logo

L'entrevista

Conversa amb personatges d’interès informatiu emeses al magazín matinal Baix Gaià al Dia o en altres espais d'Ona la Torre Conversa amb personatges d’interès informatiu emeses al magazín matinal Baix Gaià al Dia o en altres espais d'Ona la Torre

Transcribed podcasts: 31
Time transcribed: 10h 21m 55s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Vull matar una experiència humana. Vull matar i treure'm aquesta gana. És un dret fonamental, inalienable, primordial, un greu llei històric. Vull matar i tornar-te les ombres.
Vull matar i ser per fi un home. Ells ens maten a milers, jo el que pugui amb les mans tinc més modestia. La violència retrua.
És folclore
Vull matar, jo concretament ningú, clar. Home, no, ja m'ho imagino, no? I si vull matar algú no ho diré en una cançó. Parles d'una ràbia ancestral o de què va aquesta cançó? Sí, bueno, és una barreja de coses, no? Tot el disc està fet per capes, llavors es pot interpretar de moltes maneres, no?
Una és la ràbia ancestral. Saps que hi ha gent que té molt poder, potser massa, i decideix sobre la vida de moltes persones. Una mica aquesta provocació de dir, potser matant-ne un d'aquests, salvem moltes vides d'altra gent.
I d'altra banda també és una mica jugar amb la ironia i això, la provocació, no? Perquè la cançó, moltes frases són reivindicacions que tots podem tenir algun dia o una altra, no? De fet, aquesta cançó em remeta a una altra, que aquesta no l'he escoltat, he escoltat bona part del disc, sencer no, aquesta no hi ha arribat, Els assassins d'Elon Musk.
Ella assassina Elon Musk. Què? Bueno, l'Elon Musk és un personatge públic i per tant jo puc fer una cançó i matar-lo. Bueno, no es tracta de... Lliguen o no lliguen aquestes dues?
Clar, que lliguen, clar. Al disc hi ha una història conceptual, que no cal entendre-la tota perquè no és una novel·la, però clar, això, vull matar i matar-li l'Elon Mas, doncs sí, està lligat, està relacionat. Ara deies, és un disc conceptual, de fet el tens dividit en no dues cares, que seria l'A i B, no? Els normals l'has dividit en quatre, perquè... És en quatre, com els vinils de 70, no? Això és una cosa que es feia als 70.
I també em anava molt bé, perquè com jo he construït el disc, cada cançó és autònoma, llavors les ajuntes unes quantes i fan una història, no? I les ajuntes totes i fan una pel·lícula més gran. Que ja et dic, no cal entendre-la tota, només que t'arribi una mica el concepte, no? Un perfum.
Tu et defineixes a la teva pàgina web com música d'autor d'ànima independent. Sí, és una mica llarg per un lema. Música independent. Bé, és aquesta idea, perquè per exemple ara amb el disc em diuen has fet un vinil, vas contracorrent, i jo no ho visc així, jo faig el que jo crec que ja he fet.
L'has fet en vinil? Sí. CD, no? CD també. També. O sigui, has fet tots els formats perquè també el tenim en digital. També està en digital, en plataformes, perquè tothom que em vulgui escoltar tingui facilíssim per poder-me escoltar. Però qui vulgui l'abril invisible és en vinil. L'obra original és en vinil.
Per què vas escollir aquest format? Nostàlgia? Perquè t'agrada com sona? Potser una mica de nostàlgia, sí que m'agrada molt com sona, m'agrada el ritual de posar el vinil, i perquè crec que encaixava, perquè és un disc que té un so una mica, jo crec que entre anys 70, anys 90. T'ho anava a dir, m'ha remès una mica als anys 70. He vist que una de les referències a la nota de premsa que enviàveu, Nick Cave, sí, hi ha algunes cançons, alguna també m'ha recordat a Leonard Cohen?
Bueno, molt bé. No està malament, no? No, home, que et diguin això. I havies pensat en aquesta referència o no? El Leonard Cohen, amb el tema de... sí. Amb algunes coses, sí. Llavors, ell era molt... Bueno, no, sí, havia fet de tot. Anava a dir, ell era molt tranquil, jo soc més anèrgic, però...
M'hi he fet pensar la cançó de Baby Blue. Baby Blue, sí. Que és un blues molt tranquil, amb una mica forma de vals. Una mica vals, sí. I m'ha remès amb ell. Els valsos de Leonard Cohen, no? Els mítics valsos de Leonard Cohen. És un grandíssim referent. Me n'alegro molt que t'hagi fet pensar. També la foscor de la teva veu, una mica.
Clar, i aquest jugar una mica amb cantar lent, amb deixar anar una frase amb la idea que et ressoni al cap, ben dita, ben explicada, això ho feia perfecte el Leonard. Jo l'hi dic Leonard perquè som amics. Sou amics íntims. És un dels teus mast, allò, a la calaixera.
Mira, jo entenc que faig coses que si us semblen no és precisament... El teu... M'agrada, eh? Tinc vinils seus i els escolto de gran tant. Però mira, jo sóc més de Dylan, que no cal...
No cal comparar-los, però... Home, més o menys paral·lels en època, estils diferents, llenguatges diferents. Estils diferents, jo crec que el Dylan va influenciar molt Cohen, però Cohen llavors va seguir pel seu cas. Pel seu rotllo. Sí. T'acompanyes de gent en aquest disc, no l'has fet sol, vas en banda... Sí, ja des del disc anterior som una banda de quatre, anem sota el meu nom, perquè jo sóc el més guapo, però... És broma, és broma. Això són bromes que faig als concerts i aquí em surten.
però som com una banda, pràcticament, i el productor Flavio Ferri té molt de pes, tota la part sonora musical, artística, ell m'ajuda moltíssim. Que també t'acompanya com a instrumentista i també havies sigut productor del disc anterior. Sí, sí, som el mateix equip, que és el segon disc que fem, jo crec que per això l'evolució és molt visible.
l'anterior dius que ningú estima el carter que és de només fa dos anys i en tenies un tercer el primer de tots l'any 2015 la cambra freda què va passar en aquest temps de vuit anys i perquè ara te n'has animat en tres anys no has fet dos la vida sé que és una excusa que va fer servir molta gent però després de la cambra freda vaig fer una època que potser no estava tant per la música estava més per altres coses i quan vaig dir ara tornaré va venir el Covid
Ja, ostres, sí, això va parar moltes coses. No, o sigui, era no tornar a treure un disc amb aquesta perspectiva que no puc anar-lo a presentar, no puc anar a tocar, llavors la gent feia concerts online, que qui ja tenia la carrera en marxa ho entenc, però jo, posar-me així, i això em va frenar el retorn. Però llavors ja sí, ningú estima el carter, i a més crec que vaig tornar amb idees fresques i amb un nou punt de vista sobre la meva música, i en el fons va ser un paro productiu.
Jo li he preguntat al Jordi Pellac si es dedica exclusivament a la música, va dir que no, podem parlar de la teva altra vida? Soc psicòleg, soc pare, vull dir, tots tenim moltes... Moltes capes, com dius al disc, no? Moltes capes, sí, molt bé, jo també tinc moltes capes, com la seva, no? Com deia l'Estrac. I la música t'ha acompanyat sempre o ha sigut una aventura que has començat de gran?
Tenia 18 o 19 anys que vaig començar a cantar, a tocar la guitarra, a recomposar, i ara més jove m'agradava molt. A mi sempre m'agradava molt llegir i escriure, i el cinema, i llavors la música també forma part de tot aquest interès. Però si va ser amb 18 o 19 anys, diguem mirar-m'ho des d'un punt de vista més seriós, jo crec que a partir dels 30 i pocs. Sí? Què et va fer aquest clic?
Doncs mira, justament és curiós, perquè va ser una cosa... Perquè clar, una cosa és allò, quedes amb els amics, toques, tu passes bé, i l'altra és... Fes una banda amb el veí... Anem a treure discos, així és una altra pel·lícula.
Sí, és tota una altra pel·lícula i també la intenció de voler fer alguna cosa que, més que la teva experiència, el producte final, i perdó perquè és una paraula lletja, producte, que tingui un valor, que sigui una obra que val la pena. Més que dir, faig música perquè m'agrada, sí, però estic intentant fer alguna cosa més. Doncs als 30 ho volia deixar, perquè era com, no? Tenies la banda de mals col·legues i vas dir, això em complica massa la vida.
I va ser adonar-me durant un temps que no podia. Perquè el meu cap sempre està pensant cançons, sempre estic apuntant frases, sempre estic fantasejant. Ai, podria fer una cançó que parlés d'això, podria fer. I dir, no, això és molt important per mi, ho haig de fer d'una manera o d'una altra. I llavors és quan vaig començar a estar uns anys tocant jo sol. Tocava per bars, per on em volien, anava tocant sol. Vaig fer alguna maqueta amb algun amic. Temes propis? Sempre temes propis, sí, en català.
en directe que a vegades canto alguna versió, però sempre temes propis. L'Aberina Invisible hi ha una versió del Kikupi de la Serra, la cançó. Abans que parlàvem dels anys 70, no?, referent del blues a casa nostra. Sí, totalment, gran referent, i de la música d'autor, i de la cançó. I un gran divulgador, a més, també. Un gran divulgador del blues, teniu el programa.
I a part m'agrada molt el Quicú perquè les seves lletres saps què pensa, no? Parla de societat, parla de... i és valent, no? I s'arrisca i critiques quan ha de criticar i és tendre quan ha de ser tendre, però és honest, és molt honest. I bueno, és una mica aquest llegat que voldria seguir.
Tons diferents, això ho comentàvem abans, hem comentat amb aquest avall que té un punt, no sé si sinistre, no m'atrevaria a dir, m'ha remès molt perquè a més també he vist imatges del videoclip a l'oest. Sí, era aquesta idea. Una estètica buscada de... Un western impossible, la idea del videoclip era fer un western impossible amb jo i el Sergi Estella com a personatges una mica dubtosos. Són aquests tios, són bons, són dolents, què estan fent exactament?
Però després trobem cançons molt introspectives, molt més personals, algunes que ens aboquen els records, la infantesa... Sí, sí, sí, sí, tot això ha jugat un paper. I bé, és aquesta cosa el laberint invisible, no? És un laberint, és una xarxa, una màtrix, que pot connectar punts que no s'haurien de connectar, però sí, com una taranyina. Què t'inspira a l'hora d'escriure?
moltes coses us vaig apuntant frases ets el que va amb llibreteta a la butxaca sí, últimament no tant i m'inspira molt la gent qualsevol persona t'explica una experiència o veus una actitud amb què enfronten alguna cosa i això m'inspira molt llavors clar, tenim tot el que ens envolta les notícies, la premsa, les xarxes perquè ens arriba molta informació i això també em dona molt que pensar
I llavors l'altra, jo crec que quan és artista la consumim molt l'art. Jo llegeixo molt, miro moltes pel·lícules, escolto molta música. Aquesta música, parlant de pel·lícules, em faria pensar en un Jim Jarmusch, que no sé si és un director que t'agrada. Escolta, estàs encertant tot. Sí, t'agrada Jim Jarmusch? M'agrada molt el Jim Jarmusch, clar, el gran artista.
una vinculació música més independent amb cineastes independents que te parlen una mica fosca exacte el tema de ser fosc no és per ser trist o pessimista tampoc m'ho ha semblat és que és la idea que no ho sigui el tema fosc és no tenir por de mirar una mica les coses amb honestedat
que llavors una estallat també és molt relatiu, perquè un altre dirà, jo no ho veig així, però jo et dic com ho veig jo. I saber-te enfrontar a aquesta part fosca de la vida, que a vegades penso que la volem evitar i penso que és un error. Hi ha foscor, hi ha coses molt dures que ens envolten i que ens travessen, i veure-les i integrar-les et permet tirar més enllà.
És evitar les conductes habitatives, que diríeu als psicòlegs? Ostres, tu, les conductes habitatives... No? N'hi ha, no? Allò de tirar patada pelante i tapa-tapa. O que algú et fa sentir massa, llavors tries guardar-ho en un calaix, que mai és una bona estratègia, perquè et sortirà per una altra banda, no?
Parla'ns una mica del teu equip, perquè és la banda que m'acompanya, que ja m'acompanyava en el disc anterior. I tant, amb molt de gust. El meu equip és Flàvio Ferri, productor i mil coses, que amb ell està des del principi amb la idea del disc, parlant les coses, allà em deixa molt d'espai perquè jo crei, però ja està allà. Com us vau conèixer? A través d'un amic en comú, el Davide, que artísticament es diu el dint, que és un cantautor italià que viva a Barcelona.
I jo estàvem en la carter i volia tirar endavant el carter i em va dir, et presentaré algú. I així va començar. I una relació fructífera que m'han adonat dos discos, productor... Un podcast, estem fent un podcast. Ah sí, això també és veritat? Parlarem del podcast. Les cròniques indemostrables. I llavors hi ha l'Àlex Carmona, bateria, i Ulrich Sander, guitarrista. Som la banda fixa.
Els coneixies també prèviament? Els vaig conèixer a través del Flàvio. Ell té un estudi de gravació i ells eren els músics que fa servir. Necessito algú que engreu una bateria. Vinga, Àlex, vine. Però amb nosaltres ara ja som una banda.
Ja us vam consolidar, això vol dir que us vau entendre. Ens vam entendre molt bé, ens ho passem molt bé quan anem a tocar. Crec que tenim l'estructura perfecta, perquè és que jo composo, però no vol dir que jo sàpiga més que ningú. Llavors el Flàvio produeix, vol dir que ell també pensa en això. Per exemple, el que em dius, això sembla una pel·li Jim Jarmus. Esclar, això el productor és molt important, no només la lletra, no només els acords.
Potser m'has recordat xinxar-nos perquè hi ha aquella pel·li de Deadman que la vaig veure en època d'adolescent, no? Potser aquesta cançó del vull matar m'ha remès. Sí, clar, Deadman. Potser he fet aquesta associació. És un gran referent. Totalment inconscient. Me n'alegro molt que t'hagi fet pensar en això. Això és cine de molta qualitat.
I llavors l'Ulric Sanner, que és un gran guitarrista, i també ha composat 3 cançons al disc, que a vegades m'oblido de dir-ho i em sap greu. Diu, has fet 18 cançons? No, bé, n'he fet menys, perquè l'Ulric, l'Ullin ha fet 3. I l'Ères Carmona, que a part de bateria també és productor, llavors també porta moltes idees, és que ells són des del principi. No és que jo faig les cançons i els dic, té.
Un treball en comú, una posada en comú. A l'hora de fer gires, per on us moveu? Què esteu fent? Teniu coses concertades? Hem començat a Barcelona, una tenda de discos, a la Conxita, va ser molt bonic, molt càlid, i un lloc on es pot explicar, on es pot parlar, on es poden fer bromes, nosaltres fem moltes bromes sempre.
I amb tot això l'Ebrina Invisible, ara he jugat amb lo paranormal, he après a fer trucs de jocs de mans... Home, sí, tenim l'espectacle complet. Ah, sí, molt bé. El disc va sol. Els oients no ens poden veure, però... I em vaig fer invisible a l'escenari, bueno, passen moltes coses. Mira, això també ho fa el Mago Pop, eh, quasi. Bueno, pues mira. El nivell, eh. A veure si sap cantar, no? No, bueno, és per fer mitja broma, però també transmetre aquesta estranyesa del disc, no? Aquest...
Aquest punt de dir, sé que és mentida, però... No ho sé, hi ha uns mil·límetres de dubte, que a mi em semblen molt interessants. I això, llavors, farem un concert duo a prop del meu poble, Santa Coloma de Farners, a Oso. Al gener farem el primer concert banda completa. A on? A Sant Feliu de Guixols, a Casa Isla.
Llavors tenim més coses a Barcelona, un altre cop Sanda Feliu de Guíxols. Tocarem a l'Auditori del meu poble, Santa Coloma de Farnès, que espero que sigui un dia important. I estem muntant una petita gira per Itàlia, ja que toco amb dos italians. Molt bé. Doncs res, una mitja setmana, una setmana. Perquè no hem dit els noms de tots els col·laboradors de la teva banda. Sí, Flavio Ferri, que és el baixista productor, també toca estaclats, és multiinstrumentista, però amb mi fa de baixista.
Ulrich Sandner, que té nom alemany, però és italià. És d'italià? Ostres! Però és d'arrels alemanyes.
Els seus pares són alemanys, sí, per això té aquest nom i Alice Carmona, que és català, com el nom indica, i que viu a Sant Andreu, igual que jo. Sant Andreu de Barcelona. El barri de Sant Andreu. No, el barri de Sant Andreu, Sant Andreu de Barcelona. Home, això és un poble dintre de Barcelona, eh? Sí, pràcticament. És un lloc privilegiat. És un lloc privilegiat, a mi m'agrada molt Sant Andreu. I jo sempre dic, és guai perquè és com un poble, però no ho és.
és Barcelona. El que estàs una mica... Les coses més lletges de Barcelona no et toquen.
No, t'anava a dir, és un lloc a descobrir, però potser que no el descobreixin gaire, no? Les coses més lletges són els rics i els turistes. Per això. No sé què estarà pensant, però jo volia dir això. No, no, ja he entès, eh? He entès, he entès el joc. Doncs per aquí al Camp de Tarragona no tindreu cap concert, ni cap presentació. Segur que n'hi haurà algun, de moment no en tinc cap. Jo si se t'acuta a algun lloc, m'ho dius. Home, la traviesa. Aquí Torra d'Embarra tenim la traviesa. La traviesa m'encantaria tocar-hi. Sí, sé qui són, sé qui són.
Bueno, ho provaré Home, jo crec que aquí podem fer el contacte Estaria molt guai Truca a la Travi A la Travi, és coneguda I has anat mai? No hi he anat mai Els he vist per Instagram, he vist que fan coses Crec que algun cop els hi hauré enviat Ui, perdó, m'estic emocionant Crec que algun cop els he enviat el dossier Però bueno, s'han insistit més normalment Ja farem aquí algun contacte Home, jo t'ho agrairia
Deies que el dies té una història, estructurada en quatre parts. Es pot explicar la història o l'hem de descobrir escoltant-lo? O que cadascú l'interpreta i compre? M'agradaria saber trobar el punt just perquè ha d'existir, però jo no el tinc clar. Jo crec que una mica explicar et pot fer venir ganes d'escoltar-ho més.
Però també explicar-ho tot, saps? El Kubrick... Mira, vull parlar molt de cine. Home, has dit que t'agrada. Sí. El Kubrick deia que ell no explicava les seves idees, perquè un cop explicades perdien gràcia, no? Com el monòlit que surt de 2001. Home, i és que pel·lis del Kubrick... Ell deia, si jo t'explico el que és això...
És una caca. N'hi ha algunes que són molt explícites i d'altres que no ho són gens i et quedes molt penjat amb les pel·lis del Cúbric. L'atenció poètica també es genera d'aquest no saber ben bé, no? Sí, sí. Jo encara estic traumatitzada pel final del Resplandor. Home, no m'estrani. És allò que ha passat aquí. Què ha passat? Què m'estàs dient? Home, Stephen King. I el llibre l'has llegit, és molt xarit. No, el llibre no l'he llegit. Fa més poc a la pel·lícula. Ostres, doncs la pel·lícula ja és terrorífica.
I el llibre Cementer i d'animals jo em vaig arrepentir molt de llegir-lo per la nit. Ostres, que no dors, deixes de dormir. Víctor Pascou és un nom que no oblidarem mai a la meva vida, Víctor Pascou. Bé, que ens enrem de tema. Ja m'agrada que les coses flueixin. Sí, així és més interessant.
Què estàvem parlant? La travessa? De la travessa del sentit del disc, del significat, perquè dius que és com... Hi ha uns capítols, però té un sentit global, no? Jo et preguntava què podem explicar i què no podem explicar. Hi ha una transmissió de ràdio que podríem dir que és una transmissió fantasma, que escolten alguns personatges i això genera tot un necessari moviment, no? Com d'ells és Elon Musk i altres personatges del disc, no?
Home, entenc que a Elon Musk no et cau bé, suposo que cal dir si hi ha personatges que et cauen bé. Sí, sí. Els femenins, perquè els masculins són tots desastrosos, com a la vida real. Vols dir? A les dones també podem ser una mica desastres a vegades. Suposo que sí, suposo que sí. Segur que sí, vaja, segur que sí. No, no ho diu Elon Musk. Volia posar un supermilionari...
d'aquests que pensen anar a viatjar a l'espai, no sé què, i al final... És que existeix, no? No cal imaginar-me. Si tothom entén de seguida, d'aquí estic parlant, i està clar que no... Està clar que no desitjo que es mori. Tampoc em faria res si es morís ara mateix, però... Vull dir que no és que jo sigui de cap partit polític que estigui en contra de res concret. No, però hi ha personatges que sí. Simpatia no en desperten. No, no, exacte.
Anem sentint cançons de fons. Sí, sí, sí. I que és guai. Aquesta és. Aquesta és la de l'Elon Musk? Ella s'assiona a Elon Musk, sí. Puja'l una miqueta, Raquel. S'assiona a Elon Musk.
T'acompanyen altres veus, perquè hem parlat de la banda, però hi ha altres veus. Abans has comentat el Sergi Estella. Sí, Sergi Estella, que participa a Vull Matar. I ara sentim veus femenines, Laura del Pino, Alba Santurbanya. Sí, són dos grans veus que flipareu quan escolteu el disc.
Elles tenen els seus propis projectes i han aportat molt. És un personatge a més del disc musical, són les seves veus, que acompanyen aquesta veu que tinc jo masculina. Doncs donen un contrapunt, un brillo i que són grandíssimes cantants les dues.
I com no s'has enredat el teu projecte? Bueno, doncs mira, m'encanto. No, perquè els músics normalment sol ser gent generosa, hi ha de tot. Sol ser gent generosa i quan tu els poses fàcils es puja en el carro, no?
L'Alba la vaig conèixer en un concert i vaig veure que cantava molt bé i de seguida la tenia al cap. I la Laura del Pino l'admirava molt a la distància, perquè ella ha tocat unes tastarudes, que és una banda que toca molt. Ara està en un projecte que es diu La Rauxa. Aquí ens agraden les tastarudes, que són una banda tota de dones que toquen una banda de vent. Són molt bones, sí.
Ell era una de les trombatistes i cares més conegudes de les Tastarudes. I ara està en un projecte que es diu La Rautxa, que us agradarà molt també. Segur que en parlarem. I mira, estem descobrint coses, eh? A banda de descobrir el Jordi Pèlac, que també és una descoberta molt guai. Hi ha molta gent, hi ha molta gent. Jo ara vinc aquí a parlar de mi, però podria parlar de molta gent fent coses que necessita tenir espais com el vostre, que us agraeixo molt que doneu. El Jordi ha vingut amb la guitarra. Sí.
L'havia agafat del cotxe allò per no deixar-la al cotxe i li dit... Per què no me la robin? Per què no me la robin? Hi ha dit, aquí aquest poble em sembla una mica insegur. No, no, no, si està molt bé, Torre a l'Embar. És broma, és broma. No sigui que ens vinguin aquí... És broma. Podem tocar alguna cosa, no? Puc tocar una cançó, sí. Doncs vinga, mentre tu... La tenim darreres, treu els cascos...
Sí, ara fem silenci. No sé si ens la vols presentar o ens l'expliques després. Jo crec que anirà bé. Provem, si no te la costaré una miqueta.
Bé, doncs aquesta es diu, i és ideal per tocar una ràdio, no? 91.4. El primer dia no va parlar-me de res més que molt a sortir del 94.1.
Semblava un error, però era clar que em parlava a mi, que em parlava a mi.
Cada nit l'he buscat, torna de tant en tant, però ja només em parla de coses triviats, coses que es poden comprar de neveres polítics, artistes i cremes solars. Però no em diu res a mi,
Hi ha ara un globus distret sobre voles caulats d'un suburb i ha entregat el febrer. I em recorda el delirí d'aquella primera vegada que em va llegir per
I sap, potser, podria intentar alguna cosa més, però estic segur que insisti a no fer res. És el que ja s'espera de mi. A la 90.4,
Sí, bé. Sí, almenys. Bueno, bueno, sempre alguna cacadeta. 91.4, a més jo he sortit a buscar el mòbil per fer un minivídeo, estem aquí tan tecnològics. Clar que sí, avui en dia fer vídeos és fàcil. 91.4, ràdio.
Bueno, coincideix que Barcelona és ràdio contra banda, però no ho veig expressament, m'agradava, no ho sé, em quedava bé, i em quedava bé per la mètrica dins, i veus les zones de ràdio, expliquen molt l'abril invisible, perquè són coses que no veiem...
Però que, òbviament, ens mouen, no? Bueno, tu treballes aquí... Sí. I m'agrada la idea de dir... Les dones de ràdio, avui en dia, les hem acceptat com a algú que és tècnica i és coses del dia a dia, però és pura màgia, si ho penses. Sí. A mi m'ho poden explicar com vulguin, però que jo estigui parlant aquí i em pugui escoltar algú de... I, a més, ara hi ha el wifi, no? El wifi. Sí. I, bueno, és que ara hi ha tantes coses que semblen pura màgia. Doncs quantes coses! Si compareguessin els nostres besavis d'aquí, què pensarien, pobrets?
Clar, exacte. Quantes coses, i els nostres bes nets, que dominaran que a nosaltres ens semblaria màgia, no? Quantes coses no ens travessen, no? Quants fills no ens connecten, com les zones de ràdio, però no hem descobert encara. Tu, per exemple, quan estimes algú, et sents connectat. Per mi és una evidència. Però depèn de qui li diguis, et dirà, això són xorrades de hippie, no?
O depèn de qui li diguis, et dirà, sí, sí, sí, és que segur que estem connectats. A mi m'agrada quedar-me amb el... Amb el tema mig? Potser sí, potser no, jo crec que sí, però tampoc vull crear una religió de tot això, no? Anem acabant, en Jordi Pèlac, moltes llàstima. Segur que no, em voleu un rato més. Vols cantar més cançons? No, cantar no, em fa mandra, però podem parlar de cine, no? De cine, ostres, sí, això és una connexió. Quines són les teves referències?
Ostres, doncs no sé moltíssimes. I t'he dit el Jim Jarmus, ens ha sortit l'Stanley Kubrick per aquí al mig. Jim Jarmus, Jim Benders, no? Estava pensant el... Ostres, ara no em sortirà. El senyor de la carretera perdida? Home, David Lynch, per favor, si és un gran referent del disc.
També. És un gran referent del disc. Llavors es veurà o no es veurà, però jo he pensat molt en David Lynch. A més es va morir mentre estava fent el disc. Ostres, tu ets un d'aquests fans, fans. Tinc un amic que té la seva foto a la pantalla del mòbil. Molt fan. Bueno, això em sembla una mica inquietant, però ho entenc, ho entenc. Molt fan, a més d'ell com a persona, i veus, ell és un personatge molt inspirador, perquè ell feia aquestes pel·lícules molt fosques...
que van a Foscor i van a coses estranyes, i quan tu veus una entrevista, ell era un encant de persona. Era una persona carinyosa, senzilla. I també té aquest punt d'incomprensible. Incomprensible, que ell ho reivindicava, que és una cosa que jo m'he plantejat pel disc. Que ell molts cops li deia, no pots explicar això? I ell deia, no. I és que l'ava tan ample. Mira-ho i ja està. Que deia això, que està sobrevalorat entendre-ho tot.
A mi em va passar Mulholland Drive, que vaig començar molt bé la pel·lícula. M'encanta aquesta pel·lícula. Sí, i els fans del David Lynch us passa. Jo vaig arribar a un punt que estava tan perduda. Clar. Em vaig perdre tant que vaig dir, no puc. Clar. I la vas apagar o què? No, la vaig acabar, però m'he quedat sempre amb aquesta sensació d'incomprensió. A mi em va impactar molt. Clar, però això llavors depèn de quin efecte et fa. Jo amb Mulholland Drive no vaig entendre res...
Ja em sento una mica... És normal, no? Clar que és normal, és la idea de l'autor també. I per això és tan genial. Però a mi em va passar que llavors m'anava a llogar el DVD cada dia, me la vaig mirar no sé quants dies seguits. En bucle. I apuntava per entendre, per intentar entendre. Llavors quan entens, per la gràcia. És millor aquest moment en què... No per la gràcia, però és diferent.
Hem començat parlant de música, de la música d'en Jordi Pela, que acaba de treure aquest disc, El laberint invisible, amb una barreja d'estils. Ell es defineix com un ànima independent. I trobem una mica de folk, rock, blues, moltes reminiscències. Com és un disc ampli, hem pogut jugar i explorar una mica habitacions de la mateixa casa, que seria el rock, el pop rock o el folk rock.
I t'havíem demanat una altra cançó per acabar, que em sembla que ja l'ha posat la Raquel, no me'n recordo quina havies dit que era, la... Us havia proposat posar Tot ets tu, perquè així com hem començat a envull matar, que és fosca, irònica, tètrica, no, deies tu, Tot ets tu és tot cor. És una cançó bonica que parla d'amor, que parla de distància, de dol, i que no cal explicar-la a molts. Escoltant-la s'entén tot.
Doncs l'escoltem. Moltes gràcies, Jordi, per haver vingut. A tu, a vosaltres. I ja farem el contacte amb la Travi. Fet, eh? Us ho recordaré. Som molt pesat. Moltes gràcies. A vosaltres. Adeu.
Tots els bars oberts, metro, parada, Sant Andreu, els fananets fins a la plaça. Ets tu, tot ets tu. Quan vaig estar amb tu vaig tenir dues ombres, ara que estic sola faig gestos que no em reconeix.
que em desdibuixo com qui es submerge. Vuit mil milions de gent xiu-xiuegen pel carrer, tots tenen unes teles.
El teu no brilla més, però jo crec que el reconec tots els racons d'Arabia Láctea. Ets tu, baby blue.