A continuació us oferim l'enregistrament que hem realitzat des d'ona a la Torre de l'acte institucional de la celebració dels 25 anys de la remodelació del castell del Zicart. Un acte que va tenir lloc el passat cap de setmana al pati del castell i que va comptar amb la intervenció d'una representació dels alcaldes de l'època democràtica de l'Ajuntament de Torredambarra.
Bon vespre, autoritats, alcaldes, regidors, companys i veïns i veïnes de Torredambarra. Gràcies per ser aquí i gràcies al grup de música antiga Consort 7 Tras per oferir-nos aquest repertori barroc i renaixentista que ens ha connectat amb un paisatge sonor, ple de matisos, rigor i sensibilitat.
Avui ens han ofert, i ho tornaran a fer al final, una selecció pensada especialment per aquest entorn cincsentista i perquè la música sempre ajuda a fer festa i a celebrar l'aniversari que avui commemorem. 25 anys de la rehabilitació del castell del Zicart i també 50 anys de la recuperació de la democràcia.
Dues fites que, tot i pertany a àmbits diferents, comparteixen una mateixa idea, la voluntat d'un poble de preservar el seu patrimoni i a l'hora de construir un futur més lliure, més just i inclusiu.
El Castell dels Icar és molt més que un edifici històric, és un espai que hem vist reneixer, que ha tornat a ser punt de trobada cultural, social i comunitària, i és un lloc on Torre d'en Barra es reconeix i s'explica. Una obra que va significar molt més que restaurar un edifici, va ser recuperar un símbol, tornar donar vida al cor històric de la nostra vila i reafirmar la importància de protegir allò que ens explica com a comunitat.
Aquest aniversari coincideix amb una altra fita clau, que són els 50 anys de la recuperació de la democràcia, mig segle del retorn de les llibertats, de la participació ciutadana i dels valors que avui considerem imprescindibles. És impossible entendre la Torre d'Embarra actual o el país actual
sense aquest camí col·lectiu cap a una societat més oberta i plural. Avui celebrem, per tant, patrimoni i democràcia, dues paraules que només tenen sentit quan van acompanyades de la gent, de les persones que han treballat per recuperar el castell, de les que han defensat drets i llibertats i de totes les que mantenen viva la cultura, la convivència i la comunitat.
Moltes gràcies per ser aquí, per formar part d'aquesta celebració tan especial, que començarem amb la benvinguda i el Parlament inicial de l'alcalde de Torralambarra, l'il·lustríssim senyor Valeriano Pino.
Quin goig de sala. Molt bona tarda a tothom. És per mi un autèntic honor, com a alcalde de Torredembarra, presentar aquest acte d'avui. Una jornada en què comemorem conjuntament els 25 anys de rehabilitació del castell dels SICARs i els 50 anys de la recuperació de la democràcia. Una altra efemèride, àmpliament celebrada en guany arreu del territori.
Des de la Corporació vam considerar que aquestes dates històriques havien de ser reivindicades per acostar a la ciutadania la importància de tots dos elements, que aparentment tenen poc a veure, però que els uneix el fet de ser continent i contingut d'allò que ens aplega avui aquí, l'incalculable llegat patrimonial que representa el castell dels Sicards i la pau social que concedeix la democràcia.
I per a celebrar dues dates tan assenyalades i significatives, necessitaven sentir-nos acompanyats de tots i totes vosaltres, els que heu fet possible construir tants anys de democràcia, la majoria dels quals, a més, heu exercit des d'aquest edifici que avui ho menetgem.
Sigui com sigui, però, des d'aquí, al castell o de la plaça de la vila, avui apleguem diferents generacions de càrrecs electes que representeu amb excel·lència la vocació de servei públic, l'estima per la vila i la creença de la sobirania popular. El gruix de 103 càrrecs electes que han passat pel consistori torrenc des de les primeres eleccions democràtiques l'any 1979. Una vegada més, moltes gràcies per ser-hi avui aquí.
I Torredembarra s'explica a través de cadascun i cadascuna de vosaltres i és per això que parlar des del faristol davant d'aquesta extraordinària representació democràtica m'omple d'orgull a l'hora que m'imposa el respecte propi de l'exigència del propi acte.
Per tot plegat, vull anomenar-vos un a un a tots vosaltres, ambaixadors de la democràcia escollits per torrencs i torrenques de la vila que heu format part de les 12 corporacions constituïdes des de l'any 79. Celestino Salor Gaspar, Josep Maria Valls Guàs, Josep Maria Salvat Coc, Carmelo Díaz Ortiz, Enric Bonan Bozo, Pere Pons Roca, Antoni Valls Guall,
Josep Antoni Sánchez Sánchez, Josep Maria Figuerola Viscamps, Jordi Borràs Fa, Pere Rinyer Marqués, Rafael Núñez Canyellas, Agustí Guaix Miracle, Santiago Sagalá Cueto, Miguel Ángel Lecha Mercader, Josep Maria Martí Guaix, Jaume Fuixet Ferrer, Josep Fortun Guaix, Josep Antoni Miguela Terrades,
Llorenç Folc Segur, Francesc Bairaguet Montserrat, Joan Romera Gómez, Josep Font Gonfaus, Josep Maria Ricord Alterriba, Joan Arpal Bonastre, Damià Llorac Cartanyà, Albert Casasux Janer, Joan Anglès Garriga, Gomercindo Fuentes Esteso,
Joan Folls Recassens, Josep Mercader Magrinyà, Francisco Ortiz Valiente, Josep Maria Rinyer Parés, Josep Boronat Hidalgo, Rafael Hernández Segarra, Antoni Ramon Martín Porras, Josep Mercader Oriols, Octavi Soler Rovira, Jordi Pons Morlanes, Antoni Vila Vidal,
Augusto Salvador Martínez Mascarós, Fernando Miró Rodríguez, Josep Bargalló Valls, Manuel Jiménez Alès, Lluís Roig Lloberas, Joan Maria Mercader Rubira, Gerard Siuró Marqués, Ramon Lorenzo Ripoll Alonso, Ana Maria Marín Ceballos, Josep Pujol Vila, Santiago Ardébol Miralbal,
Montserrat Gasull Cos, Susana Navarro Sánchez, Pere Font Mas, Maria Dolors Toda Esteve, Juan Crespo Vigili,
Lluís Suñé Morales, Daniel Masaguel Pera, Francisca Falguera Chinchilla, Pera Font Mas, Rosa María Guaz Alberni, Laura Pareda Martínez, José Oviedo Valiente, Iris Gual Figueroa, Juan Pérez González, Felicia Moreno Zamora, Elia Rodrigo Estejero,
...Ignasi Durán Blader... ...Eduard Rubira Gual... ...Jordi Soler Flores... ...Olga González Martín... ...Núria Gómez Granés... ...Jordi Roig Morera... ...Anna Magriñá Vinyes... ...Joel Navas Fuentes... ...Núria Batet Miracle... ...Josep Maria Guas Givert... ...Raúl García Vicente...
José García González, Antonio Cruz López, Juan Carlos Hurtado Herrero, Javier Ramírez Gutiérrez, Clara Solivellas Gort, Antoni Sacristán Plat, María Gual Figueroa, Marina Ridaúves Batet, Joan Torres Albert, Margaret Rubira Güell,
Guillem Pujol Girol, Pilar Hernández López, Maria del Carmen Martín Framit, Angélica Muñoz Mejías, Noelia González Torrano, Josep Maria Calvet Boronat, Berta Castell Franco, Joel Ramírez Toda, Francisco Javier Perellón Bravo, Xavier Suárez Gutiérrez, Jovita Baltasar Cuevas, Carles Fuxet García, Daniel Pujol Fuentes i Jonathan Pi Prieto.
Vaig a beber una mica d'aigua. Era important no deixar ningú. Molts d'aquests noms...
He citat que ens acompanyen avui aquí, d'altres no han pogut assistir i alguns, malauradament, ja no són entre nosaltres. Però les seves famílies ens acompanyen per recordar el seu llegat i el fer ben present el testimoni del que van aportar a la vila. Sense entrar en valoracions ni polítiques ni personals, tots ells han sorgit d'un procés democràtic de les urnes, un sistema que cal preservar, que cal que defensem.
Perquè, com deia Winston Churchill al segle passat, la democràcia és el pitjor dels governs dissenyats per l'ésser humà, excepció de tots els altres.
I és que tot i no ser perfecte, res ho és en aquest món, la democràcia ens permet exercir un govern del poble i per al poble, representant la majoria social. I és precisament aquesta definició la que de forma implícita ens obliga a entomar el càrrec amb una gran responsabilitat, alhora que amb tot l'orgull. Un honor que, com sabeu, ens acompanyarà tota la vida.
La Torre té molt present els vostres noms i les vostres contribucions al poble que hem esdevingut, perquè ser escollit per la ciutadania és un privilegi que mereix ser recordat, honrat, honnat i homenatjat com ho hem fet avui aquí. Havent posat l'accent en l'efemèria democràtica per l'amplia representació dels regidors i regidores que esteu presents, permeteu-me que em centri ara en l'altre gran motiu de commemoració d'enguany.
i que lliga a la perfecció amb el primer, per allò que dèiem de reivindicar l'edifici i la institució que s'alberga. Celebrem un quart de segle des que aquest edifici, el castell dels Icars, va ser reinaugurat. Construït entre l'any 1565 i 1580,
és l'únic edifici civil de nova planta del Renaixement Català conservat a Catalunya, una autèntica joia arquitectònica en què la Generalitat de Catalunya va otorgar la consideració d'haver cultural d'interès nacional. La Casa de la Vila s'ha consolidat com un espai que fa compatible l'activitat administrativa municipal i el gaudi cultural dels torrencs i torrenques a través d'activitats al pati, a la sala Lluís Dicart o a la sala de plens.
L'acte d'avui, epicentre de la jornada, n'és un clar exemple. Unes jornades que hem iniciat aquest matí amb dues visites guiades i la conferència del Centre d'Estudis Sinival de Mas a càrrec de l'historiador i archivert Joaquim Noia i de l'arquitecte Xavier Oliver i que clauran el proper divendres amb el primer festival de microteatre de Torrenbarra a la Torrenca en què la vessant més lúdica de l'aniversari enviarà tots els racons del castell.
Permeteu-me destacar avui especialment la figura de l'alcalde Santiago Sagalà.
d'entre altres aquí al present. Perquè va ser justament durant el seu mandat quan el castell dels Sicars, amb més de 400 anys d'història, va ser rehabilitat i inaugurat com l'actual seu de l'Ajuntament. Un abans i després que va coincidir amb el tombal del segle i amb el creixement exponencial de la població a la torre, creuant el gindar dels 10.000 habitants, fet que es va traduir ben aviat en el curs històric que va passar de 13 a 17 regidors.
Senyor Sagalà, aquest aniversari també porta el seu nom. Moltes gràcies per la teva contribució al patrimoni local i a la vila i per la mirada visionària de recuperar un edifici en ruïnes i convertir-lo en l'actual seu del consistori.
com sol fer els aniversaris, permeteu-me un desig. Va, més d'un. Desitjo que d'aquí 25 anys, quan en celebrem 50, ens sentim tan orgullosos i orgulloses com avui de la torre que estem projectant. Desitjo que els joves que avui ens acompanyeu enteneu la importància de prendre part, d'implicar-vos i que us sentiu interpel·lats a participar de la representació popular per contribuir a la torre d'en Barra que mereixem.
Desitjo també que la democràcia superi els temps convulsos que travessa, que tota correnta d'autoroterisme i vulneració dels drets humans quedi aviat en el passat i que la societat preservi i tant de bo millori el nostre sistema polític. Perquè la democràcia ve de molt lluny, però nosaltres la volem portar encara molt més enllà.
Per últim, desitjo retenir per sempre el dia d'avui com un dels més especials en el meu pas per l'alcaldia, celebrant els 25 i 50 anys amb la companyia de tots aquells que m'heu precedit i dels que tant hi he pres. Pel castell dels Icars, per la democràcia, per aquesta admirable representació de sobirania popular que ens hem agermanat avui aquí al pati del castell i per la torre, felicitats a tots i totes.
Vull agrair a tot l'equip humà que ha fet possible l'organització d'aquest acte, a la Núria, a la Yolanda i a la Patricia, i molt especialment a la Georgina Padilla. Moltes gràcies per l'esforç.
I ara sí, per continuar amb l'acte, m'agradaria comptar a l'escenari amb la companyia d'alguns alcaldes que m'han precedit, amb qui compartirem un col·loqui intercanviant experiències del nostre pas per l'alcaldia des d'aquest castell. Per això, ens agradaria que ens acompanyessin el senyor Eduard Rovira, el senyor Enrique Arangel i el senyor Santiago Sagalà.
Molt bé. Doncs ara us proposarem un viatge per la memòria viva de Torredembarra a través d'un col·loqui per entendre què significa la part més humana haver ocupat l'alcaldia de la vila. Doncs en moments, contextos i èpoques molt diferents. Els nostres convidats han liderat Torredembarra amb estils diversos, amb experiències molt diferents, però tots compartiu una cosa, la vocació de...
i també haver tingut a les mans la responsabilitat de governar Torre d'en Barra. En primer lloc, vull excusar la presència d'en Miquel Àngel Letxa i també del Manuel Jiménez, que no ens han pogut acompanyar finalment.
I el que farem en primer lloc serà presentar breument la biografia de cadascun dels nostres convidats i començarem pel senyor Santiago Sagalá Cueto, que l'any 1983 va entrar de regidor independent a les llistes de Convergència i Unió, on va continuar fins al 1987 i el 1991 vas a venir alcalde a les llistes de Convergència i Unió, ja no com a independent sinó com a membre del partit, i es va mantenir alcalde
a les eleccions del 1995 i 1999. L'any 2000 va dimitir, va esdevenir alcalde el senyor Miquel Àngel Letxa i de professió ha estat directiu de banca. L'Enrique García, regidor l'any 2003 pel partit...
i va continuar les eleccions de 2007 i 2011. Degut al cas Torredam Barra i la dimissió de Daniel Massaguer, va devenir alcalde accidental el juliol de l'any 2014 fins al juny de 2015. Quan va guanyar les eleccions, Eduard Rovira i Enric Grangel ja no es va presentar. De professió ha estat funcionari de justícia i també escriptor de diverses novel·les.
Eduard Rovira Gual és regidor des de l'any 2011 i alcalde des de juny de l'any 2015 fins al juny del 2024 per Esquerra Republicana i actualment és el tercer tinent d'alcalde, responsable de les àrees d'Hisenda, Recursos Humans, Contractació i Patrimoni, Promoció Econòmica, TIC...
i OH. Des del 2023 és diputat a la Diputació de Tarragona i actualment és el vicepresident de la Comissió Informativa d'Innovació i Serveis Generals, vicepresident primer per la marca Costa Daurada del Patronat de Turisme i diputat delegat de Serveis Generals i Instal·lacions Corporatives. Té estudis de dret, administració de finques, curs de gestió de confraries de pescadors, certificat d'examen de patró de cautatge,
I en l'àmbit professional, des de l'any 2000 és secretari de la confraria de pescadors de Torredembarra i des del 2007 fins al 2015 va ser secretari de la Federació Territorial de Confraries de Pescadors de Tarragona. I Vale Pino Lara, és regidor des de l'any 2015, va ser primer tinent d'alcalde en el mandat 2015-2019 i cap de l'oposició en el mandat 2019-23.
Actualment és alcalde pel Partit dels Socialistes de Torredembarra per al pacte d'alcaldia amb Esquerra Republicana des del juny del 2024 i fins al juny del 2026. També és el responsable de les regidories de serveis, via pública i platges i en l'etapa 2019-2023 va ser portaveu del principal partit de l'oposició i conseller comarcal del Tarragonès. També ha estat membre de la Junta del Patronat Municipal de Cultura i compta
amb amplia trajectòria en l'àmbit de la representació dels treballadors. Ara, a més de ser l'alcalde de la Vila, és diputat delegat de projectes europeus i de persones i talent a la Diputació de Tarragona.
Per començar, començarem per l'alcalde Sagalà, per al senyor Santiago Sagalà, i li volem preguntar principalment per la remodelació del castell, perquè vostè va ser qui va promoure la remodelació d'aquest edifici que avui celebrem. Ens agradaria saber què destacaria de tot aquell procés, que imaginem que va ser llarg i no gaire fàcil, però amb què es quedaria?
Bueno, ho explico resumint. De petit això era una ruïna. I llavors aquí, a part que havíem viscut algunes persones d'aquí Torre d'Embarra, que això no sé si la gent ho sap o no, però tots els que érem jovenets i vivíem aquí al poble veníem moltes vegades a jugar aquí al castell. Per tant, això formava part una mica de la nostra història de joventut. Clar, jo ni pensaments que algun dia pogués arribar a l'alcalde.
Evidentment, com que la vida et millora, o almenys una persona vol que millori, jo portava al cap moltes coses entre l'alcalde de l'Ajuntament.
i entre elles arribar al final, si podíem, de reconstruir el castell i fer possible el que tenim ara, que això no té preu, perquè ja han explicat aquí la història d'aquest castell,
i per tant havíem de fer tot el possible per fer-ho i a part com a alcaldes les coses, no com a alcaldes i sense alcaldes, és a dir, està en parella, hem de fer les coses bé amb la dona que vivim, però com a alcalde exactament el mateix i s'hi pot ser una mica més. Per això...
Vaig intentar buscar un arquitecte que el coneixia des que va néixer, perquè era molt amic del seu pare, el Xavier Oliver, que va ser el que va muntar el projecte per intentar recuperar aquesta història. I evidentment va fer, jo diria, matrícula d'honor. El va ajudar una altra persona, que ja no me'n recordo gaire, però el responsable màxim va ser ell.
I després també vull posar de relleu el personatge que jo era molt amic d'ell,
que aquí hi ha molta gent de la Torre i el devíem conèixer que ja ens ha marxat, el Vicente Sánchez de Vic Sant, un gran promotor de Torre d'en Barra de les èpoques d'aquells anys, perquè una cosa és el projecte i una cosa és després fer la feina. Això és com vosaltres, les senyores, torno a repetir, que aquest món sense vosaltres no tindria sentit.
Per tant, les coses després s'han de fer bé, no? I jo crec que s'ha fet no bé, jo crec que s'ha fet molt bé. Per tant, no sé si n'hi ha prou amb això que dic. Sí, tenim moltes més preguntes. De fet, ara li faré una pregunta que després traslladaré a tots, que és si recordeu el moment o la conversa que us va fer decidir entrar a la política municipal.
Jo no havia entrat mai a la política. A mi la política sempre l'he passat una mica de llarg. Això és una cosa que ho explico perquè és una vivència meva. No vull que ningú se senti molest amb el que dic. Jo vaig entrar de botones aquí al banc central de Torra d'en Barra, a la banca, i vaig fer tota una vida a la banca. Vaig arribar amb un tercer nivell al banc atlàntic, al banc de l'Opus,
Però quan vam entrar en democràcia, que lògicament jo vaig néixer l'any 41 i vaig néixer després de la Guerra Civil, que ni me'n vaig enterar, de tot això me n'he anat enterant perquè m'ha preocupat molt i m'ha agradat molt. I per tant, a l'hora que vam, el 79, començar la democràcia, tots aquells que van formar partit venien al darrere a molts que perquè no veníem i entrem a l'Ajuntament i tot plegat.
Jo això se'm va plantejar, l'any 79 jo vaig dir, a mi no m'interessa, això és una cosa que molt bé, els que vulguin anar que vagi. Però bueno, van seguir insistint. I el Celestí Solora, en pas d'escanso, que va ser el primer alcalde, l'any 83 va tornar a insistir que anés de segon amb ell. Bueno, van a insistir tant que al final vaig dir, bueno, doncs va, vinga, anem, no?
no vull detallar res més però al cap d'un any o dos ja n'estava hasta el gorro no m'interessava la manera que es feien les coses no m'interessava com se feien i per tant doncs bueno vaig fer tot el possible per arribar als 4 anys però després ja vaig dir que a mi ja s'oblidessin una mica van continuar insistint
el celestí de Convergència va passar a Independents. Jo vaig seguir, però vaig dir, entro a la llista, però no m'interessa, res més, vull dir, no estaré a la llista i punt. Van passar del 87 al 91 i anaria insistint. Clar, jo em anava fent gran, diguéssim, en el sentit de l'experiència de la vida, i al 91 van continuar a insistir tant que vaig dir, doncs bueno, vaig de cap de llista.
però com que sabia exactament com estava l'estructura política de Torredembarra, ja vaig fer el tracte abans en quatre partits, perquè ja sabia que nosaltres, els Convergents, poca cosa faríem. Llavors érem trets regidors. I vaig fer el tracte molt abans, perquè francament tenia una certa experiència, tenia una certa experiència de la història,
I amb aquest tracte nosaltres vam veure quatre regidors i arribàvem a una majoria, doncs lògicament ja vaig fer d'abans per poder tenir la majoria absoluta. Bé, així va anar el tema.
al 91-95 jo vaig pensar dues legislatures, perquè en política jo crec que dues legislatures i s'acabó. Jo si m'anés a dalt de tot, això ho modelaria i ho faria així. Pel que el resto, perdoneu que ho digui, tot és sopar de duro. No cal que us ho expliqui, perquè només caldria un rato a la tele i veure com estan les coses avui. Per tant, em vaig tornar a presentar
I el 99 ja vaig dir prou, plego. Santi, Santi, Santi, Santi, torno a dir que sí, però vaig dir al cap de dos anys plegaré.
Això ja ho vaig dir el meu segon, perquè el meu segon, en tot el respecte del món, el Miguel Ángel Etxa, que no sé si està aquí o no, és el que portava tota la part administrativa de l'Ajuntament, un personatge que en aquell aspecte un deu. Per tant, llavors, com que s'havia aquell de segon, doncs continuaria, i com que per un altre cantó hi havia un personatge que no sé si està aquí o no,
però que va arribar a la Generalitat de Catalunya demanant molt, aquell, quan va entrar el 95 o el 96, només es preocupava de veure com atallaven el coll. I llavors, en lloc de passar dos anys, esperar els dos anys,
A la setmana, al cap d'un any, quan vam inaugurar el Castell, perquè lògicament per acabar que estem amb el Castell i per no fer-me el pesat, que ja em faig una mica el pesat, doncs ja vaig dir la setmana que ve plego, això el juliol del 2000. Ves de passar els dos anys vaig dir prou, plego, quedo de regidor perquè no tinguis problema a l'hora de comptar i a l'hora de decidir coses.
Però a mi no em posis enlloc, ni a mi m'interessa absolutament res. Estaré al teu costat, només vindré els plens i s'ha acabat. Ens està explicant tota la trajectòria i només preguntava pel moment de començar. Però si vol tot seure, és que em sap greu que està dret, en peu dret. Ha estat molt bé perquè així hem fet un repàs extensiu també de tot el que va comportar ser el capdavant a l'alcaldia.
Torno a repetir la pregunta per la resta d'alcaldes. Què va ser? Quin va ser aquell moment que us va fer el pas d'entrar en política, d'implicar-vos? A mi em va liar. Em sentiu?
A mi em va liar el Manolo Jiménez, que no està aquí. Jo tinc casa a Torra d'en Barra des de l'any 78, vaig vindre de Barcelona, i l'any 99 em va dir si volia anar a les llistes del PSC. Li vaig dir que sí. Em van posar el número 3, només en van sortir dos, jo no vaig sortir. Llavors vaig entrar al patronat de turisme com a...
per treballar allí, no? I en el 2003, en unes eleccions bastant disputades, vaig sortir regidor per un vot. Va haver-hi un vot, que la companya està aquí, la Susana Navarro, que algun ciutadà amb molta cultura, al costat del vot, del nom de la Susana Navarro va posar Jamona. Aquest vot el van donar per dolent,
Al final la van donar per bo i el dia que ens constituïa l'Ajuntament em va arribar a mi l'acte per ser regidor. Això va ser l'any 2003. Vaig estar de regidor tots aquests anys amb coses bones i coses dolentes, amb ratos bons i ratos menys bons, fins que vaig sortir alcalde en un moment que ningú volia ser. I no sé si ho he fet alguna vegada, però m'agradaria agrair a tots els que van estar governant amb mi
de tots els partits, perquè en aquells moments el que es parlava era, tenim que sortir d'aquesta, tots els que vulguin governar, que pugin al vaixell, i els que no vulguin, doncs que no s'hi pugin, va ser un any que quan va acabar aquell any de mandat, jo li dono el títol d'una pel·lícula. El año que vivimos peligrosamente. Perquè el company Segalá ha dit que va acabar hasta aquí. Doncs imagineu-vos-a
un any que et fotien bufetades on t'anessis. Anaves al Consell Comarcal, patapam. Anaves al Defensor del Síndic de Greuges, patapam. Anaves al Tribunal Superior de Justícia, patapam. Anaves a la Diputació, patapam. Anaves a Vilàs a veure aquest poble que estem agermenats i patapam. Vull dir...
Va arribar un moment que era allò de dir, bueno, a dónde tengo que llevar la cara esta semana, perquè te les fotien pertot arreu. De totes maneres, una cosa que ha dit el Santi té raó, no hi ha res més agradable i més bo per una persona que ser alcalde del poble on te viu. I mirar les coses que has fet. Jo, després d'aquests anys, veig coses que es van fer bé, veig coses que es van fer malament. Perquè no tot pots fer-ho bé.
Diu, és que tu no t'han criticat massa, és que vaig ser alcalde un any, no vaig tindre temps que em diguessin de tot. No vaig tindre temps de fer diners, perquè també aquesta acusació és molt típica, no? Però bueno, repeteixo, és molt agradable, malgrat que molta gent es pensa que no, però et foten nates per tot arreu i arriba un punt que estàs una mica fart. D'adó, Rovira, si ha estat alcalde molt més temps, però recorda aquells inicis...
Sí, evidentment, i clar que me'n recordo. Jo una mica també com el Santi, que diu que no tenia previst entrar en política ni participar a l'Ajuntament, vaig entrar en una feina que es va preparar, la Montse Gasull va preparar,
consultar molta gent de la vila amb qui va compartir un treball de buscar arguments per preparar un programa municipal, un programa de millorar Torra d'Embarra. I amb aquests debats, que va ser tot un any de feina, amb els quals jo vaig col·laborar amb dues de les comissions que es van formar, vaig entrar a aportar coneixement, el que jo tenia, i alguna inquietud també.
I des d'aquest punt de vista, doncs molt bé, però al final, quan s'acostaven les eleccions, la Montse em va dir, necessito un cap de llista, ho vols ser tu? I allò va ser una mica, doncs això va sorprenent, però el primer que vaig ser va ser demanar-li permís a la Judit. Gràcies.
Després, deman-li permís a un molt bon amic. I després, amb el meu mentor a dins del sistema de cofraries de pescadors de Tarragona, el que llavors era secretari de la Federació Territorial, a veure què em pensava, perquè ell també havia estat en política des de feia temps, política municipal,
I em va dir, diu, tu tira endavant i de la feina de la cofreria de moment la segueixes fent i si la cosa s'embolica ja en parlarem com ho arreglem. Però d'entrada no diguis que no, pren-ho com un desafiament personal. I així va anar, vaig entrar en les eleccions com a cap de llista, vam treure dos vots, dos regidors vull dir, una mica més de vots naturalment.
I a partir d'aquí la cosa va anar rodant. El següent mandat, amb unes eleccions que també van estar amb molta participació, moltes candidatures i, per tant, molt repartit, vam treure quatre regidors, van ser els que en van treure més, i amb una coalició
que l'únic que ens vam proposar, l'únic que vam pactar, cap condició concreta, sinó que no trencaríem el govern i que acabaríem el mandat sense que hi hagués un canvi de govern.
perquè portàvem una trajectòria per diverses circumstàncies, una perquè el Santi se'n va cansar, altres per altres motius, el cas és que no havíem acabat un mandat sencer durant molts anys i la preocupació que vam tenir amb el Partit Socialista
i amb l'AVG, amb l'alternativa BG&A, era acabar el mandat. Sobretot perquè veníem d'un any de transició amb qui l'experiència de col·laborar tots els partits per tirar endavant una cosa que estava ensorrada, doncs era la que ens va moure a fer un pacte de govern i de tranquil·litat. I a partir d'aquí va anar tirant. D'aquí han sortit d'això una majoria absoluta,
Una altra, les eleccions que vam guanyar, però que amb la mateixa filosofia compartim la idea que el que és important és l'estabilitat d'un govern municipal perquè si no el poble se'n ressenteix.
Aquest era l'objectiu i és una de les coses de les que n'estic molt satisfet i agraeixo la col·laboració dels altres partits i dels altres regidors que han permès que això sigui així, que no es trenqui un govern, que mantingui una estabilitat i aquest pacte d'aquest mandat, encara que siguin tres alcaldes diferents, és el mateix govern i aquesta és la filosofia
de mantenir una estabilitat pel poble. Després les coses són més complicades i algunes coses es poden fer, unes altres no. Però d'entrada, aquest. Bé, jo el primer que diré és que hem demanat un projecte per sonoritzar el Pati del Castell, que us fàpiguen.
Sí, esperem que aviat acabin aquests problemes de so. Jo vaig entrar al Partit Socialista de la mà de la insistència de la Susana Navarro, insistència perquè assistís a les reunions, perquè m'impliqués, i ja sabeu, aquí coneixeu la Susana Navarro, sabeu que és una persona molt convincent. I per tant, a partir d'aquí vam començar a caminar, en principi,
Jo no m'entenava res, tal, de què deien. Em recordo els primers pressupostos que vaig revisar com a militant, que no en tenia aquells números ni res. I, mica en mica, doncs, picant pedra, molt des de baix, la primera llista d'Enric Grangel crec que anava al 13, si no recordo malament, doncs es van donant aquestes circumstàncies que em van portar a ser cap de llista. El millor que li pot passar a un partit, i ho dic,
no ho dic només per mi, és que els candidats o candidates sorgin de forma natural, sense forçar-ho. I aquesta és una de les sort, a jutjar pel que els meus companys sempre han votat de les primàries, que va passar amb la meva persona. I per tant, aquí és un orgull perquè sí que és cert que ser candidat per això, perquè sorgeix i perquè és natural, és una sort. I a partir d'aquí vam començar a caminar...
amb això que explicava l'Eduard Rovira, amb aquesta obsessió de l'estabilitat. Avui tots i totes teniu un llibre a les bosses. Aquest llibre és una segona part de Pensaments diversos. Us convido a que llegiu els Pensaments diversos 1, que és la primera...
allà entre els dos llibres tindrem la història del nostre poble que no s'ha de jutjar ni criticar és la que és, és la que tenim i és el que va passar però és cert que tots a una generació que entravem en política ens va marcar aquesta obsessió per lluitar contra els individualismes i per estar constantment amb l'estabilitat al cap i això sabíem que donaria fruit
que projectes s'acabarien, que podríem tenir una continuïtat i és amb aquestes estem. I de moment malament no va, no? Per seguir parlant d'inicis, m'agradaria preguntar-vos també per la sensació d'atrevessar per primera vegada aquesta porta
aquest pati del castell ja com alcaldes amb el pes de la responsabilitat. I en el cas del senyor Segala, en Pic quan es va inaugurar, i això va passar a ser ja la seu de l'Ajuntament. Però aquest primer recorregut per aquí, vostè com ho recorda?
Jo crec que la responsabilitat, lògicament, forma part d'un recorregut, però és un valor absolut. Quan tens una idea, sobretot, estem parlant de quan manes a dalt de tot, de qualsevol història, amb una empresa o l'Ajuntament, i quan tens la idea de posar-la en marxa i que funcioni,
Doncs és l'alegria que et dona fer les coses com s'han de fer, que s'han de fer bé, i per tant, home, jo vaig entrar i sortir, però sense animar de... És a dir, la satisfacció comença quan la portes al cap
i tu ets responsable màxim que una cosa arribi al final, com aquesta que estem parlant i avui l'estem disfrutant aquí després de tants anys. Per tant, l'única cosa que hi ha és aquesta i ja està, i és l'única que marxes amb el cap i amb el cor.
Vostès com recorden tot això, aquest primer recorregut cap a l'alcaldia, ja sent alcaldes? Aquelles primeres sensacions. Les meves sensacions van ser que jo com a regidor tenia una funcionària que em feia de secretària
I un dia parlant, diu, vostè arribarà alcalde? Dic, si jo arribo alcalde, tu seràs la secretària d'alcaldia. Jo recordo aquell dia, entrar a l'alcaldia i trobar-me'l amb ella, amb una caixa de cartró, amb totes les seves coses, dient, ja ets alcalde. I quan vaig entrar al despatx d'alcaldia, aquest edifici, hagueu vist les fotos com estava, no?, abans de desrestaurar-se, doncs l'alcaldia estava plena de papers per terra.
hi havia piles de multes de tràfic, recordeu el famós radar, hi havia documents de tota mena, era un desgavell. Perdó, sí, perdó, era un desgavell, però la il·lusió que portava és la que et fa coafrontis amb moltes ganes.
I això m'imagino que són tots els que han estat alcaldes que arribes amb moltes il·lusions. Amb el temps és com el sucre quan el poses al cafè. Remenes i es desfà. Arriba un punt que quedes molt fart. Però la il·lusió la portes. El Valeriano em recorda una cosa que li va fer gràcia i era un dia que estàvem aquí fora, que era Reis,
I la meva dona estava al costat i no sé què em va dir. Enrique, no sé què. Li vaig girar i dic, Maria, solo soy el alcalde. Ell sempre m'ho recorda, però és la realitat. Hi ha moltes vegades que hi ha gent que es pensa que ets com Déu. I no, només ets l'alcalde. I l'alcalde és un més d'un equip de govern que procura fer les coses el millor que pot.
A veure, jo el record del primer moment és... Bé, no ho sé, l'entrar a la cosa física no la recordo tant.
Suposo que és perquè des del moment que resulta que seré alcalde fins al moment que ho ets i comences a treballar, són moments que no els recordo. És com un núvol perquè estàs aclaparat. En realitat és que estàs aclaparat. Tens sensacions molt estranyes i bé...
Recordo més aviat el començar a treballar, o com ha dit l'Enric, una mica la continuació. Comences a treballar tenint en compte que ell va endreçar de papers un despatx
Però després me'l va deixar, perquè en un any vam treballar junts i de fet vam estar fent moltes coses, endreçant una miqueta per dintre, no només de papers. Inclús un dia me'n vaig enfadar amb ell. Li vaig dir, si això no prens una decisió, m'emprenyo i plego. Deixem-ho aquí.
Però vull dir que vam treballar junts fins al punt que tots dos ens vam implicar amb els altres companys regidors, però que teníem ganes d'endreçar les coses. I a vegades era delicat i l'un per l'altre, i també m'ha passat amb el bale, hem anat prenent decisions. A partir d'aquí sí que recordes que comences a endreçar. El fet físic del despatx, tu vas treure els papers, jo vaig treure l'alfombra.
com a símbol de treure alguna cosa que estava bruta. Hi havia molta pols en aquesta alfombra. I sota no ho sé, perquè ja no ho vaig voler veure.
El fet és que la sensació de començar a governar el castell amb tot el que hi havia hagut i amb tot el que teníem, que començàvem a endreçar el primer any i a continuació també, doncs és una mica allò que vas caminant i vas endreçant i vas sent i vas... I aquesta és una sensació que tinc de tota una sèrie de fites que les podríem anar...
marcant i que n'ha anat succeint de mica en mica amb la col·laboració. Primer jo col·laborant amb l'Enric i després amb el Vale al costat vam anar fent i vam anar al Vale i tots els altres, no em vull deixar els de l'ABG i tots els companys d'Esquerra i els altres del Partit Socialista que vam anar endreçant i va passar una cosa darrere l'altra i amb el IOT fins aquí i ara seguim perquè encara estem endreçant coses d'aquelles que hi havia.
Jo tinc dos, no tant com a alcalde, sí que tinc una anècdota, com el primer dia que vaig entrar com a alcalde a l'Ajuntament, com sabeu, a mi m'agrada, jo em dic Valeriano, però m'agrada que em diguin, vale, això ho sap tothom, no? I clar, el primer dia, la persona que estava a la recepció, tal com entra, em diu, bon dia, senyor Valeriano. I dic, ostres, què ha passat aquí?
I llavors li vaig dir, no, mira, no canviem les coses, continuos en el vale, per molt alcalde que sigui, i a partir d'aquí ja suposo que tothom ho va repartir i ja va quedar clar. I l'altre, que és més personal, és que jo de petit hi jugava en aquest castell. No li digueu a la policia, sisplau, perquè vaig haver de córrer moltes vegades davant de la policia quan estava en ruïnes.
I la sensació que ocupava el despatx del regidor de Via Pública, el primer dia que vaig entrar a aquell despatx, sí que és cert que vaig pensar, quin diria a mi, quan era petit, que jugava per aquestes sales, corria per aquí, tots els estius, que al final acabaria en un despatx, en un lloc tan important com era ser regidor. I per tant tinc aquestes dues entrades més marcades. I això. Us faré...
Una darrera pregunta per cloure l'acte. També per defugir potser del to més institucional i seriós, m'agradaria que compartíssiu alguna anècdota divertida, inesperada, algun fet que hagueu viscut així més sorprenent. Us vingui a la memòria? Jo sorprenent res.
Perquè si una persona és absolutament responsable de les coses, jo ara no em vindria al cap allò de dir, ostres, això no m'ho pensava, però doncs...
Jo aquestes experiències, professionalment parlant, no les he tingut, i parlant de l'Ajuntament, home, sí que és cert que els nou anys que vaig ser alcalde tinc tota una satisfacció inobvidable, sobretot pel que es va fer, per com ho vaig fer i com va sortir tot. Per tant, és l'única cosa que per mi podria ser la més sorprenent.
i el que jo recordo històricament i que això no em poden borrar ni els meus fills, perquè això és una vivència històrica i quan te fas gran com jo, que ja tinc la pota més aviat o de la carretera de la Riera que aquí, doncs et ve la memòria tot el que has fet a la vida, però començant des que has tingut urs de raó fins que he acabat després de ser alcalde, perquè ja després de ser alcalde ja fa 25 anys que no sóc res.
Per tant, tinc la gran sort i el gran privilegi d'estar aquí i moltes gràcies i fins a la pròxima. Molt bé. Bé, jo en un any no em vaig tindre temps de tindre tantes experiències, però n'hi ha una que era que vam anar a Vilars aquell any i van anar a diversos regidors. La situació estava complicada perquè els de Vilars volien trencar la Germanament
I nosaltres vam arribar allí, ens vam portar a una sala de plens, ells són 32 regidors, vull dir que no és una broma, i l'alcalde francès amb la seva cinta va treure tres o quatre fulles de paper i va començar a explicar i a parlar i a parlar. I quan va acabar, tots aplaudint i tal, i em diu, ara parli vostè, jo me'hi porto papers.
Vull dir, jo si hi porto un paper m'equivoco. Per tant, tot el que tinc que diu tinc aquí i surt per aquí. I dic, com trencaré el gel perquè aquesta gent volia trencar la germana ment. I dic, miri, tu estaves. Estava, volia fer de tu doctor.
Va haver-hi un moment molt bo que la traductora de la francesa... Em parlava en francès. Jo li dic, mira, no, no m'entero de res. Em toca parlar a mi i li dic a l'alcalde, miri que porto dos o tres visites aquí a França, sempre ens hagueu tractat molt bé, però hi ha una cosa que sempre em sorprèn. Em posa cada sorpresa i dic, ho bé que parleu el francès.
Es van posar a riure tots i en aquell moment ja no volíem trencar.
Quan vam acabar, se'n presenten uns senyors allí i diuen, miri, nosaltres som del grup de varietes de Vilars. Diu, molt de gust, no? Diu, és que voldríem actuar a Torredambarra. Dic, doncs cap problema, nosaltres tenim una església molt gran que allí es pot actuar. Veurà, és que el nostre espectacle amb una església...
Si és cantar, no hi ha cap problema, ja ho fan. No, no, és que el nostre espectacle és varietes. Dic, vale, ja està. Tenim un casal que podeu actuar. I vam vindre, i vam actuar, i vam planar el casal, i va anar molt bé. En un any, dos dels detalls. Un altre detall també va ser quan va vindre el conseller de Cultura que volia veure el teatre.
A mi la veritat, ara em diria una barbaritat però no la dic. Però el vam portar al teatre i quan va entrar va al·lucinar mandarines. Diu, ens tindreu que tornar la subvenció de 800.000 euros. Dic, està a l'Ajuntament per tornar subvencions. Dic, escolta, dic amb sinceritat, què podem fer per no tindre que tornar aquesta calerada? Diu, si feu una actuació ja n'hi haurà prou.
Això era un divendres, un dissabte, i el dilluns vam fer vindre l'arquitecte del teatre i li van dir «olvídate del mármol de Carrara». Volem que tot el que és el hall ho facis pati de butaques, de les dues escales la que puja per l'esquerra la treus i fotem a l'escenari, i els lavabos que acaben 200.000 persones a l'hora...
Allí ens fas els vestuaris pels artistes. I ho vam aconseguir que es fes allò i gràcies a aquella actuació nostra avui en dia gaudim d'un teatre encara que sigui amb limitacions i que espero que...
que l'equip actual ja s'ha dit que ho farà, perquè tenim un teatre per 500 persones i és una llàstima que estem com estem. Vull dir, són les dues coses simpàtiques que em van passar amb l'any de mandat. Les altres no les explico. Moltes gràcies. Tenim una sala d'actes polivalent i no vam haver de tornar a la subvenció.
Com a anècdotes, amb nou anys han passat moltes coses i potser de les coses més curioses, una de les coses que m'agraden molt és que
nens petits que venen de visita al col·legi i veuen qui és l'alcalde i després te troben pel carrer i et saluden senyor alcalde, senyor alcalde. Després també et demanen coses, com si fossis Déu, que ho ha dit el sol. I no...
La cosa més sensible és potser aquesta sensació que la canalla et coneixi, que sàpiguen que ets algú, perquè en realitat la majoria de la gent et coneixen de sempre,
I ja està, no hi ha més història. Amb nou anys, les sensacions que tinc, hi ha moments bastant dures. Heu de pensar que vam haver d'aguantar tot el govern durant la Covid. Això és una cosa que marca, tal com ha marcat a tota la població, no són ni més ni menys.
El meu fill, que anava a l'institut, encara no. Sí, no ho sé. És igual, un any perdut, sensacions estranyes. Vaig tenir, en aquella època, potser la llibertat de poder venir al castell. Era l'alcalde i havia de sortir de casa. I això em permetia no estar tan tancat. Però el mandat aquell, sobretot la post-Covid, va ser una mica complicat.
D'anècdotes n'hi ha moltes, però així de gracioses, excepte aquestes de Vilar que explica ell, això de...
del fet de parlar francès, una de les coses que... Ara em posaré una medalla, em perdonareu. Una de les coses que també va ajudar és que el fet que jo parlés francès amb sultura va permetre debatre i rebatre tots els arguments que podien donar amb una certa sultura, perquè si no t'agafen amb traduccions i sempre és complicat. Ja ho diuen, traductore, traditore. En fi, no ho sé, d'anècdotes n'hi ha moltes,
però ara mateix no me'n ve cap al cap i tampoc crec que les que són més gracioses les puguem explicar un punt. Molt bé, gràcies. Doncs sí, jo explicaré una que t'implica. Justament a poc d'entrar com a alcalde, ens vam posar en modus Indiana Jones, el regidor de Cultura i Patrimoni, que és arqueòleg,
L'Eduard també vam fer venir un arqueòleg i jo mateix per baixar. Sabeu que a la sala Lluís d'Icard hi ha un accés en què hem sentit que hi ha de tot, que allò connecta per la plaça i jo crec que aquell dia pensàvem que trobaríem el tresor de la nostra vida, que podríem veure moltes coses i vam sortir de fang fins aquí i allà no hi ha res, ja us ho puc dir.
Llavors la imatge d'aquí l'amic d'Eduardo i jo, pujant per les escales, plens els sabates de fang, dient quina merda. Aquesta va ser molt graciosa. Moltes gràcies a tots quatre per la vostra generositat i sinceritat.
perquè avui hem recordat que la història d'un municipi va més enllà de les pedres i dels documents i, evidentment, hi ha aquesta vessant humana que avui també volíem posar en valor. I ara l'actual alcalde, Vale Pino, us farà entrega d'uns obsequis per recordar també el vostre pas per l'alcaldia.
I fins aquí l'enregistrament de part d'aquest acte que va suposar la commemoració dels 25 anys a la recuperació del castell del Zicart. Podeu veure les imatges d'aquest acte i també recuperar la conferència que va haver-hi al matí a càrrec del Centre d'Estudis Cineval de Mas i també de l'historiador Xavier García Puerto, que va fer una visita guiada...
a la nostra pàgina web ona-latorre.cat i també a les nostres xarxes socials. Seguim amb més continguts aquí a la sintonia Dona la Torre.