Intel·ligència no natural.
Bon vespre, amigues i amics, benvinguts tots a El Crepuscle en 100 estals, a la seva edició d'avui dijous, dia 6 de novembre del 2025. Us parla en Tomeu Arell. Aquest és el programa 3.238 en totes les nostres vides, com ens agrada dir, i ja fa 2.127 vespres que ens anem als estals aquí a Ona Mediterrània. 2.127.
Avui parlarem de moltes coses, però especialment parlarem d'intel·ligència artificial amb un convidat que és en Rafael Jaume Ibaens. Bon vespre. Bon vespre. Benvingut. T'en comptem, com sempre, com quasi sempre, amb en Vialvic. Bon vespre. Bon vespre. Tu de tant en tant ens durs aquí notícies d'intel·ligència artificial. Sí, dimarts passat. Per exemple.
I tu trobes que hi ha hagut com una presència, tu que segueixes molt als mitjans, una presència, creixement exponencial en els darrers mesos, no? Se'n parla molt? No, a més que se'n parla, vull dir, és que comences a tenir llocs en els quals ni te'n adonaries. És a dir, avui en dia, vull dir, pràcticament qui tingui una agència de publicitat, per exemple, no se pot plantejar no incorporar instruments d'aquest tipus, per exemple,
Era el nostre dia a dia, no? No, vull dir, i molta cosa de la que tu te puguis trobar, per exemple, per xarxes socials actualment, és completament falsa. Oh. És a dir, és un artífici d'intel·ligència artificial. Llavors en parlarem amb el referent, supos que... La cosa dona prou molt. També té la vessant positiva. Positiva. Aplicacions en investigació mèdica, en recerca bàsica... Se'n parla molt, no? En física, vull dir... La cosa, vull dir, és extremadament àmplia, probablement.
Maria Antic, bon vespre. I el món educatiu. Ui, com sabeu això del món educatiu? Elles. Elles. I s'utilitza. I s'utilitza la majoria de vegades d'una manera no correcta.
Perquè els docents necessiten formar-se. O no? Sí, però jo crec que això va tan aviat que no sé... Tens aquesta sensació que per aventura... Sí, que quan s'ha informat en una cosa, l'altra ja hi serà. Serà complicat. Sí, és molt complicat aquest tema.
Avui en parlarem, també amb en Joan Roca. Bon vespre, Joan. Bon vespre, com anem? Tu la fas servir, s'intel·ligència artificial? Jo crec que el xat es pot servir a molts docents per solventar totes les estúpidesa natural que ve de les conselleries quan fem fer burocràcia i deim el xat, el xat va fent.
Jo recordo aquell dia que te vades presentar aquí amb un paper que havies imprès d'una conversa teva que era sobre òperes. Sí, li vaig fer una pregunta, a més si me podia resoldre una...
i el xat GPT et va dir me volia satisfar amb una resposta incorrecta però és molt educat te va donar sa raó jo intento que va bé sempre amb el xat perquè no fos cosa d'aquí uns anys d'aquí uns anys que me pugui dir tu vas ser que me vas tratar malament però és veritat i llavors ha de dir gràcies perquè havia après molt això és una de les coses que en parlarem segur que sí
i d'això en parlarem ara tot d'una, un programa que com sempre produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla na Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, el nostre Selenita, és un emprenedor nascut a Palma, compositor, director de Cor i professor passionat per la intersecció entre filosofia, música i intel·ligència artificial. Graduat en negocis digitals i màster en filosofia per la Universitat Ramon Llull,
Ha treballat com a investigador i formador d'eines d'intel·ligència artificial i recentment ha fundat CAIRAI, una consultoria especialitzada en les aplicacions de la intel·ligència artificial als sectors educatiu, cultural i artístic. Actualment imparteix classes i formacions a la Universitat Politécnica de Catalunya i a la Universitat Ramon Llull.
Ha estudiat composició a la Film Scoring Academy of Europe, on s'ha format en compositors de prestigi i el 2026 estrenarà el musical The Tears of Nerahim. I al nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta conversa amb projecte Mood.
Una gota de terra acaricia la mà. Ella és aquella que t'han insomiat. Perquè ella és l'illa, no és un amor normal. Ella és una il·lusió que té gust de sang.
El temps s'ha aturat. Un timbal de pedra. Rafel, Jaume i Benys, benvingut de nou. Com va? Moltes gràcies, molt bé. Per què començàvem amb Projectamut aquesta conversa?
El projecte Moods el vaig descobrir tard i específicament aquesta peça, aquesta cançó, Illa, per mi va ser això molt evident. Jo fa 10 anys que estic vivint a Barcelona, he voltat un poc pel món, he dit coses i sempre em recorda, quan estic escoltant aquesta cançó, em recorda casa, em recorda...
els meus orígens me'n recorda qui soc i me connecta molt amb jo mateix. T'han definit de moltes maneres, però suposo que la música es presenta en el teu lloc de feina. Imagina'm que estàs en el teu despatx treballant. Pot sonar música?
Pot sonar música, però de vegades no. I això és una cosa que ho he parlat amb altres músics, que ho comentàvem, que dius, escoltes música i de vegades te relaxi i tal, però quan t'has de concentrar profundament, el cap se'n va cap a la música, sents nota per nota i dius, ara no. Ara no toca. Perquè vegis un pot d'acabar aquesta entrevista, ciències o lletres?
perquè aquí tenim un problema jo tinc una pregunta sempre al principi que dic com va néixer la vocació de no sé qual cosa que ha estudiat dret o que és pintor o que és músic i clar jo ara no sé com començar com va ser com va néixer la vocació de ser emprenedor de ser si això neix quan tens de vuit anys o
similar, acabes batxiller i dius vull fer alguna cosa d'empresa o alguna cosa de filosofia o alguna cosa de música. Com era aquest Rafel des de 8 anys?
Aquest Rafel des de 18 anys, a vista en perspectiva, estava un poc perdut. Tenia moltes idees, que encara les conserva, gràcies a Déu, però era perdut i tenia molta set de saber coses i de conèixer coses. I en els finals crec que l'emprenedoria no és un tema de...
de dir, muntaràs el meu negoci i faré molt de dolbers, és un tema d'actitud, és un tema de com t'ha aprenent les coses, és un tema de voler conèixer com funciona el món per intentar fer un impacte positiu, i sé que això sona molt idíl·lic, però al final sí que hi ha aquest punt que m'ha marcat molt de dir com funcionen les coses, com funciona el món, com funcionem nosaltres com a societat, com funciones tu, per dir-ho així, t'ho vull escoltar, t'ho vull sentir, t'ho vull...
Vull saber què penses. Clar, perquè estudiant negocis digitals, però llavors fer un màster en filosofia, potser a molta gent explota el cap, diu això com se menja. La filosofia és necessària en aquest món que vivim. La filosofia no només és necessària, és fonamental.
Jo ara que vaig estudiar negòs digitals, bé, per ser justos, he dit que vaig començar fent enginyeria. Ho vaig deixar quan teníem la pandèmia i això ho vaig deixar, vaig tenir un moment que vaig haver de replantejar coses, no? Sí.
I vaig trobar aquest grau que me permetia adquirir unes certes eines. Jo ja tenia inquietud per aquest món d'emprenedoria, per aquest món de tirar projectes endavant. I ha estat un grau molt pràctic, realment. Ha estat un grau que m'ha ensenyat moltes coses molt pràctiques. Per tant, quan vaig acabar el grau jo estava content, però sí que havia notat que durant aquests anys havia fet moltes coses, molta feina, havia estudiat molt, però em faltava fonament.
I per això vaig decidir fer els màsters en filosofia que moltes vegades quan vaig pel món i la gent diu, ah, no, he filòsof, ja. I dic, no, no comences a saber qualque cosa per poder pensar, no?
Avui jo parlarem d'intel·ligència artificial i d'altres coses, de música, i tinc aquí apuntat que en aquesta acadèmia on has estudiat música, m'agrada molt això que sigui de film, compositors i mestres de prestigi com Christopher Young, Harry Gregson,
bé, aquí tinc una gran quantitat de gent entre d'altres i que has composat un musical que s'estrenarà a Escòcia el febrer del 2026 i altres treballs musicals que aniran sortint properament. Aquesta és la típica pregunta que jo faig en el final, però la posa aquí en el principi perquè m'agradaria saber aquesta connexió amb la música, aquesta part diguem polifacètica teva.
Això com ara, a més, tens la necessitat de compondre, de composar, bé, el que se digui. Aquesta necessitat jo crec que sempre l'he tenguda d'alguna manera. Jo crec que no només és un...
És un mitjà d'expressió, però és més que això. Jo crec que la música i l'art en general és una extensió d'un mateix, no? És un procés d'autoreflexió i d'autodescobriment, no? Més que un simple mitjà d'expressió, com podria ser escriure o...
no sé, o conversar, no? Fent música, jo crec que sempre ha format part d'això, jo vaig estudiar música des de sempre, i justament d'estar quan vaig decidir canviar d'estudis, que me vaig trobar en una situació que me permetia tenir temps per expressar aquestes coses, no? I va ser el moment que vaig decidir fer-ho. I vaig... Bueno, vaig contactar amb aquesta... Aquestes increïbles persones que m'han ensenyat moltes coses...
I em van acceptar, vaig fer una prova i tal, em van acceptar, i vaig començar un viatge, diguem, no? I per mi fer música és aquest viatge, no? És un viatge que no acaba, és un viatge que sempre continua, que sempre escoltes coses que han fet altres compositors, ho comentes amb altra gent, companys teus, i dir, escolta, quina és la teva experiència com a compositor, perquè expresses una cosa d'aquesta manera i l'expresses d'una altra, i especialment en el món de pel·lícules.
que això per mi va ser molt atragent i interessant perquè la pel·lícula te dona un context molt determinat, te dona una cosa molt atragent i molt empàtica, per dir-ho així. Tu veus una escena, tu veus una persona, tu veus interactuar i passa alguna cosa. Tant com expresses tot allò que se necessita expressar però que no hi ha espai dins la pantalla, no hi ha moment per expressar ara.
I el fet de poder tenir una eina tan potent com la música, que és meravellós. Perquè et permet anar molt més enllà, però ara no arriben. En una entrevista que vam fer fa uns mesos, parlàvem amb un convidat que precisament ens deia bé, ens haurem de basar en el món de la música, per exemple,
que potser, clar, hi feia la comparació dels prestatges de la botiga de discos, però clar, això segurament no passarà, però que a Spotify o allà on sigui hi haurà una secció que serà música feta per intel·ligència artificial. Com que dir, hi haurà una música, clar, en aquest món de la música, com influeix ja aquesta existència d'aquesta intel·ligència artificial?
per mi ja és la resposta tècnica i la resposta, anava a dir filosòfica, però per no sonar tant així diré... Reflexiva. Exacte, reflexiva. La resposta tècnica és que tot el que... Clar, vivim en un entorn digital ja de fa molts anys, evidentment. Per tant, tot el que es pugui automatitzar
i tot el que es pugui ajudar en aquest procés de, per exemple, distribució de música, composició, i a més jo que m'hi troba en els dia a dia, de dir, ostres, jo ara he de passar un fitxer d'aquí allà i l'he de convertir i tal, i això m'aniria molt bé tenir alguna cosa que, amb internet artificial, que m'ho fes automàticament, jo jo amb aquestes coses hi pens cada dia, no? Enhoradament, encara no estem en aquest punt i el debat està centrat en
si la intel·ligència artificial substituirà els artistes i què vol dir això per a tothom, no? I jo crec que el punt precisament és aquest què vol dir això per a tothom, no? I aquí hi ha aquesta resposta més reflexiva, no? Què vol dir? Quin significat té? És a dir, jo crec que en el final, l'art en general és aquesta recerca de significat constant, de significat de fora, el que passa en el món, i significat per a nosaltres mateixos, no?
I jo, l'Internet Edificial m'agrada com parlar-la amb aquest foc prometeic. Prometeu roba el foc en els deus, el donen els homes a la humanitat. I en els finals l'Internet Edificial, i això s'ha anat parlant, no ho dic jo, això és símils conegut.
Els interès difícils és com aquest foc realment. I depèn de nosaltres decidir què feim amb aquest foc. Un foc pot cremar, però un foc te pot fer una tombada espectacular.
Sí, un tombat fantàstic. Que van sempre xerrant de menjar, no sé com es reclama. Una escriptora, Margaret Atwood, diu que cada aspecte de la tecnologia humana té un costat fosc. I posa un exemple, diu que des de l'arc i la fletxa, clar, han servit per matar...
però també han servit per caçar i això en un determinat moment ha proporcionat alimentació als sers humans. I clar, des de l'arc i la fletxa ha passat molt de temps però sí que és ver que cada vegada que hi ha un avanç tecnològic
sempre hi ha clars i oscurs i no sé quan una vegada el professor explica la revolució industrial i arriba aquell punt de ludisme de quan se diu que les màquines destruiran llocs de feina i d'això ha passat molt de temps
efectivament, s'està parlant molt de quins beneficis i quins riscos té aquesta intel·ligència artificial tu com veus si hi ha un cert balanç riscos, beneficis
Jo crec que la conversa en general és important que estigui amb beneficis i riscos, i ara te contestaré, però crec que hem de tenir la mirada posada en un part més enllà. És a dir, cap a on anem com a societat.
Podem avaluar beneficis i riscos, parlarem d'educació, per exemple, però amb art en sa música, no? Jo puc escoltar una cançó feta amb intel·lecte artificial i algú que estigui un po' més entrenat a nivell musical podrà identificar algunes coses, però és que ja a dia d'avui, això t'ho puc parlar de fa un any, però ja a dia d'avui ja hi ha cançons fetes amb intel·lecte artificial que ja no es poden distingir. Per tant, aquí hi ha un... Bé, a quin sentit d'això, clarament, no?
Per tant, jo crec que en el final és una qüestió de, bé, com comentava, és una qüestió de decidir on la col·loques i quin ús en fas d'ella. I quan ja es crea dos originals, jo no recordo si era de Chagepeté o d'algun tipus d'intel·ligència artificial, que són les primeres que diuen, un moment, alerta, no tan aviat, que això va molt...
molt ràpidament i potser hauríem de fer una aturada, una reflexió i veure cap on anem. Clar, perquè això duit en els... parlaves d'educació i en els mitjans de comunicació, quan entra en aquest món que ja dubtam de tot...
o de pràcticament tot, veiem un vídeo que ens arriba per xarxes socials i ja dubtam si allò és en Donald Trump de veres o és un... Clar, al final és drama que a vegades és de veres. Alerta, t'anava a dir, si dubtes, anem per bon camí. El problema és que moltíssima gent no dubta. Exacte.
O ho veus tan creïble que tu mateix no dubtaràs. Clar, però que ho veus tan increïble que dius això ho ha fet la intel·ligència artificial i resulta que no, que és Donald Trump que ha signat aquella cosa, saps? Entenc el que tu dius, però també és perill que també ho relativisem tot i diguem no, no me creuré res perquè total això... Jo crec que en aquell punt també val a dir que la intel·ligència artificial s'està convertint en una estratègia política. Sí.
I això ho veiem amb Donald Trump mateix, ara que comentaves, no? Ell mateix utilitza intel·ligència artificial com a estratègia comunicativa activa cap als seus ciutadans. I això, clar, aquí hi ha qüestions fonamentals
que s'han de plantejar, i és necessari que se plantegin des de les bases. Què passa quan la xarxa, com bé comentaves, està plena de continguts? És que sí, audiovisuals, parlàvem de música, però clar, vídeos, imatges, tot el que sigui, tot això n'estable i de cada vegada més. I arribarà a un punt que tal vegada la majoria de contingut
que consumim les xarxes estigui fet amb internet artificial i ja no és un tema de parlar com parlàvem fa uns anys de dir com han de controlar s'ús de les xarxes com ho han de relacionar online quina manera han de tenir que sigui més saludable i tal
ja no estem en aquest punt. És a dir, ara això ho han superat, però no ho han superat, està clar. Hem de seguir mirant com ho relacionàvem online, no? Però el debat ha pres unes dimensions molt més grans. El fet que tinguem tot aquest contingut generat amb intel·ligència artificial planteja, com bé dieu, una qüestió de...
de posveritat, no? Una qüestió de dir tot lo dolent s'està amplificant cap a dolent i se pregunta si tot lo bo s'està amplificant cap a lo bo. A les finals d'interès oficial se veu com aquest sangrial, no? Com aquesta cosa que mos salvarà a tots, no? I és una estratègia també de màrqueting aquest missatge. I quan comentaves abans...
quan aquests directors, aquests CEOs d'aquestes empreses tecnològiques que tenen aquests mals d'intel·lecte artificial i comentava, no, no, hem d'aturar un poc perquè no sabem si això està, quins països hi ha i tal. Se preguntes, com és que no ho has aturat? Perquè ho segueixes fent, segueixes generant models, segueixes, no?
Tenim una segona música que ens has proposat, que és de John Powell, Test Drive, de la pel·lícula Com entrenar el teu track.
Sentim de fons aquesta banda sonora, música de banda sonora, perquè en Rafael, Jaume i Benz, amb qui conversam avui, ha triat aquesta música mitjana conversa.
Aquesta peça és una de les primeres peces, jo crec que és la primera, que vaig estudiar profundament. No només això, sinó que me'n recordo quan vaig anar a veure el cinema la pel·lícula, me la va impactar molt, i és cert, tens Star Wars, tens John Williams, tens Hans Zimmer, està molt difícil triar. Però aquesta per mi té un lloc especial, perquè a part que la trob excel·lent i està molt ben orquestrada, té aquest punt de...
de sorpresa, no? És el final, és història, tens dos personatges que han de conviure, que han de treballar junts per no treballar-se en terra, no? I en el final és una mica la idea de també lligar-te amb el que comentàvem de l'interès artificial, no? De dir...
com puc treballar jo amb aquesta eina que pot ser magnífica per no treballar-me. La pregunta és, estem condenats a treballar-me el sí o sí? Com a societat, per fer-ho. Si em sembla que és difícil, està sent alguna cosa que sembla que ha de ser
una eina magnífica, tant en sectors com, no ho sé, en salut, per exemple, en sector mèdic, en sector tal, que mos donarà solucions boníssimes, ancians i tal, o realment mos està duent cap a un lloc on de cada vegada tindrem menys esperit crític, menys ganes de fer coses, menys connexió en sa natura, amb el món, entre nosaltres mateixos.
Jo tenia aquí apuntat que mitjan segle XIX, 1865, vas a Anglaterra, la Red Flag Act imposava per evitar accidents una velocitat màxima de 4 milles per hora en els carruatges, en el camp, i dues milles als pobles i a les ciutats. Vas a una de les primeres mesures per el trànsit en aquest cap dels carruatges,
Però una persona havia d'anar davant advertint la seva presència de carruatges a la població. Clar, quina xerret flaca ara? És a dir, qui hauria de tenir aquesta responsabilitat d'alguna forma advertir-nos d'aquest ús o abús de la intel·ligència artificial? Vull dir, l'Estat ha de tenir un paper protagonista
o ho han de deixar tot quan es diu l'evolució del capitalisme i ara en aquest cas l'evolució d'aquesta tecnologia no necessita eines o no necessita normes legislatives per limitar-la. Com ho veus? Jo aquí veig dues coses. La primera, jo crec que la responsabilitat ara mateix a dia d'avui cau en cada un de nosaltres.
Precisament perquè tal vegada no està prou regulat el tema ni se'n parla prou. Jo crec que en general hi ha molta por, especialment en un artístic i en un educatiu, per exemple, no? Jo intento incidir en pot una mica més, no? Jo crec que, per tant, una de les primeres qüestions és posar el debat damunt, és a dir, posar el debat a la taula i parlar-ne i compartir què està passant, no?
la qüestió sobre si l'Estat ha d'intervenir o no és una qüestió clàssica dins l'economia i dins la política en aquestes qüestions jo voldria tenir una resposta molt clara d'entrada, siguent mediterrani, siguent europeu jo et diria que m'ha sortit que sí fins a quin punt no ho sé ara mateix
però em surt que sí, ha d'estar regulat. El que està passant en el món és que la tecnologia està avançant tant, tens els Estats Units que està avançant moltíssim, la Xina que va més endavant i Europa que està regulant. I això se diu sempre. Sempre s'ha dit. El problema és que tampoc estem donant des d'Europa una resposta tecnològica competitiva suficientment potent com per poder tenir una vou i dir, escolta, nosaltres tenim potestat per regular.
Però tecnològicament no estem encara en aquest punt. Per tant, l'excusa de desenvolupar la tecnologia està sent més important que vetllar per un bon ús d'aquesta tecnologia, que se suposa que hauria de ser la regulació. Els europeus pensam que tenim autoritat moral.
exacte, sobre aquest tema i no se mora no té utilitat amb aquest tema el negoci exacte i tu deies, perdona Maria a mi no és que me preocupi però fa anys quan a l'educació s'han inventat les calculadores perquè han d'aprendre les taules de munt i aplicar les calculadores més o més i s'han perdre coses
Quan va sortir la Wikipèdia, perquè hi ha alguna cosa, i per què han de memoritzar segons què, si tanmateix pitjant un botó i cercant la Wikipèdia. I ara ja els alumnes diuen «i per què he de fer això si tota la intel·ligència artificial ja m'ho fa?».
Aleshores, quin és el futur dels humans si anem cap aquí? Pareix, que estic segura que no, però pareix que anem perdent com a persones. Exacte, per això anem perdent i és una sensació molt compartida. Jo, no sé si de vegades ho penseu, jo de vegades penso una cosa que dic, pot ser d'aquí un segle els debats que tinguem ara mateix avui en dia seran completament rellevants.
I això a mi m'adona un pot de vertigen, però també em fa agafar perspectiva en les coses, una mica almenys. Jo crec que en el final, jo vaig tenir un professor que m'ha agradat molt en el màster, que deia, i és una obvietat, però quan t'ho dures a pensar, deia, tot allò que no canvia, no canvia.
Què vol dir això? Que hi ha qüestions fonamentals, especialment quan parlem d'educació, que dius, en el final som persones i ens relacionem amb nosaltres. Per tant, quan pensam que les intel·ligències artificials substituiran moltíssimes coses, aquí ens hem entornat i pensar què és el que no canvia les nostres relacions, què és el que necessitem urgentment. Per exemple, tu creus que continuarà ventimestres?
Hi ha d'haver mestres. Hi ha d'haver mestres. Hi ha d'haver mestres, però la funció del mestre tal vegada s'explicitarà més en una qüestió més vocacional. És a dir, no serà tant un mestre que m'ensenyi qualque cosa. Instructor, per entendre'ns-mos, sinó més un mestre guia. Mestre.
Exacte, però mestre, mestre, no professor, sinó mestre a més majúscula, per dir-ho així, no? O sigui, qualcú que t'ensenyi a viure, qualcú que t'ensenyi... que te faci pensar sobre la qüestió que estàs tratant de classe, no? I no tant de dir... La taula de multiplicar, és cert, la taula de multiplicar...
li demanes en el xat i ja te la dona i t'estudia i a més hi ha una quantitat d'eines especialitzades ja en educació que estan sortint que has vist mal això per tant jo crec que hi haurà una redefinició o crec que és necessari que hi hagi un replantejament de sa funció des docent ja sa funció de docent ja no es queden pocs anys de docència activa però això ho té molt clara que és una persona que t'acompanya a raonar
I ja està. I tot l'actual... Que t'acompanyi a raonar. I la pregunta que te faig és si t'interessa d'oficiar el que hi pinta aquí. Clar, no hi pinta res.
Jo crec que això és important, no? I en el final, tornar amb el que comentàvem abans de Sart, però per això tot aquest món està tan relacionat, no? Perquè per mi també és una qüestió de significat. És a dir, quin és el sentit de la figura del mestre allà, no? Per tant, de la mateixa manera que jo li podria demanar, no?, ja que em fes una música, quan jo, precisament, a mi, jo sóc músic perquè m'agrada el procés de fer la música, i un mestre...
ha d'estar allà per al procés d'acompanyar l'alumne. És com si substituís el paler de la gastronomia per píndoles en nutrients. Exacte. Ets essència humana. A tu el que t'agrada és cuinar. El que m'agrada és cuinar i ho dir dels sabors, de les estructures i fer una copeta de vi parlant-te amb tu mentre menjam. Això és el que m'interessa. Perquè si no, poden reduir-ho a píndoles en nutrients, en vitamines. Jo moltes vegades penso, i a més, vivint a Barcelona,
vint a Barcelona i la ciutat i tothom va tan estressat i tot és tan ràpid i renau de cotxes, etc. I al final...
sortir una mica d'escenatura a respirar un poc. Jo crec que necessitàvem fer això col·lectivament, no? És a dir, sortir a respirar un poc, posar els peus en terra, anar a la mà, respirar, estar contant d'escenatura, i això ens farà agafar perspectiva, perquè realment s'ha generat tota una bola de hype, que se'n diu, al voltant d'internet oficial, que s'ha de col·locar en el seu lloc, urgentment.
Tu fas formació a vegades a educadors, a professors, a mestres, i com respiren ells quan se'n parla d'això? Perquè ara potser sí que hi ha hagut un boom d'aplicacions, de plataformes, que són eines que poden anar molt bé dins el món educatiu, però quan parles amb ells com ho veuen ells?
Hi ha de tot, hi ha de tot. Però en general se respira un ambient bastant estressat. Un ambient bastant estressat en el principi, però aleshores que en el final m'agrada perquè veig com les relacions en directe, o sigui, veig com els processos de conversió de la seva manera de pensar una miqueta en directe, no? Mentre anàvem explicant coses i tal. I en el final acaben amb un sentiment agredors normalment.
I això crec que és important, normalment. I a més, des d'un punt de vista de negoci, per dir-ho així, tu t'interessa que va ser formació aquí dalt i tothom content i tal. I aquest no és el meu objectiu. És a dir, el meu objectiu normalment és plantejar qüestions importants, no? Acompanyar, no? Acompanyar en aquestes inquietuds, no? Dir, escoltau, hi ha totes aquestes eines, no? Que són una passada, mirar, podem fer presentacions...
en 30 segons. Podem fer, jo què sé, preparar guions, preparar el que sigui molt ràpid, però en el final hi ha com una qüestió de dir, allò que aquí dèiem, de dir, se pon a veure la vista, no és res, per tant, desmitificar el que hi ha,
i col·locar-lo al seu lloc i quan han fet aquest procés els sentiments desagradors perquè per una banda diuen ostres, això és molt útil ho aplicaré ja de fet ahir vaig fer una formació i vaig tenir un professor de seu PC precisament que em deia ostres, vaig aplicar això als meus alumnes i va anar genial i d'altra banda una mica de dir la por de dir ostres, pot ser aquell que ja se vou malauradament que no està en vocacional
Si inverteix temps en totes aquelles coses que poden estar substituïts per un entrenament artificial, tal vegada, i ho diré així de plenament, per passar els temps, aquí és un llarg problema.
Però és que el problema no és d'ara, no és perquè tinguem un interès artificial, el problema ve d'abans. Aposta d'això, d'esfoc, aposta de... de... de... de... de que si no és vial, fa lo dolent més dolent, però jo crec que en aquest sentit, lo bo ho farà més bo, no? Perquè farà com una espècie de cribatge, una espècie de filtre per dir...
realment, a nivell de societat, i no només amb educació en aquest cas, sinó que a nivell de societat, crec que anirem trobant a poc a poc allò essencial de cadascun de nosaltres, de les nostres feines, i d'una mica anar trobant aquest sentit, per dir-ho així, de la nostra existència. I ara ja m'he anat més filosòfic una altra vegada, però crec que estem parlant d'això en el final. Abans parlaves de medicina, posant bastant aquest exemple, per detectar
no sé, parlàvem d'un dermatòleg que a lo millor ha vist al llarg de la seva vida 100.000 proves mèdiques per detectar aquell tumor o el que sigui, aquell inici i en canvi la intel·ligència artificial li donarà la informació ràpidament perquè té no 50.000 mostres, no té allà milions de mostres i que serà més ràpid, més cert. Molt bé, tota aquesta part positiva, això se veu?
Llavors, a part d'aquesta educativa que hi ha moltes vegades que fan un pot de bromes, cunyats, que cunyats que tots coneixem i que diuen, se t'ha acabat el xollo perquè ara els teus alumnes t'entregaran treballs fets amb intel·ligència, és difícil.
En absolut. En en Joan no, perquè en Joan no els avolt, però sí que et diu la gent, i s'acaba un poc amb la caricatura de xat, GPT o d'això. Dic la caricatura perquè crec que s'està reflexionant, parlant a nivell mundial, és a dir, perquè jo veig això, la societat canvia, l'economia canvia, igual que aquells ludistes es posaven a cremar...
màquines de vapor o no ho sé, no sé què passarà amb aquest volum de treballadors que potser no tindran la mateixa feina i que no sé, parlava en el cas de les auditories que deien, posant les dades determinades a un determinat lloc i en un bon programa donaràs una tecla i potser no faran falta tant d'economistes auditors posa aquest exemple, això se veu com un...
problema, un futur... Jo crec que això respon a una creença col·lectiva i no me'n refereixo a tothom, crec que és en general que estem destinats a ser substituïts.
Sí. No? Per tant, però això és una creença a dia d'avui. Però també és una creença, però també pot ser una creença el fet de dir que cadascun de nosaltres som necessaris per a la societat que vivim. I això només potser podem creure en nosaltres, cadascun de nosaltres. Per tant, de la mateixa manera que hi ha una narració predominant, i pot haver una contra de la narració perfectament, perquè estem especulant ara mateix. Mhm.
Això no vol dir que no hem de mirar el que està passant, evidentment. I sí que tens raó, però els interners tindran feina. Sí. Saps què et vull dir? És a dir, en el final hi ha qüestions bàsiques de societat que s'han de mantenir igualment. Què passa? Que certament és preocupant. Tant de veure que et pogués donar una resposta i et pogués dir, mira, la solució és aquesta, jo no ho sé.
Fa uns anys se deia que sempre canviaran els llocs de feina i potser sempre se necessitaran programadors.
És així? Sempre faran falta programadors? O potser ja serà un tipus de feina que serà distint? Per exemple, en aquest setor concret, sempre faran falta programadors, però no tants com aquests últims anys. Hi va un boom de programadors, però s'ha arribat un moment que s'ha desenvolupat tot això, hi ha els programadors, hi ha aquest concepte de vibe coding, que està tan de moda ara, que és que tu agafes el GPT i l'has fet, no entenguis ni idea del que fas. I amb això fas coses, perfecte.
Qui serà el programador, tecnològicament parlant, necessari? Aquell de base. Aquell que està dissenyant totes aquestes bases que s'estan construint tots aquests models. Això seguirà necessitant. Tal vegada el programador es convertirà en una figura més de manteniment, no tant de dissenyador de base. Això és possible. Jo crec que tu has dit la cosa que et s'ha creu, que és un tema de quantitat. Soberà gent.
Sobre gent. Perquè no és un tema d'anar contra el progrés. Tomeu parlar d'esludites de fa 200 anys. Esludites de fa 200 anys, com deia Nippy Thompson, no anaven contra del progrés. Anaven en contra de sus perverses.
que el capital podia fer del progrés. I utilitzar el progrés com una eina d'explotació d'un treballador que havien tingut un ofici i ja eren prescindibles. Per tant, anem a explotar-los més. I avui hem dit que tenim el mateix perill. És a dir, el perill és que el sistema, tu deies, s'estat, s'estat desapareguent. Perquè el que està assumint el rol de l'estat és la gran corporació empresarial.
la Tierra Corporation de Blair Runner, i aquí s'amenaça que els interessos del capital, que no tenen res a veure la llibertat econòmica, utilitzin aquesta tecnologia per som maternors, i que deixen de ser ciutadans i passem a ser súbdits una altra vegada. Som més o menys d'una nova religió dogmàtica, que no era la de Déu de fa 500 anys,
Però si ja ho som, eh? Sí, sí, sí, ja ho som. Això realment, en una distopia, per dir-ho així, això tal, però és que... Sí, sí, això està passant. Això ho som, i és més, ho som de manera voluntària. Sí, sí, sí. Perquè el fet que nosaltres siguem els primers, que anirem en aquestes eines d'anys oficial, i si no te registres i no te fas un compte, tot allò que tu li comentis i tal s'utilitzarà per alimentar aquests models...
estem parlant realment d'un hal, d'un gran germà, d'una cosa així, m'entens? És que el problema és que a un moment en què l'extrema dreta està fent bandera de la llibertat, una idea tòxica de la llibertat, estem renunciant a ser res més lliures.
És així, és així. Per això hi ha aquesta estreta relació, abans ho comentàvem amb en Trump, aquesta relació entre política, tecnologia, societat, educació. És a dir, jo crec que és molt interessant. Interessant no, jo crec que és fonamental que siguin capaces d'establir aquestes relacions multidimensionals, per dir-ho així.
que no seperem tant les coses. Perquè tot forma part de la nostra societat. Per tant, ara hem arribat a un punt, en aquesta conversació, que estem veient, que no poden separar el desenvolupament tan tan lògic, dels progressos de la economia, de la política, ni tampoc de la educació. I al final, la base de tot això neix és la educació. Per tant, si hi ha educam amb el Lots i el Lotes, que creixen amb una creença que no necessiten sobre tantes coses, perquè tant mateix ja li fan tot,
Quan arribem a parlar de temes majors, del bon funcionament d'una societat, del funcionament de l'estat, que si l'estat ve substituït per corporacions i tal, aquests al·lots donen referents. Sí, però el problema és que tots els sistemes educatius actuals estan orientats a crear consumidors i treballadors, no ciutadans.
Avui en dia, a nivell educatiu, dins secundària i postobliatòria, estem pensant que la funció de l'educació es troba en feina. És així. I això és un error molt greu. Terriblement greu.
No hi ha lloc per als valors. No, i no n'hi ha. I això jo m'ho trob. En els dia a dia quan faig formacions, ses idees no venen, mai han vengut. Lo que se ven és un producte de dir, t'ensenyaré quines eines podràs utilitzar per ser molt més productiu. I llavors col·loca't sa filosofada per dir-ho així. M'entens? Però és que si no, no hi ha negoci. Però és que sa escola ensenya a fer coses. I ses coses són ses que fan ses màquines. Clar.
Sí, se pensa molt, però paradoxalment no se pensa on toca, o falta reflexionar, donar una volta a la profunditat del que realment està passant. Tu abans, perdona, has dit que vius a Barcelona, habitualment, aquí som a la seu de l'obra cultural Balear, i la meva pregunta seria com ho tenim, el català, en el món aquest, és intel·ligència artificial, perquè crec que va sortir...
en premsa que el WhatsApp, per exemple, quan tu li deies, no sé com se diu, la seva intel·ligència artificial, li deies digue'm no sé què, ser cantat, no, jo no hablo català, o sigui que és un món en què també, clar, molts diuen hi haurà traductors de tot tipus gràcies a la intel·ligència artificial, això ho podrem...
Podrà ser una eina a favor de l'extensió del català a nivell més global, que no sigui una cosa estranya?
Quan dic una cosa estranya vull dir que en el món desdoblatge, per exemple, es diu, no, és complicadíssim que es comercialitzin pel·lícules o sèries en català, no? Sí, el tema desdoblatge dona per molt. Però, per exemple, sí, jo sé que hi ha iniciatives, ja es projecta Aina, ja es projecta...
Domini.cat, que des de tot Domini.cat em parla dos per tres d'aquest tema, no? Sí que jo crec que ciutadania artificial és una gran oportunitat per
no només utilitzar-la en català, perquè te respon en català, ja, és a dir, en el principi quan va sortir, però ja avui en dia totes les eines que hi ha, totes te responen en català. Però aquí hi ha una qüestió que crec que és interessant comentar, que és...
les estructures gramaticals, des d'on està feta la intel·ligència artificial. I això ho va llegir. Era precisament d'en Genís Guàrdia que ho comentava. I de...
el CGPT, tot i que te parli en català, te parla en estructures angleses. Perquè és d'allà on surt. És a dir, no només has fet lingüístic, has fet cultural, has fet de com pensam, com ens comuniquem, quines maneres tenim després en mos. Per tant, si mos quedà només a un nivell lingüístic, jo et diria, sí, d'acord, podem fer coses interessants, no?
Però el fet que interaccionem amb la intel·ligència artificial, i tot i que ens contesta en català, ens contesta d'una manera determinada, i això t'ho hem provat, tots sabem del que estic parlant, no? Això també fa que la resposta, especialment quan estem parlant d'infants, quan estem parlant de adolescents i tal, que encara s'han de treballar en criteri, no? Aquesta manera de fer no és la manera d'esmestre, ni és la manera de la tradició cultural i lingüística que ens ha arribat fins ara. Amb altament t'expliquin qualsevol cosa.
Per tant, a nivell de text, són aquestes coses subliminals que la societat canvia. I tal vegada, fa un temps... Això se pot llegir com un procés de canvi natural, per dir-ho així, ha fet des de la globalització, que m'ho està afectant, o se pot llegir com un... Ostres, tenim una oportunitat també, nosaltres, de tenir una potència tecnològica. Imagina't poder tenir la nostra riquesa lingüística, que tenim moltíssima riquesa lingüística,
No només Dismallor, que sinó tot el domini lingüístic de parla catalana. Totes les sents, totes les variants dialectals, des de l'Alcant fins a l'Alguer, passant per Prada, m'entens? I per Pinyà. Al final, tenir tot això i que l'Intel·ligència artificial reconegui això, jo crec que podria ser una manera també d'agontar molt millor la cultura. I quan l'Intel·ligència artificial te fa una composició musical, utilitzaràs, supost, partitures que coneix que estan publicades.
Per què? Això és una bona qüestió. És a dir, és la qüestió dels drets i de les dades que estan alimentades. Perdidures, ja diré, sí, poten deixar perdidures, però al final són grans bancs de dades que poden ser les mateixes cançons que estan penjades per tot. Això hi ha molta controvèrsia actualment amb això. No només en temes de música, perquè clar, cada vegada, i això crec que també és un tema molt interessant, és a dir, tot el que se genera amb intel·ligència artificial, parlant d'intel·ligència artificial...
generatives, xatgpt i tal, però amb eines com, per exemple, audio, sun o totes aquestes eines que te generen música, se genera a partir d'alguna cosa que ja està feta. I aquí també hi ha una qüestió interessant de comentar respecte a què vol dir ser creatiu i ser creativitat i ser originalitat amb allò que crees. Per tant, si tu tens un gran banc de dades, tens un model molt avançat que te permet recombinar aquestes dades per generar alguna cosa nova,
has creat una peça aparentment nova però que vulguis o no sempre te recordarà alguna cosa i ha existit. La possibilitat de tenir alguna cosa nova
allò s'apert una miqueta. Però clar, tu dius, tu aquí pots fer un símil, i tu pots parlar la persona en si, els éssers humans, tal vegada també fem un procés similar, no? És a dir, en el final tots tenim una història, tots llegim, escrivim, escoltam, sentim, i tal, no? Per tant, tota la música que jo faig en el final és un compendi de tot allò que jo he escoltat.
Però aquesta és la meva diferència. La diferència és, un altre cop, tornant-me'n al mateix punt que per això és important, el significat d'això. Per tant, jo quan he fet això, però jo com a artista, com a músic, hi ha hagut un projecte de transformació interior, perquè per mi hi ha hagut un significat que he volgut dir amb aquella cosa. Sincer és difícil, és versemblant. Aquest és un dels temes que jo, normalment, quan xerro i tal, utilís. És la versemblança, com a contraposició, és la realitat o inclús la veritat.
Sí, perquè un compositor, o un pintor, o un novel·lista, quan crea, té una intenció. La màquina no. No hi ha intenció. No té cap intenció ni una. Pot imitar una intenció, pot imitar un procés, pot imitar un no sé què. Què passa? Quan aquesta imitació és tan, tan, tan, tan bona, nosaltres, perquè els éssers humans som com som, l'entenem com allò veritat deia.
El WhatsApp, quan xerrem per WhatsApp, per exemple, sabem que hi ha qualcú darrere, però el chat GPT està dissenyat perquè sigui com un WhatsApp, és un xat, en el final, és un xat bot. I està dissenyat perquè mos pensem que hi ha qualcú darrere, però aquest qualcú darrere no hi és. És a dir, no hi ha un rostre. I aquí hi ha tota una filosofia fent monologia, aquí te puc parlar de Levinas, aquí te puc parlar de mil filòsos que poden recuperar. En el final, la qüestió de dir, si hi ha un rostre, si hi ha qualcú o no hi ha algú, i no hi ha ningú.
Crec que aquí vam parlar no fa molt d'aquells joves, perquè se posava escars de joves, que no necessiten anar al psicòleg. Li demanen a xat, GPT, què he de fer? Perquè és gratis? Perquè és ràpid? Perquè no han d'anar a veure un adult o una consulta?
ja no ens importa que les nostres dades i la nostra vida personal estigui a la xarxa. I més i gratis, perquè totes aquestes qüestions que són tan personals per a cadascú, tot això va a alimentar aquests programes i al final això ens repercuteix a tots, perquè tots utilitzem aquests programes. Ara hem de fer una petita pausa perquè tenim uns consells per llavors tornar a la part final d'aquest programa.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular. El futur és ara.
disponible a les botigues habituals.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental, new wave, musiquem, escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 o 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Això és el Crepuscle en 100 estals. Avui parlàvem amb en Rafael Jaume i parlàvem ara també de música i d'aquesta interacció amb aquesta intel·ligència artificial. Abans de parlar dels teus projectes i de les teves realitats com a compositor,
Ara, imagina'm, facem un exercici d'imaginació. Dues preguntes, una, quina música de les que coneixes de banda sonora t'hagués agradat els compositors?
que és la clavada, tu has dit, has parlat d'aquesta, de John Powell, però és que aquí som molt de músiques de banda sonora, i que tu diguessis, aquesta hauria de dur la meva signatura, què opines? Quina podria ser? Una bona pregunta.
M'ho faràs triar entre moltes. Entre moltes, però... Tu abans has dit Hans Zimmer, has dit John Williams, no ho sé, n'hi ha molts. Sí, Hans Zimmer té banda sonora molt bona. Jo quasi que et diré la banda sonora de Dunn. De Dunn.
I mira que és un estil molt diferent dels que tinc jo, perquè jo, en aquest sentit, soc... És a dir, m'agrada molt el so d'orquestra, però m'agrada modernitzar-lo. És a dir, fer música més d'estil de pop i tal, estructures modernes, però amb aquest so grandiloquent i èpic. És a dir, a mi m'agrada molt fer música èpica, no?
Però jo no vull dir John Williams, t'hagués dit John Williams, però que John Williams és John Williams, no? Per tant, Hans Zimmer, com que és una cosa molt diferent, hauria dit, ostres, si hagués tingut l'oportunitat de fer d'un, per exemple, l'hagués fet molt diferent, però és cara, ben sentit-la, amb la banda de Hans Zimmer ja no me'l puc més d'una altra manera. T'hauria agradat, sí, tu.
Però sí, ho he de confessar. I si la pregunta fos una altra, si la pregunta fos una pel·lícula d'aquestes que tu dius que potser no t'ha copsat massa la seva banda sonora, però que sí t'agrada com a pel·lícula, tu t'agrada el cinema. I tu dius aquesta pel·lícula, si me l'haguessin donada jo, hauria fet una banda totalment distinta.
i que diguessis una d'aquestes que a tu t'agrada com a pel·li i que diguessis i va, no m'agrada la música que li van posar, quina podria ser? Una que tu diguessis una d'aquestes que t'agradaria que el teu nom anés unit a una d'aquestes. I si no...
Jo crec que te podria dir una pel·li, però te diré una sèrie. Ah, també. Si te podria dir bé. Una sèrie, una sèrie, sí. És una sèrie que he de confessar que és una americanada. Sí. Però jo, com que m'encanta sense ficció, ho he de dir. Quina és? Diorville. Diorville.
És una sèrie que és com un... No és una còpia, però està molt basada en ser Star Trek clàssic. Però m'agrada molt, perquè les pel·lícules modernes d'Star Trek són molt d'acció, molt modern, que m'encanten, i tenen una base molt guai. Però Diorville és com tornant aquella...
Inocència d'anem a descobrir nous planetes, noves civilitzacions, noves coses, que no és tanta... tanta... tanta garna ni tant d'això, sinó, escolta, tens una societat que té les seves regles, com interactues amb aquesta societat, no? I Sabant de Sonora és una banda sonora molt clàssica, perquè el creador d'aquesta sèrie també li encanta Joan Williams i tal. O sigui, que potser també m'hauria desagradat fer Sabant de Sonora d'aquesta sèrie. Estaria bé, estaria bé. A mi a vegades m'ha fet pressió, però quan vaig al cinema i...
i veig la funció de les bandes sonores, jo crec que, no sé què pensaràs tu, que la música està totalment al servei de la imatge. Perquè hi ha vegades que hi ha bandes sonores per les que estan competint en la imatge, qui expressa més coses.
S'imatge o sa música? I jo crec que no ha de ser així. Sa banda sonora ha de ser allò que no se nota, però que sense això ja no s'entén. És a dir, ha de ser allò subliminal, però fonamental. Sí, sí, sí. Rafel, i clar, arribats en aquest punt, la meva pregunta és
Què és, The Tears of Nerachin? Nerachin. De Tears of Nerachis. És que jo no ho sabia. Nerachis. Me'n van contactar fa un any i mig, dos anys, per dir-ho així, un company meu, un ami meu que no veia, des d'avant de la pandèmia, que l'escriptor ha escrit un llibre de fantasia que precisament s'hi ve de Tears of Nerachis, que és Les llàgrimes de Nerachis, Nerachis és un déu,
un déu creador. Està molt basat en mitologies clàssiques, però ell mateix ha creat la seva mitologia. És un amic que té molta imaginació. Perdona, l'heraquis sona a arraquis? Sona arraquis. Ara que ho has dit, tens totes a la roda del món. Puc assegurar-te, conoscència històrica no té res a veure. Però bona observació.
I això, no? I jo havia estudiat això i em va dir, escolta, necessito un compositor, estic muntant això, ho estem fent a la Universitat de Sant Andrews, a Escòcia, i és un projecte enorme. Fa principis de mes d'octubre, me'l van reunir en tot el repartiment, varen fer una passata musical, encara estem acabant coses, orquestrant i tal, però tenim més o menys complet. I s'estrenarà dia 5 i 6 de febrer en el Teatre de Bayer,
Escòcia. Sí, amor. Idò ja mos ho contaràs, perquè mos has d'anar detalls. I tant. Ara escoltarem de fons una música que és de l'Electric Light Orquestra, que em pareix fantàstic que un jove mor dugui aquí la Elo dels anys 80 o 80-90, Mister Blue Sky, perquè acabem amb aquesta música.
perquè se n'ha parlat de mon humor. No té més. A més, crec que és un missatge molt d'esperança que ha parlat de Mr. Blue Sky. I que és el cel directament, és el cel blau, és tot sol, hi ha esperança. Un consell per als nostres allers, un consell per viure millor.
que no se tornin de cercar el sentit de les coses, que reflexionin, que no se quedin a lo aparent, que xerrin, que demanin, que comparteixin. Molt bé, i doncs moltes gràcies, Rafel Jaume. A vosaltres, un plaer. Gràcies a Anna Maria, a en Biel, a en Joan i a les dues maries que tenim també en producció i realització. Demà tornem al Crepuscle en 100 estals. Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.