Oh, que llarga que es fa, sempre l'espera, quan s'espera que vindrà el pitjor. Es fa llarg esperar. Tres i comèdia en cinc actes. De Said Alcadawi i Pep Puig Ponsa. Una producció d'Ona la Torre.
Personatges Biel Jordi Sunyer, Aziz Joan Carles Blanc, Neus Raquel Martínez, Tomàs Enric Bonan, Júlia Sílvia Mercader, Tiet Enric Carles Marquès, dona misteriosa Carme Canyelles, nouvinguda Anna Plaza. Edició i disseny sonor de Lourdes Anantonio i Biel Andreu.
Primer acte. Saló d'espero d'un hospital. Ni matinalment.
Bona nit. Ja que heu tingut el gest d'acompanyar-nos, us explicaré per què som aquí. La companya del meu amic ha patit una aturada cardíaca. Eren al sofà mirant una pel·lícula russa, els dos són molt cinèfils, quan a ella se li ha parat el cor. El seu cor ha deixat de pategar sense avís previ.
Era una persona sana, no se li coneixia cap patologia, ni tan sols ha sentit cap indisposició, ni un mal al pit, ni res. Simplement el cor ha dit prou. Crec que qualsevol metge diria que tècnicament s'ha mort. Però no s'ha mort, perquè ara la tenen intensius i el cor torna a bategar.
Quan el meu amic s'ha adonat que ella no reaccionava, ha corregut tot el que ha pogut. Primer ha trucat a un veí, després el 112, i mentre li enviaven una ambulància entre el veí i ell, hi han estat fent un massatge cardíac. No han aconseguit reanimar-la, però amb el desfibrilador el cor ha reprès la seva marxa. Com veieu, de moment no és una història trista del tot. Cal esperar.
Jo crec que la majoria d'històries són tristes, però mai ho són del tot. Cal esperar. La meva història, per exemple. Segons quin dia l'explico, sembla trista, però mai ho és del tot. Va, no em vull desviar, disculpeu. El meu amic i la seva companya voregen els 50 i des de fa pocs mesos estaven vivint una història d'amor preciosa.
Després de fracassar vàries vegades, més o menys com tothom, ara semblava que havíem trobat un company de viatge. Que diuen els cursis, un company de viatge fiable. Però es veu que no. Per això dic que la majoria d'històries són tristes. Quan el Viel m'ha trucat he vingut corrents. No és que siguem els millors amics, però suposo que necessitava trucar a algú i m'ha trucat a mi. Jo sóc psicòleg, però no crec que m'hagi trucat per això, sinó perquè som amics. I esclar, no m'hi ha pogut negar.
Jo estava a casa mirant un capítol d'una sèrie de Netflix i el primer que he pensat és que què vol aquest a aquestes hores. Una hora abans havia tingut una discussió forta amb la dona al dormitori i al final, per no seguir discutint, els nens dormien, m'han entornat al menjador i engegat la tela. Hem discutit per una bestiesa amb la dona. Ja estàvem en pijama quan m'ha preguntat si l'estimava. La pregunta m'ha posat de mal humor, de molt mal humor, diria.
Primer he callat, i llavors la Berta m'ha dit que feia molt que no li ho deia. I no és que dubti que m'estimis, m'ha dit, però és que necessito que m'ho diguis. Jo me l'he mirada com de vegades em miro la meva dona. La sensació és que m'acabava de parar una trampa. Ho fa sovint això la meva dona, em para trampes. M'acabava de dir que no dubtava que l'estimava, però per la manera que em mirava era evident que ho dubtava.
I no és per dir-ho. Fins i tot jo dubtava en aquests moments. Si no ho dubtes, per què m'ho preguntes? Li he preguntat jo. Perquè tinc ganes de sentir-t'ho dir. Fa molt de temps que no m'ho dius. He tornat a callar. Una bona estona. Com comprendràs, avui no t'ho diré. Li he acabat dient. No em vull sentir forçat a dir una cosa com aquesta. Ja em coneixes. Mai m'ha agradat que em forcin a res.
Ella ha somrigut, com si qui fes trampes ara fos jo, i suposo que una mica sí que em feia de trampes. I llavors ha sigut com n'he anat cap al menjador i he posat la sèrie de Netflix. No sé què hagués fet, vull dir no sé si tard o d'hora hauria tornat al dormitori o hagués vingut ella mateixa per seguir discutint, però de tot d'una m'ha trucat el meu amic per dir-me que la Rita havia tingut una parada cardíaca. Ja us podeu imaginar com se m'ha quedat el cos just en aquests moments.
De camí cap a l'hospital m'he imaginat que això li hagués passat a la meva dona. Per què no, oi? Per causes més petites es pot aturar un cor. Estic molt impressionat. Ja no me'n recordava que la vida fos tan fràgia. Disculpeu, he tornat a la meva història i no volia. Però és que quan penso que... Ja, prou, no? Disculpa, t'ha molestat alguna cosa del que he dit? No especialment, però em sembla que som a la sala d'espera d'un hospital.
Tens raó. Per un moment m'he imaginat que érem al teatre. Tens vocació d'actor? Jo? Perdó. Li has agradat. Has vist què m'ha dit? Si tinc vocació de... No has equivocat gaire, no?
L'altre dia em vas dir que t'hauria agradat ser monologuista. Però cada cop que ho intento m'interrompen, ja ho veus. Un monologuista ha de fer riure, no tocar la fibra. Vols dir que li he tocat la fibra? És curiós que un psicoanalista tingui vocació de monologuista. Porto masses anys escoltant a la gent. Ara ja em tocaria que m'escoltessin a mi. A més, les dones m'han fet molt de mal. Em sona aquesta dona, moltíssim. Una antiga pacient, potser?
No, me'n recordaria. Un antic amor? En tot cas, molt antic. T'hi has fixat que llegeix Anna Karenina? Segur que només ho fa veure. No fa pinta de dissimular? Doncs jo crec que actua. Te l'has llegida? Uf...
De petit. Què vols dir de petit? No devia tenir més de 14 anys. I la vas entendre? Perfectament. I tu? Jo en tenia uns quants més quan me la vaig llegir. Ja estava amb la Berta. De fet, me la va regalar ella i va ser el meu primer llibre de capçalera durant molt de temps. I la vas entendre?
No, no estic segur. Crec que es nota que està escrita per un home. En general, Anna Karenina em sembla una bleda del seu temps. Saps que les feministes la detesten? Per què? Troben intolerable que una dona s'entregui d'aquesta manera a un home. I jo també. Ella no deu ser feminista. O no deu saber que les feministes detesten Anna Karenina.
Quants amors has tingut sense comptar la teva dona? Amors, amors, tres. I comptant la meva dona, tres també.
Parem, que la Neus encara es pensarà que... Tranquil, no pensarà res, ja es veu que estàs fet merda. Estic en estat de xoc, bàsicament. Encara no em puc creure que, en fi... Tot anirà bé, em sents? La Rita es despertarà, es despertarà bé i vosaltres dos podreu continuar la vostra història on l'havíeu deixada. I tu i la Berta?
Nosaltres també seguirem la nostra història on l'hem deixat. No la comptes com un amor a la Berta? Sí, esclar, és l'amor de la meva vida, però si segueix així l'esborraré de la llista. Quan fa que no li dius que l'estimes? A mi la Rita no hi havia dia que no m'ho digués tres o quatre vegades. És molt, oi? I tu a ella? Em costa més. I també la fan pipar que no li digui.
Però si m'ho pregunta, li dic de seguida, t'estimo. És horrorós. Saps que m'ha vingut ganes de dir-li a la Berta quan m'ha preguntat si l'estimava? Que no s'imagina els esforços que he de fer per no odiar-la. De debò? El què? Has de fer molts esforços per no odiar-la. Cap, l'odio i punt.
L'audio, amor, perquè l'estimo. Tu, que ets un home, ja m'entens. Vull que em deixi en pau. No vull preguntar. T'estudio seriosament. Si pogués, me n'aniria. A on? Anar-me'n de debò, vull dir. Sí, ja t'he entès. Llàstima que no pots marxar.
Potser és la primavera, però estic ple de frustració i anhel, tota l'hora. A dins hi porto un vell apagat i un adolescent ple d'hormones i conviuen fatal. Em moro de nostàlgia i d'anhel, Biel. No sé si després tornaria, però el cos ara em demana marxar. I on aniries? Al Marroc? On fos, lluny d'aquí, però sí, m'agradaria fer un viatge al Marroc.
Encara que hi anem cada any amb la família, és un viatge que tinc pendent. Vols venir? Si t'acompanyo, ja no hi aniràs sol. Sol vull dir sense família. Vols venir? Esperem, no? Hola. Bona nit, per dir alguna cosa.
Jo sóc la Neus, la germana gran de la meva germana i la primera filla dels meus pares. Primera i gran. M'agraden les matemàtiques, el càlcul d'estructures és el meu fort. No sóc un zero, tot i que així és com em vaig sentir quan va néixer la meva germana. Un zero a l'esquerra. Una estructura per fer.
Aquestes alçades crec que més per la meva gelosia que per les desatencions dels meus pares. I gran. M'hauria agradat que, ja que sóc la gran, no sé la gran també de mida, però resulta que sí, que també sóc quatre talles més gran. No és un tema menor, aquest. De fet, és un tema major. Fer anys...
Per mi vol dir somiar menys i engreixar-me més. En canvi, per la Rita és el contrari. Menjar menys i fantasiejar més. La fantasia l'adulta fins aquí. Aquesta dona misteriosa ves a saber que la deu haver portat fins aquí. Perquè segur que no és aquí perquè sí. Seria massa que fos aquí perquè sí. Algun paper ha de tenir en aquesta obra.
I tampoc deu ser casual que llegeixi Anna Karenina o que ho faci veure. Segur que ho fa veure. No l'he llegit jo, però així a cop d'ull diria que la Rita no està gaire lluny de la Karenina. És la que es va matar tirant-se les vies al tren per un home, oi? O qui va ser que es va tirar les vies per un home? Sí, no n'està gaire lluny la Rita.
No se li deu haver parat per casualitat el cor a la meva germana. Pobreta. Ni gaire lluny del Quixot. És una barreja, diria la Rita. Entre el Quixot i Anna Karenina. Aquesta és la meva germana. Una somiatruites. Algú que no li costa confondre fantasia i la realitat. A la família de seguida ens en vam adonar quan ens va presentar el biel.
Però el problema no era ell, era la meva germana, que se n'havia enamorat. El problema també era ell, esclar. Quan analitzes qualsevol història d'amor, sempre acabes veient que un dels dos no està a l'alçada. Un s'entrega, l'altre no tant. Cineasta, ens va dir la Rita. Ell crec que no va dir res. Va callar.
Li va fer vergonya, em sembla. Però es veu que sí, que és cineasta. No sabem gaire quines pel·lícules ha fet, ni com es guanya la vida, però és cineasta. A mi no m'agrada gaire el cinema. No el cinema que fa ell, vull dir, encara que no sé quin cinema fa, perquè no he vist cap de les seves pel·lícules, però me les puc imaginar. Algun tràiler he vist. De vegades amb el tràiler ja en tens prou.
Però ell em cau bé. És agradable, el biel, i té el seu encant, no dic que no. Però no sé si és la persona que... Potser és enveja. Les històries d'amor dels altres sempre m'han provocat una certa enveja. I que sigui la meva germana, estem ben tarats. Pobre Rita, si sabés com l'estimo,
Si sabés les ganes que tinc de tornar a parlar amb ella, com quan eren petites. Esperarem. Biel, tot anirà bé. La meva germana tenia moltes ganes de viure. Té... Vaja. No ho sé.
De petita, la Rita era la nena més alegre del món. Suposo que t'ho ha explicat. Jo era l'antipàtica de la família. Ella, la simpàtica. Després se'ns va morir el pare i ja va ser una altra cosa. No ens assemblem en res, excepte en això. Les dues arrosseguem la nostàlgia del pare.
Aziz, crec que el meu home necessita teràpia, no trobes? Des d'aquesta distància fa mal de dir. No sap apartar-se del mòbil. Mitja humanitat no sap apartar-se del mòbil. Ja, però el Tomàs és com si tingués por de... Por de què? No ho sé, de mirar-me. Costa molt mirar la pròpia dona al cap dels anys, però no crec que sigui això. Què, doncs? Més aviat deu ser por a mirar-se a ell mateix.
Oh, potser sí. Ara que ho dius... Tranquil, Biel. Podríem parlar ben fort i no trauria el cap de la pantalla aquest home. Li deu fer por al món en general, no crec que siguis tu. Exacte. Li fa por al món en general. Ho deia amb broma. Jo no. Li fa por al món.
en general i encara més en particular. No li podries fer teràpia a tu? No, us conec massa ja, però n'hi podria buscar un, encara que és ell qui hauria de voler. Si no hi va ell, hi aniré jo. Hi podeu anar tots dos. Junts, vols dir? O separats. Hola. Hola.
Ja ho veieu, quin espectacle. La meva dona es pensa que quan miro el mòbil no m'assabento de res. Però m'assabento de tot. En realitat, faig servir el mòbil per saber què passa al meu voltant. S'equivoca la Neus. No em fa por el món, ni en general ni en particular. Ni tan sols em fa por ella. El meu problema és que m'avorreixo.
Ja des de petit, suposo que per això m'hi gotana el mòbil, no és que el mòbil em sembli molt divertit, però almenys em distreu de la vida i m'estalvia de mirar-me a mi mateix. Això és veritat. Quin horror mirar-se a mi mateix, oi? Em fa gràcia que la Neus em vulgui buscar un terapeuta. Potser té raó que necessito algú que m'ajudi, però m'avorriria.
Amb la sis aquest potser no. Llàstima que sigui marroquí. Vull dir, no sé si m'agradaria anar a un terapeuta que... Però en canvi no faria res escoltar-lo jo a ell.
com va ser la seva infància al Marroc, per exemple, o la seva infància aquí, perquè quan va arribar em sembla que encara era un nen. Segur que no ho va tenir fàcil, però quan véns de segons quins llocs ha de ser més fàcil remuntant-ho. En canvi, la meva infància, massa mimat, fill únic, no sabria ni per on començar si li hagués d'explicar la meva infància.
Per la meva mare, suposo. Oh, per aquell dia el pati que el Riba em va obligar a jugar de porter. Jo no volia jugar de porter, però no em vaig atrever a dormir la contrària al Riba. De vegades penso que si aquell dia li hagués plantat cara, les coses m'haurien anat d'una altra manera. Crec que no he fet altra cosa que ho veia la nit. Quina ràbia! I ara soc funcionari.
La meva cunyada, en canvi, és una altra història, pobreta. A ella no li ha agradat mai, sempre la seva. L'admiro, mai li ho he dit, però l'admiro. Si és esperta, li diré. A més, ella sí que em distreu. No l'entenc, però em distreu. I el bial també. Com a parella, em distreuen i es veu que no s'acaben d'entendre. Però s'agraden i suposo que és això el que em distreu. Aquesta mena de contradicció.
Ja ho hem dit, la meva dona és matemàtica i jo funcionari. És a dir, la meva feina no m'agrada i la de la meva dona no l'entenc. En canvi...
Quan parlo a la meva cunyada, l'entenc. Bé, no l'entenc gens, però em distreu. El biel també em distreu, tot i que ell encara l'entén menys. De vegades em pregunta per la meva feina i no sé què dir-li. I quan jo li pregunto per la seva, tampoc em diu gran cosa. Crec que l'incomoda ser cineasta. Clar, que si jo fes les pel·lis que fa, potser també sentiríeu una mena d'incomoditat.
Un dia, mentre la Neus era caminar amb les amigues, vaig intentar veure d'amagat un dels seus films. Vaig quedar perplex. Teòrica a mi era una cosa molt poètica i profunda i tal, però de cop em va agafar un atac de riure que valent vaig pensar, mentre no podia parar de riure. S'ha de ser valent per fer aquest tipus de cinema avui. Disculpeu, ara dic, però no tinc ganes de riure.
Em sap molt de greu el que ha passat. Estic consternat i l'únic que espero és que tot torni a ser com abans. Mentrestant em quedaré aquí el temps que faci falta. Per això soc funcional.
Disculpi, senyora. Et presento el tiet Enric i la Júlia. Encantat, Aziz. Jo vaig conèixer un Aziz. Psicòleg, marroquí d'origen. Van fer teràpia 3 o 4 anys. Van fer bona feina. Ah, sí? Quina casualitat, perquè jo també sóc psicòleg. Ostres, sí.
Sí que és casualitat. Les is del tiet ets tu, oi? Em temo que sí. Que fort, no? Que no t'hagis reconegut. Quan faig teràpia em poso una careta. Saps d'aquelles que duiem de nens amb una goma i dos forats als ulls i un al nas per respirar?
Sí, molt fort. Per un moment he pensat que feia comèdia, perquè amb els pacients tenim el pacte tàcit de dissimular quan ens trobem fora de la consulta, però crec que no m'ha reconegut. Està molt despistat últimament el tiet. Suposo que hi fa el context de l'hospital, també. I tres anys de teràpia, i té raó, vam fer bona feina.
No us explica res a vosaltres en els àpats familiars? De què? Cony, de la seva vida. Poca cosa, batalletes. Què en saps tu? No explico mai res de cap pacient, norma sagrada. Va, no sigui ranci. De vegades tinc la sensació que m'he passat la vida en una sala d'espera. No em mireu així, només és una sensació.
Tiet, és normal això. En una sala d'espera, l'espera es fa tan conscient que tot d'una et pot fer l'efecte que t'has passat la vida esperant. Esperant què? Cadascú té la seva espera. No esperes res ni tu? Prefereixo anar-ho buscar. Sempre he estat molt impacient. No suporto esperar-me. Però primer has de saber el que vols, no? Ja ho sé. Quina sort, filla. I què vols? No, volia dir que ja ho sé que primer has de saber el que vols.
Més que el que vull, ara mateix sé el que no vull. I què no vols, filla? Tenir amos, com tu. Els teus amos són pitjor que els meus, perquè no saps ni qui són. En canvi, els meus tenen noms i cognoms, i de vegades fem el cafè junts i tot. Però si no saps el que vols, on ho aniràs a buscar?
Diguem que em moc en direcció contrària al que no vull. I així descartant. No sé com explicar-ho. Deu cansar molt això. Estar quiet sí que cansa, papa. Esperant tot el dia vés a saber què. Doncs jo fa molts anys que no espero res. I també cansa. Algun dia has esperat alguna cosa, tu? A tu t'esperava. Fa molts anys. A la sortida de l'institut... De quin institut? Ah, sí, a l'institut. Duies trenes. Duies trenes. Ens separava la distància perfecta, llavors.
I vostè, tiet? Què? Què espera? Què vols que et digui? Que espero l'amor? Doncs no t'ho diré. No, i ara? No volia pas que em digués això, tiet. No t'ho dic, no. Ara mateix l'únic que espero és que la teva germana es desperti. Jo també, tiet. Bona nit a tothom. Encara no em crec d'estar aquí.
No em crec que la meva tieta hagi patit una aturada cardíaca i que ara ens toqui esperar-nos. No sé si ho suportaré. Estic angoixada. Mentre venia amb el tiet cap a l'hospital pensava que tant de bo fos ell qui estigués a la UCI i no la tieta. De petita m'havien explicat que primer van els vells i no sé per què m'ho vaig creure. De fet, em vaig creure tantes coses de petita.
Com és que no se suïciden els vells o les velles? Sí, no mireu així. M'ho pregunto sovint. No crec que hi hagi res pitjor que fer-se vell o vella. Em sap greu parlar així, però des que vaig complir els 30 és un pensament recorrent. Sóc tan conscient de la meva joventut insultant? Aquesta és la paraula que fa servir el meu pare. Insultant. Com sóc conscient que no em podré parar aquí i que algun dia jo també seré vella. O vell.
No m'imagino de vella. Ni de vell. Abans espero suïcidar-me. Jo crec que els vells o les velles no se suïciden perquè d'alguna manera encara esperen. Deu ser per això que no ens suïcidem tots plegats. Perquè fem de la mínima espera una forma d'esperança. Jo mateixa. Què espero? Avui l'únic que espero és que la meva tieta es desperti. Me l'estimo molt, la meva tieta.
Però abans d'aquesta nit esperava tantes coses. Trobar parella, trobar una feina millor, pis a Barcelona... Però tota aquesta suma d'esperes ara no fan ni una mínima esperança. De vegades em dic, i si em prenc una capsa sencera d'Ivo Profeles? I si m'estiro a la via del tren i m'espero?
Quan aquesta nit m'ha trucat la mare per dir-me què havia passat, de seguida he pensat que només li podia haver passat a la tieta una cosa així. Em sembla que no he conegut mai una persona que estimi com ella. La teva tieta és lina romàntica, sempre diu la mare. Unes somiatruïtes, com per riure-s'en. Li fa ràbia. A mi no em fa ràbia, però entenc que és d'un altre món la seva forma d'estimar.
Íntimament, menyspreu les dones que s'enamoren d'un home d'aquesta manera. A mi, qui em fa ràbia és l'Anna Karenina. Encara que tampoc l'he llegida, ni ho penso fer. I no, no és per por que jo també em pugui enamorar així. A mi no em passarà. Mai. Quan ens va presentar el Biel, tots vam sentir el perill que amenaçava la tieta. I no per ell, sinó per ella. Se n'havia enamorat de debò.
Per ell també. Era impossible que algú com ell pogués estar a l'alçada de la tieta. No podia anar bé. Això ja ho vam veure tots el primer dia. Un cineasta ens hagués dit que era astronauta i ens hauria fet el mateix efecte. Ningú va pel món dir que és cineasta si les seves pel·lícules no les coneix ningú. Diuen que li fa vergonya dir-ho, però sempre ho acaba dient. T'amagues, t'inventes una altra cosa. I de què diu, vull dir? Perdoneu.
No el vull criticar, perquè ens va caure bé. A mi em cau especialment bé, el biel. Però qui se suposa que ha de pagar les factures? La vida és cara, i més a Barcelona. Triar malament és asfixiar-se. Per fer-me enfadar, de vegades la meva mare em diu també que sóc unes somiatruïtes, com la tieta. Però no és veritat. Toco massa de peus a terra jo.
Sempre estic pensant en qui paga les factures. I molt em temo que el cor de la meva tieta ha dit prou precisament per això mateix. Massa factures. Disculpeu, estic nerviosa. No sé què faig parlant de factures una nit com aquesta. Ara mateix em sembla una petitesa insuportable. Només espero una cosa ara mateix.
Disculpa, Abiel. S'ha quedat tan ample. Ja hi estem acostumats. Ara et toca a tu. El què? El monòleg. I què dic? Digues el que vulguis. Defensa't. És que no vull dir res. Ni em vull defensar. Tu surts. Quan vegis a la gent ja se t'acudirà alguna cosa. Al contrari.
Sempre m'ha fet molta cosa parlar en públic. Em quedaré mut. Imagina que has de presentar una pel·lícula de les teves. És que mai no ve ningú. Em quedaré mut avui. Doncs queda't mut. Fa molta impressió veure un actor que no se'n recorda del text. Si almenys tingués text... Disculpeu.
Com podeu entendre, no estic per monòlegs ni per defenses. No tinc defensa. I tampoc estic acostumat a que em facin cas. No sé què puc dir. Fa una hora era un home completament desesperat. Estava convençut que la Rita s'havia mort. L'he vist morta.
Ara feia molt que no veia un mort de prop. El meu primer mort va ser el meu padrí, el pare del meu pare. Jo tenia 14 anys i la padrina em va demanar si el volia veure. Vaig dir que sí, perquè va bé, l'havien estirat al llit. Jo l'havia vist moltes vegades estirat al llit del padrí. Però aquesta vegada ja no era ell, ni tan sols puc dir que fos el seu cos. Se n'havia anat. No tenia cap mena de vida.
La Rita igual. Mentre intentava reanimar-la he vist que s'havia escapat. Ja no tenia res a veure amb la Rita. Ja no tenia res a veure amb ella. Feia només uns segons que m'estava abraçant al sofà. M'he afanyat. M'he afanyat tot el que he pogut.
He avisat a un veí. Hem trucat al 112 mentre li fèiem el massatge cardíac. Ha vingut l'ambulància. Li han activat de nou el cor. Miràvem una pel·lícula russa.
Ja ho heu sentit, faig pel·lícules i no em fa vergonya. No em fa vergonya dir-ho, que és una altra cosa, però sí. Suposo que té raó la Júlia quan diu que al final ho acabo dient. La malada dels soldats era la pel·li russa que miràvem amb la Rita.
Blanc i negre. Començava amb una mare vestida de negre travessant el poble per anar a esperar el seu fill, que ja sap que no tornarà. I llavors fa un flashback i veiem el noi, un soldat joveníssim, travessant extensions del seu país per saludar la seva mare abans de tornar a la guerra. Quan s'abracen tots dos, saben que s'estan dient a Déu. Jo m'hi faria un fill que m'han d'anar com aquesta, tan bona mi.
Suposo que això m'amarga. No sabeu l'esforç que suposa aixecar un film perquè després ningú el vagi a veure. De vegades em consolo pensant que faig aquesta mena de pel·lis justament perquè ningú les vagi a veure. Perquè no suporto que em facin cas.
Però també sé que m'enganyo perquè de vegades somio una d'aquelles cues que fan voltes a la mançana de gent esperant per entrar a veure la meva pel·li. I quan em llevo tinc un disgust. Ni ella té ganes d'escoltar-me. Conec bé Anna Karenina. És cert, és cert que la vaig llegir de petit i que em va semblar entendre-la. Ara de gran l'he tornat a llegir
Ja no ho tinc tan clar. Al principi del llibre un personatge amb escuro diu «Soc culpable, però no em sento culpable». A mi em passa al revés. Sé que no soc culpable, però no puc evitar sentir-m'hi. És cert, la Rita es va entregar a mi com ho fa l'Anna Karenina, sense prevencions, i secretament jo sé que és per això que se li ha aturat el cor. No per la seva entrega, sinó...
No sé per què no l'hi he dit més vegades que l'estimava. Era pura incapacitat. No me'n refiava, suposo. Em feia por que no sonés de veritat. Em vaig entrenar davant del mirall. T'estimo. Però el mirall em retornava justament la falsedat que no volia transmetre. No m'estimava gaire, jo. Encara que alguns amics pensin el contrari. De debò.
De debò, m'estimo més aviat poc. Per això l'amor de la Rita em va desconcertar tant. I ara, després que els metges l'hagin estirat a la camilla, no podia parar de dir-li que l'estimava. Li he dit almenys cent vegades que l'estimava. Fins que l'infermer m'ha demanat que li ho digués per última vegada, que se l'havien d'endur. M'agrada pensar que em sentia, però no sé si em sentia.
Només desitjo que es desperti, que es desperti bé, per poder dir-li que l'estimo. És el primer que faré, i entregar-me a ella. No em vull entregar una morta.
Ningú ha rigut aquesta vegada. Els has tocat la fibra. També ets un mal monologuista, però almenys a tu no t'han interromput. És bonica. Molt. Té un misteri. Fa l'espera més amable. Nosaltres també li fem l'espera més amable a ella. Sobretot tu. Què deu esperar a ella? No sé. Pregunta-li. Li pregunto? T'han morts de ganes, des de fa estona. No és cert. No de preguntar-li, sinó de trobar una excusa per parlar amb ella. Ara tens...
Una de perfecta. Quina? Preguntar-li què espera. I què li dic? Digue-li, perdona, no vull ser indiscret, però em preguntava què estàs esperant tu. Tranquil, ningú s'ofendrà si ens veu riure. Per algun lloc ha de sortir l'atenció. Jo, des de fa una estona, tinc unes ganes boges de follar, per exemple. Aquest tipus de situacions sempre em foten calent. Buscaria el primer lavabo que trobés i dale.
Follar amb aquest silenci d'hospital que ens embota ha de ser massa, un combat, a vida, humor, paret per paret, amb intensius. Amb qui, amb ella? Quasi que més igual, amb la Neus, amb la Júlia, amb el cunyat, amb el tiet, amb tu, sense manies. Però si fos amb ella millor, sí, i no et mires així. No et miro de cap manera.
Disculpa, abans no m'havia adonat que llegies. No passa res. Quan he vist tota aquesta gent del públic m'ha semblat que era educat explicar què hi fem aquí. Esclar. Ja que ells també fan l'esforç d'esperar-se. Que ho entenc, que no passa res. T'agrada el llibre? Encara vaig pel principi, però sí. Saps que Anna Karenina va ser durant molt de temps el meu primer llibre de capçalera? Me'l va regalar la meva dona.
No aconseguies acabar-te'l? Llegia tres pàgines cada vespre fins que m'adormia, imagina't. A tu encara et falta un bon tros. Calculo que l'espera tampoc serà curta. Disculpa l'atreviment, i què esperes? Què espero? Sí, què esperes o a qui esperes? T'espero a tu. Encara no m'has reconegut? No, li deia al meu amic que em sona, però no sé de què. Qui ets?
Me'n redes, oi? No. Si t'hagués vist abans, me'n recordaria de tu. Han passat molts anys. On? Si no em recordes, no et mereixes que digui qui sóc. Per cert, no et costaria dir a la teva dona que l'estimes de tant en tant, encara que sigui mentida.
L'estimo, l'estimo molt. I l'odies? Amb tota l'ànima, però també l'estimo amb tota l'ànima. I per què no l'hi dius? Suposo que he perdut el costum o l'impuls. Per mi, de jove, dir t'estimo era sinònim de desitjo. No em costava gens dir-ho. Ara li podria dir que l'estimo, però no m'hi atreveixo perquè ja no la desitjo. Doncs quina pena. Em sap greu. I és només per això que no ets capaç de dir-li?
No em vols dir qui ets o el que esperes almenys? Ja t'ho he dit. T'espero a tu. I qui ets? La metgessa. Va sortir la metgessa. Anem. Jo prefereixo esperar-me aquí. No crec que la pugui aguantar, una mala notícia. No us podeu ni imaginar com estimo la meva neboda.
I en aquest d'aquí darrere, l'Alesís, també l'estimo. Molt. He fet veure que no el reconeixia perquè era l'acord que teníem. Si ens veiem fora, res. Però em sembla que sóc agregut de debò que no l'he reconegut. Com a psicòleg hi era molt credo. No sé quantes troles li vaig dir, abans no em va sortir una veritat. Però l'estic agraït. No sé si em va creure, però almenys em va escoltar.
Ets gat vell, em va dir un cop. No tinc cap intenció de dir-te el que has de fer. M'estimo més esperar i veure que bonen portes. No és meravellós. Tothom et diu el que has de fer, el que has de pensar i quan li begues a algú perquè t'ho digui et trobes amb un psicòleg que el que fa és callar i esperar a veure que bonen portes. L'estimo molt aquest home, molt. Li vaig dir moltes coses, algunes molt lletges. Estimar és molt difícil. He arribat tard.
Però oi que aquest és un dels temes de l'obra? Doncs això, estimar és molt difícil, molt. En canvi, odiar. Jo a la meva dona me la vaig arribar a estimar amb tota l'ànima. Però no l'aguantava. Clar, que a mi, tampoc. No podíem viure l'un sense l'altre. Crec que era això el que feia que secretament ens odiéssim, la dependència. No volia dormir amb ella i no ho podia fer sense ella. Els anys desgasten, ho cremen tot.
cremar, fer foc no, deixar enrere el passat i abraçar el present. I l'Asís em va ajudar a acceptar que l'odi i l'amor coexisteixen. Ningú hauria d'aspirar a ser estimat si no accepta ser odiat també. Aquesta frase me la deia sovint. Vaig vomitar, vaig cagar-me amb tot, vaig plorar i vaig riure. M'estimo aquest home i tant!
El Biel, en canvi, no ho conec gaire. Jo tampoc he vist cap de les seves pel·lícules, però ell m'agrada. I amb això ja en tinc preu. Si m'agrada ell, no tinc per què mirar les seves pel·lícules. Però em fa patir la meva neboda. Diu que és cineasta o director de cine, ara no ho sé. Fa pel·lícules, en tot cas. Suposo.
Ara, si m'ho permeten, me'n tornaré al meu lloc i em seguiré esperant. Ningú és innocent, oi? I vostès? Què hi fan aquí, eh? A qui esperen? Són innocents, vostès? Vostè és innocent? I vostè? No. I ja es veu que no. Però els agradaria, oi? Doncs vagin al psicòleg i quan sigui l'hora de marxar, paguin-ho.
Neus, Biel, com està? Estable. L'han refredat. Refredat? Això ens ha dit la metgessa. Així les constants vitals o no sé què gasten la mínima energia. I quan la despertin... I si no es desperta? Es despertarà. Tot anirà bé. La Rita se'n sortirà d'aquesta, no ho dubtis. I si li passa alguna cosa? Tindré la sensació... Què? Què? Que l'has matada tu?
Tranquil, guarda els remordiments per una altra ocasió. Ningú sap què fa la rita amb un paio com tu, però d'aquesta se'n sortirà. I ella? Has pogut esbrinar què espera? Diu que m'espera a mi.
T'ho prometo, és el que m'ha dit. Llavors jo li he dit que em sonava i que m'ha reconegut que sí, que ens coneixem. Des de fa molt de temps, diu. De debò? De debò. De què? No m'ho ha volgut dir. Quin misteri, no? Potser anàveu junts a la llar d'infants i per això... Jo no vaig anar mai a cap llar d'infants. Vaig arribar a Torre d'en Barra quan tenia 7 anys. Per un moment m'ha recordat l'Anna mentre ens miràvem.
T'he parlat alguna vegada de l'Anna? Sí, sí, sí, sí. El teu primer amor. L'Anna va sols. I que teníeu 15 anys i que plegats val travessar una porta tancada. Exacte. O almenys ho vam intentar, perquè jo més aviat n'hi vaig estampar contra la porta. Sí, com us he explicat, sí. El mal que et va fer. Sí, el nas, i no va ser per culpa seva. Només una mica. Potser ha vingut a demanar-te perdó. No és l'Anna.
Però igualment t'espera a tu, diu. M'ha volgut gastar una broma, vaja, espero. Mira, tanca el llibre. Fes alguna cosa. Ves amb ella.