Cinquè acte. A poc a poc es va encenent novament l'escenari. Veiem la nouvinguda, molt quieta, a la vora de l'escenari de cara al públic. Darrere seu, sota una llum blanca, una sala de vetlles. Un taúd obert, molt bonic, sobre una petita tarima. A la sala contigua, el grup assegut en cadires. El biel i l'asís. La Júlia, la Neus i el Tomàs. El tiet.
Una mica més enllà, la dona misteriosa, sense perruca, llegint Anna Karenina. És el moment del monòleg de la nouvinguda i l'anirà dient mentre se'n camina cap al taüt. Ja ho veieu. Al final m'han deixat participar del taller. El conductor va buscar l'autor i m'ha escrit aquest monòleg. Estic molt agraïda.
No ho he dit per dir que em feia molta il·lusió participar-hi, ni que ser dalt d'un escenari m'impressioni tant. Impressiona, i molt. Una catarsi. La necessitava després de patir una aturada cardíaca. I ja que al final, com podeu endevinar, no em despertaré, que almenys jo també pugui dir la meva. Em sap greu no despertar-me.
La vida és molt bonica, però l'autor ho vol així. Al final va venir i ens ho va intentar explicar. Alguns li vam discutir. No podíem fer una obra per als familiars i amics i que acabés tan malament. Però els seus arguments és que no pots fer una obra sobre l'espera i que acabi bé.
Al final de la vida, diu, sempre hi ha la mort. I per tant, el problema no és que ens haguem de morir, sinó que ens passem la vida esperant l'inevitable. Penélope esperava Ulisses, i al final Ulisses torna, però ja no és aquell jove fort i bonic, sinó un vell xacrós. I llavors el problema el té ella, per haver-lo esperat. Crec que l'autor ha volgut fer una obra amb una moralina amagada,
Per què passar-nos la vida esperant si al final... És curiós. Ara fa uns dos anys que vaig conèixer el Biel. Vaig tenir justament la sensació que portava tota la vida esperant-lo. La primera mirada. La complicitat immediata.
Això quasi sempre és un miratge que es desfà al mateix moment, però amb en Biel va ser arribar a casa i adonar-me'n que ja no me'l podia treure del cap. Imagineu-vos, en quasi 50 anys, amb una vida feta amb un altre home. Al principi vaig maleir la meva mala sort. Per què m'havia d'enamorar a la meva edat quan tot semblava tan tranquil? Van venir no sé quantes nits d'insomni.
No em sentia preparada per una doble vida, però tampoc em sentia preparada per explicar-li al meu marit el que m'estava passant. Vaig combinar les nits d'insomni amb unes quantes tardes d'hotel amb en Biel, per conèixer-nos. Això va provocar noves nits d'insomni i noves tardes d'hotel. Fins que al final, com que tampoc soc rica i em trobava molt malament, ho vaig confessar tot.
La reacció del meu exhome us l'estalvio, perquè l'obra tampoc va d'això. Només us diré que la ràbia encara li dura. No. Us explicaré la reacció d'en Biel. Es van dur les mans al cap. Tan bé que estàvem com a amants, em va venir a dir sense dir-m'ho. Ell potser sí, però jo no estava bé com a amant ni prou. Volia estar amb ell sempre.
Però tu m'has vist bé, em deia ell. Sóc un home sense atributs, faig cine, però les meves pel·lis ningú les va veure. Ni jo m'atreveixo a mirar-les, em deia. Tinc por de la vida, de la mort, de les meves pel·lícules. Ara no em facis tenir por de tu també. De converses d'aquestes em vam tenir les que vulgueu.
Era molt divertit amb el. Sense el seu humor no me n'hauria enamorat com ho vaig fer. Per tranquil·litzar-lo li vaig dir que no passava res. Vaig mirar les seves pel·lícules i tot i que vaig entendre que ningú les anés a veure, a mi em van agradar. Li vaig dir i el vaig fer feliç. Vam anar a viure junts.
En Biel és un desastre, és cert, però no és veritat que no tingui atributs. Em feia el sopar i em feia riure. A la nit ens asseiem al sofà i miràvem pel·lis que triava ell, iranianes, turques, japoneses, russes. Fèiem l'amor i almenys dues o tres vegades al dia li deia que l'estimava. I ell callava.
I tu? Li preguntava jo llavors. Jo també, em deia. Però es notava que li costava molt dir-me que m'estimava. I jo no ho entenia. I segons com em feia enfadar. Mentre va dient, la Rita va avançant cap al taüt. Sense adonar-me'n, vaig començar a dubtar del seu amor.
Per què no em podia dir t'estimo més espontàniament quan a mi em sortia sol? Ho sé, potser alguns hi veureu una forma d'egoisme per part meva. Com diuen, l'important és estimar, no que t'estimin. És veritat? Però jo necessitava notar que m'estimava i hi havia moments que no ho notava.
No vull establir una relació de causa-efecte amb el que em va passar. No van ser les factures, això segur. El que passava és que el meu cor bategava com un cor jove al seu costat. Però també tenien surts, premonicions que tenien forma de tristesa. I ves a saber què hagués trobat darrere d'aquestes premonicions. Altres dones?
Sempre hi ha altres dones. No sé quina mena de veritat volia del biel. De vegades penso que el cor se'm va parar per obligar-lo a fer un gest cap a mi. I el va fer. Es va esbarar. Va trucar al 112. Em va començar a fer el massatge cardíac. Em va començar a dir, sisplau, Rita, no te'n vagis, sisplau, no te'n vagis. I no me'n vaig anar. No de moment.
Va arribar l'ambulància. Em van reactivar el cor. I mentre m'enfilaven a la llitera, vaig començar a sentir que em deia t'estimo. T'estimo, t'estimo, t'estimo, anava dient. Vaig comptar més de 30 t'estimos seguits. I és mala pata. Vull dir, haver-te de morir perquè el teu amor et digui t'estimo. I no poder contestar.
i ara no poder-me despertar perquè m'ho torni a dir, i jo per dir-li que ja prou, que ja l'he sentit. Ara, quan m'estiri el taüt, no crec que pugui fer de morta plena d'amor. Estic plena de ràbia, en realitat.
Inesperadament, aquest taller, l'obra que representem, m'ha despertat una ràbia que no sabia que tenia dins meu. A vosaltres no? M'ha tret l'amor que duia i l'ha substituït per aquesta ràbia. No crec que ho noteu, que estic tan plena de ràbia perquè simplement m'estiraré i em quedaré quieta.
però hauré de fer un esforç terrible i dissimular. No només que em sento viva com poques vegades, sinó que odio amb un odi almenys tan fort com l'amor que em va matar.
La Rita entra al taüt, s'ajub, s'acomiada del públic, de la vida. Un llarg silenci. A l'habitació del costat, els personatges de l'obra asseguts amb el cap cot. El seu posat és a seguir esperant, però l'espera ara té un altre sentit que al principi. La Rita s'ha mort. S'han quedat sols amb la seva espera. Al cap d'una estona, el biel s'aixeca, entra a l'habitació ni al taüt i s'acomiada de la Rita.
No en sents, no? No, però digues. Confiava que et despertaries. Volia dir-te que t'estimo i que em sentissis. Volia entregar-me a tu. Viva, no em vull entregar una morta. No sé si em sents ara, però igualment t'ho dic. T'estimo. Em sap greu el mal que t'he fet.
Mentrestant, a l'altra sala, l'asist també s'aixeca i canvia de lloc per acostar-se a la dona misteriosa. S'asseu al seu costat. A l'obra representen Marit i Moller, però han fet el paper de dos desconeguts que s'atrauen. Ella tanca el llibre. Li fa un petó. Es queden junts. No sabem si com a Marit i Moller o com a amants.
Després de dir-li l'últim adéu a la Rita, el biel surt de la sala de vetlles, creua la sala d'espera i s'acosta a l'asís. Quan el veu, la dona misteriosa s'aixeca i amb un gest de tendresa cap al biel deixa sols els dos amics. Ja està. Sí, ja està. Crec que me'n vaig. On? Encara vols fer el viatge al Marroc? Ara ja t'hi puc acompanyar. No puc, ja ho saps.
Què hi tens al Marroc? Amics d'infància, un parell de tietes, una àvia molt belleta, la mare del meu pare. On viuen? Les vols anar a veure. Se'ns recordaran de tu si els dic que vinc de part teva?
Té. És un poblet de mal amor, com podia ser la Mossara. Però aquí viu la meva tieta Tlaimas, la germana gran del meu pare, amb el meu tiet Mimun. Se'n cuiden de la iaia. Si hi vas, te'ls trobaràs els tres, segur.
I amb una mica de sort aquell dia també hi seran l'Ajlam i l'Asaida, les meves cosines. L'Asaida és molt bonica, però es tapa molt quan hi ha estranys. Les altres porten vel i prou. És possible que hi trobis també la ferida, l'aixa, la mal, cosines, filles del tiet Hanafi, però sovint visiten la seva àvia. La tieta Tlaimes és una cuinera extraordinària.
Si els hi dius que vens de part meva, t'obligaran a quedar-te a dinar. Quantes dones? Al Marroc, secretes de les dones. Però no et facis il·lusions. Amb què parlen? Amb amazic, amb ara. Però convidaran alguna mogoda perquè els faci dintar-te? Saps tot francès, anglès... Català, no? Alguna paraula. Bon dia, com esteu? Déu-n'hi-do. Demà serà un altre dia. Força, Barça. Els meus fills els han ensenyat. Tu no parles ni anglès ni francès, oi? Poc.
Quin cineasta estàs fet que no parles idiomes? És igual. Amb els ulls ja us entendreu. I no és un tòpic. Amb els ulls us entendreu. Si el que els ve, també et demanaran que et quedis a sopar i a dormir. A l'habitació de la iaia hi ha un llit buit, però no tinguis por. Cap por. Quan era petit, sovint dormia amb la meva padrina. La iaia, quan dorm, no para de xerrar. De vegades oracions, altres canta.
Una vegada amb els meus fills els vam acostar de puntetes i els vam colar per sentir-les. Es diu Azar. Azar, que bonic! La meva padrina també parlava a les nits. Jo al principi no sabia que estava dormint i intentava respondre-li i creàvem unes converses molt estrambòtiques fins que parlàvem de veritat. Es deia Maria. Amb la meva iaia et costarà més, però segur que us acabeu entenent. Deixa't cuidar, sobretot. Digue'ls-hi que estic bé, que m'he tornat a enamorar, però que estic bé i que algun dia ja passaré.
Bona nit.
que tot ja s'acabi. Per tothom ha tornat a començar. Quan s'espera que el món tot s'enfugi. Per tothom ha dit.
Es fa trist esperar cada dia. El cel roig i el sol ja se'n va. Es fa fosc esperar cada dia. Perquè el sol no se'n vol anar.
se'n van sense pressa i les hores no volen així perquè esperes i esperes i esperes
Es fa trist, es fa trist esperar. I es fan lents, els matins i les tardes.
i es fan grises les llarges menys espaldats perquè sents que tens l'ànima al món
perquè et trobes amb les fortes coses i tancat com un gos rabiós. Esfofos, esfofos esperen.
I es fan grises les hores d'espera. I es fan grises les hores d'espera.
I fa temps que va ser l'últim somris. Quan al cor sents l'amor i t'espantes, el pensar pot ser l'últim avís.
Gràcies.