la convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus, els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Llats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.
I come from down in the valley Where, mister, when you're young They bring you up to doom Like your daddy done Me and Mary, we met in high school
Benvinguts i benvingudes a aquesta nova edició de Blanc en Negre. Avui una píndola especial, una píndola realment potent, no, David? Sí, amb quatre artistes i quatre contrapunts, que Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, avui hi ha nivell i és interessantíssim avui el programa.
Sí, com a clàssics tenim Bruce Springsteen, Pink Floyd, Rolling Stones i Beatles. Quadra clàssics. I contrapunts. Contrapunts, respectivament, Sam Fender, King Heezer and the Leezer Wizard, The Sheep Dogs i The Flaming Leaps. And for my 19th birthday, I got a union card and a wedding coat. We went down to the courthouse.
Sí, efectivament, doncs comencem aquesta nova edició que va farcida de nous temes, nous alternatius que no van estar inclosos en els seus programes, els seus blancs i negres originals. Diuen que hi ha un moment a la vida en què deixes de córrer, no perquè hagis arribat enlloc, sinó senzillament perquè t'adones que la direcció ja no és tan clara com abans.
És el moment en què la promesa s'ha diluït, en què el futur ja no és una línia recta i el present comença a pesar més del que esperaves. Hi ha un moment en què ja no ets dins de la multitud, no perquè t'hagin fet fora, sinó perquè tu mateix t'has mogut un pas enrere per mirar què està passant de veritat.
Mirar no és rendir-se, mirar és acceptar que el temps ha passat i que el món no ha acabat sent exactament com te l'havien explicat. Quan mires, veus vides normals, feines que no et porten on t'havien de portar, relacions que s'han anat gastant, somnis que no han desaparegut del tot però que tampoc han arribat on semblava que arribarien. I també veus una altra cosa, que és el que, malgrat tot, encara aguanta.
Avui a Blanca Negra no parlarem de cançons que prometen canviar-ho tot, ni de moments fundacionals, ni de discos que van avançar una generació sencera. Avui parlarem del després, del que passa, del moment en què la música ja no acompanya amb l'empenta, sinó que l'acompanya a la consciència.
I també parlarem del moment en què les cançons ja no serveixen per córrer més ràpid, sinó per entendre on ets i què és el que has perdut pel camí. Oh, I know the river is dry That sends me down to the river
I seguim. De moment, avui parlarem de mirar des de fora, no com a distància intel·lectual, sinó com a una necessitat vital. Sí, totes les generacions tenen cançons per avançar, cançons que empènyen, que prometen, que et fan creure que tot és possible si no t'atures. Però també hi ha cançons per un altre moment, unes cançons que no et demanen acció, que no proposen solucions, que només volen ser escoltades quan el cos i el cap ja no van al mateix ritme.
Avui escoltarem aquestes cançons. Aquest programa neix exactament aquí, en aquest espai incòmode entre el que recordes i el que estàs vivint ara en aquests moments. Quan ja no ets jove, però tampoc estàs acabat. Exacte. Nosaltres encara anem a concerts, eh?
Sí, anem a concerts i atenció, anem a Barcelona fins i tot un dia entre setmana. Entre setmana, anem a les 10 a la nit i tornem a la 1 de la matinada. Anem a la 1, quarts de 2 i l'endemà seguim treballant els que treballem. Jo treballo. Jo no, jo ja no. Jo faig altres coses. Quan no saps exactament cap on vas però comences a entendre d'on vens, quan descobreixes que el moviment no sempre és en endavant,
i que a vegades aturar-se també és una forma de continuar. Llavors apareixen gent com Bruce Springsteen, no? Correcte. Bruce Springsteen, que avui és el nostre disc clàssic en repetició del que era el programa original, però que la píndola, com tots sabeu, i si no ho sabeu us ho podem dir en un momentet, el que fa és aportar-nos un nou contrapunt que no forma part de l'original.
En aquest sentit, hem de recordar que Bruce Springsteen va ser durant molts anys la veu del moviment, la carretera com a promesa, el cotxe com a fugida, la joventut com una cosa que semblava que no s'acabaria mai, però a principis dels anys 80 passa una cosa molt concreta. La promesa no s'ha complert per tothom. Després de The River, Springsteen escriu cançons sobre atur, violència, pobresa, delinqüència...
històries de gent que no ha arribat enlloc i decideix gravar-les sol, a casa seva, amb una gravadora de quatre pistes, sense banda, sense èpica i sense públic. They blew up the chicken man in Philly last night Now they blew up his house too Down on the boardwalk they're getting ready for a fight Gonna see what them racket boys can do
Now there's trouble busing in from out of state And the DA can't get no relief
Fins demà!
Well, I got a job and tried to put my money away But I got debts that no honest man can pay So I drew what I had from the central trust And I bought us two tickets on that close city bus And maybe everything dies, maybe that's a bet And maybe everything that dies, someday comes back
Bona nit.
Fins demà!
I've been looking for a job, but it's hard to find Down here it's just winners and losers And don't get caught on the wrong side
Duran Espristing aquí, a Atlantic City, obre el Nebraska, un disc intimista, amb una frase clau. Bé, ahir a la nit van fer explotar el Chicken Man. No és una metàfora, era una notícia. És un món on la violència ja no sorprèn a ningú. Aquí no hi ha l'Espristing del punyant l'aire, hi ha un narrador cansat que sap que el sistema està corromput.
que el joc està trucat però que igualment ha de prendre decisions per sobreviure. La veu baixa no és només una lecció estètica, és una conseqüència tècnica, la cinta no dona per més i aquesta limitació converteix la cançó en una confessió seca, gairebé incòmoda.
Aquest Esprintsting ja no canta per escapar, canta per aguantar dins el lloc on és. No hi ha heroisme, hi ha petites decisions morals. I fer una cosa malament per intentar viure una mica millor es converteix una mica en el seu objectiu. Acceptar que ja no hi ha una sortida neta i, en fi, és el moment en què Esprintsting deixa de mirar la carretera i comença a mirar les cases que hi ha al costat.
Sí, i recordem que aquesta píndola especial pretén agafar una de les cançons més emblemàtiques dels nostres clàssics i després donar cabuda a tota una sèrie de contemporanis o alternatius que no van estar en el seu programa original, en el que comparàvem amb discos. Recordem que Blanc en Negre compara conceptes, discos... No artistes. No artistes ni llistes d'èxit. Exacte.
Llavors, continuant i una mica connectant amb l'època contemporània, ens apareix Sam Fender, aquest és un altre dels que, segons en David, havia d'estar inclòs perquè ell és més jove que jo i llavors té més connexions amb...
Amb la música contemporània, no? I Sam Fender, doncs això, canta des d'un lloc molt similar, però en un altre temps, evidentment. No des del centre de l'escenari, sinó des del marge social del nord d'Anglaterra. Explica'ns alguna cosa més de...
Sí, Sam Fender està sent un fenomen a Anglaterra, comença a tenir una projecció internacional molt, molt interessant i, en fi, perdó, en fi, és una persona que és molt, molt interessant d'escoltar. És un jove que mira cap endavant sense tenir clar què hi ha i People Watching no parla d'ell com a protagonista, parla del que veu.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Sens dubte, les similituds són brutals. Sí, molt, molt. Sembla una rèplica, una fotocòpia. Sí, però ho fa des d'un punt molt neutre i sobretot des d'un punt molt sincer.
amb uns músics molt bons i amb una composició molt clara, molt determinant, molt senzilla i molt fàcil d'escoltar per la gent que avui en dia no està molt acostumada a escoltar rock i que vol començar a escoltar de nou aquest estil. És un músic jove, nascut al 94, té 31 anys, encara no n'ha fet 32 i la veritat és que és superinteressant el que està fent.
I aquesta cançó neix literalment de l'observació, no? Sí, d'observar sobretot gent al carrer, d'observar vides normals, d'observar somnis petits. I bé, el que fa Keifender no és explicar una història en principi i final, sinó que construeix una miqueta un mosaic, fragments de vida que passen mentre tu estàs quiet.
Estàs mirant, estàs observant. Però el que dèiem, la mirada és molt humil i molt sincera i no hi ha veu més generacional en el món del rock per gent jove que aquesta.
Bona nit.
Bona nit.
These streets break my heart. There's pain I'm feeling. There's a yearning for all my friends who have died. Those were the times where we all had nothing. Most my friends are still against it. For all I've gained was something like
Nostàlgia Sly, aquesta cançó que sentíem de Sam Fender, inclosa en el seu derredisc del 2025.
Aquí Fender qüestiona una cosa molt concreta, la nostàlgia com a refugi. Recordar no sempre és un consol. A vegades distorsiona i a vegades ens fa creure que abans de tot era més clar que quan en realitat també estàvem perduts. Exacte, i a més hem de tenir en compte una qüestió interessant d'aquest artista.
Ja porta tres discos, 2019, 2021, 2025, però el que va fer abans va ser fer un petit EP l'any 2018, que va ser el que va catapultar més cap a la fama. I anem a escoltar ara ja l'última cançó de Sam Fender en aquesta píndola d'avui, que és Talk to you, la cançó més reveladora del disc, que no demana solucions i simplement el que fa és dir, conversem.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Aquesta ha estat la darrera pinzellada del nostre contemporani d'avui. En aquesta cançó, precisament, també hi apareix Elban John per aquí al mig. No sé si heu reconegut la seva veu per aquí barrejada. Una gran col·laboració.
Bé, doncs ara anem a continuar i anem a continuar amb el disc clàssic 2 d'avui, amb Pink Floyd. Sí, si es prística als 80, mira el seu país i accepta que la promesa ha fallat, llavors, doncs, bueno, en definitiva, Sam Fender ho ha portat anys després amb el seu entorn i entén que també la fallida continua.
I ara, doncs, efectivament, a principis dels anys 70, Pink Floyd fa una cosa molt concreta. Deixa de parlar d'exploració exterior i comença a parlar de la pressió interior, comença a mirar cap endins...
Després de la sortida de Sid Barrett, la banda entén que el gran conflicte no és psicodèlic ni còsmic, és mental. El pas del temps, l'ansietat, la por a no estar a l'alçada i la sensació que la vida t'empeny encara que tu no tinguis res clar cap on vas.
I per això també la nostra cançó seleccionada pel segon bloc del clàssic d'avui comença d'aquesta manera.
Breathe, breathe in the air Don't be afraid to care Leave, don't leave me Look around Choose your own
Bona nit.
Fins demà!
Breathe over a dark side of the moon, amb una indicació molt clara. Breathe, breathe in the air. Això no és una invitació mística, és gairebé una instrucció mèdica. La cançó està construïda sobre un tempo lent, una bateria que sembla un pols estable i sintetitzadors que no avancen, sinó que s'estenen. Tot està pensat perquè l'ullent s'aturi.
La lletra parla de coses molt concretes, de treballar, de córrer, de tenir por de perdre el temps, de cuidar, de cansar-se. És una cançó que no diu coses boniques, és una advertència. Cuidar també desgasta, Pink Floyd.
No vol que vagis enlloc. Vol que sentis el pes del ritme vital. Aquí, mirar des de fora no és una postura filosòfica. És una necessitat física per no col·lopsar. I, doncs, toca el moment de donar-li continuïtat contemporània a Pink Floyd. I hem decidit, en aquesta píndola d'avui, fer-ho amb King Gizer and the Lizard Wizard i un disc de 2015.
King Gieser hereta això del que parlava fa uns moments l'Àngel, però ho trasllada a un altre temps, a un temps saturat, com és l'any 2015 en què s'edita aquest disc, un temps accelerat i un temps on parar és gairebé impossible. Quan publiquen Quarters, el 2015, prenen una decisió molt clara. Quatre peces llargues, totes exactament de deu minuts, cap single i cap urgència.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Aquesta música no té pressa perquè no vol competir amb el món. No busca impactar, simplement busca resistir. I els riffs de la cançó en si es van repetint. Les melodies giren sobre si mateixes i tenim 10 minuts de cançó que no progressa.
Això no és una psicodèlia com a accés, és psicodèlia com a mecanisme de defensa. Aquí el títol ja ho diu tot, un objecte sol, flotant, desplaçant-se lentament. La música funciona igual, et posa en un estat on mirar al cel té més sentit que avançar. Quin guisar no et demana atenció constant, et demana temps.
Sí, Pink Floyd, tornant una miqueta al que era el disc clàssic, ja als anys 70 et deia, para o et trencaràs. King Gizer, 40 anys després, assumeix que el món no pararà i construeix música perquè puguis fer-ho tu. I entrem ja a la tercera banda clàssica d'aquesta píndola d'avui, The Rolling Stones. The Rolling Stones, a principi dels anys 70...
Ja ho havíem viscut gairebé tot. L'èxit, l'escàndol, l'accés, la caiguda i la tornada. I arriba un moment en què el mite pesa més que l'energia. En aquest punt, els estons fan una cosa molt concreta. Deixen de competir amb la seva pròpia llegenda i comencen a despullar-la. Dead Flowers apareix a Sticky Fingers, el 71, un disc on la banda barreja rock, blues i country, sense cap voluntat de demostrar absolutament res. No hi ha missatge generacional, simplement hi ha cansament.
I know you think you're the queen of the underground.
When you're sitting back In your rose pink Cadillac Making bets on Kentucky Derby day I'll be in my basement room With a needle and a spoon And another girl to take my pain away
Fins demà!
Això sembla, fins i tot, té un to country... Country molt, molt, molt clar, eh? Absolutament clar. Aquesta cançó sona gairebé lleugera, però no ho és, és irònica. Aquí els estons no juguen a ser rebels, juguen a seguir vius dins del personatge. El rock ja no és una bandera, és un ofici.
Una manera de continuar fent música sense haver de justificar el passat ni prometre el futur, mirar des de fora, tal com dèiem a l'inici del nostre píndol especial d'avui. Avui el programa va des d'aquesta objectivitat. En aquest punt vol dir acceptar que el mite s'ha escardat i que això no és necessàriament una tragèdia.
Sí, i continuïtat contemporània respecte dels Rolling Stones, havíem pensat que podien ser molts grups, però després de fer una tria per aquesta píndola vam acabar decidint que fossin The Ship Dogs. The Ship Dogs canten exactament des d'aquest mateix lloc, que és un mite escardat, una tragèdia que no necessàriament acaba de passar, i en fi, no des de la nostàlgia impostada, sinó des del respecte,
per el llenguatge del rock clàssic, com una eina que avui en dia encara segueix sent útil. Quan publiquen Trying to Grow de 2007, no estan mirant el 70 com un mite, sinó com un manual de supervivència musical. Cançons clares, harmonies treballades i guitarres netes.
Fins demà!
Fins demà!
Warmer Love, inclòs en aquest disc que us presentem de The Ship Dogs de 2007, Trying to Grow. Aquesta cançó no busca impactar, busca durar, parla de relacions quotidianes, de desgast i de la necessitat del calor emocional. No hi ha una metàfora grandiosa, simplement hi ha vida normal. I el rock aquí no és rebel·lia, és constància.
Fins demà!
Bona nit.
Aquest títol ho diu tot, no va de salvar-se, no com a triomf, sinó com un gest petit. No perds del tot, musicalment tot és obri, no hi ha solos innecessaris, no hi ha cap accés, hi ha un respecte pel temps andaloient.
Sí, de Ship Dogs no juguen a ser joves, tampoc juguen a ser llegenda. Juguen simplement a ser honestos i a fer rock com qui fa una feina que estima i que vol seguir fent d'home. Els Rolling Stones, els 70, entenen que el mite ja no pot sostenir-ho tot.
Exacte, i de shipdogs dècades després assumeixen que el rock no necessita mita per continuar sent vàlid. Mirar des de fora aquí és acceptar que el temps passa i que el desgast existeix. I decidir quedar-s'hi igualment en aquest desgast.
I quan Cross the Universe es grava a finals dels 60, els Beatles, connectant ja el nostre, altre clàssic, ja estan esgotats, també, no creativament, sinó humanament.
La banda que havia redefinit el pop, que havia portat la música popular a territoris nous, ja no funcionava com a unitat emocional. Les tensions internes són evidents, els camins persones divergeixen i la idea del grup comença a escardar-se.
A Cross the Universe neix en aquest moment concret, quan ja no hi ha voluntat de convèncer ningú ni de liderar res, només entendre que quedar quan tot ja s'ha dit.
Nothing's gonna change my world Nothing's gonna change my world
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Across the universe, aquí els Beatles no volen arribar enlloc, volen simplement deixar-se portar. La psicodèlia ja no és expansiva ni experimental, simplement és interior. No serveix per obrir portes, sinó per aprendre a conviure amb el que hi ha dins. Mirar des de fora, en aquest punt, és un cansament assumit i és entendre que no tot s'ha d'arreglar. I com a continuació contemporània els Beatles en aquesta píndola d'avui...
el que vam decidir fer era recórrer a un grup que ja fa molts anys que està a la carretera, The Flaming Leaps, i un disc del 2020, American Head. American Head és un disc fet des d'un lloc molt semblant, però mig segle després que ho fessin els Beatles, on tenien el disc Across the Universe. Wayne Coyne ja no canta des de la provocació ni des de l'experiment constant en els Flaming Leaps,
Canta des de la memòria. No és un disc sobre el futur, és un disc sobre el record, sobre com el passat torna quan ja no hi és.
Bona nit.
Oh my God.
Gràcies.
Flowers of Neptune Six, aquesta cançó parla de la infància, és una cançó bonica, dedicada a la mare del barri, parla del barri, de la fragilitat dels records, però no ho fa amb nostàlgia, amb una nostàlgia ensucrada, ho fa amb lucidesa estranya, sabent que recordar també fa mal.
La producció és suau, domèstica, gairebé fràgil. No hi ha voluntat d'impressionar, hi ha voluntat de conservar. Sí, i en la continuació d'aquest disc que us presentem dels Flaming Leaps, Mother I've Taken LSD, és un tema on la psicodèlia ja no és descoberta, és memòria.
No és LSD com a festa ni com a expansió mental. És LSD com a record familiar, com a fotografia borrosa d'una altra època, que tots recordem aquelles fotografies Polaroid, etc. I una cançó que no jutja, no idealitza, simplement observa. It's changed me It's changed me It's changed
Bona nit. Bona nit.
Bona nit.
American Head no busca transcendència, busca sentit en coses petites, un disc per la família, pel temps, pel que s'ha perdut sense adonar-nos-en. Els Beatles, al final del camí, entenen que acceptar no és rendir-se. I el que escoltàvem fins ara, els Flaming Leaps, dècades després assumeixen que la memòria no és refugi, però pot ser companyia. Mirar des de fora aquí és deixar de lluitar contra el temps. I aprendre a conviure amb el que ens queda.
Avui no hem parlat de cançons per avançar, hem parlat de cançons escrites quan ja no corres, quan Espristin grava l'Àntic City ja no parla de carretera com a promesa, sinó el lloc on vius quan no hi ha més alternatives. Quan canta Sam Fender no ho fa per liderar ningú, sinó per entendre què passa al seu voltant mentre la vida continua.
Pink Floyd en Breathe ens recorda que el temps no s'atura perquè t'ho vulguis, que el cos també es cansa de córrer. I King Jeezer en The Leezer Wizard, dècades després, decideixen fer música que no competeix amb el món, sinó que crea un espai perquè puguis respirar dins seu. Els Rolling Stones, han dit Flowers, accepten que el mite pesa, però que no cal sostenir-lo, no cal sostenir-lo sempre.
que a vegades el rock és simplement una feina feta amb ironia i honestitat. I de Shifting Dogs en tenen una mica el mateix, que continuar també pot ser una forma de dignitat. I quan arribem amb els Beatles, amb Cross the Universe, ja no hi ha lluita.
Hi ha acceptació, la consciència que no tot canviarà perquè encara pots conviure amb el que tens. I The Flaming Leaps amb American Head miren enrere per no refugiar-s'hi, sinó per entendre d'on venen els records que encara els acompanya.
Totes aquestes cançons tenen una cosa en comú, no volen empènyer el món, volen entendre'l. Sí, mirar des de fora, avui no és rendir-se, és assumir el temps en què vivim, és deixar de fingir que tot té una resposta clara. I potser és en aquest lloc més modest, més honest, on la música torna a ser necessària. Això ha estat Blanc en negre. Els clàssics del passat amb les veus del present.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Yats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.