logo

Des dels Marges

A cada programa viatjarem per estils molt diferents — des de la salsa fins a la cúmbia, passant pel rock, el jazz, o els ritmes negres i andalusos — perquè la música no té fronteres, però sí memòria i conflicte. Parlam de música com a arma i com a empoderament, com a espai de resistència, com a acte de rebel·lia i també d’alegria col·lectiva. I a més de música, tendrem col·laboracions que miraran l’actualitat des d’una mirada anticapitalista i mallorquina, des dels carrers, els camps i les perifèries d’aquest món que ens vol muts però ens trobarà cantant. A cada programa viatjarem per estils molt diferents — des de la salsa fins a la cúmbia, passant pel rock, el jazz, o els ritmes negres i andalusos — perquè la música no té fronteres, però sí memòria i conflicte. Parlam de música com a arma i com a empoderament, com a espai de resistència, com a acte de rebel·lia i també d’alegria col·lectiva. I a més de música, tendrem col·laboracions que miraran l’actualitat des d’una mirada anticapitalista i mallorquina, des dels carrers, els camps i les perifèries d’aquest món que ens vol muts però ens trobarà cantant.

Transcribed podcasts: 7
Time transcribed: 7h 16m 25s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Fins ara!
Cumpliendo con mi oficio, piedra con piedra, pluma a pluma. Pasa de invierno y deja sitios abandonados, habitaciones muertas. Yo trabajo y trabajo. Debo sustituir tantos olvidos, llenar de pan las tinieblas, fundar otra vez la esperanza.
No es para mí sino el polvo, la lluvia cruel de la estación. No me reservo nada sino todo el espacio y allí trabajar, trabajar, manifestar la primavera.
A todos tengo que dar algo, cada semana y cada día. Un regalo de color azul, un pétalo frío del bosque. Y ya de mañana estoy vivo. Mientras los otros se sumergen en la pereza, en el amor. Yo estoy limpiando mi campana, mi corazón, mis herramientas. Tengo rocío para todos.
Bon dia a tots, què tal com esteu? Estem un altre dia aquí a Des dels Marges per començar aquest programa ple de música. Avui és el primer dia que tinc una espectadora que està aquí amb mi i jo estic supercontent de tenir-la aquí. És la primera i espero que sigui la primera de molts i moltes.
Avui, doncs bé, fa uns dies ens va deixar Robin Iesta, ens ha costat a tots pair la seva mort. Són 30 anys de música, de poemes que ens han acompanyat a la nostra adolescència, als nostres anys més...
més moguts i que ens ha ajudat quan hem patit les nostres primeres amors, les nostres primeres experiències amb les substàncies, amb la festa, amb la foscor i amb la claror. I avui us porto només cançons d'Estremodul i de Robe, algunes triades per mi i unes altres triades per companys que m'han demanat si poden participar, i jo supercontent. Després direm els noms.
Espero fer un programa el més respectuós amb aquesta figura que ens ha ajudat i ens ha brindat generosament tanta i tanta música. I per començar, començarem amb De Acero. És una poderosa exploració de la dualitat entre l'amor i la llibertat.
A la cançó trobarem l'expressió de acero de la cabeza a los pies. Sugereix una fortalesa i una resistència aparentment increbrentables. També diu nom escondo, quasi nunca detrás d'un vidrio. És aquesta part dura, aquesta part forta que ensenyem als altres i no me corto cuando quiero volar. Aquesta personalitat que tenia Robert, que no es callava res, que era directa, no tenia por de res i un desig profund d'autenticitat
I llibertat, com molts de nosaltres, cançó poderosa, en directe, som forts com el plom i sensibles com les plomes. I tu què ets, plom o ploma? Comencem amb De Acero. De Acero
que soy un animal. ¿Dónde estará? ¿Dónde estará? ¿Tienes pie? ¿Tienes pie? Si uno vuelve donde va con este. Haga de suelo casita si no te puedo ver. Te daré en esas cosas y te puedo mirar. Algo me dice que no puede ser. Déjame, solo quiero respirar. Y antes lo que le va a salir. Y antes, deja para allá. Y en un
Va increïble, eh? Aquest Vendaval de Acero, brutal, extremo duro, amb el seu disc Iros todos a tomar por culo, quan era jovenet, 15 anys, tenia el CD ultra mega ratllat, l'havia escoltat milions de vegades, l'hem escoltat tots moltíssimes vegades, va ser el moment en què va fer una gira brutal amb Fito Cabrales, records, nostàlgia, increïble.
I continuem amb Sucede. Sucede és la cançó més famosa del disc Agila, en què té aquest trosset que ens torna bojos. Sucede que me canso de ser hombre, sucede que me canso de mi piel y de mi cara. Aquí no li ha passat aquests moments que estàs fart de tot, que tens ganes de canviar, de girar com un millor 180 graus,
La cançó anomena quatre tòtems de la història de la música. Dixi Gillespie, Franz Apa, Mercury, Camarón, a qui no ens han marcat aquest referent, doncs ja no me'n reullo més, amb un final que posa a la pell de gallina una estrellita pequeñita però firme, símbol de la llum de resistència i guia enmig de la foscor. Per tant, tots atents a la lletra és increïble del disc Agila, la cançó Sucede.
Sucede que me canso de ser, hombre. Sucede que me canso de mi piel y de mi cara. Sucede que se me ha alegrado el día, coño. Al ver a sosecándose en tu ventana tus bravas. Empieza sola, sigo por ti, no comprendo nada. Desato tormenta sin rechistar. Sácame a un día del corral, necesito saber.
Fins demà!
La luna me ilumina en esta ruina, entra la claridad. ¿Quién quiere saber? Si estoy quemado, escondo un corazón helado y quema mi ser. No he vuelto a ser el mismo. Siempre que se fue y le pizzo a Mercur y camarón y me siento mejor. Sí sé que tengo una estrellita pequeñita, pero firme, pero firme.
Yo me quedé con su olor, ella me arrancó la piel, me dijo justo al final, no quiero volverte a ver. Ey, lejos de mí, deja que corre el aire, note que me va a salir el sol, sol, déjame en paz.
La luna me ilumina en esta ruina entre a la claridad. ¿Quién quiere saber? Si estoy quemado escondo un corazón helado y quema mi ser. No he vuelto a ser el mismo. Desde que se fue allí le estiza pa' Mercuri camarón. Y me siento mejor si sé que tengo una estrellita pequeñita. Pero firme, pero firme, pero firme.
Increïble, ja sucede. Quin temazo, quin record. Seguim amb una cançó una mica més moderna d'Extremoduro, una cançó amb una pujada immensa, monumental, increïble, una exploració de la passió i la bogeria.
pot provocar l'amor o l'obsessió, atrapats entre la realitat i la fantasia en aquest món tan de roba iniesta, unídic i real. A l'hora, tan particular, amb aquest llenguatge ple de cultismes i de referències a la jerga carcelera i a la manera de parlar més dels barris baixos, des de Plasència,
Estremoduro amb aquesta cançó increïble, no la deixeu d'escoltar mai, que es diu Puta.
Bona nit.
Si no encuentro su boca Diciendo venga, venga que me vuelvo loca Y ando entre su pelo y hay un agujero Me subo a las estrellas
Música Música
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
El sol que no me mira si no me viene a ver una sonrisa y se me sale dando pedales sin mi permiso una lagrimilla. El sol que no me mira si no me viene a ver una sonrisa y se me sale dando pedales sin mi permiso una lagrimilla.
Gràcies.
Va, doncs, seguim amb un tema antic, una oda a la lluita constant amb un mateix, un tema del disc rock transgressivo, destrucció o redenció, amor o odi, cançons d'amor i de droga. Diuen, no necesito ales para volar, prefiero LSD. Avant, endavant, amb, necesito, droga...
Fins demà!
No me conoces solo, son dos días, yo nunca doy un paso atrás. Romper barreras quiero cada día, ya sé que no soy Superman. No necesito a las para volar, prefiero el SD. No necesito verte pa' saber que no te olvidaré. Aguanto porque ya tengo con qué.
Fundir la nieve al paso de mis pies Viviendo bajo el agua como un pez No entiendo por qué me muero de sed No solo vivo del aire Necesito tu sudor No solo vivo del aire Necesito tu alegría
No solo vivo del aire y de ponerme noche y día. No se lo cuentes a nadie, los camellos no me fían. Dirán que apenas necesito respirar y me salgo con la mía. Dirán que apenas necesito respirar y me salgo con la mía. Dirán que apenas necesito respirar y me salgo con la mía. Dirán que apenas necesito respirar y me salgo con la mía.
que apenas necesito respirar y me salgo con la mía.
Doncs molt bé, continuem ara amb les recomanacions de l'amic Antonio. Gueto ens ha triat la canción más triste, em diu, em transporta els moments més difícils d'aquest camí empadrat d'hores, minuts i segons, que alguns anomenem vida. La cançó expressa dolor profund, pèrdua, ruptura i mort. És amb una simplicitat estructural, reforça el buit i l'obsessió amb la pèrdua.
Robiniesta Anastat pur, la canción más triste.
Se terminó. Ahora ya todo se terminó. Ya no importan los días ni la vida. Nada de ayer ni el vestido que te regalé.
que he llorado tan adentro, que he llorado tanto, tanto que he apagado estar.
Ya nunca más volverás a soñar que me fui, que desaparecías, te perdías.
Tan sol.
Fins demà!
Fins demà!
Joder, quin violí, eh? Se'ns encomana el pló de robe o sou de pedra. I què em dieu d'aquest títol? Dulce introducción al caos. Estancament vital, rutina, buit existencial, impossible amb éssers com robe. Comencem el viatge al caos.
¿Cómo quieres que escriba una canción? Si a tu lado no hay reivindicación. La canción de que el tiempo no pasará, donde nunca pasa nada. Una racha de viento no visitó, y el árbol ni una rama se le agitó.
La canción de que el viento se parará donde nunca pasa nada.
Fue cuando el arbolito se desojó La canción en que el tiempo se atrasará Donde nunca pasó nada Una racha de viento nos visitó Pero nuestra veleta ni se imitó
La canción de que el viento se parará donde nunca pasará.
Cómo quiera que escriba una canción, saturado y perdido la ambición,
El tiempo no pasará donde nunca pasa nada. Se rompió la cadena que ataba el reloj a las horas. Se paró el agua cero, ahora somos flotando dos gotas. Agarrado un momento a la cola del viento me siento mejor. Me olvidé de poner en el suelo los pies y me siento mejor.
A nosotros ni el pelo se nos movió La canción de que el viento se parará Donde nunca pasa nada
Molt bé, i canviem de protagonista i ens anem fins als tallers mecànics de Lluc Major, amb Ivan Moreno, d'Electromecànica, són Noguera. Bruts de grassa i pols, cansats i plens de merda, amb el cor perpitant a flor de pell, recordant quan l'Ivan tenia 8 anys i del radiocasset de la seva cosina...
Sonava una cançó i no sabia de quin grup es tractava. A la cinta de caset, us en recordeu? Quan escoltàvem música amb cintes de caset. Doncs allà va començar tot que sonrissa tan rara. Tu mirada envasada al vacío como una mermelada Solamente necesito una tostada
que me encuentro por debajo de tus bragas. Ahí sí huele a quemado soy yo. Adivina cuánto tiempo hace que yo ya no follaba. Me abrazaste y se me puso dura. Y yo ya empiezo a notar desbordarse los pantanos de toda Extremadura.
A tomar por tu lobocido.
Gràcies.
Fins demà!
Continuem amb l'amic Carlos Galvez, hooligan adorador d'Extremoduro de sempre. Ens ajuda amb la tria d'aquest himne, No me calientes que me hundo. Ens porta un món de símbols i imatges desconcertants.
Ella era una flor del mar y un delfín tras un velero. De esta noche no pasos a hundidos no petroleros. Otra batalla perdida, un grito de beso al suelo. ¿Qué puedo hacer si mis pieñas se están hundiendo en el cieno? Se hizo ganada al llegar esta madrugada. Blotes de acero se estrellaron en mi cara. Todo quedó tan oscuro, que vayan y quien te encuentre. Solo has dejado silencio en esta bolsa de aceite.
Yeah, yeah!
Con lágrimas en los ojos, con el pen ensangrentado, un adiós muy doloroso, pero ya se me ha pasado. Me ha contado una gaviota, bolazo de tu compañero, de esta noche en los manos a un minuto menorero. Se hizo la nada al llegar esta madrugada, bloques de acero se estreñaron en mi almohada. Todo quedó tan oscuro que ahora ya nadie te encuentre, solo ha dejado silencio en esta balsa de aceite.
Yeah, yeah! Yeah, yeah, yeah!
Molt bé, continuem amb en Carlos, que l'he estimat molt perquè m'ha recomanat una de les meves preferides. És una oda a la rebel·lia, a la lluita i a la supervivència emocional. Us deixem amb aquesta èpica, epopeia i mítica Pedra. Pedra amb pedra, pluma a pluma, passa l'invern i veja, situacions mortes, sitos abandonats, jo treballo i treballo.
Déu l'esprit, mi hija, qui són minuts.
Claves, como un cristo en la pared, cuidando no me falte de comer. Tú me agarras, yo me empujo y no me hace falta más, con tu flujo me alineo y todo es amar.
He aprendido de estar solo a llorar sin molestar y a cagarme en los cantones y a dudar. La verdad solo tiene un sentido, no me obligas a engañar. Si te crees todas mis mentiras, que vacío no ves estar. ¡Opa! ¡Opa! ¡Opa! ¡Opa! ¡Opa!
Fins demà!
Me estoy reformando.
La bateria.
Y sé que soy un vago, a mí no me atajó nadie, porque me apago. Me he puesto de día cuando llega la luz y tengo claro que no quiero ser como tú. Ni como nadie.
Bona nit.
Mare meva, quin tema! I ja per acabar, tornem al meu poble, a Lluc Major. Fa fred, és divendres, dia gris. L'Ivan Moreno, d'Electromecàniques Son Noguera, tanca el taller. Està cansat, té les mans plenes de ferides, comença a ploure. Es posa la jaqueta i s'apropa a la seva Harlit.
Tot i la duresa de setmana al taller, està animat. Aquest cap de setmana té competició esportiva amb els seus amics. Personatge d'Ulissa Morgeà, simpàtic, irònic i cínic com ningú.
Engega la moto i desbarata tot el polígon. Tothom es gira i deixa una estela de fum i pudor a benzina cremada. Però el més fotut pels que quedem no és que encara ens quedin dues hores de curro. El que més ens dol és que ens quedem sense la seva presència. Endemoniada i indomable. Sort que ens deixa himnes com aquest.
Ama y ensancha el alma. Y amb aquesta cançó acabem. Visca la clase obrera, visca el barri, visca Extremadura, y amor con amor se paga. La montaña y el cuchara y la mente social adormecida las palabras de amor de mi garganta.
Quiero ser un indio, de lo importante abogado, a quien le sale el camino.