La Ràdio Sideral, un viatge còsmic. Hola, còsmiques i còsmics. Benvingudes i benvinguts una setmana més a la Ràdio Sideral, un viatge sonor per l'univers. Avui us proposem un programa molt i molt especial, perquè parlarem d'un projecte científic que sembla tret directament d'una missió especial o de ciència-ficció.
Imagineu-vos viure durant uns dies dins d'una base marciana simulada, vestits amb escafandres, fent experiments científics i explorant el terreny, com si realment fossiu astronautes investigant el planeta vermell.
Doncs això és precisament el que fa el projecte IPATIA, una iniciativa científica liderada per investigadores que simulen missions a mar per estudiar com seria la recerca i la vida en altres planetes. Avui tindrem el privilegi de parlar amb Carlota Keimer, membre d'aquest equip extraordinari que ens explicarà com funciona aquesta missió analògica i quins experiments s'hi duen a terme.
I avui, a més a més, tindrem una petita novetat al programa. Per primera vegada en l'entrevista la farem a dues veus. M'acompanyarà el nostre company Carles Sunyol, que avui deixarà momentàniament la seva secció de curiositats, que també la farà, evidentment, per participar també en la conversa amb la nostra convidada.
Segur que serà una entrevista plena de preguntes descobertes i moltes ganes d'explorar Mar. Però abans de posar-nos el cas d'astronauta, fem una parada en el temps amb les efemèrides astronòmiques de la setmana amb el nostre company Hugo Moreno. Així que... Comencem. Efemèrides astronòmiques.
Molt bona nit! Avui, aprofitant el canvi d'estació, tornem amb les efemèries astronòmiques, ja que a partir d'ara comencem a dir adeu a totes aquelles constel·lacions i objectes que ens han acompanyat durant l'hivern i saludem a les que ens acompanyaran els propers mesos.
Comencem amb els planetes. Durant tota la primavera encara podrem gaudir del rei, Júpiter, sempre a inicis de la nit. Ara mateix tenim encara la meitat de la nit per observar-lo, però a mesura que passin els mesos cada cop tindrem menys temps i quan comenci l'estiu ja no el podrem veure fins a nou avís.
En quant a constel·lacions, a inicis de primavera tindrem les últimes oportunitats per gaudir de l'hexàgon d'hivern, compost per Gèminis, Canís Minor, Canís Major, Orió, Tauro i Auriga. I per tant, també de tots els objectes és el profund que les troben, com la nebulosa del Cranc, el cúmul de la Papallona, la gran nebulosa d'Orió o la nebulosa Roseta.
Amb l'arribada de la primavera tindrem durant tota la nit, efectivament, el triangle de la primavera, el qual està compost per Leo, Virgo i el Bové. Amb aquestes constel·lacions s'obre també la temporada de galàxies, ja que en trobem decenes a la zona de Leo i Virgo. Moltes d'elles ben brillants, sent el triplet de Leo les tres més famoses i fàcilment reconeixibles. La resta, si les observem en visual, ens costarà molt diferenciar una de l'altra.
Finalment tindrem a l'Ossa Major a la part alta del cel i serà el millor moment de l'any per fotografiar els seus objectes, que poden ser la part de galàxies M81 i M82, l'estrella doble de Mízar o més galàxies com M101, M106, M51, M94 o M63. I recordeu, no cal un gran telescopi per gaudir del cel, només curiositat i ganes de mirar-ho.
Avui tenim amb nosaltres una convidada molt especial per parlar d'un projecte fascinant en l'àmbit de l'exploració espacial i de la visibilitat de les dones en setem, Hipàtia Mars. Ens acompanya Carlota Keimer, enginyera espacial, pilota en formació i membre reserva de la tripulació Hipàtia 3. Carlota, benvinguda, és un plaer tenir-te aquí. Moltes gràcies a vosaltres, és un plaer.
Avui, a més a més, comptem amb un convidat també que és col·laborador nostre, el Carles Suñol. Carles, molt bona tarda. Hola, bones, molt bona tarda a tothom. Si vols, Carles, pots començar tu amb la primera pregunta. Sí, doncs moltes gràcies, Carlota, per assistir al nostre petit espai astronòmic.
I volem començar a fer-te la pregunta, i bàsicament pels nostres oients, si ens podies explicar breument què és aquest projecte Hipàtia Mars i quina és la missió principal que teniu? Doncs mira, el projecte Hipàtia Mars neix el 2019 a mans de dues companyes, la Mariona Badenas i la Carla Conejo, per divulgar una mica en ciència i inspirar noves generacions que s'interessin per les carreres STEM.
I després això ja va anar més enllà i es van començar a fer les primeres missions anàlogues, que una missió anàloga és una missió especial, però simulada aquí a la Terra, i el que es fa és simular les mateixes condicions que tindríem a una missió a Mart i a la Lluna, per exemple. Molt bé. Moltes gràcies. Ens cautiva el nom d'Hipatio, no? Entenem que prové per la figura d'Hipatio Alexandria.
Per què la vau triar com un referent pel nom del vostre projecte? Perquè està considerada la primera científica com a tal documentada i era una dona interessada en astronomia i va ser com pionera en el seu temps en aquells anys que ja fa molt i va ser com la primera persona interessada en divulgar ciència en el seu moment i ser dona, no?
Home, molt bon referent, eh? La veritat és que està molt ben escollit. I Pati ha de desenvolupar missions anàlogues simulant condicions a mar, no? Exacte. Per què són importants aquest tipus de simulacions i què s'aprèn en una estació com la de Mars de la Research Station o en llocs com a l'Àrtic canadenc?
Doncs aquestes missions el que ens permeten és provar protocols i provar tests i coses que faríem amb una missió de llarga durada, però aquí a la Terra sense el mateix risc que implicaria una missió cap a Mart fent-la sense fer els testos. Però jo sempre dic que a l'espai tot el que pot anar malament anirà malament si no s'ha fet el test previ. I simular les coses sempre i provar els protocols si funcionen és com una mena d'examen, que testa i verifica realment si el que estem fent bé
Està bé i si el que estem fent està dolament, és el feedback més important que podem tenir en un espai així. De fet, el teu perfil és d'enginyeria i formes part de la tripulació de reserva d'Hipatia 3. Què significa formar part d'aquest equip?
Home, és un honor perquè les dones que formem part d'aquest equip és un equip molt multidisciplinari, multigenacional i totes tenim diferents backgrounds, però és increïble els currículums de les meves companyes, les experiències que han tingut fins ara. Jo soc la més jove, vull dir, ja m'agradaria a mi tenir les seves experiències quan arribi a la seva edat.
I com vas rebre la notícia que series seleccionada dins d'aquest gran elenc de persones científiques? Com ho vas rebre? Doncs amb molta alegria i amb tota la responsabilitat que comporta. També em vaig pensar molt contenta, però també vaig pensar, guau, això ja comença a ser molt més gros que nosaltres. Al final estem sent la cara visible d'una associació, però també la cara visible que veuran els nens i les nenes.
quan s'hagin de veure reflexats amb algú que estigui posat en ciència o en enginyeria. Clar, exactament. I dintre del projecte Hipàtia 3, teniu una finalitat. Llavors, quina seria la vostra finalitat, així que ho entengui l'audiència? I després, quins són els petits objectius que vosaltres preteneu realitzar en Hipàtia 3?
Sí, Patia 3, l'objectiu és seguir fent les missions anàlogues que fèiem fins ara, però va més enllà, no? Perquè no fem la missió anàloga un altre cop a la base de Utah, com s'ha fet fins ara i Patia 2 i Patia 1, sinó que anem més enllà i ens n'anem fins a l'àrtic. Clar, això suposa un repte logístic i operacional molt més gros que les missions anteriors. I jo crec que també una mica l'objectiu és pujar-ho al següent nivell de simulació i fer-ho més realista encara que abans.
que ja ho era, però ara ho serà més amb el tema de les temperatures i de l'aïllament, etc. I també és la primera missió de dones que anirà a una base de recerca a l'Àrtic mundial. O sigui, que la responsabilitat creix, al final, i la dificultat també. Quina passada, és realment impressionant. Quan ho dius així realment sona molt més. Ho has d'interioritzar, encara ho estic processant. Sí, sí.
Clar, és que sou astronautes que estareu allà fent una missió anàloga que és superimportant. Ens podries explicar una mica com són aquestes missions? Quants dies duren? I en el teu cas en particular, quin tipus d'objectiu tens? Tens algun tipus de recerca en especial que vulguis fer? Doncs les missions Hipàtia 1, Hipàtia 10 han durat 15 dies. Aquesta també durarà 15 dies en total.
I el meu objectiu dins d'aquesta missió és estudiar els efectes de la microgravetat en el cos humà. En aquest cas, a mar tenim el 38% de la gravetat terrestre. I, clar, simular això és difícil, però el que fan les agències especials aquí a Europa és posar els seus provants, que se li diuen a les persones que són voluntàries per fer proves en honor a la ciència, en una posició d'inclinació de sis graus. I amb això, al cap,
simules és el fluid shift, que és un efecte que tenen els astronautes quan volen a l'Estació Espacial Internacional, que tots els fluïts del cos, com que hi ha absència de gravetat, s'acumulen més cap al tronc superior i no tant cap al tronc inferior com farien aquí a la Terra. Llavors, com que encara hi ha un 38% de la gravetat terrestre a Mart, no cal fer tampoc una simulació amb total absència de gravetat, és a dir, tothom en 6 graus tot el dia estirat, com fan les agències, sinó que el que pretenc és
fer que la part de la tripulació dormi a les nits en aquesta posició. O sigui, està simulant mig dia o un 30% del dia aquestes condicions. Quina passada. Llavors entenc que hi haurà una part de la tripulació que estarà en aquesta posició i l'altra part no. Exacte. La resta dormirà en la posició que dormim normalment al llit, en posició sopina, és a dir, recta, i servirà de grup de control.
Quina passada, quina passada. Entenc que tot això és tot un repte i tu com a enginyera suposo que us està més acostumada a tots els reptes. I volem saber això, la teva trajectòria una mica, no? Tu vols estudiar enginyeria mecànica, vas fer un màster en enginyeria aeroespacial,
i ara mateix estàs treballant en projectes superpunters, un d'ells en els satèl·lits altos de l'ESA. Per què? Què et va portar a estudiar a tot això i a més a més a voler participar en aquest projecte d'Eipati? Explica'ns una mica la trajectòria.
Jo vaig començar estudiant enginyeria mecànica perquè la vocació era més els mecanismes i com funcionaven les coses i com podia construir màquines que poguessin millorar una mica la vida de les persones. I sempre m'ha agradat una mica el tema de l'espai i de l'astronomia en general. I la unió entre les dues coses era una mica l'enginyeria aeroespacial, però l'enginyeria mecànica tot i així és un background molt sòlid, jo diria, perquè ho toques una mica tot. Al final també et serveix molt en aquest àmbit.
de l'espai, i el tema de les operacions de satèl·lit va sortir per fer la tesi de final de màster, que de fet encara ara l'haig entregat aquest any, i la vaig fer a Redwire sobre el satèl·lit Altius, sobre un test molt en concret, que és l'últim test que es fa al satèl·lit abans d'anar en òrbita i simular què farà el satèl·lit en òrbita i com l'instrument interacciona amb la resta de subsistemes del satèl·lit. És a dir, tu
l'operes i el fas funcionar, el pilotes, com si fos així, en òrbita, i mires si l'instrument està agafant les dades que tu vols, és a dir, en aquest cas, les fotos de la capa d'usó que fa, de tot l'espectre, infrarroig i així, i després mira si ha interaccionat bé amb tota la resta de components del satèl·lit. I, pàtia, m'hi vaig presentar com a repte personal, perquè al final sempre em fan aquesta pregunta de tu sempre volies ser astronauta i els dic
Doncs no, la veritat és que no, és com que una mica la vida m'ha anat encaminant cap a aquestes opcions professionals. Jo sempre he volgut arribar a l'espai, des dels 16 anys amb la primera sonda que vam enviar a batxillerat, però arribar a l'espai amb coses que haguem fabricat aquí a la Terra. No m'havia plantejat mai jo l'opció de poder-hi anar jo. I Pat ja comença a posar aquesta qüestió una mica sobre la taula.
A part d'això, també era una mica un honor poder inspirar les generacions com abans no s'havia fet i poder ser una mica d'un referent de carn i ossos, no? Vull dir, al final, està molt bé que tinguem referents de la Marie Curie d'una dona de fa cent anys d'un altre país, però preferiria que la meva veïna fos la meva referent o la meva germana o la meva cosina, no? I és una mica perquè aquestes nenes també tinguin el reflex del que ens hagués agradat a nosaltres en el seu moment. Sí, haguessis de triar un moment de...
tota la teva trajectòria. I si una persona volgués repetir la teva trajectòria, quin moment diries tu que és un dels més especials o han de tenir més en compte a l'hora de voler replicar una carrera com la teva i voler solir els mateixos objectius? Hi ha un moment inspirador que dius, mira, aquest moment va ser per mi clau perquè, no sé,
Sí, quan vam enviar aquesta sonda, la primera sonda que vam fer jo i la meva companya com a treball de recerca, al final que és una cosa que a vegades penses que té poca importància en el seu moment, però per nosaltres va ser molt transformador enviar una sonda amb 16 anys a l'estratosfera i que retornés amb aquelles imatges de la Terra, que es veia la curvatura, es veia l'atmosfera, amb totes les dades de la radiació còsmica. Jo crec que en el moment que va baixar aquella sonda i vam veure les imatges, jo vaig dir aquí, jo crec que em vull dedicar a això, avui em dedicar...
en benefici a la humanitat però avien coses a l'espai. Quina passada. Quina passada, eh? Autènticament, és de... és de descobriment, de... és una cosa al·lucinant. De fet, jo vaig voler durant molts anys fer això mateix i com a molt hem contactat amb l'Estació Espacial Internacional per ràdio, que ha sigut l'única...
l'única vessant que hem tingut i de fet el Carles és bastant potent amb això, amb unes antenetes i que pot veure imatges de satèl·lits. Això és espectacular. I jo crec que des del punt de vista de la missió Hipàtia hi ha una cosa que denota un empoderament femení i una qüestió de gènere prou important. Com veus la qüestió de gènere en aquest àmbit?
Home, encara hi ha poques persones, bueno, dones en carreres científiques i d'enxilleria. Jo, quan vaig començar, eren dos o tres. I després, a mesura que anaven passant els anys, a vegades, en alguna classe era sola. Però sí que és cert que ara ja les nenes com que es veuen més reflexades en altres exemples que tenen en empreses i en nosaltres, per exemple, o així. I això està molt bé, està millorant. Em penso que en els últims deu anys ja ha crescut la quota a les aules de les dones un 3%.
No està creixent al ritme que ens agradaria, però com a mínim està creixent. I jo crec que Hipàtia és una iniciativa molt maca en aquest sentit i que pot ajudar molt en aquest aspecte. Clar, clar que sí. Sí, justament parlant de tot aquest projecte i com s'empronta, aquest de posar el manifest i el talent...
femení en l'àmbit de la ciència i la tecnologia. Quina reacció teniu de la gent jove, sobretot de les noies, quan us veuen a vosaltres, assisteixen a vosaltres xerrades o us escolten?
us han dit mai algun feedback i estan molt motivades a voler seguir les coses carreras? Doncs mira, et posaré l'exemple de l'escola de la que acabo de venir d'aquí de l'escola El Drec de Caça de la Selva. Ha sigut una experiència molt bonica perquè aquestes nenes, vull dir, m'han vingut, no em coneixen de res i m'han dit jo vull ser com tu quan sigui gran. Per mi això és tot, vull dir, per mi això és la missió ja complerta, saps? Vull dir, podem fer la recerca que tu vulguis però l'impacte que això pot tenir a la vida d'una nena
Vull dir, és impagable. Clar, aleshores... És a dir, l'astronomia també hi ha molt astronauta que és masculí, ha estat tot pensat pel públic masculí. Recentment ara les missions, per sort, més dones s'estan involucrant, estan sent més membres de tripulacions futures.
Aleshores, quin és el missatge per dir-li a la societat de per què les dones també han de liderar projectes especials? Per què són tan importants? Quin és el missatge que podem dir per reforçar la gent? És que crec que aquí entra una mica el factor condicionament que tenim de petits. Al final jo crec que naixem com un llenç en blanc
tot el precondicionament que hi ha a la societat, que sigui d'estereotip, sigui les joguines que ens donen, tot està com ja condicionat des de ben petits, i si a una nena li estan donant cuinetes i coses de rosa, clar, tu si tens una mica ara de tenir un fill, què li regalaràs al fill? Algú blau. I això encara hi és per generar societat. I en canvi, si ha de tenir una nena, què li regalaràs algú rosa? Que està molt bé, de rosa i de blau. Però sí que aquestes diferències ja comencen a quedar des de molt i molt petits,
I jo crec que això no ajuda gens perquè ja és com que t'estan encasellant en un lloc. I jo crec que els nens han d'explorar lliurement i amb la curiositat i jugar amb el que vulguin i ser... Sí, explorar amb curiositat al final, sense cap prejudici. I jo crec que animaria els pares a deixar una mica davant dels estereotips i aquestes definicions de gènere, no? I anar una mica a deixar als fills que juguin amb el que vulguin, siguin el que siguin. Per curiositat, tu de petit amb què jugaves?
Jo tenia Legos, cotxes, la vessant d'enginyeria mecàrica, jo crec que ja venia d'aquí, i sí, Legos, cotxes i alguna nina havia tingut també. Molt bé, molt bé, és fantàstic. Sí, sí, tens tota la raó que el tema de joines de petit influencia molt, no?, amb el que espien o pensen els nens i nenes en el futur.
Però també a l'escola, al final, perquè si et pregunten què vols fer de gran i tu ets una noia li vas a dir si vull estudiar ciència et diuen no vols fer magisteri o infermeria i dius no. És com que ja ni t'ho plantegen, no ho sé.
És que encara tenim restes que en les cultures patriarcals ha seguit una línia que cal trencar de totes les maneres possibles. Hem de pensar que al final en ciència és diversificar, és perspectiva, és diversitat d'opinions. Com més diversitat d'opinions tinguis, siguis home o dona... Exacte.
Doncs molt millors resultats tindràs i moltes més perspectives veuràs. I a part d'això és que estem deixant el 50% de la població exclosa en segons quines converses i això no és just. No, no, de cap de les maneres. Jo ara volia preguntar-te una coseta parlant de l'emissió Hipàtia 3, que crec que val molt la pena.
Des de la nostra comunitat, a nivell social o a través de les xarxes, com es pot donar suport a la iniciativa? De quina manera podem traçar aquest suport que esteu realitzant amb aquesta missió? Doncs mira, tenim les xarxes socials que sempre estan obertes a nous seguidors que vulguin estar informats de les activitats que fem. Oferim activitats per a famílies i nens així més educacionals, tant al Cosmo Caixa com a escoles.
hi ha universitats, aquí pot assistir qualsevol i és gratuït, només s'ha d'inscriure i també ens podeu donar suport com a esponsors, si sou empreses o associacions o fundacions que estigueu en el lloc de donar diners, això també ens ajuda a financiar aquestes missions, perquè al final se suporten amb fundacions com Fundació La Caixa o la Universitat Politècnica de Catalunya en aquest cas.
Molt bé. Jo crec que serà nosaltres, des de la nostra muntanyeta petiteta de la Ràdio Sideral, ja convidem a les persones que ens escolten per si volen donar suport, perquè ens sembla estupendo i és una molt bona iniciativa que creiem que és fonamental donar-li suport.
I, Carota, des de la nostra perspectiva tens tot el nostre suport des de les zones de ràdio. Moltes gràcies. Sí, és que, de fet, jo m'imagino això. A mi, jo de petit i d'adolescent i de jove anava en esplais i una de les coses que fèiem era preparar les colònies. I quan preparàvem les colònies, que ens anàvem cap a Gessa, cap a la Vall d'Aran,
doncs feies la motxilla i anaves a pensar, vinga, va, n'hem de ficar això, això... Quan parlem d'una missió com Hipàtia 3, com és fer-se la motxilla?
Doncs no ho sé, ja t'ho explicaré quan tingui l'experiència perquè realment no ho sé ni jo i és una cosa que em preocupa com vaig encabir les coses i què m'haig d'emportar, què és realment necessari en una missió d'aquest tipus i jo crec que això s'acabarà de parlar i s'acabarà de fer d'una llista i sí, sí. Sí, però entenc que hi ha com una mena com de PDF de...
N'hi haurà, entenc que n'hi haurà. Espero que hi hagi un guideline, però segur que això la comandana ho porta molt bé, ella ja ha estat en una missió d'aquestes a Hipàtia 2, ja té l'experiència i la Laura també ja tenen l'experiència i han viscut això i jo crec que sabran guiar-nos molt bé en aquest sentit. I tant, i tant. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Sí, sí. De fet, bueno, aquesta motxilla més o menys...
Jo crec que la tens mitja parada perquè hem vist que t'encanta el muntanyisme i viatjar,
Em sembla que recentment has fet algun cim al Perú, si no m'equivoco. Sí, m'agrada fer coses que no pensaria que faig mai, o que no podria fer mai, i això del Perú va ser tot un repte, perquè jo no faig alpinisme tècnic, ho faig per hobby pur, i en aquest cas em vaig haver de preparar 3-4 mesos abans, perquè clar, pujar 5.000 metres no és fàcil, per molta condició física que tinguis a l'alçada es nota.
Però sí, no sé, aquests reptes i d'exposar-te a la natura d'aquesta manera i no sé, veure que al final no som ningú contra la natura i que la muntanya és la muntanya, jo crec que això em dona molta perspectiva a la vida també. Clar, clar. I a banda, clar, també has fet alguns voluntariats o projectes anteriors a altres països, no? Em sembla que a Austràlia, a Nova Zelanda...
De quina forma t'ha marcat aquests projectes i com encaixa amb la idea d'hipàtia? És a dir, hi ha algun tipus de símil o creus que hi pot haver algun tipus de símil entre tots aquests hobbies que fas i el projecte d'hipàtia? Jo crec que per anar a l'àrtic has de tenir una bona condició física. El tema de la muntanya podem ajudar-te a preparar-me de cares al fred i a exposar-me a condicions extremes.
i estar millor preparada físicament en aquest sentit. I el tema dels voluntariats, clar, al final el que fem a IPATI és feina voluntària, o sigui, no és la nostra feina oficial, nosaltres tenim feines a part d'això i nosaltres dediquem el nostre temps a la ciència i a la societat d'aquesta manera, que ja ve a ser un voluntariat en si, si ho vols lligar d'aquesta manera, però les experiències que havia tingut abans allà a Austràlia i Nova Zelanda eren d'agricultura.
La família de la meva parella són pagesos. Una de les coses que vaig dir quan vaig fer l'entrevista i el procés de selecció d'Hipàtia és que sabia conrear plantes perquè em semblava molt fonamental i de fet hi ha un hivernacle a la base de recerca de Utah que permet conrear plantes per alimentar-nos i també una mica en honor a la pagesia, que al final no la valorem prou a la societat i al final si no tenim pagesos no tindrem menjar.
Sens dubte, sens dubte. Carlota, moltíssimes gràcies per compartir la teva experiència i la visió d'Hipatia Mars amb nosaltres. Amb vosaltres, per l'oportunitat. És que és apassionant veure com ho sents, com ho vius i veure projectes com aquest, que no només avancen així com la ciència, sinó que també s'obren
portes a futures generacions i pot ser encoratjador. Així que moltíssimes gràcies per tot i esperen veure't ben aviat. Moltes gràcies a vosaltres. Moltíssimes gràcies.
Hola còsmics i còsmiques, avui viatgem mentalment fins a Mart, el planeta vermell, un dels mons més estudiats del sistema solar i també un dels més sorprenents. Per començar, Mart té la muntanya més alta de tot el sistema solar, es diu Olympus Mons, i és enorme, fa uns 22 quilòmetres d'altura.
Per comparar-ho, el monte Everest arriba a uns 9 quilòmetres. Això vol dir que el volcán marcià és més del doble val. I parlant de coses extremes, Marc també té el canó més gran conegut, el Valles Marineris. És un sistema de valls tan gran que faria uns 4.000 quilòmetres de llarg. Si el poséssim sobre la terra, travessaria pràcticament tot un continent.
Però una de les curiositats més interessants és que a la Terra hi ha llocs que s'assemblen molt a Mart. Els científics els denomenen anàl·legs marcians. Són paisatges molt secs, amb roques volcàniques, poca vegetació i condicions extremes.
Per exemple, el desert d'Atacama, a Xile, hi ha zones tan seques que gairebé no hi plou mai, i llocs com el volcà Mauna Kea, a Hawaii, el paisatge de lava i pols recorden molt la superfície marciana. Aquests llocs són molt útils perquè els científics hi poden provar robots, instruments i experiments abans d'enviar-los realment a Mart. És una mena d'entrenament a la Terra per preparar les missions espacials.
Hi ha encara una altra curiositat. Un dia a Mart dura 24 hores i 39 minuts, gairebé igual que la Terra. Per això els científics que controlen els robots marcians sovint adapten els seus horaris a aquest dia marcià, que és una mena sol. Tot això fa que Mart sigui un laboratori natural fascinant.
Un planeta que avui sembla un desert fred i silenciós, però que ens pot explicar molt sobre la història dels planetes, sobre el passat de l'aigua al sistema solar i fins i tot sobre si la vida podria haver existit fora de la Terra. Mentrestant, aquí al nostre planeta continuem buscant llocs que s'assemblin per poder provar tecnologies, robots i experiments.
Potser encara trigarem anys a trepitjar-lo, però gràcies a aquests estudis cada vegada el coneixem una mica millor. Fins la propera setmana!
Avui hem descobert que explorar mar no és només de cosa de robots o astronautes de la NASA. També hi ha equips científics aquí, a casa nostra, que treballen per entendre com seria viure, investigar i explorar altres planetes. El projecte Hipàtia és un exemple extraordinari de com la ciència, la col·laboració i la divulgació poden anar de la mà.
Gràcies a Carlota Keimer per compartir amb nosaltres aquesta experiència tan inspiradora. I gràcies a vosaltres, còsmiques i còsmics, per acompanyar-nos en aquest viatge. Si us ha agradat el programa, ja ens podeu seguir a Spotify, i Vox, Ona la Torre i Ràdio Sant Pere i Sant Pau. I recordeu, la Terra és casa nostra, però l'univers és el nostre horitzó. Mireu amunt i fins al pròxim viatge sideral!