Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Molt bon vespre, benvingut sigui tothom a una nova edició de Copinya de Volta Verda dedicada al capriciós món del jazz rock. Molta gent no acaba d'entendre ni de gaudir aquesta estranya mescla entre rock i jazz i en certa forma tenen raó perquè si hi ha estil de fronteres indefinides és aquest. Nosaltres farem com sempre, partirem del més rocker i acabarem amb el més jazzístic i pel mig la mescla. Comencem.
La certificació que els dos estils podien conviure perfectament la declararen dos grups nord-americans pràcticament al mateix temps al final de la dècada dels 60s, Blood, Sweat & Tears i Chicago, amb dos ja en participació destacada al nostre programa. Recordem ara els BST de Al Cooper amb un tema mític, Without Her.
I spend the night in a chair thinking she'll be there but she never comes And I wake up and wipe the sleep from my eyes And I rise to spend another day without her
It's just no good anymore When you walk through the door of an empty room You go inside and set a table for one It's no fun when you have to spend the day without her
We burst the pretty balloon Took us to the moon Such a beautiful thing but it's ended now And it sounds like a lie I said I'd rather die Than be without her
Love is a beautiful thing When it knows how to swing And it grooves like a clock But the hands on the clock Tell the lovers to part And it's breaking my heart To spend another day without her
Fins demà!
També fregant el progressiu, com Blood, Sweat & Tears i Chicago, se troba Colosseum, la banda britànica que se caracteritzava per tenir un grup d'instrumentistes brillantíssims, els quals no se li va treure realment el rendiment desitjat.
perquè només han deixat un disc per la història. Això sí, probablement un dels 5 millors del rock progressiu, Valentine's Suite, de 1969. Sembla mentida que de la conjunció de músics tan extraordinaris com el saxofonista Dick Hextal Smith, el baterista Joe Heisman o el teclista Dave Greenslade, no hi hagués massa material destacable a partir del dit ja citat.
Així tot, sempre se poden trobar coses interessants. De la segona etapa del grup Colosseum 2 hem recuperat aquest tríptic, Star Maiden Misterioso Quasar, que és el disc War Dance de 1977. També en dedica dels musicitats només quedava el baterista Heisman.
Gràcies.
Fins demà!
Provinent també del progressiu ens trobem a Pip Pyle, baterista de diverses bandes de l'escena Canterbury, com Hatfield and the North, Gong on National Hurl. Pyle té alguns dits interessants de la seva curta discografia en solitari, però en destaca sobretot un, Pip Pyle's Equip Out. Ell pertany a aquest tema, Midnight Judo.
. . . .
Gràcies.
Bona nit.
Fins ara!
Fins ara!
Fins demà!
. .
Fins demà!
Fins ara!
Gràcies.
Parlant de Canterbury Sound i de jazz rock, ens ve directament un nom al cap, Soft Machine, banda d'importància suprema en l'evolució del jazz rock, amb noms coneguts com Hugh Hooper, Robert Wyatt, David Allen, Mike Radledge o inclús Kevin Ayers. Els coneixem a bastament i hem posat un munt de temes d'ells. Aquest que ve ara s'atitula We Know What You Mean.
We know what you mean We know what you've seen We understand
What do you care about nothing, baby? Throwing sparrows from the treetops What do you care about bluffing, baby? When you're waiting at the bus stop We know what you mean We know what you've seen We understand We know what you mean We know what you've seen We understand
Bona nit.
What do you know about nothing people? Sell yourself so you can't buy more. What do you know about moonlight people? Does it make you want to try more? We know what you mean, we know what you've seen, we understand. We know what you mean, we know what you've seen, we understand.
We know what you mean We know what you've seen We understand We know what you mean We know what you've seen We understand We know what you mean We know what you've seen We understand We know what you mean
És hora de recordar els pioners catalans Barcelona Traction, punt de llança de la famosa Ona Laietana, moviment que incloïa dins la caterva de grups que el formaven alguns de fusió de jazz, dels quals Fusion va ser el pioner, després d'arribar amb música urbana, iceberg, Pegasus o Barcelona Traction.
Molts dels membres passaven d'un grup a un altre i se respirava un ambient de creativitat excepcional en aquella època. Un d'aquells que va canviar de grup va ser el pianista Luki Guri. Abans de passar a música urbana va crear juntes Jordi Clu i Francis Rabassa Barcelona Traction.
amb un disc de mateix nom de 1975 que és absolutament imprescindible. I d'ell hem seleccionat tres temes, Blues in Elf, Pista Libre i Atrio I Remember Bill. La gravació no és especialment refinada, però és igual, perquè això és història.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Següents convidats, una feliç conjunció, la del guitarrista mexicà Carlos Humberto Santana Barragán amb el guitarrista anglès John Mahavishnu McLaughlin, que va produir un disc excepcional, Love, Devotion, Surrender, 1973, amb la participació de les seves dues bandes respectives, Santana i Mahavishnu Orchestra. L'àlbum, com han dit, és extraordinari i en rescatà amb dues peces, Meditation i The Life Divine.
Fins demà!
Gràcies.
La, la, la...
El tema final del programa d'avui ens durà fins a Argentina. Coneixerem els que no els coneixíem, el grup La Màquina de Hacer Pàjaros. En els majors anys de glòria del progressiu europeu, la seva influència va arribar també al Consur, amb grups com Alas, Crucis o Invisible. Després ja va aparèixer La Màquina de Hacer Pàjaros, que seguia l'estela de Yes, però amb personalitat pròpia i una mica més jazzificada.
Només duraran dos anys, però van ser molt productius. Despedirà el programa el seu tema Capitán Trueno. Això serà tot, molt bona nit, per tant, adeu, ahoy.
Estimats germans, ens hem juntat a la caça de Déu per donar un miracle.