El dia de les illes.
Bon vespre, amics i amics, benvinguts a El Crepuscle en Cent Estals. Avui, a la seva edició, ho tinc aquí apuntat, 3.306 crepuscles, concretament 2.195 crepuscles aquí a Oona Mediterrània. Jo començava dient això des Dias de les Illes,
perquè hem tingut un dia de les illes que ha durat molt. Ha hagut el dia 1 de març, però un any està festiu a tots els municipis o en algun sí o en algun no? No ho sé. Nivell autonòmic. S'ha passat a dilluns. Per tant, mira, no seria mala idea. A mi això que els festius passin a dilluns no em sembla en principi mala idea. A mi no m'agrada.
A tu no t'agrada. Jo m'agrada. Tu vols que el festiu sigui el dia que toca. Clar, i ja està. És a dir, diumenge mala sort. Sí, exacte. Em poden triar un altre. Per què també? El passat no dilluns, per què? I ara per què tens... Que van tenir allà una festa. Bé, però llevant d'enviar el Vic tots els altres, van gaudir d'un dia esplèndid. A mi no me fa mal que sigui festiu. El que no m'acaba de fer... El dia de ser brillos. El dia de ser brillos. Ningú diu Balear. Jo pot ser moltes coses. De fet,
Sé més el que no som que el que som. Però te puc assegurar que mai me qualificaria de balear. Mai. I si que és un dia, això se n'ha tornat a parlar molt, en Mallorca té el seu dia, que és el 31 de desembre, encara que els polítics no ho tenguin clar,
I Menorca, que té la seva diada, a Eivissa també, no? I clar, i això... Fins i tot, vaig dir que hi havia ara molt d'interès en veure quin himn havia de tenir les balears. Ara resulta que hem de treure... I deien... I deien... I deien... La balenguera seria una bona opció? Per favor. No sé, demaneu-li en els eivissants, en els forts mantarers, en els menorquins, no? Crec que... Ara...
Cina de Mallorca, també serà Cina de les Illes Encimentades, que deienes de terra ferida fa uns dies, i que igual dijous que tindrem aquí en Jaume Drobé, igual serà un terme que traurem a Rollo. Bé, i tot dit que no ens sentim molt representats per aquest dia de les Illes Balears, gens, gens ni mica,
Si pot semblar, me'l conteu una mica de què va a la vostra secció. Això de la ciència, com ho duim ara? Bé, bé, bé. Hem sabut un dels misteris de darrers mesos. Ai, tinc unes ganes. No, ja t'avisa, s'ha mig desvetllat un dels misteris. Mig, només. Sí, sí. I una que... Què crec que t'agradarà?
I aquest misteri podem avançar en els nostres agents, perquè potser qualcú recordarà què era. Què era? Doncs mira, te'n recordes que hi havia uns astronautes que van tornar a córrer cuita perquè un va dir, ui, tinc malaltat i aquí dalt no anava mai? Però no s'especificava gaire i tu avui ens duts la notícia que... No, t'ho duc mitja clariment. Mitja clariment. I d'aquestes coses i d'altres parlarem per si molt bé. Eh...
el sentit de la vida com avança començarem començarem parlant de toreros masclisme gitanos i gitanes contrabandistes
molta església i molt poca faneria. Això és una òpera? Sí. Això té tota la pinta... òpera, sí. I a partir d'aquí enllestirem allò d'estòpic espanyol. Aniràs lligant aquí coses, molt bé. Maria Antic, que avui no és aquí físicament, però ens ha enviat una crònica seva, una secció seva, que és La vida intel·ligent,
a un programa de dimarts que, com sempre, produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla na Maria Oliver. Música
No puede existir dedicación más hermosa que ésta, compartir con los niños lo que yo sabía, despertar en ellos el deseo de averiguar por su cuenta las causas de los fenómenos, las razones de los hechos históricos. Aquest es un fragment del libro Historia de una Maestra, de Josefina Aldecoa.
Deia Josefina que va tenir dues grans passions en la seva vida, la literatura i l'educació. El pròxim diumenge i avui de març es compleixen cent anys del seu naixement. I és per això que avui, en aquesta secció de vida intel·ligent, volem retre homenatge a la seva persona. Josefina Rodríguez Álvarez
Va néixer a la Roble, llavors, avui de març de 1926. Un poble, municipi molt petit. Us he de dir que actualment, més o manco, aquest poble té 3.500 habitants. No deu haver augmentat molt o forma part del que deien avui en dia l'Espanya vaciada.
La seva padrina i sa mare també varen semestres, eren mestres i seguidora de la Institución Libre de Enseñanza. El seu padrí, tot i no ser matern, tot i no ser mestre, era un home republicà, un home autodidata, molt interessat en les lletres,
I en aquells primers anys, en aquest poble de Lleó, els padrins varen tenir una gran influència en tot el que anomenarien literatura i en els inicis lectors de na Josefina. Diuen que ja en nou anys era capaç de llegir novel·les com los miserables.
I en aquell temps no hi havia cap novel·la d'aquestes que tingués adaptacions infantils, com és avui en dia. És a dir, que supos que devia ser ja una gran lectora.
Un any més tard, de més de 10 o 11 anys, els pares van decidir que el poble quedava petit i que Josefina se n'anàs a viure allò, a la capital, amb unes ties maternes. Deixar parlant que era l'any 1936, un any que va canviar la vida d'espanyols i, evidentment, també un poc la seva vida.
Però bé, en aquells anys, també a Lleó, ella va seguir amb aquestes ties maternes aquesta formació, sobretot literària, i inclús va arribar a formar part d'un grup literari que va posar en marxa una revista de poesia, Espadanya. I era de dir que en aquells anys de guerra devia ser ben difícil, però ella ja tenia una gran emponta per tot el que era el món literari.
L'any 1944, la família va decidir en accedir a viure a Madrid. Ja Ana Josefina havia acabat els estudis secundaris i havia iniciat els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat d'Oviedo. Va fer estrellat d'expedient i es va matricular a la Universitat Complutense de Madrid. Allà, de Filosofia i Lletres, se va especialitzar en pedagogia.
He de dir que José Final de Coab forma part d'aquella primera generació de pedagots de la postguerra. Més endavant, l'any 1956, va fer la seva tesi doctoral que va ser publicada l'any 1960 amb el títol de «L'arte del niño».
ja poden veure una miqueta cap a on anava el seu estil pedagògic. I en aquesta tesi, sobretot, se referia a la relació dels infants amb l'art. Tot el que era la part humanística era molt del seu interès. En aquells anys d'universitat, al final dels 40 i als 50,
Ella va compartir relació amb els grans intel·lectuals anomenats la generació dels cinquanta, en Rafael Sánchez Ferlosio, en Jesús Fernández Santos, en Carmen Martín Gaite i en Ignacio Aldecoa, amb qui se va casar l'any 1952 i del qual ella va agafar el seu llinatge quan ell va morir l'any 1969.
Abans no era Josefina Aldacoa, sinó que era Josefina Rodríguez Álvarez, però aquí quan ella va enviurar va decidir agafar el nom d'allinatge del seu amo. L'any 1959 va fundar ajuntament en Rosario Correa el Col·legi Estilo a Madrid.
Aquesta escola es va situar al barri d'Elviso, al distrito de Sant Martín. És un barri de mitjana alta de la Sociedat de Madrid.
i que, per tant, molt possiblement eren alumnes de famílies burgueses amb un nivell socioeconòmic alt. Era una escola privada. Aquesta escola es basava en models pedagògics anglesos.
Durant la seva etapa universitària i post-universitària, Josefina havia visitat en diverses ocasions Anglaterra per conèixer les experiències pedagògiques que hi ha a Tèrma i també alguns països europeus.
I va intentar implantar en aquest col·legi Estilo la metodologia, per una part de la metodologia de treball de l'institució lliure d'ensenyança, basada en el laiquisme i la igualtat, però també treballar molt la part de sensibilitat i curiositat dels infants, coses que havia après en aquestes visites per a Inglaterra.
Per Josefina, l'educació té a veure amb una actitud davant la vida. Entenia que cada nen era únic i diferent i que l'objectiu era educar-lo perquè pogués adaptar amb les seves i millors condicions a la societat.
Josefina va dirigir el col·legi Testilo fins al 80 anys. Deien que era una dona que se passejava pels passadissos i que quan el Nil la veien s'hi abraçaven i que ho duien. Però a Quereta també, per una vegada...
Donava molta tendrosa i per saltar que també tothom la cuidava molt i era bastant rígida. Després va la seva filla Susana, la que la va substituir per dirigir l'escola. Josefina de aquest seu col·legi era humanista i on es donava molta importància a les lletres, recordem que la seva gran altra passió era la literatura, i l'art.
i a on mai se parlava de religió.
I ja que parlem de la seva vida literària, la gran altra pressió seva, si bé va començar a escriure algunes coses al principi dels anys 60, ja han dit que la seva tesi la va publicar l'any 1960. Després de la mort del seu home, l'any 1969 va estar més d'una dècada sense publicar res.
I ja en els anys 80 va tornar a escriure. Primer recopilant algun conte del seu marit i després ja va obrir les seves i em dedica, sobretot, fes ment a partir dels anys 90 a una trilogia
que tal vegada formen part de les seves obres més importants, parlant de tres obres que uneixen literatura i pedagogia, sobretot.
Parlaran de l'any 1990, d'història d'una maestra, amb un paràgraf que han començat aquesta secció, l'història d'en Gabriela López, una mestra, una mestra fictícia, que conta com era la vida d'un mestre en els anys 20 i fins a arribar de la guerra civil, la misèria que hi havia...
la lluita per la ignorància, els canvis que va suposar la dictadura i després l'arribada de la república. I he de dir que no fa tan sols dos mesos o tres el Centre Dramàtic Nacional ha fet una versió teatral d'aquesta història d'una maestra.
L'any 1994 va publicar el segon llibre d'aquesta trilogia, que és Mujeres de Negro, i és quan Gabriela, aquesta protagonista, se'n va a l'exili, a Mèxic, i compta part de l'exili i ja la filla d'ana Gabriela de com és aquesta generació d'exiliats després de la guerra civil.
I l'any 1997 publica La forza del destino. Gabriela, en aquest cas, aquesta mestra, torna a Espanya després de la mort de dictador. És una trilogia que val la pena llegir-la perquè, a part d'una gran literatura, hi ha molt bona part de pedagogia, de com era la pedagogia
d'aquells anys i com era la vida no només d'un mestre sinó també la societat de diverses dècades que van des dels anys 20 fins pràcticament la mort del dictador.
Ja en el segle XXI, bé, va anar publicant molt en els anys 90, però ja en el segle XXI va publicar La casa gris, una obra que va escriure quan tenia 24 anys i on explicava en forma de novel·la les seves experiències de quan havia viat a Londres.
Tot el que havia après d'aquelles experiències que després va implantar en el col·legi Estilo, ella ens explica en aquesta, La caixa gris, i on tornem a veure aquesta unió entre literatura i pedagogia. La seva darrera novel·la va ser Hermanas i se va publicar Dormi al buit.
Va morir també el mes de març, el 16 de març de 2011, a un poble de Cantàbria, Matarreras, que també és un petit poble, molt petit home, de 2.000 habitants.
Josefina Aldecoa va rebre molts de premis al llarg de la seva carrera, tant com a escriptora com a educadora. Jo faré menció, i per aquesta setmana de la dona, o per aquest 8 de març de la dona de la dona, la medalla de l'Igualtat del Ministeri de Sanitat, que va rebre el 8 de març del 2011, precisament un dies abans de la seva mort.
Aquest col·legi Estilo que ella havia fundat l'any 1959 i que ella pràcticament hi va ser fins pràcticament el darrer dia de la seva vida, he de dir que va tancar el 2019, 60 anys després de la seva creació.
Sembla ser que la gestió de la seva FIA o per aturar altres indicadors que no sabem exactament què va fer que les coses no anaven bé, no acadèmicament parlant sinó en la part econòmica.
Els mestres que hi feien feina allà van denunciar la propietat, van dir que els havien baixat el sou. Deien en aquells moments que els mestres cobraven 800 euros, un centre privat de 800 euros l'any 2019. En aquell moment del seu tancament, l'escola tenia 145 alumnes
i 24 professors. Clar, suposadament, tant la part econòmica com la pintura, els interessos de les famílies d'aquell voltant d'una zona molt ben estat, pintura havien canviat,
No sé si s'ha arribat a aclarir mai. L'escola està situada a un xalet, vull dir que també és una escola una miqueta diferent en la part d'edifici.
És una llàstima que els fonaments i el llegat de Josefinal de Coa en sa part pedagògica ara ja només sigui no sigui patent en una escola sinó que sigui més d'un record. He començat amb un escrit seu d'Història d'una maestra i també acabaré
amb un trast seu. Diu... Això és esperit de Josefinal Dacoa.
Un record avui en aquesta secció a una gran escritora i pedagoga. Idò, gràcies, Maria, per aquesta vida intel·ligent i ara faim una petita pausa i tornem tot donant el crepuscle en 100 estals. Escoltes Ona Mediterrània des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Si algú vol participar, el 91-122. En el gol d'en Sallidarder, mentre el celebraven tots junts, ja directament el vaig comprar. Per jugar aquesta final anirà administrant tots els jugadors, o no? A mesura que ens atrequem, alerta. Bayern-PSG, qui seria favorit? Per guanyar la Champions d'eliminar al Madrid. Jo ara te deman qui seràs campió de Lliga i encertaràs, però qui seràs campió de la Premier League. Està igualadíssim. Futbol xat m'estira. Els dimecres a les 7, amb Joan Fortesa i Tolo Ramon a una mediterrània.
Tota l'actualitat musical de casa nostra ha actualicat. T'esperem els divendres a partir de les 5 de la tarda a Ona Mediterrània.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental, new wave, musiquem, escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 a 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Fins demà!
Això és Epursimove, la secció científica d'en Bielbic. Un dia te parlaré d'aquesta guitarra. Ai, de la resposta. Un dia. Un dia. Un dia. Un dia. Anem per parts. El que t'aprometia fa... fa un instant. Vinga. El que t'aprometia, entens...
El següent episodi d'aquell que ja varen viure, d'Estació Espacial Internacional, Tripolació Nordamericana, i de cop un dia... M'interessa molt. Houston, tenim un problema. En realitat, un de nosaltres s'ha pogut amb el tot. Això és el que se va fer públic.
No se van donar més detalls. No se van donar més detalls, però sí que se va dir, no, ha de tornar a la tripulació. Però hi havia un problema de salut, o era un tema, no sé com era la frase que tu vas llegir en aquells moments, no donava a entendre tampoc que fos una malaltia. No se va detallar. No, se va dir, una persona té una determinada afectació, ha de tornar. I tu vas dir, això és que ella ha quedat embarassada. Sí, sí, jo d'aquí veig una pel·lícula, una sèrie, que vol que te digui, però vaja...
No. Va, no és el detall, aquest. No, no va ser això, va. Bé, va aconseguir tornar sa tripulació, sencera, va. Molts pensaven que una vegada aterrats aquí molts dirien qui era i què patia, dels quatre i els cinc. Quants eren? Un mot. Un mot. I... Però no, res. Allà tothom que ha lletat. Molt bé. I ara resulta que, diguem, anava a dir sa víctima, sí. Sa víctima...
ha dit, escoltau, varen tornar per culpa meva. El senyor és en Mike Fink. Mike Fink. Mike Fink. Mike Fink. Un dels tripulants. I ha fet un comunicat a xarxes, diguem, el 17 de gener ja estava a l'estació espanyola
Vaig tenir un problema mèdic que va requerir atenció immediata, els meus companys fantàstics de la tripulació i la resposta de la NASA se me va estabilitzar ràpidament, bla bla bla, etcètera, etcètera, i vaig poder tornar. He estat jo, per tant, és un senyor que no ha mai, per tant, d'embaràs, res. El problema és que no ha dit quin problema té o ha tingut.
Que realment ens importa poc. O sigui, mos és igual, però... A veure, una petita tapista, val? Sí.
Aquell mateix també afegeix descomunicat. Després d'una evolució posterior, la NASA va determinar que el millor era que tornéssim, entre altres coses, per poder treure profit d'imatges mèdiques avançades que no estan disponibles a l'estació espacial. Per tant, diguéssim, una determinada afectació que devia necessitar confirmació o diagnòstic mitjançant imatges.
La qual confirmava la meva sospita que fos un embaràs, però clar. Però no, anant mai, per tant és qualque altra cosa. No, ja, ja, ja. Ja, bé, però vull dir que hi havia indicis que podien apuntar cap aquí i bé, ara dit això,
La història d'en Mike ja no m'interessa. Ja no m'interesso. Te puc dir que té 59 anys? 59 anys? Sí, 59, sí. Com servidor, un veterà. Estic agraït a els meus companys, a Zina Catman, a Kamiya Llull, en Oleg Polov, en Chris Williams, en Sergei Sherskoff, i l'altre Sergei Mikhail. I que tots, Sergei, són russos, ucranineses... 4, 5, 6, i ells 7. Així que...
Bé. Seguirem informant, eh? No, sí, sí, clar. Igual no se dirà res mai. Igual no se dirà res mai. Igual no se dirà res mai. No, a la vegada no. Jo vaig apuntar a un tema d'ansietat. Però una ansietat... Però això necessita dir un estic d'imatge? Que no. No, eh? No, ja què sé, una afectació pulmonar, sí, un fetge, sí... En tot cas, però, ja vist imatges i ho diu amb una alegria de sa vida, amb un somriure de...
No, diu, se necessitava un diagnòstic per imatges i allà dalt no tenim les màquines corresponents. Molt greu no ho sé, perquè ella ho deia així... Home, content i tot. Home, content. Li feia il·lusió tornar. Li feia il·lusió tornar, eh? Li feia il·lusió tornar, no ho sé. Li feia il·lusió tornar, no ho sé.
La qüestió és aquesta. Si qualsevol dia se sap... Mai tens una entrevista, però no la farem aquí. Si qualsevol dia se sap... Molt bé. Més coses. Més coses. Mira, evidència científica que, atenció, s'apadrí, i no mira ningú, millora s'esfacultats mentals.
Oh, això sempre. Però padrí de fons o avi? No, padrina, padrina, padrina. Sí, de fons que això s'especialista en Joan Roca, com s'ha venut nostre, oi? Fa molt de temps que no mos xerres de cap padrí de fons, per cert. T'ha posat ses piles, eh?
Ara, ara, avui, avui, avui em parlarà. Avui, avui, mem... Algun parentiu hi haurà. Avui hi haurà parentius, sí. El que no ho demanis és aquestes intel·ligències artificials que pateixen tan col de col. No, no, no, no, no dirà de pedrilles, però de cunyats? De cunyats, sí. De cunyats, sí. No...
pels nostres agents que duien una temporada sense haver detectat que en Joan Roca no parla de padrins de fonses, perquè hi va una temporada que gairebé cada setmana mostraia qualque padrins de fonses. Controlava molt. I de fials. I per en tios que eren, a més...
poc coneguts. Eren interessants. I de compte a menys, m'interessa molt. Què passen els pares? Anem per parts, a veure. Una forma per mantenir les facultats mentals quan arribes a certa edat, dues coses, vull dir, activitat física i activitat mental, això, diguem, bastanta, bastanta evidència científica.
No n'hi ha tantes si allà de fer sudokus o jugant a estrivia... Se diu molt, això, no? Sí, ja. A veure, mal no te'n farà, això segur, val? Però que de veres te suposi... Millores cognitives... Una millora significativa específica, és a dir, no arribem a aquest nivell... Vaja, aquells primers estudis no arribaven a aquest nivell, no?
Aleshores, una nova recerca feta per diverses unitats i centres europeus en gerontologia demostren que a major freqüència de tenir cura dels nets afavoreix la cognició dels padrins. Per tant, com més contacte t'ho tenguis amb les teves precioses netes i més temps passis amb elles i més cosetes facis amb elles indultablement això contribuirà a que no te deteriori si més no.
No sé per què na Maria, na Maria i na Maria riuen molt, no sé, però... No sé si s'han... Però a mi m'apareix un tema interessantíssim. Interessantíssim. Sí, però, men, se padrí un temps tenia l'avantatge que quan te cansaves podries encolomar sa criatura a son pare i sa mare.
Però ara no està tan clar, això. No, perquè ara són quasi substituts en determinats casos. I això ja... Avui en dia els padrins carreguen més del que haurien de carregar. Ah, aquest és un altre debat. No, no t'ho vull mal. No, però... Ja m'estau assustant ara, ja. T'ha d'assustar, per favor. No, però... Jo crec que ara hi ha... Bé, això suposa que cada família, cada...
Cada història deu ser distinta, però sí que el món s'ha complicat molt, no? Darrerament. Sí. I també, jo ho veig amb els meus que fan una feina extra, que se jubilen, que són avis i que són coses...
continuen fent un tipus de feina tal vegada, però sí que... No tenim ben real d'aquest tema. No, en general no tenim... La societat té alguns temes molt mal resolt. Però en aquest cas sí que és interessant, està bé, aquest tema que a vegades se diu...
intergeneracional, no? Que per infants, adolescents, joves, no està malament també tenir contacte amb gent major, a part dels seus pares, i que per gent ja gran edata també és interessant mantenir-se jove, tenir contacte amb infants, jo crec que sí.
És una cosa que activa. I, d'una altra manera, però Joan, Biel, si sou docents, això també sempre se diu, no, molt millor, si ets un professor, si ets un docent i estàs en contacte amb infants, amb adolescents...
millor que si estiguessis a una oficina només amb una pantalla. Sí, per suposat. Jo estic molt content d'estar en contacte amb gent jove. Bé, no ho sé, hi ha dies. Però que sigui, manté més el dia de moltes coses. Ja sabeu dir bró i sabeu dir aquestes coses. No, però per això no m'interessa gaire. Però el fet d'estar en contacte amb gent jove. Jo crec que això és important. Sí, sí.
Mira, és un estudi bastant ben fet. Bé, bastant ben fet. Ara te diré perquè m'adona bona espina. S'ha fet un seguiment a més de 1.700 padrins i padrines majors de 50 anys i és el que se'n diu un tipus d'estudi longitudinal. És a dir, que els han agafat aquests 1.700 i els han fet un seguiment durant...
una sèrie d'anys, no m'ho dic un quant d'anys, supos que se fan t'ho especifica segur, o vaja s'estudi publicat t'ho especifica segur, on s'havien fet dos grups de persones, uns que podrien dir padrins que no exercien com a tals i un altre grup de padrins que sí que exercien com a tals. Aleshores,
Se van mesurar tota una sèrie de variables, freqüència i de ses cures, activitats que se feia quan s'estaven seus nins...
d'aquestes activitats. S'arriba a la conclusió que no hi ha activitats específiques, concretes, que tinguin un major pas amb aquest manteniment, sinó que qualsevol activitat que tu facis per la vista en sos infant ja te genera aquest benefici en concret.
Sí que sé, hi ha una concreció en quines àrees se manifesta aquesta millora, en concret, la fluïda verbal i la memòria episòdica, els dos àmbits de cognició que va succeir tal dia a tal moment. És a dir, vincular un succès amb el moment i lloc en el que va succeir.
Aquests dos àmbits de la cognició humana són els que més milloren a partir que contacten els seus nets. I això en aquest cas, diguem, no et beneficia tu, aquesta millora és més grossa a les padrines que a les padrines. Però així i tot...
Padrins i padrines milloren per fer d'exercir de padrins. Bona notícia. Bona notícia, clarament. I aquesta després me la deixes, eh? Passes el link o això, perquè jo me'l vaig llegir amb tranquil·litat. Per favor. Més coses. Més coses. Mira. Ai, sí, ara tenc un parell de minutets. T'agrada caure un mite? T'agrada que tirem mites per avall?
T'agrada fer caure mites? Un mite per avall. Molt bé. A veure, segur que tots vosaltres dos, perquè vaja, crec que la cosa ja s'ha generalitzat tant que poden dir que qualsevol de naltros, coneix qualcú que s'ha primat amb aquests medicaments fantàstics per diabètics tipus Ocempics i similars?
que els diabètics ho passaven fatal perquè... Sí, sobretot en llocs com els Estats Units se desviaven al mercat cap a... se gent que el prenia per rons estètiques i ells que el necessiten de veure't se trobaven que no n'hi havia o que els preus se'ls ha disparat, etc. Aquestes coses. Molt bé, i de tot la promes diguem que res. Res. Res.
Res, perquè quan t'ho deixes, tenen un efecte rebot encara més gros que règins tradicionals. Què dius? Això és el que s'ha descobert, sí. A veure, ja fa uns anys, o sigui més o no, uns quants mesos, i probablement dins els darrers anys, ja se va fer públic que aquesta primà que generen aquestes substàncies com la semaglutida, que és el que s'ocenpicosbigobi, o la tirzepatida, que és el monjaro,
que són aquests tres grans medicaments que s'aprenen per aquesta rola estètica de perdre pas, en realitat no generaven una pèrdua de greix.
És a dir, generava una pèrdua de greix, però molt mínima. El que més se perdia era se perdia massa muscular. Això se va arribar a constatar. És a dir, la gent se primava, sí, però quan van començar a analitzar, a veure aquesta pèrdua de pes, on era, un dels primers problemes que van veure era que bona part de la pèrdua de pes no era pèrdua de greix, sinó que era pèrdua de massa muscular. En sóc qual cosa, l'estat físic de la persona se deteriorava.
Clar, que és el que pesa més, la massa muscular. Correcte. És a dir, clar, tu t'ho deixa més volum i pesa menys. I a mi m'estic primant perquè perds pes. Però no era realment així. No, no. La proporció, és a dir, s'esperava, s'esgrigava que se perdés molt de greix i resultava que no, que una bona part dels pes que se perdia era de massa muscular i això malament. Sobretot, quanta més edat tingués la persona la qual prenia aquests medicaments.
i de, mira, resulta que diu aquí, diu, exhaustiva anàlisi publicada en el British Medical Journal, revisava 37 estudis on s'actuaven aquestes proves, és a dir, s'agafaven aquest pacient, etcètera, que eren, al final, sumant dels 37 estudis, eren ni més ni més qualque 9.300 participants, aleshores resultava que
Aquells que havien fet, diguéssim, un règim entre còmates tradicional, recuperaven espès a un ritme de mig quilo per mes, d'acord?
Les persones que utilitzaven, que feien règim però tenien ajuda de medicaments distins en aquests tres que hem esmentat abans, acabaven recuperant 4,8 quilos en els primers 12 mesos. Els que utilitzaven medicaments tipus Exenatida recuperaven en els primers 12 mesos 10 quilos.
No, perdó, 6 quilos. És a dir, 5 quilos si no prenies medicaments, si prenies Xenatides en recuperaves 6, i si havies pres el 100 pic, Vigovi o el Mungero, en els primers 12 mesos recuperava una mitjana de 10 quilos. És a dir, eren els que tenien... Un rebot. L'efecte rebot més gros i més significatiu.
Ens ha afegit que els beneficis col·laterals que tenien aquest tipus de medicaments, que eren colesterol, triglicèdits, glucosa i tensió arterial, havien recuperat els seus indicadors que tenien, abans d'iniciar el procés o el tractament, en menys d'un any i mig.
en la qual cosa, diguéssim, mentre estàs en tractament, sí, amb aquesta vigilància que hem dit abans de la pèrdua massa muscular, en la qual cosa s'ha d'anar alerta, però tots els altres beneficis, vull dir, tot d'una que us deixes, en un any et desapareixen i has tornat on eres. En la qual cosa...
Aquests medicaments miracle efectivament han resultat... Una enganyifa. Sí, demostra que els miracles encara no existeixen ni en sàmbit mèdic.
Vaja, i sobretot a mi em feia rabi això, que s'utilitzava un medicament que la seva esquesesa llavors perjudicaven els malalts que sí que ho necessiten. Sí, efectivament. Que recorden que són els diabètics. Sí, sí. Recorden que són els diabètics. Sí.
No sé com anem de temps, anem... Crec que he acabat la meva... La teva aportació. Molt bé. Ara ve aquesta aportació que ens il·lumina el sentit de la vida. ... ... ...
Fins demà!
El sentit de la vida. La ciutat morta. La ciutat morta. Avui començarem parlant d'algunes ciutats que no són mortes. Precisament. Comencem parlant de Sevilla i llavors Madrid, que són dues ciutats amb molta vida. Men, vos havia dit que començaríem parlant d'allò d'estòpic espanyol, de si...
Estoreros. Estoreros, i gitanes, i gitanos, i... En fi, eh? Si es pot quedar de fer feina, és tòpic espanyol. Si hi ha una òpera que és una síntesi de tots aquests tòpics, és una que tots coneixeu, que és una meravella, a mi m'encanta, troc que és una meravellosa òpera,
i que, mireu per on, se va estrenar un 3 de març de 1875, a París. L'any passat, el 3 de març passat va fer anys redons, en guany ja no. Però aquest seu compositor, Joel Bizet,
va veure s'estrena, però no va poder guadir massa de sèxit, perquè quan va, se va estrenar, no va tenir un èxit, aquesta Carmen, estic parlant de Carmen, evidentment, de Jors Vicet, i Vicet va morir tres mesos després, va morir, curiosament, un tres, un tres de juny d'aquell mateix any, tres mesos després de s'estrena de Carmen, va morir, per tant, no va poder gaudir de sèxit posterior a s'estrena d'aquesta autèntica obra mestra. Sentim un trosset, ja vam parlar de la seva obertura.
Fins demà!
Sevilla, Carmen, sa jocatana Carmen, que feia feina a sa real fàbrica de tabacs de Sevilla. Figarreras. Figarreras, Nescamillo, Estorero. I Don José, Don José, que era un violent navarràs. Violent. S'insinua que podria venir rebotat de sa primera gara carolina que havia fui de per allà.
Està mintada que aquesta òpera no se sap molt bé, en el llibre no s'especifica clarament, però en torn, en els primers anys 40, podrien ser de l'època d'Isabel II, quan encara era molt nineta, Isabel II, o començava el seu regnat.
tòpics d'espanyols, allò que a Àfrica comencen els Pirineus. Sí, allò que deien, no? Qui va ser que van conyar aquesta frase? De fet, se li atueix a distins. Un ministre de Lluís XIV, no sé qui era. No, posterior, segurament posterior. És posterior.
Qui té menys números, però no deixa de ser una llegenda urbana, és l'Alessandra Dumas, pare. Sí? Jo no sé per què... Se diu que torna a l'època d'en Dumas, d'aquell temps, un francès, evidentment havia de ser un francès. Si fos un Dumas estaria bé. Bé, jo vaig saber a Madrid la setmana passada, i Dumas també.
Només va ser per Madrid. La setmana passada. No varen coincidir. Tu saps, sabeu vosaltres aquella carrera de Sant Jerónimo, que va de ser Port del Sol, per avall, que passa als congresses de diputats. Jo vaig anar a Madrid dia 23 de febrer. Vaig arribar allà. Idòi, sabeu que hi ha un restaurant molt, molt antic, que té quasi tots segles d'antiguitat, el restaurant Lerdí?
Home, l'Ardi, sí. Ah, sí, l'Ardi. A veure, parlarem de l'Ardi. T'he de dir que hi vaig anar a dinar. Què dius? Sí, menjar un segon millor Wellington. Però això és molt tristòria. Això és molt tristòria. I doncs, just a veure el que avui dia és l'Ardi, hi havia un hotel. El primer hotel que va a Madrid. Hotel, hotel. Hotel, hotel. Hotel que, per suposat, era francès.
l'hotel Monnier que se va establir allà per part d'un francès, monsieur Monnier lògicament, que havia comprat uns anys abans havia comprat el que havia estat la Fontana d'Or la Fontana d'Or aquella taverna que hi havia Jan Esquerra de la Victòria que és una travessia de Sant Jerònimo just abans de l'Ardi Esquerra que se'n va a la dreta en direcció creua cap a Calle de la Cruz
allà hi havia la Fontana d'Oro, que era una taverna del segle XVIII i del principi del segle XIX, que va donar nom a la primera novel·la d'en Galdós, per cert, que ell situa aquesta trama durant l'estrella liberal, a la Fontana d'Oro. Bé, i doi l'Eldi. De vora l'Eldi hi havia sota el Monnier,
Sotel Monnier, com estava en tots els luxes dels hotels moderns d'aquell temps, va ser on es va allotjar l'Alessandra Dumas' pare amb el seu fill, l'Alessandra Dumas' fill, i un parell de migots més, perquè aquí hi anava com a periodista, hi anava per cobrir unes noces. Unes noces. Unes noces, sí. Era novel·lista, evidentment, però també va ser periodista com es propi Galdós, que va ser novel·lista però abans havia estat periodista.
La Santa Domà es periodista cobrint unes noces. Unes noces que van tenir lloc el dia 10 d'octubre de 1846. Isabel II? Sí, però no van anar a cobrir aquestes noces. Ah, no? Unes altres que estan fent a la vegada. A la vegada? A la vegada. I tu em diràs, i com així? I com així? Com així i van dir, les noces de la reina Isabel II, amb el seu cosí, el set de sis, aquell gran homonot, va i cobreix unes altres noces.
Estrany. Tenia una raó de pas. Sí. Perquè cobria les noces de sa germana, d'Isabella II. Ah, sí. La Luisa Fernanda de Bourbon. Que, amb qui se fa casar? Amb un francès. Amb un francès, clar, però com a francès, com a francès, en Dumas tenia més interès pels francesos, perquè se casava ni més ni menys que el fill del rei de França. Sí. Sí, Lluís Ferri d'Orleans, que encara era rei de França. Lluís Ferri d'Orleans, que encara era rei de França, li quedaven dos anys. Sí. I d'Antoni d'Orleans, el duc de Montpensier, era fill... Montpensier.
d'en Lluís Felip d'Orleans, el cunyat d'Isabel II, que després va ser un dels que van espinjar per la revolució, el 68, que ell aspirava ser rei d'Espanya. Sí, ell aspirava. I eres candidat d'en Serrano i dels unionistes. Molt penses, sí. I aquell eres que se casava lògicament el francès o estàvem més pendents de ser noces, dels fills del rei de França,
que de ser noces de la reina d'Espanya. I se van casar el mateix dia. Isabel de Borbó, ja Isabel II. Quines coses, no? I Lluisa Fernanda, Lluisa Fernanda de Borbó, en sa seva germana petita, se van casar a la vegada, en els seus respectius esposos. Toni d'Orleans i Francesc Desís de Borbó, en fi. Música. Mira, casualment resulta que hi ha un compositor de Sarasuelas,
que és Federico Moreno Torroba, que és dels importants, podríem dir, que va deixar un 3 de març de 1891. 3 de març. De 1891. I que...
que la situa just abans de la revolució del 68, just després, en escomptat de la revolució, i no té altra ocorrència que anomenar-se el protagonista Luisa Fernanda. Que animals. Mira quines coses. Quines coses, eh? Serà casualitat. Són qüestions que d'aquesta sexualitat hi ha un passatge tan, tan, tan, tan, tan conegut que tots el coneixereu.
Fins demà!
Yo soy violita que soy soltero y enamorado, cabrero tan bonita que soy sincero y estoy casmado de que un soltero no llego a su lado.
Yo soy un caballero español, yo soy extranjera, y abro uns calquitosos para que no se vuelvan en celos del sol. A la sombra de la sombrilla de cansella, con voz muy clara, canta el aplá. Una sombra de una sombrilla saliva,
les meves contradiccions, que m'agrada ser Sarsuela. Amigues i amics, això és el crepuscle, encén estats. Feia temps que no sonava Sarsuela? No, jo l'altre dia vaig posar... Sí, vaig posar aquella de... de...
La del Gran de la Paloma. Jo no era. Jo no era. Si no me'n recordaria. El coro de los... Això que sonatara era... No té un nom així... Sí, la mazurca. La mazurca de la sombrilla. La mazurca de la sombrilla.
I doncs sí, Luisa Fernanda, Dumas, Sotel Monnier... Curiosament, l'amo dels Lardí, que està de vora el que és de Sotel Monnier... Tu li dius Lardí, perquè jo llegia Lardí i m'ho pensava que era Lardí. Aquesta persona que va establir aquest negoci, que primer va començar a ser una pastisseria, va a un restaurant, era un tal Emil Oguenin. Oguenin.
Emile Aguinin. I era un poc francès. I lo de l'Ardi és un mal nom, perquè sembla que va fer feina en el restaurant Hardi. I llevava l'epoca a ell, l'Ardi. Ell era l'Ardi, de mal nom. I d'aquí ve el nom de l'Ardi. Curiosament, és que li va recomanar en aquest monsieur Aguinin establir-se a Espanya per muntar un restaurant o una pastisseria que després fa el restaurant, va ser en Prosper Merimer.
que mira per on el s'autor de la novel·la sobre el que s'abasa el llibret per fer Carmen tot quadra i doncs la revolució del 68 tot un incendi si parlant de Madrid i parlant d'incendis quin és l'incendi més glamorós que hi ha hagut a Madrid mai? hi ha hagut molt segurament glamorós no sé
Si ara fos molt dolentot, podria vincular aquest adveniment en el fet que nosaltres, a dir 24 de desembre, ho vinculem amb allò d'esfum-fum-fum. Sí. No, però no és per això. Esfum-fum-fum nostre. És que un 24 de desembre de 1734 se va pegar foc el Palau Real de Madrid. Ah, sí. S'alcassa el Real. 1734. 1734.
mig regnat d'en Felip Cinquè, és una història molt guapa, hi havia un pintor de la cort d'en Felip Cinquè. Diu que hi ha un incendi, és una història molt guapa. És una història preciosa. Un pintor ja major de la cort d'en Felip Cinquè, un tal Jean Rank, que havia arribat a Madrid amb en Felip Cinquè, però ja era un pintor ja gran,
I veia amb preocupació que els pintors més joves li guanyaven territori. I, a més, tenia un problema, que és que estava quedant sec. Clar, per un pintor queda sec. És complicat. És com per un músic quedar-se sort. Pitjor, pitjor, perquè en Beethoven podia ser un gran músic i quedar sort. No podia ser pianista.
El que li va fotre s'inventa en el metodisme de ser pianista, però compositor sense cap problema. Ara, per un pintor que va sec, això sí que és un problema considerable. I què feia? Pintava d'amagat i els fosques i amb un llumet i una d'aquestes amb un foc i uns olis i un no sé què.
Se va pegar foques per l'Aurel de Madrid. Se van perdre infinitat de pintures. Se pròpia Les Menines va patir bastant. I se va cremar una peça, una pintura, que avui en dia segurament seria una de les principals pintures del Prado, que és l'expulsió dels Moriscos de Miràfquez. I també se va perdre molta partitura musical.
De fet, bona part de les partitures, de l'obra sacra de la capella real, se va cremar amb aquell incendi. I això va donar feina a molta gent, a alguns compositors, durant bastant de temps per refer tots els corpos de la música sacra que es feia servir a la cort habitualment. I un dels que van tenir sobrefeina en aquest sentit va ser el mallorquí, en Toni Lliteres. Ah, en Toni Lliteres.
que ajuntament amb en José de Nebra, per exemple, van estar a galeres fent feina escrivint partitures perquè feia falta passar a cort i el dia a dia. Sentirem una cantata al Santíssimo, cantata a l'Altíssimo, d'Antoni Lliteres, que és una de les peces que va escriure per...
tornar a refer aquests corpus. Un ha cantat el Santíssim, que es titula, és una... és una bala, podríem dir, es titula, és un títol significatiu, Cuando a pique, señor, se va a la nave. Una bellesa de música. ... ... ...
Cuando apique, señores, salva la nave, que en el alma creó l'amnipotencia, dispone tu piedad y tu amor sabe, con sabia providencia, hacer que se fan al
Idéu-sint, Toni Lliteres. Ertananc, com en Dardé i Nabdón. Igual. Quan no pica, senyor, se va anar bé. No sé si... Nabdón i en Dardé ens hauria de dir alguna cosa. Bona, men, abans deiem que sí, per un pintor queda sec, és un problema. Per un compositor, com en Beethoven, queda sort, també. Podria ser, no tant, segurament. Ara bé, per un pianista, perd un braç. És complicadet.
Mira, avui, dia 3, 3 de març, avui fa 65 anys, que abans era una data important, perquè era el que marcava la jubilació de les persones, ara ja no és així. Avui fa 65 anys exactes, perquè va morir el 3 de març del 61,
va morir una persona que, a ser pianista, va tenir-se la gràcia de perdre un braç, el braç dret, a la Primera Guerra Mundial. Estic parlant de Paul Wittgenstein, germà de Ludwig Wittgenstein, gran filósof, i d'una família riquíssima d'Alemanya i jueva, que ho va passar durant la Guerra Mundial, tot el que ha fet de ser riquíssims, els va salvar, els va ajudar bastant.
I doncs sí, Paul Dierstein era un prometedor pianista que va anar al front, al front de Rússia, i va perdre esbraç d'edat. I, bueno, hi va haver compositors que van escriure obres per ell per la mà esquerra. I segurament d'aquests compositors, el més conegut, o serà l'obra més coneguda d'aquest repertori, va ser el concepte del piano per la mà esquerra, que va escriure per ell per Paul Dierstein ni més ni menys que Maurice Ravel.
hem començat parlant d'un francès, Vicet, acabarem sentint una música de Rabel, que concert meravellós per Samar Esquerra, per pianista, per Paul Biggestan, que va morir tal dia com avui.
Música de Biggestine, era? Per Paul Biggestine. I de Gràcies Joan, Gràcies Biel, i deixem amb aquesta música. Fins demà, bona nit i feix bonda.
He decidit trobar-me sol dins la multitud.