El mes de gener i la música.
Molt bon vespre, amics i seguidors. Això és el Crepuscle, encén estals. Avui és dilluns, encetam setmana i ho farem amb les efemèrides musicals del mes de gener. Ja que tenim aquí assegut ja en aquesta taula en Manel García. Bon vespre, Manel.
Bon vespre, Pere. Que en Manel mos prepara un cop al mes les efemèrides de musicals i fa una tria realment sempre sucosa i generalment atractiva bé, sempre atractiva i sucosa i sorprenent moltes vegades. Ho intento. Sorprenent i amena. Amena seguríssim.
Però també sorprenent perquè aprenem coses de la història de sa música a través de vuit, avui seran vuit, vuit esmèlides? Vuit peces. Vuit peces musicals explicades per ell d'ara i fins que sigui l'hora de acabar el programa. El programa ha estat produït, com sempre, per Ana Maria Moreno, la part tècnica la d'Ana Maria Oliver i vos parla Pere Estelric en nom de tot l'equip crepuscular.
Manel, idò bé, començar amb la primera efemèria. Començar amb aquesta 34a edició. Les anem comptant, eh? Sí, sí. Efemèries musicals, com sempre, variades i centrades en el mes de gener. I comencem justament per la primera, que és la d'un 1 de gener. Mai millor dit. Molt, molt enrere. 1 de gener de 1711. Fa més de 300 anys. Sí, sí. En Bach ja era. En Bach ja era.
En Bach sí, ja hi era, ja tenia crec que 26 anys. Tenia 26 anys, sí, del 85. Exacte, 26 anys. Aquell any va néixer un altre compositor a Anglaterra, John Francis Wade. No el conec.
molta gent m'ho diu. Òbviament, és d'aquests autors, en aquest cas és un autor d'autors, però igualment s'ha de parlar d'ell. Era un catòlic a Anglaterra que va fugir a França i va viure ja tota la seva vida i bàsicament es va dedicar a compondre himnes de caràcter religiós, catòlic, òbviament, i també va ser un editor, que imprimia les seves obres i també d'altres autors. I per aquí és on hi ha la polèmica
arran de la publicació de determinada obra molt coneguda, que no sabem de veure si és realment seva o no. John Francis Wade, a part de ser això, un compositor d'himnes catòlics, se li atribueix una de les teories, diu que és l'autor d'un dels grans himnes nadalencs, l'Adeste Fideles. Què dius? Sí, el famós Adeste Fideles, la eti triomfantes, venit in velem,
doncs una de les més aconseguites és explicar exactament qui és l'autor
alguns diuen, parlant de John Reading, un contemporani de Wade, un altre, Joan IV de Portugal, igual que ho diuen d'Enric VIII amb Greenslips, ell també diuen que era el rei músic, o directament Monjos Cistercencs, que no sabem el nom. I el principal fonament per atribuir-la a John Francis VIII rau en que
La primera edició pública de la d'Este Fidel és seva. Però clar, ell era editor i publicava obres seves però també signava obres que no eren seves. Per tant, no està clar fins a quin punt era autor.
i era editor o també arrenjador, adaptador no està massa clar és un misteri que encara no s'ha acabat de bé, d'aclarir i potser mai ho sabrem no, no ho sabrem mai
Però bé, fins no fa gaire, la versió més acceptada era la de White, que ell va ser el compositor. Però bé, com totes aquestes obres que tenen un origen tan, diguem, tan fosc, tan llunyà del temps, sempre és difícil poder dir categòricament on comença l'autoria i on comença, diguem, la tradició popular en la qual es va inspirar el compositor, que moltes vegades és un simple arranjador.
Doncs bé, ja com sabem, és un original enllatí i la lletra ens convida als fideles a anar a Belén per adorar el sabador que acaba de néixer. Bucuet la va publicar amb quatre versos originals, perdó, quatre estrofes originals i després se li van afegir quatre més, ha estat traduïda en molts idiomes i bé...
el que farem, hi ha versions innumerables, seria impossible, així que agafarem una que sigui més o manco genuïna o que s'acosti més a l'esperit de John Francis Wade, la del cor del King's College de Cambridge, plena Anglaterra,
Una versió ben anglesa, com el mestre Wade, tot i que va haver de sortir a exiliar. De fet, va morir a l'exili, no va tornar mai. Ah, no? En temps que la religió passava molt i en una anglaterra anglicana ser catòlic no era recomanable. No era recomanable. No, en absolut. Així que se'n direm. Ara, just a passats els Nadals... Bé, però...
Una única versió de la Vesta de Fideles a càrrec del cor del King's College de Cambridge. Endavant.
O come, let us adore him. O come, let us adore him. O come, let us adore him. O come, let us adore him.
O come, let us adore him. O come, let us adore him. O come, let us adore him.
Una melodia molt guapa per la seva senzillesa, però molt inspirada. Sí, amb un caràcter potser molt popular. Sigui quin sigui l'autor, sigui Guaidó o qualsevol altre, jo crec que és indubtable que l'origen, l'arrel d'aquesta melodia és intrínsecament popular de la folclora.
Per tant, encara que algun dia arribem a alguna conclusió més clara, no hi ha dubte de que, bé, pràcticament en moltíssims casos... Si se trobes un manuscrit anterior, és molt difícil que això passi.
Podria ser, mai se sap, si encara s'estan trobant obres de Bach. Sí, sí, sí. En arxius recòndits encara podem trobar uns quins d'obres que ajudin a esclarir misteris com aquest. Tot i que, bé, tenim l'obra, no s'ha perdut que això és el més important. Segona efemèrica. Seguim a una altra efemèrica, que aquesta sí que és rodona, rodoníssima. 17 de gener de 1826.
200 anys clavats, clavadíssims. Mor a París el compositor basc Juan Crisóstomo de Arriaga. Oh, fos jove. Jovenet, o sigui, va néixer el 1806, va morir amb 19 anys, no havia complert les vines encara. Sembla que d'una malaltia pulmonar, podia ser tuberculosi, podia ser tisi, mai s'ha aclarit del tot.
nascut a Bilbao, compositor basc. El seu pare organista li va ensenyar els primers fonaments de música. Sabem que ja tocava el violí als tres anys,
Als tres anys. Als onze ja componia obretes, però componia, i la seva primera obra, als tretsa, Los Esclavos Felices. És a dir, ja prometia tant que el seu pare, quan ell tenia quinze anys a París per estudiar el conservatori, allà va estudiar no només composició, violí, que era un bon violinista, almenys precoç, també va fer composició i va tenir professors com el Luigi Grovini,
I fins i tot, sent encara estudiant, va arribar a ser professor auxiliar amb 18 anys. Va arribar a treballar. Clar, auxiliar no té tantes competències, però almenys ja demostra que no només era un estudiant brillant i precoç, sinó que també...
Estava desenvolupant el seu talent amb molta força, perquè arribar al 1824 i ser professor auxiliar del Conservatori i de París no era gens fàcil. Desgraciadament un any més tard, com hem dit, per una malaltia popular que mai s'ha aclarit del tot si era tuberculació o altra cosa complicada,
Amb 19 anys va morir i pràcticament va estar esborrat durant dècades perquè en vida només va publicar els quartets, que era l'obra que ell creia que era més interessant. En canvi, la resta o es va perdre o es va publicar molt més endavant perquè tot va quedar a les qualfes d'un pis ja perdut a París i la família no va arribar a temps. En fi, per desgràcia, molta cosa es va perdre i altra es va poder recuperar.
Als finals del segle XIX es va recuperar la seva memòria i fins i tot el principal teatre de Bilbao que es va construir en aquell moment, encara de Wilson, no, el famós Teatro Arriaga de Bialo, quan es va construir, li van posar directament el 1890, en plena, ple rescat de la memòria d'aquest compositor, el nom de Teatro Arriaga,
De fet, també ho van posar perquè la plaça està al costat de la plaça de Arriaga, o sigui, té una plaça i té un teatre, o sigui, ja la seva memòria està més que rescatada. I el seu estil, per dir-lo fent poques pinzellades, no es pot dir que se fos espanyol, però era un estil molt, diguem-ne, un classicisme preromanticisme entre Haydn i un primer Beethoven.
però malgrat això se li va conèixer com el Mozart espanyol. Evidentment, una precocitat que toca els tres anys, amb onze, com ja compons i estret, ja has fet una òpera, i a més que casualment va néixer exactament cinquanta anys després que Mozart.
Perquè Mozart va néixer també un 17 de gener, però de 1756. Clar, 50 anys clavats, ho tenia tot. Precocitat, l'edat exacta... La coincidència... I a més, és que Mozart es deia Johannes Crisòstomus Polfangus. Tenien el mateix nom, que això tampoc té tant de mèrit, perquè si neixis el mateix dia, no és probable, en aquell temps, que et posin el sant del dia. Clar, o sigui, que es diguessin Joan Crisòstom els dos per haver nascut el dia, era...
bastant normal, o sigui, en aquest cas. Amb tots aquests paral·lelismes, ni Heidi ni Beethoven li van posar Mozart, Mozart espanyol, i així s'ha quedat, i encara és conegut com a tal. Què escoltarem? Doncs de la seva sinfonia, perquè només va arribar a fer-ne una, només una, escoltarem potser el fragment que és més popular de l'autor, l'alegro con moto, al principi del quart moviment,
que sona bastant, diguem-ne, aquella obra que més lluny ha arribat del mestre Arriaga i que manté la seva memòria, a part del Teatre de Bilbao. I doncs davant amb aquest fragment d'aquesta sinfonia d'Arriaga.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Molt maca aquesta sinfonia. Molt, molt. Té una estructura molt èreva encara del classicisme, però un estil molt personal. Que sí, llunyament recorda les primeres sinfonies de Mozart, les 30 primeres, que eren, diguem-ne, abans d'arribar a la maduresa, però que apuntaven un caràcter i una capacitat...
excel·lent, que mostren que no només era un prodigi, sinó que a mesura que anava creixent Narriaga estava mantenint. Si no que era mort tan jove segurament seria un nom important dins història de la música.
Sí, segurament la música espanyola hagués guanyat un primer gran valor, perquè desgraciadament va passar dècades de certa foscor, i gràcies a ell potser s'hagués viscut un primer ressurgiment, encara que és molt probable que hagués quedat a París, perquè era el principal focus musical europeu juntament amb Viena.
Però bé, això ja es fa hipòtesis. Per desgràcia, amb menys de 20 anys es va perdre la que hagués estat una gran figura. Seguim. Seguim. 4 de gener de 1881, a Breslau s'estrena l'obertura per un festival acadèmic de Johannes Brahms. És una història que a mi m'encanta perquè té un fi...
que s'ha d'explicar. Dos anys abans, 1979, Brahms va ser nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Breslau. I bé, la persona de contacte, Bernard Scholz, li va dir fem nomenar honoris causa, senyor Brahms, tal i qual...
a molta cura, perquè Brahms era una persona d'un caràcter bastant tosc, bastant dur, i a més era molt universitari, llavors era un món encara molt, si es pot dir elitista, molt estirat, molt apart, i Brahms venia d'una classe baixa, molt baixa, que fins i tot havia passat de cana de petit. O sigui, era molt humil i eren mons antagònics. I per sorpresa del senyor Scholz,
Brahms va acceptar, va dir, d'acord, tenien la seva reserva perquè cabia la possibilitat que Brahms les enviés a Porgafum. I bé, això es va animar i li va dir, a part d'unes paraules, què podríeu composar una obra...
I Brams devia tenir un dia molt bo, però boníssim, perquè va dir que sí. Va dir que sí, va acceptar l'honoris causa i a sobre va acceptar escriure una composició, comprometres. Això sí, ho va fer a la seva manera.
perquè ell, com hem dit, poc amic de solemnitats, en lloc de fer una obra que ens podia recordar, per exemple, a La Pompa i circumstància de Duarelgar, va fer un poporrí de cançons estudiantils. I em pensava en qualsevol cançó, no en qualsevol cançó, sinó en aquelles que cantava els estudiants a les tavernes mentre s'emborratxaven.
és que és una manera que Brahms a part de tenir un caràcter difícil també tenia un sentit d'humor molt iònic però molt caustic tot i que el resultat és brutal l'obra és extraordinària els emmanifiquen aquestes cançons
Sí, sí, perquè clar, són tonadetes sense cap rellevància per cantar ja entre cerveseta i cerveseta, entre borratxera i borratxera, i ell fa unes variacions i les enalteix absolutament. És un poporrí fantàstic. Continua sent una obra que continua en repertori com una de les obres més destacades de Brahms, i ell es va prendre com una manera de forgar-los allà, no?
Els acadèmics s'havia estirats amb la seva toga i tal, i ells es posava cançons de borratxos. Literalment, és com ho fer. S'ha de dir que l'obra la va dirigir al mateix Brams, i clar, també...
malgrat que és una gran obra, també hi ha moments de gran diluqüència exagerada, com dient que fem befa tota aquesta gran pompositat i somtuositat de la postissa, i fins i tot a mi em fa molta gràcia que hi ha un fals final, perquè hi ha una pausa pràcticament al final de 4 o 5 segons suficients perquè els acadèmics comencin a dir, ha acabat, ha acabat, comencen a aplaudir i demam, i continua la música, és a dir que fins al final el Brahms
Jo crec que amb el seu punt de sentit d'humor molt especial els va prendre absolutament el pèl. Això sí, va acceptar el Donor Is Causa. Així que escoltarem el fragment final, perquè l'obra dura uns 10 minuts.
hi ha cinc o sis cançons populars i al final acaba solenament, a la seva manera, amb l'himne universitari per excel·lència, el Gaudiamus Igitur, amb tota aquesta pompositat, potser una mica boïda, exagerada, desproporcionada, però que és tot un exercici orquestral que ha fet que aquesta obra continuï estant al repertori i amb prou mèrits. Endavant, amb aquest final... L'obertura per un festival acadèmic de Johannes Brahms.
Fins demà!
Fins ara!
Gaudiamus i Guitur, molt bé. I ho venes d'un sumum. Post molestam senectutem, post molestam... No, post... I ho comptem joventutem, post molestam senectutem, nos avemis humus. Serem pols. I bé, aquesta va ser la manera en què Brans va agrair aquest on li es causa.
Amb el millor idioma que coneixia. Sí, sí, exactament. Està molt ben dit, això. Amb el millor idioma que coneixia, que era de música. Va complir i potser fins i tot ni se'n va adonar, però ell va quedar ben content. De les dues maneres. Parlant el seu idioma i rebent un honoris causa.
Més que mereixutíssim. Mereixutíssim. Li van faltar. Què més tenim? 19 de gener de 1907. I passem de Breslau, Alemanya, a Barcelona. El teatre principal, que encara hi ha a les Rambles, tancat, però el teatre principal de Barcelona. Allà es va estrenar La Santa Espina. Una obra escènica amb tres actes i sis quadres amb música del mestre Enric Morera.
i text del dramaturg Àngel Guimara, o sigui, dos mostres de la cultura catalana primeríssims espaces. El títol fa referència a la relíquia de l'espina de la corona de Cris, i no és pròpiament una sarsuela, sinó que ells van dir que era una rondalla, perquè, de fet, l'argument és un drama rural, no massa transcendent, perquè, de fet, l'obra no ha transcendit, pràcticament no...
no s'interpreta sencer pràcticament mai. És una rondalla de cavalleresca, de l'alt mitjana, amb tocs de fantasia, i justament en tractar-se d'una narració de caràcter fantàstic amb un to infantil, fins i tot, doncs l'haurà d'anomenar rondalla. Va ser molt popular en el seu moment, però no ha transcendit menys un bocinet,
La sardana per coreo-orquestra que hi ha al principi de l'acte tercer, que ràpidament va destacar per sobre de la resta de l'obra i que, arranjada com a sardana, ha esdevingut un dels temes, diguem-ne, nacionals i patriòtics de Catalunya més importants dels darrers cent anys, fins al punt de ser prohibida pel franquisme.
no es van conformar amb els segadors, òbviament perquè era l'himne nacional com veien que el substituïen per la Santa Espina també la van prohibir i també el cant de la senya també fou prohibit, clar, aquestes obres que tenien un significat que anaven més enllà del músic musical van ser determinament prohibides i la Santa Espina no podia sonar ni avallades a sardanes, mai no es podia no ho sabien això
coses del temps en fi, així que el que escoltarem no serà la popularíssima versió per Sardana que està molt estesa i és coneguda i amb versions d'abastament infinites sinó la que és molt complicada de trobar que hi ha poquíssimes i gravades encara menys original de la rondalla que és el cor del tercer acte amb la lletra
que és pràcticament igual, canvia un poc a l'inici, és un poc més llarga, no té l'estructura pròpia d'una sardana per fer-la ballable, perquè és una peça per cor i orquestra, però no pròpiament per ballar-la, sinó per escoltar-la, però té un ritme claríssim de sardanes, lleugerament retocada. La Santa Espina, original, ben original d'Enric Morena i Àngel Guimarà,
I amb aquesta peça farem una petita pausa. Exacte. I després continuaré. Fou i ser xic cap a l'ara, tant si és fort com si l'estat, t'aigua guerra més ultrana.
i canta els seus mans, canta la batera barantena i canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta, canta.
Dició, sí, d'estasera, et serà, contormento no serà.
Som i serem gent catalana, Tants i els bancos i les noms, Que no hi ha terra més ofona, Sota la cama del sol, Viu amb el sol i un llibre millor, I tot en tot el seu mar.
Fins demà!
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer-primera. De vola el cor d'inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també el telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bé i somriure. Vos hi esperam. La palmesana. La palmesana. Compri la palmesana. Si ha de fer un regalet, un detallet, compri la palmesana. No confondre la palmesana, que això és formatges, va, també, però no són joies. Gràcies! Gràcies!
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
I doncs seguim, seguim. Hem acabat la primera part amb la Santa Espina. Hem fet una bona ballada. Hem fet una bona ballada de sardanes. I ara seguim amb més efemèrides. Me n'enqueden quatre, m'apareix. Quatre més. Estem just a l'Equador. 22 de gener de l'any següent, 1908.
Una mort, en aquest cas, del violinista i professor alemany August Wilhelm, amb J final, no és Wilhelm Guillem en alemany, amb J final, és una variació del llenatge.
Fou considerat un nen prodigi del violí en el seu moment. Fins i tot van arribar a dir que seria el paganín alemany i es va confirmar, va ser un gran violinista en el seu moment. Però també va estudiar teoria musical i composició, va ser amic personal de Wagner i fins i tot va arribar a dirigir la secció dels violins en l'estrena de l'Anell del Nibelung a Bayreuth l'any 1876.
Era una persona de categoria, però sobretot va fer carrera a Anglaterra, on va ser molt provat, molt valorat com a violinista i també com a professor de violi. Va tenir molts alumnes. No es coneix més el seu nom com a violinista, però sí, no sabem... Comparar-se amb Paganin és molt, però va ser un dels grans violinistes del seu temps.
Però per què és perdurable avui dia? Doncs per aquesta altra faceta que ell tenia de compositor o arranjador, perquè ell va ser qui va fer l'arranjament per violí i piano del Ayr, del segon moviment de la suite número 3 per orquestra de Johann Sebastian Bach.
Aquest va ser un arranjament bàsic perquè fins llavors les obres de Bach i Lair era una més pràcticament desconeguda i gràcies a aquest arranjament va fer que aquesta peça en concret assoleixi una popularitat enorme, una difusió increïble, fins al punt que avui dia encara és de les més reconeixibles pels aficionats de tota l'obra Bachiana.
Però també per una altra cosa. Perquè, clar, sent tan popular van sorgir més arranjaments. I aquests no van sorgir a partir de l'original de Bach, sinó a partir de l'obra de Wilhelm. Fins i tot, aquest arranjament de Wilhelm, ell li va dir air auf der Gesalt, és a dir, aire sobre la corda de sol. I aquests arranjaments també van dur aquest mateix...
subtítol, de A la corda de sol, perquè es basaven en aquest arranjament de Wilhelm, que clar, feia una petita transposició, diguem-ne que adaptada, que era molt habitual llavors, a l'oïda romàntic, al romanticisme musical, que ho feia més agradable, més, diguem-ne, més mangibult pel públic d'aquell moment, que era molt diferent al de 200 anys abans, o 150 anys abans. Per això, totes aquestes
Aquestes expressions, que n'hi hagueren moltes, es basaven en la versió de Wilhelm i no en l'original de Bach. Això no va canviar fins fa poquíssimes, però molt poques. Que sí, que ara sí comences a fer-se coneguda la versió original tocada amb criteris historicistes, amb instruments d'època, que és com toca.
Però encara hi ha gent que diu que aquesta versió sona com molt buida, com si faltessin músics. És que estem tan acostumats a aquest arranjament a partir de Wilhelm que l'obra autèntica de Bach ens sona estranya encara. Encara estem en aquesta fase. La cosa ja comença a girar, a capgirar-se. Però durant molt de temps la versió de referència era...
era aquest ai sobre la corda de sol, que és el que va donar peu a totes les versions per orquestra o violí acompanyats de piano, d'orga, etcètera. Per tant, és una obra que sí que va ajudar a difondre aquesta obra en concret, però que també va ajornar molt el redescobriment del Bach autèntic.
que ara afortunadament s'està produint. Per tant, avui ja pràcticament no es toca, es toca molt poc, perquè ja està molt superada. Encara així, tot i així, escoltarem una gravació històrica, n'hi ha, poques però n'hi ha, una gravació històrica del guionista francès Christian Ferraz,
per violí i acompanyament de piano, on veurem que aquesta va ser la genesi d'aquest air a la corda de sol que tan familiar encara és a les nostres oïdes. Idò, endavant.
. . .
Fins demà!
inspirada aquesta melodia totalment, totalment aquestes melodies infinites que fa Bach que podrien continuar sempre, sempre i no te les acabaries mai i aquesta és la versió de Wilhelm que està bé, m'ha agradat sentir-la interpretava sovint els seus concerts va ajudar moltíssim a aquest aire a que fos conegut, que encara avui és de les obres insignes de Bach que tothom coneix, però en canvi va en certa manera va retardar un poc que es conegués la versió autèntica, l'original
Ara ja està arreglant, però bé, va ser una aportació, una valuósíssima aportació en el seu moment per donar a conèixer l'obra del mestre d'Eisenach. Però és curiós que aquest home, aquest violinista, passàs de fer això de música de cambra i després el dia següent se n'has a tocar la cabalgata de les Valquiries en 90 músics.
fent els concerti no bairoit. Una versatilita d'absoluta. Era un gran violinista. No està conegut com podia ser. Aquesta versió que he acabat de sentir. Totalment. Per això va triomfar. Era el que demanava. Era fill del seu temps. Seguim, Manel. Seguim 21 de gener de 1935 i ens anem a Brasil. A Sao Paulo.
no anem a cap carnaval ni anem a escoltar Orfeo Negro ni res d'això mor aquell dia als 54 anys el compositor brasiler Zequinha de Abreu
No el conec. Molta gent no el coneix. A Brasil ens matarien, però bé, ho anem a arreglar. Va ser també un nen prodigi. Avui entrarem a Riaga amb Wilhelm, que tenen una munió de nens prodigi. Tocava piano, flauta, clarinet i requint, també. I va fundar una primera banda a l'escola, que componia llavors. De gran va treballar de pianista a una casa de partitures...
i a més tocava salts de ball, cabarets i cases de famílies on aprofitava per vendre les seves pròpies partitures. En fi, no va fer, perquè el Brasil d'aquell moment diguem que el teixit musical era molt minç i feia el que podia però molt prodigi, molt prodigiós que pogués ser com a instrumentista i com a compositor.
Només al final de la seva vida va fundar la banda Sequinia de Breu, amb el seu nom, la qual cosa indica que ja tenia un cert renom, ja era una persona famosa. Però va morir dos anys després, als 54 anys, relativament jove. Però la seva fama es va consolidar i la prova d'això és que l'any 52 va fer un film, una pel·lícula, basada en la seva vida.
Per tant, el Brasil és un nom que es manté. I es manté avui per una sola peça. El Tico Tico No Fubá. Sí, sí. No sabia de qui era, no sabia de més. D'aquest senyor. Aquesta sí que està claríssima, que té compositor. El senyor Zequinha de Andreu va compondre l'any 1917, perquè la va publicar el mateix, el Tico Tico No Fubá, que traduït seria per dalt de coll vermell a la farina de blat de moro.
que està picotejant allà, un pardalet picotejant la farina. S'ha de dir que està classificada com un coro. El coro és un gènere instrumental molt popular, practicament el primer d'arrell brasilera que va sorgir, no d'imitació de la música europea.
És un coro d'estil urbà i que bàsicament els conjunts que el tocaven eren flauta, guitarra i cavaquinho. De cavaquinho és una guitarra petita. Ah, sí? Una guitarreta, però bé, hi havia altres formacions, podien tenir veu. És cuarto venezolano també, que també és una guitarra petita, em pareix, que es diu un cuarto venezolano.
Sí, hi ha guitarres amb la mateixa forma de la guitarra espanyola, però de tot tipus de dimensions, i a cada país tenen un nom diferent. Després descobreixes que són bàsicament el mateix, però va canviant les mides de l'instrument per abarcar totes les tonalitats, perquè era un instrument relativament fàcil d'interpretar.
Així que inicialment era només instrumental i després va tenir, curiosament, no tenia llet al principi, després li van fer així. Així que escoltarem la versió més antiga que s'ha gravat, que és d'una orquestra que es deia Orquestra Colbaz de l'any 31.
El son és relativament bo, m'ha sorprès, però que l'any 31, Jaquina de Breu encara era viu. Per tant, podem dir que en aquesta versió ja no té tots aquests afegits tòpics exagerats de ritmes que quan cantava la Carmen Miranda o el tocava el Xavier Cugat amb la seva orquestra. Sí que era l'obra, però bé, li afegien un toc molt...
molt comercial, molt tòpic. Aquí l'orquestra Colbad és brasilera i toca el coro, amb estil de coro, i quan la composió encara era viu, per tant, el sentirem, el tico-tico no fubà, tal com sonava en els seus inicis. Idò, endavant.
Bona nit!
Bona nit.
Bona nit.
m'omplit aquest estudi de ritme el Tico Tico de Fubá curiosament no tot ha de ser Eitor Villalobos quan parlem de música brasilera a un nivell diguem més popular i espontani tenim obres com aquesta que ha fet que no és massa conegut desgraciadament malgrat que aquesta obra sigui conegudíssima el Tico Tico de Fubá el senyor Siquinha de Breu aquí un record als brasilers ens hem recordat d'ell
I seguim. Me'n queden dues. Dues me'n queden. 27 de gener de 1944. Un fet històric, en aquest cas. Demà farà anys. Mas 27. Sí, farà 82 anys d'aquest fet. Segona Guerra Mundial. S'acaba el 16 de la ciutat de Leningrad.
Després de quasi 900 dies, de 16, dos anys i mig... Brutal! Des del 8 de setembre del 1941, quan les tropes nazis van arribar allà, i com no podien conquerir la ciutat, la van intentar matar de fam. Dels 3 milions d'habitants, van morir 2,2. Va ser una...
ens quedaríem curts, perquè pràcticament molt poca gent va morir d'encombat, va ser de fam i de fred. La gent es menjava les mascotes, els coloms, els moixos, fins i tot les rates, fins i tot en aquells episodis de canibalisme, o sigui, va ser una cosa terrible. Però la ciutat no moria del tot perquè clar, està molt al nord, hi ha una part gelada, el llac Ladoga,
per allà no podien cerclar. I allà els soviètics van poder fer un petit corredor per d'un poques... bé, unes poques provisions, però molt poques, la veritat. Feien el que podien. I també per evacuar algunes persones. Entre elles? Dimitri Sostacógrits.
Va tenir la immensa sort de poder sortir desevacuat al cap d'un mes, només un mes, i amb tota la seva família. O sigui, va tenir una... Ell havia nascut i havia viscut tota la vida allà i no va voler marxar fins que quan el setge ja estava en ple setge va poder sortir.
I just quan havia començat la invasió, uns mesos abans d'arribar a Leningrad, havia començat una sinfonia que va continuar componguent durant el setxe i que va acabar Samara, que era la capital virtual de la Unió Soviètica, ja en plena Àsia, molt més lluny del front, perquè els nazis estaven a 50 quilòmetres de Moscou i al costat d'Estalingrad que al final la van conquerir. I allà és on el 5 de març de 1942 es va estrenar la sinfonia número 7 dedicada a Leningrad,
Però la gent se'n recorda molt de la interpretació que es va fer més endavant, en la mateixa Leningrad, que no sé com ho va fer, no he trobat com van poder ficar les partitures a la ciutat. Suposo que també pel llac Lladoga, però s'ho van prendre molt seriosament. La va estrenar l'orquestra de la ràdio Leningrad, o millor dit, el que quedava d'ella, perquè molts havien mort de fam.
i ha fet gís de músics de l'exèrcit també. Tots estaven extremament febles, els van donar en relació d'extres als assajos perquè aguantessin, fins i tot durant l'execució havia gent que es desmaiava perquè no podien. També és una obra difícil, requereix molta força, però música és complicat. I es va emetre per altaveus a tota la ciutat i fins i tot...
Unes hores abans hi hagués, per part dels soviètics, una càrrega d'artilleria perquè hi hagués silenci. Perquè hi havia altres veus a la ciutat i també encarats cap als nazis. Perdona, els hi ha per dir que nosaltres encara hi som. Sí, sí, justament per això, per demostrar que hi ha un símbol de resistència, de supervivència i sobretot de dignitat.
Els moviments, Sostakovich al principi els va posar nom, els quatre, després ho va llevar. La guerra, que conté aquell famós fragment de la marxa que gradualment va augmentant, com el voleu de rebel va augmentant, que posa els pes de punta. El segon és el record. El tercer, els grans espais de la meva pàtria. I el quart, victòria.
que ja tenia nassos, entre cometes, em perdó, per la victòria en un moment en què l'Universitat Estava pràcticament trontoant, pràcticament que els nazis guanyaven a tot arreu, estem parlant de mitjans de 1942, la guerra va acabar tres anys després, i encara els nazis encara avançarien més. Però aquest esperit inicial s'intueix tot, s'intueix del tot, aquest esperit de resistència de costi el que costi.
Així que escoltarem, no aquesta marxa del primer moviment, perquè és molt llarga, sinó el final de la Sinfònica de Chicago, dirigida per Leonard Bernstein, aquests tres minuts finals que es fan interminables perquè sembla que aquesta intensitat, aquesta força no acaba mai, sembla que et faci escoltar quan no pots més, encara aguanta un poc més, però que reflexava aquest esperit de supervivència i de dignitat davant l'invasor.
Sinfonia número 7, Sinfonia Leningrad, de Dmitri Shostakovich.
Gràcies.
A potser ara sí que hi ha el final. I finalment varen guanyar. Tres anys després, però varen guanyar. I tot va començar amb Sostakovic. No un general, no un polític, va ser un artista, un músic. Sostakovic, qui ho diria?
Hem d'anar a acabar. Hem d'acabar. La darrera, que serà breu, 14 de gener de 1947, Teatre Principal de Palma, primer concert de l'Orquestra Sinfònica de Mallorca, dirigida pel mestre coreà, Ag Tai An.
primera dels tres orquestres que he cagut després va haver la ciutat de Palma i l'actual sinfònica i pràcticament una va escocer i l'altra amb lapses de poc un any anirem molt ràpid perquè ens queda poc de temps pràcticament direm quin va ser el programa
L'orquestració del Tocatai Fuga, 565 de Bach, la Fuga del Som Menor, també de Bach, les dues orquestracions del mestre Ektaian, Marxa Fúnebre, també com a publicació pròpia, Homenatge a Falla, que havia mort feia dues o tres setmanes, molt poc, i la Sinfonia número 8 de Schubert, Inacabada.
I a la segona part, l'art lesson de Bizet i la fantasia coreana, també del mestre Yak Taian. Així que, per acabar, com no hi ha cap gravació d'aquest concert, posarem una de les peces més populars, la Sinfonia número 8 de Schubert, no dirigida pel mestre Yak Taian, no he trobat una versió, però sí per la Filarmònica de Berlín i Wilhelm Fudbengler, una altra versió històrica. De l'època. De l'època, justament.
Fa anys 40. Manel, ha estat magnífica aquesta sessió d'avui. Bé, com sempre. Gràcies. Amics, això és el Crepus Consenestals. Vos deixem en Schubert i Wilhelm Firvengler. I res, demà tornem amb les seccions habituals del dimarts. Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!