La transició. La transició a la vida adulta.
Bon vespre, amigues i amics. Això és el Crepuscle en Cent Estals, però es parla en Tomé Vorell. Això és el programa... Mira, jo tinc aquí dues numeracions perquè els nostres oients potser molts han sentit parlar que ja duien 2.152 programes aquí a Bona Mediterrània.
Però que nosaltres vam tenir altres vides. Això que diu... Jo penso en les vides... Les moixes, no? Que tenim unes quantes vides. Nosaltres en tenim 3.263. Que duim una doble comptabilitat. Sí. Que duim una doble comptabilitat bé, però no tenim dobles. No, no, no.
Però vaja, sí que ja duim molt de comptes i que ja duim moltes nits junts, molt de vespre junts. Bon vespre, Biel. Bon vespre. Som una família, ja. Som una família. De fet, de tanta convivència. Sí, però insisteixo, xerrem molt de menjar, però al final no... Hi ha coses que no... De tant en tant. De tant en tant, sí. No fa tant, vam anar a fer un soparillo. Joan Roca, com duus la setmana?
Bé, ja espitjant perquè arribin a les festes. Cap a demà, que t'hi van ratjar, i llavors ja a les festes. Aviat arriben a les festes. Maria Antic, bon vespre. Bon vespre. Com dus això de començar una setmana en dimarts? Trobes que haurien de ser cap de setmanes de tres? M'ha agradat molt aquesta setmana començar l'en dimarts.
És que això sempre és dubte de si aniria bé. Aquella cançó que diu no m'agraden dilluns. Aquesta setmana m'ha agradat. Gran cançó, per cert. Diuen que anem, no? La setmana de quatre dies de feina. Diuen. Diuen tantes coses. No sé si hi arribarem, però. No sé si ho veurem. Si tornarem a veure-se de sis.
Espera que no. Espera que no. No sé, no sé. Alerta. Llavors t'acontaré una cosa que té a veure amb educació. Mira, ja que avui parlaré amb un especialista, perquè jo he començat el programa, he dit la transició, i llavors he dit la transició a la vida adulta,
perquè el títol de la tesi que en el seu moment va fer aquest doctor en ciències de l'educació que tenim aquí, en Pet Lluís Oliver, bon vespre. Bon vespre, què tal? Encantat, està amb vosaltres. I benvingut en el programa perquè aquí ens agrada parlar de gent que té coses que portar i sobretot aquests temes d'educació també aquí ens agrada molt tractar-los.
i d'educació i de moltes més coses perquè també parlarem de protecció de menors i d'altres temes i això és un programa que com sempre produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla d'una manera impressionantment impressionantment sorprenentment tot surt bé jo no sé com ho fa però és na Maria na Maria Olivet
El nostre convidat d'avui, el nostre Salenita, va néixer a Barcelona. És doctor en Ciències de l'Educació amb la tesi El procés de transició a la vida adulta dels joves acollits en centres de protecció de menors. Des del 1986 és professor de Pedagogia Social. Actualment imparteix classe als estudis d'Educació Social i Pedagogia, així com el màster en Intervenció Socioeducativa en Infància, Adolescència i Família. Tot això a la UIB, a la Universitat de les Illes Balears.
Ha treballat en l'àmbit dels serveis socials i la protecció de menors i ha orientat les seves publicacions vers l'atenció a la infància i a la gestió de programes socials i de competència familiar. I al nostre convidat d'avui li agrada començar amb aquesta música d'Ailes in Gaza.
Discovered. Uncovered and written in a shape. Garguless fingers pointing to you.
Pat Lluís Oliver, bon vespre, benvingut de nou. Moltes gràcies, bon vespre. Començam amb aquesta cançó en Point Llu, Ailes in Gaza, per què començam així?
Bueno, perquè l'any 80 va ser un any que dava moltes incidències musicals significatives, però llavors a l'any que em va tirat el va treure la Bochelle Suambo, un disc que ha venut un millor de còpies a Itàlia, i que va ser un abans i un després, dins la música lleugera, culta, podríem dir, una cosa desconeguda fins aquell moment.
i perquè aquell grup ja el vaig descobrir també en aquell temps, el vaig veure en directe fins i tot a Celeste, sala Celeste a Barcelona, desapareguda, una sala fantàstica. I bueno, i de seguit escoltant, segueixen amb actiu, Martín Bey, fan ja una altra cosa, utilitzen instruments antics, empleen basses rítmiques orgàniques, però sempre amb aquest toc electrònic que toca.
de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua, de la llengua,
Que bé, que bé que músics dels 80 continuïn amb actiu i que també vagin fent música, no? Sí, han evolucionat, a més. Molts evolucionats, no repeteixen un cliché. Nosaltres aquí, quan començàvem la conversa, solen demanar als nostres convidats
Com va néixer la seva vocació, digue-li vocació, digue-li interès, ganes d'aprendre dins un determinat àmbit, no? Si anàvem amb en Lluís Oliver de quan tenia de vuit anys o de nou, vint anys, com se decideix aquesta vocació, no sé si és per l'educació, la docència...
Bé, com tantes coses d'una forma absolutament casual. En aquell temps, primer de carrera era comú, dins de branca jo, estava entre filosofia, psicologia, ja havia llegit coses, perquè a mi van suspendre religió política...
Vaig haver de repetir-ho per la lliure política. Formació de l'Espírit Nacional. Sí, sí, sí. Per els nostres veient més joves, polítiques, que crec que d'aquí ningú la va fer. No, jo sé. Per poc, eh? Sí, sí. Llavors, tenia temps i m'ho vaig a dedicar a anar per la universitat. Vornem com era allò. Hi havia dos curses de medicina.
Recordo en aquell temps. Sí, que van començar i llavors se va acabar. I m'anava ficant per... I anava escoltant, no? I em van fent una idea. I vaig pensar que, com que primer era com filosofia, psicologia i pedagogia, ciència i l'educació s'ha de en aquell moment, vaig dir, però vare aquí. Sense tenir molt clar si cap a la literatura també m'agradava,
Vaig tenir una professora d'assistitut que m'ha encoratjat molt a escriure. Em va fer fer un conte de por i em va cridar i m'ha dit m'has fet por. No em dedicaré a fer por, però bueno, per aquí. Però d'en dits-ho, nom de la professora? Valdueza, era un altre jove que va venir llà no sé on, destinada no sé on.
I que inclús molts d'examens de recuperació que serveix. Avui l'ho denunciarien immediatament. Diu, menja. Distint a l'ara, no? Sí, però va ser un canvi important dins del que eren els professors d'aquell moment. Sí, perquè aquí...
de vegades ho demanam, no? Demanam si hi havia professors en aquell temps que varen tenir influència, no? Sí, sí. A l'hora de prendre decisions. Emili Janer, Pef Fonti Trias, que era el director, que era un excel·lent director i que també mos deixava llibre, de casa seva, i tocant el viol i el piano. Emili Janer crec que va venir aquí quan... l'aniversari de l'institut, recordes que també... Sí, això era un professor que varen tenir, sí. Bé, llavors va ser això que dius...
jo m'agrada molt la música, ja havia fet coses en la corea universitari, no, encara no, però no havia començat la carrera, però havia fet coses de música, anava a classe aquí de vora, a canvi que al Barceló, vivia aquí al cantó amb en Toni Fernández i tal, anava a classes amb ells, amb en Toni, i res, i va resultar que en aquell moment el departament de pedagogia, que n'hi havia un, ara n'hi ha dos,
Tenien un estudiat, començava a tenir un pot de tecnologia i feien les setmanes de renovació pedagògica i m'hi vaig apuntar. I vaig pensar que, bueno, si en aquell moment que tot tenien al cap canviar les coses i vaig pensar que l'educació era una bona forma d'ajudar la gent a canviar les coses i que jo volia fer qualque cosa en aquest sentit.
i que a més tenien equipo, cosa que a mi m'ha motivat, tenia equip de gravació i coses d'aquestes, i va ser per aquesta història en casual, llavors clar, a segons ja començaven a diversificar, psicologia només hi havia transcursos, no podries que passi a carrera aquí,
Jo tenia clar que no m'aniria a Barcelona quan varen fer companys meus per fer d'emancipar-me d'aquesta manera, sinó que m'emanciparia en totes, vull dir, com tocava, allà quan fos. I vaig quedar aquí, vaig quedar aquí, i me vaig decantar cap a pedagogia d'aquesta manera, que vaig llogar...
a Tengresques, va ser setmanes de renovació pedagògica, en Climent Picot-Lell me va ficar a la quadra universitari, me va enganar, perquè me va dir que volien fer cançons dels Beatles, quan jo tocava la guitarra elèctrica, que podia, com bé, mai feren cançons dels Beatles.
La coral no anava per aquí. I vaig quedar deu anys. I ja vaig conèixer, la mare de Maria. Té tanta regent de Mozart. Idò, no eres Beatles. No, no eres Beatles. M'ha agradat això d'educació, una forma de canviar coses. En aquells anys 80, estava clar que era una manera...
una via per canviar coses. Vista en la distància, ara mirat 50 anys després, ha servit per canviar coses?
Ha servit per canviar persones i també per canviar la concepció que tenim de moltes coses. Per exemple, la família és molt diferent de la família actual de la família de fa 50 anys, per posar-ho a llarga. I molta part d'aquest canvi s'adou no només a l'educació escolar, sinó també a altres àmbits educatius. No tan formals... Són processos de pedagogia social, educació fora de l'escola, sobretot.
Però coses que ens van arribar molt tard aquí, manifestacions culturals, sí que crec que van tenir... En aquell moment el món educatiu era molt actiu i van fundar una associació que s'havia d'aire, associació i llengua per veure una associació educativa, i en fi, que hi havia... Hi havia revistes també, musicàries... Sí, sí, les escoles d'estiu, molt importants també, i en l'àmbit escolar.
El nostre convidat va començar com a professor de l'Escola de Treball Social, escrita a l'UIB. Encara no estava escrita. Llavors va escriure. Llavors va escriure, de la qual fou coordinador general i sotsdirector. Què recordo d'aquella experiència? Perquè, clar, parlàvem a vegades de...
Institucions, que han baratat, ara està totalment integrat aquest tipus d'estudis a la universitat. Sí, era un... I de bon procedia, perquè fos adscrita, de bon venia? Sí, això venia d'una iniciativa antiga de l'Iglesi, d'assistents socials, però era gestionada per un patronat format per l'Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, quan va ser Consell, després de la Diputació...
i l'Iglésia, l'Iglésia a través de Càritas. El govern valer finançava Càritas i part d'aquest doble anava al finançament despatronat, era un patronat, que hi havia l'escola de treball social. Era una escola absolutament diferent de tot el que hi poguva avui en dia. Era assembleària,
Els alumnes, un vot d'una alumna parava igual que un vot d'un professor. Hi havia gent, gent, ensina, fent classes allà, i un club, crec que l'ISPAN va fer qualque cosa per allà. I, bueno, hi havia també una forta influència progressista, vull dir, el secretari cobrava igual que el director, per exemple, perquè s'havia decidit amb assemblea.
I recordo un alumnat molt implicat, molt motivat, un professorat també molt motivat, i són bons records els que tenen de l'Escola de Treball Social. Jo sé que arribava allà just perquè vaig començar fent un seminari i ja estava emancipat i venia de tocar per aquí i per allà, en Cucorba, per cert. En Cucorba. I vaig estar també de guitarrista 10 anys amb ells. I arribava just en seguit terra per fer qualsevol classe en aquell moment.
Eren molt joves. Clar, estan parlant de formació, de formar en els futurs professionals, diguem, de treball social, dels treballadors socials. També, en Perluís Oliver ha treballat en gestió. Jo tinc per aquí apuntat molta gestió. Director d'un centre de protecció de menors, llarg del menor del Consell Insular de Mallorca, del 1990 al 97.
responsable dels serveis transferits de la protecció de menors, del 98 al 2000, i de la unitat de planificació del Departament de Servei Social del Consell Insular de Mallorca, 2000-2001. Estim parlant
d'una època de fa més de 25 anys. Clar, en aquell moment treballar en aquesta gestió devia ser començar, no diré de zero, però pràcticament amb moltes coses. Sí, van tenir sort un grup de persones amb això, algunes ja han desaparegut, en Pere Masqueró, per exemple, perquè érem proposadors de l'Escola de Treball Social i el Consell Incipient
Clar, la seva tasca era coordinar tots els serveis socials muntats, que de fet hem de pensar que el primer pla municipal de serveis socials és de Palma del 1985, i eren aquests anys. Llavors el Consell ens va encarregar un estudi, un grup de professors de l'escola de treball social, Lluís Ballester, Pere Masqueró, Joana Rosa, en fi, per de qualque manera planificar com s'havien de desplegar els serveis socials a Mallorca.
Llavors això se va repetir amb altres persones a Menorca i van fer els seus mapes de serveis socials. I llavors, quan van acabar aquesta feina, que va durar dos anys a si mateix, mos van dir, ara ho podríeu fer. I va ser quan jo vaig deixar l'escola de serveis socials, vaig anar a fer feina de serveis socials, assessorant i moltes. I aquesta feina bàsicament, no, encara no era de gestió, perquè jo estava de pedagoga allà, però era una feina que bàsicament era de sistematitzar
com vin de ser centres de serveis socials. Va coincidir amb un pla estatal que finançava la meitat, el pla de prestació en bàsiques, en fi. I era això. Llavors ja, després d'aquí sí que m'hauran cridat per dir-hi al llarg del menor, però ja he fet la part d'infància, d'aquest mapa, i ja m'havia especialitzat en temes d'infància, delinqüència juvenil, coses d'aquestes...
I va ser quan vaig començar a fer feina de gestió en sèrie, en sèrie. I clar, quan xerrem de gestió, diguem que té, anava a dir, no sé si la paraula seria mala fama, però tot el que sigui política, en aquest cas que és política de serveis socials o la política que sigui,
Avui en dia, desgraciadament, té aquesta mala premsa, no? No d'aquest àmbit, sinó que en general, és més fàcil... Hi havia una època que teníem molt mala fama, els inspectors d'Hisenda, no? O no sé si ara continuen. Però jo crec que ara, si dius que un fill teu, per exemple, se dedica a la política, dius, millor ho duré d'amagat, o no ho sé, no? Perquè, diguem, no són els polítics, no són les persones més...
més valorades. I clar, jo ara estic pensant en aquells anys 90, 2000 i per això jo he de començar pràcticament de zero. Com era es tracta amb els polítics? Perquè clar, era complexa. Sí, pensau que el primer Consell de Serveis Socials, a banda que ja fes feina pel Consell de Mallorca, un dia que vaig anar amb el dia del vespre pagant els professors, i menys i els governs s'implicaven en aquest patronat, m'ho va dir que això abans ho fan ser molles i els capellans,
i que, com que hi havia que utilitzar vocacions, això ara vol haver inventat un ofici.
Això va molt d'aigua. Bé, llavors, Espalditi mos tenia molt en compte, més que les perquè ningú sabia què era això de serveis socials, ningú sabia per on començar. I els tècnics pesaven molt. Això va canviar, va canviar després, i es tracta amb Espalditi sempre, com tot, amb la vida de dues dimensions, amb la persona, amb Espalditi de molts partits diferents, i amb persones excel·lents i amb persones que no s'acreden allà on estaven.
de manera que a l'hora d'anar a demanar recursos, nosaltres en aquell moment al llarg del menó teníem cent i pico nens i nines, s'havia tancat l'any 86 a l'art de l'infanci, que era un macrocentre, curiosament, i això m'agrada explicar-ho, perquè s'acorda plà, que jo el guarda a qualca banda,
posava que, d'acord, les darreres troballes científiques, això de macrocentre no va bé, que per vincle efectiu de nit. Les darreres troballes científiques són de 1960, com vol, li va publicar els seus estudis, però aquí va arribar en aquells anys. I va ser quan van tancar les macroestudis. Jo vaig entrar, pot després, que això hagués succeït, ja hi havia una estructura de 7 centres a xalet, de barri de Palma, i una unitat de primera cuida, de cuida temporal.
I es tracta amb els polítics, sempre en tracta d'intentar trobar recursos, d'obes, que la burocràcia no dificultés el projecte educatiu del centre, que passava, per exemple, per poder amenatjar d'obes amb efectiu. Perquè no volíem que vengués un proveïdor a la porta, deixaves menjar, llet, el que fos, i els nens no sabessin d'on venien aquestes coses. Els nens que s'havien d'emancipar en 18 anys, en aquell temps...
ja era dur, i que volien que aprenguessin a gestionar un pressupost, administrar un DOBES, etcètera. I això era la tasca que estava en el Pla Educatiu de Centre.
i que nosaltres exigíem que fos així, però això implicava tenir sempre dins la caixa 12.000, 14.000 euros, on el banc, i donar el dolpes en efectiu en els corridors de cada centre perquè els administrassin i venim, mirassin la reducció de calitat preu i nassin a comprar allò, amb més bona ràtio hi havia, no?, de calitat preu.
I això era molt complicat, molt complicat. Tan complicat que qualsevol vegada els educadors amenaçaren a endur-se'n a nins a les portes de Palau Real. A fer allà una manifestació. Escolti, que no mos ingressen, es dobben, altres hem de m'estar per poder fer feina en s'encàrrec que mos heu fet. Maria Antic.
Jo m'agradaria veure com ha evolucionat el perfil d'aquests infants de coïda o d'aquests infants amb desemparament. Bé, hi ha una qüestió molt curiosa i és que sempre he sentit dir, ja quan vaig entrar jo allà a Udent, que els al·lot d'ara són més difícils que els d'abans. Això sempre ve sentit dir.
També ho diuen ara. El que passa és que hi ha una diferència substancial, i és que, primer, hi ha molt de problemes amb famílies aquí. L'estructura del sistema econòmic, la situació d'estrès, genera molta problemàtica familiar.
i aquesta problemàtica familiar indiscutiblement repercuteix sobre els nins. Al final dels 80 se va fer aquelles periodes amb ninc clou, que va sortir al país, en referència a ninc de Calvià, que era ninc que anaven a cacer amb una clau penjada a Pescoll, 10-11 anys, no hi havia ningú, estaven fent feina hostaleria al seu pare, escarada,
I ells havien de fer sopar, anaven a lleure i no havien de fer sopar fins que arribaven a fer feina, cansats... Això marca molt un perfil. Llavors, hi ha un altre canvi important a partir de l'any 2000, que és la progressiva afluència de lots estrangers. El que diuen, a mi no m'agrada l'expressió, però ve d'acnur, amb l'estranger no acompanyar.
Això ara mateix és un volum important i té més particularitat, no deixen de ser nins i nins en situació de desprotegció que han de ser protegits i que han de ser tratats exactament igual que un nín d'una societat espanyola,
però a vegades, segons s'edat 16-17, les seves inquietuds no són les mateixes, no passen per anar a la universitat, sinó per tenir feina, portar el ves a casa seva o estabilir la seva situació allà on pugui. A vegades, el que volen anar-se'n a França, a Alemanya, perquè allà tenen família, i això ha suposat un repte pel sistema que no hem resolt bé encara, crec jo,
i que, de qualque forma, Espanya va firmar la Convenció de la Infància del 1990, vull dir, mos obliga, i aquesta convenció diu molt clarament que no se pot discriminar cap nen per un motiu. Per això és una diferència important que ha introduït un element de pressió quantitativa i qualitativa en el sistema de protecció, que sempre ha anat just, d'altra banda, sempre ha anat just.
Digues, digues, Maria. Sí. I en relació a la tesi que bares... Aquests lots que viven a un centre i que s'avan tornant grans i que quan t'arriben en els 15, 16, 17 anys, perquè en els d'avui se n'han d'anar. Sí. Si això precisament no ets de crear una situació de molt estrès...
per supost, per suposat, sí, sí. Com s'ha treballat això? Perquè digue-li a un atlet que potser ha viscut 10 anys allà o menys i li diuen, no, és que te queda un any i d'aquí un any no sé si li ha diventat de cercar sa vida, però... Sí, sí, sí. Bueno, han millorat ses coses amb aquest aspecte. Sa qüestió és que un atlet quan entra a un centre lo pitjor que li pot passar no sabrà quin és el seu futur.
No saber si podrà tornar a la família o si estarà allà fins a la majoria d'edat. Qualque cas ha conegut excepcional que han demanat per quedar fins a la majoria d'edat, perquè volien estudiar. Bàsicament, sabien que a casa era molt difícil fer-ho, no? Però això eren casos excepcionals. Normalment és important, amb això la reforma de la llei que es va fer el 2015, del sistema de protecció a la infància...
posa molt sèfase amb aquest tema, nins han de tenir, nins i nins, un pla de permanència, allà dins. Permanència planning, que diuen els britànis, els anglosassons. I això passa per fer una certa predicció, que se sustenten la recuperabilitat al nou de la família. El primer recurs, això ho diu la Convenció, ho diu l'Indes de l'Ulicef, ho diuen tots els tratats, és intentar recuperar la família.
però a vegades això no és possible per qüestions objectius, materials o per qüestions subjectives de la vida o el que sigui. Llavors clar, tot d'una que se sap que un nina o una nina es remendrà fins a 18 anys a un centre, se prepara. Aquí els centres n'ha un pla unificat, cada centre ho fa a la seva manera. Hi ha hagut centres com a ser d'oratrius que fa molts anys que tenen inclús els seus propis pisos de transició.
També Nazaret, en fi, Ergrec, Grutucos de Carret, tots aquests són entitats que han anat creant els seus recursos. Però a cadascú té el seu model. Quan estava allà de la monòmera vam fer un de model que li vam dir Soprotec i aprofitant dels primers fons europeus, que passava per dos anys abans, quan ja sabíem que estaria fins a les de vuit anys, i dos anys abans s'ha podria saber en aquell moment
començar per l'Ancelot, el citàvem en el meu despai de direcció, amb tot l'equip tècnic, un educador, tothom, que tingués confiança, i li diem, no t'atrevem, però hem de començar a pensar en això, i això vol dir que tu, o has de continuar estudiant, o has de començar a fer esforços per trobar feina, per formar-te, per tenir dos anys. Això ja és un element d'estrès. Ja molts s'esbretaven, feien actings dels educadors, feien venitures, s'escapaven...
El que fos, com a cridada d'atenció, i el lògic, que si tu l'has estat protegint un que era molt d'anys, i llavors li dius, aquí s'acaba això, és que jo sempre he dit, és similar a una parella, que un moment donat, han estimat molt, però un dels dos diu, eh, hem acabat i dic, ella no entén res, farà qualque cosa, es relacionarà malament, i això és el que li passa molt.
I sobretot si la parella et diu, i d'aquí dos anys... Vull dir, per un infant, al final, és un jove que li diguin, i d'aquí dos anys això s'acaba, d'aquí un any i mig. Això era situació de partida, però l'any 2015 se va fer aquí una norma que contempla un suport de l'administració econòmic, que en aquests moments aquí va entrar en ressoga, la renda social garantida,
fins als 25 anys per nins i nines que han estat un any tutelats per l'administració pública, que és el LIMAS, aquí a Mallorca, cada consell insular a Cadilla, aquí a LIMAS, delegació de Desconsell, diguem. I l'Organisme Autònom Desconsell, per això en propietat. I tenen això, tenen pisos d'emancipació insuficients, fan falta més. Avui, precisament, m'acontava un responsable d'una federació d'entitats que té a fons europeus per això,
per anar a pisos, anar a prou pisos, vull dir que podrien aprofitar, però el problema de vivenda també ha afectat la protecció de menys. També ha afectat, clar, el problema que tenim amb la vivenda valès, no?
I bé, i és això, recursos, abans no n'hi havia, amb això s'ha anat avançant. També he pogut participar fa poc en la celebració d'un sistema d'indicadors a nivell estatal, l'Ajuntament de la Generalitat de Barcelona, el País Basc, Camila José Cela, Madrid i Sonet,
i crec que no me'n deixa cap, per precisament saber què passa, registrar què passa amb aquests al·lots. El 2019 vaig fer una mica d'estudi, entrevistar, hem aprofundit en els al·lots emancipats,
I el principal problema que tenien era ser llament i la solidaritat. Que no puguin formar part de xarxes de suport, inclús espontàni. La família no la tenen, però és una manera de trobar feina, de trobar companyia. Això era un dels problemes més importants que tenien.
Lo spazio e la luce per non farti invecchiare. E guarirai da tutte le malattie. Perché sei un essere speciale. Ed io avrò cura di te.
Això és el crepuscle en 100 estats, escoltàvem de fons, sentim de fons, Franco Batiato, la cura. Lluís Oliver, per què? Perquè escoltàvem Batiato aquí mitjà en conversa. Ja, el meu territori en Batiato és l'any 81, precisament, 80-81. He anat seguint tota la publicació fins que se va morir, no?
I curiosament que la cançó la va fer mitjans amb un filòsof que era tot el contrari a ell, un filòsof nihilista, una persona com un batiato que se definia com un sensitiu, espiritual, etc. Una cançó, jo crec que deu ser de les millors cançons, podríem dir de molt, per simplificar un poc,
de la història, de la música lleugera, popular, etc. En va a teatre, en aquest filòsof, no va fer un concert a Caldià? A Caldià, jo era. Quan s'entrava a l'any, ja no recorda si el 86, va ser en va... Va ser més envant. És pel disportiu d'allà de... De Galatzó, m'ha parell que era... De Galatzó, de Galatzó, de l'Institut. Un gran concert, per cert, molt bo. En aquesta conversa, crec que en teatre, en Maria Enric...
No sé si ha portat el coní o potser l'han recuperat. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Sí, sí, sí. Sí, l'altre tal vegada tenen més suport espontàni, però objectivament no. Objectivament, la situació és la mateixa. El que passa és que també hi ha una part d'aquests joves que tornen a casa als pares.
o que són familiars, però ja són majors d'edat, cosa que és una certa... Perdolçalment, la norma que fem referència diu que si tornen no poden seguir percebent l'ajuda econòmica. Si tornen a les famílies. Sí, perquè supos que la lògica de l'agil de l'era t'adonem això perquè la família no s'ha pogut fer car-la fins i tot avui, si ara hi tornes és que se'n pot fer car-la, de forma que no t'adonem l'ajuda. Tot i que jo veieu problemàtiques...
Sotsegüent, vull dir, tornant a la família, igual no era una bona. Ja ho trobava discutible. Vaig comentar el Consell d'Infància, però... Ara parlant d'infància, veig que és vicepresident del Comitè UNICEF de les Illes Balears, que això avui en dia, en aquest temps de negacionisme de tot tipus, dir que estàs a una...
a una associació o a una institució relacionada amb Nacions Unides, amb UNICEF, això per exemple a en Trump se li deuen cortocircuitar tot, no? Vull dir... Supost que sí. No el tenim a mà per demanar-li, no? No el coneixem de res. No el tenim a mà, no l'hi poden demanar, però sí que es va que...
institucions com aquesta, com UNICEF, fan una feina molt important que dius, si no existís, tot aquest engranatge, que supos que com tot és millorable, Nacions Unides i tal...
Però sí que es ve que hi ha una feina darrere i que hi ha molt de socis darrere. No sé fins a quin punt... Hauria de saber perquè a mi m'arriba... Jo som soci d'UNICEF i m'arriba la informació i tal. Però ara mateix jo no sé quina part de finançament ve dels estats, dels governs, dels socis.
Sí, rebem finançament dels governs, sobretot els programes de cooperació internacional, perquè l'UNICEF bàsicament va néixer en s'idea de defensar la Convenció de l'Infància i l'Impuls Saludar, l'Organisme de l'ONU, com molt bé has dit, i depèn de les problemàtiques d'infància i versos perïsos, per exemple, hi ha una línia que és tradicional, que és la de vacunació, hi ha un...
ja m'han contat, no eren mai, però a Amsterdam hi ha una seu on, immensa pel que he vist, on continuament estan sortint contàiners amb vacunes i aliments i això cap a països que ho necessiten, continuament. Els comitats d'aquí a l'estat espanyol és el que més aporten proporcionalment a població en relació amb les dades, perquè tots els dobbers que se recauden aquí van anar a UNICEF internacional. I alguns amb familiaritat, diguem, específica, per exemple, per projectes concrets, a Senegal, en fi, allà diferent del món...
i altres com a aportació, diguem-ne. De forma que ningú ho cobra, dos tècnics que són cada dia, són els que es sustenten, es suporten, s'organitzen aquí, a Belès,
i és de Madrid, òbviament, i de cada còmic autonòmic té una realitat diferent i les quantitats s'avan sostenint en aquests moments. Teníem recances amb aquests retalls i això, però de moment anem conservant un poc. Perquè en el final, clar, nosaltres tenim aquesta informació que a mi m'arriba i sentim tema de vacunació, tema de molt de països, sobretot pensàvem
Àfrica, però també Hispanoamèrica i altres llocs. I, per exemple, Balears actua a UNICEF? Actua, no. Qui diu Balears? No, amb atenció directa, no. No tenim programes. No hi ha programes organitzats. Se fan feines, bàsicament, de sensibilització. Per exemple, ara, avui de matí, l'IMA has organitzat unes jornades sobre un congrés, sobre el
sobre l'infància vulnerable, i nosaltres hem col·laborat. De fet, ha vingut en Jose Cardona, que està en el Comitè Europeu i el Comitè de Drets Humans, com a representant d'UNICEF, que ha estat president d'UNICEF també de la serra autònoma,
I també ho feim el cap d'an dit del BES, i per exemple, hi ha una cursa molt impopular entre els que la patim, que és una cursa amb bicicleta que col·logeix a Mallorca, que molts també porten finançament, hi ha hotels que porten un euro, o demanen a cada turista si vol pagar un euro, i tot això va a l'UNICEF Internacional.
Bàsicament, a Balea és una feina de sensibilització, d'impulsar. Òbviament, se fa una feinada en relacions amb polítics, relacions amb el Parlament, intent de sensibilitzar alguns grups que potser no són malproclius a col·laborar.
En fi, és tota una tasca que té una vessant de sensibilització, una vessant d'impulsar el pacte, el pacte per la infància, i PNL ha estat iniciativa de l'UNICEF,
Però també el pacte contra pobresa infantil va impulsar l'ICEF, en el Parlament, i en aquest sentit és una feina important. I llavors hi ha tota la part aquesta d'aquesta ser de fons, que venen tant des d'entitats privades, per exemple, el tren de solla mateix, fa aportacions, fins a organismes públics.
Clar, i en aquest tema de dialogar, per exemple, de dialogar en grups polítics, penses les dretes en general. Ara estic pensant de nivell europeu, no? Aquestes dretes identitàries i aquí Vox i el PP en el seu moment o això. Clar, deu ser molt complicat.
parlar amb un grup de polítics, hi ha una sèrie de polítics en el Parlament, per exemple, d'aquí, o en el Congrés, i saber que hi ha gent que t'està titllant de mentider, de manipulador, quan surten aquests temes d'esmenes o tot això, o que els mateixos menes són utilitzats per la seva propaganda, per la seva campanya política. Això, com... Això, bàsicament, ho fa la presidenta amb els dos tècnics, la Valentina Milano, la presidenta actual, en substitució de Santerio,
i la qüestió és que és una feina diplomàtica, UNICEF marca molt les formes en aquest sentit, nosaltres no mos podem anar més tan que grup polític. A pesar de que ells anemis din a mig món. Sí, és així, se'ls convida però efectivament
pensàvem que trobar consens en relació a la infància era una cosa fàcil, que tothom pot entendre que un nin és un nin, un nin és una nina, i que és una persona necessitària i desvalguda quan té problemes socials, però ens hem trobat que hi ha qualsevol grup polític que no, que no entra dins d'aquestes dinàmiques, malauradament. I quan aquests grups polítics arribin a espor de forma, diguem-ne, de jure, ja he estat de facto, un dia...
Com sabeu del món dels serveis socials? Com una amenaça? Com què?
Òbviament, tots els serveis socials estan a favor de la infància i a favor del dret de la infància i no se mouran d'aquí. Els serveis socials, en aquest sentit, crec que tenen tots els professionals. El més bàsic, fins als directius, crec que tenen molt clar que la infància és una línia vermà i el dret de la infància es va rectificar l'estat espanyol. Vull dir, l'any 90, un any després de la seva promulgació. I això començarà molt clara amb el que són els drets de la infància.
Sí, la Constitució també diu que l'evident és un dret inalienat de les persones. Sí, però curiosament, des del moment que un estat membre, un estat membre, un estat relatifica una convenció, això passa a ser repositiu. Jo era bastant escèptic amb aquestes declaracions internacionals, però quan vaig saber, perquè un jurista me va explicar...
que els tratats internacionals tenen un rank superior a la Constitució, en aquest sentit, és exigible davant d'un tribunal. Un qualsevol ciutadà se'n pot anar i d'escolti, que aquí s'està infringint l'article tal de la Convenció que recull la llei espanyola a través de la llei obar-la per ser jurídic al menor i la reforma del 2015, i la llei autonòmica del D9, que s'ha de fer per ajustar-se a la llei del 15.
llavors, bueno, llavors ja és un tema que haurà de ser un jutge. Depèn de jutge, perquè Déu-n'hi-do és un jutge. Sí, tot depèn de qual for. Però sí que és que si hi ha aquest rank i hi ha una cosa superior, al qual mínim,
Sí, també és vera que, ja ho diuen, no?, és diferent hora ja que veure es bau des de sa barrera. Sí, sí. Llavors, no ho sé. El nostre convidat, en Pet Lluís Roliver, ha participat en diverses avaluacions i és membre del Consell de Direcció dels Anuaris de l'Educació i la Joventut. Això és el grup d'investigacions que jo pertany. Sí, sí, sí. I nosaltres, que a vegades hem parlat d'aquests anuaris i que hi ha moltes aportacions, són diferents articles...
Això a mi m'interessa molt perquè quan aquí a vegades tenim científics, anava a dir científic, vull dir... No, perquè aquí tots són científics, però la majoria són científics socials, diguem, o no sé com dir-ho, però...
Sí que és bé que com que aquí a vegades parlàvem amb un físic, amb un químic, però és com que feim unes capades, perquè estan allà en laboratoris superimportants, aquesta investigació, diguem, de caire social, jo no sé si a vegades en la societat i en els mitjans de comunicació...
No s'utilitza gaire aquesta informació. A vegades un titular prové més de qualsevol cosa que hagi dit un... És que avui ens estan ficant molt en les xarxes socials aquesta setmana, però que hagi dit un influencer, hagi dit qualsevol animalada, i té més ressò que potser un estudi que ha sortit publicat en aquests anuaris, no? Sí, totalment d'acord. I com s'ha de dir, m'agrada molt que m'ho feies aquesta pregunta.
Perquè he pensat molt aquí també. Sí, perquè realment tota la ciència és vàlida i és necessària i és positiva. Ara, el que és el simbòlic social, tot el que soni a misèria, pobresa, problemes, té menys prensa i té menys sortida que el que soni a altres coses més estel·lades. De forma que això és un hàndicap. I també en part de responsabilitat i culpa nostra, perquè no el sabut comunicar.
Jo, l'any que em vaig decidir a convidar els polítics dels consells a sopar amb els nens a un centre, va marcar un abans o un després. Hi havia qualque polític que cada any volia venir. I els hi duen pilotes, i s'implicava. I ells t'escoltava, era sensible. Vull dir que a vegades era culpa nostra, no sóc capaços d'ensenyar, demostrar el que se fa.
quan és una feina molt complexa. Perquè jo sempre poso aquest exemple als meus ombres, que me perdonin les de ciències dures. Un científic, un químic, la composició atòmica dels plom no l'hi ha canviat des de cap plom.
I pot treballar sobre una base acumulativa molt sòlida. Però a nosaltres les famílies mos canvien cada 20 anys. I d'una forma molt espectacular, de més. Hem de tornar sempre a tornar a investigar, per això la investigació és essencial d'inciències socials, perquè se mou els objectes d'estudi. Les persones, les famílies, els valors, la cultura, la nacionalitat se mouen. I coses que fa 25 anys o més. I se mou molt aviat, amb els exèrgis socials, darrerament molt aviat.
eren d'una manera i són d'una altra. De manera que crec que cal fer molt d'esforços per divulgar aquestes coses perquè se sàpiga perquè anin desprotegits, perquè anin maltratats, abusats sexualment, perquè hi ha pobresa infantil. Aquí a Balears ara han millorat un poc els indicadors, però un de cada 30 anys està enric de pobresa. A Balears, en risc.
amb aquesta millora de fa uns anys, de fa cinc anys o això, han millorat un poc els indicadors. Però, bueno, tenim famílies que tots dos tenen feina i se queixen sent pobres. Vull dir que això ho diu Càritas, ho diu Sinforme Fuesa, ho diu EAPN, ho diu tot, UNICEF, els estudis que han fet... Perquè hi va haver una època que se focalitzava molt en sa gent aturada, sa gent que no tenia feina, i ara dic, no, és que hi ha gent que cobra els seus sous i no arriben ni per... Per suposat, clar, clar. Sí, sí.
I això quan va s'acabar? Que va ser en la crisi, en la gran recessió de 2008? 2007-2008. Allà va canviar. El concepte pobre s'activa. Sí, també en la reforma laboral, aquella d'aquell temps que permetia tenir minijots. Ja he vist una alumna meu que va ensenyar un contracte de dues hores, renovables semanalment.
però no sortia com aturat aquest lot mentre tenies contracte cada setmana li fan un contracte de dues hores que l'havia renovat això no serveix per viure ni d'enfort ni de bon tros serveix per emblenquinar l'estadística per fer-la més Maria tenia una pregunta ara faré una espècie de canvi m'agradaria que des del punt de vista més sociològic com veus el sistema educatiu
Uf, complicadíssim, molt complicat, molt complexa, tant en la seva pròpia estructura i la seva realitat. El sistema educatiu, ara mateix, ja s'ha bastat els indicadors que tenim, no? L'endornament escolar, que...
va arribar, abans de la crisi econòmica, quan tornava a desmadrat, l'economia, etcètera, va arribar a un 43% la mandó escolar prematura aquí a Balears, vull dir que a un institut, quasi la meitat dels alumnes està desaparegint, especialment a mes d'abril i maig, va millorar, va millorar després, a lo millor per la crisi, no ho sabem molt bé,
Fins a baixar un 11 ja no hem estat a prop del 20% amb l'abandonament escolar prematural, el que no acaba en S, estem dient. Això és un indicador dur. Llavors, el nostre rendiment acadèmic a PISA, que hem de dir, s'ha de fer dues edicions, en composició electoral no va ser avaluable, perquè van contestar a Voleu.
els alumnes, i de fet era molt divertida, se nota que va posar a PISA el que eren dades de la societat espanyola, normalment de Balears, en relació a comprensió de l'autora, que estadísticament no eren menetjals i que els informatius s'havien fet feina més que podria treure qualque cosa d'allà i mai entrar-la... De res, sí que tenim dades, a Balears tenim una cosa bona, que fa molts anys que s'ha atrevet, i és que em va quedant un any tan malament, segurament per la complexitat del nostre sistema.
on hi ha un 20% de l'onat estranger, pràcticament. Això complica molt la feina. Els estudis diuen que fins a un 25% de diversitat, per motiu que sigui, cultural, per néixer en certs objectius especials, etcètera, és manatjable amb suports.
però més enllà d'aquí és molt mal de fer. I clar, la realitat és que hi ha centres que concentren aquestes problemàtiques, alguns centres per qüestió de zona, per qüestió de perfil de centre, etc. I això dificulta molt la feina del professorat per molt motivat i molt format que estigui, i jo sempre ho dic, nosaltres no tenim els professors pitjor formats
millorables temes, secundaris especialment, però no tenim pitjors formats que el País Basc, que treu millors resultats a pisar que nosaltres. Llavors, on és el problema? El problema està en la competència del nostre sistema, està també en part en les recursos, perquè les competències en l'educació van venir molt mal dotades.
se sap des de fa molts anys, i els esforços encara no han arribat a la mitjana de finançament estatal del sistema educatiu a Balears. I llavors, segons l'OE,
És un sistema que teòricament m'agrada, però que és inaplicable, crec que sense dos professors paraula. Perquè si vol demanar cap a una individualització de l'ensenyament, cosa que seria desitjable, necessita més mans. I el veiem molt complex en el sistema educatiu. Llavors també les propies famílies van fer un estudi...
Fa el 2009 dictàvem sobre l'eficàcia del sistema educatiu secundària, el grup d'investigacions que jo pertany,
va crear Martí Mar, que dirige actualment la doctora Horta, i en fi, la situació ja era dolenta del sistema, no era una situació... Del 2009. No, del 2009, això a instàncies del Parlament, el primer va fer Andreu Crespí, i nosaltres vam fer un estudi més ampliat, anys després, no s'han fet més d'aquell moment d'aquesta envergadura,
i el que trobaves és que les famílies que hi havia tampoc no eren famílies que valoràssim amb excepció. Però hi havia tres tipus de famílies. Una és que valorava molt la feina del professorat, que li donaven suport, és el millor escenari per una al·luna, quan hi ha una col·laboració a família escola, això és indiscutible.
a més, totes les investigacions ho refermen. Però hi havia uns altres que qüestionaven i que de qualque manera no qüestionaven amb arguments, sinó que desconfiaven del sistema educatiu per motius de vegades cultural, ideològic, per el que fos. I això acabava de rematar, perquè dius que el professor ara necessita
confiar en que la seva tasca és valorada, que és difícil. És una feina que no és anar allà i fer qualsevol cosa. I més en aquestes condicions. Llavors, això exigeix una col·laboració molt estreta amb les famílies i amb la pròpia conselleria, que va donar suport, òbviament, als seus professors. Aquella situació que vam viure fa anys de desconfiança, de por de política en el sistema educatiu, em va aparèixer que era inclús...
amb una visió, si vols, estrictament empresarial, un mal negoci, perquè quin empresari no vol tenir els seus treballadors implicats, motivats i contents d'estar en aquella empresa, i per així que eren... s'enemics, igual que forma, no? De manera que dius, bueno, i llavors veig complets en el nostre sistema educatiu, així grossa molt, no? Sí, digues. I, ja que has parlat de la col·laboració entre escola i família, no?
Les famílies deleguen damunt l'escola. Moltíssim, moltíssim. Mira, una anècdota. Un director d'un institut em va dir que una mare va anar a queixer-se, a ell, en persona, perquè m'henca feina a l'escola que havien trobat el seu fill i intentant robar un cotxe.
Men que li ensenyaven i que s'ajuntaven. Clarament, és que està dient, ja no en sé, no puc o no vull. És un motiu per ser que es cal decidir com a motiu de negligència de maltratament. No volen o fora, no ho sabran. És a dir...
Això li va passar a un director d'un centre, li va dir, escolti, vostè té una responsabilitat amb el seu fill, quan surt de l'escola, vostè ha de saber on va, i què li has de dir, quan te ve amb una demanda d'aquest tipus? Què li pot dir a una mare? De part no la culpabilizaràs, perquè potser ell està fent feina, no sé què, i dius... Això sí, ara mateix jo crec que hi ha una...
Una dificultat important, competencial, per un costat, per part de moltes famílies, per saber realment com educar el seu fill, especialment amb les noves tecnologies, les pantalletes. Els policis tutors de Manacó, he fet diagnòstics d'infants fa uns anys, i el principal problema que tenim a Manacó, amb els joves i els infants, és això m'ensenyava un mòbil.
Això ha dit els pols institutors, que estan cada dia en el carrer, amb els joves. I les famílies van perdudes amb aquest tema. Ha vengut molt aviat, no mos han criat amb aquests mitjans. Jo recordo quan van apreixer-ho a veure aquests vídeos que havies dit, ton pare com funcionava? I d'ara mos passa una cosa per escuda, però ha incrementat molt més perquè el potencial d'un...
d'un tablet, d'un mòbil, és infinitament superior a les d'una televisió. Per lo bé i per lo lent, per les dues coses d'allò, dependrà de com s'utilitza. Però això no ho saben les famílies, per un costat. I d'altra banda, les situacions adjectives de les famílies, de moltes famílies, no són bones. Han de fer molta feina estacional, de temporada, ja a la crisi econòmica...
No vaig entendre si no és perquè hi hagi molta economia submergida, que no ho sé, això potser em podria il·lustrar, que en sap molt d'això. Però no vaig entendre que no hi havia gent pel carrer. I perquè és que dius si s'atura el sistema com s'ha va aturar...
Llavors, ara que el turisme sempre ha anat bé, però que segueix batent rècords, això implica, però no en contratacions, això els sindicats també ho van dient, implica més feina i una feina feixuga.
si es va sentir dir no se sirve que el 70% de les dones que fan feina de camarera tenen problemes d'esquena i estan medicades i m'apareix una xifra brutal si és certa s'hauria de verificar però bueno
Ara estava pensant, recordant, tornant un poc a la d'enrere, la de recursos, perquè jo vaig fer una recerca en una ocasió cercant, aquí ho saben ells perquè sempre acaben xerrant de la mateixa, i sempre diuen que aquesta dada, quan se parlava fa 100 anys o fa 120 anys de nivells d'analfament,
i se relacionen amb l'inversió que se feien les diputacions i els ajuntaments, perquè eren els ajuntaments els qui havien d'intervenir allà, resultava que el País Basc... O sigui, si un mira el mapa, per exemple, d'alfabetització, resulta que...
en el nord, País Basc, Navarra, les diputacions forals allà eren molt potents, però que també a Burgos, potser a Cantàbria, s'estava invertint molt més que a Badajoz, o a Màlaga, o a Granada. I Balears estava com entre mig, però la classificació estava per avall, també. Sí, sí.
I clar, quan un lletgeix a vegades, jo que lletgia actes de la Diputació i sobretot alguns dels ajuntaments que deien tampoc no és tan necessari dedicar tant de recursos, no? I sobretot aquella cosa d'algunes escoles que deien no va falta fer una escola nova perquè ja s'han instal·lat els frares de no sé què, això en els pobles passava, final des de nou, principis des vint, no?
I clar, llavors veus que al nord hi havia com a més, quan dic al nord dic sobretot als Païs Basts, ja que l'has citat, hi havia com un, no sé si la paraula seria respecte, però sí com a admiració i tot per la feina que feien els professors, els mestres, i que a més...
Estava lligat a vegades també amb el teixit industrial. És que és això, és això. Aquí no se demana mal obra qualificada. I això permea tot el sistema. Ho saben les famílies, ho saben els al·lots dels instituts. A banda de la crisi econòmica, què passava? Perquè se n'anava molt d'ell. No tots eren més complexos. Fem un desabandonament escolar prematur, però se n'anaven fent feina descarregant caixes, fent pasta darrere una obra mig d'amagar, perquè és il·legal, tot això van de ser 100 anys. Sí.
Però se n'anaven amb 800-900 euros dins la butxaca cada mes amb una multeta. Sí, sí. Ja em diuen, hi ha una zona turística de jugar i diversió, que més vol un lot de 15 anys. Sí, sí. Clar, quan en té 20 ja no el del matèria, quan en té 25. Però en els Païs Basc tots saben que estudien o no troben feina, perquè la indústria és fonamental allà, o se'n van a fer feina a Madrid, o en fi, però dins l'àmbit de la indústria, bàsicament. Sí, sí, sí. Aquí el sistema econòmic no ha demandat mala obra qualificada, i això és un problema.
Ni molt qualificada, com allà, per exemple, enginyers, sinó també formació professional, qualificada, tècnica. La formació dual no ha acabat d'anar bé.
Perquè no han aconseguit, o crec que no s'ha aconseguit, des del sistema educatiu, implicar suficientment empreses. O no s'ha incentivat, o no s'ha divulgat, no ho sé. No sé de quin motiu hi pugui anar darrere. Però la formació dual, que diuen que va tan bé a Alemanya, funciona perquè el que han fet un cicle formatiu saben que quedaran feina en aquella empresa. I si no en aquella s'han descostat. I les empreses volen tenir gent formada des de la seva òptica, en les seves màquines, en els seus aparatos...
Això fa bastant d'any m'han convidat a la Generalitat de Catalunya a una jornada sobre aquest tema, perquè els interessava per què tenien tant de bandó i això, i estaven dissenyant un sistema on, a partir de l'estudi de necessitat de les empreses, eren que, per exemple, tenien dos nichos. Un era els de conductors de grans pales mecàniques d'aquestes excavadores, que per l'únic són molt complicades, les noces i...
i que una empresa, no record quines, hi havia patut una disposició per fer pràctiques, que val una millor anada. I l'altra era gent amb formació combinada electromecànica i informàtica, perquè tenia un informàtic per aquí i un autoregister per allà, i no casaven. I oferien, o demandaven, cicles formatius, i el Consell d'aquell moment, que no recordo qui era,
crec que era d'Esquerra Republicana, m'apareix en aquell moment, estava a favor d'això. Tu acabaràs fent feina a demanda de les empreses, la carta, i això també és un tema que s'ha de valorar. Però, de qualque manera, aquesta relació entre el teixit empresarial i el sistema educatiu d'informació professional és essencial. Hi ha algunes excepcions, el sector nàutic, però són coses molt específiques.
Ja anem acabant el programa, arribem al final i tenim una pregunta que fer, una pregunta que és un consell per als nostres agents, un consell per a viure millor, quin podria ser? Ja no sé si m'he plantejat mai, però no som aquí per a consell a ningú, però ara així...
De tot d'una diria pensar bé quan un diu que sí i pensar bé quan un diu que no. I sabre dir que no, si fa falta qualsevol vegada. Important això, sabre dir que no és important. I sabre per què es diu que sí i què implica dir que sí. Està bé, està bé. I del sentint de fons, Marala, Testament, per què? Perquè és una injustícia aquestes tres al d'altres, que són tres talents immensos, i vull dir nons, perquè ara fan feina sanitària. Clara Fiol, Sandra Monfort...
Selma Bruna, no estiguin ara mateix en allò d'on la sàlia. Perquè tenen un talent immens... Totalment d'acord. Perquè fan una música meravellosa i perquè no han pogut, ho han dit elles, viure de la seva música. I jo vaig tenir la desgràcia de veure només el darrer concert. No havia anat a cap concert abans i vaig sortir fascinat.
i bueno, aquesta cançó és meravellosa i demostra més uns estudis, uns coneixements. Perquè a vegades passa això, no? Que hi ha molta promoció de certs artistes determinats que tot estàs dins la sopa i en canvi no se dona possibilitat a altra gent. Aquí, escoltam a Marala, aquest grup, escoltam-te's també. Moltes gràcies pel Lluís Oliver per haver-ho hagut. Ens ha agradat molt que venguessis aquí. Gràcies també a na Maria, a na Biel, a na Joan.
i tornem demà en el crepúscul en 100 estals a les 9 del vespre. Bona nit. Bona nit.
Conheix que es desfaci el meu cos de futur impossible. I celebi, celebi com fum. I celebi, celebi i augeca de vent.
No hi ha foc etern, no hi ha foc etern, no hi ha foc etern.
No hi ha foc a tern. No hi ha foc a tern. No hi ha foc a tern.