la convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus, els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Llats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.
Here comes the sun. Here comes the sun. I said it's alright.
Benvinguts i benvingudes a Blanc en Negre, un espai on la música no es mesura només pel temps que fa que existeix, sinó pel que encara és capaç de dir-nos, de transmetre, un lloc on els discos del passat no són peces de museus, sinó organismes vius que continuen dialogant amb el present.
Aquí, en aquest espai, la música no serveix per decorar el silenci, serveix per omplir-lo de preguntes, de dubtes, de mirades que canvien amb el temps, perquè hi ha discos que no s'esgoten mai del tot, només esperen que els tornem a escoltar des d'un altre lloc vital.
Avui viatgem al centre d'una revolució, no una revolució feta amb consignes ni manifestos, sinó amb sons, amb idees i amb una manera nova d'entendre què podia ser un disc. Un disc que no només va transformar el pop, sinó també la manera d'entendre l'estudi, l'autoria i la identitat d'un grup.
Un disc que va permetre als Beatles deixar de ser Beatles, o millor dit, deixar de ser allò que el món esperava que fossin, crear una màscara per poder dir la veritat, inventar-se una banda fictícia per poder continuar sent lliures.
I avui el connectem amb un hereu contemporani que amb eines diferents, però amb la mateixa necessitat, va fer exactament el mateix, trencar amb la pròpia imatge, assumir el canvi i convertir l'estudi en un espai d'introspecció total.
El fil conductor d'avui no és un estil, ni un gènere, ni una època. És una actitud que passa quan un artista ja no pot continuar fent el que feia fins ara. Què passa quan la identitat que t'ha portat fins aquí comença a pensar més que ajudar? I en aquest sentit, Beatles el connectem amb Time Impala.
Els dos discos que escoltarem avui parlen exactament d'això, de moment, el moment en què cal reinventar-se per no quedar-se atrapat, de la necessitat de canviar de pell encara que faci por, encara que no sàpigues ben bé què hi ha a l'altra banda. Un disc obre el pop cap enfora i un altre que el gira cap endins.
Fins demà!
I avui us presentem com a disc clàssic The Beatles' St. John Peppers' Lonely Hearts Club Band. Un disc on ens trobem a l'any 1967 i el món està canviant a una velocitat vertiginosa. Contra cultura, psicodèlia, LSD, art pop, guerra del Vietnam, drets civils, llibertat sexual... Tot sembla possible i alhora tot sembla a punt de trencar-se.
Els Beatles són el grup més famós del planeta, però també estan esgotats. Els concerts són un caos, no se senten, no poden evolucionar sobre l'escenari i som presioners del seu propi èxit.
M'agradaria fer un incís una miqueta en aquests primers episodis de Blanc en Negre, en el que hem començat, vàrem prendre la decisió amb en David de començar una mica des del principi, des dels orígens, per això vàrem triar Maddy Waters, no?
I està clar, els que han seguit al darrere aquests primers programes, noms com Jenny Joplin, Lou Reed, Jimi Hendrix... Sí, Bruce Springsteen. Bruce Springsteen, Rawlins, Beatles... Són noms en majúscules, no? No sempre serà així, blaga negra, la història del rock és molt àmplia i hi ha moltes bandes clàssiques que possiblement no seran tan conegudes,
però que anirem alternant, sí que hem volgut començar una miqueta amb aquesta línia de noms amb majúscules, però que paulatinament hi hem incorporant bandes possiblement no tan conegudes. Són clàssics del rock i que recordar sobretot el tema de les dates, és a dir, nosaltres considerarem el disc blanc, que és el clàssic,
fins al 2000, exacte. I el disc negre, que és el més modern, o que en direm contemporani, per entendre'ns, que serà des del 2000 en endavant.
Efectivament, doncs davant d'això prenem una decisió radical, deixar de tocar, deixem de tocar en directe, en aquest cas, els nostres Beatles. Renunciar a això, renunciar a allò que els havia fet grans, tornar a reconnectar una mica amb el disc, per poder continuar creixent. Aquesta va ser la decisió que van prendre quan van decidir entrar a l'estudi, que seria el seu nou escenari.
I aquí apareix també una idea clau, l'alter ego de la Sargent Peepers, doncs no és només un concepte estètic, és una excusa creativa, és un espai de llibertat absoluta on poden provar, exagerar, fallar, reinventar-se, sense el pes de sentir a sobre ni portar aquesta motxilla dels The Beatles.
Tu, David, que ets mòsic, guitarra i component d'una banda Verbalain, com contemples el concepte d'utilitzar l'estudi com un instrument?
Bé, l'estudi com a instrument és una de les grans essències de molts dels discos que hem escoltat totes les nostres vides. De fet, aquí els Beatles, a Aveurot, ho van fer així possible. Hi va haver cintes al revés, orquestres clàssiques, sons trobats expressament i un colatge sonor, per dir-ho d'alguna manera, no?
L'estudi deixa de ser que un lloc per enregistrar cançons es converteix en un instrument creatiu més. George Martin esdevé el cinquè Vítel. No només produeix, interpreta idees, les tradueix en so, i aquí neix el concepte modern de producció creativa, on la tècnica no està al servei de la cançó, sinó que forma part del discurs.
I Sergent Peppers Lonely Hearts Club és l'obertura teatral. És una presentació explícita d'aquesta banda fictícia que aixeca el taló. És un joc, però també una declaració d'intencions. I a partir d'aquí, tot és possible. No escoltarem els Beatles de sempre. Escoltarem una altra cosa.
Gràcies.
Així hem començat l'anàlisi de cançons d'aquest disc. A l'obertura aquesta cançó no buscava emocionar, busca situar-nos. És un ritual d'entrada, un pacte amb l'oient, deixa enrere les expectatives i entra en aquest nou món.
Sí, un nou món on necessitem una mica d'ajuda dels nostres amics. Què vol dir això? With a little help from my friends. En Ringo canta la vulnerabilitat, no l'heroisme, no la genialitat. Necessitar els altres per continuar endavant. És un distant ambiciós i aquesta cançó ens recorda una cosa essencial, la comunitat s'ho té.
What would you think if I sang out a tune Would you stand up and walk out on me Lend me your ears and I'll sing you a song And I'll try not to sing out a key Oh, I get by with a little help from my friend Mmm, I get high with a little help from my friend Mmm, gonna try with a little help
What do I do when my love is away? Does it worry you to be alone? How do I feel by the end of the day? Are you sad because you're on your own? No, I get by with a little help from my friends Get high with a little help from my friends Gonna try with a little help from my friends
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquí el pop deixa de parlar de triomf individual i parla de dependència mútua, d'acceptar que no pots tot sol. I això enmig d'una revolució creativa és una sensació profundament humana.
Sí, una cançó que va formar part d'una sèrie en els anys 80, aquells meravellosos anys, aquells meravellosos anys, que pels que ja tenim una edat recordarem molt bé. I aquesta cançó va ser, la banda sonora, en la versió que va fer Joe Cocker, que va utilitzar la bateria B.J. Wilson i amb línies de guitarra del memorable Jimmy Page.
Picture yourself in a boat on a river with tangerine trees and marmalade skies. Somebody calls you, you answer quite slowly. A girl with kaleidos go by.
Fins demà!
Follow her down to a bridge by a fountain where rocking horse people eat marshmallow pies. Everyone smiles as you drip past the flowers that grow so incredibly high.
Sees the fear on the shore
Picture yourself on a train in a station With plasticine pauses, with looking-glass ties Suddenly someone is there at the turnstile The girl with kaleidoscope
Psicodèlia pura, imatges surrealistes, canvis constants, una narrativa que no segueix cap lògica convencional. Això era Lucy in the Sky with Diamonds. Més enllà de la polèmica, és una cançó sobre mirar el món amb uns ulls nous. No és una invitació a fugir de la realitat, sinó a transformar-la. Entendre que la percepció també és una eina creativa. ...
Fins demà!
I have to admit it's getting better. It's a little better all the time. I have to admit it's getting better. It's getting better since you've been mine.
I used to be cruel to my woman I beat her and kept her apart from the things
Fins demà!
Una cançó que ens transmetia optimisme aparent, però per sota de la superfície hi ha culpa. Violència passada, contradiccions, és el pop acceptat que créixer no és net ni lineal. Algú també ens podria dir que en aquests episodis de Blanca Negra, i que també seria bo comentar-ho,
que no fem un recopilatori d'èxits, no fem les millors ni les cançons més conegudes. Estem generant, barrejant conceptes, comparant discos. D'alguna manera també seria... Algú us pot dir, i home, en el programa dels Beatles, com és que no heu posat l'Airbnb, no?
O l'anterior del Rolling Stones no hem posat satisfaction, no? Exacte. Vull dir que són conceptes. Evidentment, escoltem i intentem descobrir altres emocions, altres sensacions i altres cançons, no?
Sí, sí. De fet, el que tenim aquí en blanc en negre és aquesta percepció subjectiva que sempre reiterem del fet que nosaltres el que fem és comparar discos clàssics i contemporanis. I en aquest sentit, fem també una miqueta de recull històric dels moments històrics d'aquella època, que ja ho hem fet fent al·lusió a la psicodèlia, a l'art pop, a la guerra del Vietnam, a l'inici del programa d'avui,
I després fem la proposta moderna que té o ha begut d'influències, que té una comparativa, però sempre disc a disc, no artista a artista. Una alternativa. La cançó que hem escoltat abans reconeix la foscor i és part del procés del canvi. Aquesta cançó no nega el passat, l'assumeix...
però ens anem cap a... La següent. A The In The Life. Clímax absolut, dues veus, dues mirades i el somni i la quotidianitat que col·lisionen. Al final no tanca, expandeix. I read the music
Though the news was rather sad Well I just had to laugh I saw the photograph He blew his mind out in a car He didn't notice that the lights
Bona nit.
I just have to look.
Woke up, fell out of bed Dragged a comb across my head Found the way downstairs and drank a cup And looking up I noticed I was late Found my coat and grabbed my hat Made the bus in seconds flat
Fins demà!
Bona nit.
Aquí un John Lennon platòric en aquesta cançó i en aquest disc. Aquí es van deixar anar totes les energies creatives i no hi havia normes, no hi havia regles, era psicodèlia pura, com deia en David abans.
Aquest final no resol res, et deixa obert i aquesta obertura és el gran llegat d'aquest disc. Sí, d'un disc del qual en podem explicar diverses curiositats. Per exemple, va ser el primer disc de rock que va tenir les lletres impreses a la contraportada.
va ser un disc que va guanyar 4 Grammys. A part d'això, també hi ha una nina de drap, a la part dreta de la portada, que té un jersei a ratlles que posa Welcome the Rolling Stones.
en honor a la banda dels Rolings, i per desmitificar la rivalitat que es deia que hi havia entre els dos grups, perquè sempre es deia que hi havia aquesta rivalitat i ells van fer aquesta aportació en aquesta portada. També hi ha un mite que diuen que es va descartar posar la portada a l'Adolf Hitler.
Bé, és un disc que us animem a que busqueu diverses de les curiositats perquè per internet en trobareu i fins i tot també trobareu un esquema de tots els personatges que surten, enumerats, amb les siluetes i el punt exacte on estan cada un d'ells. Sobretot per les generacions joves, no? Sí. S'ha suposat que els nostres ja el coneixen de sobre.
Sí, aquest disc el coneixem. De fet, per molta gent especialitzada en la crítica als Beatles, per molts, és el millor disc dels Beatles, per molts. Però bé, això és també opinió, però bé, jo hi estic d'acord, amb aquesta opinió més generalitzada.
La psicodèlia no va morir als 60. Va canviar de forma. Per tant, això ens porta a una alternativa, a discos contemporanis, a bandes que, d'alguna manera, també han estat sota el paraigua dels Beatles.
Sí, i ens traslladem des del 1967, a Sergent Pepper's Lonely Clubs Heart Band, a 2015, Taming Pala, amb el disc Currents. Currents és un disc de transformació personal. Kevin Parker ho fa gairebé tot sol. Escriu, grava, produeix, però més enllà de l'aspecte tècnic, el que importa és el moment vital. Una ruptura, un canvi profund i la necessitat de deixar anar.
La psicodèlia aquí ja no és expansiva, és introspectiva. No busca obrir portes cap enfora, sinó entendre el que passa quan tot canvia per dins. I escoltarem Let it happen.
Bona nit.
Sens dubte, el caràcter psicodèlic el té, eh? Té totalment. De fet, pensem una cosa, eh? Taming Pala, Kevin Parker, que és el líder absolut de Taming Pala, venia de la psicodèlia. Els discos anteriors, que són del 2010-2012, ja tenien aquell rock psicodèlic. El que passa és que aquí, a Corrents, 2015 és on canvia el timó i se'n va cap a l'electrònica, però manté la psicodèlia.
Sí, sí, perquè algú podria pensar que aquí se'ns ha ratllat el vinil. Sí, sí, sí. Totalment. Però bé, tornant una miqueta al que escoltàvem, no? Let it happen, una cançó que té repeticions, caigudes, errors que es comparteixen en parts del discurs, en fi, resistir-se al canvi i acabar-ho acceptant, no? Sí, efectivament. Canviar fa por perquè implica perdre el control.
Aquesta cançó ho assumeix i ho abraça perfectament, no? Sí, i ens anem ara tot seguit al que és el cor emocional del disc, a reconèixer que canvies i que te'n pots fer mal.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Blanc en negre, els clàssics del passat amb les veus del present. Bé, acceptar el canvi, tal com ens deia aquesta cançó, també és assumir la responsabilitat del que deixes enrere. Sí, i continuant amb Currents, el disc de 2015 de Temp Impala, una ruptura explicada sense drasmatismes, confiar que el temps farà la seva feina.
I know that I'll be happier And I know you will too I know that I'll be happier And I know you will too
But I know that I'll be happier And I know you will too I know that I'll be happier And I know you will too
Bona nit.
El dol, el dol aquí és silenciós, però igualment de profund. Sí, un tema molt introspectiu de Kevin Parker. Kevin Parker, que amb el seu projecte Taming Pala, a hores d'ara, té tingut cinc àlbums. Inner Speaker, 2010, L'Honorism, 2012, Currents, que és el que estem escoltant avui, el 2015, Slow Rush, 2020, i Deadbeat, el 2025. I un parell de discos en directe.
I també de Kevin Parker, dir que amb el projecte Taming Palace ha sigut nominat als Brit Awards l'any 2021 com a millor artista masculí, però simplement va ser una nominació, no va aconseguir el guardó.
En aquest espai de blanc en negre, els Beatles, a mi em parla, és una relació curiosa, no? Sí, perquè clar, tu escoltes això i dius, i això, primer, què té a veure amb els Beatles, no? La primera impressió. La segona és, bueno, és que el Sanger Peppers Lonely Club Herzban és un discàs, i això, ostres, a mi no em sembla que sigui un disc de la mateixa qualitat. Podem plantejar-nos mil coses, eh?
Però quan penses una mica més i comences a aprofundir, veus que la psicodèlia que està fet Kevin Parker es basa molt en el que es van fer els Beatles. Sí, sí, sí. Aquí és on veig la connexió. L'he trobat interessant amb aquest aspecte, que realment hem connectat una manera de trencar certes normes establertes, d'entrar en un món intern,
Exacte, amb una banda fictícia, etcètera, i el que fa Kevin Parker és utilitzar aquells recursos que té al seu abast, igual que van fer els Beatles, és a dir, quins recursos tenien a l'estudi? Doncs van fer totes aquelles virgueries que van poder personar d'una manera molt novedosa, i això Kevin Parker també ho fa sense deixar de banda l'àmbit de la psicodèlia.
i bé, anem a presentar l'última cançó de Taming Pala a Corrents 2015 un àlbum meravellós New Person, Same Old Mistakes
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Una cançó que ens parla amb un final que parla de renaixement, però també de memòria. No pots fugir de qui ets. Això és canviar per no esborrar. És integrar. Sí, hem parlat de dos discos separats per dècades, The Beatles i Tame Impala, però units per la mateixa necessitat, reinventar-se per continuar vius.
Sí, avui en la part final també vol donar-li un toc festiu, no?, una mica de festa major, no? Festa i xau. Perquè, Déu-n'hi-do, amb tanta psicodèlia, poder al final acabarem aquí una mica com l'Empordà, no? Tocats per la tramuntana. Tal qual, tal qual.
Sí, i anem a fer una mica aquest resum final, aquest tancament, amb aquest Sgt. Peepers & Lonely Hara Club Band. És un disc que neix del cansament de ser qui tothom espera que siguis.
Els Beatles arriben a un punt en què la identitat que els ha portat fins al cim també els impedeix avançar. I davant d'això, en lloc de repetir la fórmula, decideixen desaparèixer darrere d'una màscara per poder tornar a dir alguna cosa honesta.
Aquest disc, el que us hem presentat avui en l'episodi de Blanc en Negre, no és només una revolució sonora, és una revolució emocional. És l'acceptació que de créixer implica deixar enrere versions anteriors d'un mateix, encara que hagin estat estimades, encara que hagin funcionat.
És reinventar-se. Aquí el canvi no és cap caprici. És una necessitat vital. Canviar per no quedar-se patrificat.
I aquestes sensacions són molt presents en els processos creatius. Sargent Pippers parla de continuïtat, d'imaginació, de llibertat creativa, però sobretot parla de l'ofici d'aguantar-se dins del caos del món sense perdre la curiositat.
No ofereix respostes clares, obre portes. I en aquest gest, tan valent com fràgil, hi ha la seva vigència. Recordar-nos que reinventar-se no és trair-se, sinó intentar continuar sent viu.
Exacte. I a més, aquest disc avui li han posat un contrapunt en el que és la part negra del programa, blanc. Els Beatles i negre avui ha sigut Taming Pala. Taming Pala edita el seu disc, el publica el 2015. Currents. Currents és un disc fet des de l'acceptació que ja no ets qui eres. Kevin Parker ja no escriu des de l'eufòria del canvi, sinó des del vertigen que provoca.
Deixa enrere dos discos de rock psicodèlic i es centra amb l'electrònica sense deixar de banda aquesta psicodèlia. Aquest disc parla de deixar-se anar, de relacions que s'acaben, d'identitats que es disolen, de la necessitat d'acceptar que el temps fa la feina encara que tu no estiguis preparat. Courants no romantitza el canvi, el monstre amb tota la seva incomoditat, amb la por de no reconèixer-te després.
És una música feta amb ofici i contenció, que no busca impressionar, sinó sostenir. No promet arribar a cap lloc millor, només acompanyar el procés. I en aquest acompanyament hi ha una força molt clara. Assumir que canviar fa mal, però quedar-se quiet encara te'n pot fer més.
I amb aquesta curiositat, aquesta versió d'en John Lennon cantant a l'Stime by Me, també arribem al comiat final i a posar el punt final d'aquest episodi de Blanc en Negre. La música no avança en línia recta, ja ho sabem. Avança en cercles. Això és Blanc en Negre.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Llats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.