Si voleu saber algunes efemèlides musicals d'aquest mes no deixeu el programa.
Bon vespre, amics, encetam setmana, això és el Crepuscle en 100 estals, i ho fem amb les efemèrides mensuals que ens du el nostre amic Manel García. Bon vespre, Manel. Bon vespre, Pere. Moltes efemèrides avui? Bé, avui com sempre, variades, intentarem que siguin interessants i bé, entretenir els nostres oients amb curiositats que em van més enllà del món estrictament musicals.
Segur que aprendrem coses amb aquesta aportació mensual que ens fa el nostre impegable col·laborador. Això és, amics, el Crepuscle en 100 estals. Som Pere Estalric i vos parlo en nom de tot l'equip crepuscular. Un equip que té a Maria Moreno en tasques de producció i a Maria Oliver en el control tècnic. Comencem.
Idò, Manel, anem amb la primera de les efemèrides d'avui. Comencem, les del mes de novembre, el mes corrent, i com sempre en sentit cronològic. Per començar, començarem una efemèride que fa poc més de 200 anys, novembre de 1824. És el mes, no sabem el...
No sabem el dia exacte, però sabem que va ser durant aquest mes que va passar. I el protagonista, en aquest cas, jo crec que és el primer que es dona en aquesta secció. No és el compositor, que també és important, la peça ni l'interpret, sinó l'instrument.
Ah, sí? Perquè durant aquell mes el gran compositor Franz Schubert, que és important però la importància no li correspon a ell, en aquest cas va compondre la sonata per arpeggione i piano. L'arpeggione...
Pràcticament és un instrument que va tenir una curtíssima durada, un híbrid entre el cello i la guitarra, per a aquells que no l'hagin vist mai. És més propi al cello per a la forma i a la guitarra, perquè té sis cordes enlloc de les quatre del cello.
Va tenir una curta durada, però té aquest petit racó a la història perquè un dels principals intèrprets en aquell moment, que nomia Vincent Schuster, com el jugador del Barça, però no sabem si era familiar, li va demanar a Schubert, perquè coincidien en algunes ballades musicals, que compongués una peça per aquest nou instrument, per la presioni, per donar-li buga volada, perquè llavors Schubert ja tenia
i vam pensar que tenir una obra del gran mestre Schubert li donaria prou popularitat a aquest instrument. I així ho va fer amb una petita sonata, número de catàleg 2821, amb tres moviments, i només per arpeggione i acompanyament de piano.
No s'hi va posar massa, segons els musicòlegs, una peça bastant senzilla, bastant simple, potser la va fer massa de pressa i corrents, però tot i així... És molt preciosa. Es manté el repertori, es toca freqüentment. El que passa és que durant molt de temps sempre s'ha tocat amb arrenjaments, perquè va estar com moltes obres de Schubert, perduda després de la seva mort,
I quan es va reeditar no quedava ningú que conegués ni tu que és l'arpeggione. Que la sentida per contrabaix i piano. És una de les adaptacions que hi ha de contrabaix. També n'hi ha per flauta, n'hi ha per bombardino, per violí i sobretot per xelo, que és l'instrument que sonorament més li acosa. I de fet, si sentim l'arpeggione i el xelo, costa diferenciar-los perquè tenen una textura...
El so del arpeggione potser és un poc més dur, més sec, més greu, no és tan melós com els del cel. Potser per això no va acabar de funcionar perquè l'arpeggione va durar potser 10, 15, tot estirar 20 anys i va desaparèixer completament.
Llavors, els pocs enregistraments que teníem d'aquesta peça, que, home, és amena, és agradable de sentir, eren això, adaptacions. Fins que fa poc temps han sorgit, per fi, interprets d'Arpezione, que han pogut reconstruir la tècnica. A Mallorca n'hi ha un? No, Fiol, crec. Fiol, Fiol. Si no, no fa gaire, crec que vaig veure una entrevista seva al diari, justament, que és Luthier, interpret d'Arpezione. Justament,
Però l'intèrpret més important és un francès, con nom Nicolas Deletail. És dels pocs arpeggionistes que hi ha actualment i que ha gravat la versió original d'aquesta peça amb l'arpeggione i acompanyament de piano. I aquesta justament serà la versió que escoltarem. Una versió amb el mateix Nicolas Deletail,
Tocant l'Arpezione i acompanyant el piano ni més ni menys que Paul Badur Escoda. Per tant, un duel realment de molt de pes. Per tant, escoltarem l'Alegro Moderato, el primer moviment d'aquesta sonata amb l'original Arpezione i piano. Endavant.
Bona nit.
Fins ara!
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Sona curiós, jo que estic abasat a sentir-la per piano, i això és un piano forte, i violonchel, i aquí això és un arpeggione. Un arpeggione, sí. Es podria dir que té un registre entre el cello i el contrabaix, és un poc més baix que el cello, i no és tan dolç en la seva sonoritat. Però si m'ho fixem, sí, trobem que té una textura, un timbre diferent, i potser per això no va arribar a quallar, tot i que té unes majors prestacions, perquè, com hem dit, en lloc de quatre cordes, té sis...
però pel que fos, per diversos factors, i malgrat tenir, ja com a tarda de presentació, una obra de Schubert, que pocs instruments ho poden dir, que el seu batet sigui una obra de Schubert, malgrat això no va guanyar. Per tant, és un d'aquests instruments fallits que no va arribar a transcendir, però que gràcies a una obra, encara històricament sobreviu, i gràcies a Fran Schubert.
Un gran compositor. Seguim, Manel. Seguim i ja anem a finals del segle XX, 4 de novembre de 1883. A París, al Teatre du Chateau d'Or, de la Societat dels Nous Concerts, es va estrenar la Rapsòdia per Orquestra Espanya, de Manuel Xavier.
L'obra, podríem dir que Xabria va ser un compositor d'una sola obra. Més aviat diria que va ser d'un sol èxit, perquè aquesta obra el va convertir en un compositor de primera línia de la nit al dia. Fins llavors hi havia estrenat algunes obres, després va tenir altres èxits rellevats, però mai...
Cap èxit com aquest. O sigui, amb diferència, aquest va ser el gran triomf, la vida musical d'Anem Manuel Xebrer. Va ser molt ben rebuda pel públic i per la crítica, que ja és difícil, sempre cercar les pessigolles, però fins i tot van haver tornat a tocar-la, van fer un bis amb la mateixa obra. Es va haver de repetir el mateix dia perquè la gent estava entusiasmada amb aquesta...
aquesta obra, i sí, li va canviar absolutament la vida. De fet, Manuel de Falla va dir que per ell cap compositor espanyol havia aconseguit una versió tan genuïna d'una jota. Perquè, de fet, aquesta obra, quan l'heu compongut a Xabrier, fins poc abans de l'estrena, es deia jota.
per ell després ja al darrer moment li va canviar per Espanya perquè va suposar que era un nom més genèric s'ha de dir que és una obra que segueix l'estela de diversos compositors europeus que es basaven en temes exòtics però això va ser dels pocs que van al terreny perquè compositors com Bizet, Palakirev Rimsky-Korsakov van compondre però mai van estar a Espanya
Mai. No sabien del que estaven componguent i encara no van arribar a escoltar-m'ho. Obras del nacionalisme espanyol, del Matisfaia, de Granados... Per tant, no tenien referències. Tot eren aproximacions més o menys tòpiques o absolutament tòpiques.
En canvi, Xabrier va anar, va fer un viatge de... Pràcticament mig any, el 1882, va passar per Sant Sebastià, Burgos, Toledo, Sevilla, Granada, Màlaga, Càdix, Còdoba, València, Sagregosa i Barcelona. O sigui que va veure mig país.
i va prendre nota de tots, va acabar entusiasmat, hi ha un munt de notes, i a partir d'això va escriure aquesta fantasia que va anomenar Jota, perquè bàsicament el clima que ha imprès la Jota, però que finalment es va dir Espanya i que és l'obra que manté el seu renom, tot i que té altres noms, obres igualment dignes i que es mantenen al repertori.
Així que escoltarem aquesta fantasia sinfònica a Espanya en versió de la London Symphony Orchestra, gravació històrica dirigida per Ataurfo Argenta. Endavant!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Molt guapa aquesta jota. Molt guapa, sí.
Bé, s'ha mantingut, s'ha mantingut. Gustav Mahler va arribar a dir, no sé si és una cita, Gustav Mahler, que amb aquesta peça era l'inici de la música moderna. Això va arribar a dir, home, potser un pedagòs... Què en tenia per no ver, per moderna? No sé, potser per la...
pel to rítmic, per aquesta orquestració tan brillant, tan rica, tan exuberant, podia ser. La veritat és que Home és una obra bastant trencadora, en aquest moment molt trencadora. Primer pel fet de no al·ludir el tòpic, els típics tòpics de les castanyoles i...
i poca cosa més, i també per aquests canvis de ritme tan bruscos però sense arribar a desequilibrar l'obra. També per...
Justament per això, per intentar veure del folclore que també està molt... Folclore popular que està molt present també a l'obra de Mahler, també està amb aquests petits temes que sempre sortien a les seves sinfonies, que eren recurrents, obsessius, i potser per ell va ser... També es va sentir com reflectit. Mira, un altre compositor que també valora aquestes petites tonades en el seu...
original, sense elaborar-les massa, com si brollessin d'una manera absolutament espontània, que aquestes tonades dominessin l'orquestra en joc de l'orquestra, dominin aquestes tonades. És una hipòtesi que faig. No ho sé, podia ser. Llavors Máler tenia 22 anys, era molt jove, però ho va viure perfectament en aquell moment. I també és cert que durant aquells anys, sabríem que aquesta obra es va posar al capdavant
Recordem que llavors Claude Divisic pertenia a 20 anyets, o sigui que encara no havia ni començat a l'espunta, Rebel ni existia. Per tant, en certa manera, aquesta obra va ser com una mena de taler fresc dins l'academicisme francès que sempre ha pecat de ser un poc estirat i un poc retirat cap a les novetats. Però bé.
És una interpretació meva que acabo d'improvisar. Et sol vent. Més coses, Manel. Seguim. 13 de novembre de 1893. Una altra estrena, també. Però ja passem de París, passem a Helsinki, Finlàndia. Llavors Imperirus. Encara era part de l'Imperirus.
a la Universitat Imperial Alexander Helsinki, actual Universitat de Helsinki, es va estrenar l'obra escènica Carelia, de Jan Sibelius, amb música incidental, una obra teatral amb música incidental de Sibelius, que és formada per una obertura, vuit quadres i dos interludis sinfònics, dirigida pel mateix Sibelius. Total, uns tres quarts d'hora de música...
i que l'argument era molt de caràcter patriòtic, com era típic en aquests moments. També en el mateix Evelius, la història de Carelli al llarg del temps, en cada un dels quadres, fent un seguit d'escenes més o menys històriques, èpiques, etc. I deu dies després es va estrenar en un concert popular
Una suite de tres moviments feta pel mateix Ibelius amb els extractes d'aquesta música incidental. Aquesta és la que es va editar i la que ha arribat fins als nostres dies. Tres peces, intermezzo, balada i marxa. La marxa potser és dels tres, és el més conegut, el més popular, el que més sona a les sales de concert. La música original incidental
Per desgràcia, els darrers anys Sibelius es va tornar un perfeccionista i una obsessió compulsiva i va cremar-la pràcticament tota. Només es van salvar un pocs fulls i fa poc es va poder reconstruir Mesomanco. És a dir, que d'aquesta música incidental la referència principal que tenim és aquesta suite de tres moviments i aquests pocs bocins d'aquestes petitures que Sibelius no va arribar a cremar.
Llavors, Carelli és important, perquè va ser el primer gran èxit de Sibelius, uns anys abans del famosíssim poema sinfòric Finlàndia, que el va posar ja al cap davant de la música finlandesa. Aquí és on ja començava a fer-se notar el seu estil patriòtic i com a gran músic, perquè les set sinfonies són set monuments, s'ha de dir.
I com la marxa és molt coneguda, escoltarem el primer moviment, l'Intermezzo, que aquí pràcticament és desconegut, però jo trobo que és una peça absolutament meravellosa, que arreu d'Europa s'escolta tant o més que la marxa, però que val moltíssim la pena escoltar-la. El que fa és descriure un contingent militar desfilant. En certa manera es podria recordar
aquell poema sinfònic de Balakiev a les estepes de l'Àsia Central que descriu el recorregut d'un contingent militar que arriba i se'n va, que va de menys a més i de més a menys. I escoltarem la Royal Philharmonic Orchestra dirigida per Charles Maquerres amb aquest, desgraciadament poc conegut, intermezzo de la Suite Carelia de Sibelius.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Una obra preciosa, francament. El primer Sibelius, i el primer èxit com a compositor nacional finlandès, molt abans de... bé, sis, set anys abans de Finlàndia, la seva primera gran obra, i aquí ja es pot veure on Marc posava les bases del seu estil creatiu. Aquest puntet...
patriòtic, però sense menys tenir un llenguatge potent i conmovedor. M'ha agradat. Fem el darrer d'aquesta primera part? Fem el darrer d'aquesta...
El 14 de novembre de 1900, ja entrem just al segle XX. Bé, encara és segle XIX. A les acaballes. I anem a Nova Iorque, a Brooklyn. Un naixement, el compositor nord-americà Aaron Copland. Neix un 14 de novembre de 1900. Fil de jueus d'origen lituà, es deien Kaplan, però el van convertir en Copland.
que va crear un estil musical únic, genuí, nord-amèrica, que és des poc, que és fàcilment identificable. I a més, res, gens fàcil quan tenia al costat George Gesswin i també Leonard Bernstein, que van molt més influïts pel jazz, pels ritmes moderns. Copland va optar per mirar més cap als corrents avantguardistes...
vinguts d'Europa i també el folclòric tradicional vingut també d'Europa. Aquesta barreja em va fer que tingués un llenguatge alternatiu però tan valuós com el que van aconseguir Kerswin, Versen i molts altres i que en certa manera és el majoritari però bé, Copland sempre es van mantenir fidel a aquest estil.
Les seves obres, les grans obres, són a partir de mitjans dels anys 30 i anys 40. La primera gran obra és El Salón México, una plaça per orquestra, nascuda en els seus viatges per Llatinoamèrica. Va viatjar molt, no es va limitar únicament a fer un viatge pels Estats Units, va viatjar arreu del món. I després, tres obres de ballet, que són les bases del gènere
de la dança nord-americana. Billy the Kid, Rodeo i Primavera Palatxe, que són la triada de grans balets del segle XX i els tres són Darren Goblin i encara es mantenen al repertori. També s'ha de dir que va fer bandes sonores pel cinema i fins i tot va guanyar un Òscar.
Ho vaig aconseguir jo. És un detall que jo no coneixia, perquè Bernstein no ho va aconseguir. Va fer una banda sonora i va ser nominat, però no va guanyar. Copland s'hi va guanyar. Va ser per l'Ereba, un film de William Wyler, de Montgomery Cliff i Olivia de Haviland, crec que va ser. I va guanyar. Va fer un desquant, un poc, no va fer moltíssimes, però...
Per les poques que va fer, arribar a guanyar un Òscar, sent un compositor sobretot de música, diguem-ne, seriosa, fora del cinema, Déu-n'hi-do, va ser perseguit per la Casa de Bruixes de McCarthy, bé, l'acusaven d'esquerres i tot això,
va continuar sent molt respectat però li va suposar un desgast emocional enorme i als 160 pràcticament va deixar de compondre i sobretot feia de director convidat de les seves propies obres, evidentment fins i tot va anar al programa que tenia Leonard Bernstein per infants a la televisió tenint una relació excel·lent i Bernstein reconeixia que Copland l'havia influït a ell per tant estem parlant d'una primeríssima primeríssima figura
Llavors, el que farem serà escoltar, en lloc del Saló al Mèxico o d'aquesta meravellosa triada de balets, una altra peça que també és molt coneguda, la fanfària per l'home corrent, Fanfare for a Common Man, feta un encàrrec d'un director anglès, Eugen Gossens, que va demanar a 18 compositors que facin una fanfària...
per tocar abans de cada concert durant la Segona Guerra Mundial com una mena on recordar els soldats que estaven lluitant contra els nazis. I d'aquestes 18, només la de Copland es va mantenir. Les altres ni se sap, no es toquen mai, però la de Copland segueix plenament viva, una peça per...
per metall i per coixó de caranta solemne, en part potser fúnebre, podria, per els anys que corrient, i que el títol és del mateix Copland, no va ser per grans herois, per grans gestes, sinó per l'home corrent, per l'home comú, que era el que estava lluitant al front. Així que sentirem aquesta obra fanfària per l'home corrent d'Aaron Copland. I amb aquesta peça tancada amb aquesta primera part del Crepuscle en 100 estals.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants,
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el cort inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bell somriure. Vos hi esperam. Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Seguim, Manel, després d'aquesta petita pausa. Seguim, sí. Som a la quinta recomanació d'aquest mes. Quinta, primera d'aquest segon bloc, cinquena del programa. Ja passem al segle XX plenament. 19 de novembre de 1903. Neix a la petita localitat de Sant Pol de Mar,
el compositor i director Josep Maria Terrides Barri, que a molta gent no li sonarà de res. Jo, per exemple. El típic compositor que no es conec per ningú, però després diu, ah, és autor d'això. Aquest és, en aquest programa mai pot faltar un d'aquests compositors que a mi tant m'agraden i que també els ulls, a més d'un també li agrada, també, descobrir, ah, és aquest. Jo, per exemple.
És un compositor que, sobretot, bé, havent nascut a Sant Pol de Mar, a la comarca del Maresme, va componer, sobretot, sardanes, més decent, però també, en el seu moment, va crear balsos, parts dobles, va fundar la cobla llibantina, que encara existeix a Sant Pol de Mar, l'Orfeo la Barretina, gent català, evidentment, amb el Grat de Mar, que està a prop. També va fer obres orquestrals, una sarsuela...
Després va treballar sobretot a Madrid, va ser director de la banda de la Creu Roja, molts anys, però mai va perdre el contacte amb Barcelona i el Maresme, on sempre, naturalment, va dirigir la cobla, l'Orfeó, i va interpretar moltes de les seves sardanes. Però a part de ser un compositor local, i de tenir un repertori sardanístic important que encara es tocava avui dia, és conegut per una d'aquestes peces llogeres, per un pas doble, el conegudíssim pas doble Isles Canàries.
que va ser estrenat l'any 1935, abans de la guerra, ara fa 90 anys que el va compondre, que està basat en un poema de lletra, que és una lletra original del poeta valencià Joan Picot Bernabé. No és una primeríssima figura, però això ens demostra que és una peça que està inspirada en un poema...
D'un València, que és una obra, evidentment, amb una difusió enorme, de les que, segons la societat general d'autors, de les que més ingressos ha generat, moltíssims, no sé si la primera, crec que és el Paquito Chocolatero, però està allà, entre les primeres, clar.
te trobes versions de tot pelatge, de tots els colors, la majoria es poden quedar amb un calaix, francament. I, curiosament, Terrides la va componer sense haver estat mai a Canàries. Després sí, hi va anar. I el van tractar des de llavors molt bé, fins i tot el van fer fill adoptiu de les Palmes de Gran Canària. O sigui, és fill adoptiu. A part de tenir algun altre monument, però bé, això ja va ser post-mortem.
I més d'aquestes peces, que a part de ser molt coneguda a Espanya, també ha solit difusió internacional, festes, veïs populars... Qui no coneix? Té una estructura molt senzilla, tampoc és massa complicada, i que és considerada l'himne oficiós de Canàries.
El més curiós és que l'any 2003, des de l'any 2003, Canàries té himne oficial, però no és aquesta peça. Van carregar una altra basada en la Roró, que és un ball popular canari, i no sabem per què isles Canàries, potser per una qüestió d'endret d'auto podria ser.
perquè l'auto va morir l'any 92, és a dir, fa poc més de 30 anys, i potser una construïda d'autos podria ser la causa, que no sigui l'única oficial canari. Així que el que farem és escoltar, bé, entre les moltes versions, la majoria prescindibles, com hem dit, que aquí escoltarem una que potser la qualitat sonora no és massa bona,
però que té un grandíssim valor històric, perquè en aquesta peça hi ha un altre gran símbol musical canari, Alfredo Krauss. Així que sentirem el gran tenor canari, Alfredo Krauss, cantant el pas doble Isles Canàries. Isles Canàries
Vergel, de belleza sin par, son nuestras islas canarias que hacen despierto soñar.
Jardín, ideal, siempre en flor, son las mujeres las rosas, luz del cielo de amor. El corazón de los guanches alburguió
Fins demà!
Suspiran todos amantes por el amor de la isa.
Molt bé, aquest, aquest, Krauss.
Causis les Canàries, la veu impagable, l'orquestració una mica fia del seu temps, s'ha de dir, ara francament no es faria igual, però bé, escoltar Alfredo Krauss, i a més, interpretant la peça més coneguda de la seva terra, no tenia preu i jo crec que l'havíem d'escoltar. L'hem escoltat moltíssim, en grans, en grans,
Òperes de traïció italiana, francesa... Però cantant i se les canàries supos que sempre hi ha un punt d'emoció afegit i que segurament aquí s'haurà notat. Seguim, Manel. Seguim. Passem el 14 de novembre de 1927 i ens anem a l'Orca, Múrcia.
on un altre naixement. En aquest cas no és un compositor, sinó un guitarrista, Narciso Llepis, un dels grans, grandíssims guitarristes del segle XX durant dècades, amb un repertori bastíssim des del barroc al segle XX,
interpretant tant obres originals com transcripcions i que fins i tot li van dedicar obres una de les grans obres de Joaquim Rodrigo la fantasia per a un gentil hombre la va compondre pensant en ell no només perquè la interpretés sinó perquè l'estrenés i perquè el gentil hombre era Narciso Lleves i el mateix Rodrigo va dir era una fantasia per a
Narciso Iepes. Bé, serem un poc breus, va estudiar Cortis Sabertori de València i la fama li va arribar l'any 47 justament interpretant el Concierto d'Aranjouet del mestre Rodrigo amb el Taúl Forgenta que ens hem dit abans dirigint. Des de llavors se'n va anar amb Argenta arreu d'Europa i ja els seus concerts durant més de 50 anys van ser interminables per tots els països, per tota Europa, per tot el món, fama internacional,
fins i tot l'any 52 rescata una petita peça el romance anònimo que va incloure a la banda sonora d'un film francès Jocs prohibits de René Clement que també el va aconseguir a nivell popular com algú tenint ja una peça diguem-ne estandard tothom ja associava des de llavors el romance anònimo amb Narciso Lleves tot i no ser el compositor
i s'ha de dir que ell és l'inventor principal inspirador de la guitarra de 10 cordes bé, l'Utier va ser una altra persona però ell va donar les consignes bàsiques perquè es construís ell va dir que no hi va inventar res perquè de fet per ell guitarres de 8 o 10 cordes ja havien existit abans el que passa és que havien estat totes oblidades gràcies a la guitarra que coneixem avui construïda per Antònia Torres el segon terça del segle XIX que va fer oblidar totes les demés
I a més, que per ressonància i per número de cordes era molt més adequada per les transcripcions que llepes tocava, sobretot d'obres de lleut. Els lleuts tenen deu cordes, tenen altres dimensions, altres ressonàncies. Per tant, no era simplement un caprici, tècnicament oferia millors prestacions per segons quines obres del repertori de llepes.
Així que, dintre del vastíssim repertori de Llepes, que va néixer ara fa 98 anys, pràcticament, 14 de novembre del 27, escoltarem la peça que hem dit abans de Jocs Prohibits, que no és seva, però pràcticament se la va fer seva, encara la va fer més famosa, el petit Romance Anònimo, que com el seu nom diu, és un romance i és anònim, encara no sabem qui és l'autor,
De vegades Llepes va dir que la vaig fer jo als sis anys per la meva mare. Hi havia versions anteriors. Hi ha molt de trull, encara no saben de qui és. I un romance anònim interpretada pel mateix Narciso Llepes. Narciso Llepes
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Feia temps que no escolteva aquest romance anònim i sempre m'acaba agradant. Sí, és una peça que, en certa manera, ha sonat molt per tot arreu. Llavors, no és que estiguem cansats, però és com que ja la donem per feta, ja forma part del paisatge, però de tant en tant és bo tornar a l'escoltar. Diferents versions, encara que siguin el mateix autor, del mateix llepes, diferents versions, diferents gravacions, és una peça tan senzilla com...
Com a encantadora, perquè a més és tan breu, tan curta, que no et cansa. El roman té aquest petit encant de les peces aparentment simples però que mai pots deixar d'escoltar.
I la seguim, Anel? Me n'hi queden dues? Seguim amb la penúltima, 17 de novembre de 1955. Ara ja fa 70 anys. Aquí ja no és un naixement, sinó una mort. El pianista i compositor nord-americà James Price Johnson.
que potser a molta gent tampoc li sonarà, però va ser una figura important, no primeríssima, però una figura important del jazz als Estats Units entre els anys 20 i 50. Pianista-solista, també va ser acompanyant grans artistes com la cantant Bessie Smith, del trompetista King Oliver, o el saxofonista Sidney Bidgett. Per tant, estava molt ben rodejat ja.
com a company o en solitari amb la seva banda. I com a compositor va compondre també obres escèniques de caràcter llacístic del seu món, evidentment, però també balsos, algunes peces sinfòniques i algun balet. Per tant, no era algú que estigués exempt de coneixements musicals.
Entre aquests musicals, l'any 1923 va estrenar Running Wild, que es traduiria per córrer d'una manera salvatge. Un musical en dos actes, que va ser un gran èxit, va estar cinc anys en cartell a Broadway, poca broma.
però que va ser famós sobretot per l'últim número de l'acte primer, que a l'inici escoltarem la versió original sense lletra, perquè eren fragments, eren cantats, però la lletra com veurem és intrascendent. A l'inici és una cançó més, sembla com qualsevol altra, alegre, rítmica, però ràpidament el ritme i la melodia canvien d'una manera absolutament innovadora, inesperada,
fins al punt que aquesta peça va generar un nou ball i una nova concepció del món, fins a convertir-se en el símbol d'una època anomenada Els bojos anys 20. Ara, quan la sentim, ens adonarem, sabrem ràpidament per què es va convertir en icona d'aquesta època. Aquesta peça de Running Wild de James Price Johnson.
Bona nit!
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Sí, això, anys 20, Charleston i aquestes coses, swing... Aquesta peça va ser l'origen del Charleston, efectivament. Una peça que dóna origen a un ball, però també una manera de concebre la vida i que, de certa manera, va representar tota una època. Els poços anys 20 va ser... Va ser, clar, una... Al principi era sempre una cançó, però a partir d'aquí es va desenvolupar tot un estil de ball...
que va revolucionar la música, a més traspassant barreres racials, socials i generacionals, perquè gent de totes les edats es van posar a ballar Charleston, blancs i negres, que també diuen, oh, és que el rock and roll, no, no, és que el Charleston ja ho va aconseguir. És a dir, estem parlant d'un fenomen social a partir d'un tema, perquè Johnson va componer aquesta peça com una més, però...
li va sortir aquest ritme que té alguna cosa especial i a partir d'aquí va obrir una beta que va crear tot un gènere. I acabam, Manel? Acabam, ja. Amb l'última ja anem al 3 de novembre de 1971. Tu hi eres, jo estava a punt. Sempre ho diem. Faltàvem any i mig perquè hi arribés.
que s'estrena una pel·lícula, el film El violinista a la teulada, basat en el musical homònim que es va estrenar set anys abans, 1964, compost pel nord-americà Jerry Bok, un compositor de musicals de molta magnitud en el seu moment, i que el film, la música va ser arranjada per un altre gran compositor del cinema, John Williams,
que de fet es va emportar l'Òscar a la millor banda senyora, tot i que fos adaptada. Va ser el seu primer Òscar dels 5 que té,
també va ser el seu primer gran èxit al món del cinema ja havia tingut uns quants però aquest va ser un gran èxit aquell musical va estar 8 anys seguits amb 3.200 representacions ara ja està ampliament superat però en aquest moment durant uns anys va ser un rècord absolut avui el rècord té Fantasma de l'òpera que va estar 35 anys que ja es diu aviat
I que és un musical, el musical i el film, que és pràcticament calcat, basat en diversos contes d'un escritor en Gidis, en Sholem Alegem, que és el gran, alguns l'anomenaven el Mark Twain Gidis.
I quan ho va saber Martú em va dir, llavors jo vull que em diguin el Sholem Alegem en anglès. I clar, un dels seus contes, Tevye LGT, va ser l'origen d'aquest musical. I el títol prové d'unes pintures de Marc Chagall, que feia molts violinistes, que era la representació...
Em sembla que estan en un hospital. Són els vitralls d'un hospital de Tel Aviv. Sí. Aquests vitralls, d'aquests dibuixos de Mar Chagall, crec recordar que són els vitralls de la capella o de la sinagoga que hi ha dins un hospital de Tel Aviv. Vitralls. M'apareix, recordar.
És que el Chagall va fer bastant... El motiu aquest del violinista el va onreal moltes vegades. I bé, en certa manera simbolitza l'equilibri, l'equilibri del jueu al llarg de generacions per la seva supervivència. D'aquí que també aquests violinistes de Chagall es van utilitzar l'escenografia del musical original. També estaven allà posats. Per tant...
Es va creure que, en lloc de... El títol més adequat pel musical i per la pel·lícula era el bionista sobre la teulada. Malgrat que està basat en Xolem Aleyhem... Que la pel·lícula, qui tal que el dius, és Agaster.
Justament els solos són d'Isaac Stern, justament. És veritat, ho tenia aquí apuntat, però també l'arranjament de Williams és molt més complet que l'original que va fer Jerry Bok, i clar, va deixar que Isaac Stern es pogués lluir. Llavors escoltarem, evidentment, el fragment més conegut, que és la cançó If I Were a Richman.
I amb aquesta cançó d'aquest musical, el viudinista sobre el taulat o la taulada, ens acomiadem avui. Demà tornem a més propostes. Gràcies, amics. Gràcies, Manel. Tornem demà. Bona nit.
Fins demà!
Idle, diddle, diddle, diddle man. I'd build a big tall house with rooms by the dozen right in the middle of the town. A fine tin roof with real wooden floors below.
There would be one long staircase just going up and one even longer coming down and one more leading nowhere just for show.
I'd fill my yard with chicks and turkeys and geese and ducks for the town to see and hear squawking just as noisily as they can. And each love will land like a trumpet on the ear as if to say, here lives a wealthy man.
If I were a rich man Yabba-dibba-dibba-dibba-dibba-dibba-dibba-dibba-dum All day long I bidi-bidi-bum If I were a wealthy man I wouldn't have to work hard Yabba-dibba-dibba-dibba-dibba-dibba-dibba-dum
If I were a bitty, bitty rich, idle, diddle, diddle, diddle man, I see my wife, my godeh, looking like a rich man's wife with a proper double chin. Supervising meals to a heart's delight.
I see her putting on airs and strutting like a peacock. Oh, what a happy mooch is her. Screaming at the servants day and night. The most important men in town will come to follow me. They'll ask me to advise them.
Posing problems that would cross a rabbi's eyes.
And it won't make one bit of difference if I answer right or wrong. When you're rich, they think you really know.
I, well, rich, I'd have the time that I like to sit in the synagogue and pray. And maybe have a seat by the eastern wall. And I discuss the holy books with the learned men seven hours every day. And that would be the sweetest
Ai...