La Ràdio Sideral, un viatge cósmic. Hola cósmiques i cósmics! Benvingudes i benvinguts a La Ràdio Sideral, un viatge cósmic. El programa on mirem cap al cel per entendre millor el nostre lloc a l'univers.
Avui viatgem fins a un dels indrets amb el cel més fosc i espectacular de Catalunya, la Serra del Montsec. Parlarem de ciència, de telescopis robòtics, d'exoplanetes, divulgació i del futur de l'astronomia al nostre país. Ho farem amb el director de l'Observatori Astronòmic del Montsec, l'astrofísic i gran divulgador Quique Herrero. Però abans d'enlairar-nos cap al Montsec, mirem què ens ofereix el cel aquesta setmana. Comencem.
Bona nit a tothom. Aquesta setmana ens deixem de tant telescopis, prismàtics i material divers i aneu a parlar d'una cosa que tenim cada dia amb nosaltres, els ulls. I és que per gaudir del cel nocturn no cal molta cosa més.
Si ens aconseguim allunyar de les ciutats i anem a parar un cel sense contaminació lumínica, la resta és bufar i fer ampolles. Podem agafar una tombona de platja per poder estar còmodes quan mirem cap a dalt. Deixem totes les llums i pantalles a un costat i esperem uns 5 minuts a que la vista es comenci a acostumar a la foscor. En aquest moment podrem començar a veure centenars d'estrelles per totes bandes.
A l'inici pot semblar una mica caòtic, desendreçat i complicat per orientar-se, però fa més de 2.000 anys la humanitat ja va fer la feina d'intentar endreçar el cel, això sí, amb moltíssima imaginació. Si venim estudiats de casa o portem un alt des del cel, podrem començar a distingir decenes de constel·lacions al cel nocturn, a nombrar les estrelles i a conèixer dades curioses de totes elles.
Ens adonarem que amb els nostres petits ulls podem arribar a veure coses a centenars de milers d'anys llum de distància i coses tan grans com una galàxia sencera. Si és que per gaudir del cel no calen grans equips, simplement foscor, paciència i una mica de guia.
Avui ens acompanya Quique Herrero, físic, astrofísic, director de l'Observatori Astronòmic del Montsec, una infraestructura científica de primer nivell situada a més de 1.570 metres d'altitud, en un dels cels més foscos del sur de la península ibèrica. Quique, gràcies per ser avui a la Ràdio Sideral. Bones, moltes gràcies a tu per convidar-me.
És tot un honor i tot un plaer tenir-te aquí, en les nostres zones de ràdio. I jo vindria a preguntar-te com va néixer la teva passió per l'astronomia? Doncs bona pregunta. Sempre m'agrada rememorar-ho. Jo de petit sempre estiuejàvem, i ho continuo fent, al poble d'origen de la meva família per part de mare, que és a la zona de la Sierra de Albarracín, a la zona de l'Alto Tajo.
actualment també un destí Starlight, doncs és on em va començar a sortir, recordo les primeres nits sota les estrelles a l'agost, veiem la pluja d'estels, en algun moment vaig trobar algun llibre per casa d'astronomia quan ja tenia 12-13 anys, també uns binocles que eren del meu avi i anar començant a descobrir que el que veus als llibres ho pots
ho pots observar realment en persona, amb els teus propis ulls, va ser el que em va captivar llavors, i va ser més o menys en aquestes edats, cap als 14-15 anys. Sí, és realment espectacular, no?, aquesta primera passió, però no sé si et va passar a tu, o almenys a moltes de les persones, i m'inclou jo mateix, que quan mires per primera vegada, jo què sé, la galàxia d'Andromeda,
Doncs tu te la imagines d'una manera i quan la veus a través d'un telescopi o d'uns prismàtics, perquè de fet la galàxia d'Andromeda se veuen amb uns prismàtics,
Has de fer una primera lectura de dir, vale, ok. Això és una gran acció. És que has posat l'exemple perquè me'n recordo la primera, clar, jo després, jo vivia de petit a Lleida, on vivien els meus pares en un pis, allà al mig de la ciutat, des de la terrassa veia una petita escletxa de cel perquè teníem els pisos a sobre, no?
I me'n recordo la primera vegada intentant buscar la galàxia d'Andròmeda. Jo allí amb el... no sé quin programa era, l'equivalent a l'estel·larium d'aquella època, fa 25 anys, no? I dic, ostres, doncs és aquí. Doncs no es veu res. En canvi, per exemple, veure Saturn la primera vegada. Clar.
És al·lucinant. I llavors aquests contrasts és el que et porta a evolucionar. Doncs vull veure bé la galàxia d'Andròmeda, no? I així ho hem fet, no? Bé, això en el teu cas va anar més. I tu en quin moment decideixes que l'astronomia seria la teva professió?
És tot un progrés, no? Dels primers anys i encara ara, el que més m'agrada de l'astronomia és observar i compartir, no? I en aquell moment ja ho podia fer. Jo recordo els estius amb els meus amics allà quan estàvem al poble i jo tenia un telescopi, anava a fer fotos, no?
vaig començar alhora a observar i fotografiar, perquè també és una altra manera l'astrofotografia, de poder compartir i portar l'experiència allà. I com va anar evolucionant a l'institut, ja me'n recordo, poder estar vivint aquesta passió. I després vaig estudiar física i una de les sortides de física és una mica entrar ja més de ple en el món de l'astrofísica.
I llavors va anar tot encarrilat i continua sent la meva passió, continua descobrint, continua observant i continua compartint. Déu-n'hi-do. Nosaltres et seguim a les xarxes i veiem que ets una ment privilegiada que no solament treballa de l'astronomia, sinó que viu per l'astronomia i que per sobre de tot li agrada compartir això que...
que és molt jojós tot plegat. Llavors, una qüestió ja anant a l'actualitat, és preguntar-te per l'Observatori del Montsec. La primera pregunta seria per què el Montsec és un lloc tan especial per fer astronomia? Molt bé. Doncs això ja va ser un interès i una pregunta que va començar a sorgir als anys 90. Van ser alguns amateurs.
els primers que em consta que van anar portant els seus telescopis al Montsec, d'allí van sortir tots els petits observatoris d'Àster i després Sabadell també, que tenen organitzats per allà, i després d'aquí també el projecte d'una infraestructura més gran, amb una part d'educació i de recerca en astronomia. Per què l'observatori, que està a dalt de tot del Montsec, ara el gestionem des de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya,
En aquell moment ja es van fer estudis de per què el món sec, per veure si el món sec era un lloc adequat. Llavors hi ha diversos factors que ens porten allà. Un és la qualitat del cel, que això es reflecteix en foscor i també estabilitat atmosfèrica. Del fons de cel, estem en 21 i mig, els experimentats ja ho entendran, i després també els 5, que realment tenim unes imatges superpuntuals. L'altra gran cosa del món sec...
és la meteorologia. L'estadística de nits bones és que més o menys el 70% del temps els nostres telescopis que tenim a l'Observatori poden estar mirant el cel estrellat. Llavors és tot aquest conjunt de coses que ens porten a parlar del Montsec com probablement el lloc més adequat per l'astronòmia com a mínim a Catalunya.
I, de fet, això fa una mica que no sigui un atragent científic, sinó que també tingui un atragent de cultura i de pública en general. Des de la teva perspectiva, com veus que ha evolucionat aquest vessant? Sí, de fet, jo sempre poso el món sec, és un gran lloc per a l'astronomia, de fet, en tres àmbits.
a l'astronomia amateur. És un lloc molt conegut i molta gent... De fet, d'aquí va sorgir, segurament.
Després hi ha, sobretot, tota la tasca i tota la promoció que s'ha fet des del Parc Astronòmic del Montsec, perquè molta gent ens ho confon amb l'observatori, jo veient que ara la gestió es porta d'una manera més individual o separada, tot i que tenim les nostres col·laboracions, però el Parc Astronòmic és aquest espai visitable amb un planetari, amb telescopis on pots fer observació,
El Montsec ha agafat marca com a lloc per l'astroturisme, per la divulgació de l'astronomia i també per les escoles que hi poden anar a viure una experiència.
I el tercer àmbit és la recerca, que és el que potser protagonitza una mica l'observatori, que és a dalt de tot, el lloc on no és tan accessible, però el cel és òptim. I aquí, partint del telescopi Joan Oro, que va ser el primer, ja fa més de 20 anys, doncs ara hi tenim tots aquests equips, i des d'aquí estem fent la recerca puntera en Astronomia Catalunya.
De fet, ara t'explicaré una anècdota d'Abuelo Cebolleta. No soc tan gran, però és que em fa molt honor explicar-t'ho. Quan Joan estava... Jo també tinc un equip d'astronomia i abans de disposar de l'observatori a Àger, amb l'agrupació astronòmica de Sabadell, doncs...
L'agost era el moment ideal per anar amb els companys de l'Associació Astronòmica Torrojo del Priorat, tres o quatre persones, compartíem cotxe i ens anàvem fins a Coll d'Ares, fins a dalt de tot, allà amb els equips.
i passava amb la nit allà. I sempre, clar, tu vas per una carretereta molt petita, però bé, que és una carretera molt trillada per les furgonetes que fan el parapente, i de cop i volta te giras a la mirada cap a l'esquerra,
tot pujant i veus allò, un observatori com de humana, no? I dius, buà, xaval, quina meravella, no? Si no haguéssim coincidit, perquè jo també, en època d'estudiant, ja hi anava, ja també, al Coll d'Ares, darrere d'aquelles pedres que estaves arrecerat del vent, havia anat a fer astrofoto per allà, i em trobava amb altres, però en la Foscobes estaves per allà, tu també. No, o sigui, de fet,
Recordo una de les nits que hi havia un astrofotògraf molt reconegut de l'època, que era el Màximo. I tant, jo li vaig comprar, mira, jo encara tinc el seu telescopi, un refractor, que amb òptics li vaig comprar amb ell. Doncs ella anava amb un reflector...
Amb la seva dona va passar al cotxe, es va anar i diu, jo faré M20, que tinc ganes de fer M20. Me'n caig un nen, tio. Fot un M20 que l'endemà o dos dies després li posen a pot a la NASA. I jo em vaig quedar. Jo estava amb ell. Doncs sí, allí ha sortit molt bon material del món sec, eh? Jo i tota la gent.
I ja en aquella època ja hi havia l'Observatori, jo me'n recordo també, i de fet va ser el meu primer contacte en l'època d'estudiant, anar un estiu, l'any 2008, a fer unes pràctiques, a treballar en el procés de comissionat del telescopi Joan Aró, estava tot just posant-se en marxa, no? I mira, té somni haver arribat aquí. Ara actualment, quin tipus de recerca es fa al Montsec, a l'Observatori?
Doncs ara en l'àmbit de l'astronomia hi ha tres telescopis, dos d'ells ja plenament operatius, un d'ells el gestionem nosaltres, que és el Joan Oró, el de 80 centímetres, que és el primer que es va fer, i està a ple rendiment. A més és un telescopi robòtic, vull dir que totes les nits, totes les hores està fent observació, sense que hi hagi ningú controlant, vull dir, funciona totalment autònom.
I és un telescopi obert a la comunitat, és a dir, que semestralment es fan unes crides perquè tothom que tingui un projecte elabori una proposta d'observació i se li donin unes certes hores d'ús del telescopi. I, a més, és un telescopi multipropòsit, és a dir, té una càmera amb filtres,
i també un espectrògraf de resolució mitja, i això permet moltes coses diferents. Hi ha algun programa d'observacions, per exemple, hi ha un parell de propostes Pro-Am, a més, que també és un orgull poder-ho fer, en l'àmbit dels exoplanetes, en el projecte TIFOP, per exemple, d'observacions de l'emissió TESS,
També estem fent coses d'Exoclock, que és un suport a la missió Futura Missió Ariel. Coses d'exoplanetes, asteroides, supernoves, monitoreies variables d'activitat estel·lar, etc. Llavors és un telescopi que pel fet de ser robòtic, de poder fer coses rutinàries automàticament, doncs permet moltíssims camps possibles.
és una autèntica meravella, no?, de disposar d'aquest instrument que estigui, com bé tu dius, obert a la comunitat científica i PROAM, no?, per entendre, per explicar el que és el PROAM, és la col·laboració d'amateurs, per això diem AM, AM professionals, que per el pronom del PRO, no?, PROAM.
Llavors, em dius que hi ha un comitè que decideix quin dels projectes mereix unes hores. Qui ho decideix? O sigui, hi ha un comitè d'experts? Sí, això és un funcionament habitual en els instruments, els observatoris o telescopis que tenen temps obert a la comunitat. És el que es diu el TEMS-CAT o TAC, en anglès, comitè d'avaluació de temps.
Llavors es reben unes propostes i llavors hi ha un conjunt, de fet és públic els noms, són astronautics de l'àmbit de Catalunya i Espanya, que tenim tres o quatre, a més es van tornant o anem canviant, tenim coneixements en diferents camps, exoplanetes, fiches estel·lars, etc.
I són aquests els que donen les puntuacions, quan es reben 12 o 13 projectes programes diferents, doncs donen una mica l'ordre a les puntuacions. Típicament, que tots són projectes de molt nivell i és molt difícil que es recutgi alguna cosa, però estem també contents d'estar rebent moltes propostes i, de fet, no ho podem fer tot i, per tant, és prioritat.
Ostres, molt bé. I alguna d'aquestes propostes ha creat o ha generat algun tipus d'emoció, especialment? O sigui, que ha sigut un projecte que hagi emocionat? Uf, a mi m'emocionen tots, no? Pensava que anaves a preguntar, ha produït algun descobriment, però m'ha agradat molt més la pregunta com ha acabat. Tot és emocionant, perquè a més són camps molt diferents,
I perquè són observacions que no es poden fer des de gaires llocs més, no? Per exemple, jo dirigeixo un dels programes científics on mesurem períodes de rotació d'estrelles per la seva activitat, no? Perquè tenen taques, van girant les estrelles i es pot veure a la fotometria, no? En les coses de llum. I clar, tenir dos anys d'observacions on tens una mesura cada dos dies d'una mateixa estrella, clar, seria una matada, no? Però com que és automàtic, això t'ho permets fer.
Llavors hem estat també en molts descobriments on hem participat d'alguns exoplanetes interessants del nostre entorn i ara l'altre dia que fèiem estadístiques just hem superat un centenar de publicacions científiques al llarg des del 2010 fins ara on hi ha hagut participació d'algunes dades del telescopi Joan Oro. Això és rellevant, eh?
Vull dir que en aquest sentit, Joan Oro, l'Observatori, s'està fent ja... té 20 anys, està com fent adult, vull dir... I en aquests anys ha rebut algun tipus de millora o manteniment de millora, d'upgrade, que li diuen en anglès?
Doncs moltíssims. Boníssima pregunta. Vereno, Teresa, el que tenim ara allí entre mans en fa 20 anys, no? Deixa'm recuperar perquè parlem de Joan Oro, però no hem detallat que Joan Oro va ser un bioquímic lleidatà que va estar molts anys treballant als Estats Units, col·laborant amb missions espacials de la NASA, com algunes de les primeres que van...
a Mart o les primeres roques que vam recuperar i portar de la lluna. Quan va tornar a Catalunya, Joan Oro va ser un dels ideòlegs i impulsors que el Montsec s'hi fes una infraestructura de recerca com aquesta i per això el 2004 el primer telescopi va rebre el seu nom de Joan Oro. Des de llavors, l'Observatori, ara he dit que tenim tres telescopis. Tenim també el telescopi Fabra-Roamontsec, és aquest nom tan llarg perquè és una col·laboració
entre la RACAP i el ROA, però allí s'hi fa també recerca d'un complementari, és un telescopi de gran camp molt curiós. I ara acabem d'instal·lar l'any passat i estem posant en marxa el telescopi que en diem el TRAC, telescopi ràpid d'amplecamp, que també serà complementari. I aviat hi haurà novetats també molt potents amb nous equips i nova astronomia des del món sec,
Però no només astronomia, hem desenvolupat allà, és una plataforma, l'Observatori, per acollir equips de l'àmbit de la tecnologia, de la recerca, hi ha també estats meteorològiques, com una de l'SMC, hi ha un equip amb un sismògraf de l'Institut Cartogràfic i Geològic, i estem fent tota una àrea on s'estan desenvolupant i instal·lant estacions de comunicacions amb satèl·lits,
Vull dir que és una plataforma ara que abarque molt més enllà de l'astronomia i dins de l'astronomia molt més enllà del primer telescopi que va ser el Joan Oro. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Quina feina que s'està realitzant. També una mica per posar en valor tot l'àmbit i tota la ciència al servei. És una autèntica passada. I des del punt de vista...
com a físic, com a director, tu vas molt cap allà. O sigui, m'has explicat que es pot controlar, que és un control remot, però hi ha algun ermitaño allà que et fa un servei de manteniment o no?
Doncs mira, dins de l'IAC, de l'Institut d'Estudis Espacials, som un petit equip, som 5 persones que ens hem dedicat actualment a tot el que és desenvolupament, tota la part de software, tot ho hem fet nosaltres, tota una mica la supervisió científica i tècnica i els manteniments també. Habitualment en el dia a dia no hi ha ningú.
ni tampoc a les nits. Tot funciona de manera autònoma i com a molt podem fer alguna supervisió a distància. Però sí, clar, d'aquest equip de cinc persones n'hi ha tres, una d'elles soc jo, que treballem sempre relativament a prop de l'observatori i anem un cop per setmana, dos cops per setmana per fer algun manteniment, per revisar algun ordinador. Bé, ja saps que a tu també t'agrada que a xarrear l'astronomia...
els trastes i instruments, llavors tot necessita que hi hagi una supervisió, però en el dia a dia no, tot és a distància. I a partir de tots els equips, no només el Joan Oró, sinó tot el que hi ha a l'observatori de tots els àmbits de recerca i tecnologia, són equips autònoms.
Bé, doncs ara anem cap a una altra pregunta una mica personal que m'agradaria fer-te per la teva trajectòria, per la teva gran passió per l'astronomia. Tu creus que estem a prop de trobar vida fora de la Terra? Sí.
Uf, la gran pregunta, no? A més, tota la meva... Jo vaig fer el doctorat en l'àmbit de la recerca dels exoplanetes i la física estel·lar, i vaig molt lligat amb també aquesta branca de l'astrofísica, no?
Bueno, per no entrar en detall, però podríem parlar de tots els progressos que des dels anys 90 fins ara hem fet en saber trobar planetes cada cop més semblants a la Terra, no? Però per resumir l'estat actual és que si tu mires el cel de nit, des d'un cel fosc veus un miler d'estrelles o més, no? Doncs pensa que més de la meitat tenen planetes. De fet, hi ha més planetes que estrelles, no? La majoria tenen i molts són semblants a la Terra, són molt abundants, no?
Llavors estem en aquell punt que és difícil pensar que la vida no sigui un fenomen abundant habitual a l'univers, a la galàxia.
Quan ho trobarem? Quan es podrà trobar? Estem ben bé a punt de tenir les eines adequades amb grans telescopis que tenim a l'espai i que s'estan construint a terra també i que ja tenen els instruments enfocats i pensats per trobar les primeres biosignatures. Parlem de quina senyal ens indica que un planeta està habitat.
Segurament serà la vida en forma microscòpica la més abundant en la història de la vida a la Terra, també, si ens hi fixem. Però també es treballa en buscar tecnosignatures. No t'ho sé respondre i espero veure-ho. Jo també. Tu ets un gran divulgador, perquè jo et segueixo i veig que ets una persona que saps explicar les coses. Llavors, per què creus que és tan important explicar la ciència?
Sí, com t'he dit a mi, de fet em va començar a apassionar l'astronomia per poder-ho observar i poder-ho compartir. Llavors compartir és la meva gran passió dins de l'astronomia, que és poder transmetre aquestes emocions que ens dona posar l'ull en l'ocular del telescopi o estar sota un cel estrellat on s'hi veu la Via Làctea.
Per què m'apassiona això? Perquè és una cosa que no és habitual en la vida quotidiana i perquè genera emocions. Les ha generat en la humanitat des de fa mil·lenis. I som les primeres generacions ara que no tenim el cel estrellat com un element de la nostra vida quotidiana. Llavors, obrir-ho, portar al públic, a la gent, a una família, als nens, estar sota el cel estrellat i parlar-ne,
és una cosa tan poc habitual com... és molt bèstia, no?, el que pots transmetre i com pots connectar. I això és el que penso que m'agradaria continuar fent tota la vida, no?, comunicar i compartir la ciència, en concret, una com l'astronomia, com el ser estrellat. Quin consell donaries a algú que vol començar a l'astronomia mater? Uf, molts, però sobretot no precipitar-se, no?
Sempre va bé anar descobrint primer les coses que són evidentment més apassionants. Amb uns binocles segurament pots començar d'una manera més fluïda que amb un gran telescopi. Però és que ara hi ha tantes facilitats. Jo al·lucino a vegades que
que hi ha uns equips ara tan a l'abast i tan fàcil de posar-se que gent que s'inicia en l'astronomia i l'astrofotografia al cap de cinc mesos està fent unes fotos que al·lucines, no? Segur que et passa el mateix, no? Quan va començar era tot tan difícil fer l'autoguiat i posar-ho tot en marxa i tal, i ara afortunament és... Però bé, que anar pas a pas, no? I sobretot ajuntar-se amb altra gent, amb altres agrupacions astronòmiques, no? Molt bé, molt bé.
que és on realment aprens, que és on s'està obert a gent que està començant i encara no sap el que és una muntura equatorial.
i la ment, i n'hi ha per tot arreu d'agrupacions astronòmiques. I trobades que fem mensualment i que ens ajudem els uns als altres per donar aquesta comoditat i apropament cap al cel. Si haguessis de definir en una frase el que significa mirar el cel des del món sec, quina seria?
Uf, m'has llançat aquí la pregunta que m'ha deixat... Jo diria que és entendre i situar-se, no? Entendre el nostre lloc al món, a l'univers. Ho hagis parlat, ho hagis compartit, hagis llegit, tinguis coneixements o no, estar sota el cel estrellat com el que tenim al món sec és un gran toc d'humilitat per saber qui ets al món, no?
que és tot això, com de gros, és tot això. I també un gran ton d'alerta, sempre ho dic, per entendre que la Terra al final és un planeta únic. N'hi ha molts com la Terra, però per nosaltres no hi ha planeta bé. Llavors, entendre les distàncies, descobrir que tot és tan profund i que tots aquests planetes, i segurament els primers habitables que aviat trobarem,
Estan tan lluny, no són una alternativa. Llavors aquest toc d'humilitat i aquest toc d'alerta crec que són els dos grans descobriments que m'agrada compartir. Estan sota el cel estrellat. Doncs unes grandíssimes respostes que m'has fet, Quique. I només dir-te que moltes gràcies per compartir aquesta mirada tan profunda de tot l'univers amb nosaltres. Ha sigut tot un plaer, de veritat. Gràcies.
Moltes gràcies per comptar amb mi, per deixar-me compartir-ho i espero que ens vèiem aviat.
Us heu fixat que els grans observatoris astronòmics gairebé sempre estan en llocs remots, dalt de muntanyes o deserts llunyans? No és casualitat. Si volem mirar bé l'univers, hem d'escapar de la Terra tant com puguem. I el primer factor clau és l'altitud. Com més amunt ens situem, menys atmosfera tenim al damunt. I això és important perquè l'atmosfera distorsiona la llum de les estrelles.
A gran altitud, la llum arriba més neta i les imatges són més nítides. Per això, molts observatoris estan a més de 2.000 o 3.000 metres. El segon gran enemic és la contaminació lumínica. Les llums de ciutats i pobles il·luminen el cel i amaguen les estrelles febles. En canvi, en zones remotes, el cel és realment fosc i això permet observar cal·làxies llunyanes, nebuloses tènues i objectes que des d'una ciutat serien invisibles.
Però encara hi ha un altre factor menys conegut, la turbulència atmosfèrica. L'aire no està quiet, es mou constantment, i això fa que les estrelles tremolin entre cometes. Els astrònoms anomenen això 5, i com millor és el 5, més puntuals i definides es veuen les estrelles. Alguns llocs del planeta tenen una atmosfera molt estable, amb poc vent i canvis sous de temperatura, ideals per a l'astronomia.
Per això, que molts dels millors observatoris del món són en llocs com Hawái, el cim del Mauna Kea o el desert d'Atacama, a Xile. Allà s'hi combinen tots els ingredients, alçada, fosco extrema, aire sec i un cinc excel·lent.
El resultat és com mirar l'univers amb ulleres noves. Així que quan veieu imatges espectaculars del cosmos, penseu-hi. No només són bons telescopis, són telescopis col·locats al lloc exacte del planeta on la Terra molesta menys. Per observar l'univers, de vegades cal anar molt lluny de tothom.
Doncs fins aquí el capítol d'avui. Gràcies a Quique per apropar-nos a la recerca real que es fa des de casa nostra, demostrant que Catalunya també mira cap a l'univers amb telescopis de primer nivell. I també gràcies, com no, als nostres grans col·laboradors, Hugo Moreno per les efemèrides i a Carla Suñol per la seva mirada curiosa.
Recordeu que podeu escoltar aquest programa a totes les plataformes de podcast i seguir-nos tant a Ona, la Torre com a Ràdio Sant Pere i Sant Pau i a les xarxes socials. I sobretot, no deixeu mai de mirar cap amunt. Fins al proper viatge còsmic!