És la clau de tots els somnis, que sento el meu alè, l'alè d'un altre, i perdo el món de vista. I aleshores, un crit estrany que em surt al fons de l'ànima em fa caure en la dolça bogeria i jo salto al nivell de la decència i del pudor. Imagineu-vos, pare, que això és la veritat i són aquestes les bladeries infantils tan fàcils de perdonar.
Per què m'ho has dit, Eulària? Per què m'has dit això que ja sabia? Per què no t'has callat, desgraciada? I la malícia on és? On és l'astúcia natural en la vida de les dones agafant-se la corda que se'ls llença per salvar del seu prestigi de la infàmia?
innocent, trista criatura. T'ho dono tot servit. Et porto un home que acceptarà el que sigui i tal com sigui. I a més a més, amb el seu nom il·lustre, vestirà les possibles conseqüències d'aquesta vergonyosa relliscada. Més no puc fer per tu.
No ho veus, Eulària. Vull ignorar-ho. Vull que et convencis que no sospito res. I tu, quina experta, quina feliç, enlloc d'aprofitar-te'n, vens i m'ho cantes tot. I ara em pregunto, què n'has tret?
No ho sé. Diria que presentant la veritat ben crua, ben sincera, se'n treu alguna cosa. Almenys, almenys se'n treu que en aquest món respiri la veritat. Però si aquí interessa ofegar-la, si aquí...
Només fa nossa la veritat. Per vós. No, criatura, per tu, pel teu honor, pel teu prestigi, pel teu nom i per la teva gran fortuna. I això? De què em serveix si se m'obliga a separar-me del que més estimo i a juntar-me amb l'objecte del meu odi? De què em serveix sense l'amor i sense la pau que necessita la meva ànima?
Ni la pau ni l'amor se t'assegueren prenent les coses com les prens. Eulària, perquè com pots comprendre, tu m'obligues a orar ràpidament. I no amb dolcesa, sinó amb rigor. I encara que tu cridis, abans et veuré morta i enterrada que veure't de bracet amb aquest home que ha abusat de la teva candidesa i ha abusat de la meva confiança. Pare...
El dolor que sento vol que se us parli amb un llenguatge que potser no és propi de la modestia que els meus anys demanen i que demana el meu vestit. Jo us juro que és molt més home aquest que m'ha fet seva burlant-se de la llei que l'honorable que amb la llei a la mà, sols per la gana que té dels meus diners, sense vergonya acceptarà el que sigui. Aquest que vos d'una manera freda voleu lligar-lo amb mi, vos, el meu pare. Senyor...
Hi ha el cavaller de Lloberola. Encara hi ets a temps. No, no el vull veure. No, pare, no. Primer, vostra amenaça. Primer, això que m'heu dit. Perduda i morta. Feu de mi el que vulgueu. Sou el meu amo. Res no m'espanta. Però no el vull veure. Fes passar el cavaller.
Sònia de Barberà, com van les coses? Senyora de Lloberola, malament. Amb mirallets no es caça les aloses? Ni amb mirallets ni amb res. Va massa ben. Doncs la promesa. I el vostre jurament pel meu consol? El vareu fer només per gentilesa?
La vostra filla en realitat? Què vol? Creu en l'amor. L'amor? D'algun pollastre d'aquells ulls encantats i pèl moixí? Senyor, la meva filla és un desastre. Això no és cap inconvenient per mi. S'accepten els desastres i el món roda. I en el món hi ha desastres d'aliment. I un marit comprensiu, vull dir a la moda, se'ls administra molt seriosament.
Senyor, aquesta és la meva teoria. Ho sé massa, senyor. Aquesta teoria, en el seu dia, sou dels que més d'encert l'heu practicat. Què voleu dir, Tristany? Doncs que el malviure, que un el que deman té, amb tot el secret se sap dissimular amb un bon somriure, acompanyant un corbatí ben fet. I així es pot arribar a una edat provecta amb tots els atributs d'un gran senyor.
És que porta malícia vostra indirecta? No és indirecta, és una observació que m'atreveixo a fer-vos perquè vos, allicionat per un criteri que jo comparteixo i conceptu, que és el més sensat, ara tractant-se de la vostra filla, veig com que tingueu por. No estem desperts?
És que el meu corbatí o la meva armilla no són prou compressius ni prou soferts? Han canviat els temps. Nostre hemisferi respira avui un aire dissolvent. Fins al punt d'aplicar el vostre criteri pugui semblar-vos contraproduent? Tant han canviat? Doncs quina clara boia es trenc a casa vostra? Que no sap el vostre puny a covardir una noia que se us rebel en perdalets del cap? Molt bé, Tristany. Seguint la meva norma aniré al gra.
Digueu, sou prou valent i teniu una galta que es conforma a voler que a l'altar del casament us hi portin la núvia ben lligada i estabornida amb el color d'un mort i perquè digui el sí a l'hora indicada li tinguin de clavar un pessic ben fort?
I no evitant que cridi o us esgarrapi a l'hora del banquet. No trobareu manera que s'hi assegui si no som una tralla o un fuet. Què us diré? Se'm proposen unes mides. Pot ser poc agradables de seguir? No us penseu. Hi ha famílies distingides que han celebrat casaments així. I tant. Depèn de l'home que s'hi presta. Ara depèn de vos.
Però el plat que se't pugui servir en aquesta festa ho trobo una miqueta complicat. I, francament, la feia de les mans, la vostra filla. Vos m'heu decebut. Tristany. No perdeu les esperances. Que no les perdi, què se us acut? En el món que ens ofega la inclemència de la vida, però on se'n pot sortir, és qüestió d'una mica de paciència. Pareu l'orella i escolteu-me a mi.
Jo li porto al xicot que me l'esguerra i la confio un preceptor prudent i es deixa passar el temps tranquil·lament. Durant aquest temps, si encara fuma el caliu entre espines i entre flors i ara amb mel i ara amb sal, se l'acostuma anar perdent el rei que té en el cos...
I després, d'una certa temporada, que no serà molt llarga, se la treu a passejar i la noia, disposada, comença a passejar amb un altre peu.
I vos entreu. I si no està contenta que vos entreu, veureu que el seu posat no és d'una que s'ho prena la valenta, sinó d'una que veu la realitat. Sou admirable, cavaller. Encara puc ser-ho molt més, ni us ho imagineu. Aquesta cosa que veieu tan clara té els seus inconvenients. Ja me'ls direu.
Primer de tot, potser que la pubilla, en lloc de posar seny, posa verí. I el cor contradie la saligrilla, i la dama s'entorna un escorpí. Potser és possible.
Però no és probable. Doncs suposem que vos teniu raó. Però aquest temps pot fer-se interminable per un que no li queda ni un crostó o del pa que s'ha menjat. I que té pressa, que ho esperava tot, d'un casament i els estira cordetes, no els adreça els resultats d'un preceptor prudent. No és obstacle, senyor. Per el que dejuna és obstacle, senyor. Tinc bona mà. Quan s'han fet certes coses, no vi d'una. I això també ho podem arreglar.
El dot és gran i aquí no es desempara el que mereix l'efecte i té raó. I no oblideu que jo sóc el pare. El pare i l'administrador. Sempre trobeu una paraula. Tendre. Sou adorable. No us hi he convençut? M'heu convençut. En mi tindreu un gendre. Un exemple d'amor i de virtut. No ho dubto. Cavaller, abans...
de deixar-me. Què desitgeu? Com que jo sé el que faig, us prego que viuqueu a acompanyar-me. És un moment. Veniu al meu despatx. Ei, perpètua. Vaja, vaja.
Què pesca vostra canya? Pesca bastant, però no hi ha planyes forts. No sentiu aquí una olor estranya com la que deixen els enterramorts? I no el fa ni la fusta ni la roba. Aquest tuf són les ànimes que el fan. Les ànimes? De qui? La tafanera. No us ho diré si a vos no se us acut. Us feu vell. Us torneu d'una manera...
De la... de sempre. Ja, ja. Sou sort i mut. I la senyora Munda? Sí, sí, s'espera. Ara mateix acaba d'arribar. Doncs, perpètua, no siguis cançonera. Li dic que passi? Vés, fes-la passar.
Me n'ha res, el senyor? No, res per ara. Doncs amb el seu permís... Ja saps que el tens. I ben mirat, aquesta pobra mare. Pellegrí, no remuguis entre les dents. Amb el permís, em sento avergonyida. Jo a l'alcova vermella... Ja ho veieu, ara a l'alcova hi fem tota la vida...
Són coses de l'Eulària. No la treu ningú d'aquí. Ai, esclar, el senyor. Per ella... Per ella... En fi... És que tot el que fa és tan just. És que és tan para el senyor. I amb mala estrella.
Munda, us he de donar un disgust. Un disgust? Això sí que el senyor no m'ho fa creure. I jo del senyor només he rebut bondats. I avui que tots ens comencem a veure una mica contents i encarrilats... Munda, no sospiteu pel que us he cridat? No us oloreu cap desgràcia? Cap perill? Ai, no, senyor. Doncs ja esteu ben servida. Digueu-me, què en penseu del vostre fill?
Que què em penso? Ai, ara em fa estar inquieta. Calma, Munda. Doncs jo del meu Daniel, ai, què li diré, n'estic ben satisfeta. És tant el meu repòs, tant el meu cel, que i tant amb ell el viure meu sant pare i dels seus mèrits, tant de ben recull, que li juro, senyor, que no hi ha mare que senti pel seu fill aquest orgull que em fa sentir. Doncs bé, porteu la vena.
Però què vol dir? Que porteu els ulls tapats. Ai, no, senyor, no, no, no, no. Per això no passi pena. Cregui, senyor, que les contrarietats me'ls fan tenir molt ben oberts i estic segura que a mi el seu mare no em farà caure el ret. I el meu Daniel és una criatura que per mi no té trampa ni secret. Munda, em sembleu un cas extraordinari.
Ja li seguia els passos un per un? Els passos? I per què? Doncs no és necessari que jo, tant si va avall com si va amunt, només he de mirar-me'l a la cara i ja no se m'escapa ni un detall.
Ho sento, bunda. Sou la mare i és molt dur presentar-vos un mirall perquè us hi contempleu ben bé, com una que viu als llims. I en forma tal i viu que es pensa veure el sol i veu la lluna i confon l'aigua cuita amb el lleixiu. I ara que jo us afirmo, ho podreu creure. I prepareu el cor, que ho diré clar. Jo, seguint el camí que em dicta el deure, el vostre fill l'hauria de matar.
Però el senyor està boig. Però què té el cap bé? Ai, Déu meu, pobre de mi, però què li ha fet el meu fill? Doncs una ofensa, que en el nostre món sol liquidar-se així. Això es fa, el senyor. Això li ha volgut vendre un bandit. Una ofensa? Ai, tots els sants. El meu fill el senyor no el pot ofendre. El meu fill sols li deu besar les mans.
Ofendre'l mai? A veure, no som de sang ingrata, som agraïts. Sabem d'on hem nascut. Però i el senyor diu que el meu fill el mata, que el vol matar el meu fill, però què s'ha cregut? Podeu calmar-vos? Doncs no seré sentida. Ai, que em calmi. Mal que es tracti del senyor, si em vol perdre i em ve amb una mentida quan crido, jo tinc tota la raó. No en teniu gens, sabeu? Ni jo menteixo.
El que ha passat és més que dolorós i no em patireu tant com jo pateixo i em dol encara més a mi que a vos. Per què no el mataré? Estigueu tranquil·la. Amb la sang d'ell no lleugireixo el pes. Pensava ser una mare que vigila i que ho sap tot i vos no sabeu res.
Que no sé res. Ai, Déu meu, però és que això ja és massa, eh? Jo puc perdre el cap. Se'm pot torçar la passa. Mira, puc fer el que ni sospito. No sóc flot ni que sóc ocell. Però si hi ha algú en el món de carn segura, algú net de debò.
Fiat seré, li juro que és la meva criatura. Cregui'm, senyor, que és per tenir-hi fe. Per això qui li ha dit aquesta ofensa o li ha xiulat el que pugui haver fet aquest mal, mal sigui l'home més honrat que es pensa, mal sigui un bisbe o sigui un general, li juro que menteix o s'equivoca. Doncs és un sant i el que és ningú li lleva. Però jo us asseguro que aquest sant, com els lladres, ha entrat a casa meva i m'ha robat el meu tresor més gran.
Que és l'honor. Que és allò que no es repara ni es dissimula i que no es compra amb res. I si vos d'aquest àngel en sou la mare, jo sóc el pare del que ella m'ha après. L'Eulària.
Ell amb l'Eulària, ai, mos borrones, senyor, que el meu fill no és boig, home, no és un malvat, ell no pot ser, senyor, però que no se n'adona que això que diu no pot ser veritat. No, no, no, si ell avui té una cosa per sagrada, és això, aquesta casa i aquest nom, i si res li pot fer la sang pruga, és el que viu a dins d'aquest espai, i ell ja ho sap que amb les dones no s'hi juga.
Amb cap senyor, però amb l'Eulària. Mai. Però el senyor és molt savi i és molt viu. I hans d'acusar també cal que s'adoni que val la pena de mirar el que diu. Potser no hi ha cap mal i ja s'enqueixa. I potser tot això ho ha somiat. Calleu, Munda. Però si ella mateixa aquí m'ho ha confessat. Que ho ha confessat?
Doncs no cal esverar-se, eh? És a dir, que no m'esvero. El senyor, sí. A veure, jo crec en Déu. Però tinc ull de garça, perquè sóc dona i tinc el meu verí. I en aquest món hi ha cada senyoreta, molt senyoreta, que carrega el pes al primer mort.
I si ho ha dit l'Eulària... I l'Eulària per mi és un cos sagrat. El que ell ha dit no és cosa necessària, que sigui el que se'n diu la veritat. I si vol al senyor li faig la prova, eh? Jo ara mateix li ordeno de venir. I jo li ensenyo el cor esgarrapat i veurà com la meva criatura és innocent. I això no és veritat. No el feu venir, perquè jo no el vull veure. Ni m'interessa res del que pugui dir. No el feu venir, perquè em faria treure un ganivet que no el vull fer servir.
No, Munda, perquè sou la mare i pagrio massa car el preu de ser mare. I no us vull donar per ara un espectacle que no us mereixeu. Però, senyor, la seva veu enfible i em destrossa, senyor! Munda, és així! Ai, Déu del cel! Però és que no ho puc creure, no és possible que ell, el meu fill, m'hagi enganyat a mi! Munda!
Munda, vos sí que em podeu comprendre. Vos que teniu un cor sota la pell i potser manteniu l'ànima tendre per la tendresa de ser mare d'ell. Perquè quan ell m'ha dit que m'estimava, amb els dos ulls oberts guaitava el cel perquè era veritat el que sentia, l'única veritat. I això és tan cru i tan verd i tan viu, tant d'alegria. Això aquí dintre no ho comprèn ningú.
I aquí m'aparten dels cabells del sol, fent-me escopir de l'ànima la gràcia perquè em compri la carn un qualsevol. Podeu estar ferida i fins esparverada, si voleu. Però vos, dins de vos li heu fet la vida i heu pastat amb la carn i l'estimeu. I sabeu que no hi ha per enfonsar-nos ni per xisclar ni per clavar el punyal. Sabeu molt bé que Déu pot perdonar-nos i que podem seguir amb el front ben alt.
Us hagueu convençut? Veieu l'ultratge? Sincerament, heu sentit l'innocència del llenguatge, de l'impudor i del desvergulliment? Amb ella la cosa està decidida, amb vos i amb ell. No ho tinc ben repensat. Veniu demà. No tant es farà ida i escoltareu la meva voluntat. La seva voluntat. Castigadora. Castigadora.
Fills meus, què és el que és mort? Què és el que és font? Què ha de dir-li a una pobra servidora si em sembla com si s'esbarlés el món? Ai, si no sé si estic morta o estic viva. El Senyor és el Senyor. I ell és l'ofès. I ella, Déu meu... Però si el cor m'arriba i...
I ell, que ja no el tinc al cor, i no sé res més, i no veig res més. Senyor, les penes dures, les penes que n'hi havia somiat. Pensi que per damunt del seu pecat són ànimes, pobrets. Són criatures. Són la nostra sang, senyor. Tingui pietat.
Acte tercer. Família, criats que xiu-xueixen darrere les portes, amors i desamors, conflictes que no s'aturen al voltant d'una alcoba vermella on tot hi passa, on tot s'hi viu, i la tossuderia d'una pobilla i del món femení que vol escapar del flagell dels homes.
pot guanyar l'amor davant del poder que donen les grans herències, els diners, la vida dels rics, el desenllaç d'una història que posa en el focus els amants que volen que el seu desig per continuar junts faci pensar els qui només han viscut per conservar les grans fortunes. Doncs l'abadesa, segons tu imagines, no hi tindrà inconvenient
Si ell es presenta com s'ha de presentar... No m'ho compliquis. Ell es presentarà com la presentin. Que poc coneixes la teva filla. Però què has dit? Com has pintat la cosa? Jo l'he pintat fent veure que l'Eulària... és una noia de les més modestes... i les més resignades. Bon principi. Ja comencem descapdallant mentides...
Home, les coses s'han de dir amb molt tacte i s'han de vestir com cal. Molt bé. T'escolto. Jo he dit això. I he dit que la pobreta està patint. Que la pobreta és víctima d'un amor malaurat i abandonada per un nuvi informal i calavera. No, calavera, no ho he dit. No et paris. Segueix dona. No ve d'una paraula.
Per un nuvi informal, sense consciència, se li despertarà el cor sincera i fonda una gran pietat, i amb ànsia sol·licita el sant repòs d'aquell claustre.
Perquè no és que la minyona mostri una vocació molt decidida, que això després és fàcil que es presenti, però que de moment ella demana si ha admès al monestir sols com a prova. Doncs, si ho has dit així, has estat perfecta. I no has insinuat que és feble i de vegades es recorda del que ha perdut i plora i passa dies de mal humor? Veuràs, aquesta tecla l'he tocat poc. Per què no lliga massa amb el que he dit abans?
I si ell ens ho esguerra? No, no ens ho esguerrarà. Jo li preparo una persona que és de confiança perquè me la convenci. Li farà veure que allò que li convé és abaixar veles, fingir modestia i evitar l'escàndol. Si és així, de primera. Però em temo algun ser-hi trencat.
I l'abadesa, que és molt viva, només haurà de fer-li tres preguntes per veure de seguida de què es tracta. I quedarem servits. Fuig! L'abadesa sabrà fer d'abadesa. No te'n fies, que et penses que és com jo? Tendre, Palmira, creus en la bona fe i en els escrúpols d'algú que tingui dits i se n'adoni que els dits serveixen per tocar moneda.
també serveixen per passar el rosari. I jo el passo perquè els que em miren vegin que el sé passar. Vols dir, Palmira? Tu pots tractar l'eulari amb l'elegància d'un llop molt fi que es mola el seu negoci, però no et pensis tu, l'abadesa, l'entretinguis parlant-li d'hipoteques. Si ell endevina que tot això no és net i que la noia no té vocació, ni té modestia, ni res del que hem dit...
Te la torna. I sort que el meu Ferran... Ni pensar-ho. Potser serà l'únic recurs que et quedi. Bé, prou, Palmira. Vine i acompanya'm a veure aquesta mena de lleona que deca la divina providència. Jo? Què li he de dir? Doncs l'insinues el que hem tractat.
Crec que estàs perdent el temps. No tant, Palmira. I si veig que la teva santa dona és massa llesta, jo li cerco una altra. No faltaria més. Bé, com tu vulguis. Sabré pagar-te aquest servei, Palmira.
Que a l'espas encara no li arriba a fregar el nas, i dels fums i l'honor d'aquesta casa, jo en sé més que el que en sap aquest domàs. I aquest llit, i si veig aquí cortines, veig taranyines en el sostre mort, i encara veig les altres taranyines, vull dir aquelles, que es fan a dins del cor.
Jo callo, ja m'entén, sóc el criat. Però li recomano que s'esperi, perquè el rostit encara no és el plat. Ai, Pellegrí, si sembla que 12 hores m'hagin aixer reït el moll de l'os. I em dic, per què no xiscles o no plores? Però si no tinc llàgrimes al cos, ni veu, ni res. Si em sento com privada d'esperit i de geni. Ves si jo m'hagués imaginat una vegada que el meu Daniel era capaç d'això. I ell què hi diu?
Ai, si el vegéssiu. Fins de mi me'l fia. I jo m'hi veig perduda i em fa por, perquè com que per ell serà molt trista l'ordre que aquí el senyor ja haurà pensat, jo temo que el noi em perdi el món de vista i que no acabi fent un disbarat.
Jo em permeto dir-li, mestressa, que un val tant com un, que és qüestió de nervi, i li prometo que els senyors són els senyors fins a cert punt. I contra el braç i els títols a la faixa, i la gran tapadora del vestit, hi ha la llei de la sang que puja i baixa, i dels pulmons que bufen dins el pit. Però jo què puc fer? No sé la mona que fa ballar el gitano amb el timbal.
Perquè no guanya res el que abandona, sinó el que manté el punt fins al final. És que no us entenc. Ai, senyora, pels simplets, aquí sembla que sols hi ha dos culpables. I un amo que té dret a tots els drets. I que no és així? Que no és l'amo? I ell no ens mana? No fa i desfà? I no és cert que un gran pecat s'ha comès aquí dins? Santa Cristiana. Però vos palagri, vos el criat, què suposeu?
Veurà, senyora meva, jo admeto que aquí dins dos colomins s'han propessat i això ningú els ho lleva i això que té un remei és excusable i hi ha per redimir un sagrament. Són pecats que no alegren el diable perquè Déu els perdona fàcilment.
Però sí que no perdona és que amb l'excusa d'aquesta falta, vista de reull, hi hagi un perfecte cavaller que acusa no en nom de Déu, sinó pel propi orgull, que és un altre pecat, i s'aprofita adaptant la justícia als càlculs seus per tapar una falta que és petita, la negró, d'unes faltes molt més greus. Però quines faltes més greus?
Ja he parlat massa. Mira, l'amo vol ser cregut i respectat. Naturalment. Però si l'amo ens amenaça. Vostè mateixa, jo sóc el criat i no diré res més. Sols una cosa que no té res a veure amb tot això.
Vostè ha sigut una excel·lent esposa i el més dur sacrifici li ha estat bo per ajudar aquest fill seu. L'he vist valenta, mantenint-se durant 24 anys i avui és l'ocasió que se li presenta de perdre, com una estona, tots els guanys, si al seu cor se li desinfla i se li ajoca. Però què en voleu dir amb aquest parlar? Doncs vull dir que les dents que té la boca serveixen per menjar i per mossegar.
Munda, escolteu. El senyor ja em dirà el que tinc de fer. Com a parlar, no parlarem gran cosa. I és una mica dur que això us diré.
El vostre fill ha confessat? No fa pena, senyor, sentir aquell cor. Amb quina veu el seu amor desesperat destrena i la seva passió? Mulla, què deieu? Ai, em perdoni el senyor, jo estic torbada. Com que el senyor m'ha dit, si ha confessat... Si ha confessat la seva canellada. Ai, per Déu, senyor, aquest nom... No us ve d'agrat? I la vostra moral? La tributa?