Fins demà!
Salutacions, benvinguts, benvinguts tots al Sumum! És un nou programa, és una fusió de tot el que s'agrada Espart ha fet fins ara, però millorat o això intentarem. Parla Víctor Fernández García, però l'important és que a la meva esquerra tinc una presència encomiable com és Fer Quintana. Hola! Hola!
Benvingut a fer el primer sumum de l'any. A la meva dreta tenim Vic Jota. Bona nit. Bona nit. Una mica més a la dreta, estrena absoluta amb Ismael Lozano. Bona nit. Bona nit, Ismael. I una mica més enllà tenim, com sempre, Víctor Palau, tercera fase.
Hola, bon dia. Jo no sé si sumo'm o resto'm. Sumo'm sempre, sumo'm sempre i sumo'm avui més que mai perquè ets l'integrant número no sé si 1, 2, 3 o 4 però sí de petacaminuta que avançarem d'aquí una estona de què es tracta. De moment ho deixem així en l'aire però podem dir que Víctor Palau i els seus amics ens donaran un especial inoblidable en aquest primer sumum. Bé,
Dit això, volia comentar que fa dos anys estrenàvem l'espacial número 4 de les termòpiles que anava de la fi del món, veritat?
Sí, en color gris, lo recuerdo. Gris Extinción, i això ens porta a parlar també que el primer número de Platea Magazine, la nostra especial revista de Sagrada Esparta, va anar de l'última Navidad, una de l'apocalíptic,
I això ens obliga pràcticament a començar aquest sumum amb un debat. Un debat en el qual jo plantejaré una simple pregunta, molt potent, que és si estem destinats a l'extinció o a l'eternitat. Doncs és l'apocalipsis, no? Lo dice TikTok. Tenim una opinió inicial d'apocalíptica. Algú més a afegir?
Pues hay muchas cosas. Hablando de eso, ya que me dejas hablar, estaba yo justamente hace un par de días en TikTok, como siempre, y de repente empiezo a ver un video de un... Es como el apocalipsis, ¿no? Y de repente una persona súper feliz y después el...
El nuevo vídeo este del meme de John Hammer que como que baila y así como disfrutándolo. Entonces me di cuenta así como de, o sea, te da risa porque dices eso es lo que nos va a salvar a los millennials, ¿no? Porque era un millennial el chico que estaba disfrutando del apocalipsis. Y no sé si se entiende la situación. Así como de los millennials estamos pensando que el apocalipsis es lo único que nos puede salvar ahora.
Jo, de fet, al WhatsApp tinc una foto del meme del gos entre flames que diu I'm fine, no? Seria l'essència. Però és que, a més, serà una sort, no? Vull dir, si resulta que s'estingés el món ara, així aviat, ho podrem veure. Penseu en tots els humans que han viscut tota la vida sense veure-ho. Just a arribar al final, vamos, a mi em sembla un golazo o l'esquadra. Un subió de luxe. Hombre. Ismael Lozano, tens algú que afirma sobre aquest tema tan escabrós?
Doncs jo m'apostulo cap a l'eternitat. Jo m'apostulo cap a l'eternitat
Com diu Eudald Carbonell, l'evolució del ser humà tendeix cap a tirar més enllà del que som ara mateix com a cos i posar dintre d'altres tota una sèrie d'elements biomecànics i biogenètics que ens facin transcendir i que ens puguin portar cap a altres indrets interestel·lars.
M'estàs portant justament a la festa a Peldon, a l'última i la primera humanitat, un llibre que vaig llegir fa un temps i parla precisament d'això, de les evolucions de la humanitat, fins que... Serem cíborgs. La idea va cap al transhumanisme i aquesta... No, no, està bé, està bé. Jo sí que vull ser un cíborg.
Ara mateix ja n'hi ha persones que amb implantes tenen una sèrie de qualitats que transcendeixen, que escolten millor o que inclús dintre de poc serà que puguin veure millor. I tant i tant.
Yo me pregunto si me pusiera piernas de cyborg. Con mi mal estado de la resistencia podría correr así rápido y saltar y cosas así. Tú mira que estén en garantía por si falla algo. Si te pones piernas de cyborg, que busque el recibo y por si acaso. El recibo. Vic Jota, ¿qué opinas de eso?
No, jo soc Tim Ismael. De fet, l'Apocalipse no existeix com el nou capítol de l'última temporada de Strange and Things. Són coses de TikTok, això. I fixeu-vos que l'Apocalipse es planteja també com un període prostnuclear o zombie. I allà també hi ha existència.
O sigui que estem destinats a evolucionar, ja sigui com a sí o com a zombies, però existirem igualment. Puc dir un apunt una mica seriós al respecte? Sí, cal. A aquest taeta ja hi ha hagut 5 extincions massives d'espècies.
A partir del 70% de les espècies desapareixen, es considera una extinció massiva. Això ha passat ja cinc vegades. I cada vegada que ha passat, la resultat posterior ha sigut una nova forma de vida. És a dir, van aparèixer els rèptils, mamífers i altres variants en funció d'aquestes extincions. Per tant, tampoc tindria per què ser tan dolent d'una extinció dels humans. Vull dir, no vol dir una extinció de la vida...
ni vol dir que s'acabi el món. Simplement vol dir un trasbast maco d'aquests. Ara estarem mil anys aquí fent la fotosíntesis un altre cop, però passaran més coses. Bueno, yo tengo una pregunta. Si los dinosaurios se extinguieron, ¿dónde están sus fantasmas? Estás... No cabían, no cabían ni los llevaron a otro sitio.
No estoy imaginándome al Tiranosaurus Rex haciendo barro con la actriz de Ghost. ¿Barrro? Con la de Ghost. De mi mor y del T-Rex. Ya está. Eso está bien. Buu...
Jo per part meva soc prou eternitat, sens dubte, i en part és degut a la quantitat de ciència-ficció que he llegit que sempre aposten per escenaris, com diu el Vic J, aposta apocalíptics, que sempre, ja on en surt, però sempre la humanitat aconsegueix tirar cap endavant d'una manera o d'una altra, i a part de l'última i la primera humanitat puc llençar fotiment d'autors i de llibres dels 70-80 que tiraven d'aquesta aposta, que és anar-se reproduint per l'univers i accedint a conquistar-lo, el que passa és que, clar,
el primer pas sempre ha de ser sortir del planeta i sembla que actualment la cosa no pinta gaire bé. Però on hem d'anar? On hem d'anar? És exploració. Tens un sistema solar per començar. Home, però... Vaja. Bueno, a ver. ¿Sí, dónde vamos? Me da un poco de palo, la verdad.
Tots teniu en ment la pel·lícula de Marte del pobre Matt Damon? No, a Marte no vamos. Bueno, a Marte, en teoria, en els pròxims anys hi ha un grup de persones que ja estan seleccionades. Sí, eso les estaba viendo. No sé si és una fake o realment és que ja n'hi ha, però... Bitllet de nada, no? Sí, la idea és anar i no...
Jo crec que nosaltres no sabem res, però els rics ja estan... El problema no és on anem. Tens però diners per anar-hi? No, no en tenim. No sé què actrius ja paguen el seu bolet per anar a l'estació espacial. Esteu pensant en Elysium, potser? Estava pensant en aquesta pel·li constantment, Elysium.
Jo tinc la sensació que el tema d'apocalipsis o d'eternitat, l'apocalipsis no deixa de ser un element distòpic que impedeix imaginar futurs millors. I jo crec que ara mateix estem en aquesta fase que tot sembla que és imperatiu d'això no pot canviar.
Per contra, elimina qualsevol possibilitat d'imaginar que demà et pots llevar amb una altra visió i amb una altra realitat. I, bueno, imaginar. El problema sempre és imaginar, perquè la imaginació no té control. Llavors, quan més imagines en positiu, més descontrolat està el món de les persones que el volen controlar.
És el que t'ha de dir, que religiosament i políticament la baza de l'apocalipsi és molt bona per contenir l'abans i la mentalitat de la població. Bueno, genera aquesta frustració i aquesta cosa de dir, si no ho podem arreglar, això no hi ha més remei, això acabarà pel camí del pedregà. Si ens ho creiem, segur que passarà. Si no ens ho creiem, potser no. Però l'única manera que no passi és que pensem que pot no passar. Mentre estiguem convents que passarà, passarà. Jo crec que passar no passarà
Perquè, en definitiva, qui mana no li interessa arribar fins a aquest punt on la corda es trenca. Al contrari, el que li interessa és que la corda estigui tan tensada que sembli a la immensa majoria que es pot trencar, però per ell el sistema, si es trenca...
O sigui, trencar vol dir refer. I refer vol dir descontrol. Això no, no, no. Ells volen que les coses estiguin en un desorden controlat. Llavors, clar, per això la utopia...
És un element tan revulsiu. Jo estic d'acord amb això que dius, però a vegades també tinc la sensació que aquest poder o aquest control ha estat històricament tan endogàmic i tan...
tan maldestra que potser tenim un mandril al mando. Vull dir, potser li otorguem també uns poders i un coneixement i un saber fer que hauríem de... No sé si ho veus la pel·lícula aquesta de No mires arriba. Sí, don't look up. Una mica aquesta sensació de dir, bueno, i al final qui hi ha el poder? Dius, doncs anem apanyats. Us recomano també una que acaba de sortir ara mateix a Netflix, una casa llena de dinamita,
Que la veritat és que parla des de diferents angles d'una mateixa situació d'uns set minuts, exacte, set minuts. Set minuts d'història vistos des de diferents personatges i te dones compte que encara que sembli que està tot
molt normalitzat, molt acotat, i on hi ha sempre uns protocols, quan passi A passarà B i quan passi C passarà D, resulta que a l'hora de la veritat, com som humans... Salve-se que pueda. Efectivament. Efectivament, cadascú tira cap a...
cap a aquest element d'incertesa. I cadascú tira cap a una direcció i finalment els camins s'ajunten amb el que anomenem realitat, però de potra, no? Sí, sí. Estava parlant d'imaginació i imaginació o no, no sé si a la teoria del multivers que tens fer.
que potser no caldria sortir del planeta físicament sinó que hi ha tècniques amb les quals ja estem creuant capes de realitat i està tot evolucionant d'una manera mental més que física? Sí, però... Bueno, a ver, hay dos versiones, que una es la esotérica que tiene un poquito más de...
A ver, real, real no es porque se inventan que tiene que ver con la física cuántica y no tiene nada que ver, ¿no? Es un batiburrillo de cosas. Pero bueno, tiene un poquito más de lógica que, por ejemplo, no sé si recuerdan que hace unos años la juventud se iba como a otras dimensiones que tenían que ver como con libros y mundos imaginarios. Y ellos decían que vivían ahí y tenían otra vida.
Como paralela. Pero bueno, yo digo que nada más era ponerse a imaginar y visualizar y ya está, ¿no? Materialización. No tomaban cosas ni nada, ¿no? Pues creo que no. Bueno, seguramente a quienes sí, pero... Los shifters, ¿no? Ándale, los shifters. Sí. Muchas horas en TikTok. A mí me tiene que quitar el móvil ya. Bueno, el móvil y la tablet. Bueno, la tablet ya borró el TikTok.
Amb aquesta línia recomano els tres llibres de la brújula dorada, no la pel·lícula, sinó els llibres. La veritat és que el primer llibre, o sigui, la pel·lícula és bastant acurada amb el llibre,
però els altres dos, que és molt curiós que no s'hagin fet pel·lícules, perquè són realment els que marquen la diferència i la línia de què és el que s'està, de què representa, què és el polvo en el llibre. Sí, sí, la matèria oscura. I clar, jo crec que és un llibre que obre una porta molt interessant i inclús molt vàlida,
Molt vàlida, a la veritat que podria ser real, però clar, és curiós que no s'hagin fet, no s'hagi tirat ni s'hagi publicitat. Se hizo tiempo después, en los últimos años, una serie que también está buena de All the Dark Things o algo así, ¿cómo se llama? Bueno, de La brújula adorada.
Y sí está bien, porque está mucho más basada en los libros. Habla de realidades paralelas justamente, de esto del cambio de mundos. No diré más porque es un spoiler, porque de eso es lo que va, ¿no? Pero está muy chulo. Y ahora ya que hablamos de cultura pop...
Bueno, podemos hablar de que esto se ha tomado muchísimo, sobre todo la eternidad y todo esto en la cultura pop y solo voy a decir Crepúsculo.
Toma aportación. ¿Por qué crepúsculo? ¿La mortalidad de los vampiros? Claro, son inmortales. No son inmortales, se les puede matar. Claro, se les puede matar, pero si nadie los mata, pueden seguir viviendo. Y si yo no muero, también puedo seguir viviendo. Y si mi abuela tuviera dos ruedas, sería una bicicleta. A ellos los tienen que matar, ellos no se mueren por sí solos.
Jo tampoc. Sí, amigo, tarda o temprana no moriràs. Mira, vaig a fer de puncet. Demostra-m'ho. És que jo aniré abans. No està posat a cap puesto que jo hagi de morir. És que amb la vida que porto segur que vaig abans i no t'ho podré demostrar. Potser que parleu que una cosa és la malaltia i una altra l'agressió, que és tu que esteu barallant-vos aquí.
Però... La immortalitat és dels 10. De fet, immortals... Home, hi ha aquella pel·li dels immortals tan bonica, amb aquella banda sonora de caim. Però també es podien matar. Solo queda uno. L'últim no. L'últim és tornar humà. L'últim és tornar humà? Sí. I llavors era mortal? Sí. Home, a mi què m'ho expliquen, això? Si no es barallen, no es moririen? Sí. I es barallen per haver-hi... Sí.
Hablando de los inmortales, no sé si son fake news de que van a sacar una nueva película con... ¿Cómo se llama? Con Superman. Con Henry Cavill. Y yo estoy muy congratulada porque la verdad es que la original no me gusta nada. Víctor me la vendió como el loro, como el maná. Bueno, la banda sonora...
La banda sonora está bien, sí, sí, lo acepto. Pero el guión es malísimo. La idea, el concepto está bien, porque está chula, como que la historia, no sé. Pero el guión es pésimo. O sea, se enamoran en cinco minutos. Las aspasas aquí, caballero, vaya mal. Y los efectos especiales, eso...
Va ser a l'època que et ficava els Immortals i et ficava Dune de David Lynch, una altra que també té la com a envellit, la Dune. Ja, però aquesta la ves con amor. Jo la veig con amor. Esos escudos quadrados. Però Dune hi entra en aquest tema, no ho sé, perquè no hem tingut el plaer de poder veure la versió que va pensar Jodorowsky, que va ser la inicial. Perquè si us veieu el documental Dune...
de Jodorowsky, és per flipar quin era el repartament, la música, o sigui, la idea inicial, amb Dalí, amb la música de los Rolling Stones amb Marlon Brandon i Orson Welles,
O sigui, un reparto... Déu-n'hi-do. També ho era el de Lynch i... Espectaculat. Al final s'ha d'anar molt diners per fer això. Bueno, efectivament. Sí, sí. Bowie? No, Bowie no. Sting? Sting. Sting a l'ada de David Lynch. Sí, sí.
Aquella la van retallar, li van deixar una duració limitada i la idea de l'essència se'n va anar fent al risc. No com l'última, que ja han fet dos parts. Tres parts. Aquest any és la tercera part. Té un material per no parar, clar. I és espectacular, eh, la Vilanev. Sí, molt bé. Aquesta m'agrada.
I com a element etern ens oblidem, els arbres. L'arbre, amb les condicions naturals idònies, és immortal. No té temps de caducitat. El problema és que al ser humà li dona mala vida, però l'arbre, o sigui la natura, genera elements que són immortals.
Parlant del malbé que fem al planeta, també volia parlar d'extinció contra l'eternitat, del monopoli polític que tenim al planeta i que sembla que se'n vagi tot fent el risc per automatisme de la pròpia societat mundial. Voleu parlar aquí de com sembla tot un monopoli que tenim la crisi Estats Units-Venezuela?
Bueno, els Estats Units, el món, no? Una mica. Sí, es repeteixen patrons. Jo només voldria fer una petita puntualització amb el tema de Venezuela. Tres espais de geopolítica relacionats amb el món del petroli que un dia decideixen que el petroli que ells tenen se pot comprar
amb euros o amb joans, en aquest cas ara mateix, però Gaddafi, un mes abans de la seva destitució, va proposar que hi vendria el petroli amb euros. Saddam Hussein, una setmana abans de la seva caiguda, també va proposar el mateix, i Maduro...
resulta que també proposa el mateix fa un mes. I tots tres han sigut... Bueno, aquí lo dejo. En aquest cas no va quedar-se cap a un costat, que van tot que va acabar el mateix.
Però la sensació per a mi va encara més enllà, perquè potser en el cas de Maduro no, però en el cas de Gaddafi, per exemple, o de Sant Hussein, t'adones compte que realment són dictadors o dictadures posades per aquests mateixos que després se les defenestren. És a dir, en el moment en què no estaràs d'acord amb mi, ja et faré fora, però ja t'he posat jo, mentrestant. I llavors després fusa l'argument de dir, no, no, aquest règim ha de caure, perquè aquí està la població sotmesa, cabron, l'has posat tu, saps? I ara el vens a treure, però fas i desfàs, a conveniència...
Bueno, i és el que passarà en Venezuela, perquè el règim seguirà exactament igual. Sí, sí, m'auguro que no canviaran massa coses. Només que ara qui estigui al mando li farà a casa Trump. A mi les decisions de Trump, per veure-li un punt positiu, m'han fet confirmar una cosa que jo ja sabia. Jo soc anticonspiracionista, però les decisions de Trump, us n'adoneu que el Club Vindelberg no existeix?
No hay un club de gente que gobierne el mundo.
Home, tampoc ho saps ben bé, això. Si deixen que Trump... Sí existe, sí existe. És que potser també l'emposat. Los Rothschild y los... No me acuerdo cómo se llaman y todos... Son muchos nombres, lo siento. Son todos los propulos judíos. Pero mala gente, hay judíos buena gente. El seritismo que me cae. Cuidao, cuidao. Potser no dominen el món, però sí els calés. I qui domina els calés té gran part de possibilitats de dominar el món ara mateix. No, Trump està fent el que vol.
Però vull dir, quina garantia tenim que la gent que mediàticament surt a unes eleccions escollida o es posa a dirigir un determinat espai públicament i obertament, quina garantia tenim que no responen a algú que no apareix a cap mitjà i que no sabem ni com es diu, potser. Hi ha equacions que necessiten una variada. Però, va, fa igual.
No, no, ja, tampoc tenim cap garantia del contrari. Ja ho sé. Però vull dir, la pregunta és lícita. Pots pensar que són titelles. Els que penseu que hi ha uns conspiracions, sou com els que creiem en Déu. Necessiteu fer per creure-ho. No, no, jo soc ateu, eh. A teu també necessites fer per no creure que hi ha Déu. O sigui, també... Home, aquí o ets agnòstic o ets un radical, per mi. Bueno. Necessites fer per qualsevol de les dues coses. Per creure-ho i per no creure-ho. Per ser radical necessites fer. Sí, sí, sí. Està bé, està bé.
Sí, sí. Jo el que dic és que hi ha qüacions que necessiten variables aleatòries i el del Trump, sabem que, a no ser que canviïn la Constitució, acabarà sortint i és una variable que deixen un temps fent el loco a la seva manera, després vindrà un altre, es gradua i es veu la vida com a dècades en lloc d'anar anys. Llavors, d'aquesta manera sí que pots manipular la història del món. No sé què ajuda la governabilitat del món un tio que avui és a Venezuela, a Magrovenlàndia, i demà passat...
Provoca ajetreo, provoca caos. Sí, y nada más es para que tú veas las tonterías que está haciendo y todo lo que realmente está pasando no lo estás viendo. O sea, es obvio que el Maduro sabía que iban a ir por él. O sea, baja del... ¿Cómo se llama? El helicóptero. Baja así como hola, hola. Como Shrek llegando muy, muy lejano. O sea,
No sé quién pone arriba en aquestes teorías. Todo está planeado. ¿Todo puesto esparxo? Sí, aparte, a ver, no es por nada, pero las listas de Epstein.
Ya están saliendo algunas y sabemos que Trump, por fotografías, que desde hace mucho tiempo están al aire, sabemos que Trump era muy amiguito de Epstein y vemos a Trump con unas chicuelas en las piernas y todavía lo ponen de presidente.
¿Y por qué creen que de repente las listas ya no existen? ¿Que era un bulo? Ah, porque él es el que estaba ahí. No hay ningú, eh, que no existeixin. No, no, existen, existen i estan públicas. Claro, pero llegó un momento en el que dijeron que no era, que no existían. Heu vist lo que s'ha desclassificat de la CIA? O sigui, no es pot llegir res. Està tot, absolutament tot negre. Tot negre. Tavantatjant així. Sí, sí, sí.
O sigui, fulles, un senador ha obert davant de la DIO i anava passant fulles i tot, absolutament tot, estava tachat. I clar, dius, de què serveix que es desclassifiqui alguna cosa si aquesta cosa no té informació, no té coneixement de cap a on es valida el camí per intentar millorar o intentar...
ajudar les persones que han sigut de les que s'han aprofitat, doncs no serveix absolutament per res. No sabem si... Havien de soltar els fails i els han soltat. Ja està. Clar, ara tenen l'excusa de dir no, no. Ja hem alliberat les llistes, ara...
Ara no fa falta que me tornis a demanar alguna cosa perquè ja està. Ja està fet. Clarament. I clar, com qui tenen el poder son ells, reclames-li tu alguna cosa. Imagina't que en els papers desclassificats tu llegies ella i descobries que tu vas matar Gennedy. Hòstia, què? Perquè no ho sabies.
El John Fitzgerald, no el nuevo, que també morirà. No sabem si està tot planificat i controlat, el que sí que sabem és que tenim un guió, que sí que està planificat, i això em porta a demanar-li a Biel una palca.
Que todo está... Ya, ya sé que la musiquita se extraña. Bueno, yo cuando estaba pasando a limpiar el guión, porque este guión empezó siendo muy caótico, que es el primer programa que esperan...
Yo veía un debate sobre la eternidad y sobre la extinción, que yo decía, esto de dónde viene seguramente es porque es enero y ya parece que Sagrada Esparta está obsesionada con que en enero es el apocalipsis, pero no, al final resulta y es que me da risa porque esto es algo un poco vergonzoso.
Sagrada Esparta ha publicado un libro que teníamos en el baúl de los recuerdos y de las vergüenzas que se llama El susurro inmortal. El susurro inmortal. Sí, a ver, dinos Víctor, ¿por qué da vergüenza esto? Porque es novela rosa. Ah, otro Víctor. ¿Novela rosa? No solo novela rosa, es una novela romántica erótica.
Y gótica. Y gótica. Ya después vimos que era gótica, pero porque, bueno... Y mañica. Ya es lo que... Sí, que la escribimos entre Víctor y yo para un concurso porque dijimos esto es lo que va a pegar, sí. Pero gótica tipo látex y látex, cuero negro y... Tiene partes de eso. Qué bien. Sí. O sea, en esta nos desmelenamos. Sombras de Grey, así.
Casi, casi, pero mejor escrito. Por supuesto. De fet, puedo ver al autor que es Víctor Strange, tal cual, aportada. Sí, pues hemos puesto Víctor Strange, Víctor Fernández García y Vlad Strange, claro. Y bueno, no sé si leer la sinopsis o es demasiado.
Sí, sí, sí. En el corazón de los Pirineos, el susurro de las colinas guarda un secreto milenario. Marc Vilalta, su enigmático duque, vive fuera del tiempo, atrapado en un ciclo eterno que ni siquiera él comprende del todo. Su mundo es un lienzo de arte, magia y soledad hasta que Nora Font la atraviesa. Uh...
Huyendo de una vida que la ahoga, Nora se deja seducir por el misterioso Mark y por la promesa de un amor que parece escaparse de todas épocas. Pero el castillo es más... Bueno, espera, ya no sé leer, perdón. Pero el castillo es más que un refugio idílico, es una prisión con sus propias reglas, habitada por sombras del pasado y hermanas cuyos nombres susurran leyendas de brujería y traición.
Una historia gótica que mezcla romance, viajes en el tiempo y magia donde el amor y la venganza son dos caras de la misma moneda inmortal.
Puedo preguntar que, dado que es una escritura conjunta que habéis hecho y dado que supongo que no es velo nada raro si digo que os queréis mucho y sois pareja, ¿cuánto de erotismo de aquí de auténtico vivido hay? Nada.
Aquí estoy ahora ya en prensa amarilla del todo. A ver, no es una novela autobiográfica. No, no, pero hombre, uno siempre tira de lo que... Más que nada fue como lo que nos reíamos de las novelas eróticas.
Lo aplicamos en el libro. Ah, bueno, también. Sí, nos basemos mucho en la literatura. Puedes hablar una mica de la escena cumbre. Sí, hay una escena cumbre que Víctor dice que hay, pero en realidad no porque yo la capé. A ver, Víctor, díla tú, díla tú.
Bàsicament, resumint, el protagonista s'agafa de la cueta a sobre d'una cantilata a la noia i perquè no caigui li fa pràctica un acte sexual en aquell moment en el qual si la deixen arribar a la mort. Això la Fer Quintana va veure massa excessiu. Home, no ho pràctiqueu això, eh? No legarem sus cases. David Carradine. David Carradine.
Però, bueno, traient això, està força picantona i força interessant. Esperem que aquesta estrena de la Sagrada Esparta agradi els lectors. Bueno, y también tenemos otro libro que queremos recomendar, que también es de la familia. Bueno, casi sí, casi de la familia. Un llibre de Gabriel Comas Noya, amb fotografies d'Imma Font, que es diu Sabíeu qué...
Y son los guiones del programa de... Lunada FM. Sí. Y la verdad está súper chulo. O sea, si son de Torre de Embarra, tienen muchas cosas, muchas curiosidades del pueblo sobre historia, cultura. Yo me le estaba echando un ojo y tiene cosas muy interesantes que yo no sabía. Bueno, no es que yo haya nacido aquí, ¿verdad? Pero está chulo.
Es va presentar fa poquet i també volies fer una recomanació quan vas parlar d'això. Pues sí, hablando de... Digamos que de vampiros. Ah, no, no hablamos de vampiros, ¿verdad? De lo inmortal. El descubrimiento de las brujas de Deborah Harkness. Hay una serie ya, pero yo recomiendo más el libro.
La serie de la primera temporada es buenísima, ya después como que se descafeina, pero el libro es buenísimo porque habla de alquimia y habla como de, pues, una bruja se enamora de un vampiro, ¿no? Entonces es una que realmente va a morir pronto y uno que no va a morir pronto, a menos que lo maten, ¿vale? ¿Y ella por qué va a morir pronto?
A veure, no pronto, però, guau, ¿cuánto vive un humano? Cien anys. Media edat. ¿Eh? 83, estem ara. Sí, però a la edad mitja no, eh? Sí. A la edad mitja no. A la edad mitja no, claro. I si eres bruja, menos, eh? No, però aquesta serie està feta en l'actualitat. Ah, està feta. Sí, sí. Està pensada en l'actualitat. Però sí, hay viajes en el tiempo.
O sea, llegan un momento en el que sí están en el pasado. Está muy chulo porque es escrito por una historiadora y lo que lees, lo que lees, o sea, está basado en la historia. Está ben fonamental, está ben trabant. Sí, sí. Això sempre s'agraeix. Sí. Em recorda una mica quan l'Anne Rice va fusionar els univers dels vampiris i les brujes, l'hora de les brujes i les únicas vampíriques, que se fusionó tota aquella...
Sí. También hay una serie nueva. Aunque todos dicen que es muy mala, yo la verdad sí la recomiendo, que es la de las brujas de Maifer. Ahí está. A mí me encanta. Me ha gustado.
A la brújula dorada també surten el tema de la pècala, el que són les bruixes i les hades i tot aquest món alternatiu que, com imaginat, en algun moment ha de tenir alguna part d'aquesta imaginació, ha de ser sustentada amb algun element de la realitat passada.
Jo recordo un agudit, que és una brújula, que és una viejula muntada d'una escàbula. És veritat, que bo. Jo us recomano una pel·lícula que és de sèrie B, perquè es va fer molt poc pressupost.
i que està molt ben documentada. La veritat és que totes les referències d'aquesta pel·lícula les he contrastat, he fet cinefòrum amb ella, que és de Manfronte Earth, de L'Hombre de la Tierra,
i planteja un escenari, un espai on algú, en algun moment donat, representa que no mora. I la veritat és que crec que estan obert a YouTube.
Si no l'heu vista, us la recomano, perquè, bé, a més, és una història feta com el cine d'abans, d'aquello de doce hombres sin piedad, una habitació, cinc personatges, totalment dialogada, i està considerada una pel·lícula de ciència-ficció.
i no hi ha efectes espacials no hi ha res, es comença i acaba dintre d'un Amazon Prime i la veritat és que des del principi enganxa enganxa si t'agrada el cine de diàleg i d'una trama molt ben lligada i la història si busqueu una mica de com es va arribar a fer el guió doncs també, crec que són 20 anys de treball
investigant i tal, i planteja una opció que dius, ostres, i no hi ha res del que plantegi el personatge que no sigui un document històric, o sigui, que no estigui sustentat en elements que la història dona per vàlids, eh?
Segurament és inquietant en certa mesura, però inquietant serà l'espai al que accedirem perquè hem fet una espècie d'entre línies. Els oients coneixeran aquest programa de la vegada que vam emetre l'Ajuntament amb FIFO i Valeria Sandi. Fins aquí arribarà aquest mini entre línies, però això continua. El sumum continua i ara li demano a Abiel una falca molt temible.
Hi havia una vegada, un poble covardit. Una bèstia, tant amible com infernal, havia estat part de les ceremonies sagrades durant tot el curs.
A la seva arribada se l'havia anunciat. Se l'havia anunciat. Tan fulminant com imminent. I d'entre totes les nits d'aquell any, si una era l'indicada, era la que ens ocupava aquell gener. Tot i així, la Zara no tenia por alguna. «Beneits, quin grapat de collonets!», deia la nena una i altra vegada mentre s'endinsava més i més al bosc. Ella no tenia cap por.
perquè el seu avi li acabava de donar l'ambulet. Just abans de tancar els ulls, no només era un gest bonic, sinó una decisió carregada de significats. I entre ells, el més transcendent era que l'atzara ja no havia de sentir ni congoixa ni temor. No obstant, quan el so gutural d'una gola massa gran en aparència es va deixar escoltar darrere d'uns arbres, la nena es va concentrar un plus. No calia ficar-se en guàrdia, tan sols calia esperar i...
Tarara! Just quan la bèstia saltava sobre ella, l'atzara va aixecar el braç en part de l'amulet. Consistia en una de les moltes jaunes de menjar de gat que havia heredat del seu avi. La bèstia era negra, finalment. Sí. Era temible. Sí. Es tractava del gatec. Més gat, més maco i entremaliat, amb el que l'atzara mai va somiar. Miau!
Hem començat aquesta secció del mini pantano apostant per un breu relat que jo he intentat arrencar amb por i acabar amb algú de tendresa. No sé què us ha semblat. Meravellós. Sí, t'ha agradat, Víctor, per la tercera fase. Meravellós, el cant negre. Vic Jota, què hem de dir aquí de regatillo? Res a dir. Res a dir? Molt bé, m'he salvat ahir.
Ha hagut un moment que va semblar Frodo levantando la luz de Elendor. Però... Però ja està. Però se passa a seguida. Sí, sí. Ismael? Me he quedat amb ganes de saber una mica més. Molt bé. Estàvem amb un mini-pantano, Fer. Què has dit? Sí. Vamos a hablar de los gatos. En sí, de los gatos negros. Y todo viene porque...
Yo tengo uno. Sí, tú tienes uno. Yo también tengo uno. A mi mamá le llegó un gato negro. Yo tengo una conga. ¿Qué, pluma? Sí. Aquí pasando asuntos. Tots tenim un gatet negre, prácticamente. ¿Qué hem de dir, els gatets negres? Que son de mala suerte. Ayer me estaba riendo porque a mi mamá le llegó un gatito negro, bebé. Es un miniaturo, que no da miedo.
Y estaba diciendo que ya tenía varios días que estaba yendo y que jugaba con mi gato, bueno, con el gato de mis papás, que ya está más mayor, ¿no? Y entonces yo le dije, pues, adóptalo. Y ella me dijo, no, qué miedo. Y aparte me lo enseñó y el gato se le acercaba todo tierno, ¿no? Y mi mamá corriendo y el gato detrás de ella.
Bueno, al final creo que sí lo van a adoptar. Esta vez ya ha adoptado. Puedo decir que desde que tengo el gato se me ha trancat una canonada, se me ha espallat la caldera, ahí el coche no me arrancaba pa' la batería y yo no diré que sea el gato, eh. No, no es el gato. Pero... Gato negro, gato blanco. Eso es que necesitas una limpia. No es el gato.
Eso es que necesitas una limpia. Bueno, también que la casa es vieja, el coche es viejo. También. Pero bueno. Jo sé de bona fe que et sents més estimat en el fons. Sí, sí. I en la superfície i al mig. Ens hem fet molt amics.
Bueno, pero esto es una invención, la de la mala suerte y los gatos negros. No crean nada. En Japón son de buena suerte. Els japonesos són elements amb una simbologia de positivitat, de fortuna, de protecció, de misteri, d'independència. A parte, los gatos negros son los más resistentes y la mejor salud.
A la luz. ¿Cómo? No, pero en serio, los gatos negros tienen un poco más de vitalidad, duran más tiempo vivos. No destiñe, ¿no? No, el mío está destiñendo, está siendo gris. Se estafa en gris la troz. Sí, sí, sí. Bueno, pero él nació como gris. Sí, ya de origen, se veía venir.
Aquí el problema és els tombats de la humanitat que sempre agafen aquests mites i aquestes pors i els transformen en sacrificis de gats negres cada Halloween i cada octubre i cíclicament hi ha desaparicions, tu deixes un gat negre al carrer i hi ha èpoques que té molts números d'acabar ben torturat el pobre. I també els blancos, eh? Sí, però jo crec que...
Jo vaig llegir en algun lloc, en algun article, que a l'edat mitja, quan es feien aquestes condemnes per ruixeria i es condemnaven dones a la foguera, la tenença d'un gat negre era una prova. Una prova. Era una causa de... ¿Y tiene un gato negro? Ja està. Pues ya está. Lo hemos descubierto. Saps què vull dir? No calia més argumentari. Vull dir que això ja ve de lluny.
Yo leí por ahí que no es tanto el color de los gatos, pero que la imagen que tenemos de las brujas, del sombrero puntiagudo y el gato por ahí, también está muy basado en las mujeres que hacían la cerveza en los tiempos aquellos, que los gatos andaban cerca porque se comían a ratas.
Les mujeres no han hecho cerveza. Ha cobrat dos días. No, pero creo que sí. Eran las mujeres las cervezas. Mujes alemanes. Mujes alemanes. Y entonces es un bulo, lo que he leído. De fet, havien cerveza perquè no hi havia dona que tocar. Però escolta'm, que la cervesa és molt antiga, eh? Sí. I també em penses que la feien les dones egípcies?
Bueno, no ho sé, però com que no ho sé, no ho usaré. Jo només puc dir desgats, no tinc mai mascota, mai m'ha interessat, que si el peles i el cuines, bé, sembla un cuini gran. Bueno, que no te'n canto por libre. D'aquí ve la dita.
De fet, allò de la pota de conill ve perquè justament a l'edat mitja, en els conills, és a dir, que certament pelats tenen una aparència semblant a mi de pes i tot, llavors deixaven la pell de la pota del conill perquè veiessis que era conill autèntic i no t'estaven donant un gat.
Para que el gato... Y por eso le buscabas... Y por eso le buscabas tres pies al gato. Igual para lo mateix. Yo sí no puedo comer un conejo, ¿eh? Yo sí me imagino que es un gato. Puedes cometer un gato pensando que es un conejo. No, ¿cómo crees? ¿Cómo comerse a un hijo? Jusca al horno.
Bueno, sí, busca el horno es una broma muy recurrente porque es el gato gordo. Es un gato redondo, naranja. Y cada vez es más redondo. Es Garfield. Sí, sí, sí. Un gat de 14 kilos es un gat de 14 kilos. Sí. Bueno, no sé si sé 14 kilos, pero sí está gordo. O sea, sí ve su redondez. Su silueta, pero impecablemente redonda. Sí. Pero sí que hay gats dolents. Azrael. Azrael el gato de Gargamel. Sí. No, dolentísimo.
Tu donaria una llauna de tuñina i veuràs tu el gatet com es posa a ronronear. El que sí que ens donaran ara és un àudio i no es tracta d'una altra cosa que un moment històric perquè això és l'audrio de la setmana del Sumum. Sí, buenas, espartanos. Hoy os vengo a contar...
una historia de un colega que siempre... que bueno, decía algo de coña y al final resultaba que siempre terminaba pasando, ¿no? Decía un... bueno, esto fue en carnaval de 2019, una de las aquellas veces, dijo que esa noche terminaba en la ambulancia. Pues bueno, resulta que esa noche se emborrachó un montón y otros amigos nos fuimos a fumar, se quedó con un amigo que encima, el cabrón, no paraba de darle alcohol, ¿no?
Y bueno, pues nos llama, nos avisa que estaba muy mal, que estaba muy mal el colega que fuéramos. Íbamos ahí donde estaban ellos y bueno, pues el tío ya no podía ni hablar ni nada. Encima iba disfrazado de policía. No te pierdas que yo ese año, yo he disfrazado de espermatozoides, porque vi un disfraz en la tienda de espermatozoides y dije, ese disfraz tiene que ser mío. Y bueno, pues imagínate, el colega estaba ahí totajao,
No podían ni hablar. Luego vino un chaval que conocíamos y dijo, guau, guau, hay que llamar a la ambulancia. Nosotros decían, bueno, esto durmiendo se le pasa. No creo que le fuera a pasar nada, ¿sabes? Que todo el mundo hemos tenido guarracheras. Y bueno, pues resulta que este chaval, estaban paranoiados, llamó a la ambulancia, los fue a buscar y tal, y bueno, ya para verlo, ¿sabes? A mí disfrazado de espermatozoide, hablando con un policía, ¿no?
Y bueno, pues lo llevaron y tal. Y luego ya volvió su padre a la hora por él, que ya estaba bien y ya está. Y otro día resulta que también, esto fue la época ya de 2021, un poco post-Covid, que estaban un poco así al tanto con los botillones y tal. Y fuimos cerca de la Nova Torre en Barra a hacer un botillón y bueno,
El colega, había unos matorrales ahí bastante altos, como de cañas, y dijo el colega, si viene la policía me escondo ahí y seguro que no me pillan. Total, que al final la estábamos liando, estábamos gritando mucho, nos pusimos a rapear gritando mucho, yo qué sé, no me acuerdo.
Vino la policia, ¿no? Vienen los coches y aparecen los coches y todos nos vamos corriendo para la playa para que no nos dé esto. Y bueno, pues el colega se escondió ahí, los matorrales esos. Y nosotros nos fuimos por la playa y los policías se quedaron un rato ahí porque había coches y tal, investigando las matrículas y todo el rollo. Bueno, ¿qué pasó?
que el colega hablaba con él por teléfono y estaba escondido ahí y dice, nana, vete para casa, yo cuando la policía se vaya yo salgo. Y nada, me fui para mi casa y al final el tío salió dentro de una hora ahí escondido en los matorrales, la policía no los pilló y vio que se movía con las matorrales.
Y era otro colega que también estaba ahí escondido. Y al final, bueno, no pasó nada. Pues eso es la historia de un colega que decía algo y al final terminaba pasando, ¿sabes? Lo decía de broma, pero...
Adri, cuando volváis a salir, llámame, que yo quiero venir. Amalvisionario. Yo quiero venir. Me gusta mucho por... No sé, se os manjará el programa. Al final se lo al revés. Sí, sí, el audio del Sumo me lo presentará el programa del Adri porque vale la pena. A ver si fueran aquí augurios con Willy...
Yo voy a ir a la ambulancia, digo, no voy a parar de beber hasta que venga. Pues claro que va a venir. Sí, yo trobo que no es Andavinarres y digo, si voy a la policía me tiro a un motor. Si no, es más bien un plan, ¿no? Sí, sí. Al plan se executará sí o sí.
Maravallot, maravallot. Que grande, los audrios. Jo vaig tenir un amic que cada vegada que li passava alguna desgràcia, dintre de la desgràcia sempre tenia sort. O sigui, el que semblava que tenia que ser un terrabastall, ell personalment tenia sort. Dos coses que recordo, va estampar diversos cotxes i un dels que va estampar, tots tres amics acaben a l'hospital, menys ell.
Però és que una altra vegada, a les 3 de la matinada, estampa el cotxe en una curva en una carretera secundària i quan surt fa per parar un cotxe i sabeu qui para? El seu veí.
El veí de la porta del costat, a les 3 de la matinada. Clar, diu, no, no, i pare, i resulta que era mi vecino. I jo dic, com? A les 3 de la matinada, un dimarts, pares un cotxe i resulta que és el teu veí. Porta a casa. És fantàstic. Efectivament, clar. Dintre de la mala sort, tens molt bona sort. Està protegit, múltiple, ara està aquesta, la història que toma també, no? Una flor en el culo.
dit això hem finalitzat aquesta minissecció del pantano del Sumum volum 1 però això no s'acaba aquí anem a una altra minissecció molt especial quina meravella
Hem aparegut a la illa. Vaja, ja hi som. És el que m'intentaves dir, Vic Jota? Ja estem a la illa, sí, sí. Ha arribat aquí teletransportados, jo he fet un canvi de lloc instantani de Son Goku. No sé com han arribat aquí Fer Quintana, Vic Jota, Víctor Palau i Risma de Lozano. No sé de la música encara d'aquesta illa. Han amenat de la gespa els altaveus. La isla de Perdidos.
Però Vicjota, et queda molt bé el biquini. Gràcies. Gràcies. Jo com a home soc impassable, però com a dona...
Entre el biquini de Vic Jota i el triquini que porto jo, no sé què farem, però sí que podríem parlar del primer tema d'aquest minisagrà d'Esporta, que és l'aniversari. Un aniversari d'una patada. Perquè recordem que el Sarà d'Esporta no és d'estar a una illa. És d'esports. És d'esports. Ràpidament virem cap al contingut que ens interessa. Però convindrem que hi ha un monopoli total sobre el món dels esports mediàticament i que som una illa.
que parla d'altres coses. Ah, sí, sí, sí. Correix, doncs això. Molt bé, anem a l'aniversari. Anem a l'aniversari d'una petada, i la petada no és una altra que la de cantonar a l'aficionat nazi a Old Trafford fa, Vic Jota? 30 anys. 30 anys. 30 anys. Jo aquí tinc un dilema, eh? O sigui, ara què? Una petada a un nazi. Doncs això està bé humanament.
És nadaleng el contingut, una patada d'un nazi? No ho sé, és que no sé ni si penses si està bé o no. Va passar el 2003 o el 2008. Li vam fer una entrevista a Cantona preguntant-li si s'empenedia. Jo ja he vist la patada, eh? Patada voladora, karateka, maravillosa. Si s'empenedia d'aquesta patada.
i deia que el que se'm pararia és no dar-li más fuerte. Ja. No, home, és que clar, vull dir, és allò que dius una agressió malament, no se't no dona petades, caca, petades, caca. El va suspendre molt de temps. Ja m'ho imagino. Alguns pots posar el context de què estava fent els hooligans de la base d'Ultrafor en aquell moment? Era un tio que se dedicava a insultar totes les negres del Manchester United, número uno.
i fent símbols nazis, la salutació i cantant Hell Killer. I com que estava a segona fila, cantava a dir, jo con una patada voladora llego. Ja.
Jo la referència que tinc més de provocació al nivell és la de Mataragi a Zidane, que sabem que Mataragi sí que va estar punxant tot el partit a Zidane fins que va donar amb la clau i Zidane li va fotre el cop de cap. Però això és diferent perquè és dins del terreny de joc, són dos jugadors que estan en un partit i mira, no ho sé. Però un aficionat que està al públic... Ahir es va jugar la segona semifinal de la Supercopa d'Espanya, 2026. Ja estem tornant a sortir de l'aïll.
I allà també hi va haver provocacions. Simeone va ficar amb benicius. Usé, usé. De quina manera. Te van a vender. Te aviso, te van a vender. Y Xavi Alonso va a cridar. Eh, tú con los tuyos. Déjalos. Florentino te va a vender, Mireia. Florentino te va a vender. Mireia. Eres un crack al suelo.
En tant, quan el titular d'abans del partit era, ¿esto lo ganamos o nos roben? ¿Cómo termino? ¿Robar o no? Bueno, no sé si decir un robo, pero si mucho punts de Madrid. Home, el que es pensi que els petrodólares dels jeques àrabs compraran una final que no sigui Barça-Madrid, no sé què s'ha pensat, perquè aquesta gent que paguen volen això. No voldran un Betis...
Milbao, a la final, saps què m'he dit? No, a la primera va robar tot, i crec que a minut 2 Valverde va fotre un santo trallazo, no? Inapelable, i van tancar el partit i s'acaba. No va ser un trallazo, però sí que va ser un gol espectacularment bonic, el que va marcar la mexicana Jacqueline Ovalle, a la que li ha caigut el premi al millor gol femení.
És que a mi em sembla millor gol femení. No, no, no, no és el millor gol femení. Doncs em sembla que hauria d'estar com a millor gol directament. És el millor gol. Millor gol. Sí, sí, molt bé. És que jo, quan el vaig veure, vaig pensar, és xurra, no?, allò que a vegades és un rebot o una cosa d'aquestes que dius, hòstia, quina estranya fer la pilota, però després el vires...
I fa perfectament el que està fent. Mira el taló. Segueix la trajectòria amb un ambit. Talento mexicano. Jo penso que en aquesta secció repetiré moltes vegades aquesta frase, però començaré avui. Aquest gol ja el va fer Messi.
No. I més, i més, i més, i més. Aquest no. Que sí, que sí, que sí. Ja us el buscaré. Us l'envido a WhatsApp de grup. D'acord. Ara que has redirigit al Barça, em deixes un passe de volt tremendo per parlar de Joan García, del que va decidir fer amb el seu compatriota Gerard Martín.
Això sí que no ho havia vist mai. Va semblar espectacular, també. No ho havia vist mai jo. 48 anys. És una solució d'emergència d'últim minut. És d'una rapidesa mental. O sigui, és d'una agilitat mental. Al dir, no arribo a xicar tot l'espai que deuria xicar.
i empantar el teu company cap endavant. Sobre la pilota. Per treure-li espai al davanter. O sigui, és brillant. I efectiu. I efectiu, i efectiu.
Ara, com està el Gerard? Com es va aixecar aquell home dient? És que una de les coses més divertides també que ha passat és això, que ell s'aixeca protestant l'àrbitre i l'àrbitre li diu... No pudo hacer nada. Sí, la cara de covarcí de darrere, confusió en total. Confiós covarcí. Sí, sí.
Però a mi em va semblar meravellós Antideportiu o en cap cas, eh? No donem la raó a Mateu Laoz No és antideportiu o en cap cas, això No, no A veure, es fa servir els recursos que tens a l'abast, no? Vull dir, en aquest cas és un company Doncs ja ho tens Molt bé, Ismael, tens algú que dir d'aquests tres temes a la illa en què ens trobem? D'esportius
Doncs la veritat és que he après molt perquè no recordava això del cantonà i de més de fa 30 anys. He buscat el gol de la Jaqueline Ovalle, que la veritat és que sí, és espectacular. Tècnica i posicionat, o sigui, vamos, meravellós. M'he quedat...
de pedra, inclús buscava a veure si hi havia algú més que havia fet algú similar, però no, no, no he trobat. Ja se ho buscaré, ja se ho buscaré. I el de Joan García i Gerard Martín, la veritat és que ni idea. Bueno, és una anècdota. Ni idea, o sigui, soc allò de pan i circo, ho aplico a la realitat actual i no segueixo, no segueixo.
No, és tan raro i tan espectacular com que el porter va empenyar el seu propi defensa per utilitzar-lo de bolo per bloquejar un atac rival. Vaya. Ha llegado un invitado. Tenemos un invitado. Tintón, tintón. Mira, mira. Ai, aguanta. Treu-te els cascos perquè si no... Ah, pues mira, ahí abrieron solos, tenía las llaves.
Els passos que s'escolten aquí al nostre programa no corresponen a una altra cosa que no és.
I tot això, entrem en una altra minissecció, ara que hem sortit de la illa de Sagrada Esporta, i l'altra minissecció ja no és tan mini, és molt més espectacular, molt més encomiable, hi ha hagut màgia, i això em porta a demanar-li a Biel la següent falca.
Aquí estem al No sé les notes, que pertany al primer sumum de l'any. I hi ha hagut màgia, hi ha hagut màgia a la torre perquè ens han aparegut aquí els petaca minut al complet. Ja coneixíem a Víctor Palau, tercera fase, el torno a saludar. Hola, què tal? Avui m'entrada estaré a mi mateix, és meravellós. Quina meravella multipersonalitat per aquí. Però també tenim no només el Víctor Palau, tercera fase, sinó també a Sílvia Maugar. Hola, bona tarda.
Què ens has d'explicar de Petaca Minuta, el teu rol, així, rol ràpido? El meu rol, el meu rol soc, bueno, baixista de la banda, portem aquí un poquet, però amb moltes ganes. I també cantes, i també cantes. Algun corito faig, sí. Passem al següent membre de Petaca Minuta, que no és un altre que Eugeni. Hola, bona tarda. La mateixa pregunta et faig, per ubicar l'eugent. Toco la guitarra jo.
Molt bé. I per últim tenim el Joan Maria. Hola, què tal? Bona nit. Bona nit. Rol? Bateria. Molt bé. I presentats com estan els Peta Caminuta, quina millor manera de formalitzar aquesta presentació que ens obsequin amb una peça aquí en rigoroso directe a Ona La Torre.
Meravellós, sí. Ara farem un tema que es diu La mort d'un ateu i en realitat és un rèquim que ha passat per Petaca, que anem com anem. Doncs anem cap allà. Un, dos, tres, i... Un, dos, tres, i...
Tot el que passava, passava ben a prop. Filtrava substàncies, sentiments, llums i colors. Fins que un dia s'ha aturat, em vaig tenir prou. Adeu companys, m'arriba l'hora de la mort. Adeu companys, ara celebrem-ho bé tots. Feu una festeta boja amb no massa esplòs.
Músiqueta bona, dojo i veu l'amor.
que creixi una obra ben fort, d'això que microbis i cucs s'ho mengin tot, que descomposin la carn ben a poc a poc, que alimenti la llavor del nou ésser viu.
Al top del mar, que creixi una olivera gegant. Quan doni fruit, te'l posis dins el teu vermut. Deixeu que les branques pugin ben altes fins a tocar el cel. Els pets d'escups que pugin encara més. Sortim del planeta viatjant per tot l'univers.
entre cometes i estrelles cap al nou res. Se'n va a expansió, que reparteixin el meu amor. Adeu, company, jo el viatge que m'espera és ben llarg.
Fabulós, fabulós primer tema de petaca minuta i això no pot continuar de cap altra manera que en una senyora entrevista que dividirem aquest sumum en dues parts molt diferenciades. La primera veureu que és una mica més, podríem dir, solemne però començarem. Començarem amb una pregunta que llenço a tota petaca minuta que no és altra que que ens expliqueu una mica la història de la vostra banda.
Bé, doncs en realitat Pecata Minuto és una banda que va començar fa bastants anys ja i ha tingut molts noms, molts components i molts canvis. Hem arribat a ser nou a la banda en algun moment, en alguna època. Els que vam començar, que érem el Xavi, Jordi i jo, doncs avui ja només quedo jo.
I la banda s'ha anat movent, s'ha anat canviant, amb el pas dels anys hem anat variant una miqueta el repertori i la formació, tot i que sempre ha tingut una característica clara i definida que és que fem els nostres temes, cançons pròpies i estils variats i ens agrada molt passar-ho bé i fer així.
All right. La següent pregunta la genço també en general, o als quatre. En termes musicals, ens podeu parlar del gènere que toqueu, majoritari?
Ens van demanar un concert que vam fer, que era el cartell que posaven, i ens vam inventar Rock Fusió. Ens ho vam inventar com si no estigués inventat. Va ser cunyat per nosaltres. La primera vegada que es va dir Rock Fusió vam ser nosaltres. Ens ho vam adoptar. Ho vam adoptar.
Fem reggae, fem rock, fem funky, fem alguna rombeta, eh? Fem una miqueta de tot i... Encantri de conocerte. Tercera pregunta, ens podeu citar alguna de les vostres fonts i bandes de referència?
Bé, jo diria infinites bandes, vull dir, no... Justament això de fer temes propis passa una miqueta per aquest fet de dir amb els meus referents jo no arribaré mai a fer el que fan, vull dir, a mi m'agrada molt des de l'exemple i Navon Marley passant per Pink Floyd, et diria 50 grups més que no em posaré a dir perquè no acabaré mai. Però, evidentment, les meves pretensions són les altres, lògicament, i... Bé, però quin es coincidiu? Quin es coincidiu?
Bé, això estaria bé preguntar-nos. Alguna coincidirem. Jo amb els que has dit, el Bob Marley i el Led Zeppelin, sí que coincideixo. Tinc altres influències com els Red Hot Chili Peppers, m'agraden molt els Foo Fighters, els Nirvana... És que és més jove. No gaire més, però bueno...
Això m'agrada. Tot el que han dit, més coses més actuals, bueno, vites per què no dir-los. Molt actuals. És que a veure, m'agrada de tot. Hasta el calentito. Hasta el calentito em trobaràs, imagina't. Local mític de Torredembarra, del port.
Per anar... Per anar... Chaleco Antibales. Sí. Dos o tres. Ah. Però bueno. I a l'Ecatombe, també. I a l'Ecatombe. Ui, eh. Home, a l'Ecatombe, allò sí que era un bar. Sí. Hòstia, viejos tiempos. Sílvia, que ens has de dir aquí, de les bandes de referència. Tens alguna canalla que faci?
Les bandes referències, clar, és que si abans n'hi havia diferència d'edat, aquí ja... Escolta'm, escolta'm, això és una meravella. Clar, per mi, unes de les referències són Dover, no sé si algú coincideix, Sia, així també una veu femenina potent, i ja més enrere l'Axambusto, Sau em va agafar ja bastant petita. Home, aquest son de la meva generació, no pas de la teva.
en realitat tirem per aquesta vessant teniu objectius a metge pla segurament ens podeu comentar una mica per sobre quins són?
Bé, no sé si ho hem dit abans o no però si no aprofito ara ja per aquí colar-ho també Petaca és una banda que assaixa el carrer Tremany número 5 on fem mensualment unes festes meravelloses que des d'aquí aprofito per convidar qui vulgui fem un format de dues bandes més una jam
I justament aquest 24 de gener i dissabte que ve, no l'altre, demà no, l'altre no, l'altre, actuarem allà, a Tremall 5, dintre del 18è festa de Tremall Fest. Segurament també hi tornarem el mes de maig, i la previsió que tenim, perquè també ho he de dir, estem en construcció, aquesta renovació constant de membres de PETACA fa que avui en dia
Doncs l'Eugeni potser sí que fa ja 3 o 4 anyets que està en petaca, però tant la Sílvia com el Joan Maria és una incorporació en recens d'aquest estiu, fa pocs mesos que estan amb nosaltres i llavors estem refent una miqueta el repertori tot plegat. La idea és que aquest estiu puguem moure'ns per aquí pel Baix Gallà, doncs ja anirem informant de les dates que vagin sortint perquè segur que en sortiran.
Molt bé, bona aproximació a l'Agenda 2026. Teniu alguna actuació que sigui més destacada per vosaltres fins ara mateix, com a petac a la formació actual?
Bueno, ja et dic, ells han vingut fa poc, llavors no sé què et podran dir jo, que fa anys, la veritat és que... Com oblidar allò d'Arbeca, eh? Vam estar un temps fent uns concerts per l'Arbeca, meravellosos, per altra banda, i vam tocar les Borges també, amb el Gitano de Balaguer, va ser molt divertit.
Tot va ser meravellós. Ens convidaven a cargols i ens fotíem uns tiberis magnífics. Tocàvem dalt dels remolts dels tractors, perquè aquest era l'escenari que ens proposaven. I tot era meravellós i fantàstic fins que va arribar l'hora de cobrar. Que vés i busca'ls el d'Arbeca. No l'hem tornat a veure. No l'hem tornat a veure.
Us van pagar amb visualització i promoció. Bueno, la veritat és que ens van convidar a moltes coses, i algunes no eren barates, però després del que es diu Toca Ante Sonante no vam veure bé. Bueno, però que us van pagar, però s'ho van gastar. S'ho van gastar i se va escalar altres. No ho sé, no ho sé com va anar. Va ser molt divertit, molt loc, també, tot. No sé quan ha sigut el Gitarna de Balaguer, però és un personatge...
amb una... Sí, jo conec el... Sí, conec la seva obra. Exacte, exacte. Doncs ja, si coneixes la seva obra ja saps per on va la cosa. Sí, sí, sí. Va, dispareu-me un somni per cap als integrants de Petà Caminota. Víctor, per la tercera fase, un somni, aquí, sobre la taula. Jo, aprendre a cantar. Aprendre a cantar. Joan Maria? Aprendre a tocar la bateria i poder tocar qualsevol cançó. Qualsevol. Ah, uh, cuidao con esta. Molt bé. Eugeni, dispares tu.
Jo continuo a tocar la guitarra i continuo a passar molt bé a tocar la guitarra. Molt bé. Per últim, Sílvia? Transmetre. Sobretot transmetre. En el baix, transmetre. Transmetre un metre i mig. Bum! Molt bona, molt bona. És que aquí no tinc paraules. Molt bé.
I ara, finalment, per posar la quinta d'aquesta entrevista més seriosa, en Petra Caminota una utopia, per la banda. La patria del mundo.
Bueno, jo abans de voler aprendre a cantar, volia aprendre a volar. A volar? Això compta com a etopia. Per la banda, eh? Eneu tots quatre. Sí, hem de volar, el volem tots. Jo ho provo, eh? De debò que porto temps provant-ho. Esteu d'acord, els altres tres membres de PETAC, amb volar? Amb el Víctor per la tercera fase, ja tenim... Sí, Víctor forever and ever, i ja està. A volar.
Doncs i això vull convidar Víctor Palau a introduir la segona cançó que ens tocarà Peta Caminuta aquí, tindrà l'amabilitat d'enlluir aquest espai del sumum amb la seva música. Doncs bé, ara farem Benvinguda a la vida, que és un tema que vaig escriure quan la meva filla encara estava a la panxa de la seva mare, i justament per això, per donar-li la benvinguda, és un formato reggae, Peta Caminuta, fem una miqueta de tot. Vamos allá.
D'aquí s'alta nu, en una terra que és de color blau, amb un espelma per quan la nit cau, benvinguda a la vida.
que l'aigua de pluja la fruita madura la teva raó. I aquí passa que gira el planeta al voltant d'un sol, no mira enrere ni pel retrovisor. Sota dels núvols
tot s'hastem virus.
Busca la aigua de pluja, la fruita madura, la teva raó. Busca la aigua de pluja, la fruita madura, la teva raó.
perquè la majoria estan mòbils i tables gravant. Les noves tecnologies tenen aquestes coses, però sí que és cert que tots hem gaudit moltíssim d'aquesta cançó que ens ha introduït amablement Víctor Palau, tercera fase, amb el títol de...
És la de Benvinguda a la vida. Moltes gràcies, gràcies. M'he ficat en un jardí, però... Sí, és un bucle. Ara tallarem les margarites, no mateixis. Atrapados en el tiempo, però... Que vea aquesta cançó que es deia... Es deia, tal dia farà un any.
Anem allà amb la segona part de l'entrevista, aquesta és més distendida, una mica més catxonda, diríem, perquè la primera pregunta no és altra que si cadascun de vosaltres fos un instrument, quin seríeu?
Jo no sé si coneixeu un grup que es diu Les Luthiers, mític argentí, tenen un instrument meravellós que es deia, perquè feien els instruments ells, mestris, casolans. Per això es deien Les Luthiers. I amb un termo de la dutxa i una cortina i un sistema van fer un instrument que es deia la desafinadutxa. I sempre sortia a l'escenari desafinat. I llavors el gag era meravellós. Abrim la caliente. I quan obria l'aixeta afinava l'instrument, un instrument de vent meravellós.
Aquí tenim l'instrument que seria Víctor Palau. Anem amb Joan Maria. Doncs... La bateria. Te quedes amb la bateria. Per picar-te tu mateix, eh? Per picar-me a mi mateix. Molt bé. Molt bé, molt bé, Eugeni. Mira que m'han xivat la pregunta abans i he dit, doncs, no ho sé, la veritat. T'ha estat el guim blanc. La guitarra. La guitarra, apostant per la continuïtat. I Sílvia?
Bueno, després de la fina dutxa, clar, a veure què diem. Però jo potser seria els plats aquests que amb una... Els del monito, com piles, que va picant així, cinc, cinc. Però el que fa a l'últim, pum! Home, molt bé. I allà es queda, saps? El de la marxa radosqui, no? Aquell que acaba, per all nou, el que acaba la marxa radosqui, no? I allà es queda tot allà, tot potent, allà. Meravellós.
Molt bé, aquesta següent pregunta que farem va per tots vosaltres a la vegada i és, si la vostra música fos un aliment, quin plat seria? El pa. El pa. El pa i el vino vino. El pan pan.
Podeu aquí fer un brainstorming entre els quatre per decidir quin plat us quedaríeu per representar la vostra música. Ah, un plat, un plat. Un aliment. Va ser fonamental de qualsevol pa. Pots apostar per. I si fem una amanida fresca d'estiu. Mira que fresca. Una amanida i també una mica de tomàquet amb el pa. Comombra.
Pam, tomàquet i amèdida. Em sembla meravellós. Us pilla menjar, si tal, assajant o no? Enxergueu tant que heu demanat pizzes? Justament menjant o mengem? No, no passem gana. No? Mengeu de l'ànima, no? Correcte, correcte, de Laura. Sí, sí, sí.
Escolteu, quin és l'imprevist més destacat que heu viscut com a banda? Home, imprevist, a veure, és meravellós, a vegades quan et conviden a un festival i et diuen, no portis la bateria, que no cal, que allà n'hi haurà, i tu arribes allà i et trobes un bombó. I et diuen, això és la bateria. Molt bé, i ara què?
Això ja ens ha passat. A Calvo Fill. A Calvo Fill. No ho direm més. Molt bé, molt bé. Realitat l'imprevista ara tocaria la festa. Quina és la festa més antològica que us heu fumut junts?
Home, no ho sé, això digueu vosaltres, jo què sé, jo no me'n recordo. Home, ara estem així, venim una mica bé, no? A gust. Sí, fa un ratet aquí al bar del costat. Estàvem molt a gust, no? Totalment d'acord, la més antològica sempre és l'última. L'última és la millor.
la tenim en viu, la tenim en directe aquí la festa antològica però això em porta, les festes tenen a vegades un costat fosc i hi ha algun altercat o altercat que sobresalti sobresurti de la vostra història? Tipo si ens ha vingut a buscar la policia o alguna cosa? Sí, un altercat, una moguda forta Fa molt per tu que vingui els que la policia No passen mai de la porta No han entrat De moment no han entrat, s'han quedat a les portes
Molt bé. I en quant als vostres gustos musicals, en quant a confessió, digueu-nos quins són els vostres gustos musicals més... Quins tipus, això? Això. Per fer culpable. Aquella cançó... Estem amb un problema a ràdio, no en sent ningú. Aquella cançó que no confessaria a ningú que estàs escoltant, però que quan l'escoltes dius...
Ja ho he dit abans, per tant ja no cal. Has dit un espai, has dit un espai. He dit l'espai, per xata, el que tu vulguis. Tu escoltes tot, clar. El que tu vulguis. Us posaré un exemple. Jo que vaig de culte i de persona que sé... Jo escolto estopa i no...
jo ballo estopa a mi flipa el Fari ah veus? tots tenim cosetes Rocío Jurado el Fari, cuidado pero es que a mi jo m'he sorprès cantant Pimpinera Pimpinera tu fiquen aquí tu fiquen aquí ja està, no pots sortir i no eren germans, tio eren germans i feien veure gran parella van passant els torns, Joan Maria
Doncs no l'havia pensat aquesta, però... Doncs la pots improvisar. Doncs algú de rumba... Bueno, però és que a mi m'agrada la rumba catalana, i en el fet, per reivindicar la rumba catalana, que m'agrada molt, la del Peret, per exemple. Jonas Guilty Presser, en la categoria. Va, és que és allò que, com no t'has... Clar, t'has d'haver tonalitzat. Clar, clar, clar.
i això no vull que ho sàpiga ningú i al final ho expliques com a Guilty Pleasor. Va, Sílvia, Guilty Pleasor per aquí, musical. Sílvia, a veure, o sigui, jo s'ha de dir que fa un temps que no l'escoltava però ara farà un parell o tres d'anys que escolto Camela i Camela...
Te temones, en realitat te temones. T'està agradant, Camela. Abans del baix tocava la guitarra i faig una versió, perquè al final quan aprenc una cançó jo faig una versió i trec la meva essència, no? I faig una versió bonica, de veritat, a mi m'agrada, o sigui, i ara l'escolto i...
Molt autochoquera. Molt is la fantasia. Sí, sí, sí. Maravallós, també és maravallós. Sí, otro perrito piloto. I escolta, ja que estàvem amb la ronda, Ismael, que estàs aquí molt callat, tu també. Ara tenia aquí un guilty pleasure musical.
Jo volia preguntar què penseu del fenomen de Rosalia. Hòstia, complicat això, eh? Justament ara estàvem fent, abans d'entrar, una cerveseta així a fora i ha sortit el tema de la Rosalia, no? Fantàstic, a mi m'encanta. Ha fet un vals, ha fet l'últim disc, és fantàstic. Fa òpera, fa... Jo discrepo, eh? Jo també!
evidentment les opinions són personals però a mi jo m'agrada moltíssim la Rosalia
Sí que és cert que jo penso que, o sigui, musicalment la dona té un potencial a la veu espectacular, o sigui, això és indiscutible. Ara, el producte que es vol vendre, doncs potser no és l'adequat. Jo penso que és referent de moltes joves, inclús potser de mi, inclús, saps? Vull dir, depèn com m'incluiria. Però sí que és veritat que a vegades la vestimenta o el money, money, coses d'aquestes a mi em xirrien una mica.
Llavors és com un producte el que es vol vendre. Ara, indiscutiblement, té un talent la dona increïble i com ha fusionat estils. El flamenc amb el fang, el flamenc amb el rap... No, sí, jo penso això. A mi m'agradaria diferenciar, de la mateixa manera que a vegades podem pensar en un producte alimentari com un producte industrial o com un producte artesà,
Amb la música hauríem de donar-nos a compte que una miqueta és el mateix. Llavors hi ha una indústria de la música que fa uns productes de molt èxit, que mouen molts diners, que funcionen molt bé i que sembla que agraden a molta gent, però que per mi està molt lluny del que realment és la música, en l'essència pròpia del que és trobar-se uns amics per cantar, per tocar, per ballar, per divertir-se, per passar-s'ho bé, per expressar sentiments, penes, alegries o el que convingui.
però l'emoció que pot tenir la música en el moment en què s'industrialitza es perd com el mateix que si fas un formatge artesà o fas parles d'humanitat potser
Bueno, parlo de... que en el cas de Rosalia per mi és una dona, com diu la Sílvia, que té un talent excepcional i que té una veu excepcional i que té unes dots molt bones per la música, però que està en un apartat de la jugada que és el de la indústria musical. I està anant a buscar, fer quartos. És un merchandising...
I la preocupació que jo, o pel que jo feia aquesta qüestió, tirava aquesta qüestió, és perquè realment sembla que agrada a tothom. I quan alguna cosa agrada a tothom, aquí és quan el món de l'art ja hauria d'estar qüestionant si allò que està passant està dintre d'uns paràmetres de normalitat o deixa de ser art.
Igual això potser la publicitat fa molt, no aquí? Si constantment t'estan dient, no, dreta, dreta, dreta, dreta, doncs tu al final aniràs a la dreta. No, no, esquerra, esquerra, esquerra, esquerra, al final aniràs a l'esquerra. I aquest món, que potser estem tots ficats d'una manera que sembla que si discrepes opinant és negatiu, en canvi és enriquidor, no? Vull dir que no estiguem d'acord, en realitat és bonic. És bonic, és bonic.
Però sembla que hem d'estar tots d'acord i anar tots a una i anar tots al mateix d'això perquè si no ets una mena de dissident estrany, alienat, que jo crec que aquesta sensació la tenim pel propi fruit de la individualització, la que ens estan portant les tecnologies noves que tenim, que cada dia ens consumen més temps i ens aïllen i llavors consumim aquests productes.
industrialitzats de l'art i com que estem en aquest aïllament perpètu, volem formar part d'alguna cosa grossa i d'una comunitat i tothom llavors se'n nega a seguir la mateixa cosa. Però, bueno, és una opinió. El que sí que, Víctor, jo crec que amb el tema de la mandanga de la Rosalia t'ha esquivat la pregunta, eh? No ha respost. Bueno, ha dit Rosalia. No ha respost. Jo crec que ha ficat Rosalia com a Guilty. Home, però l'escolta, és que Rosalia l'escolta, sí?
sí, sí, clar que l'escolto entre altres coses jo soc dintre del taller on jo treballo només escolto Radio 3
M'encantaria que hi hagués un programa en català que tingués aquesta base de professionals amb aquest coneixement i amb aquesta varietat que hi ha en aquesta emissora, no? Perquè és cultura amb estat pur. Emergent, sí, sí. De tot. És molt bonica la ràdio, sí. Realment té de tot.
Però jo vinc del rock progressiu, del rock sinfònic, vaig tindre la sort de... He tingut la sort, perquè estan vius, de comptar amb uns pares que no escoltaven Carrusel Deportivo i sí que me posaven cintes de jazz, de Genesis, de Pink Floyd, de Jeter O'Toole... I tots aquests grups dels que estic parlant els he vist amb els meus pares. Vull dir, realment, la meva realitat musical mai va estar relacionada
ni amb la movida madrilenya ni... bueno, ells creien que la música anava per una altra banda i va ser una mica l'element estrany dintre del meu grup, perquè la gent escoltava Mecano,
Olé, olé, i jo realment anava per una altra realitat. A veure què em penseu com a músics, perquè jo és al revés. Jo vaig ser autodidacta amb una música, per això no tinc ni puta idea, i jo escoltava tant extremo duro com crim, perquè picaves de tot. Jo he començat a ser influenciat ara que tinc filles, perquè ara escolto reggaeton.
Ara escolto trap i t'asseguro que hi ha coses que estan ben fetes. No sé què penseu, estan molt ben fetes. Si jo una de les coses que a vegades comento quan fico, perquè jo sempre tinc el cotxe en ràdio 3 col·locat i a vegades n'hi ha programes,
que algú que va al cotxe amb mi me diu, hosti tio, però aquesta música... Jo sempre dic, m'obligo a escoltar-la. A lo millor no l'entenc, no m'agrada o en aquell moment no estic...
però m'obligo a escoltar-la. Llavors, al final és música de la generació que li ha tocat escoltar-la. Però és que ara que has dit això del reggaeton i tot això, i el trap i tal, tu quan escoltes aquests ritmes, que bàsicament, diguéssim, és una música que s'està produint al voltant de Miami. La veritat. Perdona. La veritat. El reggaeton no és a Puerto Rico i a Canàries.
Correcte, però on es produeix... Tu ets una creuada contra l'indústria... Home, correcte, perquè quan tu te'n vas a Puerto Rico, a les Canàries o a qualsevol altre país del Carib i escoltes els ritmes llatins tocats per la gent al carrer, al·lucines. No toquen reggaeton al carrer.
toquen un altre reggaeton, toquen una altra cosa que realment val molt més la pena. No és veritat. Bueno, doncs, noi, vés-hi perquè... No, vés-hi tu. És classista, el que dius. No, no, no. És superclassista. No, no. Si vas allà, ells estan fent una cosa que no es comercialitza perquè és millor. Has d'anar allà a escoltar-ho.
Com que tot el que se comercialitza és pitjor, no? I no és veritat. En aquest món concret del reggaetó, és la meva opinió, Víctor. Primer assumim que a nivell musical és una qüestió subjectiva i que podem tenir... Tu i jo ho hem discutit tota la vida, això sí. Correcte. Però vull dir-te que...
Que al final jo és la sensació que tinc. Quan aquest producte passa per aquesta industrialització i es fa a nivell planetari, es busquen uns estàndards i es busquen una sèrie de coses a nivell de producció perquè arribin a tothom. En canvi, quan algú està allà al seu barri amb els seus amics fent les coses de la manera que li agrada fer-les, sona diferent. I si tu em dius que no sona diferent, no passa res, però és una opinió.
Jensen, una canya aquí amb una altra pregunta en aquest moment, perquè els guilty pleasures se'ns han endut a molts temes. Ens podeu explicar unes anècdotes variades sobre la vida del vostre local d'assaig? Home, ja sí que hi passa gent, eh?
Allà a part de petaca, que ja som uns quants, també hi venen altres bandes a sejar, i com Causalitis, per exemple, com... No, això com a petaca. Com a petaca, anècdotes com a petaca. Però és que el local ja s'ha transformat en un espai que gaudim molts. Molt bé. I és bonic. Ara la Sílvia no ens deixa fumar perquè l'estem insonoritzant i estem millorant el tema, però fins ara anàvem bé. Molt bé. Ja anem millor.
Però fins ara anem bé. Ara anem. No anem millor, anem. Oxigenació i oxigenada. Aquesta última pregunta que faré, que vull que em digueu un animal que sigui talismà per vosaltres, un pel cap. Víctor, per la tercera fase. El pop. Joan Maria. Elefant. Tenim un pop, un elefant. Eugeni. Aquesta pregunta també me l'havien xivat i no ho sé. Estàs aquí...
No tinc animal. Ara no tinc animal. No ho tens. L'ésser humà. També és un animal, no? A vegades, llavors, és com... Sílvia, és molt bona. Ets un humà, doncs? Perfecte. Ell és una mica més vegetal que animal. Els examens m'achiven. Molt bé, molt bé. Sílvia. Jo ve una formigueta. Una formigueta. Sí. Mira que treballadora. Sí, sí, sí. A vegades es despista, la formiga, però segueix el seu camí. En algun moment segueix. Sí, sí.
Molt bé, i el camí de l'entrevista t'ha finalitzat aquí, però el que no finalitza és petaca minuta que ens tocaran un últim tema espectacular. Sisplau, endavant.
Bé, ara farem una cançó de les més antigues de Petaca, una cançó que encara tenim el dubte de si es diu Vendeme tus besos o regala tus besos, no sabem què fer. I aquesta sí que és una clàssica cançó de rascatripas d'aquests Ligoncete de la playa del verano, saps allò que dius? A veure si canta no té algo a l'orido, eh? Te pones a tono. Doncs una miqueta això.
Esos que no vas a dar son sucios estos tiempos y necesitaré.
Esta voz, esta voz, que clava en el desierto que hay un bosque más allá, que no aguanta despierto tanta mediocridad. La guerra está servida, las ideas no tienen pan,
Abierta está la herida, por favor, bésame más.
La vida va deprisa, yo me tumbaré pa' descansar, pa' descansar. Y háblame al oído, que ruido hay bastante ya. Tu voz será camino, yo me dejaré llevar.
Y hoy casi estoy muerto y no consigo andar. Ya no aguanto despierto tanta mediocridad. La guerra está servida, las ideas no tienen pan. Abierta está la herida, por favor, bésame más.
No te sepa mal
Ahora, un momento de reflexión. Tras contemplar el abismo de la eternidad y la efímera huella de lo que se extingue, llegamos a la verdad última. El primer volumen del Sumo ha concluido. Un evento que nos transforma a todos. Pasamos de espartanos a... ¿Espartanos más molones? Pasamos de...
¿O quizá eso es lo que queremos creer? Tal vez la verdad no sea verdad y Petaca Minuta sea en realidad un coro infantil que toca en las misas.
Y si el universo se expande sin cesar, ¿por qué nuestra nevera insiste en estar vacía? Si el tiempo es relativo, ¿por qué la tarde de un domingo se comprime en un suspiro? Y en este gran concierto cósmico, la pregunta definitiva es, ¿somos los músicos o somos los reguetoneros del multiverso?
I hem arribat fins aquí, tots plegats. Hem arribat al tram final d'aquest primer súmum de l'any. Jo volia fer uns comiats molt agraïts. Primer la meva esquerra, Fer Quintana. Ai, per fi.
Es va un speech ahí buenísimo. Sí, en realidad era para que se riera. Nadie se rió, ¿verdad? Bueno, yo me estaba partiendo por dentro. Has posat veu de paga en vuestros mòbils. Va a empezar a funcionar. Has posat aquesta veu. Tengo que decir algo, que la canción de fondo es de Víctor. Es bipolar music. Bipolar music. Sabeu amb els comiats, just a la meva dreta, un plaer Vic Jota. Un plaer per mi. I una mica més enllà, Ismael Lozano, lo mateix dic. Espectacular.
Moltes gràcies per aquesta convidada. És un plaer. Molt bona estona. Això ens porta a despedir-nos de peta caminuta en ordre inversa aquesta vegada. Sílvia, moltes gràcies per venir. A vosaltres per aquest espai. Eugeni, un plaer. Moltes gràcies. Joan Maria, el mateix dic. Gràcies. Ha sigut fabulós i queda una persona, queda un pop. Víctor Palau, tercera fase. Bravo, bravo. Vamos allá. Maravillós consells. Gràcies a vosaltres, guapos. Un pecata minuta. Vamos. Felicitats. No sé dónde vamos, però vamos.
I per últim, que sempre van obrir el poble de Biel, jo m'he d'acomiadar de Biel també, el nostre tècnic tassó espectacular. Un gust, com sempre. I pels oients no ho sabran gaire bé, però els que ens vegin veuran a espectacular càmera Sílvia Mora. Aplaudim. Bonica, crema, bonica. I això ens porta a una ràfaga molt ràpida de notícies. Crec que Fer Quintana tenia il·lusió de fer un tabloide aquí o alguna cosa semblant.
A ver, es que nos estamos compartiendo micrófonos, entonces se escucha ahí un algo, ¿no? Pero se quieren, se pueden poner juntitos. Sí, acércate, acércate. Susurro importante. Acércate más. Bueno. Bueno, en realidad quería preguntarle si ustedes tenían algún toquín o algo. Bueno, toquín es en México, aquí no sé si... No sé qué es toquín. Bueno, algún titular, alguna noticia. Algo que queráis compartir...
¿Con el oyente alguna noticia?
He encontrado al gato. Has encontrado al gato. ¿Otra vez? ¿No será el de mi mamá? Pero has perdido el gato durante el programa. Sí. Me ha parecido durante el programa escuchar que tenías un gato negro. Y lo he encontrado. Pero lo has perdido durante el programa. Yo no lo he visto durante el programa. Hasta ahora. Yo sí que me he trobat una cosa que no es otra. Espera, espera. Espera, espera. ¿Está en obras o ya está?
Sí, la veritat és que encara estem amb obres i esperem que el febrer es comença amb una primera exposició que serà la de Marta Balanyà i la veritat no només es comença amb la de Marta sinó amb tot un cicle de xerrades i tot relacionat amb arc contemporani
amb pensament crític i reflexiu. La veritat és que anirem tenint activitats cada setmana, un parell, i obrim l'espai a tota la gent de Torredembarra perquè puguin anar portant petites idees i si algú vol un espai per poder presentar un llibre, poesia o qualsevol altra cosa que cregui que és d'interès, que es posi en contacte amb nosaltres, que ja estarem.
Molt bé, doncs ens hem trobat al taul·leu de notícies amb la reaparició del gat de Víctor Palau, tercera fase, i l'anunci del Tami, per part de l'Ismael. I què m'he trobat jo? Jo m'he trobat una platea magazine número 8, que és l'última que ha sortit, però està ben a prop la platea número 9. I on la podem trobar, aquesta revista de Sagrada Esparta tan fabulosa? La podem trobar a Torredembarra, Reus, Tarragona, amb molts punts de distribució, així com a Amazon i a la nostra pàgina web, sagradaesparta.es.
També, ara que tinc a prop a la Fer Quintana, podem trobar el Sussurro Immortal a Amazon i a la nostra pàgina web. I això em porta... Dic jota? He venit a parlar de mi libro, eh? Una mica. Sí, eh? Un poquit, a parte de las canciones. Sí, sí, sí. No, es que necesitábamos sintonías y varias de las canciones son de Víctor. Sí, sí. Las más raras son las de Víctor. El capítol pilot passen coses rares, coses rares han passat, però que està clar que fins aquí hem arribat al primer volum del Sumum de Sagrada Esparta
Passió parlar. Deixar-se portar és el més necessari.
Quan el temps ja el coneixem, quan encara podem veure com cau la juta. Alliberada de la fulla en un viatge directe, cap a l'esclat no entendre res per tornar a preguntar.
El punt del desig no entendrà res per tornar a preguntar on és. El punt del desig...
La immensitat d'allò que queda quan l'esperança s'ha distret, s'ha quedat manca i aixuta en un paravell.
i al cap del carrer tot s'hi ballisca la festa i el temps permet el que fa que reconegui la realitat de fer-se diferent per tal de no sotmetre's més. La realitat de fer-se diferent per tal de no sotmetre's més.
No entendre res per tornar a preguntar. On és el fum del desig? No entendre res per tornar a preguntar.