Fins demà!
Avui volem parlar de música, la sintonia dona la torre, perquè reprenem les entrevistes que fem habitualment a grups normalment emergents, que estan sorgint al panorama de la música en català, i avui tenim amb nosaltres dos dels integrants de Valier, una formació que acaba de presentar el seu primer disc, no m'ho puc creure, són l'Oriol Roger i l'Ignasi Quadern,
que estan aquí amb nosaltres els estudis d'una la torre. La resta del grup, la formació, són en Joan Caral i en Gerard Alba, que els acompanya en aquest nou projecte, perquè ara explicarem una mica també la seva trajectòria. Bon dia als dos, Oriol Ignasi, què tal? Bon dia. Què tal? Molt bon dia. Valier, ho he dit bé? Sí, correcte. Valier.
Molt bé, dèiem, presenteu aquest disc, no ho puc creure, format per 10 cançons, ja veiem una miqueta, escoltant aquest primer tema, que és el que obre el disc, que mai us havia vist ballar així, no sé si una mica és identificatiu de com és aquest disc, ja des de l'inici, voleu recordar les línies?
Amb aquesta cançó es poden veure, sobretot a nivell d'estil musical i a nivell sonor, què és el que anirem trobant en tot l'àlbum. I aquesta era una de les premisses que teníem quan vam crear aquest projecte i aquest àlbum, de sortir amb una cosa que tingués tota una entitat de dalt a baix, un llibre d'estil, com si diguéssim una manera de fer igual per tot el que féssim.
Jo crec que justament aquesta cançó és bastant identificativa de com és la resta del disc, a nivell sonor sobretot. Aquesta cançó té tots els elements que es van repetint. Té guitarres distorsionades, té sintetitzadors, baixes molt potents, la veu molt tractada amb aquesta distorsió i mitja amagada entra a la música i això és una cosa que...
és un estil que es va repetir la resta de cançons. Destaqueu també a l'hora de presentar aquest disc, amb tota la promoció que esteu fent, justament això, seguir un fil estilístic i narratiu. No sé si aquest treball també ha estat complicat, perquè podem anar fent les cançons, després imaginem que quan ja prepareu un disc, el fet que tot acabi lligant, que acabi sent un conjunt.
Crec que a nosaltres ens va passar una cosa que els passa a molts grups quan comencen, que és que tu crees coses i vas provant diferents maneres de fer i vas creant un Frankenstein de diferents òrgans i diferents maneres, inclús nosaltres anteriorment havíem fet cançons que eren una rumba, saps? I que no ens peguen gens amb el que fem ara, no?
I el que ens va ajudar moltíssim va ser tenir un productor extern, que va ser el Jordi Bastida, en aquest cas, que va venir a assajar amb nosaltres i ens va conduir, no? Totes les idees de l'àlbum són nostres i tot el que s'ha gravat és, òbviament, fet per les nostres mans i pels nostres caps. Però ell ens va dir, mira, cap aquí us trobeu més còmodes, veritat? Oi que cap aquí no tant? Doncs aquest és el camí.
I això es va anar acotant fins al punt que tenim aquesta manera de fer que ara quan fem coses de nou ens surt d'una forma molt més directa, molt més fàcil. Sí, també és una cosa que teníem clar que volíem que fos així, l'àlbum.
Quan vam decidir fer-lo teníem clar que volíem aconseguir aquesta uniformitat estilística a nivell de so i d'estil. A vegades són coses que costa de fer per tu sol i per això, com deia l'Ignasi, la mà del Jordi,
va ser molt útil per aconseguir-ho. Sí, aquest treball dels productors, que a vegades, els que esteu veient dins del món de la música, potser veieu més clar, el gran públic potser no té tant de coneixement de realment el pes que poden tenir en aquesta feina.
Sembla, a priori, que ha de ser una persona que t'hagi d'imposar unes idees i que sap més que tu, però simplement són dues orelles fresques, que al final, quan crees qualsevol cosa, el que sigui, un text o el que sigui, com que ets tu mateix el que ho està fent, t'estàs intoxicant, contaminant de la teva pròpia obra, i al final arriba un punt en què no entens molt bé el que estaves fent, si ho estàs fent correctament.
Quan arriba algú que en aquest cas el productor arriba abans de gravar, és aquestes orelles fresques que a més a més en aquest cas estaven empapades d'aquest estil indie del nostre àlbum, ens va dir, vinga, això ho farem d'aquesta manera que ho esteu fent molt bé, i deixarem aquestes dues o tres cosetes que us esteu desviant, les deixarem a banda.
I això és superútil, sempre que et trobes algú i no cal que sigui un professional, eh? Potser és una persona del nostre entorn o... O que sap o que té inquietud o que té orella i això, no? Bàsicament. I també el rol del productor va tan enllà o es queda fins al punt on tu vols, no? Una miqueta hi ha productors...
a la indústria musical en general que fan totes les cançons i l'artista és simplement l'intèrpret o hi ha artistes que creen alhora amb el productor van a l'estudi i creen junts amb el productor en el nostre cas va ser maquetes presentades ell ho escolta no sé què i llavors el que va ser estar molt correctament va ser venir a assajar amb nosaltres llavors veure com es vestia tot i on nosaltres gaudíem més
I amb això de gaudir, també parla una miqueta de l'estil, comentàveu el mercat de caràcter de música indie que té aquest disc. Abans també deies, Ignasi, el tema que havíeu fet fins i tot temes més rumba, més rumberos. Sí, això en una vida passada, però sí que és veritat que quan comences vols provar-te, i vas provant i vas veient el que se't dóna millor i el que se't dóna pitjor.
hi ha diverses coses que les dones per bones. I hi ha coses que després, al cap de quatre dies, dius, ai, mare meva, quan vam fer això i ara ho hem de tocar en directe, ja el que volíem era primer descobrir qui érem, què volíem fer, i llavors sortir de nou, per això, amb aquest concepte que és Belier, amb una idea molt clara. Una idea molt clara, també que es nota molt...
no sé si influències o ara m'expliqueu una mica, però aquest so més de... de quan alguns eren una mica més joves, no? Finals dels 90, sobretot la primera dècada dels 2000. Sí, jo crec que aquesta és l'època clau, la que tu dius, el rock aquest de finals dels 90, principis dels 2000, jo crec que és el so que més o menys s'aproxima més al nostre àlbum i nosaltres, bueno, crec que és un àlbum de rock i això és indiscutible
I el rock és un concepte també molt ampli. Tu que parlaves de l'indie, l'adjectiu indie també és una cosa que tampoc no sé molt bé el que vol dir. Bàsicament crec que nosaltres, en el nostre cas, és un àlbum de rock que s'escapa una mica dels cànons clàssics del rock, també. I a nivell de referents, és el que deies, finals dels 90, principis dels 2000...
jo crec que pots trobar les sonoritats de les guitarres, aquest tipus de música que es feia aleshores. Sí, clar, l'Índia al final, en el moment que va aparèixer més, que es va popularitzar més el concepte, potser quedava més com el context dels grups que sorgien, potser més modestos, més fora dels circuits, més comercials, però que al final és un soc que recorda sobretot això, aquesta època no tan llunyana.
que va de ser principis d'aquest segle i que encara, doncs, seguim escoltant el vostre projecte i en molts altres, no? Sí, i jo crec que mama molt d'aquesta època però també, evidentment, evoluciona, no?
i és una escena que no ha mort mai i que, com dic, evoluciona i va adquirint també sonoritats noves, influències d'altres llocs i, bueno, és en constant evolució i crec que està guai, estem contents amb el resultat. És un àlbum i és un estil en el qual els tres noves que parlàvem ell ho he explicat molt bé, els Frankensteins que havíem fet anteriorment, crec que aquest àlbum...
El que hem aconseguit és fer alguna cosa que els tres estiguem molt... ens sentim molt identificats amb la música que hem fet i amb el resultat final. Veniu d'un projecte anterior, Micro Homes, que havíeu estat finalistes del Zona 9 del 2021, vau publicar un disc, no? Sí, un disc.
No sé per què ha vingut el camí, explica una miqueta també la trajectòria d'aquests últims anys, perquè vosaltres us coneixeu de temps, de tota la vida. Microom és un grup, un concepte que vam crear el 2017 i nosaltres ja veníem fent altres històries.
que era una cosa molt irònica i molt d'anar per casa. Fèiem cançons de 30 segons i buscàvem aquest clic ràpid i era des d'un punt de vista molt humorístic.
I ens va portar molt lluny i vam aprendre moltíssim i tot el que podem fer ara és arrel del que vam aprendre en aquell moment. Quan vam acabar el procés del Sona Nou vam creure que el que teníem ganes de fer era un àlbum com a tal, un àlbum nou i un àlbum...
amb un estil diferent i una manera de parlar diferent, i no tant des del punt de vista humorístic de la conya, sinó a vegades des de la ironia una miqueta més pujadeta de to, una mica més madura, i vam creure finalment que això s'havia de tancar, posar el llacet i sortir amb un altre concepte.
Sí, bàsicament també jo crec que tot evoluciona i tot canvia i quan vam decidir fer aquest àlbum nou i quan vam decidir com el volíem fer i com volíem que sonés, jo crec que vam veure clar que era difícil encaixar-ho en el paraigües de microhomes i que necessitàvem també un canvi, teníem ganes de...
d'un canvi i que fos aquest nou projecte. Allò de prendre decisions mola, no? Llavors en aquell moment teníem ganes de donar-li la màxima entitat possible a aquest nou àlbum i crec que això va passar finalment per tancar aquella etapa i sortir amb aquesta nova idea.
També hi ha un punt que crec que comentem algunes vegades, i és que en microhomes, com deia l'Ignasi, neix d'una forma i acaba a la final del Sononou, que és una cosa que quan vam fer microhomes era completament impensable i no tenia cap mena de sentit.
I de cop ens vam trobar allà. I això et genera una sèrie d'expectatives internes, eh? I també potser de l'indústria, però sobretot internes del que pot esdevenir o del que pot acabar passant, que...
que, bé, també és una pressió afegida. I quan aquestes expectatives no es compleixen o a vegades no estan alineades tampoc, és bastant frustrant. I Valier també neix una mica en aquest sentit, de dir, mira, nosaltres el que ens agrada és fer música, és fer cançons, passar-nos-ho bé. Recuperar el timó. Sí. Anem a fer això, fem-ho amb un nou projecte. A Microman ha estat molt bé, ens ho hem passat molt bé i ens ha portat coses molt xules, però ara...
anem a fer una altra història i això és el que estem fent i de moment crec que ens estem passant molt bé. I el fet que això que dèiem, que us coneixeu de tota la vida, sou amics i tal, no sé si ajuda molt a tot això que heu viscut, també a l'hora de treballar, de preparar les coses, de crear, és tot molt més fàcil.
amb una persona tan propera com som nosaltres tres et pots enfadar més fàcilment però saps que t'has de perdonar perquè és com amb un germà seguirà sent el teu germà i llavors nosaltres tenim aquesta proximitat i aquesta comoditat per crear per parlar-ho tot per inclús discutir en el bon sentit per desalinear-nos per alinear-nos i per
per sumar, no? I crec que això, o sigui, és el que dèiem, que difícilment aquesta és l'última història que fem, no? Doncs valia, aviam, tant de bo ens porti molts més fruits, però si per qualsevol motiu s'hagués d'acabar, seguiria una altra història.
Bé, de moment tenim aquest primer disc, que no m'ho puc creure, i ara anem a escoltar una altra cançó, que és justament la que dóna títol al disc, no m'ho puc creure. Expliqueu-me primer una mica de què va aquesta cançó, per què l'heu escollit tan bé com a títol del disc. Aquesta cançó és ben curiosa perquè nosaltres ja havíem acabat el disc,
i vam veure que potser hi havia la necessitat de fer una cançó que fos simplement per gaudir, una cançó que fos molt, molt canyera i que no tingués gaire missatge al darrere, una cosa que fos avasiva totalment.
i va ser tancar-nos dins d'aquest pretext tan senzill, tancar-nos a l'estudi i amb un assaig treure-la i tenir clar que anava a gravar-se tal qual l'havien fet. Va ser com després de tot el procés d'empapar-nos d'aquestes sonoritats i de tenir tot el concepte de l'àlbum molt al cap, que va sortir aquesta cançó com un pet. I aleshores...
ens vam sentir tan contents per el resultat i és tan potent en directe el que ens passa quan la toquem que vam dir, això ha de tenir aquest nom, l'àlbum, s'ha de donar nom. Sí, però és una cançó que et dic que no havia de formar part de l'àlbum perquè no havia d'existir mai, va ser una mica de casualitat i al final ha acabat sent la cançó que identifica l'àlbum i la que potser jo crec que, no sé si és la que ens agrada més, però de les que ens agrada més segur,
i és una cançó molt xula, també és una cançó que agrada molt a la gent, vull dir que gràcies que la vam arribar a fer perquè és una cançó bastant divertida. Doncs mig, escoltem aquesta cançó, no m'ho puc creure.
Fins demà!
de tants matins demanar el llit, de tantes coses per fingir, per tot el que hauria d'haver dit. De tantes nits sense dormir, de tants matins demanar el llit, de tantes coses per fingir, de tot en què...
Doncs aquesta cançó, no m'ho puc creure, que dona el nom, el títol a l'àlbum de Balier. Ara amb el que dèieu, no sé si teniu alguna cançó favorita, sempre amb els artistes en general suposo que teniu així un àlbum, 10 cançons com aquest, no?
hi ha alguna que li teniu especial carinyo? D'aquest àlbum, eh? D'aquest àlbum? O potser no, eh? Potser és una cosa que no passa. Clar, estem contaminats per els singles, no? Tenim molt presents els singles, que hem tret 3 singles i aquesta, no m'ho puc creure, podríem dir que és com la carta de presentació de la resta de l'àlbum que ha sortit.
ara a l'octubre, no? Però hi ha cançons que estan per allà a vegades que m'estimo molt i que crec que no són com el producte de consum típic, com si diguéssim, o que no són tan importants, però jo diria que... Com es diu ara? Li hem canviat el nom tantes vegades.
La balada. La balada. Ara em parlaré. Una de les cançons del disc, no? Hòstia, és que ara és fort d'això. No, no, abans es deia...
ara en parlarem, deixeu-ho mirar és que tenim aquí també obert tots els títols del disc no té sentit complicar-se tant hem canviat diverses vegades de nom ha sigut un llibre dels noms
I ja les coneixeu per un altre nou. No té sentit complicar-se tant, és una balada superlenta, però amb unes tensions molt guais i a més a més planteja un univers on s'ha acabat el món i planteja un nou començar, que és una mica el que necessitaríem nosaltres com cada setmana.
Hi ha com uns ritmes que ens lien una mica tots i crec que estaria bé poder fer aquest exercici que nosaltres vam fer per fer l'àlbum però que seria necessari en general de tenir un puntet de pausa per poder tornar a restablir prioritats i tirar endavant.
Sí, sí. Mira, aquest comentari el lligo per parlar una miqueta dels temes i dels missatges també que transmeteu amb aquest disc. No sé si la clau també és una miqueta interpel·lar o fer que les lletres arribin a la gent i a partir d'aquí, no, doncs...
Sempre és una cosa que suma, no?, lletra i música, jo crec que les dues han d'anar de la mà, i així és com vam pensar les cançons d'aquest àlbum. És veritat que vam pensar en un principi, ens vam reunir un cap de setmana,
no molt lluny d'aquí i ens vam tancar en una casa i vam fer una buidada de missatge per on creiem que havien d'anar els trets de l'àlbum i a poc a poc vam anar atomitzant i vam anar definint en termes generals quines són les coses de la nostra rutina que grinyolen, de nosaltres i del nostre entorn.
però sempre des d'un punt de vista d'observador, no intentar no fer judicis i no donar lliçons perquè no som ningú, però sí que posar sobre la taula algunes cosetes, com el consumisme,
les nostres relacions entre nosaltres, la tecnologia, coses d'aquest estil. Són temes que d'alguna manera ens toquen, ens interpel·len, ens preocupen com a generació i una miqueta amb aquest
Però, com deia l'Ignasi, amb aquest objectiu de no lliçonar, de no fer judicis de valor, simplement posar-los sobre la taula com a observadors i que siguin, en aquest cas, els oients qui treguin les seves pròpies valoracions, les seves pròpies conclusions. Aquest és una mica l'objectiu de les lletres. I...
I també, abans hem parlat de No m'ho puc creure i potser la primera cançó que hem escoltat, que és la de Mai us havia vist balla així, són dues cançons que són una mica diferents d'aquesta línia editorial. Són dues cançons que, com també ho ha explicat l'Ignasi abans, van més en el sentit de descarregar de missatge, posar una mica de lleugeresa també a l'àlbum. No és que sigui... Cançons evasives. Sí, són cançons que t'ajuden a més a desconnectar, a ballar i que bàsicament...
et mous amb la música, amb el ritme i no tenen cap mena de connotació ni de missatge implícit al darrere. Però pel que dieu, igual que parlàvem a l'inici de l'entrevista, d'aquest treball amb el productor, amb el Jordi Bastida pel que fa al so del disc,
pel que fa a les temàtiques, a la narrativa, tot el que s'explica, també hi ha un punt de trobar-vos i dir, volem anar per aquí. Sí, jo crec que hi ha un concepte bastant treballat al darrere en general, ja sigui tant de lletres, de missatge, com de so. I també és un dels objectius. Nosaltres, quan vam fer l'àlbum, teníem molt clar que el que volíem fer era un àlbum.
no és que sigui un recull de cançons que hem fet, sinó que és un àlbum que, com dèiem al principi, s'entén de dalt a baix, i ara només a nivell de so, sinó també a nivell de missatges i de lletres. M'està pensat per ser escoltat de dalt a baix, i que tot formi part d'un mateix concepte.
una cosa que potser els últims anys amb la forma de consumir música també s'ha anat perdent una mica anem a contracorrent ara també tenim ganes de fer versions més lleugeres de fer potser un single, dos singles que és el que habitualment estem acostumats però
No sé, crec que nosaltres consumim àlbums. Sí, és una visió molt romàntica, potser, una visió molt romàntica de la forma com s'escolta la música. Perquè tot torna, eh? Vull dir, al cap de... potser d'aquí 20 anys ningú escoltarà singles perquè creurà que no té sentit aprofunditzar tan poc en un artista o en un concepte. Sí, sí. Jo, personalment, quan vaig al Spotify, poso la primera cançó i m'espero que arribi l'última. Poques vegades salto. També vaig a buscar coses que ja sé de què van. Vull dir, no...
No sé. Sí, sí. És una forma de consumir música i no és que sigui tampoc... Tot és correcte, vull dir, és una forma i nosaltres hem fet aquest album pensat en ser consumit així. Evidentment hi ha coses que funcionen individualment, però crec que s'entén molt millor si es consumeix d'aquesta manera.
Doncs convidem els nostres oients a escoltar aquest àlbum, no m'ho puc creure, de Balier, que tot just es publicava ara fa uns dies, a mitjans de mes, no? Ja per tancar, expliqueu-me una mica, potser és molt aviat per saber com ha funcionat, així que dieu que teniu els singles que han sortit abans, per endavant també què teniu a nivell de concerts i de tot plegat.
Podem dir que a la rebuda, tothom que ens està donant feedback, és un feedback que va més enllà de que guai, tio. O sigui, va una miqueta... Hem arribat a aprofunditzar amb la gent que ens rodeja i això ens fa estar molt contents de gent que ens diu que s'ha escoltat l'àlbum sencer, que se'l tornarà a escoltar, que ja se l'ha escoltat tres vegades, que et diuen com realment m'agrada molt. Crec que aquest és un àlbum que formarà part de mi i això és un...
Són coses que no són gratuïtes de dir i per nosaltres són molt importants que ens arribin. A nivell de números, no ho hem estudiat, la veritat. No en són molt conscients. I tampoc ens interessa especialment. Jo crec que és un algú amb què sorprèn. Sorprèn a la gent que ens coneix i també sorprèn a la gent que no ens coneix. I això és xulo perquè, bueno, quan tu fas una cosa i potser la gent té una expectativa o no té cap expectativa i de sobte, doncs,
entén que el que està escoltant realment li està agradant o perquè és diferencial o pel que sigui. I una mica crec que el missatge o la cosa comuna que estem rebent és que és una cosa que sorprèn tant a la gent que ens coneix com a la gent que no ens coneix i que li ensenyem a l'àlbum, gent de la indústria, del sector, és un àlbum que sorprèn positivament i que agrada.
Molt bé. Us veurem aviat actuant. Això que teniu... Estem treballant. I estem treballant. Estem lligant coses per poder presentar l'àlbum al primer trimestre del 2026. Estem treballant per fer...
Bé, una presentació a Barcelona i després presentacions també aquí a Tarragona i a Lleida i a Girona o on sigui. Estem intentant tancar diverses coses. Encara no podem anunciar res, malauradament, perquè és tot un procés, però bé.
S'ha de dir que nosaltres anem a autoritats, tot el que s'ha de fer ho fem nosaltres i sempre és una mica més difícil anar a posar graners de sorra i com estem construint tot això. Llavors sí que estem bastant a prop de tenir, per exemple, concerts per aquí per la zona, però encara no podem dir res.
Molt bé, doncs quan ens assabentem i quan ja surtin les coses publicades i tot, ja ho anunciarem. Oriol Ignasi, gràcies per acompanyar-nos avui. Dos dels integrants de Valier que presenten aquest primer disc, no m'ho puc creure. Ens acomiadem amb una altra de les cançons. No et puc dir res més, no? Correcte. Vinga, moltes gràcies. Gràcies.
T'asseus a aquesta taula a explicar tots els teus drames. I jo, que després d'un temps
Fins demà!