sense etiquetes i la veritat és que tinc molt bon record, tinc molt bon record de tota aquella època. També músic.
Sí, sí, sí. Quin paper jugava la música en aquella vida? Perdona, en aquell moment de la vida. Quin paper jugava? Sí, sí, ja de jovenets, el meu germà és bateria, i ja va començar a tocar la bateria amb 12 anys, jo també vaig començar a tocar la guitarra amb 7 o 8 anys, i després ja amb 17-18 anys, quan vam baixar a Barcelona a estudiar al taller de músics, on vam estar 5 o 6 anys, al taller de músics, i allà, doncs, bueno, allà després dels 5 o 6 anys, doncs, bueno, ens vam dedicar a això, eh?
Sí, sí. I què és el que va passar, Jordan? Cada cop i volta s'obre un món nou. Hi hauria alguna experiència que ho va capgirar tot? Sí, sí, sí. Va haver-hi una experiència puntual, no? En un moment més enllà de l'espai i el temps que sí que ho va canviar tot.
El que passa és que, diguéssim, aquesta experiència que va passar als 28 anys, abans d'aquesta experiència, o un cop passada, un se n'adona que la vida ha anat sembrant petites llavors que et van obrint a més vida i a més realitat. Jo me'n recordo quan era músic de jazz, un dels músics que a mi més admirava era John Coltrane...
I John Coltrane té un disc que es diu A Love Supreme, que està dedicat a Déu, una cosa que per mi en aquella època no existia. I clar, a mi, que el meu músic preferit de dir que és un disc a una cosa que jo considerava que no existia, em va anar obrint a més realitat.
Després també, tot sent ateu o considerant-me ateu, vaig entrar en contacte epistolar amb en Raimon Paniker i ens vam estar escrivint durant molts anys. I va ser també molt interessant. I potser el fet que va canviar-ho tot va ser que un dels meus millors amics...
em va convidar a anar a veure esglésies romàniques, i a nosaltres, com la gent de Ribes, com som de muntanya, ens agrada molt esquiar, escalar, anar amb bici, i aleshores intentàvem anar a aquestes esglésies, muntàvem excursions, així, per poder anar-hi.
Després vam anar a veure monestirs i tot allò em va anar obrint aquest misteri. Vaig conèixer monjos i em va semblar gent molt maca. I tot allò... Jo me'n recordo que un dia tornàvem a casa i el meu ami que es diu Albert...
I jo li deia, Albert, ja sé que tot això és un muntatge, no? Tot això és una pel·lícula, però ostres, t'imagines que fos veritat, no? I que realment insistís a això que en diuen Déu o tal, no? Perquè aquesta gent que hem conegut, quan vam anar a Sant Miquel de Cuixar, que hi havia monjos de Montserrat, no? Dic, ostres, es veu una gent molt trempada, no? Dic, es veu una gent molt trempada i, no ho sé, jo anava amb una mica de por pensant...
que potser em voldrien convèncer d'alguna cosa, i tot el contrari, va ser superbonic, al contrari, explicant acudits, i m'ho vaig passar tan bé, que allò em va fer trontollar, una mica, aquesta seguretat. I tot allò em va anar obrint, em va anar obrint,
Em va anar obrint a més vida, a més realitat. Jo me'n recordo que quan era petit volia ser astrofísic i m'agrada molt mirar el cel. I mirava cap a l'aire i pensava, ostres, no sé pas si hi ha alguna cosa o no. Dic, però bueno, sigui el que sigui, si jo no ho experimento,
mai podré fer realment un canvi. I aquesta era la meva disposició interior. Com veus, Sergi, una disposició d'obertura, d'estar obert. I una nit, sense vist previ, no va haver-hi llums, ni res, ni vaig levitar, però simplement
es va esdevenir una explosió d'amor, una explosió d'amor etern que sortia d'una part del meu ésser que jo desconeixia i que a vegada era com una cosa còsmica i que estava més enllà de l'espai i el temps. I vaig sentir que la meva essència, la meva ànima era eterna i em vaig sentir estimat. I res, vaig caure de genolls a terra...
plorant d'agraïment, no?, de sentir-me estimat i de saber que érem més, no?, aquest cos, que realment teníem una essència que era eterna i que era amor. I a partir d'allà, doncs, bueno, ja es va... ja va començar una altra etapa de la meva vida. Decideixes fer-te monjo?
Sí, sí, sí, jo em vaig deixar portar, em vaig deixar portar per aquest amor, amb molt de silenci, em llevava, recordo que em llevava a les 4 del matí i estava en silenci, recordo que els meus pares a vegades s'havien llevat a fer un riu, no?, i veien com una llumeta...
en César, i em veien allà a mi, en silenci, i em preguntava... Què fas? Que estàs bé? Que et trobes bé? Què fas? Què fas aquí? Clar, aquestes experiències, Sergi, clar, han passat ja... Ara tinc 50 anys, això ho vaig viure en 28, i ara almenys em puc parlar, no? Són experiències, com diu la Mireia, inafables, i quan parles dius, bueno, és que no és ben bé això, tampoc, no?, perquè no hi ha paraules, no? I jo, però bueno, però en aquella època encara podia articular-ho menys, no?,
I els meus pares, al veure que era una cosa meva, que no hi havia cap tercera persona, no només em van respectar, sinó que em van ajudar molt. I vaig sentir com un gran suport. Si de les religions o espiritualitats que hi havia tenia clar que mai seria la cristiana, doncs mira...
Patapam. Coses de la vida, patapam, allò d'aquesta aigua no em beuré mai, doncs vinga. I sí, i en sis mesos, al cap de sis mesos ja vaig entrar al monestir 6-100 de clausura i vaig estar 15 anys allà. I allà, com recordes aquells anys al monestir? I sobretot, què vas comprendre allà dins que potser no haguessis pogut comprendre a fora? Bé, vaig comprendre que la vida de la comunitat és complicada.
Vaig comprendre que no hem d'idealitzar cap mena. Totes les vides som valuoses, no? I sí que és veritat que quan estàs allà, el fet de posar-te l'hàbit, doncs moltes vegades... Bueno, va ser tot, clar, resumir els 15 anys ara és difícil, però van ser uns anys per mi molt importants, molt importants, que en tinc un gran record, no?,
Jo sempre dic que la paraula monjo ve de monos, que vol dir aquest anel d'unificació que tots sentim, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tot. En Pàniker parlava de la realitat cosmoteàndrica, no?
i jo segueixo sentint-me monjo, perquè aquest anel el segueixo cultivant, segueixo consagrat aquest amor que vaig explotar aquella nit, segueixo consagrat aquest amor que rep molts noms, els cristians en diuen Déu, altres en diuen Atman, és igual els noms. I bé, la veritat és que aquests 15 anys allà em van anar configurant, em van anar ajudant també a entendre
I el que t'he dit, no? I també entendre que la vida de comunitat, igual que la vida de família, igual que totes les d'això, no? No és fàcil. No és fàcil. Persones... Clar, també hi ha molts tipus de vida religiosa, no? Els monjos de clausura també és una cosa molt concreta, no? És una cosa molt concreta, no? Però bé, jo guardo un molt bon record i vaig fer molts aprenentatges. I un cop allà dins descobreixes que l'amor té moltes més vessants de les que potser et pensaves.
Sí, això suposo que ve per rodar la Mireia. Sí, sí. Bé, no, perquè és que ja dintre del monestir el meu cercle de compassió també es va eixamplar vers altres éssers.
vaig agafar l'opció del veganisme per compassió i tot i després, quan ja estava estudiant la segona carrera la segona carrera que vaig fer la primera la vaig fer tota online i la segona la vaig fer als jesuïtes de Sant Cugat i allà ens vam conèixer amb la Mireia i sí, allà va haver-hi una connexió
molt profunda durant els 3-4 anys que va durar la formació allà a Sant Cugat. Després vam decidir que cadascú volia seguir el seu propi camí, ella de monja i jo de monjo, ho vam deixar-ho estar. Després la Mireia va sortir 3 anys abans, i junt amb el Xavier Meloni i altres persones va formar una comunitat de silenci.
I després, al cap de tres anys, vaig sortir jo, vaig també en aquesta comunitat de silenci durant sis mesos, i ens vam tornar a retrobar amb la Mireia, i des d'allà ja vam poder viure en plenitud la nostra relació, i fruit del nostre amor va sorgir també el projecte aquest d'Ubuntu Som un Tot,
Estic en una mica aquest projecte, que és preciós, el conec bé, i estaria molt bé que poguessis explicar-lo una miqueta perquè tothom sàpiga de què va. La Mireia i jo vam quedar una mica escarmentats de tot el que són els dogmatismes, certs rituals, certes... I perquè nosaltres sempre ens hem viscut com unes persones molt lliures, molt obertes...
a l'ésser humà, en general, vull dir que és igual, les etiquetes no ens agraden, no? I sentim, no?, sentim que l'espiritualitat, la natura, l'art, la Mireia és professora de biodança, la natura, l'art, el silenci, doncs això és per tothom, Sergi, això és per tothom, això és igual que sigui... Nosaltres no diferenciem entre persones creients o no creients, nosaltres diferenciem entre persones que estan obertes
I persones que estan tancades, i ja està. Vull dir, que tu camines per l'ascenda del cristianisme, doncs, genial. Per l'ascenda del budisme, genial. Per l'ascenda de l'agnosticisme, supergenial. És igual, tot això, al final són etiquetes, no? I des de un tu som un tot, fem aquestes propostes integrals, holístiques, de silenci, natura, art, dansa, per tothom, no? I la veritat és que, bueno, fa sis anys que ens estem...
Hi ha una línia on oferim formacions, tallers i cursos. Des de fa 3 anys tenim un espai on cada mes fem una trobada.
Ve gent de tota mena i el que es viu allà és molt sagrat i és molt bonic. Estem gairebé sobre el temps, Jordan, però si tu ara poguessis abraçar aquell noi de jove que no tenia aquelles inquietuds espirituals que ara rebossen en tu, què li diries amb la veu d'avui i el cor d'ara?
Doncs no ho sé, jo li diria, Jordan, aprèn a escoltar les teves necessitats, que no és egoisme, aprèn a escoltar també el que tu necessites, el que a tu t'apassiona, no? I després també li diria...
Hi ha molts nivells de realitat. Nosaltres veiem, sentim i ens pensem que això és el que hi ha. I la vida m'ha ensenyat que hi ha moltes capes, hi ha molts nivells. I aquests nivells jo...
Els intueixo que estan molt relacionats amb la transparència del nostre cor. A mesura que ens anem fent transparents, que ens anem fent senzills, és com si ampliéssim la visió en una visió panoràmica i la vida, el paisatge es va eixamplant i dius, caram, quanta vida hi ha. Jordan, un plaer enorme. Molt bé, Sergi. T'ho agraïm molt.
Molt bé, jo encantat de poder estar aquí. Ja saps que sentim tant la Mireia com jo una sintonia molt gran i una connexió molt bonica. Per tant, aquí estem. És mutu, és mutu, Jordan. Un abraçada ben forta. Molt bé, Sergi. Fins la propera. Fins la propera.
Fins demà!
I avui a EGB parlarem del síndrome Rocky al treball interior, que és una d'aquelles trampes invisibles en les que cau molta gent que comença un camí interior sense adonar-se'n, per això són invisibles. I el nom de Rocky respon al personatge de la pel·lícula, el Rocky Balboa, que tots coneixereu. Suposo que Joan has vist la pel·lícula del Rocky.
Malauradament no l'he vist, conec la banda sonora, si serveix d'alguna cosa. Tinc meravellós la banda sonora. La tinc pendent. Doncs, per a la gent que no l'hagi vista, faré un breu resum de l'argument de la pel·lícula Rocky. És un boxejador del montón, de fet és bastant justet, però té la fortuna que el campió del món dels pesos pesats, que és l'Apollo Creed, necessita fer un combat fàcil amb un boxejador que no li posi gaires complicacions...
però que també sigui atractiu per a l'espectador per fer diners, bàsicament. Llavors busquen de la nòmina de boxejadors que hi ha d'un segon nivell per fer car-hi les coses fàcils al campió i troben el Rocky Balboa, que té un nom d'aquests contundents que a la gent li pot atreure molt. Es diu el Potro Italiano.
Rocky Balboa, El Potro Italiano, que a mi m'aboca més una pel·lícula pornogràfica, però en aquest cas munten el combat i, clar, al Rocky Balboa li arriba l'oportunitat de lluitar contra el campió del món dels pesos pesats, que és una oportunitat única a la vida. És a dir, no passa gaires vegades que un boxejador de segona categoria té aquesta oportunitat. Llavors l'home...
comença a entrenar-se, però com un desesperat, comença a fer uns entrenos d'aquells que treuen el fetge per la boca, s'entrena pujant unes escales, que és una imatge molt típica de la pel·lícula, aquelles escales de Filadèlfia, amunt i avall, amunt i avall, perseguint gallines en un corral, comença a fer abdominals mentre fa abdominals, n'hi ha un que li va foment nates a l'abdomen per enfortir els abdominals, són uns entrenaments terribles, terribles, terribles, i arriba el dia del combat. Arriba el dia del combat,
i després d'una sumanta de nates que li dona a l'Apolo el campió, l'altre va aguantant, va aguantant, va aguantant, i al final, mira, aconsegueix guanyar el combat, encara no sap ni com. I després, quan està fet un Sant Cristo, amb els ulls així inflamats, amb la boca més torta del que té habitualment l'actor, que és el Sylvester Stallone, dirigint-se al públic on hi ha la seva parella, que es diu Adrian, aixeca el cinturó dels pesos pesats i diu...
Mira, Adrian, l'he aconseguido, Dios mío, l'he aconseguido. I aquesta imatge és molt icònica pels fans de la pel·lícula Rocky Balboa. I us preguntareu què té a veure això amb el treball interior. Doncs que el treball interior, moltes persones, quan comencen, fan exactament el mateix. Converteixen el creixement en una mena de boxa contra ells mateixos amb una exigència, una culpa i una excessiva solemnitat, que diria que, com explicava abans el Jordan...
Segurament té molt a veure amb la tradició catòlica que hem rebut, en la qual se'ns ha convidat a arribar a quelcom espiritual, a quelcom lluminós, a través de la repressió i a través moltes vegades del patiment i la culpa. Creure que la il·luminació, la plenitud o la felicitat és una mena de cinturó, una mena de premi llunyà que s'ha de pagar amb patiment i disciplina forçada és un error com una casa de pesès.
Si a través del patiment arribéssim a la il·luminació, estaríem tots il·luminats ja perquè patim horrors. Però cap espai de pau es pot guanyar des de la guerra, ni cap destí d'amor s'assoleix per un camí sense amor. El treball interior, ben entès, et convida a tractar-te amb suavitat, amor i respecte pels teus ritmes des del primer moment, perquè el premi real no és arribar enlloc, sinó descobrir que ja has arribat quan deixes de lluitar contra tu.
Fins demà!
I avui estrenem secció amb el Joan Casas, que vam entrevistar no fa gaire aquí al programa, i que és músic, és compositor de bandes sonores, i professor de la UBIC, i que a partir d'ara, de tant en tant, passarà amb una secció que ha titulat L'harmonia que ressona. Joan, benvingut.
Benvingut, què tal? Molt bé, amb ganes de saber a veure què ens explicaràs. Bé, doncs, d'entrada volia agrair de Sergi l'oportunitat de col·laborar a la secció, volia agrair també en Ramon, que està al mando de tota la part tècnica. I bé, la veritat, sent el primer fragment d'aquesta secció que inaugurem,
Potser perquè soc fill de Sant Hipòlit, potser per el que sigui, m'agrada ser una mica disruptiu a vegades amb aquestes coses, i per tant m'agradaria encetar aquesta secció sobre música i benestar parlant del silenci, precisament. Que bo. Que és una mica forma part de la música, que és fonamental per la música i que, a més a més, a la que passem més a la part de benestar interior, veurem com també és una peça clau per poder desenvolupar aquesta música interior, diguem, o aquest son interior. Mhm.
D'entrada, si m'agradaria parlar del silenci com a part de la música, com a part de respirar, això és especialment veritat a la música vocal, amb temes corals, amb temes on hi ha veu cantada, quan l'instrument és el cos, evidentment, tal com parlem, comencem una frase, l'articulem, la frase s'acaba, respirem, hi ha tot aquest fraseig que la música també té,
I això no només ens ho trobem en la música vocal per un tema de necessitat fisiològica, sinó que també la música, fins i tot quan no és vocal, s'estructura amb aquestes idees, es presenten, sentim un tema, es tanca el tema, i a vegades tenim aquest espai de silenci, aquest espai de repòs, després...
que ens conviden no només a preparar-nos per la frase següent, sinó a vegades a tenir un moment per absorbir el que hem sentit, reflexionar el que hem sentit, i precisament perquè venim de so, aquest silenci ens dona com un espai de pau, com un espai de serenor abans no comenci la següent idea, la següent frase.
M'agradaria escoltar un fragment molt curt d'una peça del compositor estonià Bopart, que es diu The Dears Cry, que és una peça vocal, precisament, en la que no escoltarem la peça sencera, però, de fet, aprofito per comentar que he creat una llista a l'Spotify, específicament per les peces que anirem tractant en aquesta secció, que es diu Dial Interior, l'harmonia que ressona, per si algú volés mirar-ho.
i aquí hi haurà, és una mica un calaix de sastre i acabaran havent coses que sentirem aquí al programa, coses que potser no, però que m'hi han fet pensar o que es faran servir més endavant. Per això m'agradaria escoltar aquest fragment inicial de Dears Cry, d'Arbopart, minutet, minutet i mig, i us convido a prestar atenció al so, a la música, però sobretot al silenci que hi ha després i abans de tot això.
Christ will be. Christ will be.
Bé, la peça és bastant més llarga i és bastant més interessant, llavors recomanaria segur que li ve de gust que la podem escoltar sencera, però he tirat aquesta peça específicament perquè tenim aquests espais de silenci que sentim veu, presenta una idea, se'ns acaba la música, sentim silenci, sentim l'eco de la veu, sentim el que deixa la veu i tenim aquest espai per...
Absorbir el que hem sentit, tornem a sentir so, a partir d'aquí se'ns comencen a creuar una veu aguda, femenina, sobre d'això, que funciona al seu ritme, independent de les veus que hi ha per sota. Això, evidentment, durant tota la peça es va desenvolupant, llavors realment us convido a que anem podent escoltar com això es va desglossant i realment es va ampliant cada cop més per tornar-se a tancar llavors.
Però són aquests espais que ens dona aquest silenci entre frase i frase, entre veu i veu, que formen part del ritme, que formen part del temps sobre el que s'executa la música, que per mi, quan hi prestem atenció, et fan ser molt més conscient del que acabes d'escoltar, del que sentiràs després i de tot el que ens ha deixat aquesta idea, aquesta frase.
Amb això m'agradaria moure'm al següent nivell o a la següent capa del rol que juga el silenci en la música. Amb això hem presentat que el silenci és part de la música, és part del temps de la música, però no només això, sinó que és un element fonamental i necessari per la música. Necessitem silenci perquè hi hagi música. Si no hi ha silenci no podem executar cap so i menys un so ordenat com la música ha de ser, en què tenim...
un tempo en què ens posem d'acord amb unes notes, amb unes vibracions, amb unes afinacions. Llavors, quan pensem en música, pensem sempre en so, però ens descuidem aquesta part fonamental. Sense silenci no pot haver-hi tot això. Aquí m'agradaria entendre en àmbit musical, i veurem que llavors, fins i tot extramusical, aquest silenci com no un buit, sinó un espai de possibilitat. Quan hi ha el silenci és quan podem crear música, és la potència de tot el que podem fer amb música,
i això ara quedaré molt malament perquè remetré uns concerts d'un artista que no recordo el nom però d'un llibre de Pau Riba Història de la música del segle XX hi ha un fragment en què parla d'un artista del que no recordo el nom i ara quedaré fatal perquè sempre és un detall poder veure aquestes coses
Però un artista, si no recordo malament, als anys 80, que feia uns concerts que anomenava concerts de pagar. De pagar. De pagar. I eren uns concerts en què, per exemple, en un auditori es reunia el públic i eren concerts de silenci. Concerts on es començava sentint res...
I de cop s'apagava un fluorescent. I de cop aquella mini vibració que no sabies que hi era, la deixaves de sentir. Ah, hòstia, ara sí que hi ha silenci. I de cop s'apagava l'aire condicionat. Ah, hòstia, no, ara sí que hi ha silenci. I cada cop era un nivell més profund de silenci, quan ja et semblava que començaves amb silenci, i no, realment hi ha molts nivells de silenci i cada cop baixava més aquesta percepció d'escoltar el no-res, escoltar aquest espai de possibilitat, aquest espai buit.
D'aquí ja m'agradaria desvincular-me una mica de la música i estirar una mica la reflexió de com aquest silenci no només és un espai de possibilitat per crear música, sinó un espai de possibilitat intern nostre per crear pensament. Si no hi ha silenci en el sentit de si tenim tot el dia el cap atabalat amb idees, amb preocupacions, aquí i allà i anem tot el dia pensant, anticipant, preocupant-nos, planejant...
Igual que si no tenim silenci i no podem crear música, hi ha tota una sèrie de reflexions, tota una sèrie d'idees, tota una sèrie de sensacions que no els hi deixem espai per tenir, a vegades. Mentre hi hagi aquest soroll, mentre hi hagi aquest estàtic constant, diguem, hi ha coses, hi ha pensaments, hi ha idees que és difícil que sortin. No vol dir que no puguin sortir, però que és més complicat que sortin.
I aquí m'agradaria enllaçar-ho, baixant ja una part més, amb un parell de conceptes que venen una mica amb faixa ampla per entendre'ns, no sóc ni molt menys expert en aquests temes, però són temes amb els que he entrat en contacte al llarg de la meva vida per realitzar o per bé, però amb un parell de conceptes que venen del budisme, que serien el... disculpeu...
Per una banda, a través d'un retirt, que vaig fer en un punt concret fa un parell d'anys, amb el budisme Kadampa, que és una escola, una línia de budisme concreta,
El que es va explicar allà o el que es va treballar allà és que l'estat natural que tenim els éssers humans és de benestar. El nostre estat normal és de benestar i de generar benestar i és precisament arran de cobrir aquest benestar o aquest silenci natural amb preocupacions, amb estressos, amb expectatives irrealistes, amb exigències autoimposades, amb bàsicament soroll, una mica seria, que
no és que perdem aquest estat natural però deixem de donar-li espai perquè simplement s'expressi perquè simplement sentim aquest benestar natural que en alguns moments potser més de meditació potser més de calma o potser alguns moments de no estrès de cop no sabem per què però ens sentim bé i és una bona estona i sense fer ni deixar de fer gaire res ens sentim bé perquè això és aquí perquè això en principi ho tenim és natural i és no tant haver-ho de forçar a fora sinó simplement deixar-li espai perquè aflori naturalment
Llavors, seguint una mica aquesta idea, m'agradaria relacionar això amb aquesta idea dels concerts de pagar, que hem comentat abans. I no diré fer una crida, però fer la proposta de, tal com quan escoltem una cançó, com aquesta que hem sentit d'un fragment, podem fixar-nos en aquest silenci, podem estar escoltant aquest silenci, doncs que també podem...
també podem dur a terme una mica aquesta idea del concert d'apagar en nosaltres mateixos i potser tenir aquest espai o progressivament anar aprenent a tenir aquest espai per apagar aquests aires acondicionats, aquests fluorescents, aquests sorolls que potser ens van ocupant al cap més del conte i al final potser per res, al cap del dia, per crear aquest espai, deixar que flori aquest espai de possibilitat per dir...
Poder apareixer una música diferent, poder apareixer unes idees diferents, poder apareixer una sensació diferent, uns sentiments diferents, ara que els hi hem deixat espai.
i pràcticament per últim, ja gairebé per anar a tancar la secció, no tinc massa percepció del temps quan estic xerrant, no sé si... Tens un parell de minutets. Fantàstic, doncs fantàstic. L'últim d'aquests dos conceptes que m'agradaria relacionar més de... més relacionats amb el budisme, amb el silenci, és el concepte de... jo hi he arribat en anglès, que és emptiness, llavors ho traduiré com a buit o buidor, no estic molt segur de com traduir-ho, com buidesa, m'acabo d'inventar la paraula, suposo,
però que en el budisme no es refereix a la no existència o al buit total, sinó que aquesta buidó s'entén com un espai de possibilitat perquè existeixi tot. És una cosa que ho permea tot però que no limita res.
I és una cosa que és precedent de tot. Tot necessita un buit, primer necessita un silenci, necessita un espai abans que pugui existir de cap manera. Fins i tot això, qualsevol tipus de pensament, qualsevol tipus de benestar, qualsevol tipus de canvi, qualsevol tipus de creixement, necessita, igual que la música, perquè comenci a executar-se, aquest espai de silenci, aquest espai de calma i aquest espai de possibilitat per poder-hi construir a sobre.
Amb això m'agradaria tancar la secció també amb una petita escolta d'un fragment molt curt, d'una peça que també forma part d'aquesta llista de Spotify, en què en aquest cas no sentirem en cap moment silenci absolut, sinó que sentirem igual que el ritme de la nostra respiració natural i la nostra respiració orgànica,
sentirem d'un silenci com van apareixent unes idees, com unes onades, que venen, s'acosten, se'n van i deixen espai, deixen silenci perquè n'aparegui una de nova. Llavors m'agradaria sentir, i amb això tancar aquesta secció, un fragment d'Electric Counterpoint 1 de Steve Reich.