la convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus, els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Llats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.
Benvinguts i benvingudes a Blanc en Negre, un espai on la música no s'explica des de la lluentor ni des del relat de l'èxit, sinó des del desgast, des del temps viscut, des del lloc on el rock deixa de ser una promesa i es converteix en una manera d'aguantar.
Aquí, en aquest programa, en aquest espai, escoltem discos que no busquen agradar, sinó dir alguna cosa quan ja no queda gaire res a dir. A Blanc en Negre ens interessa la música quan ja no és una exhibició, quan ja no serveix per impressionar ningú, sinó quan es converteix en una conversa llarga amb un mateix, quan el so ordena el cansament i posa paraules a tot allò que pesa. Música
Blanc en negre parteix d'aquesta idea. La música parla del seu context, però sobretot parla del cos de qui la fa, de qui l'escolta. Parla de resistència, de persistència, de moments en què tocar no és un gest artístic, sinó una necessitat vital.
Per això, aquí a Blanc en Negre, no busquem discos perfectes, busquem discos que sonin a vida real, a trajectòries llargues, a camins que continuen encara que no hi hagi cap promesa. Avui parlarem de rock fet lluny del centre, lluny de la comoditat, lluny de l'actualitat entesa com a tendència. Parlarem de discos que sonen a carretera, a nits llargues, a converses que no busquen conclusions, sinó a companyia. Just like a black and shirt, yeah.
Avui posarem en diàleg un disc clàssic, gravat en l'exili, enmig del caos i de la perda de control, i un disc contemporani que recupera aquella mateixa actitud, sense nostàlgia.
Avui a Blanc & Negra, the Rolling Stones am exiled on Main Street, i the Southern River Band am rumors and inuendo.
Exile on Main Street no és un disc que s'entengui només escoltant-lo. Demana context perquè neix de l'excés, de la saturació i fins i tot del cansament. És el retrat d'una banda que ho té tot a nivell extern però que internament està dispersa i exhausta. No vol explicar-se bé perquè la vida que descriu tampoc està ordenada.
És un disc que mira enrere, cap a la música d'arrels nord-americana, però no des de l'homenatge net. Blues, country, gospel... Tot apareix barrejat, brut, discut, quan tot trontolla, tornes a l'arrel per superviència.
I el comparem, o el posem en diàleg, amb Rumors & Innuendo, un disc contemporani que no vol competir amb el present, sinó sonar honest, fidel a una manera d'entendre el rock com a ofici i com a comunitat. Un disc de la Southern River Band.
Recordem l'essència de blanc i negre, no comparem estils, comparem mirades cansades però persistents, mirades que saben que el rock no sempre avança però que pot aguantar.
Doncs sí, a principis dels 70, i ja entrant en el context més històric i estat mental dels Rolling Stones, els Rolling Stones són una de les bandes més grans del món. L'exili fiscal els obliga a marxar d'Anglaterra i instal·lar-se al sud de França. Aquest desplaçament també és mental. Perden el centre i perden una mica el control.
El lloc on te graven no és un estudi, és una casa caòtica, nits llargues, drogues, gent entrant i sortint, Keith Richards està al límit, Mike Jagger intenta sostenir una estructura que es desfà. Aquesta fragilitat queda gravada i es reflecteix en el so del disc.
Exile on Main Street neix d'aquest ordre, perdó, o d'aquest desordre, més ben dit. No és un disc pensat, és un disc viscut, dins, ple i sense oxigen. Aquest disc no té centre. Les veus s'enfonsen dins de la mescla, els instruments se superposen. Tot passa al mateix nivell, com una conversa llarga on ningú lidera del tot. No hi ha herois i hi ha comunitat.
En definitiva, és el so d'una banda que ja no vol demostrar res, només continuar tocant junta. I continuar també és resistir.
I abans d'entrar a cançó per cançó, és important recordar que aquestes peces no funcionen com a singles aïllats, sinó com a fragments d'un mateix estat mental. Cada cançó és una mena de variació del mateix cansament, de la mateixa necessitat de continuar endavant, encara que no hi hagi un horitzó clar. Escortar-les així ajuda a entendre per què els tempos, les lletres i les textures no busquen comoditat, sinó veritat.
Rocks off no introdueix el disc, l'irrom, tot sona accelerat, excessiu, frementari, com si la cançó ja estigués començada abans que nosaltres arribem a escoltar-la. La lletra no explica una història lineal, sinó que acumula imatges, sexe, excitació, confusió, una cessació constant d'anar passat de voltes. No hi ha ordre perquè no n'hi ha en la vida que es descriu, i aquí el missatge no és narratiu, és mental i gairebé físic.
Bona nit.
Bona nit.
Així ha començat el nostre blanc en negre a l'episodi d'avui, en què els The Rolling Stones són els nostres protagonistes clàssics. Després d'escoltar aquesta cançó, el que ens queda és una sensació molt clara d'esbordament. La cançó No jutja, és la primera cançó d'aquest disc, del que estem analitzant. No jutja perquè aquest accés ni el moralitza, senzillament simplement l'esposa.
I això la fa una cançó molt honesta perquè ens col·loca fins a dins el cap d'algú que ja no sap com frenar. Musicalment, tot sembla a punt de trencar-se, però no cau. I aquesta tensió permanent és clau per entendre l'esperit del disc.
Sí, un disc del que continuarem explicant més cosetes, Rip Disjoin, que és el tema que escoltarem tot seguit, agafa aquesta energia i la converteix en moviment pur, aquesta energia de la que parlava fa uns instants l'Àngel. És una cançó de carretera, de trajectes acumulats, de ciutats que passen potser massa ràpid. Quedar-se quiet aquí sembla perillós.
La lletra és gairebé una llista, una numeració sense pausa, com si l'única sortida possible fos continuar avançant, tirant endavant. No hi ha reflexió, simplement hi ha impuls.
Fins demà!
Bona nit.
Blanc en negre, els clàssics del passat amb les veus del present.
Després d'escoltar la cançó d'abans aquí, el rock deixava de ser un mite i es convertia en una necessitat física. És el cos el que mana, no el discurs. No hi ha temps per pensar ni per mirar enrere. La cançó ens donava la sensació que algú necessita córrer, que tenia pressa, no per arribar enlloc, sinó per no quedar-se atrapat.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tumble dice, tumble dice, canvia lleugerament el focus però no la mirada. Aquí el risc ja no és només físic, és emocional. Aquesta cançó parla de relacions inestables, de promeses que no s'acaben de complir i d'una manera de viure basada en l'absolut atzar. Abans d'escoltar-la, can entendre-la com una metàfora vital molt clara.
Els daus cauen, la sort decideix i tu acceptes les conseqüències, encara que sàpigues que pots arribar a perdre. Sí, i anem a continuar, perquè què ens diu també aquesta lletra de Tumble Dice?
Potser, pensant-ho bé, és apostar sense garanties, no? No hi ha una voluntat de redacció, només d'acceptació, d'acceptar que potser no saps fer-ho d'una altra manera, però que igualment continues jugant. Aquesta honestedat sempre ha estat una de les grans fortaleses d'aquest disc, Exile on Main Street.
Fins demà!
Si abans ens donava la sensació de córrer i d'anar de pressa, ara ens dona la sensació una mica de fer la canya, de tenir una petita pausa. Sweet Virginia obre un espai diferent dins del disc. No és una ruptura, és una pausa musicalment, baixa el ritme,
però sobretot canvia la mirada. Aquí apareix la comunitat, la idea de compartir el pes, de no estar sol del tot, és una cançó que no promet solucions, però sí companyia. Aquí el disc ens respira, ens respira country, gospel, veus que semblen cantar-se les unes a les altres més que el públic.
La lletra parla de caiguda, de tocar fons, però també de no viure-ho sol. Compartir el cansament fa que sigui una mica més suportable. I continuem amb l'anàlisi d'aquest Exile on Main Street i ho fem amb el tema que tanca el disc. Shine a Light tanca el disc amb una pergària laica, no religiosa, sinó humana.
Després de tot el caos i de tota la foscor, apareix la necessitat de cuidar, no de salvar, sinó d'acompanyar. Música
Fins demà!
Bona nit.
Yeah, whoa, like the evening sun.
Bona nit! Bona nit!
Shine a Light, una cançó que ens explicava i que va de cuidar els altres, de no deixar-los caure, de no abandonar-los quan ja no són brillants. El disc no ofereix resolucions, però sí que aquest gest final de tendresa està present. I en un disc tan brut i tan dents, aquest gest és immens.
Sí, i com és costum en els nostres programes, el que farem és explicar alguna curiositat. Alguna curiositat dels Rolling Stones. Per exemple, una que ens porta al flamenc. Són grans fans del flamenc. I van intentar sempre que un dels seus mites, que era en Camerón, pogués anar a alguna de les seves festes privades. No ho van aconseguir mai. No van aconseguir mai que hi anés. Aquesta és una de les... Ens podíem haver convidat a nosaltres. Sí.
Exacte, nosaltres hauríem anat encantadíssims, eh? Però bé, i després, les coses que també s'han parlat d'en Mick Jagger, que sempre ha estat amb moltes noies conegudes, famoses, que si la Madonna, que si la Carla Bruni, no sé, Tina Turner, etcètera, etcètera, etcètera,
El que sí has de destacar és que va tenir una ruptura amb la Marianne Faithfull que el va deixar molt tocat amb ell. És a dir, al marge de les seves històries de faldilles, que això... No sé com s'anarà a dir ara, avui, al segle XXI, d'aquesta expressió de història de faldilles, no s'inicies...
políticament correcte dir-la, però és cert que la ruptura que més va marcar en Mick Jagger, almenys el que es diu i les informacions que ens tenen, va ser amb la Marianne Faithful. Bé,
Està clar que els Rollins són els Rollins, és la banda. Sí, de fet, tenen un dels riffs de guitarra més senzills de la història i més típics, Satisfaction, no? I un dels logotips...
amb la llengua i els llavis més coneguts també de la història. Possiblement, fins i tot jo m'atreviria a dir el millor logo d'un grup de rock, perquè és extremadament conegut. Sí, i de fet, la transició, el canvi, es demostra que el rock d'Arrel no desapareix, canvia de context, però manté una actitud...
I manté una actitud molt clara. I aquí anem cap al disc contemporani. Exacte. Rumors and Innuendo, que és el disc que us presentem avui, no vol sonar modern. No vol sonar res més que fidel. Roc de carretera, d'ofici i de comunitat. No hi ha ironia, hi ha persistència.
I les cançons claus d'aquest disc, que el posem com a contrapunt al nostre clàssic, abans d'entrar a la cançó... Sí, potser seria bo introduir-los en un conjunt coherent, no? No hi ha pics dramàtics ni grans girs en aquest disc, eh? Tot funciona per persistència, per acumulació...
I és un disc que no vol impactar, vol durar, i això també condiciona la manera com l'escoltem. Second Best obre el disc amb una idea molt poc habitual en el rock, excepte que no ets el primer. No com una derrota amarga, sinó com una realitat assumida, com una declaració d'intencions molt clara, perquè situa el disc molt lluny de l'heroïsme i molt a prop de la vida quotidiana.
Abans d'escoltar-la, simplement us volíem deixar perquè s'ha d'entendre que aquí no hi ha una competició, hi ha una continuïtat.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Sé com vés, després d'escoltar-la, queda la sensació, una sensació de maduresa tranquil·la, acceptar no ser el millor, no com una renúncia, sinó com una manera de viure amb menys pressió. És un rock, un rock sense èpica, però amb una dignitat molt clara. Sí, de fet, The Southern River Band, que és el grup que us presentem avui com a contrapunt de Rolling Stones, són de Perth, dels suburbis de Perth d'Austràlia,
No és un grup excessivament conegut per aquí a les nostres contrades, sí a Austràlia és conegut. I bé, és un grup del que avui es volien presentar aquesta proposta, el disc del 2019, Rumor and Innuendo. Do You Miss Me, que és el tema que escoltarem tot seguit, intrudeix un to més íntim. És una pregunta més directa, més incòmoda.
com la que sovint sembla que no hagi de tenir una resposta. Abans d'escoltar-la, també hem de tenir en compte que cal entendre-la com una cançó sobre l'absència, però també sobre la necessitat de confirmar que has existit per algú.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Do you miss me when I'm gone?
Aquest tema ens deixa un regust molt humà, la por de no haver deixat en rastre, no com a mite, sinó com a persona. El roc aquí es despulla i es permet mostrar una fragilitat que sovint queda amagada darrere del volum.
Sí, i comentar-vos que des de Blanc en Negre simplement el que fem és una proposta de contrapunt, una proposta molt subjectiva del que són dos àlbums i quins són els contrapunts moderns en relació a aquell àlbum clàssic que presentem. Avui recordem que havíem parlat d'Exile on Main Street i nosaltres a nivell subjectiu i quan fem el programa resum on inclourem altres alternatives en aquest disc de Rolling Stones també hi ficarem altres
altres artistes. Però avui era el torn de The Southern River Band. Sí, de fet, són opinions, no? Sí. La nostra opinió és el nostre blancat negre. Evidentment estem oberts a suggeriments i recordem una miqueta que tenim el nostre Instagram, no? Exacte, que és podcast barra baixa Girona.
i allà ens podem enviar suggeriments. I també tenim un correu electrònic per si algú ens vol enviar algun d'allors, espaipodcast.com. Molt bé, molt bé. I res, simplement això, reiterar-vos aquesta circumstància que sempre volem deixar palesa perquè simplement el que fem nosaltres és establir una opinió i totes les opinions en aquest sentit sí que són vàlides. Gràcies.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Clutching at straws Desperations
Avui el nostre programa, el nostre blanc en negre, respira clàssic, tant el contemporani com el clàssic pròviament dit. No fugir del moment baix, no dissimular-lo, és el que ens ve a transmetre una miqueta aquesta cançó. Acceptar la caiguda com a part del camí a aquesta cançó no ofereix solucions, però sí reconeixement, i això també és en resistir.
Sí, When It Falls Apart, que és el que hem escoltat, és el moment més fos del disc. Parla del punt en què tot s'ensorra i no queda res que aguanti. Where She Wants recupera una mirada narrativa. Parla de relacions viscudes i la lletra no jutja. Descriu-ho.
Fins demà!
Fins demà!
Possiblement aquesta sigui la cançó, el tema que amb més paràmetres aglutini dels Rolling Stones. És una cançó que pretén no fugir del moment baix i la sensació també d'estar ocupant un lloc que no és el teu.
però per quedar-te igualment. És una mirada molt adulta, a sobre també que parla de relacions i lluny, molt lluny dels tòpics romàntics. Sí, recordem això, que estem escoltant el disc Rumor and Innuendo, un disc de 2019 de la banda australiana The Southern River Band.
Fins demà!
Fins demà!
Tinderella, Tinderella tanca el disc amb ironia seca, revisa els mites romàntics sense cinisme i amb distància. Una cançó que recorda la música dels 80, amb molta energia, molta força i amb aquest so tan contundent. Acceptar la realitat tal com és no implica rendir-se, implica deixar de mentir. És un final coherent, honest i molt fidel a l'esperit del disc.
I amb això hem tingut les connexions d'avui en dia, perdó, d'avui al nostre programa de Rolling Stones i de Southern River Band. Dues èpoques, una amb mateixa actitud i el rock com a manera d'aguantar.
a angel.
Si hem d'intentar quedar-nos amb una idea d'Exile o Main Street, potser no és la d'un gran disc, sinó la d'un disc necessari. Necessari per una banda que ja no podia continuar fent veure que tot estava sota control. Necessari perquè els Rolling Stones van acceptar, potser per primer cop, que el caos també podia ser un lloc des d'on crear. And our souls, and no
Aquest disc no busca claretat, no busca ordre, no busca agradar. Sona brut perquè la vida que retracta és bruta. Sona dents perquè el moment vital és dents i en lloc d'amagar-ho, ho es posa. Blues, country, gospel, rock and roll, tot hi conviu sense jerarquies, com conviuen les persones en una casa plena, cansades però encara juntes.
Exile on Main Street no parla d'èxit, parla de resistir, no parla de futur, parla de continuïtat, de tocar quan ja no hi ha promesa, quan només queda l'ofici, el cos i la necessitat de no deixar caure els altres. I potser per això segueixen tan viu, perquè no explica un moment gloriós, explica un moment real.
Rumor an innuendo dels The Southern River Band no és un disc que vulgui competir amb res. No vol demostrar que el rock encara pot ser rellevant, ni que pot sonar modern, ni que es pot reinventar. El que vol és molt més modest i alhora molt més difícil sonar honest.
The Southern River Band no miren el passat amb nostàlgia, el miren amb naturalitat. Fan servir el llenguatge de rock d'arrel perquè és el que coneixen, perquè és el que els permet explicar-se sense màscares. Aquí no hi ha èpica, hi ha ofici, no hi ha promeses, hi ha continuïtat.
És un disc que parla d'acceptar límits, de viure amb el que tens, de no ser el primer i de no ser el centre, però de seguir estant-hi. De tocar perquè és l'única manera que coneixes de donar sentit al temps que passa. I en aquesta acceptació hi ha una força molt concreta, la de no rendir-se sense fer soroll.
Rumor an innuendo no crida, aguanta, i en aquest aguantar connecta directament amb aquell exili emocional que ja cantaven els estons dècades enrere. I bé, el temps ens esgota, arribem al punt i final. La música no sempre avança. Però a vegades resisteix. I això també és viure. Això ha estat blanc en negre.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Iats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.