Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular.
Bona nit.
Molt bon vespre, els donant la benvinguda Copinya de Volta Verda, programa musical d'una mediterrània centrat bàsicament en recordar al món un axioma bàsic oblidat als últims temps. I és que la variant més excelsa del rock'n'roll ha sense cap dubte el rock progressiu, sim i culment de la sensibilitat musical del segle passat al segle XX.
No fa falta dir que el fet de la Gran Bretanya és el de més qualitat. Per tant, conseqüència lògica en aquesta presentació, benvinguts a un nou especial rock progressiu britànic. ... ... ...
Fins demà!
Començam amb la banda seminal Canterburyana, caps de la tendència jassi del progressiu Soft Machine. No fa falta presentar-la. En citar 4 o 5 noms que hi varen participar ja està tot dit. Per exemple, Hugh Hooper, Robert Wyatt, Mike Ratledge o Alan Halsworth. Escoltam Love Makes Sweet Music.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Un dels grups més destacats de la tendència va ser Genesis, que aviat va perdre el seu guitarrista principal, en teoria per la seva fòbia a la fama i sobretot a les actuacions en directe, Anthony Phillips. Però la seva carrera en solitari va començar en 1977 amb un àlbum extraordinari, The G's and the Ghost, del qual han seleccionat avui el tema Which Way the Wind Blows, on canta un col·lega seu que se va integrar al grup just quan ell se'n va anar, Phil Collins.
Look, see how the world goes round Look, see how the day goes on
It won't stop to help you. Me, it won't stop to help me. All the time the wind is blowing. When it's blowing next, we don't know.
Some spend their days in slumber. Look, someone is weary toiling. Home, be my guest and come back. Oh, my come, you'll be better.
The time someone is dying Whether he's dying next, we don't know It's in the sunset
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
I sit in the sunset Watching God's evening Proceeding so gently now Into the Westlands I think I'm at peace now But of nothing am I certain Only which way will the wind blow
Next time.
Fins demà!
El solista d'un altre dels grups mítids serà el següent protagonista, el grup asillers i el cantant John Anderson. Això que ve ara és Change We Must, inclòs dins un dels seus dits d'autoria compartida amb el geni grec dels teclats, Evangelis Papatanasio. A Space of Life de 1991.
Ta-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Figura curiosa dins el folk progressiu és Roy Harper, sempre pel seu vent, mai amb èxit multitudinari, però respectat i admirat per pràcticament tots els músics de l'època. Han seleccionat en representació seva el tema How Does It Feel, inclòs dins l'àlbum de 1970, Flat Baroque & Berserk.
Fins demà!
I see it queuing up outside St Peter's Gate You can feel bona fide if you ride with the tide But it's not real
Fins demà!
I wish I had no answers To put to you Cause it got me so high tied I feel like most of me is dead And it's real
And inside in the coat Mummy's on the bandwagon Daddy's just getting old Through the blood's few heavens The roar of lust complains
And I have no saying But you know I'm not real And how does it feel To be the master's right hand nose How does it feel To be lieutenant
How does it feel to be stood on someone's toes With a leech pleading you for rent Well you say you want a bit more rank You want to be a beggar wheel You can feel magnified if you have
And your pride That it's not real How does it feel with the white flag in your fists How does it feel to have two faces
How does it feel with your guard strapped to your wrists And him leading you such a chase You got one set of words for him And you got another for me You're gonna feel mystified when you're identified
Don't worry, kid, it's not real. And outside on the dragon And inside in the coast Mommy's on the bandwagon
That is just getting old And through the blood spew heavens The roar of lust complains Please let me in, I have no sin But you know I'm not real
I'm not real I'm not real I'm not real
Temps per recordar ara la figura de Manfred Mann, el teclista sud-africà, líder d'una banda en diverses encarnacions durant la seva història. Concretament, tres. Manfred Mann, Manfred Mann Chapter 3 i Manfred Mann's Earth Band, fregant les dues darreres en diverses ocasions el progressiu. Seleccionant de Manfred Mann's Earth Band el tema de 1975, Spirits in the Night.
Fins demà!
Crazy Janie and her mission man We're back in the alley trading hands Walking while Billy with his Frenchie man All due to love for Saturday night
Bona nit.
Fins demà!
He was a crazy cat And he shook some dust Out of his cool skin cap He said, try some of this It'll show you where you're at Or at least it'll help you to feel it By the time we made it up To Greasy Lake My hand was out the window Janie's fingers in the cake I think I really dug her I was too loose to face I said, I'm hurt She said, honey, let's heal it
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Com ja han dit en altres ocasions, una de les nostres bandes preferides del proc britànic és Van der Graaf Generator.
normalment considerada menor, però això és un gran error. Escoltem temes com Pilgrims o Refugees, o íntegrament l'àlbum Age to Hay, Who I'm the Only One, i després en parlarem. El seu líder era el gran, gran Peter Hamill, amb una discografia en solitari també impressionant. Seleccionava avui Lost and Found, del disc de 1977, Over.
I'll see you at the wedding I'll see you on the other side And I'll hold my peace forever But I'll hold my passion more I'll be holding the door
Fins demà!
Fins demà!
La Rosa extents her hands. In the morning light the stigmata don't show. She's up already making plans. She thinks it's maybe time he wants to go. And she's friendly like it's a service.
Fins demà!
So it's no more empty promises. No more idle threats. No more if onlys. And no more and yes. No more wishes for the future. No more denials.
Fins demà!
Una cançó més, per favor, del disc Over de Peter Hamill, Alice, tema dolorós dedicat a la seva expareia de la que s'acabava de separar, i això s'anota el disc.
I never really thought about it.
Ooh, I had my chance and I've blown it. Cos I've loved you so much all these years. And somewhere in myself, between my pride and fear, just couldn't find a way to show it.
I know it doesn't give you any joy to give me such pain. But you're in love with him now, my old friend. I know all about that there's no need to explain. But why do I have to say goodbye?
I love you still, can only feel that I'm dying Still, every word I say just seems to come out wrong And none of them deny the fact that you are gone And I am left here crying
What's the good of songs anyway? They're just exercises in solitude I should have been ready for today I always prayed you wouldn't go But I suppose I always knew you would
I suppose you say to him now I know that someday you'll leave me Just like you did to me And I deny it, but you wouldn't believe me Ooh Do I have to let go of you?
I don't think that I... You're always going to be the guardian of my soul And I always have a part of you to call my own How stupid that I never... grew dead
No, I'll never let go. Oh... Cos I don't want to be just your friend.
Fins demà!
De la segona divisió del progressiu sí que són Argent, el grup del teclista Rod Argent, format després de la liquidació dels mítics Zombies, as the time of the season. La seva carrera té dals i baixos, sent els punts culminants, els àlbums Ring of Hands i In Deep, de 1971 i 1973 respectivament.
Rescatam del seu tercer disc, all together now, aquest Hold Your Head Up, top 5 de les llistes britàniques.
Bona nit.
Fins demà! Fins demà!
Els més moderns de la selecció d'avui, curiosament també els més psicodàlids, són Osric Tentacles, nascuts ja a la dècada dels 80s i que encara duren. Escoltarem el tema Vita Boom, d'un dels seus dits més famosos, Jurassic Shift, de 1993.
La nostra selecció progressiva britànica d'avui acabarà amb The Battle, tema del primer dit del tampoc massa recordats, Strobes. Strobes és la banda del cantant i guitarrista Dave Cousins, que va començar dins el folk amb l'aportació impagable de la meravellosa Sandy Denny i després ja va tirar cap al progressiu
amb un altre important col·laborador, un Rick Wakeman Preyes. Els seus dits més destacats són Grave New World i Bursting at the Sims. Amb estrops ens despedirem. Això serà tot, molt bon i per tant, adeu, ahoy!
In the early dawn the bishop's men shivered in the damp. But the shiver came not from the cold and spread throughout the camp. The trembling forces sensed the fear of silent, stalkful men who prayed that wives and families might see them.
Bona nit.
From the topmost tower a century fell As an arrow pierced its skull And his headlong flight into the boat Seemed that Omega The patrol reported little There was nothing much to see But the strong and silent castle A symbol of the free
The king's men took communion as the first rays of the sun. Lit up the chapel's gloomy walls, the fatal day begun. From the castle green the rooks took flight to the high trees in the east. To their carrion mines the battlefield set a table.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit!