Contes escudallats.
Doncs au, com qui no vol la cosa, ja torna a ser Nadal. Llums a dojo als carrers, amb el debat recurrent, cada any els encenen abans.
Calendaris d'Advent, que ens han acompanyat fins aquí, de brasset de les entremaliadures del fullet del prestatge, que ja és un expat més. Arbres guarnits, amb tota mena de boles i no boles. Pessebres de totes mides i estils, amb caganers també de tota mena. Nadales clàssiques, nadales modernes, festivals infantils. I Maria Carey, que continua imbatible amb tot allò que vol per aquestes festes.
I cues. Cues per tot arreu. Especialment als mercats, a la cansaladeria, al pollastre, a la peixateria, a la fruiteria... Perquè si alguna cosa fem per Nadal és cuinar i enteular-nos i gaudir d'un bon àpat com més copiós millor, la festa vesobal.
És en aquesta taula nadalenca que en guany, les ràdios de la xarxa, volem fer-nos forat entre plats, coberts i copes per afegir-hi els contes escudallats. Un seguit d'històries on el menjar és el protagonista. Hem fet que la pilota, el pollastre o els torrons cobrin vida, cadascú amb el seu propi conte, imaginats per qui millor ho fa, això d'imaginar, que són els nens.
Alumnes de cinquè i sisè de primària d'escoles d'arreu del país, amb la col·laboració inestimable dels seus mestres, els han escrit a classe i han anat fins a la seva ràdio local a enregistrar les històries que estàs a punt d'escoltar. La primera és la dels galets, aquesta pasta en forma de cargol que posem a l'escudella de Nadal farcida o no de Carl, però sempre amb versió XL. Hi ha tantes receptes com gustos o teories sobre l'origen dels galets,
Alguns diuen que inicialment eren simplement trossets de macarrons que es tallaven per fer més fàcil agafar-los amb la cullera quan nedaven dins la sopa. Altres els atribueixen a Tomàs Guinovart, un fabricant de fideus de Valls que tenia botiga al barri del Born de Barcelona. I encara queden els qui creuen que van venir directament d'Itàlia, que són cosins llunyans dels lomaque, o cargols, que cuinen allà. Podríem donar-hi moltes voltes, però potser millor que ho facin ells, oi?
La volta dels galets.
La Patricia va anar a comprar una bossa de galets per fer la sopa tradicional de Nadal. Quan ell va agafar del prestatge, es va adonar que el paquet era diferent. Va notar alguna cosa estranya, però no en va fer massa cas. Quan va arribar a casa, ell va deixar damunt de l'aigüera per guardar-lo després al rebost. I se'n va anar a la seva habitació a fer els deures. Al cap de dues hores, la Patricia va tornar a la cuina i, sorpresa... On són els galets?
Mentrestant la nena estava fent els ebres a la seva habitació, els galets es van escapar de la cuina, i és que no eren uns galets qualsevol. La gata pelusa va fer una de les ebres, va tirar la bossa a terra i es va estripar, i els galets van aprofitar per complir el seu somni, donar una volta al món.
Corre, corre! Diu el Francesc a la resta de companys. Hem de marxar de pressa, si no volem que torni aquella nena i ens posi a l'olla. Afegeix el Mateo. Cap a les escales! Diu la Pietra. Per fi, lliures! Diu l'Albertino. La gata ens ha salvat! Comenta l'Alessio. Van començar a córrer cap a la porta i van aprofitar que un veí sortia a passejar el gos per escapar-se cap al carrer. El gos del veí es va alarmar perquè els va veure i va començar a odolar.
Els galets es van espantar d'aquells sudols esferidors i en sortir corrents van trobar una noia que portava una maleta de rodes i van aprofitar per posar-se allí. Ves a saber on anirem. A veure si tornem a casa. Tinc ganes de vomitar, diu el Francesco. Sí, quin mareig, afegia ells la greta. Ui, hem parat! Aquesta maleta va resultar-se d'un pilot que treballava amb una companyia aèria que viatjava per tot el món.
El primer destí de la pilot i dels nostres galets va ser a França. Gràcies a veure la torre Eiffel, van saber que estaven a París. Mentre la pilot descansava del seu viatge, ells van aprofitar per veure aquesta ciutat i van decidir pujar a la torre. Mentrestant pujaven, el Mateo va relliscar i quasi cau a baix. Sort de la Greta, que el va agafar i no va arribar a caure.
Quan van estar allà dalt, es van quedar bocabadats de les vistes que es veien. El rius Sena, els camps Elisis, l'Art de Triomf, el Museu de l'Obre i Notre-Dame. Quan van baixar de la torre, es van colar el bus turístic, que es va portar al barri Montmartre. Una vegada allí, van aprofitar que un nen es llegava als cordons per tastar la crep més bona que havien menjat mai. Que bona! Mai havia provat això!
Comenta el Mateo. Això és una crep, és un menjar tífic d'aquí, explica el Francesco. Tant de bo, el nen ni compri una altra. Ventipets van tornar a agafar el bus per marxar cap a l'hotel i posar-se a la maleta de la pilot. Encara era fosc quan van començar a notar que la maleta es tornava a moure. Segur que els esperava una aventura nova.
Després de sis hores de vol, l'avió va aterrar un nou destí. Quina calor! A veure si s'obre la maleta i podem sortir, diu la pietra. Quant falta per arribar? Es queixa la greta. De sobte es va obrir la maleta i van poder observar el gran cap de persona i cos d'animal, de dimensions exagerades.
Som a Egipte, diu l'Albertino. Mireu, allà hi ha tres piràmides, afegeix el Mateo. A veure si podem pujar un camell, comenta l'Eleonora. No crec que sigui bona idea, diu el Francesco. I si el seguim? Afegeix la Greta. Tota aquella colla de galets estàvem molt emocionada, ja que mai havíem vist aquelles coses tan impressionants. Estàvem molt entusiasmats per explorar aquell indret.
Els galets van anar a investigar Egipte, però de tant caminar es van perdre i no trobaven res. Només sorra, sorra i més sorra. Com es diuen aquelles cabanyes? Es diuen jaimes. Afegeix l'Alessio. I per què hi ha tanta sorra? Perquè hi ha tants cactus.
En aquell moment només teníem preguntes. El primer que van fer va ser anar corrent cap a les jaimes per veure com eren per dins. Es van quedar bocabadats amb tot el que hi havia, però quan es van adonar no sabien on estaven. S'havien perdut.
Sort que en aquell moment va aparèixer un bedouí amb el seu camell i els galets van aprofitar per pujar el seu cistell. M'encanta pujar camell, afegeix l'Eleonora. Era el meu somni, diu la Pietra. És molt divertit. Doncs a mi no m'agrada gens, comenta l'Albertino.
De sobte el camell es va aturar i els va deixar en una piràmide gegant. Van aprofitar per entrar i van veure estàtues de la Cleopatra, Tutankamon i altres faraons. Mireu, hi ha la noia de la maleta. Potser també ha vingut en camell. Quina casualitat! Així que van aprofitar per posar-se dins de la seva motxilla. Estaven esgotats. Van dormir moltíssimes hores.
Quan es van despertar, van veure que estaven dins de la cabina de l'avió. Van apreciar l'aterratge de la pilot. Va ser impressionant. Mireu, aquella torre s'està caient. No, tranquil, Francesco, que és la torre de Pisa. Itàlia, casa nostra! exclama la Greta. Potser trobem la mare i el pare. El primer que van fer quan va aterrar l'avió va ser anar cap a la fàbrica de pasta dels seus avis.
Allí van trobar els seus tiets espaguetis, els seus cousins macarrons, els padrins i gatoni, el seu pare ravioli i la seva mare galet. I tots, contents de retrobar-se, van fer una gran celebració.
Què us ha passat que esteu tan vermells? Pregunta la mare. I que és tanta sorra? Diu el pare. Hem estat al mateix desert. I a París? Exclama el Francesco. I hem pujat a la Torre Eiffel. I amb camell? Diu la Leonora.
I així va ser com una colla de galets van complir el seu somni de viatjar pel món i van tornar a casa sense ser menjats a la sopa de Nadal de la Patrícia, gràcies a la gata pelusa. I vet aquí un ravioli, vet aquí un galet, aquest conte ja està fet.
La Volta dels Galets és un conte d'alumnes de sisè de l'Escola Pinyana del Farràs amb disseny sonor de Pili Garcia. Contes escutellats
Acabada l'escudella, és moment de portar les culleres i els plats fondos a la cuina i donar entrada al plat principal, un altre gran clàssic de la taula de Nadal, el pollastre amb prunes i pinyons. Bé, el pollastre d'una banda i les prunes i els pinyons de l'altra, que tothom mereix el seu minut de glòria. L'un arriba des del prat del Llobregat, de pota blava com ha de ser, i els altres de pins i pruners de la zona de Girona.
En tots dos casos, més que contes, potser caldria parlar de faules on imperen l'empatia, la solidaritat i també algun malentès. Un dia a la granja.
Vet aquí una vegada un dia solejat a una granja del Prat de Llobregat. Uns pollastres queden desitjant ser lliures. Volem ser lliures! Volem ser lliures! Volem ser lliures! Però llavors va aparèixer la seva polladora molt enfadada. Però què feu? Deixeu de cridar maleits pollastres! Va dir la granjera. Però els pollastres no es van rendir tan fàcilment. Els pollastres van pensar una manera d'escapar.
Mentre la granjera deia, pollastre 532, vine cap aquí. El pollastre hi va anar. I els nostres companys van oblidar completament la idea de sortir de la granja. Havien de salvar el seu company. Els pollastres van pensar com ho podien fer. Tenien un pla perfecte. Primer de tot havien de construir un pollastre robot. I després començaria el pla.
Un pollastre entraria per la finestra de l'escorçador i distreuria la granjera, mentre un altre pollastre canviaria el seu company per un robot i s'enduria el seu amic cap a la granja. Va començar el pla. Amb dues plaques metèl·liques que es van trobar per terra i plomes que els havien caigut van construir un robot en forma de pollastre. A continuació, un pollastre va entrar a l'escorçador i va tirar una pedra. La granjera es va distreure amb aquell soroll.
Mentrestant, l'altre pollastre va aprofitar per fer el canvi pel robot i emportar-se el seu amic cap a la granja.
El pla somblava a funció a la perfecció, però, ràpid, es van adonar que el robot no s'assemblava gaire a un pot hablava de veritat i s'ho van emportar abans que la granjera ho veiés. Preocupats per aconseguir que el robot semblés de veritat, un pollastre van fer-li una foto del pollastre 232 i, amb una impresa de 3D, van editar el robot amb un programa especial de robòtica cronadora.
Un cop van aconseguir cronar perfectament el pollastre i fer el robot animalitzat, van decidir el següent pas.
Perquè sortís bé la missió de llibrar el pollastre 532 havien de millorar el robot connectant-li un microchip per cable programat perquè cada matinada cantés com un autèntic potablava. Per fi tenien el robot personalitzat perfectament com un pollastre i podien tornar a intentar aportar el terme al seu pla.
Qui farà ara la distracció de la granjera? Jo, jo, jo. Va dir la gallina 296. Quina expert en enganys i distraccions. I com ho faràs? Primer, deixarem obertes totes les portes dels corals perquè s'escapin els animals. Aleshores, la granjera sortirà a buscar-los. I en aquell moment, jo aprofitaré per entrar per un forat de la paret. M'emportaré el pollastre i deixarem el robot.
Perfecte, ho farem demà al matí, a primera hora. Ja era l'hora de dormir i els amics del pollastre estaven molt nerviosos perquè els esperava l'endemà al matí. Sortirà tot com ells esperaven?
Sense adonar-se'n, ja era l'hora de fer la missió. I està molt més nerviosos. Faltava un 10 minuts per començar el seu pla. Estic molt nerviosa. I jo, esperem que tot surti bé. Bullestres, queden 5 minuts. Què? Sí, sí, sí, ràpid. Em sembla que no estic llesta. No m'han donat de menjar. Però què, Dios, no diguis ximpleries. Vinga, hem de començar anar cap allò. Van obrir tots els correts com van dir.
Tot semblava sortir bé. Només faltava canviar el robot i, de sobte... Au, m'he fet mal a la pota. Què? Només ens falta canviar el pollastre. Amics, crec que no puc caminar. No, no, no ens diguis això. Ho intento, però no és segur que pugui caminar. Va costar, però van poder canviar el robot. Estan tots junts, sans i sanes. Ho hem aconseguit en equip. Tot gràcies a vosaltres, companys. Va dir el pollastre 632. Visca!
Tot estàvem contents i feliços per haver escatat el seu company. Però va passar el que no s'esperaven.
Cuillastre 532? Què fas fora? Va dir la granjera. Em volies matar i els meus companys m'han rescatat perquè són molt bons amics. Matar, rescatar? Què? T'ha portat amb mi perquè t'he de posar la vacuna. Vacunar? Però si n'estic malalt. Quan et vam rescatar per portar-te a la granja amb els teus companys, ens van informar que havíem de posar una vacuna cada mes i ja portes un mes amb nosaltres. No sabies si ho volies fer públic, per això et vam cridar només a tu. Sí?
Van dir tots els pollastres. Al final, resulta que només et volia cuidar. Vaja, està tot un malentès. Em sap greu, granjera. Sí, perdona, i moltes gràcies per cuidar-me. I des d'aquell mateix dia, mai més els pollastres. Van dotar la granjera.
Un dia a la granja és un conte d'alumnes de sisè de l'Escola Joan Maragall del Prat de Llobregat amb disseny sonor de José Manuel Galvez. Contes escudallats
El misteri del pruna i el pi dels pinyons màgics. Avui us explicarem una història ben especial que va passar fa un temps en un bosc frondós i ple de vida.
Era un lloc on vivia un grup d'animals molt curiós, unit i aventurer. Aquest grup estava format pel cuc de terra, el cèlvol, l'esquirol, l'insecte pal, la set, la graneta, l'àliga i el lloc. Tots ells convivien en harmonia dins i al voltant d'un arbre, immens i majestuós, que tothom coneixia com el pit d'espions màgics.
Malgrat que se l'anomenava així, cap dels animals no sabia exactament quin era el seu poder ni perquè era considerat màgic. Era un misteri que sempre els havia cridat l'atenció, però mai no havien trobat cap vista clara que els han revelat el secret. El que sí que sabien, amb certesa, era que els agradava molt viatjar i descobrir món.
Així doncs, sovint emprenien viatges per diferents continents i països com el Japó, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units, Colòmbia, Mèxic, Groenlàndia, Tailàndia, Austràlia, el Marroc...
En cada destinació aprofitaven per conèixer altres espècies, observar nous paisatges i, sobretot, recollir llavors i fruits exòtics per plantar el seu bosc. En una d'aquestes aventures, l'esquirol va tornar amb unes llavors molt especials. Eren d'un proner que havia trobat en un jardí japonès.
Quan van creixer, les prunes que en van sortir van deixar tots els animals bocabadats pel seu gust dolç i suau. Tant era així que des d'aleshores, cada tarda es reunien al voltant del pruner per degustar-ne els fruits entre guiaies i converses animales.
Però un dia el cel es va cobrir de núvols foscos i una amenaçant esperada va arribar al bosc. Uns humans desconeguts van aparèixer amb grans màquines excavadores, camions i motosserres. Sense cap mena de consideració van començar a tallar arbres, a endurrocar arbustros i a destruir l'hàbitat natural dels animals.
La por es va estendre com un llampec entre els habitants del bosc. Cada dia, els humans s'aprovaven més el pi dels pinyons màgics i el petit bruner.
Just en aquell moment tan crític va tornar a l'àguila de les illes de Hawaii. Portava bones notícies. Durant el seu viatge havia sentit una llegenda que deia que els pinyons del seu arbre combinats amb prunes espacials podien tenir un poder màgic. Segons aquesta història ancestral, si llançaven amb força i fe contra qualsevol màquina que fes mal al bosc, aquestes quedaven petrificades, com si fossin pedra.
Els altres animals, tot i que al principi van trobar força estranya i fins i tot increïble, van entendre que no en tenien cap altra alternativa. Calia actuar ràpidament, abans que fos massa tard. Així doncs es van organitzar i amb gran determinació van començar a collir prunes i pinyons. Quan les màquines van arribar a tocar el pi, van llançar-los amb totes les forces...
I aleshores, com parat de màgia, tot es va aturar. Com que era l'època de Nadal, la nit cobria el bosc, les branques brillàvem amb escolsa grassada i l'aire estava ple del silenci dels dies freds i màgics.
Afecte no era permanent i l'Àliga els va explicar que havien d'agafar totes les provisions del bosc i marxer molt lluny fins a un país desconegut anomenat Torenja. Allà tot funcionava al revés. Els humans puïen dels animals i cada criatura tenia un poder especial. Les àgles es podien teletransportar, els gossos canviaven de mida i la granota tenia una llengua feina.
I així cadascun dels animals podia fer coses increïbles, però els nostres amics no tenien poders i els humans els utilitzaven per descobrir els punts dèbils dels animals. Per tant, van dir un pla brillant per reunir-se amb tots els animals del bosc i descobrir com aconseguir els poders màgics.
Després de moltes preguntes i respostes composes, vam trobar la solució. Havíem d'anar a l'arbre màgic de les respostes, menjar un grapat de pinyors i una prona partida per la meitat. Quan ho vam fer, cadascun vau tenir el poder de parar el temps.
Amb els nous poders van enfrontar-se els humans que volien destruir el bosc. L'insecte pal va guiar el grup amb estratègia. La serp es va infiltrar per mossegar cables. La granota va agafar les claus amb la llengua. I l'aguila i l'esquirol llançaven pinyons màgics per protegir la zona.
Tot i que alguns es van fer una mica de mal, l'esperit d'equip i la màgia del bosc van fer que tot es reparés ràpidament. En aquelles dates nadalenques, els humans van intentar tornar per comprovar com estava el bosc i tal alguna vet. Però es van espantar en veure que el bosc tornava a estar intacte i ple de vida.
Els animals, coberts de neu, van celebrar la victòria amb rialles i festes al voltant del pi dels pinyons màgics, compartint prunes i pinyons amb alegria. Finalment, van aprendre que l'unió, l'enginy i la màgia poden protegir els que estimem i que fins i tot els més petits poden fer grans coses quan treballen junts.
I així, sota la màgia de Nadal, cada tarda tots es van poder continuar reunint al bosc per compartir aventures sabent que amb valentia, amistat i un toc de màgia qualsevol repte es pot superar.
El misteri del pruner i el pi dels pinyons màgics és un conte d'alumnes de cinquè de l'Escola de Domany de Girona amb disseny sonor d'Ivan López. Contes escudallats
A casa, acabat el tall, de sempre apareix radiant una pinya tallada a llesques. Per tirar avall abans dels torrons, diu l'àvia. I tothom s'hi llança de cap perquè, efectivament, tots tenim aquella sensació que ens ajuda a fer baixar el dinar i ens permet agafar embranzida per atacar les neules i els torrons. No està demostrat científicament, però no seria capaç de refutar-ho. Ningú l'aprecia gaire, aquesta pinya, però si algun any no hi és, tothom la troba a faltar molt.
Penso que és perquè durant anys hem cregut que era una mena d'element distintiu i exòtic de la nostra taula particular, la de casa, una mena de tradició exclusiva que ens feia diferents de les altres taules. Com si els dies previs no se'n venguessin acabassos a les fruiteries o com si no hi hagués cap altra àvia que després de l'escudella de Nadal i el pollastre invoqui la pinya per fer baixar. Doncs bé, la del nostre conte va just en direcció contrària.
La piña que volia ser astronauta.
Hi havia una vegada i fa un bon grapat d'anys en un poble molt llunyà anomenat Pinyana. Hi vivia la Pinyamaria amb la seva família, el seu germà Gerard, la seva mare Carme i el seu pare Jordi.
Era un poble on hi feia molta calor i bona humitat, un lloc ideal per a viure les pinyes. Hi vivien 4.001 habitants Pinya, i cadascun d'ells tenia un ofici diferent. Unes eren policies, unes perruqueres, unes doctores, uns altres bombers... Entre tots s'encarregaven de totes les tasques necessàries per viure feliços i contents i poder conviure en pau.
A la Maria, des de ben petita, sempre li havia fascinat l'espai amb els seus planetes, constel·lacions, meteorits i totes les curiositats que amaga.
Als nou anys, després de parlar-ho amb la seva família, es van decidir a crear un grup anomenat les curiositats de l'espai. En pocs dies el seu grup ja tenia més de 10.000 seguidors, tots interessats en saber més del tema. Tots eren pinyes d'altres pobles i països llunyans. Van tenir un èxit total i no parava de créixer i d'augmentar el nombre de socis inscrits al grup.
El grup els serveia per fer tertúlies i debats sobre allò que els més fascinava. I tot el dia es passaven parlant de meteorits, pols astral, galàxies, anells còsmics... Era una gran diversió i entreteniment per a tots ells. Al cap d'uns anys, quan la Maria ja tenia 18 anys, va convocar una reunió amb tots els socis del grup per explicar-los un pla que se li va acudir. El pla de la Maria era una mica arriscat, però com tots hi van estar d'acord, van decidir tirar-ho endavant el més aviat possible.
Volíem muntar una missió espacial, però amb una condició, que els governs dels diferents països no ho sabessin. Xxxt!
A la reunió hi havia un senyor molt gran que pareixia molt savi, que va explicar la seva història viscuda com a astronauta de la NASA. Tot i que ara estava jubilat, volia col·laborar molt activament en la missió creant un coet molt futurista. De seguida es van posar a la feina i en pocs mesos ja el van tenir en llestiu.
Per fi va arribar el dia que tothom podria veure el seu coet imaginari fet realitat. Tots estaven molt emocionats i contents per veure el resultat del treball de tots aquells mesos. Van treure una tela que el tenia posada per damunt i...
Sorpresa! Era fantàstic! Millor del que haguessin pogut imaginar mai. Lluïa un color roig llampant amb uns estels i uns llamps dibuixats amb un color groc lluent.
Seguidament, van posar una escala i van poder entrar a l'interior de la nau. Quan el van veure de dins, van veure que era supermodern, tenia aire acondicionat, tecnologia LED, tenia llets supercòmodes per dormir, una cuina que preparava almenys de sol, una piscina a la terrassa, i com no podien respirar fora de la terrassa, van posar una cúpula des d'on es podia observar tot l'espai fins on arribés la vista.
També disposava d'una connexió wifi 7K, infinitat de pantalles tàctils, repartides per tot el coet, per saber-ho, tot el qualsevol moment. Au, au, quina passada! A la setmana següent, quan tots estàvem preparats amb els equips més moderns del mercat per poder anar a l'espai,
El coet no arrencava i van haver de trucar a un tècnic professional especialista en coets espacials. Al cap d'unes hores va arribar el tècnic. Es va sorprendre amb el coet que havien creat ells mateixos, però ells va dir que s'havia de canviar el motor per tenir més potència, per despegar, però valia molts i molts diners. Les pinyes de l'associació es van posar molt tristes i preocupades perquè no sabien com se'n sortirien.
Tan aviat com les pinyes del boble se'n van enterar, van començar a recollir diners per poder ajudar a reparar el coet. Tres dies després es van reunir al coet per tornar a intentar-ho. I aquesta vegada sí, van sortir disparats cap a l'espai.
Hores i hores de vol fins que van creuar amb un ovni i al cap d'una estona ja van trepitjar la lluna. Les primeres pinyes en tocar la lluna, el seu somni s'havia fet realitat.
En tornar a Pinyana ho van explicar a tothom. Es van fer molt famoses esportiodistes, es van fer multitud d'entrevistes per les ràdios locals i fins i tot van sortir a la televisió local de Pinyana.
La Maria, durant tota aquella experiència inolvidable, va aprendre moltes coses. Que hi havia molt bona gent, pinyes, al món. Va observar els planetes de molt a prop, va veure les estrelles brillant com mai, va córrer per la lluna, però sobretot va aprendre que mai has de deixar de perseguir els teus somnis. I ve aquí un gos, i ve aquí un gat, i este conte ja s'ha acabat. A veure!
La pinya que volia ser astronauta és un conte d'alumnes de sisè de l'Escola Jaume Balmes de Santa Bàrbara amb disseny sonor de José Manuel Galvez. Contes escudallats
i arriba l'hora de fer el cim. Aquí li toca obrir el cava
Les bombolles acompanyen sempre la part dolça del dinar, la dels torrons i les neules. Ets dels que els agrada sucar-les a dins la copa? No seria el meu cas. Jo soc més de l'equip de les curses de crespir-se-les, ja siguin curses d'endrapà en solitari, o encara millor, de menjar-les amb algú a qui estimis, començant cadascú per un extrem, a veure qui va més ràpid i qui s'endú més neula. Has provat de dir Vilanova i la Geltrú en acabar?
i al costat de les neules, els torrons.
Ara se'n fan de tota mena de gustos inimaginables i exòtics com el de xup a xup de maduixa i nata, el de gintònic o el d'arròs amb safrà. Però si tirem de clàssics, més enllà del torró de xixona que entusiasma l'oncle o del d'ametlles per deixar-t'hi les dents, al final el rànquing de la sobretaula sempre oscil·la entre el de xocolata i el de crema cremada, que cal dir que si està al punt no té rival. I aquí no s'hi accepten les mines.
El viatge del torró de crema cremada.
En una botiga de dolços hi vivia un torró molt especial, el torró de crema cremada. Aquest torró no era com els altres, perquè tenia moltes ganes de veure el món i descobrir coses noves. Cada dia, quan els clients marxaven, ell somiava amb aventures i amics fora de la botiga. Una tarda, mentre esperava que tanqués la botiga, va sentir una veu. «Ei, tu!», va cridar un bombó de xocolata que hi havia el mateix prestatge.
Saps què? Jo crec que el millor és no estar sempre aquí. És millor veure molt. El torró de crema cremada, intrigat, va respondre. Doncs sí, a mi també m'agradaria sortir i saber què hi ha fora. Però com ho faré? Doncs no soc gaire gran ni valent. En aquell moment, una nou que vivia el mateix prestatge va dir-li... Jo t'ajudaré. Junts podem fer qualsevol aventura.
El bombó va preguntar. I com sortiran de la botiga? Ens veuran de pendent. Tinc una idea. El podem despistar i encener aquesta xinxeta d'aquí a la campaneta de la porta i mentre ell va veure què passa, nosaltres podem escapar-nos pel conducte de ventilació. Hola.
Aquella nit, la nou i el torró van començar la seva expedició. Van sortir ràpidament de la botiga i van agafar un camí. Els dos s'adonaren que el món era molt gran i ple de sorpreses. Van arribar a un camp. El torró va quedar sorprès perquè mai no havia vist tanta natura. Va veure arbres molt alts i flors que feien olor de mel.
Mira quina bellesa! Va exclamar. Tot això jo no ho coneixia. De sobte, van veure passar unes criatures que corrien ràpid. Què sou? Va preguntar el turroc molt curiós. Som uns conills. Va contestar un. Nosaltres també som amics. Ens agrada descobrir el món. Va dir un altre conill.
El torró va sentir-se més content que mai. Va pensar que encara que era petit podia fer molt bones amistats i aprendre molt de tot. Al llarg dels dies van conèixer diferents llocs i persones. Van veure rius, van sentir animals cantar i fins i tot van ajudar algú en un mal moment.
El torró a poc a poc va aprendre que la vida no era només divertir-se, sinó també ajudar els altres. El viatge continuava sent emocionant i ple de sorpreses. Un altre dia van arribar a una escola i van veure molts nens i nenes jugant i aprenent. Què és això? Va dir una nena sorpresa. Un torró de crema cremada! Va exclamar un nen emocionant.
El torró, una mica tímid, va saludar. Hola, sóc el torró de crema cremada. Jo no només sóc dolç, també m'agrada viure aventures i fer amics. Una altra nena va preguntar. Però, torró, com viatges si ets tan petit i delicat? El torró va contestar amb un somriure. Amb valentia i una mica d'ajuda tot és possible.
La nou, una mica més tímida, també va saludar els nens. Els nens van començar a explicar-li què feien a l'escola i el torró es va sentir molt feliç.
Aquell dia, els nens van aprendre una cosa molt important, que fins i tot les coses més petites poden tenir grans somnis. Des d'aquell moment, el torró de crema cremada va saber que el món era un lloc ple de sorpreses i de bons amics, i cada dia somiava amb noves aventures i noves amistats.
El viatge del turró de crema cremada és un conte d'alumnes de cinquè de l'Escola Les Aigües de Cardedeu amb disseny sonor de Paula Illon i Pau Sánchez. Contes escudallats
Les neules màgiques. Un matí fresquet de tardor amb una mica de boira, en una casa de Montblanc, després del regombori de les primeres hores, tothom ha marxat.
Els nens a l'escola i els pares a treballar. El silenci omple les estances. Una finestra de la cuina ha quedat una mica oberta. Ha bufat un remolí de vent i s'ha obert un armari que estava ple de llaunes i pots. Un d'aquests pots era ple de neules.
Ha caigut sobre el marbre de la cuina. S'ha obert i s'ha barrejat amb la sal i el pebre, que també s'havia entrebocat.
Per art de màgia, aquesta barreja ha fet que a les neules els surtin ulls, boca, mans, cames. És a dir, s'han convertit en humanes. Sorpreses pel seu aspecte, es miren les unes a les altres. Es comencen a moure, però són tan maldestres que no paren de xocar entre elles i amb tot el que troben. Arriben al menjador, no saben com fer-ho per passar entre mig de la taula, les cadires i el sofà sense posar res.
No ho aconsegueixen. Amb tant de rebombori, la boira, el gos de la casa que feia una bacaina a la seva caseta del jardí, es desperta. Corre cap al menjador i comença a gordar. Games, ajudeu-me. Espantades, corren a la velocitat de la llum.
Pugen les escales, entren en una habitació, es tanca la porta als morros de la boira i respiren a lleugerides. No saben on som, però al seu voltant hi ha fileres i fileres de llibres. La neu, la més tafanera de la colla, comença a remenar i dels prestatges van caient comptes.
S'obren i de dins van sortint uns personatges. La rateta, la caputxeta, els tres porquets, el gat amb bot. Uns i altres queden bocavedats. Es posen a parlar.
Les niules els expliquen el que ells ha passat. Els demanen ajuda per escapolir-se del gos i poder tornar al pot. La caputxeta de seguida pensa en el flautista de Marí. Ràpidament el gat amb botes s'enfila. Agafa aquest conte. L'obra i ens surt el flautista. Li expliquen el pla que han pensat.
Està d'acord i les ajudarà. Però el primer que hem de fer és tapar-se tots les orelles per no quedar atrapats dins la melodia que sonarà. Els tres porquets, que són manetes, fan boletes amb trossos de papers que troben dins d'una paperera. Els reparteixen. Diuen que se'ls posin a les orelles i premin ben fort. Un cop comproven que ningú no sent res de res, comença a tocar la flauta.
Obren la porta a poc a poc i veuen com la boira el segueix com si estigués hipnotitzada. Les neules silenciosament baixen les escales, passen pel menjador i entren a la cuina. Amb una bona escombrada de la rateta, tota la casa queda endreçada. Neta com una patena i els protagonistes dels contes tornen a les seves històries.
Les nostres amigues, les Neules, han viscut una gran aventura. Decideixen tornar al pot, però no descarten tornant-ne a sortir un altre dia. Compte comptat, aquest conte s'acaba.
Les neules màgiques és un conte d'alumnes de sisè de l'escola Les Muralles de Montblanc amb disseny sonor d'Ivan López. Contes escutellats
Fins aquí el dinar de Nadal, però... ja està? No, de cap manera. Ha sobrat menjar per un regiment.
Que què en fem? Doncs canelons, aquesta bona tradició de Sant Esteve que no pots deixar de perdre, perquè ja és nostre, tot i que originalment sembla que ens els van portar els cuiners italians que servien a la burgesia al segle XIX, i perquè implica allargar el luxe de la bona cuina i d'una taula ben parada. No conec ningú que no li agradin els canelons. Pots preferir-los més o menys torrats o fins i tot blancs del tot, sense gratinar, però segur que ets d'algun equip o de tots tres.
Per això els hem dedicat l'epíleg dels contes escudellats, un capítol afegit amb una història més adulta però igual de bucòlica que ha escrit el Joan Revellato del Centre Terminològic Termcat, que no concepta de cap manera un món distòpic sense aquest menjar. Aquest Nadal no faré canelón. El temps s'atura, els mòbils hivernen, la música calla i queda una frase a migdí.
Un aire gel i t'omple com una riuada a l'estança sencera. Amb els cors congelats, només el rellotge de l'entrada continua escandint els segons que falten per un Nadal sense canelons. El cot o el cap conscient que tard o d'hora havia de passar. És així la vida. Imagines i planifiques com si el futur tingués la solidesa del present i, de cop, una desgràcia t'ho esmicola tot i et fa veure com era de fràgil i fins d'ingènua la casa que havies aixecat. És una broma.
S'emrius entremaliada i la vida entre la casa es recupera l'alent. Era una broma. Esclar, com hauria pogut el destí ser tan cruel amb ningú?
De debò, m'asseguro, encara t'ha morit. Canelonaràs els canelons a la vigília de Nadal i podrem canelonar tots junts per Sant Esteve. I no és fins que m'ho confirmes que respiro i em torno a sentir a recer de la nit còsmica que pobla l'univers. D'aquí a poc estendràs les bases dels canelons de Monondrap al marbre de la cuina. Distribuiràs la can rostida i trinxada sobre les bases i les canelonaràs en canelons finíssims que cobriràs amb la beixamel sense bromoits.
Els contemplarem disposats a la safata i serem comprensius amb la seva blancó, perquè ja sabem que el sol poderós del forn els farà agafar el color que ens enamora. És com el primer dia que anem a la platja, diràs. I jo, llavors, imaginaré en els teus canelons el gust salat de primer bany d'estiu, els passos esquius dels crustacis cagant van pel fons, l'onada que ja no recordàvem com et sobrevola quan et despistes,
i fins al cor marí que es precipita de qui sap l'altura sobre lloms platejats. I també hi veuré esclar el teu cos càlid i amb mandrill de sol i de sal i de sorra i els pejatges nous d'Itàlia, de França o d'Àustria, on ens agrada tant de perdre'ns quan el sol és a dalt de tot i els dies no s'acaben. El forn s'ha espatllat! Alertes de cop. El temps es torna a aturar, els mòbils es col·lapsen, la música calla i una altra frase queda inacabada.
El rellotge de l'entrada escarneix els segons que falten per un Nadal sense canelons. Havia de passar. Així és la vida, que tu planifiques i una desgràcia t'esmicola sense més la felicitat i et deixa la intempèrie. Fem servir el meu forn, proposa el germà, i se'ns obre el cel i la vida reprèn l'alè.
És així com els canelons d'un blanc hivernal desfilen en safates pel carrer esquivant vianants desvegats i músiques ximples de Nadal. Com hauríem pogut prescindir-ne si les portes de l'hivern s'obren amb els canelons? Encenem el forn de substitució. Aviat la beixamel crepita com crepiten els tions a la llar i els canelons agafen els colors ocres de tardor que els arbres pinten a les fulles perquè hi juguin els dits del vent.
I al final el vent s'encança i les deixa muntades per terra, igual que les esteses de joguines que feien els nens. Te'n recordes? Sí, me'n recordo. Mirant els canelons, rebeig el nostre ardor amb l'excusa de provar-ho. La teva panxa arrodonint-se com la lluna en quart creixent i la brillantor instal·lada en els teus ulls sense intencions de marxar-ne. La meravella de veure't d'una vida i de veure't nodrir-la de tu i de prendre plegats a protegir-la, a conduir-la, a fer-la riure i a estimar-la sense cap son reparador darrere.
Els llits creixen, les fulles volen i la mort persisteix com persisteix l'olor dels canelons desenfornats.
M'he deixat les claus, em desespero quan tornem. I el temps es col·lapsa, els mòbils curcircuiten, les cançons callen i se m'escapa un renec. A l'entrada inabastable de casa, el rellotge toca morts pels canelons. Sabia que passaria. Et penses que tot va bé i de cop la desgràcia t'engruna el futur. Tranquils, que jo sí que les porto, diu un dels fills. I tots, aguantant les safates calentes, tornem a respirar. Uf.
A continuació, seiem enriolats al voltant de la taula, amb les galtes una mica vermelles pels relladors, la felicitat de la companyia completa, l'esperança en el futur amagat dintre el nou any i potser alguna copa de massa. Però, sobretot, sobretot, el que ens pinta de vermell les galtes és la safata de canelons fumejant en direcció al sostre, allà on més d'un Nadal s'ha estampat el tap de xampany.
Ataquem els canelons amb excusa d'agostar-los i opinem sobre la coxió i el formatge i la marxa atropellada del món amb tantes coses que van millor i tantes altres que van de malborràs. Però res que no es pugui resoldre, que bé que acaba realitzant-se cada any el miracle dels canelons. I la beixamel va escampant-se pels plats per solitzar el gust tan fort de la carn. La grou que hem anat desaprenent és que els nostres ancestres perseguien la caça o corrien davant de la caça en dies incerts.
Aquell agró que ara gairebé només retrobem un cop l'any en els teus canelons de porc, de vedella i de pollastre, la Santíssima Trinitat del Nadal laic. Llavors, mirant-te, penso que per anys que visqui o pervisqui, si és que sobrevisc.
Tant si la vida ens porta a viure els plegats com si ens força separar-nos, et recordaré sempre enrotllant els canelons, controlant el procés d'enrossiment i l'altura de les safates, desenfornant-los i presentant-los orgullosa i feliç a taula. Al final, la il·lusió més grossa dels dies de Nadal són els teus canelons cuinats a les portes de l'hivern, amb la sal de l'estiu, els colors de la tardor i les vides que hem viscut. L'any que ve no faré tants canelons,
Jo m'ennuego, m'ensorro sobre el cadira i requereixo de manera immediata un desfibrilador.
L'epíleg Canelons és un text de Joan Revellato, del Termcat, amb la participació de Carme Defez, Didac Boza i Lluís Mata, i amb dissenys sonor d'Ivan López i José Manuel Galvez. Comptes escudallats
Comptes Escudellats és una coproducció de la xarxa Amemun FM, El Prat Ràdio, Girona FM, La Plana Ràdio, Ràdio Televisió de Cardedeu i Ràdio Montblanc, amb la col·laboració del Centre de Terminologia TermCat.
Els contes són amb guió i locució d'alumnes de l'Escola Pinyana del Farràs, l'Escola Joan Maragall del Prat de Llobregat, l'Escola de Domeny de Girona, l'Escola Jaume Valmes de Santa Bàrbara, l'Escola Les Aigües de Cardedeu i l'Escola Les Muralles de Montblanc. L'epíleg dels canelons és un text de Joan Rebellato del Termcat amb la participació a la locució de Carme Defez, Didac Boza i Lluís Mata.
Els títols i els crèdits, Joan Pau Inarejos i Carme Parres. Els dissenys sonors són de Paula Illon, José Manuel Galvez, Pili García, Ivan López i Pau Sánchez. La idea i direcció del projecte és d'Ivan López i de servidora, Anna Morgades-Vallogera. Bon Nadal!
Ei, tu, escoltes la ràdio Ona la Torre? Sí, i tu? Esclar que sí. I tu? No. Què? No t'has entrat? Escolta Ona la Torre cada dia per a ser més guai. D'acord, 107.0. Notícies en xarxa.
Bon dia, són les 10, us parla Eduard París. El rei Felip VI ha fet una crida a preservar la convivència democràtica davant dels extremismes, radicalismes i populismes en el seu discurs tradicional que ofereix durant la vigília de Nadal. Els extremismes, els radicalismes i populismes es nutren d'aquesta falta de confiança, de la desinformació, de les desigualtats, del desencanto amb el present i de les dubtes sobre com abordar el futur.
No basta con recordar que nosotros ya hemos estado ahí, que ese capítulo de la historia ya lo conocemos y que tuvo consecuencias funestas.
Dels temps passats ha saltat el moment actual amb una societat que afronta problemes com el cost de la vida, l'accés a l'habitatge, la incertesa laboral pels avenços tecnològics o el fet que els fenòmens climàtics són un condicionant cada cop més gran i de vegades tràgic. Davant una societat cada cop més enfrontada, el monarca també ha posat especial èmfasi en el diàleg. ¿Qué líneas rojas no debemos cruzar?
Estoy hablando de diálogo, porque las soluciones a nuestros problemas requieren del concurso la responsabilidad y el compromiso de todos. Estoy hablando de respeto en el lenguaje y de escucha de las opiniones ajenas. Estoy hablando de especial ejemplaridad en el desempeño del conjunto de los poderes públicos. También de empatía.
Al mateix temps, el rei ha apel·lat a situar al centre de tota la política la dignitat de l'ésser humà, sobretot dels més vulnerables, en una declaració de to marcadament constitucionalista, europeïsta i de defensa de la transició democràtica.
I el Servei Meteorològic de Catalunya ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per neu, amb un grau de perill màxim de 3 sobre 6 a una desena de comarques del Pirineu i Prepirineu. Hi ha possibilitat de gruixes superiors als 5 centímetres a uns 600 metres d'alçada, tot i que també hi poden caure.
uns dos centímetres a la comarca de la Terra Alta, a uns 200 metres i més de 20 centímetres al Ripolles, a uns 1.400 metres. A més, també s'ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per estat de la mar, a monades que poden superar els 4 metres, amb mar brava o mar desfeta, onatge de llevant i mar de fons, amb un grau de perill màxim de 6, sobre 6 a tota la costa, però especialment a l'Empordà.
I a hores d'ara hi ha dues carreteres tallades a la xarxa viària catalana, són la P7 a l'alçada de l'Aldé, en Cedit Castelló, i la BB4024 a Guardiola de Berguedà. A més, és obligatori l'ús de cadenes a una vintena de carreteres de la demarcació de Lleida. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa
Les dones no sempre han caminat amb comoditat per la nostra literatura. Des d'aquesta secció volem posar un granet de sorra més recuperant la vida i l'obra de set autores del nostre país que no sempre han estat prou reconegudes. Veus indispensables. Set escriptores que tenen molt a dir. Teresa Pàmies.
Escriptora, periodista i activista, Teresa Pàmies comença a publicar passats els 50 anys. Fu una jove plena d'energia, una dona que es mantingui fidel als seus ideals i una escriptora que ens ha deixat un llegat vital per apropar-nos a la guerra civil i a l'exili.
Montserrat Bacardí, doctora en Filologia Hispànica i licenciada en Filologia Catalana, catedràtica del Departament de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona i autora de la primera biografia completa sobre tres apàmies, ens acompanya en aquest espai dedicat a l'autora.
La infància i joventut de Teresa Pàmies estan unides indiscutiblement al seu pare, qui li va transmetre la passió per la vida i la justícia. Ella sempre deia que no només eren pare i filla, sinó que els unia una relació política.
Montserrat Bacardí. Teresa Pàmies va néixer a Balaguer el 1919 en una família molt humil. El pare era com si diguéssim un pagès sense terra, després es va transformar en transportista i era, el pare, un militant comunista, diguem-ne, dels primers que hi devia haver a les terres de Ponent. Ella va néixer, això, en una família molt humil. Va anar a escola només fins a 11 anys, de manera que la seva formació és completament autodidacta. A més a més...
Al final, a uns anys hi era molt mala alumna, ella mateixa ho diu, i a uns anys ja la van posar a treballar d'aprenenta de modista, que és el que feien les xiquetes amb aquelles edats. I aleshores, ella, a mesura que va anar treballant de modista, va anar aprenent una mica de francès, amb un compatriota també comunista que es deia Pere Ardiaca,
I van començar a llegir. Tenia una gran devoció pel Patufet, per les pàgines viscudes del Folky Torres, tot el que era una mica literatura popular. I després, clar, llegia la literatura que llegia el seu pare, és a dir, Lenin, Marx, Gorky, tot l'ideari comunista, diem-ne. I això, aquesta enfantesa, aquesta primera etapa de la vida, arriba fins al 1936. Veus indispensables.
Els mites no sempre són encegadors o paralitzadors. De vegades ajuden a avançar, a resistir, a superar situacions desesperades. A mi, quan us mitificava, m'ajudarà molt. Però també quan ja no éreu un mite, sinó un pare vell i rondinaire.
Fragment de testament a Praga. Tres apàmies. Va viure amb intensitat la seva militància política. Un exemple és el míting que va fer al costat de Lluís Companys i Frederica Montseny a la plaça monumental de Barcelona.
Mirava les fotos d'aquell rostre fresc, agressiu, d'ulls flamejants com els de tot jove que creu rabiosament en allò que diu, encara que digui rocades, encara que prediqui utopies, les velles utopies sense les quals l'home no ho fora. Fragment de quan érem capitans, tres apàmies.
És francament curiós que una noieta de 16 anys emprengués l'activitat que vam prendre durant la guerra perquè és una cosa frenètica, gairebé increïble. Ella ja de seguida que esclata la Guerra Sefilia a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, que és la branca juvenil del PSU, i aleshores, a partir d'allí, s'instal·la a l'Hotel Colón de Barcelona, a l'Hotel Colón, que era la plaça Catalunya, i des d'allí, diguem-ne, es converteix en
secretària executiva de les joventuts, un càrrec realment importantíssim. Després també una activitat molt important, és una de les fundadores de l'Aliança Nacional de la Dona Jove, una aliança que pretenia activar totes les dones per la guerra, perquè lluitessin per la guerra de la manera que poguessin. I després una altra faceta seva és que tan jove dirigeix el setmanari
una revista setmanal de les Joventuts Socialistes Unificades, que és Juliol. Allí hi firme molts articles, però molts altres sabem segur que els va escriure ella i que no són firmats. Convertida en un important referent polític a Catalunya,
Teresa Pàmies viatja l'agost de 1938 a l'estat de Nova York per assistir al segon congrés de la joventut per la pau. Un viatge que s'allargarà fins al mes de novembre amb motiu de fer campanya per explicar la causa republicana i recollir ajuda material. Ella tenia 18 anys.
El gener del 39 marca un canvi de rumb en la vida de Teresa Pàmies. No té ni 20 anys i ha de marxar a l'exili. Ho fa amb el seu pare. A la seva mare i als seus germans no els tornarà a veure mai més. França, Santo Domingo, Cuba, Mèxic, Praga seran les seves llars, entre altres, durant 30 anys.
Montserrat Bacardí. Aquesta és una etapa molt llarga de la seva vida, de si tantes anys ja va fer tantes coses, imaginem amb 30. I és una etapa molt variada, molt complexa, que té subetapes també molt diferents. Bé, com tothom travessa la frontera el gener del 39, exactament el dia que entren les tropes nacionals a Barcelona, el 26 de gener del 39, se'n va cap a França...
La instal·len en un camp de concentració, una caserna abandonada plena d'indigència absoluta. Se n'escapa gràcies al Partit Comunista i aleshores se'n va a París.
ja hi comença a repartir propaganda i a fer, bueno, clandestinament a totes les seves accions habituals. La policia la deté, la posen a la presó, a la presó de la Roquet, que era la presó més atros de les dones, plena, bàsicament, de prostitutes i d'espies, i allà li fan un judici. Les acusacions són molt dèbils perquè, total, ha repartit una colla de pamflets...
I aleshores la deixen sortir de la presó a condició que abandoni el país. I així és com se'n va travessar l'Atlàntic i se'n va cap a Amèrica. La República Dominicana va ser la primera parada a Amèrica per a tres apàmies durant l'exili. Tothom volia anar a Mèxic. Aquest era el destí favorit de tots els exiliats, però ella va fer tard, com si diguéssim, perquè...
Mèxic va absorbir una quantitat enorme d'exiliats i aleshores, com Joan Salles o com Vicent Riera Llork o com Agustí Bartra i Ana Morià, ella va haver d'anar a la República Dominicana. De la República Dominicana a Cuba i de Cuba a Mèxic i arriba l'any 1941.
No se li coneix cap activitat, així com fins ara escrivia, en fi, no se li coneix cap activitat política. Se sospita que tot era, bueno, se sospita, o sigui, sabem que tot era clandestí i que era una clandestinitat, diguem-ne, molt severa i molt estricta perquè ella fins i tot pateix una certa transformació física, eh?
Hi ha unes fotos en què se la veu molt arreglada, molt mudada, amb unes pistes de tenis. Suposem que feia feines que li encomanava el partit, però amb més secretisme que no abans. A Mèxic, de Mèxic, sempre ens remarquen un parell de coses.
Una, que va estudiar a la Universitat Femenina de Periodisme, que, esclar, això li va donar un cert bagatge, hi va estudiar dos anys, i dues, que va néixer el seu primer fill, Tomàs Pàmies.
L'exili a Mèxic s'acaba amb el final de la Segona Guerra Mundial. És el moment de tornar a Europa i s'instal·la a Belgrat. Però les confrontacions entre Tito i Stalin, els dos líders comunistes, provoquen que la colònia espanyola es traslladi a Praga.
I a Praga és el lloc on potser, juntament amb París, viu més anys de l'exili. És un exili, el de Praga, molt llarg, molt fecunt, no solament perquè hi té un, dos, tres fills més, sinó perquè treballa, ella té l'oportunitat, és una feina...
de treballar a les emissions de Ràdio Praga. A Ràdio Praga no solament treballava les emissions en llengua espanyola, diguem-ne, però no solament hi fa de simple locutora, que és el que feien la majoria, sinó que ella, gràcies als seus coneixements de txec, que es posa a estudiar txec imparablement, uns coneixements que no devien ser perfectes però que li servien.
per fer entrevistes, per fer reportatges, etc., i es converteix en una periodista de debò, com si diguéssim, més enllà dels dictats oficials que marcava l'emissora. I a Praga, també, en la mesura que pot, llegeix, llegeix i llegeix. Escriptores que van deixar un llegat literari i que reivindiquem de nou. Teresa Pàmies.
Per a Teresa Pàmies, Praga va significar la millor escola, però decideix instal·lar-se a París, on hi va viure 12 anys. Abandonar el cercle comunista per una ciutat capitalista suposa haver de carar les crítiques familiars i del partit. Són diversos els motius que mouen l'autor a traslladar-se, entre ells el fet d'haver-se distanciat de l'ortodoxia comunista.
I la falta de llibertat per viure el seu amor amb Gregori López Raimundo, el seu gran amor de joventut que retroba precisament a Praga. I París és una etapa fecundíssima, és l'etapa que desperta l'escriptora Teresa Pàmies.
A París, ella és una dona lliure. És una dona lliure i, al mateix temps, una dona molt esclavitzada per les feines, perquè ja no té una feina de privilegi com és treballar a la ràdio. Des d'un punt de vista laboral, és una marxa enrere, com si diguéssim, però des d'un punt de vista personal i literari, és un moment d'esplendor, perquè ella, a París, primera, s'acosta al casal de Catalunya, de París, i, per tant, d'alguna manera, acostant-se al casal és com si recuperés la llengua.
perquè el català només el parlava amb el seu pare. El català és una llengua que a Praga no parlava amb ningú. París torna a prendre consciència que la seva, no només la seva llengua, sinó que la seva cultura és la catalana i que vol escriure en aquesta llengua. I en diverses cartes ella ho diu. He de rememorar el meu, literalment fa servir l'expressió, el meu rovellat català.
Conscient d'aquest desig per recuperar la seva llengua, comença a escriure a premsa de forma habitual i agafant un caire professional, com els nombrosos articles per a Ràdio Piranaica i gairebé sempre sota el pseudònim d'exili. Núria Pla.
La seva primera novel·la és La xiqueta de Balaguer i podem imaginar que és ella. La xiqueta de Balaguer després es transforma en una noia i un soldat, que és una novel·la que no va poder sortir fins l'any 2013, tal com ho sentim, perquè va quedar durant 50 anys retinguda la censura.
que la va desautoritzar del tot, bàsicament perquè una noia ha insultat Teresa Pàmies i explica la seva experiència de la guerra. I, clar, això, imagineu-vos la censura, la gràcia que li havia fet.
A París escriu la primera versió de Dona de pres, una roberta extraordinària que tampoc va agradar la censura i no es va publicar fins l'any 1975. Un llibre feminista que té com a protagonistes les dones dels presos polítics, les que van acarar la realitat a peu de carrer.
i escriu el que és l'obra segurament més famosa i la que li permet el retorn, que és Testament a Praga. És el primer testimoni crític del comunisme des de dins, des de dins del comunisme. I això va ser molt impactant. O sigui, clar, el que va passar primer a Budapest, el 56, i després a Praga, el 68, la invasió...
dels tancs soviètics, això va desenganyar la meitat del comunisme mundial, o de les tres quartes parts. Testament a Praga és un llibre, en aquest sentit, molt comovedor, molt comovedor. En realitat, Testament a Praga és firmat per Tomàs Pàmies i Teresa Pàmies i es basa en les memòries de Tomàs Pàmies, que va escriure, que jo les he pogut desveure, i això sí que em va fer una il·lusió enorme, és a dir, són les memòries...
manuscrites, amb uns fulls enormes, sacroguissats, amb una lletra que no s'entén ni una paraula. I que es veu que la filla l'entenia, però les persones normals no l'entenem. De fet, no les he pogut veure perquè les conserve...
El fill de Teresa Pàmies, Sergi Pàmies, i ella m'ha confessat amb poc que no entén ni una paraula. I llavors, això, es basa en aquestes memòries i és com una mena de diàleg. Una part són les memòries i una altra part és la resposta de la filla. I és un diàleg continu, diem-ne, no? Interromput, contínuament interromput, però que, esclar, va creant una intriga, una intriga que fins i tot, argumentalment, no pots deixar de llegir.
I, a més, esclar, com totes les obres de Pàmies, és escrit en una llengua vibrant, enèrgica, una llengua que se t'emporta, que és d'una claretat magnètica, que és, per mi, la gràcia que té totes les obres de Teresa Pàmies.
El meu sistema de copiar unes memòries us semblarà arbitrari, i ho és. La vostra vida fou suficientment interessant i no cal afegir-hi aventures, que prou que em vau tenir fins l'hora de la mort. Les vostres obsessions de vell solitari també han estat abraujades i ho perdonareu si us dic que m'hi ha mogut una mena de pudor i de respecte.
Les febleses que us reconeixeu amb tanta insistència són les de tota una generació de revolucionaris anarquitzants. I en aquest sentit, la confessió esdevé una lliçó. Fragment de Testament a Praga, Teresa Pàmies. Set escriptores que tenen molt a dir. Teresa Pàmies.
Veus indispensables.
Des del gener de 1939, Teresa Pàmies només va poder obtenir un passaport provisional l'any 1958, que li permetia fer un sol viatge. El destí fou balaguer. La seva voluntat de tornar a Catalunya es veia frustrada davant la negativa a obtenir el passaport definitiu. Però això va canviar l'any 1971. Rebre el premi Josep Pla era una protecció. No s'hi van poder negar. I Teresa torna a la seva estimada terra.
Aquest llibre, Testament a Praga, li va permetre el retorn, perquè va guanyar. Ella ja s'havia presentat a alguns altres premis que no havia guanyat des de París, entre altres coses, perquè els patrocinadors dels premis sabien que aquells llibres no es podrien publicar, que la censura no els passaria...
I aleshores, res, no havia guanyat cap premi fins que va arribar Testament a Praga, que va guanyar el premi Josep Pla, del 71, que era un premi patrocinat per un editorial tan poc comunista com Destino, i que així tot el va acceptar i aplaudir a mans basades. I en aquest sentit, les 200.000 pessetes que li van donar pel premi, 100.000 les va donar al partit,
I les altres 100.000 li van servir per instal·lar-se a Barcelona, per llogar un pis i instal·lar-se a Barcelona. Ella va decidir tornar i aquí emprèn una nova vida, que és la vida de l'escriptora que coneixem avui dia. Una etapa prolífica. En 30-35 anys va escriure una cinquantena de llibres.
Sí, sí, és una etapa d'una fecunditat enorme perquè, a més a més, aquesta quantitat tan gran de llibres es combina amb l'exercici del periodisme també d'una manera regular, sistemàtica. I quan era més gran, els articles es van convertir en col·laboracions radiofòniques en diversos programes de ràdio que van ser molt celebrats i per diverses emissores i programes de caràcter diferent.
Però ella sempre deia que es considerava una periodista, una periodista escriptora, però mai no oblidava la faceta de periodista, que li donava un gran valor i una gran importància. I això va combinar, diguem-ne, la literatura amb el periodisme. Una cosa que potser val la pena advertir és que jo diria que es converteix en una de les primeres escriptores professionals.
Perquè ella quan arriba aquí pretén viure del que escriu i ho aconsegueix. Ja estem parlant de l'any 70, 71, 72. Era molt difícil, això. També val la pena de recordar que és la primera articulista en llengua catalana en un diari en castellà, a Mundo Diario.
Dues obres a destacar i que formen un conjunt són Quan érem capitans, publicada el 1974, i Quan érem refugiats, publicada el 1975. Sí, aquestes són, evidentment, obres clarament de memòria, de memòria històrica. Tenen uns títols magnífics. Quan érem capitans, quan érem refugiats...
Aquesta to de col·loquialitat que li atorga aquest quan al davant, quan érem capitans és la seva experiència de la guerra i quan érem refugiats és una experiència del primeríssim exili. És un llibre de memòries que explica bàsicament una gran part de les seves vicissituds durant la guerra i també en aquest sentit és un llibre molt important perquè no tenim memòries de dones lluitadores de la guerra.
En aquest sentit, és un cas aïllat i particular. Les dones que poc o molt van intervenir a la guerra no van escriure. Quan érem refugiats, com deia, és només un llibre sobre el primeríssim exili. Perquè una cosa molt curiosa de Teresa,
va més, és que ella, que era tan aficionada a explicar la seva vida, a explicar les seves experiències, això, apenes no parla mai directament d'aquest exili que comença a Mèxic. O sigui, Mèxic és el gran silenci, quan érem refugiats, que sí, que explica amb pèls i senyals, doncs això, el trasllat a França, l'internament al camp de concentració, l'empresonament, tot això ho explica molt detalladament. També
sempre amb aquest ritme frenètic, trepidant, i això, en aquest sentit, són unes memòries tallades, com si diguéssim, no? Escapsades. Perquè després, ella, l'exili, el resumeix en un altre llibre que aquí no ha sortit, però que esmento breument, que és gent del meu exili. Però el focus és gent del meu exili, gent, no ella. I és un canvi d'enfocament significatiu.
Veus indispensables. Teresa Pàmies. Per a Teresa Pàmies, Testament a Praga és una obra molt especial, però també era molt estimada per ella, va ploure tot el dia. La primera és el passaport per tornar a casa. La segona, l'esperit amb què es retorna de l'exili.
Montserrat Bacardí. És una novel·la realment molt reixida. Segurament és de les millors que va escriure. També va ser força censurada, però va passar. I després es va publicar, fins i tot amb les retallades restaulertes.
I aquesta no es basa precisament en tota aquesta experiència anterior, sinó que es basa en una detenció que ella té, la detenen a casa seva, just quan torna de l'exili i explica el dia aquest que passa a la comissaria de la policia. Detinguda, és un dia que plou, va ploure tot el dia, i aleshores explica...
Sempre amb aquesta tècnica de narració entretallada explica el dia a dia, les hores del dia, quan la van a buscar a casa, obren la porta als fills, la detenen, etc. Fins que al final del dia, quan ja és tardíssim, la deixen anar, tot punt per punt. I tot el que passa en aquell dia li serveix per rememorar experiències del passat.
i de manera que hi ha un canvi de pla de temps i fins i tot de protagonistes continu. Però alhora es llegeix, ara pot semblar tal com ho expliquem, que és un caos, no, no, no, alhora es llegeix trepidantment. O sigui, la narració està construïda de manera que té un interès màxim i és una novel·la molt moderna, d'altra banda, és una novel·la...
per aquesta construcció, com si diguéssim fragmentada, i també, una vegada més, per l'estil, per l'estil amb què és escrita, aquesta mena de força, la llengua de la Teresa Pàmies és una llengua, això, fortíssima, o sigui, se t'emporta.
Veus indispensables. Tenia 50 anys, però era el meu país. Podrien empipar-me cada dia, podrien cridar-me cada dia a explicar el que vaig fer tal any i el que vaig fer l'altre, però no deixaria mai més la meva terra. Fragment de va ploure tot el dia. Tres apàmies.
Tota l'obra de Teresa Pàmies és molt autobiogràfica. I ja tampoc no se n'amagava gaire. Jo crec que l'experiència viscuda durant la guerra, sobretot, i l'exili, les dues etapes, que de fet m'encanta.
ja al rumb del país i de les persones que hi vivien, aquestes experiències acumulades, ella té una necessitat imperiosa de transmetre-les. Té també com una mena de consciència de la memòria, del que ha estat la memòria col·lectiva, que això no es perdi, que en quedi això el que va ser la seva experiència.
Guardonada amb la Creu de Sant Jordi i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, entre altres, Teresa Pàmies tenia un estil desenfadat i directe. Ella deia que era primari perquè havia crescut i s'havia educat a pagès, però darrere de cada una de les seves obres hi ha un gran treball de documentació, de revisió i de polir allò escrit inicialment.
El seu testimoni escrit és un magnífic retrat d'una època trista i difícil que no podem oblidar. Un retrat on les dones es fan visibles. Tres apàmies sempre serà un referent literari de la memòria col·lectiva.
Veus indispensables. Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d'Orfeó, ni de cercle cultural o parruquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia. 32 mesos de guerra havien ensenyat moltes coses a la nostra capitana manresana.
Li havien matat l'home al front. Havia quedat vídua, amb dos fills de 3 i 5 anys, i fugia perquè la vídua d'un roig, en una ciutat petita, podia tenir dificultats que ningú no li hauria ajudat a resoldre. Havia treballat sempre a la fàbrica de filatures, guanyant el pa dels seus fills i substituint braços que podien agafar un fusell.
No diguem mai que ho feia per la causa. I es malfiava, instintivament, dels que pronunciaven discursos i volien donar ordres en nom de qualsevol anagrama. Tenia una energia moral absolutament natural. I de la mateixa manera que mantenia i educava els fills sense pare, es comportava entre la gent. No pas fent la feina dels altres, sinó ajudant-los a fer-la amb l'exemple del seu trem i uns dons d'organització tan naturals com aquella energia que emanava.
No, els millors no eren els nostres rengles. La força dirigent, l'avantguarda d'aquell petit destacament, fue una dona sense partit, mentre d'altres, que eren militants, s'esfondraven per manca de solidesa moral. Teresa Pàmies, del llibre, quan érem capitans. Escriptores que van deixar un llegat literari i que reivindiquem de nou. Teresa Pàmies, veus indispensables.
Aquest podcast l'han fet possible Mònica Sucies, Raquel Martínez i Josep Maria Soler, amb l'assessorament de Montserrat Bacardí, doctora en Filologia Hispànica i llicenciada en Filologia Catalana, catedràtica del Departament de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona. Veus indispensables. Una producció d'Ona la Torra per a la xarxa Mès.
T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més. És infinit l'univers? Descobreix la resposta a aquesta i moltes altres preguntes de la mà de l'Observatori Astronòmic de Sabadell.
Actualitat, activitats o aspectes generals relacionats amb el món de l'astronomia. Acompanya'ns en aquesta meravellosa aventura. L'univers infinit. A la teva ràdio local. És la meva creació suprema. Sublim. El sostre de la meva feina de fuster. Pare, gràcies per donar-me la... Au, au, au, au, però què dimonis fas? Culpejar-te.
No veus que és Nadal? De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Faustínios estava ben radiant. A la Sagrada Esparta, el mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I a on els podries trobar, en Faustínios i el soldat covard? A Torre d'Embarra!
El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que li envin. Tens fins al 30 de desembre! Envia la teva experiència en Adelenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre.
Apunta bé. 6-9-0-8-3-2-1-4-9. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art.
Els Bufacanyes, el programa que parla de còmics a Mataró Ràdio.
Bon dia, bufacanya, sóc en Víctor Calderón i el capítol d'avui m'acompanya a nivell tècnic el meu company Pedro Vicente del Roble. Avui és un programa especial, ja que estem encarant aquest final d'any 2025 i hem volgut preparar un programa especial que hem titulat Vinyetes per la Pau i és la nostra manera particular de dir no a la guerra.
I en el programa d'avui recomanarem còmics i novel·les gràfiques que parlin de conflictes bèl·lics que, malauradament, són part del nostre dia a dia.
I parlarem de Palestina i Ucrània. També comentarem abans alguns conflictes com la Segona Guerra Mundial. Així que us convidem a quedar-vos perquè serà un capítol ple de...
d'històries que creiem que és important parlar-ne, perquè potser són temes que malauradament són massa actuals i creiem també que el còmic és una eina que pot ser educativa i també pot ajudar-nos a apropar-nos potser a aquests conflictes des d'una manera més humana també.
I empatitzar també amb la gent que els pateix de primera mà.
Per tant, també creiem que hi ha bones recomanacions avui per fer regals de Nadal, si encara no teniu els vostres regals. Així que agafeu llibreta i boli i parlem de còmics sobre conflictes bèl·lics.
Doncs una de les excuses que també ens ha servit per animar-nos a fer aquest programa és que es reedita, es torna a publicar els còmics bèl·lics que s'havien publicat als anys 60-70 a l'editorial Warren, l'editorial que presentava els còmics titulats Blazing Combat,
Amb aquest títol, Archie Goodwin i Jim Warren, que eren els responsables de l'editorial i també d'aquests còmics i els que van escriure els guions de tots ells, van publicar en format revista com petites antologies amb diferents històries curtes
sobre conflictes bèl·lics i la gràcia també d'aquest tipus de publicació és que, tot i semblar que eren còmics bèl·lics normals i corrents com el que estaven de moda,
En aquest cas, la diferència que hi havia era que els protagonistes no eren grans herois invencibles, no eren superherois, sinó que les històries ens mostraven l'horror i el patiment i la inutilitat de la guerra, podríem dir-ne, i s'acompanyaven aquests dos guionistes dels millors autors de l'època.
com Joe Orlando, Wally Wood, Alex Todd, que treballa molt bé la taca de tinta, James Cullen i fins i tot Frank Frazetta havia fet alguna portada per aquests còmics i algun interior. Molts militars van buitrejar una mica aquesta revista perquè no els veien molt patriòtics aquests còmics.
I això va fer que tampoc la revista obtingués l'èxit o que es valorés com s'hauria de valorar. Per sort, els còmics no tenen data de caducitat i gràcies a Norma Editorial es torna a publicar aquests còmics en un volum únic que l'han anunciat pel 16 de gener i es diu Blazing Combat.
També, amb aquest mateix espirit, podríem dir, que Jim Warren i Archie Goodwin es basen una mica també en el que ja havien fet prèviament, als anys 50...
Harvey Kurfman, sota l'editorial E.C. Comics, que qui no conegui aquesta editorial, era una editorial molt ansitosa que publicava còmics dels anys 50, còmics també centrats molt en l'horror, en la por, i més de la ficció, però...
que van apostar també per fer una línia de còmics bèl·lics amb els títols Two-Fisted Tales o Frontline Combat, també. I aquí Herbie Kurtzman, un autor superreputat, feia els guions també d'històries curtes que s'il·lustraven també per grans autors de l'època, dels anys 50 també, com Al Williamson, també teníem a Wally Wood...
O el mateix Harvey Kaufman també il·lustrava moltes de les històries que escrivia. Aquestes, igual que amb Blazing Combat, que comentàvem ara, eren històries que també, tot i ser als anys 50, mostraven molt els horrors de la guerra també.
i no ho feien d'una manera molt bonica ni molt idealitzada, podríem dir-ne. I també els lectors de l'època estaven acostumats a llegir...
Còmics de guerra, perquè als anys 50 es feia molta propaganda de guerra també a través dels còmics, que en aquella època sí que anaven destinats més els petits a la casa, i això també feia una mica que els nens...
Si tenien familiars, pares, germans o gent a la guerra, a través dels còmics poguessin sentir que els tenien una mica més a prop i podien com seguir les seves peripècies.
que sempre estaven molt allunyades del que realment passava. I aquests còmics d'EC ho recuperen. Two Fisted Tales està publicant Diabolo Ediciones, està publicant tot el catàleg de l'editorial EC Comics, no només els còmics bèl·lics, sinó també els d'Horror, que us comentava abans.
Per tant, són còmics clàssics, però no han perdut la frescura de llavors. I és una bona lectura, també, si us voleu endinsar amb el còmic clàssic bèl·lic.
I ara passem a algunes recomanacions de còmics, de lectures, entorn al conflicte d'Israel i Palestina, que en els últims anys s'ha convertit en una massacre al poble palestí. I tenim diverses publicacions. Potser la més coneguda és el còmic Palestina de Joe Sacco, que a l'abril del 2025 s'ha publicat en català, així que el podem llegir en català també.
I aquest còmic, Palestina, es va publicar originàriament el 2001. Per tant, això també ens fa adonar-nos que aquest conflicte porta anys i portem molts anys podent llegir coses entorn al conflicte. I les històries que es publiquen en aquest volum van ser escrites als anys 90. Són històries que jo us saco
Va escriure perquè va visitar Cisjordania i Galza al principi dels 90 i va fer entrevistes i va fer un treball periodístic molt interessant i potser bastant inèdit en el còmic per llavors.
I això va retratar també les escenes de la vida quotidiana en aquelles ciutats que també estaven sota l'ocupació. Llavors, l'autor, que per ser a Joe Sacco,
era, sobretot, autor de còmic underground, sempre havia fet coses d'humor, també té còmics sobre rock, per exemple. Doncs es va posar a sèrio i porta treballant i fent cròniques gràfiques sobre les injustícies del poble palestí durant molts anys.
Aquest Palestina és molt interessant, però ara just aquest 2025 també, potser amb una mica de pressa, podríem dir-ne, ha publicat també La guerra de Gaza, que aquí ha arribat de la mà de Reservoir Books, és un còmic més curt.
en format grapa, que aquí sí que actualitza i ens mostra la seva visió dels últims anys del que ha passat i com Israel està arrasant els territoris ocupats.
i és molt interessant el treball de Joe Sacco, he mencionat aquests dos títols, Palestina i la guerra de Gaza, però té diversos còmics més, no només sobre aquest conflicte, sinó sobre altres conflictes, i és un autor que crec que val molt la pena, té un estil de dibuix en blanc i negre molt interessant i molt accessible, i si no el coneixeu també us animo a fer una ullada.
Un altre autor que va fer una aproximació molt personal també a aquest conflicte és Guy de l'Isle, que és el seu còmic que es diu Cròniques de Jerusalem, que està publicat per Estiberri.
Guidelisde el que va fer és anar a viure a Jerusalem amb la seva parella durant un any. I la seva parella és membre de Mèdicos Sin Fronteras.
I en aquestes cròniques de Jerusalén el que fa és explicar una mica la seva visió personal durant aquell any vivint a Jerusalén i vivint als carrers i veient una mica com s'havien normalitzat algunes coses als carrers de Jerusalén que ell no acabava de veure tan normals, no?
Parlem de restriccions de llibertat, catxeos, interrogatoris i sistemes de gestió que són una mica estranys i que aquest autor, en sentit de l'humor, ens ho explica.
I ens exemplifica també una mica que hi ha coses que succeeixen a altres països, a altres ciutats, que ells veuen de manera normal, però potser no ho haurien de ser tant, no?
Molt interessant el Gui de Lisle, que també ha fet altres obres de treball periodístic dibuixat en format còmic i també té un estil de dibuix també molt accessible i té un sentit de l'humor també interessant i que també acompanya molt bé la lectura.
I ara també, sobre el conflicte de Palestina, us volia recomanar túnels de Ruto Modan, que és una autora il·lustradora d'Israel, que viu a Tel Aviv. Aquesta autora va publicar túnels sobre...
És una aventura, podríem dir que és una Indiana Jones, protagonitzada per una arqueòloga israeliana, que vol buscar l'Arca de l'Aliança. I és això, com una aventura d'arqueologia, però que la porta a excavar sota territori, entre disputa, diguéssim, un territori disputat per Israel i Palestina.
I com que va sota terra, no només a nivell literal, sinó també metafòric, i crea com una alegoria, podríem dir, sobre el passat, la memòria i la història que continuen condicionant tots els conflictes que encara es viuen a Palestina.
L'autora té un estil... És un treball complet. També està publicat en català, que això també és una bona notícia per l'editorial Finestres. És un volum únic i ella fa tant el guió com les il·lustracions, que són unes il·lustracions també xules. També s'apropa una mica com a les aventures així...
més franco-belgues, podríem dir-ne, més clàssiques, i també fa que sigui un còmic bastant accessible i que ens ajuda a entendre també potser el conflicte, però des d'una aventura, des d'un lloc una mica més entretingut, podríem dir-ne, que potser també és interessant per a algú que no estigui acostumat als treballs més periodístics.
Doncs unes altres recomanacions sobre un altre conflicte bèl·lic, que és el de Rússia i Ucrània, que va esclatar de manera oberta el febrer de 2022, però que encara està portant mal de cap a molta gent.
És una invasió rusa al territori ucrainès, però les tensions també venen de lluny. I tenim un còmic que us volia recomanar, aquesta novel·la gràfica, que per ara té dos volums publicats, es poden llegir de manera autoconclusiva. Estem parlant de quadernos ucranianos i russos,
que és de l'autor Ígort, que Ígort, igual que jo i Saco, que hem comentat ara, fa com un treball periodístic, també des d'allà mateix, podríem dir, perquè ell va viatjar i va fer també entrevistes i té testimonis també com de primera mà
En aquests còmics ell fins i tot inclou alguns documents i a part també ens explica algunes històries que potser no estan documentades però que la gent del carrer coneix molt bé. Ígort és el pseudònim d'Ígort Uberi i és un autor ítalo-rusc
que va néixer en 1958 i això, com us deia, combina reportatge i historieta.
I en aquest cas, a través de documents i entrevistes, ens expliquen no només l'actualitat d'Ucrània i Rússia, sinó alguns altres episodis fonamentals, per exemple, l'etapa soviètica i també els règims totalitaris, podríem dir-ne en aquest cas,
i les violacions de drets humans que encara Rússia està fent. És una mirada... Diferents conflictes, cada còmic inclou diferents històries que es poden llegir, i ara mateix, com us deia, hi ha dos títols publicats de quadernos ucranianos i russos per l'editorial Salamandra Gràfic,
Un altre cómic que també tracta de Ucrania i Rússia és Diarios de Guerra, dos relatos il·lustrados des de Ucrania i Rússia de Nora Kruk. És una autora...
germana o nord-americana, que també fa periodisme gràfic, i en aquesta obra ens explica una mica l'intercanvi de cartes i testimonis d'una periodista que viu a Ucrània i un artista rus,
que viu a Rússia, i és aquest intercanvi de cartes i emocions durant la invasió de 2022, i té un estil de dibuix molt concret, no sabria definir-lo, però és un estil de dibuix diferent, íntim fins i tot,
i això ens mostra d'una manera força emocional la guerra vista des de dues persones, cadascuna d'un bàndol, i ens explica també les pèrdues i les desconexions de la gent. També aquest treball està publicat per Salamandra Gràfic,
I un altre còmic que va tractar també aquest conflicte és un còmic que es va publicar aquí a Espanya per l'editorial Serendipia, que va fer un crowdfunding, un verkami, l'any 2022, per aconseguir fons per les ONGs World Central Kitchen i Mèdicos Sin Fronteras
a favor dels refugiats d'Ucrània. Aquest còmic es diu Paz i, com us deia, és de l'editorial Serendipia i és un còmic en el que trobem una antologia, són diferents històries curtes també, de diferents autors i autores.
de la península, trobem noms com Juanjo Rip, de Siree Bresen, la portada és de Santi Pérez, que és també molt potent, i també va ser un còmic que va ser una eina també alhora de difusió del conflicte, però també va ser una eina de recaptació a favor dels refugiats, que era interessant també compartir-la avui.
I fins aquí aquest programa especial. Els més llestos us haureu adonat que no hem mencionat altres grans guerres o conflictes internacionals com Àfrica o Auriemmentxà. Tampoc hem mencionat la Guerra Civil Espanyola. Això en propers mesos ens agradaria dedicar-li a la Guerra Civil un programa especial perquè creiem que hi ha moltes obres
molt interessants, de Paco Roca, de Miguel Gallardo, que afortunadament ens documenten i ens expliquen històries de gent que potser no la poden explicar per ells mateixos.
Per tant, això, esperem que de la Guerra Civil Espanyola dedicar un programa especial en els propers mesos, recomanant molts còmics que han sortit també durant aquest any,
Tampoc hem parlat ni de Hitler ni dels seus amiguts. Sempre hem recomanat Maus i el tornaré a recomanar, que és una obra d'Art Spiegelman on els jueus són rates i els nazis són gats.
I tot i semblar un concepte molt infantil d'animalitzar les persones, crec que és una de les claus d'aquest còmic, que és un còmic molt premiat, és la història de l'avi d'Art Spiegelman, que va viure en un camp de concentració,
I és una història que, malauradament, tampoc ha passat de moda i que es pot llegir avui dia i també trobant molts paral·lelismes amb el present, tot i haver-se publicat als anys 80.
De Maus també es va publicar Metamaus, que és un còmic que explica també com es va fer el còmic. Això és una cosa que sempre també està molt interessant. I després d'aquest any també s'ha publicat un llibre de Maus on també es diu Maus, oi?
I és una selecció de textos que també analitzen l'obra i també des d'un punt de vista potser més actual també fa diferents comparatives. És un llibre també molt interessant de Reservoir Books. De Segona Guerra Mundial també hi ha molts altres còmics que no ens donen temps d'explicar.
el programa d'avui, però també podem dedicar-li un programa més endavant. Gràcies per escoltar-nos. La setmana que ve tenim un programa també especial sobre els millors còmics de l'any, els còmics que més ens ha agradat aquest any, així que no us el perdeu.
Ens podeu trobar a les xarxes socials arroba alsbufacanyes i si creieu que ens hem oblidat algun còmic important al programa d'avui ens podeu deixar algun comentari a les xarxes o a YouTube. Ens veiem la setmana que ve, fins ara, bon any!
Ruta 66. Viatge amb nosaltres per tot el món. Ruta 66. Novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre.
continguts en xarxa.
Si penseu que anar al teatre només us obliga a mirar i escoltar, aneu ben equivocats. Anar al teatre és una experiència que es viu amb els cinc sentits, sobretot quan es tracta d'uns pastorets com els de Calaf.
Els pastorets de Calaf són una de les representacions més antigues del text de Folky Torres. Aquest any estan de celebració rodona, fan 100 anys, i un centenari requereix una celebració en majúscules. De fet, són cada cop més espectaculars. Al llarg dels anys han entrat en escena els efectes especials, la il·luminació i els grans acurats.
que combina la perfecció amb les grans interpretacions dels actors amateurs que fan possible aquest espectacle. Més de 200 persones formen part dels pastorets de Calaf tant a dalt de l'escenari com darrere. Però, com dèiem, un centenari s'ha de celebrar com Déu mana. Per això, els dies 3 i 18 de gener es faran dues representacions excepcionals que comptaran amb la participació d'actors i actrius històrics.
No faran l'obra sencera, però interpretaran una selecció d'escenes clàssiques que conviuran amb projectes audiovisuals i testimonis personals. Un homenatge únic i ben especial. Fins el 17 de gener podeu veure els Pastorets de Calaf. Més informació a pastoretsdecalaf.cat
El coneixement sobre les plantes medicinals és un llegat que no s'ha de perdre. Prové dels orígens de la humanitat i actualment és ben migent i necessari. Per això no et perdis el camí de les herbes amb la biòloga Alicia Herrera, un camí de natura, màgia i medicina que en seguir-lo ens porta a la descoberta dels sentits i sensacions.
Notícies en xarxa. Bon dia, són les 11, us parla Eduard París. Salvador Illa ha demanat treballar per una Catalunya de convivència durant l'ofrena tradicional a la tomba de Francesc Macià, que ha encapçalat com a president de la Generalitat. Tenim les institucions que és el més important, tenim uns valors...
Generem prosperitat, ho fem en el marc d'un espai de democràcia, d'un espai d'estat del benestar, que és l'espai europeu. I vull també llançar un missatge recordant el president Macià, que va fer una obra de govern en temps molt difícils, que malgrat les dificultats que tenim avui, hi ha un camí.
Vull lançar un missatge d'esperança, un missatge de confiança, un missatge, si m'ho permeten, d'optimisme, tirar endavant el nostre projecte polític per tirar endavant una Catalunya de convivència que acull i integra tothom i insisteix en aquests moments de canvi. En paral·lel, l'Illa també ha volgut transmetre un missatge de precaució a la ciutadania davant l'avís del temporal meteorològic que pot assolar el país en les properes hores.
I és que el Servei Meteorològic de Catalunya ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per neu, amb un grau de perill màxim de 3 sobre 6 a una quinzena de comarques del Pirineu, Prepirineu, l'Altiplà Central i les Terres de l'Ebre. Hi ha possibilitat de gruixos superiors als 5 centímetres a uns 600 metres, més de 20 centímetres a 11.400 metres al Ripollès i uns 2 centímetres sobre uns 400 metres al Terç Sud. A més, també s'ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per estat de la mar,
amb onades que poden superar els 4 metres amb mar brava o mar desfeta o natge de llevant i mar de fons amb un grau de perill màxim de 6 sobre 6 a tota la costa, però especialment a l'Emporda.
I per la seva banda, el rei Felip VI ha fet una crida a preservar la convivència democràtica davant dels extremismes, radicalismes i populismes en el discurs tradicional que ofereix durant la vigília de Nadal. Dels temps passats ha saltat el moment actual amb una societat que afronta problemes com el cost de la vida, l'accés a l'habitatge, la incertesa laboral pels avenços tecnològics o el fet que els fenòmens climàtics són un condicionant cada cop més gran i de vegades tràgic davant una societat cada cop més enfrontada. El monarca també ha posat especial èmfasi en el diàleg.
I pel que fa al trànsit a hores d'ara, hi ha dues carreteres tallades de la xarxa viària catalana, són la P7, a l'alçada de l'Aldea, encendit Castelló, on es fan desviaments per la Nacional 340, i la BB-4024 a Guardiola de Berguedà. A més, és obligatori l'ús de cadenes a una vintena de carreteres de la demarcació de Lleida a causa de les nevades que s'estan produint en les darreres hores. I tanquem amb els esports perquè Iistió i Álvaro Granados acaben l'any premiats com a millors nadadors del món,
per la UEL Aquàtics, la Federació Mundial de Natació. Fins aquí, les notícies en xarxa. Notícies en xarxa El violoncel desconegut amb Marc Renau i Marta Auger
Joan Baptista Lamberti Caminal, 1884-1945, va ser un pianista, director d'orquestra i compositor barceloní molt prolífic des de molt jove. Parlem d'un autèntic col·leccionista de premis de composició. En va obtenir més d'una trentena, tot i que el número exacte no està massa clar.
Va ser deixeble de mestres com Enric Morera i Felip Padrell i va estar vinculat al Teatre Lídic Català i a l'Orfeó Català. També va ser professor de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, de la que al final de la seva vida en seria director.
L'enverde és una figura molt intensa i interessant de la música catalana de la primera meitat del segle XX, que cal estudiar i redescobrir. Va escriure música per a cor, per a orquestra sinfònica, de cambra, sardanes, música religiosa i diverses obres escèniques pel teatre líric català.
En aquest programa escoltarem cinc de les seves composicions per a violoncel i piano. Minuet, Conte d'hivern, Somni eròtic i Tradicions i fantasies. Les interpreten i expliquen el violoncelista Marc Renau i la pianista Marta Auger.
Joan Baptista Lambert i Caminal va compondre Minuet del 1905. Aquesta és la data que consta al manuscrit original de la composició, que es conserva al centre de documentació de l'Orfeó català i que té el títol francesat, Minuet. Quan el va composar, Lambert tenia només 21 anys i era un jove director d'orquestra al teatre principal, en plena eclosió i amb nombrosos reconeixements.
Per exemple, va ser guardonat diverses vegades en la segona festa de la música catalana amb obres corals com Cançó de bandera, La mort de la núvia i Els tres tambors, que van passar a formar part del repertori habitual de l'Orfeo català. També va obtenir reconeixements en concursos musicals a Palma de Mallorca, a Tortosa, a Palafrugell, Lleida o Granada.
Amb aquest context triomfal, no sorprèn que el minuet de l'Ambert sigui una obra vital i optimista.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
. . .
Bona nit.
Bona nit
Bona nit.
Fins demà!
El 1911, Joan Baptista Lambert va guanyar el Premi Flor Natural a la Festa de la Música Catalana amb Agonia, un poema coral sobre la caiguda de Barcelona del 1714. Aquell mateix any publica Comte d'hivern,
Una obra de maduresa que va editar el mateix Lambert a francesane tant el títol Compte d'hiver, balat pour violoncelé piano, com el seu propi nom, Jean-Baptiste Lambert. Les paraules conte o balada ens són molt útils per entendre, interpretar i sobretot per saber escoltar aquesta obra. Antigament, la balat era una cançó medieval francesa que explicava una història.
Durant el segle XIX, diversos compositors com Chopin o Clara Schumann van escriure peces per a piano que van anomenar balades, amb la intenció d'evocar un estil narratiu intercalant-hi passatges lírics. I aquest conte d'hivern és exactament això, la vocació d'una història imaginària amb intercalacions líriques que a vegades són autèntiques interrupcions del discurs musical. Tot ha marcat en l'estació més freda i introspectiva de l'any
que és l'hivern.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
. . . .
Fins ara!
Fins ara!
El violoncel desconegut. Somni eròtic és una obra que el 1931 va guanyar el concurs internacional de la revista Les violonceles de París. Al jurat d'aquest premi hi havia els violoncelistes més prestigiosos del moment, com Paul Baseler,
professor del Conservatori de París, Digant-Alexanian, Pierre Fournier, André Lévy o Maurice Maréchal. El desembre de 1933, la premsa catalana es feia ressò que Somni Eròtic havia obtingut el primer premi entre 45 obres presentades. I això, malgrat, Joan Baptista Lambert no va tenir temps d'adjuntar l'orquestració de l'obra que se sol·licitava a les bases del concurs.
De fet, a la portada del manuscrit que es conserva al Centre de Documentació de l'Orfeó Català, s'hi pot llegir en francès una nota del mateix Lambert apuntant que s'havia assabentat molt tard de la convocatòria i que per això no en va poder fer l'orquestració. «Somni neuràtic» és una obra molt bonica que té elements coincidents amb l'altra peça que us presentem en aquesta edició, «Tradicions i fantasies».
En aquest cas, parlem d'una composició que ens situa a la conca d'allà. I això ens fa pensar que potser el somni eròtic de l'envert també es va donar en una nit d'hivern en aquella hora. Després de situar-nos en context, el somni desenvolupa una secció molt més romàntica que culminarà amb uns passatges de molta passió. Gaudiu-ne! Gaudiu-ne!
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Tradicions i fantasies, impressions de la conca de Trem, és sense cap mena de dubte l'obra per violoncel i piano més ambiciosa i important que va compondre Joan Baptista Lamberti Caminal. El subtítol, però, és imprecís, perquè en realitat no s'inspira en la conca de Trem, sinó en l'antiga conca d'Orcau o conca d'ellà, del Pallars Jussà.
D'aquesta obra se'n conserva un únic manuscrit al Centre de Documentació de l'Orfeu Català. Això és així perquè, el 1933, l'obra va obtenir les 500 pessetes del primer premi de la onzena edició dels Premis de Composició Concepció, Rebell i Civils, que celebraven al Palau de la Música Catalana, auspiciats pels mecenes Rafael Patxot i Joubert, que era el marmessor de la Fortuna de Rebell.
Les tradicions i fantasies de l'Ambert s'apleguen en una obra formada per cinc peces, les tres últimes inspirades en indrets molt concrets de la Conca d'Allà. La vinculació amb el territori pallarès, juntament amb l'ambició musical-compositiva, fan que parlem d'una obra excepcional, que ens convida a descobrir el territori que va inspirar la creativitat de l'Ambert. La primera de les cinc peces, País Nevat, ens situa en el paisatge, en l'espai físic del Pallar Jussà.
Comença amb una nota del piano que es repeteix de forma sincopada durant tota l'obra, simulant potser els flocs de neu. Aquest és un recurs musical utilitzat per altres compositors, com Antonio Vivaldi en el segon moviment de l'hivern de les quatre estacions, o Frederic Chopin en el preludir la gota d'aigua.
¶¶
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
El violoncel desconegut, amb Marc Renau i Marta Auger. La segona peça de Tradicions i Fantasies es titula Capvespre Autumnal i ens situa en el temps en un capvespre de tardor. En el capvespre hi arribem amb un violoncel que inicia la peça amb greus foscos i llargs mentre el piano s'hi afegeix amb acords descendents, com si fossin rajos del sol crepuscular.
La peça avança cap a un llenguatge més dens, ple de dissonàncies i modulacions que es remouen interiorment a l'oïent, fins que als darrers compassos aquest neguit es resol harmònicament en un final tranquil i ple de pau. La peça
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Tradicions i fantasies continua amb una sardana dedicada al castell d'Orcau, una construcció damunt del poble on s'hi accedeix per un corriol que puja en zigasaga i que ofereix una vista panoràmica extraordinària de la conca d'allà. Actualment només se'n conserven parcialment els quatre murs que uneixen les Ves Torres, acompanyades per les restes de l'Església romànica dedicada a la Mare de Déu de la Pietat.
Però com és que l'enbert es va inspirar precisament al paisatge de la Conca d'Orcau? Quina relació hi tenia? Doncs resulta que l'esposa, la seva esposa, Maria Ogulló i Gili, era natural de Conques, filla de l'apotecari del municipi de la Conca d'Allà. L'enbert i la seva família hi feien llargues estades i aquest entorn va resultar una bona font d'inspiració.
S'explica que Joan Baptista Lambert, que era de caràcter modest i reservat, algunes tardes es reunia amb els homes del poble sota l'arbre del carrer de la Font per aprendre la fresca. I a vegades, de cop i volta, marxava abruptament de la conversa sense dir res, deixant els interlocutors entre perplexos i preocupats per si l'home s'havia enfadat per alguna cosa.
Com que això es repetia, els tertulians van consultar-li a la minyona de la família, que els va explicar que eren rampells d'inspiració, que l'envert corria cap al piano per escriure la música que acabava d'imaginar. Si passeu per Conques, encara hi podreu observar la casa on s'estaven, actualment dividida entre un domicili particular i un allotjament rural que conserva les habitacions i el celler originals.
Malauradament ja no hi ha el piano on l'enbert componia, en l'anomenada habitació del bisbe. El castell d'Orcau és una sardana que està formada per dues tirades de curs i dues de llargs. Musicalment no està escrit en el ritme típic de la sardana, però podem arribar a percebre internament el famós «tots som pops».
A més, contrasta amb les dues anteriors, País Nevat i Capvespre Autumnal, perquè és una peça enèrgica i alegre, amb un tema central majestuós on als llargs gairebé podem escoltar-hi una tenora.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
El violoncel desconegut.
La quarta peça de tradicions i fantasies és la goja captiva, un moviment líric que està inspirat en els estanys de Basturs, que són dos estanys circulars situats a prop del poble de Basturs i de Sant Romà de Vella, i que són d'una gran importància geològica i biològica. Una goja és una dona d'aigua, un ésser de la mitologia catalana que representa un personatge femení que habita en estanys, gorgs o torrents.
No hem trobat cap llegenda específica del territori sobre una dona d'aigua en aquests estanys. I, per tant, hem de suposar que la vinculació és una invenció de l'envert que justifica les fantasies del títol de l'obra. El que ara escoltareu és un moviment misteriós, evocatiu, on el violoncel presenta primer una melodia de caràcter narratiu que després es desenvolupa harmònicament al piano per acabar amb la reexposició de la melodia temàtica.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
L'última peça de tradicions i fantasies és l'Aplec de les Esplugues, un Aplec que es fa cada dilluns de Pasqua al Santuari de la Mare de Déu de les Esplugues de Conques. El moviment s'inicia amb el piano imitant tres tocs de campana i tot seguit aquestes campanades prenen un ritme regular, calmat i suau que es van perdent en la llunyania mentre el biluncel canta una melodia greu i tranquil·la.
de caràcter meditatiu. Acabada aquesta introducció s'inicia el ritme festiu que ininterrompudament ens conduirà a un final virtuós, complex i brillant.
En l'aplexi canten els goig de la Mare de Déu de les Esplugues i els del Sant Crist. L'enbert pren dos fragments melòdics d'aquests dos goig i els converteix en material temàtic reelaborant i variant contínuament aquestes melodies, ja sigui al violoncel o a la mà dreta o esquerra del piano.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Notícias en xarxa
Bon dia, són les 12, us parla Eduard París. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha demanat treballar per una Catalunya de convivència durant l'ofrena tradicional a la tomba de Francesc Macià, que ha encapçalat aquest matí. Tenim les institucions que és el més important, tenim uns valors...
Generarem prosperitat, ho fem en el marc d'un espai de democràcia, d'un espai d'estat del benestar, que és l'espai europeu, i vull també llançar un missatge recordant el president Macià, que va fer una obra de govern en temps molt difícils, que malgrat les dificultats que tenim avui, hi ha un camí.
Vull llançar un missatge d'esperança, un missatge de confiança, un missatge, si m'ho permeten, d'optimisme, tirar endavant el nostre projecte polític per tirar endavant una Catalunya de convivència que acull i integra tothom i insisteix en aquests moments de canvi. En paral·lel, l'Illa també ha volgut transmetre un missatge de precaució a la ciutadania davant l'avís del temporal meteorològic que pot assolar el país en les properes hores.
I és que el Servei Meteorològic de Catalunya ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per neu, amb un grau de perill màxim de 3 sobre 6 a una quinzena de comarques del Pirineu, el Prepirineu, l'Altiplà Central i les Terres de l'Ebre. Hi ha possibilitat d'ons de gruixos superiors als 5 centímetres a uns 600 metres d'alçada, més de 20 centímetres a uns 1.400 metres als Ripollers i uns 2 centímetres sobre uns 400 metres.
Al terço, també hi ha un avís de situació meteorològica de perill per acumulació de pluges a una desena de comarques de l'extrem nord-est, amb xifres que poden superar els 100 litres per metre quadrat en les properes 24 hores i amb un grau de perill de 4 sobre 6. A més, també s'ha actualitzat l'avís de situació meteorològica per l'estat de la mar, amb onades que poden superar els 4 metres, onatge de llevant i mar de fons amb un grau de perill de 6 sobre 6 a tota la costa, però especialment
A l'Emporda, en aquest sentit, Protecció Civil ha decidit enviar una ex-alerta als telefons mòbils dels 19 municipis costaners de l'Alt i el Baix Emporda. Els servis d'emergències reclamen a la ciutadania extremar les precaucions respecte als tancaments d'accés als punts del litoral i allunyar-se d'espigons, esculleres i passejos marítims. També demanen trucar als 112 en cas d'emergència i es manté l'alerta del Pla Inuncat.
I pel que fa al trànsit, aures d'ara hi ha dues carreteres tallades a la xarxa viària catalana. Són la P7 a l'alçada de l'Aldea, encendit Castelló, es fan desviaments per la Nacional 340 i la BB-4024 a Guardiola de Berguedà. A més, durant tot el matí és obligatori l'ús de cadenes a una vintena de carreteres, la majoria d'elles a la demarcació de Lleida per la neu, que ja hi ha caigut a la majoria d'elles. Fins aquí les notícies en xarxa.
Notícies en xarxa.
Ens hem de remuntar als segles 8 i 10 per trobar l'origen de la llengua catalana. Es considera que les homilies d'Organyà són un dels primers textos escrits en català. Mil anys d'història, tu. Alguns pensaran que si ha durat tants segles, per què hauríem de patir perquè no en duri encara dos més? Però és que una llengua no sobreviu pels anys anteriors. Aquí només importa l'ara i l'aquí. I no cal que us digui que la cosa no està per tirar-hi coets.
I us ho diu un professor de català a Barcelona. Però va, no ens posem melodramàtics, que si d'una cosa en som experts és en no perdre l'esperança i resistir. I amb el català no serà diferent. Perquè amb el català ens enamorem. Ens diem el nom del porc. Escoltem música. Fem l'amor, suspenem o aprovem exàmens. Somiem i fins i tot xerrem a l'hora del pati, tot i que potser cada cop menys...
Ei, ja sabeu què vol dir això. El Timmer indica l'inici de l'hora del pati, així que tothom farà de classe que avui toca parlar de l'ús i de la situació del català. Jo em considero que estigui no parlant, per desgràcia, la veritat. Quan tu dius que escoltes figaflaues, ja t'etiqueten amb una... A catalufo. Que dels 10 vídeos que em poden sortir en un minut, un, i ja dic molt, pot ser en català. Atenció, perquè tenim examen sorpresa. Ai...
Només un 50% dels profes s'adrecen en català als seus estudiants. Com ho observes en el teu centre? Es parla català, es parla castellà, els profes com parlen? Per què canvies el castellà? És que no ho entenc. És un microracisme. Què necessitaries perquè el català fos més atractiu per tu? A veure, que si necessitaries... Trobar un entorn on parlar-ho. Català a l'atac!
Soc en Christian Oliver i em considero un apassionat de totes les llengües i em preocupa quan algun està en risc. No ens enganyem, el català no passa pel seu millor moment. L'última enquesta per la llengua així ho confirma amb una nova davallada del seu ús habitual. Ja el situa en un 32% de la població, perquè us en feu una idea, el 2003 era del 46, o sigui, hem passat del 46 al 32%. Què està passant?
S'hi sembla que ara hi ha més cinema en català que mai, no? La música urbana ja es fa desacomplexadament en català i fins i tot una pel·li com la Casa amb Flames triomfa a les sales de cinema. Però els joves realment parlen català? L'escola fa tot el que té al seu abast perquè sigui realment la llengua vehicular? Tenim prou referents i continguts en català a les xarxes? Mirarem de respondre a totes aquestes preguntes amb els quatre joves que avui ens acompanyen al programa d'avui. Hola, què tal, com esteu? Bon dia, bona tarda.
Començo amb la veterana del grup, la Júlia. Hola, què tal? Com estem? Molt bé. La Júlia té 16 anys, fa primer de batxillerat, i a mi m'han dit que la teva paraula en català preferida
En són dues, són gresca i xerinola. Home, i tant, sí, sí, m'encanta. Això ho diu molt de tu, ja, eh? Sí, sí, és una manera... Per què t'agrada, a veure? Perquè és una manera de dir festa, de dir passar-s'ho bé, però única, d'una manera en català única. Perfecte. També tenim l'Aaron. Hola, l'Aaron, què tal? Hola, bon dia, bona tarda. L'Aaron té 15 anys, va a Guardesso, i per tu la paraula que més t'agrada és... A veure si la sé dir, perquè és una que em costa molt, eh? Xiu-xiu-ejar.
M'encanta, m'encanta d'encantar, perquè és una paraula, crec, única del català i que representa no tant aquest moment que estàs parlant en silenci, sinó un acte, tu estàs xiuejant a una persona, saps? No, no, és perfecte. Hola, Noelia, com estàs? La Noelia té 15 anys i va tercer d'ESO, i la paraula que més t'agrada en català és t'estimo.
Una romàntica. Sí, és que jo crec que en qualsevol idioma, jo crec que no hi ha una altra paraula que ho expressi com d'aquesta manera. Tan completa, no? Sí. Molt bé. I pel final he deixat la Paula. Hola, Paula, com estàs? Hola, molt bé. La Paula té 14 anys, fa la tercera ESO, i m'han dit que la paraula que més t'agrada en català és pingüí.
La manera de pronunciar m'encanta. Simplement la paraula i escriure-la... Molt bé. Doncs va, ja que hem fet les presentacions, entrem en matèria i us faig la primera pregunta. Feu servir català en el vostre dia i, si és així, en quins contextos? A veure, qui vol començar? Júlia. Jo sempre...
Amb tothom. Amb tothom. És la teva llengua. Si és la meva llengua, per tot. La resta també? No. No, Elia, tu has dit que no clarament. Tu no fas servir el català o no el fas servir gaire? Només a l'institut. I de vegades... Però amb els teus companys, amb els professors? No, només amb alguns professors. Vale.
I tu, Aaron? Jo, malauradament, hi parlo amb cinc amics comptats, el català, i a casa, de vegades, jo em considero que estigui no parlant, per desgràcia, la veritat, i... Home, al final totes les lingües són igual d'importants. Sí, sí, sí, és clar, però el català, com... és nostre, i no el parlo tot el que l'hauria de parlar. Tu, Paula...
Doncs jo la majoria del temps, la veritat, però tot i que algun dels meus companys no el solen parlar, perquè no el saben al 100%, però sí, l'utilitzo molt, la veritat. I tens la sensació que el català es parla cada vegada menys?
Sí, la veritat és que sí, perquè des de primer fins ara tercer s'ha notat molt el baix rendiment del català i, no sé, el trobo com més a faltar. En tots els contextos, per això, a l'escola o en tots els contextos? En tots els contextos, totalment, perquè, per exemple, tu vas al supermercat i demanes alguna cosa en català i a vegades et contesten en castellà i dius, t'estic parlant en català, potser, si no en saps, m'hauries de contestar en català, no? I què et sembla si no el sap?
Em sembla bé, també. Jo el contestaré en castellà amb molta amabilitat, també. Jo, respecte el que diu la Paula, és una mica al revés el que faig jo. Jo, per començar, sempre em dirigeixo en català i ja entenc el seu punt, però vull dir que en cap moment exigeixo que em responguin en català. Jo penso que si em responen en castellà mentre m'entenguin, jo els hi seguiré parlant en català. Però mentre a mi no em demanin que canviï de llengua, jo tampoc li demanaré. Noelia, què opines de tot això que comenten les companyes?
Jo opino que sí, que és una mica el mateix que... Si jo, per exemple, jo de normal parlo en castellà i em responen en català i si veu que dubten d'alguna manera jo parlo català si puc, o sea, perquè puc, però no estic acostumada. I et molestaria, per exemple, que algú et parlés en català i que tu li respons en castellà i l'altra persona manté el català? O no? No, perquè si ens entenen...
D'acord. I tu, Aron, què? Què opines? Jo acostumo a obrir la conversa en català, encara que si la persona... O sigui, la primera persona, quan no coneixes algú, la primera llengua que fas servir és el català. Sí, sempre el català. I, de fet, ha hagut...
un treball darrere, però si aquella persona em respon en castellà, perquè siguem sincer, la majoria de cops et respon en castellà i no et respon en català, doncs tu i jo canvio directament el castellà, no continuo el català. Per què dius que hi ha una feina al darrere? Què vols dir?
Perquè jo sí que, com m'he criat a una casa on ma mare parla castellà i el meu pare valencià, però per mi és com si parlés castellà, i llavors tinc l'acostum de dirigir-me, tenia l'acostum de dirigir-me a les persones en castellà. O sigui, per tu ha sigut una decisió. Sí, la meva va ser una...
una decisió que va començar a tercer d'eso, on vaig ser filla d'una reflexió que vaig fer i vaig començar a dirigir-me a català, a preguntar l'hora a català, perquè, diguem-ho, és molt bonic, dir quina hora és. A fer una llengua, al final, útil, no? Exacte. Utilitzar aquesta...
I a l'escola ho fan això? Amb els companys també ho fas? Sí, però a l'escola, i potser estic obrint un meló, és que quan tu hi parles català, no sé si t'ha passat, Noelia, que tu que ets també castellano parlant com jo, quan hi parles català amb amics que acostumes a parlar castellà, primer et burlen, però d'amics, no? Diu, va, anda, calla, o vinga, va, parla, parla castellà, que estarà més còmode. O deixa de fer el ganso, per exemple. I llavors...
Et sancen aquesta de costat, saps? No, Elia, tu què vols comentar? És com estrany. Per exemple, a la meva escola, jo crec que mai, o sigui, entre alumnes, ningú parla català. I si ho parles, és com... Sí, claro. O sigui, que et miren malament, vols dir? No, però com que fan la gràcia, per així dir-ho, perquè és com...
O sigui, se sent com una broma, no? Sí. I, clar, una mica això em lliga. Creieu que el català sona menys guai? O sigui, és menys guai que, per exemple, el castellà en contextos, per exemple, més lúdics, més de diversió... Jo penso que no. Trobo que el castellà i el català és un idioma molt xulo de parlar i en paraules molt maques, de veritat, i dir-les és com... Compingui. Sí. Compingui.
doncs és com la teva essència, al final, no sé, trobo molt divertit. És que al final la llengua no deixa de ser l'essència d'una persona, totes són igual, per això ho deia, totes són igual d'importants, i al final, veus, has obligat a canviar la pròpia llengua, això us ha passat alguna vegada? Us heu vist obligats a canviar-la pel que diran, ja no perquè, evidentment...
la persona no l'entengui, sinó perquè, ai, el que comentaves ara, Noelia, si algú parla català a la classe es fa una mica de broma i tal, us heu vist obligats, Júlia? Jo crec que hi ha molt el costum aquest de, això, el castellà és la llengua guai, la llengua per relacionar-se, i la llengua no de l'escola, perquè en teoria els professors t'obliguen, o imposen, la gent, a parlar en català. Quina era la pregunta, perdó?
No, si t'has vist obligada mai a canviar el català pel que diran.
No, no, no, perquè jo, és la meva llengua, soc jo quan parlo català, llavors a mi m'agrada com canviar aquesta idea que el català no és igual de digne que el castellà en tots els àmbits, llavors no, sempre, mai m'he vist obligada. Anem a diferents instituts reals de Catalunya, anem a escoltar què en pensen de tot això, de la supervivència del català, i mentre estan vosaltres aneu reflexionant si creieu que en català hi ha el mateix contingut a xarxes que en castellà. Escoltem.
Parlo català a l'escola amb les meves amigues i allà on vaig menys amb la meva família perquè tothom parla en castellà. El meu dia a dia sempre parlo català a l'institut i amb algunes amigues meves. A part amb el meu avi, que és de Huesca, i a classe de castellà, francès i d'anglès, sempre parlo català.
A teatre parlo castellà, no amb els profes, però amb els amics sí. És curiós, perquè sobre l'obra és en català. Quan una persona se'm dirigeix en castellà, li contesto en castellà i ho faig més que arreu per un tema de respecte i perquè se'm fa molt complicat contestar-li en català.
Si ve que se sent més a gust parlant castellà, doncs hi haurà si que passo del català al castellà i no em veig ningún problema perquè vull que aquella persona se senti còmode. Jo penso que si fos influència sí que parlaria català, perquè sigui veritat que no em portaria tants diners perquè tothom parla castellà. Al final he nascut a Catalunya i m'han ensenyat a parlar amb la llengua del català. Si em respon en castellà o em parla ja directament en castellà és que potser al català no se li dóna bé o se sent incòmode.
Llavors li respon automàticament en castellà. Sí, tristament sí, i de fet aquesta situació és una situació que em fastidia molt. Típica situació en sou dos que parlo català, d'un castellà, i parlo castellà i jo pregunto per què. Si jo fos influencer i volgués guanyar diners, utilitzaria el castellà. Doncs perquè Catalunya és una comunitat autònoma bastant petita comparada amb tots els països on es parla castellà, així que atendria molt més públic.
Segurament faria contingut en castellà o en anglès per arribar més públic, però en faria un altre compte per intentar mantenir el contingut en català. Voldria fer-ho en català, però ho faria en castellà. Perquè si el meu objectiu fos guanyar diners, el castellà és una llengua que arriba a moltes més persones, que molta més gent ho entén.
Català. M'estimo molt el català. De fet, els joves d'entre 15 i 29 anys sou els que menys feu servir el català. Només un 25% el té com a idioma habitual, perquè ens fem també una idea, el 2007 era el 43%. D'acord? Ha canviat.
Jo veig aquí un podcast sobre els diners, que tothom deia, però guanyes diners? Digues, digues. Això ho tinc claríssim i el meu punt d'inflexió va ser quan vaig anar-hi a un concert de Figaflau, un grup de català,
que a mi m'encanta la música en català, per cert, i ho tinc claríssim, jo si algun dia em faig influencer, presentador o el que sigui, serà en català, i ho tinc claríssim, perquè és una llengua, al cap i a la fi és una llengua que ha nascut aquí,
ha sigut criada a la nostra terra i em dona exactament igual que no sigui el castellà, que no arribi a més gent, perquè hi ha llengua, per exemple, l'anglès que no l'entén persones, però s'arriba completament, perquè ja no és com, ja no és la llengua, sinó com ho fas. Però hem de ser sincers, eh? Si haguéssiu de triar entre guanyar molts diners, per exemple, en castellà,
i guanyar menys diners. Fem el mateix contingut. Però en català... És que el que em costaria a mi... Què faríeu? Català, eh? No és per cada bé. Jo dic perfectament, encara que sigui castellanò parlant, jo diria català. Tu, Noelia, què opines? Jo diria catanyol. Catanyol. Molt bé. Escolta, ja també deu tenir el seu públic, eh? Sí.
I tu, Paula, què faries? Renunciaràs, per exemple, la teva llengua perquè guanyaries més pasta o no? M'hauria de pensar, eh? M'hi costaria. És que jo crec que això és una cosa que està passant, no? Que potser hi ha molts influencers, molts generadors de contingut. Faria contingut mixta. Mixta. És molt criticat, també, això, eh? Perquè hi ha una part del públic que diu, aquí no s'està mullant, vol no oblidar-se d'un nínxul, no? I tu, Júlia...
No sé, a mi mai m'ha interessat molt el tema dels influencers, però amb el tema de la música m'agradaria dedicar-m'hi i no se m'ha passat mai pel cap fer cançons en castellà, perquè no és la meva llengua, no per res més, i jo sempre ho faré en català, arribar més o menys gent.
Clar, perquè sempre dèiem que a xarxes potser el contingut que hi ha en català és inferior. Amb el tema música també creieu que és inferior? O ara mateix estem en un bon punt? Ostres, està molt bé ara. La indústria de la música catalana està... Jo crec que ara està petant. Està petant, ara. Quins cantants, quins grups cantalans coneixeu? Mira, que ingrassa't.
Jo ara mateix escolto Ocas Graças, Figaflauas, La Fumiga. Últimament estic escoltant també So, perquè m'ho van recomanar molts amics, i jo crec que la música catalana està en un punt molt al llit, encara que també he de dir que quan tu dius que escoltes Figaflauas, ja t'etiqueten amb una etiqueta... A catalufo.
O catalanet. Exacte, o amb una ideologia política que no té sentit, perquè si jo escolto Ficaflau, perquè m'encanta aquell grup, no tinc per què compartir. O sí, dona igual. Jo crec que aquest és un problema, la música catalana d'avui dia. Clar, ha crescut la música en català, però tot i així crec que no es consumeix igual o més que en castellà. Per tant... Per temes de números de persones, també, no?
Nombre de parlants i potser alguna cosa més. Popularitat, potser. Jo haré copetes més en català aquí que en castellà. Vull dir, el territori és més petit, no? Sí. I hi ha més gent concentrada que escolta música en català.
Clar, trobeu, per exemple, el mateix contingut, ja no només per nombre de parlants, evidentment en tenim menys, però creieu que el tipus de contingut que trobaríem en castellà el trobaríem també en català? És a dir, trobem el mateix nombre de story times
Hi ha un altre tarannà, vols dir? No sé si ni tan sols poden trobar el contingut. És a dir, la possibilitat de trobar una categoria en català. No sé si... La Paula m'entén. Tu què opines? Jo crec que dels 10 vídeos que em poden sortir en un minut...
Un, i ja dic molt, pot ser en català. I no pot ser un storytelling perquè no el pots trobar. Has de rebuscar, rebuscar fins que et surti. És preparat amb mi, a mi sí que em surten. Clar, de fet, ja fins i tot, ja moltes vegades les paraules aquestes són o en anglès o en castellà i molt poques en català. No sé si vosaltres ho...
Feu servir vocabulari també vostre, que a vegades els adults diuen, però què diu aquest, no l'entenc, no? Feu servir paraules en català, que tinguin com a essència catalana de llenguatge jove, o no? O només en castellà o en anglès? Com samat, per exemple. Samat, sí, pot ser.
Alguna més? Crash, random... Sí que hi ha paraules, però això sí que faig molt castellanisme. Però sí que és veritat que de contingut, com bé ha dit la Paula, hi estaria tirant molt, et surt un de cada 15, jo posaria, perquè has d'anar a buscar els TikTokers o els Instagrams, les influencers, que hi pugin contingut en català, perquè per això, per què li diria abans, perquè et relaciona amb algú que...
pot tindre a veure, no, i llavors ja et posa una etiqueta que és molt difícil de treure't. Clar, les dades diuen que el 43% dels catalans que utilitzen xarxes socials ho fan en castellà, només el 9% ho fan en català. Creieu que fa falta parlar català per viure a Catalunya o es pot viure a Catalunya perfectament sense català? Hem d'aconseguir que sigui necessari. I això com es fa? Nòlia, com es fa que català sigui necessari?
que gent com jo, que no parla normalment en català, que ho comenci a parlar, aunque costi. I que suposo que també trobi contingut, que li pugui interessar igual que en un altre idioma. Entorn, cursos gratuïts, per gent que ve de fora també, oferir el màxim de places a tot arreu. I que la gent d'aquí, sobretot els catalanoparlants, els incluem.
Exacte. Com podem incloure una persona perquè s'animi? Perquè digui, ostres, ara el català vull parlar-lo perquè la trobo necessària, em ve de gust. Nosaltres a classe tenim molta gent que és de fora i han vingut nous dels anys passats o actualment. I nosaltres sempre, sempre, sempre intentem parlar-los en català. I ara ells el parlen, el català. No tan bé, lògicament, però el parlen i dius...
Al final una llengua, si no és la teva, tampoc no cal que la parlis perfectament. Al final l'objectiu és comunicar-nos. I a vegades tenim aquesta obsessió de que l'hem de parlar perfecte. Això també passa a vegades amb altres idiomes. Sí, sí, sí, però jo crec que has anat al punt clau perquè ara mateix, tu quan comences una conversa que estàvem parlant abans,
Tu, Noel, que ets castellano parlant, per exemple, tu comences una conversa i potser li comences en castellà a la persona al supermercat d'aquí, no? I jo crec que tu has donat un punt clau, Christian, i és que realment ho necessiten a l'aprendre. Si ara jo vic a Barcelona, vinc d'Alemanya, per exemple, i vic a Barcelona, realment necessito aprendre el català per poder viure i fins i tot comunicar-me amb la gent? O amb el castellà ja tiro milles?
Aquesta és una pregunta que, malauradament, tots sabem la resposta i, com bé ha dit la Júlia, voldríem intentar fer-ho canviar. Per això em sembla molt bé el que has dit tu d'això de parlar-hi. Exacte, això em sembla... Tot i que no sigui necessari, jo crec que el fet de saber català et dona com moltes més eines. Jo crec que com més llengües sàpies aquí... El somni de qualsevol seria parlar totes les llengües del món. Fem una païta pausa aquí, relaxem-nos o no, perquè potser ara...
Com aneu de refrany en català? Ui, escasa, escasa. Fot el. Just o què? A veure, sabeu que una llengua, es veu la qualitat d'una llengua, la seva vivesa, segons l'ús que es fa del seu refrenyer. Atenció, perquè tenim examen sorpresa. Ai! Va, va, va.
Això no us ho esperàveu, eh? La veritat és que no. Bueno, va, m'heu d'ajudar a completar el següent refrans en català. Va, a tope. Va, començo amb el primer. En el pot petit... Molt bé, Noelia. Molt bé. Joder, la noelia que me l'estava... Ui. Què vol dir?
És que se'l sap tot! Aquí tindrem ara un gir d'aquí jo, eh? No m'has pillat, eh? No, no, no estava pensant-lo, justo. De fet, en el cot petit hi ha la bona confitura, vol dir que valorem altres virtuts més enllà de l'alçada d'una persona. Va, els altres, atents. I tu també, Noelia, va. Anem amb la Noelia, eh? Qui dia passa...
Ui, aquest sí. Any... Any... Any... Any... Any... Any... Any... Any... Any empeny, que vol dir no rendir-se, malgrat les dificultats, eh? I dia passa any empeny. Anem a la tercera, al tercer refrany, eh? De mica en mica... Som de la mica! Molt bé, va, aquí vol dir que no ens hem de rendir, que anem fent a poc a poc. Aquest sí, aquest sí. Va, pugem de nivell, eh?
No diguis blat fins que... No és el sac. No és el sac i ben lligat. No és el sac i ben lligat. Molt bé, perfecte, molt bé. Vol dir que no et precipitis abans de donar una cosa per feta. És un ús. Va, l'últim, l'últim refrany. Aquí, Paula, eh? Vinga, va, eh? A la taula i al llit...
El primer cri. Molt bé. Molt bé. Què vol dir això? Què volem quan algú que ens ajudi, no? Molt bé, escolta, molt bé. Jo us he vist perfectes, eh? Va, si us sembla, ens anem a escoltar més Pati Reals sobre què opinen del català i tot això que estàvem comentant i després ho comentem.
A la meva escola la llengua predominant és el català, perquè com els professors ens expliquen el català, doncs ja grans a nosaltres ja ens surt parlar en català. Però a l'hora del pati i el menjador sí que és veritat que de vegades hi ha gent que parla en castellà. Sempre s'escolta molt el català, molt més que el castellà, excepte alguns grups que parlen en castellà entre ells. Sí que és veritat que al meu institut hi ha molta gent de fora, però sí que és veritat que hi ha una cosa on tothom ho diu en castellà, que jo també, els insults. No hi ha cap insult que diguem que sigui en català.
En el col·legi sento molt més el castellà, el català. És que hi ha gent que parla català, però quan parlo en castellà, no sé, fa un pupurri. O a vegades quan parlo coses sèries les parlo en català, però quan parlem més de broma parlem castellà. La majoria de les meves amigues, quan surten al carrer,
Parlen en castellà en tots els entorns. Si van al cinema, parlen en castellà. Si van a dinar, parlen en castellà. Per exemple, el meu millor amic i una amiga molt propera parlen en castellà a casa, però al col·le i al pati i pel carrer sempre parlen en català. Vols que parli en català? Fem pupurri. Parlen en català.
I, a més, sempre estan remarcant la importància de fer-lo servir, que és una llengua que s'està perdent. La meva escola és molt catalana i la majoria de professors dirigeixen en català. Al meu institut els professors sempre parlant en català.
De fet, menys del 40% dels estudiants s'adrecen en català als seus profes i només un 50% dels profes s'adrecen en català als seus estudiants. Clar, Noelia, tu això com ho observes en el teu centre? Es parla català, es parla castellà, els profes com parlen? Depèn molt del profe i de si...
com tens certa confiança, per així dir-ho. Perquè si t'imposa molt... Jo, per exemple, a la directora i al cap d'estudis, sempre en català, perquè m'imposen. Però, per exemple, a... no sé, al de mates, per exemple... Al que cau bé, potser... Sí, perquè, no sé, com no em surt... Que ho faig en castellà. Sí, i em respon...
Això no creus que és un símptoma, potser, no?, que has posat com enfocar el català com una llengua seriosa, una llengua formal, una llengua de distància, i en canvi, ho comentàvem, no?, amb una de les persones que escoltàvem, que deia que quan fan broma ho fan en castellà. Exacte. Totalment. I el tema d'insultar, no? Insultar més en castellà que en català. Sí, sí, nosaltres.
A nosaltres, al nostre institut, no. De fet, si vols insultar més així per fer la gràcia, insultem en català, perquè són molt divertits. D'on ets tu, Paula? Diga'ns d'on ets. De Figueres-Vila-Juega. Clar, i és la diferència, potser, entre Barcelona i fora de Barcelona, o pobles? Què en penseu, vosaltres, els que vivim a Barcelona o voltants?
Sí, jo crec que els instituts, des del que jo estic vist ara, jo crec que s'està perdent una mica, entre els professors jo crec que s'està posant de moda una mica, per dir-ho d'alguna manera, el fet d'utilitzar el castellà, no amb tots, però amb alguns. I per què creus que s'està posant de moda?
Bé, jo crec que hi ha aquesta... O sigui, de posar-se a l'alçada de l'alumne, parlar castellà i parlar amb uns aires de passotisme, com d'ei, soc molt guai, et parlo castellà... O sigui, creus que és una manera d'apropar-se també als estudiants per fer-se més agradable, més... Sí, però ho trobo fatal, perquè, o sigui, desmunta totalment el projecte de la immersió lingüística i fa que l'alumnat digui, ai, vale, puc parlar-li al profe en castellà.
Clar. Exacte. No, no, és que, de fet, crec que és això el que passa, i és que com el professor escolta que els alumnes hi parlen de col·legueo en castellà, i al meu institut passa com tu, que dir-li tros d'aquònia a una persona fa riure'm com d'insultar. Però com el professor vol crear aquesta relació de col·legueo, jo sóc igual que tu i tot això,
se parla el castellà com si fos colegueo, i el català com si, hòstia, si em dirigeixo cap a la directora, sé que li parlaré en català, no vingui a ser que em digui no sé què cosa en castellà. I això em sembla una pena. Que no s'ha de confondre amb el fet de... O sigui, que no creiem que el fet d'imposar el català a l'escola faci que es perdi. Jo crec que com més forcem que s'utilitzi, més s'utilitzarà. I com podem fer per revertir aquesta situació, no? Estem dient que el català es veu com més seriós, més formal, no sé què, com podem fer-ho?
Per exemple, a vegades al meu institut, depèn del profe, també et diu, què has dit això? I hasta que no... O sigui, t'ho dic, què has dit? I hasta que no. No s'ho dius en català, no et respon. I això t'agrada, et molesta? Ho veus normal, necessari? No, o sigui, ho veig necessari perquè jo, una persona que no està acostumada a parlar català, és com...
I t'has de trobar en una situació que t'obligui una mica. Sí, però no m'obliga si no et contesto. Si ve que una persona que potser ve de fora, com has dit tu abans, no li surt la paraula,
Sí que l'ajuda. Que et convidi, no? I això, com ho veus tu, que ho veus com una cosa bona, creus que també ho senten així els teus companys o ho veus tu de manera diferent? Jo crec que ho veiem bé, perquè també ens ajuda cada cop a comparar-lo amb més fluïdesa. Doncs mira, és que tenim un exemple d'una persona que està no parlant, que ho demana. Ho estem demanant. Som nosaltres els que estem...
És un cercle viciós. Com més ells s'exclouen, nosaltres més els traiem. No, s'ha d'unir-nos. Té un punt aquesta cosa nostre, de si no ens animem a parlar-ho, no la fem necessària, no la fem útil. Una mica seria això, per revertir aquesta situació, fer-la necessària seria la manera. El català ha de ser una eina de coses socials.
Hòstia, quina frase. Bonic, això, eh? Sí, sí, molt bonic. I jo crec que també hem de marcar la diferència entre obligar aquella persona, perquè si a tu t'obliguen a fer deures, o si ara mateix t'obliguen a fer deures de mate, doncs tu odies aquell deure. Però si en comptes comences a fer unes activitats de...
Feu un perfil a Instagram en català. Aquella persona no veu el català com una imposició, sinó veu una cosa normalitzada. Veu una cosa normalitzada i veu una cosa... Que l'entretén. Exacte. I que es pot ser pol·legueo. I que es pot ser... Jo em posaré el meu perfil, que soc guapíssim, o guapíssima que sigui. I llavors tu veus, hòstia, mira, el català, mira que sí que m'agrada, i sí que se pot utilitzar fora de l'àmbit de la directora, com tu has dit abans.
Es diu moltes coses dels joves. I una de les coses bones que es diu és que sou més lectors que els adults. Votre sou molt lectors. Jo ho desconf... Tu no estàs d'acord. Jo ara mateix no gaire, eh? Ho hauria. Jo abans més. Però quina representació. Depèn de l'època. Fatal, fatal. Jo em quedo una per optimista, que els joves són els que més llegiu. Però només un 26% ho feu en català. Si heu d'agafar un llibre que us aneu a comprar pel vostre gust, és a dir, perquè voleu vosaltres, ho feu en català, en castellà, en anglès, en un altre idioma...
Castellà. Jo a mi és igual. Mentre m'agradi el gènere literari... Exacte. Això sí que és veritat. Exacte, exacte. Jo sí que és fantàstic, com Patrick Rufo, que és el meu escriptor preferit, i que fa... La novel·la que em vas llegir en castellà me la compro, però ara vam llegir Terra Baixa, que és en català...
Em va encantar. Mira que ho trobo molt complicada d'entendre perquè s'utilitzen un llenguatge molt complicat i jo com a castelló parlant ho trobo complicat. Però em sembla una obra literària molt digna de llegir classes i em dóna pena veure-ho llegit tan tard. Bueno, mai no és tard per llegir i recuperar textos que potser ho hauria llegit. Va, som-hi, passem una mica endavant. Tenim aquí una entrepà.
aquí al mig. És que l'entrepà és la cosa més sagrada que hi ha a l'hora del pati, ja ho sabeu. Va, qui vol obrir aquest entrepà i descobrir... Paula, va. Descobreix que hi ha a l'interior d'aquest entrepà, perquè potser ens porta a un dilema que haurem de resoldre entre tots, ens haurem de posar d'acord per resoldre la possible situació que ens planteja. A veure, llegis aquest missatge, Paula. A veure, missatge secret.
La Rebeca té 15 anys, arriba de Colòmbia i entra a estudiar a una classe de tercer ESO a Catalunya. Cada cop que es dirigeix el professor, aquest canvia el castellà perquè pugui entendre la lliçó. Així no anem enlloc.
Clar. És que passa molt. Les cares, eh? Les cares que heu fet, eh? Les cares quan les cares. Què? Què? Pobre noia. Què fem? No, però és que... És que passa molt. Passa molt. Passa moltíssim. És que és quasi racisme. No, sí, exacte. No, perdó. És que sí, és que sí. És que és completamente veritat. Ets de fora, no te'n pensa parlar del català, per als catalans baix d'aquí.
Exacte, o si veus el supermercat o el Mercadona, mira, ho sento per dir una marca, però si estàs en el Mercadona i veus la caixera, que tu i jo, que sóc castellanaparl, que castellanaparlant em parlen català, però si veu que darrere meu ve una persona sudamericana o en pell de color, canvia el castellà i per què canvies el castellà? És que no ho entenc.
Això ho veu de mala educació, canviar... És un microracisme, i ho dic teixantment, o sigui, fins i tot hi ha vegades que ho faig, però ho trobo molt malament, això de donar per suposada una llengua, una cultura i uns gustos a una persona només per l'aspecte. I a més ara, que tothom està a tot arreu i que... Totalment. Per tant, tots quatre estem d'acord...
Escargaríem el professor. Exacte. Ja ho dic jo. Escargaríem el professor. Ara sí que encarem la recta final d'aquest capítol d'hora del pati i ja us aviso que ara veurem una de les seccions que més m'agraden perquè tindreu l'oportunitat de sentir-vos poderosos perquè ara us diré 3 frases que s'han sentit en un pati de veritat.
I els que les han dit, la veritat és que s'han lluït, i haureu de triar un d'aquests 3 perquè escrivi sense pati. Castigat. Sí? Esteu preparats? Anem al primer. El Ramon diu, soc cambrer en un bar de la Terrassa i mai canvio el castellà, ni que els clients em parlin en castellà. Aquest és el Ramon. L'Anna diu, les llengües del futur són el castellà i l'anglès, no pas el català, per tant, no cal aprendre'l.
Com es diu, aquesta? Aquest és l'Anna. Molt bé, Anna, molt bé. Ja no fa falta que... Anem al Didac, anem al Didac. La gent que té un mal català valdria més que no el parlés. Hòstia, abús. Ai, no, si no és hostiva. Tenim el Ramon Alcambrer, que no canvia mai de castellà. El castellà, l'Anna, que és la que diu que el català i castellà són el futur, i per tant un català fora. I el Didac, que si no el parles bé, escolta, que et cremin gairebé.
El pensament de l'Anna em sembla molt simple. Una llengua és una manera de veure el món, una llengua és preciosa. És una manera de viure, una llengua. És una manera de viure. De pensar i de fer. L'Anna ho trobo. Hem de posar-nos d'acord. Està batant la diversitat, l'Anna. Jo castigo el Didac. Jo també. Per què castigues el Didac? Perquè si veus que algú no sap parlar bé el català, us ajuda. L'has de convidar. Molt bé. Noelia, tu qui castigues? A veure...
Buah, és que... No sé. Sí, tenim aquí... Estic d'acord amb els dos, de castigar l'Anna i el Didac, però és que és molt... A qualsevol... Jo castigaria el Didac i és perquè si una persona fa l'esforç d'aprendre el català com ara mateix tu, o jo, que estic parlant en català en aquest podcast, li hem d'ajudar, li hem d'acompanyar, i aquella persona que diu que...
com la parles malament, millor no parlar-ho, perdona, per enrotllar-me, i és, jo castigaria sense pati, i amb una expulsió maldida. Clar, no hem de parlar amb un català perfecte de Vic, m'entens? Clar. I una persona que l'està parlant, anem, vull dir. L'Anna que deia que les llengües del futur són el castellà i l'anglès, creieu que el català té futur? Sí. Sí. Mentre jo estigui viva, sí, dono possibilitats.
No, no, sí, completament, eh? Però ho penseu convençuts, eh? Sempre sent, perquè jo crec que, encara que siga, he de dir que potser es dedueix una miqueta la zona de parlants i per la globalització, crec que el català té futur i serà una llengua que perdurarà pels anys. Jo crec, amb força, eh? De veritat, eh? Amb força i ho defendré, de veritat. Hi ha algú que més vulgui afegir alguna cosa sobre això?
Jo també és que conec la meva realitat i intento obrir els ulls a altres realitats, però clar, jo em moquen entorns on, bueno, amics meus o així, no tothom, però el defensem i estem disposats a parlar-ho sempre, família i tal, però clar, no ho sé, a nivell mundial no ho sé, però jo confio, hi confio. Clar que sí. Aquella d'abans, jo mentre el defensi jo... Què penses, Noelia? Confio?
Defensor del català. Doncs jo crec que sí, perquè, per exemple, jo tinc una amiga que és de Cádiz, i ella em va dir ensenyar-me català, perquè li sembla un idioma molt bonic. Què necessitaries perquè el català fos més atractiu per tu? Trobar un entorn on parlar-ho. Ostres, això està molt bé, tenir un entorn d'amistats... És que, per exemple, a casa, no. Al karate, tampoc. Amb la meva millor amiga, tampoc, perquè...
No sé, no ens ha sortit. Diries que és més important l'entorn físic, el real, que el que hi ha a xarxes, a internet? O no? Sí. Perquè si tu per xat... Sí, qualsevol. Perquè jo per xat hi ha persones que sí que parlo en català, però aquí en persona...
Jo sempre he dit que per aprendre un bon idioma t'has de fer un líquida que tingui i aprens. Sí, d'acord. Meravellós. Sí, sí. Aprendre el català per amor. Sí, sí. Aprendre el català per amor és una molt bona frase. És la millor tècnica. És el títol d'un. I el primer que t'ensenyes d'una llengua són els insults. O sigui, i... Xarrupa, figues, abraçafanats... D'aquí anem una mica coixos en català, eh? S'ha de dir que hi ha insults, tot i que la Júlia acaba de fer una bona tirallonga.
Que li ha sortit així sol. Somiatriïta. Són aquests insults que no conozco ninguno. Paula, tu vols afegir alguna cosa? Jo, com ha dit la Noelia, jo trobo que les xarxes socials i la vida física estan en una balança igualitària. Perquè trobo que hauria d'estar igual. Està molt bé. Però decidim qui es queda sense pati. Teníem el Ramon, l'Anna i el Didac. Esteu d'acord, eh? El Didac, més expulsió. Que si no parles del català no passa res, tio. Endavant, continua parlant-lo. Clar que sí.
Va, doncs ara sí que hem arribat al final d'aquest capítol i avui m'agradaria que, com sempre fem, que us quedeu amb una frase, amb un titular de tot allò que hem comentat, allò que heu après, allò que ens ha fet reflexionar especialment. Paula, comencem amb tu, amb què et quedes? Doncs jo, amb tot, m'ho diria tot, perquè m'ha encantat, la veritat, però... Un titular, m'emporto això. Doncs m'emportaria... El català és una fantasia. És l'únic, això. Noelia, tu què et portes?
que hauria de parlar més català. I que em fa una mica de vergonya, però no sé per què. Doncs el parles perfecte. Sí, el parles superbé. El parles molt bé. T'has de sentir absolutament segura perquè et comuniques la merda bé.
I és molt guai que el vulguis parlar i que el parli. I tant, i tant que sí. Aaron, on què et quedes? El meu titular, el tinc claríssim, seria el català més fort que mai. I, de fet, aquestes forces me les ha reomplit la Noelia. Al veure que s'està esforçant, jo mateix em dono les meves gràcies, encara que quedi fatal, perquè m'agrada molt el català, i a la Júlia, i a la Cristian, i a la Paula. Que bonic. Gràcies a tu també, Aaron. I tu, Júlia, en què et quedes? Jo diria dues coses, si se'm permet. Primer, el català pot ser greix que és xerinola?
Val? I pingüí, també. I pingüí, pot ser. I t'estimo. I xuxueix. I xuxueix. I també catada a l'atac. Molt bé. Molt bon, molt bon final. Doncs res, moltíssimes gràcies, Aaron, Noelia, Paula... M'estic deixant... La Júlia me les diu. Sí.
Per la vostra sinceritat, per les vostres reflexions i pel vostre impuls a la llengua, perquè, de veritat, jo m'he quedat amb la frase que el català té futur. Jo m'he quedat amb això. I jo, com a profe de català, he de dir que es parla cada vegada menys, però confio... Gràcies per la confiança. Ho intentarem, ho seguirem... Pica o paga, tot. Ho seguirem batallant amb moltes ganes, perquè al final és la nostra llengua i les llengües representen les persones. I perquè, mica en mica, sempre la pica...
I com diem en català també, això és tardat i beneït, i per tant l'hora del pati s'ha acabat, tothom acaba a classe i fins al proper episodi.
S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més.
Tu compañía de telefonía en Torredembarra es EGM Telecom. Te ofrecemos llamadas y datos ilimitados en tu teléfono móvil por solo 25 euros al mes. Y atención, si contratas la fibra óptica con nosotros disfrutarás de 500 megas en tu hogar más un teléfono móvil con 60 gigas de datos y llamadas ilimitadas todo por solo 40 euros al mes.
Cada residu compta.
Què tal, com esteu? Benvingudes, benvinguts de nou, ja encaran aquests dies de Nadal. Es respira Nadal a tot arreu, eh? Llums, música, olors... Què tal, Marta, com estàs? Hola, què tal? I Tere, tu, com vas? Hola. Ja ho tens tot a punt? Bueno, encara no, eh? Jo sóc una mica procrastinadora, eh? Ho deixo per l'últim moment.
Doncs això no quadra amb tot el que ens expliques de prendre consciència, de fer, de planificar. Això no quadra, eh? És tan bona que ho aconsegueix a última hora. Exacte. Quan es tenen tantes idees i tantes coses per fer, doncs, ostres, després una mica el temps t'atrapa. Avui volia que m'ajudéssiu a pensar a decoracions de Nadal sostenibles. És a dir, cosetes que dius, va, no? Per exemple...
vam parlar l'any passat, Tere, i a veure si aquest any ho fem, de fer l'arbre de Nadal amb caixetes o així, no amb... Amb materials que puguis veure que o bé tu mateix tinguis a casa o que puguis demanar una mica a gent que saps que dius... Nosaltres vam parlar de fer-ho amb caixes grans. De sabates, fins i tot. Grans, perquè el vestíbul del Consell podem fer-ho amb caixes de sabates. Exacte.
però potser a casa ho pots fer amb... I pot ser amb caixes o podrien ser amb, no sé, robes, trossos de roba, que els pots una mica... Exacte, enrodar, enrolar... I amb caixetes de llumins, les vas guardant tot l'any... Això tindries una petita dificultat, eh? Quina? És quant gastes tu tantes caixetes de llumins. Però tu pots dir al mes de gener als amics i familiars, cada cop que s'acabi una caixa de llumins...
Però, escolta, tu utilitzes les caixes de llumins gaire? Jo sí. Per la barbacoar. No, perquè jo poso espelmes a casa. Tinc una... Bueno, i al despatx també em poso, eh? T'ho pot dir la Marta. Tinc una tendència a posar espelmes perquè m'agrada l'olor. I com que no fumes, no tens encenedor i el que utilitzes és... Llumins. És molt més sostenible. Molt bé, molt bé. Home, llavors els tiro a l'orgànica, eh? Sí, sí. No, no, això, que els palets de fusta aquests no tothom sap que van a l'orgànica. Marta, se t'acudeix alguna cosa que em puguis dir? Sí.
Sí, per embolicar els regals, jo havia pensat potser en paper de diari o alguna revista així, sobretot aquelles que són de moda, que queden així mones, per la teva amiga que li agrada, que té molt d'estil... Si vas a la perruqueria, pots dir totes aquestes revistes que ja no... Home, una broma amb una revista d'aquestes del Corazón, d'allò. Una hola, una lectura. I tant. Va, jo us diré una cosa que he pensat aquest any. A veure...
És exclusiva, la dic aquí en exclusiva, no l'he dematurat gaire, però el calendari d'Advent de l'any vinent, perquè aquest any ja no hi soc a temps, perquè ja som a mitjans de desembre, he pensat.
al llarg de l'any anar guardant els mitjons desaparellats. Sabeu aquells mitjons? És que la meva cantadora menja mitjons, crec. Segur que la vostra també. I el gos també. I guardar els mitjons desaparellats i fer-ho com a bossetes pel calendari d'avent de l'any vinent. Molt bé. Què us sembla? Molt interessant. I si demanes a les teves amigues i que tinguin nens petits i tot això, en tindràs una bona varietat de mitjons. Per això pot quedar molt xulo. És veritat.
I fins i tot, ho estic pensant, que encara hi sóc a temps pel Nadal, allò que vols fer una bossa de llaminadures o de xocolatines, ficar-ho en un mitjó i un bon gas. O per regalets, com a bossetes de regal. Què us sembla? Amb un llacet ben mono.
No sé, una idea així... No, és bona, és bona. Què més? Més que res perquè què fas amb tots aquests mitjons? El misteri dels mitjons, eh? No, i a vegades no és només això, a vegades també es trenca un i l'altre no. No saps per què, però dius aquest no s'ha foradat, molt dit gros d'aquest pel. I ja l'he cosit tres vegades. I ja l'he cosit tres vegades. Per allò d'arreglar la roba, que sempre ens dius, Tere. No sé, Marta, què més t'acut? Després tenim elements naturals, no?, també per decorar.
Per exemple? La taronja, que ho he vist molt... Ah, és veritat. Sí. A més fa molt bona olor. He vist vídeos d'aquestes que s'assequen, no?, i es penja, i això queda moníssim. Queda moníssim, sí, sí, sí. Sí, sí, molt interessant. Ah, mira, natural, també... Bon, natural, perquè és de suro. Els taps de... A mi m'agrada molt decorar amb taps d'ampolles de vi. Això sí que els vaig ficant en un pot tot l'any. Sí, sí. I llavors pots fer, per exemple, els posa noms, pots posar el tap així dret...
I amb un clip, o fas un tall per posar el nom, o amb un clip l'enganxes així clavat. Sí, són molt pràctics. Es poden fer moltes coses de decoració també. És un producte molt resultant a l'hora d'utilitzar-lo, d'aprofitar-lo en manualitats boniques.
Ai, sí, les pinyes també, no? Tot el que reculls al bosc, fulles, tot el que siguin allò tronquets, i fas una decoració natural molt infinita. Les fulles, si penséssim, allò que vas d'excursió i agafes aquelles fulles vermelles... Amb aquells colors tan variats. Si els deixéssim a la tardor, sí, sí, a la tardor les agafes, i si els deixes assecar entremig de llibres, per exemple, et serveix per fer les postals de felicitació de Nadal...
I hauríem de tornar a fer postals a mà, això de paper. Res de mails, ni whatsapps, per favor, que és horrible. Sí, sí, sí. És com les postals de l'estiu, que diuen molt bé si envies una postal. I després, quan pots tenir aquelles postals que t'han enviat... Jo encara tinc un grupet de persones properes, famílies, amics, que utilitzem les postals.
Que maco. Això és molt bonic. És molt més bonic que enviar-te un WhatsApp i ente bon Nadal. Una mica vols que em digui. Totalment. Déu-n'hi-do les coses que han sortit. Crec que podem posar en pràctica. Recordeu que per decorar no fa falta comprar cada any coses noves.
No, de vegades tens roba, és una de les coses que podríem pensar-hi molt, perquè és aquella camissa o aquella cosa que dius, mira, està desgastada, podria... Anem a veure què et sortiria, no? Llavors, fer unes guirnaldes amb roba o retallar sobre el paper que tenim de regals i de diaris que has dit, saps? Sí, també.
Jo sóc d'aquelles, ara també, aquí em vaig a confessar que guardo tots els llacets i totes les cosetes dels regals. Que bé, perquè jo també. Ah, tu també. Tinc tantes caixes que a vegades ja el problema és com, a veure, ordenem. Cintetes de colors en aquell llacet que et posen. I d'un Nadal per l'altre van sortir els llacets. Aquelles cintes de les bosses de paper, que també vam dir que les traiem, els cordons i coses que dius... També les aprofitem.
Va, segur que ens quedarà xulíssim. Que tingueu molt bones festes. Farem coses xules, sí. Que vagi molt bé. Bon Nadal i ens veiem ja l'any que ve. Ens escoltem ja l'any que ve. Disfruta amb la decoració i amb el Nadal. Igualment, noies. Adéu.
continguts en xarxa.
L'alimentació no és només una qüestió de pes. Menja't la vida amb My Nutritionist, Naila Martínez. Naila Martínez, My Nutritionist, benvinguda a Menja't la vida, la teva secció. Com estàs? Doncs molt bé, ja sabeu que estan aquí. Jo sempre estic bé. Escolta, ja sense refredat. Bueno, encara... O no sé. Grip ja no, però ara crec que estic refredada. Crec que ara el que tinc és un refredat. Però vaja, bueno, és que a veure, estant amb nens, no?, és el que ens toqui.
Millor ara que ja directament per festes de Nadal, no? Sí, sí. Això és el que penso jo. Espero que estigui immunitzada ja. I avui amb una bona notícia, amb una notícia meravellosa, que tenim moltes ganes que expliquis i moltes ganes de fer-ho saber a tothom. He escut un llibre.
Que mona, com m'ho expliques, has escrit un llibre. Ai, sí, ho acabo de verbalitzar, he escrit un llibre. Sí, he escrit un llibre. Volem saber-ho tots, saber aquest llibre, perquè el volem aconseguir i ara sabem que està en prebenda. Per tant, és un moment boníssim per comprar el llibre de la Naila Martínez, que es dirà com? A la Mesa sin pressiones. A la Mesa sin pressiones, fantàstic. O sigui, molt la teva filosofia, o 100% la teva filosofia, no molt. Crec que hi ha poca alimentació dins del mateix llibre, però ara us ho explico una miqueta més.
Va, parla'ns del llibre. Doncs vam fer la proposta d'escriure un llibre, jo feia molt temps que tenia la idea, que tenia la idea d'escriure un llibre diferent, un llibre que acompanyés a les famílies, no un llibre de dir-te què és el que has de fer, sinó quan ens trobem problemes, què podem fer, no? I poder acompanyar els infants i també acompanyar les famílies. Per tant, si poguéssim resumir...
Quina és la temàtica del llibre? És acompanyar en els moments a taula amb els vostres fills i filles des dels sis mesos fins als 12 anys. O podríem dir, ara com que l'adolescència s'allarga fins als 32, no? Doncs quasi fins als 32 anys.
I tot això, amb la teva fórmula de fer, amb la teva manera d'entendre la nutrició, i amb la teva manera d'ensenyar a menjar millor, i al final a viure millor. Sí, el llibre es basa en entendre com va evolucionant el cervell del nen o la nena, com se relaciona amb l'alimentació, que al final també és com se relaciona amb l'entorn, no?,
I entendre que hi ha coses que passen a taula que són habituals, que no és que passin a casa teva, sinó que passen a totes les cases. Perquè en aquest procés de desenvolupament de la nena o la nena, la seva interacció amb els aliments i amb l'alimentació i amb la forma de menjar va canviant. I moltes vegades els que ens trobem amb un nen o nena de deu mesos,
Que està menjant pot ser bé, sense cap mena de conflicte, arribem als 13 mesos a l'any i sembla que ens hagin canviat el nen o la nena. Entendre quins són els canvis que pateix aquest nen o nena, com se relaciona això a cada etapa
L'alimentació no és el mateix dels 6 als 12 mesos, que de l'any als 3 anys, que dels 3 anys als 6, que dels 6 als 10 i dels 10 als 12. Ells van patint canvis, ells i elles, i per tant aquests canvis es veuen reflectits amb l'alimentació. Per tant, d'una banda, és això, és explicar quins són els canvis que hi ha i després, dins d'aquests canvis que generen conflictes i mal ambient a taula, moltes vegades, perquè nosaltres volem que mengin una...
Algo que no estan menjant, sentim culpabilitat, parlo bastant d'això també, no?, del sentir culpa de la pressió externa que tenim a fer-ho superbé, no?, i que moltes vegades simplement hem de fluir amb el que està passant i escoltar, escoltar molt els anys i nenes perquè tenen molt a dir, no?,
I no deixar-nos portar en allò que ens han dit que hem de fer superbé com a família, sinó què està passant amb el meu fill, què està passant amb la meva filla, què li està passant, per què no està menjant, i poder actuar. I per poder actuar hi ha eines dins el llibre, també. Ai, que xulo. Per tant, l'objectiu també és treure la culpa a les famílies, perquè, bé, de fet, a la mesa s'impressiones. Ara hi ha molts llibres de notició, moltíssims. Què és el que fa diferent aquest?
Doncs que, com et deia Pili, parlo poc d'alimentació, d'aliments com a tal, no? O sigui, sí que hi ha, sobretot en els primers capítols, que és l'inici de l'alimentació complementària, sí que parlo de què és el que hem d'oferir, què és el que no hem d'oferir, no? Una mica una guia, però el que el diferencie, bàsicament, és que no et parlo què li has de donar, sinó com li has de donar.
que és molt diferent, no? O sigui, no com ha d'estar estructurat el seu plat, que això ja haurem rebut molts inputs, no? I hi ha molts llibres i guies i moltes persones que ens diuen què li he de donar i què no li he de donar, no? I l'altra és com li dono.
Si em demana contínuament animals que no són nutritius, com ho gestiono? Com gestiono els aniversaris? Com gestiono quan es queda a casa d'una altra persona que jo no controlo? Si jo ho vull fer bé, què passa quan jo no hi soc? Ja, spoiler, no passa res.
És un moment puntual i no és la base de la seva alimentació. Per tant, és una mica aglutinar tots els missatges que jo dono a través de xarxes, que ara, des dels últims anys, bàsicament, em dedico a baixar una mica aquesta expectativa que tenim.
Doncs aglutinat amb un llibre, que a més a més, com dic, hi ha eines, hi ha jocs que podem fer amb els nens i nenes per com fer que mengin aquells aliments que no els agrada tant, no? I després també hi ha menús per a cada etapa i receptes. Que xulíssim! Com podem aconseguir-lo? Què hem de fer? Doncs mireu, la venda d'aquest llibre és una mica diferent al que estem acostumats. Normalment quan surt un llibre anem a la llibreria i el comprem.
Però en aquest cas el que es fa és una preventa, és a dir, es fa amb l'editorial Dashbook, per tant, per adquirir-lo hem d'anar a la pàgina web de Dashbook.es i si no, al perfil del meu Instagram també trobareu el link per poder adquirir el llibre. Llavors, és una preventa, això el que vol dir és que...
m'exigeixen arribar a 150 ventes perquè el llibre es pugui fer realitat realment. Llavors hi ha 45 dies d'aquesta preventa i un cop arribi al 150, perquè jo crec que hi arribaré...
o almenys vull pensar en positiu, doncs cap a finals de març o abans de Sant Jordi el tindrem ja disponible. Físic. I llavors ens arribarà també a totes les nostres cases física. Fem la pre-venda ara, o sigui, la pre-compra. Exacte. El comprem a través de Dashbook o a través de my-nutricionist, 150 els faràs abans de gener. Espero que sí. O i tant.
Espero que sí, perquè la veritat és que em fa il·lusió, i a part és un llibre que crec que ha nascut de la meva comunitat, és a dir, de les inquietuds de les famílies, de les preguntes, és com dir, bé, anem a posar una mica d'ordre perquè...
Crec que es donen molts missatges sobre l'alimentació saludable i a vegades quan parlem de ser més flexibles sembla que haguem de passar cap a l'altra banda i no és així. O sigui, podem continuar i hauríem de continuar donant una alimentació saludable però hem d'ensenyar als nens i nenes a gestionar la resta d'aliments que no són tan nutritius i que estan disponibles i que els acompanyaran la resta de la seva vida també. I per tant, com que això he vist que
És una necessitat a les xarxes, he vist que les famílies van molt perdudes amb això, doncs vaig dir, mira que millor forma que posar-ho tot en un llibre i poder acompanyar, que a part també m'agrada perquè no és un llibre de llegir, o sigui, de tirada.
És un llibre que t'acompanyarà dins del creixement del teu fill o filla. Anireu passant etapes i és un llibre per anar a consultar. Ara hem arribat als sis anys, està passant això en l'alimentació, me'n vaig a mirar si això és normal, no és normal i com gestionar-ho. Per tant, és una guia dins de l'alimentació dels nostres fills i filles.
Ai, que xuró, doncs. A la Mesa s'impressiones, dashbook.es, i si no, mygunetvaixnutricionist, i ja podem fer aquesta precompra, que també, mira, ni que sigui un bal, és com un bal per reis. Sí, sí. Que ens arribarà.
d'arribada més tard. Per Sant Jordi. Que xulo. Ai, moltíssimes gràcies per ser aquí per explicar-nos-ho. Bé, jo ara aniré a fer ja la precompra. Gràcies, Pili. I segur que molts dels nostres oients que et seguim setmana rere setmana i des de fa molts anys també. Vull dir una cosa que sí que és especial i a mi em fa molta il·lusió i és que les persones que facin possible la impressió, és a dir, que facin aquesta precompra, el seu nom apareixerà al llibre. I això és molt xulo. Doncs encara millor.
Naila, que contenta, molt, molt contenta, amb moltes ganes de tenir aquest llibre, de moment amb aquesta prebenda de 150 llibres, que esperem que aconsegueixis molt aviat. T'esperem la setmana vinent bones festes. Igualment. Que les tenim a tocar, un peto gran. Una abraçada gegant.
Notícies en xarxa. Bon dia, és la una, us parla Eduard París. La neu ja ha fet acte de presència a diverses comarques de Catalunya, adonant aquest matí en alguns casos amb enfarinades al voltant dels 300 i els 400 metres. És el cas de la Terra Alta, la Ribera d'Ebre, el Priorat, la Conca de Barbera, la Noia o la Segarra on han caigut volves de neu.
en municipis com Tivissa, Falset o Margalef. Han estat nevades de poca consideració i on la neu no ha acabat d'agafar, però que són testimoni de l'episodi de mal temps que s'espera que agafi més intensitat a partir de la tarda i el vespre. Al nord del país, la neu ha caigut amb més força a les comarques del Pirineu i alguna del Prepirineu. S'espera, doncs, que la nevada sigui especialment abundant
al Ripollès, on es poden acumular gruixos de mig metre a 2.000 metres. A banda de l'avís de situació meteorològica de perill per la neu, també hi ha un avís de perill per acumulació de pluges a una desena de comarques a l'extrem nord-est de Catalunya, amb xifres que poden superar els 100 litres per metre quadrat en 24 hores i amb un grau de perill màxim de 4 sobre 6. També hi ha un avís per Malamar i, en aquest sentit, Protecció Civil ha decidit enviar una S-alert als telèfons mòbils dels 19 municipis costaners de l'Alt i el Baix Empordà.
I pel que fa al trànsit d'hores d'ara hi ha dues carreteres tallades a la xarxa viària catalana. Són la GIB-4016 a Toses i la BB-4024 a Guardiola de Berguedà. A més, és obligatori l'ús de cadenes a una vintena de carreteres per les nevades acumulades, com diem, des de primera hora del matí, la majoria d'elles, a la demarcació de Lleida.
I Salvador Illa ha demanat treballar per una Catalunya de convivència durant l'ofrena tradicional a la tomba de Francesc Macià, que ha encapçalat com a president de la Generalitat. Tenim les institucions que són més importants, tenim uns valors, generem prosperitat, ho fem en el marc d'un espai de democràcia, d'un espai d'estat del benestar, que és l'espai europeu, i vull també llançar un missatge recordant el president Macià, que va fer una obra de govern en temps molt difícils, que malgrat les dificultats que tenim avui hi ha un camí,
Vull llançar un missatge d'esperança, un missatge de confiança, un missatge, si m'ho permeten, d'optimisme, tirar endavant el nostre projecte polític per tirar endavant una Catalunya de convivència que acull i integra tothom, insisteixo, en aquests moments de canvi.
En paral·lel, Illa ha volgut transmetre un missatge de precaució a la ciutadania davant l'avís del temporal meteorològic que està sola en el país des de primera hora del matí. I tanquem en successos 53 persones han hagut de ser evacuades aquest dimecres a l'Hospitalet de Llobregat per un incendi a una sauna d'un gran hotel al carrer de les Ciències. Vuit dotacions van anar d'atendre el servei i un cop al lloc van localitzar el foc a la planta Menjo. Fins aquí les notícies en xarxa.
Notícies en xarxa.
Cruïlla d'Europa, un programa dirigit per la periodista Teresa Carreras. Aquesta temporada amb la col·laboració del divulgador en ciències de la salut Eloi Santos, de l'Institut de Recerca Josep Carreras, i del periodista europeista Gabriel Vázquez, compromesos amb la salut, el medi ambient i la pau en un món just.
Ja hi som, ja som a l'estació. Gràcies, Pere. En el Cruïlla d'Europa d'aquesta setmana tenim dos temes, el present i el futur del transport ferroviari públic a Catalunya. I escoltarem també l'opinió de Miguel Montenegro, director...
dels drets humans del Salvador, que al final del programa ens desitjarà un bon Nadal. El dia 10 de desembre de cada any celebrem el Dia Internacional dels Drets Humans. I nosaltres ho hem volgut celebrar també, encara que ja ha passat el dia 10, però amb una entrevista al senyor Miguel Montenegro per veure una mica quin és l'estat de salut dels drets humans al món en general.
Per tant, anem al tema dels trens. Les rodalies pels usuaris del Maresme i en general de tot Catalunya continuen sent una assignatura pendent. I tenim en compte que la major part de les inversions ferroviàries del nostre entorn s'han fet amb diners públics. Comissions obreres i altres entitats...
també, volen que Catalunya disposi d'una xarxa pròpia de trens de mitjana distància, d'alta velocitat, ja que s'ha vist que l'oferta de l'Avant és clarament insuficient. I amb això us recomanaria un article que ha sortit aquest dilluns, dia 15 de desembre, a l'Ara, que parla d'aquesta problemàtica. És clar, hi ha moltes coses que criticar,
per part dels usuaris i, per tant, esperem que aquest programa d'avui, més el reportatge de l'Ara, arribi a les orelles de la Renfe. El projecte es diu Catap 23, un tren per a la classe treballadora. I ara el coneixerem. Seran tots el programa per internet, tots els convidats seran tots per internet, i el primer que us presentaré és el senyor Albert Puivecino,
que ell és el responsable de mobilitat i infraestructures de comissions obreres. Bon dia, senyor Puibetino. Hola, bon dia, Teresa. Bon dia. A veure, ens agradaria que ens digués que sempre que vostè es refereixi a trens que circulen per l'estat espanyol és una cosa, trens que estan a Catalunya n'és un altre i que fem la diferència, perquè si no a vegades ens liem una mica.
Doncs moltes gràcies per explicar-nos en què consisteix el projecte que hem dit abans, CATAF, un tren per a la classe treballadora. Vostès com se l'imaginen? Perquè quan preparàvem el programa em va dir que ja seria un projecte a punt d'estrenar-se, és a dir, els primers mesos de l'any que ve ja podria ser un fet.
Sí, sí, pues bon dia, Teresa, bon dia a tots. Pues muy bien, yo creo que has hecho una introducción perfecta de cuál era un poco la situación. Por poner en contexto, en un principio, explicar a los oyentes que actualmente las líneas de alta velocidad están a cargo de la Administración General del Estado y que, como muy bien saben los
Los oyentes, ¿no? Pues hay tres operadores, que son Irio, Uigo y Renfe, es decir, que únicamente utilizan criterios comerciales para poner los precios y las frecuencias, ¿no? También hay que poner en contexto que solamente el alta velocidad lo utilizan el 9% de los viajeros y el 91% utilizan los trenes convencionales, ¿no?
¿Y en qué hemos basado nosotros el proyecto? Pues en los trenes Avan. Los trenes Avan, igual que los rodalies y los trenes de media distancia, están considerados obligación de servicio público y reciben subvenciones y tienen unos precios fijos.
Entonces, lo que nosotros nos basamos en el estudio, primero, que en Cataluña hay un número muy reducido de trenes Aban, que no absorben la demanda existente en ninguno de los casos, y que la oferta de plazas será muy inferior a la que se hace entre las capitales de Castilla y Madrid. Por poner un ejemplo, en las dos principales líneas de Castilla sobre Madrid se están...
ofertando alrededor de 11,73 plazas por habitante y año, frente a las de Cataluña, que únicamente son la mitad, un 6,66%. Y siendo, como muy bien indicabas, que estas inversiones se han hecho con la totalidad de dinero público, consideramos que Cataluña se ha de dotar de una salsa catalana propia de trenes de alta velocidad, que sí que sean una alternativa real a la utilización del vehículo privado.
Y por eso desarrollamos este proyecto CATAP, que hemos recogido todos los aspectos técnicos para vertebrar Cataluña, de alguna manera, utilizando ya las infraestructuras que ya existen y con los trenes que ya tenemos y que se están infrautilizando. Y que, por poner en contexto, en Cataluña daría servicio, incluyendo el área metropolitana, a más de cinco millones de personas.
Eso es un poco en el contexto lo que lo hacemos en esos trenes de alta velocidad. Planteamos dos líneas en una primera fase, que sería una de Lleida, sin parada, o sea, con parada en todas las estaciones, Can de Tarragona, Barcelona, y que fuera directo hasta Girona y Figueres-Vilafán, y otra para dar salida a las Terres del Ebre de Tortosa hasta Can de Tarragona con una serie de transbordos, ¿no?
Esto es así, porque hemos de tener en cuenta que hoy en día las distancias no se miden en kilómetros, se miden en tiempo de viaje. Y teniendo en cuenta cuatro parámetros, lo hicimos principalmente. El tiempo de viaje de los trenes Avan es enormemente competitivo.
la fiabilitat del servei, que hi hagi uns preços assequibles i estables, això també ho recogrà l'estudio, i que el nombre de freqüències i plazes sigui el suficient per absorber la demanda existent. Això seria, en un breu resum, el que estem plantejant per Catalunya. I quan podria començar a funcionar?
Bueno, lo que sería la primera fase, que ya lo hacemos con las infraestructuras que ya existen y con los trenes que ya existen, que ahora mismo se están infrautilizando, esto sería en pocos meses. Hemos tenido diversos contactos desde que presentamos el estudio en septiembre con el Departamento de Territorio y con la Generalitat.
La verdad es que la interlocución ha sido bastante fluida y nosotros consideramos que los primeros trenerés de este proyecto pueden empezar a verse a primeros de este año 2026. Caramba. I aleshores, ¿ens pots dir quina és la utilització de les rodalies que hi ha a Catalunya? Que com preparàvem el programa, doncs ho havíem parlat i ara esperarem que es connectin. En Kevin...
I l'Anna, també? Si et refereixo a la situació dels trens convencionals, de rodalies de Catalunya i dels serveis de mida distància, que estan incluïts en rodalies, s'ha de posar en context que viene d'unes desinversions constantes que hi ha hagut en els últims 15 anys. Per exemple, hi ha de posar en desvalor, d'alguna manera, que Renfe és l'únic operador públic d'Europa que no ha comprat un sol tren de cercanies en 15 anys.
Y teniendo en cuenta que el ferrocarril se ha de programar las inversiones a medio plazo. O sea que, por poner un símil, no podemos ir a un concesionario y de un día para otro comprar 25 trenes. La compra de trenes se hace a 5 o 6 años vista. Y si el material y las infraestructuras se han ido deteriorando y se han ido degradando de una manera en estos 15 años, no va a haber...
Inversiones es también como un símil de la carretera. Si no reparamos los baches de la carretera y circulamos con vehículos antiguos, la verdad es que se multiplican las incidencias, bien por el estado de la carretera o bien por los vehículos. En lo que es Rodaria de Cataluña hay 270 trenes. Los más nuevos son de 2006. La mayor parte de la flota se empezó a utilizar en los años 90.
y todavía sigue en servicio. Y si bien ahora sí que se han afrontado múltiples inversiones y son muy importantes, tanto en las infraestructuras como en los trenes, aunque los trenes no los veremos en funcionamiento en su totalidad hasta dentro de dos o tres años, esto también provoca un mayor número de retrasos, porque al fin y al cabo, también como en un símil casual, podemos decir que si es como estar haciendo obras en nuestra casa, en todas las habitaciones...
Y mientras sigues viviendo en ella. Por tanto, ahora mismo es una situación caótica por esos dos factores. Una por esa falta de inversiones que hemos traído desde que ha conllevado a Cataluña. En 15 años no se haya invertido nada. Y por ese acumulo ahora mismo de actuaciones en las infraestructuras y los planes alternativos de transporte que se están llevando. Un poco también podría ser el resumen de la situación de Rodalies.
I diguem si un exemple com aquest pla que vosaltres voleu tirar endavant existeix en algun altre punt de l'Estat.
Pues no existe como red. Lo que sí que existe, dijéramos, una especie de red radial sobre Madrid, sobre múltiples poblaciones. Tenemos desde Valladolid, Segovia, Toledo, Puerto Llano, Ciudad Real, ahora mismo Cuenca. Ahí sí que se están incrementando servicios y en detrimento de Cataluña que se tienen muy pocos menos. Por poner un ejemplo, la línea de Valladolid ha incorporado un nuevo servicio más. Tiene 38 trenes diarios...
Frente a los únicos ocho que tiene Lleida, ¿no?, por ejemplo. Pues esa es la situación actual, ¿no? Y eso, pues hace que Cataluña también, el Trenaban, aparte para la utilización de los usuarios, ¿no?, de que es indispensable, ¿no?, en estos desplazamientos, también hace oportunidades de vertebrar el territorio y de que empresas...
se quieran implantar a lo largo de nuestro territorio porque es un aspecto que mira mucho a la hora de localizarse diferentes empresas y de alguna manera estaríamos contribuyendo a una vertebración del territorio de Cataluña.
Molt bé. Em diu ara en Kevin, que està ja connectat. Ell, el Kevin, em sembla que ara ens parlarà de Barcelona, ja l'hi preguntarem. És graduat en Dret i tècnic de l'Administració Pública. Kevin, què voleu dir quan dieu un tren per la classe treballadora? És que els ara no ho són, o què?
Moltes de les persones que actualment fan ús d'aquest tren, per no dir el 95%, i això ens ho fem en una enquesta pròpia, és que són treballadors que fan anar el tren avant per anar a treballar i la majoria de persones que s'hi desplacen és justament per això, a excepció d'alguns trajectes, per temes universitaris o d'estudiants,
o bé a temes mèdics. A la pràctica, però sí, és el cap de semana i és quan menys gent hi ha en desplaçament. Però a la pràctica, per això en diem que és un tren per a l'estralladora perquè realment el fem anar de forma mesuritària, gent per anar a treballar i és per això que demanem moltes vegades aquest augment de freqüències.
Sí. I tu, diguem, tu normalment vens de Balaguer, em sembla que hem dit. Sí, correcte. I quanta estona tardes de Balaguer fins a Barcelona quan hi vas amb cotxe? I què et representaria d'estalvi el tren de temps? Sí.
Aquí la qüestió és que l'avant no està connectat amb els trens que passen per la línia de Lleida-Balagela-Pobla. Per tant, tinc aquí encara un cost extra més, que és el vehicle privat, que he d'afegir al despassament. Per tant, normalment trigo entre unes dues hores, dues hores i quart, per arribar des de casa fins a la feina. Això també és un greuge afegit que altres zones no tenen i que per mala sort ho tenim agregat.
Molt bé. Doncs ara saludem també l'Anna. L'Anna, gràcies per estar connectada, l'Anna Gómez. Ella és d'una associació que es diu, d'un grup d'usuaris, que es diu Dignitat a les Vies, i que sou uns dels que vau començar a denunciar, a queixar-vos per la mala freqüència del...
dels trens de Rodalies. En quin punt ens trobem ara? Perquè vosaltres hagueu decidit donar suport en aquest projecte que ara hem explicat al començament. Un tren per la classe treballadora. Bon dia, Anna.
Hola, bon dia. A veure, nosaltres el primer que defensem és la mobilitat. I, per exemple, de la zona que som nosaltres d'on vam néixer, que vam ser al corredor sud, ens vam trobar davant d'un tall de vies i molta gent va haver d'anar o desviar-se a l'avant per poder anar a treballar. Aleshores, vam conèixer més de prop el que significava...
l'avant, jo sempre pensava que era el tren dels fijos els trens dels que, mira, clar arriben amb mitjoreta i tots són feliços que vinguin amb nosaltres però et dones compte que és un tren que ofereix unes necessitats a la gent treballadora que no té opcions
De fet, ara mateix Tarragona, que té l'opció de regionals i la d'Alevant, nosaltres, quan ens diuen de treure subvencions i que vinguin els d'Alevant, no ho volem perquè no podem acceptar més gent. O sigui, estem saturats a la costa, hi ha gent que va amb avant perquè no té una altra possibilitat. Per exemple, la gent de Cambrils tenen un tren cada dues hores si no te'l cancelen.
Aleshores, a l'Avant és una opció més per anar a treballar. Jo soc conscient que el que ofereix a l'Avant i el que ofereix un Rodalies o un a mitja distància és diferent.
però és complementar i tot. És a dir, depèn de la distància en què visquis, i que visquis a prop d'una estació d'alta velocitat, pots disfrutar sempre que hagis d'anar d'un punt a un altre punt. Per exemple, doncs soc jo, que soc de Tarragona, si vius a Tarragona, Altafulla, depèn d'aquests poblets, doncs has de tirar per regional. I el que hem de fer és aprofitar totes les xarxes que paguem tothom amb els nostres impostos...
que les puguem aprofitar al màxim. Doncs ara parlarem amb un altre tarragoní, en Xavier Peté, ell és un periodista de l'agència Flama. Bon dia, Xavier.
Hola, bon dia. Bon dia, què tal, Teresa? Com estàs? Bé, bé, bé. Ara tenies aquí l'Anna, que parlava des de Tarragona també, l'Anna Gómez. Ella és d'aquesta associació Dignitat a les Vies. Digue'ns tu també quins problemes et trobes quan has d'anar fins a Barcelona a treballar. Moltes vegades els problemes que te'n trou són molts imatges. Perdona, explica'ns quin és el teu recorregut.
El meu recorregut acostuma a ser principalment de la zona de valls del camp. Ja estem parlant d'una zona d'interior, a diferent del que comentava l'Anna, on els greus ja són més accentuats i allà sí que és pràcticament bastant limitat el nombre de freqüències que acostumen a ser disponibles per a gent que es mou de forma molt puntual cap a Barcelona. Per això, precisament, prefereixo...
agafar el cotxe i tractar de fer aquests viatges de la manera més eficaç, còmoda i d'alguna manera menys traumàtica possible. I en qualsevol cas sí que m'agradaria comentar aquesta proposta de la CATAP, de la qual ja heu comentat diverses cosetes. Per mi no és construir més alta velocitat, sinó posar al servei de la majoria social una infraestructura que ja existeix i que hem pagat entre totes i tots i es convertir d'alguna manera l'alta velocitat en un servei quotidià
regular i assequible, no en un producte de luxe, o només per a viatgers puntuals, d'alguna manera. No, no, la veritat és que jo estic molt d'acord amb tu, Xavier, perquè realment és posar-ho a l'abast de tothom.
Sí, parlem d'un tren pensat bàsicament per la mobilitat obligada, anar a treballar, a estudiar, a cuidar algú, fins i tot, o fer tràmits, i no per l'oci ocasional. I perquè l'alta velocitat a Catalunya està orientada sobretot a criteris comercials, principalment, preus variables, poques parades, com dèiem abans, i poca utilitat per a qui s'ha desplaçat cada dia.
Molt bé. A veure, li voldríem preguntar al senyor Puivecino, que ell ens ha explicat el projecte al principi del programa, què li han semblat les intervencions dels nostres convidats?
Bueno, pues totalmente de acuerdo, ¿no? De hecho, desde lo que estamos planteando, el proyecto se llama Chasa Catalana en alta velocidad, obligación de servicio público, un tren per la clase trabajadora. Y como muy bien ha explicado Kevin y Ana y Javier, pues se trata de eso, porque realmente el 70% de las inversiones se han hecho en alta velocidad.
sobre el 30% que se han hecho en cercanías, ¿no? Y solamente lo utilizan el 9% de la población. Y tenemos que hacer, como muy bien apuntaba Javier, a adaptarlo y a hacer la oferta para las necesidades de demanda de movilidad obligada, que son las de nuestros estudiantes, las de nuestros trabajadores, que van cada día, que se tienen que desplazar cada día y que la única alternativa real en tiempo de viaje son los trenes a bar, ¿no?
Y otro aspecto que hay que indicar ahora mismo son las tarifas. Las tarifas, sí, sí. La tarificación ahora mismo de eso que he apuntado de los trenes de servicios comerciales, un día un mismo tren puede costar 15 euros y al día siguiente costar 45, porque tienen un sistema de precios oscilantes. En cambio, los trenes de alta velocidad de servicios Avan, lo que sería el proyecto CATAP, son precios...
establecidos ya y precios cerrados. ¿Y qué quiere decir? Pues mantener la bonificación que hay ahora mismo. Porque, por poner en contexto precios, una persona de Lleida, por ejemplo, Kevin, ahora mismo un abono de lo que sería parecido a un abono mensual, que es una tarifa plus 45,50, le cuesta 271,20. Si a 31 de diciembre de este año no se renuevan
esa bonificación del 50%, a Kevin le pasará a costar 542,40. Y eso para una persona trabajadora, para un salario, es insoportable, ¿no? Y entonces tenemos que, como bien ha apuntado el Xavier, de socializar estas inversiones que se han hecho la totalidad con dinero público y tienen que llegar a la base de la mayor volumen de población posible de Cataluña, ¿no?
Esto es un poco importante, porque nosotros ya hicimos también dentro del estudio la tarificación, hasta dónde puede llegar el Estado con las subvenciones. Hay que tener en cuenta que los trenes Habana ahora mismo son los que menor volumen de subvención reciben, alrededor de dos o tres céntimos por viajero kilómetro.
Nosotros lo que establecimos es que esta tarificación que ahora se ha puesto al 50% y que ha aumentado mucho la demanda, se mantenga estable y que sea la tarificación que ya no se tenga que reducir, que sea la tarificación normal que tengan los trenes Avan también con los servicios de tarifa regional. Poco sería...
Penso que els serveis proposen una tarifa estable, similar a la mitjana distància, al voltant dels 11 cèntims per quilòmetre, si no estic equivocant. Exacte. Nosaltres plantejamos que actualmente los precios están situados en 17 cèntims viajero kilómetro. Nosotros consideramos que puede llegar a absorber el estado o la...
que ara mateix té la competència de l'administració general del Estat, en que sigui a aquests 11 cèntims, i també mantenir com a efectes fics la bonificació que ara mateix existeix. Perquè ara mateix, dels trens que tenim amb Tarifaban, el 80% circulen completos tots els dies. Molt bé. Deixeu-me preguntar-li a l'Emili Pacheco, que el tenim connectat res breument. Bon dia, Emili.
Bon dia, Teresa, bon dia a tothom. Només digue'ns... Tu creus que aquest projecte que estem presentant avui ajudarà a millorar, agilitzar les rodalies, que són les teves grans problemes?
Sí, jo crec que sí. És evident que qualsevol reforma per petita que sigui a Rodalies o a tota la xarxa, com esteu parlant de mitjana velocitat, farà que, com a mínim, la gent que cada dia l'hem de fer servir, i sobretot no és per anar de vacances, sinó per anar a la feina, per anar a treballar, per anar a qualsevol gestió que hagis de fer, segur que ho millora. De fet, tal com comentava l'Alberto, i de fet la base d'aquest projecte,
que és ajudar la classe treballadora, és ajudar les persones, els milers i milers de persones que cada dia agafen un tren. En el meu cas, jo he hagut de canviar horaris de feina, he hagut de canviar el sistema de transport. Jo em trasllado cada dia de Blanes a Comarca de la Selva fins a Sant Feliu de Llobregat.
i faig dos trajectes, un en autobús perquè és més ràpid, perquè és més còmode i perquè saps que no falla mai, i després el segon que és des de la Sagrera fins a Sant Feliu de Llobregat, que és un trajecte que en teoria són 25-30 minuts i s'acaba convertint en 50 o una hora, perquè cada dia va malament, cada dia, cada dia. I a vegades que he perdut el bus perquè el tren m'ha fallat, però és que el tren falla cada dia.
Per tant, propostes com aquestes jo crec que són essencials, i el que s'ha de fer és que es comenci a moure, perquè cada vegada hi ha més gent, i ho veus a les xarxes socials, que es queixen, que ens estem queixant, perquè és un malson anar a treballar amb transport públic i ja no és que diguis, bueno, surto dues hores abans per poder arribar, és que surts dues o tres hores abans i tampoc arribes a temps. Clar, que és com una presa de pèl.
Jo crec que d'alguna manera la pregunta seria per què ara és el moment de fer-ho, i la resposta bàsicament és perquè la infraestructura ja hi és, perquè la demanda també hi és, i perquè el parc mòbil necessita d'alguna manera una representació que sigui menys d'un 6% del total de trens d'alta velocitat de renfa. No estem parlant d'un projecte a 20 anys vista, pel que he llegit, sinó d'una implantació progressiva possible a curt termini,
I jo diria fins i tot que seria com una eina de perturbació territorial, jo diria fins i tot real, perquè connectaria Lleida, Tarragona, Barcelona, Girona, Figueres, les Terres de l'Ebre, molt perjudicades també, amb freqüències pensades per al dia a dia. I això d'alguna manera redueix desigualtats, Teresa, territorials principalment, i evita que viure lluny de Barcelona com molts de nosaltres sigui un càstig en temps i diners, no?
Y por poner en contexto un poco lo que apuntaba Javier, actualmente en cómputo anual se están ofreciendo en Cataluña alrededor de unos 3.300.000 plazas avant. Con este proyecto podríamos alcanzar a los 14 millones de plazas avant. Estamos multiplicándolo por cuatro, lo que se podría realizar de forma inmediata, porque para eso ya hay parque móvil para hacerlo y ya hay
maquinistas e interventores que ya se han hecho los cursos para poder conducir y operar este material. Por tanto, sería de una implantación prácticamente inmediata y que en el 2026 pudiera ser una realidad el cómputo completo. Esos 15 trenes por sentido en la línea 1 y 10 trenes por sentido en la línea 2, todos ellos coordinados, como me ha apuntado el Javier, vertebrando el territorio y posibilitando a todas las personas de Cataluña poderse desplazar...
en un tiempo de viaje competitivo a todos los puntos de Cataluña que cuentan con red de alta velocidad. Això per la gent, per exemple, perquè la gent de casa se'n faci més una idea, per una persona de Tortosa suposa d'atindre un tren d'anada i un de tornada a tindre en 20.
Déu-n'hi-do. Això ho canvia molt. I sobretot hem de tindre una cosa molt clara. Jo sempre dic que hem d'exigir la maneta. És a dir, ara mateix una persona per sobreviure necessita menjar, habitatge, salut, educació i mobilitat. I aquestes coses les hem de barallar i lluitar amb les dents.
I no se'ns pot dir que el públic són les migafes. Tenim que exigir que la xarxa de rodalies funcioni, que la mitja distància funcioni, perquè no és que sigui menys que l'alta velocitat, simplement és un servei diferent. I després, l'alta velocitat, no sol per unir la gent que viu més lluny,
sinó per aquest desequilibri que sempre diem, que viu, com ha dit el company, que viure a Tarragona és la meva gran condemna gràcies a la mobilitat de Catalunya. És a dir, hem de fer que, ja que les empreses es situen cada vegada més concentrades, i això no sol pas aquí, sinó que passa arreu del món...
fem que la gent es pugui moure, perquè després ens trobem amb els problemes d'habitatge que tenen a Barcelona, on ells lluiten per viure a Barcelona, que és on han nascut, i nosaltres, a la vegada, estem lluitant cada dia per la mobilitat perquè ens permetin viure on hem viscut, on hem nascut. Anna, i tornarem, no et retiris, tu, sisplau, perquè he d'acomiadar en Xavier Peté, que tenia poc temps, ell és periodista de l'agència Flama, gràcies, Xavier...
Jo vull dir una cosa, perdona, Teresa, que m'ha dit Xavier. El Xavier viu en una població, que és Valls, que és impossible anar de Tarragona a Valls, que és un miracle, i som de la mateixa província.
Tenen quatre trens al dia. L'altre dia em va fer gràcia que un noi li va encancar el tren del matí i va dir, bueno, m'han cancel·lat el 25% dels trens. I a part, el tema de valls, tenen el problema que moltes vegades van a l'estació i no poden accedir a agafar el tren perquè el posen a la via interior i a la via que dona, on estan polonetes a l'estació, posen un tren de mercaderies i per poder arribar al regional has de passar caminant per la via.
És a dir, que ens donem compte que la mobilitat no està pensada per la gent i ara és el que s'ha d'exigir.
Molt bé. Doncs moltes gràcies per aquesta puntualització, Xavier, si espero que et sembli correcte. Gràcies. Sí, al final la pregunta no és si Catalunya necessita més alta velocitat, jo crec que la pregunta és si volem que la gent d'alguna manera tinguem unes línies d'alguna manera que serveixin per tothom i no només per a uns quants.
i d'alguna manera estic molt d'acord amb això que diu l'Anna de Valls perquè precisament estem patint segurament molts dels problemes que esteu comentant i d'alguna manera és l'asa dels cops de les Terres d'Arragona entre moltes altres Molt bé, doncs moltes gràcies Xavier, també gràcies a l'Emili ell treballa com a periodista al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat i per això fa aquest recorregut des de Blanes fins a Sant Feliu tantes vegades i amb tants problemes cada dia, gràcies Emili
Gràcies a tots. Vinga, i nosaltres ens quedem aquí amb el Kevin, el Xavier, l'Anna i l'Alberto Puigbeci, no? D'acord? Doncs continuem. Anna, digue'm una cosa, per què no hi ha manifestacions a tot arreu demanant a la gent que reclami projectes com aquest que presenteu avui?
Bueno, amb l'Avant encara no ens hi hem posat, però sí que hem fet manifestacions de rodalies. De fet, l'última que vam fer aquí a Tarragona vam ser més de 1.500 persones. És veritat que dius, bueno, d'usualis n'hi ha molt més. Crec que vivim en un moment, i aquí sabeu que recalco que som apartiristes, i crec que l'Avant també ho és, és a dir...
La gent crec que ja no creu en el poder que hi ha al carrer. És a dir, quan veus que algú surt al carrer és que la cosa ha arribat molt, molt al límit. La gent li han estat dient que no poden fer res.
I crec que això és el que s'ha de canviar. S'ha d'entendre que els perjudicis de la mobilitat no simplement és que no arribi un tren, és que estem parlant una mica de la lluita de classe. Perquè això sempre passa... Els que estem de menys sempre som la classe treballadora. Aleshores...
crec que a poc a poc hem d'anar conscienciant la gent. Nosaltres, al corredor sud, quan vam... T'explicaré, perdona, el naixement de dignitat a les vies. Teníem un grup de WhatsApp, la República Independent de l'últim vagó, i allà ens explicaven per on anava el tren, ens informàvem del que no informava Renfe. I va haver-hi un dia...
que portàvem dies amb molts retrasos, molta frustració, inclús baralles entre els usuaris de com anaven les coses, i un company, que és l'Òscar Adrià d'Altafulla, va dir, escolteu-me, a part d'enfadar-nos en un xat...
Què estem fent? Ho estem passant més amunt? I allí va néixer dignitat de les vies. I aleshores amb la gent del tren vam començar a córrer a la veu, es va formar aquest moviment, hem aconseguit bastantes coses, encara que semblin que som petitetes, a nosaltres ens ha canviat molt. La comunicació, el que sàpiguen que estem damunt, el que...
I tot això es fa perquè va haver aquesta unió col·lectiva, però la gent té por de començar. Jo sempre dic que hem de mirar al voltant nostre perquè ho hem de protegir i perquè realment hem arribat a un punt que quantes vegades hem sentit... És que, claro, és público.
I què vol dir que sigui públic? Deixa'm perquè ja ens queden només cinc minutets. Anna, sisplau. Digue'm un telèfon perquè la gent que els passi tot això es posin en contacte amb dignitat a les vies. Et donem dos minuts perquè el pensis i li diem a en Kevin. Ell també és d'una associació, no recordo quina és, Kevin.
Sí, de la Banc Catalunya. De la Banc Catalunya. Doncs dóna'ns també algun telèfon o algun mail o el que sigui per sumar gent, perquè jo crec que a vegades les entitats públiques es posen a cent quan veuen que la gent surt al carrer massivament. I per tant estaria bé.
Habitualment ho fem sempre mitjançant xarxes socials i quan hi ha algú que vol... Doncs dona'ns les teves xarxes socials, per favor. Sí, mira, a Bancatalunya ho podreu trobar tant a Instagram com a Twitter, d'aquesta manera, i per tant, a través d'allà sempre donem l'enllaç per poder afegir-se al grup de WhatsApp.
Molt bé. I tu, Anna, sisplau... Nosaltres tenim mail i xarxes. Normalment, si volen qualsevol cosa, és dignitatalesvies.com i...
Si no, sempre ens podeu trobar a X. Dignitat àvies, perquè no ens cabia tot. Dignitat a les àvies, que també és important, les iaies. Molt bé, molt bé. Dignitat àvies. I sobretot dir que la gent que tingui qualsevol dubte, que ens consulti, que ens movem, que el dijous anem a parlar amb la consellera, amb el Col·legi d'Advocats de Tarragona,
que s'avenen coses molt xules perquè ens estan ajudant molts col·lectius, en aquest cas el Col·legi d'Advocats de Catalunya, per aconseguir una mica que el servei públic sigui una miqueta més digne i aviat tindreu notícies nostres. I diguem-nos una cosa, jo he llegit en algun lloc que tu vas poder parlar personalment amb el president de Renfe, el senyor Fernández Heredia,
que va reconèixer que realment la situació s'estava tornant cada vegada més insostenible. Va proposar alguna cosa? No, bueno...
Bé, no va ser així. No sé quan era aquesta reunió, doncs explica-ho, sisplau. No, bé, jo a l'última conversació que he tingut, bé, que no és sostenible, no ho ha dit mai, perquè... Bé, és igual, doncs una paraula similar. Simplement van assumir... Ell va agafar el càrrec, i tot i que tinc les meves diferències de com fa les coses, però tampoc tinc tanta confiança,
ell va entendre que les coses no anaven bé. I crec que és una de les persones que ha fet que el ministre assumís que això no funcionava bé. No sé si no recordeu que fa apenes un any el ministre deia que el tren vivia su mejor momento. I ara ha començat a dir que potser a Catalunya no és així.
Jo crec que ell va dir que ell agafava la direcció, però que volia transparència en aquest sentit i que es digués la veritat. I llavors va canviar aquest discurs del ministre, per tant ho podem lligar tot. Això no vol dir que jo estigui 100% d'acord. De fet, crec que es podria fer més... Com? Que ningú ha dit que tu hi estiguis d'acord, no. Ah.
És una merda, eh? No es pot dir d'una altra forma. Però, bueno, per això estem, per millorar-ho, i crec que s'ha de millorar. I hem d'utilitzar tots els canals. I ara que surten molts grups d'autobusos, de fet, vosaltres a la zona del Maresme també en teniu, crec que s'han d'utilitzar.
O sigui, a l'autobús crec que a poc a poc és veritat que ha d'anar acabant el tren, però fins que el tren no funcioni s'han de donar solucions a la mobilitat. Perquè a la gent li costa molt arribar a la feina. I estem parlant del que et proporciona que posis menjar a la nevera. Sí, sí.
A veure, senyor Alberto Puigbecino, perquè tenim tres minutets, digui'ns, vostè li veu futur en aquest projecte? Ens ha dit una data que ara no la recordo, però que sí que es posarà en marxa aviat. Serà així? En tres o quatre mesos hi haurà canvis efectius?
En ese aspecto quería puntualizar un poco cómo está la situación. Este proyecto ya lo tiene el ministro de Transportes, lo tiene el presidente de Renfe. Se le requirió al ministro el cumplimiento en sede parlamentaria en el Congreso. Nosotros también tenemos pendiente una comparecencia ahora a primeros de año en el Parlamento de Cataluña para explicar este proyecto.
Y también hemos hecho las instancias oportunas para que pueda iniciarse este proyecto a primeros de año. Como he dicho antes, se han habilitado ya maquinistas e interventores para que se pueda realizar. Se han hecho las pruebas con los trenes, los estacionamientos…
Y un poco apuntar la importancia que tiene. Es decir, ahora mismo las personas en Cataluña casi están destinando por esta situación casi cuatro horas o más diarias para desplazarse al trabajo y desplazarse a la feina. Esto es insoportable. Al final tenemos que...
Intentar que las personas que residan donde residan en Cataluña puedan vivir y trabajar con dignidad. Y para eso el transporte público, en este caso por ferrocarril, es esencial para vertebrar el territorio y para tener una igualdad de oportunidades, como apuntaban los compañeros. Y únicamente de esta forma se puede contribuir a tener una sociedad un poco más justa, un poquito mejor en este caso, en lo que sería en la movilidad del transporte público por ferrocarril en Cataluña.
Li he preguntat a en Kevin, a l'Anna, i ara t'ho pregunto a tu, on s'han de posar en contacte la gent que es vulgui sumar al projecte aquest de comissions obreres i diverses altres entitats, no només comissions obreres, però que l'heu impulsat, sí.
Sí, nosotros tenemos la página web de Comisiones Obreras de Cataluña. Ya están puestos todos los proyectos. También estamos en las redes sociales. Nosotros vamos publicando en las redes sociales los pasos que se están dando. También publicamos este último de esta...
de estas últimas reuniones con la consellería. En su día ya también publicamos un incremento de servicios, que se lo propusimos técnicamente al anterior presidente de Renfe, que nos preguntaba si esto es posible, que se pueda hacer, y sus propios directores se sentían con la cabeza. Pues claro que sí.
Y al final se puso una doble circulación entre Lleida y Barcelona, ¿no? Y bueno, eso es un poco la situación que tenemos actual, que hay buenas perspectivas y esperemos que se cumplen y que no haya turbulencias políticas para que esto no se pueda realizar. Sí, doncs em sembla que n'hi haurà algunes durant aquest any. I llavors això què faria? Aturaria el projecte?
Una dimissió del president del govern que s'està veient que va per la corda fluixa, per exemple, podria aturar el projecte? Hemos de ser conscientes de que sí. Si hay un cambio de voluntad política en este caso, de que hay una apuesta por el ferrocarril, aunque no estemos viendo todavía...
No estemos palpando mejoras. Sí que hay una apuesta de esa compra. Hay una compra de trenes de más de 110 trenes para Cataluña que se está efectuando y ya se están construyendo en Santa Perpetua. Evidentemente que si hubiera un cambio de gobierno y si fueran posturas más reacias de Cataluña,
de mejorar el servicio en Cataluña, pues podría pararse. Por eso es importante que vayamos consolidando estos trenes, que luego, si los tenemos, va a ser mucho más difícil que nos lo quiten del bolsillo. Y al final lo que estamos pidiendo es que Cataluña tenga un transporte digno y justo, igual al que tienen las capitales de Castilla con Madrid en lo que son los trenes aval.
Doncs d'acord, moltes gràcies a la senyora Anna Gómez, al senyor Alberto Puivecino, a Kevin Burke, també a Xavier Peté, amb qui hem parlat abans, i amb l'Emili Pacheco.
Gràcies per explicar-nos aquest projecte i com que el senyor Puivecino ha dit que això començaria a principis d'any, que això no se sap exactament quan és, d'aquí uns mesos hi tornarem a anar a veure realment si la gent té unes tarifes millors i si la gent té un servei una mica millor.
Senyor Puivecino, podrem fer-ho jo? Esperem que això sigui una realitat. Perquè vostè diu a principis d'any, mire això. A principis d'any tindrem que estar veient ja els primers trens amb més capacitat, com hem plantejat, amb la sèrie 106, amb 581 plazes cada un dels trens i almenys veure les primeres circulacions entre Lleida i Figueres-Bolgafán, passant per Barcelona, Carme de Tarragona i Girona.
I sobretot, ja sé que queden mig segon, però dir a la gent que ens escolta, que no coneix l'avant, i jo, per exemple, jo no sóc usuari d'avant, jo sóc de mitja distància encara, que no ens barallem entre nosaltres, no ens barallem entre rodalies, mitja distància, regional i avant, que som persones que l'únic que volem és arribar a la feina i moure'ns. Que el millor que pot passar és que cadascú utilitzi el mitjà que més prop té, que més li va bé, per arribar a treballar.
que no ens hem de barallar, de mirar, és que els de regional són més buits, que la vall és que és d'espijos, som tot persones que anem a treballar. Doncs moltes gràcies, Kevin Burki, Anna Gómez, Alberto Puy vecino, Xavier Péte i Emili Pacheco. Gràcies.
El dia 10 de desembre, cada any celebrem el Dia Internacional dels Drets Humans. En aquesta ocasió, el nostre company Gabriel Vázquez fa una entrevista al director del Comitè dels Drets Humans del Salvador, el senyor Miguel Montenegro. Ell ens donarà també un bon Nadal.
¿Qué entendemos por derechos humanos? Porque hoy en día, digamos, como que hay bastante conciencia, pero se están vulnerando mucho. Entonces, ¿qué entendemos por derechos humanos? Bueno, mira, en primer lugar hay que señalar lo siguiente. Recordemos que la Declaración Universal de los Derechos Humanos fue precisamente dado, o sea, entró en su vigencia un 10 de diciembre
de 1948, después de la Segunda Guerra Mundial. Esto ha llevado históricamente a un proceso en el cual muchos países del mundo han adoptado la declaración, no solamente en cuanto al tema de los 30 artículos que contempla la declaración, sino también lo han incorporado
En muchas ocasiones en las constituciones de la república y en leyes nacionales, ¿verdad? Porque fueron, la declaración fue precisamente una declaración que contempla tanto los derechos civiles, políticos, económicos, sociales, ¿verdad? Culturales.
que aglutina precisamente con la inquietud y que esto fue aún desarrollando posteriormente dentro de los protocolos, dentro de los tratados internacionales. Para nosotros la Declaración Universal es un instrumento que nace precisamente a raíz de una situación catastrófica a nivel mundial, como fue la Segunda Guerra Mundial, donde se perdieron millones de vidas, población destruida y...
Y esto ha señalado mucho en los países, concretamente en nuestro país, El Salvador, que sufrió 12 años de conflicto armado, en los cuales se asesinaron, se desaparecieron, se torturaron a miles de personas.
Eso nos hace recordar y nos hace señalar que la declaración es válida hasta hoy en día, ¿verdad? Y esto, todos aquellos tratados internacionales en materia de derechos humanos firmados a nivel internacional tanto por el Sistema Universal de los Derechos Humanos de las Naciones Unidas como el Sistema Interamericano Nacional constituyen hasta cierto punto leyes en nuestro país a partir de que nosotros estemos en la Constitución de la República
Un artículo dentro que es el artículo 144 que establece precisamente la declaración de que todos los tratados internacionales firmados y siendo vigentes en nuestro país constituyen ya de una vez lo que es el derecho en nuestro país.
Es el artículo 144. Perdón, 144. Entonces, creo que eso es muy importante para nosotros señalar que en la declaración hay muchos aspectos que nos ayudan a reflexionar y analizar y lanzar programas educativos.
El gran problema que hoy vivimos es que muchos gobiernos, concretamente en nuestro país, en vez de hacer campañas de difusión y de empoderamiento de la población, lo que trate es...
atacar a las organizaciones de derechos humanos que vienen trabajando por el respeto pleno y la investigación de las violaciones que se están cometiendo. Y eso también constituye que mucha de la población entre en temor y vincule lo que es los derechos humanos a temas, lo que son temas de delincuencia, temas diferentes a los que obedece precisamente trabajar por los derechos humanos.
Aquí hay desinformación, hay desinformación.
Y está muy bien esto que dices de que tanto en tu país como en general haya, o sea, tengamos todos claros los derechos básicos, pero sin embargo, y que tengamos también mecanismos, ¿no? La Unión Europea tiene muchos mecanismos también y sin embargo estamos viendo el genocidio en Gaza o la invasión rusa a Ucrania y no se entiende entonces tampoco por qué si teniendo las herramientas no se actúa con contundencia. Yo creo que, mira, esa es una responsabilidad de los estados. Yo creo que la
La Naciones Unidas juega un papel muy importante en el aspecto político y de paz, ¿verdad? Pero a mí me llama mucho la atención eso, porque los conflictos precisamente se dan a consecuencia de la rivalidad y las, digamos, las luchas políticas y económicas que se están dando en el mundo, porque creo que las cosas deben de conocerse, uno hay que analizar profundamente las circunstancias que está viviendo. Voy a poner el caso de la Franja de Gaza, Palestina.
En Palestina se ha cometido una serie de barbaridades, de violaciones graves a los derechos humanos y a nivel mundial. ¿Y qué ha pasado en estos momentos? Que no ha habido una contena profunda, así que una acción concreta.
de frenar el genocidio que está cometiendo precisamente el gobierno de Atanyahu y sus funcionarios y toda la difusión que hacen dentro del mismo país de Israel en cuanto a la diversidad, digamos, de opiniones en cuanto al pueblo de la Franja de Gaza.
Entonces, ¿qué papel juegan las Naciones Unidas y qué papel juegan los gobiernos democráticos en el país? Porque muchas veces a mí me hace pensar qué papel juegan los países democráticos si dejan mucho que desear. Te digo así de esa manera, porque si nosotros revisamos qué es democracia y qué es paz y cuál es la función que tienen los países democráticos, precisamente es coordinar y tomar acciones concretas de los que se está viviendo en muchos países del mundo, en este caso de la franja
ha habido masacre bárbara. Han asesinado a miles de niños, mujeres inocentes, gente. ¿Qué hay que esperar? ¿Hay que esperar otra masacre en otros países para reaccionar? Yo creo que no. No creo que debe suceder eso. Debemos actuar los gobiernos. Y la responsabilidad está dentro de las Naciones Unidas y dentro de los gobiernos, porque al final lo que vemos es que hay una...
Un apoyo hacia Natanjau y su gobierno por cierto gobierno entre los Estados Unidos y otros países de América Latina y del mundo en cuanto a la barbarie que se están cometiendo. Y me parece a mí que eso no debe suceder. Debemos de sancionar verdaderamente como tiene que suceder.
Por supuesto, claro, no hay vuelta, mira, no hay vuelta que no hay otra hoja más que esta, pues, ¿verdad? Aquí no pueden poner hojas nuevas, pero son hojas en blanca, ¿verdad? Pero la realidad es esta, pues, lo que todos sabemos, lo que pasa es que los gobiernos no reconocen porque les interesa, pues, sobre todo los Estados Unidos y algunos países también de la Unión Europea, hay que declararlo así, pues, ¿verdad? Porque es cierto, pues, no todo, por supuesto, tan a favor del pueblo,
La población de la Unión Europea es tigna de reconocer que hay un posicionamiento claro en cuanto al genocidio que está cometiendo Israel contra la población civil en la fanja de gastos. ¿Crees que los países pobres son más vulnerables a que se violen los derechos humanos? Como tú lo dices, son muy vulnerables.
son muy vulnerables en todo sentido, ¿verdad? No toblegan, ¿verdad? La pobreza, pero sobre todo la pobreza política, ¿verdad? Porque somos muy obedientes, somos muy servibles, no todos los gobiernos, por supuesto, muy servibles a las potencias, ¿verdad? Y por encontrar, esa es la cuestión muy resumida, somos muy vulnerables a las potencias, ¿verdad?
Sea quien sea la potencia, somos muy vulnerables en estos momentos. Es muy lamentable, es muy triste. Hay una competencia de la potencia. Aquí hablemos de lo que es Estados Unidos y hablemos de China. La potencia que cada vez vemos los medios de comunicación, cómo se siguen atacando y cómo van vulnerando cada vez más. Bueno, entre esas...
M'agradaria, si em deixes, dir bon medal a tothom, bones festes a tothom. Aquest ha sigut l'últim programa de la temporada i des d'Andorra desitjo a tots els nostres oients que passin unes bones festes, que ho celebrin amb la família, amb els amics i res, que ens veiem l'any que ve, que segur que serà molt millor.
Molt bé, moltes gràcies, Gabriel Vázquez, des d'Andorra, per aquesta entrevista feta amb el senyor Miguel Montenegro des del Salvador. Ruta 66. Viatge amb nosaltres per tot el món.
Ruta 66, novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre.
Salut activa, perquè ja sabem que sempre és millor prevenir que guarir. Una producció de Ràdio Palamós amb la participació de l'àrea bàsica de salut de Palamós. Les pantalles i les xarxes socials en la salut mental dels joves. L'increment dels problemes de salut mentals en la població jove i adolescent té una relació molt directa amb l'accés de consum de pantalles digitals i d'interacció amb les xarxes socials.
Un 2% dels joves de 15 a 19 anys han pres en algun moment medicaments per dormir o per reduir l'ansietat. Un percentatge que pot semblar baix però que està en augment i que es vincula en bona part a un ús excessiu de les pantalles i a un abús de la interacció amb les xarxes socials. Uns comportaments que arriben a ser addictius i que acaben en consultes al metge per problemes de salut mental. Salut activa.
Jesús Vieites, psicòleg comunitari de l'àrea bàsica de salut de Palamós. És un problema. De fet, hi ha dades molt que ens espanten. Estats Units, que són moltes vegades constantment amb estadístiques, queda molt clar, per exemple, el tema del suïcidi i de la depressió infantil juvenil.
que arrel de l'aparició de les xarxes socials, estem parlant del 2018-2019, s'ha incrementat a prop d'un 150%. Les xarxes socials sí que generen situacions d'aïllament, de realitats paral·leles, i sobretot és un entorn en què hi ha una qüestió de valors, que darrere hi ha molts interessos, ja ho sabem tots, mercantilistes, que impulsa el consum, una imatge del benestar que no és...
real per res i sobretot treballa molt el tema de comparar-se el que jo tinc i el que jo no tinc i el que té més i el que no en té i evidentment això és una font però de nucli de sofriment humà recupera aquest podcast de salut i d'altres consells el perfil de Spotify Salut Activa una producció de Ràdio Palamós amb la participació de l'àrea bàsica de salut de Palamós
És la meva creació suprema, sublim, el sostre de la meva feina de fuster. Pare, gràcies per donar-me la vida. Au, au, au, au, però què demonis fas? Culpejar-te. No veus que és Nadal? De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Fustínio s'estava ben radiant. A la Sagrada Esparta,
El mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I a on els podries trobar amb Fustínios i el soldat covard? A Torre d'Embarra! El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que li han vingut.
Tens fins al 30 de desembre. Envia la teva experiència nadalenca al 690-832-149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre. Apunta bé. 6908-32149 I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art.
De ben segur que l'oli serà un dels regals més esperats en moltes cases aquest Nadal. No és casualitat que se l'anomeni or líquid. Per això us porto el complement perfecte per a una garrafa d'oli.
No hi ha res com una llesca de pa amb un bon raig d'oli. Ara bé, l'experiència pot millorar encara més si hi afegim una jornada com la que han preparat el Museu de les Terres de l'Ebre i l'Ajuntament de Santa Bàrbara, el Montsià. Una jornada per tastar la cultura de l'Ebre a través dels sabors de l'oli. En concret, podreu assaborir l'or líquid de la plana.
Tota una experiència que us permetrà conèixer el conreu de l'olivera i els seus orígens, però també el procés d'elaboració de l'oli d'oliva en aquesta zona, on des de fa segles és un element clau. Per això el recorregut us portarà a visitar diversos espais, com el Centre d'Interpretació de la Vida a la Plana, Camps d'Oliveres o la Cooperativa d'Oli de Santa Bàrbara, on podreu degustar les varietats d'oli que s'hi produeixen per a redonir la sortida.
Dissabte 10 de gener, Santa Bàrbara acull la jornada Tasta la cultura de l'Ebre, els sabors de l'oli, l'or líquid de la plana. Més informació a museuterrasebre.cat Notícies en xarxa
Bon dia, són les dues, us parla Eduard París. La neu ja ha fet acte de presència a diverses comarques de Catalunya durant aquest matí, en alguns casos amb enfarinades al voltant dels 300 i els 400 metres. És el cas de la Terra Alta, la Ribera d'Ebre, el Priorat, la Conca de Barbera, la Noia o la Cegarra. Un moment, doncs, per conèixer la previsió per a les properes hores. Lluís Mipérez, bon dia.
Bon dia i bon Nadal. Situació de molts núvols la que estem tenint aquest dia de Nadal i atenció perquè va plovent i en alguns casos ho fa amb moltes ganes, sobretot a les comarques de Girona. De fet, la previsió d'aquestes immediates hores ens porta que la Costa Brava, aquesta precipitació, s'anirà fent molt abundant.
en alguns racons de la Garrotxa, del Ripollès, de l'Alt Empordà, també de les Guilleries, el Montseny i, per altra banda, a les muntanyes de Tarragona. Aquest matí nevava a cota de poc més de 500 metres i aquesta tarda sí que aquesta cota de neu ha d'anar remuntant. S'acabarà situant ben bé als 1.200-1.400 metres al Pirineu, tot i que al massís del Port, a les Terres de l'Ebre, aquí encara, la nevada caurà per sota dels 800 metres. Una tarda freda, també cada vegada més vent i atenció amb el temporal dur de mar.
que tindrem en molts indrets del litoral, sobretot a la costa brava. I atenció perquè el dia de Sant Esteve la llevantada serà de cal ample en molts indrets del país. Pluja, vent i neu, abundant al Pirineu. N'estem pendents a la xarxa. I la subdirectora de Protecció Civil, Imma Soli, ha demanat avançar els desplaçaments per carretera el dia de Nadal i tornar a casa el més aviat possible. I si comenta reir-los l'endemà, dia de Sant Esteve, a causa del temporal.
ens enganxa just entre mig de Nadal i Sant Esteve. Doncs molt de compte. Els diners de Nadal, quan abans puguem fer les tornades cap a casa, els desplaçaments, millor, perquè com més avançada sigui la tarda, anirà agafant més intensitat aquest temporal i també aquestes pluges. I demà al dematí. Demà al dematí, com més a primera hora del matí, més intensitat tindrà i també com més ens acostem cap al migdia, podrà anar fluixant o ja no serà tan intens.
Recordem també que hi ha un avís de situació meteorològica de perill per acumulació de pluges a una desena de comarques de l'extrem nord-est de Catalunya, amb xifres que poden superar els 100 litres per metre quadrat en 24 hores i amb un grau de perill màxim de 4 sobre 6. També hi ha un avís de situació meteorològica per l'Estat de la Mar, monades que poden superar els 4 metres amb un grau de perill màxim de 6 sobre 6, especialment a l'Empordà. I en aquest sentit, Protecció Civil ja ha enviat, és alert, els telèfons mòbils dels 19 municipis, costanés de l'Alt,
Fins aquí, les notícies en xarxa.
Les dones no sempre han caminat amb comoditat per la nostra literatura. Des d'aquesta secció volem posar un granet de sorra més recuperant la vida i l'obra de set autores del nostre país que no sempre han estat prou reconegudes. Veus indispensables. Set escriptores que tenen molt a dir. Montserrat Roig.
Escriptora, periodista i feminista, Montserrat Roig, Franci Torra, és un dels grans referents de la literatura catalana contemporània. Aina Torres i Reixac, poeta, escriptora i periodista, autora de Montserrat Roig, La memòria viva, i creadora de l'espectacle poètic o musical La mirada violeta, Marçal i Roig, ens acompanya per fer un recorregut per la vida i l'obra de l'autora.
Montserrat Roig va créixer entre la literatura i el teatre, amb un pare que es mou en un ambient intel·lectual i cultural i que s'envolta d'autors com Prudensi Bertrana, i amb una mare avançada a la seva època.
Aina Torres i Reixac. Montserrat Roig va néixer el 13 de juny del 46 i va néixer al barri de l'Eixample de Barcelona, un barri que és molt present en totes les seves novel·les i també és molt present l'amor a la llengua i a la literatura que va viure a casa seva. La seva mare, l'Albina, era una dona molt avançada al seu temps.
Ella ja escrivia també periodisme, escrivia fins i tot contes, escrivia articles, etc. I aquest amor a la llengua la seva mare li va inculcar. De fet, la seva mare, quan estava a punt de fer 60 anys, va aprendre a conduir, es va apuntar a la universitat, era una dona molt moderna, que en principi això també li va influir a la Montserrat Roig. Era feminista, la mare, per tant, aquí també veiem una influència...
I el pare, el Tomàs Roig, també escrivia i era molt aficionat al teatre. Després veurem aquesta afició al teatre com l'involucra la Montserrat Roig. I, de fet, el pare de la Montserrat Roig va ser un dels primers assessors literaris d'ella.
El que feia la Mossadet Roig és que ella tenia sis germans més i explicava que una mica per destacar davant dels altres germans el que feia és que les primeres provatures literàries les escrivia en un full, els hi deixava a la taula del despatx del seu pare sense dir-li res i el seu pare, també sense dir-li res, li tornava a corregir.
Per tant, feien aquest joc, no?, ella deia que era una mica per destacar davant de la resta de germans i podíem dir que el pare va ser el primer assessor literari. I ella recorda que l'amor a la literatura li ve des de petita. Ella deia, diu, el meu pare, la meva mare, la meva àvia, diu, tots els meus germans, tothom a casa havia tingut llibres a les mans. Per tant, en aquest sentit l'influencia.
de la primera etapa escolar no en té pas el millor dels records. Ella, la petita, va anar a una escola, la Divina Pastora, que era religiosa. No en té bon record, d'aquella escola. Diu, no els perdono que no m'ensenyessin a pensar ni a dubtar, que no m'ensenyessin res. I, de fet, feia ironia, els col·legis de monges van ser una gran escola de l'ataïsme.
I després va canviar, va anar a l'Institut Montserrat, un institut que li va agradar més. Veus indispensables. Vaig patir 10 anys de monges, en menys de nenes boniques, fines, delicades, folquitorrianes, dolçament esproguides del món, d'uniforme polidíssim i d'ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del senyor.
Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminidora classe mitjana. Perdoneu, l'educació mugenca em castrà el meu possible sentit de l'humor. Molta roba i poc sabó. Montserrat Roig.
L'afició al teatre del seu pare, que sempre la portava amb ell quan era petita, provoca que amb 15 anys Montserrat Roig s'apuntés a l'escola d'art dramàtic Adrià Gual. I a l'escola d'art dramàtic Adrià Gual allà va conèixer alguna de les persones que més la influenciarien al llarg de la seva vida.
Allà va conèixer Maria Aurelia Campany, l'escriptora feminista per excel·lència, una de les pioneres del feminisme a Catalunya, que de fet també ha influït altres escriptores, evidentment, com Maria Mercè Marçal, etc. També va conèixer Pilar Imerich. Pilar Imerich era la gran amiga de Montserrat Roig, la seva companya en el periodisme, perquè la Pilar Imerich era fotògrafa, feia les fotografies, i la Montserrat Roig escrivia els reportatges...
I juntes van anar, van fer molts, i tenen moltes anècdotes, que de fet en el llibre recullo, de quan anaven juntes i feien aquests reportatges. I allà també va conèixer el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, que van ser molt amics al llarg de la seva vida i que també va ser un assessor literari de Montserrat Roig. Les novel·les que anava escrivint li deia Pepito, perquè li deia així. El Josep Maria Benet i Jornet, què et sembla aquest llibre? I Josep Maria Benet i Jornet l'anava assessorant també.
Montserrat era la sisena de sis germans, una família que va viure sempre al cor de l'Eixample, un espai i un temps, el de la infància, que sempre seria present a la vida de l'autora. Doncs que aquests patis tancats de l'Eixample, aquests interiors d'ell, els patis també que veia a l'escola...
després també les va traslladar a les seves novel·les, aquell llimoner que tenia a casa com a símbol del pas del temps també el va traslladar a les seves novel·les, però no només aspectes concrets, com els patis, el llimoner, sinó que també la mateixa importància de la infantesa se li veu a tot el que fa, i sobretot en aquestes entrevistes que fa de personatges, els hi pregunta a tots sempre per la seva infantesa, perquè ella creu que d'alguna manera o altra t'ha marcat, i és que amb ella la va marcar.
Veus indispensables. Montserrat Roig.
1963, Montserrat Roig comença la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Set anys després, el 1970, es doctora. Uns anys de descobriments, provatures i moltes experiències que l'ajudarien a triar el seu camí. També va a les classes clandestines del Moles, que diu que és del Joaquim Moles, que era un mestre.
I quan va a la universitat, ella fa provatures al bar de la facultat, que diu que escrivia amb un o de salsitges de Frankfurt de fons, perquè al bar de la facultat feia un Frankfurt i allà anava fent les primeres provatures. Quan té 19 anys, guanya el primer premi literari, que és per una prosa que guanya els Jocs Florals de Caracas de Venezuela per un treball titulat La Fals.
Però després, el moment important, diguéssim, és el desembre de l'any 1970, ella està al monestir de Montserrat tancada, juntament amb altres intel·lectuals que protestaven contra el procés de Burgos, que va condemnar mort a uns membres d'ETA. Ella sempre explica que hi va entrar com a llicenciada, perquè hi havia una llista de les persones intel·lectuals que estaven allà tancats, i era Montserrat Roig, llicenciada.
Però sí que és veritat que un dia, quan estan allà tancats, entra una persona i diu, qui és Montserrat Roig? Ella s'aixeca, diu, soc jo, i aleshores diu, enhorabona, acabes de guanyar el Premi Víctor Català. En aquell moment era un premi molt important, de fet, li permet publicar el seu primer llibre, un recull de contes,
Molta roba, poc sabó i tan neta que la volen. I aleshores explica que a partir d'aquell moment, quan ja feien referència a qui havia tancat el monestir de Montserrat per protestar contra el procés de Burgos, ja deien Montserrat Roig escriptora. És a dir, era un premi important.
Molta roba i poc sabor, i tan neta que la volen, és un recull de narracions. La primera de quatre obres que completen el cercle. Ramona Adeu, publicat el 1972, El temps de les sideres, del 1977, i L'hora violeta, del 1980.
Reculls on se'ns mostra la vida de la petita burguesia de Barcelona des del segle XIX fins als anys 70 del segle XX i que té com a protagonistes tres generacions de les famílies Ventura Claret i Miral Peix. La sexualitat femenina, les relacions de poder entre sexes i els rols socials establerts són alguns dels temes que l'autora posa damunt del paper.
En aquells moments, ella treballava en l'Enciclopèdia Catalana, però l'any 1971, en un moment de crisi, l'acomiaden.
I a partir d'aquest moment, del 1971, és quan decideix que es dedicarà professionalment a escriure. No ho tindrà fàcil, perquè molts dels seus companys creien que perdia el temps escrivint. Ella tenia remordiments, perquè deia, moltes vegades m'aixecava al matí i se'n cremaven les torrades, perquè potser s'havia passat la nit abans escrivint, i no dedicava prou temps als seus fills, però també deia, la majoria d'homes que escriuen no tenen remordiments, perquè n'hauria de tenir jo, no?
però una mica sempre aquesta consciència o aquesta llosa de ser dona i escriure, de no poder-te dedicar prou als teus fills i aquest feminisme que ja hi és amb ella i es va despertant, perquè és que també ho viu amb pròpia pell, aquesta discriminació, perquè a més deia, diu, arriba a l'hora de concedir temps, energia a l'amant, al marit, a l'home que diu que t'estima molt, però que no suporta que cremis les celles i engreixis el cul durant la nit davant de la remalaida màquina d'escriure. És a dir, ella ja anava veient...
que implicava ser dona i haver triat escriure i dedicar-se professionalment a això. Tot i això, i haver de pujar a sola els seus dos fills, publica molt, gairebé una quarantena de llibres amb només 20 anys. Llavors és quan arriben les seves novel·les, Ramon Adéu, El temps de les cireres, L'hora violeta, etc. Els contes, que el primer i l'últim seran també un recull de contes, El camp de la joventut,
I digues que m'estimes, encara que sigui mentida, que m'encanta, perquè reflexiona sobre això que dèiem, sobre com et condiciona el fet de ser dona i escriure, com veu la literatura, de vegades també el periodisme. El temps de les cireres va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la l'any 1976. Un nou reconeixement a la seva trajectòria literària. Una obra on hi trobem la Barcelona marcada pels últims anys del franquisme.
Veus indispensables. La Natàlia, que hauria volgut escriure el que sentia en aquell moment, buscar un angle que recollís la lluminositat d'un dia tan vell i pensant en Puig Antic, que ja no donaria cap fruit. Fragment de El temps de les cireres. Montserrat Roig.
Amb literatura decideix escriure en català en aquell moment i a més ho diu d'una forma molt clara, diu escric en català per tres raons, diu primer perquè és la meva llengua, segon perquè és una llengua literària i tercer escric en català perquè em dóna la gana.
i, a més a més, hi aporta aquesta mirada femenina en les seves novel·les. Ella el que fa és que agafa de protagonista aquestes dones que la història ha tancat a dintre les cases per haver de cuidar els seus marits, els seus fills, i ella ho explica d'una forma preciosa i és que obre les finestres i els balcons per veure, perquè coneguem aquestes dones que la història ha tancat a dintre les cases. Per tant, el feminisme també hi és en les seves novel·les.
Escriptores que van deixar un llegat literari i que reivindiquem de nou. Montserrat Roig.
El periodisme i la literatura es van entrellaçant en la trajectòria de Montserrat Roig, com també ho fan el feminisme i la política. El periodisme, el que li permet en un primer moment... És a dir, ella el que vol és escriure literatura, però el periodisme és el que li dona diners, perquè viure de la literatura és molt complicat. Ella explica que és mecenes d'ella mateixa. És a dir, durant un temps es dedica a fer periodisme...
Li agrada també, i molt. I hi ha qui diu que era millor periodista, fins i tot que escriptora de narrativa. I a més li permet desconnectar també d'aquest món més interior. Aquesta barreja jo crec que li agradava, d'ara combinar periodisme amb literatura. Però també ho fa per una qüestió pràctica, que és que el periodisme és el que li dona diners. Moltes vegades trucava a la Pilar i Maric, Pilar, anem a fer un reportatge.
Aleshores feien un reportatge i quan tenia suficients diners el que feia és que anava normalment fora de Barcelona a escriure les seves novel·les i es tancava allà. Moltes vegades li demanava a algú que es cuidés dels seus fills mentre ella estava escrivint i escrivia de forma intensa, potser escrivia les novel·les en un mes i mig o dos, deu hores diàries, perquè és l'única manera que podia compaginar amb els fills, etcètera. Normalment ho feia en període de vacances i escrivia aquestes novel·les.
Quan Montserrat Roig es tancava a escriure, no volia que la molestessin, fins a tal punt que, quan un dia va entrar un lladre a casa i el seu fill la va voler avisar, li va dir que si no era urgent no la molestés i, evidentment, no la va poder avisar.
Anècdotes a banda, tornem a agafar el fill del periodisme. Va aconseguir destacar un món altament masculinitzat. De fet, ella va dirigir programes de televisió, es va posar davant de les càmeres de televisió, és a dir, va arribar lluny. Coneixem el programa Personatges, que és un programa fantàstic, que de fet ella deia el franquisme ha silenciat a molta gent de la cultura catalana que li hagués tocat ser present en els mitjans de comunicació i no ho ha pogut ser, i ella...
el que fa és que aquesta gent tingui presència, no?, i els puguem veure i una mica reparar, doncs, aquest dany que havia fet el franquisme, no?, i aleshores ella, doncs, es posa a entrevistar gent que si fas un repàs, doncs, és una delícia, no?, des de Neus, Catalau, Vidi, Molló, Estellers, Fuster, etcètera, no?,
Són unes entrevistes que ho recomano moltíssim, moltes d'elles es poden, crec que al final les van posar totes, es poden trobar. Però Ràdio Televisió Espanyola atura el programa al convidat 49. La censura, sota la premissa que ja no queden més convidats interessants per entrevistar. Salvador Espriu i Dalí van quedar a la llista dels pendents.
S'havia dit que era per una qüestió política, no? I fent el llibre vaig trobar les declaracions d'un directiu de Ràdio i Televisió Espanyola, de Jorge Arández, que va ser el director gerent, que evidentment, doncs sí, ho reconeix, no? I diu, Montserrat Roig, militant comunista, introduien al programa preguntes d'evident matís ideològic, sense la necessària neutralitat informativa.
Per això fos suspes el programa. Per tant, aquí veiem la prova que realment era per qüestions polítiques i no perquè no hi haguessin més personatges interessants per entrevistar. Censorades també van quedar les entrevistes que ja havia preparat per a Josep Maria Benet i Jornet i Vicent Andrés Estallés. Però l'any 1981 hi ha canvis a Ràdio Televisió Espanyola i pot gravar 3 programes més.
La censura arriba fins i tot al Congrés i al Senat. I tot i que el 1978 rep el Premi Mundo d'entrevistes, la col·laboració amb Ràdio i Televisió Espanyola s'acaba aquí. El seu és un periodisme compromès i Montserrat Roig és molt conscient en un moment de la seva trajectòria que no tothom posa en pràctica aquests valors.
Però sí que és veritat que viu els últims anys que se sent separada una mica d'aquest periodisme que grogueja, primer també tenia retiscències de posar-se davant d'una càmera de televisió perquè ho veia com un mitjà manipulador, un mitjà de masses, després ja s'hi troba bé, eh?
Però sí que critica un tipus de periodisme que grogueja, etcètera. Ella pensa que feia un periodisme compromès, valent, d'investigació. Va col·laborar a més de 20 publicacions i, a més a més, també va col·laborar de forma regular al Periódico i a l'Avui amb aquells articles. I ella, per exemple, un exemple de com posava la mirada diferent.
els treballadors de la Motor Ibèrica, que era una fàbrica que hi havia a Sant Andreu, estaven de vaga i ella, en lloc d'entrevistar els treballadors, va entrevistar les companyes dels treballadors per veure com vivien elles la vaga. Potser es dedicaven a preparar el menjar perquè ells poguessin, és a dir, una mica tota la feina invisible que feien les dones. Ella intentava fer això, no anar a la mirada típica, sinó anar a una mirada diferent i moltes vegades compromesa, feminista, etc.
Veus indispensables 7 escriptores que tenen molt a dir Montserrat Roig
El feminisme és inherent a Montserrat Roig. Explicava que quan va arribar a la universitat començar a ser conscient del masclisme, fins i tot de com ella normalitzava el seu paper, mentre els altres deien que trencava rols. Se'n va anar adonant al llarg de les etapes de la seva vida de tot el que hauria de lluitar.
Ella deia que el feminisme era la ideologia que més l'havia reconciliat amb ella mateixa. I deia que els homes no podien ser lliures si seguien oprimint les dones. Per ella era molt evident. Era un feminisme que situava, per això, en un context polític alliberador. Ella era comunista, per tant, deia que el situava en la cruïlla entre marxisme i feminisme.
I deia que la llibertat de les dones, en partien els homes, o els deia no implica la vostra esclavitud, de la mateixa manera que els homes no podeu somiar ser lliures si seguiu oprimint les dones. I diu, de fet, que el feminisme és la ideologia que l'havia explicat a ella mateixa. Per tant, realment, li donava molta importància.
I ho veiem en tot, no? Abans et comentava d'aquest periodisme que intentava posar el focus en les dones, no?, aportar una mirada diferent i posar el focus en les dones, i en la literatura feia igual. A més a més, també fa una feina d'anar recuperant escriptores, dones que l'havien precedit, entrevista sempre, intentar tenir aquesta mirada de dir no entrevisto sempre homes, no?, perquè els referents ens hi hem trobat també nosaltres, els referents sempre quan érem més joves o l'institut, etcètera, eren homes, no?, i hem hagut d'anar fent aquesta feina, no?,
Maria Mercè Marcelo deia, d'anar a la recerca i captura de les mares literàries escamotejades. I ella fa de forma expressa aquesta cerca de dones, periodistes del món de la cultura, etcètera, per entrevistar-les. A més a més, també publica assaig feminista.
Ella expressament pública Tempo de Mujer, Mujeres en Busca d'un Nuevo Humanismo, pública, i a més a més també participa en conferències feministes. Per tant, el feminisme amara en tot, en la seva vida, i per tant en la literatura, en el periodisme, en el seu dia a dia, o fins i tot malauradament amb la seva malaltia, el càncer de pit, ella em va fer una reivindicació feminista i va dir que s'havien de destinar més diners a malalties...
que només eren de dones. Per tant, el feminisme era transversal en tota la seva vida i, per tant, en la seva obra, i molt, molt important. Una obra molt significativa, pionera en el context i època en què s'escriu, és Els catalans als camps nazis.
Quan el va escriure va ser un encàrrec i estava abraçada al seu segon fill i va patir molt. De fet, deien, ostres, tenien poc avortés fins i tot, perquè va escoltar històries molt dures. Moltes de les persones que explicaven aquestes històries era la primera vegada que ho explicaven a algú.
I ell encara recorda que era mirada perduda dels testimonis dels supervivents. I, de fet, Pilar i Maric té algunes fotos, també, que va fer que es veu aquesta mirada perduda. Va ser molt dur escoltar aquestes històries, ho va passar malament. Ella ho va escriure amb sang, suor i llàgrimes, va patir molt. Però realment va fer una feina que encara avui en dia és la més completa que hi ha,
De fet, la mateixa Neus Català deia que Montserrat Roig era la mare dels deportats, perquè en aquest sentit va ser pionera. I també és molt important la intenció de recuperar la memòria històrica. Ella, de fet, en tota la seva obra hi ha aquesta intenció. Ella deia si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria. I en el periodisme, en la literatura...
I evidentment en els catalans dels camps nazis hi ha aquesta intenció de memòria històrica de dir hem de tenir, hem de recordar el nostre passat per no cometre els mateixos errors però també per saber d'on venim i per saber cap on podem anar. I els catalans dels camps nazis
és la gran prova d'això. De fet, ella tenia por fins i tot que l'ataquessin pel carrer i una prova va ser que alguns dels exemplars dels catalans dels canzansis estaven a una distribuïdora i un grup feixista va atacar la distribuïdora i es van cremar alguns exemplars, és a dir...
ho estava escrivint en un moment realment molt delicat, no?, i ella deia, el feixisme està en nosaltres, a les nostres cases, al carrer, convertit en sexisme, en racisme, en classisme, i aquesta intenció, aquest pròleg que fa explicant, no?, com n'és d'important recuperar la memòria històrica, no?, i la memòria dels que ens vam precedir,
Ella es considerava una filla forçada del franquisme i va voler posar veu a tots aquests silencis que havia implicat el franquisme. Per tant, Els catalans dels camps nazis és una obra molt important que va escriure amb sang, suor i llàgrimes i que val molt la pena de tornar a llegir.
Publicada l'any 1977, Roig ha dedicat 3 anys a entrevistar 41 testimonis catalans deportats als camps de concentració. Franco encara estava viu. Estem parlant dels anys 1973 al 1976 i no tothom va voler parlar amb ella.
La guerra era a les acaballes. El 15 de gener de 1939 les tropes del general Franco s'havien apoderat de Tarragona. El 26 de gener entren a Barcelona. El 4 de febrer ocupen Girona. Començava l'èxode per a milers i milers de catalans que havien iniciat, tres anys abans, la resposta a la insurrecció contra la república.
Algun d'ells havien de conèixer els desastres d'una altra guerra, més terrible encara, en la seva pell. Serien els nostres deportats, homes i dones que anirien a morir o a sobreviure quasi amb desesperació als camps de la mort. Fragment de Els catalans als camps nazis. Montserrat Roig.
Veus indispensables. Montserrat Roig. Un any abans de la seva mort, Montserrat Roig va escriure Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Un recull d'articles i reflexions des de la mirada de la dona que escriu. Faig un espectacle que es diu La mirada violeta. Aina Torres i Reixac.
Perquè just Maria Mercè Marçal també reflexiona molt similar a sota el signe del drac, que seria com l'equivalent, no? I també em sembla molt interessant una reflexió que fan, que és la mirada bòrnia o l'ull estràvic, cada una li diu diferent, però que és el mateix concepte. I és que les dones, quan escrivim, tenim una doble mirada.
que mira cap enfora i que el que vol és voler lliure, sense prejudicis, que vol escriure lliurement com fan els homes. Però sempre tenim aquesta mirada que mira cap endins, que s'està reivindicant perquè som conscients que som discriminades pel fet de ser dones.
I aquesta mirada també s'ha anomenat escriure des de la fúria, és aquesta fúria que tenim les dones que escrivim, i és molt interessant aquesta reflexió que fan les dues, tant Marçal com Roig, sobre això, aquesta doble mirada que anem tenint, que hi ha moments que ens ve de gust escriure una cosa que no ens haguem d'estar reivindicant sempre, d'escriure lliurement, però hi ha moments que diem, ostres, volem escriure des d'aquesta fúria i des d'aquesta reivindicació.
i hi ha una part d'això que també hi és en el digues que m'estimes encara que sigui mentida també en l'obra de Montserrat Roig i això és molt interessant com reflexiona sobre la literatura és un assaig que us recomano moltíssim i que realment és fantàstic
Sempre he envejat els escriptors que han nascut el món de les paraules davant l'espectacle, sorprenent, canviant, immens de la natura. És la màgia del desordre natural davant el rígid ordre humà de les ciutats, perquè quan triem l'ofici d'escriure, triem també la soledat, i aquesta és difícil de sentir en un espai urbà. Fragment de digues que m'estimes encara que sigui mentida.
Montserrat Roig. A veure, el que feia normalment a casa és que feia els esquemes de les novel·les, perquè per escriure la novel·la s'havia de concentrar més, però feia els esquemes. Quan vaig fer el llibre vaig anar a l'arxiu i tenia unes targetetes que anava fent els esquemes, els personatges, etcètera.
Però també és important, que abans ho he apuntat una mica, i ara que parlem d'això, de veure quines condicions hi havia darrere de les seves novel·les, perquè molts homes tenien molt més temps per fer-ho, però ella, havent de cuidar els seus dos fills, el que feia és això, marxava normalment vacances, moltes vegades eren vacances d'estiu, que els seus fills...
No anava a escola i aleshores buscava algú que li cuidés durant el dia. Els seus fills marxava no sé on amb els seus fills i la persona que els cuidava i ella escrivia de forma intensa durant el dia i algú estava tenint cura dels seus fills però potser escrivia una novel·la gairebé en un estiu només i de forma intensa 10-11 hores al dia.
perquè li costava també trobar la cambra pròpia que deia Virginia Woolf. I, per tant, a casa es concentrava molt i a l'anècdota d'aquest lladre, però normalment no es podia concentrar prou i feia els esquemes i les novel·les les havia d'acabar amb aquesta mena de filigrana que havia de fer vital per poder escriure. La política tampoc es pot deslligar de la vida i obra de Montserrat Roig.
Ella amb 22 anys s'afilia al PSUC. És una afiliació molt intermitent. Entra, surt, entra, surt. De fet, el 1977 sí que es presenta de número 10 a les llistes pel concret de diputats, però després en torna a sortir. Què passava? Ella es queixava també del masclisme que hi havia alguns militants d'esquerres.
I aleshores aquest anar i venir del PSUC en gran part també era per això, perquè no s'acabava de sentir còmode. Ella em deia una frase que em sembla molt interessant, que deia que les dones anaven a la primera fila de les manifestacions. Ens pagaven, anàvem a comissaria, ens la jugàvem exactament igual que els homes. Però després només servien per portar-los al cafè i passar a màquina els seus meravellosos escrits.
Però per ella va dir aquella gran frase, també, que la cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini. També va dir que la cultura és política i la política és cultura. És a dir, ella va trobar... És a dir, no va militar després d'una forma directa, com quan estava militant al PSUC, però ella va trobar en la literatura i en el periodisme una forma de militància, evidentment. Si no, no diria que la cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini i ella creia en el valor emancipador
de la cultura i deia, diu, l'escriptura l'entenia com un acte de resistència. Per tant, va militar d'una altra forma en la literatura i en el periodisme.
L'ogulla daurada, l'òpera quotidiana, el cant de la joventut o un pensament de salt, un pessic de pebre, llibre pòstum, aquest, on es recullen els seus articles escrits entre el setembre de 1990 i el novembre de 1991, serien altres obres de l'autora.
Una dona lluitadora, un referent femení que ens va deixar abans d'hora. Veus indispensables. Cal recordar, cal abocar. No hi ha art més temporal que la literatura. Podem enmalaltir amb el record, però potser al final del llarg i lent procés de l'escriptura descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú a l'altra banda que encara batega, que encara...
Fragment de digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig.
Aquest podcast l'han fet possible Mònica Socies, Raquel Martínez i Josep Maria Soler, amb l'assessorament de Aina Torres Reixac, poeta, escriptora i periodista. Veus indispensables. Una producció d'Ona la Torra per a la xarxa Més. S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa Més.
Sintonitzes Ona la Torre, 107.0 FM i onaguiolatorre.cat. Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat. Paraules habitables. De quedar-s'hi a viure no per novi.
Cultura de la violació. Cultura en què, per mitjà de pràctiques socials i situacions quotidianes, són vistes com a normals i justificables conductes que tenen a veure amb la violència sexual cap a les dones, les quals poden implicar que es desacrediti, responsabilitzi o culpabilitzi la víctima d'una agressió sexual. Les sancions socials es dirigeixen contra les víctimes i no contra els autors de les conductes.
deslliurant-los de responsabilitat sobre els fets i considerant les seves conductes com a impulsos inevitables. Posar nom a les violències masclistes és imprescindible per identificar-les i trencar amb aquesta cultura de la violació.
Això és el que fa el Diccionari del Consentiment del Termcat, una terminologia en revisió constant que va més enllà de tenir cura de la nostra llengua. Aquest és, doncs, un Paraules Habitables especial, en què ens posem seriosos i que volem dedicar a Giselle Pellicot, aquesta dona que diu que no vol ser valenta, però que intenta canviar les coses amb una fortalesa infinita. Per posar-li veu, en català, ens ha ajudat la periodista Neus Bonet.
Vull que les dones que han patit violència sexual diguin la senyora Pelicó ho va fer, nosaltres també podem fer-ho.
Els termes són necessaris perquè moltes dones puguin identificar que allò que els ha passat és un delicte sexual i que es pot denunciar. Allò que s'està descrivint et ressona i t'adones que allò és el que t'ha passat a tu i que resulta que aquesta definició el que fa és visibilitzar un delicte sexual. Sovint necessites que algú hi posi paraules.
I sovint acostuma a ser una altra dona. Posar nom a les violències contra les dones i creure en l'impacte de les paraules és un dels primers passos per trencar el discurs del patriarcat. Per això vam crear al diccionari aquesta terminologia del consentiment sexual. Calia posar nom als delictes sexuals, calia tenir una veu pròpia i calia dir prou.
Cultura de la violació no vol dir res més que això, responsabilitzar la víctima d'una agressió sexual. Que allò que t'ha passat t'ho has buscat tu. Sancions socials que s'assumeixen per una masculinitat hegemònica patriarcal i que responsabilitza la víctima d'allò que li ha passat. Vas anar a casa d'aquesta persona...
se't va violar, doncs ja t'ho havies buscat. Portaves uns pantalons apretats, et van tocar el cul, dona. Laura Gallego Marfà. Però és que més fins i tot en el cinema, la literatura, coses que s'han romantitzat, com per exemple petons robats, i tota aquesta idea de si et diu que no, és que realment és que sí, perquè realment sí que vol, però s'està fent la dura, tot això al final ha creat aquest imaginari que realment la dona volia.
no té l'opinió prou formada o l'entitat per dir que no, sinó que realment s'està fent la difícil. Per tant, tot això justifica que tu creuis la línia d'agressió sexual perquè, al final, infantilitzes la dona, assumeixes que no sap què vol i, per tant, tu li has de dir què voldrà i el que vol, evidentment, és mantenir relacions sexuals amb tu. Però això, des de sempre, s'ha anat validant a través de la cultura, per això també és cultura de la violació...
És el que Barbara Kruger deia que els nostres cossos sempre han estat al camp de batalla.
Tot aquest discurs de la cultura de la violació s'ha normalitzat. Que tots aquests delictes afectin majoritàriament a les dones no ens sorprèn, perquè és un relat que al final s'ha adquirit com a socialment normal. De la mateixa manera, com tu deies, Laura, en la literatura i el cinema, quan hi ha una violació, normalment en el cinema la víctima és una dona. Aquestes experiències són situacions que compartim i que...
al llarg dels segles hem arribat a minimitzar. Ho hem vist tan representat a tot arreu i ho hem experimentat tant que ens sembla que l'espai destinat a les dones és per defecte el de la víctima. I per això aquest és l'espai que cal trencar.
Un exemple paradigmàtic de cultura de la violació també és que en obres literàries o de cultura en general, una violació sigui l'estimulant de l'evolució del personatge d'una dona. És a dir, una dona potser comença la pel·lícula o la sèrie sent molt fleuma, llavors la violen, llavors s'empodera i és la millor. Això és violentíssim i realment és cultura de la violació amb totes les lletres, però ho hem assumit i ens sembla una trama normal en la majoria d'obres.
Un violador no és només algú amb qui topes en un pàrquing fosca a la nit, també en trobes dins la família, entre els amics.
Tota aquesta onada de testimoniatge ens ha servit també per desmitificar la idea del maltractador com a monstre, com un violador anònim que t'espera en una cantonada. Els maltractadors formen part del nostre entorn, sovint aprofiten l'espai de vulnerabilitat d'un entorn amable per exercir la seva manipulació.
Aquesta manipulació pot desembocar en una violència en diferents estadis i tots aquests delictes els tenim també recollits en el diccionari. Pot esdevenir una violència psicològica, pot esdevenir una violència econòmica, vicària, quan es vol fer mal als fills per, en últim terme, voler fer mal a la dona...
En una violència sexual, la qüestió és que també els violadors moltes vegades no són ni conscients que allò que fan és una agressió sexual perquè justament la cultura de la violació el que fa és justificar tot un seguit de conductes que realment són de violència sexual cap a les dones, però s'ha normalitzat.
Fins a tal punt que sembla que les dones, si fan X coses, ja deuen sexe en aquesta persona. Per tant, que t'agradeixi sexualment realment és com que t'ho has buscat. Tot això és el que ens ensenya la cultura de la violació i el que s'ha anat legitimant durant tants anys. Per això és important ara posar-hi paraules, explicar què és i així anar descapdallant una mica tot aquest...
garbuix de rols que s'han creat i que justifiquen que hi hagi violència sexual i per això també és molt habitual que n'hi hagi dins la parella mateixa perquè o l'home no és conscient realment que està fent una agressió o li és igual perquè realment tot el seu entorn i tota la socialització que ha tingut justifica que hi hagi aquesta violència sexual cap a la dona.
Per això la importància de tenir ben definit un concepte com el consentiment, que ara actualment a França, arrel del cas Pellicot, és un debat, perquè no hi ha aquest concepte en el Codi Penal. És el que deia la Laura, no s'ha d'oblidar en cap cas una cosa bàsica, que qualsevol pràctica sexual ha de ser consensuada i consentida.
i que el fruit d'aquest acord sempre ha de ser conscient, les dues persones han de ser conscients i han de ser lliures de concretar les circumstàncies d'aquesta pràctica. Per tant, si tu no ets conscient, doncs perquè t'han administrat uns fàrmacs, la submissió química, aquest terme també el tenim al diccionari, que seria el cas de la Giselle Pelicot, doncs no pots haver consentit.
perquè no eres conscient. Per tant, és una de les premisses bàsiques en les quals es pot comprovar que no hi havia consentiment. I una altra de les qüestions fonamentals i que convé recordar infinitament és que una dona té dret a canviar lliurement d'opinió quan vulgui. Una dona té dret a canviar lliurement d'opinió quan vulgui. El consentiment per participar en una pràctica sexual es pot revocar en qualsevol moment.
Em diuen que sóc valenta. Ser valenta és llançar-se al mar per rescatar algú. Jo només tinc voluntat i determinació per intentar canviar la societat.
Durant massa temps se'ns ha volgut encasellar en la zona de víctimes com si no hi hagués opcions de sortir d'aquí mai més. Actualment es parla de supervivència, de supervivents, i és aquest el terme que volem fer èmfasi i serà un dels termes que també introduirem en el diccionari. Sí, perquè tenim tots la idea de víctima com un agent passiu que ha rebut una violència i, en canvi, el terme supervivent té un punt d'aposició.
de la dona que ha passat que efectivament ha rebut una violència i ha estat víctima d'una violència però a partir d'un procés de reparació i de restauració del dany acaba sent una supervivent i quan acaba de passar tot el seu procés per assumir la violència que ha rebut és una supervivent i és una manera de també reivindicar
que sí que s'ha passat per una violència, però que igual que es té la sensació que si has estat víctima de violació, d'una agressió sexual o de maltractament, ja mai més tornaràs a ser la mateixa persona i per sempre més seràs una víctima, el fet de parlar de supervivents i això que dèiem, de posar paraules, les vivències de cadascú, permet que les persones que han estat víctimes continuïn la seva vida i que la seva vida és...
Pràcticament la mateixa que abans que han passat aquest episodi de violència, és a dir, que aquesta violència no determina la vida d'aquesta persona a partir d'aquell moment. I per això és molt important també el pas de víctima a supervivent, que parlàvem de la reparació, que també és un dels termes que inclourem en el diccionari, que és tot el conjunt d'accions fetes pels diversos agents que s'involucren en l'atenció a una víctima de qualsevol mena d'agressió masclista,
a restablir aquests àmbits de la seva vida que s'han danyat. És a dir, justament, a passar de ser víctima a supervivent i hem de passar pel procés de reparació.
Com ha pogut l'home perfecte arribar fins aquí? Com has pogut deixar entrar aquests estranys al meu dormitori? Has escollit la profunditat més fosca de la naturalesa humana. Sóc una dona totalment destrossada i no sé com em recomposaré d'això.
el diccionari del consentiment tenen a veure amb les masculinitats, no masculinitat en plural, sinó diverses masculinitats, perquè al final no tots els homes segueixen el mateix rol de masculinitat, però sí que n'hem trobat tres molt definides que són la masculinitat hegemònica, la masculinitat fràgil i la masculinitat tòxica.
Anem per parts. La masculinitat hegemònica és com la contrapartida de la feminitat hegemònica i serien tots els rols que tots tenim al cap quan pensem en masculinitat, és a dir, més control de les emocions, seriositat, la part aquesta més de racionalitzar per contra del que s'associa a la feminitat, que és la part més emocional, que tot això evidentment està construït pel patriarcat.
Després, la masculinitat fràgil són les reaccions defensives que tenen alguns homes justament quan senten que se'ls qüestiona la masculinitat hegemònica o que passa alguna cosa que diguéssim que amenaça entre cometes la masculinitat. I aquí un exemple paradigmàtic que sobretot hem vist molt
Aquests dies, en el cas de la Giselle Pelicot, sobretot, és una frase que en anglès és notalment, que en català ho podríem traduir com no tots els homes, que són aquestes reaccions que tenen els homes quan hi ha un cas d'aquests que diuen, ep, però no tots els homes som així. I és l'actitud aquesta defensiva en com d'empatitzar amb les dones, de posar-se l'escut i dir no tots fem això, que és aquest notalment, que després el moviment feminista ho ha digerit i ha allargat la frase per notalment,
bat egoïsament, és a dir, no tots els homes, però sempre és un home. I després, el tercer tipus de masculinitat, que és la tòxica, és agafar tots els rols aquests de la masculinitat hegemònica i portar-los a l'extrem amb actituds violentes, misògines, homòfobes normalment i més masclistes encara i més portades a l'extrem, que també és un tipus de masculinitat que malauradament veiem molt i que també està relacionada amb això de trencar objectes, de cridar i de fer com una demostració
de la masculinitat molt extrema. Aquestes masculinitats tòxiques tenen uns paràmetres que nosaltres hem analitzat, hem estat estudiant abastament durant molt de temps, amb moltíssimes fonts, amb especialistes, i ens trobem que hi ha uns rols que sempre són uns paràmetres comuns.
un dels quals, per exemple, sempre hi ha una mena de companyonia masculina, una camaraderia, que en lloc de mostrar una empatia, en plan, ostres, ja n'hi ha prou, doncs no veiem homes a les xarxes compartint aquest ja n'hi ha prou. En canvi, sí que veiem a xarxes...
sobretot a xarxes, molts exemples d'aquestes sancions socials marcades en la cultura de la violació que dirigeixen contra les víctimes i no contra els autors d'aquestes conductes. Quan et violen hi ha vergonya, però aquesta vergonya no és per a nosaltres, és per a ells.
. . . .
que de fet és un terme que va encunyar la politòloga Néria Barjola, el llibre microfísica sexista del poder, en què analitzava com es va tractar el crim del càcer als mitjans de comunicació. I el terror sexual és l'actuació masclista que pretén atemorir, alliçonar i controlar les dones mitjançant la difusió d'un relat manipulat sobre el risc de patir agressions sexuals quan tenen conductes que no encaixen amb els rols fixats pel patriarcat. Què vol dir? Que quan les dones fem alguna cosa que no és llegida com portar-se bé...
Per exemple, a sortir de festa, a veure... Es crea un relat que avisa de les conseqüències que pots tenir si fas això. Per exemple, vam tenir un exemple molt clar fa un parell d'anys, a l'estiu, amb les punxades que hi va haver a les discoteques, que també és un terme que inclourem en l'actualització del Diccionari del Consentiment, que és la punxada química, que és...
punxar alguna mena de droga a les víctimes, tot i que en aquell cas es va veure que no s'injectava res. Per tant, era un cas paradigmàtic de terror sexual perquè l'objectiu bàsic era atemorir les dones i que no sortissin de festa o que no vagessin o que els fes por fer alguna cosa que pogués portar-les a ser agredides sexualment. La vergonya ha de canviar de bàndol.
Paraules habitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb el TermCat. S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més. És la meva creació suprema, sublim, el sostre de la meva feina de fuster.
Pare, gràcies per donar-me la... Au, au, au, au, però què demonis fas? Culpejar-te. No veus que és Nadal? De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Fustínios estava ben radiant. A la Sagrada Esparta, el mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I on els podries trobar, en Fustínios i el soldat covard? A Torre d'en Barra!
El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que li envin. Tens fins al 30 de desembre! Envia la teva experiència en Adelenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre.
Apunta bé. 6-9-0-8-3-2-1-4-9. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Fació per l'art.
L'alimentació no és només una qüestió de pes. Menja't la vida, My Nutritionist, Naila Martínez. Naila Martínez, My Nutritionist, benvinguda a Menja't la vida, la teva secció. Com estàs? Doncs molt bé, ja sabeu que estan aquí, jo sempre estic bé. Escolta, ja sense refredat. Bueno, encara... O no sé. Jo grip ja no, però ara crec que estic refredada. Crec que ara el que tinc és un refredat. Però vaja, bueno, és que a veure, estant amb nens, no?, és el que ens toqui.
Millor ara que ja directament per festes de Nadal, no? Sí, sí. Això és el que penso jo. Espero que estigui immunitzada ja. Exacte. I avui amb una bona notícia, amb una notícia meravellosa, que tenim moltes ganes que expliquis i moltes ganes de fer-ho saber a tothom. He escut un llibre.
Que mona, com m'ho expliques, has escrit un llibre. Ai, sí, ho acabo de verbalitzar, he escrit un llibre. Sí, he escrit un llibre. Volem saber-ho tots, saber aquest llibre, perquè el volem aconseguir i ara sabem que està en prebenda. Per tant, és un moment boníssim per comprar el llibre de la Naila Martínez, que es dirà com? A la Mesa sin pressiones. A la Mesa sin pressiones, fantàstic. O sigui, molt la teva filosofia, o 100% la teva filosofia, no molt. Sí, crec que hi ha poca alimentació dins del mateix llibre, però ara us explico una miqueta més.
Va, parla'ns del llibre. Doncs m'han fet la proposta d'escriure un llibre, jo ja feia molt temps que tenia la idea, que tenia la idea d'escriure un llibre diferent, un llibre que acompanyés a les famílies, no un llibre de dir-te què és el que has de fer, sinó quan ens trobem problemes, què podem fer, no? I poder acompanyar els infants i també acompanyar les famílies. Per tant, si poguéssim resumir...
Quina és la temàtica del llibre? És acompanyar en els moments a taula amb els vostres fills i filles, des dels sis mesos fins als 12 anys. O podríem dir, ara com que l'adolescència s'allarga fins als 32, no? Doncs quasi fins als 32 anys.
I tot això amb la teva fórmula de fer, amb la teva manera d'entendre la nutrició i amb la teva manera d'ensenyar a menjar millor i al final a viure millor. Sí, el llibre es basa en entendre com va evolucionant el cervell del nen o la nena, com se relaciona amb l'alimentació, que al final també és com se relaciona amb l'entorn, no?
I entendre que hi ha coses que passen a taula que són habituals, que no és que passin a casa teva, sinó que passen a totes les cases. Perquè en aquest procés de desenvolupament de la nena o la nena, la seva interacció amb els aliments i amb l'alimentació i amb la forma de menjar va canviant. I moltes vegades els que ens trobem amb un nen o nena de deu mesos,
Que està menjant pot ser bé, no? Si sense cap mena de conflicte, doncs arribem als 13 mesos, no?, a l'any i sembla que ens hagin canviat el nen o la nena, no? Doncs entendre quins són els canvis que pateix aquest nen o nena, com se relaciona, doncs això, a cada etapa
L'alimentació no és el mateix dels 6 als 12 mesos, que de l'any als 3 anys, que dels 3 anys als 6, que dels 6 als 10 i dels 10 als 12. Ells van patint canvis, ells i elles, i per tant aquests canvis es veuen reflectits amb l'alimentació. Per tant, d'una banda, és això, és explicar quins són els canvis que hi ha i després, dins d'aquests canvis que generen conflictes i mal ambient a taula, moltes vegades, perquè nosaltres volem que mengin una...
Algo que no estan menjant, sentim culpabilitat, parlo bastant d'això també, no?, del sentir culpa de la pressió externa que tenim a fer-ho superbé, no?, i que moltes vegades simplement hem de fluir amb el que està passant i escoltar, escoltar molt els anys i nenes perquè tenen molt a dir, no?,
I no deixar-nos portar en allò que ens han dit que hem de fer superbé com a família, sinó què està passant amb el meu fill, què està passant amb la meva filla, què li està passant, per què no està menjant, i poder actuar. I per poder actuar hi ha eines dins el llibre, també. Ai, que xulo. Per tant, l'objectiu també és treure la culpa, les famílies, perquè, bé, de fet, a la mesa s'impressiones. Ara hi ha molts llibres de notició, moltíssims. Què és el que fa diferent aquest?
Doncs que, com et deia Pili, parlo poc d'alimentació, d'aliments com a tal, no? O sigui, sí que hi ha, sobretot en els primers capítols, que és l'inici de l'alimentació complementària, sí que parlo de què és el que hem d'oferir, què és el que no hem d'oferir, no? Una mica una guia, però el que el diferencie, bàsicament, és que no et parlo què li has de donar, sinó com li has de donar.
que és molt diferent. No com ha d'estar estructurat el seu plat, que això ja haurem rebut molts inputs, i hi ha molts llibres i guies i moltes persones que ens diuen què li he de donar i què no li he de donar, i l'altre és com li dono.
Si em demana contínuament animents que no són nutritius, com ho gestiono? Com gestiono els aniversaris? Com gestiono quan es queda a casa d'una altra persona que jo no controlo? Si jo ho vull fer bé, què passa quan jo no hi soc? Ja, spoiler, no passa res.
És un moment puntual i no és la base de la seva alimentació. Per tant, és una mica aglutinar tots els missatges que jo dono a través de xarxes, que ara, des dels últims anys, bàsicament, em dedico a baixar una mica aquesta expectativa que tenim.
Doncs aglutinat amb un llibre que, a més a més, com dic, hi ha eines, hi ha jocs que podem fer amb els nens i nenes per com fer que mengin aquells aliments que no els hi ha de tant, no? I després, doncs, també hi ha menús per a cada etapa i receptes. Que xulíssim! Com podem aconseguir-lo? Què hem de fer? Doncs, mireu, la ventana d'aquest llibre és una mica diferent al que estem acostumats. Normalment, quan surt un llibre, doncs, anem a la llibreria i el comprem.
però en aquest cas el que es fa és una preventa, és a dir, es fa amb l'editorial Dashbook, per tant, per adquirir-lo hem d'anar a la pàgina web de Dashbook.es i si no, al perfil del meu Instagram també trobareu el link per poder adquirir el llibre. Llavors, és una preventa, això el que vol dir és que...
m'exigeixen arribar a 150 ventes perquè el llibre es pugui fer realitat realment. Llavors hi ha 45 dies d'aquesta preventa i un cop arribi al 150, perquè jo crec que hi arribaré...
o almenys vull pensar en positiu, doncs cap a finals de març o a mans de Sant Jordi el tindrem ja disponible. Físic. I llavors ens arribarà també a totes les nostres cases física. Fem la prebenda ara, o sigui, la precompra. Exacte. El comprem a través de Dashbook o a través de MyGuionest Baix Nutricionist. 150 els faràs abans de gener. Espero que sí. O i tant.
Espero que sí, perquè la veritat és que em fa il·lusió, i a part és un llibre que crec que ha nascut de la meva comunitat, és a dir, de les inquietuds de les famílies, de les preguntes, és com dir, bé, anem a posar una mica d'ordre perquè...
Crec que es donen molts missatges sobre l'alimentació saludable i a vegades quan parlem de ser més flexibles sembla que haguem de passar cap a l'altra banda i no és així. O sigui, podem continuar i hauríem de continuar donant una alimentació saludable però hem d'ensenyar als nens i nenes a gestionar la resta d'aliments que no són tan nutritius i que estan disponibles i que els acompanyaran la resta de la seva vida també. I per tant, com que això he vist que
És una necessitat a les xarxes, he vist que les famílies van molt perdudes amb això, doncs vaig dir, mira que millor forma que posar-ho tot en un llibre i poder acompanyar, que a part també m'agrada perquè no és un llibre de llegir, de tirada.
És un llibre que t'acompanyarà dins del creixement del teu fill o filla. Anireu passant etapes i és un llibre per anar a consultar. Ara hem arribat als sis anys, està passant això en l'alimentació, me'n vaig a mirar si això és normal, no és normal i com gestionar-ho. Per tant, és una guia dins de l'alimentació dels nostres fills i filles.
Ai, que xuró, doncs. A la Mesa s'impressiones, dashbook.es, i si no, mygunetvaixnutricionist, i ja podem fer aquesta precompra, que també, mira, ni que sigui un bal, és com un bal per reis. Sí, sí.
Per Sant Jordi. Que xulo. Ai, moltíssimes gràcies per ser aquí per explicar-nos-ho. Bé, jo ara aniré a fer ja la precompra. Gràcies, Pili. I segur que molts dels nostres oients que et seguim setmana rere setmana i des de fa molts anys també. Vull dir una cosa que sí que és especial i a mi em fa molta il·lusió i és que les persones que facin possible la impressió, és a dir, que facin aquesta precompra, el seu nom apareixerà al llibre. I això és molt xulo. Doncs encara millor.
Naila, que contenta, molt, molt contenta, amb moltes ganes de tenir aquest llibre, de moment amb aquesta prebenda de 150 llibres, que esperem que aconsegueixis molt aviat. T'esperem la setmana vinent bones festes. Igualment. Que les tenim a tocar, un peto gran. Una abraçada gegant.
Notícias en xarxa.
Bona tarda i bon Nadal. Són les 3. Us parla Adrià Jurado. La neu afecta aquest migdia una trentena de carreteres, majoritàriament de muntanya, i en concret a tota la zona del Pirineu de la demarcació de Lleida. Una vintena cal circular amb cadenes, mentre que en 8 més hi ha avis de precaució del Servei Català de Trànsit per la presència de neu i gel a la carretera. En paral·lel, Renfa ha informat que la línia R3 de Rodalies, que cobreix el trajecte entre Barcelona i la Tor de Carola, la Catalunya Nord,
està interromput entre Ripoll i Puigcerdà per condicions meteorològiques adverses. A més, la companyia ferroviària ha indicat que no es pot prestar servei alternatiu per carretera per cobrir el tram. Precisament des de Protecció Civil, la subdirectora Imma Soler ha demanat aquest dijous avançar els desplaçaments per carretera avui, dia de Nadal, i tornar a casa el més aviat possible, així com endarrer-los demà, dia de Sant Esteve, a causa del temporal.
ens enganxa just entre mig de Nadal i Sant Esteve. Doncs molt de compte. Els diners de Nadal, quan abans puguem fer les tornades cap a casa, els desplaçaments, millor, perquè com més avançada sigui la tarda, anirà agafant més intensitat aquest temporal i també aquestes pluges. I demà al dematí. Demà al dematí, com més a primera hora del matí, més intensitat tindrà i també com més ens acostem cap al migdia, podrà anar fluixant o ja no serà tan intens.
També hi ha un avís de situació meteorològica de perill de pluges a una desena de comarques de l'extrem nord-est de Catalunya, amb xifres que poden superar els 100 litres per metre quadrat en 24 hores i amb un grau de perill màxim de 4 sobre 6. A més, també s'ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per estat de la mar, amb onades que poden superar els 4 metres, mar brava o mar desfeta. Un atge de llevant i amb mar de fons amb un grau de perill màxim de 6 sobre 6, a tota la costa, però especialment a l'Empordà.
En aquest sentit, també Protecció Civil ha decidit enviar una és alerta als telèfons mòbils dels 19 municipis costaners de l'Alt i el Baix Empordà. El servei d'emergències reclamen a la ciutadania extremar les precaucions, respectar els tancaments d'accés als punts del litoral i allunyar-se d'espigons, esculleres i passejos marítims. A més, també demanen vigilar molt a la carretera amb la neu. També demanen que en qualsevol cas trucar al 112 en cas d'emergències. Manté en fase d'alerta el Pla Inuncat a les comarques, als municipis que abans hem anunciat.
I avui fa 92 anys, Francesc Macià, 122è president de la Generalitat, va morir en un dia de Nadal. Precisament l'actual president, Salvador Illa, durant l'ofrena tradicional a la tomba ha demanat treballar per una Catalunya de convivència. I ràpidament en esports, Iris Tió i Álvaro Granadors acaben l'any premiats com a millors nedadors del món de l'any 2025. Fins aquí les notícies en xarxa.
Notícies en xarxa. Com qui no vol la cosa, ja torna a ser Nadal. Llums a dojo als carrers, amb el debat recurrent, cada any els encenen abans.
Calendaris d'Advent, que ens han acompanyat fins aquí, de brasset de les entremaliadures del fullet del prestatge, que ja és un expat més. Arbres guarnits, amb tota mena de boles i no boles. Pessebres de totes mides i estils, amb caganers també de tota mena. Nadales clàssiques, nadales modernes, festivals infantils. I Maria Carey, que continua imbatible amb tot allò que vol per aquestes festes.
I cues. Cues per tot arreu. Especialment als mercats, a la cansaladeria, al pollastre, a la peixateria, a la fruiteria... Perquè si alguna cosa fem per Nadal és cuinar i enteular-nos i gaudir d'un bon àpat com més copiós millor. La festa vesobal.
És en aquesta taula nadalenca que en guany, les ràdios de la xarxa, volem fer-nos forat entre plats, coberts i copes per afegir-hi els contes escudallats. Un seguit d'històries on el menjar és el protagonista. Hem fet que la pilota, el pollastre o els torrons cobrin vida, cadascú amb el seu propi conte, imaginats per qui millor ho fa, això d'imaginar, que són els nens.
Alumnes de cinquè i sisè de primària d'escoles d'arreu del país, amb la col·laboració inestimable dels seus mestres, els han escrit a classe i han anat fins a la seva ràdio local a enregistrar les històries que estàs a punt d'escoltar. La primera és la dels galets, aquesta pasta en forma de cargol que posem a l'escudella de Nadal farcida o no de Carl, però sempre en versió XL. Hi ha tantes receptes com gustos o teories sobre l'origen dels galets.
Alguns diuen que inicialment eren simplement trossets de macarrons que es tallaven per fer més fàcil agafar-los amb la cullera quan nedaven dins la sopa. Altres els atribueixen a Tomàs Guinovart, un fabricant de fideus de Valls que tenia botiga al barri del Born de Barcelona. I encara queden els qui creuen que van venir directament d'Itàlia, que són cosins llunyans dels lomaque, o cargols, que cuinen allà. Podríem donar-hi moltes voltes, però potser millor que ho facin ells, oi?
La volta dels galets.
La Patricia va anar a comprar una bossa de galets per fer la sopa tradicional de Nadal. Quan ell va agafar del prestatge, es va adonar que el paquet era diferent. Va notar alguna cosa estranya, però no en va fer massa cas. Quan va arribar a casa, ell va deixar damunt de l'aigüera per guardar-lo després al rebost. I se'n va anar a la seva habitació a fer els deures. Al cap de dues hores, la Patricia va tornar a la cuina i, sorpresa... On són els galets?
Mentrestant la nena estava fent els cebres a la seva habitació, els galets es van escapar de la cuina. I és que no eren uns galets qualsevol. La gata pelusa va fer una de les cebes. Va tirar la bossa a terra i es va estripar. I els galets van aprofitar per complir el seu somni, donar una volta al món.
Corre, corre! Diu el Francesc a la resta de companys. Hem de marxar de pressa, si no volem que torni aquella nena i ens posi a l'olla. Afegeix el Mateo. Cap a les escales! Diu la Pietra. Per fi, lliures! Diu l'Albertino. La gata ens ha salvat! Comenta l'Alessio. Van començar a córrer cap a la porta i van aprofitar que un veí sortia a passejar el gos per escapar-se cap al carrer. El gos del veí es va alarmar perquè els va veure i va començar a odorar.
Els galets es van espantar d'aquells sudols esferidors i en sortir corrents van trobar una noia que portava una maleta de rodes i van aprofitar per posar-se allí. Ves a saber on anirem. A veure si tornem a casa. Tinc ganes de vomitar, diu el Francesco. Sí, quin mareig, afegia ells la Greta. Ui, hem parat! Aquesta maleta va resultar-se d'una pilot que treballava amb una companyia aèria que viatjava per tot el món.
El primer destí de la pilot i dels nostres galets va ser a França. Gràcies a veure la torre Eiffel, van saber que estaven a París. Mentre la pilot descansava del seu viatge, ells van aprofitar per veure aquesta ciutat i van decidir pujar a la torre. Mentrestant pujaven, el Mateo va relliscar i quasi cau a baix. Sort de la Greta, que el va agafar i no va arribar a caure.
Quan van estar allà dalt es van quedar bocabadats de les vistes que es veien. El rius Sena, els camps Elisis, l'Art de Triomf, el Museu de l'Obre i Notre-Dame. Quan van baixar de la torre es van colar el bus turístic que es va portar al barri Montmartre. Una vegada allí van aprofitar que un nen es llegava als cordons per tastar la crep més bona que havien menjat mai. Que bona! Mai havia provat això!
Comenta el Mateo. Això és una crep, és un menjar típic d'aquí, explica el Francesco. Tan de bo el nen ni compri un altre. Ventipets van tornar a agafar el bus per marxar cap a l'hotel i posar-se a la maleta de la pilot. Encara era fosc quan van començar a notar que la maleta es tornava a moure. Segur que els esperava una aventura nova.
Després de sis hores de vol, l'avió va aterrar un nou destí. Quina calor! A veure si s'obre la maleta i podem sortir, diu la pietra. Quant falta per arribar? Es queixa la greta. De sobte es va obrir la maleta i van poder observar el gran cap de persona i cos d'animal, de dimensions exagerades.
Som a Egipte, diu l'Albertino. Mireu, allà hi ha tres piràmides, afegeix el Mateo. A veure si podem pujar un camell, comenta l'Eleonora. No crec que sigui bona idea, diu el Francesco. I si el seguim? Afegeix la Greta. Tota aquella colla de galets estava molt emocionada, ja que mai havíem vist aquelles coses tan impressionants. Estàvem molt entusiasmats per explorar aquell indret.
Els galets van anar a investigar Egipte, però de tant caminar es van perdre i no trobaven res. Només sorra, sorra i més sorra. Com es diuen aquelles cabanyes? Es diuen jaimes. Afegeix l'Alessio. I perquè hi ha tanta sorra? Perquè hi ha tants cactus.
En aquell moment només teníem preguntes. El primer que van fer va ser anar corrent cap a les jaimes per veure com eren per dins. Es van quedar bocabadats amb tot el que hi havia, però quan es van adonar no sabien on estaven. S'havien perdut.
Sort que en aquell moment va aparèixer un beduí amb el seu camell i els galets van aprofitar per pujar el seu cistell. M'encanta pujar camell, afegeix l'Eleonora. Era el meu somni, diu la Pietra. És molt divertit. Doncs a mi no m'agrada gens, comenta l'Albertino.
De sobte, el camell es va aturar i els va deixar en una piràmide gegant. Van aprofitar per entrar i van veure estàtuies de la Cleopatra, Tutankamon i altres faraons. Mireu, hi ha la noia de la maleta. Potser també ha vingut en camell. Quina casualitat! Així que van aprofitar per posar-se dins de la seva motxilla. Estaven esgotats. Van dormir moltíssimes hores.
Quan es van despertar, van veure que estaven dins de la cabina de l'avió. Van apreciar l'aterratge de la pilot. Va ser impressionant. Mireu, aquella torre s'està caient. No, tranquil, Francesco, que és la torre de Pisa. Itàlia, casa nostra! exclama la Greta. Potser trobem la mare i el pare. El primer que van fer quan va aterrar l'avió va ser anar cap a la fàbrica de pasta dels seus avis.
Allí van trobar els seus tiets espaguetis, els seus cousins macarrons, els padrins i gatoni, el seu pare ravioli i la seva mare Galet. I tots, contents de retrobar-se, van fer una gran celebració.
Què us ha passat que esteu tan vermells? Pregunta la mare. I què és tanta sorra? Diu el pare. Hem estat al mateix desert. I a París? Exclama el Francesco. I hem pujat a la Torre Eiffel. I amb camell? Diu la Leonora.
I així va ser com una colla de galets van complir el seu somni de viatjar pel món i van tornar a casa sense ser menjats a la sopa de Nadal de la Patrícia, gràcies a la gata pelusa. I vet aquí un ravioli, vet aquí un galet, aquest conte ja està fet.
La Volta dels Galets és un conte d'alumnes de sisè de l'Escola Pinyana del Farràs amb disseny sonor de Pili Garcia. Contes escutellats
Acabada l'escudella, és moment de portar les culleres i els plats fondos a la cuina i donar entrada al plat principal, un altre gran clàssic de la taula de Nadal, el pollastre amb prunes i pinyons. Bé, el pollastre d'una banda i les prunes i els pinyons de l'altra, que tothom mereix el seu minut de glòria. L'un arriba des del Prat del Llobregat, de pota blava com ha de ser, i els altres de pins i pruners de la zona de Girona.
En tots dos casos, més que contes, potser caldria parlar de faules on imperen l'empatia, la solidaritat i també algun malentès. Un dia a la granja.
Vet aquí una vegada un dia solejat a una granja del plat de Llobregat. Uns pollastres quidaven desitjant ser lliures. Volem ser lliures! Volem ser lliures! Volem ser lliures! Però llavors va aparèixer la seva polladora molt enfadada. Però què feu? Deixeu de cridar maleits pollastres! Va dir la granjera. Però els pollastres no es van rendir tan fàcilment. Els pollastres van pensar una manera d'escapar.
Mentre la granjera deia, pollastre 532, vine cap aquí. El pollastre hi va anar. I els altres companys van oblidar completament la idea de sortir de la granja. Havien de servir el seu company. Els pollastres van pensar com ho podien fer. Tenien un pla perfecte. Primer de tot, havien de construir un pollastre robot. I després, començaria el pla.
Un pollastre entraria per la finestra de l'escorçador i distreuria la granjera, mentre un altre pollastre canviaria el seu company per un robot i s'enduria el seu amic cap a la granja. Va començar el pla. Amb dues plaques metàl·liques que es van trobar per terra i plomes que els havien caigut, van construir un robot en forma de pollastre. A continuació, un pollastre va entrar a l'escorçador i va tirar una pedra. La granjera es va distreure amb aquell soroll.
Mentrestant, l'altre pollastre va aprofitar per fer el canvi pel robot i emportar-se el seu amic cap a la granja.
El pla somblava a funció a la perfecció, però, ràpid, es van adonar que el robot no s'assemblava gaire a un pot hablava de veritat i s'ho van emportar abans que la granjera ho veiés. Preocupats per aconseguir que el robot semblés de veritat, un pollastre, van fer-li una foto del pollastre 232 i, amb una impresa de 3G, van editar el robot amb un programa especial de robòtica cronadora.
Un cop van aconseguir cronar perfectament el pollastre i fer el robot animalitzat, van decidir el següent pas.
Perquè sortís bé la missió de llibrar el pollastre 532, havien de millorar el robot connectant-li un microchip per cable programat, perquè cada matinada cantés com un autèntic potablava. Per fi tenien el robot personalitzat, perfectament com un pollastre, i podien tornar a intentar aportar el terme al seu pla.
Qui farà ara la distracció de la granjera? Jo, jo, jo, va dir la gallina 296. Crec expert en enganys i distraccions. I com ho faràs? Primer, deixarem obertes totes les portes dels corrals perquè s'escapin els animals. Aleshores, la granjera sortirà a buscar-los. I en aquell moment, jo aprofitaré per entrar per un forat de la paret on emportaré el pollastre i deixarem el robot.
Perfecte, ho farem demà al matí, a primera hora. Ja era l'hora de dormir i els amics del pollastre estaven molt nerviosos perquè els esperava l'endemà al matí. Sortirà tot com ells esperaven?
Sense adonar-se'n, ja era l'hora de fer la missió. I està molt més nerviosos. Faltàvem 10 minuts per començar el seu pla. Estic molt nerviosa. I jo, esperem que tot surti bé. Bullostres, queden 5 minuts. Què? Sí, sí, sí, ràpid. Em sembla que no estic llesta. No m'han donat de menjar. Però què dius? No diguis ximpleries. Vinga, hem de començar una capellau. M'han obrit tots els correts com van dir.
Tot semblava sortir bé. Només faltava canviar el robot i, de sobte... Au, m'he fet mal a la pota. Què? Només ens falta canviar el pollastre. Amics, crec que no puc caminar. No, no, no ens diguis això. Ho intento, però no és segur que pugui caminar. Va costar, però van poder canviar el robot. Estan tots junts, sans i sanes. Ho hem aconseguit en equip. Tot gràcies a vosaltres, companys. Va dir el pollastre 632. Visca!
Tot estàvem contents i feliços per haver-hi tot el seu company. Però va passar el que no s'esperaven.
Cuillastre 532? Què fas fora? Va dir la granjera. Em volies matar i els meus companys m'han rescatat perquè són molt bons amics. Matar, rescatar? Què? T'ha portat amb mi perquè t'he de posar la vacuna. Vacunar? Però si n'estic malalt. Quan et vam rescatar per portar-te a la granja amb els teus companys, ens van informar que t'havíem de posar una vacuna cada mes i ja portes un mes amb nosaltres. No sabies si ho volies fer públic, per això et vam cridar només a tu. Què?
Van dir tots els pollastres. Al final, resulta que només et volia cuidar. Vaja, ha estat tot un malentès. Em sap greu, granjera. Sí, perdona, i moltes gràcies per cuidar-me. I des d'aquell mateix dia, mai més els pollastres. Vam dotar la granjera.
Un dia a la granja és un conte d'alumnes de sisè de l'Escola Joan Maragall del Prat de Llobregat amb disseny sonor de José Manuel Gálvez. Contes escudallars
El misteri del pruner i el pi dels pinyons màgics. Avui us explicarem una història ben especial que va passar fa un temps en un bosc frondós i ple de vidres.
Era un lloc on vivia un grup d'animals molt curiós, humit i aventurer. Aquest grup estava format pel cuc de terra, el cèlvol, l'esquirol, l'insecte pal, la set, la graneta, l'àliga i el lloc. Tots ells convivien en harmonia dins i al voltant d'un arbre immens i majestuós que tothom coneixia com el pit dels pinyons màgics.
Malgrat que se l'anomenava així, cap dels animals no sabia exactament quin era el seu poder ni perquè era considerat màgic. Era un misteri que sempre els havia cridat l'atenció, però mai no havien trobat cap pista clara que els en revelés del secret. El que sí que sabien, amb certesa, era que els agradava molt viatjar i descobrir món.
Així doncs, sovint emprenyen viatges per diferents continents i països com el Japó, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units, Colòmbia, Mèxic, Groenlàndia, Tailàndia, Austràlia, el Marroc...
En cada destinació aprofitaven per conèixer altres espècies, observar nous paisatges i, sobretot, recollir llavors i fruits exòtecs per plantar el seu bosc. En una d'aquestes aventures, l'esquirol va tornar amb unes llavors molt especials. Eren d'un pruner que havia trobat en un jardí japonès.
Quan van creixer, les porons que en van sortir van deixar tots els animals bocabadats pel seu gust dolç i suau. Tant era així que, des d'aleshores, cada tarda se reunien al voltant del proner per degustar-ne els fruits entre liailles i converses animades.
Però un dia el cel es va cobrir de núvols foscos i una amenaçant esperada va arribar al bosc. Uns humans desconeguts van aparèixer amb grans màquines excavadores, camions i motosserres. Sense cap mena de consideració van començar a tallar arbres, a endurrocar arbustos i a destruir l'hàbitat natural dels animals.
La por es va estendre com un llampec entre els habitants del bosc. Cada dia els humans s'aprovaven més el pi dels pinyons màgics i el petit pruner.
Just en aquell moment tan crític va tornar l'àguila de les illes de Hawaii. Portava bones notícies. Durant el seu viatge havia sentit una llegenda que deia que els pinyons del seu arbre combinats amb prunes especials podien tenir un poder màgic. Segons aquesta història ancestral, si llançaven amb força i fe contra qualsevol màquina que fes mal al bosc, aquestes quedaven petrificades com si fossin pedra.
Els altres animals, tot i que al principi van trobar força estranya i fins i tot increïble, van entendre que no tenien cap altra alternativa. Calia actuar ràpidament, abans que fos massa tard. Així doncs es van organitzar i amb gran determinació van començar a collir prunes i pinyons. Quan les màquines van arribar a tocar el pi, van a llançar-los amb totes les forces.
I aleshores, com parat de màgia, tot es va aturar. Com que era l'època de Nadal, la nea cobria el bosc, les branques brillàvem en escolsa grassada i l'aire estava ple del silenci dels dies freds i màgics.
L'afecte no era permanent i l'àliga els va explicar que havien d'agafar totes les provisions del bosc i marxer molt lluny fins a un país desconegut anomenat Torenja. Allà tot funcionava al revés. Els humans puïen dels animals i cada criatura tenia un poder especial. Les àguiles es podien teletransportar, els gossos canviaven de mida i la granota tenia una llengua.
i així cadascun dels animals podia fer coses increïbles. Però els nostres amics no tenien poders i els humans els utilitzaven per descobrir els punts dèbils dels animals. Per tant, van dir un pla brillant per reunir-se amb tots els animals del bosc i descobrir com aconseguir els poders màgics.
Després de moltes preguntes i respostes confosses, vam trobar la solució. Havíem d'anar a l'arbre màgic de les respostes, menjar un grapat de pinyors i una prona partida per la meitat. Quan ho vam fer, cadascun vau tenir el poder de parar el temps.
Amb els nous poders van enfrontar-se els humans que volien destruir el bosc. L'insecte pal va guiar el grup amb estratègia. La serp es va infiltrar per mossegar cables. La granota va agafar les claus amb la llengua. I l'aguila i l'esquirol llançaven pinyons màgics per protegir la zona.
Tot i que alguns es van fer una mica de mal, l'esperit d'equip i la màgia del bosc van fer que tot es reparés ràpidament. En aquelles dates nadalenques, els humans van intentar tornar per comprovar com estava el bosc i tal alguna vet, però es van espantar en veure que el bosc tornava a estar intacte i ple de vida.
Els animals, coberts de neu, van celebrar la victòria amb rialles i festes al voltant del pi dels pinyons màgics, compartint prunes i pinyons amb alegria. Finalment, van aprendre que l'unió, l'enginy i la màgia poden protegir els que estimem i que fins i tot els més petits poden fer grans coses quan treballen junts.
I així, sota la màgia de Nadal, cada tarda tots es van poder continuar reunint al bosc per compartir aventures sabent que amb valentia, amistat i un toc de màgia qualsevol repte es pot superar.
El misteri del pruner i el pi dels pinyons màgics és un conte d'alumnes de cinquè de l'Escola de Domany de Girona amb disseny sonor d'Ivan López. Contes escudallats
A casa, acabat el tall, de sempre apareix radiant una pinya tallada a llesques. Partirà avall abans dels torrons, diu l'àvia, i tothom s'hi llança de cap perquè, efectivament, tots tenim aquella sensació que ens ajuda a fer baixar el dinar i ens permet agafar embranzida per atacar les neules i els torrons. No està demostrat científicament, però no seria capaç de refutar-ho. Ningú l'aprecia gaire, aquesta pinya, però si algun any no hi és, tothom la troba a faltar molt.
Penso que és perquè durant anys hem cregut que era una mena d'element distintiu i exòtic de la nostra taula particular, la de casa, una mena de tradició exclusiva que ens feia diferents de les altres taules. Com si els dies previs no se'n venguessin acabassos a les fruiteries o com si no hi hagués cap altra àvia que després de l'escudella de Nadal i el pollastre invoqui la pinya per fer baixar. Doncs bé, la del nostre conte va just en direcció contrària.
10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1. La piña que volia ser astronauta.
Hi havia una vegada i fa un bon grapat d'anys en un poble molt llunyà anomenat Pinyana. Hi vivia la Pinyamaria amb la seva família, el seu germà Gerard, la seva mare Carme i el seu pare Jordi.
Era un poble on hi feia molta calor i bona humitat, un lloc ideal per a viure en les pinyes. Hi vivien 4.001 habitants Pinya i cadascun d'ells tenia un ofici diferent. Unes eren policies, unes perruqueres, unes doctores, uns altres bombers... Entre tots s'encarregaven de totes les tasques necessàries per viure feliços i contents i poder conviure en pau.
A la Maria, des de ben petita, sempre li havia fascinat l'espai amb els seus planetes, constel·lacions, meteorits i totes les curiositats que amaga.
Als nou anys, després de parlar-ho amb la seva família, es van decidir a crear un grup anomenat Les Coriicitats de l'Espat. En pocs dies, el seu grup ja tenia més de 10.000 seguidors, tots interessats en saber més del tema. Tots eren pinyes d'altres pobles i països llunyans. Van tenir un èxit total i no parava de créixer i d'augmentar el nombre de socis inscrits al grup.
El grup els serveia per fer tertúlies i debats sobre allò que els més fascinava. I tot el dia es passaven parlant de meteorits, pols astral, galàxies, anells còsmics... Era una gran diversió i entreteniment per a tots ells. Al cap d'uns anys, quan la Maria ja tenia 18 anys, va convocar una reunió amb tots els socis del grup per explicar-los un pla que se li va acudir. El pla de la Maria era una mica riscat, però com tots hi van estar d'acord, van decidir tirar-ho endavant el més aviat possible.
Volíem muntar una missió espacial, però amb una condició, que els governs dels diferents països no ho sabessin. Xxxt!
A la reunió hi havia un senyor molt gran que pareixia molt savi, que va explicar la seva història viscuda com a astronauta de la NASA. Tot i que ara estava jubilat, volia col·laborar molt activament en la missió creant un coet molt futurista. De seguida es van posar a la feina i en pocs mesos ja el van tenir en llestiu.
Per fi va arribar el dia que tothom podria veure el seu coet imaginari fet realitat. Tots estaven molt emocionats i contents per veure el resultat del treball de tots aquells mesos. Van treure una tela que el tenia posada per damunt i...
Sorpresa! Era fantàstic! Millor del que haguessin pogut imaginar mai. Lluïa un color roig llampant amb uns estels i uns llamps dibuixats amb un color groc lluent.
Seguidament, van posar una escala i van poder entrar a l'interior de la nau. Quan el van veure de dins, van veure que era supermodern, tenia aire acondicionat, tecnologia LED, tenia llits supercòmodes per dormir, una cuina que preparava el menys de sol, una piscina a la terrassa i, com no podien respirar fora de la terrassa, van posar una cúpula des d'on es podia observar tot l'espai fins on els arribés a la vista.
També disposava d'una connexió wifi 7K, infinitat de pantalles tàctils, repartides per tot el coet, per saber-ho, tot el qualsevol moment. Au, au, quina passada! La setmana següent, quan tots estàvem preparats amb els equips més moderns del mercat per poder anar a l'espai,
El coet no arrencava i van haver de trucar a un tècnic professional especialista en coets espacials. Al cap d'unes hores va arribar el tècnic. Es va sorprendre amb el coet que havien creat els mateixos, però els va dir que s'havia de canviar el motor per tenir més potència, per despegar, però valia molts i molts diners. Les pinyes de l'associació es van posar molt tristes i preocupades perquè no sabien com se'n sortirien.
Tan aviat com les pinyes del boble se'n van enterar, van començar a recollir guiners per poder ajudar a reparar el coet. Tres dies després es van reunir al coet per tornar a intentar-ho. I aquesta vegada sí, van sortir disparats cap a l'espai.
Hores i hores de vol fins que van creuar amb un ovni i al cap d'una estona ja van trepitjar la lluna. Les primeres pinyes en tocar la lluna, el seu somni s'havia fet realitat.
Vam tornar a Pinyana, ho van explicar a tothom. Es van fer molt famoses, es van fer multitud d'entrevistes per les ràdios locals i fins i tot van sortir a la televisió local de Pinyana.
La Maria, durant tota aquella experiència inolvidable, va aprendre moltes coses. Que hi havia molt bona gent, pinyes, al món. Va observar els planetes de molt a prop, va veure les estrelles brillant com mai, va córrer per la lluna, però sobretot va aprendre que mai has de deixar de perseguir els teus somnis. I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i este conte ja s'ha acabat. A veure?
La pinya que volia ser astronauta és un conte d'alumnes de sisè de l'escola Jaume Balmes de Santa Bàrbara amb disseny sonor de José Manuel Galvez. Contes escudallats
i arriba l'hora de fer el cim. Aquí li toca obrir el cava
Les bombolles acompanyen sempre la part dolça del dinar, la dels torrons i les neules. Ets dels que els agrada sucar-les a dins la copa? No seria el meu cas. Jo sóc més de l'equip de les curses de crespir-se-les, ja siguin curses d'endrapà en solitari o, encara millor, de menjar-les amb algú a qui estimis, començant cadascú per un extrem, a veure qui va més ràpid i qui s'endú més neula. Has provat de dir Vilanova i la Geltrú en acabar?
I al costat de les neules, els torrons.
Ara s'enfanc de tota mena de gustos inimaginables i exòtics, com el de xupa-xup de maduixa i nata, el de gintònic o el d'arròs amb safrà. Però si tirem de clàssics, més enllà del torró de xixona que entusiasma l'oncle, o del d'ametlles per deixar-ti les dents, al final el rànquing de la sobretaula sempre oscil·la entre el de xocolata i el de crema cremada, que cal dir que si està al punt no té rival. I aquí no s'hi accepten esmenes.
El viatge del torró de crema cremada.
En una botiga de dolços hi vivia un torró molt especial, el torró de crema cremada. Aquest torró no era com els altres, perquè tenia moltes ganes de veure el món i descobrir coses noves. Cada dia, quan els clients marxaven, ells somiava amb aventures i amics fora de la botiga. Una tarda, mentre esperava que tanqués la botiga, va sentir una veu. «Ei, tu!», va cridar un bombó de xocolata que hi havia el mateix prestatge.
Saps què? Jo crec que el millor és no estar sempre aquí. És millor veure molt. El torró de crema cremada, intrigat, va respondre. Doncs sí, a mi també m'agradaria sortir i saber què hi ha fora. Però com ho faré? Doncs no soc gaire gran ni valent. En aquell moment, una nou que vivia el mateix prestatge va dir-li. Jo t'ajudaré. Junts podem fer qualsevol aventura.
El bombó va preguntar. I com sortirem de la botiga? Ens veuran de pendent. Tinc una idea. El podem despistar i encener aquesta xinxeta d'aquí a la campaneta de la porta i mentre ell va veure què passa, nosaltres podem escapar-nos pel conducte de ventilació. Eh?
Aquella nit, la nou i el torró van començar la seva expedició. Van sortir ràpidament de la botiga i van agafar un camí. Els dos s'adonaren que el món era molt gran i ple de sorpreses. Van arribar a un camp. El torró va quedar sorprès perquè mai no havia vist tanta natura. Va veure arbres molt alts i flors que feien olor de mel.
Mira quina bellesa! Va exclamar. Tot això jo no ho coneixia. De sobte, van veure passar unes criatures que corrien ràpid. Què sou? Va preguntar el turroc molt curiós. Som uns conills. Va contestar un.
Nosaltres també som amics. Ens agrada descobrir el món, va dir un altre conill. El torró va sentir-se més content que mai. Va pensar que encara que era petit podia fer molt bones amistats i aprendre molt de tot. Al llarg dels dies van conèixer diferents llocs i persones. Van veure rius, van sentir animals cantar i fins i tot van ajudar algú en un mal moment.
El torró a poc a poc va aprendre que la vida no era només divertir-se, sinó també ajudar els altres. El viatge continuava sent emocionant i ple de sorpreses. Un altre dia van arribar a una escola i van veure molts nens i nenes jugant i aprenent.
Què és això? Va dir una nena sorpresa. Un torró de crema cremada! Va exclamar una nena emocionada. El torró, una mica tímid, va saludar. Hola, sóc el torró de crema cremada. Jo no només sóc dolç, també m'agrada viure aventures i fer amics. Una altra nena va preguntar. Però, torró, com viatges si ets tan petit i delicat?
El torró va contestar amb un somriure. Amb valentia i una mica d'ajuda tot és possible. La nou, una mica més tímida, també va saludar els nens. Els nens van començar a explicar-li què feien a l'escola i el torró es va sentir molt feliç.
Aquell dia, els nens van aprendre una cosa molt important, que fins i tot les coses més petites poden tenir grans somnis. Des d'aquell moment, el torró de crema cremada va saber que el món era un lloc ple de sorpreses i de bons amics, i cada dia somiava amb noves aventures i noves amistats.
El viatge del torró de crema cremada és un conte d'alumnes de cinquè de l'Escola Les Aigües de Cardedeu amb disseny sonor de Pau Laillón i Pau Sánchez.
Les neules màgiques. Un matí fresquet de tardor amb una mica de boira, en una casa de Montblanc, després del regombori de les primeres hores, tothom ha marxat.
Els nens a l'escola i els pares a treballar. El silenci omple les estances. Una finestra de la cuina. Ha quedat una mica oberta. Ha bufat un remolí de vent i s'ha obert un armari que estava ple de llaunes i pots. Un d'aquests pots era ple de neules.
Ha caigut sobre el marbre de la cuina. S'ha obert i s'ha barrejat amb la sal i el pebre, que també s'havia entrebocat.
Per art de màgia, aquesta barreja ha fet que a les neules els surtin ulls, boca, mans, cames. És a dir, s'han convertit en humanes. Sorpreses pel seu aspecte, es miren les unes a les altres. Es comencen a moure, però són tan maldestres que no paren de xocar entre elles i amb tot el que troben. Arriben al menjador. No saben com fer-ho per passar entre mig de la taula, les cadires i el sofà sense posar res.
No ho aconsegueixen. Amb tant de rebombori, la boira, el gos de la casa que feia una vacaina a la seva caseta del jardí, es desperta. Corre cap al menjador i comença a gordar. Cames, ajudeu-me. Espantades, corren a la velocitat de la llum.
Pugen les escales, entren en una habitació, es tanca la porta als morros de la boira i respiren a lleugerides. No saben on som, però al seu voltant hi ha fileres i fileres de llibres. La neu, la més tafanera de la colla, comença a remenar i dels prestatges van caient comptes.
S'obren i de dins van sortint uns personatges. La rateta, la caputxeta, els tres porquets, el gat amb bot. Uns i altres queden bocabadats. Es posen a parlar.
Les niules els expliquen el que ells ha passat. Els demanen ajuda per escapolir-se del gos i poder tornar al pot. La caputxeta de seguida pensa en el flautista de Marí. Ràpidament el gat amb botes s'enfila. Agafa aquest conte. L'obra ja en surt el flautista. Li expliquen el pla que han pensat.
Està d'acord i les ajudarà. Però el primer que hem de fer és tapar-se tots les orelles per no quedar atrapats dins la melodia que sonarà. Els tres porquets, que són manetes, fan boletes amb trossos de papers que troben dins d'una paperera. Els reparteixen. Diuen que se'ls posin a les orelles i premin ben fort. Un cop comproven que ningú no sent res de res, comença a tocar la flauta.
Obren la porta a poc a poc i veuen com la boira el segueix com si estigués hipnotitzada. Les neules silenciosament baixen les escales, passen pel menjador i entren a la cuina. Amb una bona escombrada de la rateta, tota la casa queda endreçada. Neta com una patena i els protagonistes dels contes tornen a les seves històries.
Les nostres amigues, les Neules, han viscut una gran aventura. Decideixen tornar al pot, però no descarten tornant-ne a sortir un altre dia. Compte comptat, aquest conte s'acaba.
Les Neules màgiques és un conte d'alumnes de sisè de l'Escola Les Muratlles de Montblanc amb dissenys honor d'Ivan López. Contes escutellats
Fins aquí el dinar de Nadal, però... ja està? No, de cap manera. Ha sobrat menjar per un regiment.
Que què en fem? Doncs canelons, aquesta bona tradició de Sant Esteve que no pots deixar-te perdre, perquè ja és nostre, tot i que originalment sembla que ens els van portar els cuiners italians que servien a la burgesia al segle XIX, i perquè implica allargar el luxe de la bona cuina i d'una taula ben parada. No conec ningú que no li agradin els canelons. Pots preferir-los més o menys torrats o fins i tot blancs del tot, sense gratinar, però segur que ets d'algun equip o de tots tres.
Per això els hem dedicat l'epíleg dels contes escudallats, un capítol afegit amb una història més adulta però igual de bucòlica que ha escrit el Joan Revellato del Centre Terminològic Termcat, que no concepta de cap manera un món distòpic sense aquest menjar. Aquest Nadal no faré canelón. El temps s'atura, els mòbils hivernen, la música calla i queda una frase a migdí.
Un aire gel i t'omple com una riuada a l'estança sencera. Amb els cors congelats, només el rellotge de l'entrada continua escandint els segons que falten per un Nadal sense canelons. A cot o al cap, conscient que tard o d'hora havia de passar. És així la vida. Imagines i planifiques com si el futur tingués la solidesa del present, i de cop, una desgràcia t'ho esmicola tot i et fa veure com era de fràgil i fins d'ingènua la casa que havies aixecat. És una broma!
Somrius entremaliada i la vida entre la casa es recupera l'alè. Era una broma. Esclar, com hauria pogut el destí ser tan cruel amb ningú?
De debò, m'asseguro, encara t'ha morit, canelonaràs els canelons de la vigília de Nadal i podrem canelonar tots junts per Sant Esteve. I no és fins que m'ho confirmes que respiro i em torno a sentir a recer de la nit còsmica que pobla l'univers. D'aquí a poc estendràs les bases dels canelons de Monondrap, el marbre de la cuina. Distribuiràs la can rostida i trinxada sobre les bases i les canelonaràs en canelons finíssims que cobriràs amb la beixamel sense bromoits.
Els contemplarem disposats a la safata i serem comprensius amb la seva blancó, perquè ja sabem que el sol poderós del forn els farà agafar el color que ens enamora. És com el primer dia que anem a la platja, diràs. I jo, llavors, t'imaginaré en els teus canelons el gust salat de primer bany d'estiu, els passos esquius dels crustacis que gamben pel fons, l'onada que ja no recordàvem com et sobrevola que una et despistes,
I fins al cor marí que es precipita, de qui sap l'altura, s'haurà llums platejats. I també hi veuré esclar el teu cos càlid i amb mandrill de sol i de sal i de sorra i els pejatges nous d'Itàlia, de França o d'Àustria, on ens agrada tant de perdre'ns quan el sol és a dalt de tot i els dies no s'acaben. El forn s'ha espatllat! Alertes de cop. El temps es torna a aturar, els mòbils es col·lapsen, la música calla i una altra frase queda inacabada.
El rellotge de l'entrada escarneix els segons que falten per un Nadal sense canolons. Havia de passar. Així és la vida, que tu planifiques i una desgràcia t'esmicola sense més la felicitat i et deixa la intempèria. Fem servir el meu forn, proposa el germà, i se'ns obre el cel i la vida reprèn l'alè.
És així com els canelons d'un blanc hivernal desfilen en safates pel carrer, esquiven vianants desvegats i músiques ximples de Nadal. Com hauríem pogut prescindir-ne si les portes de l'hivern s'obren amb els canelons? Encenem el forn de substitució. Aviat la beixamel crepita com crepiten els tions a la llar i els canelons agafen els colors ocres de tardor que els arbres pinten a les fulles perquè hi juguin els dits del vent.
I al final el vent s'encança i les deixa muntades per terra igual que les esteses de joguines que feien els nens. Te'n recordes? Sí, me'n recordo. Mirant els canelons, rebeig el nostre orador amb l'excusa de provar-ho. La teva panxa arrodonint-se com la lluna en quart creixent i la brillantura instal·lada en els teus ulls sense intencions de marxar-ne.
La meravella de veure't d'una vida i de veure't nodrir-la de tu i de prendre plegats a protegir-la, a conduir-la, a fer-la riure i a estimar-la sense cap son reparador darrere. Els fills creixen, les fulles volen i l'amor persisteix com persisteix l'olor dels canelons desenfornats.
M'he deixat les claus, em desespero quan tornem. I el temps es col·lapsa, els mòbils curcircuiten, les cançons callen i se m'escapa un renec. A l'entrada inabastable de casa, el rellotge toca morts pels canelons. Sabia que passaria. Et penses que tot va bé i de cop la desgràcia t'engruna el futur. Tranquils, que jo sí que les porto, diu un dels fills. I tots, aguantant les safates calentes, tornem a respirar. Uf!
A continuació, sèiem enriolats al voltant de la taula, amb les galtes una mica vermelles pels radiadors, la felicitat de la companyia completa, l'esperança en el futur amagat dintre un nou any i potser una copa de massa. Però, sobretot, sobretot, el que ens pinta de vermell les galtes és la safata de canelons fumejant en direcció al sostre, allà on més d'un Nadal s'ha estampat al tap de xampany.
Ataquem els canelons amb excusa de gustar-los i opinem sobre la coxió i el formatge i la marxa atropellada del món amb tantes coses que van millor i tantes altres que van de malborràs. Però res que no es pugui resoldre, que bé que acaba realitzant-se cada any el miracle dels canelons.
i la beixamelba escampant-se pels plats per subitjar el gust tan fort de la carn. L'agró que hem anat desaprenent des que els nostres ancestres perseguien la caça o corrien davant de la caça en dies incerts. Aquella agró que gairebé només retrobem un cop l'any en els teus canelons de porc, de vedella i de pollastre, la Santíssima Trinitat del Nadal Laic. Llavors, mirant-te, penso que per anys que visqui o pervisqui, si és que sobrevisc,
Tant si la vida ens porta a viure els plegats com si ens força a separar-nos, et recordaré sempre enrotllant els canelons, controlant el procés d'enrossiment i l'altura de les safates, desenfornant-los i presentant-los orgullosa i feliç a taula. Al final, la il·lusió més grossa dels dies de Nadal són els teus canelons cuinats a les portes de l'hivern, amb la sal de l'estiu, els colors de la tardor i les vides que hem viscut. L'any que ve no faré tants canelons.
Jo m'ennuego, m'ensorro sobre el cadira i requereixo de manera immediata un desfibril·lador.
L'epíleg Canelons és un text de Joan Revellato del Termcat amb la participació de Carme Defez, Didac Boza i Lluís Mata i amb dissenys honor d'Ivan López i José Manuel Galvez. Comptes escudallats
Comptes Escudellats és una coproducció de la xarxa Amemun FM, El Prat Ràdio, Girona FM, La Plana Ràdio, Ràdio Televisió de Cardedeu i Ràdio Montblanc, amb la col·laboració del Centre de Terminologia TermCat.
Els contes són amb guió i locució d'alumnes de l'Escola Pinyana del Farràs, l'Escola Joan Maragall del Prat de Llobregat, l'Escola de Domeny de Girona, l'Escola Jaume Balmes de Santa Bàrbara, l'Escola Les Aigües de Cardedeu i l'Escola Les Muralles de Montblanc. L'epíleg dels canelons és un text de Joan Rebellato del Termcat amb la participació a la locució de Carme Defez, Didac Boza i Lluís Mata.
Els títols i els crèdits, Joan Pau Inarejos i Carme Parres. Els dissenys sonors són de Paula Illon, José Manuel Galvez, Ili García, Ivan López i Pau Sánchez. La idea i direcció del projecte és d'Ivan López i de servidora, Anna Morgades Valldogera. Bon Nadal!
Ei, tu, escoltes la ràdio Ona la Torre? Sí, i tu? Esclar que sí. I tu? No. Què? No t'has enterrat? Escolta Ona la Torre cada dia per a ser més guai. D'acord, 107.0. Notícies en xarxa.
Bona tarda i bon Nadal. Són les quatre, us parla Adrià Jurado. Neu i pluja són les protagonistes d'aquest dia de Nadal. Ara mateix una trentena de carreteres, majoritàriament a la zona del Pirineu de la demarcació de Lleida, té avisos per neu. En una vintena cal circular amb cadenes, mentre que en vuit més hi ha l'avís de precaució del Servei Català de Trànsit per la presència de neu i gel a la carretera. En paral·lel, Renfe ha informat que la línia
R3 de Rodalies està interrompuda entre Ripoll i Puigcerdà. A més, Renfe ha indicat que no es pot prestar servei alternatiu per carretera per cobrir el tram. Precisament des de Protecció Civil, la subdirectora Imma Soler ha demanat aquest dijous avançar els desplaçaments per carretera avui, dia de Nadal, i han d'arreir-los demà, dia de Sant Esteve, a causa del temporal que afecta el país.
ens enganxa just entre mig de Nadal i Sant Esteve. Doncs molt de compte. Els diners de Nadal, quan abans puguem fer les tornades cap a casa, els desplaçaments, millor, perquè com més avançada sigui la tarda, anirà agafant més intensitat aquest temporal i també aquestes pluges. I demà al dematí. Demà al dematí, com més a primera hora del matí, més intensitat tindrà i també com més ens acostem cap al migdia, podrà anar fluixant o ja no serà tan intens.
També hi ha un avís de situació meteorològica de perill per acumulació de pluges a una dezena de comarques de l'extrem noroest de Catalunya, amb xifres que poden superar els 100 litres per metre quadrat en 24 hores. Més també s'ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per estat de la mar, amb onades que poden superar els 4 metres. Un atge de llevant i amb mar de fons a tota la costa, però precisament i especialment a l'Empordà. En aquest sentit, Protecció Civil ha decidit enviar una S-alerta als telèfons mòbils dels 19 municipis costaners de l'alt i el baix Empordà.
Els serveis d'emergència reclamen a la ciutadania extremar les precaucions, respectar els tancaments d'accés als punts del litoral i allinyar-se d'espigons i esculleres de passejos marítims. També cal anar amb prudència per la carretera, consultar abans de desplaçar-se l'estat de la nostra ruta i prendre, si cal, precaucions. Recordeu que en cas d'emergència el 112 està al vostre costat.
I el dinar de Nadal tradicional que ofereix l'entitat San Agidi ha atès aquest dijous 25 de desembre 1.500 persones sense llar, ancianes, amb dificultats o refugiades a la Basílica del Sant Màrtir Just i Pastor. I avui tindràs més de Barcelona. També s'han fet dinars a Tarragona, Manresa i Gabà, que en total han acollit 1.000 persones més. I en esports, Iris, Tió i Álvaro Granados acaben l'any premiats com a millors nedadors del món de l'any 2025.
I fins aquí les notícies en xarxa. Tinguin molt bones festes. Notícies en xarxa. On a la Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat. Continguts en xarxa.
De ben segur que l'oli serà un dels regals més esperats en moltes cases aquest Nadal. No és casualitat que se l'anomeni or líquid. Per això us porto el complement perfecte per a una garrafa d'oli.
No hi ha res com una llesca de pa amb un bon raig d'oli. Ara bé, l'experiència pot millorar encara més si hi afegim una jornada com la que han preparat el Museu de les Terres de l'Ebre i l'Ajuntament de Santa Bàrbara, el Montsià. Una jornada per tastar la cultura de l'Ebre a través dels sabors de l'oli. En concret, podreu assaborir l'or líquid de la plana.
Tota una experiència que us permetrà conèixer el conreu de l'olivera i els seus orígens, però també el procés d'elaboració de l'oli d'oliva en aquesta zona, on des de fa segles és un element clau. Per això el recorregut us portarà a visitar diversos espais, com el Centre d'Interpretació de la Vida a la Plana, Camps d'Oliveres o la Cooperativa d'Oli de Santa Bàrbara, on podreu degustar les varietats d'oli que s'hi produeixen per a redonir la sortida.
Dissabte 10 de gener, Santa Bàrbara acull la jornada Tasta la cultura de l'Ebre, els sabors de l'oli, l'or líquid de la plana. Més informació a museuterrasebre.cat És la meva creació suprema, sublim, el sostre de la meva feina de fuster.
Pare, gràcies per donar-me la... Au, au, au, au, però què demonis fas? Culpejar-te. No veus que és Nadal? De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Fustínios estava ben radiant. A la Sagrada Esparta, el mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I on els podries trobar, en Fustínios i el soldat covard? A Torre d'en Barra!
El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que li envin. Tens fins al 30 de desembre! Envia la teva experiència en Adelenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre.
Apunta bé. 6-9-0-8-3-2-1-4-9. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art.
Com us sentiu quan som això cada matí? Mandríssima, eh? És que estic convençut que és insuportable aquest so, que l'odieu. A veure, Marc, apaga'm això ja perquè m'estic posant nerviós. Va, ara molt millor amb aquest silenci. Com costa haver de llevar-se en aquest precís instant en què estàs tenint el millor dels teus somnis i haver de deixar-lo a mitges perquè toquen a l'institut.
Mireu, en això no hi ha diferències entre alumnes i profes, tots som iguals, perquè ens hem de llevar per anar a classe i la veritat és que és bastant complicat. I ens passem gran part de la nostra vida dins d'aquelles quatre parets de l'institut, no? Encara que costi reconèixeu a vegades, l'escola serveix per preparar-nos una mica millor com a persones, no?, per la vida, per aprendre coneixements i, per què no dir-ho tan bé, per ser millors, no?, per intentar ser millors persones. Optatives, laboratoris, tallers de tecnologia, moltes assignatures, moltíssimes...
Més professors encara, patis massa curts, exàmens que venen tots de cop, demaris cada vegada més complicats. Sovint es troba a faltar una mica la primària, no? O potser no. L'institut, ai, quin lloc. Pot ser hostil, pot donar felicitat absoluta.
pot ser intens, explosiu, però també pot ser un lloc de pas. No és casa, però pot ser un refugi. Hi ha disciplina, molt de xivarri, està carregat d'aquella olor d'hormona que a vegades penso que també s'hauria de matricular com un alumne més. No m'ho tingueu en compte, no us enfadeu. Un institut, de fet, guarda molts instituts dins, molts mons. El món de la classe, el del passadís, el dels lavabos, el de la sala de profes, per cert us heu fixat que la sala de profes sempre fa olor de cafè. I, evidentment, el món del pati.
Aquesta alarma sí que ens agrada, eh? Bé, vinga, va, us confesso que als professors també ens agrada quan sona el timbre, tot i que no ho podem dir gaire fort, perquè no està ben vist. En fi, no m'allargo més, que comenci l'hora del pati, així que tothom fora de classe que avui toca parlar de l'institut i del sistema educatiu. Perquè després ho trobo inútil. Per què? O sigui, trobes inútil l'escola. No es fa de la manera que s'hauria de fer. Els professors són com... A primària són com una mica pares, i ara hi ha professors que em diuen... Tu ets el Bruno, no? En comptes d'aprendre els diptongs i els hiats... M'apunto la idea que em dones, ja. No serveixen molt. O sigui, tu ho reventaries tot, eh? Sí.
Quan diuen treball cooperatiu en grup. No, no, tio, no. Per què? Vosaltres creieu que sortiu prou preparats de la secundària? L'estricte. L'estricte, eh? Jo veig que hi ha molta, massa flexibilitat. Tu vols disciplinar? Sí, vull disciplinar. Creieu que s'ha perdut una mica del respecte al professor? Sí, moltíssim. En què un ho veu? La cultura de l'esforç que es comenta. La gent s'esforça, no? No. I què podríem fer per canviar aquesta situació?
Hi ha cops que crec que els professors són massa tous. Una classe no funciona si una de les dues parts no ho fa bé.
Soc el Cristian Oliver i em considero un apassionat de la meva feina de professor. A veure, em passa com a tots, que hi ha dies que em desperto i tinc ganes d'anar a treballar i hi ha dies que no tant. Sobretot m'agrada perquè crec que l'educació és una gran eina per canviar la societat, per millorar-la, si cal, i perquè des de la posició de profe no hi ha res més gratificant que fer-li el clic aquell estudiant perquè de sobte s'adona que sap fer una cosa que no sabia que era capaç.
I és preciós, i veure-us créixer també, i superar reptes, és emocionant. Tot això passa en un lloc que ara potser odieu amb totes les vostres forces, però que algun dia recordareu amb nostàlgia i amb una miqueta d'afecte. Ai, l'Institut! Però avui no hem vingut a parlar de l'espai en si, o potser sí, perquè també no.
sinó del sistema educatiu. Què en penseu vosaltres? Ens prepara com cal? Ens convida a pensar i a créixer com hauria de ser? Les assignatures cobreixen les necessitats del món actual? O caldria afegir-ne de noves? Quantes respostes, eh? I per això avui m'acompanyen 4 joves per parlar-ne i per posar una miqueta de llum a totes aquestes preguntes. Hola, què tal a tots? Com esteu?
Va, començo amb el Bruno. Hola, Bruno, com estàs? Hola. El Bruno té 13 anys, va a segon d'ESO, i la seva signatura preferida és història. Sí. I la que no suportes és mates. Jo crec que amb això ho compartim. És que és un horror. A mates tu notes que hi ha com una sang freda que et puja pel darrere.
Masses números, hi ha masses números, soc més de lletres. Però història, també hi ha un munt de números, amb totes les dates i amb tots els anys. Sí, però són diferents, perquè no s'han de relacionar. Tu ets el que t'agrada amb les anècdotes dels profes, quan t'expliquen la història i tot això, o què? Perdem classe, ja...
presento també la Laia. Hola, Laia, com estàs? Hola. La Laia té 14 anys, va a Terceveso i li encanta també la història, també t'encanten les socials. Sí. I, en canvi, pateixes com una mala cosa quan arriba l'hora de tecno. Sí. Per què? Què passa amb tecno?
Perquè jo no sé els newtons i les fórmules. I en canvi social sí que gaudeixes també amb les curiositats de les etapes històriques. Sí, em sembla més fàcil. Molt bé. Tenim la Mònica també. Hola, Mònica, com estàs? Molt bé. La Mònica té 15 anys, va a quart d'ESO, o ets la veterana, o ets la gran del grup? Bé, això ho sembla, sí. I ets feliç a música, a les clares de música. I en canvi no t'agrada gens història. Tenim aquí el contrapunt, eh?
Sí, sí, jo no els entenc, o sigui, és que són com masses dades, no m'aconsegueixo retindre tanta informació. I en música, en canvi, t'agrada perquè és més pràctica o t'agrada per què? Sí, perquè, bueno, jo des de petita m'encanta en música, és com la meva manera d'expressar-me i, bueno, que és com molt més pràctic, no tant de memoritzar o...
I acabem amb un dels tertulians que té el nom més bonic que hem tingut fins ara. Es diu Christian. Hola, com estàs? Bon dia, anar fent, anar fent. El Christian té 14 anys, va a quart d'ESO i ets un crac a les mates. Sí, m'encanten, m'apassionen. I en canvi no suportes ètica. No. Però per què? No és l'assignatura en si, és la professora. No puc, no puc. Ostres, això em farà pensar i ens donarà de tema per després. I si ens estigués escoltant aquesta professora ara mateix, li voldries enviar algun missatge, alguna cosa d'afecte, no sé, alguna...
Hola, Montse, no matis, sisplau. I ho deixem aquí, ho vols seguir, eh? No, no, ja està, ja està. I vinga, fetes les presentacions, us vaig a fer la pregunta directa, i vull sinceritat absoluta. I és si us agrada anar a classe. No. No t'agrada, Bruno? O sigui, no has deixat ni un marge de segon per respondre. No. Per què? Ho trobo... O sigui, l'única cosa que em podria agradar són els amics, perquè després ho trobo inútil.
Per què? O sigui, trobes inútil l'escola en si, el sistema educatiu.
ho trobo que no es fa de la manera que s'hauria de fer. O sigui, per tu, l'escola és un punt de trobada social, per trobar-te amb els amics, per passar l'estona... Sí, perquè és un lloc on s'ha de memoritzar tot, en comptes de pensar críticament què és el que s'hauria de fer per preparar-nos per la vida. Ara és com s'ha de memoritzar tot i després t'oblides i no sap que hi ha res. Això és un temazo, el tema d'aprendre amb memòria, aprendre pensant... I la resta, què? Us agrada anar a classe? Mònica. Bueno...
O sigui, a veure, a mi agradar-me no m'agrada, jo mai em desperto i dic, quines ganes, no?, d'anar a classe. Però, bueno, aquest curs, a quart, ja la gent es posa una mica més sèria, no? Que si m'he d'apretar perquè potser no entro a aquest grau... O sigui, tu has notat un canvi, per exemple, de primer d'ESO a un quart d'ESO que estàs cursant aquest curs?
Sí, sí, sí. O sigui, a primer d'això encara són molt nens, llavors tampoc... Però jo crec que els cursos guais és sobretot segon, perquè no tens com tots els teures i examens de tercer. Com a profe no sempre és el més guai, eh? No, no. També us ho confesso, eh? O sigui, que tu notes que a segon i a tercer t'ho passaves una mica millor. Clar, perquè la gent la lia, se la suda tot, llavors és com... Sí, és entretinguda la classe. I a quart es fan grans.
Clar, a quart ja és com que la gent comença a... Bueno, a apretar una mica, però... Christian, a tu t'agrada anar a classe? A veure, no em desperto i dic, oh, que bé, bien, bien, voy a l'instituto. No, però tampoc, o sigui, sé què d'anar. M'agradaria dir, perquè això és un temps útil, no? Per tant, per tu no és un drama anar a classe. I per tu, Laia?
Jo em desperto i dic... Avui toca classe, ja està tot solucionat. O sigui, tu ets feliç, anant a classe? Jo sóc feliç, però és com si jo anés a treballar. A mi m'encanta estar ocupada i després per la tarda anar a fer els deures. És que a mi m'agrada, perquè... Jo crec que guardaré aquesta frase. O sigui, la Leia és una persona que és feliç amb deures, eh? O sigui, la guardo com a titular. És que m'agrada molt entregar-los bé els polits, tal. Quina sort. No, no, a tu no t'agraden els deures gens, eh? No. O sigui, els faig bé, però...
Els fas? Sí, sí. I us envien molts deures, per cert. Us demana molta feina a fer fora. Molt. Sí? Què és el que més trobeu a faltar, per exemple, a la primària? Perquè hi ha molt de canvi entre secundaria i primària.
A veure, no sé, entre exàmens, pràcticament zero. Els amics, doncs... És com que hi ha molt millor ambient, jo crec, que no pas a l'institut. O sigui, a primària notaves que la gent era una mica més... No sé, jugava més... Sí, estàvem com tots més units. I a l'institut, a set anys, suposo, es fan molts grups. I a nivell de sistema, vau notar molt de canvi, de primària, per exemple, secundària, perquè passeu a tenir molts professors...
no sé, dieu que sí, Cristian, tu dius que sí. Què vas notar de canvi, per exemple? Sobretot que, per exemple, a primària és com tot, el professor és molt proper a tu, és molt proper, i a secundària ja no ho és tant. O sigui, et dona teoria, te l'aprens, te l'apuntes, i fas l'examen, i ja està, i punto, no? I és com que a primària... Amb tots els professors notes això?
Bé, més o menys, més o menys. Clar, i això em porta a preguntar-vos si... Perquè tu també has fet que sí, en aquest moment, que els profes es posen més seriosos. Són més exigents, també, que a primària? Els profes són com... A primària són com una mica pares, que diguem... I ara hi ha profes que em diuen... Tu ets el Bruno, no? Sí, sí. En canvi, tu, que tens la primària una mica més a prop, això no et passava. No senties aquesta distància amb el profe...
Eren molt més cuidadosos. I ara també heu notat aquesta diferència, que els professors són més exigents o no? Sí. Sí, ho noteu, eh? O sigui, jo vaig passar de primària de no fer res. O sigui, és que jo a primària, al meu col·le, almenys, no hi havia assignatures. O sigui, era tot com horari, aula, aula, aula, i allà feies les coses. I després, clar... Aquella sensació que no saps què estàs fent però estàs aprenent, no?
Clar, i és com, ai, estic aprenent, que divertit. I ara l'ESO és molt més com, bueno, doncs cada assignatura té el seu profe. Clar, i què penseu de les assignatures en si? Perquè, clar, el Bruno m'està fent unes cares cada vegada que trigo un tema. Bruno, per què has fet aquesta caiguda d'ulls? Vull dir escoltar-te a tu també, Mònica. Per què? Què opines de les assignatures? Què els hi falla?
trobo que tindrem que enfocar-les d'una altra manera. Com? Com més cap a la vida adulta. Més pràctica, potser? Sí, exacte, més pràctica. És a dir, posa'm un exemple concret. A l'assignatura de llengua, jo soc profe de llengua i literatura, no em matis, eh? Com la faries més pràctica? Com la faries més útil per la vida? Bé, doncs, en comptes d'aprendre els diftongs i els hiats... M'apunto la idea que em donis, eh? No serveixen molt. Doncs podrien ensenyar-nos com una mica més de vocabulari per parlar...
com utilitzar cada vocabulari a cada lloc, parlar millor... Potenciaries més la part del llenguatge, de comunicar-nos... De comunicació. Molt bé. Tu, Mònica, què opines del tema de les assignatures? Veus que falla alguna cosa? N'afegiries alguna?
A veure, jo crec que estan una mica com antiquades, no? O sigui, perquè ara estan com sorgint moltes coses noves, la intel·ligència artificial... És com que hi ha moltes noves dimensions i hi ha moltes assignatures, no t'ensenyen res d'això. I a mi em van dir un cop que perquè hi hagi com una millora, primer ha d'haver una destrucció. Llavors, jo crec que... O sigui, tu ho rebentaries tot, eh? Sí. O sigui, a veure...
Hi ha coses que estan bé, però crec que per orientar-ho ja als nous temps, potser podríem canviar-ho i que fos tot una mica més... En relació a això que diu la Mònica, afegiríeu o eliminaríeu alguna assignatura? Jo afegiria. Quina? Sobretot el tema de la informàtica, estem en una era de canvis. I les assignatures en 150 anys, 200, no han canviat. I tu no trobes que si afegim tanta tecnologia i eliminem també d'altres parts, no ens quedarem una mica coixos, pregunto, eh?
Sí, potser la gent parla molt d'eliminar el tema llengües. Jo soc molt a lo antiquado, en aquell sentit. Tu ets prou llengües? Sí, soc prou llengües. Per catalanglès, per exemple. Perquè, al final, l'objectiu de la secundària, quin és, en realitat, Laia? Tu no...
donar-nos una base. O sigui, a mi, jo, per exemple, no afegiria ninguna assignatura d'informàtica. Primer, perquè no m'agrada així la informàtica, perquè no l'entenc. Recordem que la TEC no era la teva assignatura que més odiaves, eh? Sí, sí.
I després, per què? O sigui, és que jo ho deixaria tal qual. Perquè al final et dona una base que et serveixi o no, ja ho saps. I això, quan després, en un futur, de sobte, te n'adonguis, que t'agraden les mates, doncs diguis, vale, tinc una base i ho puc entendre. Si us sembla, anem a escoltar Patis Reals d'arreu de Catalunya, a veure què pensen també com vosaltres, i després ho comentem.
Crec que totes les assignatures que fem a l'institut són útils. Ara bé, hi ha moltes que les faria més pràctiques per saber-les aplicar a la vida real. Com per exemple, música, jo la posaria com una assignatura voluntària. Llavors jo ficaria més hores de català, trauria algunes assignatures...
per anar més tranquils de feina després, perquè tenim molts deures i molts exàmens. Afegiria educació financera com una assignatura obligatòria, perquè penso que és important. La forma d'ensenyar temaris depèn moltíssim del professor, ja que molts professors ensenyen supermalament perquè es posen la mateixa presentació...
Cada any es posen a llegir-la i no t'expliquen res. M'agrada el model de tenir un temari i fer un examen. I trobo que fer treballs és una manera dinàmica d'aprendre el temari, ja que estudiar per un examen és vomitar el que acabes d'aprendre. És que els treballs de vegades compten molt poc, llavors jo penso que un examen és tu ho aprens tot, ho deixes anar a l'examen i la notes la que és. Jo prefereixo els treballs, els projectes.
Ara bé, quan som treballs en grup, penso que depèn molt de qui et toqui estar al grup, perquè al final sempre hi ha algú que s'aprofita i la nota acaba sent la mateixa per a tothom. S'han parlat de moltes coses, eh? Sortim molts temes que ara voldré comentar, però jo m'he quedat pensant en una possible assignatura nova, no? Jo t'he vist a tu, Bruno, com amb moltes ganes de canviar les coses i hi ha alguna assignatura que tu implantaries o algun canvi que faries?
Sí, aquesta economia. Economia, eh? Treballs, ja he dit, com més... que serveixin. Que ens ensenyin a com trobar treball, per exemple, o com manejar els diners. I trauria altres que potser no... física i química, que et serveix.
Clar, al final, i tu, per exemple, per potenciar totes aquestes habilitats de Gràl Futur, faries amb treballs individuals, amb treballs en grup? Ara vull que parlem d'aquest tema, perquè... Jo faria una mica bastant treballs individuals i després alguns treballs en grup, perquè també és important. Però que els treballs en grup la nota fos individual, perquè no passi això que algú s'aprofiti.
Vosaltres, clar, és que aquest és el tema. Vosaltres també veieu que a vegades hi ha gent que es rapinya de la vostra feina, que us està allà xuclant la vostra energia. Què penseu dels treballs en grup? A mi em posa molt nerviós. Quan diuen treball cooperatiu en grup. No, no, tio, no. Per què?
I si haguessis de triar entre fer exàmens o fer treballs en grup, què? Mònica, Laia... Jo depèn. O sigui, si tries el grup, potser sí, però perquè a mi amb els treballs em queda molt més perquè has hagut de buscar informació, potser fer una presentació, compartir-la amb els companys...
Però si no el triur jo, perquè molts professors sempre diuen, posa'm tal persona perquè l'ajudis, no sé què, una persona que potser no fa res, però clar, és que li estic fent jo la feina i té una nota bona perquè li he fet jo el treball, però a mi no em beneficia. I creieu, per tant, que els exàmens són més justos en aquest sentit? Sí.
Sí? Ui, la Laia ha fet un... És que a mi m'agraden els treballs en grup. En plan, jo soc de la gent que no s'arrepent, o sigui, soc la que ho tira tot en debat. Tu ets la corrente, una mica, no? Sí, jo soc la directora, jo soc la que mano. Aleshores, m'és una mica igual. Clar, jo això ho he vist moltes vegades, no?, que hi ha gent que vol treballar amb el seu col·lega, amb el seu amiguet, amb el seu amiguet en realitat estant de broma...
Clar, jo sempre dic que el diferenciar el company de feina i el company de riure, és que a vegades pot ser el mateix, però us ha passat alguna vegada que heu treballat amb algú en què heu estat de mar de gust, però que allà no s'avançava. Sí, sí. I tu has fet autocrítica, és a dir, has tratat a la professora, al professor i li canviem de grup perquè això no funciona, o has preferit quedar-te allà...
Jo el que faig és, perquè sempre ens deixen triar els grups, llavors em poso amb el meu millor amic, i els primers dies estem de broma, xerrem, no fem res, i després, els últims dies, ens concentrem i apretem i tirem endavant. Però mai camiem de grup perquè jo està de broma. I vosaltres creieu que sortiu prou preparats de la secundària? Ui, quin silenci! Aquest silenci és tan significatiu. Mònica.
A veure, no ho sé, perquè... Tu estàs a punt d'acabar a la secundària, tu et sents preparada?
No molt, però sobretot perquè, bé, a mi, com has dit, la meva assignatura preferida és música, i clar, jo he fet a l'institut dos anys de música, però al final era música com per tothom, saps? Si no t'ensenyen coses més complicades, i l'any que ve potser em trobo amb anàlisi musical i no tinc ni idea, llavors crec que haurien de fer com assignatures
Una mica més... O sigui, ara que tinc les dubtatives, sí que estic una mica... Bé, jo no, perquè no hi ha en el meu institut de música, però hi ha algunes assignatures que sí, per exemple, filosofia, doncs sí que em centro més, però jo no em veig molt preparada. Clar, al final, una mica per concloure, faríeu més exàmens, posaríeu més treballs... Què faríeu? Més treballs. Més treballs.
La resta igual. Jo ara mateix em sento preparada. I una altra cosa que també podem parlar-ne és si us regalen les notes, perquè es comenta que a vegades les notes estan una mica inflades. Però si voleu deixem aquest tema, perquè ara crec que ens ha donat per pensar tot això que hem tractat, però abans d'anar a Patris Reals i tornar a escoltar què en pensen, passem a la primera dinàmica del programa d'avui.
i a mi m'encanta, que són les preguntes extremes. Us proposaré un dilema a cadascú de vosaltres i haureu de triar quina de les dues opcions us agrada més o us desagrada menys, perquè haureu de triar entre dues opcions una mica complicades. Començo amb tu, Laia. Estàs preparada?
No. I si al final voleu fer-me anar a mi alguna de pregunta extrema, us deixaré, d'acord? A veure, la primera és ajudar un amic a copiar del teu examen, que et pillin i que et posin un zero, o no ajudar-lo i que t'ho digui per sempre. Ah... Ostres! Què tries? És un gran dilema, eh? O sigui, ajudar un amic a copiar el teu examen, que et pillin i tu t'emportes un zero, o que l'altra persona s'enfada amb tu perquè tu no vas deixar copiar. És que si només em vol copiar, no és un amic. Oh, molt bé. O sigui, qui te tries, aleshores?
La que no em piguin. La segona opció, la que si s'enfada, doncs que té dos problemes, no? Molt bé, Bruno, vaig amb tu, eh? Fer un treball en grup amb el teu millor amic que no fa res i que us posin bona nota tots dos... Ai, aquí m'estàs... Em mires amb una... Ara aquesta t'ha fet ràbia, eh? O ser tu el que no fa res, tenir bona nota, però haver de fer el treball amb una persona que no et cau gens bé. Primera opció o segona?
La primera opció. La primera, eh? O sigui, preferiries estar amb el teu millor amic i que... Sí, perquè llavors li diria, em deus una. Ah, molt bé, sí, molt bé. Sinceritat, perfecte. Christian, vaig amb tu. A veure, tenir un professor estricte amb qui aprens molt o un professor enrotllat i simpàtic però que no t'ensenya res?
L'estricte, l'estricte. L'estricte, eh? Sí, jo vaig a l'institut i veig que hi ha molta, massa flexibilitat. Tu vols disciplina? Sí, vull disciplina. Em va vindre aquest any la professora d'Empredonoria, que és com una espècie d'economia, i la vaig veure així, en plan ogro, estricte, i vaig dir... I t'encantava. Per fi, m'encanta això, això.
Se'ls ha de posar ferms, no? Sí. Mònica, vaig amb tu. La popular de la classe, però tenim moltíssima pressió? O passa totalment desapercebuda i tenim menys responsabilitat? No, no, jo, desapercebuda. Desapercebuda, eh? Discreta... Molt bé, doncs a veure si algú ara vol fer-me una pregunta extrema. A algú se li ha hagut alguna idea? En teniu alguna?
que jo vagi de triar entre un dilema, entre una cosa o l'altra, no? Tens un grup d'alumnes superenrotllats, o sigui, són el millor la crem de la crem, però tenen unes notes que són una completa caca.
O tens uns alumnes que són superintel·ligents, però són com una espècie d'avorridors, no parlen res, no pregunten... És que tinc la resposta claríssima. Jo sempre prefereixo que hi hagi vida. I que... És que si no m'avorreixo molt fàcilment. Per tant, mira, les notes són importants, però almenys que ens ho passem bé. Per tant, triaria el primer grup, que són uns mamarratxos. I això m'agradaria. Va, ara sí, no puc desaprofitar l'oportunitat de parlar dels professors. Vull que tots quatre penseu en dos professors. Un que us caigui fatal i un que us encanti.
I voldré que cadascú de vosaltres em digui el que us agrada molt, quina virtut té, quina cosa bona té, i el que no suporteu, quina cosa fa que no us agrada gens. Ho teniu clar? Bruno, el que t'agrada molt, per què t'agrada?
Perquè ho explica com... no llegeix, sinó explica perquè ho entenguem. I si hi ha alguna cosa que no entenem, doncs ho representa a vegades feminiobres de teatre... Sí, que és molt entretingut i... A més, posa treballs divertits. I el que no t'agrada gens? A la mínima s'enfada.
O sigui... Potser el feu enfadar, vosaltres. Però és que parles un moment o... Mira, l'altre dia el meu amic em fa una broma. I jo em vaig riure un moment i em va dir... Bruno, tienes incidència, fuera de clase.
Estaves rient més del conte. Però no cal. Cristian, tu què? Una virtut i una cosa dolentíssima d'un profe. La dels socials. Torno a treure-la. S'explica superbé. Tema de treballs és així també estricte. Perfecte. Això és la cosa bona. I la dolenta, el profe que no t'agrada gens, que falla.
És allò, que té una... O sigui, si no comparteixes el que ella pensa... Ja, és que això és greu, eh? Tu, Mònica, la cosa bona. La cosa bona... Jo tinc un professor que és com que ens motiva molt, fa molts treballs, ens té com molts presents, ens pregunta la nostra opinió i és, no sé... Us fa pensar, no?, una mica? Sí, que ho deixo molt de la seva assignatura. I després, la que no m'agrada és, bueno, la típica senyora gran que entra a classe...
No. Es posa amb el mòbil i ens diu obriu el llibre per tal pàgina... Sí, t'avorreix que sigui una classe massa plana. O sigui, és que no fa res. Només mira el mòbil, fot quatre crits i ens posa d'hores. Laia, rapidíssim, tu, una cosa boníssima i una cosa molt dolenta. Que em donin un dossier amb el tamari i em facin respondre unes preguntes i després que el profe vagi de guai. O sigui...
Clar, per tant, per vosaltres, un bon professor és aquell que escolta, que us fa pensar, que fa classes divertides, i el dolent és el que o no us deixa respirar o és avorridíssim. O passa, o passa del tema. Clar, i per vosaltres, creieu que teniu una bona actitud perquè ells també se sentin còmodes a classe o no? No. No, eh? Està bé ser sincer, és el primer pas. Clar, en què falleu, per exemple, com és la vostra actitud? Perquè... què milloraries?
En tot, o sigui, avui a classe d'anglès estàvem tots amb els ordinadors, teníem que fer un treball i estàvem tots jugant. I estàvem allà, estàvem parlant, estàvem cridant. Creieu que s'ha perdut una miqueta el respecte al professor? Sí, moltíssim. A la professora que li fan bullying. I feien bullying. Quina mena de coses li feien, per exemple, perquè, bueno, una mostra de no respecte.
Per exemple, ella explicava i la gent passava d'ella, començava a jugar, i llavors, si ella els deia, escolta, para, perquè el que estàs fent no ho pots fer, aquesta gent, per exemple, li començava a criticar el seu pentinat, el seu cabell. I li feien saber, tot això? Sí, sí, els ho deien a la cara, diu, és que t'expliques fatal, odio tu pelo, odio tus explicaciones, odio todo. I es ficaven de vegades en temes més personals que deies, ostres, és que això no ho poden fer, li feien bullying. I vosaltres també heu observat això, que hi ha una mica menys de respecte.
Sí, jo, quan algú s'avorreix a classe, o sigui, si fan una classe molt avorrida, clar, la gent la lia i al final acaba sent pitjor perquè el profe s'enfada. I si no, si no els agrada perquè és molt estricta o el que sigui, potser no li diuen a la cara, però després a la tutoria sí que els posa caldo...
Les caies de tutoria jo crec que es converteixen una mica com en el safareig per començar a criticar els profes. Una mica aquesta és la sensació que també com a tutor, jo que també soc tutor, et trobes una mica en una situació complicada, perquè al final són els teus companys, companys que no es porten bé i després són molt crítics amb els profes. Sí, jo la típica de tirar pilotetes... Això.
I ara a la meva classe li heu anat molt fort per aixecar-se a beure aigua i pels pets. El profe meu s'ho van fer, li van tirar un quico. Sí, li van tirar un quico mentre criava algú a la bizarra. És forta, és increïble. Un quico, un profe. Va dir, vinga, que sortiu el valent. I com no va sortir... Us van castigar tot.
Els van castigar amb l'examen la setmana que ve. I dic, joder, tio. Això també passa. En quina mena de coses fallen els profis? Els grans defectes que tenen? A banda d'allò que hem dit, potser, per exemple, castigar tota una classe quan no en tenen culpa... Quines altres classes us acudeixen que també són millorables? L'autoritat. O sigui, hi ha molts profes que tu fas alguna cosa i et diuen, bueno, no passa res...
Ja, la resta no ho penseu, ho veieu així? Sí, totalment. Però després també us queixaríeu si es passés de frenada i fos massa estricta? A veure, si es passa, clar, o sigui, quan ets massa estricta crec que no hi ha com una relació tampoc propera amb els alumnes, o sigui, jo he arribat a tenir profes que els hi tenia por, llavors la seva classe era de... ningú parlava perquè si aixecaves la mà i deies alguna cosa malament...
L'havies cagat. Clar, Bruno, quin és el punt intermig perquè li tingueu respecte però alhora també us apropeu amb confiança? Com s'aconsegueix aquest punt mig? Que quan calgui tingui autoritat i quan la classe ja estigui més callada i tal, que es relaxi. A vegades imagineu ara l'inici de curs. Si fóssiu profes, arribeu a un grup, aneu amb maduríssima o aneu relaxadets...
per una miqueta anar-vos guanyant la confiança. Com faríeu d'entrada a l'inici del curs? O sigui, molt bordes o molt relaxats? Relaxats. Relaxats, eh? Sí. Perquè la gent digui, jo amb aquesta persona puc parlar, puc demanar-li això o l'altre, una pregunta, com et dius, què faria? Però quan es passin, doncs això, posar ordre.
Clar, i aquí té la teoria que si vas així molt relaxat des del principi, potser després passes un curs molt llarg, perquè els he donat un trosset de la mà i després t'agafen la pressa en seva. Si us sembla, anem a preguntar això mateix a Patis Reals, els escoltem i després ho comentem.
Cada cop ens trobem més casos d'alumnes que parlen malament a professors, deixa d'existir aquesta jerarquia i llavors l'alumne es creu amb el dret de parlar malament al professor o faltar-li respecte. Ara mateix, si un professor no fot un crit, hi ha gent que és que directament passa de tot i tracten els professors com si fossin col·legues o companys de classe. O sigui, pot ser molt bo també tractar de tu adonament.
a tu un professor, però mentre hi hagi respecte. Jo penso que el sistema de càstig que s'aplica és una mica absurd. No aprens, continues fent exactament el mateix. Tampoc penso que s'ha de tornar ni molt menys a la violència física. A vegades diria que el càstig és molt, molt...
baix pel nivell o és un supercàstig per una cosa mínima. Hi ha alumnes que es porten fatal, interrompen tota l'estona una mateixa classe, no hi ha cap mena de càstig, cap mena d'expulsió. Passen a gent amb quasi totes les assignatures sospeses. Si jo posaria un mínim i aquell mínim és igual si tens facilitats, dificultats... Si no s'esforcen gens, jo penso que haurien de repetir. Però també s'ha de mirar molt el context i la situació de l'alumne.
Ja que no és el mateix algú que ho intenta i li costa que algú que directament no fa res ni mostra cap mena d'interès. Sí que ens costa bastant concentrar-nos. També pot ser una mica culpa del telèfon o culpa de les tecnologies o jo no sé el què.
En general, sí que hi ha una mica aquesta nova cultura del mínim esforç, del 7GPT, això comporta, en conseqüència, que ens costi més concentrar-nos. I amb tot el tema de les pantalles i que les tinguem tant a l'abast, també, evidentment, té relació i té un impacte directe amb la concentració a l'hora d'estudiar. Jo he notat molt que ens hem acostumat a fer-ho tot de pressa i ens hem acostumat, doncs, a viure amb aquestes distraccions, que si ara el sona el mòbil, que si aquest ha proujat aquest vídeo... No tenim paciència i ho volem tot de manera instantània.
De les coses que he sentit, també, eh? Creieu que sou la generació més gandula de la història, o no? Sí. Creieu que us esforceu? Ja no tant vosaltres, el que veieu de la resta, la gent s'esforça, no? No. I què podríem fer per canviar aquesta situació? Com es pot motivar algú que està desmotivat, per exemple? Com es pot fer? Donant-li un objectiu.
Sí, donar-hi una raó, perquè a vegades, quan ens posen un treball, ens el posen i no sabem per què l'hem de fer, per fer una bona nota i ja està. Però si ens diuen, si fas aquest treball, faràs tal, i llavors podràs fer tal, i tal. Llavors et dona ganes, això. I tu creus que així sí que es motivarien una miqueta? Sí, crec que sí. Que a vegades és molt complicat, perquè busques aquestes... com aquestes fórmules per motivar i després veus que tampoc no funcionen, no?, i és una mica frustrant, també. A vegades sou partidaris de fer repetir de curs als companys que no han fet res? Sí.
Sí. Ho veus claríssim? Sí, sobretot perquè el meu institut no es fa així i hi ha gent que passa de curs amb 9 assignatures sospeses. Això no pot ser. Tu repetiries sempre algú que ha suspès, per exemple, amb més de 3-4 assignatures, independentment d'altres qüestions.
Jo faria suspendre una persona, si, per exemple, suspès més de la meitat de les assignatures, però sobretot em fixaria en la situació. Com ha dit abans algun dels companys d'aquí, ara no me'n recordo aquí, sobretot s'ha de mirar la situació d'aquesta persona, perquè no és el mateix una persona que no fa res, o sigui, li costa perquè no fa res, una persona que no li surt, però perquè és que té uns problemes a darrere.
Jo sempre diferencio molts cops la repetició, que després la persona l'aprofita com una nova oportunitat, o aquell que realment s'ho pren com un atac i perd tot un any, no? Laia, tu has vist casos d'un ni l'altre? Jo no faria repetir. No faries. Perquè crec que també desmotiva molt l'alumne. A dinar-se dels companys. Sí. I crec que ja és com, ja, doncs no serveixo per res, doncs ja no...
I aquí pensa també que si no fem repetir una persona que té cinc assignatures sospeses per la resta de companys que potser s'estan esforçant, és un mal missatge. Mònica, què opines? Jo estic a favor de la repetició en alguns casos. Sí que hi ha gent de la meva classe que no fa res. Potser tampoc cal donar-los l'oportunitat de tornar a intentar-ho, perquè si ja veus que no ho tornaran a fer...
En el meu institut molts cops hi ha gent que veuen que no els fan passar i a veure si... Però hi ha gent que si s'està esforçant i realment vol tenir bona nota, jo crec que donar-li una segona oportunitat també està bé. Clar que li afectarà en aquell moment, però després molts cops potser després li va bé.
Catalunya té un percentatge d'abandonament escolar del 13%, de les més altes d'Europa, tot i que és veritat que ha anat baixant, eh? Clar, qui té la culpa d'aquest profecàs escolar? Ningú, eh? Ningú té la culpa? Ostres, aquest silenci. Tots. Tots. Professors, alumnes, famílies també? Sí. En què ho veus?
Hi ha algunes famílies que jo conec alguns casos que no es preocupen gens, no estan gens pendents. Creieu que els pares també, les famílies en general, també són una mica toves amb això? Potser a l'hora d'acceptar els càstigs que se'ls hi posen els fills? O no, no ho sé, com ho veieu? Alguns, sí. Què penseu dels casos on hi ha una família que potser no accepta una sanció al seu fill després d'un mal comportament? Què penseu d'això? Perquè segur que n'heu vist algun cas.
Sí, jo l'he viscut, eh? Però molts cops de sancions, hi ha algunes que sí que estic d'acord, però d'altres que dius, a veure, per exemple, jo només he tingut una sanció en la meva vida a l'institut, i ha sigut perquè un company em va agredir, i llavors m'hi vaig tornar. I llavors va trucar la cap d'estudis a casa meva i van dir, què, què tal, heu castigat el Christian, i mi mare com, perdona, t'estàs ficant en l'educació del meu fill?
Clar, no, no, no. I la resta, penseu que hi ha càstigs desmesurats, càstigs injustos, o... No sé, Mònica. Jo depèn. O sigui, crec que hi ha cops que es passen. Què consideraries, un càstig excessiu?
Doncs no sé, que potser algú s'hagi rigut a classe només, però perquè a tothom li donen atacs de riure, no? I li hagi posat un part o l'hagi expulsat o... Però també hi ha cops que crec que els professors són massa tous. O sigui, jo primer d'això tenia un nen, bueno, diversos, que destrossaven la classe completament...
Però ja perquè no volíem fer ells classe, però clar, els que sí que volíem, també ens destrossaven a nosaltres i al profe. I que no facis fora l'alumne o no li diguis res, també em sembla que no... És significatiu que esteu reivindicant més disciplina, eh? Perquè si no, ara tindreu l'oportunitat, a veure què us sembla això, i si poguéssiu castigar un adult.
Us agradaria? Us agradaria? Jo crec que ara tindreu l'oportunitat, perquè ara entrem a la secció del castigat sense pati, on us plantejaré quatre personatges del món educatiu i haureu de deixar un d'aquests personatges sense pati. Esteu preparats? O sigui, haureu de consensuar entre vosaltres. Us plantejaré quatre situacions i ens n'hem de posar d'acord, perquè només un s'ha de quedar sense pati. Està clar? Sí? Doncs vinga, va, anem a conèixer-los. Hi ha d'haver consens, eh? Després, la primera persona és la Teresa.
I diu el següent, diu... Aquesta és la Teresa, sí? Anem a una altra, el Didac. El Didac diu... Déu-n'hi-do, eh? Anem a la Rosa, soc inspectora de zona i com a tal no m'importa expulsar aquells professors que cridin als seus alumnes.
Sí. I anem al Vicenç. Diu, com a conseller d'Educació, implanto la normativa de repetir si tens una assignatura sospesa. Només una.
Molt bé. I aquí com un silenci de catatònic. A veure, a qui deixeu sense patir? A la Teresa, que era la mare de l'Elías, que es negava a acceptar el càstig. El Didac, que diu que els seus estudiants copin i copin. La Rosa, que és inspectora i que si un profe insulta, doncs que el fa fora. O el Vicenç, que és el conseller que només amb una assignatura diu que una persona ha de repetir. A veure, va.
Jo, el Didac. Qui era el Didac? El Didac és el que castigaria l'alumne 4 o 5 hores copiant. Sí, sí, sí. És massa, massa.
Creieu en el sistema de copiar? Com a càstig? No, de fet, les ments, o sigui, la gent que normalment sol ser més intel·ligent, perquè el vaig estudiar, odien el sistema de repetició. Els seus serveis l'odien, diuen, no, això no és bo per mi. Ja, ja, ja. I la resta també esteu d'acord que seria el didac? La resta no us fan pensar la Teresa, per exemple, aquesta mare? A mi no. Tu la faries quedar sense pati, la Teresa?
Sí, però posaria abans algú, sense pati, sinó el conseller. El conseller, eh? Però per què una assignatura s'espesa? Una assignatura és un marge per poder... No? Imagina't que s'espes... Perdona, eh, però música, no? Que no és la assignatura troncal. Ui, això que ha dit ara. Però són totes igual d'importants, no? Em refereixo troncal, eh? Segons el sistema, ja que cadascú pensi el que vulgui, no? Però imagina't que s'espes... O jo que sé educació física perquè has estat amb el peu trencat tot el trimestre...
Hem de consensuar. A veure, aquí deixem sense patir.
Jo? El Didac. Estem d'acord, més o menys? Cristiana, sí, acceptes el consens? Sí, accepto, accepto. Molt bé, doncs va, ara, si voleu, com que estem a punt d'acabar el programa, ara el que m'agradaria és demanar-vos un petit titular de tot el que hem estat comentant en aquesta estona, amb què us quedeu i quin missatge voleu, doncs, marxar a casa amb orgull. A veure, Laia, amb quin missatge et quedes? No, no, comencé per un altre. Sí? Hi ha algú que vulgui començar? Bruno, tens algun... amb què et quedes, de tot el que hem comentat, de l'institut?
Em quedo amb què... Està bé criticar els profes, però també hem de ser autocrítics cap al nostre comportament, perquè no és el més adequat. Comportament, potser també... La motivació també es treballa una mica, no? L'esforç, no? A vegades es parla molt de la motivació. Clar, tu, Bruno, et preguntàvem discreta, ets una mica dels liantes o què? No. No, perquè...
Com que fas com autocrítica, potser ella està com exercint aquest missatge d'acceptar una miqueta... No, tampoc. És que ja he callat tota l'estona. Un santet no ets. No. Però... O sigui, trec bones notes i tal. Però sí que veig alguns amics, són uns liantes, llavors sí que són... Molt bé. Per tant, el missatge una mica pel que veus, no? Sí. Cristian, tu amb què et quedes, tot el que hem comentat? Que els alumnes ho fem molt malament, però els professors tenen molta tela darrere. Però està bé.
Per tant, dels professors que haurien de millorar, envia'ls un missatge perquè millorin les seves classes i la seva manera de fer. A veure, què els diries? Que fessin més autocrítica i, sobretot, alguns que, no és que ho facin malament, però més disciplina. És molt partidària, la disciplina. Disciplina, disciplina, molt bé. Mònica, tu què?
Jo també, que una classe no funciona si una de les dues parts no ho fa bé. Això està molt bé. O no posa la seva part. És interessantíssim, no? Que hi ha d'haver voluntat per part dels dos. Una mica també en línia del que comentava el Bruno. I tu, Laia, com tanquem? Jo crec que ens hem de mirar les dues parts de la moneda. I en quin sentit? Què vols dir?
Doncs que, clar, els alumnes també ens hauríem de comportar una mica i els professors haurien de saber controlar una classe. I els pares, què? Amb els pares els donem algun missatge? Han de fer alguna cosa? Es fiquen massa en l'educació dels fills? Estan a sobre? Passen? Què diem dels pares?
No, a mi no. Ja he tingut cap problema amb els meus pares i l'educació. Molt bé. Bé. Jo trobo que amb aquest missatge d'autocrítica que heu fet, que els estudiants en general també han de fer una mica d'esforç per motivar-se i també el missatge que hem llançat pel sistema educatiu en general, jo trobo que amb tot el que hem comentat hem tocat tots els temes. Laia, Christian, Bruno i Mònica, moltíssimes gràcies per la vostra sinceritat per mullar-vos, perquè realment us heu mullat. I la veritat és que això ha semblat una conversa de patir. I...
Jo crec que no hi ha res que ens agradi més a tots que rajar dels profes i una miqueta, una miqueta ho hem fet. En fi, moltíssimes gràcies, de veritat, i gràcies també als que ens escolteu des de l'altra banda, però ho hem de deixar aquí perquè l'hora del pati s'acaba, tothom cap a classe i fins al propi episodi.
S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més.
Mixtures, un programa d'agitació musical per descobrir les músiques del món, les novetats i els clàssics. Des de la veu de Sant Joan, per tota la xarxa, Mixtures, un programa on totes les músiques són possibles. Ruta 66
Viatge amb nosaltres per tot el món. Ruta 66, novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre.
En sèrie amb l'Ali Giné.
Molt benvinguts a l'En Sèrie en una setmana en què hem sabut que Sirat ha estat preseleccionada per l'Acadèmia de Hollywood per anar als Òscars en diferents categories, entre elles la de millor pel·lícula estrangera. Recordeu que la podeu veure encara a Movistar Plus. Pel que fa a la cartellera, però, comencem, com sempre, el repàs setmanal.
I ho fem a Sky Showtime des d'aquest dilluns amb l'estrena d'Olher Falls, su peor peçadilla.
Parlem de l'adaptació de la novel·la d'Andrea Mare, que arrenca amb una aterradora situació que acaba desenterrant els secrets més profuns d'una comunitat. Quan una mare va recollir el seu fill de la casa d'un amic amb qui havia quedat per jugar, la persona que li obre la porta no la reconeix ni ha vist mai el seu fill. Així començarà el pitjor malson per una mare.
He visto muchas cosas. Cosas increíbles. Cosas antinaturales. Pero buenas personas, no. La chica que conocí. Des de dimecres l'estrena, sens dubte, de la setmana, amb la segona temporada de Fallout a Amazon Prime. ¿Qué quieres hacer cuando alcancemos a tu padre? Se lo llevo a las autoridades.
Así la gente sabrá que tiene que ser decente y no perder la esperanza. Torna aquesta joia de la ciència-ficció distòpica basada en una de les grans sagues de videojocs de tots els temps. Fallout és la història dels que tenen i els que no en un món on ja quasi no queda res. Creo que teníamos que hablar de una guerra civil. Se habrá traspabelado mi invitación.
En aquesta segona entrega, la història ens porta de ple des del desert de Mojave fins la ciutat post-apocalíptica de New Vegas. ¿Te acuerdas la primera vez que nos conocimos? Yo esperaba una niñera y llegó un ranchero. A Netflix arriba també aquest dimecres la tercera temporada del Niñero. Desde que llegaste a esta casa todo ha sido mejor. ¡Qué hombre!
Una executiva contracta un rancher perquè cuidi els seus fills. El que no imagina és que ell farà que es qüestioni els rols de gènere i l'amor. Que gusto de volver a casa. Ahora que los chicos tienen poderes, tendré que enseñarles a ellos también. A diferencia de ti, yo sí que sé usar bien mi varita. Y yo la mía, fíjate.
Més propostes de dimecres. La segona temporada devuelven los magos de Weverly Place.
La comèdia ens situa uns anys després que el protagonista hagi renunciat als seus poders i porti una vida normal amb la seva família. Tot canvia, però, quan la seva germana li porta una jove bruixa que necessita un mentor.
Ya llego tarde al trabajo. Es mi primer día como directora en Roma. ¿Cómo vas a ir? Ya soy romana, en autobús. Dijous, encara Netflix, i arriba la cinquena temporada d'Emily in Paris. Si vamos a abrir una oficina en Roma, hay que enseñarles a los italianos a hacer las cosas. La ficció arriba a la seva cinquena entrega, situant la protagonista a Roma, on haurà de lluitar amb l'amor, nou reptes professionals i l'amenaça d'haver de tornar a casa.
Un asesino extranjero nos ha invadido. Cada crimen revela un nuevo secreto. El peligro camina entre nosotros. Las pistas son las voces de sus víctimas.
El primer dentista forense d'Amèrica ajudarà la policia a investigar uns retorçats crims de dones al port de Veracruz. ¿Cómo que no pueden traer las vacas? Siempre hay dramas en esta familia. Divendres tornem a Netflix perquè ja arriba la segona temporada de Como cargarse l'amor. No voy a poder pagar esta boda. Tranquilo. Pedimos como lo bola 11 vacas. 11. Ni siquiera tengo un pollito.
Els dos protagonistes d'aquesta història estan fets l'un per l'altre, però quan la família i la tradició xoquen, l'amor comença a jugar en la seva contra en aquesta sèrie de comèdia sud-africana.
I dissabte a Movistar Plus hi trobem 12 cites antes de Navidad. Parlem d'una comèdia romàntica nadalenca basada en el best-seller de Jenny Bailey's en el que es combina humor, emoció i segones oportunitats. ¿A què has venido? ¿La mataste? ¿Tú qué crees?
Arribem al moment de la recomanació de l'en sèrie i aquesta setmana és per La bèstia en mi, que podeu trobar a Netflix.
Parlem d'un thriller elogiat per la crítica que explora temes com el trauma, la culpa i la violència inherent a les relacions. Protagonitzada per Claire Danz i Matthew Rhys, la ficció funciona especialment per la química en aquest tàndem. Espero que no te decepcione. ¿El qué?
La bèstia en mi està produïda per Jodie Foster i Conan O'Brien i ens porta un psicodrama on la intimitat i el poder es confonen. El punt de partida és una novel·lista guanyadora d'un Pulitzer que viu aïllada des de la mort del seu fill i estancada des d'aquell moment, incapaç d'escriure res més.
Un bon dia, però, es muda a la casa del costat un controvertit guru de les finances amb un passat tèrbol acusat sense proves d'haver matat la seva primera esposa. A partir d'aquí començarà un periple de sospites, entramats i assassinats que mantindran l'espectador enganxat a la pantalla.
No me falles. Malgrat la història no és nova, la del veí sospitós i enigmàtic, les interpretacions dels seus dos protagonistes convencen a la perfecció. Puedo percibirlo, tienes sed de sangre. La ficció té alts i baixos com és d'esperar, però resulta un bon passatemps policial, amb mitja d'utjana d'intrigues corrent en paral·lel i que atrapa. Necesitas ayuda aquí.
El més original, sens dubte, l'estranya connexió entre els dos personatges protagonistes. En definitiva, la bèstia en mi es confirma com un entreteniment ben interpretat, amb una imatge i una producció de qualitat, sobretot per amants dels duels interpretatius. Necesito saberlo.
En qualsevol cas, aquí us deixem un fragment perquè jutgeu per vosaltres mateixos. Deberia salir más con bolleras. Oh, vaya, genial. No, usted no me teme en absoluto. ¿Y debería? No sé, depende de lo que haya leído. La mayoría es precavida y anda besándome el culo. Me dicen lo que quiero oír. Oh, debe de ser tan duro. Muy graciosa. ¿Y estoy aquí para eso? ¿Para...?
¿Entretenerlo? Bueno, no solo para eso. No acepto un no por respuesta, así que diga cuánto quiere. Venga, vayamos al grano. Por mi sendero para correr le extendré un cheque. Oiga, ya le he dicho que yo no le he pedido nada. No me importa lo que pida. Todos tenemos un precio. Todos.
Sí, cogimos el... El cachorro cuando Cooper tenía cuatro años. Y dijo...
Creo que tiene cara de Steve. Y yo le dije, ¿en serio por qué? Y dijo, no sé, creo que es un buen nombre para un perro. Vaya joder. No puedo mantener la boca cerrada. Eso parece. Fue un accidente de coche, ¿no? Un borracho. El cabrón se negó a soplar en el momento.
Para cuando le hicieron la de sangre ya daba justo al límite. Supuestamente. Aún trabaja en el Robert II. No hubo cárcel ni nada.
Fue un accidente que había sido culpa mía, que yo había conducido con imprudencia. Mintió descaradamente. Tuvo la insolencia de pedir una orden de alejamiento. Fueron unos años malos. Tomé malas decisiones porque quería que sufriera tanto como lo había hecho yo y él nunca... Lo que le dije, sete sangre.
Fins aquí l'En Sèrie, la setmana vinent més estrenes. Fins llavors, no deixeu de veure sèries. Adeu-siau.
Bona tarda i bon Nadal. Són les 5, us parla Adrià Jurado. La pluja pot ser la protagonista aquesta tarda de Nadal. Precisament, Protecció Civil demana avançar el retorn cap a casa.
ens enganxa just entre mig de Nadal i Sant Esteve. Doncs molt de compte. Els diners de Nadal, quan abans puguem fer les tornades cap a casa, els desplaçaments, millor, perquè com més avançada sigui la tarda, anirà agafant més intensitat aquest temporal i també aquestes pluges. I demà al dematí. Demà al dematí, com més a primera hora del matí, més intensitat tindrà i també com més ens acostem cap al migdia, podrà anar fluixant o ja no serà tan intens.
Per aquesta tarda hi ha un avís de situació meteorològica de perill per acumulació de pluges a una dezena de comarques de Girona, amb xifres que poden superar els 100 litres per metre quadrat en 24 hores. A més, també s'ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per estat de la mar, amb onades que poden superar els 4 metres d'onatge de llevant i en mar de fons a tota la costa, però especialment a l'Empordà. En aquest sentit, Protecció Civil també ha decidit enviar una S-alerta als telèfons mòbils als 19 municipis costaners de l'Alt i el Baix Empordà.
I ara mateix seguim repassant precisament d'aquest temporal, ja que una trentena de carreteres, majoritàriament a la zona del Pirineu de la demarcació de Lleida, hi ha avisos per deu, per neu, perdoneu, hi ha una vintena que cal circular amb cadenes, mentre que en vuit només hi ha avis de precaució per presència de neu i gel a la carretera.
En paral·lel a tot això, Renfa ha informat que la línia R3 de Rodalies està interrompuda entre Ripoll i Puigcerdà, precisament també per aquest temporal del qual us estem informant. A més, Renfa ha indicat que no es pot prestar servei alternatiu per carretera per cobrir el tram. Els serveis d'emergències reclamen a la ciutadania extremar les precaucions, respectar els tancaments d'accés als punts del litoral i anar amb prudència per la carretera, consultar abans de desplaçar l'estat de la nostra ruta i prendre, si cal, precaucions.
I precisament de dinars de Nadal que ara es deuen estar ja finalitzant, la marca col·lectiva Corpinat, la que ven els escomosos que són tan protagonistes en aquestes dates, sumarà dos cellers al gener i arribarà els 21 elaboradors escomosos adherits al projecte. Els responsables de la nova junta, Pere Llopart i Roc Gramona, avancen que estan en marxa les auditories d'una desena d'empreses més perquè es puguin incorporar a Corpinat en un màxim de dos anys si els resultats són positius.
I en esports, un apunt, ja que Iris Tió i Álvaro Granados acaben l'any premiats com a millors nedadors del món de l'any 2025. Tió ha completat un any de somni aconseguint 3 medalles d'or i una de plata en els últims Mundials de Singapur. I Granados va guanyar el Mundial i la Copa del Món amb la selecció espanyola. Fins aquí les notícies en xarxa.
Tot va començar en aquest barri de la carretera de Sant Padó de Manresa. Es va fer una consulta popular i es va demanar que les persones que viuen en aquesta zona de la ciutat que triessin dones que fossin manresanes i que se'ls hi pogués dedicar un carrer o una plaça. La persona més votada, gairebé per mil persones, va ser l'actriu Assumpció Balaguer. I aleshores és quan comença el moviment de crear la Comissió Balaguer. Per què?
perquè aquest 2025 és el centenari del seu naixement. Aleshores, què va passar? Va sorgir de fer un radioteatre, un radioteatre de l'única obra que va estrenar Assumpció Balaguer en català, que és l'Alcova Vermella. El mateix autor, Josep Maria de Sagarra, la van a buscar a Madrid, que ja en aquells moments ella vivia a Madrid, perquè fes l'obra.
El coma vermella és una obra de Josep Maria de Sagarra, una de les clàssiques d'ell, que va escriure, o almenys quan la va escriure va pensar l'Assumpció Balaguer per donar-li el paper principal, el paper d'Eulària. I és una obra que potser no s'ha representat el que hauria calgut o no ha agafat el gaudi que han tingut d'altres obres de Sagarra, però que pensem que està molt bé.
Qui era Assuncio Balaguer? Assuncio Balaguer era una dona que va néixer a Manresa, que fins als 13 anys va viure a la capital del Bages, però que després va anar a Barcelona, on va estudiar teatre. Després aniria a Madrid, on va ser la primera dama del teatre de la companyia de la família Tamayo i després es va casar amb Paco Raval. A partir d'aquell moment, Assuncio Balaguer decideix dedicar-se a la seva família.
I amb els seus fills, doncs amb Benito i amb la Teresa creen aquesta unió familiar que va deixar brillar a Paco Raval. Quan Paco Raval mort, el 2001, ella torna als escenaris i és el moment en què comença a fer teatre com Folis, dirigida pel Mario Gas, rep un premi Max, després rebria la Creu de Sant Jordi
i comença a tornar a florir com a actriu de teatre i també de sèries televisives. Va sortir a la Cacia Vecina, va sortir també a Merlí. I fins al moment en què mor, està als escenaris. Ella era dona de teatre, estimava el teatre, també va fer cinema, també, com deia, va fer sèries, però ella el que més estimava era el teatre.
El Gova Vermell ens ve a relatar la història de l'Eulària, que és una persona, una noia, que està enamorada d'un noi i que és l'hereva de la fortuna de la seva mare, perquè la seva mare va morir quan ella va néixer.
I, evidentment, és dels diners. El seu pare, o almenys el que es pensa que és el seu pare, és el que administra, però ell la vol fer casar amb un altre d'un ram més alt i que per uns altres interessos no.
I aleshores, evidentment, hi ha les discussions típiques de l'empoderament d'aquesta dona, de què no es conforma i es revela, i que ve a saber-se, després, al final, qui és realment el pare d'ella, no?
L'associació cultural i recreativa de Fals, el seu grup de teatre, vam quedar molt satisfets i molt contents de poder fer aquesta obra encara que fos, vull dir, radioteatre. Vam treballar-la molt, vam buscar el vestuari adequat per fer-ho perquè tingués aquesta visió i la gent percebi millor qui és cada personatge.
i que, bé, mai és descartable que en algun moment determinat es pugui fer sobre l'escenari. Hem quedat supersatisfets i no descartem poder-ne fer dues d'altres lectures en altres llocs perquè seria molt bonic.
EJ51, Ràdio Manresa i la Comissió Balaguer Albages us presenta... En commemoració del centenari del naixement de l'actriu manresana Assumpció Balaguer Golubart, l'Alcova Vermella. Drama en tres actes de Josep Maria de Sagarra que l'actriu va estrenar el 1952 en la companyia de Maria Vila al Teatre Romea de Barcelona amb el personatge d'Eulària.
Adaptat per a Radioteatre per Francesc Parcerisses. Amb la interpretació de l'agrupació teatral i recreativa de Fals. Dirigits per Francesc Parcerisses. Us presentem el repartiment. Ramon de Barberà, Pere Sallarès. Tristany Lalluberola, Santi Cervera. Pellegrí, Albert Errada.
Eularia, Sandra Olmedo. Munda, Rosa Xavier. Perpètua, Maria Alba Capsada. Palmira, Carolina de Pobres. Daniel, Robert Martínez. Narradora, Sandra Castro. Narrador, Joan Carles Jiménez. El control tècnic, Toni Martínez.
La realització audiovisual de Josep Maria Tatger i l'edició de Gemma Alemant, sota una idea original de Pilar Gonyi. Acte primer. Som a Barcelona, any 1850. La casa és d'una família benestant.
Entrem en una vivenda que ens mostra el costumisme del món de les velles famílies de Barcelona antiga, que havia constituït el seu propi món en un espai clos, la cambra. Aquesta cambra vermella reducta d'intimitat i de passions.
La manca dels crúpols i l'interès material es deixen sentir en l'argument de la pobilla rica, Eulària, a qui el pare, per tal de seguir aprofitant-se de la fortuna heretada de la mare, vol caçar contra la seva voluntat amb un noble arruïnat i masell, Tristany de Lloberola.
Daniel, et fa vergonya una abraçada? Però si tu tremoles i tens por.
Tu tens por del vermell d'aquesta alcova i tens por del vermell que enviu el cor. Tu estàs acostumat només al dol i el color de la sang, si t'enlluerna, el trobes de seguida massa fort. No, Olària, però penso i veig les coses no com voldria, sinó tal com són.
I sé que si el teu pare descobria el que ha passat entre nosaltres dos... Si el meu pare? Daniel, no t'esperveris, ni t'imaginis que s'enfonsi el món. Jo de mi, dels meus actes, sóc mestressa. I mestressa, comprens, de tot això. I aquí, el que pugui descobrir el meu pare, sobre l'espatlla em pesarà ben poc. Però per què t'enganyes, criatura? Sobre l'espatlla pot pesar-te molt.
I si ell sabés la veritat, et juro que jo tremolaria pel teu coll i pel meu coll. I a més a més, Eulària, tothom li donaria la raó. La raó? I té raó volent que em casi amb un que més que un home sembla un corp. I mal que sigui d'una gran família, no se li veu grandesa per enlloc.
I el meu pare el té a punt perquè disposi al seu gust, no del meu or, ni de les meves rendes, sinó de mi mateixa, del meu cos. I no et fa horror a tu, Daniel? A tu, que m'has fet teva, aquí mateix, on va morir la meva mare i on jo vaig néixer. Digues.
Però em sento perdut. És cert tot el que cantes. El que per mi és un somni. No he vès sortida i es desperta el meu enteniment. Eulària, pensaràs el que tu vulguis, però aquells que mesuren les ofenses i parlen el llenguatge del teu pare, davant del que ha passat, dicten sentència.
I la sentència diu que sóc un lladre i que sense noblesa ni fortuna he deshonrat el nom d'una pobilla i els sentiments i el nostre amor d'avui. De res no compten. Tenim ànimes, sents, i no som bèsties. Escolta, és que ja no m'estimes.
Però tu pots dubtar-ne. Que perquè jo t'estimo em veig perdut. Que perquè no sabria resignar-me a veure com un altre se t'endú. Ningú se m'endurà. Jo la comèdia la seguiré fins que no pugui més. Perquè si és veritat que tu m'estimes i no te'n penedeixes del que has fet, jo et juro que seré teva com ja ho sóc. Calla. He sentit passos i t'estic comprometent parlant-te en aquest lloc. Que no em pertoca. I si fos el teu pare? I si ho fos què?
Oh, perdó, senyoreta. No sabia que estés parlant amb el senyor Daniel. I què passa? No passa res. Ja me'n vaig. Pela Gris i aquí faig nosa. Ai, senyor, no s'ho prengui malament. Vostè, fill d'aquell home que era tant per casa i que m'estimava tant. Bé, què desitges? M'has de dir alguna cosa o a què véns?
No, no, no he de dir res. La senyoreta ja ho sap que l'he portat al coll i bé i m'ha fet anar de quatre grapes. És cert que això passava en altre temps. Ara la senyoreta l'apobilla i ara s'ha de casar amb un cavaller, amb un gran cavaller.
Però què expliques, Pellegrí? Estàs dormint o estàs despert? Estic despert i molt despert. Escolti'm, tot el que dic ho dic a fi de bé. El senyor és el senyor i ja sap com pensa. I ell no és el noi de la senyora Munda, ja és advocat i és el senyor Vendrell. Vull dir que d'aquell joc de criatura... Pellegrí!
No, si a mi no m'hi va res. Però jo m'imagino que el seu pare, vull dir el senyor, i perdoni, ja m'entén. Ell està convençut dels seus principis i creu que una pobilla, si és decent, quan està a dues passes de casar-se... Què sospites? Jo res, parlava d'ell. Us entenc, Pellegrí. Potser no massa. I us dono la raó.
Vostè ja ho veu, que tot és plena amb les llengües, que l'honor d'una dama és com de vidre i que les calúnies creixen com el vent. I l'alcova vermella no és la cambra pels advocats ni pels senyors vendrell. I a tu t'he deixat dir una impertinència, perquè un dia vas dur-me a coll i bé i perquè ets un... Per Déu, no se m'ofengui. Estigues ben tranquil. Tu no m'ofens. Eulària. Adéu. No cal pas que te'n vagis.
I si no en tinc d'anar,
Aleshores, vés. I jo li repeteixo que em perdoni. Jo ho comprenc tot, però sap, la gent... I ara tu, cuita, explicar-li al meu pare. Pots dir que ens has trobat dintre l'alcova com dos coloms, com dos enamorats. Jo, senyoreta, jo no he d'explicar res al senyor. Jo sort i mut, comprenguis, senyoreta. Sort i mut des de fa 25 anys.
Doncs avui, per ser mut, prou que en raones. Si no fos per vostè, senyoreta. Què em comptaràs? Pellegrí, jo sé el que pots dir-me. El que podria dir no ho sabrà mai. Misteris, Pellegrí? No se'n recorda del seu promès? No sap quin dia som? I a tu t'importa? És cosa teva, això? Si puc parlar, diré que no és que sigui cosa meva, que els amos són els amos, i els criats no tenen de ficar-se amb els negocis dels amos.
Però jo, se'n recorda que l'he dut el braç, i em dol veure aquest aire de mentida, i em dol pensar en aquest casament, i tinc por d'un disbarat molt gros i d'unes penes que m'empaiten. No tinguis por, que no m'atraparan, sent més del que t'imagines. Criatura de Déu. Doncs ja ho veuràs.
No veuré res, no veuré res perquè sóc el criat, però li juro que quan sigui l'hora, sense aixecar la veu, sense cridar, sense perdre una gota del meu aire i sense sortir gens del meu posat, jo, senyoreta, li faré comprendre què significa haver-la dut al braç i perdoni'm si li he dit res que la pugui molestar.
Així m'agrada. Et vull veure ben empolainada. La nena té de rebre el seu xicot. Perpètua. El seu xicot. Que no us agrada? Que això és del primer dot de Barcelona. Que té dos ulls que asseguen com un llamp. Que farà tornar boig el rei de copes. I ara us pregunto qui li ha dat les sopes? Qui li ha mudat les calces com si res?
Qui s'ha cremat la sang dies i dies per qui es queixa del coll o ve del nas? Qui li aguantava les rebequeries? Senyoreta, ja sou un bon cas. Prou perpètua, prou. Tracta'm com vulguis. Digue'm ou com balla, atabala'm, assegue'm com un drap. Però ara calla que acabaries fent-me mal de cap. No, no, si jo no dic res més. Però es presenta avui un dia que et farà lluir. Ell és formal...
Té una ànima valenta i un cos de cavaller. I he sentit dir que és d'un llinatge que, per una branca, resulta entreparent d'un archiduc. Ara que jo, si vols que et sigui franca, com a galant, el trobo sense suc. I no sé què diables ho he d'expertes, perquè jo té els seus anys, eh? I com els té? Però, esclar, per les noies inexpertes, un marit maduret sol estar bé.
I potser massa. Perpètua. Mal que jo sigui el criat, trobo que la franquesa s'uspropassa.
que a l'hora de les sopes ja ha passat i en les coses dels amos... Ves què crida? Tu també me n'has dit unes quan érem soles. Jo, senyoreta? Sí, i fetes a mida del posat que gasteu de plantacols per predicar. Ja sou un bon profeta. Com si no us conegués. Ai, el gat vell. Si no sabés que per la senyoreta us deixaríeu arrencar la pell, si la mireu i us va caient la bava. Perpètua, jo també l'he dut al braç. Però vivim al món i tot s'acaba.
I vos voleu que duri i no em feu cas dels anys que corren. De que ja no és hora de tant plantar d'allò que hi de perdiu. Envejós. No. Esclar. La tinc tant a la vora com vos. Esclar. I sé quan riu i quan plora i si ho fa de debò.
Esclar, sou sort i mut. I de bon grat, perquè és la senyoreta de la casa i jo no sóc res més que el seu criat. El seu didot. Em deixareu tranquil·la, encara que tots dos teniu raó. Mal que per estrenar em s'obri la roba, mal que em pesi l'orgull d'un nom famós. Com a tenir, sols tinc aquesta alcova i sols us tinc ben bé.
A vosaltres dos. La senyoreta penso que exagera. No, exagera, no. Que diu la veritat. Res de modesties i la cosa clara. El senyor és el senyor i... és el senyor. Però posats, diguem, a fer de pare, no ho sé. Ai, Déu em perdó. Perpètua.
Sí, si no hi ha més cera que la que crema. Sí, ja ho podem dir. Has arribat a gran, sana i sencera, gràcies al palagrí i gràcies a mi, perquè és el que el teu pare... Voldràs callar.
No, no, si jo sóc mansa, però de tant en tant també m'he desbravà. No tingueu por, que és de confiança, i davant d'ella ja en podem parlar. Esteu parats? Esclar, si us manifesta l'alegria d'avui que farà troc, i que per mi resulta de gran festa. Jo, pare, no n'espero res de bo.
Què li passa, senyor? El cervell, el cervell li vola i és tendre pel que aquí s'ha preparat. No conec a Tristan de Lloberola per fer-lo marit meu tan aviat. No el coneixes? I què? Ja el conec jo. Sóc jo qui ha de conèixer la persona. Sóc jo qui ha de saber si és negre o blanc. I el casament no és cosa de per riure.
i el que les guerres repetirà després. I no s'hi juga solsament el teu bon viure, s'hi juga el teu nom i els teus diners. Em permet, el senyor? Què passa, Palegrí? Passa ben poc. Sols demano permís per retirar-me, perquè em penso que aquí no és el meu lloc. Pots retirar-te? Sí, el servei fa nosa i el senyor està molt inspirat. Inspirat? Què vols dir? No pas gran cosa.
No té importància el que pot dir un criat. I tu també, que aquí no té perilla cap hòs. Jo... Ni tens cap feina. Jo, senyor...
Creus que em vaig a menjar la meva filla? Que no goses ni anar-te'n? Jo, amb perdó i amb permís del senyor, si se m'invita a dir el que penso... Tu! Veurà, el senyor em sembla a mi que es precipita i que amb el casament va massa el gra. Ella dels homes no en coneix gran cosa i és molt fort encarar-la a mon marit. Jo ja m'entenc. Si es fa de mica en mica, és més prudent que de cop hi ha raig. Esclar que a mi, comprenc.
Ningú m'hi fica. Perpètua, prou. Sí, sí. Si ja me'n vaig... Aquí el tens, el profit. I el pa que hi donen mantenint els criats dintre la casa fins que cauen de vells. Som fidelíssims. Són molt honrats, i tant. Però, diable, són molt impertinents. No en tinc la culpa. Doncs qui la té? El veí?
Qui és que no pensa que ja ha passat el temps de jugar amb nines? Si ets més dels criats que del teu pare. Però deixem-ho córrer. No té cura. Un cop casada serà una altra cosa. O almenys m'ho penso. Què vol dir un cop casada? Va de veres això que m'he pensat que era una burla? És de debò que avui voleu prometre a mi heu disposat que em casi de seguida?
De debò. I això vinc. I que no gaire trigarà a presentar-se el que jo espero. I he convidat també la teva tia per no quedar tan sols. No us comprenc, pare.
Són dels criats, també, aquestes doctrines? Potser més aviat de la innocència que vos m'atribuïeu. Prou, Eulària. Jo sé millor que tu quins són els deures dels pares i dels fills. Vol que et despertis d'aquest desviejada criatura enterca i malcriada dintre d'aquest món vermell d'aquesta alcova. Si encara sembla que sento els xiscles i la mirada tèrbola d'un altre que va morir quan t'hi donar la vida.
No sé què hi té a veure en aquesta alcova ni quina culpa té la meva mare. Ets igual que ella. Va morir aquí i em deixava aquesta relíquia. Un cos menut i ploraner que ets tu. I tu ets la pobilla, sents? La teva mare era la dels diners. Jo era el pobre. I ara aquests diners són teus. Però el meu deure m'obliga a vigilar una fortuna que jo guardo per tu i que no vagi a caure en mans de qualsevol. Molt bé.
Tot això és el motiu? Això us obliga a contractar la boda tan de pressa amb un que no conec i no m'agrada. Jo puc morir-me? I jo també. Són coses que les disposa Déu. Eulària, és natural que jo em mori abans que tu i no vull de cap manera deixar sense lligar el que m'interessa més que tot. Si faltés jo, ja et veig voltada de cent desaparansius. Correu massa. Posat a veure vostra fantasia. Em deu tenir per menys que una beneïta, per menys que una... Pel que ets!
Per una dona que somia en l'amor. Sí que hi somio i a més hi crec. L'amor. Què els passa? Al món hi ha res més que valgui la pena. És un pecat potser. Vols que et contesti? L'amor. Aquest amor de les comèdies i dels llibres que penso que devores contra la meva voluntat. Eulària, això no existeix. Riu-te'n dels casaments i de les famílies on compta l'amor.
Amor no es menja i amb amor no es mantenen les fortunes. Amor, què vol dir amor? Potser és tan sàvia que ho saps el que vol dir. Quan us vareu casar amb la meva mare, també ho creieu així? Sí, també ho creia. Senyor? Què hi ha? Hi ha la senyora vírdua de despuig. Ja és aquí la teva tia.
I jo corro un moment per infilar-me, perquè com la cosa va de veres, si és que l'amor no compta, almenys compti l'engany del tocador. Torna de pressa i no et distreguis amb filosofies. No, no et tingueu.
I tu, acompanya la senyora Bidua, la gran germana, la insolent germana. I si el senyor em permetés... Què vols? Perdoni, però no sé què té la senyoreta. Avui jo penso que potser no és el dia pel pas que vol donar. Tu què suposes?
El senyor està enfeinat. Els seus negocis i la importància de la seva vida el distreuen potser de petiteses. De fets que potser no s'hi sol donar importància. I de vegades els criats... Perdoni, ens n'adonem. La senyoreta Eulària... Escolta, Pellegrí, tu preocupa't del teu treball. Pel meu ja sóc prou home i prou gran perquè els criats s'hi fiquin.
No m'has entès? Està molt bé, perdoni. I tant, si està molt bé. Cuita que passi la vida de despuig. Vaig de seguida. És igual que ella i aquest gos que no para de borxar.
Ja sóc aquí per fer-te de compar-se, per amagar forats i descosits. Mira que et sé el cor, senyora Garça, quan valen aquests nervis i aquests crits. Avui no res, cap cosa extraordinària. Germà, protesto, perquè francament la forma en què disposes de l'eularia no és pròpia d'un bon pare, ni és decent. Però Palmira... Deixa't de Palmires.
Tries en lloverola perquè saps que ha d'acceptar-ho tot i el que tu mires és fer les trampes sense mal de caps. Vols un gendre que tingui la pell dura, que es conformi amb els contes i els rebuts que li presentis.
Vas a la segura que s'han desferres i escollint perduts pel paper de marit del que és sang teva. I t'equivoques i no tens perdó. Que sense anar més lluny, a casa meva, trobaries un gendre molt millor. El teu forran. Polmira, estàs de broma. No em serveixen els enses ni els cretins. I a més a més, s'hauria d'anar a Roma per la dispensa, perquè som cosins. I a més, senyora vídua de despuig...
De tu, de tu no m'enfio, virtuosa mare, orgull de la família Barberà. Perquè jo i tu ja ens coneixem la cara que una mateixa dida ens va criar. I jo sé que si avui t'ajupiries, tu i ell passaríeu pel que fos. Demà, amb la llei als dits, m'escanyaries com un gos. Ramon! Polmira! Escolta'm, si no ets gens reca i calles i segueixes el meu joc d'allò que vam parlar...
De la hipoteca? Mirarem d'arreglar-ho a poc a poc. Oh, a poc a poc. Doncs si t'ho vols de pressa, però m'has entès. Però... Si és que et portes com Déu mana, amb la pobilla i el seu promès. Eulària, hem cregut cosa necessària que vingués jo i ho faig amb tot el cel, representant, si puc, una altra Eulària.
que et va donar la vida i que és el cel. I jo no sé com agrair-ho, tia, encara que... Si valo una opinió, jo et puc jurar que l'home que se't tria com a marit ja no pot ser millor. I el teu pare, que sols per tu es basqueja, si ha pensat molt, ho ha consultat amb mi. I ja veuràs, despertaràs enveja. Senyor? Què és el que passa? Ja és aquí. Qui és aquí? El que em penso que s'espera. Provo que penses massa.
El meu criat avisa els visitants d'altra manera. Diu el nom, es retira i s'ha acabat. Ho deu fer el seu criat i amb elegància, senyora, si és un visitant corrent. Però aquest que ha vingut és d'importància. Es tracta d'un negoci diferent i exigeix altra mena d'etiqueta. Jo penso, sap, però no puc parlar. Fixi-s'hi bé. No veu la senyoreta? Ja n'hi ha prou, Pellegrí. Fes-lo passar.
Eulària, avui la teva sort juga i espero que seràs digne de mi. No sóc ni esbojarrada ni poruga i sé perfectament el que haig de dir. Estic alluernat perquè el sol brilla en el fons d'aquests ulls que estic veient. La vídua de despuig, la meva filla...
Tristany de Llobarola, el pretendent. Pretendent, com es diu del que em visiona ser rei. És molt senyor, piqueu molt alt. I tant, perquè per mi no hi ha corona ni reialmi que valgui el que ella val. En la vigília d'aquests fets solemnes que ja s'han tractat, he cregut que en aquest acte de família és necessari per l'enamorat i per l'enamorada, i amb respecte com entre cristians i entre senyors,
que a mi em serà de molt grat veure l'efecte que mútuament es produïa els dos. Després, amb vostres vides acordades per l'amor, a poc a poc omplireu buits i parlarem de coses complicades, gravàmens, dots, herències i els de fruits, això que per mi és més planer i que ja s'ho suposa, tractat amb tot escrúpol legalment».
I que per mi, senyor, és en poca cosa, de manera que per mi és el sentiment. Jo, estimat cavaller, sóc un que pensa, com en el temps feliç de l'abat d'or, parlar-me de diner és cert m'ofensa, i la meva fortuna és el meu cor. I convenint que l'altre...
es necessita per les vaixeses d'aquest món mesquí sense l'amor. La vida és tan petita que us diré que m'estimo més morir. Dona gust a escoltar-vos, Lloberola. De mi sols sentireu sinceritats. Poc segueixen avui la vostra escola. I els cavallers són tan interessats? Interessats, senyora? Que diable! Aquests de cavallers no en gasten res. Jo trinc, senyoreta, per un miserable el que fa un casament per interès.
Què sentirà per mi la vostra filla? Senyor, si ella sospita que en el fons me la guaito només que m'apobilla de l'herència gramada dels copons. El meu desig amb el diner no sobra. Jo, senyoreta, us tinc al meu davant. I si us vegés abandonada i pobre, el foc que em desperteu fora tan gran. I si jo fos un pobre ho robaria i lluitaria, que m'agrada el risc. Un dia us vaig mirar i des d'aquell dia us juro que no dormo i que no visc.
I el meu cor, que us adora, no es resigna. I com que jo us estimo de debò, per ser el vostre marit, em sento digne. Només pel vostre amor? Sols per això? Amb vostre amor no n'hi ha prou per fer-me esposa? I us sembla poc? Deu l'àrea? Francament, el vostre amor potser és alguna cosa, però no és una cosa suficient.
No n'hi ha prou amb l'amor. Què dius, Eulària? Repeteixo el que vos m'heu ensenyat, que l'amor no és la pedra necessària perquè hi reposi un casament honrat, que entre les grans famílies ja no s'usa l'amor, que somiar-hi és viure als llims, que és mentida i només serveix d'excusa per tapar molts desastres i molts crims. I vos dieu això amb aquesta cara?
Vos bromegeu, Eulària, haver-ho pensat. No us esbereu, això ho diu el meu pare. I potser és una mica exagerat, ara que, veureu, jo sóc mestressa d'una fortuna de les que fan por. I en el meu casament també interessa el seny d'un hàbil administrador.
Jo sóc molt innocent i em convindria un marit menys fugós i menys galant. Un que passés els comptes cada dia i no perdés l'estona festejant. Perquè sols amb l'amor no crec que es salvi un patrimoni. Vos no m'heu dit res ni de bona conducta ni d'estalvi ni de tot allò que té gruix i que és de pes. A més, modestia i no tan afecta. Potser per vos.
Podria jo sentir simpatia, si es vol. Si es vol respecte. Però l'amor? D'on m'hauria de venir? I com que aquí només d'amor es tracta, com que vos el sentiu amb tals extrems, i jo no us corresponc, en aquest acte juraria que estem perdent el temps. Tot el contrari. No ho pretenc ser l'amor del vostre amor com vos ho sou de mi.
L'únic que sol·licito i que reclamo és que em vulgueu. A l'àrea concedir que jo us estimi. I no sigueu a vara de simpatia per aquesta mà. Acceptant el desig del vostre pare perquè l'amor després ja arribarà. M'arribarà d'una manera viva després? Com vos sereu el meu marit? Ja n'esteu ben segur. I si no arriba? Aleshores, senyor, m'hauré lluit. No comprenc, filla meva, aquest llenguatge. I he de confessar.
que em dóna disgust. Pare, m'heu embarcat en un viatge contra la meva voluntat i és just que el cavaller, que li han promès les roses i que en mi s'ha pensat pescar-hi un món. Ara que hi és a temps, vegi les coses, no com li deien.
sinó tal com són. Ets insolent, per Déu. Jo sentiria... Ho sentiria? És natural que sí. Jo ho sento també. I la meva tia també ho sent. Jo? Què vols, pobre de mi? Em complauria veure't més modesta. Penso en la teva mare. L'he mirat i escolto el seu silenci, que em contesta.
Jo tinc la meva mare al meu costat. Què vols dir? No vull dir res, en essència. Que agraeixo l'amor del cavaller, que m'honora la seva vehemència i el seu tracte, i que ja m'hi pensaré.
Què et pensaràs? La glòria dels seus títols? Aquí sóc jo el que pensa i el que té nas. El divendres es signen els capítols i el dissabte vinent et casaràs. No ho crec. Jo no vull fer-li aquesta ofensa al cavaller, perquè ell sí que és tan fi. Després d'haver establert la coneixença, de moment no voldrà casar-se amb mi.
Pare, ell viu per l'amor, ell em venera i per mi sacrifica el seu orgull. I no farà una cosa tan grullera com fer-me dormir amb ell, si jo no vull. Eulària! El cavaller no és una comparsa, ni un llogat, ni un vesteix, ni un botxí. És tot un cavaller i sabrà esperar-se, com jo mateixa, abans de decidir. Decidir què? La meva sort, que és meva, i la meva fortuna i el meu nom. Tinc anys encara per pensar, tinc treba per casar-me i per fer-ho quan i com jo vulgui.
Senyoreta, sou molt viva i molt intel·ligent. Jo que he vingut a olorar la més tendra sensitiva i a enamorar la flor de la virtut. Dubtareu de la meva? No hi veig estar, però us confero que estic consternat. Eulària, jo he cregut al vostre pare.
Perdoneu-me si m'han enganyat. Tristan, és massa fort el que suposa vostra paraula. Perdoneu, senyors, res d'engany. No hi ha tal cosa. Per aquí l'únic enganyat sou vós. Vós, que m'he tingut a vostra vora.
No m'heu comprès ni m'heu conegut. Ja heu vist que el llavi em riull i l'ull em plora sense saber el per què. I vos heu viscut i heu patit molt. I tant. I és excusable si amb el que és meu vos heu anat tapant el que sigui. Jo no us en faig culpable i no m'importa. Però ja sóc gran.
I heu tingut por que aquell que em pretendria i fos el meu marit en un moment veiés les coses a la llum del dia i us exigís el compte clarament. I tant se val si hi ha en la seva vida uns actes que no es veuen gaire clars. L'important és que sigui fet a mida pels vostres comptes i pel vostre braç.
Senyor, vull evitar la violència. I jo també. Però ha arribat un punt a Eulària, la teva impertinència... Oh, perdoneu-me, pare. Perdoneu-me, senyor. En aquest moment sento com la vida em desempara. No sé què penso ni què estic dient. Si comprenguéssiu el que s'atura i el que viu al meu cor. Però què té?
No em faríeu patir d'aquesta tortura si poguéssiu saber els meus sentiments. Eulària, filla, no és res. Ja em passa. Prou comèdia. Sí, teniu raó. La comèdia potser ja durà massa. I potser durà massa la cançó. Si la voleu seguir, feu-ho amb bona hora. Jo ja no em veig amb cor, pare. Després ho sabreu tot, però ara deixeu-me fora de la comèdia, pare. No puc més. Això li sol passar a la vostra filla? Joverola...
Li passa molt sovint. No és res. És un cafet de la cotilla o un queixal del seny. Us vaig seguint. Què més? Res més. Misèries de la vida. Com que demà aquests fons li fugiran i la trobareu del tot avergonyida d'això que ha dit i fina com un guà i després a l'altar com una ovella. Aquesta alcoba tan vermella i aquest servei que me la fa malbé. No us comprenc.
Vos estigueu tranquils. Aquestes senyoretes de sang blava són impossibles quan els ve l'abril. Però els pares no som com aigua calenta i us asseguro que no em farà ballar. Jo, Ramon, com a pròxima parent he d'advertir-te que no ho veig prou clar.
A Eulària li passa algun misteri? Un misteri? Palmíria, potser sí. Però acceptant tot el que hi pot haver-hi, la meva filla no es riurà de mi. Vos n'està convençut? Si us consola, jo puc jurar-ho.
I no em guaiteu a dos ni tingueu por, tristany de lloverola. Vos oponeu, que puc dormir de gust? I tant, com si ell us alegrés l'alcova. I com si vos ja fos el seu marit. Ho celebro. Demà farem la prova. Senyora? Cavaller. Si sou servit, us cedeixo la germana perquè l'acompanyeu a donar un vol. Si ella ho consell. Senyor, de bona gana.
No és que et tregui, comprens? Però és que vull estar sol. La viva treu les ungles de la morta. El senyor m'anarà? En què el puc servir?
Has escoltat darrere la porta? Has escoltat com sempre Palegrí? Jo, senyor? Sí. Has escoltat com omplia de vergonya la meva filla? Escolta, t'he cridat precisament perquè ja veus el que passa.
Palagrí, tu m'ajudaràs. Senyor, jo no sent que puc ajudar-te. No repliquis. Tu pensa i et procura lligar caps, perquè jo necessito que m'expliquis tot el que saps i el que no saps.
Doncs jo sé que aquí dins la senyoreta té una conducta d'àngel. Mentiré! Que hi viu molt recollida, que no surt al balcó ni al carrer, ningú no l'ha guaitat i que s'aparte de tot allò que és tèrbol o és dubtós.
i que jo escorcollant els seus armaris només he descobert devocionaris. I així tu sospites que refusa del casament i que cap galant li és bo per Mansa, per Beneita i per Ilusa? Senyor, jo no sospito res d'això.
Doncs què sospites? Jo no res. No et crida l'atenció? No entenc què se'n vol dir. Doncs t'asseguro que en la seva vida hi ha un home i tu el coneixes, Pellegrí. Tu saps qui és. Tu li has vist la cara. I ara no es tracta d'obeir un senyor. Es tracta, Pellegrí, d'ajudar un pare. I el teu silenci ja no té perdó.
Del que em diu el senyor no sé què em pensi. Jo he d'ajudar-lo? Jo? Perquè he viscut. No veu que el meu treball és el silenci i és de ser de pedra i, si és possible, mut? Que em contesti el senyor. L'he traït mai? I ara, perquè la filla no s'aplana els càlculs del senyor i perquè fa el vot o se'm va de la llengua, se'm demani que jo delati o aclareixi tot.
I bé, qui és qui respon de la pobilla? El senyor està segur que la donzella estima un home i té molt interès en que sigui així, però ni d'ell ni d'ella, encara que asseguri, no en sap res. No res no sap. I ara el senyor voldria que la tafaneria del criat l'ajudés en la seva fantasia i li confirmés que és veritat.
I per què? Per obrar com un bon pare, que estima i sap comprendre i perdonar, o per obrar com un que té la vara de càstig apretada dins la mà? Que em perdoni el senyor. Jo sóc de fusta i sóc de pedra, i el que sé no es ven. Tant si és justa la causa com injusta, jo tinc de callar sempre. No ho compren? Senyor, jo callant ajudo un pare?
Un pare que es deuria despertar i veure allò que té més a la vora i veure-ho amb el cor? Ja sé que és fort el que dic, però em penso que ja és hora de recordar-li que en el món hi ha el cor. El cor! I jo podria recordar-te que si no cantes et faran cantar, que d'això i tu tinc la millor carta, que a mi em creuran i a tu no se't creurà, que jo sóc l'amo, m'entens? Perquè se nutja, Déu meu! Però què em gosa dir el senyor? Que puc
feta que t'entretenguis amb el jutge per insolent, per fals i per encobridor. Jo encobridor? Jo fals? I això és la paga? Que em perdoni el senyor. Prou p'alagri. Segueix sent el criat.
El que s'amaga. Confita't al silenci i al verí. Pare, no us rebaixeu fent un ofici que no és el vostre. Què voleu saber? Voleu saber en quin fons de precipici la vostra filla ha abandonat el fre i l'honor i el bon nom? Doncs se us invita a comploure-us. Deixeu vostre criat i escolteu-ho.
Té raó, vostra sospita. Sospitant no aneu gens equivocat. Hi ha un home, sí. Jo estic... estic enamorada. Jo estimo un home. Voldràs dir un bandit que t'ha abocat a ser una descarada, a dir-me els improperis que m'has dit. Perquè tu, tu ets incapaç, és tan serena de parlar amb un llenguatge feridor i amb certs detalls, si abans un poc apena no t'ha ensenyat els punts de la lliçó. No, pare, això no és cert.
Ni una vegada aquest home ha intentat el que penseu. El que us he dit, ho he dit desesperada. I us demano per això que em perdoneu. Doncs et perdono. I t'en daré les gràcies i em podràs dir qui és el teu galant. Perquè no l'hauràs triat d'Hisendra prima, ni d'Aruplesa curta, amb aquest pèl de reina. No. És un home que m'estima. Que m'estima i res més. És en Daniel. El Daniel? El Daniel?
Això, home, què es menja? Però és possible! El noi de dalt? Que em vols fer veure gat? El Daniel de la Munda? No m'enganyes? És de debò que em juraràs que és ell?
És el noi d'aquell ence del vendrill, del desgraciat vendrill. No saps, Pobilla, quin pes m'has tret de sobre. Què passa? Que tot brilla, que tot canta de nou, que estem salvats. Si és el Daniel, estem salvats, mestressa. Qui està salvat? Tu i jo, la casa, el nom. Però què voleu dir? No t'interessa. Demà, tot de primera. Però com?
Malgrat que jo deuria tractar-te com un pare rigorós, et perdono la teva busadia, perquè tens un galant poc perillós. Res, que has jugat un joc de criatures, un delicat idili de veïns. Inexperta, has baixat de les altres.
Ja has pensat que senties violins? Millor que sigui així, la soca rància dels Lloberola, que no et rebis pan. És una cosa que no té importància, no passa res. La boda tira endavant. Quina? Doncs la del teu entusiasme, la que tu intentaves destruir.
No, pare, no! Em revolta aquest sarcasme de la vostra veu! No! No se'n pot ferir fins a aquest punt! La boda! La mentida! La farsa! No! Això mai! Eulària, prou! Els teus amors! Jo ja els hi he pres la mida i sé quin mal desgarrapada et cou. Però de les fidels duràs la palma i el que no entens ja ho entendràs demà. Si vols, en parlarem amb calma. Ara, però...
ni una paraula més. Però... però és boig el meu pare. Oh, què imagina? No comprens el que em passa, Palagri? Ell no li ha donat mai la medicina, no l'ha bolcat i no l'ha fet dormir. És el senyor i sols té la carnadura del senyor, del que sempre té raó.
Què sap ell de la pobra criatura si és el senyor i només el senyor? Acte segon.
L'amor prohibit de l'Eulària i el Daniel ja és sobre la taula, però no fa patir el pare. En Ramon sap com fer les coses per treure's de sobre el fill de la Munda. O així ho pensa. Una pubilla rica que vol ser lliure, que vol ser diferent i revela i marxar del que la té atrapada en una societat del segle XIX, que no contempla que una noia pugui fer la seva vida i seguir el que li dicta el cor.
Viure definitivament en llibertat, sense haver d'acutar el cap i posar-se a servir un altre senyor. Del pare al marit no desitjat. Un pare sense pietat, que no accepta l'amor. I una mare destrossada perquè veu que l'amor vol triomfar i ella no sap com ajudar.
Ai, vinc de la Mercè. He promès tres siris perquè ens surtis en bé d'aquests martiris i tot vagi segons el teu desig. Però què hi veia Santa Cristiana en aquest noi? És morenet, és prim, veu per la set, filla meva. I no tenim botiga de recuitinat amb fulla per tapar tantes teles al primer xicot. Ni havem tampoc d'estalviar una agulla, ni som frescor de galta sense dot.
No et diré que aquest tal de Lloberola atregui com l'òlia de l'estornell. Estira el peu i ja li has vist la sola i no té espatlla per portar fusell. Però entre un àngel rescalfat que es pinta i a la cintura se li fa replar i un senzill pardalet que suca tinta, hi ha molts coves de fruita per triar. I tu?
Només si deixes mitja encesa la nineta dels teus ulls i et mous un bri, esgarries el cor de la norblesa i tot el bany d'Espanya diu que sí. Ai, perpètua, si jo no obries la boca, tastaries fins l'hora de la mort. Xerra que xerra i anar inflant la coca i torna-hi i embolica que fa fort. I si no tens pels meus nervis millor tila, ni saps comprendre quin neguit m'has pres. Calla i em paus.
Deixa'm estar tranquil·la, que el que em prediques no em serveix de res. Però què li han fet a la meva pastorella, al meu jarret de plat i de cristall? N'estic tipa d'aquesta cantarella. M'entens, perpètua?
Guaita el mirall i veuràs si la cara que poses veu on es juga la meva pròpia vida i on m'està cada vena tremolant. Però tanta aigua cau sobre l'eixida? No ens ho prenguem així. No serà tant. No serà tant? Tu saps quin plat prepara el que diu que vigila pel meu bé? El lloc del cor. Tu saps què hi té el meu pare? Si ho saps, contesta'm, perquè jo no ho sé. El teu pare t'estima i et venera. T'estima, Eulària.
I el que ho dius em fas glai? Si m'estima, serà d'una manera tan estranya que jo no he sentit que m'estimés mai. Però ja t'emboliques. Perpètua, el que tu saps tan bé com jo. No siguis falsa i deixa't de musiquetes, que tu, segons el dia, fas el so. Està molt bé, però digue'm si no és bogeria pura trobar-te desganada i sense l'her, jugant-te als ossos per la gran figura d'un noi com el Daniel. Com l'amor, no m'aparto del meu lloc.
I tu, si no, si no em pots ser de cap ajuda, almenys no t'escarrassis fent el joc dels que insulten la veu del foc que crida. Dintre de mi, desesperadament, sense cor, com una mort en vida, voldrien ajupir-me a un casament que em fa horror. Però, filla, pel que comptes, això és molt més del que anava imaginant. Si és més, si tu ho sabessis. M'espantes. No em serveix de gran cosa el teu espant.
El senyor m'ha manat que vos perpètua aneu a casa a la senyora Munda i li digueu que vingui aquesta tarda perquè li vol parlar. Vaig de seguida. Ella, la pobra, deu volar pels núvols i no en deveu saber res de tot això. Això no és cosa de nosaltres. Vos li dieu que vingui i res més. Quina cara de mal geni que gasteu, pelegrí. La del que calla i tot callant compleix el seu ofici.
Ui, si tingués de callar, jo moriria. Però ja hi vaig. Procuraré ser muda, almenys per cinc minuts. I tu, deliri estrella del meu cor, no et desesperis. Vés a saber com aniran les coses. Em té de perdonar la senyoreta, però és ordre precisa del seu pare, del senyor, que no surti de la cambra i no vingui per res a aquesta alternativa.
Jo no ho sé, però ella es pensa, vull dir al senyor, que aquí la senyoreta respira un aire com de bogeria, un aire que no és sa. Però és possible que pugui imaginar res tan estúpid?
Ell diu que en el vermell d'aquesta alcova hi volen una mena de fantasmes invisibles, que hi ha una llum fonesta i que a la senyoreta li capgira els sentiments. Però si ell sap de sobres que aquest és el meu lloc, que no sé moure'm-en. Què inventa o què proposa? Què pot veure i dintre de l'alcova de la meva mare, que ha conservat igual que una relíquia?
Són coses del senyor. La senyoreta ja ho sap. I ella obrarà com li convingui. Jo aquí dins només faig el que se'm mana. Quan em duies de braç, tu també ho feies perquè ho manava algú? No, senyoreta. Ho feia al meu gust. Perquè a la vida, de tant en tant, et ve fer de gust coses que no se t'han manat.
Escolta'm, jo vull veure en Daniel. Vull que me'l portis aquí, sense que ho sàpiga el meu pare. Li portaré la lluna si desitja. Li portaré el que vulgui, mal que em costi la mort.
Però això no. Te'n fas enrere? No em faig enrere. Jo obeeixo l'amo. Si el deixo d'obeir, aquesta cassaca que he dut tants anys me la puc treure. I sense això què sóc? I quina força tinc si no sóc això? La senyoreta no sap que, sencriat d'aquesta casa, li puc fer més servei del que es pensa?
Doncs suposi que faig venir el Daniel i després l'amo, que ja sé que no dorm, se n'assebenta i amb tot el dret em llença de la casa. I què aleshores? Carregat de culpa me'n tinc a anar i me'n vaig i ja sóc lliure? Esperi, senyoreta, no s'espanti, que ja el veurà el Daniel. I si és possible, aturi aquest cervell i aquestes venes.
el senyor em mira de reull. M'acusa de ser infidel. I ahir la senyoreta ho sap prou bé. Se'm desfermà de la llengua i d'un trist que no perdo la caçaca de criat. I avui cregui que les coses estan molt primirades. I ara digue'm, per què el meu pare va posar-se a riure i em va deixar quan va saber que l'home era en Daniel?
Perquè el Daniel no és causa que conmogui el senyor. Per ell no compta. Creu que se m'encirà la senyoreta, que obrirà els ulls i que es farà el casori de la manera que ell ho disposa. El senyor se les pinta molt felices. Però què s'imagina?
Què suposa? Jo em penso que el senyor només pot veure, en la conducta de la senyoreta, un cert engrescament de criatura. Però no passa d'un festeig com n'hi ha de tants. I en pocs mesos i allunyant el perill, la senyoreta tornarà la raó. Però tu digues. Tu penses... Tu penses el mateix? Veurà. Perdoni'm. Jo dic el que jo em penso que ella es pensa.
El que sàpiga jo no la capfiqui. Jo, sort i mut.
A mi per què em pregunta? Perquè de la perpètua no m'enfio i sols ens quedes tu. I vull que comprenguis que si t'he dit que jo volia veure en Daniel i et demano que me'l portis, no és perquè sí. Jo em sento abandonada dins d'un pou i aixeco els ulls i guaito un cel que està molt lluny i necessito algú per obrir el cor. Mira, jo vull que sàpigues que... Jo no vull saber res. Jo, senyoreta, li prego que recordi que aquí dintre vostè porta una sanga.
Jo? Em porto una altra. I digues, perquè ets tan cruel, i d'aquest venges pelegrí. Jo? De res. Aquesta roba, si em permet escoltar entre les cortines, no em permet escoltar cap confidència cara a cara. M'entén? Tu també en contra, tu també en contra meu. No em diguis res. Jo per saber les coses em sobren les paraules, senyoreta. Jo amb els ulls ja en tinc prou.
Però què vol dir-m'ho si fa dies que els seus ulls m'han dit tot? Ahir, en sorprendre'ls, la meva veu no li deixava entendre que ja ho sabia tot. Doncs aleshores no em mereixo de tu ni un mot. Si no portés aquest vestit, els càrrecs que li faria jo l'enrogirien. Parlaria de deures de consciència i altres coses. Però ara...
amb la cassaca del criat i amb el bici de jupir-me, mirant les coses amb la indiferència d'un que més que és una persona és un objecte, li diré, senyoreta, que em fa llàstima i llàstima per la pega d'haver nascut amb l'agravant d'un títol i amb la desgràcia d'una gran fortuna. I aquest és el consol que saps donar-me? Li sembla poc? La senyoreta és jove i és forta.
I si la feina és dura, vostè se l'ha buscat. Doncs aprofiti-ho i doni a entendre que també té ànima. Quina seguretat vols que li mentis? Que el meu pare és com és i ell té la força. Perdoni'm, senyoreta. Jo seria un vil si em permetés una paraula contra el seu pare. Però no em permeto tampoc una paraula que apuntali la covardia de vostè. Si parlo i li dic amb tota franquesa que això és molt negre,
Ho dic perquè procuri tornar-ho del vermell d'aquesta alcova, on no hi ha cap fantasma, l'hi asseguro, sinó que hi ha el record d'una que és morta. Bona manera de complir el que us he emanat. La senyoreta em guardi de mentir. No li he dit l'ordre del senyor? L'hauràs dit, és molt possible, però ja veus el cas que et fan. Eulària, hem de parlar, si et plau. I tu retira't, si et plau, també.
Suposo que el malsomni ja s'atafós, que estàs tranquil·la i que estàs disposada a correspondre a la manera amable i comprensiva. No seguiu, pare, perquè si això és manera comprensiva, el que primer de tot heu de comprendre és que aquí no hi ha un joc de criatures ni hi ha innocència. Jo sense vergonya us vaig dir un nom i vos sols de saber-ho us riguereu de mi, girant l'esquena tot el que tenia de comptar-vos i diria que és treball inútil voler que arribi al vostre cor.
T'expliques, Solària. Realment és molt difícil que m'arribin del cor les bladeries infantils d'una criatura. I més que arribar al cor, potser es mereixen la lliçó d'unes quantes bufetades. Les bufetades, rai. Tinc la pell forta i tinc salut per tolerar el que sigui. Jo sé el vostre criteri i jo l'accepto. Ara, si ho puc saber, voldríeu dir-me vostres projectes...
No han canviat, Eulària. El meu projecte, i el que vull que sigui, és casar-te amb Tristany de Lloberola. Això jo no ho accepto. Aquí no es tracta d'acceptar res, sinó d'acollir el que et llencen i donar gràcies perquè així s'evita el càstig que mereix una conducta imperdonable. I tu tens la sort, Eulària, de topar amb un Tristany de Lloberola que es fa càrrec de tot i sap empedre i perdonar si cal.
Les ximpleries d'una estúpida noia malcriada. Aquestes ximpleries, fàcils de perdonar, tractant-se d'un subjecte tan fi com el senyor de Lloberola. Sap el meu pare el punt que arriben i sap ben bé el que són. No és gens difícil endevinar-ho, coneixent-te i suposant que no faràs cap cosa que baixi el nivell de la decència ni del pudor.
Doncs escolteu-me, pare. Imagineu-vos que l'amor que cerca la soledat i es fica com un lladre dins la consciència i va encenent les ombres del cor i et torna tot vermell per dintre i cega els ulls i posa en cada nervi un desig inclement. Em llença els braços d'un camp per mi. Notícies en xarxa.
Bona tarda i bon Nadal. Són les 6. Us parla Adrià Jurado. Continuarà el temporal de pluja i neu durant aquesta tarda i demà per Sant Esteve. Precisament, Lluismi Pérez ens porta aquesta previsió del temps. Bona tarda, Lluismi. Bona tarda. Situació regirada, la que estem tenint aquest dia de Nadal. Precaució perquè es comencen a acumular ja força registres d'aigua, especialment a la capçalera del riu Fluvià, també de la Muga o a l'alt Ripollès. Per tant, en aquest cas, sobretot molta neu.
a les cotes elevades de la capçalera del Ter, però és que aquesta pluja i aquesta neu han de continuar caient al llarg del que queda d'aquest Nadal, i també Sant Esteve, pluja a gran part del país, a la costa més abundant, sobretot, i amb diferència, a la costa Brava, també a les muntanyes de les Alveres, de l'alt Ripollès, de l'alta Garrotxa, molta aigua que continuarà caient el dia de Sant Esteve, molt mala mar, atenció, en Maragassa, onades de més de 5 metres a la costa Brava,
i també la nevada important al Pirineu, que el dia de Sant Esteve pujarà a Dacota, ben bé als 1.600 metres. Ja diem, a la resta del país, Sant Esteve també remullat. N'estem pendents a la xarxa. Precisament pel temporal, una vintena de carreteres, majoritàriament de la zona del Pirineu de la demarcació de Lleida, cal circular amb cadenes, mentre que en vuit més ja ha vist la precaució del Servei Català de Trànsit per la presència de neu i gel a la carretera. En paral·lel, Renfa ha informat que la línia R3 a Rodalies està interrompuda entre Ripoll i Puigcerdà.
A més, Renfe també ha indicat que no pot prestar servei alternatiu per carretera per cobrir aquest tram. Els serveis d'emergències reclamen a la ciutadania extremar les precaucions, respectar els tancaments d'accés als punts del litoral i també cal anar amb prudència per la carretera, sobretot a la tornada dels diners. Abans de desplaçar-se, recomanen vigilar l'estat de la nostra ruta.
I avui fa 92 anys, Francesc Macià, 122è president de la Generalitat, va morir en un dia de Nadal. Precisament l'actual president, Salvador Illa, durant l'ofrena tradicional a la tomba, ha demanat treballar per una Catalunya de convivència.
I de dinars de Nadal que avui n'hi ha, un de molt tradicional és el que ofereix Sant Egibi, que atès d'aquest dijous 1.500 persones sense llar, ancianes amb dificultats o refugiades, a la Basílica del Sant Màrtir Just i Pastor i a 8 indrets més de Barcelona. També s'han fet dinars a Tarragona, Manresa i Gabà, que en total han acollit 1.000 persones més.
I en esports, Iris Tió i Álvaro Granados acaben l'any premiats com a millors nedadors del món de l'any 2025. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa.
Sintonitzes Ona La Torre, 107.0 FM i ona-latorre.cat. Ona La Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat.
És la clau de tots els somnis, que sento el meu alè, l'alè d'un altre, i perdo el món de vista. I aleshores, un crit estrany que em surt del fons de l'ànima em fa caure en la dolça bogeria i jo salto al nivell de la decència i del pudor. Imagineu-vos, pare, que això és la veritat i són aquestes les bladeries infantils tan fàcils de perdonar.
Per què m'ho has dit, Eulària? Per què m'has dit això que ja sabia? Per què no t'has callat, desgraciada? I la malícia on és? On és l'astúcia natural en la vida de les dones agafant-se la corda que se'ls llença per salvar del seu prestigi de la infàmia?
innocent, trista criatura. T'ho dono tot servit. Et porto un home que acceptarà el que sigui i tal com sigui. I a més a més, amb el seu nom il·lustre, vestirà les possibles conseqüències d'aquesta vergonyosa relliscada. Més no puc fer per tu.
No ho veus, Eulària? Vull ignorar-ho, vull que et convencis que no sospito res. I tu, inexperta, infeliç, en lloc d'aprofitar-te'n, vens i m'ho cantes tot. I ara em pregunto, què n'has tret? No ho sé. Diria que presentant la veritat ben crua, ben sincera, se'n treu alguna cosa.
Almenys, almenys sentrio que en aquest món respiri la veritat. Però si aquí interessa ofegar-la, si aquí només fa nossa la veritat. Per vós. No, criatura, per tu, pel teu honor, pel teu prestigi, pel teu nom i per la teva gran fortuna. I això, de què em serveix si se m'obliga a separar-me del que més estimo i a juntar-me amb l'objecte del meu odi? De què em serveix sense l'amor i sense la pau que necessita la meva ànima?
Ni la pau ni l'amor se t'assegueren prenent les coses com les prens. Eulària, perquè com pots comprendre, tu m'obligues a orar ràpidament. I no amb dolcesa, sinó amb rigor. I encara que tu cridis, abans et veuré morta i enterrada que veure't de bracet amb aquest home que ha abusat de la teva candidesa i ha abusat de la meva confiança. Pare...
El dolor que sento vol que s'usparli amb un llenguatge que potser no és propi de la modestia que els meus anys demanen i que demana el meu vestit. Jo us juro que és molt més home aquest que m'ha fet seva burlant-se de la llei que l'honorable que amb la llei a la mà, sols per la gana que té dels meus diners, sense vergonya acceptarà el que sigui. Aquest que vos d'una manera freda voleu lligar-lo amb mi, vos, el meu pare. Senyor...
Hi ha el cavaller de Lloberola. Encara hi ets a temps. No, no el vull veure. No, pare, no. Primer, vostra amenaça. Primer, això que m'heu dit. Perduda i morta. Feu de mi el que vulgueu. Sou el meu amo. Res no m'espanta. Però no el vull veure. Fes passar el cavaller.
Sònia de Barberà, com van les coses? Senyor de Lloberola, malament. Amb mirallets no es cassen les aloses? Ni amb mirallets ni amb res. Va massa vent. Doncs la promesa. I el vostre jurament pel meu consol? El vareu fer només per gentilesa?
La vostra filla, en realitat, que bo. Creu en l'amor. L'amor? D'algun pollastre d'aquells ulls encantats i pèl moixí? Senyor, la meva filla és un desastre. Això no és cap inconvenient per mi. S'accepten els desastres i el món roda. I en el món hi ha desastres d'aliment. I un marit comprensiu, avui i a la moda, se'ls administra molt seriosament.
Senyor, aquesta és la meva teoria. Ho sé massa, senyor. Aquesta teoria, en el seu dia, sou dels que més d'encert l'heu practicat. Què voleu dir, Tristany? Doncs que el malviure, que un el que de ment té, amb tot el secret se sap dissimular amb un bon somriure acompanyant un corbatí ben fet. I així es pot arribar a una edat provecta amb tots els atributs d'un gran senyor.
És que porta malícia vostra indirecta? No és indirecta. És una observació que m'atreveixo a fer-vos perquè vos, llicionat per un criteri que jo comparteixo i conceptu, que és el més sensat, ara tractant-se de la vostra filla, veig com que tingueu por. No estem desperts?
És que el meu corbatí o la meva armilla no són prou comprensius ni prou soferts. Han canviat els temps. Nostre hemisferi respira avui un aire dissolvent. Fins al punt d'aplicar el vostre criteri pugui semblar-vos contraproduent? Tant han canviat? Doncs quina clara boia es trenca a casa vostra, que no sap el vostre puny a covardir una noia que se us rebel·len per delets del cap? Molt bé, Tristan. Seguint la meva norma aniré al gra.
Digueu, sou prou valent i teniu una galta que es conforma a voler que a l'altar del casament us hi portin la núvia ben lligada i estabornida amb el color d'un mort i perquè digui el sí a l'hora indicada li tinguin de clavar un pessic ben fort?
I no evitant que cridi o us esgarrapi a l'hora del banquet. No trobareu manera que s'hi assegui si no és amb una tralla o un fuert. Què us diré? Se'm proposen unes mides. Pot ser poc agradables de seguir? No us penseu. Hi ha famílies distingides que han celebrat casaments així. I tant. Depèn de l'home que s'hi presta. Ara depèn de vos.
Però el plat que se't pugui servir en aquesta festa ho trobo una miqueta complicat. I, francament, la feia de les vances, la vostra filla. Vos m'heu decebut. Tristany, no perdeu les esperances. Que no les perdi, què se us acut? En el món que ens ofega la inclemència de la vida, però on se'n pot sortir, és qüestió d'una mica de paciència. Pareu l'orella i escolteu-me a mi.
Jo li porto al xicot que me l'esguerra i la confio un preceptor prudent i es deixa passar el temps tranquil·lament. Durant aquest temps, si encara fuma el caliu entre espines i entre flors i ara amb mel i ara amb sal, se l'acostuma anar perdent el rei que té en el cos.
I després, d'una certa temporada, que no serà molt llarga, se la treu a passejar. I la noia, disposada, comença a passejar amb un altre peu. I vos entreu. I si no està contenta que vos entreu, veureu que el seu posat no és d'una que s'ho prena la valenta, sinó d'una que veu la realitat. Sou admirable, cavaller. Encara puc ser-ho molt més, ni us ho imagineu.
Aquesta cosa que veieu tan clara té els seus inconvenients. Ja me'ls direu. Primer de tot, potser que la pubilla, en lloc de posar seny, posa verí. I el cor contradie la saligrilla i la mama se'n torna un escorpí. Potser és possible.
Però no és probable. Doncs suposem que vostè diu raó. Però aquest temps pot fer-se interminable per un que no li queda ni un crostó o del pa que s'ha menjat. I que té pressa, que ho esperava tot d'un casament i els estira cordetes, no els adreça els resultats d'un preceptor prudent. No és obstacle, senyor. Pel que dejuna és obstacle, senyor. Tinc bona mà. Quan s'han fet certes coses, no vi d'una. I això també ho podem arreglar.
El dot és gran i aquí no es desempara el que mereix l'efecte i té raó. I no oblideu que jo sóc el pare. El pare i l'administrador. Sempre trobeu una paraula. Tendre. Sou adorable. No us he convençut? M'heu convençut. En mi tindreu un gendre. Un exemple d'amor i de virtut. No ho dubto. Cavaller, abans...
de deixar-me. Què desitgeu? Com que jo sé el que faig, us prego que vingueu a acompanyar-me. És un moment. Veniu al meu despatx. Ei, perpètua. Vaja, vaja.
Què pesca vostra canya? Pesca bastant, però no hi ha planyes forts. No sentiu aquí una olor estranya com la que deixen els enterramorts? I no el fan ni la fusta ni la roba. Aquest tuf són les ànimes que el fan. Les ànimes? De qui? La tafanera. No us ho diré si a vos no se us acut. Us feu vell. Us torneu d'una manera?
De la... de sempre. Ja, ja. Sou sort i mut. I la senyora Munda? Sí, sí, s'espera. Ara mateix acaba d'arribar. Doncs, perpètua, no siguis cançonera. Li dic que passi? Ves, fes-la passar. M'anarres el senyor? No, res per ara. Doncs amb el seu permís... Ja saps que el tens...
I ben mirat, aquesta pobra mare. Pellegrí, no es remuguis entre les dents. Amb el permís, em sento avergonyida. Jo a l'alcova vermella... Ja ho veieu, ara a l'alcova hi fem tota la vida...
Són coses de l'Eulària. No la treu ningú d'aquí. Ai, esclar, el senyor. Per ella... Per ella... En fi... És que tot el que fa és tan just. És que és tan para el senyor. I amb mala estrella.
Munda, us he de donar un disgust. Un disgust? Això sí que el senyor no m'ho fa creure. I jo del senyor només he rebut bondats. I avui que tots ens comencem a veure una mica contents i encarrilats... Munda, no sospiteu pel que us he cridat? No us oloreu cap desgràcia, cap perill? Ai, no, senyor. Doncs ja esteu ben servida. Digueu-me, què en penseu del vostre fill?
Que què em penso? Ai, ara em fa estar inquieta. Calma, Munda. Doncs jo del meu Daniel, ai, què li diré, n'estic ben satisfeta. És tant el meu repòs, tant el meu cel, que i tant amb ell el viure meu senpare i dels seus mèrits, tant de ben recull, que li juro, senyor, que no hi ha mare que senti pel seu fill aquest orgull que em fa sentir.
Doncs bé, porteu la vena. Però què vol dir? Que porteu els ulls tapats. Ai, no, senyor, no, no, no, no. Per això no passi pena. Cregui, senyor, que les contrarietats me'ls fan tenir molt ben oberts i estic segura que a mi el seu mare no em farà caure el ret. I el meu Daniel és una criatura que per mi no té trampa ni secret. Munda, em sembleu un cas extraordinari.
Ja li seguia els passos un per un? Els passos? I per què? Doncs no és necessari que jo, tant si va avall com si va amunt, només he de mirar-me'l a la cara i ja no se m'escapa ni un detall.
Ho sento, bunda. Sou la mare i és molt dur presentar-vos un mirall perquè us hi contempleu ben bé, com una que viu als llims. I en forma tal i viu que es pensa veure el sol i veu la lluna i confon l'aigua cuita amb el lleixiu. I ara que jo us afirmo, ho podreu creure. I prepareu el cor, que ho diré clar. Jo, seguint el camí que em dicta el deure, el vostre fill l'hauria de matar.
Però el senyor està boig. Però què té el cap bé? Ai, Déu meu, pobre de mi, però què li ha fet el meu fill? Doncs una ofensa, que en el nostre món sol liquidar-se així. Això és fals, senyor. Això li ha volgut vendre un bandit. Una ofensa? Ai, tots els sants. El meu fill, el senyor no el pot ofendre. El meu fill sols li deu besar les mans.
Ofendre'l mai? A veure, no som de sang ingrata, som agraïts. Sabem d'on hem nascut. Però i el senyor diu que el meu fill el mata, que el vol matar el meu fill, però què s'ha cregut? Podeu calmar-vos? Doncs no seré sentida. Ai, que em calmi. Mal que es tracti del senyor, si em vol perdre i em ve amb una mentida quan crido, jo tinc tota la raó. No en teniu gens, sabeu? Ni jo menteixo.
El que ha passat és més que dolorós i no em patireu tant com jo pateixo i em dol encara més a mi que a vos.
Mataré, estigueu tranquil·la, amb la sang d'ell no lleugireixo el pes. Pensava ser una mare que vigila, i que ho sap tot, i vos no sabeu res. Que no sé res? Ai, Déu meu, però és que això ja és massa, eh? Jo puc perdre el cap, se'm pot torçar la passa. Mira, puc fer el que ni sospito. No sóc flot ni que sóc ocell, però si hi ha algú en el món de carn segura, algú net de debò,
Fiat seré, li juro que és la meva criatura. Cregui'm, senyor, que és per tallar-hi fe. Per això qui li ha dit aquesta ofensa o li ha xiulat el que pugui haver fet aquest mal, mal sigui l'home més honrat que es pensa, mal sigui un bisbe o sigui un general, li juro que menteix o s'equivoca. Doncs és un sant i el que és ningú li lleva. Però jo us asseguro que aquest sant, com els lladres, ha entrat a casa meva i m'ha robat el meu tresor més gran.
que és l'honor. Eh? Que és allò que no es repara ni es dissimula i que no es compra amb res. I si vos d'aquest àngel en sou la mare, jo sóc el pare del que ella m'ha après. L'Eulària...
Ell amb l'Eulària? Ai, mos borrones! Senyor, que el meu fill no és boig! Home, no és un malvat! Ell no pot ser, senyor! Però que no se n'adona que això que diu no pot ser veritat? No, no, no. Si ell avui té una cosa per sagrada, és això, aquesta casa i aquest nom. I si res li pot fer la sang pruga, és el que viu a dins d'aquest espai. I ell ja ho sap que amb les dones no s'hi juga.
amb cap senyor, però amb l'Eulària. Mai. Però el senyor és molt savi i és molt viu. I hans d'acusar també cal que s'adoni que val la pena de mirar el que diu. Potser no hi ha cap mal i ja s'enqueixa i potser tot això ho ha somiat. Calleu, Munda. Però si ella mateixa aquí m'ho ha confessat. Que ho ha confessat?
Doncs no cal esverar-se, eh? És a dir, que no m'esvero. El senyor, sí. A veure, jo crec en Déu. Però tinc ull de garça, perquè sóc dona i tinc el meu verí. I en aquest món hi ha cada senyoreta, molt senyoreta, que carrega el pes al primer mort.
I si ho ha dit l'Eulària... I l'Eulària per mi és un cos sagrat. El que ell ha dit no és cosa necessària, que sigui el que se'n diu la veritat. I si vol al senyor li faig la prova, eh? Jo ara mateix li ordeno de venir. I jo li ensenyo el cor esgarrapat i veurà com la meva criatura és innocent. I això no és veritat. No el feu venir, perquè això no el vull veure. Ni m'interessa res del que pugui dir. No el feu venir, perquè em faria treure un ganivet que no el vull fer servir.
No, Munda, perquè sou la mare i pagaria massa car el preu de ser mare. I no us vull donar per ara un espectacle que no us mereixeu. Però senyor, la seva veu enfible i em destrossa, senyor. Munda, és així. Ai, Déu del cel, però és que no ho puc creure. No és possible que ell, el meu fill, m'hagi enganyat a mi.
Munda, vos sí que em podeu comprendre. Vos que teniu un cor sota la pell i potser manteniu l'ànima tendra per la tendresa de ser mare d'ell. Perquè quan ell m'ha dit que m'estimava, amb els dos ulls oberts guaitava el cel perquè era veritat el que sentia, l'única veritat. I això és tan cru i tan verd i tan viu, tant d'alegria. Això aquí dintre no ho comprèn ningú.
I aquí m'aparten dels cabells del sol, fent-me escopir de l'ànima la gràcia perquè em compri la carn un qualsevol. Podeu estar ferida i fins esparverada, si voleu. Però vos, dins de vos li heu fet la vida i heu pastat amb la carn i l'estimeu. I sabeu que no hi ha per enfonsar-nos, ni per xisclar, ni per clavar el punyal. Sabeu molt bé que Déu pot perdonar-nos i que podem seguir amb el front ben alt.
Us hagueu convençut? Veieu l'ultratge? Sincerament, heu sentit l'innocència del llenguatge, de l'impudor i del desvergulliment? Amb ella la cosa està decidida, amb vos i amb ell. No ho tinc ben repensat. Veniu demà, no tant esfereïda, i escoltareu la meva voluntat. La seva voluntat, castigadora.
Fills meus, què és el que és mort? Què és el que és font? Què ha de dir-li a una pobra servidora si em sembla com si s'esbarlés el món? Ai, si no sé si estic morta o estic viva. El Senyor és el Senyor. I ell és l'ofès. I ella, Déu meu... Però si el cor m'arriba i...
I ell, que ja no el tinc al cor, i no sé res més, i no veig res més. Senyor, les penes dures, les penes que n'hi havia somiat. Pensi que per damunt del seu pecat són ànimes, pobrets. Són criatures. Són la nostra sang, senyor. Tingui pietat.
Acte tercer. Família, criats que xiu-xueixen darrere les portes, amors i desamors, conflictes que no s'aturen al voltant d'una alcoba vermella on tot hi passa, on tot s'hi viu, i la tossuderia d'una pobilla i del món femení que vol escapar del flagell dels homes.
Pot guanyar l'amor davant del poder que donen les grans herències, els diners, la vida dels rics, el desenllaç d'una història que posa en el focus els amants que volen que el seu desig per continuar junts faci pensar els qui només han viscut per conservar les grans fortunes. Doncs l'abadesa, segons tu imagines, no hi tindrà inconvenient.
Si ella es presenta com s'ha de presentar. No m'ho compliquis. Ella es presentarà com la presentin. Que poc coneixes la teva filla. Però què has dit? Com has pintat la cosa? Jo l'he pintat fent veure que l'Eulària és una noia de les més modestes i les més resignades. Bon principi. Ja comencem descapdallant mentides.
Home, les coses s'han de dir amb molt tacte i s'han de vestir com cal. Molt bé, t'escolto. Jo he dit això, i he dit que la pobreta està patint, que la pobreta és víctima d'un amor malaurat i abandonada per un nuvi informal i calavera. No, calavera, no ho he dit. No et paris, segueix dona, no ve d'una paraula.
Per un nuvi informal, sense consciència, se li despertarà el cor sincera i fonda una gran pietat, i amb ànsia sol·licita el sant repòs d'aquell claustre.
Perquè no és que la minyona mostri una vocació molt decidida, que això després és fàcil que es presenti, però que de moment ella demana si ha admès al monestir sols com a prova. Doncs, si ho has dit així, has estat perfecta. I no has insinuat que és feble i de vegades es recorda del que ha perdut i plora i passa dies de mal humor? Veuràs, aquesta tecla l'he tocat poc. Per què no lliga massa amb el que he dit abans?
I si ell ens ho esguerra? No, no ens ho esguerrarà. Jo li preparo una persona que és de confiança perquè me la convenci. Li farà veure que allò que li convé és abaixar veles, fingir modestia i evitar l'escàndol. Si és així, de primera. Però em temo algun ser-hi trencat.
I l'abadesa, que és molt viva, només haurà de fer-li tres preguntes per veure de seguida de què es tracta. I quedarem servits. Fuig! L'abadesa sabrà fer d'abadesa. No te'n fies, que et penses que és com jo? Tendre, Palmira, creus en la bona fe i en els escrúpols d'algú que tingui dits i se n'adoni que els dits serveixen per tocar moneda.
També serveixen per passar el rosari. I jo el passo perquè els que em miren vegin que el sé passar. Vols dir, Palmira? Tu pots tractar l'eulari amb l'elegància d'un llop molt fi que es mola el seu negoci. Però no et pensis tu, l'abadesa, l'entretinguis parlant-li d'hipoteques. Si ell endevina que tot això no és net i que la noia no té vocació, ni té modestia, ni res del que hem dit...
Te la torna. I sort que el meu Ferran... Ni pensar-ho. Potser serà l'únic recurs que et quedi. Bé, prou pel mira. Vine i acompanya'm a veure aquesta mena de lleona que deca la divina providència. Jo? Què li he de dir? Doncs l'insinues el que hem tractat.
Crec que estàs perdent el temps. No tant, Palmira. I si veig que la teva santa dona és massa llesta, jo li cerco una altra. No faltaria més. Bé, com tu vulguis. Sabré pagar-te aquest servei, Palmira.
Que a l'espas encara no li arriba a fregar el nas, i dels fums i l'honor d'aquesta casa jo en sé més que el que en sap aquest domàs. I aquest llit, i si veig aquí cortines, veig taranyines en el sostre mort, i encara veig les altres taranyines, vull dir aquelles, que es fan a dins del cor.
Jo callo, ja m'entén, sóc el criat. Però li recomano que s'esperi, perquè el rostit encara no és el plat. Ai, Pellegrí, si sembla que 12 hores m'hagin aixerreït el moll de l'os. I em dic, per què no xiscles o no plores? Però si no tinc llàgrimes al cos, ni veu, ni res. Si em sento com privada d'esperit i de geni. Ves si jo m'hagués imaginat una vegada que el meu Daniel era capaç d'això. I ell què hi diu?
Ai, si el vegéssiu. Fins de mi me'l fia. I jo m'hi veig perduda i em fa por, perquè com que per ell serà molt trista l'ordre que aquí el senyor ja haurà pensat, jo temo que el noi em perdi el món de vista i que no acabi fent un disbarat.
Jo em permeto dir-li, mestressa, que un val tant com un, que és qüestió de nervi, i li prometo que els senyors són els senyors fins a cert punt. I contra el braç i els títols a la faixa, i la gran tapadora del vestit, hi ha la llei de la sang que puja i baixa, i dels pulmons que bufen dins el pit. Però jo què puc fer? No sé la mona que fa ballar el gitano amb el timbal.
Perquè no guanya res el que abandona, sinó el que manté el punt fins al final. És que no us entenc. Ai, senyora, pels simplets, aquí sembla que sols hi ha dos culpables. I un amo que té dret a tots els drets. I que no és així? Que no és l'amo? I ell no ens mana? No fa i desfa? I no és cert que un gran pecat s'ha comès aquí dins? Santa Cristiana. Però vos palagri, vos el criat, què suposeu?
Veurà, senyora meva, jo admeto que aquí dins dos colomins s'han propessat i això ningú els ho lleva i això que té un remei és excusable i hi ha per redimir un sagrament. Són pecats que no alegren el diable perquè Déu els perdona fàcilment.
Però sí que no perdona és que amb l'excusa d'aquesta falta, vista de reull, hi hagi un perfecte cavaller que acusa no en nom de Déu, sinó pel propi orgull, que és un altre pecat, i s'aprofita adaptant la justícia als càlculs seus. Per tapar una falta que és petita, la negró, d'unes faltes molt més greus. Però quines faltes més greus?
Ja he parlat massa. Mira, l'amo vol ser cregut i respectat. Naturalment. Però si l'amo ens amenaça. Vostè mateixa, jo sóc el criat i no diré res més. Sols una cosa que no té res a veure amb tot això.
Vostè ha sigut una excel·lent esposa i el més dur sacrifici li ha estat bo per ajudar aquest fill seu. L'he vist valenta, mantenint-se durant 24 anys i avui és l'ocasió que se li presenta de perdre, com una estona, tots els guanys, si al seu cor se li desinfla i se li ajoca. Però què en voleu dir amb aquest parlar? Doncs vull dir que les dents que té la boca serveixen per menjar i per mossegar.
Munda, escolteu. El senyor ja em dirà el que tinc de fer. Com a parlar, no parlarem gran cosa. I és una mica dur que això us diré.
El vostre fill ha confessat. Ni fa pena, senyor, sentir aquell cor. Amb quina veu el seu amor desesperat d'estrena i la seva passió. Mulla, què deieu? Ai, em perdoni el senyor, jo estic torbada. Com que el senyor m'ha dit, si ha confessat... Si ha confessat la seva canellada. Ai, per Déu, senyor, aquest nom... No us ve d'agrat? I la vostra moral? La triofosa? Home, tractant-se del meu fill... No és oportú? Doncs no ho sé, pobre de mi. Em veig tan confosa. Però jo diria que el nom és massa dur. Els fets ho són.
que el nom no té importància, però no, no us he cridat per discutir. Anem al gra i anem a la substància. El vostre fill Daniel demà al matí tindrà, per ordres meves, un passatge i pujarà a un vaixell determinat. Durarà molts anys el seu viatge.
Ara anem al vostre, si és cosa vella, seguir amb ell. Sou la mare i vostre entull al respecto. Però el que no voldria, i encara més precís, el que no vull, és que visquin aquí vostres tristeses i el vostre enyorament. I si resteu, serà lluny d'aquest barri. Les despeses es pago jo i no rellirem pel preu.
Això és tot. Advertir-vos que si encara demà passat em feu el pluricó i el vostre fill no és fora, per molta mare que sigueu, ho passarà pitjor. El senyor ja s'imagina el que exigeix de mi i el que vol dir la marguesa d'aquesta medicina? Senyor, no hi ha manera de guarir el seu mal amb no tanta rigidesa? És que em separa, em separa del fill. Jo què faré?
El meu fill té un bon nom i una carrera i treballa molt i se sap obrir un camí més enllà. Més enllà del mar, senyor, sap que l'hi espera. El senyor creu que és fàcil de complir tot això. A sant de què es talla la vida dues criatures? Però és que no escoltà ahir la seva Eulària, decidida amb quina ànima encesa va cridar tots els drets del seu cor?
fora sorpresa d'escàndol per tothom en cas tan greu que si es deixava la llei de la noblesa per mirar de seguir les lleis de Déu. Què insinua amb greixosa cosadia vostra urpa de guineu en el meu front? Que somieu potser que no es devia? És que sou a la lluna o sou al món? Soc al món, senyor meu. I jo sé massa el que vol dir el color d'un estament. I el senyor sap que qui la meva passa mai no s'ha propassat d'un pensament.
El nom d'aquesta casa per mi era tan alt i tan al respecte he dut aquí que el carbó de la seva carbonera era, senyor, massa carbó per mi. I això que aquí ha passat i que m'acora més que ningú i em fa sentir l'esglai... Jo puc jurar-li que una servidora era innocent de sospitar-ho mai. I em dispensi el senyor si sóc sentida perquè...
Dir-me guineu a mi, li asseguro que més de ser mentida, és l'insult més gruller que se'm pot dir. Jo li passo per la seva pena i el seu orgull. I ara parlem més clar.