La convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus, els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Llaç i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.
Benvinguts una vegada més a Blanc en Negre, un espai on no venim només a escoltar música, sinó a entendre per què aquestes cançons existeixen i d'on surten i què ens expliquen també de les persones que les van escriure. Perquè darrere de cada disc hi ha sempre una història, una història personal, un moment vital o fins i tot una època concreta. I sovint també hi ha un conflicte que no sap com expressar-se d'una altra manera que no sigui cantant.
Sí, aquí la música no és només una qüestió de so o d'estil, és memòria, és context, és cos, és una manera d'estar al món quan no tens gaire clar com viure-hi. I per això a Blanc en Negre posem en diàleg discos de temps diferents, no per comparar-los ni per dir quin és millor o és pitjor, sinó per escoltar-los com les mateixes preguntes i com es parla sobre l'amor, la soledat i la necessitat de ser estimat, tornen una vegada.
i una altra encara que canviïn les veus i les formes.
Avui tenim dues senyores, però dues senyores de veritat, no físicament, malauradament, són història, però el seu llegat, la seva música, segueix viva i està aquí. Avui escoltarem dues veus que no van cantar des de la distància ni des del personatge, van cantar des del seu cos, des del seu nervi i des d'allò que ells, aquelles que els estava passant en aquells moments a la seva vida.
Sí, i tenim, per una banda, Janice Joplin i per l'altra banda, Amy Winehouse. Dues dones que no van construir un relat per agradar, sinó que van posar la seva vida al centre de la música, encara que això fos incòmode. Això és blanc en negre.
Efectivament, hi ha discos que quan els escoltes amb el pas del temps tens la sensació que arriben al final d'alguna cosa. No perquè l'artista ho vulguis, ni perquè estigui pensant en un comiat, sinó perquè la vida els col·loca en aquell lloc.
Pearl, de Jenny Joplin, és un d'aquests discos. No és un testament conscient, però acaba funcionant com una fotografia final. Recordem que ella no va poder viure pràcticament... La pròpia estrena del disc. La pròpia estrena del disc. Per tant, ella va funcionar com una fotografia final sense saber-ho. Exacte. A més, el disc es grava el 1970. En un moment en què s'obre el paper, la Janis sembla estar millor que mai.
Deixa enrere etapes molt caòtiques, ha canviat de banda i per primer cop treballa l'estudi amb una certa calma. Musicalment, fins i tot, tot sona molt més ordenat, molt més clar i molt més sòlid.
Però quan escoltem amb atenció, quan t'adones que sota d'aquella aparència d'estabilitat continua havent-hi una fragilitat enorme, la veu és forta, és forta, sí, però també molt exposada, com si cantar fos l'únic lloc on encara pot ser ella mateixa.
35 anys després, una altra veu apareix amb una honestedat molt similar. Amy Winehouse publica l'any 2006 Back to Black, un disc que no mira cap enfora, sinó cap endins. No és un disc sobre superar res ni sobre prendre la lliçó. És un disc sobre recaure, sobre tornar al mateix lloc sabent perfectament que et farà mal.
però sense trobar una altra sortida. I, per tant, avui a Blanc en Negre posem en diàleg Pearl i Back to Black per escoltar com dues veus, separades pel temps, utilitzen la música com l'única manera possible d'explicar-se. If I could ever hold your little hand Oh, you might understand
Bona nit.
Però comencem una miqueta ja entrant en matèria en el context musical, històric i cultural del tema. Sí, a finals dels anys 60 el gran relat de la contracultura nord-americana comença a muntar evidents signes d'esgotament. La idea que la música podia canviar el món xoca amb una realitat cada vegada més dura. La guerra del Vietnam continua, la repressió augmenta i el negoci entra de ple dins del moviment.
Bona nit.
Janice Joblin havia estat una de les cares visibles d'aquella llibertat sense filtres, una veu que no encaixava, que no polia i que no demanava permís per res ni per ningú. Però aquesta imatge també pesa, i pesa molt, sobretot quan deixa de ser una elecció i es converteix en una expectativa.
Pèl neix en aquest moment, quan el mite comença a cansar la persona que hi ha darrere. Una de les coses més importants de Pèl és que, pel primer cop, Janis no sembla lluitar contra la banda. La full tilt buggy band no la tapa ni la persegueix, simplement la sosté. I això, sens dubte, la va permetre Janis Hoplin fer una cosa nova.
No ve de cridar tota l'estona per existir. La intensitat continua sent-hi, però ja no és descontrol, és una decisió expressiva en la que la seva personalitat es posa pel davant.
El disc s'obre amb Move Over i no és casual. És una cançó escrita des del cansament, però també des d'un moment de lucidesa molt clara. La Janis ja no està demanant comprensió ni efecte. Està dient, literalment, que necessita el seu espai. You say that it's over, baby You say that it's over now
Fins demà!
Make up your mind.
Fins demà!
Fins demà!
Així ha començat el nostre clàssic d'avui. El disc que obre... Sí, Move Over és la cançó que obre el dispel. Quan canta Move Over, Rover and Let Janit Take Over, no està jugant amb una frase feta, està reclamant un lloc en un món, el del rock, on constantment havia de mostrar el doble que els altres. I estem aquí continuant, escoltant Janis Joplin amb aquest fantàstic disc, un disc que, com recordem, va ser editat el 1970.
Sí, i això, amb aquesta cançó que hem encetat, es nota en com canta, no hi ha floritures, la veu és tal qual, va recta, gairebé a cops, és una veu que no vol agradar, vol ser escoltada, i això en aquell moment, per una dona dins del rock, era gairebé un acte polític, encara que Janis mai ho formulés d'aquesta manera.
Cry Baby, la segona cançó que escoltarem del disc, ens porta a un terreny molt diferent, però igualment exposat. Ja ens parla d'una relació molt concreta. Algú que ja marxa pensant que és fort, que té el control i algú que es queda sabent que aquell retorn tard o d'hora arribarà.
I know she told you that she loved you much more. But I know that she loved you and you swear that you just don't know why. But you know
No, no, no, no, no, no.
You said you're trying to look for the end of the road. You might find out later that the roads will end in Detroit. Honey, the roads will even end in Catman, dear. You could go all around the world trying to find something to do with your life, man. When you only got to do one thing well. You only got to do one thing well to make it in this world, man.
All you ever got to do is be a good man one time to one woman. And that'll be the end of the road, man. I know you got more chance to get, man. So come on, come on.
I want you to come on! I'm coming home to mama now! And if you're a head on the water, let it all go back! Come on, mama, baby, baby, baby, baby, baby!
Cry Baby, és interessant perquè aquí la Janice no canta des de la humiliació, canta des de la certesa emocional. Quan diu you're gonna cry, ploraràs, no sona venjança, sona experiència. Algú que ja ha passat per aquí abans i sap exactament com acabarà.
Sí, en directe aquesta cançó era gairebé un ritual. Janis allargava al final si deixava la veu com si necessités tornar a passar pel dolor per poder-lo deixar enrere, encara que fos només durant aquella estoneta que durava la cançó. Correcte, exacte.
Continuem amb A Woman Left Lonely, que és probablement la cançó més silenciosa emocionalment del disc. No hi ha esclats, no hi ha ràbia, només hi ha una coseta molt simple i molt dura, que és sentir-se sola fins i tot quan hi ha gent al voltant. A Woman Left Lonely
We'll soon go tired of waiting She'll do crazy things On lonely occasions A simple conversation
Fins demà!
Fins demà!
Just a victim of a man. Yes, she is. When he can't keep up his home. And I just get to do the best that she can.
Aquí pràcticament Janis jo crec que canta amb una veu cansada. Aquí Janis ja no canta com una estrella de rock, canta com una persona cansada. És una cançó que parla del preu de viure sempre intensament per donar-ho tot a les relacions, a l'escenari, a la gent i de quedar-se buida quan tot això s'acaba.
I continuant amb el disc que us presentem de la Janice Joplin, el següent tall és Me and Bobby McGee, una de les cançons més conegudes del disc, i sovint s'ha llegit com una celebració de la llibertat. Escoltada dins el conjunt del disc, sona més aviat com un record, com una història explicada des del final, quan ja no et queda res més que el moviment constant.
Busted flat in Baton Rouge, waiting for a train on us feeling ears faded as my jeans. Bobby thumbed a diesel dam just before it rained and rode us all the way to New Orleans.
We sang every song that driver knew.
Fins demà!
Kentucky coal mine to the California sun. Hey, Bobby shared the secrets of my soul. Through all kinds of weather, through everything we've done, your Bobby, baby, kept me from the road. One day I'll kneel Salina Sloan. I let him slip away. He's looking for that home, and I hope he finds it.
Bona nit. Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
En aquesta cançó hi ha una frase, conté una frase que diu la llibertat és només una altra paraula per dir que quan no queda res a perdre. Però és una frase preciosa, però també molt reveladora. La llibertat aquí no és una lecció alegre, és una conseqüència. Quan no queda res més a moure't és l'única opció.
Sí, i com habitualment fem el programa, el que fem és explicar-vos algunes curiositats dels artistes. I aquí no volíem fer una excepció, volíem parlar de curiositats de Jan i Joplin, no? Una d'elles és que va actuar amb el seu grup en el Monterrey Pop Festival a l'any 67 i va actuar amb grans artistes d'aquell moment, amb en Jimi Hendrix,
amb The Mames and the Papas, amb Jefferson Airplane, amb Otis Redding i amb The Who. I això va ser el que va generar que una firma discogràfica es fixés amb ells i els proposés publicar un disc. Una altra cosa interessant és que el 4 d'octubre va ser quan va morir ella i suposadament va morir d'una sobredosi d'heroïna
i també sota els efectes de l'alcohol. No obstant, mai varen ser aclarits els fets, perquè no van trobar les xeringues. I forma part d'aquesta generació maleïda, no? La generació del 27. I les seves cendres, massa incinerades, van tirar des d'un avió a l'oceà pacífic. Bé, curiositats de la Jan i Joplin, que sempre intentem explicar al nostre programa.
Tanquem el disc. Tanquem el disc amb un altre clàssic, una altra de les cançons més conegudes de la Janis. El disc Pell es tanca amb Mercedes-Benz. Es grava d'una sola presa, sense instruments, gairebé com una broma. Però el context és molt important. Janis havia estat parlant amb amics sobre com la contracultura que havia acabat desitjant exactament els mateixos símbols materials que criticava. I no només això. La va gravar quatre dies abans de morir.
It goes like this. Oh, Lord, won't you buy me a Mercedes-Benz? My friends all drive Porsches. I must make amens. Worked hard all my lifetime. No help from my friends.
Fins demà!
I'm counting on you, Lord. Please don't let me down.
Prove that you love me and buy the next round. Oh, Lord, won't you buy me a night on the town? Everybody, oh, Lord, won't you buy me a Mercedes-Benz? My friends all drive Porsches. I must make amens. Worked hard all my lifetime. No help from my friends. So, oh, Lord,
Quan l'escoltes així, despullada a capela, a la cançó, fa més mal del que sembla, perquè darrere de la ironia hi ha algú que comença a entendre que ni els diners, ni l'èxit, ni el reconeixement públic ompliran el buit que l'arrossega i quatre dies més tard la Janis se'ns deixava.
Sí, a més, si escoltem amb atenció aquesta gravació, escoltem els pops de quan canta. És una de les proves que es va gravar amb una sola presa. Sentiu el pop, el cop de les pes, aquests forts de veu. I així es va deixar, així es va quedar i així es va acabar publicant.
I continuem, no? Continuem, Àngel. Hem de seguir. Hem de continuar amb el contrapunt. Amb el contrapunt negre. Ja sabem que aquest és el disc blanc del nostre podcast. Uns anys més tard, 36 o 37 anys més tard, apareix un altre de la generació del 27. Sí, senyor.
una altra generació del 27, i publica un disc que es diu Back to Black. És Amy Winehouse. És un disc que no busca explicacions ni redempcions. No canta des d'un conflicte en concret, sinó que ho fa en plena recaiguda emocional, marcat per una relació tòxica, per la dependència i per una lucidesa brutal a l'hora d'explicar-se.
Sí, i si algú no ha vist encara la pel·lícula que van fer sobre mi, val la pena fer recopilar en alguna plataforma i veure-la, perquè realment és una història dura. Musicalment, tornant al disc, musicalment sona elegant, sona clàssic, gairebé contingut amb referències del sol i el pop dels 60,
i amb moltes influències, evidentment, jo crec que també de les Janis, però aquest vestit polit contrasta constantment amb el que expliquen les lletres. Gelosia, autodestrucció, negació, cansament... I aquí no hi ha grans discursos ni metàfores complexes. Hi ha frases directes, gairebé quotidianes, que fan més mal precisament perquè semblen dites sense protecció.
They tried to make me go to rehab, I said no, no, no. Yes, I've been black, but when I come back, no, no, no. I ain't got the time, and if my daddy thinks I'm fine, they tried to make me go to rehab, I won't go.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Rehab obre el disc d'una manera gairebé enganyosa. És una cançó que entra fàcil, que té swing, que sembla fins i tot divertida, però que el que explica és molt concret i molt dur. És una història, una discussió real amb el seu entorn, que volia que entrés.
a rehabilitació abans de continuar. I fins i tot recordem també que en la seva etapa final, l'Emi Winehouse, el seu pare va fer una creuada pública en els mitjans de comunicació demanant que la gent no comprés els seus discos per intentar a veure si la podia salvar, però no va ser així. No, no va ser possible, no va ser possible.
A més, Rehab va ser creada pel carrer cantant d'una manera així molt espontània i en aquell moment la persona que l'acompanyava, que era el seu productor, va dir «aprofitem aquesta cançó» i la van crear.
Doncs bé, Back to Black és un èxit enorme, i durant un temps aquest èxit reforça la idea que Amy tenia raó, que no calia canviar res, que tot estava sota control. La cançó Back to Black és el centre emocional del disc, parla d'una recaiguda molt concreta, el retorn de la seva parella, Blake Field, el civil, amb una altra dona. No hi ha metàfores complexes, hi ha simplement una ferida ben oberta.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
We always said goodbye.
Blast. Blast. Blast. Blast. Blast. I know better. I know better.
Bona nit.
Gairebé m'atreviria a dir que era una cançó premonitòria d'aquesta cançó, el que el golpeja és el to, és la manera que ens canta. Emi no crida, no dramatitza, canta amb una fredor gairebé clínica, com que algú que ja sap exactament el que li passarà però que no pot evitar-ho.
Sí, continuem amb el disc perquè el següent tema del que farem a audició és Love is a losing game. L'amor és un joc perdut. És probablement una de les cançons més honestes del disc. Aquí no hi ha ni ràbia ni ressentiment, hi ha cansament. Hi ha la sensació que s'ha adonat tot i s'arriba a la conclusió que almenys per ella l'amor sempre acaba perdent.
Fins demà!
Self-professed, profound Dilda tips a word now Know you're a gambling man Lover is a losing hand
Música Música Música Música Música
Aquesta és una cançó que parla d'amor. És una cançó molt curta, molt continguda, però devastadora. No intenta convèncer ningú, senzillament i simplement es posa una veritat que l'amor és un joc perdut, però que a vegades és una veritat que fa molt de mal dir-la en veu alta.
Correcte. L'amor és un joc perdut. Segurament molta gent ho pensa i molts artistes ho han pensat a la seva vida, però aquí potser l'Amy va ser la que ho va fer i ho va escriure d'una manera més directa. You know I'm not good. Intrudeix un altre element clau, l'autoconsciència. Amy sap perfectament què fa, sap quan s'equivoca i sap com això afecta els altres i tot i així no pot o no sap canviar-ho.
Fins demà!
Música Música
This is when my buzzer goes Run out to meet your chips and piddle You say when we're married Cause you're not bitter There'll be none of him no more I'll cry for you on the kitchen floor I cheated myself
Fins demà!
And then you know this little carpet burn My stomach dry and my guts turn You shrug and it's the worst To truly stop the night ever I cheated myself Like I knew
Bona nit.
Amb aquesta cançó Amy Winehouse no busca perdó, no busca perdó ni redenció per justificar-se ella mateixa. És gairebé una confessió dita amb un somriure trist, com si dir la veritat fos l'últim espai de control que li quedava en aquells moments.
I com a curiositats de l'Amy Winehouse explicar-vos que el primer àlbum de l'artista, que porta com a nom Frank, és tot un homenatge a Frank Sinatra, artista, el qual va admirar durant tota la seva vida, especialment a l'època de la infància i l'adolescència. La cantant va dir que havia tingut molta influència en la seva música i molt d'impacte en tot el que va ser la seva situació personal...
sobretot als inicis, després ja no va tenir tanta influència. Alguna altra coseta també podem explicar, que va començar amb un grup de rapera, com a rapera amb una amiga seva. El nom era Sweet and Sour i era com Salt and Pepa, que estava de moda en aquell moment.
I elles van posar aquest nom per jugar una miqueta amb aquest joc de paraules dels Salt and Pepper Sweet and Sour. I tenia una gran addicció als tatuatges, també. Sí, molts. En portava molts. En portava moltíssims. I, finalment, una qüestió relacionada amb les pel·lícules del...
l'agent de policia més famós del món mundial, si no cinematogràfic, James Bond, va rebre una oferta per unir-se amb una de les pel·lícules, per fer una de les cançons, però al final no ho va poder fer, per motius que es desconeixen. No és que digués que no, sinó que no ho va poder fer.
Estem escoltant de fons una... hem pensat que era interessant escoltar-la perquè torna a connectar no només clàssic amb contemporani, sinó que ara ens anem a un altre clàssic, més enrere, encara no.
i a Louis Armstrong que en un moment en una de les òperes que van gravar orquestades que era Port Guiambés sortia una cançó que era Summertime i la Janis em va fer una versió del tot el seu estil com feia tot el que tocava i feia Janis Joplin i hem pensat que estaria bé escoltar-ne si més no un fragment
You're gonna spread your wings, trying to take, take to the sky.
Fins demà!
Realment espectacular la versió de Gianni Joplin amb el seu Summertime. I anem ja una mica tancant el programa amb aquestes connexions. Què fan, què tenen en comú Gianni Joplin i Amy Winehouse, a part de ser unes dues veus esplèndides, dues veus femenines, les dues primeres dones que apareixen en el nostre blanc en negre dels episodis que portem...
A part de tot això, no van viure en el mateix temps ni en el mateix context, però canten des d'un lloc molt semblant. Tant Janis Joplin com Amy Winehouse utilitzen la música no com un refugi còmode, sinó com un espai on hi ha allò que no saben gestionar d'una altra manera.
No canten des de la superació, sinó des del conflicte viu, mentre encara els està passant, encara ho estan visquent. Perl no és un gran disc perquè sigui perfecte. Les dues comparteixen una manera molt directa d'exposar-se. No construeixen personatges ni metàfores complexes. Expliquen relacions trencades, dependències emocionals, soledats profundes i una necessitat constant de sentir-se estimades.
En totes dues, la veu es converteix en cos, si nota el cansament, la ràbia, la fragilitat i també una lucidesa dolorosa que fa impossible escoltar-les com a simple entreteniment. Això és el que tenen en comú, i malauradament també l'edat amb la que van morir totes dues.
Fins demà!
Però si han d'establir algun tipus de diferències, aquí entre el disc clàssic i el disc contemporani, n'hi ha. N'hi ha, però una diferència clau. Janis canta des del final d'un somni col·lectiu, quan la idea de llibertat dels 60 ja comença a mostrar les seves esquerdes.
L'Emi, en canvi, canta des d'un conflicte absolutament interior, en un món on ja no hi ha grans enrelats a trencar, només batalles personals i desenganys. Però la pregunta de fons és la mateixa que passa quan vius intensament, quan estimes massa, quan la música es converteix en l'únic lloc on pots dir la veritat.
En aquest sentit, la Jenny i l'Emmy no s'assemblen perquè tinguin vides tràgiques, sinó perquè fan servir la música com a confessió. No canten per quedar bé ni per salvar-se, canten per no callar-se i potser és per això que dècades després les seves veus continuen culpint amb la mateixa força.
Back to Black no promet sortides ni redapcions, no consola. Amy Van House canta des de la lucidesa de qui sap exactament què li passa i, tot i així, no sap com sortir-ne. És un disc incòmode perquè no ofereix solucions, només diu la veritat. No, no, no.
Don't expect any answers, dear. I know that they don't come with you.
Bona nit.
I si parlàvem fa un moment de diferències, també és moment de parlar de similituds entre les propis artistes a part dels discos que hem presentat avui. La seva veu i el seu estil eren potents, únics, capaços de transmetre emocions molt profundes. Les vides personals eren enfrontant-se a lluites intenses com l'addicció a l'alcohol i a les drogues. Amb dues van tenir una mort prematura, van formar part del Club dels 27...
havent mort en aquesta edat. Van tenir una personalitat absolutament inadaptada i sempre van ser tractades com a figures rebels. La música no sempre cura, no sempre és una solució, però ens ajuda a entendre a vegades les coses que passen. En fi, això ha estat Blanc en Negre, els clàssics del passat amb les veus del present.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Iats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.