Sal de llums per fer-te feliç, brilla la nit i ho fa per tu perquè ets aquí.
La convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus. Els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre és la unió entre el vinil i el digital, entre allò que ja forma part de la història i allò que encara està per escriure. Blanc en negre, un podcast d'Àngela Iats i David Izquierdo, els clàssics del passat amb les veus del present.
Fins demà!
Benvinguts i benvingudes a Blanc en Negre, un nou episodi que avui ens connectarà en la dècada del 70 amb la dècada del 2016. Un espai on la música no és només una successió de cançons, sinó un lloc on aturar-se, respirar i mirar cap endins. Aquí els discos del passat no es visiten amb nostàlgia, es tornen a escoltar
Com si encara ens parlessin avui, perquè sovint ho fan i la música no caduca. Blanc en negre, la música no passa de moda, s'hi queda. No busca distreure, busca acompanyar i quan acompanya de debò ens obliga també a escoltar-nos a nosaltres mateixos.
Un espai on la música no només s'escolta, sinó que s'evita, com si fóssim en una casa. On les cançons no funcionen com a fons, sinó com a miralls. Miralls incòmodes, a vegades, però necessaris. Avui no parlarem de melodies enganxoses ni de grans gestes del rock. Parlarem de la ment, del temps, de la pressió invisible que tots sentim quan el món no s'atura mai.
Parlarem de rajols, sí, també. Avui parlarem de fragilitat humana, de tot allò que costa dir en paraules, però que la música de vegades sap explicar millor que ningú. De com vivim amb la por, amb el pas del temps, amb la sensació que alguna cosa dins nostra pot trencar-se.
Sí, avui connectem dues llunes, una de l'any 1973 i una de 2016. Dues mirades separades per dècades però enfocades cap al mateix lloc, l'interior.
El fil conductor d'avui no és estilístic, no té a veure amb gèneres ni amb modes, té a veure amb una pregunta molt concreta. Què passa quan la ment no pot seguir el ritme del món? Què passa quan la pressió, el temps, les expectatives i el soroll acaben pesant massa?
Els dos discos que escoltarem avui no ofereixen solucions ni respostes clares. El que fan és descriure estats mentals, moments de lucidesa, de por, de cansament profund. I en fer-ho ens permeten reconeixer-nos en aquesta fragilitat compartida.
Sí, avui us presentem un disc de Pink Floyd, The Dark Side of the Moon. Dark Side of the Moon apareix l'any 1973 en un moment clau per a Pink Floyd. El grup ve de l'èxit de Middle, però arrossega una ferida que mai no s'ha tancat del tot, la pèrdua creativa i mental de Sid Barrett. No és només l'absepsia d'un membre fundador, és la consciència constant que la ment humana pot trencar-se.
Aquest disc neix d'aquesta por, d'aquesta pregunta silenciosa sobre què passa quan la vida et sobrepassa. El temps i els diners, l'amor, la bogeria, no són temes separats, són cares diferents d'una mateixa angoixa. De Darcy de Dumont no és un recull de cançons, és un relat continu.
Un viatge interior que demana ser escoltat d'una tirada, sense interrupcions, perquè el seu sentit neix de la suma. Aquí l'estudi deixa de ser un simple lloc de gravació i es converteix en un instrument més. Sons quotidians, cintes manipulades, veus parlades, tot té una funció narrativa.
Res és de decoració. Exacte. I bé, iniciem ja amb el primer dels temes d'aquest disc, Time, i aquesta cançó comença amb una agressió sonora, rellotge sonant alhora, sense avis. No és un recurs estètic, és una sacsejada. Time parla del temps que s'escapa mentre penses que encara tens marge, que ja decidiràs més tard, però que encara no toca, i quan t'adones que s'hi tocava, ja arribes tard.
Fins demà!
Digging away the moments that make up a dull day Fritter and waste the hours in an orphan way Picking around on a piece of ground
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Time no és només una cançó impressionant. No per la seva pròpia cançó, sinó també pel seu missatge. Un missatge que ens posa una mica la pell de gallina. Aquesta lletra és brutalment honesta. No acusa, constata. Quan t'adones que la vida passa, ja ha passat. El temps és important. Aquesta cançó fa por perquè tots...
En algun moment hem sentit aquesta sensació, la de despertar-nos un dia i descobrir que el temps ja ha decidit per nosaltres. Sí, Dark Side of the Moon va aparèixer, com hem dit, l'any 1973 i es va gravar als estudis Abey Road.
i amb el cap tècnic d'Alan Parsons, un vell conegut de la indústria musical. Un Alan Parsons que ja havia treballat en Beatles i havia treballat en Beatles com el que en deien enginyer assistent o assistent de suport, una paraula així, aproximadament. Havia participat en l'Abi Road dels Beatles i el Let It Be.
I bé, va ser un dels artífecs d'una part important del so d'aquest disc. I tot seguit el que fem és presentar la segona cançó que us presentem d'aquest meravellós disc Dark Side of the Moon, Money. Aquí el disc canvia de to, ironia, sarcasme, un ritme gairebé còmode...
Però el missatge és afilat. Els diners com a obsessió, com a motor del món, com a forn de desigualtat i d'alienació. Pink Floyd entén que parlar de diners no ha de ser elegant, ha de ser simplement incòmode.
Fins demà!
Bona nit.
Sí, efectivament, els diners, el tema material, una cosa que sempre ha estat present i que d'alguna manera continua, ha estat un dels mals de les societats actuals, antigues i passades. De la humanitat. De la humanitat. El compàs irregular d'aquesta cançó ja descol·loca d'alguna manera, no? Res flueix en normalitat, és una música...
que no et deixa relaxar-te, perquè el tema que tracta tampoc t'ho permet, no? Sí, exacte. I, a més, forma part d'aquest disc conceptual que es va editar l'any 73 i que és un dels discs més venuts de la història. Es parla d'una xifra aproximada de 45 milions de discos venuts i, bueno, era el vuitè àlbum de la banda, ja tenint una trajectòria més que consolidada,
I això va ser el que els va ja catapultar com un... com un supergrup, per dir-ho d'alguna manera, absolutament conegut i respectat a tot el món. Sí, avui tenim una parella curiosa, no? Sí, tenim com a contrapunt un disc d'un grup...
que ja és un grup també que podríem dir que és un grup clàssic, perquè emergeix a principis dels 90, a l'any 93, si la ment no ens falla, amb una cançó coneguda, Scrib, i parlem en concret de Radiohead. I Radiohead va fer un disc l'any 2016, que es diu A Moonship Pool, que avui és el nostre contrapunt.
Però bé, això arribarà més tard i ara ens tornem a centrar en aquest Dark Side of the Moon i escoltarem un dels temes que també és més representatiu, Us and Them. Aquesta és una cançó sobre la divisió. Nosaltres i ells ens dividim, no? Guerra, classe social, poder i una línia invisible que separa persones i justifica, malauradament, violències.
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
It's not what we would choose.
Black and blue And who knows which is which And who is who
Up and down. And in the end it's only round and round and round.
Gràcies.
Pink Floyd aquí ens demostra que la música també pot ser suau, gairebé etèria, però el missatge és devastador, el contingut continua sent potent, la violència no sempre crida, a vegades murmura i precisament per això és tan perillosa. Jo, David, com a experiència puc dir-te, recordo que jo he vist els Pink Floyd en directe
i que possiblement va ser un dels concerts que més em va impactar, però no només ja musicalment, sinó també per tota la posada en escena. Era una època en què els concerts, a part de l'escenari, no hi havia ni tanta tecnologia, ni tant pantalles...
Com les que hi ha ara, sí. Com les que hi ha ara, que són impressionants, no? Però en aquella època, doncs, no sé, era un espectacle visual que tot sortia de, fins i tot, no era només en l'escenari. Recordo que era la gira que presentaven, doncs, la gira del disc Animals,
que en un moment donat de l'espectacle els estàvem mirant tots a l'escenari com tocaven i de sobte van començar a sortir porcs volant per sobre els nostres caps, no? I aquests porcs anaven amb tirolines, lligats amb tirolines, perquè això era una cosa fora de lo normal. Exacte.
Parlem de porcs, hi ha una anècdota molt interessant. Un dels porcs aquests que es van inflar per Pink Floyd i que era d'unes dimensions gegants es va escapar a Londres i va generar problemes de tràfic aèri. Això va generar una problemàtica important a la ciutat. Eren brutals.
Bé, ara hauríem de presentar el següent tema, que és Brain Damage, on aquí el disc mira potser més directament a la bogeria, no? No com un espectacle, sinó com una cosa que ens sol passar als humans. La frontera és fràgil i ningú està completament fora de perill.
The lunatic is on the grass The lunatic is on the grass Remembering games and daisy chains and laughs Got to keep the lunies on the path
The lunatic is in the hall. The lunatics are in my hall. The paper holds their folded faces to the floor. And every day the paper boy brings more.
Ha, ha, ha!
Fins demà!
There's someone in my head But it's not me
Bona nit.
Fins demà!
Segur que en Dalí, possiblement, podia escoltar Pink Floyd, psicodèlia pura. La bogeria ja no és l'altra. És un ombra que tots projectem, i això fa que, en certa manera, fa pànic, provoca pànic, fa por, perquè en algun moment donat tots ens hi reconeixem, ens hi veiem reflectits.
Bé, ara és moment d'escoltar l'última cançó de les que presentarem d'aquest disc, Dark Side of the Moon. És Eclipse. Tot convergeix aquí i totes les idees del disc s'alineen en un moment. Però també, l'escoltarem tot seguit, és moment d'aportar alguna curiositat de Pink Floyd. I una d'elles...
és que quan van fer un dels primers concerts van interpretar versions clàssiques de Chuck Berry, The Kingsman i Bo Diddley. Això va ser quan van utilitzar el seu nom més propi a Pink Floyd. Era Pink Floyd Sound. I quan van utilitzar aquest nom en la primera de les actuacions van fer aquestes versions dels clàssics.
Bé, sense més, anem a continuar i posarem aquest nou tema, Eclipse, dins Dark Side of the Moon. And all that you love, and all that you hate, all you distrust, all you say, and all that you give.
Fins demà!
Bona nit.
Bé, possiblement havíem dit que escoltàvem Eclipse, després hem escoltat un altre, però hem tingut un petit entrebanc amb les cançons, però en definitiva hem escoltat el que calia. La lluna no és eterna, això pretenia dir el missatge, és a dins nostre, quan tot encaixa entens que aquest disc no parla del món, parla també de nosaltres.
I anem una miqueta, ja fem la meitat al mig del nostre programa, a fer aquesta transició cap a l'època actual, l'època contemporània. La Lluna no ha desaparegut. No, ha canviat simplement de forma.
I aquí entrem amb el nou disc que us presentem avui. És un disc contemporani del 2016 i, si no recordem malament, és el nou disc que edita Radiohead. Es diu Amount Shepple i arriba després d'una ruptura personal profunda de Tom York, ja que és un disc de dol, de pèrdua i d'acceptació lenta d'una conseqüència sentimental.
Radiohead ja no vol revolucionar el so, vol simplement explicar una ferida. Sí, és un disc de silencis, de buits, de contenció emocional, una música que no vol imposar-se, sinó quedar-se flotant com un pensament que no marxa.
Exacte, i aquí el que farem és iniciar aquest espai de podcast d'avui amb el contrapunt del disc clàssic amb el tema Burn the Witch. El disc arrenca amb aquesta tensió immediata, amb cordes insistents, sensació de persecució, amb por col·lectiva i parla de caça de bruixes moderna, judici públic, exposició i violència simbòlica.
Bona nit.
Fins demà!
Aquí, amb aquesta cançó, Rei d'Ojeta, ens vol transmetre que la por aquí encara no és extracte, que és una cosa tangible, és social, és compartida i terriblement actual, vull dir que es nota en l'ambient, no? Sí, es nota en l'ambient, i a més, aquesta tensió es nota molt a la música, per intentar reflectir aquesta sensació.
Tot just ara escoltarem Daydreaming, però Daydreaming, abans de posar-la àngel, una curiositat al respecte. Explicarem que quan es grava aquest disc, quan es comença a treballar a les sessions d'aquest disc, Tom York, el cantant i líder de la banda Radiohead, tenia 46 anys i acabava de fer...
el que era un trencament amb la seva parella, amb la que havia estat 23 anys. I hi ha com un missatge ocult en aquesta cançó, en Daydreaming, que parla de la meitat de la meva vida com referint-se que la meitat de la seva vida havia estat amb aquesta parella, amb la seva parella, la Rachel Owen.
Però bé, a part d'això, el que és molt interessant d'aquest tema és el seu videoclip. Daydreaming és un videoclip on veiem en Tom York que va travessant diferents portes i el porten a llocs aparentment trets de l'atzar, o aparentment que no tenen cap significat, com supermercats, estacionaments o pàrquings, cases amb família...
hospitals, hotels, etc. I ningú li presta atenció. Però el que és interessant és que hi ha 23 portes en aquest videoclip, que són els 23 anys, i que van reflectir una miqueta aquestes 23 portes la seva vida. Sí, dona la sensació que el temps s'atura i que és una cançó sobre perdre algú i no saber com seguir. Exacte. Aquesta cançó és Daydreaming.
They never learn Beyond the point Of no return Of no return
When it's too late The damage is done The damage
This goes beyond me Beyond
Fins demà!
En aquesta cançó la veu de Tom York sembla venir de lluny. No hi ha ràbia, només absència. Dóna la sensació de dolor, de patiment, d'angoixa i això fa encara més mal.
Sí, de fet, podem veure que aquesta cançó és molt, molt significativa en quant a expressar aquests sentiments. Bé, Dex Dark és la següent cançó que us volem presentar d'aquest disc de Radiohead, una cançó sobre la sensació d'amenaça constant, sobre no entendre de tot el que passa, però notar que hi ha alguna cosa que s'esquerda.
Fins demà!
And are we trapped, wrecked across people? We are helpless to resist.
Fins demà!
Fins demà!
Des d'Arc, en Radio Geta, treballa la por des de la sutilesa. No cal cridar per dir coses terribles. Fa un moment comentàvem aquí a Microtancat amb en David que ens serà difícil en el programa especial de resum trobar una alternativa pinflòid, però tot i que, evidentment, encaixen perfectament, que és la nostra opinió, però hi ha diferències.
Sí, sí, sí. De fet, clar, estem escoltant Moonshape Pool de Radiohead i, clar, és el contrapunt que hem trobat avui per Dark Side of the Moon, no, Àngel? Sí, Moonshape Pool amb la cara fosca, no? De la lluna. I amb un Moonshape Pool que significaria més una piscina en forma de lluna, no?
Bé, jo quan escolto el de Dark Side of the Moon, bàsicament m'ha ve al cap la paraula psicodèlic, no? És allò, és entrar en un món on un món totalment idíl·lic, tanques els ulls, no? I comences a... Exacte, aquí és on volia anar jo, perquè potser direu, ostres, per què en un Shapeful Radiohead pot ser el contrapunt d'avui a Dark Side of the Moon de Pink Floyd?
Doncs potser per això, perquè quan tanques els ulls te traslladen a una òrbita, no?, o a un espai, en un moment en què quedes com més dins de tu mateix, no sé com explicar-ho. Sí, i Radiohead el que fa, possiblement ens transporta a un món interior, a un món més fràgil. Més íntim. Més íntim, bueno, és un...
És una línia, no? Sí, sí, sí, és una línia, però insisteixo en el que deies tu abans quan estàvem parlant en micro tancat i amb el que hem comentat quan estàvem escoltant aquesta cançó d'Exdark, aquesta última cançó que soltàvem de Radiohead, deia, ostres,
quan en el programa resum haguem de posar una altra alternativa a Radiohead per ser contrapunt de Dark Side of the Moon, veurem on anem, perquè a hores d'ara ho hem d'acabar de polir, jo ho he d'acabar de polir, i és un repte. Haurem de demanar sugeriments, no?
Sí, si algú ens vol fer algun suggeriment... Recordem que tenim un... Un podcast. Un perfil d'Instagram on podeu fer arribar els vostres suggeriments i comentaris. Exacte. Podcast barra baixa Girona i aquest és el perfil d'Instagram on us podeu enviar algun missatge privat per fer-nos algun suggeriment. I així anem incrementant els seguidors, no? Sí, home, es tracta una mica d'això, no? Molt bé. Anem per la propera cançó.
Sí, la propera cançó és... I la darrera. No, la penúltima, encara escoltarem una altra. Sí, crec que ens dona temps. True Love Waits és una cançó que porta dècades existint, però aquí arriba despullada, definitiva i irreversible. True Love Waits. I'll try
I'll dress like a niece And wash your swollen feet Yes
Fins demà!
I'm just killing time Your tiny hands
Bona nit.
Aquesta és una cançó de finals. És una cançó on l'amor es veu des d'aquest punt final. No promet res, només accepta el que ens queda. Exacte. Bé...
Hem de continuar i hem de continuar perquè se'ns esgotarà el temps ben aviat i no volíem deixar d'escoltar Glass Eyes, una cançó sobre la fragilitat més absoluta, sobre perdre el control enmig de la multitud, inclòs en aquest disc de 2016 de Radiohead.
Fins demà!
Hey, it's me. I just got off the train. A frightening place. The faces are concrete gray. And I'm wondering, should I turn around? Buy another ticket. The panic is coming on strong. So call me inside out. No grip, drum and message coming in.
So small, glassy-eyed light of day, glassy-eyed light of day. And the path trails off and is there a mountain through the dry bush underneath?
Fins demà!
Vulnerable, aquí no és un concepte ni és un recurs estètic, és el centre del discurs de la cançó. Sí, la vulnerabilitat, no, Àngel? És el centre del que parlàvem, Glass Eyes.
Bé, i ja el temps, tal com deies, ens esgota. Per tant, hem d'anar al tancament, al tancament del nostre blanc en negre d'avui, fent una mica de resum del disc clàssic, recordem que hem analitzat una miqueta Pink Floyd amb el seu The Dark Seed of the Moon, publicat el 1973.
The Dark Seed of the Moon no és tant un disc sobre el temps, sinó un disc sobre el que el temps ens fa a nosaltres mateixos. Sobre com ens va desgastant, fragmentant, separant de nosaltres sense que gairebé ens n'adonem. El temps passa i després a vegades quan ens en volem donar compte ja és massa tard.
Pink Floyd no parla de grans gestes ni d'herois, parla de la pressió, de la rutina, de la por de perdre el cap en un món en què no s'atura mai. Aquest disc posa música a tot allò que normalment no té veu.
l'ansietat, l'alineació, la sensació d'estar corrent sense saber ben bé cap on anem. Tot està molt mesurat, controlat, gairebé quirúrgic, com si l'única manera de parlar del caos fos ordenar-lo fins a l'extrem. I en aquest contrast hi ha la seva força.
En definitiva, The Darcy del Temón no ofereix sortides, no diu com escapar del sistema ni com salvar-se del pas del temps. El que fa és una cosa potser més honesta, mostrar el mirall, recordar-nos a tots que en algun moment caminem per aquest costat fosc sense saber si sortirem diferents o simplement més cansats.
I bé, com a resum del disc contemporani d'avui, amb un shape pool de Radiohead, editat el 2016, dir-ne que és un disc que arriba quan ja no queda força per lluitar contra tot. Si Pink Floyd analitzava el sistema que ens desgasta, Radiohead canten des de l'interior del desgast. Aquí no hi ha una crítica frontal ni un discurs social explicit. Hi ha pèrdua, dol i una tristesa sumida amb una serenitat ben dolorosa.
És un disc de silencis, de buits, de melodies que semblen a punt de desaparèixer. I Tom York no canta per explicar-se, canta per sostenir-se. Les cançons no busquen resolució, accepten la fragilitat com a estat permanent. Aquí el temps ja no és una amenaça extrapta i és una realitat viscuda. I en aquesta acceptació que fa Tom York hi ha una forma molt subtil de bellesa. La bellesa de la llum, no, sinó la de saber quedar-se dins la foscor sense fugir-ne.
La música no sempre ens la salva, però ens ajuda a entendre'ns.