Primavera
Bon vespre, benvinguts a aquest programa d'avui dimarts 24 de març. Dimarts 24 de març, un poc cacofònic. Del Crepus Clancen Estels. Avui ens trobam a enviar el Dic i jo. Avui no sé si serà un programa massa coral, perquè som dues veus i quatre mans. Som un duo dinàmic. Som un duo dinàmic. Som un duo dinàmic. Cantes dos d'ojar-se vermell, però bé. No, no. Si veus riu per sebre? Sí, escolta. Si qualsevol dia no es enregistren visualment els programes...
Sí. Però de moment no. No, hi ha calca camereta per aquí, però no. Sí, bé, doncs sí. Avui només som dos perquè en Tomé Orell no ha pogut arribar i en Maria Antic tampoc és per aquí. Però sentirem la seva veu. Tenim la seva secció. Sí, en Maria ha enviat enregistrament. Una cosa que no s'ha de fer, no s'ha de fer, enregistrada. Sí. La tenim enregistrada. No són tan directes, avui serà enregistrada. Sí.
La versió, la versió, la secció de la Maria Antica, la vida intel·ligenta. Aquest programa és el 3.321 de les nostres vides. 3-3-2-1. 2-1 també és un 3. Són 3-3-os, podríem dir. Són 9. 3.321 programes. Bial, que trobes tu. Sí.
No m'ho hauria imaginat mai quan va començar aquesta aventura. No, no, mai. Ja en duim 2.210 en aquesta casa. Tampoc m'ho imaginava mai. Tampoc, eh? Tu creus que arribarem als 5.000 programes? 5.000 programes. Per part meva, encantat, eh? Sortiríem al llibre guinès, jo crec. No ho sé, però... Per part meva, encantat, eh? Podria ser, podria ser.
Bé, anem a començar. Vull saludar-vos des d'aquí, des de Can Alcover, amb les maries darrere la peixera, que estan darrere nosaltres, no ho sé, la Maria Moreno a la producció i la Maria Oliver a la control tècnic. Aquest programa d'avui, dimarts 24 de març, veureu que bé que ho passarem. Bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé,
Fins demà!
Bon vespre. Avui, en aquesta secció de vida intel·ligent, parlarem de tres mestres, de tres pedagogues nascudes a Espanya i que són bastant significatives o acabaran sent bastant significatives durant el segle XX i penturen una mica toplidades. En primer lloc, parlarem de na Josefa Urizpi, més coneguda com Pepita Uriz,
que va néixer el 15 de març de 1883, mestra pedagògica i també gran activista polític. Va ser una dona que va militar en el Partit Comunista d'Espanya
i que va ser sobretot important en els primers anys de la República i els primers anys de la Guerra Civil. Pepita va estudiar batxillerat a Navarra i entre 1909 i 1912 va estudiar Magisteri a Madrid.
Com a mestre, després se'n va anar a fer feina a Girona i hi va fer feina fins a l'any 1900 de naus. Després, d'aquests anys a Girona, se'n va anar a fer uns anys de formació a Brussel·les, on va conèixer gran part dels gran pedagots de principis del segle XX europeus.
El 1921 va obtenir una plaça de professora de pedagogia a l'escola normal de Magisteri de Lleida. Aquí ja va començar, com a professora de l'escola normal, a fer grans innovacions en la manera d'explicar el que ensenyava a les noves mestres.
Però veig aquí que l'Associació Nacional de Jèfes de Família, ja pots imaginar aquest nom, va demanar la seva expulsió de l'escola de magisteri per, altres coses, difundir doctrines contràries a la religió de l'Estat i a la moral cristiana.
Pepita el que fa era intentar explicar a les dones que estudiàvem magisteria en aquell moment idees innovadores, laiques i sobretot també temes relacionats amb la sexualitat. Això fa fer que també el bisbe de Lleida la denunciava davant del rector de la universitat
I per això, el 1925, en plena dictadura de Miguel I de Rivera, va ser sancionada i va ser desterrada a 100 quilòmetres de la seva ocupació, del seu lloc de feina, i un bon temps sense ocupació i sou.
Evidentment, aquí... Siglosí era el que tenia el gran poder i ja us podeu imaginar la plena dictadura d'aquell temps de Primo de Rivera. Res, també el 6 de març de 1926 va tornant al seu lloc de feina. I el maig de 1931 Pepita va ser nomenada directora de l'escola unificada.
Entre altres innovacions, perquè en va fer bastantes, però entre altres va crear la primera càtedra d'estudi del català. Estem parlant de principis dels anys 30 del segle XX. I va obrir una residència perquè els joves que anessin a estudiar a l'escola de magisteri no haguessin de viure en l'escola de sermonges, sinó que tinguessin una residència laica.
Pepita va col·laborar també amb la CNT, ja em dic que va ser una gran activista política, va editar la revista Escuela des de 1932 i va tenir diversos càrrecs pedagògics durant tot el temps de la República. El febrer de 1939 es va veritziliar a França juntament amb la seva germana Elisa.
I en aquests anys, durant la Segona Guerra Mundial, va col·laborar amb la resistència francesa. Però veig aquí que en els anys 50 del segle XX hi va veure el que es va anomenar Operación Bolero, que anaven a la persecució dels exiliats de la Guerra Civil Espanyola.
I per això, les germanes Orís, l'Elisa i la Pepita de la qual pel l'am, se'n van embadenar a viure al Nabellín Oriental. Eren els anys 50 i les dues germanes ja se'n van establir al Nabellín Oriental, on Pepita va morir l'any 1958.
La seva germana, l'Elisa, va viure bastant més anys i va tornar després de la mort d'en Franco. Una gran pedagoga, una gran innovadora i una gran activista política. Seguim. Seguim en Dolors Canals i Ferriols. Dolors Canals i Ferriols va néixer a Barcelona el 13 de març de 1913.
Va ser metge i es va especialitzar en puericultura, en psicologia, en biologia i també va ser pedagoga. Dolors parlava cinc idiomes. I sobretot ella va destacar i va ser pionera de projectes educatius centrats en s'infància entre 0 i 6 anys durant la Guerra Civil Espanyola, el que ara anomenà més period o l'etapa d'educació infantil.
Quan va començar la Guerra Civil va ser nomenada directora de guarderies de Catalunya. I dins d'aquest nomenat va començar també a instaurar idees del moviment pedagògic renovador que a Europa s'estava implantant.
procediments i pràctiques relacionades amb millorats d'hàbits d'higiene dels infants petits i amb una concepció pedagògica desprofessorat d'aquesta etapa de 0 o 6 anys. En aquells anys ja ens podem imaginar que la guarderia és innovadora. De 0 o 6 anys, escola poca, guardats els lots,
i de les famílies riques. Però ella ja va començar a pensar que era important que hi hagués un professorat preparat i amb una concepció pedagògica forta per començar a ensenyar en aquells primers anys de vida dels infants. A finals de la Guerra Civil va haver d'exiliar a París. I un mes o un més tard se'n va anar a viure a Santo Domingo.
on va col·laborar en l'Escola d'Infermeria de la Creu Roja Dominical. El 1941 es va traslladar a Cuba, on va exercir la docència a la Facultat de Medicina i de Pedagogia, i també va fer ja diverses publicacions. El 1942 se'n va anar a viure a Nova York.
Allà va ser moltes coses. Entre altres activitats va ser anomenada jefa de la primera guarderia de la guerra de la ciutat de Nova York fins al 1944. Després també hem de dir que va ser responsable d'un programa de ràdio sobre pediatria. Va tenir alguna cosa que veure també amb la ràdio.
i moltes altres més càrrecs que va tenir durant els anys 40 i 50. Entre 1963 i 1972 va dirigir el departament metge del Manager Medical Literature Control, una secció editorial d'una empresa de productes farmacèutics. El 1976 de los canals va tornar a Barcelona, on va crear el Centro 03 de Barcelona,
dedicat a la documentació, a l'investigació i a la formació del professorat. Canals va donar molta importància a l'aprenentatge en l'etapa d'educació infantil. I això em fa pensar en un llibre que jo crec que molts de nosaltres recordarem, que és aquell d'en Robert Fulcum, que em deia «Tot el que realment necessit, ho vaig aprendre en espervolari».
un recull de breus relats d'aprenentatges de l'educació infantil que tots, quasi tots, rebem i que després recordem quan som adults com en dins les experiències quotidianes i les donem molta més importància que aquella cosa tan simple que pensant que té durant l'educació infantil.
Bé, Dolors Canals va morir un 31 de març del 2010. Tenia 97 anys. I per acabar, fem la nomenada d'Ana Maria Teresa Colina, que va néixer el 6 de març de 1927. El seu pensament pedagòsic et centra en tres idees fonamentals.
El treball a partir de la realitat i del context. Sentirem apaglar molt i hem sentit apaglar sobretot de la contextualització de l'emprenentatge per una millor comprensió. L'altra idea fonamental és la d'intentar trobar un equilibri entre la comprensió i l'exigència.
i acceptar l'alumne tal com és. Però ja tenim dues idees també fonamentals, comprensió i exigència. Exigència, que és un terme que avui en dia ha quedat una mica al marge. I el tercer gran concepte seu és la de tenir il·lusió, separar la il·lusió, per treure el màxim de cada situació.
Això és fonamental, és a dir, la motivació i l'il·lusió són eines fonamentals tant per l'ensenyament com per l'aprenentatge de l'alumnat. Colina va néixer una família acomodada de Barcelona, el seu pare era metge, ell era la major de set o vuit germans,
i va estudiar magisteri per l'imposició del seu pare. Ella, en principi, no li tirava massa el fet de ser mestre, però va ser una imposició del pare. I després, quan va acabar el magisteri, es va llicenciar en Filologia Clàssica.
Clar, en el principi de la seva part professional se va dedicar a la traducció de clàssics, però va trobar una feina bastant freda. I tot i que no se volia dedicar en el magisteri, va començar.
ja que tampoc el tema de les traducions no li agradava massa, va començar a fer algunes substitucions i classes particulars. I això li va obrir una miqueta el camí i l'interès. A principis dels anys 50, del segle passat,
se va formar a França i la qual cosa va fer que també, igual que les nostres predecessores, connectés amb la metodologia de l'escola nova de Montessori, conegués totes aquestes pedagogies innovadores. El 1954 es va matricular a Pedagogia a l'Universitat de Barcelona, però només va estudiar un curs.
S'ho va dedicar més a la part pràctica i a la mestra. El 1956 va fundar l'escola Talità a Sarrià, a Barcelona. Un projecte pedagògic centrat en el treball amb equip del professorat i en la col·laboració de les famílies. En aquella escola, que era privada, es parlava de biblioteca escolar.
avui en dia parlant de biblioteques escolars com si fossin coses innovadores. Es parlava de coeducació o d'aprenentatge en la llengua materna. Hem de dir que Claudina en aquells moments també treballava conjuntament amb altres pedagogues molt significatives, Marta Mata, Rosa Sensat. L'escola va tancar l'any 1974.
Havia començat la llei general d'educació l'any 1970 i les lleis pedagògiques ja anaven per un altre sentit i se va optar per tancar l'etapa d'aquesta escola que havia estat innovadora en els anys 50 i 60 però que a pintura ja havia quedat una mica tot soleta i també s'ha de dir.
perquè les escoles públiques començaven a proliferar dins l'estat espanyol. Va ser quan Codina va començar a treballar a l'escola pública i es va dedicar sobretot a l'ensenyament en el barri més marginals de Barcelona amb el lot de diferents ètnies. Va fer un gran treball.
Colina també va treballar en els darrers anys en el Departament de l'Ensenyament de la Generalitat. I he de dir que la Maria Teresa Colina actualment, aquest 6 de març passat, va complir 99 anys i encara és amb nosaltres. Bé, tres figures per reconeixer-les una miqueta més en aquesta vida intel·ligent de la nit. Fins la pròxima setmana.
Bé, gràcies, Maria, per aquesta secció de Vida Intel·ligent, avui en Lleonada. Ara un minut de publicitat, per què hem de viure? Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el cort inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bell somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Queda dijous de 6 a 7 de cap vespre a Jaida i la Barraqueta, un programa de jubilats per Mallorca a Ona Mediterrània. Podeu escoltar-nos a iVots i a la nostra web onamediterrània.cat I sota el pont, sota el pont, que anem a passar i fer el nostre pont de l'oci.
L'escola pren la paraula, el programa on l'alumnat és el protagonista a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Gràcies.
Biel, com te trobes aquest primer e-pursi-move primaveral? Millor que mai. Millor que mai. Tot i que diuen que torna a sivern, no? Sí. Cap de setmana. Sí, però bé. De què va avui? Cap problema. T'anava a dir, és pròxim millor, perquè mesurant que en viatge ara. Ah, sí? Sí, què fan? L'avancen? Sí, correcte. Dormen una hora més. Sí, sí. De dissabte, diumenge. Sí, correcte.
Saps què vol dir, això? Si hem de dormir una hora menys de 17 i diumenge... Encara d'aixecar prest, diumenge no apareix. Cap problema. Cap problema, no és problema, això. Ja ho veurem. Això no és problema. Vinga, digues. Moltíssims. T'he deixat rar d'una emissora de ràdio, que no sé on està situada. Físicament. Exacte. Aquí anem.
Tu que saps molt de moltes coses. Què en sap d'aquestes estacions de ràdio d'una curta que sobretot se dedicaven a emetre durant la Guerra Freda i durant la Segona Guerra Mundial?
que què en sé? Són espionatge. Són espionatge. Són espionatge. Heu bastant d'anima respecte a totes aquestes emissores, que unes quantes d'elles, per exemple, se va conèixer la seva situació exacta quan, si no record malament, va caure Estaló de Ser, va caure el mur de Berlín, i, diguéssim, tots aquells països se varen començar a obrir, se va tenir accés a molta de sa seva infraestructura tecnològica...
i es va descobrir que estaven encara pitjor del que molts podien imaginar. Sí. Però encara en queden. Aquí diu, jo una vegada un rus me deia, clar, durant molts anys de comunisme, el tema no va ser que no es mentissin sobre què era el comunisme, sinó que el més dramàtic va ser que era veritat el que no era el capitalisme. Sí.
Sí, totes són formes de vore-ho. Sí. Tots són formes de vore-ho. Però l'home en cada banda tingués part de raó. Bé, van guanyar uns. Sí, com sempre. Bé, sempre sap que guanyen de més o menys. A part d'en tots. Sí.
Això també. Consequència de guerra és segur. I resulta que n'han quedat unes... Jo llegia fa... fa un parell d'anys. Una estació situada, si no record malament, en territori rus.
d'aquestes que havia funcionat molt durant la guerra de refreda, s'havia reactivat. Normalment el que fan és enviar qualque tipus de missatge codificat, tal com tu deies, espies i demés. Crec que també em sona belligit cosa quan s'inici de la guerra d'Ucraïna, que se'n va reactivar una altra de per allà,
I ara, el que s'ha oblidat, Guerra d'Iran, se n'ha reactivat una altra d'aquestes emissores d'una curta. Accestació que s'ha d'anomenar ella mateixa en B-32...
i bàsicament el que fa és repetir diverses hores o diversos moments cada dia o un mateix missatge o un mateix enregistrament que comença diguent la paraula atenció i després repeteix una sèrie de números
Ho ha fet en idioma, ara te la diré, se diu farsi, és un dels idiomes... De l'Iran. De l'Iran, d'acord? Clar, no se sap encara ara exactament quina intencionalitat té, d'acord?
Aquelles de durant la Guerra del Fred, normalment, comunicar-se amb espies que normalment estaven en els països occidentals, perquè aquestes emissores d'Ona Curta, una de les característiques que tenen és que tenen, amb una relativa potència de migió, poden arribar a moltíssima distància. A diferència, per exemple, de la freqüència amaldolada, que necessita molt de repetidors. Aleshores, aquestes zones...
Aquestes zones curtes tenen aquesta particularitat. Si qualcú a casa seva té un bon aparell de ràdio que tu pots captar altres freqüències més enllà de l'actual freqüència modulada i sentir una mitjana, normalment els aparells de ràdio o aquests una mica més sofisticats te'l farien una o dues d'aquestes zones curtes.
No se sap en quin motiu, l'Iran l'ha posat en marxa en el sentit que des del moment en què una vegada hi va haver cetac nord-americà, una de les coses que vam fer va ser tear completament les telecomunicacions via internet, bàsicament. És a dir, tot això va quedar completament teat. Desconec com està el tema de telefonia mòbil, però tot el que es diguéssim tràfic de dades està completament suspès per el conyunt de la població.
Aleshores no se sap si se tracta bàsicament de comunicacions més enllà de les seves fronteres o comunicacions intrafrontereres en diferents llocs de... podríem parlar ja clarament de qüestions de coordinació militar.
perquè a més aquesta tecnologia, primera cosa, encara que tu m'aixequis internet segueix funcionant, encara que tu m'aixequis tot el que és telefonia mòbil segueix funcionant, és a dir, és pura i simplement una antena emisora i receptors de ràdio, amb això diguéssim ja en tens brau.
És a dir, que en aquesta, jugant en la capital del país, en aquesta no la té Aran. No, no, exacte. És molt complicat. És bastant complicat. Llevat que tu trobis la font emissora, és a dir, detectis on està l'entena emissora, que moltes d'elles normalment tenien la possibilitat d'utilitzar-la en unes quantes diferents, o tu traves aquesta entena emissora i pel ancla la destrueixes, ho tens molt, molt, molt complicat.
Pots fer el que se'n diu un procés de jammer, és a dir, jammeres emetre una senyal més potenta, amb més energia... Que l'etapi. Exacte. A sa mateixa freqüència, però. En sa qual cosa des del moment en què aquesta emissió te canvies de freqüència, que això normalment siguin espies o siguin militars o sigui el que sigui, ja ho tenen més amant que previst. És a dir, si aquesta freqüència no funciona o no detectes el missatge que jo t'estic enviant, canvia en aquesta altra...
El tens molt complicat, molt complicat, aixecar-les. Perquè aquí ni satèl·lits ni històries d'aquestes. És com un retorn a... Bé, que a les col·lomissatges, no? I d'igual, no? Si tu tens uns quants col·lomets i els hi poses un paperet a les potes, pots enviar missatges a ningú. És collot, com en els temps de les tecnologies supremes...
que acabes sentint un model analògic. Model analògic antic. Completament manual, artesanal, gremial, quasi quasi. Sí, sí. A veure, el que te deia, vull dir que les emissions d'una curta, no sé dir si exactament van ser les primeres emissions de ràdio, però molt probablement, des del moment en què
succeiria el que t'he dit, que en relativa poca energia tenen la capacitat de vestir grans quantitats de territori, en baixa qualitat, això sí. I quan dius grans quantitats de territori, distància, en què te parles? Centenars i milers de quilòmetres. Sí. Sí.
O sigui que hi ha una lluita entre men qui envia missils més en fora, però també men qui envies informació més en fora. Correcte, mira, perquè te facis una idea, jo he comptat més d'una vegada. A finals del segle passat jo vaig estar un any estudiant a Escòcia, a una era que, diguéssim, sí que hi havia ja un internet universitari, però no hi havia encara un internet a nivell domèstic, més o menys popularitzats a preus raonables.
Aleshores, jo des d'Escòcia, amb bona mitjana, que, diguéssim, té un abast més petit que no a aquestes zones curtes, hi havia dies que jo captava una ràdio nacional d'Espanya. Ja ho val. Amb un aparell de ràdio. No era cada dia una. No m'arribaven més a mis hores de per aquí. Evidentment, descartam el vent.
De què depèn que un dia sí o un dia no? A veure, no descartis el vent. Ah, sí? No descartis el vent i no descartis temperatura i pressió atmosfèrica. Sí, a mi m'equadra amb més de pressió, per exemple. Mira, anem a un altre nivell, freqüència modulada, és a dir, que manetja encara distàncies més curtes. En s'estiu, és relativament fàcil o molt, molt fàcil des de cap de pera agafar missores italianes.
Sí, clar, se m'acud que com més... I en bona mitjana emissores del nord d'Àfrica
A Cremulls. Sí, sí. Quan encara, no sé si encara n'hi ha. Però quan n'hi havia... Perquè aquí l'altre dia vaig estar trascant-te una mica de sona mitjana i no vaig arribar a trobar absolutament res que tingués a missió, dic, aquí a Mallorca. Per tant, no sé el tema com està. Mhm.
Però m'ha fet molta gràcia i m'ha fet molta curiositat de veure que s'ha repetit això. Tal vegada o qualque dia se mos arribi a aclarir a veure exactament aquest tipus de missatges, vull dir, que era que pretenien al que anava a la història. Sí, té qualque tipus d'importància, temes militars. O no. O no, exacte.
Perquè aquella primera que t'he comentat de Rússia deien que molt probablement fos, diguéssim, un radioaficionat que havia decidit... Ara s'usen radioaficionats. És una cosa d'espassat o encara n'hi ha?
segueix a venir, segueix a venir. Però d'allà on ja he vist que hi ha qualcú que no sé exactament qui és, no el té localitzat, però si el té localitzat, l'arsenal d'entones que té col·locat en aquesta rata seva queda certament espectacular. Per tant, a Bernini hi ha, sí. A veure, que molts d'ells han perdut la essència o probablement la roda... És possible.
És possible que molt d'ells hagin perdut una de les funcions que tenien, o funcions, o les seves qualitats, era oferir serveis a la població. Suposo que ara tenim una sèrie de mitjans que fan que estiguin fora de joc.
Sí, però vull dir, moltes vegades tu necessitaves qualque producte o qualque cosa que se produïa a l'estranger, clar, vull dir, ara avui en dia tot d'una imediatament pensava entrar a internet i trobaré qualque tende més legal o més il·legal que me'l faci arribar, o a través d'una xarxa social podré contactar amb qualque persona que visqui a tal banda i m'ho enviï, etcètera, etcètera. Això era per internet, això era complicadíssim. I normalment els radioaficionats tenien...
precisament una xarxa social, és a dir, tenien un conjunt de persones més amancoconegudes, amb les quals interactuaven, se comunicaven en relativa freqüència, i el que tu dius, moltes vegades acaba sent una xarxa de favors, una cadena de favors. Sí, i oferien una cobertura també a la...
administració pública, fins i tot a nivell d'aviació civil. Sí, hi ha informació fins i tot de tipus periodístic, on tenies tuteades telecomunicacions, telèfons, satèl·lits, etc. Els radioaficionats seguien...
seguim funcionant, perquè amb una aparella amb un mínim de potència, des d'armit de qualsevol desert pots emetre i pots comunicar. Actualment, vull dir, o utilitzes aquesta tecnologia o necessites un telèfon de satèl·lit, perquè un mòbil no t'hi serveix absolutament de res a l'armit del desert.
Més notícies. Més notícies. Mira, te dono que triar. Vols un... Vols un altre meteorit o vols un ximpancès que donen positiu amb el col·lèmia? Ai, bé, bé, bé, jo crec que és lo segon. Lo segon, eh? I mira, són si... És una... No sé si dir una treballa o una curiositat o... Perquè encara s'estan demanats per què? De científics de la Universitat de Berkeley que treballen en comunitats de ximpancès aquí a Vale, a Uganda.
s'han trobat que, com ets, donaven positiu amb l'alcoholèmia. O sigui, que li peguen. Exacte. Li peguen a sa botella. No ben bé sa botella. Idònica. No se ben bé sa botella. Varen observar el comportament de 20 exemplars que vivien amb estat suvatge, dels quals varen arribar a determinar que deixat d'ells d'una forma, diguem, bastant sistemàtica i, atenció, habitual... Pregunta. Eren tot mascles? No m'ho diu. No m'ho diu.
No m'ho diu. La nota de premsa que tinc no m'ho diu. No m'ho diu. I això que apuntes seria curiós. Sí. Està el primer que he pensat. Serien tot mascles? Bé, no t'ho cedi. No t'ho cedi. No t'ho cedi.
Aleshores se van trobar que... A veure... Es fet de donar positiu. A veure, com ho saberen? De què eren fer bufar, supòs? No, no. A partir d'una determinada conducta van arribar a determinar on tenien costum de fer les seves deposicions líquides, ho direm així, i recollir l'orina que generaven. D'acord?
I aleshores, a partir d'anàlisi d'orina, no anàlisi de sang, ni per-los bufar amb un aparell d'aquest de Guàrdia Civil. No, és que no m'imagino una parella de Guàrdia Civil... Ho han determinat a través d'anàlisi d'orina. Fem bufar un ximpanzé. Jo tampoc. Seria per fer una foto. Sí. I determinar qui és qui és. Sí.
I d'això, se varen trobar que els donaven d'una forma sistemàtica positiu, no? Aleshores, a partir d'observar se sabeu conducta, què és el que varen determinar? Varen determinar que, per lo vist, aquests de 7 d'aquesta família, d'aquest ramat o d'aquesta tribu de 20,
donaven positiu perquè tenien hàbit de menjar fruita molt madura. Clar, és que quan t'ho has dit ja he pensat o donar en un grup de... no ho sé, excursionistes de la tercera edat tenint arbosses. Per exemple. Llavors agafen una gatiera sense bola. Quantes n'has de menjar perquè t'engatis? Ho has fet mai, ho has provat mai. Sí, sí, sí. D'engatar-te, dic. No, no, no. Menjar-ne sí, ja també. Però no sé si... Tècnicament d'engatar-te o que tens una...
problema gàstric i tens comportaments semblants a... Ah, val. Jo crec que no, efectivament, engatar-te. No. Crec que em fa s'efecte, que els símptomes són semblants, però no s'acausen. A les hores vol dir que Ventura és un altre tòxic, que no siguis al cal? Sí, sí, jo crec que sí. Ah, val. Crec que no. Val. Però sí, tot on he pensat que estarien...
menjant o bevent alguna cosa que podia provocar això que... Ja, ja. No els veiem una litrona. Clar, no, no, no. Bé, alerta, vull dir, si li dones a tastar... No, no, jo crec que sí. La cosa és diferent. Jo crec que sí, eh? Els ximpancers són molt humans. Sí. I aleshores tu li dones una botella de whisky a un ximpancer, segur que és una... Sí, sí, segur que sí, s'hi aficiona, sí. Aleshores, clar, la pregunta és per què.
Per què tenen sot? No, aquí... Bàsicament se manegen dues hipòtesis, d'acord? Una d'elles és, diguem, conseqüència del que són, el que podríem dir, hàbits primitius de cerca d'aliments, d'acord?
tots ells i nosaltres, evolutivament, hem evolucionat per tenir preferències, o per mostrar preferències, i que això s'atrodueixi en conductes, pels aliments que són més calorics en comparació amb aquests que són manco. Aquí, per exemple, la nostra preferència és per els gustos dolços i tot el que siguin, per exemple, créixos. I que, en canvi, com a te's, no mos agradin fins que mos educam o mos forçam els gustos amargs. Els gustos amargs són els gustos vegetals,
verdura, cervesa, etc. tot això diguéssim te suposa un determinat esforç per tant, parèntesi és l'home normal del món que n'anim patint no els agradi sa verdura
Clar, clar. I en canvi els agradin els dolços. Estan programats per això. És a dir, premiem el que és molt calòric en comparació amb el que és poc calòric. Aleshores, ells posats a triar, diguéssim, la fruita com més madura és més sucrester, per tant, és més calòrica, per tant, és més convenient, sobretot en situacions d'escassosa. Però, clar, després hi ha l'altra hipòtesi. És a dir...
que s'hagin descobert que menjant aquest tipus de fruita, com a test, estan a poc a compte. Exacte. Exacte. I supos que el futur d'aquesta recerca anirà un poquet cap en aquest camí. Ho fan com a conseqüència de pur i simplement, el que instintivament te deia, triar els aliments que són més calòrics, i per tant hi ha aquesta conseqüència, aquest efecte col·lateral que em poguessin dir, o si...
ja han descobert el que tu deies que menjant aquest tipus de fruites van una miqueta més contents i ara ja ho fan intencionadament perquè òbviament és un aprenentatge fàcil una vegada t'has trobat amb aquest tipus de circumstàncies per tant no seria d'estranyar tampoc aquesta segona hipòtesi jo personalment amb curiositat per saber en el futur o si d'aquestes recerques pot continuar com ho arribaran a determinar
Suposo que no sé si els hauran de capturar i fer proves amb ells dels grups, un grup de control, un altre grup, a qui li facin altres tipus de... Jo què sé, donar-los a triar, donar-los... No ho sé, no ho sé. No ho sé, però m'agradaria saber-ho, si ho fan... Si ho fan intencionadament per engatar-se, per dir-ho. Aquí ballem anant de copes amb un ximpanxa. Mira tu, segurament. Mira tu.
Interessant. Sí, apassionant. En tens més? Seria tu, no? Vinga, som-hi. Al canviant de secció. ... ... ... ...
Aquesta música és trista i, a la vegada, entranyable, tendre. La va met de tardor que de primavera, aquesta música. Sí, però ja t'ho dic, torna-s'hi dèrna, vull dir que això de les estacions ja... Torna-s'hi dèrna, en quatre dies. Ja ho veuràs. Aneu avui cent metres, les cases d'aquesta ja han previst.
Mira, cada dia 24 de març ho hem de dir. I més avui que fa 110 anys. Avui fa 110 anys exactes d'un fet trist, però tendre. Una mort. Una mort que té molta veu amb aquesta hermosa música que ara sentiràs. Música per piano.
Fins demà!
Podríem dir allò de el desastre de la guerra. Seria un títol ben apropiat perquè aquesta música és una suite per piano d'Enric Granados, Goyescas. El desastre de la guerra, de Goya. Enric Granados va morir justament... No veig la tendresa a una guerra. Espera, espera, ara veuràs. Va morir exactament tot ni com avui.
a ell, a la seva dona en part, i tots dos desemparats, i molta més gent, perquè van morir a un naufragi. Oh! Venien amb vaixells d'Anglaterra, ho hem contat moltes vegades en això, parlem que hem de contar aquesta història. Venien amb vaixells d'Anglaterra,
De fet, havien fet esclar d'Anglaterra, venien dels Estats Units, on Granada havia triomfat clamorosament. Era una gran aventura en aquella època, fa 110 anys anar a Amèrica i tornava. Sí, amb vaixell, i sobretot en mida d'una guerra. Per exemple. Sobretot. I és el vaixell d'aquell temps.
La qüestió és que venia dels Estats Units perquè allà havia triomfat en l'estrena d'una òpera. Una òpera que, curiosament, estava basada en una suite per piano. A vegades es fa al revés. Tu pots fer una transcripció d'una òpera per piano, s'ha fet moltes vegades, no?
I ell ho va fer al revés. Primer va escriure aquestes peces per piano, aquestes gollesques, famosa i coneguda, i més tard va fer una versió operística. Llavors en tenim, diguem-ne, cent enmenys d'aquella òpera. I la va estrenar a Estats Unets i va treure un triomf clamorós. I quan tornava, ha fet escala a Anglaterra, ha travessat escala de la mànega,
un submarí alemany va enfonsar aquell vaixell sassets anglès. Van morir molta gent, i entre ells, Enric i la seva dona, en part, hi havia Kikup d'Insaigo, Enric estava al principi a Salve, però va votar per salvar-la, i se van ofegar tots dos. Una història d'amor. És com titànica. Una tenda història d'amor, efectivament. Curiosament... Però real. Sí, real.
Curiosament, un fill seu, Joan, seu fill major, de tots dos, que òbviament ja havia nascut a banda allò, lògicament. Llavors, més endavant, va arribar a ser un gran campió de natació, per on. Però el senyor i sa mare no van sobreviure en aquell naufragi.
Va ser aquest Joan Granados, va ser s'introductor d'Escarol a Espanya. Va ser campió d'Espanya en l'estació. Ah, sí? De s'estiu? Sí, sí, sí. Va ser el que va introduir a Escarol. Es va popularitzar dins la competició. Bé, ara sentirem, per complementar, la versió operística d'aquesta suite per piano, a l'intermezzo d'aquesta òpera meravellosa Goyescas.
Mira, resulta que jo la setmana que ve no em vendré.
Ah. Perquè me demanen un dia sense sou. Dimarts que ve no seré per aquí jo. Saps per què? T'agafes dues setmanes de vacances de ràdio. Bueno, però... Dies sense sou, només la setmana que ve. No, no, ja, ja. Vacances pagades. Sí, sí. Saps per què no el vendré? Eh...
Perquè tens una òpera de cert cinema? Sí, perquè en directe... Ah, és directe. Sí, no ho faria, però... Per què no? En directe té un valor afegit. Des de Londres, o en cas de Londres, Siegfried.
No, ja, sí. Estan transmetent cada any la tetralogia, que realment no és una tetralogia, són tres més un, és un horàleg i tres òperes, tres jornades. Sí, Antonio Papano, una producció ben interessant.
Jo és que ja no me'n record de la de l'any passat. L'any passat vàrem poder veure la Valquíria i l'anterior, l'O del Rint. Jo crec que hauríem de fer-ho no tant espaiat, una producció cada any. Te'n record, Biel, i crec que no n'ho veurem per allà, que aquest proper febrer, que ve, començarà la tetralogia de Xenell, que programa Solicial de Barcelona, juntament de l'Òpera de Múnich. El proper febrer, l'O del Rint. L'O del Rint va ser molt petita.
Sí, però trobarem entrades. Bé, d'acord que no vedré la setmana que ve, ja avançaré coses de la setmana que ve. Perquè la setmana que ve és una setmana molt interessant. Digues, la setmana santa? No, no. No té res bons, la setmana santa. Calendari, qüestió de calendari. Té a veure amb passions. Ah, molt bé. Però no amb les passions santes.
Mira, té a veure amb signatures de paus, podríem dir, o paus, que en principi s'han de veure com a coses bones, però que poden ser bases de futures guerres. Mira, anem a dia 2 i 3 d'abril, sembla que ja seria 2-3 d'abril, dijous, divendres, anem a 2-3 d'abril de 1559.
Som a França. I s'assigna una pau entre la França d'Esvaluà, la França d'Enric II, Valuà, que són els avantpassats de Bormons, i la monarquia hispànica d'Etssburgs. Fa pocs anys que regna en Felip II i...
Clar, en temps de son pare, França havia estat la gran enemiga de la monarquia hispànica. Francesc I, un mascle d'Alfa, era el gran enemic d'en Carles I, Carles Emperador, també. I ara ja en temps de seu fill, Felip, França deixarà de ser el gran enemic, la gran amenaça, i passarà a ser allò un altre, serà Anglaterra. Curiosament, aquesta pau que s'assigna entre Espanya i França, entre la monarquia hispànica, perquè Espanya no existia com a tal, monarquia hispànica i França,
El 1659, la paraula que toca en Bresís, va comptar en la intermediació d'Anglaterra, d'Isabel I de Tudor, que després va ser l'anemiga de Felip II, que érem parents, per altra banda. Érem parents polítics.
Ah, que no saps quina música t'ha proposat de sentir ara? Ah, no, no. Per il·lustrar aquesta pau de Cato Cambresís. No. Una música d'un compositor que a tu t'agrada molt. Ah, molt. Josep P. Verdi, sí, aquesta hòpera meravellosa, Don Carlo, que no ens mostra aquells fets. Ah. Està ambientada en la signatura de la pau de Cato Cambresís i com d'aquella signatura se'n va derivar un matrimoni
entre la filla del rei Enric II i Felip II, una senyorata, Elisabet de Valois, que en principi havia de ser l'esposa dels fills de Felip II, però que a son pare li va pentinar. Una òpera fantàstica, Don Carlo, és un bunyol històric per complet, però amb una música suprema, sentirem el primer acte. El primer acte que no demostra un poble francès que passa fam, que passa por, que passa fred i que ha estat som el petjou fosc i negre de Felip II.
Fins demà!
S'hi va anar llarg, que canta aquest poble francès. I doncs sí, una pau en França, que són les bases per la futura rivalitat i llavors guerra oberta amb Anglaterra. Allò de l'armada invencible. Te'n recordes? Bé, els englesos també la van cagar, perquè llavors també van enviar una flota cap a Espanya i també va tenir un final semblant. Però, clar, ja saps que els englesos són molt àvils, això de vendre la seva història, per altra banda.
un altre principi d'abril mira, dia 3 d'abril de 1948 se va signar formalment allò d'espla Marshall ah, sí estem a la postguerra de la segona guerra mundial
o moments en què el franquisme cau no cau, en què faran el defensor de la llibertat, si aniran a fer caure el darrer règim feixista europeu o no, passa que no. Se va signar, ja hi havia un procés endarrere,
Recordo aquella pel·lícula, benvingut Mr. Marshall, de Merlanga. Però 3 d'abril va ser quan es va signar formalment, quan el president nord-ameriquí va signar formalment l'execució d'aquell pla Marshall, que suposava un desembarc de milions i milions i milions i milions de dòlars per fer que Europa, l'economia europea, es recuperés.
fidelitzar Europa, diguem-ne, americana i capitalista, i està parlant de les bases, en els fons, de la següent conflicte, que va ser la guerra freda. La guerra freda entre dos blocs, dos mons, dues concepcions de sa vida, que va durar 40 anys, 40 anys bons. Sentirem una música i, menys si qualcú dels oients veu quina relació podria haver dintre aquesta música i això que vos estava contant.
Porte gats una cunostem marrèta, na cupulella capi s'era aitzàta. Passaix campanjant petuleta, com a nuapa peta fa guardà.
Tu ho fa l'americano, americano, americano, sient a me chi tu fa fa. Tu vuoi vivere alla moda, ma se bevi whisky en soda, pot sient a disturbar tu a ballo.
Renato Carosone, tu vos fa l'americano. I quina relació pot haver-hi entre tu vos fa l'americano i això que vos contava de la marxa i com els nord-americans fidelitzaren una part d'Europa a la causa capitalista.
I donc sí, perquè en Carossone se n'enfot, en aquesta cançó, de sa moda imperant a la Itàlia dels anys 50, de joves, de voler fer-se sa Amèrica, de voler adoptar ses modes, whisky en soda, Coca-Cola, i deixar els seus trets culturals. Heu de pensar que a llocs com a Itàlia, singularment com a Itàlia, i a Grècia, per exemple, per a Itàlia d'una forma molt clara...
Quan acaba la Segona Guerra Mundial, el Partit Comunista té molta força. De fet, els comunistes havien estat els que havien defensat, diguem, a Itàlia de nazis. En fi, van entrat als anys 70 i quan eren els 80, eh? I d'allò i nord-americans estaven molt interessats en fer una campanya d'americanització, de capitalització i d'esborrar qualsevol possibilitat que el Partit Comunista realment tingués una força, que fos una amenaça per ells. I Carlos Sónia se n'en fot un poc, un poc d'això.
Una música per acabar. Abans t'he fet sentir Verdi. Si no vols brou, tassa i mitja. Aquest dijous 26, l'auditori de Palma sonarà
no ho poden sentir, no serà allà. Són ara un dels requiem més hermosos de la història. I ja que abans hem fet referència a la mort de Granados, i atenció, 26 de març, dijous, farà els anys, ho recordarem, farà els anys de la mort de Beethoven, un requiem està bastant ben tirat.
Sentirem el Réquiem de Verdi. I, a més, amb unes veus... Amb unes veus sentiràs Àngel Arteros, sentiràs Eina Carança, sentiràs René Pape, sentiràs Jonas Kaufmann. Difícilment podries sentir... Kaufmann molt enfadat amb ell, eh? Però canta molt bé. Quan té veu. Quan canta, ho deixem així. Vinga, sentirem aquest Réquiem de Verdi en honor de Granados, de Beethoven...
I ens el despedim així. Volem-ho bé. ... ... ...
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.