Segon acte La dona misteriosa i l'Asís entren en una aula de secundària. Asís mira al seu voltant, molt parat. A la pissarra hi ha escrit un poema mitges borrat. Dalt una data de 1991, quan l'Asís tenia uns 15-16 anys. Què fem aquí?
Que saps on ets? Clar que ho sé. Com és que m'has dut fins aquí? Qui ets? No tenies ganes de fer un viatge? No em vols dir qui ets? Perquè et conec, oi? Te'n recordes, doncs? Com si fos ara. On seies tu? Aquí. I allà hi havia el Marfó, Puig, Roca, Marquès i l'Anna Basols.
Ah, sí, sisplau. Em pots llegir el poema que ja has escrit a la pissarra? Què has dit? Mare meva, com m'agrades. És masic. Coneixes la que va ser la meva llengua? No, però per què parles en passat? Ja no és la teva llengua? La perdo per moments. Llegeixes, sí.
La vaca cega. Tupant de cap en una i altra soca, avançant desme pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de rock llançat amb massa traça, el bailet va buidar-li un ull i en l'altre se li ha posat un tel. La vaca és cega. Molt bé, Assis. Em podries dir què vol dir d'un cop de rock llançat amb massa traça? Qui vols que et contesti, l'home o el noi de 15 anys?
Què hauria respost al noi de 15 anys? La veritat. I l'home que ets ara? Que el bailet el que té no és traça sinó ràbia. Que cap nen no tira una pedra contra una altra bèstia si no està ple de ràbia. T'identifiques amb aquest nen? Naturalment. Encara ara?
Més que mai. El noi que jo era tenia ràbia, però no hauria tirat mai la pedra. També estava ple d'esperança. Tens bons records. Tinc bons records, però em fa mal ser aquí un altre cop, perquè m'hi has dut. Qui ets? Paties. Tenien 15 anys. Esclar. Te'n recordes el meu primer patiment? On seies tu?
Darrere teu. Per això no te'n recordes de mi, perquè mai et vas girar. Darrere meu hi seia la Mònica Vilanova. No soc la Mònica Vilanova, sis. Sisplau, pots sortir a la pissarra i intentar resoldre aquesta integral?
Resolta, fàcil. No eren les mates el que em feia patir. Què et feia patir? El meu terapeuta ja sap el que em feia patir. I no ho vols compartir ara amb el públic? El públic em feia patir. Sí, i el teu patiment era molt visible de vegades. Doncs el dissimulava tot el que podia, però sí, em feia patir el públic. La mirada dels altres, vols dir? Per exemple. Com et miraven els altres?
Els nois em enveja perquè era el més guapo. Les noies em desitja pel mateix motiu. Jo ja feia set anys que havia arribat a Catalunya. Els anys d'infància van ser bastant fàcils. Jo era un nen llest, sociable. De seguida vaig fer amics. La majoria em van acceptar. Vaig aprendre dues noves llengües, jugar amb el futbol i em vaig fer del Barça.
Però quan vaig començar la pobertat vaig ser conscient de la meva ferida i cada cop que sortia a la pissarra era com si els altres també em fossin conscients. Jo tinc un fill de 14 anys i crec que li passa el mateix cada cop que surt a la pissarra. Suposo que a l'adolescència es prendra consciència d'una ferida. Vols relativitzar la meva ferida?
No, no, no. Només vull dir que la teva ferida segurament no tenia a veure només amb els teus orígens, sinó... Amb què? Amb les hormones? Les meves hormones estaven en forma llavors. Però jo era un el cadau i envoltat de bassols, marfons, puig, roques, marquesos... No nego la ferida dels altres, sinó que reivindico la meva. Em va costar. Havia après dues llengües noves, però ja havia començat a perdre les llengües del meu país d'origen.
T'esperava un viatge molt bonic per davant, ple d'aventures, ple de coneixences. I de pèrdues, i de dolor i humiliació, i d'odi.
No et planyo. Ara ets un psicòleg de prestigi. Tens una família meravellosa. Et segueixes dient el cadaui, però si diguessis que et dius ostrell, donaries el pego perfectament. Sense aquell dolor, no l'hauries fet, aquest viatge.
I sense la ràbia tampoc. Sí que saps coses de mi. Ai, no sé res. Per això t'he portat fins aquí, perquè me les expliquis. Qui ets? Encara és aviat. Deixa'm seguir una estona més, com si fossin dos desconeguts, com si tot just ens acabéssim de conèixer. Són bonics els començaments, no trobes? Doncs no em diguis qui ets, si això ens ha de permetre costar-nos més.
Ara sóc jo l'alumne. Permís per parlar? Endavant, digues. Professor Assis, podríem fer alguna cosa diferent avui a la classe? Què vols fer, maca? Ai, no ho sé. Per què no ens explica alguna història de quan era petit? Quina és la primera vegada que es va enamorar? Com es deia ella? Anna. I què va passar? No te'n recordes, tu? Com vol que me'n recordi si no hi era? Anna Bassols.
Anna Bassols. M'agrada. A mi m'agradava ella, però imagina't, has dit el Cadau i Anna Bassols. Anys 90, una pubilla i un moro. Has vist Maricel? Perquè he plorat, perquè he plorat, perquè no havia de plorar. Vols dir que no exageres? Si vols t'ho explico, però no em diguis que exagero, eh?
Em dic Aziz El-Kadawi. Vaig néixer l'any 1975 a Benicidel, un poblet d'anador, al Marroc. Del lloc on vaig néixer ara només em queda una paret de pedra i les finestres. Aquell és el meu primer paisatge, el groc del blat i el blau del mar.
Si en algun lloc he de fixar al principi del meu viatge és quan el meu pare se'n va anar a Alemanya a fer de miner. Al Marroc ens hi vam quedar els meus cinc germans i la meva mare. No recordo tant la meva enyorança com l'enyorança dels pares del meu pare, és a dir, dels meus avis.
Trobo a faltar més el meu pare ara que llavors. El penso encara molt jove, sol, baixant cada dia a la mina per estalviar uns diners que algun dia ens fessin sortir de la pobresa. No va tornar fins a l'estiu, dues setmanes, i se'n va tornar novament cap a les mines, aquesta vegada al nord de Catalunya. No va ser fins a l'estiu següent que se'ns va endur amb ell però a Torre d'Embarra. Treballava de paleta.
Dels primers dies a Catalunya me'n recordo de l'enyorança dels avis i dels amics que havia deixat al Marroc. Quan vam tornar, l'estiu següent, els vaig portar uns clauers de record de Catalunya, fins que un estiu me'n vaig adonar que qui trobava a faltar eren els amics de la torre. I de tornada els vaig dur unes figuretes de ceràmica típiques.
En aquell moment ja no sabia d'on era jo. Li vaig preguntar a la meva mare, «Mama, d'on soc? Ets del Marroc i ara també ets d'aquí», em va dir. Durant un temps la seva resposta em va calmar, però quan passava dies al Marroc els amics d'allà ja no em veien com un dels seus i quan tornava a la torre els amics d'aquí seguien sense veure'n com un dels seus.
Aquesta mena de conflicte encara no l'he resolt, però ho he après a conviure-hi. Més que una tara, l'he convertit en un orgull, en un motor, en una ràbia. No vull ser d'un lloc si això m'impedeix ser de l'hora d'un altre lloc. Soc africà, soc europeu, soc marroquí, soc espanyol, soc català. I si algú em mira malament i li dic, desgraciat, quina pena que em fas que només pots ser d'un lloc. Sense aquest orgull o aquesta ràbia no hauria arribat mai a ser qui soc.
No hauria sigut psicòleg ni ara em guanyaria la vida com me la guanyo, ni m'hauria casat amb una catalana de soc arrel. Havia de ser catalana a la força.
Ah, la força! I moreneta, i tenir cognoms catalans, Sardà, Vila, Serrats, Mitjana, si no malament. No es podia dir González, ni Pérez, ni Gómez, ni encara menys Jamiqui, Amrabat o Musauri, però això crec que ja ho he superat. Ara sí que em podia casar amb una Martínez o una El Hachmi. Com et dius, per cert?
No he quedat així, eh? És cert, perdona, però tens un accent bastant tancat. No pot ser de gaire lluny. No sóc tancada, només l'accent. Parla'm de l'Anna Besols.
Anna, Bassols i Pujol, morena, cabells llargs, prima, ulls verds. Me'n recordo de la seva primera mirada com si fos ara, neta, sense prejudicis, somrient. Me'n recordo de les seves dents quan reia, el pati menjava una poma, tothom entrepans i ella una poma.
Es notava que ningú l'havia advertida. No encara. Vaig caure de cul. Tenia a veure amb els meus 15 anys, però aquella atracció tan física i pura alhora no l'he tornat a sentir mai més. Una tarda li vaig demanar si volia anar a passejar i em va dir que sí. Crec que en aquells moments ni se'n recordava que jo era moro. Vols dir que no era això el que li agradava de tu?
Era això, sí, però vull dir que l'Anna em mirava com si fos suec. Era conscient de la meva diferència, però en positiu, els encants del foraster. Però no va durar ni deu minuts, això. El temps de la passejada, amb una simple caminada pels carrers de la torre, em va tenir prou per entendre que jo no venia de Suècia, sinó d'un país molt pobre, on les dones anaven tapades i parlaven una llengua plena d'esbarzès. Li vas dir, tu?
Li van dir les mirades que ens van llançar la gent de Torro d'en Barra. Què va passar? Encara no sé què va passar. Vau seguir passejant?
Sí, i ens vam agafar de la mà i ens vam mirar i ens vam fer els primers petons d'amagat, però a l'hora que notava que ens anàvem apropant, vaig notar que ella s'anava allunyant. La notícia havia arribat als seus pares, a les seves amigues, als nens de la classe i dels cursos superiors. Jo vaig ser l'últim en assabentar-me'n, l'últim mico, i em va arribar en forma d'un llarg silenci aixordador. Què vols dir?
Saps aquell silenci que precedeix una tempesta o certs atemptats? Sí. De cop i volta al meu voltant es va fer un silenci com mai l'havia sentit. Hauria preferit que hagués vingut el germà de l'An i em digués, si et tornes a acostar a la meva germana et mato, puto moro. M'haurien en la mar de ve una ràbia precisa, immediata, que em permetés defensar-me cops de puny.
cridar als meus germans veïns i fixar la data de la lluita com a West Side Story. Però no va caldre. L'Anna es va retirar tota sola i no crec que ni tan sols la forcessin. Simplement va entendre les mirades dels altres i va saber que no les podria suportar.
No només els immigrants hem hagut de patir les mirades dels altres, saps? En un gest desesperat perquè m'acceptés, li vaig voler regalar un no m'hi olvides. Te'n recordes d'aquells penjots de la nostra adolescència? I tant, i tant. Perquè és el que feien els altres nens de catalans amb les seves xicotes catalanes. I em vaig assabentar que aquella mateixa tarda ja l'havia llançat. Ara, Rick, però llavors va ser tan, tan humiliant. Bueno, bueno, ja està, ja està. Tot això ja ha passat.
No, no ha passat. Certs tipus de violències no s'apaguen mai més. Tornen un cop i un altre. Almenys al final t'has pogut casar amb una catalana de so carrel. I si volia menjar-me'n d'alguna manera. És infantil, si vols, però aquesta història de rebuig infinit no seria qui soc. Tu creus que l'Anna se'n recorda d'aquests moments? En devia ser conscient, vull dir...
No, era una nena de província, cega com totes les nenes de províncies. Ui, no l'has perdonada. Oh, Muhammad, tria sempre el perdó, ordena el bé i aparta't de qui es comporti amb tu de forma ignorant, diu l'Alcorà. I a mi m'ho deia el meu avi. No tinc res a perdonar, doncs. Em va apartar i em vaig apartar del seu camí. En canvi, si li guardo rancor, aquest rancor no li fa cap mal a ella, sinó a mi. Cada cop que torno a aquesta taula, sí, el que pateixo sóc jo i no els altres.
Si els perdonessis, deixaries de patir, potser? No tinc res a perdonar, ni vull deixar de patir. Què faria sense aquesta ràbia? I els fills? No et fa por? Quins fills? Els teus, esclar. He sentit que deies que dormien mentre la dona et demanava si l'estimaves. Encara dormen a aquesta hora i demà quan es llevin seguiran dormint. S'ha de protegir el son dels infants tant com sigui possible.
Què vols dir? Que no ho saben? No saben res de res. Els teus sí? Mira, intento no amagar-los gran cosa, almenys no qui és la seva mare. I no descarto que al final puguin saber també qui és el seu pare. Els hi ho diràs tu o confies que ell... Ai, no sé si me l'imagino el meu home dient-los. Quina responsabilitat, doncs, per tu ho dic, eh?
No vindrà d'una. Si callem, ens ho retrauran tota la vida. Tu ets psicòleg, ja jo ho hauries de saber. Algun dia, els teus heretaran la teva ràbia si no vigiles. Millor això que res. Hi ha pitjors herències. I tu a què et dediques? Parles també com una psicòloga, segons com. Sóc professora de secundària. De debò? De debò.
Adolescents. Adolescents. Et puc fer una pregunta? Digues. Encara em veus molt adolescent a mi? Em sap greu, però no. Tens tares pròpies de l'adolescència, eh? Però et sobre més de 30 anys per ser adolescent.
Per què poses la meva mà sobre el teu pit? Fa temps que ningú em parlava així, amb aquesta confiança, amb aquesta calidesa. No ets l'Anna, oi? Te la recordo? No. A qui et recordo? No sóc l'Anna. Qui ets? Aquest accent... T'he donat moltes pistes a part de l'accent. La mida dels pits? Per exemple, els pots acariciar.
Què? T'ha semblat que exagerava amb la meva història? No, però no és Maricel, ni Romeu ni Julieta, ni West Side Story. M'hi falta algun amor. Jo vaig morir d'alguna manera. Saps què desitjaria ara mateix? Si continua acariciant-me. A què? Ser marroquí. Vaja.
Aquell noi marroquí va morir aquells dies, no va caldre cap navalla, i per això el trobo tant a faltar, poder tornar a ser aquell nen que se'n va anar del Marroc amb set anys i fer servir la Masic i l'àrab i viure tota una vida que no he viscut. Aquesta ferida sí que fa molt de mal.
L'anhel i la nostàgia, saps? Jo sempre t'he vist com un marroquí. Molt millor, eh?, que un portugués i un suec. No m'han agradat mai els putos suecs. El primer cop que et vaig veure, vaig pensar, quin moro més guapo. Vaig caure rendida. Qui ets, va? Ets tendre, m'agrades.
Música Música Música Música Música
Seràs quan jo t'ho digui, serà vull. Quan la teva llengua mullarà els meus fills. Imagina'm dura i blanca, si t'agrada més així que més vols, si tu
Fins demà!
Ni ara em diràs qui ets. Final del segon acte