La convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus, els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur.
A Blanc en Negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present. Blanc en Negre, un podcast d'Àngela Llats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present. How can you love what I do? But hate who I am.
Somebody give me an answer Cause I don't understand I wasn't raised like that It wasn't part of the plan How can you love what I do But hate who I am
Hi ha discos que defineixen una època. I després hi ha cançons que fan una altra cosa. Cançons que no s'escapen quan s'acaba la dècada, que no queden tancades dins d'un estil.
cançons que continuen apareixent una vegada i una altra, amb altres veus, altres cossos i amb altres maneres de dir el mateix. Nosaltres avui encetem aquest nou format, les píndoles resum dels clàssics i dels contemporanis.
Exacte. El que fem amb aquestes píndoles és repassar els quatre anteriors programes, que en aquest cas es van centrar en Moody Waters, Janis Joplin, Lou Reed i Jimi Hendrix, i a partir d'aquí el que fem és...
una píndola, diguem, més centrada en aquestes noves músiques contemporànies que podrien ser alternatives o contrapunts a aquests quatre artistes, al marge del que va ser el programa inicial. Sí, entenem que els clàssics no es mouran, perquè per això són clàssics. Exacte. I la primera, senzillament escoltarem la cançó que a nosaltres ens sembla com
més emblemàtica d'aquest clàssic, però també li donarem introducció i cabuda en els nous contemporanis, nous alternatius, perquè evidentment hi ha darrere d'una influència d'un Jimi Hendrix o un Muddy Waters,
a darrere hi ha molts artistes, evidentment. I a més pensa que nosaltres en el programa inicial vam fer una proposta d'un disc, perquè sí que és cert que el que hem de tenir clar per les persones que ens escoltin és que comparem discos, no artistes. Exacte.
i que s'ha d'anar en compte amb això perquè diràs, ostres, què té a veure aquest artista amb aquest altre que estem fent? A vegades no massa res, però els discos sí que tenen algunes similituds. Alguna línia editorial, ja sigui el seu concepte. Exacte. Llavors, què fem aquí? Doncs agafem i recuperem aquests artistes clàssics, aquests quatre últims programes que hem fet,
i fem noves propostes diferents de la que vam fer en aquell moment. Si, per exemple, amb Moody Waters vam utilitzar Gary Clark Jr. en aquell programa inicial, doncs avui proposem altres propostes i obrim una miqueta el ventall perquè també considereu vosaltres a nivell personal si esteu més propers en aquella primera proposta inicial o la que us fem avui.
D'això en parlarem en el transcurs de l'episodi i també recordar que aquestes píndoles resums seran cada quatre programes, cada quatre blancs en negres, farem el conseqüent repàs.
Exacte. Per tant, avui, a blanc en negre, no farem arqueologia musical. No mirarem el passat amb nostàlgia i el que farem és escoltar com el passat encara respira dins el present. Avui no parlarem de discurs sencers, tal com us ha dit en David. Avui anirem al centre de tot plegat, a la unitat mínima i més poderosa de la música popular, que seria la cançó, el tema.
Exacte, amb cançons que contenen un llenguatge, una actitud o simplement una manera d'estar al món. I artistes contemporanis que, conscientment o no, continuen parlant aquest mateix idioma que prové dels clàssics. How can you write when I play and don't like me?
I gotta play about it, y'all.
Però realment en aquest programa neix una pregunta molt senzilla. Què fa una cançó? Què fa que una cançó precisament sigui realment important? No és només l'èxit, no és només la innovació, és la capacitat de continuar generant resposta uns anys després.
Sí, quan una cançó és important de debò, no queda fixada en aquell temps i prou, sinó que es projecta, es transforma, es distorsiona i es filtra en altres músiques. I avui escoltarem exactament això.
Tornem a reconnectar una miqueta amb el que ja va ser el nostre primer episodi, amb Adi Waters, va ser el nostre protagonista principal, el nostre disc clàssic, i recordant també una mica que aquella primera meitat dels anys 50 el blues deixava enrere el delta del Mississippi.
les plantacions, la ruralitat i entre la ciutat aquest canvi, aquesta transformació va estar a Chicago. I Chicago es va convertir en soroll, en indústria, en electricitat. Muddy Waters entén una cosa fonamental, si el món ha canviat, el so també ha de canviar.
I així, aquí, el blues va deixar de ser només una música de supervivència i es va convertir, es converteix en una afirmació d'identitat. I aquí, doncs... Presentem la cançó d'avui de Moody Waters, Cuchi Cuchi Men, de l'any 1954. Cuchi Cuchi Men
Before I was born You got a boy child coming He gonna be a son of a gun He gonna make pretty women Jump and shout Then the world wanna know What this all about But you know I'm here Everybody knows I'm here
I got a black cat bone. I got a mojo too. I got a John the Conqueroo. I got to mess with you.
I'm going to make you good, leave me by my hand. Then the whale knows I'm a hoochie-coochie man, but you know I'm here.
Well you know the hoochie-coochie man Everybody knows I'm here On the seven hours On the seven days On the seven months The seven doctors say
He was born for good luck. And that you see, I got $700. Don't you mess with me, but you know, yeah. Everybody knows who you are. Well, you know the hoochie-coochie man.
Sí, podríem pensar que el blues avui és una música de museu. Una música tancada dins una vitrina, però això en realitat només passa quan una música deixa de ser necessària. En aquest cas, no ha passat així, perquè tenim molts artistes contemporanis molt recents que segueixen bevent del blues i tocant blues.
I avui, com a contrapunt de Moody Waters, que podia haver estat perfectament també el contrapunt del programa original on vam utilitzar com a contrapunt Gary Clark Jr., avui ens centrem en un dels grans del món també del blues actual, que és en Kristen Kinfish Ingram. Li diu en Kinfish, no?
I, a més, ell no copia, no fa res per homenatjar, sinó que fa coses per continuar, per continuar una mica l'herència de Moody Waters. I us presentem avui un tema que està inclòs en el disc Kingfish, el primer disc que va realitzar ell, i el tema es diu Fresh Out.
No coffee for my breakfast No butter on my roll I ain't got a drop of milk For the cornflakes in my bowl I'm fresh out Baby, I'm all fresh out
Fins demà!
Fresh out. Ain't had no loving since the day. Ooh, girl, you went away. I'm fresh out.
I drank my last bottle of Johnny Walker Red. Nobody in this big house but me in my empty bed. I'm fresh out. Baby, I'm fresh out.
Un impressionant contrapunt, el nostre Muddy Waters. Espectacular. Kim Fish no sona vell, sona present, sona actual. La guitarra torna a ser una veu amb autoritat. El blues torna a parlar del món i d'ara. No és un revival, és continuïtat. Exacte. A més, Kingston, Kim Fish, Ingram...
Té només 27 anys acabats de fer. Esperem que no se'ns vagi amb el Club dels 27. No té pinta, no té pinta. Però realment ell va néixer el 19 de gener del 1999. I aquest disc el va fer el 2019 amb 20 anys, del que hem escoltat aquest tall Frejaut, que s'anomena com ell, Kingfish.
I bé, en realitat és un noi que està fent molt bé les coses, té tres discos ja editats. I el més interessant és que jo crec que realment sí que està plasmant molt, molt, molt l'essència del blues de Chicago. De fet, hi ha alguna foto, si no recordo malament, per internet, on el veureu tocant amb en Buddy Guy.
Jo tinc una petita anècdota que si em deixes explicar un segon. Quin figes és un noi que és garçonet, és gran. I jo quan el vaig veure per primera vegada vaig pensar, ostres, jo aquest ja l'he vist. I de cop, perquè jo vaig veure un concert de Chicago a Chicago l'any 2011-2012, no sé, l'any que vaig anar, el 2011-2012, vaig anar a la sala que té allà...
un dels guitarristes més coneguts del blues, en Buddy Guy, hi havia un concert, hi havia una persona que físicament s'assemblava moltíssim. I jo he dit, ostres, jo aquest tio ja l'he vist. Però després, quan vaig mirar l'edat, no, no, és impossible, o sigui, tindria 12 anys, i aquell noi que estava allà tocant no tenia 12 anys, no?
Però bé, la veritat és que em va sorprendre molt aquesta imatge perquè em va recordar aquell concert que vaig anar fa molts anys a la ciutat de Chicago. Bé... I aquí el que dèiem abans, que aquestes píndoles resum...
el que pretenen és una miqueta donar cabuda a altres artistes, a altres grups que possiblement han estat influenciats pel nostre clàssic, en aquest cas repassant la història i la influència de Maddie Waters.
I al seu voltant també hi ha hagut altres camins possibles. Estàvem comentant no només el tema d'en Cristó, sinó també podria tenir cabuda en Jared James Nichols, en Joey Bonamassa, Derek Trax,
i el blues no crea còpies, són conseqüències que creen un llenguatge, no? Exacte, i aquí tenim, doncs, efectivament, aquests artistes que comentaves fa un moment. Jerry James Nichols, ara està més en una passant més rockera,
Joe Bonamassa també té el seu projecte paral·lel, que també és més roquer, i Derek Trax, que sempre s'ha mantingut molt amb el blues, i bé, tot i que va formar part també de Diamond Brothers durant una petita època de la seva vida. Bé... Passem al segon clàssic que vàrem repassar en el nostre blanc en negre, evidentment va ser una de les veus, no?
Una de les grans veus femenines, Janice Joplin. Fins als finals dels 60, un món que parla de llibertat, però que encara castiga la fragilitat, Janice Joplin trenca totes les normes. No només canta, s'exposa. Exacte, i el que farem és escoltar... una cançó que tots coneixeu, Vice Peace of My Heart.
No, no, no, no.
I want your tiptoes.
Fins demà!
I said, come on, come on, come on, come on. Take another little piece in my heart now, baby. Take another little bit in my heart now, yeah. Take another little piece in my heart now, baby. Well, you know you got it, child, if it makes you feel good.
Aquí Janis ens diu que una veu que no pot fer cap altra cosa que senzillament dir la veritat. En Janis no busca bellesa, busca un allojament, una pau interior i busca retrobar-se en si mateixa. Però recordem que en Janis, en l'episodi que li vam dedicar, el vàrem comparar una mica en el contemporani amb el disc de l'Emi Goyhaus,
Però, com dèiem, les píndoles en resum donen porta, donen obertura, donen cabuda a altres artistes que han estat influenciades. I en aquest cas, Beth Hart... Sí, és la continuïtat contemporània que presentem avui. La Beth Hart és una artista que va editar el seu primer disc l'any 96, però avui us proposem escoltar un disc de 2015.
També viu en un altre temps, Beth Hart, òbviament, un temps diferent, però creiem que també és una gran artista com a contrapunt a la Janice Joplin, una gran artista contemporània que us animem a escoltar si no coneixeu.
En aquest disc hi ha un temps de dolor important, perquè hi ha una lluita íntima. Better Than Home, que és el disc que ens presentem avui, no és amable, és un disc de resistència, d'aguantar-se a dreta quan tot empeny cap avall. I en aquest sentit us deixem Trouble, The Better Heart. We were built for survival I'll give you no compromise
But I just want one day in the sun Hanging out, having fun I didn't come to make trouble Wait a minute, what you say? You wanna smack my face?
Fins demà!
Just like a wrecking baller. I can't keep my big mouth shut. I can't sing to get along. Troubles just so much to. Fun, fun, fun.
I try to talk like a good woman I try to walk like a good woman But when I talk, damage is done When I walk, the angel runs I try to talk
Just like a wrecking ball I can't keep my big mouth shut I I can't seem to get along Trouble's just a mushroom I didn't come to make trouble
Fins demà!
Precisament el que dèiem abans, que comparàvem en els episodis de Blanc en Negre, nosaltres comparem discos, conceptes. No exactament artistes. Exacte, perquè possiblement, com a cantant,
Com a intèrpret, aquesta encaixa més amb Johnny Joplin. Amb Johnny Joplin que Amy Winehouse. Amy Winehouse, per esprit, per ànima, per força, per energia. De fet, és així. De totes maneres, compte, perquè la premsa nord-americana, quan va morir Amy Winehouse, va dir, ha mort Amy Winehouse, però ha arribat Beth Hart. Compte, perquè, tot i que la Beth Hart ja té discos de fa molts anys, és una noia que és nascuda l'any 72,
i té 52-53 anys, perdó, 53-54 anys, no ho sé, ja veurem quin any, el dia exacte de naixement, no ho sé, però és cert que ella és una noia que té col·laboracions importants. El seu darrer disc, que és de l'any 2025, té col·laboracions amb Slash i amb Eric Gales. Per tant, bé, és important. I ha gravat tres discos tenint en jou bona massa...
de guitarrista per tant compte perquè és tremenda i a més hi ha una anècdota interessant a dir que Beth Hart quan això ho va dir la premsa havia protagonitzat una de les grans actuacions d'aquell any i fins i tot molts deien de la dècada perquè va interpretar amb Jeff Beck una cançó de l'Eta James
i estaven frisant en aquell moment, en aquell acte d'entrega d'un premi Kennedy en Buddy Guy, tant l'Obama com tres quartes parts de Led Zeppelin, Jimmy Page, Robert Plant i John Paul Jones. Des d'aleshores, Hart ha estat una de les grans
Aquí, sí, efectivament, i a més recordo ara, m'ha vingut a la memòria, que Beth Hart té un disc d'atribut a Led Zeppelin impressionant. És que és tremenda. Bé, la cançó que havíem escoltat, està clar que no hi havia una metàfora clara, hi havia una veu que reconeixia un conflicte, que no intentava envellir-lo,
I com Janis, la veu no és un instrument polit, és una superfície ferida, és perquè aquí el crit no esclata, es concentra. You belong to me
Tell me to come And like hell I will run Back into your arms Cause you belong to me There's a river on my skin There's a dragon in the dark
Nothing scares me more than the silence of your heart. If you want to hold me, if you want to know me again,
The deep end of the ocean Barely surviving by the dark side of her street Tell her you belong to me
She'll never kiss you The way that I miss you What kind of lies does she tell you Inside of the dark She'll never win Cause I'm not giving in
You belong to me If you want to hold me If you want to know me again If you want to love me Just take me home
Deep in the moon, the ocean Barely surviving By the dark side of the street Tell her you belong to me She'll never win
Absolutament meravellosa. Tell them to hold on. Aquest tema que escoltàvem inclòs en el que, per la crítica especialitzada, és el millor disc de la Beth Hart, Better Than Home. Un disc que, si no ens falla la memòria, és de l'any 2015.
Aquesta cançó no demana ajuda, demana temps. Si Janis cantava perquè no podia fer una altra cosa, Bet canta perquè sap el que passa quan deixes de fer-ho. Sí, i avui hem presentat a la Bet Hart, però jo també t'he de dir una cosa, Àngel. Penso que no ens entra en el que seria disc contemporani, perquè ja saps que el nostre límit l'hem posat en l'any 2000, a canvi de mil·leni,
I, per tant, si haguéssim de buscar una artista contemporània, potser més propera per actitud, a la Genis Joplin, per mi, sens dubte, seria l'Anis Morrisset, sobretot el disc que va fer el 95, però Jekyll Little Peel, el gran disc, però amb 19 anys, a més, tenia, eh? Però, òbviament, no ens entrava per calendari, perquè és un disc del 95, per tant, seria més com un clàssic, i, bueno, hem optat per la Beth Hart, que és absolutament espectacular.
I, bé, continuem. I continuem a... En el tercer episodi vàrem tenir a... L'Urrit. L'Urrit.
Holly came from Miami, FLA Hitchhiked her way across the USA Plucked her eyebrows on the way Shaved her legs and then he was a she She says, hey babe Take a walk on the wild side Said, hey honey Take a walk on the wild side
Candy came from out on the island In the back room she was everybody's darling But she never lost her head Even when she was given head She says, hey babe, take a walk on the wild side
Fins demà!
Little Joe never once gave it away Everybody had to pay and pay A hustle here and a hustle there New York City is the place where they said, Hey, babe, take a walk on the wild side I said, Hey, Joe, take a walk on the wild side
Sugar Pump Ferry came and hit the streets Looking for soul food and a place to eat Went to the Apollo, you should have seen him go, go, go They said, hey, sugar, take a walk on the wild side I said, hey, babe, take a walk on the wild side All right
Si alguna cosa ens va ensenyar el senyor Lurrit va ser que ens va ensenyar que en el rock no cal cridar per ser radical. Això no és una provocació. Aquesta cançó, Welcome to the Wallside, és senzillament una mirada. Però què ens va portar Lurrit? A on ens va portar?
Ens va portar a que hi hagi artistes actuals que són absolutament meravellosos. I l'artista que us presentarem avui és A.C. Shafir. És un artista molt interessant. Us presentarem un disc que es diu Desert Car, on en l'Urit potser no hi sona, però hi és. En el tempo, en el buit, en la manera d'explicar les coses sense fer un subratllat molt gran del que està passant, no?
És la mateixa honestitat, però en un altre espai, en un altre desert diferent. ... ... ... ...
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Blanc en nebre, els clàssics del passat amb les veus del present.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Aquest va ser el darrer episodi de Blanc al Negre, en el que vàrem recordar el disc clàssic de Jimi Hendrix. Després d'aquesta cançó de Little Wing, clar, què podem dir? Hendrix no demostra res. La guitarra aquí flota, respira...
ja no pot tornar enrere, hi ha artistes irrepetibles. Jimi Hendrix no té hereus, genera nous canals de comunicació. Exacte, i us presentarem una continuïtat contemporània, però bé, aquesta cançó que hem escoltat, Little Wing, té un paral·lelisme en pel jam, hi ha una cançó que es diu Yellow Let Better, que té un inici molt Hendrixià, que si no la coneixeu és interessant que l'escolteu.
Però continuant amb el que és l'artista contemporani que posem com a contrapunt en aquest programa resum en relació amb en Jimi Hendrix, avui tenim Eric Gales. Eric Gales no imita, no es tracta de sonar com Hendrix, es tracta d'entendre que la guitarra pot ser una veu i, en aquest sentit, continua la conversa que va obrir Hendrix. Música
Hey, everybody. I'm finally doing like I should. I got tired of doing bad, y'all. Now I'm doing good. I'm very, very motivated. You can say that I'm on my game. One thing that I know, things will never be the same.
I know you've got your doubts I know what all y'all thinking of Put me to a test, y'all And I'll surely rise above One thing that I know Things will never be the same
Yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah. You see you're changing me.
Estem arribant, pels pocs minuts, a la part final, ja de la nostra píndola resum dels primers quatre episodis de Blanc en Negre. Avui no hem escoltat quatre cançons, hem escoltat quatre maneres de dir Ja soc aquí.
Exacte, i aquesta última que escoltàvem era Eric Gales, un gran guitarrista que el 2012 va fer aquest disc editat en directe, que es diu Live, i bé, va aprendre ja de petit a tocar la guitarra amb els seus germans grans que li van fer aprendre temes de Jimi Hendrix, de Baby King, etc. Bé, quatre moments de la història diferents que hem plantejat avui en què algú va sentir que la música no es podia quedar quieta.
I el que dèiem abans, que molts altres artistes podien haver estat en aquests episodis de Blanc en Negre, com per exemple en Joey Bonamassa, que està sonant en aquests moments, Maddie Waters va convertir el blues en una afirmació.
Johnny Joplin va convertir la fragilitat en una veu impossible d'ignorar. L'Urit va demostrar que mirar també pot ser un acte radical. I Jimièntrix va obrir una porta que ja no s'ha tornat a tancar.
Però després el temps passa, o el temps va passar. La pregunta continua sent la mateixa. Com es diu la veritat avui? I aquí apareixen altres veus. Kingfish, Beth Hart, Eithi Shafir, Eithi Shafir i Eric Gales. Put on no blues songs
Però no oblidem, no són còpies, sinó continuïtat, perquè la música no funciona com una línia recta, funciona com un fil, un fil que es tensa, que a vegades sembla invisible, però que sempre hi és. Of my own design I've been such a bad listener But I hear you tonight
És un fil que connecta el crit, el murmuri, el silenci, l'escenari i l'habitació, la guitarra que esclata i la veu que resisteix, perquè les cançons simplement no moren, només canvien de pell.
There's a lady on the shore All the glitters is gold And she's buying a stairway to heaven When she gets there she knows If the stores are all closed With a word she can get wet
Fins demà!
Precisament ho hem comentat abans. Beth Hart és un artista que possiblement també molts dels que ens esteu escoltant haureu descobert avui una nova veu i una nova intèrpret. Beth Hart va fer un disc atribut a cançons de Led Zeppelin i aquesta ha estat una de les cançons que hem triat per acabar els últims minuts del nostre espai.
d'avui. Avui hem escoltat com el passat no queda enrere, com el passat es filtra, es transforma i continua parlant a través d'altres cossos. I com hem dit, perquè les cançons simplement no es moren, simplement van canviant de pell, canvien de cos. Oh, makes me wonder
Perquè en Robert Plant es converteix en Béthard. Exacte.