bé, molt bé, molt bé. Yo espeto a Ed Harris ahí para ya directamente solicitar a Biel un temazo comés. No, pero el punto es para hacer. ¿Por qué? Porque Jude Law también es el de Holidays. Ahí está. Buen punto. Es un francotirador navideño. Molt bé, molt bé, molt bé. Ahora sí que sí. Christmas is all around.
Fins demà!
Fins demà!
You gave your presents to me And I gave mine to you I need Santa beside me In everything I do
Molt bé aquesta versió. És una cançó de wet, wet, wet.
És una cançó de Wet Wet Wet, que es diu The Office of Around Me, feta expressament pel cas de Love Actually. Billy Knightley. Billy Knightley, Love Actually, interpretant aquesta cançó. Molt bé.
Molt bé, doncs estem en continuació d'aquest especial de Nadal de Sagrada Esparta i tenim sorpreses, unes sorpreses que els urgents que ens hagin seguit aquest any potser s'esperen, potser no, però jo sense més preàmbul vull demanar-li a Abiel que punxi al nostre bon amic Pablo de Tomàs que ens vol dir una cosa espectacular i màgica en aquest dia tan especial com és avui.
Uno de mis recuerdos de la Navidad es cuando nos juntábamos todos los primos y siempre una tarde íbamos a un centro comercial a unos recreativos que había que eran de lo más completo. Había un montón de futbolines y de máquinas recreativas que, bueno, pues las últimas novedades y luego también había muchas que eran las que más nos gustaba que podíamos jugar hasta cuatro a la vez.
Y teníamos la gran suerte de que un amigo de mi padre era el encargado. Así que con cinco duros nos pegábamos toda la tarde. Elegíamos la maquinita a la que queríamos jugar, el hombre abría la caja y nos daba más créditos de los que realmente podíamos jugar. Y bueno, pues ahí nos pegábamos toda la tarde y era uno de mis planes favoritos de las navidades.
Veig que Víctor Pau, tercera fase, està somrient. Home, perquè és meravellós. A mi el record, saló recreatiu, és que em porta... A més defineix molt bé el Nadal al segle XXI, que és consumisme i electrònica.
Sí, sí, però en aquella època ho veies diferent. Els que no teníem la sort de tenir un amic que ens facilitava els crèdits... Un bon cacharro també a casa. Havíem de tenir altres mecanismes i llavors o comprenem i veníem coses, a vegades de tota mena, o manipulaven mecanismes i encallaven monedes, o fèiem les mil i una per poder estar tota la tarda jugant. Era meravellós. Quin aprenentatge?
Tu imagina't una màquina com un billar, simplement, que es quedés obstruït l'entrada de la moneda i fos gratis. Va haver-hi un dia que ja sortia de casa i deia, on vas, a casa, o sigui, a classe, a l'escola o al saló recreatiu? I pensava, és que aprenc més al saló recreatiu. I per la meva formació i per la meva pròpia qualitat personal vaig decidir anar al saló recreatiu i així m'ha anat.
Que mala influència. Un Joaquim Sabina o anaví. Aquí el que tenim és un saló recreatió. No sé si algú pot culpejar en aquest moment el soldat covard, que és el nostre únic videojoc del dia. Aquí està, Víctor, per la tercera fase. Golpes secos. Però, o sigui, estava claríssim que ha passat això. Bueno, ja... Va, va.
La màgia, la màgia d'una nit tan espectacular com aquesta. Moltes gràcies a Pablo de Tomàs per aquesta esplendrosa participació. I hay que aprovechar para mencionar que acaba de publicar un libro en octubre. I tant. Se llama El cielo de los descarriados. Lo pueden buscar a él como Pablo de Tomás. Y ese libro, no sé si quieren que lea la sinopsis.
No, no, que lo busque la gente. A lo mejor no va a ser de Navidad. No, no es de Navidad. Que lo busque la gente. Puc adelantar la barra d'una senyora taverna i uns animals a la portada. És molt bonica i és un llibre que no m'he llegit encara, però ben aviat faré i donarem novetats en termes de ressenya a xarxes socials ben aviat.
I dit això, Biel, m'agradaria donar pas a un altre participant espartà per la causa, que no és altre que Adri. Buenas, espartanos. Mi experiencia navideña es una que tuve con 13 o 14 años. Una anécdota bastante graciosa que era... Bueno, mi padre tenía el costumbre de... Hacíamos el amigo invisible en casa de mi familia.
Y siempre regalaba como algo... algo sexual, pero de coña, ¿no? Un poco... Cualquier tontería, ¿no? Quizá mi abuelo le regaló una vez unas tetas así como de... de goma o algo así y... tonterías así. Siempre hacía eso, para hacer la gracia, ¿no? Y una vez... quería... Estaba por Vilanova él y yo y quería comprarle alguna tontería así que le había tocado en ese entonces, ese año, amigo invisible. Y cogió...
Y buscó en el webmaps alguna sex shop o algo para comprar alguna tontería así rara, así como para hacer la gracia, ¿no? Y nada, estábamos ahí yo y él en el GPS buscando y nos lleva a una y nos hace como alejarnos mucho del centro. Y bueno, por ahí no había nada, era un sitio un poco extraño, no sé qué.
Y entramos en una puerta que no había nada que anunciaba que era un sexo, pero era una puerta sin más, ¿sabes? Y ponía que era ahí. Entramos y, bueno, vemos una sala como así muy oscura, con un montón de iluminaciones extrañas y tal. Un tío en un mostrador dependiente.
Y con un montón de objetos así un poco raros, así como sadomasoquistas, cosas un poco extrañas, ¿no? Y el tío, mi padre, le dice, oye, hola, para comprar así un regalo así como gracioso para el amigo invisible y tal, y de esto. Y el tío se queda flipando cuando nos ve y dice, uy, me parece que os habéis equivocado de sitio.
Y de repente había una cortina, y en la cortina sale un viejo, como con un tanga extraño, como si fuera algo rollo, o sea, vamos, aquí está raro, y no me acuerdo bien, porque tenía como trece o catorce años, y dice, me queda bien, no sé qué, y yo y mi padre nos quedamos flipando, cogemos la puerta y nos vamos...
Y me dice, guau, esto no se lo cuentes a nadie de pequeño. Qué rica, tío. Experiencias muy, muy extrañas. Creo que nunca me ha pasado algo tan, tan raro como esto. Los creadores de la mano. Sí, sí, sí. Y aquí está en la radio explicándolo. Primero, exacto. Para no se lo cuentes a nadie, lo mejor es ponerlo en la radio. Porque...
Así seguro que no lo escucha nadie. Jo vull afegir que he tingut experiències similars als lavabos de Sants. És que anava a dir, això... Cuidado. Aquí se coge el tag o el tanga.
Me ha agradat eso de un señor mayor con una cosa rara puesta. Tío, llevaba un arnés. Yo cada pausa me llevaba fantasma que entraba por el culo. Sí, sí, sí. Cada pausa tenía lo peor. No hay que mirar detrás de las cortinas, porque a veces las cortinas están para algo. Vóculse, Víctor. Vóculse. Bueno, vamos al siguiente audio, por favor. Ya está, no vas a comentar. O sea, ya.
Habrà per si mateix l'àudio. Gràcies a l'Adri. Molt bé, Adri. Té una sacció, l'Adrià. Sí, sí, sí. Necessita imperiosament. I podem entendre moltes coses, a mesura que anem coneixent el que li va passar als 13 anys. Claro, claro, claro. Jo vull donar pas a la presentació del següent àudio a Vic Jota, perquè... No, no. És l'àudio de l'Ester. Tira, xuta.
primer de tot us voldria desitjar bones festes i feliç any nou a tothom us voldria explicar com era el meu tio de quan era petita jo quan era petita passava molt de temps a casa de la meva àvia i nosaltres no teníem cap tio en forma de tronc el meu tio era el covell verd de plàstic de la roba bruta
es transformava màgicament en el tio i el posàvem així com de cap per bany, com una manta a sobre, i jo li posava mandarines i us puc assegurar que se les menjava, eh? I per mi era com, oh, saps? Perquè no coneixia ningú que tingués un tio en forma de tronc. Per mi allò era...
El tio, no?, i quan vaig veure que hi havia gent, doncs que més tard, no?, quan vaig ser més gran que tenia, doncs el tronc aquest, va ser com... Com? Però si és un covell de plàstic, no?, de tota la vida ha sigut així, no? I em flipava molt el tema de com podia ser que s'ho mengés, no? I és una cosa que recordaré sempre com de superinnocent, de la innocència més innocent del món, no?,
Feliç any nou a tothom. Sí, és que és curiós, perquè si hi ha
Has de fer una suspensió de la credulitat amb un tió, un objecte que veus cada dia a casa teva, una galleda, que de sobte es transformi en tió. Però això jo penso que hauríem de mirar per altres anys que la gent enviés fotos o imatges. Tu creus que hi ha més gent que li passa, eh? Hi ha tions molt estranys. Creus que a ciutats grans no ha de ser tan fàcil? Ara sí. Ara ja sí, però a la infància de la gent creus que pot haver tions...
Jo sospito que hi ha hagut tions molt, molt estranys. Jo, de fet, tinc una cara que me la vaig fer jo d'un tronc de la llenya i vaig buscar un tronc que tingués així com una cara ja perquè m'ajudés, no? I tenia com una rodona així que era d'una branca tallada que jo vaig pintar de vermell per assenyalar-li la boca.
I després li vaig fer uns ulls que no tenia pintura blanca i els vaig pintar amb pintura groga. I sí, llavors em va quedar una mena de tio travel o fumat. No puc mirar directament perquè la llum de la lluna t'està il·luminant. Ja et veig, ja et veig. I una pena espectacular en aquesta víspera de cap d'any que ens agafa de ple. Jo volia comentar de l'àudio de l'Ester que si el tio Covell es roba la fruita.
Molt bé, molt bé. Covell de la roba. Donem-li al soldat coart. Ja estem coordinats, ja. Ja ho tenim, això. Jo tinc un procediment. Tu el pronto i jo el panyo. Molt bé. Ara el que vull és jugar als tràilers, vull jugar a les adivinances, a veure què ve per aquí.
Tenim dos components. Adivinen quién está solo en Nueva York y una banda sonora. ¿Qui l'encerta que esta peli? Macaulay Culkin. Macaulay Culkin. Sí, sí.
Un actor que està de moda, un actor que en els seus inicis estava molt de moda. Estem parlant de Solo en Casa 2. Jota. Kevin McAllister. Què n'has de dir aquí? Jo vull preguntar-te per què has agafat Solo en Casa 2. I no 3 o 1. I no 1.
Pues he d'interpretar que recordava millor la 2 que la 1 i estava segur que la 2 anava de nadalenca i la 1 no me la volia jugar. La 1 és absolutament nadalenca. La cicazo de Navidad, no? Sí, perquè la seva família, la 1 decideix marxar les vacances de Nadal a Hawaii i es deixa anar a Kevin. Vale, vale, vale. Bueno, pues... Aquí no hi ha passat això de deixar-se un fill alguna vegada.
Bueno, tenia molts, eh? Tenia que ser una casa de bojos. Yo tengo una duda. No sé si es un efecto Mandela mío o no, pero sale Doctor House?
Es un efecto Mandela, ¿no, mío? No, en el avión. Sí, sí, sí. En el avión habla con la madre. Sí, a Hugh Larby. ¿Efecto Mandela? No, Mandela hubiera sido que no saliera. Que no saliera. Que fuera recordada por todo el mundo.
Sí que no hubiera pasado. Tenint en compte que la Fer Quintana s'ha vist house 8 temporades en dos setmanes, és normal. Tant la 2 com la 1 passa perquè es castiga a Kevin McAllister a la seva habitació. Castigat a la seva habitació.
D'acord. Això, a Saturday Night Live, al latino que hi ha, diu que això sí que seria impossible al món llatí, a Llatinoamèrica, perquè hagués sigut Kevin, veta tu cuarto, i diu que no.
Fin de la película. Película de dos segons. No, no, pero el latino sí se va a su cuarto después del chancletazo que le dan banda de decir no. No, si la furia de las madres cuando les dices que no es... Es proporcional, todo va... Te mandan directamente al cuarto del chancletazo, ¿no? Sí, sí. Sus propulsat.
Bueno, és una pel·lícula que s'ha de veure a cada vegada. Crec que Home Alone... La U o la 2? La U, sobretot. La 2 també. Jo tinc molt de cariño per la... És reivindicable la 2. La escena de les uranetes de la mujer del parque. Ja, però per que no recordes al home de la pala, de la U. Claro, és que...
Un regal d'opinió, la de Vic Jota. Però també és un bon regal parlar de còmics nadalens. Jo volia posar sobre la taula un que segurament aquí ningú coneix. Sobretot, Fer Quintana sí que el coneixerà. És X-Men. Es diu Mary X-Men. Mary X-Men. És un calendari d'adviento. Calendari d'adviento. Així rollo calendari de bomberos.
No, perdó. Si surt la tormenta així con el tanga de Cádiz Ladri o és un calendari normal així més nadalengues? No. Poca roba?
A ver, son los X-Men, algunos pues utilizan como el calzón por encima de la ropa, ¿no? Esa moda tan buena. Sí. ¿Pero es un cómic o un cómic? Es un cómic, pero vienen, cada capítulo es un, pues para llevarte en un día y son de diferentes personajes de X-Men. Ajá.
Per què està això, el que jo us preguntareu, a part per la pròpia referència nadalenca, és per una història que tinc aquí que em vaig confondre d'objectiu i jo li vaig regalar a la Fer Quintana Blastrens su espectacular còmic d'X-Men, perquè l'encanta X-Men, però no.
Era estar treclo que li encantava. A X-Men li agradava una altra noia del meu passat. I jo vaig confondre totalment els temps i la seva reacció ja em va donar a entendre que potser ha ficat la pota... I no et va donar a entendre que potser confons la vida en general? La vida entera confosa, sí. Però em dona igual, eh? A mi també. Ya, bueno, pero... Se agradece el detalle. Por favor, una edición. Pero yo no entiendo cómo es confundido...
X-Men amb Star Trek. Sí. No hi ha una X en Star Trek. Exacte. Si fos Star Wars en X-Wing, podríem tenir un passe. És fàcil confundir Star Wars, Star Trek... Potser confonga Star Wars, Star Trek, X-Men, però això seria ja per fotre'm un tret com a friki. La vida entera... Bueno, quizá te confundiste porque me gusta Doctor Strange.
Ah, bueno, ahí tienes un pase de golpe. No, perquè no és un X-Men. No, pero... Pero comparte el universo. Sí. Aclarat, no ha sigut una pífia, ha sigut un encert. Aclarit. Gràcies. X-Men preferit. X-Men preferit. Uf, a la vegada no. Aquella que es canvia de forma tot el rato, que és de color blau. Mística. Mística, sí. M'encanta. Mística.
És que no tenim temps en dues hores de programa. El meu odi a la cultura francesa aquí falla perquè jo soc fan de... Gambito és l'hòstia. Gambito és l'hòstia. No ho puc fer. No ho puc fer. Molt bé, molt bé. Finalment no em fotreu un tret, però sí que fotrem via Biel és una cançó molt nadalenca de Chris Rea. Allí va.
Fins demà!
Oh, I got red lights all around
I'm driving home for Christmas. Driving home for Christmas. Driving home for Christmas. No habría falcocha en aquel momento. ¿Puedo decir words?
Bé, jo volia continuar amb el joc de les pel·lis, amb el joc dels tràilers. Portem aquí una espectacular pel·lícula nadalenca. A veure qui l'encerta, a veure qui l'accepta. Navidad en Los Ángeles. California. ¿Va a mi papá? A ver qué podemos hacer Santa Claus y yo. John McLean, un policía de Nueva York, viene a ver a su mujer. Derechado. Sin embargo, va a tener que salvarla.
¡Siéntese! ¡Vamos! Desde un rascacielos que domina la ciudad, 12 terroristas han declarado la guerra. Ahora sabrán lo que de verdad es tener poder. Son inteligentes. Me interesan los 640 millones de dólares de su caja fuerte. Y salvajes. Va a tener que matarme. De acuerdo.
Lo haremos del modo difícil. Lo último que quiere McLean... Piensa, piensa, piensa. Es convertirse en un error. ¡Se la han llevado! ¿Dónde? Pero no va a tener más remedio. ¿Qué cree que está haciendo? Su trabajo. Ya han matado a un rehén. Este canal está reservado para emergencia. Oiga, ¿se cree que estoy pidiendo una cinta? ¿Está dentro? ¿Quién es? ¡Soy de los muestros!
¿Quién es? Causa más problemas que un guarda de seguridad. Lo siento, te has vuelto a equivocar. ¿Nos lo jugamos a doble o nada? ¿De verdad creer que tiene alguna oportunidad contra nosotros aquel? Yipica y yip, joder. Acaba de destruir un edificio. ¡Oígame, yo estoy al mando! Pues tengo malas noticias. Desde aquí no parece que esté al mando de nada.
Está solo y cansado y no ve que le hayamos servido de mucha ayuda. Oye, ¿cómo estás? Pues la verdad, preferiría estar en Filadelfia. ¡Quiero venganza! ¡Lo tendrás! Solo John puede cabrear así a una persona. Es fácil tratarle. Ven a la costa, estaremos juntos y haremos unas risas. Pero es muy difícil matar.
Me invitaron. En castellà és horrible. En alguns puestos està coneguda com Die Hard, però aquí, cariñosament, Vic Jota, el comlem anomenat a aquesta obra mestre del Nadal. Fatal, la jungla de Cristal. La jungla de Cristal. Solo superado per Latinoamèrica.
Turno de matar. ¿Turno de matar se llamaba allí? Duro de matar. Die hard. No, pero es literal die hard, pero die hard es una frase feta para decir que es muy terco, es muy cabezota. Die hard no es muerte dura. No, pero sí es duro de matar. No, no, no, no. Die hard es una frase feta que significa cabezota, terco, no va a parar. Significa eso. En México también está duro de matar.
No, no, está mal. Está mal en todas partes. No se imaginan...
Més imaginació de la Junglea de Cristal. Jo he de dir que no soc molt fan de les traducions de tots de les pelis, però Junglea de Cristal em sembla com a molt guai. En plan, tenint en compte que és en un rascacels i tal, m'agrada bastant. El problema és quan fas la segona. La segona, la tercera. Llavors, com... Juga molt a que va descalç, no? I trenca molts vidres. Icònic.
Bé, ara us faig una pregunta, a veure si l'endevineu. Sabeu qui és qui pensa, és important, és una persona rellevant en aquesta història, en el món, qui pensa que La Hungra del Cristal no és una pel·lícula analenca? Un nom concret d'algú que pensi que no ho és. Suposo que no l'ha vist entera.
Jo. Ah, mira, tenim aquí. Yo también era de ese team. Bruce Willis. Colpeja la tercera fase. Bruce Willis no pensa que... Bruce Willis diu que The Heart no és una pel·lícula de Nadal. El propi Bruce Willis? S'ha li anat l'olla? No, perquè... Entenguem que és una pel·lícula que està passant durant el Nadal. Però no és una pel·lícula sobre el Nadal. O què? Com ho aclarim, això? Està aclarit.
Està aclarit. Com es diu la filla? Pensem que els punts d'una pel·lícula de Nadal qui són? El que protagonitza la història ha de començar molt malament o en un estat totalment arruïnat. Punt número dos. Un succès inesperat a les dates de Nadal fa que tota la seva vida es descolòqui.
Punt número 3. Hi ha persones empassinades en què no tot és tan patètic a la teva vida i que tot té solució i que posa la seva part contra ben i marea. Punt 4. Tot es posa molt fosc i sembla que al final la història acabarà malament. I el personatge que la protagonitza ha de posar tota la seva part perquè es solucioni.
Punt 5. Al final arriba el miracle nanalenc i resulta que tot se soluciona. Tot el món és bueno. Això passa a Home Alone. Pasa el dia de la bèstia. També és veritat. Pasa a Jungla de Cristal. Així que podríem dir que sí, és una pel·lícula nanalenca.
Bueno. Ben fet. Mágica violencia por la causa. Y yo estaba pensando en Pepe Aguilar, al cantant mexicá. Pepe Aguilar. Porque la sega filla es Ángela Aguilar y es algo que va sobre el nodal. Cristian Nodal es el novio de Ángela Aguilar. Nodal, sobre el nodal. A veces bajo, a veces sobre. Ya está. Vamos a golpear. Pero nos van a cancelar tanto como la cancelan a ella. Ya está, ya está.
La dureza, la dureza. Merecida. Pobrecilla. Marascú de la violència cap al soldat covard, igual que... Però Bruce Willis deia que no era una pel·lícula d'elenca per la quantitat de gent que mata. No, deia que era... Li sabia greu. Li sabia greu que... Bruce Willis tiene en mente a Herodes...
Però és que ells ara no tenen ment a nadie, pobre. Un homenatge a ell, m'han dit Xota. El que sí que volem escoltar, el que sí que serà màgic aquí, serà la història personal de Víctor Palau, tercera fase. Ui, a veure, jo històries nadalenques, no ho sé, em podria explicar moltes, però recordo una que cada any la recordem a casa.
perquè és un fet meravellós. Sabeu que hi ha aquell període de temps passat al Nadal en què es desmunta la decoració de Nadal? Que a vegades pot arribar-te el mes de febrer o l'any. Ha de ser el mes de febrer. És un temps inesperat. No, ha de ser durant la Candelera. El pot donar la Setmana Santa? No, el febrer, durant la Candelera.
A vegades hi ha boles d'arbre que es queden allà amb un racó o una figura del pessebre, és igual. La qüestió era aquest període en què desmuntàvem ja la decoració en l'elenca, que jo us ho explico com ho vaig viure. Un diumenge, a l'hora de dinar, ens sentem a taula i jo era el petit de sis, quatre germans i mons pares érem sis, i el meu germà gran diu, mama, què feies ahir al dematí, de matinada?
Normalment era al revés, era la mare que li preguntava al fill, fill, d'on venies a les 6 del dematí? Però aquell cop anava tot al revés i jo no entenia res. I ma mare deia, no, jo, res, que a les 6 avui no feia res. Mare, t'he vist a la finestra? Li deia, ja, però, fill meu, no, res...
Resulta que la meva mare havia decidit que per baixar l'arbre de Nadal del pis, un setè pis en principal i entre sol, és a dir, un novet d'alçada, a Gran Via Marina a Barcelona va decidir que per no embrutar l'escala ni l'ascensor el millor era projectar l'arbre per la finestra.
i la dona, el dissabte o les 6 del matí, obre la finestra, agafa l'arbre amb el test inclòs i el tira per la finestra, tal qual. Una hora on no passa gent. Ella va alegar això, quan es va confessar va dir, fill meu, jo he mirat i no venia ningú. Acaba que el meu germà li va dir, sí, venia jo, que et faig veure. Són uns set pisos, uns quatre segons i mig de caiguda, l'arbre. Bueno, el test va rebentar, lògicament, en tocar el terra, que va caure així recte per la façana, davant d'un... A sota hi havia un banc de Santander...
I va quedar maco. Jo crec que el dia següent, quan van obrir, es van trobar allà encara la muntanya de sorra. És meravellós. A ma mare li recordem cada any perquè és una hora molt prudent, però aquell dia es va accedir, clarament. Això està clar que s'ha llançat aquest arbre des d'un balcó. Jo volia preguntar-vos per...
Aquesta anècdota, sobretot a Torre d'Embarra, què us heu trobat de balcons aquí destacables? Aquí a Pobla hi ha hagut un concurs de balcons guarnits. Hi ha hagut balcons que no han participat en aquest concurs i eren espectaculars guarnits. De fet, cada vegada que miro el Palau...
El Víctor Palau m'enlloberna aquell balcó d'allà. Aquell balcó és espectacular, ve de l'univers, potser. De passada. Jo aquí volia fer una petició. A totes aquelles persones que decideixin comprar un aparell que projecta coses a la paret, més enllà de les llums aquestes típiques, aquestes projeccions estrenes que fan a les façanes, per favor, enfoqueu l'aparell perquè, si no...
La projecció queda molt difuminada i una vegada que en aquestes festes surti i es pren un parell de cerveses, només li falta que quan vagi pel carrer vegi les coses així de desenfocades. Més nitidesa, sisplau. Sisplau, per favor.
¿Qué? ¿Hablas de la del Betum, la que está fuera del Betum? Por ejemplo. Esa misma. Ya, varias veces me he quedado mirando y digo, es que no veo que estamos en lucecitas raras. Ay, como un muñeco de nieve fundido con un reno y una bola. Ya, pero es como de terror, ¿no? Fapo, fapo. No saben que ens han ficat en aquell moment a la beguda. Lo que sí que saben que ens fica el Bielara es un temazo de Elvis Presley. I'll have a...
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Estem de ple a l'espacial de Nadal i cap d'any de Sagrada Esparta i és potser la millor alternativa per la gent, però també té una altra alternativa en forma de disc. Tenim un debat aquí, una discussió de quin és el millor disc nadalen que podem trobar. A Sagrada Esparta defenem Elvis Presley.
La meva adolescència està... està completament...
Vull dir, els puestos que preguntava jo, la banda sonora del Nadal, era les cançons del Día de la Béstia, els viancicos d'Extremoduro, el Wonderful World de Ramones. No, llavors, no sóc un jactiu, però Elvis sempre s'ha de subir Elvis. Víctor Pagó, tercera fase, està més contrariat?
No, no, jo perquè, a veure, això de les cançons de Nadal és una cosa que... que me té loco, eh? Les Nadales? Però no les Nadales tradicionals, sinó el fet que tots els cantants i músics... Han de passar, han de passar. Han de passar en algun moment o altre per fer una cançó de Nadal si no, no són ningú, i això... no ho veig bé. Perquè tu no has fet la teva cançó de Nadal. No. Encara. Encara, claro.
Aquí, bueno, aquí a Catalunya hi ha un costum des dels anys 90 que tothom ha de fer una Nadal. La Pegatina, l'Exambusto, els tiets... Albert Pla ha fet una cançó. Albert Pla, amb estopa. Mira, amb aquella cosa que va fer Albert Pla del Caganer, va ser l'única persona...
Almón que va a fer para la catalasa estopa. Fíxate. Fíxate. Yo voy a decir lo mío. Luis Miguel. Luis Miguel. Ah, sí, mamá, que todo se aductó. Sí. Tiene el disco navideño. Luis Miguel es el elvis mexicano.
Yo diría que sí. O más incluso. Pero no es mexicano, mexicano. Ah. Pero su alma es mexicana. Y bien dicen que los mexicanos nacen donde se... Donde queden, como los mascos. Igual, mal. Sin cada gana. Muy bien, muy bien.
Parlen d'Albert Pla, nosaltres també tenim un pla i no és altre que, igual que els cantants van desfilant pel Nadal obligatoriamente, com ha dit el Víctor per la tercera fase, nosaltres tenim més persones que carinyosament ens han enviat testimonis d'aquestes festes i li vull demanar a Biel l'opinió de Belén. Pues mira, la anécdota se remonta hace un par o tres de años atrás y se repite desde entonces por estas fechas cuando por fin decidí dejar de sacrificarme
reiteradamente año tras año las vacaciones de Navidad a mis compañeros para que pudieran disfrutar de sus pequeños y adorables retoños. Ya está bien, estoy harta. Y pensé, pues ahora me voy a coger yo las vacaciones de Navidad.
La verdad es que descubrí la realidad paralelada que me fascinó, poder ver lo que sucede en nuestro pueblo cualquier día entre semana, de primera mano, mientras la mayoría de mundanos, a excepción de unos pocos privilegiados, como en este caso yo, siguen su rutina de madrugar para ir a currar. Pues yo que pensaba que el pueblo estaría muerto nada más lejos de la realidad,
Los bares están llenos. Cabe destacar el continuo ajetreo en el 38, que aun diluviando tiene sus mesas repletas a todas horas. Si damos unos pasos más, topamos con nuestra querida Plaza Cataluña, escenario incluido. Aquí encontramos los señores cuando al dominó y las señoras viviendo la barrecha o tomando boldams.
Bé, me parece un poco curioso, la verdad. Si esperas el miércoles, tenemos el Betum abierto con sus típicos personajes. Victors hay unos cuantos. Y sin ir más lejos, la anécdota de este año es que el día 28, sí, el día 28, el de los santos inocentes...
Cumplía años nuestro querido y estimado Víctor. Creo que cumplía 40. O quizá cumplía 30, no sé. Pero yo apuesto más por 40. Pues cumplía años. Y otro ejemplo de lo que sucede en el pueblo una mañana cualquiera, un 28 de diciembre, día de los santos inocentes, pues una gran anécdota divideña.
que temple que aguante, la verdad. No entiendo cómo podía aguantar tantas horas y me pareció muy bonito y me pareció una forma de saber estar de personalidad, de una persona que sabe cómo manejar los tiempos y cómo estar en perfectas condiciones en todo momento.
Pues nada, no me gusta la Navidad, pero en el fondo, en el fondo, si te inmiscuyes en las profundidades de estos días, pues descubres cosas que nunca me las hubiera imaginado cuando cojo el tren cada día a las 6 de la mañana y vuelvo a las 5 de la tarde. Es muy bonito, de verdad.
A mi m'agrada molt el Nadal, però m'agrada més encara l'opinió de Belén, aquesta lectura que ha fet dels acontecimientos. Home, quina manera de tirar floretes. Una cosa que Belén no sap perquè va treballar cada dia és que els bars de Tardambarra, de Barcelona i de qualsevol punt d'espai estan plens sempre. Més el dia que es cobra la pensió. No fa falta que sigui Nadal. No fa falta que sigui Nadal per trobar-te plens. I el 28 era diumenge, no era un dia normal.
Molt ben apostillat. Així que, per favor, deixeu tots de treballar, feu vacances i aneu als bars. No me faltaria. Quina entereza que vaig tindre en aquesta anècdota que ha comentat Belén. Ya, porque no dijo el número mágico. El número mágico... Parlem de la meva edat, que no era 40, era 43, o parlem de... No, no, no, hablamos de la ingesta. Pero bueno, vamos a dejarlo ahí porque es de una mala influencia.
Sisplau, Biel, que Sílvia Mora ens rescati d'això. El personaje de Mr. Scrooge es un personaje muy famoso de los cuentos de Dickens que todo el mundo conoce.
Para mí lo curioso del personaje no es la enseñanza de cómo es al principio que es un hombre amargado y que no le gusta la Navidad y cómo evoluciona y se da cuenta. Bueno, estas cosas de los cuentos de Navidad.
Para mí lo bonito del personaje es cómo a Dickens se le ocurre el nombre porque vio en una lápida un señor que se apellidaba Scrooge y este señor se dedicaba al comercio de maíz y en la lápida pusieron Millman con L.
Millman, que vendría a ser algo así como el hombre de la harina. Y Dickens lo leyó mal y creía que ponía Millman, con N, que vendría a ser algo así como el hombre egoísta o el hombre malvado. Y bueno, pues le llamó la atención mucho esa descripción y se quedó con el apellido de Scrooge para poderle bautizar a ese personaje, al personaje de Mr. Scrooge.
En realidad, todos estos personajes que son personajes no buenos, digamos, o no aceptados por la gente, de todos con los que me quedo, es que cuando el rey de Halloween en Pensadilla antes de Navidad, Jack Skeleton, descubre la Navidad
Les explica a los personajes de la ciudad de Halloween qué es la Navidad, ¿no? Y que, pues eso, que hay un calcetín donde ponen regalos y que los comentarios de los personajes de la ciudad de Halloween le dicen que si dentro del calcetín hay un pie podrido. Entonces él trata de explicarles que no, que solamente hay cosas buenas, que hay juguetes, que hay dulces y ellos no lo entienden, ¿no?
Entonces hay un momento en el que habla del rey de la Navidad. Entonces dice que es muy grande y que es como una langosta y que se llama Santa Clavos. Y yo realmente me imagino una langosta gigantesca repartiendo regalos entre los niños y que se llama Santa Clavos y la verdad es que me fascina. Y nada, pues eso, que...
Ojalá y hubiera una langosta gigante. Que te has portado bien. Te dejo el regalo. Que no, pues te doy un pinzazo y te dejo seco en el sitio. Pues sería una cosa maravillosa. No te digo yo que soy un poco Mr. Scrooge.
¿A quién escuchamos ahora al respecto de la opinión de este famoso audio? A mí me parece maravillosa la imaginación de Silvia Mora sin fumar. Es una cosa que me parece maravillosa. Y otra cosa que me parece maravillosa es la de Dickens leyendo mal lápidas en los cementerios. Que yo creo que igual fue a celebrar tu cumpleaños, ¿no? O algo. Igual venía de ahí, ¿no? Sí, sí.
Notícies en xarxa. Bona tarda, són les 6, us parla Eduard París. Una quarantena de persones han mort... i més d'un centenar han quedat ferides... en una explosió en un bar de l'estació d'esquí... de crans muntant el cantó de Valès a Suïssa... durant la nit de Capdany, segons les dades donades fa uns minuts... per les autoritats del país en roda de premsa. L'incendi s'ha declarat cap a dos quarts de dues de la matinada... i ha destruït un conegut establiment... al centre d'aquest popular resort de muntanya. Les autoritats encarregades de la investigació...
Segueixen a l'espera que s'identifiquin totes les víctimes i se n'informin els familiars. El cònsol general espanyol, això sí, ha informat que de moment no hi ha constància de víctimes de nacionalitat espanyola. Un moment ara per conèixer la previsió del temps per a les properes hores. Lluís Mipérez, bona tarda.
Bona tarda. Aquest 1 de gener està venint amb temps tranquil, però continua aquesta dualitat de tipus de temps entre el sol majoritari que hi ha hagut a la costa i al Pirineu i aquests núvols més baixos i estones amb aire a la Catalunya central o en algunes raconades de Lleida. Sí que el dia ha quedat sent fred, malgrat aquesta situació de sol, ja diem, a la costa i a la banda pirineca,
i aquesta fredurada també continuarà aquesta nit i el divendres al matí. Per tant, tornarem a despertar amb moltes gelades que fins i tot s'arribaran a apropar al prelitoral. La boira, que no s'acabarà de desfer, de fet, es farà encara més densa en alguns racons de les fondalades de Lleida, també de la Catalunya central. Per bé que el divendres ja no seran boires tan extenses. També aniran apareixent alguns núvols a esfilagar-se en el sol, núvols sense pluja ni neu...
però al cap i a la fi demà el dia serà una miqueta més entelat. La temperatura de la tarda continuarà sent força fresca i també amb una mica de vent, que la Costa Brava xiularà més. N'estarem pendents a la xarxa.
I el primer nadó de l'any a Catalunya en un hospital públic ha estat l'Ànder Muñoz Adán, que ha nascut al Parc Taulí de Sabadell, segons ha informat el Departament de Salut. El nen ha vingut al món quan passaven 38 minuts de la mitjanit. Els seus pares són de Sabadell i l'Ànder és també el primer nen nascut a la regió sanitària metropolitana nord. Tres minuts més tard, a les 12 i 41 minuts, ha nascut la sira la primera nadó.
A la Catalunya Central, concretament a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manres, els seus pares viuen a Sant Fruitós de Baixes. I en successos, el balanç de la nit de Capdany deixa 117 detinguts i un home mort en un accident de trànsit a la Nacional 2. A malgrat de mare, el dispositiu especial dels Mossos d'Esquadra, amb prop de 1.800 agents activats, s'ha concentrat entre les 10 de la nit del passat 31 de desembre
i les 10 d'aquest matí. El total de detinguts destaquen les 27 persones que han estat detingudes per delictes de violència de gènere. Fins aquí, les notícies en xarxa. Notícies en xarxa
Bueno, parlem una mica de... De todas formas, Scrooge es Scrooge, pero no creo que Dickens no copiara de ningún sitio. Él se inventó un nombre que es Ebenezer, Ebenezer es un nombre que no existía, y Scrooge dice la leyenda, no está demostrado porque esa lápida nunca se ha encontrado.
Dice la leyenda que leyó una lápida, pero nunca se ha encontrado esa lápida, así que yo banco más por la imaginación de Dickens. Es que si estaban en el cumpleaños de Víctor, la lápida igual se la pintó. A lo leo.
Vosaltres heu vist la pel·lícula de Goofy, Miki, de los fantasmas estos, de Charles Dickens? Sí. Evenichere Scrooge. Pero yo creo que estoy un poco perdido. Scrooge este es que es como un grinch, pero... No. No sabes el cuento de Navidad, tío. Los tres fantasmas. Yo lo sabía todo, pero lo he olvidado. El del pasado, el del presente y el del futuro. Sí, sí. Ahora, ahora. Si escuches la persona...
Que toma como ejemplo a su socio, en algunas versiones a su jefe, a exjefe, como modelo a seguir. Y entonces viene el fantasma de su jefe, de su socio, y le dice, es que no he acabado bien yo, no sigas por mi camino, te vendrán a ver tres fantasmas que te explicarán por qué.
Y son el del pasado, el del presente del futuro, que hace que reconduzca, evolucione y cambie. ¿Qué tipo? ¿Aquesta peli salió una demostració del camí del heroi? Sí, claro, evidentment. Sí, sí, sí. Y la millor versió, per mí, la millor versió, la de Miki Mosso, està molt bé. Però per mi la versió de... Parlem més endavant, he vist el vídeo. Però la de Bill Murray, per mi és la... Per a mi és la de... La de... Los fantasmas de mi ex...
¿Quién es la actriz de esa peli? Yo sé quién es. Es la que fue Electra. Es la Cindy Bristol de Alias. Mitch Garner. Jennifer Garner. Sí, es correcto. Y él es el Matthew McConaughey. Antes de ser buen actor. Jennifer Garner y a veces pierder. Guapo a secas. Digo, Jennifer Garner y a veces pierder.
Perder cuando vuelve con el Batman. ¿Cómo se llama? Ben Affleck. Me entra en Garner de golpearte, pero lo que farem es escoltar. Escoltaremos un altre audio. Aquest cop de Carles Fernández.
Era Nochebuena hace muchos, muchos años. Cuando sonó el timbre de la puerta, los críos salieron como un resorte. Se apelotonaron allí y cuando se abrió, apareció el tío. Pero era un tío minúsculo, minúsculo, minúsculo, que había la palma de la mano. Sin embargo, debajo de él, una enorme manta llenaba la mitad del rellano de la escalera.
Con gran ilusión empezaron a entonar la canción del cagatío. Y venga a dar golpes, venga a dar golpes. Empezó a sacar bolsitas de caramelos, de chuches, cuando de golpe una cajita apareció. Era una caja rara, llevaba una especie de mando, con una nota que decía, viene con algo más. La cara de Víctor fue un poema.
Apareció una caja y una PlayStation 2. Hablamos de hace muchos años, cuando todo empezaba. Esa cara de ilusión no se olvida. Que paseo muy buen día y feliz año. Tot començaba amb el Comodoro, eh? Amb el Comodoro, no amb la Play 2, però bueno. Jo he vist aquella mateixa cara de ilusió el 28 al matí, quan Víctor esperava que algú li regalés la Play 2.
¡Qué groseros! En busca de la Play Mary. Sí, sí.
Home, és molt bonic, és molt bonic. Els nens, quan obren els regals... És molt maco. És molt tendre. La nit de Reis és molt maca. La nit de Nadal, que és el tio, també és molt maco. Saps, has anat a dormir després del 24, que has menjat molt, que has vengut... Això depèn de cada casa. A casa meva el tio es feia la nit de Reis, la nit de Nadal. No, no es feia el 25. Parlo dels regals en general. Bueno, bueno, pero los regalos...
Los traen diferentes personas, bueno, personajes o... Diferentes gentes. Gentes. Gentes. Gentes, gentes. Sí, no. Sí, porque, por ejemplo... Depende de la conspiración hasta donde llegue. Sí, exacto. En mi casa llega el Niño Dios, porque Santa Claus... ¿El Niño Dios? Sí, porque Santa Claus es de Estados Unidos.
Y el tío no cabe en el imaginario colectivo. No pasó por el paso, no cruzo la frontera. Tú sabes que Papá Noel es europeo. Ya, pero Coca-Cola es estadounidense. No, no, pero no es verdad eso. Eso sí que es un efecto Mandela. ¿Por qué? ¿De qué color iba sin Nicolás vestido? Verde. De blanco. ¿Y...?
El de Coca-Cola es rojo. No, no. El San Nicolás. Iba de verde. San Nicolás era un padrecito. San Nicolás es el que se basa para crear a Papá Noel a Santa Claus. Y San Nicolás iba de rojo. No, señor, iba de verde. No, no iba de rojo. Búscalo. Era rojo y blanco. Era rojo y blanco San Nicolás. Era verde. No. El pequeño Nicolás sí que va de todo. Pero de todos modos, ¿por qué crees que Coca-Cola es roja?
Pero ya había salido un... Ya había habido un Santa Claus rojo, un Santa Claus verde, un amarillo... Simplemente Coca-Cola eligió. Bueno, vale, vale. El que le iba bien. Pero fue Coca-Cola el que hizo la Navidad como es ahora. Roja y dorada. Sí, sí, o sea, es todo... No, no, no. Bueno, Coca-Cola es freshener. El imaginario y el concepto de la Navidad lo creó Coca-Cola. Sí.
Pero Coca-Cola lo va a posar vermell y frescament puso las burbujas. Hizo todo el imaginario de la felicidad, de la familia. Todo eso es Coca-Cola. Yo lo siento, lo siento, mundo. El Grinch está hablando aquí y todo lo ha creado Coca-Cola.
Tornem a l'àudio de Carles. Jo volia comentar si un tio tan minúscul i tan petitet pot arribar a cagar-se en una semejante quantitat. Ui, si està ben alimentat. Si, com deia l'Aster, es menja les mandarines... Jo només dic una pel·les de mandarines als meus tions, però si li dono les mandarines senceres, oi, endavant. Perquè la regla de la mida de regals que pot cagar el tio no està en el tio, sinó en la manta.
Jo crec que està en la manta, en calentar els pals bé, amb bons cops. Però és important que la manta... Bons cops i donar-li ben a menjar. Si no li anaves ben a menjar, no caga res. I bons pals. I bons pals. Oh, bons pals. S'han de afilar i s'han de calentar. Però aquí està condicionat a si se porten bé o no.
No tan. No, no, no. ¿Y dónde está lo del carbón, entonces? El Reis. El Reis Max. Ah, vale, vale, ok. Oro, incienso y mirra. Pero si te portas mal, no. Entonces puede ser un niño malo y de todos modos te va a traer algo el tío, pero...
Però el tio... Bueno, te lo va cagar. També s'ha despassat molt, perquè el tio cagava a torrons. Ah, bueno. A casa meva encara és així, eh? El torró només porta coses a menjar i a beure. A casa d'Ester... Els regals ja vindran per una altra banda, però el tio, el que porta és la teca. A mi sempre hacía muy mala onda lo del niño Dios, porque si te portabas mal te traía una cosa bien enclenque y si te portabas bien...
Pues algo así más suficiente. Pero aguanta, aguanta. Pero la verdad es que en algunas familias uno se portaba bien, pero no había... Pues no sé, supongo que no se mandaban los cheques suficientes al cielo para que te trajeran algo. No era niño, Diego, era niño 6. Sí. Bueno, lo que quería hablar era del campus, en realidad...
Todo venía para el Krampus. Pero ese es el 5 de diciembre. No hay que olvidarlo. Sí, sí. La Anita Reis, aquí, al 5 de diciembre. Bueno, pero yo porque vivo un mes allá. Pero ese es divertido porque si te portas mal, te agarraba el Krampus y te convertía en su esclavo. Con sus bendecillos asesinos. Carámbanos.
Ese está muy chulo, la verdad. No hay mejor forma de educar a los niños que espantarlos. Con terror. Jo, per un moment, a l'audio de Carles, pensava que seria un conte de terror, perquè com han començat la narració. Sí, jo també. Jo crec que fue terror para él. També terror, també m'ha semblat lo del Niño Dios, perquè sempre hem dit que els nens fan por, no? I m'he imaginat trobant-me a Papà Noel al menjador a casa meva...
Y bueno, pero otro arma, un niño dios, ojo, eh. He hecho conía, eh. He hecho conía encima. Bueno, sí. No, pero a mí me da más miedo encontrarme a un hombre rojo, un hombre vestido de rojo con su arma en mis alas. Esto también curiosidad siempre lo he tenido. En Latinoamérica, digamos, quizá en México no tanto, pero más allá de la zona, digamos, ecuatorial,
Viene la Navidad, sobre todo en la parte del hemisferio sur, y estamos en verano. Sí. Y entonces sigue habiendo un señor así, grande, con barba, vestido, con manga larga y gorro de... Sí, en la Amazonía, ¿eh? Por ejemplo... Recuerda que todo es Coca-Cola. Entonces sí, pero no es la misma campaña. O sea, por eso es la calurosa Navidad como 31 minutos. Búsquenlo. Una canción.
31 Minutos, que te dicen que hace calor en Navidad. O sea, es una cosa completamente diferente culturalmente. ¿Pero entonces papá no le va en manga corta o no? Papá no le va en manga corta. No, no, va con el traje normal. Santa Claus, Santa Claus en todos lados. Qué mal lo debe pasar. Ya caluroso.
M'estic recordant de l'home del tanga vermell, de l'àudio de l'Adri. Potser seria més apropiada aquesta vestimenta per aquesta... Home, jo crec que sí. Sí, que és verano. Nadal en el Caribe hauria de ser un poquit de l'ujuria, no? Clar, sí. Otra vegada volvemos con Cristian Nodal. Otra vegada repassem, perquè hem parlat de diversos temes com Pare Noel, Krampus, Tio... El Twins. Ahí está, Abiel, te demanem el joc dels trailers que ha de rebentar l'afer.
Ah, perdón. Atención, atención. La Navidad se ha suspendido. Por favor, quitad los adornos del árbol. Devolved los regalos. Jim Carrey es... El, el, el... ¡El Grinch!
Que espectacular. Qui sap posar de nosaltres la cara del Grinch? A mi m'encanta la pel·lícula, m'encanta el llibre, tot. Soy superfan del Grinch. Saps posar la cara del Jim Carrey? Sí. A veure. Sobretot porque no tengo nariz pequeña. Jo us he demanat després de sentir aquests tràilers. Ja sé que és un esforç molt important, però us juro que s'acostumareu. Deixeu de mirar les pel·lícules doblades.
Comenceu a mirar-les en Barcelona original. Jo he vist tot aquestes pel·lícules i aquests treus m'han semblat infames. Uns dobletxes infames.
Bueno, és igual. No, no, està bien. Te haré caso, voy a beber un poco menos y no veré las películas de Blau. Consigues un tubic jota. Eh? Consigues un tubic jota. Sí, és que és un esforç que al principi sí que has de llegir molt, però després t'acostumas. L'altre dia vaig veure la Blade Runner per primera vegada. Hòstia, quin canvi. I als dos minuts vaig dir, no, l'original. Sí, sí, home, és que hi ha coses que buf. Hi ha coses que buf.
Tot i que tenim uns dobladors... Sí, sí, sí. No tinc cap problema. El problema és quan ho compares. Jo entenc que si és una pel·lícula en versió doblada no t'apropis mai a l'original. No? Però... Aquí tenim la sort que actors, no sempre, actors fan de dobladors. I llavors és una sort que tenim. Unes bromes que...
que va dir Sigourney Weaver quan va rebre el Goya la millor trajectòria va ser que Bill Murray li deia que era millor actriu la seva dobladora espanyola que ella és una broma que ha fet ja Sigourney Weaver amb Bill Murray sempre aquí tenim un nivell
No sé, pero yo siempre las he visto en su idioma original. Es aquí, cuando me ha sido un choque cultural...
que las venden en español. Y vas al cine y nada más hay una función en el idioma original y todas las demás en español. ¿Y tú estás pagando un streaming, un premio de qualsevol streaming? Y hay películas que no están en español. Ay, que no son en inglés. ¿En serio? En serio, en serio.
Bueno, yo pago Netflix, ¿se puede decir? Sí, sí, ningú es paga res, sí. Ah, vale, vale. Home, portem-li en Coca-Cola tot el rato. Coca-Cola! Jota, això és una opinió... Tot això que estàs manifestant és molt transgressor venint d'una persona que ha estat a una torre fent un curset de doblatge. Sí, sí, sí, home, el doblatge ha de funcionar. No tothom té el mateix nivell d'anglades ni de frances. Bueno, las películas de niños está bien el doblaje, porque los niños no tienen...
¿Por qué estar leyendo tan rápido? Un gran entrenament, també, al mateix temps, didàctic. Deixem aquest debat per un altre dia? Sí, sí, sí. Tenint en compte que la minissecció era el Grinch, jo crec que això està fabulosament escollit. Jo, en col·leció amb el Pare Noel Grinch i tal, volia añadir que a Holanda...
Resulta que el pare Noel no ve del Pol Nord. Ve d'Espanya en barco. Ve d'Espanya, eh? Al tanto. I lo guapo és el castig. Si et portes malament, se t'emporta el barco cap a España. Hòstia. A la costa de la morte. A la costa de la morte.
Tots els nens holanderos allà dient, no, per favor. Lo guapo en la putada, ¿sabes? Bueno, suposo que aparecerán per Galicia, ¿no? Las millors costes, porque las andaluzas tothom sabe. Y llega también de marra. Fue una mica de política. Yo acabo de decir que no saben contar los andaluces.
No, no, no. Es un altaprograma. Si yo voy a usar Macomanta a lo que dio Feijó, eso es un altaprograma. El Feijó es un pasada de a las costas, ¿eh? El único político que debe haber en Navidad es el color rojo. El color rojo, ¿eh? Vamos, del ejército rojo al color rojo. El color rojo que antes se ha defenestrado con Santa Claus, ¿eh? Sí, eso cambia las cosas. Coca-Cola. Ambivalencia, lo que no es ambivalencia es la canción de Guam que vamos a escuchar.
Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
Merry Christmas, Fer Quintana, Black Strange, Merry Christmas, Víctor Palau, tercera fase, però Merry Christmas, sobretot ara mateix, per Vic Jota, que crec que té una història que explicar-nos.
No tinc absolutament cap història per explicar el Nadal. Els meus Nadals han sigut sempre feliços. Soc la persona més nadalenca del món. El meu cor sempre és Nadal. Ho dic sense cap apici d'ironia, no com el Víctor Palau. Jo sóc un tio que li encanta el Nadal, que mai ha tingut cap problema, que el que demanava Reis l'hi portaven. Així que...
M'he posat unes quantes coses que vull dir sobre el Nadal. Si ho sembla bé. Un moment, un moment. Faràs un poema de Nadal? No, no faré un poema de Nadal. Queda que te toquemos una... Jo amb l'escrismes d'Aguam ja està bé.
Les garlanes, les adornos navideños, es posen per Santa Llúcia i es treuen per la candelera. No hi ha debat. Dos, nit bona no existeix. O és la nit de Nadal o és noche buena. O som espanyols o som catalans. No podem ser un xarnego en això. Nit bona no existeix. Las noche buenas son mexicanas.
La gent que no s'agrada Nadal. M'assembla perfecte. No cal que m'ho recordeu cada Nadal. Recordeu-m'ho el dia que ho envieu. Pel·lícules que són de Nadal i que mai es nombren, mai es comenten. Padre Napuros, Schwarzenegger, buscant turboman pel seu fill la vispera de Nadal. Gremlins. Gremlins és un regal de Nadal, us és igual.
Cosas que se han deixat fer. ¡Qué bello es vivir! Ya no es posa qué bello es vivir para Nadal. Película navideña para Antonomasia. Polar Express.
Per l'Express. Tom Hanks és un de Santa Claus, creepy, però que també és Nadal. Hi ha inclús pel·lícules on el protagonista és Papà Noel que no es compta amb pel·lícules de Nadal, com les d'Amel Gibson, les de...
Tim Allen, qui més ha fet de Santa Claus? Aquest d'Estranger Things, el policia, no? Harbour, em sembla que es diu. David Harbour. David Harbour, sí. J.K. Simmons ha fet de... Aquestes pel·lícules també les oblidem sempre. És una cosa que volia reivindicar.
Després, vull reivindicar també les pel·lícules que es miren per Nadal sempre, però no tenen res a veure amb el Nadal. Per exemple? El senyor de los anillos. Entengui. Per què? Perquè es va estrenar el Nadal. I fa Nadal veure els senyors de los anillos amb la teva família. Clar que sí. Harry Potter.
Fa Nadal. Veo una Harry Potter en la familia. Todas las películas de Harry Potter tienen Navidad. Una Navidad, sí. Que es cuando no ataca Voldemort. Voldemort respeta... Voldemort respeta el curso lectivo. Batman. Yo siempre miro Batman para Nadal. Vale. Y arriba lo importante. Una de las mentiras más grandes en Nadal. Love Factory.
Què és això? Love Factory és una pel·lícula que està muntada de tal forma que a tot sembla que és una pel·lícula maca. Però no ho és. No ho és. La pel·lícula... Són moltes històries i totes tenen un final. I al final es tanquen les històries amb el següent ordre.
La que vol follar-se company de la feina no pot perquè el seu germà és un esquizofrènic i no la deixa viure.
i ha renunciat a la seva vida privada. Malament, tot malament. Dos actors porno que es coneixen fent una pel·lícula porno i acaben junts. Aquest és l'ordre que ha muntat, eh? Colin Firth, su matrimoni... No, no, en aquest moment... Emma Thompson descobreix que a Alan Rimmel li és infidel agafar-li... perquè el regal que li entrega no és el regal que ha vist.
Andrew Lincoln i els cartells que per què no ho dius a mi això em sembla per què no ho parles de fet fins i tot ha inspirat a Melendi en un videoclip aquesta escena Hugh Grant buscant a la seva a la que treballava amb ell el primer ministre Hugh Grant pels carrers de Barrio Bajos Colin Firth anant a Portugal però abans Colin Firth perd a la seva dona perquè se la troba amb el seu germà
Però no és... T'estic dient els finals, com estan muntats. I això d'anar a Portugal què és? Bo o dolent? Bo, bo. És que anem de dolent a bo. Va a Portugal i li diu que t'estimo a la persona i li diu en portuguès perquè ha après portuguès i li diu que sí. Una vegada vaig anar a Portugal i estava bé.
El fill de Liam Neeson, que apren a tocar la bateria, canta amb una cançó, i al final va a l'aeroport a despedir-se de la seva mort, que és una nena de la seva classe, i aconsegueix saltar-se tots els controls i que ella li doni un petó. I al final l'anglès, que al principi de la pel·lícula diu que ell se'n va als Estats Units perquè allà ser anglès és un punt a favor per follar i efectivament ve en dos dies. Li surt la filla de Jack Power, eh, aquí. Vale.
Imagineu, teniu tots presents aquests finals. Canvieu-los. Què vols dir? Que primer tanquin l'anglès follador. Que després el nen de la bateria. Pató. Després Portugal. I la mana. Després que un gran buscant a la mort de la seva vida. Després Andrew Lincoln, el xerif de The Walking Dead.
amb els cartells, dient-li a la dona del seu amic, que l'estima, però que no la tindrà mai. Després, Emma Thompson, descobrint que l'animal li és infidel i no pot fer res. I després, l'os del porno. I després, la dona que no pot tenir una vida privada perquè són els germans qui l'obrenin. Quina pel·lícula és aquesta? Un Dramon. Un Dramon? Un Dramon. Però és que hi ha d'inici, és un Dramon. Tot està presentat en l'aeroport i el discurs en voz en off de Hugh Grant. Per això...
Lo Factoli és mentida. Home, ja podem anar a dormir. Culpegem el ciutat cubà en aquest moment també per apujar l'opinió dilatada de Vic Jota. Sí, sí. Ara sí que podem tancar l'any perquè ja tenim això clar. Vic Jota acaba d'atacar despiadadament a Lo Factoli o desenmascarar-la. Desenmascarar-la.
Un altre atac és el que va patir un jefe i això em porta a donar-li al Biel que continuem amb el joc dels tràilers. És un hombre sin corazón. Odia la Navidad. Fuera de aquí! Pero su vida va a cambiar. Estás a punto de recibir la visita de tres fantasmas.
Soy un fantasma. Bill Murray. La Navidad será nuestra. Eso es lo que quería oír. Los fantasmas atacan al jefe. Mañana a las 10 de la noche en Telecinco. Bueno, vale, cortamos el último. Buenísimo. Mañana a las 10 de la noche. ¿En Telecinco? ¿Hacemos rimas? No. ¿2025? Sí, sí, sí.
Ja l'hem introduït abans, aquesta pel·li. Ara arriba el seu moment esplendorós. Jo no l'he vist. Jo no m'acordo. El senyor Scrooge és Frank Cross. Frank Cross és un productor televisiu.
Un productor televisiu que fa el que sigui per tenir audiència i tenir diners. Inclús grapar-li unes bañas de reno a una rata.
Aquesta sèrie de la mostra el dolent que és. És malvada. Bill Murray. Va que si li apareix el seu exchefe, que és Robert Mitchum. Que treu pilotes de golf per la boca. Això em va quedar. I li diu que vindran tres fantasmes. Els tres fantasmes són superdivertits. El primer perquè... El del passat perquè Bill Murray li diu que no li afectarà perquè l'ensenyi.
Y al fantasma al pasarle digo, eso mismo decía Genghis Khan y después... Es una comediaca. Está muy bien, está muy bien. Es Mireula porque vale la pena. Mira, os voy a buscar un hasta...
Víctor Palau, tercera fase, te l'has vista? Jo... El que em passa és que jo moltes pel·lícules que veig després les oblido. Sí, sí que li passa. Per poder tornar-les a veure. És una cosa que em permet veure una pel·lícula moltes vegades. Tocaria, no, veure-la llavors. I sempre com si fos la primera. És una meravella. Clàssicazo dels 80. No està cap puesto. Si no m'equivoco dels 80. Si tenim movistat la podeu mirar i si no, pues heu d'apagar. Molt bé.
Bueno, hablamos de las fiestas. Sí, parlem una mica més de las fiestas que ja toca. Que ya habíamos hablado de los Reyes Vagos, ¿no? Avui tenim una festa, avui tenim una festa. Home, la festa de cap d'any. La festa de cap d'any. Avui és cap d'any. Ja queda res, estem a escats minuts. És una mentira. Jo m'imagino que la gent està ja a casa seva sopant.
Una negacionista del fin de año. Vaya, vaya. ¿El fin de año no existe? ¿En serio? Un constructo social. Al Víctor y yo teníamos una mica sembradilla que los eclipses no existen. Sí, Mariano. Que no creía en los eclipses. No creía, no creía. Era un montaje. ¿En serio? Sí, sí, sí. Vale, yo no llego tanto. Bueno, has negat a Capdaña, ¿eh? Está fuerte eso.
Però està bé, això, o sigui, cap d'any coincidim que el celebra tot el planeta o no? Sí, sí. A pesar que altres cultures tinguin altres calendaris. Gent que diu, perquè hi ha el grinch de cap d'any també, gent que diu, a mi el cap d'any em fa mandra, jo me'n vaig a dormir a les 9, això també està fent una tradició d'això que fa que estigui celebrant-lo també. Clar, no te'n pots escapar.
Bueno, es que a ver. En realidad, es un fin de año basado en el calendario solar. Pero si nos vamos al calendario... ¿Para qué? ¿Cuántos días del año? Ah, 365 según el calendario gregoriano. Amigo, ¿para qué te metes? Y el calendario gregor montañoso. ¿Eh? El calendario gregor montañoso. El gregoriano es una cosa. Ya está.
Mira, Víctor. Ya, ya. En China y en los países asiáticos es en febrero aproximadamente porque están basados en el calendario lunar, que son 13 meses. Y están en el año mil y pico ya. No, no, eso es en África. Ese es los musulmanes, creo. Anyway, los chinos creo que van por el tres mil y pico.
Bueno, bueno, pero hay otra cosa que yo he visto en TikTok últimamente que no me había dado cuenta. Basado en la numerología, por ejemplo, este mes, este año, el 2025, ha sido un año número 9. ¿Eso es bueno o malo? No es ni bueno ni malo, sino que digamos que la numerología, aparte de los números maestros que son el 25%,