Som a les portes de Setmana Santa, de fet aquest diumenge ja serà diumenge de Rams i justament aquest divendres, dia 27, comença la celebració de Torredembarra amb un dels actes tradicionals del que és el programa i que es repeteix cada any des de fa molt de temps, que és la presentació de l'opuscle de la Conferia de la Creu Armats de Torredembarra.
Enguany hi haurà una presentadora, que és la Isabel Siuró, que ens acompanya avui a la sintonia d'On a la Torre. Isabel, bon dia, benvinguda. Moltes gràcies. Com va rebre aquesta invitació per part de la Conferia de la Creu Armats, de fer aquesta presentació barra pregó de l'opuscle?
A veure, d'entrada em va sorprendre perquè era una fita que mai me l'havia plantejat que em pogués succeir i d'entrada t'espanta. Penses, ostres, què dic, què faig, com ho presento això?
Evidentment, després ho penses, ho romies, ho comences i et fa molta alegria. És una satisfacció, és un orgull, és una responsabilitat. La gent que hi ha estat sempre ha sigut gent molt ben preparada i, evidentment, ho vols fer bé, no? Per quines bandes t'arriba aquesta invitació? Per la Junta. La Junta de la Cofredia venen a la botiga i m'ho demanen.
I llavors dius, doncs endavant, som-hi. No sé si cal gaire presentació de la Isabel Siuró, perquè des de fa molts anys que regenta la corseteria Siuró que hi ha a l'Avinguda, al carrer Antoni Roig, al carrer Nou. Per tant, jo crec que una mica tot el poble et coneix. 47 anys. 47 anys de botiga. 47 anys.
Tota la vida. Per què et ve aquesta invitació? Per què et diuen els armats que volen que siguis tu la presentadora de l'opuscle? A veure, el meu pare va ser dels fundadors. Potser si no va ser del principi a principi, va ser l'any següent. Tinc el meu pare que va estar tota la vida als armats i ara hi tinc un fill dintre la cofreria. Sempre he participat, sempre he col·laborat, sempre que m'han demanat qualsevol cosa, doncs no he dit mai que no.
I suposo que és una mica per arrel familiar i per arrel de poble, bàsicament. Clar, Puller, els armats són homes. Tu no has desfilat mai d'armat, però sí que has participat activament a la Setmana Santa. Jo amb la Setmana Santa de petita el que era...
principal era el papa, era la seva vida, els armats li era tot per ell i naltros en aquelles èpoques les nenes l'únic que podien fer era preparar la roba, brillantar-la i després anar a la processó, anar al sant enterrament, totes de negres, vestides de vesta, amb la creu era molt important això per naltros.
I era l'única participació activa que he tingut jo amb la Setmana Santa, processons i crucis i ja està. De gran i a seguir anant? Sempre, sobretot el de les creus.
Però anant-hi participant com a confrara o com a espectadora exterior? No, jo sempre he anat al Via Crucis de les Creus com a participant, sempre, tota la vida. Menys l'any que va faltar el papa, sempre hi he anat. I després, el de la nit, el Sant Enterrament, no. El Sant Enterrament no perquè sempre me'l miro des del balcó. Però com a participant no, no hi he anat mai, en cap cofreria.
Abans de començar l'entrevista em deies que ja tens el discurs preparat per aquest divendres. Sí, ja fa dies, fa mesos que li dono voltes. Et van donar un mal de cap quan t'ho van demanar allò de, ostres, què explico? D'entrada sí, d'entrada sí perquè penses, què diré? A veure, tampoc és que jo sigui...
i dius, ostres, què diràs per fer una bona presentació? Després t'hi poses a pensar, comences a escriure i les coses van sortint. Bàsicament jo no faig un discurs d'història, jo faig bàsicament Torre d'en Barra dins de la meva família, dins de les meves vivències.
una mica d'història, però història sempre relacionada amb la cofreria de la Creu, els armats i la família. Tu entens, deies al teu pare, que va ser un dels fundadors i que ho vas viure molt de petita. I tant. Per tant, conserves molts records, moltes imatges d'aquella època? Moltíssims, moltíssims. I tant, i tant.
A veure, un mes abans ja anàvem amb la Ramona de Caltó i anàvem a començar a preparar tota la roba i a netejar-la i ja era tota una experiència allò.
Veig que aquí hi ha un ritual amb la roba i és la segona vegada que ho anomenes. Què imposava aquest ritual? Home, a veure, d'entrada havies d'anar a les golfes, començava a baixar tot el vestuari, les curasses, les llances, totes tornava mate l'hivern. Després ho havies de fregar i totes les nenes era una aventura. Sí, sí, ens agradava moltíssim pujar a les golfes de l'església, era una cosa que no hi ha tornat mai més.
Ell estava en totes les cuirasses, tota la vestimenta, i llavors que éreu tot un grup de noies que us dedicàveu a fer el manteniment. El que era roba-roba, cadascú la guardava a casa seva. La rentava, la planxava, la guardava i la preparava la roba. A l'església se guardava tot el lluent. Cuirasses, llances i els cascos. Sí, sí, això sí, que era el que es tornava brut durant l'hivern. Sí, sí.
I llavors què fèieu? Quedàveu a la mateixa església allò unes setmanes abans per fer el procés de neteja? Com s'organitzàveu? La Ramona Roig, que era de Caltú, abans es dèiem la gent pels renoms de poble. Que encara en queden, però s'ha anat perdent molt. Sí, nosaltres som de Calgaralla. I encara el conservo. A mi m'agrada fer el sortir sempre que tinc ocasió, perquè penso que són pocs ja els que conserven el renom de poble.
Doncs no, ella ja ens coneixia, érem les veïnes, ella vivia davant de l'església, hi havia l'església, i el carrer ample, i tots érem molt de poble. I totes les nenes d'aquella edat que érem jovenetes, doncs, ella ja era gran, i pujàvem, baixàvem escales, ho cargàvem, i així anàvem fent, i anàvem creixent. I sap si aquest ritual encara es manté? Encara es guarden a la golfe de la parròquia? Sí, el que passa que jo...
No crec que ara ho facin noies o nenes joves que ho facin. La veritat és que ho podria haver preguntat a un fill, però no sé com es fa ara. Jo els veig sempre molt nets, molt lluents i molt preciosos. No sé si és que no s'embruten o funcionen d'una altra manera. La veritat és que no ho sé. Per tant, vosaltres devia ser una aventura. Una aventura total. Era una festa, que era la festa de netejar i polir, i tant.
Suposo que al llarg dels anys també has vist canviar o transformar-se la celebració de la Setmana Santa a Torre d'en Barra i veus molts canvis o s'ha mantingut molt la tradició? A veure, la tradició sempre hi ha existit i sempre hi ha hagut gent al Via Crucis i sempre ha sigut un Via Crucis, tant el del dematí com el Sant Enterrament, sempre ha sigut maco a la Torre.
El que passa és que abans era diferent, abans et vestien de negre, anaves a la processó, les nenes més jovenetes i els nens més petits ens posaven al mig vestits de besta i amb la creu, o els d'aus, o la gerra, o el que et feia il·lusió, a mi sempre m'agrada, jo sempre vaig portar creu.
i llavors tota la gent del poble i tots els penitents anaven amb el siri d'espelma, anaven a les voreres, llavors hi havia els que portaven el Sant Cris, els de la Milagrosa i els que portaven els passos, però ara no, ara tothom ja va en cofreria, tots van amb les vestes igual, això ha evolucionat, la gent va tota en cofreria, això abans les cofreries no existien,
Anaven tothom de negre a la professora i cadascú se n'encarregava del seu pas. Enguany, com te la planteges la Setmana Santa? Més enllà de que seràs la presentadora de l'opuscle, prendràs part activa amb les professors? Com sempre, com sempre. Al Via Crucis hi aniré com cada any del món. Abans hi anava amb la mama, amb la germana i jo, ara la mama ja no hi és, anem amb la germana i jo, després ve la meva jove, ve l'Alure amb els nens...
que el Roger va d'armat, no un fill, però això és que ho hem fet sempre. Ho hem fet sempre. Vas al Via Crucis de les Creus i sempre som els mateixos i quasi que ens posem al mateix lloc. Veus que van creixent els nens i que s'hi van incorporant a les nostres tradicions, però faré el mateix. I al Sant Enterrament continuarem en el carrer ampli el balcó a veure'l passar perquè és com si tinguessis un palco preferencial i és molt bonic. És la sortida que van tot molt seguidet, tot molt ben posat,
I quan acaba de passar pel carrer Ample, després anem a seguir-los pels altres carrers fins que s'acaba. I deies, sempre vaig al Via Crucis de la Creu, que és el Via Crucis que es fa el divendres Sant al matí, que té d'especial aquest Via Crucis que fa que cada any encara hi vagis. Jo crec que és el carisma de poble.
És una cosa de poble a poble, allò no ha evolucionat, és exactament com ha sigut tota la vida. Els mateixos càntics, és el Via Crucis de sempre, i el trobo molt bonic, és que sempre són els mateixos pràcticament. S'hi va afegint gent nova, em fallen més dels que s'hi afegeixen, però és que sempre és el mateix.
Una cosa que també vaig ser molt participativa al seu dia va ser quan va fer els 20 anys de la mort del papa, que la mama, ma germana i jo vam ser les banderades de la bandera dels armats, de la cofreria. També ens va fer molta il·lusió perquè és tot un honor.
Clar, és tota una litúrgia, per la gent que no hi hagi anat mai a aquesta Via Crucis a primera hora, perquè primer es va buscar la creu, després aneu a buscar... O això és a la tarda? No, la bandera és a la tarda. Ara es va buscar el patronat amb una cerimònia preciosa que s'ha fet, que abans no es feia. Abans anaves a l'església, et donaven la...
La bandera, donaven les medalles i engegaves la professor al Sant Enterrament. Ara no, ara la bandera es va buscar amb els abanderats, es va al patronat Tonton Roig, els reben les autoritats, van els armats a rebre'ls i llavors ja es va amb professor fins a la plaça del Castell.
Ara això també és molt més... És més ceremoniós, és com més elegant. Queda molt bonic, és molt bonic. I a cada vegada hi ha més gent que els acompanya, els abanderats i els armats, evidentment. El teu fill dius que també és armat. Sí, també. O sigui, la tradició familiar, li heu hagut d'insistir o va sortir d'ell? Com ha funcionat aquest relleu? Perquè a vegades aquestes coses es perden al llarg del temps. A veure, jo és que...
Crec que aquest xiquet meu no ha tingut massa opcions de perdre's, perquè va créixer que la mama tota la vida li va dir, nen, quan siguis gran seràs armat, seràs com l'avi. I clar, quan va ser gran ja va ser armat com l'avi, o sigui que no sé si s'ho va plantejar, jo crec que s'ho va trobar.
L'àvia li va dir tant que... I estàvem tan units i anàvem tots tant amb un grapat que jo crec que és que no s'ho va poder ni plantejar. S'ho va trobar. Aquí hi ha emoció... Ara em farà plorar a mi tot. Aquí hi ha emoció familiar, eh? Molta.
Moltíssima. Els armats que no només surten aquí a Torre d'Embarra, sinó que ja fa una pila d'anys que van a Tarragona. No sé si el teu pare potser pels anys que fa que es mor ja no hi va arribar a sortir. El papa això no ho va viure. Però a ton fill sí. Sí. A Tarragona fa 31 anys que s'hi va.
El Roger va entrar a la tropa l'any 2007. O sigui que quan ell va començar ja s'hi anava. Que devia ser ben jove. 18 anys, quan va fer la mida que se li guatés, perquè ell era primet. I quan ja va fer la mida d'omplir la cuirassa. Sí, sí, sí.
I d'anar en condicions. En guany per la Isabel Siuró ha sigut un guany i l'any passat, no? Un any de reconeixements, perquè junts per Torra d'Ambarra també et van fer un reconeixement no fa gaires mesos. Sí, sí, em van fer, com es deia, el Premi Compromís. Premi Compromís. Això vol dir que estàs en totes les alces, podríem dir. Bueno, jo em sembla que no feia res de l'altre món. Jo em sembla que feia...
A mi em sembla que és el més normal del món, ajudar les entitats, col·laborar amb el poble, estar, bueno, estar on te toca el moment que toca. Jo em sembla que no fer res de l'altre món, però bueno, potser sí, doncs. També has estat molt implicada amb el Carnaval en el seu moment. Amb el Carnaval, amb els castellers...
Amb la gralla, abans que deies el renom de casa és la gralla. Tu tocaves la gralla. Jo vaig ser la primera dona a tocar la gralla a Torredembarra i la tercera a Catalunya. I la primera dona a entrar a la colla vella dels xiquets de valls. No hi havia entrat mai cap dona a la colla vella. I vaig entrar perquè tocava la gralla, com a castellera. En aquelles èpoques no n'hi havia, a la vella de valls de dones. Però sí, sí, no ho sé, jo vaig fer les coses perquè em feien il·lusió i perquè sóc de col·laborar amb tot. Qui t'introduïa amb això de la gralla?
A veure, amb la gralla, el meu avi era l'avui Mariano i tocava la gralla amb els rates del Vendrell. I llavors aquí a la torre li enviaven les partitures i posaven Mariano de la gralla. Punt. Ja arribava. Llavors l'any 75 aquí a la torre es va fundar la colla castellera, els nois de la torre. I el barricat va ser el primer que va aprendre a anar a tocar la gralla, a parlar amb els castellers i va anar al Vendrell.
I vinguent de la diada de l'1 de novembre de l'any 75, vam vindre a casa que el barricat volia la gralla del meu avi. Va vindre a demanar-li al papa a veure si li venia, o si li donava, o si li deixava, o es posaven d'acord amb alguna cosa. I el papa no va voler ni escoltar la gralla del seu pare. Havia de donar-li a vendre. Allò és reliquia familiar molt tocable. Intocable. Intocable.
I llavors li van dir, doncs Sebastià, per què no toques tu la gralla? Va dir jo, si marxo a les 5 del matí de casa i arribo mitjanit amb el camió cansat i mor i l'endemà tornem. I diu, impossible. I amb aquestes vaig arribar jo a casa. Tenia 13 anys i arribo a casa a l'hora de sopar, que era l'hora que estaven aquella gent a casa meva. I el barical li diu, i per què no toca la nena? La nena? Ah, si la vol tocar...
I portava la gralla, va posar una unxa, me la va posar a la boca i diu, bufa! I vaig fer soroll. I vas aconseguir, és difícil, eh? Bueno, doncs va fer soroll. Fes-ho així, posa els llavis així i bufa. Vaig bufar, vaig fer soroll i diu, doncs que toqui la nena. No sabia ni que era una clau de sòlia. Abans no s'estudiava música a les escoles.
I el baricat, doncs mira, a casa seva van començar amb la clau de sol per saber cada dit quin forat tocava i tindre una mica de noció per poder tocar un instrument. I així vaig començar. Això era passat el novembre i l'any següent, a l'agost, m'estrenava la festa major de Sant Bartomeu de Roda de Barà.
Perquè era la setmana abans de la festa major de la torre. I van dir, passa els nervis a roda que no ens coneix ningú, si no surt bé tampoc ho sabrà ningú, i a la torre disfrutarem la festa major del setembre. I vas tocar la gralla del teu avi? Del meu avi, sempre vaig tocar la gralla del meu avi. Una gralla llarga, una casella amb quatre claus, i allí vaig començar. M'imagino que encara la conserves. I tant, com un tresor. I la toques?
Ara ja no, ara ja no. Va haver-hi una època que encara alguna festa major i així tocava amb els meus nebots, que tots dos tocaven la gralla a roda, un encara el toca, i la millor algun dia després de dinar per la festa major tocava amb la gralla així. Ara fa molts anys que no ho feia, perquè la gralla és un instrument de canya,
i de bufera, i llavors o estàs preparat o el llàvit no t'aguanta i a més a més no afines. És difícil afinar una gralla? No és cap broma, no. No és cap broma. És un instrument que has de tindre el llàvit preparat i has d'assajar molt. I a base d'assajar i de fer-ho i de sortir, doncs agafes confiança com amb tots els instruments.
I ho acabes fent bé, més o menys bé, no? I així vam començar. I sempre vas tocar amb els nois de la Torre? Sempre, sempre. Jo sempre vaig tocar amb els nois de la Torre i quan ja tenia potser 17, 17, 18 anys màxim, llavors anàvem als del Baix Penedesc perquè hi anava l'Eduard Baricat, que era d'aquí a la Torre,
Anàvem tots dos d'aquí a la torre, anàvem a buscar els avis del Vendrell i cap avall, i llavors tocava la gralla amb els de Valls. Però jo hi anava perquè hi anava l'Eduard, si no, no hi hagués entrat mai. Anàvem cinc, un cotxe ple, i cap avall a tocar, i era meravellós. I tant.
Doncs m'he parlat una mica de cultura popular de la Setmana Santa, de la vinculació que la Isabel Siuró té amb el teixit associatiu, o ha tingut amb el teixit associatiu de Torre d'en Barra. Per ser, l'any passat, quan vas veure el 4 de 8 i la Torre de 7 d'Esquerra, m'imagino que hi eres, no? Ho vas veure. Sí, home, clar, allà de l'Imosa Ball, com tothom.
M'ho vaig passar una setmana mirant-m'ho cada dia per internet. Ah, sí, això, a bucle. Sí, sortia tant que tu tornaves a mirar, no? Perquè dius, no pot ser. Sí, sí. I tant, home, és una cosa que és molt grossa per Torre d'en Barra. Ja. Torre de 7 i 4 d'avui no és fàcil, ja, eh? Ja és una altra categoria, això, eh? Isabel, divendres ja hem dit que ho tens més o menys preparat. Sí, no, no, ho tinc tot preparat ja. Tot apamat? Tot, tot, tot. Tot apamat.
Has fet assajos? Ho i tant, cada dia. Davant del mirall? No, davant del mirall no. El que passa és que sí que molts dies m'ho miro, m'ho llegeixo, cada dia ho retoco. Ara poso aquí, ara tatxo allà, això no cal, això potser sí, però bueno, no, ho tinc acabat. Hem de dir que hi ha hagut un canvi, em sembla, d'horari, perquè crec que estava previst per dos quarts de vuit i ha passat a dos quarts de nou. A dos quarts de nou, sí. Sí, sí, ara es fa dos quarts de nou.
T'acompanyaràs d'algun recurs gràfic? No sé si hem recordat aquest passat amb el teu pare. Començo, posarem unes fotos perquè fa bonic i perquè es fa cada any així. Evidentment començo amb les fotos del meu pare i acabo amb les del fill i el net. Sí, tota la família. Sí. El teu net també hi ha?
A veure, el meu net només té 8 anys. El que passa és que ja fa dos anys que acompanya son pare i li encanta. Ja. Sí, home, és el gralla. És el més net del gralla. Això, això, no. A veure, a ell li fa il·lusió i a n'altres també. I tant.
Isabel, molta sort divendres, molta merda, no sé si en aquest context es fan tió, no? Perquè no és ben bé un espectacle, però sí que és una presentació pública. Es llegeix, que llavors això t'ajuda, i estem en família, sempre som la mateixa gent, és un ambient molt de poble, que et dona molta confiança. Molt de poble, molt de poble, però hi acostuma haver moltíssima gent, no? Sí, sí, sí.
Sí, però vull dir, som tots molt coneguts, vull dir, no és que em vagi a fer... És un acte molt important pels arbats i a mi em fa molta il·lusió ser la pregonera. Doncs molta sort, divendres, i moltes gràcies per haver vingut a tornar a la Torra. Agraïda. Adéu. Gràcies.