Fins aquí les notícies en xarxa. Contes escudallats.
Doncs au, com qui no vol la cosa, ja torna a ser Nadal. Llums a dojo als carrers, amb el debat recorrent, cada any els encenen abans.
Calendaris d'Advent, que ens han acompanyat fins aquí, de brasset de les entremaliadures del fullet del prestatge, que ja és un expat més. Arbres guarnits, amb tota mena de boles i no boles. Pessebres de totes mides i estils, amb caganers també de tota mena. Nadales clàssiques, nadales modernes, festivals infantils. I Maria Carey, que continua imbatible amb tot allò que vol per aquestes festes.
I cues. Cues per tot arreu. Especialment als mercats, a la cansaladeria, al pollastre, a la peixateria, a la fruiteria... Perquè si alguna cosa fem per Nadal és cuinar i enteular-nos i gaudir d'un bon àpat com més copiós millor. La festa besoval.
És en aquesta taula nadalenca que en guany, les ràdios de la xarxa, volem fer-nos forat entre plats, coberts i copes per afegir-hi els contes escudallats. Un seguit d'històries on el menjar és el protagonista. Hem fet que la pilota, el pollastre o els torrons cobrin vida, cadascú amb el seu propi conte, imaginats per qui millor ho fa, això d'imaginar, que són els nens.
Alumnes de cinquè i sisè de primària d'escoles d'arreu del país, amb la col·laboració inestimable dels seus mestres, els han escrit a classe i han anat fins a la seva ràdio local a enregistrar les històries que estàs a punt d'escoltar. La primera és la dels galets, aquesta pasta en forma de cargol que posem a l'escudella de Nadal, farcida o no de Carl, però sempre en versió XL. Hi ha tantes receptes com gustos o teories sobre l'origen dels galets,
Alguns diuen que inicialment eren simplement trossets de macarrons que es tallaven per fer més fàcil agafar-los amb la cullera quan nedaven dins la sopa. Altres els atribueixen a Tomàs Guinovart, un fabricant de fideus de Valls que tenia botiga al barri del Born de Barcelona. I encara queden els qui creuen que van venir directament d'Itàlia, que són cosins llunyans dels lomaque, o cargols, que cuinen allà. Podríem donar-hi moltes voltes, però potser millor que ho facin ells, oi?
La Volta dels Galets.
La Patricia va anar a comprar una bossa de galets per fer la sopa tradicional de Nadal. Quan ell va agafar del prestatge, es va adonar que el paquet era diferent. Va notar alguna cosa estranya, però no en va fer massa cas. Quan va arribar a casa, ell va deixar damunt de l'aigüera per guardar-lo després al rebost. I se'n va anar a la seva habitació a fer els deures. Al cap de dues hores, la Patricia va tornar a la cuina i, sorpresa... On són els galets?
Mentrestant la nena estava fent els cebres a la seva habitació, els galets es van escapar de la cuina. I és que no eren uns galets qualsevol. La gata pelusa va fer una de les cebes. Va tirar la bossa a terra i es va estripar. I els galets van aprofitar per complir el seu somni, donar una volta al món.
Corre, corre! Diu el Francesc a la resta de companys. Hem de marxar de pressa, si no volem que torni aquella nena i ens posi a l'olla. Afegeix el Mateo. Cap a les escales! Diu la Pietra. Per fi, lliures! Diu l'Albertino. La gata ens ha salvat! Comenta l'Alessio. Van començar a córrer cap a la porta i van aprofitar que un veí sortia a passejar el gos per escapar-se cap al carrer. El gos del veí es va alarmar perquè els va veure i va començar a odorar. Ruuu!
Els galets es van espantar d'aquells sudols esferidors i en sortir corrents van trobar una noia que portava una maleta de rodes i van aprofitar per posar-se allí. Ves a saber on anirem. A veure si tornem a casa. Tinc ganes de vomitar, diu el Francesco. Sí, quin mareig, afegia ells la Greta. Ui, hem parat! Aquesta maleta va resultar-se d'una pilot que treballava amb una companyia aèria que viatjava per tot el món.
El primer destí de la pilot i dels nostres galets va ser a França. Gràcies a veure la torre Eiffel, van saber que estaven a París. Mentre la pilot descansava del seu viatge, ells van aprofitar per veure aquesta ciutat i van decidir pujar a la torre. Mentre tant pujaven, el Mateo va relliscar i quasi cau a baix. Sort de la Greta, que el va agafar i no va arribar a caure.
Quan van estar allà dalt, es van quedar bocabadats de les vistes que es veien. El rius Sena, els camps Elisis, l'Art de Triomf, el Museu de l'Obre i Notre-Dame. Quan van baixar de la torre, es van colar al bus turístic, que es va portar al barri Montmartre. Una vegada allí, van aprofitar que un nen es llegava als cordons per tastar la crep més bona que havien menjat mai. Que bona! Mai havia provat això!
Comenta el Mateo. Això és una crep, és un menjar típic d'aquí, explica el Francesco. Tan de bo el nen n'hi compri un altre. Ventipets van tornar a agafar el bus per marxar cap a l'hotel i posar-se a la maleta de la pilot. Encara era fosc quan van començar a notar que la maleta es tornava a moure. Segur que els esperava una aventura nova.
Després de sis hores de vol, l'avió va aterrar un nou destí. Quina calor! A veure si s'obre la maleta i podem sortir, diu la pietra. Quant falta per arribar? Es queixa la greta. De sobte es va obrir la maleta i van poder observar el gran cap de persona i cos d'animal, de dimensions exagerades.
Som a Egipte, diu l'Albertino. Mireu, allà hi ha tres piràmides, afegeix el Mateo. A veure si podem pujar un camell, comenta l'Eleonora. No crec que sigui bona idea, diu el Francesco. I si el seguim? Afegeix la Greta. Tota aquella colla de galets estàvem molt emocionada, ja que mai havíem vist aquelles coses tan impressionants. Estàvem molt entusiasmats per explorar aquell indret.
Els galets van anar a investigar Egipte, però de tant caminar es van perdre i no trobaven res. Només sorra, sorra i més sorra. Com es diuen aquelles cabanyes? Es diuen jaimes. Afegeix l'Alessio. I perquè hi ha tanta sorra? Perquè hi ha tants cactus.
En aquell moment només teníem preguntes. El primer que van fer va ser anar corrent cap a les jaimes per veure com eren per dins. Es van quedar bocabadats amb tot el que hi havia, però quan es van adonar no sabien on estaven. S'havien perdut.
Sort que en aquell moment va aparèixer un beduí amb el seu camell i els galets van aprofitar per pujar el seu cistell. M'encanta pujar camell, afegeix l'Eleonora. Era el meu somni, diu la Pietra. És molt divertit. Doncs a mi no m'agrada gens, comenta l'Albertino.
De sobte, el camell es va aturar i els va deixar en una piràmide gegant. Van aprofitar per entrar i van veure estàtues de la Cleopatra, Tutankamon i altres faraons. Mireu, hi ha la noia de la maleta. Potser també ha vingut en camell. Quina casualitat! Així que van aprofitar per posar-se dins de la seva motxilla. Estaven esgotats. Van dormir moltíssimes hores.
Quan es van despertar, van veure que estaven dins de la cabina de l'avió. Van apreciar l'aterratge de la pilot. Va ser impressionant. Mireu, aquella torre s'està caient. No, tranquil, Francesco, que és la torre de Pisa. Itàlia, casa nostra! exclama la Greta. Potser trobem la mare i el pare. El primer que van fer quan va aterrar l'avió va ser anar cap a la fàbrica de pasta dels seus avis.
Allí van trobar els seus tiets espaguetis, els seus cousins macarrons, els padrins i gatoni, el seu pare ravioli i la seva mare galet. I tots, contents de retrobar-se, van fer una gran celebració.
Què us ha passat que esteu tan vermells? Pregunta la mare. I què és tanta sorra? Diu el pare. Hem estat al mateix desert. I a París? Exclama el Francesco. I hem pujat a la Torre Eiffel. I amb camell? Diu la Leonora.
I així va ser com una colla de galets van complir el seu somni de viatjar pel món i van tornar a casa sense ser menjats a la sopa de Nadal de la Patrícia, gràcies a la gata pelusa. I vet aquí un ravioli, vet aquí un galet, aquest conte ja està fet.
La Volta dels Galets és un conte d'alumnes de sisè de l'Escola Pinyana del Farràs amb disseny sonor de Pili Garcia. Contes escudallats
Acabada l'escudella, és moment de portar les culleres i els plats fondos a la cuina i donar entrada al plat principal, un altre gran clàssic de la taula de Nadal, el pollastre amb prunes i pinyons. Bé, el pollastre d'una banda i les prunes i els pinyons de l'altra, que tothom mereix el seu minut de glòria. L'un arriba des del Prat del Llobregat, de potablava com ha de ser, i els altres de pins i pruners de la zona de Girona.
En tots dos casos, més que contes, potser caldria parlar de faules on imperen l'empatia, la solidaritat i també algun malentès. Un dia a la granja.
Vet aquí una vegada un dia solejat a una granja del Prat de Llobregat. Uns pollastres quidaven desitjant ser lliures. Volem ser lliures! Volem ser lliures! Volem ser lliures! Però llavors va aparèixer la seva polladora molt enfadada. Però què feu? Deixeu de cridar maleits pollastres! Va dir la granjera. Però els pollastres no es van rendir tan fàcilment. Els pollastres van pensar una manera d'escapar.
Mentre la granjera deia... Pollastre 532, vine cap aquí. El pollastre hi va anar. I els nostres companys van oblidar completament la idea de sortir de la granja. Havien de servir el seu company. Els pollastres van pensar com ho podien fer. Tenien un pla perfecte. Primer de tot, havien de construir un pollastre robot. I després, començaria el pla.
Un pollastre entraria per la finestra de l'escorçador i distreuria la granjera, mentre un altre pollastre canviaria el seu company per un robot i s'enduria el seu amic cap a la granja. Va començar el pla. Amb dues plaques metàl·liques que es van trobar per terra i plomes que es havien caigut, van construir un robot en forma de pollastre. A continuació, un pollastre va entrar a l'escorçador i va tirar una pedra. La granjera es va distreure amb aquell soroll.
Mentrestant, l'altre pollastre va aprofitar per fer el canvi pel robot i emportar-se el seu amic cap a la granja.
El pla somblava a funció a la perfecció, però, ràpid, es van adonar que el robot no s'assemblava gaire a un pot hablava de veritat i s'ho van emportar abans que la granjera ho veiés. Preocupats per aconseguir que el robot semblés de veritat, un pollastre, van fer-li una foto del pollastre 532 i, amb una impresa de 3G, van editar el robot amb un programa especial de robòtica cronadora.
Un cop van aconseguir cronar perfectament el pollastre i fer el robot animalitzat, van decidir el següent pas.
Perquè sortís bé la missió de llibrar el pollastre 532 havien de millorar el robot connectant-li un microchip per cable programat perquè cada matinada cantés com un autèntic potablava. Per fi tenien el robot personalitzat perfectament com un pollastre i podien tornar a intentar aportar el terme al seu pla.
Qui farà ara la distracció de la granjera? Jo, jo, jo, va dir la gallina 296. Crec expert en enganys i distraccions. I com ho faràs? Primer, deixarem obertes totes les portes dels corrals perquè s'escapin els animals. Aleshores, la granjera sortirà a buscar-los. I en aquell moment, jo aprofitaré per entrar per un forat de la paret on emportaré el pollastre i deixarem el robot.
Perfecte, ho farem demà al matí, a primera hora. Ja era l'hora de dormir i els amics del pollastre estaven molt nerviosos perquè els esperava l'endemà al matí. Sortirà tot com ells esperaven?
Sense adonar-se'n, ja era l'hora de fer la missió. I està molt més nerviosos. Faltava 10 minuts per començar el seu pla. Estic molt nerviosa. I jo, esperem que tot surti bé. Bullostres, queden 5 minuts. Què? Sí, sí, sí, ràpid. Em sembla que no estic gesta. No m'han donat de menjar. Però què dius, no diguis ximpleries. Vinga, hem de començar una capellau. M'han obrit tots els correts com van dir.
Tot semblava sortir bé. Només faltava canviar el robot i, de sobte... Au, m'he fet mal a la pota. Què? Només ens falta canviar el pollastre. Amics, crec que no puc caminar. No, no, no ens diguis això. Ho intento, però no és segur que pugui caminar. Va costar, però van poder canviar el robot. Estan tots junts, sans i sanes. Ho hem aconseguit en equip. Tot gràcies a vosaltres, companys. Va dir el pollastre 632. Visca!
Tot estàvem contents i feliços per haver escatat el seu company. Però va passar el que no s'esperaven.
Cuillastre 532. Què fas fora? Va dir la granjera. Em volies matar i els meus companys m'han rescatat perquè són molt bons amics. Matar, rescatar? Què? T'ha portat amb mi perquè t'he de posar la vacuna. Vacunar? Però si n'estic malalt. Quan et vam rescatar per portar-te a la granja amb els teus companys, ens van informar que havíem de posar una vacuna cada mes i ja portes un mes amb nosaltres. No sabies si ho volies fer públic, per això et vam cridar només a tu. Sí?
Van dir tots els pollastres. Al final, resulta que només et volia cuidar. Vaja, ha estat tot un bon entès. Em sap greu, granjera. Sí, perdona, i moltes gràcies per cuidar-me. I des d'aquell mateix dia, mai més els pollastres. Vam dotar la granjera.
Un dia a la granja és un conte d'alumnes de sisè de l'Escola Joan Maragall del Prat de Llobregat amb disseny sonor de José Manuel Gálvez. Contes escudallars
El misteri del pruner i el pi dels pinyons màgics. Avui us explicarem una història ben especial que va passar fa un temps en un bosc frondós i ple de vida.
Era un lloc on vivia un grup d'animals molt curiós, humit i aventurer. Aquest grup estava format pel cuc de terra, el cèlvol, l'esquirol, l'insecte pal, la set, la graneta, l'àliga i el lloc. Tots ells convivien en harmonia dins i al voltant d'un arbre immens i majestuós que tothom coneixia com el pit dels pinyons màgics.
Malgrat que s'anomenava així, cap dels animals no sabia exactament quin era el seu poder ni perquè era considerat màgic. Era un misteri que sempre els havia cridat l'atenció, però mai no havien trobat cap vista clara que els en revelés del secret. El que sí que sabien, amb certesa, era que els agradava molt viatjar i descobrir món.
Així doncs, sovint emprenyen viatges per diferents continents i països com el Japó, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units, Colòmbia, Mèxic, Groenlàndia, Tailàndia, Austràlia, el Marroc...
En cada destinació aprofitaven per conèixer altres espècies, observar nous paisatges i, sobretot, recollir llavors i fruits exòtics per plantar el seu bosc. En una d'aquestes aventures, l'esquirol va tornar amb unes llavors molt especials. Eren d'un pruner que havia trobat en un jardí japonès.
Quan van creixer, les prunes que en van sortir van deixar tots els animals bocabadats pel seu gust dolç i suau. Tant era així que des d'aleshores, cada tarda es reunien al voltant del pruner per degustar-ne els fruits entre liailles i converses animades.
Però un dia el cel es va cobrir de núvols foscos i una amenaça inesperada va arribar al bosc. Uns humans desconeguts van aparèixer amb grans màquines excavadores, camions i motosserres. Sense cap mena de consideració van començar a tallar arbres, a endurrocar arbustos i a destruir l'hàbitat natural dels animals.
La por es va estendre com un llampec entre els habitants del bosc. Cada dia els humans s'aprovaven més el pi dels pinyons màgics i el petit pruner.
Just en aquell moment tan crític va tornar l'àguila de les illes de Hawaii. Portava bones notícies. Durant el seu viatge havia sentit una llegenda que deia que els pinyons del seu arbre combinats amb prunes espacials podien tenir un poder màgic. Segons aquesta història ancestral, si llançaven amb força i fe contra qualsevol màquina que fes mal al bosc, aquestes quedaven petrificades com si fossin pedra.
Els altres animals, tot i que al principi van trobar força estranya i fins i tot increïble, van entendre que no tenien cap altra alternativa. Calia actuar ràpidament, abans que fos massa tard. Així doncs es van organitzar i amb gran determinació van començar a collir prunes i pinyons. Quan les màquines van arribar a tocar el pi, van llançar-los amb totes les forces...
I aleshores, com parat de màgia, tot es va aturar. Com que era l'època de Nadal, la nea cobria el bosc, les branques brillàvem en escorça grassada i l'aire estava ple del silenci dels dies freds i màgics.
Afecte no era permanent i l'Àliga els va explicar que havien d'agafar totes les provisions del bosc i marxer molt lluny fins a un país desconegut anomenat Torenja. Allà tot funcionava al revés. Els humans puïen dels animals i cada criatura tenia un poder especial. Les àguiles es podien teletransportar, els gossos canviaven de mida i la granota tenia una llengua feia.
I així cadascun dels animals podia fer coses increïbles. Però els nostres amics no tenien poders i els humans els utilitzaven per descobrir els punts dèbils dels animals. Per tant, van dir un pla brillant per reunir-se amb tots els animals del bosc i descobrir com aconseguir els poders màgics.
Després de moltes preguntes i respostes confosses, vam trobar la solució. Havíem d'anar a l'arbre màgic de les respostes, menjar un grapat de pinyots i una prona partida per la meitat. Quan ho vam fer, cadascun vau tenir el poder de parar el temps.
Amb els nous poders van enfrontar-se els humans que volien destruir el bosc. L'insecte pal va guiar el grup amb estratègia. La serp es va infiltrar per mossegar cables. La granota va agafar les claus amb la llengua. I l'aguila i l'esquirol llençaven pinyons màgics per protegir la zona.
Tot i que alguns es van fer una mica de mal, l'esperit d'equip i la màgia del bosc van fer que tot es reparés ràpidament. En aquelles dates nadalenques, els humans van intentar tornar per comprovar com estava el bosc i tal alguna vet, però es van espantar en veure que el bosc tornava a estar intacte i ple de vida.
Els animals, coberts de neu, van celebrar la victòria amb rialles i festes al voltant del pi dels pinyons màgics, compartint prunes i pinyons amb alegria. Finalment, van aprendre que l'unió, l'enginy i la màgia poden protegir els que estimem i que fins i tot els més petits poden fer grans coses quan treballen junts.
I així, sota la màgia de Nadal, cada tarda tots es van poder continuar reunint al bosc per compartir aventures sabent que amb valentia, amistat i un toc de màgia qualsevol repte es pot superar.
El misteri del pruner i el pi dels pinyons màgics és un conte d'alumnes de cinquè de l'Escola de Domany de Girona amb disseny sonor d'Ivan López. Contes escudallats
A casa, acabat el tall, de sempre apareix radiant una pinya tallada a llesques. Partirà avall abans dels torrons, diu l'àvia, i tothom s'hi llança de cap perquè, efectivament, tots tenim aquella sensació que ens ajuda a fer baixar el dinar i ens permet agafar embranzida per atacar les neules i els torrons. No està demostrat científicament, però no seria capaç de refutar-ho. Ningú l'aprecia gaire, aquesta pinya, però si algun any no hi és, tothom la troba a faltar molt.
Penso que és perquè durant anys hem cregut que era una mena d'element distintiu i exòtic de la nostra taula particular, la de casa, una mena de tradició exclusiva que ens feia diferents de les altres taules. Com si els dies previs no se'n venguessin acabassos a les fruiteries o com si no hi hagués cap altra àvia que després de l'escudella de Nadal i el pollastre invoqui la pinya per fer baixar. Doncs bé, la del nostre conte va just en direcció contrària.
La piña que volia ser astronauta.