La convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus. Els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre és la unió entre el vinil i el digital, entre allò que ja forma part de la història i allò que encara està per escriure. Blanc en negre, un podcast d'Àngela Iats i David Izquierdo, els clàssics del passat amb les veus del present.
Oh, yeah. Woo! Everything, everything, everything gonna be all right this morning. Yes, I do! Oh, yeah. Woo! Now, when I was a young boy,
Blanc en negre és més que un nom, és una metàfora. El blanc i el negre són extrems que, aparentment oposats, es necessiten per existir. Quan es troben, generen contrast, equilibri i profunditat. Blanc en negre és un espai on la música es mira des de dues perspectives complementàries. D'una banda, ens endinsem en discos que han deixat empremta i han marcat generacions, i de l'altra, donem protagonisme a noves propostes que apunten cap al futur.
Fins demà!
En cada episodi, Blanc en Negre busca crear un pont entre generacions. Els clàssics permeten entendre d'on venim i per què certs sons han marcat la història, mentre que els treballs actuals mostren cap a on evoluciona la música i quines noves emocions poden despertar.
Aquest contrast converteix cada programa en una experiència completa, un viatge que celebra la tradició i alhora convida a descobrir el que encara està per venir. Un espai on la música no només s'escolta de fons, sinó que s'atura i s'analitza. Benvinguts i benvingudes a Blanc en Negre. Música
Avui, en el primer episodi de presentació de Blanc al Negre, comencem des del principi. Volem anar als orígens, no per nostàlgia, no per romanticisme, sinó per una necessitat gairebé física. Perquè hi ha músiques que no són una moda, ni una tapa, ni un estil passatger. Són un arrel. I quan no coneixes les arrels, tot el que creix a sobre pot semblar bonic, però és fràgil...
i s'esquerda fàcilment. Avui parlem del blues, no com a etiqueta musical, no com a gènere encasellat en una prestatgeria. Parlem del blues com a llenguatge emocional, com una expressió cultural, com a resposta humana davant la injustícia, la solitud, la pèrdua i també el desig de viure. I'm a Rolling Stone. Major! I'm a hoochic-hoochic, man.
Del blues, com a memòria col·lectiva, com a identitat compartida, com a eina per explicar una vida quan no tens poder, ni veu pública, ni un futur garantit. En el primer episodi, no podia ser d'una altra manera, hem de parlar de Moody Waters. I'm gonna bring back my second cousin, that little Johnny Cockeroo.
I avui presentem At Newport 1960 de Muddy Waters, com a disc clàssic escollit en el que és la part blanca del nostre programa o espai d'avui. El context històric en aquell moment és bastant evident, però...
Crec que el podem deixar per d'aquí una estoneta i parlar explícitament de Muddy Waters, que és parlar de blues com a columna vertebral de la música popular en aquell moment i també del segle XX en general. No com una influència lluniana, sinó com un fonament directe.
Moody neix al delta del Mississipi, un territori que està marcat per la progresa extrema, per una segregació racial legalitzada i per una violència sistèmica que no necessitava excuses ni titulars. El blues neix aquí no com una expressió artística conscient, sinó com una necessitat vital, com una manera d'ordenar el caos, d'explicar la vida quan la vida pesa massa.
Seguint una mica en el context històric, el blues no neix per agradar, neix per aguantar. És una música feta per resistir jornades infinites, pèrdues personals i humiliacions constants. No és una música trista, és una música honesta.
Sí, amb la gran migració afroamericana, moltíssimes persones marxen del sud rural cap a ciutats industrials del nord, i el blues viatja amb elles. A Chicago, el blues canvia de pell, s'electrifica, s'amplifica, es fa més dur, més directe, més urbà. Ja no és un murmuri nocturn, és un crit.
I'm a natural-born lover's lady. Sitting on the outside. Just me, my mate. You know I'm made to move, honey. Come up two hours late. Wasn't that a man? Yeah! Spelling. All right.
Now wait a minute! Oh, child, why? That mean man is boy.
Però anem entrant una miqueta en matèria. Anem ja a aquest famós festival de Newport, que en David ens parlarà una miqueta. Sí, el Newport Jazz Festival, el 60, en aquell moment, era un espai pensat per al refinament, pel jazz elegant, per a un públic majoritàriament blanc...
educat, benestant, seguim una miqueta els clixés de l'època, i tot està pensat perquè res desentoni, però de sobte puja a l'escenari Moody Waters, amb una guitarra elèctrica, amb la seva banda al complet i amb un volum que no demana permís a ningú. Això no encaixa, incomoda, i precisament per això és història. Perquè Newport no estava preparat per això, però la música no demana a vegades permís per existir.
Sí, i en aquest sentit el més interessant és escoltar la primera cançó que us presentem avui. I've got my mojo working. Per començar aquesta peça cal entendre que vol dir mojo, que vol dir...
Un amulet fulcredit simpàtic, no. Una superstició decorativa, tampoc. És poder personal, autoestima. És afirmar la pròpia existència en un món que constantment te la nega. Quan Woody Watkins canta això a Newport, no està buscant un aplaudiment fàcil. Està dient, soc aquí, tinc cos, tinc veu i no penso demanar perdó per ocupar aquest espai. I want to love you so bad till I don't know what to do.
I'm going down in New Zealand to get me a mojo head. I'm going down in New Zealand to get me a mojo head. I'm going to have all you women, rich under my command. Got my mojo working. Got my mojo working.
Bona nit!
I got a gypsy woman giving me a guy. I got a gypsy woman giving me a guy. I got a whole lot of tricks keeping here all night. Got my bojo waking. Got my bojo waking.
Bona nit.
Realment brutal. Espectacular. Em sembla que conec molt pocs intèrprets, molt pocs artistes que puguin desprendre tanta energia a sobre d'un escenari o senzillament cantant les seves cançons. Estàvem aquí disfrutant com camells.
El que acabem d'escoltar no és només una cançó, és un cos ocupant un espai que, com si estigués posseït, com que no estava pensat per ell. El blues aquí no és melancòlic, no és nostàlgic, és físic, és suor, és moviment, és sexualitat i orgull. I el públic, al principi, no sap ben bé com reaccionar, acaba rendit, no podia ser d'una altra manera, perquè davant de la veritat no hi ha protocol, ni etiqueta cultural que l'aguanti. Efectivament, efectivament.
Efectivament. Doncs bé, anem a presentar la següent cançó, que és una cançó que va donar nom a un grup musical. Després parlarem d'aquesta anècdota. La cançó es diu Rolling Stone. Parla de moviment constant, de no quedar-se mai quiet, de no tenir arrels perquè el sistema no te les permet. I és la metàpora perfecta de l'experiència afroamericana. Però també és una declaració universal. Parla de viure al marge, de no pertany del tot enlloc...
però no ha de deixar-te atrapar per res ni ningú. Well, I wish I was a catfish swimming in a deep blue sea I would have all you good-looking women fishing, fishing after me
Sure enough after me, sure enough after me Oh love, oh love, sure enough I went to my baby's house
And I said, I don't hold on her still. She said, come on in now, buddy, you know my husband just now left. Sure enough, just now left. Sure enough, just now left. Oh, Lord. Oh, well.
Bona nit. Bona nit.
Oh, where are these are? Oh, where are these are?
Well, I feel, yes, I feel Baby, like a lowdown, oh, time ain't long
I'm going to catch the first thing smoking bad. Back down the road I'm going. Back down the road I'm going. Back down the road I'm going. Sure nothing. Sure nothing.
Rolling Stone, una cançó que acabaria donant nom a una de les bandes més importants del rock, i això és una anècdota que ara ens l'explicarà en David tot seguit, però abans és una línia directa comentar que aquesta cançó no va ser editada en cap àlbum, només va sortir com a single,
I és una línia directa que va al delta del Mississippi, als estadis del món. El blues no només inspira el rock, el defineix. Li dona una actitud, un llenguatge i una identitat. I això ho van saber veure en Mike Jagger i en Keith Richards, no?
Correcte, tot i que ells no van ser els que van posar el nom a la banda. Quan els Rolling Stones havien de presentar en el Club Marquí de Londres el 12 de juliol del 62 el seu concert, hi havia el vocalista Mick Jagger, en Keith Richards i en Brian Jones, que eren els principals integrants del grup en aquell moment.
quan estaven fent una entrevista, ja que Jagger i Richards no eren encara els líders absoluts de la banda, sinó que en Brian Jones era qui estava assumint aquest paper, en Brian Jones en aquell moment no va saber quin nom dir. I...
Va veure un disc de Moody Waters del single Rolling Stone i va dir, ens diem Rolling Stones. Aquesta és una mica l'origen explicat molt breument de quin és l'origen de la banda de Rolling Stones, una de les grans bandes de la història del rock contemporani.
I hem de fer ara esmena la següent cançó. Però bé, seria interessant explicar també de què va. Huchi Kuchi Men. És una de les cançons més importants de la història del blues, però també una de les més malenteses. No és només una fanferronada masculina, perquè ho és,
ni un joc de sexualitat exagerada perquè ho és, és una construcció simbòlica. S'inventa un personatge més gran que la vida, un home protegit per la superstició, pel destí i per les forces que el món blanc no pot controlar. En una societat que t'ha negat la humanitat, crear un mite propi és una forma de poder.
Before I was born You got a boy charge coming Gonna be a son of a gun He gonna make pretty women's Jump in and shout Then the world wanna know What this all about But you know I'm here
Everybody knows a killer. Well, you know the hoochie-coochie man. Everybody knows a killer.
Fins demà!
Everybody know the girl Well, you know the hoochie-coochie man Everybody know the girl
Only seven hours Only seven days Only seven months The seven doctors said You were born for good luck And that you see I got seven hundred dollars Don't you mess with me But you know I'm here
Everybody knows you. Well, you know we are the hoochie coochie boys. The whole United States know we here.
El que acabem d'escoltar és una inversió del relat dominant. Aquí no hi ha sumissió, no s'ha de demanar permís. Hi ha orgull, hi ha identitat, hi ha un home que es narra a si mateix com vol ser recordat, el blues...
En aquest punt, el blues en aquest punt, no deixa de ser només testimoni, es converteix en una afirmació, un relat propi davant d'un món que sempre ha explicat la teva història per tu.
Anem a situar una miqueta Maddie Waters dins del context històric i aquest disc dins del context històric. Rolling Stones va néixer aquesta cançó en el 1950. És un punt d'inflexió absolut en la història del blues. No només és una cançó important, és un canvi de paradigma.
Amb aquest single, recordem que només va ser editat com a single, Maddie Waters transforma definitivament el blues del Delta, un acústic rural íntim en un blues elèctric, urbà i frontal, adaptat a la vida industrial de Chicago.
La guitarra amplificada, el riff repetitiu i la veu profunda creen un llenguatge nou, més agressiu, més directe, més físic. Rolling Stones ens defineix una mica l'ADN del blues modern, amb una estructura mínima, una tensió constant, una identitat molt marcada i una sensació de moviment perpetuo de no arreglament.
At Newport 1960 representa la consegració pública d'aquest llenguatge. No és només un bon directe, és el moment en què el blues elèctric entra sense demanar permís en espais culturals fins llavors reservats a músiques entre cometes més respectables. Madi ja no és només un músic de blues, és l'ambaixador mundial de la cultura.
I ara anem a continuar amb un tema que s'anomena Got My Brand On You. Aquest rif és hipnòtic, aquest rif de guitarra, repetitiu, garrebé obsessiu, no busca sofisticació, busca impacte. Got My Brand On You parla de possessió, sí, però també parla de marca, de deixar empremta, de dir això és el meu per què.
Mai m'han regalat res. Això és meu perquè mai m'han regalat res. Així de clar. Musicalment, aquí hi ha Llavors, Clara del Futur, hi ha el German del rock més cru, del garatge i fins i tot del punk, abans que el punk tingués nom.
That ain't nothing you can do I got my brand on you Well, you may go away and leave me But I declare you can't stay You're gonna come running home, baby
Home to me someday, I got my brand on you. I got my brand on you. That ain't nothing you can do.
Fins demà!
I got my brain. Well, you know, you can call on your doctor, baby. That ain't nothing he can say. But shake his head, baby, you know, and slowly walk away. I got my brain.
Fins demà!
Well, you know, I got you, baby, you know, like a fish out on a line.
I can reel you in, darling Most any time I got my pride on you I got my pride on you That ain't nothing you can do
És la quarta cançó que escoltem d'aquest esplèndid disc i d'un, evidentment, dels més emblemàtics de Muddy Waters. Muddy Waters fa una música sense filtres, sense vernís, sense la necessitat d'agradar a tothom.
És música que s'imposa pel pes propi, pel volum, per la repetició i per la insistència. I aquesta actitud, aquest «jo sóc aquí», tal com deia en David, «i no penso desaparèixer», és una herència directa del blues. Doncs sí, i ja per continuar i acabar amb l'última cançó que escoltarem de Maddie Waters en aquest espai, «Tiger in your tongue», hem de dir que a Newport aquesta cançó va sonar gairebé com una provocació final.
Després de l'atenció, després de l'impacte, Moody el que fa és jugar. Hi ha humor, hi ha doble sentit, hi ha una picada d'ullet constant, perquè el blues no és només dolor. També és intel·ligència, també és ironia i també és capacitat de riure's del món. Tiger in your tank.
I'm going to put a tiger in your tank. I'm going to put a tiger in your tank. I'm going to put a tiger in your tank. I'm going to put a tiger in your tank. I'm going to put a tiger in your tank. I know you love me very well.
Fins demà!
But you drive so slow you don't go very far. I don't care what the people think. I'm gonna put a tiger in your tail.
I don't care what the people think. I got to put a tag, you know, in your train. Your motor puppet pop it in and listen to. Ain't but one thing left for you.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí, efectivament, aquesta cançó tanca una idea molt clara. El blues en té tota la vida. No és un estil trist, és un llenguatge complet, amb l'espai per la ràbia, per l'orgull, per la memòria i per l'humor. I això és el que el fa a terra. I put a tiger in your tank. I don't care what the people say, I put a tiger in your tank.
Recordem una miqueta, Blanc en Negre representa la convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics, l'emoció de les noves veus, és la unió entre el vinil i el digital, entre allò que ja forma part de la història i allò que encara està per escriure. Un diàleg constant entre ahir i avui, entre la memòria i la descoberta. Blanc en Negre és un espai on la música es mira des de dues perspectives complementàries,
D'una banda, ens endinsem en discos que han deixat empremta i han marcat generacions. D'altra, donem protagonisme a noves propostes que apunten cap al futur. I anem ja una mica a la transició d'aquest blanc en negre. Anem a la transició de Maddy Waters, el nou artista que ens representa i que és el nostre contrapunt contemporani.
El blues no es va quedar a Newport, no es va fossilitzar, no va quedar tancat en un directe històric. Efectivament, el blues és tot un idioma. Els idiomes viuen mentre algú els parla, és evident, canvien d'accent, de ritme i de context, però continuen dient coses essencials. I en la transició i en el disc contemporani que us presentem, la nostra proposta és Gary Clark Jr. amb el disc Disland del 2019.
Fins demà!
Som al 2019, uns Estats Units profundament tensats, violència policial, racisme estructural, fractura social i discursos d'odi normalitzats. Gary Clark Jr. apareix aquí no com un hereu nostàlgic, sinó com una veu contemporània que utilitza el blues per parlar del present. No fa blues per fer homenatges, fa blues perquè ho necessita. Vol comunicar, vol transmetre i ho aconsegueix amb la seva música. I see you looking out your window Can't wait to call the police so mad
Disneyland és aquesta cançó, una declaració frontal sense metàfores amables. Disneyland parla de territori, de pertinença, de qui té dret a sentir-se a casa i quan Gary canta aquestes paraules està qüestionant una idea d'Amèrica que mai ha estat neutral.
Paranoid and pissed off Now that I got the money
Fins demà!
I'm just eatin', I was still hungry. And this is mine, now legit. I ain't leavin' in you pain, take it from me. I remember when you used to tell me, nigga run, nigga run, go back where you come from. Nigga run, nigga run, go back where you come from.
No, I can't stop grinding And I can't let him break me
No, I can't let them find me. You can meet my friend the governor only if you want to try me.
You can meet my other friend the judge Just in case you think I'm lying When I know you think I'm up to something I'm just eating, I was still hungry And this is mine, now legit I ain't leaving and you can't take it from me I remember when he used to tell me Nigga run, nigga run Go back where you come from Nigga run, nigga run Go back where you come from
Fins demà!
This land is mine. This land is mine.
Fins demà!
Déu-n'hi-do, com dirien per aquestes terres, no? Aquí també, quants anys de diferència hi ha entre un i l'altre? Doncs, de naixement, de... Bueno, no ho sé, històricament... Històricament, a veure, estem parlant de 60 anys. Sí, Déu-n'hi-do. Bairebé, eh?
Segueix mantenint aquesta força perquè el blues torna, però en definitiva aquí el blues torna a ser una eina política, no com a eslògan sinó com una experiència viscuda. Aquesta cançó que hem escoltat no busca consens, se busca la veritat.
Efectivament és així. I ara us anem a presentar la següent cançó que es diu What about us? Què passa amb nosaltres, no? A vegades una sola pregunta és suficient i aquesta cançó és això. Què passa amb els que queden fora, amb els que no surten el relat oficial?
Bona nit. Bona nit. Bona nit.
Bona nit.
Yeah, yeah, yeah, yeah. Hey, Mr. Williams, what you gonna do now? You done got way too big for a little bit of time. They don't look at you the same when you come around. Everybody walks in high and the voices keep getting louder saying whatever.
Everybody say, what about us, yeah? There goes the neighbourhood one way or another You can call it what you want but the younger's taking over Don't get too comfortable just plan on moving over
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit!
Aquí sí que podríem dir que el blues no ofereix solucions, s'obliga a escoltar, a consumir incomoditats i això també és l'herència directa de Maddy Waters. Què connecta aquest disc amb el disc contemporani?
Gary Clark Jr. és un hereu directe de Mother Waters, no només musicalment, sinó conceptualment. Disneyland Clark recupera el blues com una eina de denúncia, no com un estil decoratiu o nostàlgic. Els temes centrals són pràcticament els mateixos que fa 60 anys, que és el que comentàvem ara aquesta diferència.
Parla de raça, d'identitat, de pertinença, de desigualtat i de violència estructural.
Sí, de fet, la diferència, en tot cas, és el context i el llenguatge sonor, el blues cru, el rock du, el fast modern, les influències de hip-hop i el sol contemporani. Clark no modernitza a Maddie Waters, sinó que continua exactament amb el mateix discurs, però adaptant-lo a un món nou. On Maddie suggeria, Clark ja assenyala. On Maddie resistia, Clark confronta.
I bé, continuem amb Piel Cadillac, una cançó també inclosa en aquest disc Disneyland de l'any 2019. I després de la confrontació, el que fa Gary és mirar-se una mica cap endins. Parla de família, de records i de resurs personals.
You said I owe you nothing If I could, I'd give you the world You made something from nothing And I thank God for such a beautiful girl
I remember when I left home in that pearl Cadillac I was searching for some kind of way to pay you back For your love, your love, your love Your love, your love, your love Your love, your love, your love
I won't let you down, I won't make it long. You said, money.
I'm sorry for the things I did wrong. I remember when I left home in that pearl cabinet. I was searching for some kind of way to pay you back.
Fins demà!
Aquesta és una mostra clara que el blues també és memòria íntima, pot ser un relat domèstic, una història explicada a cau d'orella. Però quines similituds clau tenim entre Muddy Waters i Gary Gadey Clark Jr. Tots dos utilitzen la música com un altaveu social,
com una expressió de resistència cultural i que d'alguna manera ens porta un so dents, intens, físic, basat en riffs repetitius que fusionen gairebé com mantres. La veu no és només melodia, és afirmació identitària.
La guitarra és una extensió del cos, no acompanya, parla. I no hi ha filtres ni concessions estètiques pensades per agradar a tothom. Efectivament, tant Maddy com Clarke són figures de transició. Maddy va transformar el blues antic en modern i Clarke fa exactament el mateix. El fil no es trenca en cap moment.
També hem de dir una coseta en relació a aquest disc que us estem presentant, Disneyland 2019, que va guanyar el Premi Grammy a la cerimònia del 2020 com a millor disc de blues contemporani. I continuant ja amb la penúltima cançó de les que escoltarem avui, I Walk Alone. Aquí el so s'enfosqueix, és gairebé industrial i ens presenta una solitud com a paisatge contemporani.
It's natural.
Sí, definitivament estem en el blues del segle XXI, que parla d'aïllament, de caminar sol enmig del soroll, però encara que vida. Sí, i en aquest sentit ja a presentar la darrera de les cançons del nostre espai d'avui, Loud Down, Rolling Stone, el cercle es tanca i el concepte torna. Estem a This Land, any 2019, Gary Clark Jr.
Something's going on with me. I'm not who I used to be. Reach the point where darkness is my comfort zone. I know it's not what you came in for. So why?
Bona nit.
Però quina importància ha tingut tot això en un context de música global. Rolling Stone, el que iniciava el nostre espai al podcast d'avui, és una pedra angular del blues i indirectament del naixement del propi rock and roll.
Va donar nom anecdòticament als The Rolling Stones i influeix també directament en el blues britànic i el rock dels 60. Newport 1960, el disc que us hem presentat avui, consolida el blues com a música transversal i global.
capaç de travessar classes socials i contextes culturals. I com a contrapunt del disc blanc At Newport 1960, Disland, el disc de 2019 de Gary Clark Jr., és un dels discos més importants del segle XXI en termes de blues polític, racial i identitari.
En impacte i intenció és comparable a les grans denúncies que Maddie Waters ja feia dècades abans. Junts, Maddie Waters i Gary Carr Jr. mostren clarament el fil conductor del gènere. Del Delta a Chicago, del Chicago al rock, del rock al present i del present cap al futur. Sense perdre mai l'ànima. Baby, please don't go down and you are illegal though I love you.
Però el blues no és tristesa, és memòria, és dignitat. És una manera d'explicar al món quan el món no t'escolta. I mentre hi hagi algú que necessiti dir la veritat, amb una guitarra a les mans, el blues continuarà viu.
De Moody Waters, de Maddy Waters a Gary Clark Jr. Aquesta música ens continua explicant qui som i d'on venim. Això és Blanc en Negre. A Blanc en Negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre, un diàleg constant entre ahir i avui. La música segueix viva, canviant, eterna, entre la memòria i la descoberta.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Yats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.