molt poc respetuosa de la cultura. Joseph, Ingrid, Harry i tota la família.
Bon vespre, molt saludant Joan Roca, avui me toca a mi, aquí en el micro, perquè el nostre estimat també ho no ha pogut arribar d'hora. I per tant, me toca a mi, avui dijous 29 de gener, bon vespre en aquest crepuscle en 100 estels. He dit lo de Joseph Harry Ingrid, perquè és el nom que ara surts a donar les borràsques, les tempestes...
Què trobes tu, Biel, com a expert científic d'això de posar nom en aquests fenòmens meteorològics que ara surts?
Els humanitza. Els humanitza. Els humanitza. Ajuda a identificar-los. Sí. Alternativament, ella, ell, ella, ell, ell, ell. Sí, sempre. Els podem dir Tomeu, Picharis... Qualque dia. Amb aquesta pluja Picharis potser li aniria bé, eh? Però, efectivament, saludam en Vialvic, que avui fa cometes. Sí, senyor. Encantès. Sí, senyor. Ana Maria Antic.
Bon vespre. Bon vespre. Llavors tenim el control tècnic Ana Maria Moreno i el... No, la producció, Ana Maria Moreno. La producció. La tècnica et sap Maria. Sí, sí, sí. El control tècnic Ana Maria Oliver i la producció Ana Maria Moreno. En aquest programa de dijous, que és el número 3.282, global, i de la nostra actual vida a una mediterrània, 2.171.
Avui tindrem, com més habitual en dijous, dues seccions. Tindrem Es Cometes, que no es farà en Biel, i llavors tindrem una entrevista ben interessant a Elias Enri Picó, que és un músic jove, mallorquí, emergent, un violinista, que segur que serà ben interessant.
Sí, segur. A mi m'ha fet especial il·lusió fer aquesta entrevista perquè conec en Elias des que va néixer i perquè tenc una especial relació amb sa mare i per tant és una entrevista jo crec entranyable que m'ho dona conèixer un músic
amb moltes idees i que és prou interessant. És interessant també que gent jove, ja vegem, que té perspectives de futur i que promou. Tu com tu saps, jo també la conec a sa mare. Ara hem conegut tres una anterior vida que vam tenir. Exacte. Encara una vida que jo encara m'entenc. I tant. Bueno, vinga, començam idò amb sa secció d'en Biel, amb el que cometes que promou molt.
Tal, Iriel, de què vas cometes avui? Mira, seguim repassant la discografia de Queen, per variar una mica, per no variar absolutament gens. Mira, començarem amb el primer tema, si na Maria el mos posa... Happy little day, she'll be which way, maybe she'll change my heart.
Fins demà!
En aquest disc, bé, parlarem del tercer disc, Sheer Heart Attack, llançat es 8 de novembre l'any 1974. És interessant començar amb aquest tema, que conté, no sé si, però probablement, el solo de guitarra més llarg d'en Brian May o qualsevol cançador Queen, perquè dura 5 minuts i busques, només el solo de guitarra, que començarà d'aquí una estoneta,
El solo de guitarra que en Beren mai va tocar més llent. Molt probablement, no? I... És important perquè, diguem, aquí hi ha la causa de l'existència d'aquest disc, per dir-ho de qualque manera, t'ho explico. Compte't, aquest album s'hi va llançar avui de novembre de l'any 74, però és que l'anterior, que jo vaig comentar, els nostres cometes, que encara eren de l'any passat, és de res que jo vaig fer...
on varen comentar l'album Queen 2. Queen 2 es va llançar 8 de març del 74, del mateix any. És a dir, que entre un i l'altre, Ava va guanyar Eurovisió. Sí, era el 74. Sí, sí. Sí, sí. Ida, va guanyar Eurovisió. Molt bé. Aleshores tu dius, i aquí què va passar? Ida, varen passar dues coses. La primera de totes...
Una, anava a dir exitosa, que prometia ser exitosa gira del grup per als Estats Units. Començada aquesta gira, jut després d'aquest llançament, dels mesos de març-abril, i cap allà, segona quinzena del mes d'abril, Brian May el diagnostiquen d'hepatitis.
Aleshores, se suspèn, se gira, se tura, i tot es grup torna a Inglaterra. I no només això, primer de tot, aquella hepatitis va ser especialment dura pel senyor Brian May, és a dir, va ser, diguem, inhabilitant. I jo quan s'havia recuperat d'aquella hepatitis, que els altres membres del grup ja havien dit molt bé, i ara nosaltres que fem, i es van dir, doncs ens posem a l'estudi i començava a gravar.
va tenir una segona requiguda diferent, és a dir, va tenir un ulcerer de 2D i el Baren va d'operar aquell mateix estiu de l'any 74. En sou qual cosa, mos trobam un disc on en realitat sa presència d'en Brian May és mínima. Curiosament, al llarg de tota sa carrera de coïn, on sobretot diguéssim que en Brian May, guitarrista, té un pas enorme. Això t'anava a comentar, perquè clar, hi ha bandes, aquestes superbandes, que són de lideratge indiscutible,
llavors n'hi ha que són de lideratge compartit, i n'hi ha que són de lideratge compartit invisible. Invisible pels que són fora del gran públic. Seria el cas de Queen, perquè clar, de portes per en fora, de Queen és de Freddie Mercury. Sí, correcte. Però clar, internament, hi ha un lideratge compartit. I quasi que diria que a més tenim més poder dins el grup d'Empreny que no en Freddie Mercury. En segon quines coses, sí, efectivament.
Passaria la mateixa en Genesis. En Genesis passava exactament igual. Vull dir que en Mike Rutherford i en Tony Banks, pràcticament tots els àlbums, feien molt més que no el cantant de tornó fos en Peter Gabriel o en Phil Collins a la segona etapa. Passava exactament igual.
Aleshores, primera cosa, toca coses en Brian May, sí, per exemple aquesta que nosaltres acabem de sentir, i ara no són els darrers temes, no de s'ordre de s'album, sinó de s'ordre de gravació, de s'enregistrament, i torna a ser en Brian May. Però aleshores, qui toca la guitarra a tots aquests altres temes?
Qui el toca. Jo en dic on. És a dir, és baixista. És l'àlbum en què és baixista toca més guitarra de tots els àlbums de Client. Podríem dir que és un tipus poli... Poli... Poli... Poli instrumental. Tots ho devien ser en aquest grup. Sí, però a nivell de tot que la guitarra com a solista no es vola fer, eh? No. Que un baixista pugui agafar aquest protagonisme.
I jo vull des d'aquí, diguéssim, reivindicar-la una miqueta com que dic, sí, tocaves baix d'una forma fantàstica, composava d'una forma espectacular, com veurem a partir dels pròxims àlbums, i en aquest ja tindrem una primera perla, diguéssim, d'aquest John Dickon compositor.
i a la seva vegada també reivindicar-lo una mica com a interpret de guitarra cosa que precisament no molta gent sap, coneix o reconeix o fins i tot podrien dir que no és un fet, no és un fenomen que s'hagi prodigat massa aquestes capacitats o aquest reconeixement d'en John Dickon com a guitarrista
on en aquest àlbum podeu escoltar pràcticament tots els temes i no t'ho vull dir que segur que un expert sí que s'ha de detectar en aquesta peça toca una o toca l'altra però si tens orelles una miqueta profanes o molt profanes com les meves te diria que... perquè m'ho han dit, perquè si no molt probablement no me'n donaria en compte. Mira, ja que parlàvem d'això, dels diferents temes que formen part d'aquest àlbum
Mira, vos pots ser la d'en John Dickon, si me'ls pots ser la número 10, per favor. Don't you inspire, fill me up with the desire.
Fins demà!
Dues coses. El primer, el que vols acabar de dir. Aquest és el primer tema que firma en John Deacon de tota la discografia de Queen. A partir d'aquí sí que en firma més, però aquest va ser el primer. En els dos primers discs, John Deacon, autor-compositor, no apareix.
La segona cosa, ja haureu notat que aquest tema és brutalment diferent de les que sentíem en el principi. Sí, en el començament del principi hi havia influència de la teva. Sí, en aquest nou. Això ho deia també ser crítica i ells mateixos no ho han negat mai, en aquells primers anys, fins que acabaran sent una cosa diferent.
És habitual que qualsevol grup que comença vagi d'una sèrie d'influències. Tengui referents. Exacte, té una sèrie de referents, vull dir, i que vulguis o no te marquin, no? I la segona cosa, com vols dir, el fet d'aquest disc té tot un caramull de diferents estils musicals, té moltíssima més variedat que no podrien dir els dos primers. És a dir, aquí...
Per dir-ho, de qualque manera, el grup experimenta i el grup cerca una miqueta quins poden ser els seus diferents camins. I dins d'aquest vessant d'experimentació, de cercar nous camins, en Freddy Mercury podria tenir molt més pels que en Remei o no?
A veure, a la majoria, a veure, tinc aquí, vull dir, de 13 temes, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, és a dir, pràcticament la meitat venen firmats per fer-hi, va?
Després n'hi ha un que ja el firmen tots, un d'en John Deacon i dos d'en Roger Taylor. I d'en Brian, un, dos, tres i quatre. Està molt repartit.
En general, estaven bastant repartits amb la majoria de discurs, sobretot, vull dir, l'equilibri Brian Freddy era el que més se mirava. Després, vull dir, de tant en tant, òbviament, hi havia pinzellades d'en John Deacon i qualcuna. Vaig tenir fregades. Sí. De nivell d'egos. Sí, sí, sí, n'hi va haver... Qualque dia en parlarem.
De fet, l'enregistrament d'aquest mateix disc comença a vernir, i no només entre ells, sinó entre ells i sa discogràfica, perquè de fet hi ha un tema, no val massa la pena escoltar-la, que sigui el flick of the risk d'en Freddy, que és un tema que cerca mirar de punxar, mirar de ferir a sa discogràfica, a Trident.
perquè era un moment en què, a veure, Queen 2, el segon àlbum, se va vendre molt bé, aquest se va vendre beníssim, va tenir fins i tot un single, que serà la darrera cançó que escoltarem, que va arribar número 1 de llistes europees, i per dir-ho de qualque manera, Trident va començar a fer molta, molta pasta d'en Queen,
que la se quedava trient. És a dir, que a Queen no li arribava en aquest dubbes. I qui se produïa? Perquè el productor sempre és molt important. El productor... La figura del productor, això de marcar un pack estil... Torna a ser en Roy Tomás Baker, exactament el mateix que els dos àlbums previs anteriors.
Més cosetes que pot ser interessant, escolta. Seguim amb la variedad. Si mos poses, la número 5?
Fins demà!
Fins demà!
Aquesta és una preciosa balada, només dura un minut i cinquanta segons, però diuen que és una de les primeres o la primera gran gran gran balada d'en Freddie Mercury. Entendran d'altres al llarg de la carrera, en concret en el pròxim álbum n'hi ha un altre.
Misteris a veure qui és el que era la Lily of the Valley. Lily of the Valley. La lila, la floreta de la dany. Lily podria ser una dona. Podria ser. Hi ha qui diu que era ell mateix.
Com sempre passa moltes vegades amb les lletres de Queen i totes aquestes històries. No, no, no, li poden demanar? No, desgraciadament no li poden demanar. I si li demanassin tampoc ho sabríem. Tampoc mos ho voldria dir. No. Perquè de fet, ja en parlarem un dia, d'acabar la lletra de veiem en raps.
és un que li maties s'han dit moltes coses i que no ha arribat a aclarir mai i més misteris però això serà esproximal perquè ell no fa falta els altres membres també ho podrien dir i que hi són vius si ho saben si ho saben per dir-ho de qualque manera ja va bé
Però crea misteri, sempre. Sempre, sempre. Sempre ajuda. L'Iliol de Valley és la tercera altra àlbum sencer, en CD, que és com, diguéssim, tocaria. Una de les coses que te'n dones compte, que es freqüent a partir d'aquest moment en els àlbums de Queen, és que te trobes temes enllaçats, diguéssim, que no tenen paus entre ells. I aquí n'hi havia tres, eh? Tenen M. Farns, Derf, L.C.O.D. R.I.S.T. i L'Iliol de Valley. El primer és d'en Taylor i els altres dos són d'en Freddy, no?
Però bé que aquí, diguéssim, en Freddy ja no té, demostra que no únicament té la capacitat de fer coses renoueres, com les que vàrem sentir en els dos primers àlbums i en aquest mateix, sinó que també té una capacitat per composar música tranquil·la, determinades balades, que fan que precisament sigui únic, com de veres era.
En aquest mateix àlbum, i en baixar acabarem, perquè ja tens el meu estira damunt i val la pena sentir-lo una miqueta,
La cançó emblemàtica d'aquest àlbum, la cançó emblemàtica d'aquest àlbum és també d'en Freddie Mercury, és la que va arribar a número 1 pràcticament en diversos països d'Europa i no sé exactament als Estats Units a quin número va arribar a quedar, que és la que es coneix com a Killer Queen. Killer Queen. Si no me'l poses?
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I sentim aquest Killer Queen donant passes a publicitat i després l'entrevista que tenim enregistrada amb Elias Henry Picó violinista, jove i prometedor
Fes créixer Ona Mediterrània.
Bon vespre, amics oients. Avui tenim com a convidat, com a salenita, en Elias Henry Picó, un jove de 19 anys que va néixer a Palma, que va començar a tocar violí en els dos anys. Als set anys va guanyar els concurs de joves intèrpret de joventut musical de Sòria. Després vengueren altres participacions en concursos i premis que va guanyar. Ja en parlarem amb ell al llarg de l'entrevista.
Al llarg de la seva carrera com a violinista, ha estat alumna de Vial Martí, Manuel Guillem o Ricardo Duato. Va estudiar el grau elemental al CEIP Sonserra i durant aquells anys d'educació primària va oferir ja diversos concerts, ben petit. Premi IPCAE, per exemple. Després va passar a estudiar a l'IES Joan Maria Tomàs i al Conservatori Professional de les Illes Balears.
Ha tocat en diverses formacions, dueto, per exemple. Parlarà també al llarg de l'entrevista. Actualment estudia a Madrid el Conservatori Superior Forum Musicae. I a l'Elias Henry Picó li agrada escoltar aquesta música, que després en parlarà. Música
Fins demà!
Fins demà!
Bon vespre, Arias. Bon vespre. Has triat... Sí, l'he fet mort. Sí, perquè tu tens un gran francès i jo no. Per què aquesta tria? Mira, aquesta peça és una peça que m'agrada molt perquè primer és una peça gaire més a la meva àvia, de França, i és una peça molt sentimental que sempre m'ha agradat molt escoltar-la. I justament, últimament, he fet...
Una gravació d'aquesta peça amb un amic, que toca amb el piano i jo a violí, i és veritat que és una peça molt sentimental, que tu moltes emocions i m'agrada molt escoltar-la. Hem de dir que la teva padrina de França té més de cent anys, no? Sí, ara farà cent-cinc anys. Perquè això és tota una fita, no? És una meravella. Vull dir que gravam aquesta entrevista dins d'una sala amb un piano, amb una bateria, amb un violí...
amb nombrosos instruments. Crec que mai havíem estat a un lloc tan musical com avui. El primer que te volia demanar, vas començar a tocar el violí de dos anys, que fa un violí amb un nin de dos anys, que jo crec que el més gros el violí que el nin.
No, sí, crec que encara no sabia aprendre a llegir i ja estava tocant el violí. Vaig començar sobretot fent imitacions de Renault de los Oseis, perquè vivia en el camp, a Valeró, i sentia tots els oseis i vaig començar a fer Renault de... imitant el meu violí, Renault de los Oseis. I sabia que tenc la sort de meus pares que em van, diguem, guiar en aquesta part de la música. Coneixin un violinista, en Bial Martí, en música...
l'Orquestra de Sevilla Balears i l'Aïssa em va donar un petit violí, molt molt petit, que pareix ja jugada, i vaig començar ja amb el violí a tot bé, vaig també començar amb el piano, que també coneixia jo en una pianista, i la bateria també, i un poc de violoncet, bueno, un desastre, vaig fer de tot. Però després de violoncet vaig aturar perquè ja no podia abarcar tot, no? També tenia que fer escola i no podia també tenir tot aquest temps.
però sabia que em va quedar amb aquests instruments, però sobretot sempre ha estat més amb el violí i que estiguen que és l'instrument principal.
Vares triar violi per algun error especial i no el piano o la bateria, com has anomenat? Sí, bé, jo soc una persona molt activa, de fet, tinc per activitat, i clar, el meu violi m'ha permet moure'm molt, perquè en canvi el meu piano, bé, sí, pot tocar dret, però només el normal és tocar assegut. I el violoncell també, per exemple, està assegut i la bateria, doncs, igual.
I clar, amb violí m'ha paregut una llibertat de poder apapar-me al públic, com vulgui, i són coses que... això, llibertat pura i dura.
Una curiositat, com ha evolucionat aquest violí com a instrument? És a dir, ara es comença amb un violí de jugueta, però a mesura que t'has fet gran, què han fet? T'han anat comprant violins? Com s'adapta aquest instrument de patir fins que ja ets una persona adulta com tu?
Bé, els violins, com tots els instruments de corda almenys, tenen mesures, no? Depèn de la teva altura, i també l'edat claveixunt, tens mesures diferents. Diria els noms de les mesures, però potser em faig un lío i ja la pifiam. Però ja saps que si no ho dic malament són quatre mesures diferents, segons basqueixent, te van canviant de violí,
Quan ets més jove, com més petit, com encara no saps realment si vols seguir amb el teu instrument, sols esquilar violins. Després, si saps que professionalment vols ser violinista, en el meu cas,
doncs sí que ja compres un violí i tot aquest món dels instruments és una inversió. Fa mal a vegades, fa molt de mal, però bé, després ho penses i si tu fas molta feina, estudies molt, després te recompenses al llarg.
Perquè tu ara no tens violí definitiu encara. Ah, sí. Justament ara mateix, el meu violí... El violí és una cosa... Jo penso així. Violins, per exemple, també és instrument de corda, també. Però sobretot el violí és una cosa molt mística, en el sentit que...
Jo sé que els violins, per exemple, tenen ànima, tenen un tipus d'ànima, com de persones, i és una cosa molt rara, perquè tu li fas treure en el violi que tens el teu propi so, i és una cosa que científicament no se pot demostrar, però ho he averiguat de diverses maneres, i tinc a mi que també li ha passat, i el meu violi, per exemple, quan el vaig comprar, tenia un tipus de so, estava molt bé, però...
un so així neutre i ara he tratat el meu propi so i s'ha viat que noto un canvi de sonoritat de violí també perquè li he deixat de tocar el meu violí a altres amics i se nota que és el meu so, no el so del meu amic. És una cosa molt rara, sincerament, però sí que és molt curiosa de pensar. Però sí que és, per exemple, aquest violí ja li he trat el meu, doncs, el màxim subpossible, ja no li puc
treure més so, trob jo, saps? I ara sí que estic interessat en vendre aquest violí i comprar-me un violí que ja seria el meu definitiu, d'una gama superior, perquè ara ja tinc com mil concerts que fer i trob que ja és l'hora de tenir un violí ja definitiu. Ja m'ha agradat molt això, que li he trobat el meu so.
Com ho feis el músic per trobar el vostre, jo què sé, li canviau ses cordes, el manetgeu d'una determinada manera, com que vos passeu moltes hores amb ell, el vostre, no sé, com ho feis? Sí, és el que has dit, que jo crec que no són tant material, sinó...
La manera que te m'ho toques, la vibració que li fa sentir en el teu instrument és com un amic, és com un germà, un fill, millor dit. Tu l'eduques i realment et fa fer aquest so que te perteneix a tu, realment, i és increïble.
I aquest pròxim violí, com el tries? Què és el que et fa dir aquest pintura sí o aquest no de cap manera? Jo no el trí. No el trí jo, és ell que m'ho trí jo. Sí, però és com a Harry Potter, les veritats que li fan triant a ell. Però els instruments realment tu pots anar provant.
Però tu realment no tries... Jo vull aquest perquè vengui aquest. No, sinó tu sents que aquest instrument s'adapta a tu. La teva manera de tocar. També hi ha... També dels instruments hi ha mesures que són un centímetre més gran, un centímetre més petit. Això a vegades va variant un poc a segon el lúdic que ho ha fet. Però sí que sobretot aquest instrument... Això t'al·liceja tu. No tu a ell, perdó.
On vas a comprar aquests instruments? A Espanya, a botigues, no sé si són botigues, a luthiers? Sí, són luthiers, els luthiers perquè no es coneixen, els que no coneixen que són luthiers són, per exemple, mecànics dels instruments. Són els que fan els instruments i que rellen els instruments. Sí, jo diria que això es compra a luthiers o també a subhastes, depèn.
Però sí que si vols anar provant, has d'anar a l'UTIES i això. Però sí, a Espanya n'hi ha, és veritat que n'hi ha bastant bons, però no ho sé, encara he d'averiguar on comprar-se siguen d'ioli, el millor d'Itàlia, el millor de Romania, de França. El meu, per exemple, francès, del 1945.
I se considera un violi jove, això és un violi jove, perquè hi ha violines que són 1970 i menys també, que ja costa molt, molt més. Hauria de prendre un renyó per comprar-me això. Parlàvem de l'estudi i de l'estudi del violi. Quantes hores de dedicació li has de petit? Quantes hores hi dediques?
Bé, jo des de petit he fet cada dia, això sí, cada dia, cada dia, cada dia estudiar violí. Què passa? Doncs que ja, això també saps, si m'adures la mental, abans li dedicava poc temps, sincerament, perquè confiava, tal, i deia, bueno, si m'ho surt, per què poder practicar més? I això és una raó que comes i bastant important.
I ara quan he començat superior em he adonat realment que m'he de posar en sèrio i he passat d'estudiar d'una hora diària a ara estic estudiant quasi vuit hores diàries. I és un sacrifici però surten tres coses.
I de les aportacions d'aquells primers professors, han parlat d'en Manuel Guillem, han parlat d'en Bial Martí o d'en Ricardo Duato. Què t'ha quedat d'aquells primers professors? I a aquells professors jo els tinc un carinyo impressionant, han estat com pares per jo,
Sí. I, per exemple, en Vial Martí, ell és realment el que m'ha guiat per començar. És una cosa que tenc en el cos sempre. Després vaig conèixer en Ricardo. Bueno, també, mentira, quan estava a Sant Serra fent de sala mental vaig tenir un professor que també em va ajudar moltíssim.
I després vaig tenir en Ricardo, que també he de tenir com a particular. Sempre he tingut com dues o mateixes tenses en una cosa particular i sempre allà al concertori. I en Ricardo m'ha agradat moltíssim, sempre m'ha apujat en tots els projectes, m'ha fet créixer musicalment moltíssim i de la vida, en Ricardo, sincerament. Vaig tenir en Enric Pastó perquè en Ricardo va ser director del concertori i no m'importava classes.
I vaig passar també en Manuel oficialment en el superior, però ja el Manuel el coneixia des que tenia 9 anys. I anava a llocar dos menys a Madrid per fer clars amb ell. I el Manuel és una eminencia, és un dels... si pot dir així, és un dels millors professors que hi ha almenys a Espanya.
Per exemple, hi ha Francisco Fuliana, que és un violinista mallorquí, que està fent gires mundials, i ell va ser el seu professor. És una iminència, sincerament.
Per fer una carrera professional, és necessari anar canviant de professor? Passa com amb els violins que veus aquest violitzar d'agotat i els professors s'agoten i és necessari anar canviant? Bé, més que s'agotin, és que tu vas fent el teu camí i vas sortint ocasions de conèixer altres professors i si canvies de ciutat, més allà...
ja ha de canviar 100%. Llavors, encara que per exemple jo ara vull retornar el contacte amb en Ricardo quan faig alguna classe per poder treballar una altra vegada també quan estigui millor que aquestes vacances, per exemple. Mai s'han de tancar aquestes portes, però sí que és veritat la vida et duu diverses postes i ja no tens aquesta comunicació amb esteu perquè ja tens un altre poste, bàsicament.
Però sí, sempre pot tornar. El que passa és que sí que és vera que hi ha uns que estan més especialitzats amb nens més petits, i altres que estan més especialitzats, més que especialitzats estan més abasats a fer feina amb gent més gran, perquè més que ara l'explicació, la maduresa mental és molt diferent. La manera que ho explica, la manera que ho fa a les classes, canvia molt de ser un petit a un gran.
Crec que vas guanyar el teu primer concurs, aquell concurs que hem comentat en el principi de joves intérprets de Joventut Musical de Solla, quan tenies 7 anys. Va ser el primer. Sí, sí, va ser el primer. Va ser el primer, segurament que us recordo amb molta nostàlgia. Sí, sí, va ser el primer, que ara estàvem amb Biel Martí.
o fent classes encara, imagina't. Va ser espectacular. Jo no estava barat a fer concursos i guanyar el primer concurs que participo i guanyar-lo va ser una meravella. Te'n recordes que a vegades toca?
Sí, un poc sí, crec que vaig tocar una obra d'en Telemanes, un compositor, sí, diguem barroc, quasi, sí. I vaig tocar alguna cosa més, no em recordo, no em recordo molt bé.
Després tenc apuntat, i crec que tu m'ho diràs més, el concurs de violí de Pozzolo de l'Arcón, que també vas guanyar. No sé, quant d'any tenies aquí? Mira, t'ho explica, aquest concurs va ser... És una història veritat, perquè quan tenia 7 anys vaig participar... Bé, quan vaig guanyar aquest concurs de soya, just després, una setmana o dues després, vaig participar en aquest concurs de Madrid, de Pozzolo de l'Arcón,
però no vaig guanyar no vaig guanyar perquè jo en aquesta època era molt fan de ara que m'agrada bastant però ja, bueno, ja tinc altres gustos però era molt fan de l'Anna Marikian un jornista que tots el coneixen per el seu aspecte i la seva manera loca de tocar hi ha molta gent que ho critica i hi ha molta gent que no jo, sincerament, ho respecte completament, així que
cadascuna ser lliure de com toca i com fa els seus sous. Però bé, la cosa és que, clar, jo era molt fan i tot, a vegades, tocava igual que ell, de la manera de ser bovatge, en el que he sentit, no? I em vaig presentar en el concurs amb els cabells super despentinats, la camí en mig oberta, amb els crims de ser romputs a posta. Clar, la meva mare, com va veure entrar a l'escenari així, se va morir de vergonya i diu, què fa, què està fent, què està fent? Clar, el jurat, que són ultraclàssics, van veure això i van dir, això no pot ser.
i res i clar, i en aquest jurat el president del jurat era Manuel Guillem que és el professor que tinc ara i al final m'agafa i m'ha agradat molt com toques, que tens moltes possibilitats però no pots presentar-te un concurs així i més un concurs clàssic i tal i m'agradaria fer-te classes i així vaig començar a fer classes així cada dos mesos
I van fer clars clars clars i vaig tornar a presentar en Contenino Wines. I aquí ja vaig guanyar. I va ser, per a si el Manuel va fer classes i va llegir cada dos mesos, pam pam pam. Que molt de sacrifici, però mira, després vaig guanyar.
però la primera vegada el Pentura no va regonyar per una qüestió més de forma de si quan va sortir que no la Pentura de lo bé que ho havies fet perquè si el president et jurat se va fixar en tu és que qualque cosa ja devies tenir supos que sí però també jo crec i no m'estranya però jo crec que vaig
Perquè jo m'agrada molt improvisar. Bé, és una sort que, de allò que t'he dit de petit, imitava els ocells dels ocells. Doncs això, que improvisar és una cosa que està dins de la sang. I suposo que és el concurs, però vaig equivocar i vaig començar a improvisar. I suposo que era una cosa que em va molestar bastant. Després hem d'apuntar que vares participants al programa Little Big Show, on Ben Calot s'opera.
i a Prodígios de Televisió Espanyola quan tenies 12 anys. Quin record tens d'aquests programes? Alguna anècdota? Aquests programes de televisió són molt guaposa, s'experiències, coneixes gent meravellosa. En Carlos Sobera és un encant, un record molt bé. En Carlos Sobera tenia 9 anys, crec, el programa. A Little Big Show és un programa que s'havia fet als Estats Units i després s'ho va fer un any a Espanya.
I després es de Prelegios va ser un programa també maravillós, va conèixer gent increïble, jurat, era gent molt important, bueno, gent increïble bàsicament. I això tenia així 12 anys o així. Però bueno, són records, després tens records millors, pitjors, però bé, va ser una experiència que és inolvidable. Sempre hi ha experiències així, però bé, va ser molt guai, la veritat.
Has presentat a programes d'aquest tipus, has presentat a concursos. Això ajuda a un intèrpret d'on ets a conèixer? Ajuda que, per exemple, els professors ficsin més amb ells?
Què té de beneficiosos? Jo cada vegada estic, tenc aquesta idea més clara, els concursos que són físics, i crec 100%, els concursos de televisió no he creu tant. Sincerament, vivim una mentira constant.
No ho dic perquè ho sé, perquè, per exemple, concursos com aquest de produsiós se va aturar per una raó, no se va fer per una raó, no fa falta dir per què, però ja ho podeu tots imaginar per què. Però és això, el concurs de televisió sap penes que només els espectadors veuen un 10% del que hi ha en realitat.
I tot estava bé des del principi. Clar, fan concursos i per què el sosteniment guanya sempre el que fa més xou o el que fa més loco? Perquè la gent s'enganxa i vol veure aquesta persona. És a dir, els concursos que són físics són més serios, són més realistes, però sí, per dir-ho d'alguna manera són més realistes.
i per això jo crec que un trap més important per si tu vols donar-te a conèixer sí, per donar-te a conèixer real participar en concursos que són diguem, sí, sofis i que no siguin de tele si vols fer-te a conèixer per la seva extravagància o el teu show sí, allà, genial allà, genial perquè te conèixerà, et veurà moltíssima gent
I tal, que està molt bé. Jo no estic criticant algú de televisió ni res, el programa de televisió, que va al contrari. Però sí que si vols alguna cosa seriós, fes-ho en fi. Anem a la segona recomanació musical que en Mos fas, l'Avion Ros. Per què aquesta tria?
L'Avian Goss és una cançó que jo sempre he escoltat des de petit, no m'agrada mai per què, però sempre he estat escoltant o sigui en cds o sigui en la ràdio i sempre m'ha marcat molt perquè Edith Piazza és una cantant que sempre m'agrada molt, és una meravella, sincerament.
També francesa, perquè jo tinc part francesa. I no sé, sincerament és una cançó que és com l'altra que de Feuill Mort que hi havia abans. Són cançons que són molt sentimentals. Bé, jo és una persona que en violí també a vegades pot arribar a demostrar o fer arribar a la gent. Una persona molt sentimental en aquest sentit.
i bé, la part francesa diguem, no? que és molt així romanticona, parisina, no? però sí que és vera que, per exemple, l'avió en gos és una cançó que sempre m'ha fet molt nostalgi perquè també a la meva àvia li agradava molt, sempre la posava en CDs i dic senàvia perquè li tinc un carinyo molt especial sempre m'ha ajudat moltíssim
moltíssim en la carrera que he fet musicalment. En tots els sentits, bàsicament, i he estat apoyant sempre allà, i li tinc un carinyo especial. A més, la mala sort és que la vaig res, dues setmanes a l'any, perquè quan viu allà a França no puc depressar-me cada dia, i per això li tinc un nostalge especial.
Des yeux qui font baisser les miens Un rire qui se perd sur sa bouche Voilà le portrait sans retouche De l'homme auquel j'appartiens
S'il me parle tout bas, je vois la vie en rose. Il me dit des mots d'amour, des mots de tous les jours que ça me fait quelque chose.
Fins demà!
A l'enjeu s'envoie.
Des nids d'amour a plus venir Un grand bonheur qui prend sa place Des ennuis de chagrin... Seguim en l'entrevista. Mam, com... Com te definiries, com Elias Music? No ho sé. Has parlat d'improvisació, però... Elegant, precisió, no ho sé. Com te definiries? Bé, per exemple, jo sempre ho he dit. Tècnica no serà el meu tècnic, no serà el més tècnic que ja. Però, òbviament...
però jo crec que ser gent pel que em solen dir després als concerts i el que sent jo és com una persona que
que bé, que el que sent tocant ho aconsegueix dur cap al públic, que transmetin al públic, i això és una cosa molt important, perquè realment tu vas veure un concert no per realment que t'aquí tot se nota perfecte, si ets a tècnica, no sé què, no sé quantes, no, tu vas ja per emocionar-te, per sentir-te, per sortir del concert i dir, ostres, vull tornar.
i que no t'estiguin que tècnicament no tingui res, però que sempre hi ha algú millor tècnicament i òbviament, però crec que sentimentalment o emocionalment o no sé com dir-te, o passionalment crec que aquest és el meu punt fort i la gent és el que em sol transmetre després del concert i em diuen, ostres Célia, gràcies, m'has fet
Jo que sé, m'has fet plorar o m'has fet... I bé, espero que he implorat positivament, si no, ja ho puc retirar. Però sí, sí, això crec que és el meu punt fort.
Has participat en diversos projectes musicals, parlàvem en el principi, un dueto, un agrupament de flamenc, bandes de rock, Mamos, expliques una mica tots aquests projectes en els quals has participat? Sí, claro. Bé, jo, per exemple, el dueto, tinc dos duetos, de fet, vaig començar amb un dueto que se diu Macaxen Duo, que era un amic meu i jo,
que tocaven més a bodes, hem tocat molt en el carrer, per guanyar-nos el Sevilla, bàsicament, perquè hem de viar la família també, no? I bueno, i d'anar els nostres capritxites. Després, vaig, tinc una banda, és un reloj a l'estil d'Extremadura,
Robe, i també Fito, aquest tipus de música, no? Nosaltres d'Amgenco, s'escriu G-I-E-N-C-O, i sobretot fem cançons nostres, pròpies, ara estem gravant un àlbum, que s'allançarà a final de febrer,
i sonar un album de 10 cançons i sabria que està quedant al·lucinant no és per fer dades perquè realment està quedant al·lucinant i bé hem fet molt de concerts per Mallorca també he anat a Eivissa i ara a maig anirem a Madrid a tocar així que bé, molt guai sabria i després això de flamenc sí que estic fent bé, he fet un projecte que ara no hem fet cap concert però estem programant concerts
amb un guitarrista molt, molt, molt bo, i seria una cosa molt guai. I ara, per exemple, estic fent un projecte, que també continuarà a llarg de dos anys, i som un pianista que se diu Noragil, que estem fent un duet o que ara mateix, per exemple, hem gravat un album que se diu Al Massatempo,
és un EP, és com un miniàlbum de cinc cançons, si no mai malament. I sabia que va ser una experiència molt bona, molt bona, vam conèixer una productora, que és la productora de les Blau Productions, de l'equip Medioca, i estic molt content amb ell, sabia que no l'havia agradat molt per, per exemple, part de televisió o ràdio, per exemple, vaig fer una entrevista amb Ràdio Catalunya,
que tenien música, també van fer mil entrevistes, mil coses així, que ajuden molt a donar-los a conèixer. I és un projecte molt guapo amb cançons que hem gravat nosaltres mateixos. No hem anat cap a estudiar, hem gravat nosaltres mateixos i això ja és un repte que és la veritat que és una meravella.
Perquè aquest Alma Salt Tempo. Com va néixer aquest project? Aquesta manera de fusionar tango amb música francesa? Com va sorgir aquesta idea?
Bueno, el tango, primer, és un tipus de temperament que és molt meu, que em recorda molt allò, és un temperament molt passional, molt foc, sí, molt passional, diguem-ho així, i la part francesa que tinc jo, per això fem també cançons franceses, que és la part més emocional, més romàntica, són com contrastos tan diferents que quan t'ajuntes,
fan una evolució impresionant. I en Mandorat sempre anàvem a classe junts, hem anat a l'institut junts, a construir junts, i sempre quan hem tocat sempre hem hagut una molt bona comunicació, sempre un molt bon feeling, no? I dèiem, bueno, podíem fer concerts, i van començar a fer concerts, i dèiem, bueno, ara podíem començar a gravar, que estaria molt bo tenir un àlbum, o sigui...
i van dir, mira, aquestes cançons crec que són perfectes perquè poden juntar aquests dos tipus d'energies com el Yin i el Yang, són coses molt diferents, però quan te'n juntes fan una fusió molt guapa i bé, van dir aquest álbum, ara està posat totes les plataformes digitals completament totes, Spotify, Amazon Music, Apple Music, bé, totes i, bé, mentida, menys YouTube, crec que YouTube encara no l'he publicat ho publicaré un d'aquests dies, que se m'ha oblidat
però tot l'altre està disponible. Perquè tu ets un músic que no t'ataca només a lo clàssic. T'agrada, no sé, treballar el jazz, per exemple, sí? Sí, bueno, el jazz és bé del que tu deia abans, és la part d'improvisar, que és la part d'improvisar el jazz i... Bé, sí que, evidentment, el jazz has de ser patrons, no?, és com tot, però hi ha molta part d'improvisació i el jazz m'encanta, és una cosa que, per exemple, per...
per exemple els consultoris sempre t'obliguen a fer feina de clàssic estudiar de clàssic està molt bé de clàssic però sempre clàssic, clàssic, clàssic es cansa i jo trob que tothom hauria de sortir un poc d'aquest món i investigar
fer jazz o fer un altre tipus de música encara que, jo què sé, és que et dic tot tipus de música, va bé, va bé però sempre s'ha tancat el clàssic s'ha tanca moltes possibilitats després quan te demanen, per exemple, a treure una cançó així ràpid no pots anar i dius, ostres, no tinc separitura, no puc fer res no, doncs, improvisant ja tens sortida aquesta que pot treure un segon i són coses, detalls que ojalà que tothom se comenci a
Obrir més la mentalitat i sortir un poc d'aquest món de tancat, de clàssic, clàssic, clàssic. Que ho respet completament, eh? Però ara sí que troc molt important poder tenir diverses opcions. Quines propostes, quins projectes futurs tens?
Bé, tinc molts projectes futurs que hi ha d'ara mateix en ment, molts. Ara, per exemple, tinc l'estiu que faré concerts amb Mandorat, crec que faré un concert a Soya, encara no s'ha tancat del tot, però es farà. A Soya faré un, després suposo que a Palma també en faré un altre.
i després tinc un concert que és molt especial que som un amic molt molt amic meu que se diu Rafael Bleus és un altra violinista molt bo i tenim també una compenetració impressionant i farem un concert a la Iglesia Sant Felipe Neri el 29 d'agost 2026 encara no sé molt bé a les hores, supos que a les 8 o algo així encara no puc dir a les hores però serà una cosa espectacular amb una orquestra que ens acompanyarà bueno, una orquestra
un quant de músics, quatre músics més que ens acompanyaran, que són meravellosos, un nivell impressionant, fins i tot bé un xalista de Madrid i tot. Serà una experiència preciosa, farà amb les quatre estacions d'Ivaldi senceres, és una meravella, i després farà una quanta sorpreses més. Però sí que serà un concert que estarà super ben gravat, que després serà posat a les pròpats pròmetres i tal, també.
i sabia que, no sé, són experiències que estan molt, molt, molt bé. I després tinc projectes de gravacions també amb Genco, que també volen gravar a segon àlbum, i a més cap endavant tinc un projecte que tinc en ment, que ojalà se pugui complir. Jo m'agrada molt el cinema, és una cosa que m'fascina. Si jo no l'he estat músic veïnista, m'hagués dedicat al cinema, 100%.
I, clar, però som músic, o sigui que m'agrada molt els temes a banda sonora. I avui en dia s'ha de fer alguna cosa que ningú ha fet, perquè si no, no tenen sortides. Per fer el que poten fer, ja ho faré una altra. Però realment, per exemple, fer filaments amb violí, ja ho fa molt bé, un Paco Montalvo, se diu. Després, fer un tipus de rock amb violí, ja fa sonar la malíquia, per exemple. O n'hi ha més, també.
Però, per exemple, qui fa bandes sonores com un violisolista? Ningú. Així que... Bueno, espero que en aquesta entrevista ningú m'agafi s'idea. Home, perdona, en Elías segurament seràs primer. Espero que ningú m'agafi s'idea. I no, però ja que això és el que hem pensat, que seria molt guai fer un concert, i vull intentar tocar una sala aquí a Mallorca, una sala important.
i fer-ho amb una europació que és amb un piano, amb una bateria, amb un baix i amb una guitarra i jo amb el violí i fer bandes sonores molt guapes, ja tenc-se llista en ment, o sigui que tot fa parat i que ara me falta trobar el llibre i mirar com fer-ho. Però seria ja això d'aquí dos anys a la millor. Però sí que tenc ja travessat aquesta idea, que si, si, 7% ho faré i ojalà s'acompli això. Perquè li has... Quant any te queda anar de conservatori superior?
Bé, me queden, ara estic a segon de superior de violín i me queden dos anys, però també l'any que ve faré el grau superior de direcció d'orquesta. Direcció d'orquesta és una cosa que sempre m'ha fascinat des de petit, des de petit em posava vídeos, em posava a dirigir, copiant els vídeos de grans mestres, de directors, com per exemple encara gent
una eminència en el món de la direcció, i jo de petit, des que tenc 4 anys, m'agradava ja dirigir, i sempre m'agrada molt, i trobo una cosa que és fascinant, tens obres i pot dirigir tanta gent a l'orquesta, no ho sé, trobo que és una cosa que tinc a dins, que sempre m'agrada fer, i tinc l'oportunitat de fer-lo l'any que ve, començar els graus superior a l'any que ve,
O sigui que me queda més o menys calculat, calculat tot, que si també fiques màster que faré després, acabaré quan tingui 26 anys o així, o més, qui en sabe.
Quan sigui director d'orquesta segur que te farem una altra entrevista. Pots comptar amb això. Anem acabant el programa, anem acabant l'entrevista i sempre demanem als nostres convidats que em facin una recomanació per viure millor, un consell i una darrera música que has triat per acompanyar aquest consell.
Bueno, el consell per viure millor jo crec que per exemple avui en dia hi ha una cosa que és molt dolenta que són les enveges o les coses així cadascun ha de viure la seva vida ha de deixar de
Sí, de posar merda dels altres, perquè no guanyen res, és tot pitjor cada vegada. O sigui que cada un s'entri en lo seu, i si volem criticar qualcú, no ho evitem, i si volem dir alguna cosa a qualcú, que sigui el positiu. Perquè sempre per nosaltres, per exemple, no ens agradaria que no ens diguin alguna cosa dolent, no? Hem de pensar més en els altres i més empatia, i crec que això és una cosa que cada vegada n'hi ha menys de dir, no, mentira.
cada vegada hi ha més veges i rivalitats així, tòxiques, que s'haurien d'anar llevant i això és una pena perquè realment la vida quotidiana pot arribar a fer molt de mal psicològicament i pot haver desastres. Així que bé, la meva cançó que jo llegeix és Libertango i sobretot la meva versió, que és un tango, és un tango d'axtropitzola
I la veritat, per exemple, a menys la versió, que és com la interpret jo o la imagino jo, comença tan tranquil·lament, però després comença a haver una explosió de sentiment de passió i que acaben climats. I aquest calma fins a aquest climat,
Crec que també som jo un poc jo, que puc començar des de petit, he trucat a poc a poc i anar creixent fins a que ara puc arribar a dir que ara mateix estic en els millors moments de la meva vida, que quan tingui 20 anys més diré que serà el meu moment de la meva vida, però crec que ho veig un poc així.
Moltes gràcies, Elias, i fins a la pròxima. Moltes gràcies a vosaltres.