La transició. La transició a la vida adulta.
Bon vespre, amigues i amics. Això és el Crepuscle en Cent Estals, es parla en Tomeu Arell. Això és el programa... Mira, jo tinc aquí dues numeracions perquè els nostres oients, potser molts han sentit parlar que ja duim 2.152 programes aquí, a Bona Mediterrània,
Però que nosaltres vam tenir altres vides. Això que diu... Jo penso en les vides... Les moixes, no? Que tenim unes quantes vides. Nosaltres en tenim 3.263. Que duim una doble comptabilitat. Sí. Que duim una doble comptabilitat bé, però no tenim dobles. No, no, no.
Però vaja, sí, que ja duim molt de contes i que ja duim moltes nits junts, molt de vespre junts. Bon vespre, Biel. Bon vespre. Som una família, ja. Som una família, de fet. De tanta convivència. Sí, però insisteixo, xerrant molt de menjar, però al final no... Hi ha coses que no... De tant en tant. De tant en tant, sí. No fa tant per anar a fer un soparillo. Joan Roca, com deu ser setmana?
Bé, ja es pitjant perquè arribin a les festes. Cap a demà, que és divendres, ja. I llavors ja a les festes. Van començar... Maria Antic, bon vespre. Bon vespre. Com dus això de començar una setmana en dimarts? Trobes que haurien de ser cap de setmanes de tres? M'ha agradat molt aquesta setmana començar l'en dimarts.
És que això sempre és dubte de si aniria bé. Aquella cançó que diu No m'agrada anar dilluns. Aquesta setmana m'ha agradat. Gran cançó, per cert. Diuen que anem, no? La setmana de quatre dies de feina. Diuen. No sé si hi arribarem. No sé si ho veurem. Així tornarem a veure la de sis.
Espera que no. Espera que no. No sé, no sé. Alerta. Llavors te contaré una cosa que té a veure amb educació. Mira, ja que avui parlaré amb un especialista, perquè jo he començat el programa, he dit la transició, i llavors he dit la transició a la vida adulta,
perquè el títol de la tesi que en el seu moment va fer aquest doctor en ciències de l'educació que tenim aquí, en Pet Lluís Oliver, bon vespre. Bon vespre, què tal? Encantat, està amb vosaltres. I benvingut en el programa perquè aquí ens agrada parlar de gent que té coses que portar i sobretot aquest tema d'educació també aquí ens agrada molt tractar-los.
i d'educació i de moltes més coses perquè també parlarem de protecció de menors i d'altres temes i això és un programa que com sempre produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla d'una manera impressionantment impressionantment sorprenentment tot surt bé, jo no sé com ho fa però és na Maria na Maria Oliveira
El nostre convidat d'avui, el nostre Salenita, va néixer a Barcelona. És doctor en Ciències de l'Educació amb la tesi El procés de transició a la vida adulta dels joves acollits en centres de protecció de menors. Des del 1986 és professor de Pedagogia Social. Actualment imparteix classe als estudis d'Educació Social i Pedagogia, així com el màster en Intervenció Socioeducativa en Infància, Adolescència i Família. Tot això a la UIB, la Universitat de les Illes Balears.
Ha treballat en l'àmbit dels serveis socials i la protecció de menors i ha orientat les seves publicacions vers l'atenció a la infància i a la gestió de programes socials i de competència familiar. I al nostre convidat d'avui li agrada començar amb aquesta música d'Ailes in Gaza.
Discovered. Uncovered and written in a shape. Garguless fingers. Pointing to your eyes.
El Lluís Oliver, bon vespre, benvingut de nou. Moltes gràcies, bon vespre. Començam amb aquesta cançó en Point Llu, Ailes in Gaza, per què començam així?
Bueno, perquè l'any 80 va ser un any que hi havia moltes incidències musicals significatives, però llavors l'any que en Batillata el va treure La Bochelle Suambo, un disc que ha venut un millor de còpies d'Itàlia, i que va ser un abans i un després, dins la música lleugera,
culta, podríem dir, una cosa desconeguda fins aquell moment, i perquè aquest grup ja el vaig descobrir també en aquell temps, ja el vaig veure en directe, fins i tot, a Celeste, sala Celeste, Barcelona, desapareguda, una sala fantàstica, i bueno, i de seguit escoltant, segueixen amb et tio, Martín Reis, sí, sí,
Hi ha una altra cosa, utilitzen instruments antics, empleen basses rítmiques orgàniques, però sempre amb aquest toc electrònic que toca. Ens ha de pospanc, en aquell moment, realment. Aquesta combinació d'un teclat
fent fondos, sonors, molt atmosferis, molt cinematogràfics, a vegades, i una guitarra absolutament des d'any 80. La manera de cantar d'en Martin Beck, però que és única, no sentit ningú que canti com ell d'aquesta manera, vull dir, ni millor ni pitjor, però d'aquesta manera m'ha agradat molt, de seguit, i vaig comprant coses a mesura que van traguent.
Que bé, que bé que músics dels 80 continuïn amb actiu i que també vagin fent música, no? Sí, han evolucionat, a més. Molts evolucionats, no repeteixen un cliché. Nosaltres aquí, quan començàvem la conversa, solen demanar als nostres convidats
Com va néixer la seva vocació, digue-li vocació, digue-li interès, ganes d'aprendre dins un determinat àmbit, no? Si anàvem amb en Lluís Oliver de quan tenia de vuit anys o de nou, vint anys, com se decideix aquesta vocació, no sé si és per l'educació, la docència...
Bé, com tantes coses d'una forma absolutament casual. En aquell temps, primer de carrera era comú, dins de branca jo, estava entre filosofia, psicologia, ja havia llegit coses, perquè a mi van suspendre religió política,
Vam repetir com ho parlava en lliure política. Formació de l'Espírit Nacional. Sí, sí, sí. Per als nostres veientment joves, polítiques, que crec que d'aquí ningú la va fer. No, ja ho sé. Per poc, eh? Sí, sí. Llavors, tenia temps i m'ho vaig a dedicar a anar per a la universitat. Hi havia dos cursos de medicina.
record, en aquell temps. Sí, les que van començar i llavors se va acabar. I m'anava ficant per... i anava escoltant, no? I em van fent una idea. I vaig pensar que, com que primer era com a filosofia, psicologia i pedagogia, ciència i l'educació s'ha de en aquells moments, vaig dir, provaré aquí. Sense tenir molt clar si cap a la literatura també m'agradava,
Vaig tenir una professora d'assistitut que m'ha encoratjat molt a escriure. Em va fer fer un conte de por i em va cridar i m'ha dit m'has fet por. No em dedicaré a fer por, però bueno, per aquí, i res. Però d'en dits com? Nom de la professora? Valdueza, era l'altre jove que va venir llà no sé on, destinada no sé on.
I que inclús molts els amens de recuperació que serveixen. Avui l'ho denunciarien immediatament. Diu, menja. Distint a l'ara, no? Sí, però va ser un canvi important dins del que eren els professors d'aquell moment. Sí, perquè aquí a vegades...
ho demanam, no? Demanam si hi havia professors en aquell temps que varen tenir influència, no? Sí, sí. A l'hora de prendre decisions. Emili Janer, Pep Fonti, tenies que era el director, que era un excel·lent director i que també mos deixava llibre de casa seva i el treball de quan t'esbió el disc piano. Emili Janer crec que va venir aquí quan... l'aniversari de l'institut, recordes que també... Sí, això era un problema que varen tenir. Bé, llavors va ser això que dius...
Jo m'agradava molt la música, ja havia fet coses en la coreu universitari, no, encara no, però no havia començat la carrera, però havia fet coses de música, anava a classe aquí de vora, a canvi que al Barceló, vivia aquí al cantó amb Antoni Fernández i tal, anava a classes amb ells, amb Antoni, i res, i va resultar que en aquell moment el departament de pedagogia, que n'hi havia un, ara n'hi ha dos,
Tenien un estudiat, començava a tenir un pot de tecnologia i feien les setmanes de renovació pedagògica i m'hi vaig apuntar. I vaig pensar que en aquell moment que tot tenien al cap canviar les coses i vaig pensar que l'educació era una bona forma d'ajudar la gent a canviar les coses i que jo volia fer qualque cosa en aquest sentit.
i que a més tenien equipo, cosa que a mi me motivava, tenia equip de gravació i coses d'aquestes, i va ser per aquesta història en casual, llavors clar, a segons ja començaven a diversificar, psicologia només hi havia transcursos, no podries que passi a carrera aquí,
Jo tenia clar que no m'aniria a Barcelona quan varen fer company meus per fer d'emancipar-me d'aquesta manera, sinó que m'emanciparia en totes, vull dir, com tocava, allà on fos. I vaig quedar aquí, vaig quedar aquí.
i me vaig decantar cap a pedagogia d'aquesta manera, que el jo veu ja a Tengresques, va ser setmanes de renovació pedagògica, en Climent Picor, ell me va ficar a la qual universitari, me va enganar, perquè me va dir... Climent. Sí, me va dir que volien fer cançons dels Beatles, quan jo tocava la guitarra elèctrica que podria, com bé, mai feren cançons dels Beatles.
La coral no anava per aquí. I vaig quedar de guany. I ja vaig conèixer la mare de la Maria. Té tanta règen de Mozart. Idò no eres Beatles. No, no eres Beatles. M'ha agradat això d'educació, una forma de canviar coses. En aquells anys 80, estava clar que era una manera...
una via per canviar coses vist en la distància 50 anys després ha servit per canviar coses
Ha servit per canviar persones i també per canviar la concepció que tenim de moltes coses. Per exemple, la família és molt diferent de la família actual de la família de fa 50 anys, per posar-ho a llarg. I molta part d'aquest canvi s'adou no només a l'educació escolar, sinó també a altres àmbits educatius. No tan formals... Són professores de pedagogia social, educació fora de l'escola, sobretot.
Però coses que van arribar molt tard aquí, manifestacions culturals, sí que crec que van tenir... En aquell moment el món educatiu era molt actiu i van fundar una associació que s'ha d'aire, associació i llengua per donar una associació educativa, i en fi, que hi havia... Hi havia revistes també, musicàries... Sí, les escoles d'estiu, molt importants també, en l'àmbit escolar.
El nostre convidat va començar com a professor de l'Escola de Treball Social, escrita a l'UIB. Encara no estava escrita. Llavors va escriure. Llavors va escriure, de la qual fou coordinador general i sotsdirector. Què recordo d'aquella experiència? Perquè, clar, parlàvem a vegades de...
institucions que han baratat, ara està totalment integrat aquest tipus d'estudis a la universitat. Sí, era un... I de on procedia? Perquè fos adscrita? De on venia? Sí, això venia d'una iniciativa antiga de l'Iglesi, d'assistents socials, però era gestionada per un patronat format per l'Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, quan va ser Consell, després de la Diputació,
i l'Iglésia, l'Iglésia a través de Càritas. El govern valer finançava Càritas i part d'aquest doble anava al finançament del patronat, era un patronat, hi havia l'escola de treball social. Era una escola absolutament diferent de tot el que hi pugui avui en dia. Era assembleària,
els alumnes, un vot d'una alumna parava igual que un vot d'un professor, hi havia gent, gent, ensina fent classes allà, i un club que en feia el Dispont va fer qualque cosa per allà, i bueno, hi havia també una forta influència progressista, vull dir, el secretari cobrava igual que el director, per exemple, perquè s'havia decidit a l'assemblea.
I recordo un alumnat molt implicat, molt motivat, un professorat també molt motivat, i són bons records els que tenen de l'escola de treball social. Jo sé que arribava allà just perquè vaig començar fent un seminari i ja estava emancipat i venia de tocar per aquí i per allà, en Cucorba, per cert. En Cucorba. Jo vaig estar també de guitarrista de 10 anys amb ells. I arribava just a la guitarra per fer qualsevol classe en aquell moment. Eren molt joves.
Clar, estan parlant de formació, de formar en els futurs professionals, diguem, de treball social, dels treballadors socials. També en Perluís Oliver ha treballat en gestió. Jo tinc per aquí apuntat molta gestió, director d'un centre de protecció de menors, llarg del menor del Consell Insular de Mallorca, del 1990 al 97.
Responsable dels serveis transferits de la protecció de menors, del 98 al 2000, i de la unitat de planificació del Departament de Servei Social del Consell Insular de Mallorca, 2000-2001. Estim parlant d'una època de fa més de 25 anys. En aquell moment...
treballar en aquesta gestió devia ser començar, no diré de zero, però pràcticament amb moltes coses. Sí, van tenir sort un grup de persones amb això, algunes ja han desaparegut, en Pere Masqueró, per exemple, perquè eren propostors de l'escola de treball social i el Consell Incipient
Clar, la seva tasca era coordinar tots els serveis socials, muntar-los, que de fet hem de pensar que el primer pla municipal de serveis socials és de Palma del 1985, i eren aquests anys. Llavors el Consell m'ho va encarregar un estudi, un grup de professors de l'Escola de Treball Social, Lluís Ballester, Pere Masqueró, Joana Rosa, en fi, per, de qualque manera, planificar com s'havien de desplegar serveis socials a Mallorca.
Llavors això se va repetir amb altres persones a Menorca i tot van fer els seus mapes de serveis socials. I llavors, quan van acabar aquesta feina, que va durar dos anys a si mateix, mos van dir, ara ho podríeu fer. I va ser quan jo vaig deixar l'escola de serveis socials, vaig anar a fer feina de serveis socials, assessorant i moltes. I la feina bàsicament, no, encara no era de gestió, perquè jo estava de pedagoga allà, però era una feina que bàsicament era de sistematitzar
com 20 centres de serveis socials. Va coincidir amb un pla estatal que finançava la meitat, el pla de prestació en bàsiques, en fi. I era això. Llavors ja, després d'aquí sí que m'haveren cridar per dir-hi a llarg del menor, però ja he fet la part d'infància, d'aquest mapa, i ja m'havia especialitzat en temes d'infància, delinqüència juvenil, coses d'aquestes...
i va ser quan vaig començar a fer feina de gestió en sèrie i passant en sèrie i clar quan xerrant de gestió diguem que té no sé si la paraula seria mala fama però tot el que sigui política en aquest cas que és política de serveis socials o la política que sigui
Avui en dia, desgraciadament, té aquesta mala... a la premsa, no? No d'aquest àmbit, sinó que en general, dius, és més fàcil... No sé, hi havia una època que teníem molt mala fama, els inspectors d'Hisenda, no? O no sé si ara continuen. Però jo crec que ara, si dius que un fi teu, per exemple, se dedica a la política, dius, millor ho duré d'amagat, o no ho sé, no? Perquè, diguem, no són els polítics, no són les persones més...
més valorades, no? I clar, jo ara estic pensant en aquells anys 90, 2000, i per això jo he de començar pràcticament de zero, com era es tracta amb els polítics? Perquè clar, era complexa, no? Sí, pensau que el primer Consell de Serveis Socials, a banda que ja ha fet feina pel Consell de Mallorca, un dia que vaig anar demanant el dia del vespre pagant els professors, i menys i els governs s'implicaven en aquest patronat, m'ho va dir que això abans ho fan ser molles i els capellans,
i com que hi havia crisi de vocacions, això ara vol haver inventat un ofici.
Això va molt d'aigua. I busques, no? Bé, llavors, els pol·lítics mos tenien molt en compte, més que res perquè ningú sabia què era això de serveis socials, ningú sabia per on començar. I els tècnics pesaven molt. Això va canviar, va canviar després, i es tracta amb els pol·lítics sempre, com tot, en la vida de dues dimensions, en la persona, en el pol·lítics de molt de partits diferents, i en persones excel·lents i en persones que no s'acreden allà on estaven.
De manera que s'ha d'anar a demanar recursos. Nosaltres en aquell moment al llarg del menor teníem cent i pico nens i nines. S'havia tancat l'any 86, l'antiga llarg de l'infanci, que era un macrocentre. Curiosament, això m'agrada explicar-ho, perquè s'acorda ple que jo el guarda a qualca banda,
posava que, d'acord amb les darreres troballes científiques, això de macrocentre no va bé, que per vincle efectiu de nit. Les darreres troballes científiques són de 1960, com vol, i va publicar els seus estudis, però aquí va arribar en aquells anys. I va ser quan van tancar les macroestudis. Jo vaig entrar, pot després, que això hagués succeït, ja hi havia una estructura de 7 centres a xalet, de barri de Palma, i una unitat de primera cuida, de cuida temporal.
I es tracta amb els polítics, sempre em tracta d'intentar trobar recursos, d'obes, que la burocràcia no dificultés el projecte educatiu del centre, que passava, per exemple, per poder amenatjar d'obes amb efectiu. Perquè no volíem que vengués un proveïdor a la porta, deixaves menjar, llet, el que fos, i els nens no sabessin d'on venien aquestes coses. Els nens que s'havien d'emancipar en 18 anys, en aquell temps...
ja era dur, i que volien que aprenguessin a gestionar un pressupost, administrar un DOBs, etcètera, etcètera. I això era la tasca que estava en el Pla Educatiu de Centre.
i que nosaltres exigíem que fos així, però això implicava tenir sempre dins la caixa 12.000 o 14.000 euros, en el banc, i donar-nos-ho ves en efectiu en els corridors de cada centre perquè els administrassin i venim, mirassin la reducció de calitat preu i nassin a comprar allò, amb més bona ràtio i via, no?, la calitat preu.
I això era molt complicat, molt complicat. Tan complicat que qualque vegada els educadors amenaçaren a endur-se'n a nins a les portes de Palau Real. A fer allà una manifestació. Escolti, que no mos ingressen, es donen altres de Mastè per poder fer feina. Si no mos ingressen, no. Ens encarrega que mos heu fet. Maria Antic.
Sí, jo m'agradaria saber, a veure com ha evolucionat el perfil d'aquests infants de coïda, o aquests infants amb desemparament. Bé, hi ha una qüestió molt curiosa, i és que sempre he sentit dir, ja quan vaig entrar jo allà a Udent, que els al·lot d'ara són més difícils que els d'abans. Això sempre ve sentit dir.
També ho diuen ara. El que passa és que hi ha una diferència substancial. I és que, primer, hi ha molts problemes amb famílies aquí. L'estructura del sistema econòmic, la situació d'estrès genera molta problemàtica familiar.
i aquesta problemàtica familiar indiscutiblement repercuteix sobre els nens. Al final dels 80 se va fer aquelles periodes amb nens clou, que va sortir al país, en referència a nens de Calvià, que era nens que anaven a caçar amb una clau penjada a Pescoll, 10-11 anys, no hi havia ningú, estaven fent feina hostaleria al seu pare, escarada, i ells havien de fer sopars, anaven a lleure i no veien el seu pare fins que arribaven a fer feina cansats, i això.
Això marca molt un perfil. Llavors, hi ha un altre canvi important a partir de l'any 2000, que és la progressiva afluència de lots estrangers. El que diuen, a mi no m'agrada l'expressió, però ve d'acnur, no l'estranger no acompanyar. Això, ara mateix...
és un volum important i té un més particularitat, no deixen de ser nens i nens en situació de desprotegció que han de ser protegits i que han de ser tratats exactament igual que un nens d'una societat espanyola, però a vegades, segons l'edat 16 de 17, les seves inquietuds no són les mateixes, no passen per anar a la universitat, moltes vegades, sinó que passen per tenir feina, tenir feina, portar dos vests a casa seva o estabilitzar la seva situació allà on puguin. A vegades...
el que va donar a França, a Alemanya, perquè allà tenen família i això ha suposat un repte pel sistema que no hem resolt bé encara, crec jo, i que de qualque forma Espanya va firmar la Convenció de la Infància del 1990, vull dir, mos obliga.
I aquesta convenció diu molt clarament que no se pot discriminar cap nen per un motiu. Per això és una diferència important que ha introduït un element de pressió quantitativa i qualitativa en el sistema de protecció. Que sempre ha anat just, d'altra banda. Sempre ha anat just.
Digues, digues, Maria. Sí. I en relació a la tesi que va... Aquests lots que viven a un centre i que se van tornant grans i que quan arriben en els 15, 16, 17 anys, perquè en els d'avui se n'han d'anar. Sí. Si això precisament no ets a crear una situació de molt estrès,
Per supòsat, sí, sí. Com s'ha treballat això? Perquè deia-li a un adlot que potser ha viscut 10 anys allà o més, i li diuen, no, és que te queda un any i d'aquí un any... No sé si li ha diventat de cercar sa vida, però... Sí, sí. Bueno, han millorat ses coses amb aquest aspecte. Sa qüestió és que un adlot quan entra a un centre, lo pitjor que li pot passar no sabrà quin és el seu futur.
No saber si podrà tornar a la família o si ho estaré allà fins a la majoria. Qualque cas ha conegut excepcional que han demanat per què allà fins a la majoria poden tornar. Però perquè voldien estudiar. Bàsicament, sabien que a casa era molt difícil fer-ho, no? Però això eren casos excepcionals. Normalment és important, i amb això la reforma de la llei que es va fer el 2015, del sistema de protecció a la infància...
Posa molt ser en fàcil amb aquest tema. Ni ens han de tenir, ni ens han de tenir un pla de permanència, allà dins. Permanència planning, que diuen els britànis. I això passa per fer una certa predicció. Que se sustenten la recuperabilitat al nou de la família. El primer recurs, això ho diu la Convenció, ho diu l'Indes de l'ICEF, ho diuen tots els tratats, és intentar recuperar la família.
però a vegades això no és possible per qüestions objectius, materials o per qüestions subjectives de l'estil de la vida o el que sigui. Llavors, clar, tot d'una que se sap que un nina o una nina es romandrà fins als 18 anys a un centre, se prepara. Aquí els centres no hi ha un pla unificat, cada centre ho fa a la seva manera. Hi ha hagut centres concededora trius que fa molts anys que tenen inclús els seus propis pisos de transició.
També Nazaret, en fi, Ergrec, Grutucos de Carrer, tots aquests són entitats que han anat creant els seus recursos, però cadascú té el seu model. Quan estava al llarg del monòmer em feia un de model que li feia dins SoProtek i aprofiam els primers fons europeus que passava per dos anys abans, quan ja sabíem que estaria fins als 18 anys, i dos anys abans s'hauria de saber en aquell moment
començar per l'Ansellot, el citàvem en el meu despai de direcció, en tot s'equip tècnic i un educador, tothom, perquè tingués confiança, i li diem, no t'atrevem, però hem de començar a pensar en això, i això vol dir que tu, o has de continuar estudiant, o has de començar a fer esforços per trobar feina, per formar-te, per tenir dos anys. Això ja és un element d'estrès. Ja molts s'esbretaven, feien actings dels educadors, feien venitures, s'escapaven...
El que fos, com a cridar d'atenció. I és lògic, que si tu l'has estat protegint un caramull d'anys, i llavors li dius, aquí s'acaba això, és que jo sempre he dit, és similar a una parella que un moment donat, han estimat molt, però un dels dos diu, eh, hem acabat i dic, ell no entén res, llavors farà qualque cosa, relacionarà malament, i això és el que li passa molt.
I sobretot si la parella te diu, i d'aquí dos anys... Vull dir, per un infant, al final, és un jove que li diguin, i d'aquí dos anys això s'acaba, d'aquí un any i mig. Això era situació de partida, però a veure que l'any 2015 se va fer aquí una norma que contempla un suport de l'administració econòmic, que en aquest moment és aquí l'entrener ressoga, la relenda social garantida,
fins a 25 anys per nins i nines que han estat un any tutelats per l'administració pública, que és el Dimas, aquí a Mallorca. Cada consell insular a Cadilla, aquí a Lima, delegació de Desconsell, diguem. I organisme autònom, Desconsell, per això la propietat. I tenen això, tenen pisos d'emancipació insuficients, fan falta més. Avui, precisament, m'acontava un responsable d'una federació d'entitats que té a fons europeus per això,
per anar a pisos, anar a prou pisos, vull dir que podrien aprofitar, però el problema de vivenda també ha afectat la protecció de menys. També ha afectat, clar, el problema que tenim amb la vivenda valès.
I bé, i és això, recursos, abans no n'hi havia, amb això s'ha anat avançant. També he pogut participar fa poc en la celebració d'un sistema d'indicadors a nivell estatal, l'Ajuntament de la Generalitat de Barcelona, el París Basc, Camila José Cela, Madrid i Sonet,
i crec que no me'n deixa cap, per precisament saber què passa, registrar què passa amb aquests slots. El 2009 vaig fer una mica d'estudi, entrevistar, hem aprofundit els slots emancipats.
I el principal problema que tenien era l'aïllament i la soldat. Que no puguin formar part de xarxes de suport, inclús espontàni. Però a mig, que és una manera de trobar feina, de trobar companyia... Això era un dels problemes més importants que tenien.
lo spazio e la luce per non farti invecchiare, e guarirai da tutte le malattie, perché sei un essere speciale, ed io avrò cura di te.
Això és el crepuscle en Senestals, escoltàvem de fons, sentim de fons, Franco Batiato, la cura. Lluís Oliver, per què? Per què escoltàvem Batiato aquí mitjà en conversa? La meva autoritària en Batiato és l'any 81, precisament, 80-81. He anat seguint tota la publicació fins que se va morir, no?
I, curiosament, aquesta cançó la va fer mitges amb un filòsof que era tot el contrari a ell, un filòsof nihilista, una persona com un bat i altre, que se definia com un sensitiu, espiritual, etc. Una cançó, jo crec que deu ser de les millors cançons, podríem dir de molt, per simplificar un poc,
de la història, de la música lleugera, popular, etc. En Batteat, amb aquest filòsof, no va fer un concert a Caldià? A Caldià, jo era. Quan s'entrava a l'any, no recordo si a 86, va ser amb David. Va ser més en band. És pel disportiu d'allà de la... De Galatzó, m'ha parell que era... De Galatzó, d'Altra, de l'Institut. Un gran concert, per cert. Molt bo. En aquesta conversa, crec que en teatre, a Maria Tric.
No sé si ha portat el coní o potser l'hem recuperat. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Sí, sí, sí. Sí, l'altre vegada tenen més suport espontàni, però objectivament no. Objectivament la situació és la mateixa. El que passa és que també hi ha una part d'aquests joves que tornen a casa als pares.
o que en sou familiars, però ja sent majors d'edat, cosa que és una certa... Per dolçalment, la norma que fem referència diu que si tornen no poden seguir percebent l'ajuda econòmica. Si tornen als domicili. Sí, perquè supos que la lògica de la Gildo era
T'adonem això perquè la família no s'ha pogut fer cara fins i tot avui, si ara hi tornes és que se'n pot fer cara, de forma que no t'adonem s'ajuda. Tot i que jo veia problemàtiques sotsegüent. Tornant a la família igual no era una bona... Jo ho trobava discutible. Vaig comentar al Consell d'Infància, però...
Ara parlant d'infància, veig que és vicepresident del Comitè UNICEF de les Illes Balears, que això avui en dia, en aquest temps de negacionisme de tot tipus, dir que estàs a una...
a una associació o a una institució relacionada amb Nacions Unides, amb UNICEF, això, per exemple, en Trump se li deuen cortocircuitar tot, no? Vull dir... Supost que sí. No el tenim a mà per demanar-li, no? No el coneixem de res. No el tenim a mà, no li poden demanar, però sí que es va que...
institucions com aquesta, com UNICEF, fan una feina molt important que dius, si no existís, tot aquest engranatge, que suposo que com tot és millorable, Nacions Unides i tal...
Però sí que es ve que hi ha una feina darrere i que hi ha molt de socis darrere. No sé fins a quin punt... Hauria de saber perquè a mi m'arriba... Jo som soci d'UNICEF i m'arriba la informació i tal. Però ara mateix jo no sé quina part de finançament ve dels estats, dels governs, dels socis.
Sí, rebem finançament dels governs, sobretot, els programes de cooperació internacional, perquè l'UNICEP, bàsicament, va néixer en s'idea de defensar la Convenció de l'Infància i impulsar-la, no?, com molt bé has dit, i depèn de les problemàtiques d'infància i dels països, per exemple, hi ha una línia que és tradicional, que és la de vacunació, hi ha un...
de mon comptant no eren mai, però a Amsterdam hi ha una seu on, immensa per la vista, on continuament estan sortint contàiners amb vacunes i aliments i això cap a països que ho necessiten, continuament. Els comitats d'aquí a l'estat espanyol és el que més aporten proporcionalment a població en relació amb els dades, perquè tots els dobbers que es recauden aquí van anar a UNICEF internacional.
I alguns amb finalitat, diguem, específica, per exemple, per projectes concrets, a Senegal, en fi, allò diferent del món, i altres com a aportació, diguem. De forma que ningú cobra, hi ha dos tècnics que aquí són cada dia, són els que es sustenten, es suporten, s'organitzen aquí, a Balears,
i és de Madrid, òbviament, i de cada còmic autonòmic té una realitat diferent, i les quantitats s'avan sostenint en aquest moment. Teníem recances, no?, amb aquests detalls i això, però de moment anem conservant un poc. Perquè en el final, clar, nosaltres tenim aquesta, ja dic, informació que a mi m'arriba, i el que sentim, tema de vacunació, tema de molt de països, sobretot pensàvem
Àfrica, però també Hispanoamèrica i altres llocs. I, per exemple, Balears actua a UNICEF? Actua no. Qui diu Balears? No, amb atenció directa no. No tenim programes. No hi ha programes organitzats. Se fan feines bàsicament de sensibilització. Per exemple, ara, avui dematí, l'IMA has organitzat unes jornades sobre un congrés, sobre el
sobre l'infància vulnerable, i nosaltres hem col·laborat. De fet, ha vingut en Jose Cardona, que està en el Comitè Europeu i el Comitè de Drets Humans, com a representant d'UNICEF, que ha estat president d'UNICEF també de la seva comandè autònoma,
I també ho feim el cop d'an dit d'obes, per exemple, hi ha una cursa molt impopular entre escalapatim, que és una cursa amb bicicleta que col·latça a Mallorca, que molts també porten finançament. Hi ha hotels que porten un euro o demanen a cada turista, si vol pagar un euro, i tot això va a l'UNICEF Internacional.
Bàsicament a Balears és una feina de sensibilització, d'impulsar. Òbviament se fa una feinada en relacions amb polítics, relacions amb els parlaments, intent de sensibilitzar alguns grups que potser no són molt proclius a col·laborar.
En fi, és tota una tasca que té una vessant de sensibilització, una vessant d'impulsar pactes, i PNL ha estat iniciativa de l'UNICEF,
però també el pacte contra pobres infantils va impulsar l'ICEB, en el Parlament, i en aquest sentit és una feina important. I llavors hi ha tota la part aquesta d'aquestes elefons que venen tant des d'entitats privades, per exemple, el tren de solla mateix, fa aportacions, fins a organismes públics.
Clar, i en aquest tema de dialogar, per exemple, de dialogar en grups polítics, hem pensat les dretes en general. Ara estic pensant de nivell europeu, no? Aquestes dretes identitàries i aquí Vox i el PP en aquest moment o això. Clar, deu ser molt complicat.
parlar amb un grup de polítics... Hi ha una sèrie de polítics en el Parlament, per exemple, d'aquí, o en el Congrés, i saber que hi ha gent que t'està titllant de mentider, de manipulador, quan surten aquests temes d'esmenes, o tot això, o que els mateixos esmenes són utilitzats per la seva propaganda, per la seva campanya política. Això, com... Això, bàsicament, ho fa la presidenta amb els dos tècnics, la Valentina Milano, la presidenta actual, en substitució de l'anterior,
i la qüestió és que és una feina diplomàtica, l'UNICEF marca molt les formes en aquest sentit, nosaltres no ens podem anar més tan cap grup polític, perquè és així, se'ls convida però efectivament
pensàvem que trobar consens en relació a la infància era una cosa fàcil, que tothom pot entendre que un nen és un nen, un nen és una nina, i que és una persona necessitada i desvalguda quan té problemes socials, però ens hem trobat que hi ha qualsevol grup polític que no, que no entra dins aquestes dinàmiques, malauradament. I quan aquests grups polítics arribin a espor de forma, diguem-ne, de jure, ja he estat de facto un dia...
Com sabeu del món dels serveis socials? Com una amenaça? Com què?
Òbviament, els serveis socials estan a favor de la infància, a favor del dret de la infància, i no se mouran d'aquí. Els serveis socials, en aquest sentit, crec que tenen tots els professionals, el més bàsic, fins als directius, crec que tenen molt clar que la infància és una línia vermella, i el dret de la infància es va ratificar l'estat espanyol, vull dir, l'any 90, un any després de la seva promulgació, i es va començar molt clara amb el que són els drets de la infància.
Sí, la Constitució també diu que l'evident és un dret inalienat de les persones. Sí, però curiosament, des del moment que un estat membre, un estat membre, un estat relatifica una convenció, això passa a ser repositiu. Jo era bastant escèptic amb aquestes declaracions internacionals, però quan vaig saber, perquè un jurista me va explicar...
que els tractats internacionals tenen un rank superior a la Constitució, en aquest sentit, és exigible davant d'un tribunal. Un qualsevol ciutadà se'n pot anar i d'escolti, que aquí s'està infringint l'article tal de la Convenció que recull la llei espanyola a través de la llei obrera per ser jurídic al menor i la reforma del 2015, i la llei autonòmica del D9, que s'ha de fer per ajustar-se a la llei del 15.
Llavors, bueno, llavors ja és un tema que haurà de ser un jutge. Depèn de jutge, perquè Déu-n'hi-do és un jutge. Sí, tot depèn de qualsevol. Però sí que si hi ha aquest rang i hi ha una cosa superior, al qual mínim...
Sí, també és vera que ja ho diuen, no? Diferent, ara ja que veuràs bous des de sa barriera. Sí, sí. Llavors, no ho sé. El nostre convidat, en Petllius Oliver, ha participat en diverses avaluacions i és membre del Consell de Direcció dels Anuaris de l'Educació i la Joventut. Això és el grup d'investigacions que hi ha pertany. Sí, sí. I nosaltres, que a vegades hem parlat d'aquests anuaris i que hi ha moltes aportacions, són diferents articles...
Això a mi m'interessa molt perquè quan aquí a vegades tenim científics, anava a dir científics, vull dir... No, perquè aquí tots són científics, però la majoria són científics socials, diguem, o no sé com dir-ho, però...
Sí que és bé que com que aquí a vegades parlàvem amb un físic, amb un químic, i em pareix com que feim unes capades, perquè estàs allà en laboratoris superimportants, aquesta investigació, diguem, de caire social, jo no sé si a vegades en la societat i en els mitjans de comunicació,
No s'utilitza gaire aquesta informació. A vegades un titular, però bé més, de qualsevol cosa que hagi dit un... És que avui ens estan ficant molt en les xarxes socials aquesta setmana, però que hagi dit un influencer, hagi dit qualsevol animalada, i té més ressò que potser un estudi que ha sortit publicat en aquests anuaris. Totalment d'acord, i com s'ho han dit, m'agrada molt que em feies aquesta pregunta.
Perquè he pensat molt aquí també. Sí, perquè realment tota la ciència és vàlida i és necessària i és positiva. Ara, el que és el simbòlic social, tot el que soni a misèria, pobresa, problemes, té menys prensa i té menys sortida que el que soni a altres coses més estel·lades. De forma que això és un hàndicap. I també, en part, és responsabilitat i culpa nostra, perquè no el sabut comunicar.
Jo, l'any que em vaig decidir a convidar el polític d'esconsell a sopar amb els nens a un centre, va marcar un abans o un després. Hi havia qualque polític que cada any volia venir. I els hi duen pilotes, i s'implicava. I ell t'escoltava, era sensible. Vull dir que a vegades era culpa nostra no ser capaços d'ensenyar, de mostrar el que se fa.
quan és una feina molt complexa. Perquè jo sempre poso aquest exemple, que m'ho perdonin, és de ciències dures. Un científic, un químic, la composició atòmica dels ploms no l'ha canviat des de cap plom.
I pot treballar sobre una base acumulativa molt sòlida. Per nosaltres, les famílies mos canvien cada 20 anys. I d'una forma molt espectacular, de més. Hem de tornar sempre a tornar a investigar, per això la investigació és essencial d'incidències socials, perquè s'amor mou, s'objecte d'estudi. Les persones, les famílies, els valors, la cultura, la nacionalitat, s'amor mou. I coses que fa 25 anys o més, i s'amor molt aviat, en l'exèrcit social, darrerament molt aviat, eren d'una manera, són d'una altra.
De manera que crec que cal fer molt d'esforços per divulgar aquestes coses perquè se sàpiga perquè anin desprotegits, perquè anin maltratats, abusats sexualment, perquè hi ha pobresa infantil. Aquí a Balears ara han millorat un poc els indicadors, però un de cada 30 anys està enric de pobresa. A Balears, en risc.
Amb aquesta millora de fa uns anys, de fa cinc anys o això, han millorat un poc els indicadors. Però, bueno, tenim famílies que tots dos tenen feina i segueixen sent cobres. Vull dir que això ho diu Càritas, ho diu Sinforme FOS, ho diu EPN, ho diu tot, UNICEF, els estudis que han fet. Perquè hi va haver una època que se focalitzava molt en sa gent aturada, sa gent que no tenia feina, i ara, no, és que hi ha gent que cobra els seus sous i no arriben ni per... Per suposat, clar, clar. Sí, sí.
I això quan va s'acabar? Què va ser? En la crisi de 2008? 2007-2008, sí. Allà va canviar. Sí, també en la reforma laboral, aquella d'aquell temps que permetia tenir minijots. Ja he vist un alumne meu que va ensenyar un contracte de dues hores renovables semanalment...
però no sortia com aturat aquest lot mentre tenies contracte cada setmana li fan un contracte de dues hores que l'havia renovat això no serveix per viure ni d'enfort ni de bon tros serveix per emblenquinar l'estadística per fer-la més Maria tenia una pregunta ara faré una espècie de canvi m'agradaria que des del punt de vista més sociològic com veus el sistema educatiu
Uf, complicadíssim. Molt complicat, molt complex. Tant en la seva pròpia estructura i la seva realitat. El sistema educatiu, ara mateix, ja saps, vas veure els indicadors que tenim, no? L'allorament escolar, que...
Va arribar, a banda de la crisi econòmica, quan tornava a desmadrar l'economia, etcètera, va arribar un 43% de la mando escolar prematura aquí a Balears, vull dir que a un institut, quasi la meitat dels alumnes està desaparegint, especialment a mes d'abril i maig. Va millorar, va millorar després, a lo millor per la crisi, no ho sabem molt bé.
Fins a baixar un 11% ja només està a prop del 20% amb l'abandonament escolar prematural, el que no acaba en S. Això és un indicador dur. Llavors el nostre rendiment acadèmic a PISA, que ens ho dic, s'ha de fer dues edicions, en composició electoral no va ser avaluable perquè van contestar a Voleu.
i de fet era molt divertida, se nota que va posar a pissar el que eren dades de la ciutat espanyola normalment de Balears en relació a comprensió de l'autora que estadísticament no eren menejats i que els informàtics s'estaven fent feina més que podrien treure qualque cosa d'allà i mai entrar-la no, no, no de res sí que tenim dades a Balears tenim una cosa bona que fa molts anys que s'ha atrevet i és que em va quedar uns anys tan malament segurament per la complexitat del nostre sistema
on hi ha un 20% de l'onat estranger, pràcticament. Llavors això complica molt la feina. Els estudis que diuen, diuen que fins a un 20-25% de diversitat, per motiu que sigui, cultural, necessitat especial, etcètera, és manatjable amb suports.
però més enllà d'aquí és molt mal de fer. I clar, la realitat és que hi ha centres que concentren aquestes problemàtiques, alguns centres per qüestió de zona, per qüestió de perfil de centre, etc. I això dificulta molt la feina del professorat per molt motivat i molt format que estigui. I jo sempre ho dic, nosaltres no tenim els professors pitjor formats
millorables temes, secundaris especialment, però no tenim pitjors formats que el País Basc, que treu millors resultats a pisar que nosaltres. On és el problema? El problema està en la competència del nostre sistema, en part en les recursos, perquè les competències en l'educació van venir molt mal dotades.
se sap des de fa molts anys i els esforços encara no han arribat a la mitjana de finançament estatal del sistema educatiu valès i llavors, segons l'OE
És un sistema que teòricament m'agrada, però que és inaplicable, crec, sense dos professors per aula. Perquè si vol demanar cap a una individualització de l'ensenyament, cosa que seria desitjable, necessitar més mans, i el veiem molt complex en el sistema educatiu. Llavors també les pròpies famílies van fer un estudi...
Fa el 2009 dictàvem sobre l'eficàcia del sistema educatiu secundària, el grup d'investigacions que jo pertany,
va crear Martí Marc, que dirigeix actualment la doctora Horta, i en fi, la situació ja era dolenta del sistema, no era una situació... Era del 2009. No, del 2009, això a instàncies del Parlament, el primer va fer en Reu Crespí, i nosaltres vam fer un estudi més ampliat, anys després, no se n'han fet més, des d'aquell moment d'aquesta embarcadura,
i el que trobaves és que les famílies que hi havia tampoc no eren famílies que valoràssim amb excepció. Però hi havia tres tipus de famílies. Una és que valorava molt la feina del professorat, que li donaven suport, és el millor escenari per una alumna, quan hi ha una col·laboració a família escola, això és indiscutible.
a més, totes les investigacions ho refermen. Però hi havia uns altres que qüestionaven i que, de qualque manera, no qüestionaven amb arguments, sinó que desconfiaven del sistema educatiu per motius cultural, ideològics, per el que fos. I això acabava de rematar, no? Perquè dius...
el professor ara necessita confiar en que la seva tasca és valorada, que és difícil. És una feina que no és anar allà i fer qualsevol cosa. I més en aquestes condicions. Llavors, això exigeix una col·laboració molt estreta amb les famílies i amb la pròpia conselleria, que ha donat suport, òbviament, als seus professors. Aquella situació que van viure fa anys de desconfiança, de despor de política en el sistema educatiu, em va aparèixer que era inclús...
amb una visió, si vol, estrictament empresarial o amb el negoci, perquè quin empresari no molt tenen els seus treballadors implicats, motivats i contents d'estar en aquella empresa i per així que eren... serem amics, igual que fora, no? De manera que dius... Bueno, i llavors ve i complets en el nostre sistema educatiu, així grossa molt, no? Sí, digues. I encara que has parlat de la col·laboració entre escola i família, no?
Les famílies deleguen damunt l'escola. Moltíssim, moltíssim. Mira, una anècdota. Un director d'un institut em va dir que una mare va anar a xerrar-se, a ell, en persona, perquè m'han que feien a l'escola que havien trobat el seu, fos intentant robar un cotxe.
Men que li ensenyaven i que s'ajuntava. Clarament, és que està dient, jo no en sé, no puc o no vull. És un motiu per ser el que es cal decidir com a motiu de negligència de maltratament. No vol anar fora o no sabrà. Vull dir...
Això li va passar a un directe d'un centre. Jo, escolti, vostè té una responsabilitat amb el seu fill. Quan surt de l'escola, vostè ha de saber on va i què li has de dir? Què li has de dir quan te ve amb una demanda d'aquest tipus? Què li pot dir a una mare? De part no la culpabilitzaràs perquè l'home i ella està fent feina o no sé què i dius... Això sí, ara mateix jo crec que hi ha una...
Una dificultat important, competencial, per un costat, per part de moltes famílies, per saber realment com educar els seus fills, especialment amb les noves tecnologies, les pantalletes. Els policis tutors de Manacor, he fet diagnòstic d'infants fa uns anys, i el principal problema que tenim a Manacor, amb els joves i els infants, és això m'ensenyava un mòbil.
Això ho dic per als institutors, que estan cada dia en el carrer amb els joves. I les famílies van perdudes amb aquest tema. Ha vengut molt aviat, no ens han criat amb aquests mitjans. Ja recordo quan van deixar esover aquestes vídeos que ha dit, ton pare, com funcionava? I ara ens passa una cosa per escuda, però incrementada molt més perquè el potencial d'un...
d'un mòbil és infinitament superior als d'una televisió. Per a bo i per a l'alent, per a les dues coses, dependrà de com s'utilitza. Però això no ho saben les famílies, per un costat. I d'altra banda, les situacions objectives de les famílies, de moltes famílies, no són bones. Han de fer molta feina estacional, de temporada, ja a la crisi econòmica...
no vaig entendre si no és perquè hi hagi molta economia submergida, que no ho sé, això a mi em caldre manera, me'l podria il·lustrar, que en sap molt d'això, però no vaig entendre que no hi havia gent pel carrer, i perquè és que dius si s'atura el sistema com s'ha d'aturar,
Llavors, ara que el turisme sempre ha anat bé, però que segueix batent rècords, això implica, però no en contratacions, això els sindicats també ho van dient, implica més feina i una feina feixuga.
si vaig sentir dir que el 70% de les dones que fan feina de camarera tenen problemes d'esquena i estan medicades i m'apareix una xifra brutal si és certa s'hauria de verificar però bueno
Ara estava pensant, recordant, tornant un poc a la d'enrere, la de recursos, perquè jo vaig fer una recerca en una ocasió cercant, aquí ho saben ells perquè sempre acaben xerrant de la mateixa, i sempre diuen que aquesta dada, quan se parlava fa 100 anys o fa 120 anys de nivells d'analfabetisme,
i se relacionen amb l'inversió que se feien les diputacions i els ajuntaments, perquè eren els ajuntaments qui havien d'intervenir allà, resultava que el País Basc... O sigui, si un mira el mapa, per exemple, d'alfabetització, resulta que...
en el nord, País Baix, Navarra, les diputacions forals allà eren molt potents, però que també a Burgos, potser a Cantàbria, s'estava invertint molt més que a Badajoz, o a Màlaga, o a Granada. I Balears estava com entremig, però la classificació estava per avall, també. Sí, sí.
I clar, quan un lletgeix a vegades, jo que lletgia actes de la Diputació i sobretot alguns dels ajuntaments que deien tampoc no és tan necessari dedicar tant de recursos, no? I sobretot aquella cosa d'algunes escoles que deien no va falta fer una escola nova perquè ja s'han instal·lat els frares de no sé què, això en els pobles passava, final des de nou, principis des vint, no?
I clar, llavors veus que en el nord hi havia com a més, quan dic el nord dic sobretot en el País Bàs, ja que l'has citat, hi havia com un, no sé si la paraula seria respecte, però sí com a admiració i tot per la feina que feien els professors, els mestres, i que a més...
Estava lligat a vegades també al teixit industrial. És que és això, és això. Aquí no se demana mal obra qualificada. I això permea tot el sistema. Ho saben les famílies, ho saben els al·lots dels instituts. A banda de la crisi econòmica, què passava? Perquè se n'anava molt d'ell. No tots eren més complexos de fer l'abandonament escolar prematur, però se n'anaven a fer feina descarregant caixes, fent pasta darrere una obra a mi d'amagar, perquè és il·legal, tot això van de ser els anys...
Però se n'anaven amb 800-900 euros dins la butxaca cada mes amb una multeta. Sí, sí, sí. Ja me diuen, una zona turística de jove i diversió, que més vol un lot de 15 anys. Sí, sí. Clar, quan en té 20 ja no l'ha de matèria, quan en té 25. Però en els Païs Basc tots saben que estudien o no troben feina, perquè la indústria és fonamental allà, o se'n van a fer feina a Madrid, o en fi, però dins l'àmbit de la indústria, bàsicament. Sí, sí, sí. Aquí el sistema econòmic no ha demanat mala obra qualificada, i això és un problema.
Ni molt qualificada, com allà, per exemple, enginyers, sinó també formació professional, qualificada, tècnica. La formació dual no ha acabat d'anar bé.
Perquè no han aconseguit, o crec que no s'ha aconseguit, des del sistema educatiu, implicar suficientment empreses. O no s'ha incentivat, o no s'ha divulgat, no ho sé. No sé quin motiu hi pugui anar darrere. Però la formació dual, que diuen que va tan bé a Alemanya, funciona perquè tot el que han fet un cicle formatiu saben que quedaran feina en aquella empresa. I si no en aquella s'han descostat. I les empreses volen tenir gent formada des de la seva òptica, en les seves màquines, en els seus aparatos...
Això fa bastant d'anys m'han convidat a la Generalitat de Catalunya a una jornada sobre aquest tema, perquè els interessava perquè tenien tant de bandó i això, i estaven dissenyant un sistema on, a partir de l'estudi de necessitat de les empreses, eren que, per exemple, tenien dos nichos. Un era els de conductors de grans pales mecàniques d'aquestes excavadores, que per l'únic són molt complicades, i...
i que una empresa, no record quines, hi havia patut una disposició per fer pràctiques, que val una millonada. I l'altra era gent amb formació combinada electromecànica i informàtica, perquè tenia un informàtic per aquí i un electrònic per allà, i no casaven. I oferien, o demandaven, cicles formatius, i es concede en aquell moment, que no recordo qui era,
crec que era d'Esquerra Republicana, m'apareix en aquell moment, estava a favor d'això. Tu acabaràs fent feina a demanda de les empreses, la carta, i això també és un tema que s'ha de valorar. Però, de qualque manera, aquesta relació entre el teixit empresarial i el sistema educatiu d'informació professional és essencial. Hi ha algunes excepcions, el sector nàutic, però són coses molt específiques.
Ja anem acabant el programa, arribem al final i tenim una pregunta que fer, una pregunta que és un consell per als nostres regents, un consell per a viure millor, quin podria ser? Ja no sé si m'he plantejat mai, però i tampoc no som aquí per aconseguir a ningú, però ara així...
De tot d'una diria pensar bé quan un diu que sí i pensar bé quan un diu que no. I sobre dir que no, si fa falta qualsevol vegada. Important això, sobre dir que no és important. I sobre per què es diu que sí i què implica dir que sí. Està bé, està bé. I sentim de fons Marala, testament. Per què? Perquè, escolta,
Perquè és una injustícia aquestes tres al d'altres, són tres talents immensos, i vull dir nons, perquè ara fan feina sanitària. Clara Fial, Sandra Monfort, Selma Bruna, no estiguin ara mateix en allò d'on la salia.
Perquè tenen un talent immens. Totalment d'acord. Perquè fan una música meravellosa i perquè no han pogut, m'han dit elles, viure de la seva música. I jo vaig tenir la desgràcia de veure només el darrer concert. No havia anat a cap concert abans i vaig sortir fascinat.
i bueno, aquesta cançó és meravellosa i demostra més uns estudis, uns coneixements... Perquè a vegades passa això, no? Que hi ha molta promoció de certs artistes determinats que tot es té dins la sopa i en canvi no es dona possibilitat a altra gent. Aquí, escoltam a Marala, aquest grup, escoltam-te també. Moltes gràcies per Lluís Oliver per haver-ho volgut. Ens ha agradat molt que venguessis aquí. Gràcies també a na Maria, a na Biel, a na Joan...
I tornarem demà en el crepuscle en 100 estals a les 9 del vespre. Bona nit. Bona nit. Aixecarem pedra a pedra el record com un vincle infinit com un llast que es desfaci el meu cos de futur impossible i seré, i seré, i com fos
I celebi, celebi, lleuger cada vers que t'he dit que travessi tan certs que s'arribi a fer invisible i que jo ja no sigui paraula, només intuïció de certesa final. No, no hi ha foc a terra.
Noia Focatern Noia Focatern Noia Focatern Noia Focatern Noia Focatern