Tercer acte. Aula-taller. Què, què tal? Com ha anat la setmana? Molt bé. Fatal. De cony. I a tu, conductor.
Us heu pogut llegir el primer acte de l'obra? Qui l'ha escrita? L'has escrita tu? No, l'ha escrit l'autor. I qui és l'autor? L'autor és l'autor. Us diria el seu nom i al cap d'un minut ja l'hauríeu oblidat. No és important, l'autor. Això vol dir que l'has escrita tu. Falsa modèstia. No, no l'he escrita jo. Prou feina tinc a ser el conductor del taller. Però, sisplau, no us entesteu a buscar l'autor. Va, digueu-me, què us ha semblat?
Que ja portem algunes sessions junts. No us faci por. Si no us ha agradat, ho podeu dir sense problema. Un drama. Un drama? Si no, jo m'esperava alguna cosa més. No ho sé, més fresca. Crec que em vaig apuntar al taller per enlleugerir una mica el meu... el meu drama. Ai...
Doncs a mi m'ha fet riure bastant aquest primer acte. Ja, a mi també, però això no treu que sigui un drama. Neus, què vols dir? Un drama, vull dir, no sé... És un drama. Té raó, la Neus. Però no perquè la dona del biel hagi patit una aturada cardíaca ni res, sinó perquè aquests personatges són un drama. Són un drama perquè som un drama.
Com ho has dit, això? Que són un drama perquè som un drama. La idea, m'imagino, és que l'ésser humà és un drama miris com te'l miris, no? Si vols dir-ho així, ja n'hem parlat aquests dies. La idea és representar el drama d'uns personatges des de la nostra pròpia publamàtica. Quina paraula més lletja.
Problemàtica. Drama, doncs. Tècnicament, l'obra seria una tragicomèdia, és a dir, una barreja entre drama i comèdia. Però, sobretot, el que vull saber és si us sentiu més o menys identificats amb aquest grup de personatges.
La idea del taller, repeteixo, és que us podeu expressar a través d'uns caràcters que tenen algunes coses vostres però que no sou ben bé vosaltres. El teatre com a filtre. Malboro! Sí, millor que hi posem un bon filtre.
A mi no em fa res fer de mi mateixa, però no sé si em veig amb cor de fer de la dona d'aquest senyor. Gràcies. Porteu anys casats. Per tant, en rigor ja no ets la seva dona, si és que mai ho has estat. Al cap d'uns anys sou dos desconeguts, no us enteneu. Com aquí, té tot el sentit que feu de matrimoni. A mi no em fa res ser el teu home a l'obra. I fora de l'obra, si vols. Vale.
A mi m'ha agradat el primer acte. I veig el drama i veig la comèdia. Però trobo que a alguns de nosaltres ens falta paper, no? Ells dos, l'Asís i el Biel, són molt protagonistes, però els altres... Tranquil·la, Júlia, a partir d'ara tindreu més paper. A mi ja em va bé tenir el paper que tinc, eh? No en vull més. Ah, jo sí que en vull més, doncs. En tindràs més, Júlia. Asís, estàs molt callat avui. Què t'ha semblat l'Asís de l'obra? Què m'ha semblat? No sé quina mena de filtre ha fet servir l'autora a mi.
Suposo, suposo que ha buscat algú que tenint uns orígens semblants als teus sigui una altra cosa. Així podeu tenir un diàleg fèrtil. Fèrtil? No m'agrada. No? No t'agrada? No t'agrada? Per què? No, no m'agrada. Em sembla un farsant. L'altre dia és, no podríem ser amics en la vida real, ell i jo. Per què no? Per què no?
Els meus amics són uns altres. L'asís aquest, des que va marxar al Marroc i va arribar a Catalunya, no ha fet una altra cosa que intentar allunyar-se d'aquell que era en principi. Jo, en canvi, segueixo sent el mateix i idèntic. Quina llàstima, doncs. No t'agrado, Tomàs. Quina llàstima, que no hagis evolucionat, vull dir. Jo no he dit això. He fet el meu viatge, com tothom. Només dic que segueixo sent el mateix. Les arrels, mantens l'essència. Les arrels? Que ets un arbre. No tens arrels, tu.
Què són les arrels? Cony, els avis, els pares, el paisatge que veia des de l'habitació en vaig néixer, la llengua... Quina és la teva llengua, Sis? Jo parlo cinc llengües. La primera, la de la mare. I la del pare, l'Amazic. Digues alguna cosa, l'Amazic. Digue-la tu. No tinc la sort de conèixer l'Amazic. Va, Sis, digues alguna cosa, l'Amazic. No ho sé, no me'n recordo. Sharmek Gineyi, admgarizoran, wat turizoran.
Què has dit? Que per molt que les arrels em facin créixer, mai m'oblido de les arrels. Que bonic. És un poema. No, m'ho acabo d'inventar. Que bonic, igualment.
Molt bonic, però feinada tindria jo a trobar les meves arrels. Busca-les en algun gerani. És impossible ser el mateix al cap de tants anys. Doncs jo, essencialment, també soc la mateixa de quan era petita. Ja es nota, filla. Aziz, ja sé que no t'identifiques gaire o gens amb l'Aziz de l'obra, però a mi no em sembla un farsant. No t'agradaria haver fet el recorregut que ha fet ell? Què vols dir? No ho sé, però no em sembla que sigueu tan diferents. Em sembla que teniu força trets en comú. Quins?
No sé, l'orgull, la sinceritat... Sinceritat? Jo crec que sí. A part, no li reconeixes l'esforç. Quin esforç? El que ha fet, venint d'on ve les dificultats, tot el que ha aconseguit.
On és l'autor? Què vols? Trencar-li la cara. A veure, a què ha aconseguit? Això, doncs, ser un professional reconegut, amb una família estable, amb un poder adquisitiu que no et fa pas angúnies, plenament integrat, etc. Ja m'imagino que tot això tu no ho has buscat, però no li traguem mèrit, tampoc, no?
El planyo. On ha arribat? Integrat a on? Tan esforç per què? Per no ser ni capaç de dir t'estimo a la seva dona, que somia secretament en deixar-ho tot i tornar al Marroc. Em fa pena, pobre. No tens ganes tu de tornar al Marroc? No me n'he mogut mai del Marroc jo. El supero moltes coses a les dits de l'obra. No ho dubto, no ho dubto. Per exemple?
No he dit que té vocació de monologuista. Jo també, amb la diferència que ell no fa gràcia, i jo sí. A mi sí que em fa gràcia, l'altre sis. No sé si més o menys que tu, però me'n fa també. No hi ha color. El nostre sis és molt més graciós. Gràcies, Tomàs. Jo endevino una certa enveja.
De qui? De jo cap a ell? Ja li agradaria. Júlia, t'explicaré una cosa. Fa anys vaig anar un temps al psicòleg, me'l va recomanar un amic del Marroc, i casualment o no, el psicòleg era marroquí també, o d'origen marroquí, perquè si li hagués dit marroquí a seques, s'hagués emprenyat el tio, igual que l'has dit de l'obra.
Però no es deia así, sinó que es deia Saïd. Saïd el Kadawi. Potser el coneixeu. Algun cop ha sortit per la tele. Doncs saps què va passar? Que al final vaig haver de deixar la taràbia perquè era jo qui li estava fent de psicòleg a ell. De debò, eh? Estava ple de ràbia el tio. Però si el vaig deixar no va ser per això, sinó perquè no em pagava.
El caràcter i la personalitat són grans temes. És un misteri, però ens defineix des de pràcticament el naixement. Ve d'un lloc misteriós que ens fa únics. El caràcter és roman. I si tens la sort de tenir un bon caràcter, un caràcter més social, un caràcter més generós, un caràcter més que busca...
Va, deixa'm estar el vídeo i seguim. Que plaspa aquest saït. Una mica sí. Prou, prou. Seguim. Sí, Aziz, i tu, no estàs ple de ràbia? Jo reconeixerà la meva ràbia si tu reconeixes la teva. Cap problema. Jo estic ple de ràbia, i tu? A veure, Aziz, per què t'has apuntat al taller, tu? Ja no me'n recordo què vas dir el primer dia.
De debò voleu saber? Sí. Per conèixer una noia. No ho vas dir, no ho vas dir, això. Perquè em va fer vergonya, però de debò, des que vaig arribar a Catalunya, l'únic que he fet és apuntar-me tallers per conèixer una noia. I no n'has conegut cap encara? No la que busco. I com ha de ser la dona que busques? Ja veurem. Ja t'entenc, Asís.
I què entens, Biel? Els teus motius. Jo també m'he apuntat al taller per conèixer una noia. Ai, no sigueu primitius. Som primitius. Jo no soc primitiu, però igualment m'he apuntat al taller amb l'esperança de trobar una noia. I què? I què? Bé, a més aprofitaré el taller per explorar la meva vena de monologuista. Sempre he volgut ser com Gat el Malek i crec que hi tinc possibilitats. Qui?
Un còmic francès d'origen marroquí, boníssim. Però si no fos Moro, la gent no li riuria les gràcies, com vosaltres. Estàs dient racistes? No, no. Però la condescendència de vegades agafa les formes més estranyes. I et dic una cosa, Júlia, si en comptes de Moro fos negre, encara riuríeu més. T'equivoques. Jo he conegut negres molt avorrits i no els hi reia les gràcies. Has conegut negres, Neus? Sí. Què passa?
Que no m'ho crec. Doncs no t'ho creguis. Jo l'entenc, Alasís. Té raó. És com el Miquel Martí Pol. Què li passa al Martí Pol, ara? Que la gent sempre l'aplaudia molt. Molt més que qualsevol altre. I? Què insinues? Que l'aplaudien tant perquè anava amb cadira de rodes?
És cert, no he conegut mai cap poeta tan aplaudit. Exacte, no he llegit res de Martí i Pol, però jo també l'hagués aplaudit amb ganes. Aziz, si un dia fas monòlegs en algun lloc, avisa que tens fusta. I tant, tinc fusta, ja m'ho deia el profe de mates. Tens fusta, tens fusta. Ets el més graciós d'un grup de graciosos. Oh, parla per tu, Biel. I a tu, Biel? Ja t'agrada el personatge que t'ha tocat interpretar?
Creus que podria ser d'amic d'algú com l'Asís? D'aquest Asís, no ho sé encara. De l'altre, tampoc ho sé. Sí, suposo que sí. Sap escoltar. No veig que siguem gaire incompatibles. Sabem escoltar els dos. De l'altre sí i de mi no. Jo també s'escoltar, Biel. De tu també. No us veig tan diferents. Biel, i t'agrada el personatge al teu personatge, vull dir.
No ho sé, no em desagrada, és una mica ànima en pena, però ja és això, no? El que m'agradaria saber és si és prou ambigu. Què vols dir? L'Asís, per exemple, té moltes capes, i ja no diguem si l'interpreta l'Asís. El meu biel no el conec gaire. És evident que està trist, preocupat, espantat, però a mi m'agradaria saber si en el fons del seu cor...
Vol que es desperti la Rita o, si ja li va bé, que no es desperti. Això que dius és una bestiesa. Què vols, interpretar un monstre? No, un ésser humà com un altre. Biel, per què penses que en el fons el Biel de l'obra pot voler que ella no es desperti? Ja.
Jo l'entenc. Si a la meva dona se li hagués aturat el cor, no crec que... Però és diferent, bèstia. Tu i jo portem mil anys casats. Jo tampoc voldria que tu et despertessis si se't parés el cor. Jo parlava de la dona a la vida real. A veure, no em mireu així, no em mireu així. Jo vull que es desperti la Rita, és evident.
Ho necessito, de fet. Necessito tenir-la novament al meu costat per poder-li dir que l'estimo. Però hi ha un racó... Però de qui parles? De tu o del personatge? Del personatge. Crec. Quin racó? De quin racó parles, Biel? Si no desitja 100% que la Rita es desperti, no es despertarà, que no ho veus. Tant de bo depengués del nostre desig, una cosa així. Això dic jo.
Mai he vist una gent tan derrotista com els catalans. Aziz, tranquil. Vull que es desperti, 100%. Gràcies, Biel. Però per què no li deies més sovint que l'estimaves? Tant et costava? Això no m'ho preguntis a mi, sinó el personatge. No és el personatge, ets tu. Ja es nota que tens autèntiques dificultats per dir t'estimo als altres.
Tu tampoc li has pogut dir a la teva dona. I això que t'ho ha preguntat mirant-te als ulls. És el personatge. A mi no em costa dir als altres el que els estimo. Quina sort. Per exemple, a tu mateix. T'estimo, t'estimo, t'estimo. Jo també t'estimo, Aziz, però el meu amor cap a tu és tan fals com el teu cap a mi. No esperaràs que t'estimi de veritat. Em caus bé, encara que siguis un bordres.
A veure, crec que en general els altres ens desperten molt més fàcilment odi que amor. Odiem amb molta més facilitat, vull dir. Ja ho diu el tiet en el seu monòleg, estem plens d'odi i de ràbia, tots. Això seràs tu. Perquè t'has apuntat al taller si no.
Per què? Perquè estic plena de ràbia i d'odi? És evident. En algun lloc has de descarregar aquesta ràbia que portes dins. Igual que l'Asís. L'Asís diu que s'ha apuntat per conèixer una noia, però en el fons té un odi que no se l'acaba. I així que pugui treure la navalla...
i ens la clavarà fins al fons. Una altra cosa et clavaré fins al fons, idiota. Va, Txec, confessa, no em crec que no estiguis ple de ràbia. Estic ple de ràbia, i tant, però no cap a tu, et molesta? Tu tampoc em fas ràbia a mi, seriosament. D'acord, la ràbia. No em desagrada gens la versió del biel. Quina? Aquesta, que estem plens de ràbia.
Jo no, repeteixo. Tu, la que més. Mira, ja t'ho dic ara. No hi tornis, reconeix la teva. Ja ho faig. Jo l'entenc, la ràbia del Biel, un cineasta que fa pel·lis que ningú va veure i ara la seva enamorada, a més, l'apalmada.
Jo crec que l'ha matat d'ell. Mira què et dic. Molt de sagrada, no, eh, gens? De fet, podria ser un dels objectius del taller, treure la ràbia que porteu dins. En comptes d'anar al gimnàs a fer boxa, per exemple, fer servir el vostre personatge per treure la ràbia. No acabaríem mai. Oh, jo ja vaig al gimnàs a fer boxa. Veus? Per això no tinc ràbia, perquè la trec al gimnàs.
I hauries d'anar un dia més. I vosaltres dos, Biel i Aziz, ja està bé que aquí tingueu una mica de trifulga si a l'obra heu de ser íntims. I llavors aquest racó del que parla el Biel és interessant. Jo crec que ara ja hi és una mica en el personatge. No sabem gaire què pensa, què sent. Ho podem subratllar una mica, si cal. Però poc o molt aquest racó el tenim tots, no ho sembla?
Jo tinc una cantonada. Perdoneu, però jo m'he perdut. De quin racó parleu? El de les contradiccions més íntimes, inconfessables, no? No. Júlia, tu tampoc tens contradiccions? Sí, però no em costa gens confessar-les. Quina sort, filla. També he fet teràpia uns quants anys, jo. I la veritat és que els meus racons són íntims, però no inconfessables. Doncs va, confessa en algun, filla.
No m'agrada el pa amb tomàquet. Júlia, ja que hi som, i el teu personatge què et sembla? Estàs contenta amb els pares que t'han tocat? Estic encantada. Em semblen divertidíssims, però entenc perfectament que me n'hagi volgut anar de casa tan aviat. Ja m'hauria agradat que els meus pares de la vida real m'hagessin deixat volar tan fàcilment. Et costa volar, fill, eh? I el personatge, Júlia, t'agrada?
no em desagrada. Pels pares que tinc, trobo que he sortit prou bé. Però jo faria una Júlia més reivindicativa, amb la ideologia més...
Era ironia. Les de la meva corda també sabem fer la ironia. Ah, i vull que la meva tieta es desperti, sense matisos, sense racons. Aziz, jo sí que tinc fe i desig. Ja ho sé, eh, Júlia? Demano disculpes si em falta fe. Jo a l'edat de la Júlia també tenia fe i desig, però ara d'un temps cap aquí l'estic perdent. No el desig, sinó la fe. Suposo que el primer dia vam haver de parlar de les nostres biografies...
És llavors quan ho hauria d'haver explicat, però em va fer cosa. Quan tenia 25 anys, el meu germà... El meu germà es va morir d'accident de moto. Va estar a l'hospital més de dues setmanes. En coma. Els meus pares, la meva germana i jo no ens van moure de la sala d'espera. Tots tres desitjàvem el 100% que es despertés. Però no es va despertar.
Ja fa anys, no sé si ho he superat, però ara estic aquí amb altres. He doblat la meva edat des de llavors i no vull dir que sigui pel que vaig viure que el meu personatge no està del tot segur. Si vol que es desperti la Rita, ho vol i ho necessita, però potser no al 100%. Hi ha un racó amb tu, oi? Molt petit. I tu, dona misteriosa?
Ja veus que la dona misteriosa de l'obra se t'assembla molt. Només t'ho podries fer d'ella, vull dir, per edat i per posat. Perquè no només has preferit no dir-nos el teu nom, sinó que des que vam començar el taller amb prou feines has intervingut. M'adapto. Què vols dir que t'adaptes? Que m'adapto. També estàs plena de ràbia, tu? També. Doncs no se't nota. I ja ho saps per què et vas apuntar al taller. El primer dia et vas arronsar d'espatlles.
Per conèixer un home. Des que era jove no he parat de fer tallers per conèixer un home. Doncs mira, per fi us heu trobat. Estàs content, Aziz? Entre vosaltres dos, des del primer dia que hi ha alguna cosa invisible, igual que els personatges de l'obra, fins i tot heu arribat junts avui.
Esperem que allò secret que els uneix no sigui el mateix que els personatges de l'obra. No fan pinta.
Reconeguem-ho, però. En el fons, tots ens hem apuntat al taller per conèixer algú. Ah, sí? Primera notícia. Jo sí, per conèixer-te tu. No siguem anticuats. La gent ja no s'apunta als tallers per conèixer algú. Això era abans. Ara hi ha altres maneres de conèixer gent. Jo almenys no m'he apuntat a aquest taller per conèixer algú en el sentit que dieu. El més jove de vosaltres almenys em porta 20 anys. Gràcies, filla. Tu sempre tan sincera. De res, papa. Júlia, no tens ganes de conèixer ningú?
Sí, però és el que et dic. Mai m'he apuntat a cap taller per conèixer ningú en concret. Si sorgeix, sorgeix, però no veig amb cap idea preconcebuda. Què et fa riure, Abiel? Disculpa, m'ha fet gràcia la paraula preconcebuda. Què li passa? Res, de cop, se m'ha fet molt rara.
per concebuda, concebut i admès per endavant. Ho diu aquí, mira. Doncs això, quan faig un taller no hi vaig amb cap idea feta, em deixo portar. Sí, ja t'hem entès, filla. Què? Som-hi, doncs. Us proposo agafar, que agafeu els papers de l'obra, aquest primer acte, i fer-ne una lectura en veu alta per veure si s'entén com sona. Ostres, això ja va de bo.
No, sisplau, que no vagi en sèrio. Hem vingut aquí a jugar, ni tan sols a fer teràpia, encara que el taller es digui taller de teatre terapèutic. Juguem, és a dir, anem a actuar, a fer comèdia, que ja sabeu, que tant en anglès com en francès, play i jouer, és a dir, jugar, vol dir actuar. Disculpeu la pedanteria, però som a...
Som aquí, estava dient, per donar més importància al joc que a la vida. La vida ja us la trobareu un cop sortim d'aquí, però aquí anem a jugar, d'acord? D'acord. I a més us veig molt predisposats i amb moltes ganes.
Portem ja uns dies i les relacions entre vosaltres han anat pujant de temperatura. Les timideses inicials les heu anat abandonant i ara fa una estona, mentre us escoltava, fins i tot m'ha fet l'efecte que estàveu més pendents de la comèdia que d'una suposada sinceritat, com si ja l'haguéssiu començat a jugar abans d'hora. I es tracta exactament d'això. No dic que no hagueu de ser sincers, però aquí sobretot es tracta de deixar anar l'actor o l'actriu que porteu dins, una mica d'alliberar-lo.
Alliberem-lo, doncs. Tu, més aviat, controla't. Com ho fem, va? Com que és una primera lectura, proposo, simplement, col·locar les cadires com si estiguéssim en una sala d'espera. La dona misteriosa s'asseurà en un racó amb el llibre a la mà. T'he portat Anna Karenina, que intueixo que ens pot anar bé. Te l'has llegida? Sí, quan era petita. Què vol dir, quan eres petita?
No devia tenir més de 13 anys. I la vas entendre? Ai, crec que sí. Doncs ara te la podràs rellegir i comprovar si l'entens com quan eres nena. Què? Som-hi?
No vull tant d'entusiasme. Som. Ara us asseieu amb l'aire de preocupació que pertoca. I llavors, al cap d'una estona, de silenci, tu asís, aixeques el cap i quan vegis el públic et poses dret, t'hi acostes i fas el teu monòleg. Tu no volies ser monologuista? I tant, que ho vull. I si quan fem l'obra no hi ha públic? Home, algú hi haurà. Si no, s'haurà de suspendre l'obra, quan passa al teatre de debò.
Ja sabeu que en principi està previst que la representació la fem davant dels vostres familiars i amics. Per tant, no patigo. Ui, quina vergonya. No podem buscar un públic que no sigui la nostra família. Jo em pensava que el que passa amb una teràpia és confidencial. A mi no em fa res que vinguin els meus pares. Tranquil·la, els tindràs al teu costat. Va, no avancem esdeveniments, tranquils. Ara, l'important és que nosaltres anem fent. Un cop tinguem l'obra ben assajada, ja veurem què en fem.
pot ser la farem a la ràdio i tot. Què? Som-hi?