Conexió. Servei. Informació. Participació. Emergències. Educació. Companyia. Memòria. Paisatge. Via Terra.
Molt bon dia, salutacions des de Sant Cugat. Benvinguts a la celebració d'aquest dia R, si us acabeu d'incorporar. En la pròxima hora us acompanyarem la Mercè Mainer de Ràdio Vilafant i jo mateixa, Carme Reverte. Mercè, molt bon dia, ho tenim tot a punt ja.
Sí, molt bon dia, Carme. Tinc l'Ivan Llerpes, com deia el company de l'anterior hora, el control tècnic i jo també us acompanyaré, juntament amb la Carme, amb aquesta hora plena de contingut on repassarem molts temes en aquest dia mundial de la ràdio. Carme, si et sembla, arrenquem, no? Que tenim moltes ganes de ràdio avui.
Doncs sí, avui celebrem el dia de la ràdio allò que ens uneix, allò que ens apassiona. Però mira, escolta, Mercè, para bé l'orella perquè segur que identifiques algun d'aquests sons. D'Eco, canvia cap a l'esquerra per Gaúcho, que intenta un altre gènere individual, intenta superar evolucionar l'avversari, pot fer-ho, agafa Gaúcho i que m'apodre aquí, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual, qual.
Fins demà! Fins demà!
GOL! GOL! GOL! GOL! GOL!
Hola a tothom, sóc Carles Porta. Gràcies per escoltar-nos. Intentarem posar llum a la foscor. Comencem.
Crims. Per què matem? El relat dels moments foscos de la nostra societat. Crims. Amb Carles Porta.
Crims Guió Marc Casas Coordinació Lídia Urriols Revisió de guions Imma Falcó Producció Null Aventura Muntador musical Sergi Cotillas Direcció artística Dolors Martínez Direcció, guió i presentació Carles Porta Amb les veus de Catalunya Ràdio
No cal que us descobrim que la ràdio és molt més que la veu i la música. Podríem dir que és emoció. I per aconseguir que els oïdors quedin atrapats, endinsats, en el món sugestiu, hem de dir, de les ones, hi ha professionals que ho fan possible amb una mica de màgia. Però, sobretot, professionalitat. I avui volem reivindicar precisament la figura dels tècnics, dels tècnics de so. Per això ens acompanya el Sergi Cotillas. Sergi, molt bon dia.
Molt bon dia i moltes gràcies per convidar-me. Tècnic de Catalunya Ràdio. Tota la vida, pràcticament. Vaig estar primer a l'Hospitalet, però de seguida, de seguida, a Miramar, vaig estar a mig anyet, a Ràdio Miramar, i després ja vaig fer el salt perquè era la inauguració de Catalunya Ràdio, vaig veure un anunci al diari i em vaig presentar les proves i sí, sí, vaig tenir la sort que amb 17 anys em van agafar i des dels 17 fins ara encara hi soc.
O sigui, que una colla d'anys. Tots, gairebé. Mare meva. Tu diries que els tècnics feu màgia?
o matant com això no, però evidentment cadascú té la seva funció dins d'aquest metier, no? I la nostra, doncs, és intentar farcir, i jo sempre ho dic, que el muntatge musical, tant a la ràdio com a la tele, com fins i tot a les pel·lícules, i això crec que coincidim amb molta gent que es dedica a això, l'important és que passi desapercebut, o sigui, que acompanyi,
però que no diguis, ostres, allò, aquell moment que ha fet això... No, vull dir, precisament el bonic és que diguis, ostres, que maco ha quedat tot, però que diguis, ostres, la música hi era, i ostres, que bé que m'ha acompanyat que no l'he hagut de notar, no?
Vull dir, jo sempre intento això, quan faig muntatges, a més, amb el Carles, per exemple, quan vam començar a treballar amb el Porta i tal, és de les coses que vam parlar, perquè era fàcil anar-te amb un tema de crims, tal, molt a l'afectisme, a posar músiques una miqueta passades de to i tal, i jo li vaig dir de seguida, dic, no sé tu com ho veus, però jo crec que ho hem de fer d'una manera discreta per dir alguna cosa. O sigui, menys és més. Vull dir, el meu lema és aquest.
Tota una vida vinculat a Catalunya Ràdio. Si fessis un repàs a la teva trajectòria i a com ha evolucionat allò al que tu t'hi has dedicat, quins diries que han estat els moments clau?
Bé, potser al dedicar-me a coses diferents dins del mateix mitjà, diguéssim, perquè clar, jo bàsicament vaig començar com a tècnic de so, després de tècnic de so vaig passar a muntat musical,
I després de muntar el musical, que ho he fet fins ara i ho continuo fent, pel mig, el Quim em va demanar si podia fer amb ell les transmissions de futbol, però no com a tècnic, sinó parlant i comentant els partits. Ah, també, eh? Clar, sí, sí, la cosa era aquesta. Vull dir, jo estava a la sala d'imatges i, clar, ella em preguntava que dos per tres. Vull dir, de fet, aquests gols que heu posat, quan ella acaba de fer el gol, una de les meves funcions era, com jo veia per tele,
Quan ell acabava d'explicar, llavors entrava allò i deia, doncs sí, la clau del gol és que ha estat el primer toc, si hagués fet un control premi potser hagués perdut temps, tal... Vull dir, jo comentava el gol després d'ell, per dir alguna cosa, i després quan hi havia jugades polèmiques, doncs també. Sergi era penal, no era penal, era falta, era targeta, no era targeta, i això ho feia amb el Carles Domènech durant molts anys, que ell encara hi és, a les transmissions esportives de Catalunya, que a més és un amic de l'ànima, el Carles, des que teníem 17 anys.
I escolta, com ha canviat treballar amb el so al llarg de tot aquest temps? Perquè clar, ara estem en l'era de la digitalització i sembla que les manualitats que es feien abans ja s'han oblidat, no? Efectivament, sí, sí, això ho entenc sovint amb el meu germà, que també es dedica a això.
ell té 3 anys més que jo, i sempre ho diem, clar, la ràdio d'ara no té res a veure. Vull dir, nosaltres treballàvem amb discos de vinil, treballàvem amb cinta oberta, amb revox. Amb revox. Que clar, evidentment, quan havies de tirar 10 publicitats, totes eren petites i tu tenies només dos revox, i clar, a vegades no hi havia gairebé temps de rebobinar i posar la següent, perquè és que clar, és que no donava temps. I el que deies tu, després, si necessitaves posar d'una cançó un punt concret,
havies de tenir molt clar, més o menys, on que hi ha de la cançó, aquell tros... Havies de quadrar. Bueno, no, quadrar-ho i a ull, perquè, clar, com no es veu, tu no ho saps, havies de fer la preescolta superràpid, de dir, hòstia, em sembla que el moment que vull està aquí cap a la meitat, doncs, saps, buscaves, però, clar, res, amb ara, ara ho tens tot apamat amb l'ordinador, és clang, clang, clang, tira, tira, tira, vull dir, abans era... a mi m'agradava més, abans...
I escolta, has parlat del teu germà, és a dir, que tu l'ofici ja el coneixies, ja no només pel teu germà, sinó el teu pare, també s'hi dedicava? I tant, el meu pare va estar a Ràdio Nacional i abans a Miramar. A Miramar va estar també moltíssims anys i primer ell feia estudi també, feia muntador musical, però va arribar un moment que li va agradar més també fer exteriors
I durant moltíssims anys a Ràdio Nacional va començar també els estudis, però de seguida ja va passar a fer exteriors. I el meu pare, dins del mitjà, moltíssima gent sempre et trobes que t'emparla i diu el teu pare, que tal, que maco que era, que tal, que sempre ajudant els altres, si a algú li faltava un cable, que a algú li faltava no sé què, sempre estava allà.
I és veritat que era una persona... A més, dins de la seva feina era molt bo, la veritat. Vull dir que a mi sempre... De fet, jo quan començava, a vegades em trobava... Va ensenyar coses. Moltíssimes. Jo és que des que era un nen ja anava a la ràdio. Jo tenia 5-6 anys i anava a la ràdio, anava als estudis de gravació on es gravava l'Helena Francis, que també ho gravava ell. Era que bé. Sí, sí. I em deia, tu ara, el botó aquest, quan jo et digui, tu prems aquest botó. I jo premia el botó...
I això ho fèiem amb el Paco, anàvem els dos, el meu germà i jo, de petitets. O sigui que ho hem mamat sempre, vull dir que ja volíem fer això, de fet. I tant. Diuen que ets un dels millors tècnics de so del país. Fins i tot...
A veure, ho diuen, eh? Jo crec que ho podem corroborar. Fins i tot en Joaquim Maria Pujal va dir que et volia per la vida en un xip de TV3, no? Perquè eres el millor. I ja sabem que el mestre era molt exigent i sempre buscava el millor de cada especialitat.
Era molt exigent, sí, era molt exigent i de fet jo, on el vaig conèixer més va ser el xip que em van fitxar per fer una cosa que no era ni de muntatge musical, era una cosa més tècnica, però que a la tele deien que no es podia fer i ell em va preguntar, escolta, em diuen a la tele que això no es pot fer, tu ho pots fer?
I dic, home, mira, si em col·loquen un parell de revox i una entrada telefònica, perquè era per unes coses de telèfon de fora de la gent que trucava, dic, jo t'ho faig. I aquí el vaig conèixer i després em va, quan jo vaig tenir l'accident l'any 92, que vaig estar gairebé un any de baixa, ell va venir a l'hospital quan encara estava allà i em va oferir fer dues coses. Em va oferir fer el programa de tele que era el...
Tom per la vida? El Tom, el Tom per la vida i també sortir allà a parlar i diu i està bé que la gent vegi que una persona que va amb cadira fa una feina i tal i el primer dia de tots vam fer abans de començar el programa el primer vam ser ell i jo fent un discurs explicant què m'havia passat i la feina que faria allà
Posant en context. Sí, sí, i em va fer això, em va oferir el programa de tele i les transmissions de futbol. I vaig dir, home, no sé si podré fer tanta cosa aquí. Segur que sí, ja ho veuràs. I sí, sí, sí, però vaig aprendre... Bé, és que una barbaritat. Amb el Quim s'aprem moltíssim. És veritat que pateixes una mica, sobretot al principi, perquè és molt dur i és molt exigent, però després les coses surten com surten, clar.
Posem una mica de nostàlgia, perquè no sé si tens la mateixa sensació, dècades enrere la veu i el so eren dos factors preuadíssims. Molt. Molt preuats. Tu creus que actualment no tothom dona la importància o treballa amb la cura que caldria? Sobretot al so de veus n'hi ha moltes i diverses, no? Ja no ens hi posarem, però...
No, amb el so, home, depèn. És que ara també tot és més fàcil. El que sí que jo he notat és que les noves generacions de tècnics i de muntadors que com a mínim jo veig allà a Catalunya Ràdio, a la nostra emissora, i segur que passa a tot arreu, estan molt més preparats que nosaltres, perquè nosaltres a més no teníem un a estudiar-ho, perquè quan jo vaig començar no s'estudiava això.
anaves i ho aprenies i anaves d'aprenent sense cobrar a veure com es fa i et deixaven tocar i ara m'hi poso una estona i aprenies així però tots els que venen des de fa ja molts anys venen preparadíssims, han estudiat i són molt bons jo crec que a nivell professional hem guanyat molt la gent que tenim treballant ara de tècnics i muntadors per mi són boníssims per això quan
No, jo he tingut la sort de treballar amb gent molt bona i això vulguis que no, doncs, home, evidentment, i tens un background, només faltaria, portes des dels 17 anys o des dels 16 i escaig fent aquesta feina, home, només faltaria que no tinguessis un background i no haguessis après una mica.
Però de les coses més boniques de la meva feina, sempre ho he dit, és que aprens. Aprens molt de la vida, perquè cada dia pràcticament tens convidats que t'estan explicant coses diferents. Cada dia ve algú, un dia et parlarà d'autobusos, un altre et parlarà del temps, un altre et parlarà... I tu, si estàs amb les orelles obertes, aprens moltíssim. És una feina per aprendre molt. Som uns privilegiats. Jo crec que sí, claríssimament.
Sergi, acabarem i acabarem amb un joc. Jo tinc una frase i tu l'hi poses al final. Molt bé. Si la ràdio no existís... Sí. Què? Home, doncs que jo no tindria feina, no? Com molts, com molts. Vinga, doncs l'acceptem com un bon final perquè efectivament ens dóna vida. Oh, i tant.
Però perquè també ens dona feina. Sí, i tant. És un plaer. És un plaer, efectivament. Doncs, escolta, Sergi, nosaltres continuem la celebració d'aquest dia R. Ja sap que les emissores locals estem connectades celebrant precisament el Dia Mundial de la Ràdio.
I ara continuarem aquest recorregut pel territori. Ens n'anirem fins a la conca de Bàrbara, on ens espera la Gemma Bofies de Ràdio Montblanc, en aquest dia especial en què la ràdio és la protagonista. I parlarem d'una de les seves funcions, la vinculació amb el teixit social del municipi. A Ràdio Montblanc han estrenat un nou podcast aquesta temporada, fet en col·laboració amb la Unió de Botiguers i Comerciants de Montblanc, que porta per nom...
darrere el taulell. Ens en farà un petit testet la nostra companya. Molt bon dia, Gemma. Hola, molt bon dia. Doncs sí, avui tenim als nostres estudis la Sònia Romero, que és la presidenta de la Unió de Botiguers i Comerciants de Montblanc. Amb ella, com bé deies, parlarem d'un nou podcast que hem estrenat aquesta temporada a Ràdio Montblanc, en col·laboració amb els botiguers i comerciants montblanquins. Un podcast que porta per nom darrere el taulell. Benvinguda, Sònia.
Hola, bon dia i felicitats pel dia d'avui. Avui el celebrem plegats i justament parlem d'aquest nou format que els botiguers i botigueres heu vingut a la ràdio. Com vau encaixar la proposta quan al setembre, prèviament a la nova temporada, us van venir a dir «Mira, tenim una idea».
Ostres, a mi em va fer molta il·lusió perquè vaig trobar que era molt bona idea i vaig trobar que seria divertit i que la gent pogués saber qui hi ha darrere del taulell, però el per què està darrere del taulell. I és bonic escoltar-ho perquè cadascú està per motius diferents. I és una miqueta que també la gent ens pugui conèixer el per què hi som darrere d'un taulell.
Aquesta involucració dels mitjans locals amb el teixit social és quelcom necessari, no? Fa poble, també. Clar, jo crec que sí. A més, jo crec que la gent l'espera, no? A veure qui l'ha entrevistat aquesta setmana, a veure quina història té ella, no?
Vull dir, jo crec que ha sigut un encert. Parlar del comerç local era una mica també una qüestió social, perquè al final tots i totes sabem que els nostres pobles i ciutats, el comerç local necessita el nostre suport com a ciutadans i els mitjans hem de fer també suport a totes aquestes qüestions que passen a casa nostra. Com esteu sentint per part de la clientela? Què us està dient? Està seguint el podcast? Li estan curiosint? Està descobrint qui hi ha justament darrere el taulell?
Jo et puc parlar, jo vaig fer la setmana passada l'entrevista i em vaig quedar molt sorpresa, jo ho vaig penjar lògicament, de la gent que l'havia escoltat. I que la gent et deia, ostres, quin nostàlgic el teu pare, o quina pena, vas tancar la botiga i quin sentiment. I veus que la gent va escoltar tota l'entrevista. Ostres, em va agradar, em va agradar.
De fet, és emocionant, perquè abans em deies tu també, no?, que tu ets la presidenta de la Unió de Botigues i Comerciants, però que fins i tot tu mateixa t'estàs sorprenent de saber, no?, què hi ha darrere el taulell, més enllà de saber, doncs, la Viram Moix, el senyor Millag, i de moment portem vuit capítols. Però està humanitzant molt, no?, les botigues també, eh?
Sí, sí, sí, jo crec que igual que jo... O sigui, quan he sentit una entrevista he pensat, ostres, jo aquesta part no la sabia d'aquest botiguer, eh? Penso que això li està passant a tothom. Jo, per exemple, hi he escoltat totes, ja com a presidenta, no?, perquè és una cosa més que necessito saber...
Em vaig emocionar molt amb l'entrevista de l'Ester, va parlar molt de la seva mare, la Montse del Taler, que té altres feines i això és com una cosa més, la de l'Aresport, l'Eli Palau, que és descendència, que veus que hi ha històries molt boniques i jo crec que ho està sentint moltíssima gent.
Doncs moltíssimes gràcies, Sònia, per haver vingut aquí als estudis, haver celebrat aquest dia de la ràdio, aquest 2026, i llarga vida als comerciants i botiguers de Montblanc i de tot el país. Sí, i llarga vida també a les ràdios, perquè sense abaltos no tindríem aquestes comunicacions i aquesta falta d'informació, aquesta informació que tenim a través vostra. I que Montblanc va genial tenir-vos. Fins aviat, adeu.
I tant, llarga vida al comerç, llarga vida a la ràdio. Continuem amb aquesta celebració del dia R. Ara fem un salt per desplaçar-nos fins al Vallès Oriental, a la Garriga, per connectar amb Ràdio Silenci. L'emissora municipal està d'aniversari, celebrant els seus 25 anys des d'aquest octubre.
i tot el 2025 va ser un any de nominació i de premis per alguns dels programes d'aquesta emissora, com per exemple Puiggraciós amb el fons a l'esquerra, que va ser guardonat el maig amb els quarts premis sonors com a millor podcast de proximitat del 2025. Per poder conèixer en més detalls de tot plegat, podem parlar-ne amb el nostre company, en Jordi Roig. Jordi, bon dia.
Molt bon dia, doncs sí, avui a Ràdio Silenci celebrem aquest dia mundial de la ràdio i el dia R fent un repàs a un últim any que us hem de dir que ha estat molt especial per nosaltres. Més enllà de celebrar aquests 25 anys de l'emissora Caradellas, el 2025 va ser un any de nominacions i la temporada passada Ràdio Silenci va emetre fins a finals del 2024 el programa Al fons a l'esquerra, que era un podcast d'actualitat amb seccions que presentaven l'Andreu Clapés, la Laura Garriga, l'Eduard Guerra, en Carla Riba i la Judit Torné.
que setmanalment tractaven un tema central, però va ser a la primavera del 24, quan van decidir explicar en primera persona, des de la perspectiva d'un joves, com era la vida al santuari de Puiggraciós, just aquí al costat, a Figueró Montmall, on resideixen dues monges van adictines des de ja fa més de 50 anys. I, de fet, el 2023 van donar-se la coincidència d'aquest mig segle de residència estable de les monges.
I és a partir d'aquesta experiència, quan neix el projecte, que es va anar cuent a foc lent, que és puginaciós amb el fons a l'esquerra. Tal com ens comenta un dels membres de l'equip, en Carles Riba.
Vam aprofitar que justament fa dos anys era el 50è aniversari de l'arribada de les monges benedictines al Santuari de Puig Graciós d'aquí al Vallès Oriental, i vam creure convenient que una femenera com aquesta encaixava bastant amb la idea aquesta de plasmar testimonis de vida que siguin singulars, i d'aquesta manera vam passar 48 hores, és a dir, tot el cap de setmana, en el Santuari de Puig Graciós amb les monges, plasmant una mica el seu estil de vida i a la vegada intentant contraposar certes visions des de la joventut actual amb la seva visió.
El treball es va anar cuent a foc lent i el resultat va ser d'un cap de setmana del 2024 que va donar lloc a quatre capítols que vam emetre a l'emissora el desembre del 2024 i que de fet encara es poden recuperar online i que les monges expliquen la seva vida, la manera de pensar i plantegen diferents temes com seria el país, l'espiritualitat, l'església o la societat. I a banda de les dues monges, que eren en aquell moment Maria Teresa Botell i Rosa Caminal, hi ha més persones que hi apareixen.
La Laura Garriga, una altra de les integrants de l'equip, ens explica més detalls de com va ser l'enregistrament i tot el procés d'edició. Ens vam dividir una mica les tasques d'anar gravant paral·lelament amb aquests dos instruments diversos moments de la vida de les monges, també de les nostres impressions en aquest dia a dia, i a partir d'aquí, amb aquestes gravacions que podem jurar que eren molts i molts minuts,
Vam fer una feina exhaustiva de tornar-nos-ho a escoltar, de seleccionar els millors talls, d'intentar traçar una línia narrativa que tingués un sentit per poder explicar el que volíem. I alhora també ens van sorprendre moments molt divertits que vam intentar també incorporar.
Va ser un procés de gravació i d'edició que va durar uns quants mesos, on hi havia moltíssima gent implicada, amb el suport tècnic de l'emissora, l'Edgar Colomé, però també en Carles Riba, que fa un moment l'escoltàvem, que va inspirar-se creant la banda sonora amb els gotjos de poginació, disseny de més persones, la Berta Doria, la Maria Abel, el Víctor Rodríguez,
I tot va anar coent-se a foc lent i va arribar un moment que tot va créixer i es va aconseguir ni més ni menys que aquest Premi Sonor, el millor podcast de proximitat del 2025, que va ser tot un gran premi que a l'emissora estem molt contents d'haver pogut celebrar aquest 2025. Carme, què et sembla si ho deixem per uns minuts, perquè ens queden pocs minutets per donar pas a la informació, a la publicitat, a fer una petita pausa?
Perfecte, Mercè, però no marxeu, perquè encara us hem d'explicar moltes més coses. Fins ara.
La xarxa de comunicació local. Agua con limón Cerve de barril Mesa para tropecientos veinti y pico mil Si oye una canción Trio que habla de mí Brindo por tu forma de vivir No me vuelve loca Tus manos cuando me rozan El aire que se alborota
No me vuelves loca tus ojos cuando me tocan y tu corazón de roca me aleja de ti. Y si me ves bailando esa canción de radio y más luna llena no te echaré de menos tanto. Y si me ves cantando esa canción de radio si tu luna nueva no se ha equivocado de barrio
Si te ves bailando solo, solo de vez en cuando Ponme una de amor, ¿dónde voy de aquí? Te falló el motor y nunca me lo merecí Si oye una canción, creo que habla de mí
No seré tu musa al escribir. No me vuelves loca tus manos cuando me rozan el aire que se alborota.
No me vuelven loca tus ojos cuando me tocan y tu corazón de roca me deja decir. Y si me ves bailando esa canción de radio y no es luna llena no te echaré de menos tanto. Y si me ves cantando esa canción de radio
Si tu luna nueva no se ha equivocado de barrio y si te ves bailando solo.
Solo de vez en cuando. Ay, de vez en cuando. Ay, de vez en cuando. Cada mes de mayo apuntes en tu calendario. Solo de vez en cuando. Solo de vez en cuando. Cuando en otros brazos sepas que no me vuelven loca tus manos cuando me rozan.
El aire que se alborota cuando vuelve allí. Y si me ves bailando, esa canción de radio, será de una nueva otra vuelta, solo otro mes de abril. Si oyes una canción que hoy habla de ti, hace ya pelita te escribí.
Efectivament, tornem a ser aquí amb tots vosaltres. Ens retrobem de nou en aquest programa especial amb motiu del Dia Mundial de la Ràdio, el dia R, que celebrem les emissores locals, Mercè.
Sí, Carme, doncs una celebració, un dia de celebració que a aquesta hora compartim plegats Cugat Mèdia i Ràdio Vilafant. I si et sembla, Carme, et presento el següent convidat. Es tracta de Francesc Canet, exlocutor de la nostra emissora de Ràdio Vilafant i l'encarregat de retransmetre els partits de la Unió Esportiva Figueres quan estava a Segona Divisió B. Ell és un gran coneixedor de tot l'univers de la Unió Esportiva Figueres, tècnics, directiva, vestidors, jugadors...
però també és un periodista amb una trajectòria molt singular. Va ser director d'institut durant 20 anys, en dues etapes diferents, tertuliar de ràdio, col·laborador de setmanaris, polític, sí, sí, fins i tot diputat al Congrés per Esquerra Republicana de Catalunya i a la capital de l'Alt Empordà va arribar a ser vicealcalde de Figueres. Avui, coincident amb el Dia Mundial de la Ràdio, el tenim aquí amb nosaltres per recordar algunes d'aquelles vivències esportives i radiofòniques. Cap a la banda d'Esquerra, el control d'Alfonso...
No és bo, finalment cau a terra, se l'emporta Freixa, llançament llarg per la banda dreta per Juli, intenta guanyar la posició, Juli l'ha guanyat la posició, ha guanyat la posició, Juli, molt bé, controla la pilota, si obre l'esquerra pot ser perill dins l'àrea, Peña, Peña, gol! Gol, gol, gol, gol, gol!
Bon dia, Francesc Canet. Bon dia, Mercè i Ivana. Què et sembla sentir-te després de tants anys? Home, de fet, li havia demanat al Toni Guerrero que m'enviés alguna i me n'havia enviat alguna, però perquè les meves netes, esclar... No s'ho creuen. No, evidentment no s'ho creuen perquè em tenen per una altra cosa, vull dir, professor, avi...
És clar, que veure que l'avi treballés a la ràdio és una... Clar, vas estar una colla d'anys fent les retransmissions dels partits de la Unió Esportiva Figueres aquí a aquesta casa. Què et va portar a acceptar això? Perquè ara ho dèiem, que tens una trajectòria molt àmplia, has tocat molts pals. Què et va portar a les retransmissions? Sí, sí, mira, jo sempre he dit que soc un tast de ulletes. O sigui, el meu... Jo soc, per vocació, ensenyant. No m'agrada dir-me una altra paraula, sinó ensenyant.
Vaig començar 17 anys sense papers i vaig acabar l'agost del 24 amb 70 anys, 10 anys més dels que em permetia jubilar-me. Déu-n'hi-do. Llavors, he dit tastaulletes, sí, perquè a mi el futbol sempre m'ha interessat i me continua interessant. Llavors, què va passar? Doncs que també...
He col·laborat amb els Jocs Olímpics, vaig ser cap de premsa adjunt en els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona. Per tant, és un altre vessant que tal. I la ràdio va començar com moltes coses han començat a la meva vida, fins i tot la política, a càrrec d'exalumnes, o sigui, de gent que tens a classe...
O sigui, l'ensenyament t'ha portat a tot plegat. Sí, l'ensenyament ha estat el desllorigador perquè em nés ficant en altres camps, no? En la política va ser per la insistència d'un grup d'alumnes el dia que visitàvem la dona d'un d'ells que acabava de tenir un fill,
I la ràdio va ser en Josep Puigvert i en Jaume Serra, que els tenia d'alumnes, en què llavors era el cou, i que la ràdio Ser estava allà al carrer Sant Pau, llavors, cantonada González de Soto, no, cantonada Montaner,
I, vaja, no em costava res allà fer algunes col·laboracions d'en tant en tant, doncs, en el prepartit del Figueres, que llavors retransmetia, estava segona A, en Josep Puigverd.
I era en camp sovint complicat, suposo, no? Amb una infraestructura tècnica devia ser una aventura tot plegat. Sí, però a mi em preocupava més que l'infraestructura tècnica perquè jo llavors no sabia que evolucionaria tant. Abans us he comentat a Microtancat que jo vaig començar a respirar quan el telèfon mòbil va ser una eina permesa.
però al principi amb la ràdio anava amb una maletassa increïble, plena de cables, que teòricament des d'aquí s'havia contactat amb la ràdio local d'aquest lloc si era un poble petit, i vaja, no t'explico com van les coses. De fet, l'anècdota més divertida en aquest camp és... Va, explica-la, explica-la. Sí, l'anècdota més divertida és que a Saragossa, quan ja es podia fer amb mòbil,
connectat amb el micro de la ràdio, doncs, clar, era el camp del Saragossa B, era la ciutat esportiva, no hi havia cap elevació, per tant, havia de retransmetre arran de terra, i això era... que et toqués la loteria d'equivocar-te sempre, perquè el futbol s'ha de mirar... Des de dalt. Des de dalt. Llavors, on vam pujar? Doncs amb una torre de llum.
que això ho estava comentant amb l'Ivan, eh?, amb el meu company que està fent el control tècnic. Déu-n'hi-do, enfilar-se dalt d'una torre. Sí, sí, sí, però s'havia de fer el partit. Clar, clar, s'havia de fer el partit. Te'n recordes del primer que vas retransmetre?
A veure, recordo que va ser al camp del Figueres, però no et sabria dir quin partit, però sí que et sabria dir qui hi havia a la gespa que m'ajudava amb les transmissions, que és una cara molt famosa a TV3, Laura Bruguers, que ja apuntava moltes maneres. I ara és una figura de les transmissions femenines o acompanyant altres de masculines.
Tota una escola, no?, també, la ràdio local. Si et sembla, et podem escoltar en un altre document que ens el posa el nostre company. Penal favorable al Figueres. I l'últim minut que jugarà el Depor serà patint, eh? I ara trobarem a faltar el penal del senyor... Sí, trobarem a faltar el penal... No el vull nomenar. Del senyor Iturralde, ja li volia dir. Ja li dic el Pocavergonya Iturralde.
Piti i Nuno a la porteria. Tots amb en Piti. I ja el posen nerviós. Dúger el posen nerviós. Apa, Piti. Va, Pere. Apa, Piti. Gol! Déu-n'hi-do, eh? Sí. Aquest document. No arribo a ser Puyal, com diuen, no? Quasi, quasi, eh? Era el meu mestre, eh?
Sí, que abans l'han mencionat els companys de Cogat Media durant la seva entrevista, no? Sí, sí, sí. Jo em vaig aprendre, per exemple, moltes paraules del futbol al català. Per exemple, a la gatzoneta, és una expressió que ara fa servir tothom, però el primer que la va fer, i de fet és el patentador per dir-ho així, va ser en Joaquim Maria Pujal. Molts dubtes lingüístics, a vegades...
Quan retrasmeties, et passava això de tenir... Això com ho dic? En anglès, en català, com ho dic? El fet que jo tingués el títol de professor de català i fer classe, de fet, m'afavoria. I per tant, poques vegades vaig tenir dubtes i si alguna vegada vaig fer algun barbarisme, doncs la gent que m'escoltava tampoc se n'adonava, no? Perquè... Bé, doncs no. Va ser una gava superdivertida de la meva vida.
Creus que el paper de la ràdio local ajudava a fer pinya entre l'equip, l'afició... Era una mica aglutinadora? A veure, per això s'ha de saber primer una cosa. Figueres, ni quan vaig ser regidor de l'Ajuntament, vaig aconseguir que tingués una ràdio local. Per tant, el referent de la informació de l'Alt Empordà...
almenys abans, era l'única emissora que hi havia. I ara també. Ara també, però hi ha més emissores, però que fan bàsicament només música. Però l'emissora generalista, que llavors hi era, i avui evidentment també hi és, és Ràdio Vilafant. Per tant, tots els futboleros de Figueres, que n'hi havia molts, escoltaven Ràdio Vilafant i, per tant, el dilluns et trobaven i et deien, ei, que ahir varàs dir no sé què. Et trobaixen pel carrer que te comentava. Sí, sí, sí. I ets consumidor de ràdio, continues escoltant partits?
Ara amb la tele... És complicat. Home, ja aquí es baixa el volum de la tele i es posa la ràdio. Sí, però una de les coses que m'ha molestat molt a mi, i suposo que és perquè jo era locutor d'un partit de futbol, és que ara...
els que fan l'elocució a la tele ho confonen en un partit de ràdio. És a dir, t'estan explicant el que tu ja veus. Llavors, saps què faig a vegades? Trec del tot el volum i miro les jugades. Ostres! Sí, perquè, de veritat, fer un dia la prova, un partit retransmès, et diuen aquest la toca, aquest la passa cap aquí, dona mitja volta... Però això ja es diu, ja es veu, per això ja t'he dit que el 90% de partits...
Trec el volum. Bueno, i el podries narrar tu, no? Pels de casa, no? Però no, no ho aguantaria. No ho aguantaria? La família no t'ho demana? No, la meva parella no ho aguantaria. Doncs moltes gràcies, Francesc, per recordar totes aquestes vivències, per explicar-nos aquesta experiència. De veritat que t'admiro molt, perquè és una de les coses, una signatura pendent com a periodista que tinc, retransmetre futbol.
Escolta, m'he deixat una cosa, puc dir-la? I tant! El primer que heu passat, que era aquell gol d'empiti de penal, aquell partit correspon a la temporada... Jo era Riazor, aquí ens havien guanyat 0-1 el Deportivo de la Coruña, i allà vàrem empatar 1-1...
Aquí, com he dit, no ens havia enxiulat un penal a favor... ...al poca vergonya de l'inclatoral de González, que encara estan actius comentant... ...a la SER, em sembla, els gols... ...i, bé, els gols, els dubtes arbitrals...
I en aquella temporada el Figueres va ser el primer equip de segona B que arribava a semifinals. La seva gesta va començar eliminant el Barcelona aquí, a Vilatenim, amb un gol d'en Cali Garrido. Després va eliminar una altra primera, que és l'Osasuna. Després, Novelda...
I finalment, Còrdoba amb 0-2 allà i 0-0 aquí. I al final, Ariazor, que va ser campió, ens van eliminar. Que si hagués hagut bar com ara, la jugada última que en Juli, en el descompte, se n'anava a porteria, que li varen xiular fora de joc, ara haurien deixat acabar.
Estaríem molta més estona parlant amb en Francesc de retransmissions esportives, però ara ens toca desplaçar-nos cap al baix camp per conèixer dos programes històrics de la nova ràdio de Reus. El que farem ara és parlar d'hoquei sobre patins i de música en català. Déu-m'hi-do, quina combinació. I per això saludem el nostre company David Fernández. David, molt bon dia.
Hola, bon dia. Avui des de Reus també celebrem el Dia Mundial de la Ràdio i el Dia R amb dues persones que ens estimem molt aquí a la nova ràdio de Reus. Dues persones de ràdio, per un costat ens acompanya el Jordi Pinyol, conductor del Cops i Flames, que és el programa de gà de la música en català que s'emet, atenció, ni més ni menys que des de l'any 1989. Jordi, bon dia. Bon dia a tothom.
I per un altre costat tenim amb nosaltres l'Artur Àvila, conductor del Xoc d'Estics, que és l'únic programa d'hoquei sobre patins que repassa exhaustivament tots els resultats, des de les hockey lligues fins a les nacionals catalanes, amb cròniques i declaracions exclusives de molts jugadors, entrenadors. Artur Àvila, bon dia. Hola, molt bon dia a tots. Jordi, de què tracta el Cops i Flames? Doncs bé, com bé deies, el Cops i Flames va néixer concretament el 14 de gener del 1989,
i a partir d'aquí van encertar un magazín dedicat a la música feta en la nostra llengua en català en l'àmbit de tots els països catalans. Artur, com va néixer el Xoc d'Estics? Quina va ser la seva filosofia inicial? Va néixer perquè jo des de sempre, ja des de molt petit, he sigut un fanàtic de la ràdio i sobretot de la ràdio d'esport i m'en donava compte que sempre es parlava de futbol i sempre es parlava de...
dels mateixos equips, i una mica quan m'han donat l'oportunitat de poder fer un programa amb una emissora vaig pensar, home, ja que sempre m'he queixat d'això, si puc posar un granet de sorra encara que sigui per aportar un 1% amb això, seria fer un programa que parlés d'un esport que no fos el futbol, en aquest cas un esport en català del nostre com és l'hoquei, i un programa que parlés
de tots els equips, que donés els mateixos minuts el Vilassana femení que el Barça, o que donés els mateixos minuts l'Igualada femení que el Juncarenc, que està allà tocant a França. Un programa que, per cert, s'emet per altres emissores, també. Sí, sí, amb el pas del temps hem anat aconseguint que emissores com Ràdio Sant Just, Ràdio El Picat, Ràdio Voltregà, UAU, Lleida Ràdio, Ona Codinenca, Ona Esports Empordà...
i algun altre també l'emetin. La nostra idea seria arribar al programa a tots aquells municipis que són municipis on tenen equips d'hoquei, on a la millor l'equip d'hoquei no arriba a la màxima categoria, però està a Nacional Catalana o a Hockey Plata, i que ells ja tenen els seus programes del seu equip, però que quan ja han fet el programa el seu equip poguessin també escoltar la versió general de tot el que ha passat en aquella jornada.
Jordi, vosaltres al marge de l'activitat radiofònica, des del Cops i Flama sempre s'han fet moltes activitats. Des d'un concurs de maquetes a nivell de països catalans, maratons radiofòniques, forces sonades, no? També ha estat una mica l'esperit del programa? Sí, sí. A banda, doncs, òbviament, de fer el programa de ràdio, que és el principal, doncs, des dels seus inicis ja s'han anat fent les maratons, coincidint amb diversos...
aniversaris del programa, i així se'n van fer, doncs, de 14, 24, 30, 48, 69, i la fita, doncs, està al màxim en 100 hores. 100 hores en directe de música en català, oi? 100 hores en directe de música, sí, sí. A banda d'això, també s'han fet concerts, o com bé deies, doncs, el concurs enganxa a la música per descobrir nous talents i noves propostes musicals. Per acabar, breument, de manera telegràfica, Artur, què és per tu la ràdio?
Per mi ja et dic que ho és tot, perquè ja des de petit sempre em vaig aficionar a dormir amb ràdio, a escoltar els partits els diumenges a la tarda, buscava unes emissores d'aquelles rares, que ara es poden trobar per internet, o sigui, ara per internet pots escoltar un programa de ràdio Gijón i abans no es podia, i jo ja hi batallava a buscar-ho, perquè em vaig comprar una ràdio molt gran allà amb uns antiquaris per a veure si pillava, i sempre, sempre, sempre m'ha agradat fer això. Servi?
Una mica el mateix, generacionalment estem bastant propers i som d'aquella gent que de petits només teníem ràdios a casa, d'aquelles grosses i després van aparèixer els televisors i tal. I clar, la ràdio sempre ha estat una part de la vida, podem dir, des d'aquells moments que...
Teníem aquelles ràdios que, quan el locutor parlava, confiaven que no digués massa cosa per creuar la cançó que estava sonant, cosa que ara no necessitem fer, que només cal que anem a Spotify o qualsevol altra plataforma i escoltar-la directament, doncs, bé, sempre he anat en paral·lel, diguem-ne, a la pròpia vida, i a més, a partir del 92, que va ser quan el Josep Cartanyà em va proposar formar part d'aquest projecte del Cops i Flames, i fins ara aquí estem.
Jordi Artur, gràcies per venir i bon dia Mundial de la Ràdio. Gràcies a vosaltres.
I això no para, aquesta celebració continua resseguint el territori. Anem ara fins a Canet. La Mireia porta més de 20 anys col·laborant en diferents magazins de Ràdio Canet. Avui repassarem al seu costat aquesta trajectòria. Explicarem com es preparen les seccions de cinema i veurem com ha sabut adaptar-se als nous temps. Des de Ràdio Canet saludem l'Upla. Molt bon dia, l'U!
Molt bon dia, companys, i moltes gràcies. Doncs sí, realment tenim una històrica de la ràdio, com és la Mireia González, i ara tenim els estudis per repassar tota aquesta carrera que porta a Radio Canet i posar en valor la feinada que ens fa cada setmana des de fa molts anys. Mireia, bon dia. Molt bon dia, com esteu?
Molt bé, contents de poder-te tenir i sobretot d'explicar des de quan fa que tu estàs a la ràdio. Doncs des de fa moltíssims anys, de fet fa 20 anys que col·laboro amb programes puntuals, així amb seccions de cinema, però vaig començar una miqueta abans, quan tenia uns 15-16 anys, fent un programa sencer d'una hora amb altres companyes de cinema.
De fet, tu ets un exemple, Mireia, de saber-te adaptar, no?, perquè volem saber en què consisteix exactament preparar una secció de cinema com la que tu fas, perquè el que deies, eh?, pots fer una secció d'un magazín, com és el nostre cas, tal com són al matí, d'uns 15 minuts, o un programa d'una hora.
Sí, sí, la feina és més o menys la mateixa, es tracta de buscar informació en webs especialitzades de tot allò que arriba als cinemes i a les plataformes, sobretot posant l'ull en què sigui variat i de qualitat, perquè sempre hem de buscar la qualitat de les ofertes que tenim,
i sobretot obrir un ventall de possibilitats als nostres oients, és a dir, que hi hagi de tot, de tots els gèneres, i això sí que ho hem de dir que a vegades costa una miqueta trobar algunes bones pel·lícules o sèries, costa una miqueta, com deia, trobar algunes pel·lícules i sèries que siguin bones, s'ha de mirar molt la qualitat, però si més no oferir aquest ventall de possibilitats molt ampli.
Per tant, si parlem de com et prepares la secció, veiem la feinada que comporta, imagino que hi dediques molt temps. Sí, entre les dues seccions que fem, la de Tal com sona i la de Ona Maresme, estic més o menys uns 45 o 60 minuts setmanals buscant propostes que siguin interessants per als nostres oients.
Actualment, com bé deies, ets pare de la família del Talcomsona i també d'aquest territorial de l'Ona Maresme, on hi ha diferents ràdios, també amb el suport de la xarxa, on també participes divendres media un i a la tarda l'altre. Correcte, les dues seccions són una mica diferents, aquí la podem fer des de l'estudi, que sempre tenim aquest toc més humà, i la de l'Ona Maresme la fem via telefònica, que també és una secció una mica diferent, una mica més express, però que també és molt interessant.
De fet, al llarg d'aquests 20 anys, Mireia, el cinema ha canviat i la manera de consumir cinema també. Les plataformes han estat un element molt important des de fa uns anys, potser des de la pandèmia, podríem dir que han augmentat. Sí, des de la pandèmia. De fet, nosaltres tenim l'exemple claríssim en el moment de la pandèmia, perquè els cinemes no podien obrir, per tant, ens va haver d'adaptar aquesta nova...
noves coses que van arribar i vam decidir fer recomanacions de pel·lícules i sèries que es podien veure a les plataformes. Què va passar? Doncs que va tenir tan bona acollida que ho hem continuat fent perquè t'arribaven els comentaris dels nostres oients que deien això ho de continuar perquè no sabem molt bé què veure algunes vegades. Exacte, exacte.
De fet, aquell moment ens va portar molta qualitat a nivell de poder gaudir de cinema d'una manera més accessible des de casa. I de fet, si per tancar una mica l'espai, Mireia, ens centrem en aquesta informació que ens portes, que ens va més enllà del cinema en si, perquè és el moment més esperat de la setmana en els nostres programes. Sí, el que copso de vosaltres és que quan arriba la secció del divendres us poseu molt contents i el que oferim és una secció molt distesa, que bé, no tens que pensar res més...
i gaudir del que és el món del cinema i el món de les sèries i el món de les pel·lícules, que sempre capgira una mica la rutina setmanal. Com sempre, Mireia, et diem moltíssimes gràcies per tots aquests anys de ràdio al nostre costat, gràcies per sumar-te també al Dia Mundial de la Ràdio amb nosaltres i per formar part d'aquest Dia R. Encantada d'estar amb vosaltres i moltes felicitats a totes les ràdios. Igualment, felicitats per la part que et toca. Gràcies. Gràcies, fins ara.
I nosaltres continuem viatjant, continuem celebrant aquest dia R per diferents punts del nostre territori i ara anem cap al Maresme, concretament a Calella, on hi tenim la nostra companya Sònia Montanyola, acompanyada d'un històric de la Ràdio Catalana, l'exdirector de Ràdio Calella TV, responsable de la seva professionalització i actualment membre del Departament Creatiu del 3CAT. Bon dia, Sònia.
Què tal? Bon dia, companyes. Bon dia i feliç dia de la ràdio també a totes vosaltres, a tots vosaltres. Doncs ja avui estic molt ben acompanyada d'un històric de la ràdio, del Josep Pous, un home que en sap i molt de ràdio. Va ser, com bé deia, el director d'aquesta casa i, de fet, ell va ser l'impulsor de la professionalització de Ràdio Calella Televisió a finals dels anys 90. Josep Pous, què tal, Josep? Gràcies per acompanyar-nos. Gràcies per convidar-me.
Josep, avui en dia ja ningú discuteix la presència i la importància de les ràdios i dels mitjans locals? O encara hi ha qui ho posa en dubte? Hi ha qui ho qüestiona, i tots en coneixem algun cas. Moltes vegades es qüestiona si és convenient o necessari destinar uns diners a mantenir un mitjà públic, local, municipal, per allò del retorn que genera i a més. Però jo sempre he dit que ho podem qüestionar tant com vulguin, però si algun dia els mitjans locals desapareguessin, els trobaríem a faltar.
I com es mesura aquest retorn? Perquè és veritat que nosaltres, per exemple, a les locals no tenim estudis d'audiència. Més enllà que els que treballem al mitjà local trepitgem molt de carrer i també tenim el feedback aquest de la gent que ens atura pel carrer però no tenim estudis d'audiència. Llavors, com es mesura tot això?
de refiar de les percepcions i moltes vegades la sort que tenim de poder disposar dels mitjans digitals per difondre els continguts que es produeixen és precisament la quantitat de visualitzacions, les interaccions, l'engagement que pots produir. És l'única cosa que tens que sigui una mica fiable. Va ser fàcil en aquell moment, fins a finals dels anys 90, quan tu vas posar el capdavant de la ràdio televisió pública,
convèncer els representants polítics de l'època de la necessitat de destinar una partida important, perquè recordem en aquell moment nosaltres vam fer un trasllat d'estudis i bé, es va equipar molt bé la ràdio, cosa que no estava abans, i també la gent que hi treballàvem també vam adquirir aquesta etiqueta de professionals. No va ser difícil?
No, no va ser, perquè si les coses s'expliquen bé, s'entenen, i si s'entenen, és fàcil portar-les a bon terme. I en aquell moment s'havia d'entendre que fins a aquell moment s'havia tirat endavant uns mitjans de comunicació gràcies al voluntariat, que tot això està molt bé, però que havia arribat el moment de passar pàgina i apostar per un servei professional, ja ni que sigui per respecte al ciutadà.
I ara, vista en perspectiva, amb els anys... Clar, parlem dels anys 90, no? El Josep fa anys que està desvinculat de la Ràdio Televisió Pública i que sempre està connectat a l'actualitat de la local. Vista en perspectiva, va ser una bona pensada, tenint en compte ara la realitat actual a dia d'avui de Ràdio Calella Televisió? Jo crec que sí, i la prova la tenim aquí. Avui en dia entres aquí i trobes unes instal·lacions molt dignes, un personal molt compromès, però jo penso que va valer la pena.
Jo tinc la sensació, i no sé si ho compartiràs, que aquesta professionalització ens ha portat també a un nivell d'exigència molt alt per part de tothom qui ens envolta, una exigència que sovint hem de gestionar les ràdios locals amb equips humans cada vegada més reduïts. Com es conjuga aquesta realitat? Molta exigència, molta feina i poques mans.
Sí, a veure, l'exigència hi ha de ser. Hi ha de ser, en tant que és un servei públic, que està existint gràcies als pressupostos públics. Per tant, ni que sigui per respecte al contribuent, hi ha d'haver compromís i hi ha d'haver un grau d'exigència. En qualsevol cas, és evident que l'entrada dels mitjans digitals ens ha facilitat molt la feina, els mitjans locals, en tant que poden competir amb les mateixes eines que no mitjans, amb emisores d'àmbit nacional que abans no es podia fer.
I la IA, que també és aquell redactor, aquell tècnic, aquell company de redacció que no és físicament, però que ara la veritat és que ens està ajudant molt a treure molta feina. Ara el redactor de textos es convertirà en un redactor de proms. Sí, sí, totalment.
Doncs escolta, crec que teníem exactament aquest temps. Josep, t'agraeixo molt que ens hagis acompanyat. Feliç dia de la ràdio. Ell ara mateix no està a la ràdio, però està a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals com a creatiu del 3CAT. Gràcies per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres. Gràcies, companyes.
Doncs gràcies també a tu, Sònia. A nosaltres, Carme, se'ns acaba aquesta hora plegades, que Déu-n'hi-do el que hem anat descobrint. Deixa'm que agraeixi al meu company Ivan Llerpes que m'hagi portat al control tècnic, també al meu company Toni Guerrero perquè m'ha ajudat amb el tema dels guions i la producció. I res, que moltes gràcies a tu també, Carme, que m'ha sigut tot un plaer col·laborar en aquesta hora, en aquest Ller.
Efectivament, ha estat un plaer aquest passeig, aquest tomb que hem fet per les zones a través del territori celebrant el Dia Mundial de la Ràdio. També agrair a l'Oriol Crumina, a la Imantric i als nostres tècnics aquí al control de Ràdio Sant Cugat. I escolta, que sigui per molts més anys. I visca la ràdio, Carme, visca la ràdio que estimem tant. Visca la ràdio. Una forta abraçada per tots.
La xarxa de comunicació local.
I'd sit alone and watch your light I only played through teenage nights And everything I had to know I heard it on my radio You gave them all those old-time stars Through wars and worlds invaded by Mars
Bona nit.
Radio Gaga, all we hear is Radio Gaga, Radio Gaga Radio, what's new? Radio, someone still loves you