Va, poseu les cadires en forma de sala d'espera. Vinga, anem a llegir això. No cal que interpretem ara. Farem la lectura de l'obra amb un to més o menys neutre. Sí pot ser amb la veu clara i prou alta perquè els altres se'n sentin. Lectura italiana, se'n diu.
La cosa és que estem en una sala d'espera i per tant hem de poder crear un ambient de tensió i gravetat. Per un costat hi ha la dona misteriosa que llegeix, per l'altre hi ha aquest grup familiar de la dona que ha patit l'aturada cardíaca i finalment hi ha els dos amics, el Biel i l'Asís, vosaltres dos. Per tant, ja no sou sis desconeguts que venim de BSSD per fer un taller, sinó un grup amb unes relacions internes diferents. D'acord.
Aziz, m'encens? Sí, sí. Tu ara fas una pausa i quan creguis que estàs a punt, aixeques el cap cap al públic imaginat, si vols et poses dret, i llegeixes el teu monòleg.
Bona nit. Ja que heu tingut el gest d'acompanyar-nos, us explicaré per què estem aquí. La companya del meu amic ha patit una aturada cardíaca. Eren al sofà mirant una pel·lícula russa. Els dos són molt cinèfils quan a ella se li ha parat el cor. El seu cor ha deixat de bategar sense avis previ. Era una persona sana, no se li coneixia cap patologia. Ni tan sols ha sentit cap indisposició, ni un mal al pit, ni res. Simplement el cor ha dit prou.
Crec que qualsevol metge diria que tècnicament s'ha mort, però no s'ha mort perquè ara la tenen intensius i el cor torna a bategar. Quan el meu amic s'ha adonat que ella no reaccionava, ha corregut tot el que ha pogut. Primer ha trucat a un veí, després el 112 i mentre li enviaven una ambulància, entre el veí i ell li han estat fent un massatge cardíac. No han aconseguit reanimar-la, però amb el desfibril·lador el cor ha reprès la seva marxa. Com veieu, de moment no és una història trista del tot. Cal esperar...
Molt bé, Aziz, però intenta rebaixar una mica el to. Ara estem fent una simple lectura. Els matisos interpretatius ja els trobarem. Ja sé que t'han morts de ganes de demostrar les teves dots, però de moment ens hem de fer nostre el text com a grup. És un text de tots, és una espera compartida. Sí, semblaves al meu pare quan fa el discurs de Sant Esteve amb tota la família davant. Tomàs, Tomàs, prou, prou, prou. Aziz, segueix, sisplau.
Jo crec que la majoria d'històries són tristes, però mai ho són del tot. Cal esperar. La meva història, per exemple. Segons quin dia l'explico sembla trista, però mai ho és del tot. No em vull desviar, disculpeu. El meu amic i la seva companya voregen els 50 i des de fa pocs mesos estaven vivint una història d'amor preciosa.
Després de fracassar diverses vegades, més o menys com tothom, ara semblava que havien trobat un company de viatge. Què diuen els cursis? Un company de viatge fiable. Però es veu que no. Per això dic que la majoria d'històries són tristes. Quan el Viel m'ha trucat he vingut corrents. No és que siguem millors amics, però suposo que necessitava trucar a algú i m'ha trucat a mi. No tant de pressa, eh? És una mica més a poc a poc. D'acord.
Jo soc psicòleg, però no crec que m'hagi trucat per això, sinó perquè som amics, i esclar, no m'hi he pogut negar. Jo estava a casa mirant un capítol d'una sèrie de Netflix, i el primer que he pensat és que què vol aquest a aquestes hores. Una hora abans havia tingut una discussió forta amb la dona al dormitori, i al final, per no seguir discutint, els nens dormien, me n'hem tornat al menjador i engegat la tela.
Hem discutit per una bestiesa amb la dona. Ja estàvem en pijama quan m'ha preguntat si l'estimava. La pregunta m'ha posat de molt mal humor. De molt mal humor, diria. Primer he callat, i llavors la Berta m'ha dit que li feia molt de temps que no li ho deia. I no és que dubtes que l'estimava, m'ha dit. Però és que necessitava sentir-t'ho dir. Jo me la he mirat d'estopefacte. La sensació és que m'acabava de parar una trampa. Ho fa sovint això la meva dona. Em para trampes.
M'acabava de dir que no ho dubtava, que l'estimava, però per la manera que em mirava era evident que no ho dubtava. I no és per dir-ho, fins i tot jo ho dubtava en aquests moments. «Si no dubtes, per què m'ho preguntes?», li he preguntat jo. «Perquè tinc ganes de sentir-t'ho dir, fa molt de temps que no m'ho dius. He tornat a callar, una bona estona. Com comprendràs, avui no t'ho diré», li he acabat dient. «No em vull sentir forçada a dir una cosa com aquesta, ja em coneixes. Mai m'ha agradat que em forcin a res».
Ell ha somrigut, com si qui fes trampes ara fos jo, i suposo que una mica sí que em feia de trampes. Llavors, ha sigut com n'he anat al menjador i he posat la sèrie de Netflix. No sé què hagués fet, vull dir, no sé si tard o d'hora hauria tornat al dormitori o hagués vingut allà mateixa per seguir discutint.
Però tot d'una m'ha trucat al meu amic per dir-me que la Rita havia tingut una parada cardíaca. Ja us podeu imaginar com se m'ha quedat el cos, just en aquests moments. De camí cap a l'hospital m'he imaginat que això li hagués pogut passar a la meva dona, perquè no, oi? Per causes més petites es pot aturar un cor. Estic molt impressionat. Ja no me'n recordava que la vida fos tan fràgil. Disculpeu, he tornat a la meva història i no volia...
Molt bé, ara, Sis. Pensa que el teu monòleg ha de donar el to i l'ambient de l'obra. I, per tant, com més contingut sigui, millor. Per algú tan expressiu com tu, fer comèdia, hauria de ser això. Retenir-se, rebaixar el to. Estàs fent un monòleg, però no estàs sol. Per mi ja és una mica de sacrifici, això. El què?
Cony fer de monologuista acompanyat. Entenc, entenc el teu sacrifici. Però també et confeso, Aziz, que en realitat a mi els monologuistes no m'acaben d'agradar, perquè se'ls nota massa que volen ser el centre. Aquí el teu monòleg té una altra funció. Pensa en el biel, el teu amic. No dius que l'estimes, has vingut a l'hospital per acompanyar-lo, no per lloguer-te.
Lluir-te, sí, llluir-te també, una mica i prou, perquè forma part de la naturalesa també del teu personatge. Per un costat hi ha l'acompanyament a l'amic, per l'altre hi ha el delit que et provoca la presència del públic, la possibilitat de lluir-te, de deixar anar la teva vena còmica, per fi, encara que sigui en la sala d'espero d'un hospital. Per això, justament quan te'n valentonis la dona misteriosa,
Et pararà els peus, oi, dona misteriosa? I tant. Seguim? Va, llegeixo. Encuriosida pel que l'explica l'Asís, la dona misteriosa acaba apartant els ulls de la novel·la. A poc a poc s'impacienta. Però no sabem si és perquè l'Asís no la deixa llegir o per tot el que diu. Al final, l'interromp. Ja, prou, no? Disculpa, t'ha molestat alguna cosa del que he dit?
No especialment, però em sembla que estem a la sala d'espera d'un hospital. Tens raó. Per un moment m'he imaginat que érem al teatre. Tens vocació d'actor?
Aziz calla, com si l'haguessin enxampat. Es torna a disculpar amb un gest i se'n torna al costat del biel. Se seu, li posa la mà a la cuixa com per animar-lo. Seguim. Ara toca't tu, biel. Li has agradat. Has vist què m'ha dit? Si tinc vocació de... No s'ha equivocat gaire, no? L'altre dia em vas dir que t'hauria agradat ser monologuista.
Però cada cop que ho intento m'interrompen, ja ho veus. Un monologuista ha de fer riure, no tocar la fibra. Vols dir que li ha tocat la fibra? Riures amb veu baixa. És curiós que un psicoanalista tingui vocació de monologuista. Porto masses anys escoltant a la gent. Ara ja em tocaria que m'escoltessin a mi. A més, les dones m'han fet molt de mal. A qui riuríeu de nou amb veu baixa?
I torneu al silenci. L'Asís no pot apartar la mirada de la dona misteriosa. Ella ha tornat a capbussar-se en la novel·la, però entre ella i l'Asís sembla clar que ha passat alguna cosa que tard o d'hora hauran de resoldre. Asís, com vulguis. Em sona molt aquesta dona, moltíssim. Una antiga pacient, potser?
No, me'n recordaria. Un antic amor? En tot cas, molt antic. Quants amors has tingut sense comptar la teva dona? Amors, amors, tres. I comptant la meva dona, tres també. Nous, riures callats.
Esperem que la Neus encara es pensarà que... Tranquil, no pensarà res. Ja es veu que estàs fet merda. Estic en estat de xoc, bàsicament. Encara no em puc creure... No et pots creure què? Que ens morim? Que ens morirem? Tot anirà bé, em sents? La Rita es despertarà. Es despertarà bé i vosaltres dos podreu continuar la vostra història on l'havíeu deixada.
El Biel mira el seu amic. Pausa. I tu i la Berta? Nosaltres també. Seguirem la nostra història on l'hem deixat. No la comptes com un amor a la Berta? Sí, esclar, és l'amor de la meva vida, però si segueix així, l'esborraré de la llista. Com fa que no li dius a la Berta que l'estimes? A mi la Rita no hi havia dia que no m'ho digués tres o quatre vegades. És molt, oi? I tu a ella? Em costa més.
I també la fan pipar una mica que no li digui, però si m'ho pregunta, li dic que sí de seguida, que l'estimo. Saps que m'ha vingut ganes de dir-li a la Berta quan m'ha preguntat si l'estimava? Que no s'imagina els esforços que he de fer per no odiar-la. Has de fer molts esforços per no odiar-la. Cap! L'audio i punt. Nous riures muts, pausa...
L'audio humor perquè l'estimo. Tu que ets un home ja m'entens. Vull que em deixi en pau, no vull preguntetes. Estic ple de ràbia. T'ho dic seriosament. Si pogués, me n'aniria. A on? Anar-me'n de debò, dic. Sí, ja t'he entès. Llàstima que no pots marxar.
Potser és la primavera, però estic ple de frustració i anhel tota l'hora. A dins hi porto un vell apagat i un adolescent ple d'hormones i conviuen fatal. Em moro de nostàlgi i d'anel biel, i de ràbia, molta ràbia. No sé si després tornaria, però el cos ara em demana marxar. I on aniries? Al Marroc? On fos, lluny d'aquí, però sí, m'agradaria fer un viatge al Marroc, encara que hi anem cada any amb la família. És un viatge que tinc pendent.
Vols venir? Si t'acompanyo, ja no hi aniràs sol. Sol, vull dir sense la família. Vols venir? Esperem, no?
Molt bé, m'agrada, m'agrada com queda. Després del silenci obligat que deixa la pregunta del Biel, la Neus, atenta Neus, que com a germana està molt intranquil·la, s'aixeca, es passeja una estona per la sala i llavors dirà el seu monòleg. D'acord, Neus? M'he d'aixecar o puc dir-ho aquí asseguda? Com vulguis, com vulguis. Avui l'important sobretot és la lectura, però si vols... És que em fa vergonya aixecar-me i que em mireu.
No et mirarem. No et mirarem. Va, Neus, que ja portem uns dies, per segons quines vergonyes. Però avui no cal que t'aixequis, si vols. Ja ho faràs quan comencem els assajos. Quan vulguis. Som-hi. Ets la millor, Neus.
Hola, bona nit per dir alguna cosa. Jo sóc la Neus, la germana gran de la meva germana i la primera filla dels meus pares. Primera i gran. M'agraden les matemàtiques. El càlcul d'estructures és el meu fort. No sóc un zero, tot i que així és com em vaig sentir quan va néixer la meva germana. Un zero a l'esquerra. Una estructura per fer.
Aquestes alçades crec més que per la meva gelosia que per les desatencions dels meus pares. I gran. M'hagués agradat que, ja que sóc la gran, no sé la gran també de mida, però resulta que sí, que també sóc quatre talles més gran. No és un tema menor, aquest. De fet, és un tema major.
Fer anys per mi vol dir somiar menys i engreixar-me més. En canvi, per la Rita és el contrari, menjar menys i fantasiar més. La fantasia l'adulta fins aquí. Bé, bé, Neus, ara gires un segon el cap cap a la dona misteriosa, us feu una mirada còmplice i segueixes.
A ella vés a saber que la deu haver portat fins aquí, però segur que no és aquí perquè sí. Seria massa que estigués aquí perquè sí. Algun paper ha de tenir a l'obra. Tots tenim un paper en aquesta obra. I aquest és el meu, el de germana gran i grossa.
No sé si insistim massa en això de grossa. Tampoc estic tan grossa. No, no estàs grossa. Et sents grossa, que no és el mateix. És el contrast amb la Rita el que vols remarcar. Va, segueix que ho estàs fent molt bé. M'he perdut ara? Sí, espera't. I aquest és el meu, el de germana, gran i grossa. Gràcies.
I aquest és el meu, el de germana gran i grossa. Moltes vegades ho he pensat, que si m'enamorés un altre cop m'aprimaria. No diuen que perds la gana quan t'enamores? Em sembla que mai he perdut la gana, jo. Ni quan vaig conèixer el Tomàs. Al contrari, quina gana em va agafar de cop.
En canvi, la meva germana, quan va conèixer el Biel, es va començar a primar i a primar i a casa li dèiem «Estàs molt prima, Rita», i ella se'n pipava, fins que ens el va presentar. No és que estigués prima, estava enamorada. S'havia enamorat d'un cineasta. Pobre Rita.
Si tornem a les mates, diria que jo sóc un conjunt finit i ella infinit. Sovint em diu que jo em conformo i ella no. No ho veig així jo. Jo em conec. Sóc més grossa, però sé de què estic feta. Ella és més petita, més prima.
El seu component principal és l'anel, els somnis. Sé el que és un sistema no lineal, de fet m'encanten, el caos dels comportaments complexos. Però la vida necessito estabilitat. Fins i tot m'agrada el pesat del meu home, encara que ell no em vulgui mirar.
Les matemàtiques, en aquest cas la teoria dels jocs, m'ajuda a acceptar les parts enganyoses de la nostra relació. És així. Una parella, un matrimoni, germaneta meva, no és la fusió de dues ànimes.
Un matrimoni requereix un càlcul d'estructures físiques, no metafísiques. Collons, si tothom ho sap. Dorms amb una persona que ronca i es tira pets. Quant de mal ha fet el romanticisme. Pobre Rita, si sabés com l'estimo. Si sabés les ganes que tinc de tornar a parlar amb ella com quan eren petites. Esperarem.
Tot anirà bé, Biel. La meva germana tenia moltes ganes de viure. Té, vaja. I les ganes són molt importants en aquesta equació, creu-me.
De petita, la Rita era la nena més alegre del món. Suposo que t'ho ha explicat. Jo era l'antipàtica de la família i ella la simpàtica. Després se'ns va morir el pare i ja va ser una altra cosa. No ens assemblem en res, excepte en això. Les dues arrosseguem la nostàlgia del pare. Aziz, crec que el meu home necessita teràpia, no ho trobes? Des d'aquesta distància fa mal de dir.
No sap apartar-se del mòbil. Mitja humanitat no sap apartar-se del mòbil. Ja, però... El Tomàs és com si tingués por de... Por de què? No ho sé. De mirar-me. O de mirar-se. Això també. Però a mi tampoc em vol mirar. Costa molt mirar la pròpia dona al cap dels anys. Tu tampoc la mires, la teva dona? No. Si em creués amb ella pel carrer, segurament ni la veuria. El biel els fa gestos perquè abaixin la veu. Biel.
Tranquil, podrien parlar ben fort i no trauria el cap de la pantalla aquest home. Li deu fer por al món en general, no crec que siguis tu. Exacte, li fa por al món en general. Ho deia amb broma. Jo no, li fa por al món, en general i encara més en particular. No li podries fer teràpia a tu? No, us conec massa ja, però n'hi podria buscar un, encara que és ell que hauria de voler. Si no hi va ell, hi aniré jo.
I podeu anar tots dos. Junts, vols dir? O separats. Perfecte, Neus. Ni te l'hem notada, la vergonya. Ara te'n tornes al teu seient i llavors tu, Tomàs, com si la proximitat de la dona t'incomodés, de fet, t'incomoda, deixes de mirar el mòbil i fas la teva passejada per la sala. Els matisos gestuals ja els farem, no pateixis. Però la teva passejada ha de correspondre al caràcter del teu personatge...
i en part, si m'ho permets, de tu mateix. És a dir, un tio més aviat, i perdona'm, poca solta, asocial, que es mira tot el dia el mòbil i que amb prou feina se'n recorda de com es camina. És a dir, una cosa així... Perdó, quasi molt... Tampoc tant, tampoc tant, no ens passem. Així és.
És a dir, jo penso més en una cosa així entre encarcarada i mecànica, i t'has de passejar prou estona per provocar una curiositat en els altres que t'acaben mirant. I llavors t'atures també davant del públic i llegeixes el teu monòleg. Per tant, jo també m'he d'aixecar, no?
Tu mateix, no crec que et faci vergonya, tu. Home, no em fa cap gràcia que em mireu mentre camino. Ningú s'ha fixat mai en mi. Sempre he tingut complex d'home invisible. No m'ho crec, papa. A mi em sembles un home molt divertit, Tomàs. Els homes divertits no són invisibles. Gràcies, Aziz, és veritat. A la gent li fa gràcia el meu humor, però això no treu que sigui... segueixi sent invisible. No ets invisible, Tomàs, ni tan sols. Imagina't, ets invisible als ulls de la teva dona.
Això serà l'obra, perquè la vida real... Tomàs, deixa't estar de la vida real. No existeix la vida real. Va, quan vulguis. M'aixego. Tomàs, no passeigis tant. Una estona i prou.
Quanta estona! No ho sé, això ja ho assajarem. Ara estiguem per on hem d'estar, per la lectura. Va, para't davant del públic i digues al teu monòleg. Hola, ja ho veieu quin espectacle. La meva dona es pensa que quan miro el mòbil no m'assabento de res. Però m'assabento de tot.
En realitat faig servir el mòbil per saber què passa al meu voltant. S'equivoca la Neus. No em fa por al món. Ni en general ni en particular. Ni tan sols em fa por ella. El meu problema és que m'avorreixo. Ja des de petit. Suposo que per això mi notant el mòbil és que el mòbil...
No és que el mòbil em sembli molt divertit, però almenys em distreu més que la vida i m'estalvia de mirar-me a mi mateix. Això és veritat. Quin horror mirar-se a un mateix, oi?
Em fa gràcia que la Neus em vulgui buscar un terapeuta. Potser té raó que necessito algú que m'ajudi, però m'avorriria. En canvi, si anés amb la meva dona, no ens avorriríem, però ens acabaríem matant. Un terapeuta de parella deu encobrar el doble com a mínim.
Són cars els terapeutes, els bons. No sé si l'assís pel fet de ser marroquí home. No en faria res anar-hi amb ell. Això sí, preferiria escoltar-lo jo a ell. M'agradaria. Quan va ser la seva infància al Marroc, per exemple. Segur que no ho va tenir fàcil, però al mateix temps això li hauria servit, estímul. En canvi, jo...
Massa mimat. Fill únic. No sabria ni per on començar si li hagués d'explicar la meva infància. Per el meu pare, suposo. O per aquell dia al pati quan el Núñez em va obligar a jugar de porter. Jo no volia jugar de porter, però no em vaig atrever a dur-li la contrària al Núñez. Torna.
De vegades penso que si aquell dia li hagués plantat cara, les coses m'haurien anat d'una altra manera. Crec que no he fet altra cosa que obeir a la vida. Quina ràbia! I ara sóc funcionari. Ves, quin quadro. La meva cunyada, en canvi, és una altra història, pobrissona. A ella no li ha agradat mai obeir. Sempre la seva. L'admiro. Mai li ho he dit, però l'admiro. Si es desperta, li diré.
A més, ell em distreu. No l'entenc, però em distreu. I el biel també. Com a parella em distreuen. Ja es veu que no s'acaben d'entendre. Però s'agraden. I suposo que és això que em distreu. Aquesta mena de contradicció. Em sabria molt de greu que ara això s'acabés. Vaja, no s'ha anat gaire bé això. No vull dir que no vull que s'acabi perquè em distreuen. De cap manera. No vull que s'acabi i punt.
No vull que es mori la meva cunyada. No vull que es mori ningú, de fet. Ja ho hem dit. La meva dona és matemàtica, jo funcionari. Tornem, eh? Crec que encara ens entenem.
Però ja fa molt que no ens agradem. No revelaré res. M'agrada més la meva cunyada que la meva dona. No és cert, parlem-ne. No és cert que m'agradi més la meva cunyada. M'agrada més la Neus. T'agrada més aquesta Neus, però no la teva dona. La teva dona ja fa molt que no t'agrada.
La Neus és la meva dona. No vull que m'agradi més la meva cunyada. D'acord, no sé si t'entenc, però em prenc nota. Segueix, segueix, segueix. No revelaré res. M'agrada més la meva cunyada que la meva dona. Almenys ella l'entenc. Bé, no l'entenc gens. Però em distreu, ja ho he dit. El Biel també em distreu. Tot i que ell encara l'entenc menys. Fa cinema, diu. I si ho diu és que el deu fer. Crec...
que li fa cosa ser cineasta. Clar, que si jo fes les pel·lis que fa, potser també em faria cosa. Un dia, mentre la Neus era el Gignàs, vaig intentar veure una de les seves pel·lis. Vaig quedar petrificat. Teòricament era una cosa molt poètica i elevada i tal.
Però de cop em va agafar un atac de riure. Que valent, vaig pensar. Mentre no podia parar de riure. S'ha de ser valent per fer aquest tipus de cinema. És curiós que ell em distregui tant i les seves pel·lis em semblin tan avorrides. Hi ha d'haver alguna cosa que deu fallar. Disculpeu, eh? Ric, però no tinc ganes de riure. Em sap molt de greu el que ha passat.
Estic consternat i l'únic que espero és que tot torni a ser com abans. Mentrestant em quedaré aquí el temps que faci falta, per això soc funcionari.
Perfecte, Tomàs. Ja he vist que això de quina ràbia t'ho has tret de la màniga. Però queda bé, eh? Com a monologuista li faries la competència a l'Azís? Perdó, Azís. I el mateix Woody Allen. És evident que la gent riurà molt amb tu. Aquí hem rigut tots. El cunyat sempre fa riure. I això li va molt bé a l'obra per descarregar-la d'atenció. Continuo, seguim. Llegeixo. En aquests moments s'entren a la sala dos personatges nous. El tiet, un home gran.
Jo faré de tiet. I una noia jove, la Júlia. El tiet Enric i la Júlia. La Júlia és la filla de la Neus i el Tomàs. Els dos estan molt afectats. La Júlia té els ulls plorosos. La Neus i el Biel s'aixequen i van a saludar-lo. Es mitjabracen. El Tomàs també. Una mica més endarrerit. Més endarrerit encara, les Is també s'espera que el Biel faci les presentacions. Començo jo, ara saludant les Is.
Encantat, Aziz. Jo vaig conèixer un Aziz. Psicòleg, marroquí d'origen. Van fer teràpia a 3 o 4 anys. Van fer bona feina. El Biel llença una mirada interrogativa a l'Aziz. Ah, sí? Quina casualitat, perquè jo també soc psicòleg.
Ostres, sí que és casualitat. Després que el tiet Enric i la Júlia busquin dos seients a prop de la Neus i el Tomàs, l'asís i el Biel se'n tornen a seure junts. Continuem. Biel, et toca. L'asís del tiet ets tu, no? Em temo que sí. Que fort, que fort que no t'hagi reconegut. Quan faig teràpia em poso una careta. Saps d'aquelles caretes que duien de nens amb una goma i dos forats als ulls i un nas per respirar?
Sí, molt fort. Per un moment he pensat que feia comèdia, perquè amb els pacients tenim el pacte tàcid de dissimular quan ens trobem fora de la consulta, però crec que no m'ha reconegut. Està molt despistat últimament el tiet. Suposo que hi fa el context de l'hospital, també. I tres anys de teràpia. I té raó, van fer bona feina. No us explica res a vosaltres en els àpats familiars. De què? De la seva vida. Poca cosa. Batalletes. Què en saps tu?
No explico mai res de cap pacient, norma sagrada, però t'he de dir que estava ple de ràbia i jo li vaig treure. Ah, sí, un moment, ja afegirem o traurem el que faci falta. De moment, tu dedica't a llegir el que diu el text. El Tomàs també s'ha inventat coses i li has dit molt bé.
Va, prou. Doncs que serveixi per tots a partir d'ara. Deixem la collita pròpia a veure un altre moment. Bé, acaba la conversa. Va, no sigui ranci. Pausa. L'Azisa es limita a callar. No explica res. Res de la ràbia ni de res. Pausa més llarga que les altres. I ara és quan jo dic fent de tiet. De vegades tinc la sensació que m'he passat la vida en una sala d'espera.
No em mireu així, només és una sensació. En aquests moments, l'Asís s'aixeca i conscient que la dona del llibre l'està mirant, s'encamina cap al tiet i li posa una mà factuosa a l'espatlla. Tiet, és normal això. En una sala d'espera, l'espera es fa tan conscient que tot d'una et pot fer l'efecte que t'has passat la vida esperant. Quin sabiant el que estic fent? Asís! Si us plau! Què passa? Esperant què?
Cony, cadascú té la seva espera, no esperes res, tu? Prefereixo anar-ho a buscar. Però primer has de saber el que vols, no? Ja ho sé. Quina sort, filla. I què vols? No, volia dir que jo ja sé que primer has de saber el que vols. Més que el que vull, ara mateix sé el que no vull. I què no vols, filla? Tenir amos com tu.
Els teus amos són pitjor que els meus, perquè no saps ni qui són. En canvi, els meus tenen noms i cognoms, i de vegades fem el cafè junts i tot. Però si no saps què vols, on ho aniràs a buscar? Diguéssim que em moc en direcció contrària al que no vull, i així descartant. No sé si m'explico. Deu cansar molt, això. Ai, està quiet sí que cansa, papa, esperant tot el dia vés a saber què. Doncs jo fa molts anys que no espero res, i també cansa'm.
Algun dies has esperat alguna cosa, tu? A tu t'esperava, fa molts anys, a la sortida de l'institut. De quin institut? Ah, sí, a l'institut. Duies trenes. Duies trenes. Ens separava la distància perfecta, llavors. I vostè, tiet? Què? Què espera? Què espera?
Què vols que et digui? Que espero la mort? Doncs no t'ho diré. I ara? No volia pas que em diguessis això, tiet. No t'ho dic, no. Ara mateix l'únic que espero és que la teva germana es desperti.
Jo també, tieta. Molt bé, molt bé. Crec que ens està quedant molt bé, eh? Ho dic sincerament. Com a grup resulteu del tot versemblants. Bueno, si ho dius tu... Sí, sí, sí. Creu-me, creu-me. I em costa dir aquestes coses, eh? Sí que és cert. I amb els assajos resultareu versemblants també com a família. I vosaltres dos com a amics. Insisteixo, no es tracta que us lluïu individualment, sinó com a grup.
De vegades, quan en certes obres els actors principals destaquen molt més que els secundaris, l'obra se'n ressent. No ho sé, heu vist l'oncle Bania del Txahov? Sí. No. No? No. No ens ho hauries de veure. Cada personatge té la mateixa importància. No hi ha secundaris. Hi ha personatges que tenen menys paper que d'altres, però tots són importants.
Jo el que veig és que l'Asís té una feina de protagonisme que no tenim els altres. Júlia, això està molt baix. Tranquil, tranquil, Asís. Ara, quan digui el seu monòleg, veurem quin afany té ella. Júlia, Júlia, però això és propi del personatge, no de l'Asís. Has de pensar qui és l'Asís.
I qui és l'Asís? Asís, et pregunten qui ets. Qui, jo o el personatge que interpreto? Estic atabalat. El personatge que interpretes? És un psicòleg català en complex de marroquí i ple de ràbia. I tu qui ets? Jo soc un marroquí en complex de psicòleg i ple de ràbia, també. Júlia, t'ha quedat clar qui és l'Asís?
Jo no el veig gaire complexat, la Zid, eh? Si només aviat una mica arrogant. És una façana. A mi em sembla més aviat un home desesperat. És veritat, sóc un home desesperat i arrogant. Què passa? Va, seguim. La Neus diu, jo també... Tiet, Júlia...
Bona nit a tothom. Encara no em crec d'estar aquí. No em crec que la meva tieta hagi patit una aturada cardíaca i que ara ens toqui esperar-nos. No sé si ho suportaré. Estic angoixada. Mentre venia amb el tiet cap a l'hospital, pensava que tant de bo fos ell qui estigués a la UCI i no la tieta. De petita m'havien explicat que primer van els vells i no sé per què m'ho vaig creure. De fet, em vaig creure tantes coses de petita. Com és que no se suïciden els vells?
Els vells o les velles? Com? El meu personatge no diria els vells, sinó els vells i les velles. I tu què diries? Doncs jo també, els vells i les velles. Doncs tu mateixa, segueix, segueix.
Sí, no em mireu així. M'ho pregunto sovint. No crec que hi hagi res pitjor que fer-se vella o vella. Em sap greu parlar així, però des que vaig complir els 30 és un pensament recurrent. Sóc tan conscient de la meva joventut insultant? Aquesta és la paraula que fa servir el meu pare. Insultant. Com sóc conscient que no em podré parar aquí, que algun dia jo també seré vella. No m'imagino de vella. Abans espero suïcidar-me.
Jo crec que els vells o les velles no se suïciden perquè d'alguna manera encara esperen. Deu ser per això que no ens suïcidem tots plegats, perquè fem de la mínima espera una forma d'esperança. Jo mateixa, què espero? Avui l'únic que espero és que la meva tieta es desperti. Me l'estimo molt la meva tieta, però abans d'aquesta nit esperava tantes coses. Trobar parella, trobar una feina millor, pis a Barcelona...
No, tot això no ho espero. Tot això més aviat em fa por. De vegades em dic, i si em prenc una capsa sencera d'ibuprofens? I si em tiro des d'un terrat?
Quan aquesta nit m'ha trucat la mare per dir-me què havia passat, de seguida he pensat que només li podia haver passat a la tieta una cosa així. Em sembla que no he conegut mai una persona que estimi com ella. La teva tieta és una romàntica, unes somiatruïtes, sempre diu la mare, com per riure-se'n. Li fa ràbia.
A mi no em fa ràbia, però entenc que és d'un altre món la seva forma d'estimar. Íntimament, menyspreu les dones que s'enamoren d'un home d'aquesta manera. I no, no és per por que a mi també em pugui passar. A mi no em passarà mai. Quan ens va presentar el Biel, tots vam sentir el perill que amenaçava la tieta. I no per ell, sinó per ella. Se n'havia enamorat de debò.
Per ell també. Era impossible que algú com ell pogués estar a l'alçada de la tieta. No podia anar bé. Això ja ho vam veure tots el primer dia. Un cineasta. Ens hauria dit que era astronauta i ens hauria fet el mateix efecte. Ningú va pel món dient que és cineasta, si les seves pel·lícules no les coneix ningú. Diuen que li fa vergonya dir-ho, però sempre ho acaba dient. T'amagues, t'inventes una altra cosa. I de què viu, vull dir...
Ai, perdoneu, no el vull criticar perquè ens va caure bé. A mi em cau especialment bé. Però quan el vaig veure de seguida vaig tenir clar que és un home que folla bé i prou. I no et pots enamorar d'un home que folla bé i prou. Tot i que moltes amigues aquí em contradirien. No, jo no m'he enamorat mai de cap home que follés bé i prou. Ni tan sols de cap home. Disculpeu, estic nerviosa.
L'enamorament deu ser com aquest moment d'espera. Esperes que tot vagi bé, però íntimament saps que tot anirà malament. Perquè qui se suposa que ha de pagar les factures quan t'enamores d'algú com el Biel? La vida és cara. I més a Barcelona. Triar malament és asfixiar-se.
Per fer-me enfadar, de vegades la meva mare em diu també que sóc unes somiatruites com la tieta. Però no és veritat. Toco massa de peus a terra, jo. Sempre estic pensant en qui paga les factures i molt em temo que el cor de la meva tieta ha dit prou precisament per això mateix. Massa factures. Disculpeu, estic nerviosa. No sé què faig parlant de factures una nit com aquesta. No parlo de factures, sinó del cor.
A un home com el Biel se l'ha d'estimar amb el cony, mai amb el cor. Només se l'ha de trucar quan et pica la figa. Després, cadascú a casa seva.
La tieta no ho sap fer això. De fet, sempre em retreu que les joves d'ara només follem amb el cony. Ella folla amb el cor. És terrible. Ho fa amb el cony i amb el cor. I esclar, el cony truca al biel i el cor al 112. Vull que es desperti per dir-li tot això. Ho veig claríssim. M'agradaria salvar-la del biel. Tot això hi posa, Júlia?
No, tot el del cony m'ho acabo d'inventar. M'ha sortit sol. M'ha sortit ben bé. Ben bé. De debò només folles amb el cony, tu? Tu no, Neus. Mira, menja amb el cor, jo follo amb tot el que puc. Déu-n'hi-do, Júlia. Tu no, sis.
A mi em costa molt follar amb el cony. Sí, espau, centrem-nos. Com sou, eh? Ja fem bé de representar un drama i no una comèdia, perquè sou terribles. Júlia, ja l'acabarem de redonir el teu monòleg, però la teva intervenció hauria de ser d'impacte, i crec que ho serà, després de tot això del cony. Pots estar tranquil·la. Ara et gires cap al biel, com per demanar-li disculpes per tot el que li has dit d'ell, i finalment te'n tornes al teu lloc.
Mentre la Júlia se'n torna al seu lloc, l'Asís, quasi com una manera de col·locar-li l'ull, li diu... Empatats! Ara vindria una pausa fins que els dos amics tornen a parlar. Asís, quan vulguis. S'ha quedat tan ample. Ja hi estem acostumats. Ara et toca a tu. El què? El monòleg.
I què dic? El que vulguis, defensa't. És que no vull dir res, ni em vull defensar. Tu surts, quan vegis a la gent ja se t'acudirà alguna cosa. Al contrari, sempre m'ha fet molta cosa parlar en públic. Em quedaré mut. Imagina, imagina que has de presentar una pel·lícula de les teves. És que mai no ve ningú, em quedaré mut avui. Doncs queda't mut, fa molta impressió veure un actor que no se'n recorda del text. Si almenys tingués text.
No sé què dir. Molt bé. Quina pena. Què dius si ha estat brutal?
Estic desesperat. Des de fa anys sóc un home desesperat. Sempre et dic que hauries de fer teràpia. Un silenci pot tenir molta força, però a tu et convé trobar les paraules. Quan la Rita surti d'aquesta, has de fer teràpia. Faré el que sigui si se'n surt. No puc deixar de pensar que el cor se li ha parat.
Per la meva manca de fe. Sé que no penses de debò, però no crec que vagis molt desencaminat. El cor se li ha parat per obligar-te a reaccionar. El cor que s'ha d'activar no és només el seu, sinó que és el teu. Aquesta mena de coses els dius als pacients? De vegades pitjor, però bàsicament callo.
Molt bé, seguim. Ara vindria una nova pausa i llavors tu, Aziz, tornes a mirar distretament la dona misteriosa i tu, Biel, dius... És bonica. Molt, moltíssim. Molt, moltíssim, no, Aziz. Molt i prou. Molt. Té un misteri. Fa l'espera més amable.
Nosaltres també li fem l'espera més amable a ella. Sobretot tu. Què deu esperar a ella? No sé. Pregunta-li. Li pregunto? T'han morts de ganes, des de fa estona. No és cert. No de preguntar-li, sinó de trobar una excusa per parlar amb ella. Ara en tens una de perfecta. Quina? Preguntar-li què espera. I què li dic? Diga-li, perdona, no vull ser indiscret, però em preguntava què estàs esperant.
Cal tot això? El què? Aquesta conversa de mascles parlant de la dona misteriosa. Ho trobo d'un mal gust? Què et molesta, Júlia, que no parlem de tu? A veure, la companya del Vial acaba de patir una aturada cardíaca. No sé si té gaire lògica que hagin d'estar fent brometes.
Júlia, és una obra de teatre. Sí, i què? No em pot semblar igualment de mal gust? Júlia, puc estar d'acord, i de fet ho estic, que potser no és una conversa gaire apropiada, donades les circumstàncies, però en tot cas és una conversa secreta entre dos amics. Els homes són així. No tenen cap obligació de ser políticament correctes, vull dir, perquè teòricament ningú el sent, m'explico... Però si el sentim...
Però no podem fer que una conversa secreta tingui els mateixos ingredients que una conversa dita en un espai públic. A mi m'encanten les converses secretes. On érem? Ah, sí. Vosaltres dos, Aziz i Biel, esteu rient per sota el nas. Tu, Biel, li demanes a l'Aziz de baixar els riures. Et toca a tu, Aziz. Tranquil, ningú s'ofendrà.
Tranquil, ningú s'ofendrà si ens veu riure. Però a algun lloc ha de sortir l'atenció. Jo, des de fa una estona, tinc unes ganes bojes de follar, per exemple. Aquest tipus de situacions sempre em foten calent. Buscaria el primer lavabo que trobés i, dale, follar amb aquest silenci d'hospital que ens envolta ha de ser massa. Un combat a vida, humor, paret per paret, amb intensius. Amb qui? Amb ella, per exemple? Amb la dona misteriosa? M'atrau molt. Ah, sis, dedica-la a llegir el que diu el text. És que me'l trau molt, cony. Si us plau.
Quasi que m'és igual, amb la Neus, amb la Júlia, amb el cunyat, amb el tiet, amb tu, sense manies. Però si fos amb ella, millor, sí, i no em miris així. No et miro de cap manera, xec. Molt bé, nois, molt bé. I ara ve el moment que tu has dit, fas una pausa, llarga, i de cop i volta t'aixeques, t'acostes a la dona misteriosa amb tota la prudència del món, i li dius el que li dius.
Disculpa, abans no me n'havia adonat que llegies. No passa res. Quan he vist tota aquesta gent m'ha semblat que era educat explicar-te què hi fem aquí. Esclar. Ja que ells també fan l'esforç d'esperar-se. Que ho entenc, que no passa res. Disculpa l'atreviment novament, però em deixes preguntar-te per quina raó estàs aquí? Pregunta. Què hi fas aquí? Què esperes, vull dir. T'espero a tu.
Encara no m'has reconegut? No. Li deia al meu amic que em sones, però no sé de què. Qui ets? No. M'enredes, oi? No. Si t'hagués vist abans, me'n recordaria de tu. Han passat molts anys. On? Si no em reconeixes, no et mereixes que et digui qui soc.
Per cert, no et costaria dir a la teva dona que l'estimes de tant en tant, encara que sigui mentida? No és mentida. L'estimo molt. I l'odies? Amb tota l'ànima, però també l'estimo amb tota l'ànima. I per què no l'hi dius? Suposo que he perdut el costum o l'impuls. Per mi, de jove, dir t'estimo era sinònim de...
Ai, no, no, no, no segueixi, sisplau. El que vas a dir-me fa massa mal i ja m'ho has dit al primer acte. Qui ets? Atenció, ella se'l queda mirant fins que finalment es treu la perruca...
i revela la seva identitat és la seva dona la perplexitat deixa uns segons mut a l'asís per tant mut a sis fins que amb un fil de veu diu Berta
Quina sorpresa, oi? Quin ensurt més aviat. És el que he pensat jo. Que al final la dona misteriosa sigui la pròpia dona és d'una crueltat sense parengó.
Solté ben marescula, Aziz, després de tot el que he arribat a dir. Ai, filla meva, es nota que ets d'una altra generació. És una mala jugada, pobre Aziz. Una molt mala jugada, però no sé com ens ho farem per seguir amb l'obra després d'aquest cop d'afecte. Què vols dir, Biel?
No ho sé, no podríem fer que revelés més tard la identitat de la dona misteriosa. Vull dir, no el primer acte, sinó més endavant. A mi, que a ella li pari una trampa, no sé, em sembla molt divertit, però ara que ha aconseguit que l'Aziza es torni a sentir a tret per ella...
no sé, es podria estirar l'enigma almenys fins més tard. Almenys fins que s'ho facin al lavabo, oi? Això seria massa. Molt millor que demanar que li digui que l'estima, un matrimoni mort tornant a cardar com als primers temps. Hòstia, quina èpica, no? Però ella sí que sap qui és ell. És ell qui ha perdut les ganes i tot.
I què? L'important és que gràcies a una simple perruca hi ha les recuperades. No, és creïble. Clar que no és creïble, clar que no és creïble. Si no, ja fa anys que li hagués comprat una perruca a la meva dona. Però estem fent teatre, no? Ja, ja, de bueno. Fem teatre.
Com està previst que segueixi l'obra? No ho sé, n'he de parlar amb l'autor. No hauria d'estar aquí, l'autor, per veure com queda? Acabem de començar. Ja li diré que vingui, però està molt enfeinat. Fa molts grups de teràpia i no dona l'abast. Però sí, jo veig que tens raó. Si amaguem la identitat de la dona misteriosa fins més tard, tot i que l'espera és una altra. Quina és l'espera?
Disculpeu que us interrompi, però m'han dit que el taller de teatre terapèutic és aquí. Sí, sí, és aquí. És que fa temps que em volia apuntar, però se'm va passar. No sé si encara hi soc a temps d'incorporar-me. Ostres, ostres, ostres. Em sap greu, però és que ja portem diverses sessions i hem preparat una obra amb el número de personatges ajustat als que som aquí.
Llàstima, em feia il·lusió. I a més, em convé molt. Llàstima, sí. Però és que és un taller que no es pot començar a mig fer, perquè hi ha tot un aprenentatge previ, un coneixement progressiu de l'altre. D'aquí dos trimestres en farem un altre. Fins d'aquí dos trimestres? Estic molt impacient. I serà el mateix? Sí, sí, idèntic, idèntic. Per això no pateixis. Taller de teatre terapèutic. La representació d'un mateix a partir de l'altre.
Us està agradant? Sí, bueno, sí. A mi molt. I us va bé? Us està servint, vull dir? I tant que ens serveix. No ho veus? Cada cop ens coneixem més i ens estem fent més amics. Jo, per exemple, em portava molt malament amb la dona, amb la meva dona, i ja estic a punt de reconciliar-m'hi. La sis buscava una dona i quasi ja l'he trobada. I tant, que l'he trobat. Tu perdona, ni cas, però ja veus que sí, que els va bé.
Quina enveja que em feu. De seguida en farem una altra, dona.
Ja, però... És que estic impacient des de fa temps que m'estic adonant que no resoldré els meus conflictes fins que no sigui capaç de representar-me a mi mateixa. No et pensis que nosaltres estiguem resolent gran cosa. No, però ens ho estem passant molt bé. Això sí. Enric, per què no la deixes que s'hi afegeixi? Tampoc estem fent un taller de fang. Vull dir que els aprenentatges previs són relativos.
Jo no tinc cap problema en què vingui. Home, però no podria actuar l'obra, ja està. Clar, clar, clar, clar, neus, aquest és el problema, que tots els papers ja estan donats. Podria fer de Rita encara que estigui morta. No, no heu tingut aquesta sensació quan l'heu vista per la porta? Quina sensació? Que cony que era ella?
La Rita, t'ho explico, és la companya del Biel. El Biel és ell, allà al final. Hola. I no està morta, la Rita, vull dir. Està viva. El que passa és que ha patit una aturada cardíaca i ni el Biel ni la seva família, que són tots aquests altres, saben si es despertarà. Ostres, em sap greu.
la seva companya a l'obra de teatre. El Biel l'acompanyen, mira, te'ls indico, la Neus, que és la germana de la Rita, el Tomàs, que és el cunyat, la Júlia, la Naboda, jo, que faig de tiet, l'Asis, que és l'amic del Biel i psicòleg d'origen marroquí. Però jo sóc marroquí d'origen i final, i no sóc psicòleg.
I ella? Ah, ella és la dona misteriosa. Però quan has arribat se'ns acaba de revelar que en realitat és la dona de les Is, la Berta. L'obra comença amb una sala d'espera i va justament d'això, sobre l'espera. L'espera en el sentit més universal. Ostres, l'espera, aquest és el meu tema. Es veu que és el de tots, però no ho sabíem. Sí, sí.
Sobre l'espera i també sobre la ràbia. Teòricament, estem tots plens de ràbia. No sé com vas de ràbia, tu. Ràbia. Jo més aviat estic plena d'amor. I per què et vols apuntar, doncs? Perquè ningú te'l vol, l'amor. El què? Tot aquest amor. Home, tant com ningú...
No anem bé. Si no estàs plena de ràbia, no pots fer el taller. Ai, no li facis cas, aquest. Està amargat perquè fa cine per ningú. Ets director de cine. A l'obra només. I a la vida real també. Va, no l'enredis. Quines pel·lícules has fet? És igual, de veritat. Podria fer de públic? Perdona, com et dius? Conxita, però em podeu dir Rita. Conxita. Enric, deixa-la que es quedi. Però és que no podrà fer de Rita perquè no està previst que es desperti.
Ah, llavors sí que s'ha acabat morint la Rita. Com tothom, filla. Quina obra més pessimista, no? Així, tota aquesta... Espera, no haurà servit de res? És que us ha de servir a vosaltres, no als personatges. Nosaltres som els personatges. No es pot acabar morint. Em sap greu.
I a mi, si he d'estar quieta en un llit, no em fa res. Només el fet de ser dalt d'un escenari ja em fa molta impressió. Enric, deixa-la que es quedi. Una morta plena de mort. És que crec que no estava previst ni que sortís a escena.
És igual, Enric, nosaltres ens adaptem. Si fóssim un grup de teatre professional encara, però hem vingut a fer teràpia i no li negarem la teràpia a una persona que la necessita tant. Enric, busca l'autor i parla amb ell. Segur que pot escriure alguna escena per ella. D'acord, potser buscaré l'autor perquè li escriui una escena. Final del quart acte. Però és el final?