Oh, que llarga que es fa, sempre l'espera, quan s'espera que vindrà el pitjor. Es fa llarg esperar. Tres i comèdia en cinc actes. De Said Alcadawi i Pep Puig Ponsa. Una producció d'Ona la Torre.
Personatges Biel Jordi Sunyer, Aziz Joan Carles Blanc, Neus Raquel Martínez, Tomàs Enric Bonan, Júlia Sílvia Mercader, Tiet Enric Carles Marquès, dona misteriosa Carme Canyelles, nouvinguda Anna Plaza. Edició i disseny sonor de Lourdes Anantonio i Biel Andreu.
Primer acte. Saló d'espero d'un hospital. Ni matinalment.
Bona nit. Ja que heu tingut el gest d'acompanyar-nos, us explicaré per què som aquí. La companya del meu amic ha patit una aturada cardíaca. Eren al sofà mirant una pel·lícula russa, els dos són molt cinèfils, quan a ella se li ha parat el cor. El seu cor ha deixat de pategar sense avís previ.
Era una persona sana, no se li coneixia cap patologia, ni tan sols ha sentit cap indisposició, ni un mal al pit, ni res. Simplement el cor ha dit prou. Crec que qualsevol metge diria que tècnicament s'ha mort. Però no s'ha mort, perquè ara la tenen intensius i el cor torna a bategar.
Quan el meu amic s'ha adonat que ella no reaccionava, ha corregut tot el que ha pogut. Primer ha trucat a un veí, després el 112, i mentre li enviaven una ambulància entre el veí i ell, hi han estat fent un massatge cardíac. No han aconseguit reanimar-la, però amb el desfibrilador el cor ha reprès la seva marxa. Com veieu, de moment no és una història trista del tot. Cal esperar.
Jo crec que la majoria d'històries són tristes, però mai ho són del tot. Cal esperar. La meva història, per exemple. Segons quin dia l'explico, sembla trista, però mai ho és del tot. Va, no em vull desviar, disculpeu. El meu amic i la seva companya voregen els 50 i des de fa pocs mesos estaven vivint una història d'amor preciosa.
Després de fracassar vàries vegades, més o menys com tothom, ara semblava que havíem trobat un company de viatge. Que diuen els cursis, un company de viatge fiable. Però es veu que no. Per això dic que la majoria d'històries són tristes. Quan el Viel m'ha trucat he vingut corrents. No és que siguem els millors amics, però suposo que necessitava trucar a algú i m'ha trucat a mi. Jo sóc psicòleg, però no crec que m'hagi trucat per això, sinó perquè som amics. I esclar, no m'hi ha pogut negar.
Jo estava a casa mirant un capítol d'una sèrie de Netflix i el primer que he pensat és que què vol aquest a aquestes hores. Una hora abans havia tingut una discussió forta amb la dona al dormitori i al final, per no seguir discutint, els nens dormien, m'han entornat al menjador i engegat la tela. Hem discutit per una bestiesa amb la dona. Ja estàvem en pijama quan m'ha preguntat si l'estimava. La pregunta m'ha posat de mal humor, de molt mal humor, diria.
Primer he callat, i llavors la Berta m'ha dit que feia molt que no li ho deia. I no és que dubti que m'estimis, m'ha dit, però és que necessito que m'ho diguis. Jo me l'he mirada com de vegades em miro la meva dona. La sensació és que m'acabava de parar una trampa. Ho fa sovint això la meva dona, em para trampes. M'acabava de dir que no dubtava que l'estimava, però per la manera que em mirava era evident que ho dubtava.
I no és per dir-ho. Fins i tot jo dubtava en aquests moments. Si no ho dubtes, per què m'ho preguntes? Li he preguntat jo. Perquè tinc ganes de sentir-t'ho dir. Fa molt de temps que no m'ho dius. He tornat a callar. Una bona estona. Com comprendràs, avui no t'ho diré. Li he acabat dient. No em vull sentir forçat a dir una cosa com aquesta. Ja em coneixes. Mai m'ha agradat que em forcin a res.
Ella ha somrigut, com si qui fes trampes ara fos jo, i suposo que una mica sí que em feia de trampes. I llavors ha sigut com n'he anat cap al menjador i he posat la sèrie de Netflix. No sé què hagués fet, vull dir no sé si tard o d'hora hauria tornat al dormitori o hagués vingut ella mateixa per seguir discutint, però de tot d'una m'ha trucat el meu amic per dir-me que la Rita havia tingut una parada cardíaca. Ja us podeu imaginar com se m'ha quedat el cos just en aquests moments.
De camí cap a l'hospital m'he imaginat que això li hagués passat a la meva dona. Per què no, oi? Per causes més petites es pot aturar un cor. Estic molt impressionat. Ja no me'n recordava que la vida fos tan fràgia. Disculpeu, he tornat a la meva història i no volia. Però és que quan penso que... Ja, prou, no? Disculpa, t'ha molestat alguna cosa del que he dit? No especialment, però em sembla que som a la sala d'espera d'un hospital.
Tens raó. Per un moment m'he imaginat que érem al teatre. Tens vocació d'actor? Jo? Perdó. Li has agradat. Has vist què m'ha dit? Si tinc vocació de... No has equivocat gaire, no?
L'altre dia em vas dir que t'hauria agradat ser monologuista. Però cada cop que ho intento m'interrompen, ja ho veus. Un monologuista ha de fer riure, no tocar la fibra. Vols dir que li he tocat la fibra? És curiós que un psicoanalista tingui vocació de monologuista. Porto masses anys escoltant a la gent. Ara ja em tocaria que m'escoltessin a mi. A més, les dones m'han fet molt de mal. Em sona aquesta dona, moltíssim. Una antiga pacient, potser?
No, me'n recordaria. Un antic amor? En tot cas, molt antic. T'hi has fixat que llegeix Anna Karenina? Segur que només ho fa veure. No fa pinta de dissimular? Doncs jo crec que actua. Te l'has llegida? Uf...
De petit. Què vols dir de petit? No devia tenir més de 14 anys. I la vas entendre? Perfectament. I tu? Jo en tenia uns quants més quan me la vaig llegir. Ja estava amb la Berta. De fet, me la va regalar ella i va ser el meu primer llibre de capçalera durant molt de temps. I la vas entendre?
No, no estic segur. Crec que es nota que està escrita per un home. En general, Anna Karenina em sembla una bleda del seu temps. Saps que les feministes la detesten? Per què? Troben intolerable que una dona s'entregui d'aquesta manera a un home. I jo també. Ella no deu ser feminista. O no deu saber que les feministes detesten Anna Karenina.
Quants amors has tingut sense comptar la teva dona? Amors, amors, tres. I comptant la meva dona, tres també.
Parem, que la Neus encara es pensarà que... Tranquil, no pensarà res, ja es veu que estàs fet merda. Estic en estat de xoc, bàsicament. Encara no em puc creure que, en fi... Tot anirà bé, em sents? La Rita es despertarà, es despertarà bé i vosaltres dos podreu continuar la vostra història on l'havíeu deixada. I tu i la Berta?
Nosaltres també seguirem la nostra història on l'hem deixat. No la comptes com un amor a la Berta? Sí, esclar, és l'amor de la meva vida, però si segueix així l'esborraré de la llista. Quan fa que no li dius que l'estimes? A mi la Rita no hi havia dia que no m'ho digués tres o quatre vegades. És molt, oi? I tu a ella? Em costa més. I també la fan pipar que no li digui.
Però si m'ho pregunta, li dic de seguida, t'estimo. És horrorós. Saps que m'ha vingut ganes de dir-li a la Berta quan m'ha preguntat si l'estimava? Que no s'imagina els esforços que he de fer per no odiar-la. De debò? El què? Has de fer molts esforços per no odiar-la. Cap, l'odio i punt.
L'audio, amor, perquè l'estimo. Tu, que ets un home, ja m'entens. Vull que em deixi en pau. No vull preguntar. T'estudio seriosament. Si pogués, me n'aniria. A on? Anar-me'n de debò, vull dir. Sí, ja t'he entès. Llàstima que no pots marxar.
Potser és la primavera, però estic ple de frustració i anhel, tota l'hora. A dins hi porto un vell apagat i un adolescent ple d'hormones i conviuen fatal. Em moro de nostàlgia i d'anhel, Biel. No sé si després tornaria, però el cos ara em demana marxar. I on aniries? Al Marroc? On fos, lluny d'aquí, però sí, m'agradaria fer un viatge al Marroc.
Encara que hi anem cada any amb la família, és un viatge que tinc pendent. Vols venir? Si t'acompanyo, ja no hi aniràs sol. Sol vull dir sense família. Vols venir? Esperem, no? Hola. Bona nit, per dir alguna cosa.
Jo sóc la Neus, la germana gran de la meva germana i la primera filla dels meus pares. Primera i gran. M'agraden les matemàtiques, el càlcul d'estructures és el meu fort. No sóc un zero, tot i que així és com em vaig sentir quan va néixer la meva germana. Un zero a l'esquerra. Una estructura per fer.
Aquestes alçades crec que més per la meva gelosia que per les desatencions dels meus pares. I gran. M'hauria agradat que, ja que sóc la gran, no sé la gran també de mida, però resulta que sí, que també sóc quatre talles més gran. No és un tema menor, aquest. De fet, és un tema major. Fer anys...
Per mi vol dir somiar menys i engreixar-me més. En canvi, per la Rita és el contrari. Menjar menys i fantasiejar més. La fantasia l'adulta fins aquí. Aquesta dona misteriosa ves a saber que la deu haver portat fins aquí. Perquè segur que no és aquí perquè sí. Seria massa que fos aquí perquè sí. Algun paper ha de tenir en aquesta obra.
I tampoc deu ser casual que llegeixi Anna Karenina o que ho faci veure. Segur que ho fa veure. No l'he llegit jo, però així a cop d'ull diria que la Rita no està gaire lluny de la Karenina. És la que es va matar tirant-se les vies al tren per un home, oi? O qui va ser que es va tirar les vies per un home? Sí, no n'està gaire lluny la Rita.
No se li deu haver parat per casualitat el cor a la meva germana. Pobreta. Ni gaire lluny del Quixot. És una barreja, diria la Rita. Entre el Quixot i Anna Karenina. Aquesta és la meva germana. Una somiatruites. Algú que no li costa confondre fantasia i la realitat. A la família de seguida ens en vam adonar quan ens va presentar el biel.
Però el problema no era ell, era la meva germana, que se n'havia enamorat. El problema també era ell, esclar. Quan analitzes qualsevol història d'amor, sempre acabes veient que un dels dos no està a l'alçada. Un s'entrega, l'altre no tant. Cineasta, ens va dir la Rita. Ell crec que no va dir res. Va callar.
Li va fer vergonya, em sembla. Però es veu que sí, que és cineasta. No sabem gaire quines pel·lícules ha fet, ni com es guanya la vida, però és cineasta. A mi no m'agrada gaire el cinema. No el cinema que fa ell, vull dir, encara que no sé quin cinema fa, perquè no he vist cap de les seves pel·lícules, però me les puc imaginar. Algun tràiler he vist. De vegades amb el tràiler ja en tens prou.
Però ell em cau bé. És agradable, el biel, i té el seu encant, no dic que no. Però no sé si és la persona que... Potser és enveja. Les històries d'amor dels altres sempre m'han provocat una certa enveja. I que sigui la meva germana, estem ben tarats. Pobre Rita, si sabés com l'estimo,
Si sabés les ganes que tinc de tornar a parlar amb ella, com quan eren petites. Esperarem. Biel, tot anirà bé. La meva germana tenia moltes ganes de viure. Té... Vaja. No ho sé.
De petita, la Rita era la nena més alegre del món. Suposo que t'ho ha explicat. Jo era l'antipàtica de la família. Ella, la simpàtica. Després se'ns va morir el pare i ja va ser una altra cosa. No ens assemblem en res, excepte en això. Les dues arrosseguem la nostàlgia del pare.
Aziz, crec que el meu home necessita teràpia, no trobes? Des d'aquesta distància fa mal de dir. No sap apartar-se del mòbil. Mitja humanitat no sap apartar-se del mòbil. Ja, però el Tomàs és com si tingués por de... Por de què? No ho sé, de mirar-me. Costa molt mirar la pròpia dona al cap dels anys, però no crec que sigui això. Què, doncs? Més aviat deu ser por a mirar-se a ell mateix.
Oh, potser sí. Ara que ho dius... Tranquil, Biel. Podríem parlar ben fort i no trauria el cap de la pantalla aquest home. Li deu fer por al món en general, no crec que siguis tu. Exacte. Li fa por al món en general. Ho deia amb broma. Jo no. Li fa por al món.
en general i encara més en particular. No li podries fer teràpia a tu? No, us conec massa ja, però n'hi podria buscar un, encara que és ell qui hauria de voler. Si no hi va ell, hi aniré jo. Hi podeu anar tots dos. Junts, vols dir? O separats. Hola. Hola.
Ja ho veieu, quin espectacle. La meva dona es pensa que quan miro el mòbil no m'assabento de res. Però m'assabento de tot. En realitat, faig servir el mòbil per saber què passa al meu voltant. S'equivoca la Neus. No em fa por el món, ni en general ni en particular. Ni tan sols em fa por ella. El meu problema és que m'avorreixo.
Ja des de petit, suposo que per això m'hi gotana el mòbil, no és que el mòbil em sembli molt divertit, però almenys em distreu de la vida i m'estalvia de mirar-me a mi mateix. Això és veritat. Quin horror mirar-se a mi mateix, oi? Em fa gràcia que la Neus em vulgui buscar un terapeuta. Potser té raó que necessito algú que m'ajudi, però m'avorriria.
Amb la sis aquest potser no. Llàstima que sigui marroquí. Vull dir, no sé si m'agradaria anar a un terapeuta que... Però en canvi no faria res escoltar-lo jo a ell.
com va ser la seva infància al Marroc, per exemple, o la seva infància aquí, perquè quan va arribar em sembla que encara era un nen. Segur que no ho va tenir fàcil, però quan véns de segons quins llocs ha de ser més fàcil remuntant-ho. En canvi, la meva infància, massa mimat, fill únic, no sabria ni per on començar si li hagués d'explicar la meva infància.
Per la meva mare, suposo. Oh, per aquell dia el pati que el Riba em va obligar a jugar de porter. Jo no volia jugar de porter, però no em vaig atrever a dormir la contrària al Riba. De vegades penso que si aquell dia li hagués plantat cara, les coses m'haurien anat d'una altra manera. Crec que no he fet altra cosa que ho veia la nit. Quina ràbia! I ara soc funcionari.
La meva cunyada, en canvi, és una altra història, pobreta. A ella no li ha agradat mai, sempre la seva. L'admiro, mai li ho he dit, però l'admiro. Si és esperta, li diré. A més, ella sí que em distreu. No l'entenc, però em distreu. I el bial també. Com a parella, em distreuen i es veu que no s'acaben d'entendre. Però s'agraden i suposo que és això el que em distreu. Aquesta mena de contradicció.
Ja ho hem dit, la meva dona és matemàtica i jo funcionari. És a dir, la meva feina no m'agrada i la de la meva dona no l'entenc. En canvi...
Quan parlo a la meva cunyada, l'entenc. Bé, no l'entenc gens, però em distreu. El biel també em distreu, tot i que ell encara l'entén menys. De vegades em pregunta per la meva feina i no sé què dir-li. I quan jo li pregunto per la seva, tampoc em diu gran cosa. Crec que l'incomoda ser cineasta. Clar, que si jo fes les pel·lis que fa, potser també sentiríeu una mena d'incomoditat.
Un dia, mentre la Neus era caminar amb les amigues, vaig intentar veure d'amagat un dels seus films. Vaig quedar perplex. Teòrica a mi era una cosa molt poètica i profunda i tal, però de cop em va agafar un atac de riure que valent vaig pensar, mentre no podia parar de riure. S'ha de ser valent per fer aquest tipus de cinema avui. Disculpeu, ara dic, però no tinc ganes de riure.
Em sap molt de greu el que ha passat. Estic consternat i l'únic que espero és que tot torni a ser com abans. Mentrestant em quedaré aquí el temps que faci falta. Per això soc funcional.
Disculpi, senyora. Et presento el tiet Enric i la Júlia. Encantat, Aziz. Jo vaig conèixer un Aziz. Psicòleg, marroquí d'origen. Van fer teràpia 3 o 4 anys. Van fer bona feina. Ah, sí? Quina casualitat, perquè jo també sóc psicòleg. Ostres, sí.
Sí que és casualitat. Les is del tiet ets tu, oi? Em temo que sí. Que fort, no? Que no t'hagis reconegut. Quan faig teràpia em poso una careta. Saps d'aquelles que duiem de nens amb una goma i dos forats als ulls i un al nas per respirar?
Sí, molt fort. Per un moment he pensat que feia comèdia, perquè amb els pacients tenim el pacte tàcit de dissimular quan ens trobem fora de la consulta, però crec que no m'ha reconegut. Està molt despistat últimament el tiet. Suposo que hi fa el context de l'hospital, també. I tres anys de teràpia, i té raó, vam fer bona feina.
No us explica res a vosaltres en els àpats familiars? De què? Cony, de la seva vida. Poca cosa, batalletes. Què en saps tu? No explico mai res de cap pacient, norma sagrada. Va, no sigui ranci. De vegades tinc la sensació que m'he passat la vida en una sala d'espera. No em mireu així, només és una sensació.
Tiet, és normal això. En una sala d'espera, l'espera es fa tan conscient que tot d'una et pot fer l'efecte que t'has passat la vida esperant. Esperant què? Cadascú té la seva espera. No esperes res ni tu? Prefereixo anar-ho buscar. Sempre he estat molt impacient. No suporto esperar-me. Però primer has de saber el que vols, no? Ja ho sé. Quina sort, filla. I què vols? No, volia dir que ja ho sé que primer has de saber el que vols.
Més que el que vull, ara mateix sé el que no vull. I què no vols, filla? Tenir amos, com tu. Els teus amos són pitjor que els meus, perquè no saps ni qui són. En canvi, els meus tenen noms i cognoms, i de vegades fem el cafè junts i tot. Però si no saps el que vols, on ho aniràs a buscar?
Diguem que em moc en direcció contrària al que no vull. I així descartant. No sé com explicar-ho. Deu cansar molt això. Estar quiet sí que cansa, papa. Esperant tot el dia vés a saber què. Doncs jo fa molts anys que no espero res. I també cansa. Algun dia has esperat alguna cosa, tu? A tu t'esperava. Fa molts anys. A la sortida de l'institut... De quin institut? Ah, sí, a l'institut. Duies trenes. Duies trenes. Ens separava la distància perfecta, llavors.
I vostè, tiet? Què? Què espera? Què vols que et digui? Que espero l'amor? Doncs no t'ho diré. No, i ara? No volia pas que em digués això, tiet. No t'ho dic, no. Ara mateix l'únic que espero és que la teva germana es desperti. Jo també, tiet. Bona nit a tothom. Encara no em crec d'estar aquí.
No em crec que la meva tieta hagi patit una aturada cardíaca i que ara ens toqui esperar-nos. No sé si ho suportaré. Estic angoixada. Mentre venia amb el tiet cap a l'hospital pensava que tant de bo fos ell qui estigués a la UCI i no la tieta. De petita m'havien explicat que primer van els vells i no sé per què m'ho vaig creure. De fet, em vaig creure tantes coses de petita.
Com és que no se suïciden els vells o les velles? Sí, no mireu així. M'ho pregunto sovint. No crec que hi hagi res pitjor que fer-se vell o vella. Em sap greu parlar així, però des que vaig complir els 30 és un pensament recorrent. Sóc tan conscient de la meva joventut insultant? Aquesta és la paraula que fa servir el meu pare. Insultant. Com sóc conscient que no em podré parar aquí i que algun dia jo també seré vella. O vell.
No m'imagino de vella. Ni de vell. Abans espero suïcidar-me. Jo crec que els vells o les velles no se suïciden perquè d'alguna manera encara esperen. Deu ser per això que no ens suïcidem tots plegats. Perquè fem de la mínima espera una forma d'esperança. Jo mateixa. Què espero? Avui l'únic que espero és que la meva tieta es desperti. Me l'estimo molt, la meva tieta.
Però abans d'aquesta nit esperava tantes coses. Trobar parella, trobar una feina millor, pis a Barcelona... Però tota aquesta suma d'esperes ara no fan ni una mínima esperança. De vegades em dic, i si em prenc una capsa sencera d'Ivo Profeles? I si m'estiro a la via del tren i m'espero?
Quan aquesta nit m'ha trucat la mare per dir-me què havia passat, de seguida he pensat que només li podia haver passat a la tieta una cosa així. Em sembla que no he conegut mai una persona que estimi com ella. La teva tieta és lina romàntica, sempre diu la mare. Unes somiatruïtes, com per riure-s'en. Li fa ràbia. A mi no em fa ràbia, però entenc que és d'un altre món la seva forma d'estimar.
Íntimament, menyspreu les dones que s'enamoren d'un home d'aquesta manera. A mi, qui em fa ràbia és l'Anna Karenina. Encara que tampoc l'he llegida, ni ho penso fer. I no, no és per por que jo també em pugui enamorar així. A mi no em passarà. Mai. Quan ens va presentar el Biel, tots vam sentir el perill que amenaçava la tieta. I no per ell, sinó per ella. Se n'havia enamorat de debò.
Per ell també. Era impossible que algú com ell pogués estar a l'alçada de la tieta. No podia anar bé. Això ja ho vam veure tots el primer dia. Un cineasta ens hagués dit que era astronauta i ens hauria fet el mateix efecte. Ningú va pel món dir que és cineasta si les seves pel·lícules no les coneix ningú. Diuen que li fa vergonya dir-ho, però sempre ho acaba dient. T'amagues, t'inventes una altra cosa. I de què diu, vull dir? Perdoneu.
No el vull criticar, perquè ens va caure bé. A mi em cau especialment bé, el biel. Però qui se suposa que ha de pagar les factures? La vida és cara, i més a Barcelona. Triar malament és asfixiar-se. Per fer-me enfadar, de vegades la meva mare em diu també que sóc unes somiatruïtes, com la tieta. Però no és veritat. Toco massa de peus a terra jo.
Sempre estic pensant en qui paga les factures. I molt em temo que el cor de la meva tieta ha dit prou precisament per això mateix. Massa factures. Disculpeu, estic nerviosa. No sé què faig parlant de factures una nit com aquesta. Ara mateix em sembla una petitesa insuportable. Només espero una cosa ara mateix.
Disculpa, Abiel. S'ha quedat tan ample. Ja hi estem acostumats. Ara et toca a tu. El què? El monòleg. I què dic? Digues el que vulguis. Defensa't. És que no vull dir res. Ni em vull defensar. Tu surts. Quan vegis a la gent ja se t'acudirà alguna cosa. Al contrari.
Sempre m'ha fet molta cosa parlar en públic. Em quedaré mut. Imagina que has de presentar una pel·lícula de les teves. És que mai no ve ningú. Em quedaré mut avui. Doncs queda't mut. Fa molta impressió veure un actor que no se'n recorda del text. Si almenys tingués text... Disculpeu.
Com podeu entendre, no estic per monòlegs ni per defenses. No tinc defensa. I tampoc estic acostumat a que em facin cas. No sé què puc dir. Fa una hora era un home completament desesperat. Estava convençut que la Rita s'havia mort. L'he vist morta.
Ara feia molt que no veia un mort de prop. El meu primer mort va ser el meu padrí, el pare del meu pare. Jo tenia 14 anys i la padrina em va demanar si el volia veure. Vaig dir que sí, perquè va bé, l'havien estirat al llit. Jo l'havia vist moltes vegades estirat al llit del padrí. Però aquesta vegada ja no era ell, ni tan sols puc dir que fos el seu cos. Se n'havia anat. No tenia cap mena de vida.
La Rita igual. Mentre intentava reanimar-la he vist que s'havia escapat. Ja no tenia res a veure amb la Rita. Ja no tenia res a veure amb ella. Feia només uns segons que m'estava abraçant al sofà. M'he afanyat. M'he afanyat tot el que he pogut.
He avisat a un veí. Hem trucat al 112 mentre li fèiem el massatge cardíac. Ha vingut l'ambulància. Li han activat de nou el cor. Miràvem una pel·lícula russa.
Ja ho heu sentit, faig pel·lícules i no em fa vergonya. No em fa vergonya dir-ho, que és una altra cosa, però sí. Suposo que té raó la Júlia quan diu que al final ho acabo dient. La malada dels soldats era la pel·li russa que miràvem amb la Rita.
Blanc i negre. Començava amb una mare vestida de negre travessant el poble per anar a esperar el seu fill, que ja sap que no tornarà. I llavors fa un flashback i veiem el noi, un soldat joveníssim, travessant extensions del seu país per saludar la seva mare abans de tornar a la guerra. Quan s'abracen tots dos, saben que s'estan dient a Déu. Jo m'hi faria un fill que m'han d'anar com aquesta, tan bona mi.
Suposo que això m'amarga. No sabeu l'esforç que suposa aixecar un film perquè després ningú el vagi a veure. De vegades em consolo pensant que faig aquesta mena de pel·lis justament perquè ningú les vagi a veure. Perquè no suporto que em facin cas.
Però també sé que m'enganyo perquè de vegades somio una d'aquelles cues que fan voltes a la mançana de gent esperant per entrar a veure la meva pel·li. I quan em llevo tinc un disgust. Ni ella té ganes d'escoltar-me. Conec bé Anna Karenina. És cert, és cert que la vaig llegir de petit i que em va semblar entendre-la. Ara de gran l'he tornat a llegir
Ja no ho tinc tan clar. Al principi del llibre un personatge amb escuro diu «Soc culpable, però no em sento culpable». A mi em passa al revés. Sé que no soc culpable, però no puc evitar sentir-m'hi. És cert, la Rita es va entregar a mi com ho fa l'Anna Karenina, sense prevencions, i secretament jo sé que és per això que se li ha aturat el cor. No per la seva entrega, sinó...
No sé per què no l'hi he dit més vegades que l'estimava. Era pura incapacitat. No me'n refiava, suposo. Em feia por que no sonés de veritat. Em vaig entrenar davant del mirall. T'estimo. Però el mirall em retornava justament la falsedat que no volia transmetre. No m'estimava gaire, jo. Encara que alguns amics pensin el contrari. De debò.
De debò, m'estimo més aviat poc. Per això l'amor de la Rita em va desconcertar tant. I ara, després que els metges l'hagin estirat a la camilla, no podia parar de dir-li que l'estimava. Li he dit almenys cent vegades que l'estimava. Fins que l'infermer m'ha demanat que li ho digués per última vegada, que se l'havien d'endur. M'agrada pensar que em sentia, però no sé si em sentia.
Només desitjo que es desperti, que es desperti bé, per poder dir-li que l'estimo. És el primer que faré, i entregar-me a ella. No em vull entregar una morta.
Ningú ha rigut aquesta vegada. Els has tocat la fibra. També ets un mal monologuista, però almenys a tu no t'han interromput. És bonica. Molt. Té un misteri. Fa l'espera més amable. Nosaltres també li fem l'espera més amable a ella. Sobretot tu. Què deu esperar a ella? No sé. Pregunta-li. Li pregunto? T'han morts de ganes, des de fa estona. No és cert. No de preguntar-li, sinó de trobar una excusa per parlar amb ella. Ara tens...
Una de perfecta. Quina? Preguntar-li què espera. I què li dic? Digue-li, perdona, no vull ser indiscret, però em preguntava què estàs esperant tu. Tranquil, ningú s'ofendrà si ens veu riure. Per algun lloc ha de sortir l'atenció. Jo, des de fa una estona, tinc unes ganes boges de follar, per exemple. Aquest tipus de situacions sempre em foten calent. Buscaria el primer lavabo que trobés i dale.
Follar amb aquest silenci d'hospital que ens embota ha de ser massa, un combat, a vida, humor, paret per paret, amb intensius. Amb qui, amb ella? Quasi que més igual, amb la Neus, amb la Júlia, amb el cunyat, amb el tiet, amb tu, sense manies. Però si fos amb ella millor, sí, i no et mires així. No et miro de cap manera.
Disculpa, abans no m'havia adonat que llegies. No passa res. Quan he vist tota aquesta gent del públic m'ha semblat que era educat explicar què hi fem aquí. Esclar. Ja que ells també fan l'esforç d'esperar-se. Que ho entenc, que no passa res. T'agrada el llibre? Encara vaig pel principi, però sí. Saps que Anna Karenina va ser durant molt de temps el meu primer llibre de capçalera? Me'l va regalar la meva dona.
No aconseguies acabar-te'l? Llegia tres pàgines cada vespre fins que m'adormia, imagina't. A tu encara et falta un bon tros. Calculo que l'espera tampoc serà curta. Disculpa l'atreviment, i què esperes? Què espero? Sí, què esperes o a qui esperes? T'espero a tu. Encara no m'has reconegut? No, li deia al meu amic que em sona, però no sé de què. Qui ets?
Me'n redes, oi? No. Si t'hagués vist abans, me'n recordaria de tu. Han passat molts anys. On? Si no em recordes, no et mereixes que digui qui sóc. Per cert, no et costaria dir a la teva dona que l'estimes de tant en tant, encara que sigui mentida.
L'estimo, l'estimo molt. I l'odies? Amb tota l'ànima, però també l'estimo amb tota l'ànima. I per què no l'hi dius? Suposo que he perdut el costum o l'impuls. Per mi, de jove, dir t'estimo era sinònim de desitjo. No em costava gens dir-ho. Ara li podria dir que l'estimo, però no m'hi atreveixo perquè ja no la desitjo. Doncs quina pena. Em sap greu. I és només per això que no ets capaç de dir-li?
No em vols dir qui ets o el que esperes almenys? Ja t'ho he dit. T'espero a tu. I qui ets? La metgessa. Va sortir la metgessa. Anem. Jo prefereixo esperar-me aquí. No crec que la pugui aguantar, una mala notícia. No us podeu ni imaginar com estimo la meva neboda.
I en aquest d'aquí darrere, l'Alesís, també l'estimo. Molt. He fet veure que no el reconeixia perquè era l'acord que teníem. Si ens veiem fora, res. Però em sembla que sóc agregut de debò que no l'he reconegut. Com a psicòleg hi era molt credo. No sé quantes troles li vaig dir, abans no em va sortir una veritat. Però l'estic agraït. No sé si em va creure, però almenys em va escoltar.
Ets gat vell, em va dir un cop. No tinc cap intenció de dir-te el que has de fer. M'estimo més esperar i veure que bonen portes. No és meravellós. Tothom et diu el que has de fer, el que has de pensar i quan li begues a algú perquè t'ho digui et trobes amb un psicòleg que el que fa és callar i esperar a veure que bonen portes. L'estimo molt aquest home, molt. Li vaig dir moltes coses, algunes molt lletges. Estimar és molt difícil. He arribat tard.
Però oi que aquest és un dels temes de l'obra? Doncs això, estimar és molt difícil, molt. En canvi, odiar. Jo a la meva dona me la vaig arribar a estimar amb tota l'ànima. Però no l'aguantava. Clar, que a mi, tampoc. No podíem viure l'un sense l'altre. Crec que era això el que feia que secretament ens odiéssim, la dependència. No volia dormir amb ella i no ho podia fer sense ella. Els anys desgasten, ho cremen tot.
cremar, fer foc no, deixar enrere el passat i abraçar el present. I l'Asís em va ajudar a acceptar que l'odi i l'amor coexisteixen. Ningú hauria d'aspirar a ser estimat si no accepta ser odiat també. Aquesta frase me la deia sovint. Vaig vomitar, vaig cagar-me amb tot, vaig plorar i vaig riure. M'estimo aquest home i tant!
El Biel, en canvi, no ho conec gaire. Jo tampoc he vist cap de les seves pel·lícules, però ell m'agrada. I amb això ja en tinc preu. Si m'agrada ell, no tinc per què mirar les seves pel·lícules. Però em fa patir la meva neboda. Diu que és cineasta o director de cine, ara no ho sé. Fa pel·lícules, en tot cas. Suposo.
Ara, si m'ho permeten, me'n tornaré al meu lloc i em seguiré esperant. Ningú és innocent, oi? I vostès? Què hi fan aquí, eh? A qui esperen? Són innocents, vostès? Vostè és innocent? I vostè? No. I ja es veu que no. Però els agradaria, oi? Doncs vagin al psicòleg i quan sigui l'hora de marxar, paguin-ho.
Neus, Biel, com està? Estable. L'han refredat. Refredat? Això ens ha dit la metgessa. Així les constants vitals o no sé què gasten la mínima energia. I quan la despertin... I si no es desperta? Es despertarà. Tot anirà bé. La Rita se'n sortirà d'aquesta, no ho dubtis. I si li passa alguna cosa? Tindré la sensació... Què? Què? Que l'has matada tu?
Tranquil, guarda els remordiments per una altra ocasió. Ningú sap què fa la rita amb un paio com tu, però d'aquesta se'n sortirà. I ella? Has pogut esbrinar què espera? Diu que m'espera a mi.
T'ho prometo, és el que m'ha dit. Llavors jo li he dit que em sonava i que m'ha reconegut que sí, que ens coneixem. Des de fa molt de temps, diu. De debò? De debò. De què? No m'ho ha volgut dir. Quin misteri, no? Potser anàveu junts a la llar d'infants i per això... Jo no vaig anar mai a cap llar d'infants. Vaig arribar a Torre d'en Barra quan tenia 7 anys. Per un moment m'ha recordat l'Anna mentre ens miràvem.
T'he parlat alguna vegada de l'Anna? Sí, sí, sí, sí. El teu primer amor. L'Anna va sols. I que teníeu 15 anys i que plegats val travessar una porta tancada. Exacte. O almenys ho vam intentar perquè jo més aviat n'hi vaig estampar contra la porta. Sí, com us he explicat, sí. El mal que et va fer. Sí, el nas. I no va ser per culpa seva. Només una mica. Potser ha vingut a demanar-te perdó. No és l'Anna.
Però igualment t'espera a tu, diu. M'ha volgut gastar una broma, vaja, espero. Mira, tanca el llibre. Fes alguna cosa. Ves amb ella. Final del primer acte. Segon acte.
La dona misteriosa i l'Asís entren en una aula de secundària. Asís mira al seu voltant, molt parat. A la pissarra hi ha escrit un poema mitges borrat. Dalt una data de 1991, quan l'Asís tenia uns 15-16 anys. Què fem aquí? Que saps on ets? Clar que ho sé. Com és que m'has dut fins aquí? Qui ets? No tenies ganes de fer un viatge?
No em vols dir qui ets? Perquè et conec, oi? Te'n recordes, doncs? Com si fos ara. On seies tu? Aquí. I allà hi havia el Marfó, Puig, Roca, Marquès i l'Anna Basols. Ah, sí, sisplau. Em pots llegir el poema que ja has escrit a la pissarra? Què has dit?
Mare meva, com m'agrades. És masic. Coneixes la que va ser la meva llengua? No, però per què parles en passat? Ja no és la teva llengua? La perdo per moments. Llegeja, sí.
La vaca cega. Tupant de cap una i altra soca, avançant desme pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de rock llançat amb massa traça, el bailet va buidar-li un ull i en l'altre se li ha posat un tel. La vaca és cega. Molt bé, Assis. Em podries dir què vol dir d'un cop de rock llançat amb massa traça? Qui vols que et contesti, l'home o el noi de 15 anys?
Què hauria respost al noi de 15 anys? La veritat. I l'home que ets ara? Que el bailet el que té no és traça sinó ràbia. Que cap nen no tira una pedra contra una altra bèstia sinó està ple de ràbia. T'identifiques amb aquest nen? Naturalment. Encara ara?
Més que mai. El noi que jo era tenia ràbia, però no hauria tirat mai la pedra. També estava ple d'esperança. Tens bons records. Tinc bons records, però em fa mal ser aquí un altre cop, perquè m'hi has dut. Qui ets? Paties. Tenien 15 anys. Esclar. Te'n recordes el meu primer patiment? On seies tu?
Darrere teu. Per això no te'n recordes de mi, perquè mai et vas girar. Darrere meu hi seia la Mònica Vilanova. No soc la Mònica Vilanova, sis. Sisplau, pots sortir a la pissarra i intentar resoldre aquesta integral?
Resolta, fàcil. No eren les mates el que em feia patir. Què et feia patir? El meu terapeuta ja sap el que em feia patir. I no ho vols compartir ara amb el públic? El públic em feia patir. Sí, i el teu patiment era molt visible de vegades. Doncs el dissimulava tot el que podia, però sí, em feia patir el públic. La mirada dels altres, vols dir? Per exemple. Com et miraven els altres?
Els nois em enveja perquè era el més guapo. Les noies em desitja pel mateix motiu. Jo ja feia set anys que havia arribat a Catalunya. Els anys d'infància van ser bastant fàcils. Jo era un nen llest, sociable. De seguida vaig fer amics. La majoria em van acceptar. Vaig aprendre dues noves llengües, jugar amb el futbol i em vaig fer del Barça.
Però quan vaig començar la pobertat vaig ser conscient de la meva ferida i cada cop que sortia a la pissarra era com si els altres també em fossin conscients. Jo tinc un fill de 14 anys i crec que li passa el mateix cada cop que surt a la pissarra. Suposo que a l'adolescència es prendra consciència d'una ferida. Vols relativitzar la meva ferida? No, no, no. Només vull dir que la teva ferida segurament no tenia a veure només amb els teus orígens, sinó... Amb què?
Amb les hormones? Les meves hormones estaven en forma llavors. Però jo era un el cadau i envoltat de bassols, marfons, puig, roques, marquesos... No nego la ferida dels altres, sinó que reivindico la meva. Em va costar. Havia après dues llengües noves, però ja havia començat a perdre les llengües del meu país d'origen.
T'esperava un viatge molt bonic per davant, ple d'aventures, ple de coneixences. I de pèrdues, i de dolor i humiliació, i d'odi.
No et planyo. Ara ets un psicòleg de prestigi. Tens una família meravellosa. Et segueixes dient el cadaui, però si diguessis que et dius ostrell, donaries el pego perfectament. Sense aquell dolor, no l'hauries fet, aquest viatge.
I sense la ràbia tampoc. Sí que saps coses de mi. Ai, no sé res. Per això t'he portat fins aquí, perquè me les expliquis. Qui ets? Encara és aviat. Deixa'm seguir una estona més, com si fossin dos desconeguts, com si tot just ens acabéssim de conèixer. Són bonics els començaments, no trobes? Doncs no em diguis qui ets, si això ens ha de permetre costar-nos més.
Ara sóc jo l'alumne. Permís per parlar? Endavant, digues. Professor Assis, podríem fer alguna cosa diferent avui a la classe? Què vols fer, maca? Ai, no ho sé. Per què no ens explica alguna història de quan era petit? Quina és la primera vegada que es va enamorar? Com es deia ella? Anna. I què va passar? No te'n recordes, tu? Com vol que me'n recordi si no hi era? Anna Bassols.
Anna Bassols. M'agrada. A mi m'agradava ella, però imagina't, es dis el Cadau i Anna Bassols. Anys 90, una pubilla i un moro. Has vist Maricel? Perquè he plorat, perquè he plorat, perquè no havia de plorar. Vols dir que no exageres? Si vols t'ho explico, però no em diguis que exagero, eh?
Em dic Aziz El Kadawi. Vaig néixer l'any 1975 a Ben Isidél, un poblet de Nador, al Marroc. Del lloc on vaig néixer ara només em queda una paret de pedra i les finestres. Aquell és el meu primer paisatge, el groc del blat i el blau del mar. Si en algun lloc he de fixar al principi del meu viatge és quan el meu pare se'n va anar a Alemanya, a fer de miner. Al Marroc ens hi vam quedar els meus cinc germans i la meva mare.
No recordo tant la meva enyorança com l'enyorança dels pares del meu pare, és a dir, dels meus avis.
Trobo a faltar més el meu pare ara que llavors. El penso encara molt jove, sol, baixant cada dia a la mina per estalviar uns diners que algun dia ens fessin sortir de la pobresa. No va tornar fins a l'estiu, dues setmanes, i se'n va tornar novament cap a les mines, aquesta vegada al nord de Catalunya. No va ser fins a l'estiu següent que se'ns va endur amb ell però a Torre d'Embarra. Treballava de paleta.
Dels primers dies a Catalunya me'n recordo de l'enyorança dels avis i dels amics que havia deixat al Marroc. Quan vam tornar, l'estiu següent, els vaig portar uns clauers de record de Catalunya, fins que un estiu em vaig adonar que qui trobava a faltar eren els amics de la torre. I de tornada els vaig dur unes figuretes de ceràmica típiques.
En aquell moment ja no sabia d'on era jo. Li vaig preguntar a la meva mare, «Mama, mama, d'on soc? Ets del Marroc i ara també ets d'aquí», em va dir. Durant un temps la seva resposta em va calmar, però quan passava dies al Marroc els amics d'allà ja no em veien com un dels seus i quan tornava a la torre els amics d'aquí seguien sense veure'n com un dels seus.
Aquesta mena de conflicte encara no l'he resolt, però ho he après a conviure-hi. Més que una tara, l'he convertit en un orgull, en un motor, en una ràbia. No vull ser d'un lloc si això m'impedeix ser de l'hora d'un altre lloc. Soc africà, soc europeu, soc marroquí, soc espanyol, soc català. I si algun mira malament i dic, desgraciat, quina pena que em fas que només pots ser d'un lloc. Sense aquest orgull o aquesta ràbia no hauria arribat mai a ser qui soc.
No hauria sigut psicòleg ni ara em guanyaria la vida com me la guanyo, ni m'hauria casat amb una catalana de socarrel. Havia de ser catalana a la força.
A la força! I Moraneta. I tenir cognoms catalans, Sardà, Vila, Serrats, Mitjana, si no malament. No es podia dir González, ni Pérez, ni Gómez, ni encara menys Jamiqui, Amrabat o Musauri. Però això crec que ja ho he superat. Ara sí que em podia casar amb una Martínez o una El Hachmi. Com et dius, per cert?
No he quedat així, eh? És cert, perdona, però tens un accent bastant tancat. No pot ser de gaire lluny. No sóc tancada, només l'accent. Parla'm de l'Anna Besols.
Anna, Bassols i Pujol, morena, cabells llargs, prima, ulls verds. Me'n recordo de la seva primera mirada com si fos ara, neta, sense prejudicis, somrient. Me'n recordo de les seves dents quan reia, al pati menjava una poma, tothom entrepans i ella una poma.
Es notava que ningú l'havia advertida. No encara. Vaig caure de cul. Tenia a veure amb els meus 15 anys, però aquella atracció tan física i pura alhora no l'he tornat a sentir mai més. Una tarda li vaig demanar si volia anar a passejar i em va dir que sí. Crec que en aquells moments ni se'n recordava que jo era moro. Vols dir que no era això el que li agradava de tu?
Era això, sí, però vull dir que l'Anna em mirava com si fos suec. Era conscient de la meva diferència, però en positiu, els encants del foraster. Però no va durar ni deu minuts, això. El temps de la passejada, amb una simple caminada pels carrers de la torre, em va tenir prou per entendre que jo no venia de Suècia, sinó d'un país molt pobre, on les dones anaven tapades i parlaven una llengua plena d'esbarzès. Li vas dir, tu?
Li van dir les mirades que ens van llançar la gent de Torro d'en Barra. Què va passar? Encara no sé què va passar. Vau seguir passejant?
Sí, i ens vam agafar de la mà i ens vam mirar i ens vam fer els primers petons d'amagat, però a l'hora que notava que ens anàvem apropant, vaig notar que ella s'anava allunyant. La notícia havia arribat als seus pares, a les seves amigues, als nens de la classe i dels cursos superiors. Jo vaig ser l'últim en assabentar-me'n, l'últim mico, i em va arribar en forma d'un llarg silenci aixordador. Què vols dir?
Saps aquell silenci que precedeix una tempesta o certs atemptats? Sí. De cop i volta al meu voltant es va fer un silenci com mai l'havia sentit. Hauria preferit que hagués vingut el germà de l'An i em digués si et tornes a acostar a la meva germana et mato, puto moro. M'hauria en la mar de ve una ràbia precisa, immediata, que em permetés defensar-me cops de puny, cridar als meus germans veïns i fixar la data de la lluita com a West Side Story. Però no va caldre.
L'Anna es va retirar tota sola i no crec que ni tan sols la forcessin. Simplement va entendre les mirades dels altres i va saber que no les podria suportar.
No només els immigrants hem hagut de patir les mirades dels altres, saps? En un gest desesperat perquè m'acceptés, li vaig voler regalar un no m'hi olvides. Te'n recordes d'aquells penjots de la nostra adolescència? I tant, i tant. Perquè és el que feien els altres nens de catalans amb les seves xicotes catalanes. I em vaig assabentar que aquella mateixa tarda ja l'havia llançat. Ara, Rick, però llavors va ser tan, tan humiliant. Bueno, bueno, ja està, ja està. Tot això ja ha passat.
No, no ha passat. Certs tipus de violències no s'apaguen mai més. Tornen un cop i un altre. Almenys al final t'has pogut casar amb una catalana de so carrel. I si volia menjar-me'n d'alguna manera. És infantil, si vols, però aquesta història de rebuig infinit no seria qui soc. Tu creus que l'Anna se'n recorda d'aquests moments? En devia ser conscient, vull dir...
No, era una nena de província, cega com totes les nenes de províncies. Ui, no l'has perdonada. Oh, Muhammad, tria sempre el perdó, ordena el vell, aparta't de qui es comporti amb tu de forma ignorant, diu l'Alcorà. I a mi m'ho deia el meu avi. No tinc res a perdonar, doncs. Em va apartar i em vaig apartar del seu camí. En canvi, si li guardo rancor, aquest rancor no li fa cap mal a ella, sinó a mi. Cada cop que torno a aquesta taula, sí, el que pateixo sóc jo i no els altres.
Si els perdoneixis, deixaries de patir, potser? No tinc res a perdonar, ni vull deixar de patir. Què faria sense aquesta ràbia? I els fills? No et fa por? I els fills? Els teus, esclar. He sentit que deies que dormien mentre la dona et demanava si l'estimaves. Encara dormen a aquesta hora i demà quan es llevin seguiran dormint. S'ha de protegir el son dels infants tant com sigui possible.
Què vols dir? Que no ho saben? No saben res de res. Els teus sí? Mira, intento no amagar-los gran cosa, almenys no qui és la seva mare. I no descarto que al final puguin saber també qui és el seu pare. Els hi ho diràs tu o confies que ell... Ai, no sé si me l'imagino al meu home dient-los. Quina responsabilitat, doncs, per tu ho dic, eh?
No vindrà d'una. Si callem, ens ho retrauran tota la vida. Tu ets psicòleg, ja llavors hi hauràs de saber. Algun dia, els teus heretaran la teva ràbia si no vigiles. Millor això que res. Hi ha pitjors herències. I tu a què et dediques? Parles també com una psicòloga, segons com. Sóc professora de secundària.
De debò? De debò? Adolescents? Adolescents. Et puc fer una pregunta? Digues. Encara em veus molt adolescent, a mi? Em sap greu, però no. Tens tares pròpies de l'adolescència, eh? Però et sobre més de 30 anys per ser adolescent.
Per què poses la meva mà sobre el teu pit? Fa temps que ningú em parlava així, amb aquesta confiança, amb aquesta calidesa. No ets l'Anna, oi? Te la recordo? No. A qui et recordo? No sóc l'Anna. Qui ets? Aquest accent... T'he donat moltes pistes a part de l'accent. La mida dels pits? Per exemple, els pots acariciar.
Què? T'ha semblat que exagerava amb la meva història? No, però no és Maricel, ni Romeu ni Julieta, ni West Side Story. M'hi falta algun amor. Jo vaig morir d'alguna manera. Saps què desitjaria ara mateix? Si continua acariciant-me. A què? Ser marroquí. Vaja.
Aquell noi marroquí va morir aquells dies, no va caldre cap navalla, i per això el trobo tant a faltar, poder tornar a ser aquell nen que se'n va anar del Marroc amb set anys i fer servir la Masic i l'àrab i viure tota una vida que no he viscut. Aquesta ferida sí que fa molt de mal.
L'anhel i la nostàgia, saps? Jo sempre t'he vist com un marroquí. Molt millor, eh?, que un portugués i un suec. No m'han agradat mai els putos suecs. El primer cop que et vaig veure, vaig pensar, quin moro més guapo. Vaig caure rendida. Qui ets, va? Ets tendre, m'agrades.
Almenys t'ho esperis, serà ploi. Quan no tingui res i jo no puguis fugir. Sóc la teva niña blanca, un vestit cansada de ser.
Quan jo t'ho digui, serà vull. Quan la teva llengua mullarà els meus fills. Imagina'm pura i blanca, si t'agrada més així.
Fins demà!
Ni ara em diràs qui ets. Final del segon acte. Tercer acte. Aula-taller. Què, què tal? Com ha anat la setmana? Molt bé. Fatal. De cony. I a tu, conductor.
Us heu pogut llegir el primer acte de l'obra? Qui l'ha escrita? L'has escrita tu? No, l'ha escrit l'autor. I qui és l'autor? L'autor és l'autor. Us diria el seu nom i al cap d'un minut ja l'hauríeu oblidat. No és important, l'autor. Això vol dir que l'has escrita tu. Falsa modèstia. No, no l'he escrita jo. Prou feina tinc a ser el conductor del taller. Però, sisplau, no us entesteu a buscar l'autor. Va, digueu-me, què us ha semblat?
Que ja portem algunes sessions junts. No us faci por. Si no us ha agradat, ho podeu dir sense problema. Un drama. Un drama? Si no, jo m'esperava alguna cosa més. No ho sé, més fresca. Crec que em vaig apuntar al taller per enlleugerir una mica el meu... el meu drama. Ai...
Doncs a mi m'ha fet riure bastant aquest primer acte. Ja, a mi també, però això no treu que sigui un drama. Neus, què vols dir? Un drama, vull dir, no sé... És un drama, té raó la Neus, però no perquè la dona del Biel hagi patit una aturada cardíaca ni res, sinó perquè aquests personatges són un drama. Són un drama perquè som un drama.
Com ho has dit, això? Que són un drama perquè som un drama. La idea, m'imagino, és que l'ésser humà és un drama miris com te'l miris, no? Si vols dir-ho així, ja n'hem parlat aquests dies. La idea és representar el drama d'uns personatges des de la nostra pròpia publemàtica. Quina paraula més lletja?
Problemàtica Drama, doncs Tècnicament l'obra seria una tragicomèdia És a dir, una barreja Entre drama i comèdia Però sobretot el que vull saber És si us sentiu més o menys Identificats amb aquest grup de personatges
La idea del taller, repeteixo, és que us podeu expressar a través d'uns caràcters que tenen algunes coses vostres però que no sou ben bé vosaltres. El teatre com a filtre. Malboro! Sí, millor que hi posem un bon filtre.
A mi no em fa res fer de mi mateixa, però no sé si em veig amb cor de fer de la dona d'aquest senyor. Gràcies. Porteu anys casats. Per tant, en rigor ja no ets la seva dona, si és que mai ho has estat. Al cap d'uns anys sou dos desconeguts, no us enteneu. Com aquí, té tot el sentit que feu de matrimoni. A mi no em fa res ser el teu home a l'obra. I fora de l'obra, si vols. Vale.
A mi m'ha agradat el primer acte. I veig el drama i veig la comèdia. Però trobo que a alguns de nosaltres ens falta paper, no? Ells dos, l'Asís i el Biel, són molt protagonistes, però els altres... Tranquil·la, Júlia, a partir d'ara tindreu més paper. A mi ja em va bé tenir el paper que tinc, eh? No en vull més. Ah, jo sí que en vull més, doncs. En tindràs més, Júlia. Asís, estàs molt callat avui. Què t'ha semblat l'Asís de l'obra? Què m'ha semblat? No sé quina mena de filtre ha fet servir l'autora a mi...
Suposo, suposo que ha buscat algú que tenint uns orígens semblants als teus sigui una altra cosa. Així podeu tenir un diàleg fèrtil. Fèrtil? No m'agrada. No? No t'agrada? No t'agrada? Per què? No, no m'agrada. Em sembla un farsant. L'altre es diu, no podríem ser amics en la vida real, ell i jo. Per què no? Per què no?
Els meus amics són uns altres. L'asís aquest, des que va marxar al Marroc i va arribar a Catalunya, no ha fet una altra cosa que intentar allunyar-se d'aquell que era en principi. Jo, en canvi, segueixo sent el mateix i idèntic. Quina llàstima, doncs. No t'agrado, Tomàs. Quina llàstima que no hagis evolucionat, vull dir. Jo no he dit això. He fet el meu viatge, com tothom. Només dic que segueixo sent el mateix. Les arrels, m'entens l'essència? Les arrels? Que ets un arbre. No tens arrels, tu.
Què són les arrels? Cony, els avis, els pares, el paisatge que veia des de l'habitació en vaig néixer, la llengua... Quina és la teva llengua, Aziz? Jo parlo cinc llengües. La primera, la de la mare. I la del pare, l'amazic. Digues alguna cosa, mamazic? Dígue-la tu. No tinc la sort de conèixer l'amazic. Va, Aziz, digues alguna cosa, mamazic? No ho sé, no me'n recordo. Shalmeh Ginehi, admraghizoran, wat turhizoran.
Què has dit? Que per molt que les arrels em facin créixer, mai m'oblido de les arrels. Que bonic. És un poema. No, m'ho acabo d'inventar. Que bonic, igualment.
Molt bonic, però feinada tindria jo a trobar les meves arrels. Busca-les en algun gerani. És impossible ser el mateix al cap de tants anys. Doncs jo essencialment també soc la mateixa de quan era petita. Ja es nota, filla. Aziz, ja sé que no t'identifiques gaire o gens amb l'Aziz de l'obra, però a mi no em sembla un farsant. No t'agradaria haver fet el recorregut que ha fet ell? Què vols dir?
No ho sé, però no em sembla que sigueu tan diferents. Em sembla que teniu força trets en comú. Quins? No ho sé, l'orgull, la sinceritat... Sinceritat? Jo crec que sí. A part, no li reconeixes l'esforç. Quin esforç? El que ha fet, venint d'on ve, les dificultats, tot el que ha aconseguit.
On és l'autor? Què vols? Trencar-li la cara. A veure, a què aconseguir? Això, doncs, ser un professional reconegut, amb una família estable, amb un poder adquisitiu que no et fa pas angúnies, plenament integrat, etcètera. Ja m'imagino que tot això tu no ho has buscat, però no li traguem mèrit, tampoc, no?
El planyo. On ha arribat? Integrat a on? Tan esforç per què? Per no ser ni capaç de dir t'estimo a la seva dona, que somies secretament en deixar-ho tot i tornar al Marroc. Em fa pena, pobre. No tens ganes tu de tornar al Marroc? No me n'he mogut mai del Marroc jo. El supero moltes coses a les llis de l'obra. No ho dubto, no ho dubto. Per exemple?
No he dit que té vocació de monologuista. Jo també, amb la diferència que ell no fa gràcia, i jo sí. A mi sí que em fa gràcia, l'altre sis. No sé si més o menys que tu, però me'n fa també. No hi ha color. El nostre sis és molt més graciós. Gràcies, Tomàs. Jo endevin una certa enveja.
De qui? De jo cap a ell? Ja li agradaria. Júlia, t'explicaré una cosa. Fa anys vaig anar un temps al psicòleg, me'l va recomanar un amic del Marroc, i casualment o no, el psicòleg era marroquí també, o d'origen marroquí, perquè si li hagués dit marroquí a seques, s'hagués emprenyat el tio, igual que l'has dit de l'obra.
Però no es deia así, sinó que es deia Saïd. Saïd el Kadawi. Potser el coneixeu. Algun cop ha sortit per la tele. Doncs saps què va passar? Que al final vaig haver de deixar la taràbia perquè era jo qui li estava fent de psicòleg a ell. De debò, eh? Estava ple de ràbia el tio. Però si el vaig deixar no va ser per això, sinó perquè no em pagava.
El caràcter i la personalitat són grans temes. És un misteri, però ens defineix des de pràcticament el naixement. Ve d'un lloc misteriós que ens fa únics. El caràcter és roman. I si tens la sort de tenir un bon caràcter, un caràcter més social, un caràcter més generós, un caràcter més que busca...
Va, va, deixa'm estar el vídeo i seguim. Que plasta aquest saït. Una mica sí. Prou, prou. Asís. Seguim. Sí, Asís, i tu, no estàs ple de ràbia? Jo reconeixerà la meva ràbia si tu reconeixes la teva. Cap problema. Jo estic ple de ràbia, i tu? A veure, Asís, per què t'has apuntat al taller, tu? Ja no me'n recordo què vas dir el primer dia.
De debò, voleu saber? Sí. Per conèixer una noia. No ho vas dir, no ho vas dir, això. Perquè em va fer vergonya, però de debò, des que vaig arribar a Catalunya, l'únic que he fet és apuntar-me a tallers per conèixer una noia. I no n'has conegut cap, encara? No la que busco. I com ha de ser la dona que busques? Ja veurem. Ja t'entenc, Asís.
I què entens, Biel? Els teus motius. Jo també m'he apuntat al taller per conèixer una noia. Ai, no sigueu primitius. Som primitius. Jo no soc primitiu, però igualment m'he apuntat al taller amb l'esperança de trobar una noia. I què, i què, i què? Bé, a més, aprofitaré el taller per explorar la meva vena de monologuista. Sempre he volgut ser congat el malec i crec que hi tinc possibilitats. Qui?
Un còmic francès d'origen marroquí, boníssim. Però si no fos Moro, la gent no li riuria les gràcies, com vosaltres. Estàs dient racistes? No, no. Però la condescendència de vegades agafa les formes més estranyes. I et dic una cosa, Júlia, si en comptes de Moro fos negre, encara riuríeu més. T'equivoques. Jo he conegut negres molt avorrits i no els hi reia les gràcies.
Has conegut Negres, Neus? Sí. Què passa? Que no m'ho crec. Doncs no t'ho creguis. Jo l'entenc, Alasís. Té raó. És com el Miquel Martí Pol. Què li passa al Martí Pol, ara? Que la gent sempre l'aplaudia molt. Molt més que qualsevol altre. I? Què insinues? Que l'aplaudien tant perquè anàvem cadira de rodes?
És cert, no he conegut mai cap poeta tan aplaudit. Exacte, no he llegit res de Martí i Pol, però jo també l'heu aplaudit amb ganes. Aziz, si un dia fas monòlegs en algun lloc, avisa, que tens fusta. I tant, tinc fusta, ja m'ho deia el profe de mates. Tens fusta, tens fusta. Ets el més graciós d'un grup de graciosos. Oh, parla per tu, Biel. I a tu, Biel, ja t'harà del personatge que t'ha tocat interpretar.
Creus que podria ser d'amic d'algú com l'Asís? D'aquest Asís, no ho sé encara. De l'altre, tampoc ho sé. Sí, suposo que sí. Sap escoltar. No veig que siguem gaire incompatibles. Sabem escoltar els dos. De l'altre sí i de mi no. Jo també s'escoltar, Biel. De tu també. No us veig tan diferents. Biel, i t'agrada el personatge el teu personatge, vull dir.
No ho sé, no em desagrada, és una mica ànima en pena, però ja és això, no? El que m'agradaria saber és si és prou ambigu. Què vols dir? L'Asís, per exemple, té moltes capes, i ja no diguem si l'interpreta l'Asís. El meu biel no el conec gaire. És evident que està trist, preocupat, espantat, però a mi m'agradaria saber si en el fons del seu cor...
Vol que es desperti la Rita o, si ja li va bé, que no es desperti. Això que dius és una bestiesa. Què vols, interpretar un monstre? No, un ésser humà com un altre. Biel, per què penses que en el fons el Biel de l'obra pot voler que ella no es desperti?
Jo l'entenc. Si a la meva dona se li hagués aturat el cor, no crec que... Però és diferent, bèstia. Tu i jo portem mil anys casats. Jo tampoc voldria que tu et despertessis si se't parés el cor. Jo parlava de la dona a la vida real. A veure, no em mireu així, no em mireu així. Jo vull que es desperti la Rita, és evident.
Ho necessito, de fet. Necessito tenir-la novament al meu costat per poder-li dir que l'estimo. Però hi ha un racó... Però de qui parles? De tu o del personatge? Del personatge. Crec. Quin racó? De quin racó parles, Biel? Si no desitja 100% que la Rita es desperti, no es despertarà, que no ho veus. Tant de bo depengués del nostre desig, una cosa així. Això dic jo.
Mai he vist una gent tan derrotista com els catalans. Aziz, tranquil. Vull que es desperti, 100%. Gràcies, Biel. Però per què no li deies més sovint que l'estimaves tant? Et costava? Això no m'ho preguntis a mi, sinó el personatge. No és el personatge, ets tu. Ja es nota que tens autèntiques dificultats per dir t'estimo als altres. Tu tampoc li has pogut dir a la teva dona. I això que t'ho ha preguntat mirant-te als ulls.
És el personatge. A mi no em costa dir als altres el que els estimo. Quina sort. Per exemple, a tu mateix, t'estimo, t'estimo, t'estimo. Jo també t'estimo, Aziz, però el meu amor cap a tu és tan fals com el teu cap a mi. No esperaràs que t'estimi de veritat. Em caus bé, encara que siguis un bordres.
A veure, crec que en general els altres ens desperten molt més fàcilment odi que amor. Odiem amb molta més facilitat, vull dir. Ja ho diu el tiet en el seu monòleg, estem plens d'odi i de ràbia, tots. Això seràs tu. Per què t'has apuntat al taller si no?
Per què? Perquè estic plena de ràbia i d'odi? És evident. En algun lloc has de descarregar aquesta ràbia que portes dins. Igual que l'Asís. L'Asís diu que s'ha apuntat per conèixer una noia, però en el fons té un oli que no se l'acaba. I així que pugui treure la navalla...
i ens la clavarà fins al fons. Una altra cosa et clavaré fins al fons, idiota. Va, Txec, confessa, no em crec que no estiguis ple de ràbia. Estic ple de ràbia, i tant, però no cap a tu. Et molesta? Tu tampoc em fas ràbia a mi, seriosament. D'acord, la ràbia. No em desagrada gens la versió del biel. Quina? Aquesta, que estem plens de ràbia.
Jo no, repeteixo. Tu, la que més. Mira, ja t'ho dic ara. No hi tornis, reconeix la teva. Ja ho faig. Jo l'entenc, la ràbia del Biel, un cineasta que fa pel·lis que ningú va veure i ara la seva enamorada, a més, l'apalmada.
Jo crec que l'ha matada ell. Mira què et dic. Molt de sagrada, no, eh, gens? De fet, podria ser un dels objectius del taller. Treure la ràbia que porteu dins. En comptes d'anar al gimnàs a fer boxa, per exemple, fer servir el vostre personatge per treure la ràbia. No acabaríem mai. Oh, jo ja vaig al gimnàs a fer boxa. Veus? Per això no tinc ràbia, perquè la trec al gimnàs.
I hauries d'anar un dia més. I vosaltres dos, Biel i Aziz, ja està bé que aquí tingueu una mica de trifulga si a l'obra heu de ser íntims. I llavors aquest racó del que parla el Biel és interessant. Jo crec que ara ja hi és una mica en el personatge. No sabem gaire què pensa, què sent. Ho podem subratllar una mica, si cal. Però poc o molt aquest racó el tenim tots, no ho sembla?
Jo tinc una cantonada. Perdoneu, però jo m'he perdut. De quin racó parleu? El de les contradiccions més íntimes, inconfessables, no? No. Júlia, tu tampoc tens contradiccions? Sí, però no em costa gens confessar-les. Quina sort, filla. També he fet teràpia uns quants anys, jo. I la veritat és que els meus racons són íntims, però no inconfessables. Doncs va, confessa en algun, filla.
No m'agrada el pa amb tomàquets. Júlia, ja que hi som, i el teu personatge què et sembla? Estàs contenta amb els pares que t'han tocat? Estic encantada. Em semblen divertidíssims, però entenc perfectament que me n'hagi volgut anar de casa tan aviat. Ja m'hauria agradat que els meus pares de la vida real m'hagessin deixat volar tan fàcilment. Et costa volar, fill, eh? I el personatge, Júlia, t'agrada?
No em desagrada. Pels pares que tinc, trobo que he sortit prou bé. Però jo faria una Júlia més reivindicativa, amb la ideologia més...
Era ironia. Les de la meva corda també sabem fer la ironia. Ah, i vull que la meva tieta es desperti, sense matisos, sense racons. Aziz, jo sí que tinc fe i desig. Ja ho sé, eh, Júlia? Demano disculpes si em falta fe. Jo a l'edat de la Júlia també tenia fe i desig, però ara d'un temps cap aquí l'estic perdent. No el desig, sinó la fe. Suposo que el primer dia vam haver de parlar de les nostres biografies...
És llavors quan ho hauria d'haver explicat, però em va fer cosa. Quan tenia 25 anys, el meu germà... El meu germà es va morir d'accident de moto. Va estar a l'hospital més de dues setmanes. En coma. Els meus pares, la meva germana i jo no ens van moure de la sala d'espera. Tots tres desitjàvem el 100% que es despertés. Però no es va despertar.
Ja fa anys, no sé si ho he superat, però ara estic aquí amb altres. He doblat la meva edat des de llavors i no vull dir que sigui pel que vaig viure que el meu personatge no està del tot segur. Si vol que es desperti la Rita, ho vol i ho necessita, però potser no al 100%. Hi ha un racó amb tu, oi? Molt petit. I tu, dona misteriosa?
Ja veus que la dona misteriosa de l'obra se t'assembla molt. Només t'ho podries fer d'ella, vull dir, per edat i per posat. Perquè no només has preferit no dir-nos el teu nom, sinó que des que vam començar el taller amb prou feines has intervingut. M'adapto. Què vols dir que t'adaptes? Que m'adapto. També estàs plena de ràbia, tu? També. Doncs no se't nota. I ja ho saps per què et vas apuntar al taller. El primer dia et vas arronsar d'espatlles.
Per conèixer un home. Des que era jove no he parat de fer tallers per conèixer un home. Doncs mira, per fi us heu trobat. Estàs content, Aziz? Entre vosaltres dos, des del primer dia que hi ha alguna cosa invisible, igual que els personatges de l'obra, fins i tot heu arribat junts avui.
Esperem que allò secret que els uneix no sigui el mateix que els personatges de l'obra. No fan pinta.
Reconeguem-ho, però. En el fons, tots ens hem apuntat al taller per conèixer algú. Ah, sí? Primera notícia. Jo sí, per conèixer-te a tu. No siguem anticuats. La gent ja no s'apunta als tallers per conèixer algú. Això era abans. Ara hi ha altres maneres de conèixer gent. Jo almenys no m'he apuntat a aquest taller per conèixer algú en el sentit que dieu. El més jove de vosaltres almenys em porta 20 anys. Gràcies, filla. Tu sempre tan sincera. De res, papa. Júlia, no tens ganes de conèixer ningú?
Sí, però és el que et dic. Mai m'he apuntat a cap taller per conèixer ningú en concret. Si sorgeix, sorgeix, però no veig amb cap idea preconcebuda. Què et fa riure, Abiel? Disculpa, m'ha fet gràcia la paraula preconcebuda. Què li passa? Res, de cop, se m'ha fet molt rara.
per concebuda, concebut i admès per endavant. Ho diu aquí, mira. Doncs això, quan faig un taller no hi vaig amb cap idea feta, em deixo portar. Sí, ja t'hem entès, filla. Què? Som-hi, doncs. Us proposo agafar, que agafeu els papers de l'obra, aquest primer acte, i fer-ne una lectura en veu alta per veure si s'entén com sona. Ostres!
Això ja va de bo. No, sisplau, que no vagi en sèrio. Hem vingut aquí a jugar, ni tan sols a fer teràpia, encara que el taller es digui taller de teatre terapèutic. Juguem, és a dir, anem a actuar, a fer comèdia, que ja sabeu, que tant en anglès com en francès, play i jouer, és a dir, jugar, vol dir actuar. Disculpeu la pedanteria, però som a...
Som aquí, estava dient, per donar més importància al joc que a la vida. La vida ja us la trobareu un cop sortim d'aquí, però aquí anem a jugar, d'acord? D'acord. I a més us veig molt predisposats i amb moltes ganes.
Portem ja uns dies i les relacions entre vosaltres han anat pujant de temperatura. Les timideses inicials les heu anat abandonant i ara fa una estona, mentre us escoltava, fins i tot m'ha fet l'efecte que estàveu més pendents de la comèdia que d'una suposada sinceritat, com si ja l'haguéssiu començat a jugar abans d'hora. I es tracta exactament d'això. No dic que no hagueu de ser sincers, però aquí sobretot es tracta de deixar anar l'actor o l'actriu que porteu dins, una mica d'alliberar-lo.
Alliberem-lo, doncs. Tu, més aviat, controlat. Com ho fem, va? Com que és una primera lectura, proposo, simplement, col·locar les cadires com si estiguéssim en una sala d'espera. La dona misteriosa s'asseurà en un racó amb el llibre a la mà. T'he portat Anna Karenina, que intueixo que ens pot anar bé. Te l'has llegida? Sí, quan era petita. Què vol dir quan eres petita?
No devia tenir més de 13 anys. I la vas entendre? Ai, crec que sí. Doncs ara te la podràs rellegir i comprovar si l'entens com quan eres nena. Què? Som-hi? No vull tant d'entusiasme, eh? Som-hi. Ara us asseieu amb l'aire de preocupació que pertoca. I llavors, al cap d'una estona, de silenci, tu asís, aixeques el cap i quan vegis el públic et poses dret, t'hi acostes i fas el teu monòleg. Tu no volies ser monologuista? I tant, que ho vull.
I si quan fem l'obra no hi ha públic? Home, algú hi haurà. Si no, s'haurà de suspendre l'obra, com passa al teatre de debò. Ja sabeu que en principi està previst que la representació la fem davant dels vostres familiars i amics. Per tant, no patiu. Ui, quina vergonya. No podem buscar un públic que no sigui la nostra família. Jo em pensava que el que passa en una teràpia és confidencial. A mi no em fa res que vinguin els meus pares.
Tranquil·la, els tindràs al teu costat. Va, no avancem esdeveniments, tranquils. Ara, l'important és que nosaltres anem fent. Un cop tinguem l'obra ben assajada, ja veurem què en fem. Pot ser la farem a la ràdio i tot. Què? Som-hi? Final del tercer acte. Quart acte.
Va, poseu les cadires en forma de sala d'espera. Vinga, va. Vinga, anem a llegir això. No cal que interpretem ara. Farem la lectura de l'obra amb un to més o menys neutre. Si pot ser amb la veu clara i prou alta perquè els altres se'n sentin, eh? Lectura italiana, se'n diu.
La cosa és que estem en una sala d'espera i per tant hem de poder crear un ambient de tensió i gravetat. Per un costat hi ha la dona misteriosa que llegeix, per l'altre hi ha aquest grup familiar de la dona que ha patit l'aturada cardíaca i finalment hi ha els dos amics, el Biel i l'Azis, vosaltres dos. Per tant...
Ja no sou sis desconeguts que venim de ves a saber on per fer un taller, sinó un grup amb unes relacions internes diferents. Aziz, m'encens? Sí, sí. Tu ara fas una pausa i quan creguis que estàs a punt, aixeques el cap cap al públic imaginat, si vols et poses dret, i llegeixes el teu monòleg.
Bona nit. Ja que heu tingut el gest d'acompanyar-nos, us explicaré per què estem aquí. La companya del meu amic ha patit una aturada cardíaca. Eren al sofà mirant una pel·lícula russa. Els dos són molt cinèfils quan a ella se li ha parat el cor. El seu cor ha deixat de bategar sense avis previ. Era una persona sana, no se li coneixia cap patologia. Ni tan sols ha sentit cap indisposició, ni un mal al pit, ni res. Simplement el cor ha dit prou.
Crec que qualsevol metge diria que tècnicament s'ha mort, però no s'ha mort perquè ara la tenen intensius i el cor torna a bategar. Quan el meu amic s'ha adonat que ella no reaccionava, ha corregut tot el que ha pogut. Primer ha trucat a un veí, després el 112 i mentre li enviaven una ambulància, entre el veí i ell li han estat fent un massatge cardíac. No han aconseguit reanimar-la, però amb el desfibril·lador el cor ha reprès la seva marxa. Com veieu, de moment no és una història trista del tot. Cal esperar...
Molt bé, Aziz, però intenta rebaixar una mica el to. Ara estem fent una simple lectura. Els matisos interpretatius ja els trobarem. Ja sé que t'han morts de ganes de demostrar les teves dots, però de moment ens hem de fer nostre el text com a grup. És un text de tots, és una espera compartida. Sí, semblaves al meu pare quan fa el discurs de Sant Esteve amb tota la família davant. Tomàs, Tomàs, prou, prou. Aziz, segueix, sisplau.
Jo crec que la majoria d'històries són tristes, però mai ho són del tot. Cal esperar. La meva història, per exemple. Segons quin dia l'explico sembla trista, però mai ho és del tot. No em vull desviar, disculpeu. El meu amic i la seva companya voregen els 50 i des de fa pocs mesos estaven vivint una història d'amor preciosa.
Després de fracassar diverses vegades, més o menys com tothom, ara semblava que havien trobat un company de viatge. Què diuen els cursis? Un company de viatge fiable. Però es veu que no. Per això dic que la majoria d'històries són tristes. Quan el Viel m'ha trucat he vingut corrents. No és que siguem millors amics, però suposo que necessitava trucar a algú i m'ha trucat a mi. No tant de pressa, és una mica més a poc a poc. D'acord.
Jo soc psicòleg, però no crec que m'hagi trucat per això, sinó perquè som amics, i esclar, no m'hi he pogut negar. Jo estava a casa mirant un capítol d'una sèrie de Netflix, i el primer que he pensat és que què vol aquest a aquestes hores. Una hora abans havia tingut una discussió forta amb la dona al dormitori, i al final, per no seguir discutint, els nens dormien, me n'hem tornat al menjador i engegat la tela.
Hem discutit per una bestiesa amb la dona. Ja estàvem en pijama quan m'ha preguntat si l'estimava. La pregunta m'ha posat de molt mal humor. De molt mal humor, diria. Primer he callat i llavors la Berta m'ha dit que li feia molt de temps que no li ho deia. I no és que dubtes que l'estimava, m'ha dit. Però és que necessitava sentir-t'ho dir. Jo me l'he mirat d'estopefacte. La sensació és que m'acabava de parar una trampa. Ho fa sovint això la meva dona. Em para trampes.
M'acabava de dir que no ho dubtava, que l'estimava, però per la manera que em mirava era evident que no ho dubtava. I no és per dir-ho, fins i tot jo ho dubtava en aquests moments. «Si no dubtes, per què m'ho preguntes?», li he preguntat jo. «Perquè tinc ganes de sentir-t'ho dir, fa molt de temps que no m'ho dius. He tornat a callar, una bona estona. Com comprendràs, avui no t'ho diré», li he acabat dient. «No em vull sentir forçada a dir una cosa com aquesta, ja em coneixes. Mai m'ha agradat que em forcin a res».
Ell ha somrigut com si qui fes trampes ara fos jo, i suposo que una mica sí que em feia de trampes. I llavors ha sigut com n'he anat al menjador i he posat la sèrie de Netflix. No sé què hagués fet, vull dir, no sé si tard o d'hora hauria tornat al dormitori o hagués vingut allà mateixa per seguir discutint.
Però tot d'una m'ha trucat al meu amic per dir-me que la Rita havia tingut una parada cardíaca. Ja us podeu imaginar com se m'ha quedat el cos, just en aquests moments. De camí cap a l'hospital m'he imaginat que això li hagués pogut passar a la meva dona, perquè no, oi? Per causes més petites es pot aturar un cor. Estic molt impressionat. Ja no me'n recordava que la vida fos tan fràgil. Disculpeu, he tornat a la meva història i no volia...
Molt bé, ara, Sis. Pensa que el teu monòleg ha de donar el to i l'ambient de l'obra. I, per tant, com més contingut sigui, millor. Per algú tan expressiu com tu, fer comèdia, hauria de ser això. Retenir-se, rebaixar el to. Estàs fent un monòleg, però no estàs sol. Per mi ja és una mica de sacrifici, això. El què?
Cony fer de monologuista acompanyat. Entenc, entenc el teu sacrifici. Però també et confeso, Aziz, que en realitat a mi els monologuistes no m'acaben d'agradar perquè se'ls nota massa que volen ser el centre. Aquí el teu monòleg té una altra funció. Pensa en el biel, el teu amic. No dius que l'estimes, has vingut a l'hospital per acompanyar-lo, no per lluir-te.
Lluir-te, sí, llluir-te també, una mica i prou, perquè forma part de la naturalesa també del teu personatge. Per un costat hi ha l'acompanyament a l'amic, per l'altre hi ha el delit que et provoca la presència del públic, la possibilitat de lluir-te, de deixar anar la teva vena còmica, per fi, encara que sigui en la sala d'espero d'un hospital. Per això, justament quan te'n valentonis, la dona misteriosa et pararà els peus, oi, dona misteriosa? I tant.
Seguim? Va, llegeixo. Encuriosida pel que l'explica l'Asís, la dona misteriosa acaba apartant els ulls de la novel·la. A poc a poc s'impacienta. Però no sabem si és perquè l'Asís no la deixa llegir o per tot el que diu. Al final, l'interromp. Ja, prou, no? Disculpa, t'ha molestat alguna cosa del que he dit? No especialment, però em sembla que estem a la sala d'espera d'un hospital. Tens raó, per un moment m'he imaginat que érem al teatre. Tens vocació d'actor?
Aziz calla, com si l'haguessin enxampat. Es torna a disculpar amb un gest i se'n torna al costat del biel. Se seu, li posa la mà a la cuixa com per animar-lo. Seguim. Ara toca tu, biel. Li és agradat. Has vist què m'ha dit? Si tinc vocació de... No s'ha equivocat gaire, no? L'altre dia em vas dir que t'hauria agradat ser monologuista.
Però cada cop que ho intento m'interrompen, ja ho veus. Un monologuista ha de fer riure, no tocar la fibra. Vols dir que li ha tocat la fibra? Riures amb veu baixa. És curiós que un psicoanalista tingui vocació de monologuista. Porto masses anys escoltant a la gent. Ara ja em tocaria que m'escoltessin a mi. A més, les dones m'han fet molt de mal. A qui riuríeu de nou amb veu baixa?
I torneu al silenci. L'Asís no pot apartar la mirada de la dona misteriosa. Ella ha tornat a capbussar-se en la novel·la, però entre ella i l'Asís sembla clar que ha passat alguna cosa que tard o d'hora hauran de resoldre. Asís, com vulguis. Em sona molt aquesta dona, moltíssim. Una antiga pacient, potser?
No, me'n recordaria. Un antic amor? En tot cas, molt antic. Quants amors has tingut sense comptar la teva dona? Amors, amors, tres. I comptant la meva dona, tres, també. Nous, riures, callats.
Esperem que la Neus encara es pensarà que... Tranquil, no pensarà res. Ja es veu que estàs fet merda. Estic en estat de xoc, bàsicament. Encara no em puc creure... No et pots creure què? Que ens morim? Que ens morirem? Tot anirà bé, em sents? La Rita es despertarà. Es despertarà bé i vosaltres dos podreu continuar la vostra història on l'havíeu deixada.
El Biel mira el seu amic. Pausa. I tu i la Berta? Nosaltres també. Seguirem la nostra història on l'hem deixat. No la comptes com un amor a la Berta? Sí, esclar, és l'amor de la meva vida, però si segueix així, l'esborraré de la llista. Com fa que no li dius a la Berta que l'estimes? A mi la Rita no hi havia dia que no m'ho digués tres o quatre vegades. És molt, oi? I tu a ella? Em costa més.
I també la fan pipar una mica que no li digui, però si m'ho pregunta, li dic que sí de seguida, que l'estimo. Saps que m'ha vingut ganes de dir-li a la Berta quan m'ha preguntat si l'estimava? Que no s'imagina els esforços que he de fer per no odiar-la. Has de fer molts esforços per no odiar-la. Cap! L'audio i punt. Nous riures muts, pausa...
L'audio humor perquè l'estimo. Tu, que ets un home, ja m'entens. Vull que em deixi en pau, no vull preguntetes. Estic ple de ràbia. T'ho dic seriosament. Si pogués, me n'aniria. A on? A anar-me'n de debò, dic. Sí, ja t'he entès. Llàstima que no pots marxar.
Potser és la primavera, però estic ple de frustració i anhel tota l'hora. A dins hi porto un vell apagat i un adolescent ple d'hormones i conviuen fatal. Em moro de nostàlgi i d'anel biel, i de ràbia, molta ràbia. No sé si després tornaria, però el cos ara em demana marxar. I on aniries? Al Marroc? On fos, lluny d'aquí, però sí, m'agradaria fer un viatge al Marroc, encara que hi anem cada any amb la família. És un viatge que tinc pendent.
Vols venir? Si t'acompanyo, ja no hi aniràs sol. Sol, vull dir sense la família. Vols venir? Esperem, no?
Molt bé, m'agrada, m'agrada com queda. Després del silenci obligat que deixa la pregunta del Biel, la Neus, atenta Neus, que com a germana està molt intranquil·la, s'aixeca, es passeja una estona per la sala i llavors dirà el seu monòleg. D'acord, Neus? M'he d'aixecar o puc dir-ho aquí asseguda? Com vulguis, com vulguis. Avui l'important sobretot és la lectura, però si vols... És que em fa vergonya aixecar-me i que em mireu.
No et miraré. No et miraré. Va, Neus, que ja portem uns dies, per segons quines vergonyes. Però avui no cal que t'aixequis, si vols. Ja ho faràs quan comencem els assajos. Quan vulguis. Som-hi. Ets la millor, Neus.
Hola, bona nit per dir alguna cosa. Jo sóc la Neus, la germana gran de la meva germana i la primera filla dels meus pares. Primera i gran. M'agraden les matemàtiques. El càlcul d'estructures és el meu fort. No sóc un zero, tot i que així és com em vaig sentir quan va néixer la meva germana. Un zero a l'esquerra. Una estructura per fer.
Aquestes alçades crec més que per la meva gelosia que per les desatencions dels meus pares. I gran. M'hagués agradat que, ja que sóc la gran, no sé la gran també de mida, però resulta que sí, que també sóc quatre talles més gran. No és un tema menor, aquest. De fet, és un tema major.
Fer anys per mi vol dir somiar menys i engreixar-me més. En canvi, per la Rita és el contrari, menjar menys i fantasiar més. La fantasia l'adulta fins aquí. Bé, bé, Neus, ara gires un segon el cap cap a la dona misteriosa, us feu una mirada còmplice i segueixes.
A ella vés a saber que la deu haver portat fins aquí. Però segur que no és aquí perquè sí. Seria massa que estigués aquí perquè sí. Algun paper ha de tenir a l'obra. Tots tenim un paper en aquesta obra. I aquest és el meu. El de germana gran i grossa.
No sé si insistim massa en això de grossa. Tampoc estic tan grossa. No, no estàs grossa. Et sents grossa, que no és el mateix. És el contrast amb la Rita el que vols remarcar. Va, segueix que ho estàs fent molt bé. M'he perdut ara? Sí, espera't. I aquest és el meu, el de germana, gran i grossa. Gràcies.
I aquest és el meu, el de germana gran i grossa. Moltes vegades ho he pensat, que si m'enamorés un altre cop m'aprimaria. No diuen que perds la gana quan t'enamores? Em sembla que mai he perdut la gana, jo. Ni quan vaig conèixer el Tomàs. Al contrari, quina gana em va agafar de cop.
En canvi, la meva germana, quan va conèixer el Biel, es va començar a primar i a primar i a casa li dèiem «Estàs molt prima, Rita», i ella se'n pipava, fins que ens el va presentar. No és que estigués prima, estava enamorada. S'havia enamorat d'un cineasta. Pobre Rita.
Si tornem a les mates, diria que jo sóc un conjunt finit i ella infinit. Sovint em diu que jo em conformo i ella no. No ho veig així jo. Jo em conec. Sóc més grossa, però sé de què estic feta. Ella és més petita, més prima. El seu component principal és l'anhel, els somnis.
Sé el que és un sistema no lineal. De fet, m'encanten. El caos dels comportaments complexos. Però la vida necessito estabilitat. Fins i tot m'agrada el pesat del meu home, encara que ell no em vulgui mirar.
Les matemàtiques, en aquest cas la teoria dels jocs, m'ajuda a acceptar les parts enganyoses de la nostra relació. És així. Una parella, un matrimoni, germaneta meva no és la fusió de dues ànimes.
Un matrimoni requereix un càlcul d'estructures físiques, no metafísiques. Collons, si tothom ho sap! Dorms amb una persona que ronca i es tira pets? Quant de mal ha fet el romanticisme! Pobre Rita, si sabés com l'estimo, si sabés les ganes que tinc de tornar a parlar amb ella com quan eren petites... Esperarem.
Tot anirà bé, Biel. La meva germana tenia moltes ganes de viure. Té, vaja. I les ganes són molt importants en aquesta equació, creu-me.
De petita, la Rita era la nena més alegre del món. Suposo que t'ho ha explicat. Jo era l'antipàtica de la família i ella la simpàtica. Després se'ns va morir el pare i ja va ser una altra cosa. No ens assemblem en res, excepte en això. Les dues arrosseguem la nostàlgia del pare. Aziz, crec que el meu home necessita teràpia, no ho trobes? Des d'aquesta distància fa mal de dir.
No sap apartar-se del mòbil. Mitja humanitat no sap apartar-se del mòbil. Ja, però... El Tomàs és com si tingués por de... Por de què? No ho sé. De mirar-me. O de mirar-se. Això també. Però a mi tampoc em vol mirar. Costa molt mirar la pròpia dona al cap dels anys. Tu tampoc la mires, la teva dona? No. Si em creués amb ella pel carrer, segurament ni la veuria. El Biel els fa gestos perquè abaixin la veu. Biel.
Tranquil, podrien parlar ben fort i no trauria el cap de la pantalla aquest home. Li deu fer por al món en general, no crec que siguis tu. Exacte, li fa por al món en general. Ho deia amb broma. Jo no, li fa por al món, en general i encara més en particular. No li podries fer teràpia a tu? No, us conec massa ja, però n'hi podria buscar un, encara que és ell que hauria de voler. Si no hi va ell, hi aniré jo.
I podeu anar tots dos. Junts, vols dir? O separats. Perfecte, Neus. Ni te l'hem notada, la vergonya. Ara te'n tornes al teu seient i llavors tu, Tomàs, com si la proximitat de la dona t'incomodés, de fet, t'incomoda, deixes de mirar el mòbil i fas la teva passejada per la sala. Els matisos gestuals ja els farem, no pateixis. Però la teva passejada ha de correspondre al caràcter del teu personatge...
i en part, si m'ho permets, de tu mateix. És a dir, un tio més aviat, i perdona'm, poca solta, asocial, que es mira tot el dia el mòbil i que amb prou feina se'n recorda de com es camina. És a dir, una cosa així... Tampoc tant, tampoc tant, no ens passem. Així és.
És a dir, jo penso més en una cosa així entre encarcarada i mecànica, i t'has de passejar prou estona per provocar una curiositat en els altres que t'acaben mirant. I llavors t'atures també davant del públic i llegeixes el teu monòleg. Per tant, jo també m'he d'aixecar, no?
Tu mateix, no crec que et faci vergonya, tu. Home, no em fa cap gràcia que em mireu mentre camino. Ningú s'ha fixat mai en mi. Sempre he tingut complex d'home invisible. No m'ho crec, papa. A mi em sembles un home molt divertit, Tomàs. Els homes divertits no són invisibles. Gràcies, Aziz, és veritat. A la gent li fa gràcia el meu humor, però això no treu que sigui... segueixi sent invisible.
No ets invisible, Tomàs, ni tan sols. Imagina't, ets invisible als ulls de la teva dona. Això serà l'obra, perquè la vida real... Tomàs, deixa't estar de la vida real. No existeix la vida real. Va, quan vulguis. M'aixego. Tomàs, no passeigis tant. Una estona i prou.
Quanta estona! No ho sé, això ja ho assajarem. Ara estiguem per on hem d'estar, per la lectura. Va, para't davant del públic i digues el teu monòleg. Hola, ja ho veieu quin espectacle. La meva dona es pensa que quan miro el mòbil no m'assabento de res. Però m'assabento de tot.
En realitat faig servir el mòbil per saber què passa al meu voltant. S'equivoca la Neus. No em fa por al món. Ni en general ni en particular. Ni tan sols em fa por ella. El meu problema és que m'avorreixo. Ja des de petit. Suposo que per això mi notant el mòbil és que el mòbil...
No és que el mòbil em sembli molt divertit, però almenys em distreu més que la vida i m'estalvia de mirar-me a mi mateix. Això és veritat. Quin horror mirar-se a un mateix, oi?
Em fa gràcia que la Neus em vulgui buscar un terapeuta. Potser té raó que necessito algú que m'ajudi, però m'avorriria. En canvi, si anés amb la meva dona, no ens avorriríem, però ens acabaríem matant. Un terapeuta de parella deuen cobrar el doble com a mínim.
Són cars els terapeutes, els bons. No sé si l'assís pel fet de ser marroquí o home. No em faria res anar-hi amb ell. Això sí, preferiria escoltar-lo jo a ell. M'agradaria. Quan va ser la seva infància al Marroc, per exemple? Segur que no ho va tenir fàcil, però al mateix temps això li hauria servit, estimo. En canvi, jo...
Massa mimat. Fill únic. No sabria ni per on començar si li hagués d'explicar la meva infància. Però el meu pare, suposo. O per aquell dia al pati quan el Núñez em va obligar a jugar de porter. Jo no volia jugar de porter, però no em vaig atrever a dur-li la contrària al Núñez. Sorna.
De vegades penso que si aquell dia li hagués plantat cara, les coses m'haurien anat d'una altra manera. Crec que no he fet altra cosa que obeir a la vida. Quina ràbia! I ara sóc funcionari! Ves, quin quadro! La meva cunyada, en canvi, és una altra història, pobrissona. A ella no li ha agradat mai obeir, sempre la seva. L'admiro! Mai li ho he dit, però l'admiro. Si es desperta, li diré...
A més, ell em distreu. No l'entenc, però em distreu. I el biel també. Com a parella em distreuen. Ja es veu que no s'acaben d'entendre. Però s'agraden. I suposo que és això que em distreu. Aquesta mena de contradicció. Em sabria molt de greu que ara això s'acabés. Vaja, no s'ha anat gaire bé això. No vull dir que no vull que s'acabi perquè em distreuen. De cap manera. No vull que s'acabi i punt.
No vull que es mori la meva cunyada. No vull que es mori ningú, de fet. Ja ho hem dit. La meva dona és matemàtica i jo funcionari. Tornem, eh? Crec que encara ens entenem
Però ja fa molt que no ens agradem. No revelaré res. M'agrada més la meva cunyada que la meva dona. No és cert, parlem-ne. No és cert que m'agradi més la meva cunyada. M'agrada més la Neus. T'agrada més aquesta Neus, però no la teva dona. La teva dona ja fa molt que no t'agrada.
La Neus és la meva dona. No vull que m'agradi més la meva cunyada. D'acord, no sé si t'entenc, però em prenc nota. Segueix, segueix, segueix. No revelaré res. M'agrada més la meva cunyada que la meva dona. Almenys ella l'entenc. Bé, no l'entenc gens. Però em distreu, ja ho he dit. El Biel també em distreu. Tot i que ell encara l'entenc menys. Fa cinema, diu. I si ho diu és que el deu fer. Crec...
que li fa cosa ser cineasta. Clar, que si jo fes les pel·lis que fa, potser també em faria cosa. Un dia, mentre la Neus era el Gignàs, vaig intentar veure una de les seves pel·lis. Vaig quedar petrificat. Teòricament era una cosa molt poètica i elevada i tal.
Però de cop em va agafar un atac de riure. Que valent, vaig pensar. Mentre no podia parar de riure. S'ha de ser valent per fer aquest tipus de cinema. És curiós que ell em distregui tant i les seves pel·lis em semblin tan avorrides. Hi ha d'haver alguna cosa que deu fallar. Disculpeu, eh? Ric, però no tinc ganes de riure. Em sap molt de greu el que ha passat.
Estic consternat i l'únic que espero és que tot torni a ser com abans. Mentrestant, em quedaré aquí el temps que faci falta. Per això sóc funcionari.
perfecte Tomàs, ja he vist que això de quina ràbia tu has tret de la màniga però queda bé, eh? com a monologuista li faries la competència a les 6 per 2, 6 i el mateix Woody Allen és evident que la gent riurà molt amb tu aquí hem rigut tots el cunyat sempre fa riure i això li va molt bé a l'obra per descarregar-la d'atenció continu, seguim llegeixo en aquests moments s'entren a la sala dos personatges nous el tiet, un home gran
Jo faré de tiet. I una noia jove, la Júlia. El tiet Enric i la Júlia. La Júlia és la filla de la Neus i el Tomàs. Els dos estan molt afectats. La Júlia té els ulls plorosos. La Neus i el Biel s'aixequen i van a saludar-lo. Es mitjabracen. El Tomàs també. Una mica més endarrerit. Més endarrerit encara, les Is també s'espera que el Biel faci les presentacions. Començo jo, ara saludant les Is.
Encantat, Aziz. Jo vaig conèixer un Aziz. Psicòleg, marroquí d'origen. Van fer teràpia 3 o 4 anys. Van fer bona feina. El Biel llença una mirada interrogativa a l'Aziz. Ah, sí? Quina casualitat, perquè jo també soc psicòleg.
Ostres, sí que és casualitat. Després que el tiet Enric i la Júlia busquin dos seients a prop de la Neus i el Tomàs, l'asís i el Biel se'n tornen a seure junts. Continuem. Biel, et toca. L'asís del tiet ets tu, no? Em temo que sí. Que fort, que fort que no t'hagi reconegut. Quan faig teràpia em poso una careta. Saps d'aquelles caretes que duien de nens amb una goma i dos forats als ulls i un nas per respirar?
Sí, molt fort. Per un moment he pensat que feia comèdia, perquè amb els pacients tenim el pacte tàcid de dissimular quan ens trobem fora de la consulta, però crec que no m'ha reconegut. Està molt despistat últimament el tiet. Suposo que hi fa el context de l'hospital, també. I tres anys de teràpia. I té raó, van fer bona feina. No us explica res a vosaltres en els àpats familiars. De què? De la seva vida. Poca cosa. Batalletes. Què en saps tu?
No explico mai res de cap pacient, norma sagrada, però t'he de dir que estava ple de ràbia i jo li vaig treure. Ah, sí, sí, un moment, ja afegirem o traurem el que faci falta. De moment, tu dedica't a llegir el que diu el text. El Tomàs també s'ha inventat coses i li has dit molt bé.
Va, prou. Doncs que serveixi per tots a partir d'ara. Deixem la collita pròpia per un altre moment. Bé, acaba la conversa. Va, no sigui ranci. Pausa. L'Azisa es limita a callar. No explica res. Res de la ràbia ni de res. Pausa més llarga que les altres. I ara és quan jo dic fent de tiet. De vegades tinc la sensació que m'he passat la vida en una sala d'espera.
No em mireu així, només és una sensació. En aquests moments, l'Asís s'aixeca i conscient que la dona del llibre l'està mirant, s'encamina cap al tiet i li posa una mà factuosa a l'espatlla. Tiet, és normal això. En una sala d'espera, l'espera es fa tan conscient que tot d'una et pot fer l'efecte que t'has passat la vida esperant. Quin sabiendo que estic fent... Ah, Sis! Si us plau! Què passa? Esperant què? Esperant què?
Cony, cadascú té la seva espera. No esperes res, tu? Prefereixo anar-ho a buscar. Però primer has de sentir el que vols, no? Ja ho sé. Quina sort, filla. I què vols? No, volia dir que jo ja sé que primer has de saber el que vols. Més que el que vull, ara mateix sé el que no vull. I què no vols, filla? Tenir amos com tu.
Els teus amos són pitjor que els meus, perquè no saps ni qui són. En canvi, els meus tenen noms i cognoms i, de vegades, fem el cafè junts i tot. Però si no saps què vols, on ho aniràs a buscar? Diguéssim que em moc en direcció contrària al que no vull. I així, descartant. No sé si m'explico. Deu cansar molt, això. Ai, està quiet sí que cansa, papa. Esperant tot el dia, ves a saber què. Doncs jo fa molts anys que no espero res. I també cansa.
Alguns dies has esperat alguna cosa, tu? A tu t'esperava, fa molts anys, a la sortida de l'institut. De quin institut? Ah, sí, a l'institut. Duies trenes. Duies trenes. Ens separava la distància perfecta, llavors. I vostè, tiet? Què? Què espera? Què espera?
Què vols que et digui? Que espero la mort? Doncs no t'ho diré. I ara? No volia pas que em diguessis això, tiet. No t'ho dic, no. Ara mateix l'únic que espero és que la teva germana es desperti.
Jo també, tieta. Molt bé, molt bé. Crec que ens està quedant molt bé, eh? Ho dic sincerament. Com a grup resulteu del tot versemblants. Si ho dius tu, sí, sí. Creu-me, creu-me. I em costa dir aquestes coses, eh? Sí que és cert. I amb els assajos resultareu versemblants també com a família. I vosaltres dos com a amics. Insisteixo, no es tracta que us lluïu individualment, sinó com a grup.
De vegades, quan en certes obres els actors principals destaquen molt més que els secundaris, l'obra se'n ressent. No ho sé, heu vist l'oncle Bania del Txahov? Sí. No? No, no ens ho hauries de veure. Cada personatge té la mateixa importància, no hi ha secundaris. Hi ha personatges que tenen menys paper que d'altres, però tots són importants.
Jo el que veig és que l'Asís té una feina de protagonisme que no tenim els altres. Júlia, això està tenint com molt baix. Tranquil, tranquil, Asís. Ara, quan digui el seu monòleg, veurem quin afany té ella. Júlia, però això és propi del personatge, no de l'Asís. Has de pensar qui és l'Asís.
I qui és l'Asís? Asís, et pregunten qui ets. Qui, jo o el personatge que interpreto? Estic atabalat. El personatge que interpretes? És un psicòleg català en complex de marroquí i ple de ràbia. I tu qui ets? Jo soc un marroquí en complex de psicòleg i ple de ràbia, també. Júlia, t'ha quedat clar qui és l'Asís?
Jo no el veig gaire complexat, la Zida, eh? Si no, més aviat una mica arrogant. És una façana. A mi em sembla més aviat un home desesperat. És veritat, sóc un home desesperat i arrogant. Què passa? Va, seguim. La Neus diu, jo també... Tiet, Júlia...
Bona nit a tothom. Encara no em crec d'estar aquí. No em crec que la meva tieta hagi patit una aturada cardíaca i que ara ens toqui esperar-nos. No sé si ho suportaré. Estic angoixada. Mentre veníem el tiet cap a l'hospital, pensava que tant de bo fos ell qui estigués a la UCI i no la tieta. De petita m'havien explicat que primer van els vells i no sé per què m'ho vaig creure. De fet, em vaig creure tantes coses de petita. Com és que no se suïciden els vells?
Els vells o les velles? Com? El meu personatge no diria els vells, sinó els vells i les velles. I tu què diries? Doncs jo també, els vells i les velles. Doncs tu mateixa, segueix, segueix.
Sí, no em mireu així. M'ho pregunto sovint. No crec que hi hagi res pitjor que fer-se vella o vella. Em sap greu parlar així, però des que vaig complir els 30 és un pensament recurrent. Sóc tan conscient de la meva joventut insultant? Aquesta és la paraula que fa servir el meu pare. Insultant. Com sóc conscient que no em podré parar aquí, que algun dia jo també seré vella. No m'imagino de vella. Abans espero suïcidar-me.
Jo crec que els vells o les velles no se suïciden perquè d'alguna manera encara esperen. Deu ser per això que no ens suïcidem tots plegats, perquè fem de la mínima espera una forma d'esperança. Jo mateixa, què espero? Avui l'únic que espero és que la meva tieta es desperti. Me l'estimo molt, la meva tieta, però abans d'aquesta nit esperava tantes coses. Trobar parella, trobar una feina millor, pis a Barcelona...
No, tot això no ho espero. Tot això més aviat em fa por. De vegades em dic, i si em prenc una capsa sencera d'ibuprofens? I si em tiro des d'un terrat?
Quan aquesta nit m'ha trucat la mare per dir-me què havia passat, de seguida he pensat que només li podia haver passat a la tieta una cosa així. Em sembla que no he conegut mai una persona que estimi com ella. La teva tieta és una romàntica, unes somiatruïtes, sempre diu la mare, com per riure-s'en. Li fa ràbia.
A mi no em fa ràbia, però entenc que és d'un altre món la seva forma d'estimar. Íntimament, menyspreu les dones que s'enamoren d'un home d'aquesta manera. I no, no és per por que a mi també em pugui passar. A mi no em passarà mai. Quan ens va presentar el Biel, tots vam sentir el perill que amenaçava la tieta. I no per ell, sinó per ella. Se n'havia enamorat de debò.
Per ell també. Era impossible que algú com ell pogués estar a l'alçada de la tieta. No podia anar bé. Això ja ho vam veure tots el primer dia. Un cineasta. Ens hauria dit que era astronauta i ens hauria fet el mateix efecte. Ningú va pel món dient que és cineasta i les seves pel·lícules no les coneix ningú. Diuen que li fa vergonya dir-ho, però sempre ho acaba dient. T'amagues, t'inventes una altra cosa... I de què viu, vull dir...
Ai, perdoneu, no el vull criticar perquè ens va caure bé. A mi em cau especialment bé. Però quan el vaig veure de seguida vaig tenir clar que és un home que folla bé i prou. I no et pots enamorar d'un home que folla bé i prou. Tot i que moltes amigues aquí em contradirien. No, jo no m'he enamorat mai de cap home que follés bé i prou. Ni tan sols de cap home. Disculpeu, estic nerviosa.
L'enamorament deu ser com aquest moment d'espera. Esperes que tot vagi bé, però íntimament saps que tot anirà malament. Perquè qui se suposa que ha de pagar les factures quan t'enamores d'algú com el Biel? La vida és cara. I més a Barcelona. Triar malament és asfixiar-se.
Per fer-me enfadar, de vegades la meva mare em diu també que sóc unes somiatruites com la tieta. Però no és veritat. Toco massa de peus a terra, jo. Sempre estic pensant en qui paga les factures i molt em temo que el cor de la meva tieta ha dit prou precisament per això mateix. Massa factures. Disculpeu, estic nerviosa. No sé què faig parlant de factures una nit com aquesta. No parlo de factures, sinó del cor.
A un home com el Biel se l'ha d'estimar amb el cony. Mai amb el cor. Només se l'ha de trucar quan et pica la figa. Després, cadascú a casa seva. La tieta no ho sap fer, això. De fet, sempre em retreu que les joves d'ara només follem amb el cony. Ella folla amb el cor. És terrible. Ho fa amb el cony i amb el cor. I esclar, el cony truca al Biel i el cor al 112.
Vull que es desperti per dir-li tot això. Ho veig claríssim. M'agradaria salvar-la del biel. Tot això hi posa, Júlia? No, tot el del cony m'ho acabo d'inventar. M'ha sortit sol. M'ha sortit ben bé. Ben bé. De debò només folles amb el cony, tu? Tu no, Neus. Mira, menja amb el cor, jo follo amb tot el que puc. Déu-n'hi-do, Júlia. Tu no, sis.
A mi em costa molt follar amb el cony. Si és pau, centrem-nos. Com sou, eh? Ja fem bé representar un drama i no una comèdia, perquè sou terribles. Júlia, ja l'acabarem de redonir el teu monòleg, però la teva intervenció hauria de ser d'impacte, i crec que ho serà, després de tot això del cony. Pots estar tranquil·la. Ara et gires cap al biel, com per demanar-li disculpes per tot el que li has dit d'ell, i finalment te'n tornes al teu lloc.
Mentre la Júlia se'n torna al seu lloc, l'Asís, quasi com una manera de clocar-li l'ull, li diu... Empatats! Ara vindria una pausa fins que els dos amics tornen a parlar. Asís, quan vulguis. S'ha quedat tan ample. Ja hi estem acostumats. Ara et toca tu. El què? El monòleg.
I què dic? El que vulguis, defensa't. És que no vull dir res, ni em vull defensar. Tu surts, quan vegis a la gent ja se t'acudirà alguna cosa. Al contrari, sempre m'ha fet molta cosa parlar en públic. Em quedaré mut. Imagina, imagina que has de presentar una pel·lícula de les teves. És que mai no ve ningú, em quedaré mut avui. Doncs queda't mut, fa molta impressió veure un actor que no se'n recorda del text. Si almenys tingués text.
No sé què dir. Molt bé. Quina pena. Què dius si ha estat brutal?
Estic desesperat. Des de fa anys sóc un home desesperat. Sempre et dic que hauries de fer teràpia. Un silenci pot tenir molta força, però a tu et convé trobar les paraules. Quan la Rita surti d'aquesta, has de fer teràpia. Faré el que sigui si se'n surt. No puc deixar de pensar que el cor se li ha parat.
Per la meva manca de fe. Sé que no penses de debò, però no crec que vagis molt desencaminat. El cor se li ha parat per obligar-te a reaccionar. El cor que s'ha d'activar no és només el seu, sinó que és el teu. Aquesta mena de coses els dius als pacients? De vegades pitjor, però bàsicament callo.
Molt bé, seguim. Ara vindria una nova pausa i llavors tu, Aziz, tornes a mirar distretament la dona misteriosa i tu, Biel, dius... És bonica. Molt, moltíssim. Molt, moltíssim, no, Aziz. Molt i prou. Molt. Té un misteri, fa l'espera més amable...
Nosaltres també li fem l'espera més amable a ella. Sobretot tu. Què deu esperar a ella? No ho sé. Pregunta-li. Li pregunto? T'han morts de ganes, des de fa estona. No és cert. No de preguntar-li, sinó de trobar una excusa per parlar amb ella. Ara en tens una de perfecte. Quina? Preguntar-li què espera. I què li dic? Diga-li, perdona, no vull ser indiscret, però em preguntava què estàs esperant.
Cal tot això? El què? Aquesta conversa de mascles parlant de la dona misteriosa. Ho trobo d'un mal gust? Què et molesta, Júlia, que no parlem de tu? A veure, la companya del Vial acaba de patir una aturada cardíaca. No sé si té gaire lògica que hagin d'estar fent brometes.
Júlia, és una obra de teatre. Sí, i què? No em pot semblar igualment de mal gust? Júlia, puc estar d'acord, i de fet ho estic, que potser no és una conversa gaire apropiada, donades les circumstàncies, però en tot cas és una conversa secreta entre dos amics. Els homes són així. No tenen cap obligació de ser políticament correctes, vull dir, perquè teòricament ningú el sent, m'explico...
Però si el sentim. Bé, però no podem fer que una conversa secreta tingui els mateixos ingredients que una conversa dita en un espai públic. A mi m'encanten les converses secretes. On érem? Ah, sí. Vosaltres dos, Aziz i Biel, esteu rient per sota el nas. Tu, Biel, li demanes a l'Aziz de baixar els riures. Et toca a tu, Aziz. Tranquil, ningú s'ofendrà.
Tranquil, ningú s'ofendrà si ens veu riure. Però a algun lloc ha de sortir l'atenció. Jo, des de fa una estona, tinc unes ganes bojes de follar, per exemple. Aquest tipus de situacions sempre em foten calent. Buscaria el primer lavabo que trobés i, dale, follar amb aquest silenci d'hospital que ens envolta ha de ser massa. Un combat a vida, humor, paret per paret, amb intensius. Amb qui? Amb ella, per exemple? Amb la dona misteriosa? M'atrau molt. Ah, sí, es dedica a llegir el que diu el text. És que me'l trau molt, cony. Si us plau.
Quasi que m'és igual, amb la Neus, amb la Júlia, amb el cunyat, amb el tiet, amb tu, sense manies. Però si fos amb ella, millor, sí, i no em miris així. No et miro de cap manera, xec. Molt bé, nois, molt bé. I ara ve el moment que tu asís, fas una pausa, llarga, i de cop i volta t'aixeques, t'acostes a la dona misteriosa amb tota la prudència del món, i li dius el que li dius.
Disculpa, abans no me n'havia adonat que llegies. No passa res. Quan he vist tota aquesta gent m'ha semblat que era educat explicar-te què hi fem aquí. Esclar. Ja que ells també fan l'esforç d'esperar-se. Que ho entenc, que no passa res. Disculpa l'atreviment novament, però em deixes preguntar-te per quina raó estàs aquí? Pregunta. Què hi fas aquí? Què esperes, vull dir. T'espero a tu.
Encara no m'has reconegut? No. Li deia al meu amic que em zones, però no sé de què. Qui ets? No. M'enredes, oi? No. Si t'hagués vist abans, me'n recordaria de tu. Han passat molts anys. On? Si no em reconeixes, no et mereixes que et digui qui sóc.
Per cert, no et costaria dir a la teva dona que l'estimes de tant en tant, encara que sigui mentida? No és mentida. L'estimo molt. I l'odies? Amb tota l'ànima, però també l'estimo amb tota l'ànima. I per què no l'hi dius? Suposo que he perdut el costum o l'impuls. Per mi, de jove, dit estimo era sinònim de...
Ai, no, no, no, no segueixi, sisplau. El que vas a dir-me fa massa mal i ja m'ho has dit al primer acte. Qui ets? Atenció, ella se'l queda mirant fins que finalment es treu la perruca i revela la seva identitat. És la seva dona. Molt car, un déu. La perplexitat deixa uns segons mut a l'Asís, per tant, mut a l'Asís, fins que amb un fil de veu diu...
Berta. Quina sorpresa, oi? Quina en surt més aviat. És el que he pensat jo. Que al final la dona misteriosa sigui la pròpia dona és d'una crueltat sense parengó.
S'ho té ben marescula, Aziz, després de tot el que ha arribat a dir. Ai, filla meva, es nota que ets d'una altra generació. És una mala jugada, pobre Aziz. Una molt mala jugada, però no sé com ens ho farem per seguir amb l'obra després d'aquest cop d'afecte. Què vols dir, Biel?
No ho sé, no podríem fer que revelés més tard la identitat de la dona misteriosa. Vull dir, no el primer acte, sinó més endavant. A mi, que a ella li pari una trampa, no sé, em sembla molt divertit, però ara que ha aconseguit que l'Azís es torni a sentir atret per ella...
no sé, es podria estirar l'enigma almenys fins més tard. Almenys fins que s'ho facin al lavabo, oi? Això seria massa. Molt millor que demanar que li digui que l'estima, un matrimoni mort tornant a cardar com els primers temps. Hòstia, quina èpica, no? Però ella sí que sap qui és ell. És ell qui ha perdut les ganes i tot.
I què? L'important és que gràcies a una simple perruca hi ha les recuperades. No, és creïble. Clar que no és creïble, clar que no és creïble. Si no, ja fa anys que li hagués comprat una perruca a la meva dona, però estem fent teatre, no? Ja, ja, de bueno. Fent teatre.
Com està previst que segueixi l'obra? No ho sé, n'he de parlar amb l'autor. No hauria d'estar aquí, l'autor, per veure com queda? Acabem de començar. Ja li diré que vingui, però està molt enfeinat. Fa molts grups de teràpia i no donar l'abast. Però sí, jo veig que tens raó. Si amaguem la identitat de la dona misteriosa fins més tard, tot i que l'espera és una altra. Quina és l'espera?
Disculpeu que us interrompi, però m'han dit que el taller de teatre terapèutic és aquí. Sí, sí, és aquí. És que fa temps que em volia apuntar, però se'm va passar. No sé si encara hi soc a temps d'incorporar-me. Ostres, ostres, ostres. Em sap greu, però és que ja portem diverses sessions i hem preparat una obra amb el número de personatges ajustat als que som aquí.
Llàstima, em feia il·lusió i, a més, em convé molt. Llàstima, sí. Però és que és un taller que no es pot començar a mig fer, perquè hi ha tot un aprenentatge previ, un coneixement progressiu de l'altre. D'aquí dos trimestres en farem un altre. Fins d'aquí dos trimestres? Estic molt impacient i serà el mateix? Sí, sí, idèntic, idèntic. Per això no pateixis. Taller de teatre terapèutic. La representació d'un mateix a partir de l'altre.
Us està agradant? Sí, a mi molt. I us va bé? Us està servint, vull dir? I tant que ens serveix, no ho veus? Cada cop ens coneixem més i ens estem fent més amics. Jo, per exemple, em portava molt malament amb la dona, amb la meva dona, i ja estic a punt de reconciliar-m'hi. La sis buscava una dona i quasi ja l'ha trobada. I tant que l'he trobat. Tu perdona, ni casa, però ja veus que sí que els va bé.
Quina enveja que em feu. De seguida en farem una altra dona. Ja, però... És que estic impacient des de fa temps que m'estic adonant que no resoldré els meus conflictes fins que no sigui capaç de representar-me a mi mateixa. No et pensis que nosaltres estiguem resolent gran cosa. No, però ens ho estem passant molt bé, jo sí. Jo sí. Enric, per què no li deixes... No la deixes que s'hi afegeixi? Tampoc estem fent un taller de fang.
Vull dir que els aprenentatges previs són relativos. Jo no tinc cap problema en què vingui. Home, però no podria actuar l'obra, ja està. Clar, clar, clar, clar, Neus, aquest és el problema, que tots els papers ja estan donats. Podria fer de Rita encara que estigui morta. No, no heu tingut aquesta sensació quan l'heu vist apà la porta? Quina sensació? Que cony que era ella?
La Rita, t'ho explico, és la companya del Biel. El Biel és ell, allà al final, i no està morta, la Rita, vull dir, està viva. El que passa és que ha patit una aturada cardíaca i ni el Biel ni la seva família, que són tots aquests altres, saben si es despertarà. Ostres, em sap greu.
la seva companya a l'obra de teatre. El Biel l'acompanyen, mira, te'ls indico, la Neus, que és la germana de la Rita, el Tomàs, que és el cunyat, la Júlia, la Neboda, jo que faig de tiet, l'Asis, que és l'amic del Biel i psicòleg d'origen marroquí. Però jo sóc marroquí d'origen i final, i no sóc psicòleg.
I ella? Ah, ella és la dona misteriosa. Però quan has arribat se'ns acaba de revelar que en realitat és la dona de les Is, la Berta. L'obra comença amb una sala d'espera i va justament d'això, sobre l'espera. L'espera en el sentit més universal. Ostres, l'espera, aquest és el meu tema. Es veu que és el de tots, però no ho sabíem.
Sobre l'espera i també sobre la ràbia. Teòricament, estem tots plens de ràbia. No sé com vas de ràbia, tu. Ràbia. Jo més aviat estic plena d'amor. I per què et vols apuntar, doncs? Perquè ningú te'l vol, l'amor. El què? Tot aquest amor. Home, tant com ningú...
no anem bé. Si no estàs plena de ràbia, no pots fer el taller. Ai, no li facis cas, aquest. Està amargat perquè fas cine per ningú. Ets director de cine. A l'obra només. I a la vida real també. Va, no l'enredis. Quines pel·lícules has fet? És igual, de veritat. Podria fer de públic? Perdona, com et dius? Conxita, però em podeu dir Rita. Conxita. Enric, deixa-la que es quedi. Però és que no podrà fer de Rita perquè no està previst que es desperti.
Ah, llavors sí que s'ha acabat morint la Rita? Com tothom, filla. Quina obra més pessimista, no? Així, tota aquesta... Espera, no haurà servit de res? És que us ha de servir a vosaltres, no als personatges. Nosaltres som els personatges. No es pot acabar morint. En sap greu.
I a mi, si he d'estar quieta en un llit, no em fa res. Només el fet de ser dalt d'un escenari ja em fa molta impressió. Enric, deixa-la que es quedi. Una morta plena de mort. És que crec que no estava previst ni que sortís a escena.
És igual, Enric, nosaltres ens adaptem. Si fóssim un grup de teatre professional encara, però hem vingut a fer teràpia i no li negarem la teràpia a una persona que la necessita tant. Enric, busca l'autor i parla amb ell. Segur que pot escriure alguna escena per ella. D'acord, potser buscaré l'autor perquè li escrigui una escena. Final del quart acte. Però és el final? Cinquè acte.
A poc a poc es va encenent novament l'escenari. Veiem la nouvinguda, molt quieta, a la vora de l'escenari de cara al públic. Darrere seu, sota una llum blanca, una sala de vetlles. Un taüt obert, molt bonic, sobre una petita tarima. A la sala contigua, el grup assegut en cadires. El biel i l'asís. La Júlia, la Neus i el Tomàs. El tiet.
Una mica més enllà, la dona misteriosa, sense perruca, llegint Anna Karenina. És el moment del monòleg de la nouvinguda i l'anirà dient mentre s'encamina cap al taüt. Ja ho veieu. Al final m'han deixat participar del taller. El conductor va buscar l'autor i m'ha escrit aquest monòleg. Estic molt agraïda.
No ho he dit per dir que em feia molta il·lusió participar-hi, ni que ser dalt d'un escenari m'impressioni tant. Impressiona, i molt. Una catarsi. La necessitava després de patir una aturada cardíaca. I ja que al final, com podeu endevinar, no em despertaré, que almenys jo també pugui dir la meva. Em sap greu no despertar-me.
La vida és molt bonica, però l'autor ho vol així. Al final va venir i ens ho va intentar explicar. Alguns li vam discutir. No podíem fer una obra per als familiars i amics i que acabés tan malament. Però els seus arguments és que no pots fer una obra sobre l'espera i que acabi bé.
Al final de la vida, diu, sempre hi ha la mort. I per tant, el problema no és que ens haguem de morir, sinó que ens passem la vida esperant l'inevitable. Penélope esperava a Ulisses, i al final Ulisses torna, però ja no és aquell jove fort i bonic, sinó un vell xacrós. I llavors el problema el té ella, per haver-lo esperat. Crec que l'autor ha volgut fer una obra amb una moralina amagada,
Per què passar-nos la vida esperant si al final... És curiós. Ara fa uns dos anys que vaig conèixer el Biel. Vaig tenir justament la sensació que portava tota la vida esperant-lo. La primera mirada. La complicitat immediata.
Això quasi sempre és un miratge que es desfa al mateix moment, però amb en Biel va ser arribar a casa i adonar-me'n que ja no me'l podia treure del cap. Imagineu-vos, en quasi 50 anys, amb una vida feta amb un altre home. Al principi vaig maleir la meva mala sort, perquè m'havia d'enamorar a la meva edat quan tot semblava tan tranquil. Van venir no sé quantes nits d'insomni.
No em sentia preparada per una doble vida, però tampoc em sentia preparada per explicar-li al meu marit el que m'estava passant. Vaig combinar les nits d'insomni amb unes quantes tardes d'hotel amb en Biel, per conèixer-nos. Això va provocar noves nits d'insomni i noves tardes d'hotel. Fins que al final, com que tampoc soc rica i em trobava molt malament, ho vaig confessar tot.
La reacció del meu exhome us l'estalvio, perquè l'obra tampoc va d'això. Només us diré que la ràbia encara li dura. No. Us explicaré la reacció d'en Biel. Es van dur les mans al cap. Tan bé que estàvem com a amants, em va venir a dir sense dir-m'ho. Ell potser sí, però jo no estava bé com a amant ni prou. Volia estar amb ell sempre.
Però tu m'has vist bé, em deia ell. Sóc un home sense atributs, faig cine, però les meves pel·lis ningú les va veure. Ni jo m'atreveixo a mirar-les, em deia. Tinc por de la vida, de la mort, de les meves pel·lícules. Ara no em facis tenir por de tu també. De converses d'aquestes, em vam tenir les que vulgueu.
Era molt divertit amb Biel. Sense el seu humor no me n'hauria enamorat com ho vaig fer. Per tranquil·litzar-lo li vaig dir que no passava res. Vaig mirar les seves pel·lícules i tot i que vaig entendre que ningú les anés a veure, a mi em van agradar. Li vaig dir i el vaig fer feliç. Vam anar a viure junts.
En Biel és un desastre, és cert, però no és veritat que no tingui atributs. Em feia el sopar i em feia riure. A la nit ens asseiem al sofà i miràvem pel·lis que triava ell, iranianes, turques, japoneses, russes. Fèiem l'amor i almenys dues o tres vegades al dia li deia que l'estimava. I ell callava.
I tu? Li preguntava jo llavors. Jo també, em deia. Però es notava que li costava molt dir-me que m'estimava. I jo no ho entenia. I segons com em feia enfadar. Mentre va dient, la Rita va avançant cap al taüt. Sense adonar-me'n, vaig començar a dubtar del seu amor.
Per què no em podia dir t'estimo més espontàniament quan a mi em sortia sol? Ho sé, potser alguns hi veureu una forma d'egoisme per part meva. Com diuen, l'important és estimar, no que t'estimin. És veritat? Però jo necessitava notar que m'estimava i hi havia moments que no ho notava.
No vull establir una relació de causa-efecte amb el que em va passar. No van ser les factures, això segur. El que passava és que el meu cor bategava com un cor jove al seu costat. Però també tenien surts, premonicions que tenien forma de tristesa. I ves a saber què hagués trobat darrere d'aquestes premonicions. Altres dones?
Sempre hi ha altres dones. No sé quina mena de veritat volia del biel. De vegades penso que el cor se'm va parar per obligar-lo a fer un gest cap a mi. I el va fer. Es va esbarar. Va trucar al 112. Em va començar a fer el massatge cardíac. Em va començar a dir, sisplau, Rita, no te'n vagis, sisplau, no te'n vagis. I no me'n vaig anar. No de moment.
Va arribar l'ambulància. Em van reactivar el cor. I mentre m'enfilaven a la llitera, vaig començar a sentir que em deia t'estimo. T'estimo, t'estimo, t'estimo, anava dient. Vaig comptar més de 30 t'estimos seguits. I és mala pata. Vull dir, haver-te de morir perquè el teu amor et digui t'estimo. I no poder contestar.
i ara no poder-me despertar perquè m'ho torni a dir, i jo per dir-li que ja prou, que ja l'he sentit. Ara, quan m'estiri el taüt, no crec que pugui fer de morta plena d'amor. Estic plena de ràbia, en realitat.
Inesperadament, aquest taller, l'obra que representem, m'ha despertat una ràbia que no sabia que tenia dins meu. A vosaltres no? M'ha tret l'amor que duia i l'ha substituït per aquesta ràbia. No crec que ho noteu, que estic tan plena de ràbia perquè simplement m'estiraré i em quedaré quieta.
però hauré de fer un esforç terrible i dissimular. No només que em sento viva com poques vegades, sinó que odio amb un odi almenys tan fort com l'amor que em va matar.
La Rita entra al taüt, s'ajub, s'acomiada del públic, de la vida. Un llarg silenci. A l'habitació al costat, els personatges de l'obra asseguts amb el cap cot. El seu posat és a seguir esperant, però l'espera ara té un altre sentit que al principi. La Rita s'ha mort. S'han quedat sols amb la seva espera. Al cap d'una estona, el biel s'aixeca, entra a l'habitació i al taüt i s'acomiada de la Rita.
No en sents, no? No, però digues. Confiava que et despertaries. Volia dir-te que t'estimo i que em sentissis. Volia entregar-me a tu. Viva, no em vull entregar una morta. No sé si em sents ara, però igualment t'ho dic. T'estimo. Em sap greu el mal que t'he fet.
Mentrestant, a l'altra sala, l'asist també s'aixeca i canvia de lloc per acostar-se a la dona misteriosa. S'asseu al seu costat. A l'obra representen Marit i Moller, però han fet el paper de dos desconeguts que s'atrauen. Ella tanca el llibre. Li fa un petó. Es queden junts. No sabem si com a Marit i Moller o com a amants.
Després de dir-li l'últim adéu a la Rita, el biel surt de la sala de vetlles, creua la sala d'espera i s'acosta a l'asís. Quan el veu, la dona misteriosa s'aixeca i amb un gest de tendresa cap al biel deixa sols els dos amics. Ja està. Sí, ja està. Crec que me'n vaig. On? Encara vols fer el viatge al Marroc? Ara ja t'hi puc acompanyar. No puc, ja ho saps.
Què hi tens al Marroc? Amics d'infància, un parell de tietes, una àvia molt belleta, la mare del meu pare. On viuen? Les vols anar a veure. Se'ns recordaran de tu si els dic que vinc de part teva?
Té. És un poblet de mal amor, com podia ser la Mossara. Però aquí viu la meva tieta Tlaimas, la germana gran del meu pare, amb el meu tiet Mimun. Se'n cuiden de la iaia. Si hi vas, te'ls trobaràs els tres, segur.
I amb una mica de sort aquell dia també hi seran l'Ajlam i la Saïda, les de les cosines. La Saïda és molt bonica, però es tapa molt quan hi ha extranys. Les altres porten vel i prou. És possible que hi trobis també la Farida, l'Aisha, la Mal, cosines, fills del tiet Hanafi, que sovint visiten la seva àvia. La tieta Tlaimes és una cuinera extraordinària.
Si els hi dius que vens de part meva, t'obligaran a quedar-te a dinar. Quantes dones? Al Marroc, secretes de les dones. Però no et facis il·lusions. Amb què parlen? Amb Amazic, amb Àrabe. Però convidaran alguna negoda perquè els faci dintar-te el saps francès, anglès... Català, no? Alguna paraula. Bon dia, com esteu? Déu-n'hi-do. Demà serà un altre dia. Força, Barça. Els meus fills els han ensenyat. Tu no parles ni anglès ni francès, oi? Poc.
Quin cineasta estàs fet que no parles idiomes? És igual. Amb els ulls ja us entendreu. I no és un tòpic. Amb els ulls us entendreu. Si ets bé, també et demanaran que et quedis a sopar i a dormir. A l'habitació de la iaia hi ha un llit buit, però no tinguis por. Cap por. Quan era petit, sovint dormia amb la meva padrina. La iaia, quan dorm, no para de xerrar. De vegades oracions, altres canta.
Una vegada amb els meus fills els hi vam acostar de puntetes i els hi vam colar per sentir-les. Es diu Azar. Azar, que bonic! La meva padrina també parlava a les nits. Jo al principi no sabia que estava dormint i intentava respondre-li i creàvem unes converses molt estrambòtiques fins que parlàvem de veritat. Es deia Maria. Amb la meva iaia et costarà més, però segur que us acabeu entenent. Deixa't cuidar, sobretot. Digue'ls-hi que estic bé, que m'he tornat a enamorar, però que estic bé i que algun dia ja passaré.
Bona nit.
Fins demà! Fins demà!
I es fa trist esperar cada dia. El cel roig i el sol ja se'n va. I es fa fos esperar cada dia. Final del cinquè any. Perquè el sol no se'n vol anar.
Les dies se'n van sense pressa i les hores no poden fugir perquè esperes i esperes i esperes.
Es fa trist, es fa trist esperar. Es fan lents, els matins i les tardes.
perquè sents que tens l'ànima al món
i tancat com un gos rabiós. Es fa gos, es fa fos esperar.
I es fan grises les hores d'espera. Quan no plou, però veus el cel brujós. I es fan grises les hores d'espera.
ni cantes, i fa temps que va ser l'últim somris. Quan al cor sents l'amor i t'escantes, el pensar ho pot ser, és l'últim avís.