El Crepuscle
El programa radiofònic més premiat de les Illes Balears torna a les ones. En Pere Estelrich i els seus col·laboradors (Tomeu Orell, Maria Antich, Joan Roca, Biel Vich i Maria Moreno) tornen a encendre els estels cada vespre, de 21:00 a 22:00 hores, a Ona Mediterrània. El programa radiofònic més premiat de les Illes Balears torna a les ones. En Pere Estelrich i els seus col·laboradors (Tomeu Orell, Maria Antich, Joan Roca, Biel Vich i Maria Moreno) tornen a encendre els estels cada vespre, de 21:00 a 22:00 hores, a Ona Mediterrània.
Transcribed podcasts: 71
Time transcribed: 2d 22h 47m 1s
Time transcribed: 2d 22h 47m 1s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Conversar amb un Nobel ja és difícil. Conversar amb 30 Nobels, imagineu-vos,
Molt bon vespre, amics. Això és el Crepuscle en 100 estals. Vos saluda l'equip crepuscular complet. Avui Pere Estalric vos parla en nom de tot, de tot l'equip. Un equip que enclou a Ana Maria Moreno en tasques de producció i a Ana Maria Oliver en tasques tècniques.
Hem començat dient que parlar en Premis Nobel no és una cosa que pugui fer tothom, i efectivament, poques persones que hagin pogut conversar en 30 Premis Nobel i reflectir aquestes converses en un llibre. Això ho va fer Xavi Ayent, ell és periodista català,
treballa a La Vanguardia i, durant anys, ha encalçat 30 Premis Nobel de Literatura, ha pogut conversar amb ells i ara ha publicat un llibre titulat Planeta Nobel. La setmana passada se va presentar aquest llibre a Palma i l'equip del Crepuscle va tenir la possibilitat
i l'honor de parlar amb en Xavi i en Periodista. Aquesta entrevista és la que vos oferim avui, a la primera part del programa. Després, com sempre, demanem als nostres convidats que ens diguin quina música els agradaria que sonés després, i ell va triar Mozart. Per tant, a la segona part del programa sentirem el que puguem del concert per piano número 21 del geni de Salzburg.
Per tant, amics, primera part, entrevista de Xavi Ayent sobre el planeta Nobel, i la segona part, música de Mozart. Això és El crepuscle en 100 estels. Segueu tots benvinguts.
conversa en Xavi Ayent, ell és periodista, està a La Vanguardia, i és la persona que més personatges ordenats amb el Premi Nobel ha entrevistat de tot el món.
Xavi acaba de presentar el llibre a Palma, Planeta Nobel, llavors mostra 30 entrevistes fetes a 30 guardonats amb el premi. Xavi, primer de tot, gràcies per dir que sí en aquesta conversa. Podríem dir que són converses o entrevistes, el que deia en el llibre?
Doncs es nota que l'has llegit perquè són converses, evidentment, perquè de vegades quan pensem en una entrevista pensem el que tots fem normalment, que ve un autor de promoció pel seu llibre i et donen 20-30 minuts i tens sort i parla només de l'última novetat. I això és una conversa en el sentit que jo entro amb el seu ambient, amb el seu entorn quotidià, a casa seva, a casa d'ells, amb alguns dinos, amb alguns viatges fins i tot...
I aleshores no parlo només de l'última novetat, sinó del conjunt de la seva obra, de la seva vida, de la seva trajectòria, del seu dia a dia. I aleshores es crea aquesta sensació de recrear l'atmosfera on ells estan. I per tant, jo crec que tens raó que seria més encertat dir que són converses.
A mi em va sorprendre molt la capacitat de lectura que a vegades va de fer, perquè de tots els personatges que surten allà, jo no sé si ho has llegit tot d'una forma exhaustiva, però el que sí que has llegit no ho has llegit en diagonal, sinó que ho has llegit intensament, perquè els proposes coses que si no ets un gran lató d'aquell personatge no els saps.
Sí, nosaltres els periodistes literaris llegim molt, sobretot llegim novetats, i aleshores en aquests casos jo havia de fer un plantejament diferent, perquè m'havia de llegir tota l'obra o els títols més importants de la trajectòria de grans autors, i per tant no havia de ser esclau de l'últim que acabaven de publicar. I aleshores sí, em vaig posar una disciplina, sobretot al començament, que feia més entrevistes i per tant tenia més autors de sobte,
de llegir com a mínim dues hores de lectures de Premis Nobel era com anar al gimnàs, jo havia de fer dues hores de llegir Premis Nobel al dia i aleshores la veritat és que això dona molt de si al llarg dels anys, perquè això és una feina de 20 anys aleshores et pots imaginar i sobretot vaig tenir molta sort també dels viatges transoceànics vaig anar al Japó amb el Kenza Boroe, vaig anar a Mèxic amb el García Márquez després no és transoceànic però vaig anar fins a Sud-àfrica a l'altra punta del món
per entrevistar l'Aling Gordimer, i vaig passar moltes hores amb aeroports, amb avions, amb trasllats i amb hotels, i això comdeix molt per la lectura també, o sigui que això em va ajudar a acabar de completar les lectures. Una cosa interessant de cada una de les entrevistes, de les converses, hi ha una espècie de fitxa amb una fotografia quan comença, i hi ha els dies i els llots allà on se'n van fer l'entrevista. Pràcticament no crec que n'hi hagi cap que sigui una sola conversa.
Sí, sí. L'última, la Han Kang, la de l'any passat, va ser una única conversa, però molt llarga. Ens hi vam estar dues hores i deu minuts, aproximadament. Perquè va ser per Zoom, perquè ella va voler fer així per qüestions d'agenda, i aleshores, des de casa seva, es va posar al mateix lloc on era el dia que la van trucar per dir-li que havia guanyat el Nobel. Va voler fer aquest petit ritual o...
o aquesta disposició. I aleshores m'ho va explicar que em parlava des d'aquest lloc. Això ja va donar un to màgic a tota la conversa. I va ser l'únic que va ser una única conversa, però molt llarga. I amb els altres sí que és veritat. Des de Walsall Inc, amb qui vaig estar tota una setmana recorrent Nigèria, el seu país, les diverses regions...
en aquest cas amb la companyia de dos guardespatlles que em va posar ell perquè va dir que així garantia la seguretat això de ser periodista literari no és perillós tret de si vas a Nigèria en un moment complicat i sí, sí, la veritat és que
és que la idea era aquesta, la idea era anar més enllà de les entrevistes de promoció, i estic bastant satisfet de com ha quedat. Xavi, com era contactar amb ells? A través d'agents literaris, directament, per correu electrònic, a través d'un amic, contacte?
Doncs pràcticament tot això que dius i més, perquè dels 30 que surten entrevistats hi ha hagut totes les varietats. Des de la Doris Lessing, que no em van donar cap entrevista i vaig aconseguir l'adreça, exacte, i vaig trucar al timbre de casa seva i em va obrir la porta amb bata, això és un extrem, no?
que seria semblant el del García Márquez, perquè vaig anar a casa seva a portar-li una maleta de regals dels seus amics de Barcelona, els regals de Nadal, i aleshores tampoc no tenia cap entrevista ni la volia donar i el vam estar allà convençent. Bé, la seva dona, jo no, la seva dona durant més d'una hora el va estar intentant convèncer i al final el va reixir i vaig poder parlar amb ell, fins als que hem aconseguit via el servei de premsa de l'editorial,
fins als que he aconseguit, doncs, parlar amb la gent, i també de vegades amb algun amic, tens raó, també de vegades he aconseguit algun amic, un traductor, per exemple, que coneixia molt un dels autors, doncs, em va fer del lligam, no?
o veïns, no? Perquè, per exemple, el Peter Hanke, que viu en un petit poble als afores de París, resulta que viu molt a prop dels meus sogres, no? Llavors, a través d'uns veïns comuns vaig aconseguir anar-lo a veure, no? O sigui que totes les varietats que et puguis imaginar, i més, doncs estan recollides al llibre. Tots, és a dir, tots els que t'has proposat hi són o tens negatives absolutes?
Tinc una espina clavada que es diu Bob Dylan. Això t'ho confessaré.
i que fins i tot, quan va venir a actuar l'última actuació que va fer el Liceu de Barcelona, vaig aconseguir, no et diré com, estar al back stage, o sigui, el lloc on ell havia de passar per anar a l'escenari, o ell o algun del seu equip, jo pensava fer-los arribar la meva proposta, que tenia preparada, resumida, amb un foli i amb uns telèfons perquè em contactessin, però llavors vaig descobrir una cosa que jo no sabia, i no sé si ho fa sempre, però amb l'actuació del Liceu ho va fer, que des del tràiler on arribava al teatre...
hi havia una mena de passadís cobert, com una mena de biombo, una cosa que tapava totalment la visió i que ell arribava des del tràiler fins al vestidor, fins al camerí, sense tenir cap contacte visual amb ningú perquè passava a través d'aquesta barrera.
I aleshores no el vaig poder ni veure. Vaig sentir uns sorolls i vaig veure que passava. Em van dir que passava per allà en aquell moment, però no vaig poder tenir aquest contacte. O sigui, és la meva gran frustració que reconec i admeto. La idea de quan pensaves aquest projecte, ja pensaves que seria un llibre o seria uns reportatges a través del diari?
No, perquè vaig començar de manera casual, o sigui, això va ser també les coses comencen com comencen. I va ser el meu amic fotògraf, el Quim Manresa, que havia fet un llibre de fotos d'escoles a tot el món, i em va demanar, com que sabia que jo em dedicava al periodisme literari, em va demanar a veure si aconseguia que dos o tres premis Nobel de literatura li escrivissin una frase a mà pel seu llibre sobre la importància de l'educació al món. I jo li vaig dir, home, Quim, jo no els emprenyaré per una frase, no?,
Si vols els demano una entrevista i després de l'entrevista, si volen, et fan la frase. I tot va començar així, o sigui, va ser realment absolutament atzerós i quan en portàvem dos vam dir, escolta, això dona molt de sí, perquè els havíem anat a veure a casa seva i això podria ser una sèrie i es va anar construint així sobre la marxa. El llibre està ordenat cronològicament a l'inrevés, des del Premi Nobel més modern fins al més antic.
Sí, jo vaig dubtar molt de si fer-ho cronològicament, des del més antic al modern, però al final vaig pensar que era un llibre actual, que s'està construint, que la gent... que tenia més importància parlar de la Han Kang, del John Fosse, que potser no són tan coneguts a nivell popular com el García Márquez, evidentment, no?
o el Vargas Llosa. Aleshores, és un ordre cronològic estricte de l'any que van tenir el Premi, des del més modern fins al més antic. I jo crec que també no és un llibre per llegir seguit, sinó que la gent mira l'índex, reconeix els autors que ha llegit o que li desperten curiositat i va llegir un capítol concret, després salta amb un altre. No té per què llegir-se estrictament com està ordenat, no?
N'hi ha alguns que estan pregunta-resposta i fins i tot pregunta en vermell i resposta en negreta, altres que estan en pla reportatge. No sé com ha estat el criteri per fer-ho d'una manera o d'una altra.
El criteri era depenent de la trobada. Per exemple, amb la Nadine Gordimer vam anar a la presó on va estar el seu amic Nelson Mandela durant molt de temps i ens va ensenyar la cel·la on estava el Mandela. Ens va fer tot un recorregut pel Tribunal Constitucional de Sud-àfrica, que era una antiga presó de represaliats polítics. Aleshores, això, el format que demanava era un format més narratiu, d'explicació, reportatjat...
tot i que posem, evidentment, totes les declaracions que ens va fer. I quan el gruix de la conversa més aviat era haver estat molt de temps assegut a casa de l'autor i fent preguntes, respostes directes, i l'apartat del passeig, que tot allà existint no era tan determinant, doncs aleshores aquí la pregunta-resposta s'imposava. I com que hi ha hagut de tota mena,
doncs jo crec que està bastant equilibrat entre un format i l'altre. I a més també això jo crec que ajuda a fer més llegidor el llibre que no sigui tot igual, no?, perquè 30 entrevistes, preguntes, respostes seguides potser no es poden pair tan fàcilment. Algun moment dones pistes que hi ha una tercera persona que és un traductor? Dic, quan utilitzaves traductor i quan podries utilitzar l'anglès, per exemple? Clar, de les 30 entrevistes n'hi ha dues que he fet en castellà, que són García Márquez i Vargas Llosa, eh?,
Tot i que n'hi ha més d'un que parla castellà. N'hi ha qualcun, no sé si... Peter Hanke o no sé qui és... Sí, sí, Peter Hanke i fins i tot el Naipol, que va viure a Argentina, té nocions... Bé, més que nocions, parla castellà però no volia parlar a l'entrevista. Aleshores, jo la majoria d'entrevistes han estat en anglès, que jo les he fet directament en anglès. Algunes han estat en francès, que també les puc fer en francès. Les he fet en francès amb el Patrick Modiano, amb l'Eglésio, amb la Nierno...
Aleshores, quan l'entrevistat demanava fer-ho amb el seu idioma original, que no era un idioma que jo parlés, com el cas de l'hongarès amb Lionel Recartes, el cas de l'alemany amb el Gunter Grass, el cas del coreà amb la Han Kang, el cas del japonès amb el Kenza Burue, llavors jo m'havia de buscar un intèrpret, un intèrpret que fos bo, que fos capaç de fer-me una traducció simultània, no haver d'esperar, perquè si no es doblava el temps de l'entrevista i a vegades et concedien...
un temps més limitat. Aleshores, en aquests casos s'explica i per això faig sortir l'intèrpret i algun cop fins i tot poso el seu nom, perquè crec que l'aportació d'aquesta gent és molt important i la literatura que ens arriba de tots aquests autors és a través de les traduccions. En el fons estem llegint els traductors. Tu te posaves un límit de temps, és a dir, aquesta persona d'escat de dues hores ja ha d'haver tancat l'entrevista o el temps que durava.
Sí, nosaltres volíem el màxim de temps possible, però aleshores quan l'entrevista la demanes a través de l'editorial o a través d'una gent, sempre et limiten el temps, et diuen una hora, dues com a molt, no?
I aleshores el que fèiem era la petita trampa de si havíem d'anar a Londres, a París, a alguna ciutat, ens reservàvem un dia més, i si la connexió amb l'autor era prou forta com per demanar-li de tornar a l'endemà, doncs ho fèiem. I en alguns casos va ser així, no? En el cas mateix del Vargas Llosa, que és paradigmàtic a Nova York, perquè quan estem amb ell...
l'entrevistem i l'endemà, al matí, li donen el Premi Nobel de Literatura. Perquè, o sigui, el vaig començar a entrevistar que encara no era Premi Nobel. I, aleshores, jo li vaig dir la nit abans, escolta, si demà sona la flauta, puc passar per casa teva? I ella em va dir, no, no pateixis, Xavi, aquest tren ja va passar per mi, això no passarà. I va passar, i, per tant, vaig ser l'únic periodista que va aconseguir entrar a casa seva, l'apartament a Nova York, que, bueno, va ser...
Per això la crònica aquesta és una mica especial, que explica tota la reacció, la gent que el trucava, des de caps d'estat a familiars, a altres escriptors, i va ser una de les experiències que recordo més vives.
I el García Márquez és la darrera entrevista que va concedir, em sembla. Sí, sí, la darrera i l'única amb els últims 20 anys seus de vida, perquè ell, de fet, no concedia entrevistes i jo li vaig, d'alguna manera, entre cometes, robar aquesta entrevista, que no volia donar-la, com que em va veure allà a casa seva i que era amic de la seva gent literària, la Carme Valcells, i de la seva dona, la Mercedes Barxa, i al final es va rendir i la va concedir. I, tot i ser l'única entrevista que no em volien concedir,
va ser la que va tenir més repercussió al món, perquè se li va escapar que ja no escriuria mai més, perquè ja li havien diagnosticat una malaltia senil, d'Alzheimer, i aleshores ell no volia dir que tenia aquesta malaltia, però que sí que va dir que ja no escriuria mai més, que ja no podia escriure, i això va ser un titular, va ser l'única entrevista d'aquestes 30 que ha sortit al New York Times, a la CNN, al Jazeera, perquè clar, l'Emond, el món sencer va donar la notícia que García Márquez ja no escriurà mai més, no?
i m'ho va dir d'una manera totalment casual, ell no és que hagués pensat fer aquell anunci al món, però ho va dir per una pregunta que li vaig fer i que llavors venia Tom dir, no, no, això ja mai més, no?
A part d'aquesta exclusiva, hi ha altres coses que, naturalment que jo els desconegui, no és significatiu, però hi ha algunes primícies. Jo em va sorprendre aquell personatge que diu que va tenir un amant argentina 25 anys. Vull dir, jo no sé si això era públic. Vull dir, a part d'aquesta del García Márquez, hi ha hagut primícies en aquestes entrevistes.
El Naipol era un personatge famós pel seu mal humor, famós per com tractava els periodistes, i a la vegada això tenia una contrapartida que era que no s'autocensurava a l'hora de parlar. Aleshores, de la mateixa manera que podia tenir un cop de gent i...
i dir qualsevol bestiesa, doncs tampoc defugia els temes de conversa, no? I aleshores, clar, quan li vam demanar com era que parlava també el castellà, que ho vaig descobrir perquè parlava amb ell amb el fotògraf, a mi no va utilitzar ni una paraula castellà, però quan el fotògraf li...
que no parlava anglès, li deia pot anar aquí, pot anar allà, llavors ell va respondre amb un castellà perfecte i fins i tot no només amb monosíl·lab, sinó que se li veia, llavors ens va explicar que havia traduït a l'anglès el Lazarillo de Tormes, i que havia tingut una nòvia argentina. És veritat que aquesta dada hi ha un biògraf seu que també ho havia dit, el Patrick French, que també ho havia dit, però és veritat que amb entrevistes i amb tot això aquest tema no havia sortit.
Com que moltes de les entrevistes s'han fet en dues tandes, hi ha hagut alguna entrevista que a la segona tanda ratificassis el que havies inicialment redactat a la primera o eren complements? Normalment eren complements. No substituïen mai. No substituïen, ara és veritat que, per exemple, en el cas del Vargas Llosa, que potser és el que més cops he entrevistat, més de deu cops segur, al final el que he optat és per centrar-ho molt en...
el dia aquest que va guanyar el Premi Nobel, i he bandejat molt altre material que tenia de moltes converses que hem tingut a Madrid, a Lima, a molts llocs, perquè m'ha semblat que transmetre l'emoció d'aquell moment, que en aquest cas un llibre que va sobre el Premi Nobel i l'únic cas que estic allà el dia que li donen, doncs, per tant, vaig primar sobretot aquell dia.
En general, si ara haguessis de tornar a fer aquest llibre, tu has dit que aquest llibre és un llibre viu, que en certa manera t'has plantejat seguir una continuació. Bé, al gener ja he quedat amb una altra, sí. Sí, sí, clar, aquest llibre, a mi, més de la meitat ja són morts dels 30,
Aleshores, jo si ara em limito a fer cada any el nou Nobel que guanya, aquesta marca no me la pot superar ningú. O potser si un jove periodista comenci ara als 20 o 30 anys ja em superarà quan sigui gran. Però bé, tampoc té més interès això, perquè en realitat els Premis Nobel són grans escriptors,
però no són millor que altres grans escriptors que no tenen el Premi Nobel. No et fa millor periodista literària i haver entrevistat més Nobels que un altre que potser no n'ha entrevistat cap, però n'ha entrevistat a Borges, per exemple. Llavors no pots dir res. Això no és una competició esportiva.
Has fet de... Ara he conegut aquest personatge. Ara, quan llegeixes la seva obra, la llegeixes d'una altra manera. Totalment, totalment. Perquè quan tens claus de la seva vida personal, d'algunes referències particulars, sobretot les obres que tenen referents autobiogràfics, t'estimulen molt més, no? O sigui, em diuen moltes més coses, no? I per això és el que intento transmetre en aquest llibre. Intento...
comunicar, compartir alguns referents de la seva vida personal, de la seva intimitat, que el lector normalment no té i que a través d'aquestes entrevistes pot arribar a tenir. Hi ha algun dels entrevistats que han tingut converses, m'entén que el periodisme no és literatura. Tu on t'ubicaries amb aquestes sentències que ell diu tan contundentment?
Això és un tema per debatre durant hores. Podria fer un seminari, una tesi doctoral. El que sí que puc dir, per no ser jo qui ho diu, és que la mateixa Acadèmia Sueca, amb l'Esvetlana Alexievich, el Nobel que li va donar l'autora violorussa, estableix que el periodisme pot ser, pot tenir la categoria de la millor literatura del món, perquè és una senyora, l'Alexievich, que només ha escrit periodisme, només ha escrit no ficció, només ha escrit grans reportatges, si vols, de 400-500 planes,
però només escrit en realitat i, a més, basada, cada llibre, en moltes entrevistes, en gravadora, que després transcriu, després selecciona, o sigui, és un mètode de treball 100% periodístic i, per tant, la mateixa Acadèmia Sueca, que ja havia consagrat, doncs, el teatre, havia consagrat amb el Bob Dylan, doncs, també la cançó, no?, doncs, ha consagrat el periodisme i després hi ha molts altres autors que fan novel·les però que també han exercit el periodisme.
Una vegada entrevistat un Nobel o un personatge d'aquest nivell, després quan arribes a casa teva i has de fer una ressenya d'un llibre d'un editorial més casolana, el fas d'una altra manera o dius, no, si tu igualment consigues de fer
No, no, per mi té la mateixa importància i de vegades són els llibres d'aquest segon d'autor novell que descobreixes no un Nobel sinó un novell, de vegades t'estimula més perquè els nobels també tenen llibres fluixos o que estan repetint una fórmula que ja coneixes i no és que sigui dolent però és que ja saps allò com que fa ja ho havies llegit més o menys i per tant de vegades les coses més estimulants són coses noves i més fresques i per tant jo crec que els periodistes
quan entrevistem l'autor d'un llibre hem de fer sempre el mateix que la norma número 1 és llegir-nos el llibre i marcar-lo i sobrallar-lo i apuntar coses i això ho fem igual tant si és Nobel com si no és Nobel. Ja anirem tancant. Tu creus que aquest llibre és un llibre és un llibre per totes les lectors, això és evident però quin circuit li vols? A qui va dirigit aquest llibre?
Jo crec que va dirigit a gent que li agrada llegir però que potser pensa que els Premis Nobel o són inabastables o són una cosa llunyana. Per exemple, poso abans de cada entrevista una fitxa amb una selecció de quatre títols essencials que estan pensats, alguns sí que són les seves grans obres, però també hi ha una de les quatre obres que esmento de cada autor
que és una bona obra per començar, que és com una introducció a l'univers d'aquell autor, no? Perquè, bueno, si nosaltres, que per feina hem de llegir tant, ja de vegades ens ve l'angoixa que no arribem a tot, doncs m'imagino que la gent que no s'hi dedica, doncs encara de vegades deu sentir això, i jo com m'apropo a un autor que ha fet més de 30 llibres i que no sé ni per on començar, no? Doncs aquí sabran per on començar. I una cosa que m'agrada és que el llibre...
demostra que són persones. Vull dir, no són... Són personalitats, si vols, però són persones que mengen, que riuen, que van pel carrer, que fins i tot parlen malament. Sí, sí, sí, i de tot. I el mateix Peter Hanke, per exemple, que explica els seus atacs d'ira, de còlera...
però que a la vegada surt a Preixavill, pel seu poble, als Aforres de París, i es posa a parlar i coneix el sense sostre de la localitat, i els parla amb el mateix respecte que parlaria un filòsof de l'àgora grega. O sigui que són persones molt riques, jo diria totes, cadascú des de les seves variants, però a mi m'ha enriquit molt el contacte amb ells. I el contacte amb ells t'ha fet enviar la idea que tenies d'ells?
Sí, sí, em fa canviar. Per exemple, Naipol, ja ho podem dir, perquè ja és mort, però té un caràcter molt fort, molt difícil. Jo l'admiro molt com a lector. Els seus llibres m'fascinen i l'entrevista crec que va ser una bona entrevista i ell va ser molt hospitalari perquè ens va deixar entrar a casa seva i va estar sense límit de temps i ens van fer un pastís per berenar de tot, però és veritat que té molt mal humor. Per exemple, o el Coetze, a qui acompanyem un viatge a Xile,
pensant que si has viatjat fins allà que et donarà temps per parlar, per enraonar, no sé què, i és una persona tan rígida, tan estricta, que el que va fer és que va demanar que l'entrevista fos per escrit. I, home, però no podem xerrar aquí una mica, ja que hem vingut a acompanyar-lo, no sé què. No, no, vostè, enviïm les preguntes, jo li contesto aquesta nit, demà li porto per escrit, em diu... O sigui, volia controlar fins a la darrera coma de l'entrevista, no? O sigui que no és que et decebin, però sí que, clar, que...
que com que has tingut amb d'altres autors, com el que ens avoro bé, has tingut una experiència total de recórrer Tòquio, de baixar el metro, d'anar a dinar, de conèixer la dona, el fill, passejar, no sé què, després enviar-nos missatges, o sigui que hi ha un contrast entre els que són més restrictius en la premsa i els que són més oberts, que clar, nosaltres ens couen millor els més oberts.
te demanaven un resultat abans de publicar, veure com quedava l'entrevista. Només en un cas m'ho van demanar, que va ser el García Márquez, perquè el García Márquez no em va deixar gravar, perquè ell va fer una escola de periodisme, que encara existeix, la Fundació Engabo, que té com una mena de decàleg de normes del bon periodista fetes pel García Márquez, i una d'elles és que no es graven les entrevistes, cosa que ningú no fa, perquè tots les gravem, com ara estem gravant, evidentment.
I el García Márquez diu que el llenguatge oral és molt imperfecte, que és molt limitat, que té molts defectes de sintaxi, de riquesa d'imatges, i aleshores el García Márquez diu que s'han de prendre notes, no gravar, perquè després quan reconstrueixes les respostes, literàriament el producte és millor.
perquè si no és massa esclau de l'oralitat, és la seva teoria. I aleshores no me la va deixar gravar i em va dir que li enviés per fax, perquè utilitzava fax, un número. Li vaig enviar i vaig passar un dia patint, esperant la seva resposta, i al final va tornar el fax, era l'entrevista tal qual jo l'havia feta, i a mà posava ok. Ho guardo a casa, passa que he descobert que el fax s'esborra molt amb els anys, i va perdent, però encara l'ok encara es veu una mica.
Per tant, utilitzaves gravadores, sí. Sí, sempre. Sempre ho he gravat tot, menys amb el cas de García Márquez, perquè no em va deixar. I te demanaven les preguntes abans? Algú t'ho ha de demanar? No, no, no. Cap d'ells. Això també diu molt el seu favor, perquè de vegades autors amb molta menys importància et demanen les preguntes. Ja, tancam, Xavi. I els convidats sempre els hi faim les tres darreres preguntes, les mateixes. Primer, una molt curta, una recomanació per viure millor.
Treballar menys. Segona pregunta. Què mos recomanis dos llibres? De la temàtica que vulguis, del que sigui, dos llibres. Creiguis que els poden interessar. Jo recomanaria La vegetariana, de Han Kang, i pels qui encara no l'hagin llegit i, per tant, tindran el gran plaer de descobrir-ho per primer cop, El coronel no tiene quien lo escriba, de García Márquez. I tercera i última pregunta. Quina música creus que podria acompanyar aquesta conversa?
T'agradaria que sortís després d'aquesta entrevista? Jo posaria alguna cosa de Mozart, perquè trobo que aquest viatge al voltant del món té molt dinamisme i molta alegria. Xavi Aïllant, moltíssimes gràcies per aquesta entrevista. Gràcies a tu.
Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8 de la freqüència modular. La Palme s'ha anat. La Palme s'ha anat. Compri la Palme s'ha anat. Si ha de fer un regalet, un detallet, compri la Palme s'ha anat.
No confondre la part més sana, que aixes formatges va també, però no són joies. Gràcies!
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer-primera. De vola el Corte Inglés de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam. Mallorca és una illa viva i les carreteres la xarxa que ens uneix. El Consell de Mallorca inverteix més de 30 milions d'euros per arribar a totes les comarques i millorar i fer més segures les vies de la part forana perquè cada trajecte sigui més segur. Vallam pels més de 1.500 quilòmetres de la xarxa viària. Invertim en seguretat, accessibilitat i mobilitat. Cada millora compta. Consell de Mallorca.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk... Música experimental, new wave, musiquem... Escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 o 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Queda dijous de 6 a 7 de cap vespre a Jaida i la Barraqueta, un programa de jubilats per Mallorca a Ona Mediterrània. Podeu escoltar-nos a iVots i a la nostra web onamediterrània.cat Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
. . .
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins ara!
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Música Música
Bona nit.
Fins demà!
Molt bon vespre, amics. Això és el Crepuscle en 100 estals. Vos saluda l'equip crepuscular complet. Avui Pere Estalric vos parla en nom de tot, de tot l'equip. Un equip que enclou a Ana Maria Moreno en tasques de producció i a Ana Maria Oliver en tasques tècniques.
Hem començat dient que parlar en Premis Nobel no és una cosa que pugui fer tothom, i efectivament, poques persones que hagin pogut conversar en 30 Premis Nobel i reflectir aquestes converses en un llibre. Això ho va fer Xavi Ayent, ell és periodista català,
treballa a La Vanguardia i, durant anys, ha encalçat 30 Premis Nobel de Literatura, ha pogut conversar amb ells i ara ha publicat un llibre titulat Planeta Nobel. La setmana passada se va presentar aquest llibre a Palma i l'equip del Crepuscle va tenir la possibilitat
i l'honor de parlar amb en Xavi i en Periodista. Aquesta entrevista és la que vos oferim avui, a la primera part del programa. Després, com sempre, demanem als nostres convidats que ens diguin quina música els agradaria que sonés després, i ell va triar Mozart. Per tant, a la segona part del programa sentirem el que puguem del concert per piano número 21 del geni de Salzburg.
Per tant, amics, primera part, entrevista de Xavi Ayent sobre el planeta Nobel, i la segona part, música de Mozart. Això és El crepuscle en 100 estels. Segueu tots benvinguts.
conversa en Xavi Ayent, ell és periodista, està a La Vanguardia, i és la persona que més personatges ordenats amb el Premi Nobel ha entrevistat de tot el món.
Xavi acaba de presentar el llibre a Palma, Planeta Nobel, llavors mostra 30 entrevistes fetes a 30 guardonats amb el premi. Xavi, primer de tot, gràcies per dir que sí en aquesta conversa. Podríem dir que són converses o entrevistes, el que deia en el llibre?
Doncs es nota que l'has llegit perquè són converses, evidentment, perquè de vegades quan pensem en una entrevista pensem el que tots fem normalment, que ve un autor de promoció pel seu llibre i et donen 20-30 minuts i tens sort i parla només de l'última novetat. I això és una conversa en el sentit que jo entro amb el seu ambient, amb el seu entorn quotidià, a casa seva, a casa d'ells, amb alguns dinos, amb alguns viatges fins i tot...
I aleshores no parlo només de l'última novetat, sinó del conjunt de la seva obra, de la seva vida, de la seva trajectòria, del seu dia a dia. I aleshores es crea aquesta sensació de recrear l'atmosfera on ells estan. I per tant, jo crec que tens raó que seria més encertat dir que són converses.
A mi em va sorprendre molt la capacitat de lectura que a vegades va de fer, perquè de tots els personatges que surten allà, jo no sé si ho has llegit tot d'una forma exhaustiva, però el que sí que has llegit no ho has llegit en diagonal, sinó que ho has llegit intensament, perquè els proposes coses que si no ets un gran lató d'aquell personatge no els saps.
Sí, nosaltres els periodistes literaris llegim molt, sobretot llegim novetats, i aleshores en aquests casos jo havia de fer un plantejament diferent, perquè m'havia de llegir tota l'obra o els títols més importants de la trajectòria de grans autors, i per tant no havia de ser esclau de l'últim que acabaven de publicar. I aleshores sí, em vaig posar una disciplina, sobretot al començament, que feia més entrevistes i per tant tenia més autors de sobte,
de llegir com a mínim dues hores de lectures de Premis Nobel era com anar al gimnàs, jo havia de fer dues hores de llegir Premis Nobel al dia i aleshores la veritat és que això dona molt de si al llarg dels anys, perquè això és una feina de 20 anys aleshores et pots imaginar i sobretot vaig tenir molta sort també dels viatges transoceànics vaig anar al Japó amb el Kenza Boroe, vaig anar a Mèxic amb el García Márquez després no és transoceànic però vaig anar fins a Sud-àfrica a l'altra punta del món
per entrevistar l'Aling Gordimer, i vaig passar moltes hores amb aeroports, amb avions, amb trasllats i amb hotels, i això comdeix molt per la lectura també, o sigui que això em va ajudar a acabar de completar les lectures. Una cosa interessant de cada una de les entrevistes, de les converses, hi ha una espècie de fitxa amb una fotografia quan comença, i hi ha els dies i els llots allà on se'n van fer l'entrevista. Pràcticament no crec que n'hi hagi cap que sigui una sola conversa.
Sí, sí. L'última, la Han Kang, la de l'any passat, va ser una única conversa, però molt llarga. Ens hi vam estar dues hores i deu minuts, aproximadament. Perquè va ser per Zoom, perquè ella va voler fer així per qüestions d'agenda, i aleshores, des de casa seva, es va posar al mateix lloc on era el dia que la van trucar per dir-li que havia guanyat el Nobel. Va voler fer aquest petit ritual o...
o aquesta disposició. I aleshores m'ho va explicar que em parlava des d'aquest lloc. Això ja va donar un to màgic a tota la conversa. I va ser l'únic que va ser una única conversa, però molt llarga. I amb els altres sí que és veritat. Des de Walsall Inc, amb qui vaig estar tota una setmana recorrent Nigèria, el seu país, les diverses regions...
en aquest cas amb la companyia de dos guardespatlles que em va posar ell perquè va dir que així garantia la seguretat això de ser periodista literari no és perillós tret de si vas a Nigèria en un moment complicat i sí, sí, la veritat és que
és que la idea era aquesta, la idea era anar més enllà de les entrevistes de promoció, i estic bastant satisfet de com ha quedat. Xavi, com era contactar amb ells? A través d'agents literaris, directament, per correu electrònic, a través d'un amic, contacte?
Doncs pràcticament tot això que dius i més, perquè dels 30 que surten entrevistats hi ha hagut totes les varietats. Des de la Doris Lessing, que no em van donar cap entrevista i vaig aconseguir l'adreça, exacte, i vaig trucar al timbre de casa seva i em va obrir la porta amb bata, això és un extrem, no?
que seria semblant el del García Márquez, perquè vaig anar a casa seva a portar-li una maleta de regals dels seus amics de Barcelona, els regals de Nadal, i aleshores tampoc no tenia cap entrevista ni la volia donar i el vam estar allà convençent. Bé, la seva dona, jo no, la seva dona durant més d'una hora el va estar intentant convèncer i al final el va reixir i vaig poder parlar amb ell, fins als que hem aconseguit via el servei de premsa de l'editorial,
fins als que he aconseguit, doncs, parlar amb la gent, i també de vegades amb algun amic, tens raó, també de vegades he aconseguit algun amic, un traductor, per exemple, que coneixia molt un dels autors, doncs, em va fer del lligam, no?
o veïns, no? Perquè, per exemple, el Peter Hanke, que viu en un petit poble als afores de París, resulta que viu molt a prop dels meus sogres, no? Llavors, a través d'uns veïns comuns vaig aconseguir anar-lo a veure, no? O sigui que totes les varietats que et puguis imaginar, i més, doncs estan recollides al llibre. Tots, és a dir, tots els que t'has proposat hi són o tens negatives absolutes?
Tinc una espina clavada que es diu Bob Dylan. Això t'ho confessaré.
i que fins i tot, quan va venir a actuar l'última actuació que va fer el Liceu de Barcelona, vaig aconseguir, no et diré com, estar al back stage, o sigui, el lloc on ell havia de passar per anar a l'escenari, o ell o algun del seu equip, jo pensava fer-los arribar la meva proposta, que tenia preparada, resumida, amb un foli i amb uns telèfons perquè em contactessin, però llavors vaig descobrir una cosa que jo no sabia, i no sé si ho fa sempre, però amb l'actuació del Liceu ho va fer, que des del tràiler on arribava al teatre...
hi havia una mena de passadís cobert, com una mena de biombo, una cosa que tapava totalment la visió i que ell arribava des del tràiler fins al vestidor, fins al camerí, sense tenir cap contacte visual amb ningú perquè passava a través d'aquesta barrera.
I aleshores no el vaig poder ni veure. Vaig sentir uns sorolls i vaig veure que passava. Em van dir que passava per allà en aquell moment, però no vaig poder tenir aquest contacte. O sigui, és la meva gran frustració que reconec i admeto. La idea de quan pensaves aquest projecte, ja pensaves que seria un llibre o seria uns reportatges a través del diari?
No, perquè vaig començar de manera casual, o sigui, això va ser també les coses comencen com comencen. I va ser el meu amic fotògraf, el Quim Manresa, que havia fet un llibre de fotos d'escoles a tot el món, i em va demanar, com que sabia que jo em dedicava al periodisme literari, em va demanar a veure si aconseguia que dos o tres premis Nobel de literatura li escrivissin una frase a mà pel seu llibre sobre la importància de l'educació al món. I jo li vaig dir, home, Quim, jo no els emprenyaré per una frase, no?,
Si vols els demano una entrevista i després de l'entrevista, si volen, et fan la frase. I tot va començar així, o sigui, va ser realment absolutament atzerós i quan en portàvem dos vam dir, escolta, això dona molt de sí, perquè els havíem anat a veure a casa seva i això podria ser una sèrie i es va anar construint així sobre la marxa. El llibre està ordenat cronològicament a l'inrevés, des del Premi Nobel més modern fins al més antic.
Sí, jo vaig dubtar molt de si fer-ho cronològicament, des del més antic al modern, però al final vaig pensar que era un llibre actual, que s'està construint, que la gent... que tenia més importància parlar de la Han Kang, del John Fosse, que potser no són tan coneguts a nivell popular com el García Márquez, evidentment, no?
o el Vargas Llosa. Aleshores, és un ordre cronològic estricte de l'any que van tenir el Premi, des del més modern fins al més antic. I jo crec que també no és un llibre per llegir seguit, sinó que la gent mira l'índex, reconeix els autors que ha llegit o que li desperten curiositat i va llegir un capítol concret, després salta amb un altre. No té per què llegir-se estrictament com està ordenat, no?
N'hi ha alguns que estan pregunta-resposta i fins i tot pregunta en vermell i resposta en negreta, altres que estan en pla reportatge. No sé com ha estat el criteri per fer-ho d'una manera o d'una altra.
El criteri era depenent de la trobada. Per exemple, amb la Nadine Gordimer vam anar a la presó on va estar el seu amic Nelson Mandela durant molt de temps i ens va ensenyar la cel·la on estava el Mandela. Ens va fer tot un recorregut pel Tribunal Constitucional de Sud-àfrica, que era una antiga presó de represaliats polítics. Aleshores, això, el format que demanava era un format més narratiu, d'explicació, reportatjat...
tot i que posem, evidentment, totes les declaracions que ens va fer. I quan el gruix de la conversa més aviat era haver estat molt de temps assegut a casa de l'autor i fent preguntes, respostes directes, i l'apartat del passeig, que tot allà existint no era tan determinant, doncs aleshores aquí la pregunta-resposta s'imposava. I com que hi ha hagut de tota mena,
doncs jo crec que està bastant equilibrat entre un format i l'altre. I a més també això jo crec que ajuda a fer més llegidor el llibre que no sigui tot igual, no?, perquè 30 entrevistes, preguntes, respostes seguides potser no es poden pair tan fàcilment. Algun moment dones pistes que hi ha una tercera persona que és un traductor? Dic, quan utilitzaves traductor i quan podries utilitzar l'anglès, per exemple? Clar, de les 30 entrevistes n'hi ha dues que he fet en castellà, que són García Márquez i Vargas Llosa, eh?,
Tot i que n'hi ha més d'un que parla castellà. N'hi ha qualcun, no sé si... Peter Hanke o no sé qui és... Sí, sí, Peter Hanke i fins i tot el Naipol, que va viure a Argentina, té nocions... Bé, més que nocions, parla castellà però no volia parlar a l'entrevista. Aleshores, jo la majoria d'entrevistes han estat en anglès, que jo les he fet directament en anglès. Algunes han estat en francès, que també les puc fer en francès. Les he fet en francès amb el Patrick Modiano, amb l'Eglésio, amb la Nierno...
Aleshores, quan l'entrevistat demanava fer-ho amb el seu idioma original, que no era un idioma que jo parlés, com el cas de l'hongarès amb Lionel Recartes, el cas de l'alemany amb el Gunter Grass, el cas del coreà amb la Han Kang, el cas del japonès amb el Kenza Burue, llavors jo m'havia de buscar un intèrpret, un intèrpret que fos bo, que fos capaç de fer-me una traducció simultània, no haver d'esperar, perquè si no es doblava el temps de l'entrevista i a vegades et concedien...
un temps més limitat. Aleshores, en aquests casos s'explica i per això faig sortir l'intèrpret i algun cop fins i tot poso el seu nom, perquè crec que l'aportació d'aquesta gent és molt important i la literatura que ens arriba de tots aquests autors és a través de les traduccions. En el fons estem llegint els traductors. Tu te posaves un límit de temps, és a dir, aquesta persona d'escat de dues hores ja ha d'haver tancat l'entrevista o el temps que durava.
Sí, nosaltres volíem el màxim de temps possible, però aleshores quan l'entrevista la demanes a través de l'editorial o a través d'una gent, sempre et limiten el temps, et diuen una hora, dues com a molt, no?
I aleshores el que fèiem era la petita trampa de si havíem d'anar a Londres, a París, a alguna ciutat, ens reservàvem un dia més, i si la connexió amb l'autor era prou forta com per demanar-li de tornar a l'endemà, doncs ho fèiem. I en alguns casos va ser així, no? En el cas mateix del Vargas Llosa, que és paradigmàtic a Nova York, perquè quan estem amb ell...
l'entrevistem i l'endemà, al matí, li donen el Premi Nobel de Literatura. Perquè, o sigui, el vaig començar a entrevistar que encara no era Premi Nobel. I, aleshores, jo li vaig dir la nit abans, escolta, si demà sona la flauta, puc passar per casa teva? I ella em va dir, no, no pateixis, Xavi, aquest tren ja va passar per mi, això no passarà. I va passar, i, per tant, vaig ser l'únic periodista que va aconseguir entrar a casa seva, l'apartament a Nova York, que, bueno, va ser...
Per això la crònica aquesta és una mica especial, que explica tota la reacció, la gent que el trucava, des de caps d'estat a familiars, a altres escriptors, i va ser una de les experiències que recordo més vives.
I el García Márquez és la darrera entrevista que va concedir, em sembla. Sí, sí, la darrera i l'única amb els últims 20 anys seus de vida, perquè ell, de fet, no concedia entrevistes i jo li vaig, d'alguna manera, entre cometes, robar aquesta entrevista, que no volia donar-la, com que em va veure allà a casa seva i que era amic de la seva gent literària, la Carme Valcells, i de la seva dona, la Mercedes Barxa, i al final es va rendir i la va concedir. I, tot i ser l'única entrevista que no em volien concedir,
va ser la que va tenir més repercussió al món, perquè se li va escapar que ja no escriuria mai més, perquè ja li havien diagnosticat una malaltia senil, d'Alzheimer, i aleshores ell no volia dir que tenia aquesta malaltia, però que sí que va dir que ja no escriuria mai més, que ja no podia escriure, i això va ser un titular, va ser l'única entrevista d'aquestes 30 que ha sortit al New York Times, a la CNN, al Jazeera, perquè clar, l'Emond, el món sencer va donar la notícia que García Márquez ja no escriurà mai més, no?
i m'ho va dir d'una manera totalment casual, ell no és que hagués pensat fer aquell anunci al món, però ho va dir per una pregunta que li vaig fer i que llavors venia Tom dir, no, no, això ja mai més, no?
A part d'aquesta exclusiva, hi ha altres coses que, naturalment que jo els desconegui, no és significatiu, però hi ha algunes primícies. Jo em va sorprendre aquell personatge que diu que va tenir un amant argentina 25 anys. Vull dir, jo no sé si això era públic. Vull dir, a part d'aquesta del García Márquez, hi ha hagut primícies en aquestes entrevistes.
El Naipol era un personatge famós pel seu mal humor, famós per com tractava els periodistes, i a la vegada això tenia una contrapartida que era que no s'autocensurava a l'hora de parlar. Aleshores, de la mateixa manera que podia tenir un cop de gent i...
i dir qualsevol bestiesa, doncs tampoc defugia els temes de conversa, no? I aleshores, clar, quan li vam demanar com era que parlava també el castellà, que ho vaig descobrir perquè parlava amb ell amb el fotògraf, a mi no va utilitzar ni una paraula castellà, però quan el fotògraf li...
que no parlava anglès, li deia pot anar aquí, pot anar allà, llavors ell va respondre amb un castellà perfecte i fins i tot no només amb monosíl·lab, sinó que se li veia, llavors ens va explicar que havia traduït a l'anglès el Lazarillo de Tormes, i que havia tingut una nòvia argentina. És veritat que aquesta dada hi ha un biògraf seu que també ho havia dit, el Patrick French, que també ho havia dit, però és veritat que amb entrevistes i amb tot això aquest tema no havia sortit.
Com que moltes de les entrevistes s'han fet en dues tandes, hi ha hagut alguna entrevista que a la segona tanda ratificassis el que havies inicialment redactat a la primera o eren complements? Normalment eren complements. No substituïen mai. No substituïen, ara és veritat que, per exemple, en el cas del Vargas Llosa, que potser és el que més cops he entrevistat, més de deu cops segur, al final el que he optat és per centrar-ho molt en...
el dia aquest que va guanyar el Premi Nobel, i he bandejat molt altre material que tenia de moltes converses que hem tingut a Madrid, a Lima, a molts llocs, perquè m'ha semblat que transmetre l'emoció d'aquell moment, que en aquest cas un llibre que va sobre el Premi Nobel i l'únic cas que estic allà el dia que li donen, doncs, per tant, vaig primar sobretot aquell dia.
En general, si ara haguessis de tornar a fer aquest llibre, tu has dit que aquest llibre és un llibre viu, que en certa manera t'has plantejat seguir una continuació. Bé, al gener ja he quedat amb una altra, sí. Sí, sí, clar, aquest llibre, a mi, més de la meitat ja són morts dels 30,
Aleshores, jo si ara em limito a fer cada any el nou Nobel que guanya, aquesta marca no me la pot superar ningú. O potser si un jove periodista comenci ara als 20 o 30 anys ja em superarà quan sigui gran. Però bé, tampoc té més interès això, perquè en realitat els Premis Nobel són grans escriptors,
però no són millor que altres grans escriptors que no tenen el Premi Nobel. No et fa millor periodista literària i haver entrevistat més Nobels que un altre que potser no n'ha entrevistat cap, però n'ha entrevistat a Borges, per exemple. Llavors no pots dir res. Això no és una competició esportiva.
Has fet de... Ara he conegut aquest personatge. Ara, quan llegeixes la seva obra, la llegeixes d'una altra manera. Totalment, totalment. Perquè quan tens claus de la seva vida personal, d'algunes referències particulars, sobretot les obres que tenen referents autobiogràfics, t'estimulen molt més, no? O sigui, em diuen moltes més coses, no? I per això és el que intento transmetre en aquest llibre. Intento...
comunicar, compartir alguns referents de la seva vida personal, de la seva intimitat, que el lector normalment no té i que a través d'aquestes entrevistes pot arribar a tenir. Hi ha algun dels entrevistats que han tingut converses, m'entén que el periodisme no és literatura. Tu on t'ubicaries amb aquestes sentències que ell diu tan contundentment?
Això és un tema per debatre durant hores. Podria fer un seminari, una tesi doctoral. El que sí que puc dir, per no ser jo qui ho diu, és que la mateixa Acadèmia Sueca, amb l'Esvetlana Alexievich, el Nobel que li va donar l'autora violorussa, estableix que el periodisme pot ser, pot tenir la categoria de la millor literatura del món, perquè és una senyora, l'Alexievich, que només ha escrit periodisme, només ha escrit no ficció, només ha escrit grans reportatges, si vols, de 400-500 planes,
però només escrit en realitat i, a més, basada, cada llibre, en moltes entrevistes, en gravadora, que després transcriu, després selecciona, o sigui, és un mètode de treball 100% periodístic i, per tant, la mateixa Acadèmia Sueca, que ja havia consagrat, doncs, el teatre, havia consagrat amb el Bob Dylan, doncs, també la cançó, no?, doncs, ha consagrat el periodisme i després hi ha molts altres autors que fan novel·les però que també han exercit el periodisme.
Una vegada entrevistat un Nobel o un personatge d'aquest nivell, després quan arribes a casa teva i has de fer una ressenya d'un llibre d'un editorial més casolana, el fas d'una altra manera o dius, no, si tu igualment consigues de fer
No, no, per mi té la mateixa importància i de vegades són els llibres d'aquest segon d'autor novell que descobreixes no un Nobel sinó un novell, de vegades t'estimula més perquè els nobels també tenen llibres fluixos o que estan repetint una fórmula que ja coneixes i no és que sigui dolent però és que ja saps allò com que fa ja ho havies llegit més o menys i per tant de vegades les coses més estimulants són coses noves i més fresques i per tant jo crec que els periodistes
quan entrevistem l'autor d'un llibre hem de fer sempre el mateix que la norma número 1 és llegir-nos el llibre i marcar-lo i sobrallar-lo i apuntar coses i això ho fem igual tant si és Nobel com si no és Nobel. Ja anirem tancant. Tu creus que aquest llibre és un llibre és un llibre per totes les lectors, això és evident però quin circuit li vols? A qui va dirigit aquest llibre?
Jo crec que va dirigit a gent que li agrada llegir però que potser pensa que els Premis Nobel o són inabastables o són una cosa llunyana. Per exemple, poso abans de cada entrevista una fitxa amb una selecció de quatre títols essencials que estan pensats, alguns sí que són les seves grans obres, però també hi ha una de les quatre obres que esmento de cada autor
que és una bona obra per començar, que és com una introducció a l'univers d'aquell autor, no? Perquè, bueno, si nosaltres, que per feina hem de llegir tant, ja de vegades ens ve l'angoixa que no arribem a tot, doncs m'imagino que la gent que no s'hi dedica, doncs encara de vegades deu sentir això, i jo com m'apropo a un autor que ha fet més de 30 llibres i que no sé ni per on començar, no? Doncs aquí sabran per on començar. I una cosa que m'agrada és que el llibre...
demostra que són persones. Vull dir, no són... Són personalitats, si vols, però són persones que mengen, que riuen, que van pel carrer, que fins i tot parlen malament. Sí, sí, sí, i de tot. I el mateix Peter Hanke, per exemple, que explica els seus atacs d'ira, de còlera...
però que a la vegada surt a Preixavill, pel seu poble, als Aforres de París, i es posa a parlar i coneix el sense sostre de la localitat, i els parla amb el mateix respecte que parlaria un filòsof de l'àgora grega. O sigui que són persones molt riques, jo diria totes, cadascú des de les seves variants, però a mi m'ha enriquit molt el contacte amb ells. I el contacte amb ells t'ha fet enviar la idea que tenies d'ells?
Sí, sí, em fa canviar. Per exemple, Naipol, ja ho podem dir, perquè ja és mort, però té un caràcter molt fort, molt difícil. Jo l'admiro molt com a lector. Els seus llibres m'fascinen i l'entrevista crec que va ser una bona entrevista i ell va ser molt hospitalari perquè ens va deixar entrar a casa seva i va estar sense límit de temps i ens van fer un pastís per berenar de tot, però és veritat que té molt mal humor. Per exemple, o el Coetze, a qui acompanyem un viatge a Xile,
pensant que si has viatjat fins allà que et donarà temps per parlar, per enraonar, no sé què, i és una persona tan rígida, tan estricta, que el que va fer és que va demanar que l'entrevista fos per escrit. I, home, però no podem xerrar aquí una mica, ja que hem vingut a acompanyar-lo, no sé què. No, no, vostè, enviïm les preguntes, jo li contesto aquesta nit, demà li porto per escrit, em diu... O sigui, volia controlar fins a la darrera coma de l'entrevista, no? O sigui que no és que et decebin, però sí que, clar, que...
que com que has tingut amb d'altres autors, com el que ens avoro bé, has tingut una experiència total de recórrer Tòquio, de baixar el metro, d'anar a dinar, de conèixer la dona, el fill, passejar, no sé què, després enviar-nos missatges, o sigui que hi ha un contrast entre els que són més restrictius en la premsa i els que són més oberts, que clar, nosaltres ens couen millor els més oberts.
te demanaven un resultat abans de publicar, veure com quedava l'entrevista. Només en un cas m'ho van demanar, que va ser el García Márquez, perquè el García Márquez no em va deixar gravar, perquè ell va fer una escola de periodisme, que encara existeix, la Fundació Engabo, que té com una mena de decàleg de normes del bon periodista fetes pel García Márquez, i una d'elles és que no es graven les entrevistes, cosa que ningú no fa, perquè tots les gravem, com ara estem gravant, evidentment.
I el García Márquez diu que el llenguatge oral és molt imperfecte, que és molt limitat, que té molts defectes de sintaxi, de riquesa d'imatges, i aleshores el García Márquez diu que s'han de prendre notes, no gravar, perquè després quan reconstrueixes les respostes, literàriament el producte és millor.
perquè si no és massa esclau de l'oralitat, és la seva teoria. I aleshores no me la va deixar gravar i em va dir que li enviés per fax, perquè utilitzava fax, un número. Li vaig enviar i vaig passar un dia patint, esperant la seva resposta, i al final va tornar el fax, era l'entrevista tal qual jo l'havia feta, i a mà posava ok. Ho guardo a casa, passa que he descobert que el fax s'esborra molt amb els anys, i va perdent, però encara l'ok encara es veu una mica.
Per tant, utilitzaves gravadores, sí. Sí, sempre. Sempre ho he gravat tot, menys amb el cas de García Márquez, perquè no em va deixar. I te demanaven les preguntes abans? Algú t'ho ha de demanar? No, no, no. Cap d'ells. Això també diu molt el seu favor, perquè de vegades autors amb molta menys importància et demanen les preguntes. Ja, tancam, Xavi. I els convidats sempre els hi faim les tres darreres preguntes, les mateixes. Primer, una molt curta, una recomanació per viure millor.
Treballar menys. Segona pregunta. Què mos recomanis dos llibres? De la temàtica que vulguis, del que sigui, dos llibres. Creiguis que els poden interessar. Jo recomanaria La vegetariana, de Han Kang, i pels qui encara no l'hagin llegit i, per tant, tindran el gran plaer de descobrir-ho per primer cop, El coronel no tiene quien lo escriba, de García Márquez. I tercera i última pregunta. Quina música creus que podria acompanyar aquesta conversa?
T'agradaria que sortís després d'aquesta entrevista? Jo posaria alguna cosa de Mozart, perquè trobo que aquest viatge al voltant del món té molt dinamisme i molta alegria. Xavi Aïllant, moltíssimes gràcies per aquesta entrevista. Gràcies a tu.
Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8 de la freqüència modular. La Palme s'ha anat. La Palme s'ha anat. Compri la Palme s'ha anat. Si ha de fer un regalet, un detallet, compri la Palme s'ha anat.
No confondre la part més sana, que aixes formatges va també, però no són joies. Gràcies!
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer-primera. De vola el Corte Inglés de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam. Mallorca és una illa viva i les carreteres la xarxa que ens uneix. El Consell de Mallorca inverteix més de 30 milions d'euros per arribar a totes les comarques i millorar i fer més segures les vies de la part forana perquè cada trajecte sigui més segur. Vallam pels més de 1.500 quilòmetres de la xarxa viària. Invertim en seguretat, accessibilitat i mobilitat. Cada millora compta. Consell de Mallorca.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk... Música experimental, new wave, musiquem... Escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 o 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Queda dijous de 6 a 7 de cap vespre a Jaida i la Barraqueta, un programa de jubilats per Mallorca a Ona Mediterrània. Podeu escoltar-nos a iVots i a la nostra web onamediterrània.cat Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
. . .
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins ara!
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Música Música
Bona nit.
Fins demà!