la convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus, els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Llats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.
Benvinguts a Blanc al Negre, una nova edició d'aquests diàlegs en els que posem en context un disc clàssic i un disc contemporani. Un espai on no venim a parlar de música com qui parla d'un objecte cultural, sinó com qui parla d'una cosa que li ha passat per dins. Les cançons han de parlar per si mateixes.
Perquè al final les cançons importants són les que sonen bé, sinó les que expliquen alguna cosa que potser a vegades no sabem dir.
I aquí precisament ens interessem per això, entendre per què algú escriu una cançó en un moment concret de la seva vida, què li està passant al seu voltant, què l'arrossega, què el motiva, què intenta ordenar, encara que no ho aconsegueixi del tot.
A Blanc en Negre posem en diàleg discos de temps diferents, perquè moltes vegades les preguntes que es fan als artistes són les mateixes. Canvia el context, canvia el llenguatge, canvia fins i tot la manera de vestir-les, però l'essència és molt semblant. La necessitat de pertànyer, de ser vist, d'encaixar o simplement de sobreviure.
Avui parlarem de dues mirades que tenen molt a veure amb això. Dues mirades que utilitzen la ciutat, el personatge i una certa distància emocional per explicar-se.
Suposo que no és molt evident de qui tenim de convidat avui al nostre programa. És una de les introduccions més universals i més conegudes. L'Urit, a més a més, és una persona, un intèrpret, un artista que per mi a la meva vida ha estat molt important.
No només perquè va ser el primer concert de la meva vida, amb 17 anys, quan encara en aquella època la policia se'ls anomenava grisos i estàvem al pavelló de Montjuïc de Barcelona envoltats tot d'uns cordons policials perquè no sabíem massa bé què podia passar en aquell concert. Déu-n'hi-do, quines èpoques, per això. Sí, sí, me va deixar molt marcat.
Bé, avui parlarem de Nova York. No com a postal, no com a mite, sinó com un lloc dur, contradictori, ple de marges. Primer, a través de l'Urit, evidentment, perquè aquest és un dels clàssics que cal destacar. I després, molts anys més tard, de Saint Vincent, d'Eddie's Home.
Doncs sí, doncs si parlem de l'Urit hem de parlar de Transformer que arriba en un moment molt concret de la seva vida. Estem parlant de 1972, de Velvet Underground s'ha acabat i tot i que és un grup referenciat i amb moltes bones crítiques arreu del món, en aquell moment havia estat un fracàs comercial enorme. L'Urit se sent cansat, fora de lloc, amb la sensació d'haver dit coses importants però que gairebé ningú ha volgut escoltar.
No està en un moment de triomf, està en un moment de replegament, de decaiguda, i això és important per entendre el disc.
Recordem una miqueta que nosaltres no fem llistes d'èxits, no recopilem cançons, les millors cançons de cap intèrpret, sinó intentem posar en diàleg que entendre el perquè un clàssic ha influenciat o ha derivat que creixessin o que sortissin altres grups amb un estil musical similar o, senzillament, dient el mateix que deien els clàssics d'abans.
I tal com deia en David, perquè Transformer no és un disc escrit des de l'eufòria, sinó des d'una mena de fredor conscient, com si l'Urrit hagués decidit que, per seguir explicant el món, necessitava protegir-se una miqueta més. No implicar-se tan emocionalment, mirar-ho tot des d'una certa distància,
I això contrasta molt amb la imatge que sovint tenim del rock com a explosió, com a descontrol. Aquí ja no hi ha això, no existeix. Hi ha una observació permanent.
I si l'Urit és la nostra cara blanca del programa d'avui, la cara negra és Saint Vincent, Annie Clark. Molts anys després, ella publica Daddy's Home, un disc que també neix d'un moment de retorn, però d'un retorn molt més íntim. El seu pare surt de la presó després de gairebé 10 anys
I això reobre moltes coses. Culpa, herència, identitat, preguntes sobre d'on vens i què portes a sobre, encara que tu no ho vulguis ni ho desitgis. I aquí també hi ha distància, hi ha personatge, hi ha una manera d'explicar-se sense exposar-se del tot. I sobretot, hi ha la ciutat de Nova York. Música
Fins demà!
I anem a aquest context i a aquesta mirada que ens fa en Lorrid des de Transformers, Nova York. A principis dels 70 no és una ciutat còmoda, és una ciutat trencada, amb crisi econòmica, heroïna, violència, subcultures que hi viuen completament fora del relat oficial. I Lorrid no mira cap a una altra banda, però tampoc entra en voluntat de denúncia.
Ell fa una altra cosa, explica. Explica persones concretes, personatges reals, gent que existeix encara que no encaixi. A Transformer no hi ha grans discursos morals. Hi ha històries petites, mirades laterals i vides que passen de nit.
Molt bé, doncs anem a introduir aquest disc de 1972, Transformers, de l'Urit, i ho farem amb Vicious. El disc s'obre amb aquesta cançó, i aquí ja entens molt bé des d'on parla l'Urit. La cançó neix d'una frase d'Andy Warhol, que un dia li diu gairebé com una broma, Why don't you write a vicious song? I l'Urit ho fa, perquè no fas una cançó de vici.
Vicios, la primera cançó que obre Transformers en el nostre repàs d'avui de blanc en negre. El disc s'obre amb aquesta cançó. Què deia la cançó de l'Ander Warhol? Sí, li va dir per què no escrius una cançó viciosa o de vici o que parli del vici, no? I en Llorit simplement ho va fer.
Molt bé, no és una cançó de ràbia descontrolada, això està clar. És una cançó cruel, sí, però dita amb calma inquietant. Tot són frases punxants, violència verbal, desig, menys preu barrejats, però cantats com si no passés res. I això és molt revelador, perquè Llorrit canta com algú que ja no s'hi vol deixar la pell, ja no crida, no demana empatia.
Exacte, i explica el món com si l'estigués mirant des d'una cantonada amb una barreja de lucidesa i cansament. És una manera molt concreta de protegir-se. I bé, simplement és vicius. Walk on the Wild Side, que és el següent tema que escoltarem, és una cançó que escoltar d'avui pot semblar gairebé suau, però en el seu moment va ser una bomba silenciosa.
Polly came from Miami, FLA Hitchhiked her way across the USA Plucked her eyebrows on the way Shaved her legs and then he was a she She says, hey babe Take a walk on the wild side Said, hey honey Take a walk on the wild side
Fins demà!
Fins demà!
I said, hey Joe, take a walk on the wild side
Sugar's Pump Fairy came and hit the streets, looking for soul food and a place to eat. Went to the Apollo, you should have seen him go, go, go. They said, hey, sugar, take a walk on the wild side. I said, hey, babe, take a walk on the wild side. All right.
Jackie is just speeding away. Thought she was Jim Dean for a day. Then I guess she had to crash. Valium would have helped that pesh that said, hey, babe, take a walk on the wild side. I said, hey, honey, take a walk on the wild side. And the colored girls say, doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo-doo.
Sí, efectivament, aquí el Lurrit no jutja, senzillament explica personatges reals de l'entorn de l'Andy Warhol, persones trans, treballadors, treballadores sexuals, gent que vivia completament fora de la norma.
I ho fa sense explicar-ho, sense justificar-ho i sense defensar-ho. Senzillament ho narra. Sí, hi ha com un gest radical. No entra tampoc quan arriba a les ràdios com un manifest ni com res absolutament semblant a res d'un manifest, sinó que entra com un relat tranquil, com si fos normal i fa que això sembli normal en aquell moment quan en realitat era profundament subversiu.
L'Urit no et diu què has de pensar, simplement et posa aquestes vides davant i et deixa sol amb elles. Just a perfect day Drink sangria in the park And then later
When it gets dark we go home Just a perfect day Feed animals in the zoo Then later a movie too and then home
Oh, it's such a perfect day I'm glad I spent it with you Oh, such a perfect day You just keep me hanging on You just keep me hanging on
Just a perfect day Problems all left alone Weekenders on our own It's such fun Just a perfect day You made me forget myself
I thought I was someone else, someone good.
It's such a perfect day I'm glad I spent it with you Oh, such a perfect day You just keep me hanging on You just keep me hanging on
You're going to read just what you sow.
Fins demà!
Perfect Day. Perfect Day és probablement la cançó més enganyosa del disc. A primera escolta sembla simplement una cançó de mort, d'amor, perdó, però sembla que expliqui coses boniques, companyia, coses petites que t'acompanyen a la vida, però me l'escoltes amb una mica de calma i alguna cosa que això ens demostra que no acaba d'encaixar.
Sí, i aquí apareix també la gran pregunta que acompanya la cançó des de fa dècades. Parla d'una relació o parla de l'heroïna? L'Hurrit mai ho va aclarir i probablement no ho va voler aclarir mai, perquè la cançó, per fet d'ell, que és una de les possiblement també més versionades i de les que s'han fet més interpretacions d'altres artistes,
És una cançó que funciona perquè aquest espai ambigu on l'amor i l'addicció s'assemblen massa. És una cançó preciosa però inquietant. I això també la fa molt honesta en el moment vital de l'Urit, algú que busca estabilitat però només sap trobar-la a través de les dependències.
Sí, i hem de continuar amb aquest disc, aquest meravellós disc, Transformers del 1972, amb Satellite of Love, que parla d'estimar des de la distància. L'Urit observa, mira, imagina, però no acaba d'entrar. És una cançó sobre gelosia, però també sobre incapacitat de tocar la realitat. Estimar mirant, no vivint. Satellite's gone up to the sky
Satellite of love. Satellite of love. Satellite of love. Satellite of love.
Fins demà!
I've been told that you've been bold With Harry, Mark and John Monday and Tuesday Wednesday to Thursday With Harry, Mark and John Satellites gone up to the skies Things like that drive me out of my mind
Satellite of Love Satellite of Love Satellite of Love
Satellit.
El satèl·lit de l'amor, i això connecta molt amb una manera molt contemporània de relacionar-nos, mirar molt, projectar molt, però mantenir sempre una certa distància emocional. L'Urrit ja estava parlant d'això en els anys 70.
I com ja és costum en el nostre programa, el que fem és explicar alguna curiositat dels artistes que ens acompanyen. I en aquest cas en explicarem algunes. Recordant, sobretot, que aquest disc va ser produït per David Bowie, i això es nota molt en les cançons, i per Mick Ronson, que és un dels grans guitarristes de la història del rock, molt influent i de la...
I l'última actuació que tenim d'ell és la de la commemoració en el concert a Wembley de Freddie Mercury l'any 92, perquè va morir un any després. I connectant amb aquesta producció d'Edith Bowie, explicar-vos com a curiositat que el 1979, després d'un concert,
David Bowie li va dir a en Lurrit, si vols que treballem junts has de deixar els teus vicis. Els vicius, no? Sí, els vicius, els que parlàvem abans. La droga, l'alcohol, etc. I llavors es va tirar sobre d'ell i va començar a picar, els van haver de separar, van intervenir els de seguretat del local on es trobaven. I bé, això no va afectar finalment a la seva amistat, que va ser una amistat que va perdurar tota la vida...
Però bé, va ser una anècdota. També una altra anècdota interessant d'en Lurrit, que és que el 2001 se'l va donar per mort amb una sobredosi. Es va dir que havia tingut una sobredosi, que havia mort, quan en realitat va ser el que avui en dia coneixem com a... Una fake news. Una fake news, exacte. No era cert. Bé, hi hauria mil curiositats d'explicar d'en Lurrit.
Tanquem el disc. Sí, i tanquem el disc amb... Bona nit, senyoretes. Good night, ladies, que és el moment de tancament del disc. En fi, al final no hi ha una conclusió molt moral en aquesta cançó ni en el disc en sencer, sinó que simplement és un acomiadament irònic. Com si l'Urrit et digués això és el que he vist i això és el que hi ha.
Good night, ladies Ladies, good night It's time to say goodbye Let me tell you now Good night, ladies
Ladies, good night. It's time to say goodbye.
Now all night long you've been drinking your tequila But now you've sucked your lemon peel dry So why not get high and good?
Night, ladies, ladies, good night. Good night, ladies.
Fins demà!
It's time to say goodbye, bye-bye. Oh, we've been together for the longest time.
But now it's time to get high. Come on, let's get high. And good night, ladies. Ladies, good night.
Oh, I'm still missing my other half. Oh, it must be something I did in the past. Don't it just make you want to laugh? It's a lonely Saturday night. Oh, nobody calls me on the telephone.
I put another record on my stereo But I'm still singing a song of you It's a lonely Saturday night
Now, if I was an actor or a dancer who was glamorous, then you know an amorous life would soon be mine. But now the tinsel light of the starbreak is all that's left to applaud my heartbreak. And at 11 o'clock, I watch the network news.
Oh, whoa, whoa, something tells me that you're really gone. You said we could be friends, but that's not what I want. Ah, anyway, my TV dinner's almost done. It's a lonely Saturday night. I mean to tell you it's a lonely Saturday night. One more once, it's a lonely Saturday night.
Fins demà!
Bona nit, senyoretes. I et deixa sol amb això, sense indicacions, sense salvació, un excel·lent tema per tancar el bloc dedicat al nostre disc clàssic d'avui. I com construïm el pont cap al nostre contemporani, anem, tornem al Nova York. El Nova York, explica en l'horrit Transformer, no és un Nova York nocturn, un Nova York que viu quan la resta de la ciutat dorm. Carrers mig buits, bars que tanquen tard...
gent que no acaba d'encaixar enlloc i que ha après a viure al marge perquè no li han deixat una altra opció. És una ciutat dura, però també molt concreta. L'Urit no parla de símbols, parla de persones, persones amb nom, amb cos i amb història.
I ho fa sense donar lliçons, sense dir-nos que hem de pensar en elles. Sí, potser per això aquesta Nova York no desapareix quan passen els anys. No desapareix perquè Nova York no és només una ciutat, és una manera de mirar. Una manera d'entendre que la vida no sempre és ordenada i que moltes vegades sobreviure ja és prou, ja és suficient.
El temps passa, canvia els contextos, canvia el llenguatge, però aquesta mirada continua sent-hi. I ja no només és així, ja no es manifesta igual. Sí, a Transformer el conflicte és molt exterior. La ciutat al marge, els personatges... Amb els anys aquest conflicte també es va desplaçant cap endins. Ja no cal sortir tant al carrer per sentir la incomoditat.
Ara moltes batalles són internes i aquí és on comença a aparèixer una altra veu, una altra generació i una altra manera d'explicar-se. I aquí enllacem amb la nostra artista que ens aporta el punt negre en el programa d'avui. En relació a Saint Vincent, quan arriba Dead is Home, el món ja no és el mateix. La ciutat tampoc, però la sensació de desencaix continua intacta. Ara al marge...
No sempre és un lloc físic, és una sensació, és la família, és l'herència. És tot allò que portes a sobre sense haver-ho escollit. Sí, Sant Vincent no canta des de la nit de la ciutat com l'Horrid. Canta des de l'interior d'una casa, des d'un retorn que remou coses que estaven aparentment tancades. I igual que l'Horrid, tampoc busca resoldre-ho tot. No hi ha lliçons, no hi ha retencions clares i concretes. Hi ha preguntes que queden obertes.
I Dead is Home, que és un disc que neix quan el pare Dani Clark surt de la presó després de que era bé 10 anys, no es converteix en una anècdota biogràfica. És el centre emocional del disc. Obrir la porta a algú que torna, però també que porta culpa, vergonya i passat.
El disc parla d'això, de tornar a casa i no reconèixer-la, de descobrir que allò que t'ha construït també t'ha fet mal. I aquí Sant Vincent fa una cosa molt interessant. No exposa del tot, construeix un personatge i es protegeix.
I iniciem l'escolta a l'audició de Daddy's Home, un disc del 2021, amb un tema que es diu Pay Your Way in Pain, que obre el disc deixant molt clar de què va tot plegat. La idea, al final, acaba sent molt senzilla, però una mica incòmoda. Aquí el dolor és una moneda de canvi. Si vols formar part del sistema, si vols encaixar, si vols tirar endavant, alguna cosa t'haurà de fer mal.
Fins demà!
i went to the store i was feeling kind of hungry but i didn't have the money and the shelves were all empty so i went to the bank to check my checking the man looked out my face said we don't have a record
The show is only getting started. The road is feeling like a puddle. Sit down, stand up, head down, hands up. Hey, you're weighing. Hey, you got to. Hey, you're weighing.
You are... Pain. Pain. Shame.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Aquesta primera cançó, sens dubte, m'ha transportat d'alguna manera també en una època en què hi havia una Lauria Anderson, que també, doncs, podria connectar perfectament com un clàssic... Totalment, totalment. En els inicis també de la música transgressora, una mica underground, una mica, doncs... Alternativa. Alternativa en aquella època també.
Efectivament, aquesta cançó que hem escoltat, la primera canceta aquest disc contemporani, l'alternativa al nostre clàssic, la cançó parla d'això, que no ho fa des de la queixa, ho fa gairebé com una constatació adulta, com algú que ja no s'escandalitza, però tampoc no ho accepta del tot. Musicalment, sona setentera, sí, amb un estil...
amb una sensualitat estranya, però el que explica és absolutament contemporani, aquesta sensació que tot té un preu emocional. I aquí apareix una de les idees claus del disc. Saint Vincent no canta des de la ingenuïtat, canta des de la lucidesa d'algú que sap com funciona el joc però que no acaba de sentir-s'hi còmode.
Continuem amb l'audició d'Eddie's Home i la cançó que dóna títol al disc és una de les més incòmodes perquè parla directament del detonant de tot plegat. El retorn del pare després de gairebé 10 anys a la presó. No és una cançó de celebració, tampoc és una cançó de retrets i en definitiva s'acaba configurant com una cançó plena d'ambigüitat. Hi ha afecte, hi ha culpa, hi ha una certa por a dir segons què. I això la fa molt honesta.
Bona nit.
I did some time, well, I did some time too.
Fins demà!
Where can you run but the outlaws inside?
Bona nit!
Aquest és el diàleg de les veus del passat amb les veus del present. Aquí Sant Vincent no intenta arreglar res. Simplement es posa la complexitat de tornar a mirar algú que forma part de la teva història, però que també representa coses difícils d'acceptar. I això connecta molt amb l'Urit, aquesta manera de no donar solucions, de no tancar el relat.
Annie Clark és Saint Vincent i una artista que va néixer el 1982 i que és una aclamada multiinstrumentista i que ha guanyat alguns Grammys. Fins i tot té una marca de guitarres que li fan les guitarres parella tenint en compte l'anatomia femenina.
I continuem amb el disc que estem escoltant avui de Saint Vincent, aquesta gran artista, i ho fem escoltant Life in the Dream, que és probablement el moment més fràgil del disc. Aquí Saint Vincent parla molt de desconexió, de desaparèixer, de no trobar un lloc clar des d'on viure, però no ho fa amb dramatisme i ho fa amb una calma que és gairebé inquietant.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Somnis és una cançó molt vulnerable, molt controlada, no és un esclat emocional, és un cansament profund i això les fa especialment radiofònica, perquè sona pensament dit en veu alta, com aquell que està meditant, no una confessió realment buscada.
I continuem amb aquest disc de 2021 de Saint Vincent amb un tema que s'anomena Down. Down és una cançó que parla directament de caiguda, però no de la caiguda gran o espectacular, sinó d'aquelles que van passant a poc a poc, gairebé sense que te n'adonis.
Fins demà!
Fins demà!
El temps se'ns tira a sobre i, per tant, hem de fer una mica, encara que sigui, de manera de petita degustació, una miqueta d'aquest disc Contrapunt. La lletra parla de sentir-se sol, sentir-se per sota, de perdre peu, de no saber ben bé com has arribat fins aquí. No hi ha grans paraules, hi ha metàfores complexes. Hi ha una sensació molt clara de desplaçament.
I això connecta molt amb l'esperit general del disc. Daddy's Home no parla de grans drames puntuals, sinó d'un estat sostingut, d'aquesta sensació de carregar coses que no has escollit però que formen part de tu igualment. The melting song és la darrera cançó que escoltarem avui d'aquest disc i és una cançó clau perquè amplia el focus del que s'està explicant.
Aquí Saint Vincent ja no només parla d'ella mateixa, sinó d'un llegat de dones artistes que han pagat un preu molt alt per existir com volien. Parla de Judy Garland, de Tori Amos, de Nina Simone, però no com a mites, sinó més aviat com una advertència, com si digués ja sabem com acaba aquesta història i tot així tornem a caminar pel mateix lloc.
Sorry, missed the party. Hello on the dark side of the moon. Jane lost it, crashed her corvette.
Fins demà!
És una cançó molt lúcida perquè connecta el conflicte personal amb un conflicte estructural. No és només el que em passa a mi, és el que ens ha passat abans i ens tornarà a passar. I aquí Sant Vincent amplia el relat sense perdre intimitat.
I expliquem cosetes de 120 sense abans de despedir-nos molt ràpidament. Va cantar la cançó Lithium amb Nirvana en el Hall of Fame, amb els membres sobrevivents, evidentment. I ho va fer perquè era un dels seus grups favorits ja des de ben petita, des dels 10 anys.
Curiosament, també el Bateria de Nirvana, que és el cantant i guitarrista de Foo Fighters, en Dave Grohl, participa tocant la bateria en dos dels temes de l'últim disc que ha editat sent Vincent fins ara, que és All Born Screaming, del 2024, i que us recomanem.
I bé, per anar acabant el programa, el que ens toca ara és anar explicant una miqueta les connexions entre els artistes que hem escoltat avui. Si l'Urit utilitzava la distància per explicar el món des de Transformer, Saint Vincent utilitza el personatge per poder explicar-se a ella mateixa. És una altra forma de protecció, un altre tipus de cuirassa, però la necessitat acaba sent molt semblant. Trobar una manera de dir les coses difícils sense trencar-se del tot.
I així que no estem passant només d'un disc antic a un de modern, estem passant d'un tipus de conflicte a un altre, del carrer a la casa, del col·lectiu al personal, de la ciutat al cos.
I en aquest pas del temps la música continua sent el lloc on tot això es pot dir, encara que no s'acabi d'entendre, encara que no es resolgui. Però bé, Lurrit i Vicent Vincent no s'assemblen per l'estil, s'assemblen per la mirada, per aquesta manera d'utilitzar el personatge i la distància per poder explicar coses molt íntimes.
Quan s'acaba Transformers no tens la sensació que Rorita t'hagi explicat una història del principi al final. Tens més aviat la sensació que t'ha deixat entrar en una estona al seu món, que t'ha ensenyat algunes cares, alguns carrers, algunes vides i que després ha tornat a fer un pas enrere.
I això és important perquè Llorrit no vol ser còmoda, no vol ser exemplar, no vol ser algú que t'agafi de la mà i t'expliqui què has de pensar. Ell ho observa, descriu i se'n distància, com si hagués après que per poder seguir mirant el món de cara necessitava no implicar-s'hi tant.
Transformer és un disc fet des d'aquesta distància. Després del fracàs de Velvet Underground, després d'anys d'estar al marge, l'Urit decideix que la seva manera de continuar no serà cridar més fort, sinó explicar-ho millor.
Explicar amb precisió, amb fredor, fins i tot, però també amb lucidesa brutal. Les cançons d'aquest disc no busquen retenció, no busquen salvar ningú, no busquen netejar res. Parlen de persones que viuen com poden, que estimen com poden, que sobreviuen com poden, i això, als anys 70, era una manera molt radical d'endendre el pop.
Ser per això Transformer continua sent tan important avui, és una obra mestra, no perquè soni modern, sinó perquè no menteix, perquè no dissimula, perquè accepta que la realitat és incòmoda, contradictòria, sovint fosca i que tot i així mereix ser explicada. L'Urit no va voler arreglar el món, va decidir mirar-lo i a vegades això és l'únic gest honest possible.
And right now she just might come shining through. Daddy's Home, per contra, de Saint Vincent, és un disc que no tanca ferides i això el fa especialment incòmode. No hi ha una conclusió clara, no hi ha una lliçó final i no hi ha aquell moment en què tot sembla encaixar. El que hi ha és un retorn que remou coses, que obre preguntes i que no acaba de resoldre-les.
Saint Vincent no canta des de la innocència ni des de la rebel·lia juvenil. Canta des d'un lloc molt més complex. El d'algú que mira enrere i entén que la seva identitat està feta també de coses que no ha triat. La família, l'herència, la culpa, el passat... Tot això pesa, encara que no en parlis. I per explicar-ho, construeix un personatge, un vestit, una estètica. Però no ho fa per amagar-se, sinó per poder dir coses difícils sense quedar completament exposada.
És una manera de protegir-se. Igual que l'Urit es protegia amb la distància, ella es protegeix amb la posada en escena. Daddy's Home parla de tornar a casa i de no reconèixer-la, de descobrir que el lloc d'on vens també pot ser una font de conflicte, de voler entendre't sense necessitat de justificar-te i això fa que el disc no sigui còmode, però sí profundament honest.
No és un disc que et digui què has de sentir, és un disc que et posa davant un mirall una mica incòmode i et deixa sol amb el que hi veus. I potser per això connecta tan bé amb Transformer, perquè tots dos entenen la música no com una solució, sinó com un espai on poder dir la veritat, encara que no sigui agradable. The Disc Home no consola, no resol, però explica. I a vegades això ja és molt.
I així arribem al final del nostre espai, al nostre programa d'avui. Això ha estat Blanc en Negre, els clàssics del passat amb les veus del present. Blanc en Negre, un podcast d'Àngela Iats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.