Però la física no estava tot feta.
Bon vespre amigues i amics, benvinguts tots en aquest crepuscle en 100 estals d'avui dijous dia 9 d'octubre. Avui és el vespre número 2107 que som aquí a Ona Mediterrània i avui començarem precisament, començarem ara una conversa, una entrevista amb Alicia Cintas Oliver. Bon vespre.
Hola, bon vespre. Ara estàvem xerrant fora de micro i ha sortit aquesta expressió de la física no estava tota feta, quan estudies tu, allò que mos ho diuen també en els d'història, quan diuen la història ja està tota feta, no sé què fes, els historiadors fem d'història. Reinventam. Reinventam un pot la història, però la física no estava tota feta.
Jo crec que mai està tot fet i que queda molt per descobrir, però el mateix li van dir a Max Planck fa més d'un segle, li van dir per què volia estudiar física, si la física ja tots els grans problemes es havien resolt en aquell moment i només quedaven detalls per acabar de perfilar.
I allà tenim que aquells detalls que va perfilar van ser els fonaments de la mecànica quàntica i per el que m'acabau de dir ara mateix, perquè no havia tingut temps de mirar en meu, el Premi Nobel de Física que s'ha desvaldat avui està relacionat amb aquesta física de la mecànica quàntica i etcètera.
En Biel Vic és el nostre... Jo no m'ho dic de ciència, realment és un multitask. No, no. Biel, tu que anava a dir un aficionat, no sé si es pot ser aficionat en el món científic, però quan se't donava tu la física i química, aquest món científic en el batxiller i tot això, t'agradava aquesta història?
te diré, m'encantava però precisament va ser en el batxiller quan ja em vaig adonar que no tenia neurones suficients per estudiar-la jo crec que el problema no eren ses neurones, jo crec que el problema ho era vocacional o que aquí t'hi l'explicaven no tenien la vocació suficient per transmetre la bellesa d'una ciència com podia haver estat també d'una literatura d'unes matemàtiques, d'una història de qualsevol cosa ja he dit que m'encantava
Aquesta divisió entre les ciències i les que no se consideren ciències, com ho veus? Aquesta divisió entre ciències i lletres jo trobo absurda. Jo fatal. Deien ciències i lletres als nostres temps, quan estudiaven, i jo trobo que tinc una gran mancança de les lletres, d'aquesta part de poder parlar millor, de poder redactar millor, de poder-me comunicar millor, de conèixer més literatura, que són mancances en la meva formació...
que és una lacra per la resta de la vida. Això és una cosa extremadament important. Sabre comunicar, sabre transmetre els missatges, organitzar el pensament, fer una escritura correcta. Són coses fonamentals. No entendràs mai un problema de física si no és capaç de llegir un anunciat, si no és capaç de formular bé una pregunta, si no és capaç d'entendre les preguntes que te posen els teus companys.
I un, per molt que li agradi les parts humanes, ha de ser capaç d'entendre uns números. No pot ser que durant pandèmia t'estan presentant unes gràfiques o uns números i tu no saps que tens ben igual dos, doscientos, dos mil, dos milions o quatrecientos mil muertos. No és el mateix. I un d'entendre tenir sentit comú per entendre aquestes coses.
Jo ho dic perquè has fet servir una paraula que m'ha agradat molt fent referències a la física, que és la vellesa. Clar, la vellesa l'associam en el món de les lletres, de l'art, de l'estètica. Oppenheimer era un apassionat de la literatura.
Mira, estaven d'enhorabona i ara fa dues setmanes, crec que fa dues setmanes perquè el meu compte del temps ja no sé com va mai, que van celebrar el diser aniversari de la detecció de les zones gravitacionals aquí a Mallorca, les Illes Balears, a l'UIP,
A mi m'hauria agradat muntar alguna cara no més ambiciós, però ser més complet. És a dir, vam fer coses de cara a els científics, de cara a la universitat, de cara als estudiants, de cara al públic en general, però coses més normals.
A mi m'hauria agradat engrescar, ja que la setmana en què ho fèiem també era la setmana de l'art, haver aconseguit una simbiosi amb artistes, amb escultors o inclús amb escoles, que haguessin, jo què sé, fet representacions del que nosaltres fem. En passat se va fer casa amb música...
Però jo crec que tindrien moltes més possibilitats d'acostar, de tenir interès, que artistes tinguin interès per coses científiques i que també aquests cientistes vegin com una persona que no té res a veure amb aquell àmbit ho pot sentir un poc del que sent, com ho pot interpretar, com d'allò fa bellesa. Jo crec que són coses fonamentals.
A Maria Antic no li han demanat. A Maria Antic, bon vespre. Tu, quan eres estudiant, adolescent, te consideraves dins aquesta dicotomia, eres més de lletres, de ciències? Era igual. Estaves allà en aquest món, el que dèiem entremig, no? Jo era de lletres, no, de ciències, perquè jo l'he d'estudiar, no.
Quatre qüestions que entens, si ho entenies, no hi havia que fer res, no hi havia gairebé que estudiar. Vull dir, jo vaig veure de rentes fins a la segona carrera. I jo no m'ho veig estudiant dret o economia o altres coses. Allò has d'estudiar. Estudiar les lleis, a més has de llegir moltíssim més del que jo havia llegit jo en aquells moments. Però sí que hi ha una cosa que encara sent. Que encara senti.
I és, aquest és molt bon estudiant, que se'n vagi a ciències. Aquest que no és massa bon estudiant, que se'n vagi a lletres. Això sí que encara és una cosa que sent. Encara se sent, aquesta cosa, perquè hi ha una mentalitat a vegades de bé, aquest estudiant que provi de fer ciències i si li va malament... Que faci lletres. Encara sempre serà temps de fer, i això ha passat, estudiants de ciències que acaben fent drots, per exemple.
És que hauríem de redefinir què vol dir ciència. Clar, també. Jo, clar, jo en totes mobilitats del món tinc una forma meva d'entendre que és qualsevol disciplina que de rigor i amb un objecte d'estudi determinat i amb un llenguatge i unes metodologies empeny perquè el progrés humà sigui possible.
Qualsevol. T'estic totalment d'acord. I tant valueós és una cosa com una altra. I jo crec que a l'hora d'animar gent ha de ser per quina vocació té, què és el que vol ser, què és el que li crida l'atenció. Perquè al final l'ideal és que un estudiï i se formi amb alguna cosa per poder-hi treballar.
I si un dorm, bé t'ha sabut, segons les persones, alguns 4 hores en el dia, uns altres 8 o el que sigui, te'n vas a la seva feina, no és 8, o 10 o 12 hores en el dia, i el resto és per menjar i poca cosa més, millor que el que te dediquis sigui el que t'agrada, perquè hi deixaràs una gran porció de la teva vida en aquella feina, és a dir...
Convé escollir el que un vol ser ara que es vol dedicar. I tan vàlid és cuidar gent gran com ser un policia, com ser un científic, com simplement tenir una passió per la poesia, la literatura o per fer un quadre.
I llavors, un físic que fa bombes atòmiques és un científic o és una altra cosa? Perdoneu un moment, no us ho creureu, però encara no ha començat la entrevista. Ah, perdó, perdó, perdó. No, ho dic perquè borda-te-la en aquesta, apunta-la, però el que volíem fer era començar ara amb aquesta sintonia.
La nostra selenita, la nostra convidada d'avui, és catedràtica de física teòrica de la UIB i experta en astronomia d'ones gravitacionals. Es va doctorar el 1996 a la UIB i posteriorment va fer recerca a l'Institut Max Planck per a física gravitacional a Alemanya, on es va incorporar
les col·laboracions GEO i LIGO des de la seva fundació. Actualment dirigeix el grup de física gravitacional de la UIB, és membre del Consorci LISA i de l'Einstein Telescope Science Team i ha tingut càrrecs de responsabilitat dins LIGO, Virgo, Einstein Telescope i altres organismes internacionals. Ha estat investigadora principal de nombrosos projectes i participa regularment en comitets científics i d'avaluació internacional.
En la seva trajectòria inclou càrrecs de lideratge dins LIGO Virgo, és copresidenta del grup de recerca d'ones contínues entre el 2016 i el 2018 i ha estat membre del LIGO Science Program Committee el 2019 al 2022.
També ha tingut responsabilitats dins l'ISA i GEO. Ha estat assessora de l'Agència Espacial Europea i actualment és membre del comitè de la International Society on General Relativity and Gravitation,
I me queden més coses encara. Des del 2023 és presidenta de l'Access Committee del Barcelona Supercomputing Center, en l'àrea de física, i també ha estat avaluadora de projectes europeus. I a la nostra convidada d'avui, entre moltes altres músiques, segur que sí, però ens ha triat un requiem per començar.
Fins demà!
Hosanna in excelsis, benelictus, qui venit in nomine domini. Hosanna, Hosanna in excelsis, Hosanna, Hosanna.
Alicia Cintas Olives, novament benvinguda de nou. Ara ja sí, ara ja estàvem en plena conversa, en plena entrevista. I la nostra primera pregunta és sobre aquesta música. Per què començam amb un rèquiem? Hem escoltat el rèquiem de Lloyd Webber i és en versió cantant Placio Domingo. I per què començam amb un rèquiem?
Bé, el rèquim que m'heu passat és preciós. Jo crec que ni sona gaire bé el rèquim. Jo ho diria per les circumstàncies que vivim a l'actualitat, en molts àmbits, i com comentava quan entrava per la porta, dic, mira, si me demanau si l'univers és finit o infinit, mira, jo al final no ho sé.
Però en aquests dies d'avui, en aquesta època que estem, el que crec que no té límits en aquest moment és l'estupidesc humana. I l'estupidesc humana en moltíssims de camps. És a dir, jo crec que no m'he de preocupar de quanta vida li queda sol, perquè està clar que ara ets humans, a part m'ho matarem entre nosaltres tots, i també m'ho carregarem al planeta, és a dir, no m'he de preocupar de com queda...
de gasolina li queda a les pobres sols que així com anem
abans que el sol acabi, no anant per exactament el camí que tocaria. I en l'àmbit científic també estem en una època en què es dona molta més credibilitat per dir-ho als terraplanistes, als antivacunes o a qualsevol cosa, a la recerca amb un rigor científic, una recerca que es fa per benefici de la societat, una recerca que el que fa és que s'avanci
i que la societat millori, inclús el fonamental que és fer ciència bàsica, perquè ciència bàsica després no hi haurà ciència a transferir, i estem aquí avui, estem en un programa de ràdio, estem emprant les zones electromagnètiques, estem emprant tota una sèrie de coses, jo tenc un benestar a casa que seria impensable el segle passat, i això tot és gràcies a la ciència. Però bé, en aquests moments, tenim que inclús a grans potències mundials
S'estan tancant centres de treball, s'està vetant, és a dir, i no estem parlant de los talibanes, i s'està en amus. Qüestionant la feina d'aquests científics. Qüestionant la feina, silenciant els científics i qualsevol cosa de discrepància eliminada en aquest moment. I en aquest moment estic referint clarament als Estats Units. Sí, que és la primera potència econòmica mundial i científica, suposo que també.
Des d'un punt de vista de... Bueno, hi ha diverses potències i en aquest moment jo crec que si seguim així, pres, Xina, Inde i a més, passaran endavant. Solen fer una primera pregunta sempre, que és com va començar l'Alicia Cintas, aquella Alicia Cintas dels 17, de 8 anys, com va començar a interessar-se per la física? O no sé si l'interès venia d'abans. L'interès va venir d'abans, però aquella Alicia Cintas de 16 o 17 anys va tenir una professora de física que era química,
Això a vegades passa en el secundari o batxillerat. Una catina, catina Ramis, que es devia desviure per aquells estudiants. Havia fet feina primer a un institut de Ciutadella, després la van passar als Ramis i Ramis, i jo vaig tenir la sort de tenir-la a ella per tenir també el que anomenaven los ocho magníficos a aquell institut,
que la formació que van rebre era coneguda, que els que sortíem d'allà, bueno, jo és primer de carrera, ni vaig estudiar mates, ni àlgebra, ni anàlisis, ni vaig estudiar física ni química, perquè venia sobrada dels coneixements. Dels coneixements i perquè potser ella i els altres professors ho van transmetre amb passió, amb vocació,
I això que ella em va animar que sí, que venia de poble, que venia d'illa, però que si volia estudiar, les portes s'obririen. Encara que t'havies d'una família que han tingut molta sort, el meu germà i jo, tots dos som catedràtics en física, professors de la Universitat de les Illes Balears, i som la primera generació que ha tingut accés a estudis secundaris, estudis superiors, i que han tingut, jo diria, èxit. I venint d'una família
Pobre no, la típica de classe mitja de poble. Sí, que ens ha passat a molts, que els nostres pares no tenien aquesta formació i que hi havia un interès perquè els seus fills poguessin tenir l'opció d'anar a la universitat. I a més venint de poble, una cosa és altra, si venies de ciutat allà ja hi havia més famílies i més una altra manera de pensar.
L'interès venia d'abans. L'interès venia d'una nina d'11 anys, quan aquella nina ja li comença a interessar... Amb bons anys. Amb bons anys, la via làctia, romo, remo... I perquè el meu pare era autodidàctica, sabia ingles i volia que el meu germà i jo aprenguessin ingles, i em va posar classes de repàs amb una senyora que tothom li deia que estava sonada...
aristòcrata escocesa casada amb família aristòcrata holandesa el marit era pilot d'avió que havia fet la cartografia de l'Índia aquesta persona havia viscut a tot arrel del món la seva darrera casa a Canadà es va convertir en un hospital i aquesta no és espanyol poca cosa i el meu inglès s'estudiava amb un llibre d'Ivan Hope de mon pare i m'ha deia tu entens res? jo no, però segueix llegint i seguia llegint
I quan acabava això es va animorar d'aquella nineta petitona i quan acabava la classe nefasta d'anglès, després seguíem i me posaves National Geographic, me mostrava coses, me mostrava de tot. I jo quedava hores infinites amb ella, sortíem de fora, me mostrava estrelles i me xerrava, tant podia ser de mitologia com de qualsevol cosa. I ella va despertar de dir...
Aquella era una persona distinta. Era una persona que no n'hi havia cap més a aquell poble i era aquella que, fins que me'n vaig anar de Menorca, era com un referent de dir que hi ha un món més enllà que el vull conèixer. Jo no ho he dit, però Alicia Sintes ha rebut nombrosos reconeixements, com el Premi Ramon Lluit del 2007 de l'UE en Baleà, la medalla...
d'Or de Palma el 2017, o el Premi Gruber de Cosmologia el 2016, i que també va ser distingida com a filla predilecta, és que estem parlant d'un poble, però encara no hem dit que és Sant Lluís. I néix a Sant Lluís, el que dèiem, l'Institut de Via Salamó,
I aquí moltes vegades feim aquestes referències i dèiem, si vols dir el nom del professor, ella s'ha avançat perquè ha dit el nom de la professora, i d'aquest professorat de secundària, de batxillerat, que a vegades igual no s'ha considerat... D'algun d'aquest professorat de secundària també n'ha estat premis a Montllull, etcètera. És a dir, n'hi va haver més dels meus professors dels buis magnífics que han tingut grans reconeixements.
Per tant, t'està bé recordar i a vegades també, fins i tot naturalment, a primària, a secundària, aquesta llavor que fan aquests mestres. En Joan Roque tenia... Tu feia referència a la importància de l'educació. Jo, l'altre dia, alumnes de primer de batxillerat d'Economia, els explicava...
que són els sensors socials. I els va dir, d'aquestes diferents opcions, quina creus que ets més potent com el sensor social? Els va traure diferents opcions, i dir l'educació entre ells. La meitat, o més de la meitat, valen triar l'opció que te toqui la loteria.
com a ascensor social. Sí, m'assembla molt bé, per la meitat, ho deixaràs amb imposts i quan no ho inverteixis bé, el que has guanyat ara, d'aquí 10 anys no és res. És a dir, la meva hipoteca que tinc de la meva macrocasa, xula que hagués, és una hipoteca del cop on, però d'aquí 10 anys, la cantidad que a mi m'assembla astronòmica no serà res en la inflació d'avui en dia. És a dir, m'assembla molt bé el de salutaria, seria una gran alegria, sobretot seria un miracle que jo me toqués, perquè com que no ho pos mai, si me toqués, el miracle és absolut.
Però això t'ho pot solucionar, tapar algunes coses, pot ser donar una alegria, però el futur no t'ho resol. No, i com a societat, el que realment s'imposa per amunt és un model educatiu potent. No esperar que no es toques la loteria. És que quan els alumnes van dir això, això em va preocupar molt. Que tinguin aquesta percepció.
Jo també, perquè si volen fer els càlculs de probabilitat que li toqui salutaria, està en poc. Sempre hi ha alguna alegria. Recentment crec que m'ha tocat la bona lotola no sé què, ha tocat a Mallorca. I que hi ha hagut alguns milions, és a dir, enhorabona a la família que li hagi tocat i que ho puguin disfrutar, i amb molta salut. I que si no tenen salut, que hi hagi metges ben formats que els puguin tractar, perquè si no hi ha educació ni hi ha res, també cau tot, eh?
Abans, esperem-ho. Podria ser el moment de fer-te la pregunta. Si un físic que fa bombos atòmiques és un científic o és una altra cosa? Mira, no ho sé. La pel·lícula d'Oppenheimer estava molt ben feta, la pel·lícula, i la pel·lícula és americana, feta per americans, que hi han venut molt bé tot el que hi havia. I la història també és extremadament complexa. Llavors, aquí te mostren un personatge, un científic molt ben reconegut, perquè l'efecte...
Tolmen Oppenheimer de dins l'interior d'Estels de Neutrons és una cosa que sí que és del meu camp i ell era un d'estants i és part aquest de la bomba atòmica i a més que s'ha fet ara molt més famós, etc. Ara me dirà que no tinc tots els coneixements. Llavors aquí la pel·lícula també t'ho mostra de dir, mira, això se tenia que fer perquè així evitava morts. No ho sé, és a dir, no ho sé. Però va ser molt bé perquè ell se va immolar
en totes les pel·lícules de veu, precisament perquè la responsabilitat que la bomba s'ha fet servir era d'una altra. Ell l'havia inventada, però qui la va tirar va ser una altra. I la seva imolació, perquè la força, ve un poc per aquí. Ell no va voler ser responsable que s'utilitzés contra gent.
Jo és que qualsevol cosa d'efectes bèl·lics no cas. Vull dir, jo he desenvolupat algoritmes, jo faig tractament de dates, faig tractament d'imatges, i tinc una anècdota que quan feia feina a Alemanya no ho hem donat, és a dir, nenita, que no arribi a metro cinquanta, que estic fent feina amb un Max Planck, que de sobte m'ha cridat a una reunió a França, que no sé si hi havia una empresa anomenada Thompson o el que sigui, que tenia els contrats de la Seguritat Nacional de França,
i el que volien era un contracte, bé, si el meu algoritme ajudava a distingir submarinos nuclears de ballenes i taurons. Al final, em sembla molt bé, faig, però si jo siguin aquest contracte, de vegades aconseguiré doblers, però la meva vida queda ruïnada, perquè tot el que fas s'és secret.
No pots dir res, ni del que fas, ni de res més. És a dir, arruines una vida científica. Jo en aquell cas he dit, què? Espanyolita fent feina a Alemanya i després possiblement fent feina indirectament per el govern francès per fer exactament què? I això que respecta molt els cossos de seguretat de l'estat perquè són completament necessaris. I que ells també han de fer recerca i en fan. Però no m'hi vaig voler ficar i això que no era d'atac, això seria més bé de defensa.
per dir-ho, si moltes vegades històricament sabent que la ciència han anat a semar desinteressors militars el propi Galileu i el telescopi si anem a l'època d'en Galileu no, però evidentment sí
No sé si... Ara recordava, ho havia apuntat avui, ara baixa, que deia Larra, Mariano José de Larra, deia allò de... O diuen que deia, perquè després resulta que s'ha escrit, no diu exactament el mateix, però deia aquella frase que escriure a Espanya és plorar. Escriure a Espanya és plorar. Suposo que això ho deia perquè no coneixia què és fer recerca, perquè potser fer recerca també és un poc plorar, o no?
Sí, jo duc vàries setmanes plorant i pregant i, a més, jo crec que la darrera vegada que em vaig poder seure una estona raonable per fer ciència va ser més de juny. Des d'aquells moments el que faig jo és burocràcia, paper, i intentar lluitar contra totes les traves que estan posant. És a dir, si un vol que hi hagi un abans, aquí hi ha una inèrcia i unes polítiques que crec que s'han de lluitar o s'han de repensar
perquè em sembla que no anem en la bona direcció. I no anem ara a aquesta illa, però també a totes les altres universitats de l'estat espanyol. És a dir, si un vol fer... Si fa alguns anys els demanava el govern local que havien de fer apostes valentes, aquí jo crec que he de reconèixer que tant un partit polític com els altres les han fetes,
La quantitat de pressupost i inversió ha augmentat considerablement en aquests darrers anys, inclús el pressupost de la universitat. Ara, els que també han de fer apostes valentes són les pròpies universitats i els centres de recerca de recolzats investigadors i de no posar les traves infinites per la feina del dia a dia. I el que han de fer són apostes valentes per atraure realment
el talent de veritat i que aquest sigui explotat i que aquest talent que podem dur realment pugui fer ciència i no preparar-se tot aquest dia i no estar entre així amb un atac de pànic o amb una tensió de quina serà la següent
idea al·locada de les següents auditories que mos demanaran a la següent 3, 5 o no sé quants anys després demanant-te si tal vegada un lloguer d'un cotxe o un taxi d'alguna cosa en la matinada per anar-se o no sé què o si un reactiu era realment necessari o no necessari o què tot per tombar i perquè alguna empresa s'endugui de sèrie de doblers
que van després a comissió del que no ha estat pròpiament justificat. I que hi hagi tot un engranatge darrere per aquest pànic que tot estigui... Home, són doblers públics. Jo ent molt de doblers públics, tenc doblers d'ajudat autònoma, tenc doblers d'ajudat europea, és a dir, no puc dir que no me falten recursos d'accedir al grup de recerca autònoma
que quasi més recursos de tenir en aquesta universitat, hi ha altres que també en tenen molts, és a dir, no puc dir això, però la quantitat de temps que s'inverteix, i que he de donar comptes d'en què s'ha gastat, i que realment allò era la manera correcta de gastar-ho, és una cosa que hi ha que fer, però que te tractin de lladres.
quan ens dediquem dia i nit a intentar fer recerca, a intentar posar el mapa Universitat de les Illes Balears, Illa de Mallorca, a la ciència mundial i dir que això és un referent per fer, per exemple, astronomia moderna, que crec que ho hem aconseguit. En aquests moments tenim més de 30 persones, ara és el meu grup de recerca, tenim persones de la Índia, Xina, Mègic...
Reina Unit, Irlanda, França, Àustria, Alemanya, Itàlia, i segur que m'estic deixant més països. I quan veig que es troben en aquest grup que hem parlat, aquest grup de recerca de Gravity, aquesta gent estan en els seus països i treballen... No, no, estan aquí. Estan aquí a Mallorca.
i venen aquí perquè precisament dins d'aquest món des que estem parlant en aquest món pagat a nivell espanyol perquè jo tinc gent he tingut, bueno, tinc una persona que ha fet els doctorats a la Universitat de Zurich
com a estudiant de doctora, que devia cobrar molt més d'alcoholístic perquè en jo com a postdoc Universitat de Tilles Baliars. I venen aquí a fer recerca perquè això, passar per el nostre grup, és com una llançadera per aconseguir tablar una plaça fixa, no a Espanya, sinó una altra vegada a països centroeuropeus o altres bandes.
O, i és qui no vol seguir una carrera acadèmica, clar, fem molt de tractament de dades, fem molt de supercomputació, això també té grans sortides, ara és mercat laboral,
a bancs, etcètera. Aquest grup de recerca està associat a l'Institut d'Aplicació Computacional de Codi Comunitari, que això sona molt estrany, però suposo que deu tenir a veure amb això, escenàrisi de dades...
És un institut, des del qual fa pocs mesos que hi soc la directora, es va crear gràcies al professor Carles Bona, que va tenir aquesta iniciativa d'ajuntar diferents grups, tant des del Departament de Física com de Matemàtiques, que tenien interessos i problemes comuns, i era intentar posar-nos, juntar-nos, sota per alguna cosa més, alguna cosa que donés estructura, per intentar col·laborar.
I aquí, en aquest moment, tenim ja perdut el número de quants grups consolidats. Tenim el nostre gravity, també hi ha el grup de relativitat, que és una altra part que també col·labora amb molt, el grup de física solar, sistemes no lineals, sistemes dinàmics, de matemàtiques i de tractament d'imatges. Me pareix que la segona...
aturada musical, té a veure amb el Pi de Formentor. Per què? Per què escoltàvem aquesta versió del Pi de Formentor? Perquè després d'haver estudiat en aquesta illa, me'n vaig anar a fer feina a Alemanya. No recordo com aquest any s'hi he fet feina a Alemanya, molts. I quan entrava la melancolia, escoltar aquesta cançó en particular, i a més la versió de Maria Malaboner, era una cosa que
bueno m'acostava a casa i a més la potència d'aquest pi de formentor amb els arrels, d'aquell lluita i d'escoltar a Maria Almagor
M'agrapar la fontanella, ses ombres a besar, M'és Déu un gi d'aroma, sa testa consagrada, I li dóna per terra l'esquerpa cerlada, Per font la immensa mar.
Quan lluny damunt les zones reneix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que en captivem. El crit sublim escolta de l'àguila marina o del voltor qui puja sent l'ala gegantina remoure son.
Això és el Crepuscle en Cent Estals i avui parlàvem amb en Alicia Cintas Olives i en Bialvic té una pregunta. D'aquí uns períodes més es farà 10 anys que va venir per primera vegada en aquest estudi. Feia poc que s'havia fet públic el descobriment d'aquella primera detecció d'ones gravitacionals.
Jo li voldria demanar quin camí s'ha fet en aquests 10 anys i quin camí preveu que se farà en els pròxims 10 en aquesta temàtica. Vaig tenir aquesta gran sort, vaig venir aquí just després que s'anunciava aquell primer descobriment de les zones gravitacionals, és a dir, que per primera vegada escoltaven l'univers, per primera vegada havíem escoltat una cançó de l'univers. Han passat 10 anys i d'una detecció
El dia de fa tres dies, que és la darrera que m'ho havia mirat, en teníem exactament 330 deteccions. És a dir, ara tenim una sinfonia de missatges encriptats que ens venen de l'univers. I ara estem als inicis. Només amb aquestes primeres deteccions hem començat a descobrir coses que no sabíem. Hem descobrit una població de forats negres de masses estelars que no pensava que existirien.
Hem aconseguit inclús fer mesures de la constant de Hubble, de l'expansió de l'univers. Sabem que de la fusió d'estels de neutrons ens venen quasi tots els elements pesats que tenim aquí a la Terra, com tot sort que tenim aquí a la Terra.
Hem començat a qüestionar teories d'evolució estolar que els donaven per ben consolidades, perquè hem començat a trobar cossos compactes de masses que en principi no haurien d'existir.
I una infinitat de coses. Hem començat a donar respostes a algunes preguntes, però hem obertes moltes més preguntes. I totes, sí, per donar respostes a la física fonamental, si la teoria que la de Einstein és correcta o no, també les cantes de l'astrofísica i de la cosmologia.
Espero que això és un gran inici. En un futur ja estem involucrats amb aquestes cooperacions que han numerat al principi de tots dos futurs. Ara estem fent una detecció cada tres dies, però d'aquí uns anys, quan hi hagi Instantea d'Escop o la Futura Mésia Lissa, tindrem milions de deteccions a l'any. Podrem fer astronomia de precisió. Serà una cosa totalment revolucionari.
és, diguem, l'astronomia del futur, sense deixar de banda el que s'ha fet fins ara. Joan Roque té també una pregunta. Sí, ara feia referència a escoltar músiques que no es venen de l'univers. I clar, es venen cap a mi, com que abans parlàvem de Penheimer, Christopher Nolan, ja no s'ha pel·lícula interest a l'arc, després poden parlar-me si té una base científica o no.
Una pel·lícula d'en Robert Zemeckis que es diu Contact i que el guionista és un tal Carl Sagan que el van crucificar al món acadèmic per especular sobre si aquells missatges que arriben de l'espai poden tenir a veure la recerca de vida extraterrestre. Com ho veus donar això? Bé, jo la recerca de vida extraterrestre vaig dir, aquí crec que tenim vida.
Tenim una secció que se diu vida intel·ligent, però a vegades és la secció d'Anna Maria Antic i a vegades dubtam que sigui terrestre. Tenim un sistema solar amb unes condicions adequades, aquí és la Terra, llavors s'ha pogut desenvolupar una sèrie de vida que va començar...
fa molt de temps i que s'ha anat a desenvolupar amb uns pitjors que som els nostres i altres. Això és una cosa meravellosa i que potser hagi passat a qualsevol altre indret.
Ara, que ens arribem a comunicar dos indrets de vida intel·ligent distinta i que estiguin a llocs de l'espai lo suficientment propers perquè ens arribem a comunicar, a més a més, en un temps en què aquí existeix vida i a l'altre lloc també existeix qui vida, i més el temps que tard han arribat els missatges,
Bé, pot ser complicat. I a més a més supos que la gent el que cerca és vida intel·ligent, també cerca altra vida. Bé, amb això hi ha des de fa molts anys un projecte que es diu CETI, de cercar vida extraterrestre, que bé, això és empremàquines de voluntàries per fer aquesta cerca.
Bé, amb ells, en el passat, perquè ara m'ho hem mig divorciat, també hi col·laborava. Jo quan feia feina era el Max Planck, hacia ja set i at home, també hi ha una cosa que es diu ancient at home per cercar pulsars. I en Prams, la mateixa infraestructura, com altres projectes també, des Boeing, des Berkeley Open no sé què infrastructure,
que és que et pots davallar un salva pantalles només es de Seti o pots baixar-te's que sigui i tu pots col·laborar amb aquesta ciència que tens l'ordinador, millor l'ordinador, perquè també ho pots fer des del telèfon o una tablet, però potser se t'afongui el telèfon, que quan no l'empres calcules per als altres.
I això és una cosa que hem emprat i és una manera d'estalviar l'atracidat i aire condicionat potent a aquestes grans col·laboracions que han necessit en temps de càlcul. Clar, perquè el problema de l'univers és que és massa gros. Si for més petit ho serà més fàcil.
Bé, amb bones gravitacionals podem arribar quasi als confins dels que podem tenir informació de l'univers. Però, men, és infinit o és infinit, l'univers? No ho sé. Perquè jo he sentit moltes coses. No ho sé. Perquè a mi, com a ignorant de la matèria absolut, se m'acut pensar... Infinit però il·limitat. Ah, per la vista s'expandeix... Què és més correcte dir? S'expandeix, creix, es dilata...
Ja m'agrada i expandeix, però no soc una persona així que... Perquè una cosa, bé, una cosa, una dimensió espai-tens, podríem dir, no? Que creix no pot ser infinita. O sigui?
Aquí és que arribem a punts molt folisòfics perquè, clar, partíem d'un Big Bang però que era un punt que s'expandia o era que a cada punt del possible univers se va expandir. I quins són els punts connectats, no connectats. I després, clar, que ara ens hem de limitar la teoria d'ells i no també hem d'anar a teories alternatives. Llavors, aquí tenim alguna cosa finit però sense límit i que se va expandint. Perquè si se va expandint és que hi ha alguna cosa més enllà. I què és el que hi ha més enllà? Bé, que hi ha més al nord del Pol Nord.
a vegades hem de formular les preguntes correctes i inclús formular una pregunta no és fàcil clar, és que la ciència té més a veure les preguntes que les respostes segurament, no? jo crec que una gran part important per avançar la ciència és fer la pregunta correcta o preguntes
Bueno, correctes, preguntes adequades. I deixar-te sorprender... Ai, que no me surt res. Sorprender-te per les observacions que vas fent. I jo espero que, observant tones gravitacionals, descobriguem nous fenòmens que a dia d'avui no me puc ni imaginar ni saber quins seran. Cosa que sempre ha passat...
Cada vegada que han obert una banda de l'aspecte electromagnètic hem tingut grans troballes, grans avanços, i ara que hem aportat tot un nou espectre, qui sap quina serà la propera sorpresa.
En el principi donava una sèrie de dades, de detalls i ha sortit el terme LIGO, l'Observatori d'Ones Gravitatòries per Interferometria Láser, que té dos observatoris, Livingston, Louisiana, i Hanford, Washington.
I si vols puc afegir que en aquests moments en Joan René i en Alicia Calafà, que són dos estudiantes de doutorat meu, en aquests moments estan fent de matxaques a l'aigua Hanford, desert. I si com que s'agrada l'Odo de Penheimer, si es googla Hanford, secreto militar, jo quan t'hi anava no sortia ni a les mapes.
I allò està ple de coses... Ja m'ha passat davant als meus ulls un tros de submarino nuclear que anaven a enterrar. I totes les trastades d'algunes proves s'han fet allà i el Columbia River estic segur que deu estar contaminat. I en el passat, quan hi ha hagut altra gent que hem enviat allà, hi va haver alguns problemes d'algun...
trossos de formigó que sella coses divines d'aquestes, bastant radiactives, doncs el formigó es va fer un forat i va entendre que està un parell de dies que la gent no podia sortir amb un radi de molts de quilòmetres i que tot anava amb els geigers mesurant.
Llavors tenim dos alumnes allà en aquests moments, en Joan René i en Rafael Jaume, l'altre any va anar a l'Aigo Livingston, també per un estat de tres mesos, i jo m'agrada remarcar que cada vegada que hem enviat mallorquins a un dels dos observatoris s'han fet ses torballes més espectaculars, inclosa sa primera, que sa primera també tenien en Miquel Oliver, que també estava fent desdoctorat, que el vaig enviar abans i me'l espavilaven un poc,
I resulta que va ser el moment d'una d'aquestes treballes. Diguem que aquest senyor, en aquests moments, després que vas doctorar, se'n va anar a fer feina a una empresa d'intel·ligència artificial a Òstria, ara està fent feina a un banc a Zurich, i, evidentment, qualsevol número que puguem guanyar, qualsevol donar-nos a aquesta taula i li poses un zero darrere al manco.
el que guanya a final de mes i tractament de dades i aquell va participar inicialment fa 10 anys a estudiar que no hi haguessin hackejat perquè era un hacker de cuidat cap sistema, és a dir, algú amb coneixements més bons que els nostres que pogués tenir un Premi Nobel que fés capaç d'haver fet una injecció a tot el sistema i no haver deixat traces d'aquesta cosa va ser una de les tasques que va estar involucrada fa 10 anys
També, a part de... Jo no sé com dir les cicles aquestes. Virgo, suposo que se deu dir d'una altra manera. Virgo és Virgo i crec que no vol dir res. Virgo és aquest observatori tal o francès a Pisa, a Itàlia, gestionat pel Consorci Observatori Gravitacional Europeu. Clar, estan parlant dels Estats Units i estan parlant d'Europa.
Bé, als Estats Units inicialment tenia tres detectors, un a Livingston i dos a Hanford, i ara el tercer detector americà s'està construint a la Índia.
Això t'anava a donar, és a dir, països com la Xina, Japó, l'Índia, totes aquestes potències emergents també estan interessades en aquest món. I tant, i tant. Al Japó, allà el detector en aquell moment es cagra, va començar amb Tama 300, a la ciutat de Tòquio, després va passar a ser Clio, que era criogènic, laser, interferòmetos, observatori,
I ara és cagre a les mines de Camioca, braços de 3 quilòmetres de longitud cada costat, és el primer soterrani sota terra en criogènies, és a dir, emprenc tecnologia de tercera generació que volem instaurar a detectors futurs, però que aquest encara no té prou sensibilitat. A més, el gener de l'any passat va tenir un terratrèmol que el va deixar un poc ferit i encara s'està recuperant, diguem, fins que pugui estar...
Hi ha aquest perill també, no? Millor a Japó. Bueno, hi ha un perill sobre els de llocs. Pisa està molt bé per recordar Galileo, però nosaltres estem fent mesures molt precises. Tots aquests detectors que estem parlant són capaços de mesurar distorsions per davall de la deu mil·lèsima del tamany d'un brutó. Això són les mesures que hem de fer per poder escoltar aquestes cançons de l'univers i desvaluar tots aquests misteris.
Això amb els efectes més catastròfics i més violents que me pugui imaginar, perquè clar, jo aquí, ara aquest estudi, estic generant ones gravitacionals però que són impressentibles. Quan Einstein fa un segle també va fer els primers calcus sobre les ones gravitacionals, ell va dir que no es podria mesurar mai, perquè clar, en aquell moment...
no teníem ni el concepte de galàxia, seria el concepte de sistema solar. I es va dir agafar Saturn o Júpiter i calcular quina és la radiació ometent donant voltes al sol i va sortir algú tan petit, que era que és molt petit. I jo en aquest moment estic agafant forats negres donant voltes i que se peguen a la castanya
que són molt més hordes de magnitud, ja que posar-los un poc més en fora que nosaltres, i estem xerrant d'això, que estem xerrant de distorsions minúscules, allà on els mateixos electrons o àtoms d'esmiralls o de les suspensions somaven més del que volem mesurar. Quines eines feix servir, vosaltres, per mirar?
Telescopis, sí, però alguna cosa més? Diguem que els nostres instruments són com el que m'has posat aquí davant, aquest micròfon. Nosaltres no apuntem al cel, sinó que rebem les senyals, els sons,
De tot lloc. I és després en software que jo dic vull estudiar aquesta porció de cel o vull estudiar una cosa o vull estudiar una altra. Nosaltres no apuntem. Això és un avantatge bastant distinta a un telescopi òptic o el que sigui.
Com que les ones gravitacionals o electromagnètiques són distintes, el més meravellós és poder estudiar un mateix fenomen de distints punts de vista. Com que les ones tenen distintes propietats, veus distintes coses. I això ho hem aconseguit fer només una sola vegada, el 7 d'agost del 2017, que va ser la fusió de dos estels neutrons que van fer ciència,
preciosa, un sol esdeveniment i van començar a contestar una sèrie de preguntes impressionants que van veure cava o xapan?
Bé, jo he pogut inclús freixenet carta nevada a Pasadena, Estats Units, la vegada abans de la primera detecció, perquè inclús a la primera detecció nosaltres mos dedicaven a fer injeccions a cegues, que no desvaldaves, fes tot un estudi durant tot un any i quan tenies l'article escrit i a punt d'enviar revista t'obrien el sobre magnífic i te deien
Inyección! I ho heu fet molt bé, perquè evidentment estàs manejant milers de científics repartits a més de 100 institucions, a més de 20 països, i necessites una disciplina militar que tot el procés sigui correcte, que en aquell moment ningú obri sa boca, mantenirà tot controlat, i això ho assages.
i en una de tantes que era una injecció que no sé què li deien el Big Doc o no sé què perquè estava canis mayores i no sé quantos llavors allò me va fer gràcia que el que m'ho hagués importat també ho van celebrar en cava espanyol als Estats Units supos que te val era més barato que altres, no ho sé
Tota aquesta recerca ha donat lloc a més de 400 articles científics d'Alicia Cintes, en quasi 100.000 citacions. Jo t'he apuntat aquí que l'índex H és de 105 i 139 del Google Scholar. Sí, això és que depèn de com t'ho compten. Com ho compten. Què vol dir, per ser gent que no se dedica a ciència, què vol dir tenir...
Quasi 100.000 citacions en publicacions científiques de primer nivell. Això normalment se sol traduir, sobretot si és el camp de la física, si és el camp de la medicina, és un altre món també, que segur que estàs fent feina de grans col·laboracions. Una persona que està fent una recerca, un petit laboratori de més...
i que no fa la recerca més puntera, difícilment tens tanta gent arrel del món interessada en el que tu fas. Llavors, en tot aquest gran número de citacions, vol dir que has despertat un gran interès amb molta altra gent. Clar, perquè... I hi ha articles que deuen tenir no sé quants de milers de cites, només un sol article.
I aquests articles que nosaltres hem vist, revistes científiques, que tenen uns quants autors, evidentment, perquè a vegades passa això... 2.000, 3.000, i 1.000, una quantitat d'autors enorme, i que evidentment la llengua científica és l'anglès, escriviu-ho amb anglès, vos comunicàveu amb anglès habitualment, això ho teniu molt per mà...
Però hi és el món de la divulgació? És a dir, tenim tota aquesta ciència de primer nivell que es fa amb anglès a nivell mundial, llavors com arriba això en el públic més enterat o no tan assabentat? A distins nivells de públic, és una cosa que li dona molta importància. Jo reconec que el meu finançament és públic, llavors aquí el meu finançament ve dels impostos que està pagant tothom.
I llavors em sembla que és molt correcte rendir comptes i també intentar-li explicar abans per què Alicia Sintes i el meu grup ha de rebre finançament per fer què. Llavors, què és el mínim que podem fer? Doncs intentar explicar a la societat el que fèiem.
I això ho fem de cara a públic, de cara a escoles, i per tant em sembla que és molt important. Hi ha unes publicacions específiques per aquest món de revistes de divulgació... Sí, jo ara havíem escrit alguna cosa per astronomia, jo també havia escrit un article per The Conversation, però també, sobretot amb els estudiants de màster o alumnes de doctorat,
de la col·laboració, cada article científic que traiem ha d'haver un resum científic de l'abast d'una persona educada i interessada, no necessàriament un físic. I aquests resums científics que fem, d'un parell de fugues,
També són traduïts una infinitat d'idiomes i, per exemple, en el nostre grup s'ha de dedicar a fer traduccions d'això, o color bronses traduccions que es fan ara és català i ara és castellà i ara amb una altra nova que tenim inclús ara és gallec. I a vegades també hem participat a traduir-ho és italià o és alemán i de més. I això queda penjat.
ara això és una de les coses que està atacant en Trump tot el que sigui apropar la ciència a la societat la transmissió de coneixement també ho està atacant és a dir, el finançament per aquestes coses ho han aturat aquí com que ho fem per amor mútuo i de forma gratuïta totes aquestes coses però jo he de dir que l'any passat
més abans que per aquesta època, com vaig pujar al tren de Söller i tenia aquelles famílies amb aquelles criatures i amb el tren que se movia i jo que explicava les meves ones gravitacionals sense res darrere i ara m'enganxa, ara no sé què, ara amb aquests sense micro, ara no sé quantos
jo vaig disfrutar, i veure que un pateco se t'abraça i te comença a demanar coses, a vegades preguntes, que tampoc sé contestar, i dius quina il·lusió, haver despertat potser una vocació amb una criatura, o el que sigui, jo crec que això és més interessant. A part d'aquests articles de divulgació, llavors hi ha un altre món, que és el món de les mitjans de comunicació, les xarxes socials,
Jo he posat Alicia Cintas a YouTube i m'he trobat, clar, m'he trobat una sèrie de vídeos de xerrades, un TED Talk, que té bastant de visualitzacions. Home, jo no m'ho soluc mirar. Ni me mir ni m'escolt. I de jo ho he mirat, i ara no record, no sé, he posat-li 5.000 per posar un cas.
Però és que ja ho he vist, aquella entrevista de La Resistència, amb en Broncano, i parlant de 400.000 visualitzacions, quasi mig milió de visualitzacions. Jo soc un bitxo raro, jo no miro tele o tal, i jo, qui era el senyor Broncano, no sabia, jo li estava donant llargues des de feia setmanes i mesos. Perquè sembla que a ell li agrada el món de la física, no sé si va estudiar... Va fer algunes assignatures, si té alguna formació de física.
I jo he de reconèixer que a mi em va tractar exquisitament i que m'havia passat tota la informació. Però jo només va ser quan era aquí a l'aeroport de Palma, quan havia d'embarcar cap a Madrid, perquè li vaig dir, mira, tenc un comitè demà dematí, bé, li vaig dir amb una setmana d'antelació, faig ok, tenc un comitè, puc venir un dia abans, i gravem, d'acord? I jo, inocenta jo, que quan som a l'aeroport és quan em comencen a mirar els links que ell m'havia passat. I faig, això va d'un programa d'humor.
I jo tinc roba. Molt bé, ja puc anar a cercar algú negre, que deu quedar bé. Bé, per això que és el que soc, no hi ha massa cosa que canviar i totalment improvisada. Vaig nombrar que teníem un canal de YouTube allà on teníem visualitzacions numèriques.
Bé, si havien acabat de gravar a mitjancavespre i ells transmetien a mitjanit, jo a les sis des de matí, quan m'aixicava per obrir el correu abans d'anar al ministeri a fer el que havia de fer, jo era impossible veure quins eren els correus del ministeri o les instruccions perquè hi havia de repent més de mil subscripcions d'aquell nou canal, que com que també són la ministradora,
com? què ha passat? si teníem quatre rates registrades i de cop i volta i vaig entendre el poder de la televisió que no coneixia
No, pero te coges una estrella de una masa parecida a la del Sol, o incluso hasta dos veces la masa del Sol, y la comprimes, la comprimes, la comprimes, a un radio inferior a diez kilómetros, es decir, que me cabe en mi isla, y eso allí... Una estrella que cabe en Menorca. Una estrella que cabe... Pero tiene la misma masa que una estrella como el Sol. Sí.
Entonces ahí tienes pues nada, un laboratorio fantástico donde de condiciones extremas de la materia. Eso es denso, ¿eh? Me feia gracia recordar aquest moment en què queda clar que parlaves de Menorca, parlaves com a bona filla predilecta de Sant Lluís,
I el curiós és que, clar, se va criticar molt per part d'espectadors que deien que no heu tractat bé, potser, una científica d'aquest nivell, en el sentit que hi havia bromes, que hi havia coses... No, me va tractar de forma molt exquisita. Però jo vaig trobar... No me va demanar de sexe, per exemple. Per exemple, no? Sí que va demanar de dobbers i això no se pot demanar, de comptes corrents i tal, però vaja. Però sí que és important això que...
En el final, és bo que els científics donin a conèixer la seva tasca amb tot el rigor, però que també hi hagi moments en què gent que potser no havia sentit parlar mai d'ones gravitacionals, en aquell moment sí que van entrar en contacte amb aquest món, com a mínim, i fins i tot gent que se subscrivís al canal de YouTube. En David Borrancano em va contactar més tard perquè volia una altra dona científica, no sé si per relacionar-lo per el dia de la ciència i la nina,
I en aquell moment faig, espera, tu vols alguna cosa que lluesqui, no la patata aquesta enana no sé quantos, i alguna cosa que sàpiga xerrar bé, m'hagués preparat l'entrevista, hauria sortit potser distinta. I per exemple, li vaig dir, faig, mira, tinc una persona que està de molt bon ver, però és una molt bona científica, és una molt bona persona, és jove,
amb bones tables, que jo crec que és una comunicadora excel·lent i que també està molt ben valorada. Llavors li vaig dir que convidés a la Marleta. I després li dic a la Marleta, vaig dir, escolta, te contactaran. I ella fa, no, jo no hi vull anar de cap manera.
I em va costar un poc dir-li, escolta, la teva vida no serà la mateixa abans i després. Perquè de repente coneixerà tothom. Jo m'ha passat inclús haver anat a un congrés per Holanda i de repente anar a un museu, acompanyant la meva filla, i que la gent se me tirés damunt la que acabava de salir de la reunió de Broncano. I que volíem fotos i tot per haver sortit a Broncano. O estar a l'aeroport, a la terminal 4 de Madrid, entrar a la farmàcia...
i que me demanin si ja he detectat algun púlser, perquè se'n recorden d'haver-me vist a Broncano. I això, diu, s'han passat ja, no sé si vuit anys, que he anat a Broncano, i diu, si encara, me diuen, encara hi ha gent que se'n recorda que, no, és que l'he tornat a veure't no fa gaire, i diu, oh, doncs aquest senyor té audiència, té audiència.
Una altra cosa que volia comentar, que és que, clar, la universitat, qualsevol universitat, se suposa que els científics no només han de fer recerca, sinó que també tenen docència. Tot és complicat, docència, recerca, i sobretot llavors, per exemple, 5-7 senis de recerca, 9 tesis doctorals,
40 treballs de màster 40 són massa aquests són massa aquí si és 40 de màster però vaja que molta de feina que dius és una feina jo m'agrada estar de barats al 12 és que aquesta és la qüestió el meu marit està fent feina a l'estecic perquè clar jo ara aquest mes tinc una quantitat de coses que tindria que viatjar i simplement dic que no i o reunions importantes que dic que no perquè tinc classe cada dia
Bé, doncs ja no tindré tantes classes el següent semestre, però és que estem a la universitat, és que estem a la secundària i a més, a part de tots els tres, jo crec que estem més guapos i més ben conservats. Més joves. Jo mos veig molts més joves que no els qui no fan feina en jovent, perquè hi ha amb aquest esperit. I els joves són el futur. I els alumnes que jo tinc són encantadors.
I jo m'agrada estar jovent i veure gent que tenen classes a segon, també tenen classes a finals de carrera, veure aquell potencial que poden tenir, la il·lusió en què estan estudiant. Sobretot, mira, ja no és primer, estic fent segon. I a Físiques no se t'acola amb gent que volia fer altres coses. Normalment no.
Són vocacionals. També els puc demanar disculpes, que així com vaig, aquí me poden cridar el telèfon, pot ser que avui tenen la classe a les vuit i mitja des de matí i demà també, encara inclús segur que hi pot haver alguna impertinència que me criden per alguna cosa i les meves classes no són exactament les millors preparades.
Bé, segur que sí, segur que sí. Jo crec que una darrera pregunta que volíem fer, que és un consell per als nostres agents, un consell per viure millor. Quasi res.
Cuidar-se, salut, ser feliços i ara jovent, que triguin el que vulguin ser, la vocació que tinguin i que lluitin per aconseguir-ho contra tot que el que vulguin ser, si ho lluiten, ho aconseguiran.
I que a més, no sé si el micròfon tancat, no? Això que si han de fer feina durant uns anys, que sigui una cosa que agradi, no? Home, feina en tindran. I si ets un empresari encara faràs més feina que si no te pago una altra. És a dir... Aquest punt de feina, però també de... Home, sí, la feina de ser vocacional i tant uns com les altres que m'he dit són...
Totes són necessàries? Escoltant ja, finalment, música de Hans Zimmer, per la pel·lícula interestel·lar que comentàveu. Una bona manera d'acabar aquest programa. Moltíssimes gràcies, Alicia Cintas, per haver vengut. Moltes gràcies per aquesta conversa. Moltes gràcies per haver-me convidat una vegada més. Fantàstic. Gràcies també a Maria Antic, a en Biel, a en Joan, i tornem demà en el Crepúscle en Cenestrals. Moltes gràcies i bona nit.
Gràcies.
Escoltes