Psicologia i universitat.
Molt bon vespre, amics i seguidors. Això és el Crepuscle en Senestals. Avui és dimecres. Avui és dimecres 14 de maig. I avui tindrem una entrevista que vam enregistrar fa una setmana, el que ja ha estat catedràtic
de la universitat, el doctor Eduard Rigó. Amb ell parlarem de la psicologia, de la universitat, de moltíssimes coses. I després, a la segona part del programa, posarem una música que ell va demanar que posàssim, que és el segon moviment, Sadagio, del concert per piano, de Maurice Rabel. Per tant, a la primera part, tindrem...
el doctor Rigo i la conversa sucosa, entretinguda, interessant, i la segona part, rebel. Benvinguts al Crepuscle, vos parla Pere Estelric en nom de tot l'equip, un equip que conté a Maria Moreno en tasques de producció i a Maria Oliver a la part tècnica.
Conversa amb Eduard Rigo. Ell ha estat catedràtic de psicologia del desenvolupament, vicerector, també ha coordinat aquell programa de voluntariat de l'orientació educativa i psicològica de la universitat. Des de fa un parell de mesos està jubilat.
Senyor Riu, moltíssimes de gràcies. Primer de tot, li he de dir una cosa, que investigant una mica sobre la seva trajectòria, molta de gent m'ha dit que vostè era un dels professors més estimats pels seus alumnes. Sí, bé, els alumnes m'apreciaven, però jo crec que això té la seva explicació. Has de ser a contractar, els alumnes.
Si tu en Salonat és respetuós, Salonat te respecta. Si Salonat vol que tu el que expliques ho expliques amb apassionament, ell s'invalucra amb aquesta història. I en tercer lloc, és molt important també que ell vegi que tu fas un esforç.
que te prepares ses classes... Aquests elements són claus. A part, llavors, les habilitats de cadascú, dels coneixements... S'adumna capta tot d'una si un professor no està al dia en el coneixement i no s'ha preparat bé sa classe. I sobretot si el professor és arrogant... Tu has de mantenir una distància sense l'adumna, perquè tu ets el professor que al final li has de posar una nota al final del curs i ell ets l'adumna. Però t'ha de sentir pròxim.
I jo crec que aquests aspectes psicològics són fonamentals a l'hora de com llavors els alumnes t'arrenen. Això sí que és important. Aquest fet que s'hagi implicat tant en la part acadèmica i sobretot d'ensenyament ha fet que a Puntura hagin perdut un gran investigador.
No, no, crec que no. Precisament jo pertany a una generació en la qual, en aquesta universitat d'aquí, de Balears, quan se muntava la universitat, el que cercaven fonamentalment en aquell temps eren bons docents, bons comunicadors, més que bons investigadors.
És veritat que a la universitat has d'investigar i has de fer docència, però jo particularment el que més m'ha apassionat sempre ha estat la docència. És contacte amb l'alumnat i està al dia del coneixement per a l'ho transmetre als alumnes de la millor manera possible.
Psicologia de desenvolupament, abans evolutiva, em va matisar vostè, dins un parèntesi. Aquest és un canvi semàntic o més profund? No, és un canvi més profund. Perquè el concepte d'evolutiva avui s'aplica, com tu ho sabràs, per qüestions científiques, s'aplica més a l'evolució humana. I el desenvolupament és ontològic, des que la persona neix fins que mor. És a dir, jo és el primer dia de classe, sempre ho dic als alumnes, a principi de curs mos naixerà...
Un nina, una nina.
presenciarem, diríem, els naixements, la concepció ni una ni una, i el darrer dia de classe es murmurirà. I l'explicació que fem al llarg de tots els curs és com aquesta persona va evolucionant des del punt de vista físic, emocional, de personalitat, social, etcètera, i cognitivament al llarg de tota la seva vida. Quins canvis se m'han produït al llarg de tot el dia, des del moment del naixement fins al moment. I això és desenvolupament, no és evolució.
que quan vaig fer el CAP en aquell moment, hi havia un personatge que em va interessar molt en aquell moment, no sé si encara és vigent, Piaget. Sí, Piaget està superat en moltes coses, però fixa't una cosa, quan se parla avui en dia de desenvolupament cognitiu,
S'aparteix de Piaget. Moltes vegades per dir que Piaget amb això no tenia raó, però s'aparteix d'ell per dir les noves aportacions. I és evident que l'escola piagetiana o neopiagetiana encara continua fent grans aportacions. Com ha canviat la comprensió del desenvolupament psicològic en els darrers anys?
Jo també dic que quan jo estudiava la psicologia i el desenvolupament de la Universitat de Barcelona, m'ho explicava des del naixement fins a l'acabament de la adolescència. Se considerava que quan d'una persona era adulta ja havia acabat el desenvolupament.
Llavors es va intervenir la nova corrent del cicle vital, que va descobrir que no, no, que les crisis se donen en el 25, en el 35, en el 40, en el 50, en el 60, i que, per tant, el canvi de desenvolupament se produeix al llarg de tota la vida. Es ve que hi ha moments, la primera infància de 0-3 i l'adolescència, en què aquests canvis s'acceleren un poc, però canvis n'hi ha sempre.
Però, en canvi, Pantura has fet que, i això té raó, i és molt interessant que tota la vida sigui aprenent, per què aleshores incidim tant en diagnosticats a lots de joves, de nins fins i tot? Bé, en primer lloc, té un aspecte positiu que és la idea de prevenció.
Si tu pots captar un dèficit en desenvolupament del llenguatge, per exemple, de jove, tu pots començar a posar eines per evitar que això vagi a més. Ara bé, és vera que avui en dia la psicologia, des del meu punt de vista, s'obre diagnostica. Ja.
el llibre o el manual que utilitzen els psicòlegs i els psiquiatres per classificar, que és el DSM, que ara està en la versió DSM 5, revisada, etc. És un llibre que va classificant els trastorns mentals. Aquesta espècie de diccionari el que ha fet és que ha infleccionat.
I avui en dia a qualsevol manifestació que se surti un poc de lo que se considera norma, ja se li posa una etiqueta automàticament. I això, des del meu punt de vista, és un gran perill, perquè estan patologitzant la societat. I això és molt perillós. Avui en dia, un nen, per ell, que no té dret a ser tímid,
automàticament se li assigna una etiqueta antisocial, etc. I això és tremendo, perquè un nen pot ser tímid, té dret a ser tímid. Una persona fins i tot pot tenir rasgos esquizotímics en el sentit de dir m'agrada més ser tot sol que amb altres persones, m'estim més tenir només un o dos amics que no 50. I això són característiques de la persona que s'han de respectar i que nosaltres no tenim per què etiquetar.
l'etiqueta seria necessària en el moment que la persona pateix. Això, al seu entorn, ho pateix. Perquè llavors sí que haurem de posar en marxa processos d'ajuda. Llavors, això que ha conduït? Per una banda, ens ha conduït a que les persones, quan tenen un problema, automàticament
van anar al psicòleg. Clar, qui ha d'anar al psicòleg? Al psicòleg ha d'anar aquella persona que té un problema que ell no pot gestionar. I aquí hauríem de diferenciar el que són els problemes clínics dels problemes que no són clínics. Per exemple, posant exemples que jo m'he trobat a fer-ho, un lot que també està...
que no pot dormir, que no se pot concentrar en l'estudi, que està trist perquè se't la te l'ha deixat, això no és un problema clínic. Això és un problema d'adaptació o un problema cotidial que pot sortir en qualsevol moment de la nostra vida. Llavors, aquesta tendència es reduirà tot a un tractament clínic. Des del meu punt de vista és un gran error. Ha de haver-hi intervencions i ajudes psicològiques, que és el que nosaltres fem, que és un assessorament psicològic, el que se diu el scounseling, que és un tipus d'ajuda
a problemes normals que aquella persona, per diverses circumstàncies, per falta de xarxa social, per problemes de context de família, talvolta no ha pogut solucionar per ell mateix. Sempre hem d'intentar solucionar els nostres problemes emocionals, primer nosaltres mateixos. Quan no molts estem a nosaltres mateixos, podem recorrer
a la xarxa social que tenim davant, com ha existit tota la vida. I només quan ens fallin aquests elements és quan podem recórrer a una ajuda psicològica que no té per què la clínica. Els grans problemes psiquiàtrics i els grans problemes de trastorns de personalitat i els grans problemes clínics no els pot abordar un psicòleg tot sol. Els ha d'abordar un equip on hi ha un psicòleg, un psiquiatre, moltes vegades un treballador social, perquè són problemes que afecten també a l'àmbit social.
I, en canvi, aquests problemes menors no els hem de posar en el mateix sac, perquè si els hi posem en el mateix sac, li pot haver aquella idea de que el psicòleg deu tenir un problema. No, no, escolti, a la psicòleg se pot anar només amb una intenció d'assessorament. Per tant,
Jo considero que hauríem de diferenciar molt clarament de lo que és la branca clínica, de lo que és una branca d'assessorament psicològic, que ha de tenir una perspectiva més educativa, d'educar les persones a saber resoldre els seus problemes, el qual no és un problema clínic. No sé si en tens un potser diferent. I posar aquestes etiquetes, en certa manera, no estimatisa una mica les persones. Sí, jo crec que les etiquetes s'haurien només d'utilitzar a l'àmbit professional.
però què passa? Això és un problema que ja van tenir fa molt d'anys Estats Units i que tenim nosaltres aquí en aquest moment i que podem xerrar més en relació a un altre tema que volies parlar.
Als Estats Units se van començar a establir molt clarament les definicions de diferents tipus de dificultats que tenien els nens a l'escola, perquè hi havia ajudes federals. I si tu estaves classificat com un dislàxic, per exemple, perquè fa un exemple que està molt de moda, un dislàxic,
automàticament tu tenies una ajuda. Si tu, l'escola, el psicòleg o l'orientador de l'escola no és un dilèxic, no tenies l'ajuda. Llavors es va començar amb una pressió molt gran dels pares perquè en el meu fill
el defineix com a bilèxic, o com a trastorn d'atenció, o com a trastorn de tal. I llavors les escoles responien molt fàcilment, perquè clar, aquest nen està un poc fronterer, i tal, aquí té l'informe. I els pares aconseguien l'ajuda. Això va produir una inflexió molt gran de diagnòstic.
El diagnòstic és necessari professionalment per detectar allò que és incipient i que nosaltres deiem, aquí hem de fer qualque cosa. Però hauria de quedar estrictament dins l'àmbit professional. És mestre, és professional i tura.
Si ho començàvem a fer una cosa, que tothom xerra del tema i que tothom se... Ah, és que aquest nines té el dalt, és que aquestes nines... Llavors els dic... Estàvem fent un estigma, no? Jo me'n recordo un cas d'una mare que... És que la meva filla, a vegades, quan els dic... Vinga, tots, nens, hem acabat de dinar, recollir la taula.
Hi ha una que diu, no, jo soc dilèxica, jo no. És a dir, no tenen ni peus, però llavors a vegades ells interioritzen tant aquesta dimensió que és un problema. És dilèxica, és un nen que té problemes seriosos d'adquisició de llenguatge. I avui en dia a qualsevol dificultat d'adquisició de llenguatge ja li posen aquesta etiqueta.
Clar, llavors a vegades estàs tractant-te exactament igual. Algú que té un problemet molt petit que algú que té un problema molt gros des del punt de vista d'ajudes, etc. I això pot ser un problema en un moment determinat. I no empastillem una mica massa, també? Sí, és evident, és evident. Especialment hi ha hagut un abús en el tema de...
de l'estorn d'hiperactivitat. En el tema de l'hiperactivitat hi ha un abús en els seus tractaments mèdics. Es venen, han de reconèixer, que hi ha nens que necessiten una medicació perquè són casos molt extrems d'hiperactivitat. Però, escolta, hi ha nens que són moguts.
Jo m'he trobat casos als anys que jo anava un poc per les escoles, perquè sempre he intentat mantenir un peu a la pràctica. Jo anava en convenis, anava a l'escola, jo veia nins a les escoles i tal, per mantenir la pràctica. Sempre he trobat al·lucinant aquesta gent que explica coses que no toquen la pràctica, perquè en el camp de psicologia és impossible. Bé, llavors, te trobaves que...
En aquest panorama, diríem, de l'àmbit, te trobaves dins que tu deies, ben, aquest nens t'ha de ser mestre, és que jo no puc agontar a classe, és que s'hi mor totes les zones, és que no hi ha manera de controlar, m'a desquici a la classe. Agafàvem aquest nens i pactàvem que passés a una altra classe, amb una altra mestre.
parlaves amb aquella maestra un mesos després i et deies, bueno, no, sí, és mogut, però jo ja me'n desfàig i és ni més avant quan surt. És a dir, que moltes vegades és el context el que determina que allò, que pot ser molt important, que a vegades és molt important,
necessita d'una atenció molt acurada, però en altres casos, no sé, tu fem un esforç i pensa, quan tu anaves a l'escola, quants nens hi havia d'aquells que no aturàvem, que no se mouvien, que s'havia de cridar l'atenció perquè tot el dia estava a la paperera, o s'aixecava o tirava com altres de davant i tal.
Bé, ningú veia que fos un hiperactiu, no? S'acercaven solucions per intentar que aquell nen estigués adaptat a l'escola. És ver que les solucions d'aquell temps no eren les correctes, no era la correcta.
El que és correcte és el que fèiem ara, una intervenció, el mestre que ha de saber del tema i tal. Però no podem posar tots del mateix sac. És el tema, per exemple, de l'aspectre autista. L'aspectre autista, si tu ets un nen diagnosticat, jo et podria dir, aquest nen està diagnosticat d'autisme. De bo et presentaria un altre i et diria, aquest nen està diagnosticat d'autisme? Tu diries, però com pot ser? Però com pot ser?
Això és un drama. I això és un nen que té unes peculiaritats, però res més. I els fiquen tots dins el mateix sac. Jo crec que això és un error. El diagnòstic, si se fa, s'hauria de ser molt més diversificat. Per què? Perquè si no, estem...
Dramatitzant el tema. Tu imagina't uns pares que tenen un nen, tota l'alegria que suposa tenir un nen, i que a l'any i mig, dos anys, dos anys i mig, els diuen, quin nen? És un nen dins aspecte autista. A aquests pares els hi entra un canguelo, però al·lucinant, perquè ells a lo millor han vist un amic que té un fill autista, que ni xerra, que és agressiu, que...
I a lo mejor aquest nin l'únic que té són dues o tres característiques que s'identifiquen en els altres i que s'ha d'intervenir perquè no vagin a més, o per ajudar en aquest nin. Però com que els estan ficant en el mateix sac, llavors la percepció que no coneix, que no és professional, és tremenda.
I per tant, jo crec que totes aquestes etiquetes globals són molt dolentes, han caigut en un terreny, i llavors et etiquetam amb massa freqüència. Fins i tot pel propi nín, si li diuen, no, és que aquest nín és molt magut, i ell ho sap, diu, ah, com que jo s'ho hem magut, se m'ha de justificar tot. Sembla que justifica qualsevol cosa. Si un psicòleg que pogués receptar seria un psiquiatre, se'm pregunta te Trump.
Jo crec que el psicòleg no ha de, des del meu punt de vista, no ha de receptar. El psicòleg estudia psicofarmacologia, una assignatura de psicofarmacologia. Jo aquí tinc una visió molt personal. Jo sempre amb els meus alumnes, quan xerràvem amb ells de la psicologia i del seu futur, jo sempre els diré, mira, la persona humana està conformada per factors genètics i biològics i factors ambientals.
I un tercer factor, que és l'atzar, que mai el podem... Aquests dos factors interaccionen amb ells. Hi ha coses que interaccionen més la biologia, com és el color dels ulls, i hi ha coses que interaccionen més l'ambient, com pugui ser determinats rasgos de personalitat.
Si tu consideres que el que pesa més és la biologia i el que t'interessa és la biologia i el que t'interessa és cercar productes per intervenir, fes-te'n el metge o el bioquímic, no t'ha fet psicòleg. El psicòleg és el que creu que en la intervenció humana i en la comunicació es pot ajudar aquestes persones a millorar els seus estats emocionals.
M'ha aclarit una dubte que jo tenia de per mi. Quan ens trobem els trastorns més seriosos de la psicologia tota sola no per resoldre, ni la psiquiatria tota sola per resoldre amb un medicament, els propis psiquiatres i psicòlegs treballen conjuntament i és el psiquiatre que parla amb la psicòleg. Això és el model bo. I el psiquiatre li diu als pacients, vostè de més depèn d'aquesta pastillada, vostè necessita psicoterapia.
I el psicòleg li diu, escolti, jo li puc ajudar, però aquí tenim un equip i també ha de parlar amb la societat.
És ver que als Estats Units ho tenen un poc més unificat, no?, aquestes coses. Perquè els psiquiatres tenen molta formació psicològica, els pediatres tenen molta formació psicològica, cosa que aquí no tenen. Però avui en dia, si tu tens un nen amb un problema sèrio, no estem parlant d'un problema immunoso, és que jo ho vaig fer referència abans, tu tens un nen amb un problema sèrio, que necessita un diagnòstic sèrio, de trastorn, d'espectre autista, del que sigui.
En sèrio, tu teniràs, per exemple, són espaces on hi ha equips multidisciplinats, on treuen psicòlegs, psicòlegs, treballadors, etc. I allà et fan un diagnòstic verdader. Perquè hi ha la confluència de les diverses disciplines que intervenen en la conducta humana. Perquè penses que a vegades, ni psicòlegs ni psicòlegs, pot fer res.
Tu imagina que te ve una persona i te diu que te planteja el seu problema, una depressió, tu comences a estudiar la depressió d'aquella persona i te'n dones compte que el motiu està dins de casa seva. La relació amb l'home o la situació de viure en manca de vegades un lloc molt petitó,
res, una situació molt conflictiva, i tu dius, això ho són gent de la xiqueta, això és el servei social que han d'intervenir i dalt, per tant, els problemes són molt complicats. Recordo una vegada que un d'una revista, que no recorda ara com ho sé, revista divulgativa, em va dir, voldria fer-te una entrevista perquè me parlassis un poc de l'impacte que tenen en determinat moment les persones
Com ho plantejava? Com vivien les persones a través del factor de diferències generacionals?
I jo li deia, aquí científicament no treurem res. I em va dir, tu vol dir que la generació X i la generació millennials i la generació X no són distintes. I jo li deia, bueno, relativament distintes, tot depèn del context. Si perdem el context, ho hem perdut tot. Jo li deia, mira, ara acabant de sortir del Covid, tampoc podem parlar de la generació Covid.
Els joves, els infants i els dos anys que han viscut, tu creus que podem fer una definició d'aquesta generació? Jo te'n posaré un exemple. Un que ha viscut el Covid a Sant Joan, a una caseta de camp, que l'han tancat en la pare i els predins allà, que té ovees, que té camp, que s'ha pogut moure, que no ha estat tancat cap dia, l'únic que ha deixat és d'anar a escola. Amb un nen que viu a Palma, a un pis,
De 40 metres quadrats. Un col·legi major com el Noufim, els tancaven les habitacions. Exacte, exacte. O un pis.
amb una finestrata que no pot sortir ni en el balcó. En tres germans són part setmana i un individu que li han llogat una habitació perquè no poden viure en la cadena. Tu creus que són comparables? Tu pots dir que aquí hi ha una generació? No. És a dir, cada contexte... Jo li volia demanar sobre aquest tema i vaig donar resposta. Cada contexte determina. Si parlem el contexte, ho parlem tot. Hi ha una cosa molt curiosa.
en la qual jo som crític també en la psicologia de determinades correus, que és que la psicologia avui en dia té una visió molt individualista del subjecte. I quan la gent va als psicòlegs, hi ha psicòlegs, no tots, evidentment, hi ha psicòlegs que són molt seriosos i tal, la majoria, hi ha psicòlegs que diuen el meu pacient és tu, tu ets el meu pacient. I només miren pels pacients i se desentenen del contexte.
Això és molt brillós, perquè moltes vegades tu no entens el pacient fins que no has parlat amb el context. No l'entens si no vols els contextos. I tenim una sèrie de quadres psicològics, de trastorns de personalitat, que menteixen. Van al psicòleg i tot el que compta són mentides. I si el psicòleg no parla amb sa mare, on som, no té un referent textat, se pot menjar amb patates tot el que li diu el senyor.
I això què fa? Que la cosa no avanci. I a casa seva, si és per exemple un jove de 25 anys que viuen son pare i sa mare, que son pare i sa mare estan desesperats per la situació dels problemes psiquiàtrics del seu fill, però criden al psicòleg, no, jo em vols tenir un poblatge, un client és el seu fill.
No puc parlar amb vostè. Bé, per jo li paguen a mi, però és igual, és major d'edat, jo és el meu pacient. I jo és que voldria parlar amb vostè. No, no, no, jo vol ser el seu fill, i tal, jo, i el fill va allà i diu, com estàs? Estic beníssim, fantàstic. Estudi, estudi, estudi... I el psicòleg s'ho menja tot.
Aquest tipus de psicòlegia és molt perillós. Un psicòleg sempre ha de veure que ens movem en contextes i has de tenir els contextes en els que s'interessa. Si perdem aquesta vídeo, llavors s'han fet ratxos d'aigua. Ha parlat abans que realment aprenem des que naixem pràcticament tota la vida. I les emocions. Quan comencem a sentir el món de les emocions i qualsevol dia el perdem?
El bebé des del primer moment que neix ja és una resposta emocional. El seu comportament ja és emocional des del primer moment.
els propis moviments que fa ja li generen estats emocionals. Els moviments dels braços, de les cames, ells ja li generen estats de satisfacció o d'insatisfacció. El bebè plora o el bebè riu. Per tant, l'emoció és una cosa absolutament lligada al desenvolupament de la persona. I és vera que a mesura que, amb els feim grans, aquestes emocions es van fent més complexes. Les emocions d'un petit,
estat agradable o desagradable, compara-la amb ses emocions, per exemple, que te pot descriure un adolescent, que cada vegada podria fer un diccionari de paraules de seus estats d'ànim. Aquest dia, avui dematí, abans de venir cap aquí, he sentit una notícia per la ràdio que aquest, diguem, ministre de Sanidad que hi ha als Estats Units, en Kennedy, de la família Kennedy, diu que l'autisme se pot curar perquè és una bactèria que hi ha pels aires.
És a dir, no li demanaré per aquesta afirmació, que supos que per ell mateix ja se desmenteix, però com pot influir una política sanitària o educativa en el context dels adolescents, de l'educació dels adolescents?
Molt, molt. En general, qualsevol política educativa i sanitària influeix en tots nosaltres. Influeix en el desenvolupament de la persona. Això és evident. No té cap sentit afirmacions com aquestes. És a dir, mos hem oblidat massa de referència científica.
No hem de tenir una obsessió a la ciència. La ciència és una eina, no? Però el que no podem fer és fer afirmacions de qüestions lligades a la salut o a la persona basades en ideologies. Si ho deixem en mans d'aquesta ideologia, si ho deixem en mans d'ideologia, estem arreglats.
Per exemple, hi ha un tema molt delicat en què jo no entraré, només apuntaré precisament perquè no som especialistes, que és el tema de satisfària de gènere. Aquest tema és un tema que s'ha de tractar científicament.
I és perquè hi ha persones que pateixen molt per la seva disfòria gent o per la seva desencontra de la biologia. Però el que no ho pot convertir en una qüestió biològica, perquè estan rebutjant la ciència. Si per qualsevol cosa s'ha de fer un diagnòstic, s'ha de fer un estudi, s'ha d'investigar, s'ha de fer... Ah, ara resulta que hi ha per coses que no, que el que diu un senyor va a mi senzillament perquè ets la saberia.
No, perquè estan jugant, no estan parlant de persones majors, estan parlant sobretot de nins i adolescents. I els adolescents estan a l'etapa de la configuració de la seva identitat. I en aquesta etapa els hem de donar les eines perquè ells lliurement s'havien desenvolupat de forma equilibrada i no els hem d'intentar manipular de fora.
I una d'aquestes eines pot ser el mòbil per a les noves tecnologies? Sí, sí. Per exemple, ara li farem una comparança.
En el tema de les diferències de gènere, de la identitat, hi ha pàgines d'internet on han calcat el model que s'utilitzava en les eslotes i eslots en l'èxit, que els donen consells del que han de fer
per dir que volen canviar de set, o el que sigui. Hi ha pàgines d'internet on les xenonèxiques els diuen, tu perquè no se'n donin compte d'aquelles xenonèxiques has de fer això, has de fer això altre, has d'amagar tal cosa, etc. Perquè no se'n donin compte, perquè tu vols ser prima, tu vols estar prima, per tant, has de respectar-la. I un altre igual. I són col·lectius que intenten influir, diríem, clar, però d'una manera no científica.
I això, des del meu punt de vista, és un gran perill. Crec que li diré que la meva filla per a mi el va tenir de professor perquè vostè ara me diu el que me diu sempre la meva filla. Mon pare, estem posant-te en mans de gent que no sap res. Això, sobretot, és tema de gènere i és un desastre. Gent que tota sa vida viurà hormonada perquè un dia se li va ocórrer dir que tal. A més, això té un perill. Com que hi ha gent que es vera
que ha de canviar, perquè ho sent d'una manera verdadera, és que altres ho frivolissin. És un insult en els que realment ho pateixen. És un insult en els que ho pateixen. No podem frivolitzar aquest senyor que surt... Me'n recordo ara la imatge d'un que va sortir un senyor amb tota la barba i tal, que deia, no, jo m'he fet dona ara. I el periodista li deia, no, perquè vull.
Perquè me da la gana. Clar, això és un insult a la persona que realment ha de fer aquest recorregut perquè ho sent. Hi ha informes. Jo ja dic que aquest tema no el conec a fons, però he llegit informes escrit per psicòlegs i psiquiatras serios que posen a punt d'alarma sobre aquest tema.
És un tema molt delicat. El tema, clar, les noves tecnologies, jo crec que és un tema que crec que vostè també li ha preocupat, això. Fa que llegim menys. Jo mateix llegeim més les coses, com més en diagonal que en profunditat. Vull dir, això en els adolescents pot afectar la llarga que aquesta màquina substitueixi a giràfuga.
No només la lectura, sinó també l'escriptura. Cada vegada hi ha més estudis que demostren que ha d'haver lectura i escriptura. Paper i balígraf, o paper i llapis. Escriure els apunts. Els professors haurien de fer que en determinats moments els alumnes diguin que ara explicaré X, però heu d'aprendre a punts perquè el cervell
Els mecanismes que es posen en marxa en el moment de la lectura i de la escritura són molt beneficiosos. Ara, és evident que anar a una societat bilingüe en aquest sentit, vull dir, de còdics,
de lectors i de codics visuals. I les noves generacions, els codics visuals, els aportaran una gran cosa. El domini de la tecnologia aportarà en els seus cervells coses que nosaltres no hem tingut. Però no poden perdre l'altre, han d'anar en el doble camí. I el que ha passat inicialment és que s'ha creat una inflexió de lo visual
en detriment de l'escriptor, més que el visual del cibernètic, però que bàsicament el pareig és visual, l'escola, la tauleta, el mòbil, que és realment perillós, l'abús del mòbil, de la tauleta, etc. Llavors, què s'està trobant? S'està trobant que si decantam només cap a una banda i mos oblidam de l'altra, se comença a perdre el pensament inductiu.
la capacitat creativa. I tot això eclosiona amb la intel·ligència artificial. Perquè la intel·ligència artificial és una gran eina. Però el gran perill és que els joves, els millors joves, cercin les solucions a la intel·ligència artificial com ja estan fent. Si tu cada vegada que tens un dubte vas a la intel·ligència artificial, què és el que ha passat? Que has deixat de pensar per tu mateix.
És a dir, has agafat una dracera. I aquesta dracera, que t'ha estat molt útil perquè en dos minuts has aconseguit allò que t'hagués suposat pensant, potser, una hora o dues hores, però que t'hagués possibilitat de generar idees noves.
processos inductius de pensament. Tot això s'anirà perdent si no controlem els temes d'intel·ligència artificial. L'intel·ligència artificial s'hauria d'utilitzar en la formació com una intel·ligència orientativa. És a dir, que l'intel·ligència et va donant pistes, però no solucions.
Tu li hauries de fer la pregunta, el jove li hauria de fer la pregunta i la intel·liència li hauria de dir, jo te donaré una pista i a partir d'aquí què treus tu? Ah, tant, va. I si te dono aquesta altra pista? I tant. I llavors li fa pensar, però tu imagina't que cada vegada torna a la mateixa idea originària, cada vegada que tens un problema, vas a la intel·ligència artificial, tu n'has pensat.
I això també pot afectar, en certa manera, la part cognitiva, naturalment, però també la part emocional. Un adolescent que tot el dia està en el mòbil i qualsevol cosa la consulta, això a nivell evolutiu, evolutiu no és la paraula, però a nivell d'aprenentatge, això talla les aules. En veig el sentit del que jo deia, perquè no pensa per ell mateix. I la formació a l'escola és bàsicament pensar. Si deixem de pensar,
Ah, ja pensaran en les màquines per nosaltres. Sí, però llavors se perd la dimensió més creativa i més inductiva que la que porta a la persona. I arribaria un moment que ens trobaríem amb aquestes que serien en realitat aquestes pel·lícules de ciència i ficció on són les màquines, s'escrivien, s'escapacien i els homens se dediquen a l'oci.
Jo crec que ara està molt lluny d'això. Però el perill és, perquè la tendència del jove avui dia és a cursar camins. I en relació amb el que tu deies, la lectura, no és tant... Això no m'ha preocupat tant. A tots ens agradaria que els joves llitguessin molt, perquè el jove que no llitgeix s'ha perd moltes coses. Però això no m'ha preocupat tant que llitgeixi poc com la forma en què llitgeixi.
El que com a especialista ha dit, el pensament llagost, que vota, que vota, que vota, que vota. Comencen amb una lectura i volen això i se'n van a això. Volen un enllaç i passen a salt enllaç. Volen un enllaç, passen a salt enllaç. Això què passa? Que els propis alumnes ja te diuen, i tots reconeixen, que els costa llegir un article molt llarg.
perquè perden capacitat d'atenció. I aquesta forma de llegir per internet els fa perdre capacitat d'atenció. I això és un problema. I les màquines, ja tancarem aquest tema i ja anirem cap en el final, el ciberassetjament de les escoles és un fet i això ho produeixen les màquines. Té solució això? És limitable? Els mòbils no haurien d'existir dins les escoles? Una mica...
Bé, jo crec que els mòbils no haurien d'estar a les escoles, només en situacions determinades i amb un currículum molt ben pensat per utilitzar-ho en un moment determinat, un mòbil. El tema de ciberassetjament li haurien de demanar a en Jaume Sorrent, que és especialista. Jo no som especialista en aquest tema, però és evident que se poden fer coses, se poden fer moltes coses.
Dues línies que ja m'agradaria anar a tancar, no sé que vostè hi vulgui fer més coses. Vostè va ser vicerector. Quins són els desafiaments importants que s'assumeixen des de càrrec de responsabilitat de gestió? Sobretot a la universitat, que és el que jo conec. No puc parlar d'altres àmbits. La universitat és una comunitat molt complexa, amb molt d'interessos, molt diversos.
docents d'investigació econòmics, socials, etc. I amb moltes sensibilitats. Departaments universitaris, facultats, etc. Per tant, el marge
de la capacitat de gestió administrativa que ha de tenir, per exemple, un rector, al marge d'això, avui en dia és molt important perquè funcioni bé una universitat que jo crec concretament que li ha mancat a la rectora actual, que és Mà Esquerra. És a dir,
Si tu has de jutjar l'equip electoral actual, tu diries, és una persona que s'ha volgut negociar molt bé cap de fora de la universitat, però que de dins de la universitat li ha mancat mascareta. Han fet coses que estaven ben fetes però sense consultes, sense parlar moltes vegades amb les persones i els departaments afectats.
com amb la idea de dir, com que això està bé, però pot haver persones que no estiguin d'acord amb això. I a més hi ha una cosa molt important en tots els aspectes de la vida humana i a la ciutat més. Tothom vol que l'estimi. Tothom vol que l'estimi. I per tant, tu has de tenir en compte que has de parlar amb la gent. Tu li pots dir a aquella persona, t'he escoltat, jo considero que no estàs...
pel bon camí, jo faré el que consideri. Perquè jo som el rector i jo he de fer el que consideri, però el manco té a escoltar. I això la gent ho reconeix. Dic, mira, no m'ha fet cas, però m'ha escoltat i de qualque manera m'he sentit part de la institució. Si no te consulten, si les coses es fan sense xerrar, si manca aquesta mà esquerra a la que jo feia referència, llavors la gent cada vegada se sent menys integrada a la institució.
I jo, però això deixeixo d'una generació que molt sentia molt de la institució. Jo quan no hi havia una crítica a l'UIB, jo la sentia com una crítica a jo. I jo no tenia gaire responsabilitat en aquell moment. Nosaltres, jo me'n recordo aquests primers anys que jo donava classe a la universitat.
Dissabtes i diumos, jo anava al laboratori a fer-ne de granar, perquè no hi havia llibres de llimpiació que vinguessin a granar. Perquè teníem, en aquell moment, fèiem experiments amb rates d'aquests esquinerianes i coses d'aquestes, hi havia de fer-ne. Bé, això m'havia dit impensable.
perquè ha evolucionat, les coses són distintes i tal, però és necessari que el professor de la universitat i la soluna se senti integrat a la institució. I perquè tu te sentis integrat a una institució, tu has de tenir la sensació que t'escolten. Llavors, el responsable és el responsable i ell prendrà la seva decisió. Però aquesta mà esquerra s'ha de tenir.
Vostè ha tret el tema, però jo no pensava parlar de ser aquí rectoral, però bueno, ho ha tret el tema. I ara li demanaré, es va o dolent que només hi hagi una candidatura, rector? Bueno, depèn de com estàs enviant. Depèn de com estàs enviant. Jo crec que quan s'intueixen tensions, com bé que hi hagi més d'una candidatura. Quan les coses estan molt tranquil·les, tothom està molt content i tal, probablement no seria necessària una segona candidatura.
Encara que el fet que hi hagi dos programes sempre estimula l'altre. Si tu vas tot sol, no t'esforces en el programa. Encara si tu tens a la vora un que presenta un altre programa, has de debatre, has d'intentar convèncer l'altre. I moltes vegades aquests dos programes tindria sentit que s'unissin amb un en el final. Hi ha hagut casos que un rector, quan ha arribat a rector i ha guanyat, ha cridat a gent de l'altra candidatura per incorporar-la.
en el nou equip, la qual és una bona senyal. És una impressió meva, és una realitat, que és un poc crítica en l'equip actual.
No, no, som crític en el tema de la mà esquerra, no en la política general. Jo crec que s'han fet moltes coses bé, però no basta fer les coses bé en aquesta vida. Jo crec que també ha de semblar que les fas bé. Ja, tanquem a part que vostè vulgui introduir algun tema més. Vostè va ser coordinador d'aquest programa de voluntariat d'orientació.
És bo que la universitat tingui aquest servei i qui l'ha d'utilitzar? I com s'ha d'utilitzar? A la universitat no hi havia servei. Llavors, un altre professor i jo, una d'autorada millor, com que jo en aquell moment havia deixat el vicerrectorat,
i si volia seguir tenint contacte amb la realitat, prèviament l'havia tingut en certs convenis a les escoles, però jo en aquell moment, el que eren els nens més petits ja per la meva edat ja no m'acordava tant, i vaig dir, com que jo havia fet els primers 10 anys de clínica de consulta privada abans de tenir exclusiva solidaritat, vaig dir, reprenderé això.
I el que farem serà un programa de voluntariat. Era un programa de voluntariat, que dedicaven nostres assessores que mos quedaven. I deu atenció a aquells alumnes que tenen problemes. Si eren problemes clínics, els derivàvem cap a la cama de fora. Però si eren problemes quotidiàns, d'aquests que s'aparen solucionant 10-12 sessions, del que veiem antes com se vingui amb una perspectiva més educativa, els assumíem. I vam ajudar a moltíssima gent.
Jo sempre vaig insistir a seguir el rectorat en la idea de dir que això s'hauria d'institucionalitzar perquè la major part de la universitat ho té institucionalitzada. Montar un servei, no jo. Nosaltres podem seguir com a voluntaris perquè ens agrada fer-ho com a voluntariat.
I ara, fa justament un any, s'ha començat a... Justament quan jo vaig dir, jo ja tanques meu, perquè l'any que ve ja me jubili, l'altra professora tenia molta feina amb altres coses i també ho va decidir deixar, han contratat una persona. I aquesta persona ha començat. Però jo crec que no és suficient una persona, perquè hi ha molts alumnes necessitats amb ajudes de tipus psicòlegi.
I com se deriven aquells alumnes? Voluntariment ells o venen derivats de qual? No, no, no. De vegades jo m'enviaven molts professors. És que tinc una alumna que ho està passant molt malament pel que sigui. De vegades partia tot d'un problema de fracàs escolar absolut, de fracàs acadèmic. I te venia i te... És que ho ha suspès tot els primers de mesos. Tu començaves a gratar i te trobaves altres coses, no? I vaves, no?
Però ells venien voluntàriament. Sí, això és absolutament voluntari. Ha de ser voluntari, això no pot ser endurçat mai. I ara en aquest moment ells tenen una pàgina en què poden entrar i demanar, sol·licitar una visita en sociòleg perquè l'orientin.
Vull acabar aquesta conversa, aquesta molt agradable i molt fructífera per jo, demanar-li el tema selectivitat. Vostè va ser responsable de la selectivitat. Com posam el tema de l'espebau sobre la taula?
És un tema complex, molt interessant, per altra banda, molt sensible socialment, perquè s'ha produït una inflexió de les notes, de tal manera que ara, si no tens determinada nota, hi ha moltes carreres que ja no pots accedir, i això sensibilitza molt de la societat. Per tant, jo crec que amb aquest tema han de ser...
molt delicats, en el seu sentit. L'institució, que ho fa molt bé, ha de procurar que l'alumne, quan va a l'activitat, se senti arropat. No se senti que van a Casaló, sinó que van a ajudar-li, en definitiva. I els correctors han de tenir en compte la situació.
delicada per la qual passen aquests alumnes. És una situació de molta tensió, perquè molts d'ells no, perquè els basten un sí, però n'hi ha molts que necessiten nota, i cada vegada més, i cada vegada més alumnes necessiten nota per aquesta inflexió que jo faig referència. Hi ha un tema que jo me preocupa especialment i en el qual invito a la reflexió. Jo no vull dir el que s'ha de fer, perquè tampoc ho sé, però invito a la reflexió als experts del tema.
Enguany s'ha posat sobre la taula el tema de les faltes d'ortografia. Si ens posaran fantàstics amb el tema de les faltes d'ortografia, o una societat amb les faltes d'ortografia, o no les fa ningú perquè en l'ordenador toca regeixer tot, fins i tot en el mòbil toca regeixer. Si ens posaran fantàstics, ens posaran trobar que alumnes molt brillants,
se trobin en notes molt baixes, perquè com és una sèrie d'ortografia amb un exemple. Amb un agravant, que és que la nostra comunitat autònoma tenim una llengua més, una llengua molt poc transparent, que és el català.
Tu sap que transparència està relacionada amb faltes d'ortografia. En el català se produeixen moltes faltes d'ortografia perquè és una llengua molt poc transparent. Això pot produir que els nostres alumnes, comparat amb un individu de Castellà de Manxa o d'Extremadura o de Múrcia, vagi amb una nota, en principi, d'una assignatura que li baixa.
se nota perquè ell ha tingut moltes faltes d'artografia. Per tant, hauríem de ser molt prudents en la forma en què aplicàvem aquest principi de tenir en compte les faltes d'artografia perquè tothom vagi més amant que en les mateixes condicions.
Vostre sap que, o tu sap que a la universitat, totes les universitats tenen atenció en aquests alumnes que tenen necessitats educatives especials. I aquests alumnes que tenen necessitats educatives especials, els dies de la selectivitat, tenen uns condicionals com ho tenen els meus alumnes. Jo quan faig un examen sabia que tenia uns alumnes que havien de tenir mitja hora més de temps per fer-ho perquè tenen un problema. El qual està molt bé, això ha de conservar.
Però hem de tenir en compte, quan corregim les zones, que totes les alumnes són especials. Que no poden caure en un excés de protecció. Perquè ens podem oblidar que hi ha alumnes que són molt bons i tenen molt bones en altres, però a tal volta el dia de l'entitat, són nens que se posen molt nerviosos.
Com ho solucionem això? Hi ha altres que potser si estan en una aula molt grossa les dificultat pot ser concentració perquè no tenen un diagnòstic fet. Aquí què passa? Ara en aquest moment, ja m'ho han comentat professionals, comença la pressió del que parlàvem antes de sobrediagnòstic de pares perquè hi hagi diagnòstic del meu fill de disortografia.
Perquè si el meu fill està diagnosticat i l'ortografia no se li tindran tant en compte les faltes de l'ortografia. Això és molt delicat. I jo invito a la reflexió. Només a la reflexió. Una altra cosa. Nos omplint la boca. Nos omplint la boca. Inclusió.
però de vegades, de vegades, llavors a determinades proves agafem els nits que tenen Asociació Educativa Especial i a les aules distintes.
Jo, a la meva assignatura, he tingut sempre alumnes i necessitats especials, però s'examinaven a les altres. Jo ja sabia qui eres que tenia, que estava millor a primera fila perquè li dava millor aquell que necessitava una màquina de braille o aquell altre que necessitava mitja hora més. Jo ho sabia i quan acabava s'examina jo sabia qui era que li havia de dir tu tens mitja hora més, tu tens un quart d'hora més, però no el ficava a una habitació al palet.
Per tant, jo crec que aquí, per part meva, l'únic que sugerir és una reflexió sobre aquests aspectes, perquè són situacions molt delicades pels alumnes en tres dies s'ajuguen el seu futur. Vostè se va jubilar, crec que en setembre, any hora tornar a l'aula.
No, no. Jo m'he mentalitzat des de fa molts anys. Els psicòlegs està estudiant com s'ha de jubilar. Està estudiant què és el que ha de fer. El primer de tot has d'anar retirant de coses. Jo ja fa bastant d'anys que quan m'oferien un càrrec de... Jo de càrrecs ja estic jubilat. Això ja fa anys. Llavors és 4 anys abans me vaig jubilar d'investigació.
Perquè jo tenia un grup de joves, en el grup d'investigació, que eren molt més bons que jo a investigar. I jo els vaig dir, això ja va vostre, vosaltres sou els que els tireu d'escarro. I el que vaig deixar fins al final va ser la adolescència, que és el que més m'agradava. Què passa? No l'enyor perquè estic mentalitzat. És perquè sí que enyores un poc que es contacta amb l'onar, perquè es contacta amb l'onar. Allò de tenir cada any, que tu ets un any més vell, però que ells tenen la mateixa edat, això és fantàstic.
de Barrigó, ha estat un plaer, molt, molt interessant. S'ha d'arribar una pregunta, no sé si... M'agradaria dir-li quina música li agradaria que acompanyes aquesta conversa? Ui... O quina música li agrada? Jo, la música clàssica, segur de tot, m'agrada molt. I... No sé, és que podria... No sé com poses la música, no sé com la posa... En el final la posarem en això. En l'espiral. No, no l'intercalarem. En el final posarem una... Una peixeta. Sí.
Estava ben baix, sapent el que em digui. Mira, hi ha una cosa molt curiosa. En el concert per piano de Rabel. Sí, per la mà esquerra els dos dos dos mans. No, no, no, els dos dos dos mans. A Salàgio té 3 minuts i mig en 6, sí, sí, que només toca el piano. Només toca el piano. I Sol Boé també intervé. No, no, no, és un moment que només intervé el piano.
que és una pesca que jo estic intentant d'aprendre i que m'acosta moltíssim. I te'l posen en rebel i és concert per piano. Moltíssimes gràcies, Eduard. Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular.
D-Balears.cat, sempre obert a l'actualitat i a l'opinió plural. D-Balears al teu ordenador, a la teva tablet, al teu telèfon mòbil. Llegeix D-Balears.cat Som nena i m'han obligat a dir-te això. Na Manola publica Imaginant Futurs. Quatre balats i nèvits.
Sense ficció mallorquina. Es ven a Amazon. Aman, Nolam. Imaginant futurs.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Ona Mediterrània
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
He decidit trobar-me sol.